Corrandes d'exili

En ma terra del Vallès // tres turons fan una serra, // quatre pins un bosc
espès, // cinc quarteres massa terra. // "Com el Vallès no hi ha res".

Una esperança desfeta, // una recança infinita. // I una pàtria tan petita // que
la somio completa.
Pere Quart (Corrandes d’exili)




07 de novembre 2019

El diumenge tothom a votar

Estem a poques hores que s’obrin els col·legis electorals el proper diumenge dia 10 i els catalans, que som uns amants irrefrenables de les urnes, no podem deixar passar aquesta nova oportunitat que es ha donat l’estat opressor per anar a dipositar la nostra papereta de vot. Aquests darrers dies potser hem escoltat algunes persones que ens diuen que això de les eleccions espanyoles no va amb nosaltres o que, inclús tenint ganes d’anar a votar, no saben encara a qui votar. Desprès de les actuacions policials d’aquestes últimes setmanes, de les manifestacions d’uns i altres a Catalunya, hem de fer-nos una reflexió i aquesta no pot ser altra que la nostra lluita amb l'estat espanyols es al carrer, i també a les urnes cada cop que es posin. Les urnes oficialitzen la nostra força, les urnes ens compten davant el món, que exactament és el que els espanyolistes no volen que passi.

Si ho analitzem fredament el pitjor malson pel Pedro Sánchez i pels poders de l’Estat és que l’independentisme arrasi a les eleccions del 10N. Si aquest és el seu pitjor malson, fem-lo realitat. Convertim-nos en el seu malson votant massivament el proper diumenge. Ara bé la resposta als que diuen que no saben a qui votar només pot ser una: s’ha de votar a partits que defensin la DEMOCRÀCIA, així en majúscules. No podem donar ni un sol vot a aquells partits que, disfressats amb el vestit de demòcrates, ens amenacen amb el 155 perpetu, amb voler empresonar el President Puigdemont, amb tancar TV3, amb la repressió i les porres. Afegim-hi a tot això el discurs que està fent el Pedro Sánchez que, pel que fa a Catalunya, és difícil de distingir del PP o el de Ciutadans, i  que dona al sobiranisme la possibilitat d’enviar un missatge inequívoc a Espanya i al món a través de les urnes, en forma de, posem per cas, la meitat dels 48 escons al Congrés de Diputats que Catalunya escull aquest diumenge. L’independentisme, es a dir Esquerra, Junts per Cat i la CUP,  i els partidaris de la plurinacionalitat de l’Estat, els comuns, tenen el proper 10-N l’oportunitat d’aconseguir una victòria incontestable a Catalunya. El PSOE està molt nerviós i també el govern espanyol i això els catalans ho hem de saber aprofitar.

Per tot plegat és essencial que els ciutadans catalans surtin de casa el diumenge i vagin massivament a votar. Serà la millor prova que a nosaltres les urnes no ens fan por, el que ens fa por son les porres, els jutges espanyols i els partits que odien Catalunya i que no li deixen decidir el seu futur en pau i que, com diu l’activista Núria Cadenes, “és Catalunya, sí, amb les seves contradiccions i les seves veus en cànon, amb la seva societat compromesa, plural i mobilitzada, qui planta cara a l’extrema dreta. I qui ha de guanyar” i per això ella també diu que cal anar a votar. Llegiu l’article de la Núria tot seguit.

Jo també penso que cal anar a votar

Per casualitat, potser perquè he vist The Last Kingdom (situada al segle IX, a l’actual Regne Unit: saxons, danesos i batalles) o pel que sigui (els suggeriments que ofereixen els algorismes de les plataformes de sèries i films en línia tenen, sovint, resultats d’allò més xocants), l’altre dia vaig topar amb aquesta altra sèrie. Anglesa. D’humor. The Windsors.

Res a veure amb la finor del Sí, ministre (de tant en tant hi torno encara: hi ha diàlegs que són per a emmarcar) ni amb la realitat alternativa de L’escurçó negre. Encara que neixi de la mateixa deu, The Windsors és una altra cosa: un retrat salvatge i pel broc gros, una paròdia descarnada, una descripció amb tots els defectes exposats al sol, una crítica que encadena animalades… sobre la família reial britànica. L’actual. I te’ls mostra, jo què sé, com canten en alemany quan arriba Nadal, com trafiquen amb armes, com evadeixen impostos. I són puters, analfabets, inútils, mentiders, ionquis, envejosos, assassins.

Els responsables de la sèrie expliquen que no és que descriguin els personatges reals, sinó la imatge que els mitjans en transmeten. I amb això es queden tan amples. Ells i l’audiència i tothom. Allà, la monarquia no tremola per això. Ni l’estat. Ni ningú. No els cal repetir que són ‘una democràcia consolidada’, diguem-ne. Ni condemnar ningú a la presó per la lletra d’una cançó. És el primer que vaig pensar en veure la sèrie: en Valtònyc. Que té vint-i-sis anys i que és a l’exili per un rap. Pel rap, no: per la inseguretat de la monarquia espanyola, i de l’estat que representa i la sustenta i s’hi barreja. Per la seva baixesa.

L’estat espanyol és de construcció feble, malgrat tot. Malgrat les seves desfilades i cops de pit i parafernàlies militaristes, sempre té un fanal que el fa retornar, cruament, a la realitat. I la realitat és que ni de bon tros no està consolidat. Com a democràcia, en fi, no cal allargar-s’hi gens ni mica. Però com a cosa, com a estructura, com a estat, resulta que tampoc: no ha aconseguit acabar-se de fer perquè, per tal d’arribar-hi, hauria hagut d’aplanar el panorama, assolar-lo, reduir-lo. I no: no ha pogut anorrear les realitats no castellanes que, a la força, conté.

Així que ara que Catalunya planteja que fins aquí hem arribat i que passi-ho bé, l’estat espanyol no té prou força per a defensar-se sense força. I per això perdrà. Perquè és ben certa la frase famosa que s’atribueix a Tayllerand i que diu, més o menys, que les baionetes serveixen per a moltes coses però no t’hi pots asseure a sobre. I Espanya és tan poca cosa que només té baionetes. I amb això conquereix. I fa mal. Però no consolida.

Aquest seu estat monàrquic viu atrapat en la contradicció: si volgués comportar-se de manera democràtica, hauria de reconèixer el dret de votar en referèndum i que guanyi el millor i qui més arguments tingui, il·lusions, possibilitats, alegries. No ho concep ni ho pot suportar. Per això opta per l’única cosa que sap i que té: les baionetes. I prohibeix i empresona i colpeja i silencia. No té cap força de seducció, no té cap força de legitimació social. Només baionetes. Si n’és, de pobre.

Ara ha entrat en aquesta sinistra espiral regressiva, i els seus aspirants a home providencial (si l’un és dur, imperatiu, l’altre encara més: mà de ferro ungida per la providència per a salvar la situació) competeixen en la deriva autoritària: parlen de 155 i de lleis d’excepcionalitat i d’intervenir TV3, o de tancar-la, i d’estat d’excepció com si fossin coses normals de proposar en democràcia. I treuen el seu Borbó a fer discursos fangosos. I prohibeixen que el parlament parlamenti. I censuren mots. I fan tancar exposicions. I persegueixen dibuixants i còmics televisius perquè la policia se sent ofesa. I Pedro Sánchez, que formalment es presenta a l’ala esquerra de la cosa, ja en diu de tan grosses que si fa quinze anys les hagués insinuades Aznar haurien escandalitzat la concurrència.

La deriva reaccionària que ha pres l’estat espanyol ens mostra fins a quin punt és greu el problema que té: no és prou fort per a no haver de fer servir la força. I, per tant, s’aplica en la seva feblesa. En la seva davallada, va aconseguint que, cada vegada més, ser independentista signifiqui ser demòcrata, i que ser demòcrata signifiqui anar a favor de la independència. Atenció, perquè quan s’unifiquen aquests dos conceptes, quan esdevenen indestriables, el moviment assoleix, a tots els efectes, una potència extraordinària. I és això, comptat i debatut, el que hi ha en joc, els dos mons que es confronten a la palestra: un nacionalisme autoritari d’estat i un moviment d’alliberament nacional. En tots els fronts.

I arribem al títol de l’article: en tots els fronts, també en el de les eleccions. I, en aquest context, en totes les eleccions. En totes. També a les estatals. Encara que no ens sentim ni siguem espanyols. Encara que aquest partit o l’altre bla bla bla. I que no ho posin fàcil. Tota la raó i més encara, segur que sí. I què? És important de mantenir el ritme, el torcebraç. I les eleccions, també aquestes, compten tant en el camp simbòlic com en el pràctic. En el simbòlic: el sol fet que ara hi hagi la possibilitat que, en unes estatals, amb la dificultat afegida que això significa,  l’independentisme (aquest partit i l’altre que bla bla bla, sí: a efectes de lectura general, l’independentisme), superi l’espanyolisme ja és digne de ser tingut en compte. A efectes pràctics: dificultant objectivament la governabilitat de l’estat espanyol, continuar mostrant el problema que té, que també és d’inestabilitat institucional, mentre no es resolgui la qüestió dels drets dels catalans.

És clar que en aquestes eleccions no ens ho juguem tot. Però importen. No s’hi val a frivolitzar. Importen. Importa mostrar (i mostrar-nos) que aquest estat en deriva reaccionària no ens derrota ni en mobilització ni en vots. Ans al contrari. Que quan ens envia policies se n’han d’anar. Que el seu rei ha de venir blindat i mig clandestí a Barcelona. I que som, que Catalunya és el principal mur de contenció contra l’autoritarisme. I que és Catalunya, sí, amb les seves contradiccions i les seves veus en cànon, amb la seva societat compromesa, plural i mobilitzada, qui planta cara a l’extrema dreta. I qui ha de guanyar.

Núria Cadenes
Periodista

Article publicat al digital  VilaWeb el dimecres 06 de novembre del 2019.