Sembla clar que des de fa temps l'Estat espanyol s'ha proposat escapçar l'independentisme amb l'ajut de les tres armes més potents que disposa, la judicial, la repressiva i l'econòmica. Aquesta darrera sembla ara que és la més idònia que han trobat les altes instàncies espanyoles per acabar amb els líders polítics, els dirigents socials i en definitiva tots els catalans. El camí està traçat, quan un líder, cap de colla o simplement un activista destaca dins l'independentisme, només cal penjar-li un delicte i "a por ellos!". A les pel·lícules sempre hem vist que quan hi ha un delicte, es tracta de buscar un possible culpable i no que quan tenen un 'suposat' culpable el que es tracta és de buscar-li el possible delicte.
Aquest interès sobrevingut de la justícia per descobrir possibles fraus i malversacions en els polítics catalans xoca amb la realitat espanyola on, lluny de voler esbrinar els casos de corrupció (és a dir, de saqueig de diner públic) que s’han destapat en els vells partits del règim del 78, i de la seva excrescència taronja (PP, PSOE i C’s) s’han mirat de tapar estenent-hi al damunt vels d’opacitat, que ens han costat als contribuents més de 87.000 euros cada any, una xifra que representa un 4,5% del PIB espanyol. La dada no ens la traiem del barret, sinó de l’informe conjunt sobre corrupció presentat el 2016 per la ‘Comisión Nacional de los Mercados y la Competencia’ i diverses universitats espanyoles, i que fins avui encara ningú ha sortit a desmentir. Entre aquests partits, el que va governar a Espanya durant molts anys, el PP, té més de 900 càrrecs imputats per casos de corrupció, i molts més que sense estar imputats desprenen la ferum de la presumpta corrupció, començant per l’expresident del govern i el seu àlies M punto Rajoy, perceptor de sobresous en negre durant una bona colla d’anys.
Vist tot plegat podria ser que, per alguns tribunals espanyols en la Llei tantes vegades invocada, un mateix fet sigui delicte quan el fan els dolents i no ho sigui quan el fan els bons. I qui són els bons? Doncs els qui aplaudeixen l’article segon de la Constitució, encara que els importi un rave tota la resta (com passa amb Vox). I qui són els dolents? Els qui discrepen de l’article segon de la Constitució –el de la ‘unidad indisoluble’– encara que respectin absolutament els principis democràtics. Però en la llei de l‘embut emprada per l’actual justícia espanyola, la definició de malversació deu ser una altra. Es tracta, per resumir-ho en poques paraules, d’anar contra els patrimonis i els diners dels catalans, per arruïnar-los i que no tinguin mai més la intenció de fer res que pugui posar en risc els seus pocs o molts estalvis. Si aquesta repressió econòmica continua, s’acabarà que ningú voldrà presentar-se a una llista electoral ni càrrec públic, pel temor de ser arruïnat per l’estat repressor. L’advocat Gonzalo Boye fa una anàlisi d’aquestes malversacions inventades en l’article titulat “Si no és rebel·lió, serà malversació”, que transcrivim tot seguit.
Si no és rebel·lió, serà malversació
L'obstinació d'alguns en la persecució a l'independentisme els està fent perdre qualsevol perspectiva, la qual, sens dubte, s'ha de tenir present quan es vol abordar qualsevol problema i que, bàsicament i dit molt simplement, passa per determinar si el remei és millor o pitjor que la malaltia. Atacar l'independentisme, i especialment anar contra l'entorn del president Puigdemont, s'ha convertit en una caixa de reclutament que crida a molts a anar més enllà de qualsevol límit, perquè, d'una part i ara per ara, no comporta conseqüències legals i, de l'altra, perquè pensen que així podran escalar en les seves respectives carreres o, com a mínim, fer pàtria... que sempre queda bé i no se sap quan donarà fruits.
Si al principi de la judicialització del procés tot era rebel·lió, colpisme, sedició, desobediència, ara, un cop comencen a veure com era de ridícul això, s'ha passat a una segona línia argumentativa en la qual tot és malversació, blanqueig, prevaricació o el que sigui, perquè, en definitiva, del que es tracta és d'enfangar reputacions, distreure la gent de les seves funcions i provar de criminalitzar, per la via que sigui, a qui considerin que sigui necessari debilitar i, fins i tot, aniquilar.
Hi ha diversos casos, però el patró que se segueix és sempre el mateix: s'identifica un objectiu, se l'assenyala i desprestigia públicament i a través de determinats mitjans, per, després, instar els corresponents procediments penals a través dels quals es pretendrà demostrar que l'assenyalament i desprestigi previs tenien un fonament. I, si finalment el procés no arriba a condemna, tant se val, perquè l'ombra de dubte haurà quedat com una marca permanent per al futur. L'argument "legitimador" d'aquesta actuació serà sempre el mateix: "La llei és igual per a tothom", o, com repetia aquest dimecres al Parlament Europeu un cadell de l'extrema dreta, com un lloro entrenat per a això: "Sense llei no hi ha democràcia".
En realitat, i en aquest moment del procés repressiu, tots sabem que: 1) la llei no és igual per a tothom, perquè davant la identitat de fets no s'està aplicant la identitat de norma, i 2) només amb la llei no hi ha democràcia, ja que el rellevant és que les normes s'interpretin i apliquin des d'una perspectiva democràtica. No és la "llei" com a tal la que concedeix la condició de democràtic a un sistema, sinó l'aplicació que se'n fa... No m'estranya la confusió que tenen els neofranquistes, perquè en règims com el de Hitler o el de Franco sempre hi va haver "llei", però mai democràcia.
Els casos en què s'està seguint aquest patró, propi del lawfare, són múltiples i variats, però alguns, fins i tot, freguen l'esperpèntic, que és com millor es pot apreciar fins a quin punt s'ha desviat tot aquest procedir dels qui diuen que defensen la legalitat, dels qui diuen que informen, dels qui diuen que són constitucionalistes i dels qui diuen que actuen des de la imparcialitat.
Sotmetre a un procés penal una persona per haver realitzat un viatge el qual feia oficialment convidat i per uns peatges de 15,22 euros és, ras i curt, un abús de la funció encomanada i un clar exemple de com s'estan utilitzant els instruments de l'Estat no per "aplicar la llei", sinó per utilitzar-la com a arma de destrucció humana. He decidit utilitzar el cas de Josep Lluís Alay per explicar el que està passant, perquè, d'una part, el conec bé i, de l'altra, deixa al descobert de manera senzilla el que sostinc.
Sí, a Alay el van convidar oficialment a visitar Nova Caledònia en representació del MHP Puigdemont i, per tant, l'esmentat viatge entra dins de les seves funcions... És una despesa pròpia de la funció que exerceix. A més, li va tocar anar, en funció de la seva feina, a Lledoners, i entre Barcelona i l'esmentada presó cal passar uns peatges i la disjuntiva era molt clara: o cometia un delicte de danys arrasant les barreres d'aquests peatges o els pagava com a part de la feina que té legalment encomanada... Alay, home culte com pocs, però que de dret en sap poc, va ser capaç d'arribar a la conclusió que el més correcte era pagar aquests peatges en lloc d'envestir les barreres.
Malgrat que sigui una cosa tan òbvia, després d'una llarga i inquisitorial investigació, s'ha presentat una querella per aquests dos fets "criminals" i a Alay li tocarà fer la desfilada fins al jutjat amb el consegüent mal reputacional, econòmic i professional que això comporta... El problema és que no es tracta d'un cas aïllat, sinó d'una cosa a la qual ja ens hem vist sotmesos molts per fets tan estrambòtics com els que ara afecten Alay.
Segurament, i si ens asserenem i dediquem temps a investigar-ho, comprovarem que la despesa pública generada per aquest tipus de persecucions ni estava prevista pressupostàriament ni es correspon amb les finalitats a què els diners públics s'han de destinar... Pitjor encara, és que supera amb escreix el suposat mal que s'hauria fet a les arques públiques.
La persecució de l'independentisme, i tot el que l'envolta, està generant una factura que haurem de pagar entre tots, però de la qual només són responsables aquells que, des de les seves posicions de poder, s'han entossudit a escalar a costa de reprimir l'independentisme, que ha gosat qüestionar la indissoluble unitat de la nació espanyola, o els advocats que entenem que un estat no només ha de ser de dret sinó també democràtic.
Per què no preguntem quant ha costat a les arques públiques perseguir Alay per aquests 15,22 euros? Potser ens emportaríem dues grans sorpreses: que el cost del procés ha estat molt superior i, també, que aquests 15,22 euros van ser donats per Alay a les arques públiques fa ja molts mesos... En qualsevol cas, tots sabem que, per alguns, si no és rebel·lió, és malversació.
Gonzalo Boye
Advocat
Article publicat al digital EL NACIONAL.CAT el divendres 21 de febrer del 2020
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada