Corrandes d'exili

En ma terra del Vallès // tres turons fan una serra, // quatre pins un bosc
espès, // cinc quarteres massa terra. // "Com el Vallès no hi ha res".

Una esperança desfeta, // una recança infinita. // I una pàtria tan petita // que
la somio completa.
Pere Quart (Corrandes d’exili)




08 de febrer 2020

Les banderes

Finalment, Pedro Sánchez, president del govern espanyol, va accedir a reunir-se de nou amb el Molt Honorable President de la Generalitat, Quim Torra, per establir les bases de la taula de diàleg. Un president espanyol molt tensionat entrava al Palau de la Generalitat de la mà del President Quim Torra i passava revista als Mossos de la Guàrdia d’honor. Calia esperar que, com fan tots els presidents, s’aturaria davant la bandera, saludaria amb una inclinació de cap i seguiria endavant. Però l’home va continuar el camí sense aturar-se, cosa que sí que va fer el President Quim Torra. Tres passes més enllà s’adonà que no el seguia el President, es tombà i va fer el gest de buscar-lo. Potser anava perdut o potser no va voler saludar la nostra bandera, el cas és que va passar de llarg. ¿Què hauria bramat el búnquer mediàtic madrileny si s’hagués aturat i saludat a la senyera? Segur que les critiques i els insults s’haurien escoltat des de Catalunya.

La bandera, com a símbol d’una nació, és un element fonamental, juntament amb la llengua, per definir la identitat d’un Estat en majúscules. Doncs bé, sembla que haurem de retornar a la ‘guerra de banderes’ que fa temps va distreure al personal durant molts mesos. Recordem aquell dia de la Mercè en què, des del balcó de l'ajuntament, mentre es produïa un dels actes institucionals, el líder municipal d'ERC, Alfred Bosch, va penjar una estelada i tot seguit, el líder del Partit Popular, Alberto Fernández Díaz, la va retirar i la va substituir per una bandera espanyola. O també quan l'ajuntament d'Agramunt, a l’Urgell, va decidir penjar al balcó de l'edifici consistorial totes les banderes dels 27 estats membres de la Unió Europea (UE) per donar compliment als requeriments fets per la delegada del govern espanyol a Catalunya, María de los Llanos de Luna, per no tenir hissada la bandera espanyola a l'edifici.

Sembla doncs que el pretès diàleg que vol mantenir el govern espanyol amb el català no comença amb bon peu, si es menystén el símbol màxim d’un Estat com és la seva bandera nacional. És un detall però no gens menys important. Pedro Sánchez ha fet unes declaracions sortint d’entrevistar-se amb el MHP Torra i ha parlat molt clar: qualsevol cosa a negociar amb Catalunya serà dins de la Constitució Espanyola o no serà. Creiem que ja ha arribat l’hora en què Sánchez no ens pugui enganyar més. L’independentisme pot insistir en la reunió de la taula de negociació, però cal que ens preparem per no perdre més el temps. Ens corre pressa una unitat estratègica independentista per contrarestar el discurs i la proposta del president espanyol, amable en les formes, però sense cap novetat o concreció. Ho afirma també en el seu article titulat: ‘Prou mentides: el diàleg del Gobierno és una farsa!’  el cantautor català, Gerard Sesé, autor de l'Himne de la Via Catalana, on ens dóna la seva visió del que pot representar aquest diàleg amb l’estat espanyol. Podeu llegir l’article a continuació.

Prou mentides: el diàleg del Gobierno és una farsa!

No ho puc entendre. No m’ho puc creure…! Com pot ser que la majoria de tertulians, mitjans de comunicació i, fins i tot, alguns polítics estiguin donant per bo el suposat “diàleg” que “s’ha obert” entre l’Estat i Catalunya.

Però si ja és ben sabut que no en sortirà res de bo! És una mentida, és una fal·làcia, és un teatre “i del bo”. L’Estat és un expert farsant i no és la primera vegada que juga amb falses promeses per a buscar una distensió. Ja ho hem viscut!

A més, tampoc dissimulen: ja li va deixar clar Pedro Sánchez a Quim Torra que res del que es parli en aquesta mesa de diàleg podrà sobrepassar els límits de la sacrosanta Constitución Espanyola. Això ja és un veto a la base de tot plegat: censura al diàleg per parlar del referèndum d’autodeterminació, l’amnistia i la fi de la repressió. I els 40 i escaig punts que ha aportat Sánchez ara ja és tard. Això és una etapa cremada, és del 2009.

I prou d’enganyar-nos, això no és diàleg perquè aquestes tres peticions ja estan descartades. Ep, i no són demanar el cel, són peticions legítimes, necessàries i democràtiques. No poder ni abordar-ho és una estafa i un autèntic frau al diàleg.

Us poso un exemple: imaginem que dues persones en diferent posició jeràrquica (una per sobre de l’altra) queden per dialogar. Un té un got i una garrafa d’aigua i l’altre només té un got. El que no té la gerra li demana aigua, té set. L’altre li diu que segui a dialogar però li nega l’aigua. Oi que tothom entendria que així no es pot dialogar? Quedaria clar que qui ofereix la mà a parlar però negant el punt  essencial per poder negociar és en realitat un dèspota autoritari farsant i hipòcrita, oi? Doncs és exactament això!

Quina por em fan aquells catalanets que es deixen encegar amb quatre bones paraules i que pensaran “ara sí, amb aquest Gobierno sí”. Quantes més vegades haurem d’empassar-nos falses promeses i paraules traïdores per no confiar mai més en l’Estat? Com pot ser que encara hi ha gent que s’ho cregui? Perquè tenim tan poca memòria els catalans?
           
Som a un punt de no retorn. O avancem cap a la independència o ho perdrem tot. L’Estat sap que no podrà tornar a donar les competències i l’autonomia que hem “gaudit” fins ara perquè són les que ens han permès avançar fins aquí. El camí del mig significa la desaparició, no en tingueu cap dubte.

A la següent trobada bilateral: o es posa data al referèndum o que els catalans s’aixequin de la taula i seguim buscant el camí unilateral cap a la independència. I quan ho fem, ampliarem la base de cop, com ho vam fer l’1-O.

Gerard Sesé
Cantautor català

Article publicat al diari  LaRepública el divendres 7 de febrer del 2020