Corrandes d'exili

En ma terra del Vallès // tres turons fan una serra, // quatre pins un bosc
espès, // cinc quarteres massa terra. // "Com el Vallès no hi ha res".

Una esperança desfeta, // una recança infinita. // I una pàtria tan petita // que
la somio completa.
Pere Quart (Corrandes d’exili)




20 de maig 2020

Virus i eleccions

Quim Torra compleix aquests dies els dos anys al capdavant del govern de la Generalitat. Ha estat més temps al càrrec que el seu predecessor, Carles Puigdemont. Va ser investit amb un vot afirmatiu més que els vots negatius i amb la 'constructiva' abstenció de la CUP, que ja havia demostrat feia pocs dies el seu 'compromís amb la nació' fent decaure la investidura de Jordi Turull i propiciant el seu immediat empresonament. Amb la provisionalitat com a teló de fons del seu mandat i erigint-se gairebé com un enviat de Puigdemont, Torra situava la restitució del Govern apartat pel 155 com la seva principal promesa de la legislatura i fixava com a fita la construcció de la República Catalana a través d'un procés constituent durant el seu mandat.

Si el calendari previst s'hagués complert, és probable que Quim Torra hauria celebrat el segon aniversari com a president amb la data fixada de les eleccions catalanes i preparant les maletes després del final abrupte de la legislatura. La crisi del coronavirus ha alterat tots els calendaris i Torra es troba ara al capdavant de la resposta a un terratrèmol sense precedents en les últimes dècades. Al mateix temps, el president viu pendent del seu futur judicial, marcat per si el Tribunal Suprem accepta o no el recurs contra la inhabilitació per la pancarta del llaç groc.

Dos anys després de la seva arribada a la Generalitat, el president Quim Torra no té en l’horitzó convocar eleccions, tot i que al gener donava per acabada la legislatura. La crisi sanitària i econòmica generada pel coronavirus ha capgirat completament la situació. Torra no comparteix la pressió ni el debat sobre les eleccions que hi ha actualment. Està convençut que no és el moment d’obrir el meló electoral, perquè els esforços en els pròxims mesos s’han de concentrar a no perdre llocs de treball i a prioritzar el rescat social i econòmic. La Covid-19 i les seves conseqüències obligaran a replantejar prioritats i plans de govern.

Fa unes setmanes estava clar que Esquerra Republicana tenia pressa per anar a eleccions, però aquests últims dies sembla que el virus ha deixat també tocats els interessos dels republicans, ja que amb la crisi galopant que es preveu el paper del seu màxim gestor econòmic Pere Aragonès, possible candidat d’ERC a la Generalitat, pot resultar molt incòmode per afrontar uns comicis que en principi li donaven avantatge sobre els seus rivals.  Per la seva banda el virus afecta també Junts per Catalunya, que encara no ha tingut temps d’endreçar casa seva i aconseguir lligar en una candidatura guanyadora els dos o tres espais en què està dividida la formació de centredreta.

El president de la Generalitat, a més, vol ser ell qui convoqui les eleccions, per respecte a la institució, i no que sigui el Tribunal Suprem qui marqui el calendari si acabés sent inhabilitat, una decisió de l’alt tribunal que podria arribar a finals d’any. Així, no es descarta que Torra convoqui eleccions abans que se li notifiqui una condemna, però cada vegada són més els que a JxCat defensen allargar la legislatura per retallar distàncies amb ERC, més encara quan els republicans estan acusant la gestió de la pandèmia en les seves conselleries de Salut, Economia i Educació.

El diumenge passat, just a mitjan legislatura, el MHP Quim Torra va fer balanç d'aquests dos anys de presidència i va intentar respondre als interrogants que es plantegen des d'ara fins a la convocatòria d'aquestes eleccions, que ningú desitja de moment. Ho va fer en un esplèndid article titulat  'Per Catalunya i per la vida'  que tot seguit podeu llegir.

Per Catalunya i per la vida

Avui fa dos anys vaig prendre possessió del càrrec de president de la Generalitat. No hi havia aspirat mai, ni hi vaig opositar en aquell moment tan convuls. Tres dies abans, el 14 de maig de 2018, un ple del Parlament incomplet, alterat i constantment atacat per una ferotge repressió, amb una generositat que mai no podré agrair, m’havia investit president del meu país.

Afeccionat com sóc a la immersió històrica, a la recerca dels “herois de l’impossible” d’aquells anys trenta que van capgirar de manera brillant el futur dels catalans, em trobava davant la responsabilitat i l’honor alhora de reprendre el fil que els meus 130 predecessors havien anat teixint. Un fil que havia estat de nou interromput per la vetusta tradició autoritària de l’Estat espanyol. Veníem d’un primer d’octubre del 2017 –és a dir, dos milions de voluntats lliures expressades democràticament– que havia desfermat la cara més fosca de l’Estat des de la restauració borbò­nica.

És en aquest marc on començava aquest meu pas per la presidència de la Generalitat, acusat abans de començar tan sols per haver proclamat el meu compromís amb la voluntat popular i la llibertat de Catalunya. Tan sols per voler ser fidel al mandat democràtic dels catalans.

Tanmateix, vaig prendre el compromís amb tres objectius principals: situar el canvi social com a motor republicà, preparar un procés constituent per a una Catalunya al servei de les persones i restituir les persones represaliades pel seu compromís amb la democràcia i la llibertat. Com sabeu, són aquests tres els fars que han guiat totes les meves decisions com a president.

No es tracta pas de fer un repàs fil per randa dels dos anys viscuts al Palau de la Generalitat i de tots els racons del país que he pogut trepitjar aquests vint-i-quatre mesos. D’altra banda, soc ben conscient que són precisament aquests dos últims mesos els que hauran causat el sotrac més gros a Catalunya, a Europa i al món amb la pandèmia del coronavirus. I és per això que, més que mai, cal repensar bé el futur per preparar-lo amb tot el talent i l’excel·lència de què siguem capaços com a país.

Ho hem de fer sense deixar de pensar en el sofriment causat avui i cada dia per aquesta malaltia. Cal que recordem els que hem perdut sense el comiat imprescindible. Hem de fer un esforç col·lectiu de país precisament pensant en ells, en els seus familiars, fills i nets. Hem de ser aquesta nació contracorrent que hem estat sempre. Sense estat, o amb un estat en contra, ens caracteritzem per l’ambició d’emprendre, de remuntar i de créixer. El meu Govern i jo, com a president, hi deixarem la pell.

És per això que cal relligar ara una actuació urgent per frenar l’emergència sanitària i una actuació determinada per reactivar l’economia i protegir les persones més vulnerables. Sí, abans que res hem de parar el cop i oferir tots els recursos disponibles als ciutadans, a les organitzacions socials, a les empreses i als emprenedors. I mentre fem això hem de ser capaços de dibuixar horitzons més ben preparats per al món que vindrà.

El segle XXI ha esbotzat la porta i ha irromput amb força a les nostres vides. Ja pràcticament res no serà igual que fa pocs mesos. I per fer-ho –per preparar aquest país nostre per a la realitat que arribarà– caldrà identificar bé els camins que ens portin a una economia al servei de les persones, que no deixi ningú enrere, que prioritzi l’atenció sociosanitària, l’educació, la recerca, la preservació i recuperació de la biodiversitat, com també la tecnologia en les noves formes de treball, sempre més inclusives.

Ara no és moment d’abocar el país, les institucions i els partits a un procés electoral que dissoldria el Parlament i la seva capacitat legislativa i que convertiria allò que ha de ser el moment de la cooperació en una competició descarnada d’interès dels partits. Ara hem de posar el país al davant dels partits. Per responsabilitat i rigor. Si no vam convocar unes eleccions per poder aprovar un pressupost, tampoc no ho farem ara enmig de l’emergència sanitària, econòmica i social més gran dels últims temps.

He dit en reiterades ocasions, gairebé a manera de lema personal, que calia bastir una república catalana sobre tres pilars: la llibertat, la cultura i el talent. Crec que són tres fonaments que s’adeqüen completament a allò que necessitem com a país i com a societat. D’entre les moltes lliçons que podem extreure d’aquesta crisi que vivim n’hi ha una que relliga amb els compromisos personals i col·lectius expressats ara fa dos anys, quan tot just amollàvem les amarres per aquest viatge. Ens cal tot el talent, ens cal tot l’esforç, però també ens calen totes les eines per poder continuar avançant com a societat contra tot pronòstic.

Ens calen totes les eines, i la proposta no pot ser una altra que tots els recursos i tota la sobirania: la independència

En definitiva, parlem de recursos i de sobirania. I la meva proposta no pot ser una altra que tots els recursos i tota la sobirania: la independència. Són dos anys marcats per la vulneració de drets humans i fonamentals, començant amb el 155 i ara amb l’estat d’alarma, passant per judicis, presons i exilis ignominiosos. Avui més que mai, amb més força i claredat, prenen sentit les últimes paraules del discurs d’investi­dura.

Per Catalunya i per la vida.

Quim Torra i Pla
131é. President de Catalunya

Article publicat al diari  LA VANGUARDIA  el diumenge 17 de maig del 2020