Corrandes d'exili

En ma terra del Vallès // tres turons fan una serra, // quatre pins un bosc
espès, // cinc quarteres massa terra. // "Com el Vallès no hi ha res".

Una esperança desfeta, // una recança infinita. // I una pàtria tan petita // que
la somio completa.
Pere Quart (Corrandes d’exili)




19 de juny 2020

Doblegar la repressió


En el judici contra la cúpula dels mossos, que ja ha quedat vist per sentència, Olga Tubau, la refinada i eficaç advocada defensora del major Trapero, va acabar el seu torn de conclusions demanant l’absolució del seu defensat amb unes paraules que va manllevar del ministre de Gràcia i Justícia del segle XIX, Manuel Alonso Martínez, que fou president de la Comissió redactora del projecte de Constitució de 1876. Va repetir Tubau: «Cap ciutadà d’un poble lliure no ha d’expiar les faltes que no són seves ni ser víctima de la impotència de l’egoisme de l’estat, i això els tribunals ho poden evitar».

Recordeu en Guillem? Sí, en Guillem, el noi de la dessuadora de color carabassa detingut quan no va poder posar-se dret i fugir corrent a la Via Laietana de Barcelona durant les protestes contra la sentència de l’1-O. La policia el va detenir i el va vexar durant totes les hores que va estar a comissaria. En Guillem, de Sant Cugat del Vallès, tenia aleshores disset anys i estudiava batxillerat. Ara la Fiscalia ha demanat un any de llibertat vigilada i una ordre d’allunyament de 44 dies per aquest xicot que només estava assegut a terra protestant per una sentència injusta. Podríem continuar acumulant casos d’abusos de l’Estat contra polítics i ciutadans en general pel sol fet de ser independentistes. Estem assistint, aquests dies ho hem vist, a les últimes sessions del judici al major, a la gran venjança de l'Estat, començant pels nou ciutadans que són a la presó i que el TC no deixa sortir, malgrat el que diu l’ONU o Amnistia Internacional, mentre no resol el recurs que van presentar contra la sentència.

Amb tots aquests fets repressius, com responen Junts per Catalunya, Esquerra i la CUP a aquesta embestida de l’Estat? Doncs simplement amb una profunda divisió. Ho veiem permanentment a les sessions de control del Parlament, ho hem vist també al Congrés de Diputats, ho veiem sovint en el dia a dia del Govern català. No podem dir que la part espanyola vagi gaire unida, però té l'Estat al darrere i per a l’Estat només hi ha una obsessió, que és Catalunya. I es nota per la manera com exerceix la repressió disfressada de justícia. La repressió, lentament, ha debilitat l’empenta que duia l’independentisme i ha fet molt més grans les divisions que ja hi havia abans de la repressió. D’aquí uns dies diuen que es tornarà a reunir la taula de diàleg. El govern espanyol hi seurà amb la tranquil·litat de tenir l’equip català dividit, ensumant eleccions anticipades. Unes eleccions en què els líders naturals de l’independentisme no s’hi podran presentar perquè estan empresonats o a l’exili i els que podrien substituir-los són perseguits per les clavegueres de l’estat amb falses acusacions, com les que llencen sobre la Laura Borràs. Poden haver-hi indicis per portar a judici Laura Borràs, però també n’hi ha per considerar que no tindrà un judici just.

D’aquesta manca de líders i d’unitat a l’independentisme en parla l’historiador, Agustí Colomines, en el seu article “El bloc per la ruptura”, on defensa la necessitat d’articular políticament un bloc per la ruptura que defensi les posicions de l’1-O on, malgrat no haver pogut desbordar l’Estat, perquè la repressió autoritària que parlàvem a l’inici d’aquest post va aconseguir acabar amb l’intent de secessió, no significa haver de tornar als anys d’autonomisme i de les aparences de poder. Llegiu aquest article tot seguit.

El bloc per la ruptura

L’independentisme no té líders. Quan ja es veu que no s’ha superat la mentalitat autonomista, parlar de líders independentistes és un oxímoron. Cal dir les coses pel seu nom. És una desgràcia, però és així. Proclamar-se independentista és més fàcil que dissenyar una estratègia independentista que desbordi l’actual paràlisi, presidida per una competència estúpida entre ERC i Junts per Catalunya per veure qui queda primer en les pròximes eleccions autonòmiques. Unes eleccions que, com les del 21-D del 2017, tornarà a convocar l’Estat per la via de la inhabilitació del president Torra. L’autonomia va a mal borràs i l’autogovern és pràcticament inexistent. I entretant, els polítics independentistes, cada vegada més pobres d’esperit i d’idees, es dediquen a clavar-se puntades de peu al Parlament i a tot arreu. Dels tertulians i articulistes del nou ‘mainstream’ republicà no cal ni parlar-ne, perquè argumenten una cosa o una altra segons bufi el vent del poder. La qüestió és que no els apartin de l’aparador. Els silencis i els entusiasmes de vegades obtenen recompensa, sobretot en temps de crisi.

Vaig escriure fa tan sols dues setmanes que calia acabar amb la comèdia de la unitat. Em refermo amb el que vaig escriure i celebro que altres articulistes s’hagin sumat a la idea que la unitat només es pot fer amb qui vulgui arribar realment a acords estratègics. Sóc dels que defensa la necessitat que cal articular políticament un bloc per la ruptura que vagi de Poble Lliure a Demòcrates, passant pel bo i millor de la Crida, Junts per Catalunya, Acció per la República, Primàries i la bona gent que no està enquadrada necessàriament en cap d’aquests grups però que, tot i admetre que l’octubre del 17 no va acabar com s’hauria desitjat, no defalleix. No haver pogut desbordar l’Estat perquè la repressió autoritària va aconseguir acabar amb l’intent de secessió, no significa haver de tornar als anys del pujolisme i de les aparences de poder, com també he escrit en una altra de les meves columnes. L’1-O ens ha de fer madurar per no repetir el que va dificultar la victòria i ens obliga a aïllar els sectaris, que són aquells que per una banda reclamen la unitat entre tots els independentistes al mateix temps que treballen per desfer la unitat de Junts per Catalunya. Quina contradicció!

Malgrat que estigui caient a trossos, de moment la Generalitat autonòmica existeix i cal que l’independentisme rupturista se n’asseguri el control de la gestió i el bon govern. Tots sabem que ERC ha canviat de xip i la seva estratègia ara passa per arribar a acords amb la presumpta esquerra catalana i espanyola —l’esquerra dels GAL, sigui dit tot passant— per arribar a la presidència de la Generalitat. Els republicans es queixen del pacte de Junts per Catalunya amb els socialistes a la Diputació però anhelen pactar-hi per foragitar la “dreta” independentista de la Generalitat. Si la tesi és, com he llegit no sé on, que ERC es conforma en assolir finalment la presidència amb un pacte amb els unionistes, la gran pregunta és: per fer què? Per tornar a ser útils a Madrid? No proclamaven que volien el pa sencer? El catalanisme, entès com l’havien entès els “pares fundadors” del 1885 i que el pujolisme va practicar durant anys i panys, estava a l’UCI i ara l’establishment empresarial i mediàtic vol ressuscitar-lo aprofitant l’ambició de la jovenalla (tot i que ja no són tan joves) d’ERC amb ganes de tocar (més) cuixa. Sovint són pitjors els capitans manaies que els generals que han perdut la brúixola. La colla del cigró —a Catalunya el sottogoverno de la Generalitat— sempre mira per la butxaca i actua amb por, si és que no ho fa amb traïdoria. Els que vam viure el 155 des de dins del Govern sabem molt bé què va passar.

És per això que cal acabar amb espectacles com el de dimarts passat al Parlament. El president Quim Torra es va tornar a equivocar quan va instar ERC a mantenir la unitat i organitzar conjuntament un referèndum: “Vaig fer una proposta per tornar a votar la independència. Jo hi sóc, hi és tota la Cambra?” —va dir Torra—. Doncs és evident que no, que la majoria de la Cambra ja no defensa aquesta posició. Per tant, potser sí que el president convoqui eleccions per al primer trimestre del 2021 i així aclarirem d’una vegada qui té la majoria, encara que sigui relativa, a la nova Cambra. L’objectiu del bloc per la ruptura ha de ser minoritzar els grups unionistes i, també, ERC, que legítimament ha decidit plegar veles per assumir el relat de la derrota. L’1-O l’independentisme no va triomfar; però no va ser derrotat i des de l’exili s’han infligit a l’Estat càstigs severs. El bloc per la ruptura només té un líder amb capacitat per unir actors ideològicament molt diversos. Si el president Puigdemont es desentén de liderar aquest bloc per la independència, que no vol dir que necessàriament hagi de ser candidat, llavors que després no es queixi ningú, ni gosi donar les culpes del desastre als que malden per acabar amb els rupturistes. Cal guanyar a les urnes els que aposten per xipollejar una altra vegada a Madrid com abans ho feien personatges com l’actual cap de la patronal catalana. “History is again on the move” és una màxima d’Arnold Toynbee que el gran historiador formulava per recordar que l’avenir no és mai lineal ni repeteix el passat. Doncs això: posem-nos novament en marxa.

Agustí Colomines i Companys
Historiador

Article publicat al digital EL NACIONAL.CAT el dijous 18 de juny del 2020

11 de juny 2020

Eixamplar la base


Fa temps que sentim dir que per assolir la independència ens cal eixamplar la base. Màgiques paraules que per si mateixes han de poder resoldre el problema del sobiranisme. Oriol Junqueras ha definit a la perfecció l’objectiu d’ERC per aconseguir la República Catalana, que es resumeix en aquest lema d’eixamplar la base. Ara ho ha arrodonit en Gabriel Rufián dient que cal tenir prou influència a Madrid i Catalunya perquè Pedro Sánchez hagi de dialogar amb l’independentisme per concedir un referèndum acordat amb l’estat espanyol. Aquest Rufián que parla avui del referèndum acordat, és aquell que fa tres anys deia que prometre un referèndum acordat era una ‘mentida piadosa’. ERC no reconeix aquesta contradicció i comença a sentir-se còmoda en la seva nova posició, que es resumeix en el lema que dèiem al començament: ‘eixamplar la base’.

Sembla doncs que JxCat i la Cup s’erigeixen com els únics defensors de l’unilateralisme, però, a mesura que passen els mesos s’evidencien les improvisacions i el dubtes al voltant de la DUI i la contundència d’ambdós partits va minvant. L’espai de JxCat intenta alhora semblar el més ferm en el mandat de l’1-O, convivint amb el pragmatisme, cosa que converteix la seva estratègia en una roda de hàmster: línies vermelles que es mouen, mandats de l’1-O que van mutant i amb l’agreujant que no han escollit encara un candidat a la Generalitat per les pròximes eleccions. Podem afirmar que ERC i JxCat es presenten al proper cicle electoral amb el mateix problema de fa mesos: sense un pla comú i amb l’únic objectiu de guanyar-se mútuament a les urnes. Ignoren o no volen veure que actuar sense una estratègia unitària porta sempre a la derrota.

El principal error de l’octubre del 2017 va ser no valorar prou bé fins on era capaç d’arribar l’adversari, és a dir, no se’n va analitzar bé la vulnerabilitat. De llavors ençà sembla que l’independentisme més impacient no sap reconèixer quines són les pròpies febleses ni ha entès que el control dels temps és imprescindible. I això no va d’eixamplar la base o tenir més o menys força a Madrid, sinó de saber definir una estratègia invencible, aprofitant les vulnerabilitats de l’adversari, que en té, i moltes, com ho demostra el fet que els governants espanyols, tant de dretes com d’esquerres, quan han necessitat els vots dels independentistes, els ha promès el que no està escrit, per a després no complir cap de les promeses fetes.

L’escriptor Julià de Jodar, exdiputat de la CUP, ha escrit fa pocs dies que «durant el franquisme, un dels avantatges del catalanisme eren els seus secrets no revelats, les ‘cartes amagades’ de l’activisme antifranquista, el treball sord del talp que va foradant a poc a poc l’homogeneïtat aparent d’una societat severament reprimida sota la cobertura de la falsa pau dels cementiris i les presons», i afegeix «ara l’estat coneix les cartes que pot jugar el catalanisme, tant en els àmbits anomenats ‘socials’ com en els de les elits dirigents». Això vol dir, segons l’exdiputat, que ara «caldrà amagar de nou les cartes enfront de l’estat i els seus servents (confessos o no), fer tasca de talp i dotar el moviment d’una unitat basada en noves eines de coneixement, noves eines organitzatives i nous lideratges, sense abandonar la lluita concreta, massiva, decidida i sostinguda en el temps i en l’espai per una nova autodeterminació democràtica de masses, que hauria de significar, ras i curt, guanyar la sobirania en aquesta part de la nació.»

Una d’aquestes ‘cartes amagades’ podria ser l’evolució demogràfica de l’independentisme. L’objectiu d’eixamplar la base podria aconseguir-se de dues maneres: incorporant nous elements a la massa crítica sobiranista o també, com analitza el periodista, Andreu Barnils, en el seu article titulat: ”Que la força ens acompanyi”, per l’augment de votants independentistes amb la incorporació de la franja de catalans de segona o tercera generació. Escriu Barnils: «Del 2017 ençà que ens barallem per veure com podem ser més, quan diria que d’això se n’ocupa la demografia. Pot ser que ens ocupem de ser més forts. Aquí n’hi ha que ens volen fer creure que el problema és ser més, però el problema és ser més forts.» Llegiu si voleu l’article tot seguit.

Que la força ens acompanyi

L’analista de dades Joe Brew va escriure dos articles sobre independentisme i demografia que de tant en tant revisito i recomano. Són Lent però constant: el canvi demogràfic i la independència de Catalunya i El Tic-Tac demogràfic i la independència de Catalunya. Aquests dos articles, sobretot el primer, engeguen a rodar la majoria de programes electorals. Programes electorals que es basen en una premissa que podria ser falsa: la gent canvia d’opinió. N’hi ha prou de convèncer-la. Doncs en segons quins casos no és pas tan clar.

Brew, basant-se en les dades del CEO, explica que en el cas de la independència, hi ha factors que expliquen el vot més que no pas els canvis d’opinió. Sobretot, el lloc de naixement. La majoria dels catalans nascuts a Espanya són unionistes. La majoria dels nascuts a Catalunya són independentistes. I el lent però constant augment de l’independentisme es podria explicar perquè de mica en mica es van morint els catalans nascuts a Espanya. Els arribats els anys quaranta, cinquanta i seixanta ens van deixant. Per això el suport a l’unionisme cau. L’any 2000 els catalans nascuts a Espanya eren el 27%. Avui són el 16,8%. Deu punts menys. L’independentisme no creix tant per canvis d’opinió, sinó perquè els rivals es moren. Així de cru. I així de bèstia.

L’unionisme a Catalunya tan sols guanya entre els catalans de més de seixanta anys. Dels 18 als 60 anys, la majoria és independentista i per sobre del 50%. Per sota els vint-i-cinc anys, supera el 60% del vot. És el tic-tac demogràfic. El nostre conflicte, per tant, no és cronificat, ni encallat, ni l’empat és etern. Al contrari, es va movent. Això sí, molt lentament.

Cada cop que rellegeixo aquests articles, i les dades que aporten, em vénen al cap tres reaccions. La primera, resto convençut que tota teoria sobre eixamplar la base independentista a còpia de diàleg o fent servir el com pitjor millor, és molt relativa. Convenceràs gent, de segur. Jo, per exemple, sóc partidari del com pitjor millor, i crec que aquests dies, amb la desastrosa gestió de la covid-19 del govern PSOE Comuns, la base s’eixampla. I s’eixampla més que no pas amb la taula de diàleg. Però Brew em convenç que els guanys d’aconseguir canvis d’opinió entre els rivals sempre seran molt petits al costat del pes de la demografia. L’independentisme puja sobretot perquè els unionistes són gent gran. I es van morint. Així de bèstia. I així de cru.

La segona cosa que em ve al cap són els anys vinents. Ai, els anys vinents. Fruit de la demografia hauríem de viure repetides eleccions en què els independentistes superaríem el 50%, perquè molt malament haurien de fer-ho els partits per contrarestar la demografia. ‘Oh wait…’ I aleshores serà molt curiós de veure com els partits voldran penjar-se les medalles. Sóc jo, que els he convençuts amb diàleg! No, sóc jo, amb el com pitjor millor! Veurem petards d’alegria dalt la superfície, castells de foc i medalles impostades. I si badem, oblidarem la demografia, amb el corrent de fons: els independentistes no convencem gaire. Són els unionistes, que es van morint.

La tercera cosa que em ve al cap és l’octubre del 2017. Aquell dia vam veure que els vots no són prou per aconseguir la independència. Vam guanyar un referèndum. Molt bé. I què? Ens van mantenir dins Espanya a cops de porra. Com diu Toni Soler, “si nosaltres no ens n’hem sortit, és perquè els altres tenen la força. I la força és el factor decisiu. Sense la força, l’estat no se n’hauria sortit.”

Del 2017 ençà que ens barallem per veure com podem ser més, quan diria que d’això se n’ocupa la demografia. Potser que ens ocupem de ser més forts. Aquí n’hi ha que ens volen fer creure que el problema és ser més, però el problema és ser més forts. Només tens dues vies.

En primer lloc, podem certament organitzar una insurrecció pacífica. La insurrecció pacífica, gandiana, si la demografia no falla, es farà en una Catalunya amb més del 50% del vot independentista en unes eleccions. ‘Oh wait…’ Doncs, tot i aquest suport majoritari, no serà una insurrecció gens fàcil, que s’ha de preparar en la clandestinitat, i que segurament es farà, de primer, contra el govern i els partits independentistes. Moviments gandians no solament contra un estat armat, sinó amb companys en contra. Tu mateix.

Per a vèncer la força del rival pot passar una segona cosa. Que no et faci falta. Aconsegueix un referèndum pactat amb Espanya i no et caldrà l’ús de la força, ni la insurrecció pacífica, perquè l’estat deixa de ser autoritari. Per això hi ha gent encara obsessionada amb el referèndum. Per què és la manera que troben de solucionar l’ús de la força. No és que creguin que és la millor manera de comptar-nos. És que creuen que és la manera que l’estat espanyol no faci servir la força bruta. El govern espanyol no envia piolins ni militars. Acorda data i pregunta. I en cas de victòria, l’Espanya de VOX, PSOE 155, Felipe VI, Marlaska, Pérez de los Cobos i Guàrdia Civil accepten els resultats. Tu mateix.

Insurrecció pacífica o referèndum. Dues vies per aconseguir el mateix objectiu: superar la violència del rival. Que la demografia ajuda, però no ho és tot.

Andreu Barnils
Periodista

Article publicat al diari digital VilaWeb el diumenge 7 de juny del 2020

05 de juny 2020

La nova normalitat


Amb el desconfinament i les diverses fases del desescalament, es parla molt últimament de la ‘nova normalitat’. Amb tota probabilitat és el concepte més escoltat aquests dies als mitjans de comunicació. És com una mena de mantra que es repeteix contínuament per anunciar un final d’etapa de la pandèmia. Ningú assegura quan arribarà exactament ni sobretot quant durarà. ‘Nova normalitat’ és un terme meditat i preparat pels ‘spin doctor’ de la política espanyola per fer-nos creure que el demà serà millor que l’ahir i que l’avui. El binomi no diu gran cosa. «Nova» és una paraula esgotadíssima. Tot és contínuament nou. La ‘nova normalitat’ està per sota de l'antiga, però tampoc han volgut dir-n'hi subnormalitat, no queda políticament correcte.



Què vol dir normal? Vol dir el que serveix de norma, pròxim a allò més freqüent o ordinari, etc. Però què és la norma i què no? Depèn. Depèn d’on, depèn de què i de qui. La normalitat és relativa, com l’anormalitat. Allò que ens pot semblar normal a uns no ho és per a uns altres. La ‘nova normalitat’ pot donar a entendre que ens regirem per normes noves que s'aniran publicant al BOE, que ara és el BOEA (Butlletí Oficial de l'Estat d'Alarma). Un BOE que ens hem de llegir cada dia per saber fins on podem desplaçar-nos, quants éssers humans es poden reunir d’una tacada; si podem anar a la platja, al cine o  al teatre; si hem d’anar amb la boca tapada o si podem visitar aquell parent que viu lluny de nosaltres.



Fins aquí, tot correcte, tot ‘normal’. El que ens hem de qüestionar els catalans és com podrem administrar aquesta ‘nova normalitat’ i pel que sembla aquesta nova gestió no serà gaire diferent de l’antiga, ja que els vicis dels polítics que l’han de fer rutllar continuen essent els mateixos d’abans. Veiem cada dia picabaralles i divergències entre els dos socis de Govern i que ningú vol donar el seu braç a tòrcer, en qüestions tan essencials com és l’estratègia que han d’emprar els líders del moviment independentista per aconseguir la unitat d’acció que el poble exigeix. Recentment el President Puigdemont ha instat aquells que a parer seu s'oposen a la unitat dels independentistes a explicar com faran la independència sense comptar amb les forces de tot el moviment. El president de la Generalitat ha dit des de l'exili que “a vegades ens permetem el luxe de prescindir de gent”. I alerta: “Si no ens reconeixem capaços d’anar junts, hem d’explicar a la gent que no serem independents”. Adverteix també que “qui vulgui la independència i faci un exercici d’honestedat intel·lectual i política, ha d’explicar com ho pensa fer sense unitat”. I acaba: “Hi ha moltes maneres d’anar junts. I avui no hi anem”



¿Podria ser aquesta la ‘nova normalitat’ que prediquen els oracles de Madrid?. No ho creiem pas, ja que Pedro Sánchez ha fet i farà tot el possible per fomentar la desunió en el sobiranisme català. Ho hem vist recentment quan no ha tingut cap problema, ans al contrari, per pactar les successives pròrrogues de l’estat d’alarma tant amb ERC com amb “Ciudadanos”, ignora Junts x Catalunya, promet al Rufian que reprendrà la taula de diàleg, mentre assegura a l’Arrimadas que mai ho tornarà a fer. El president espanyol és un triler de la política, una persona que només demostra habilitat per mantenir-se en el poder i aquesta és la seva ‘nova normalitat’. El perill d’aquesta situació serà amb seguretat que, en les pròximes eleccions catalanes, la divisió del projecte independentista pot facilitar la coalició anomenada ‘progressista d’esquerres’ que els encanta sobretot  a ERC, PSC i Podemos i que sepultarà per molts anys la possibilitat d’aconseguir la República Catalana, per la qual tants catalans hem lluitat durant més de tres-cents anys.



Per remarcar la realitat d’aquesta posició d’enfrontament entre els dos socis del Govern català, hem escollit avui els editorials de dos prestigiosos diaris catalans, escrits aquesta mateixa setmana, que posen el dit a la nafra a aquesta situació. El primer l’escriu el director del diari El Punt Avui, Xevi Xirgo, i porta el títol de “Normal, normal...” i el segon el signa el director de VilaWeb, Vicent Partal, i es titula “L’independentisme polític posa el rumb cap a la col·lisió”. Tots dos arriben a conclusions semblants pel que fa al futur del procés independentista. Podeu llegir ambdós editorials a continuació.

Normal, normal...

Deia ahir la consellera Meritxell Budó a TV3 que és normal, que en els governs de coalició hi hagi discrepàncies. Probablement. “No deixa de ser una normalitat que ERC i JxCat votin diferent al Congrés”, deia la portaveu del govern, que hi afegia que “no per això s’ha de qüestionar la continuïtat del govern”. Probablement. Probablement si no fos, és clar, perquè darrerament entre JxCat i ERC (o entre ERC i JxCat) sembla haver-hi més discrepàncies que coincidències; i si no fos, és clar, perquè un dels socis de govern fa setmanes –mesos, en realitat– que reclama unes eleccions que, de fet, el mateix president va anunciar que convocaria i no convoca.

És normal, que dos socis de govern pensin diferent i votin diferent. I si agafem com a referent la coalició PSOE-Podem a Madrid, d’exemples de discrepàncies, d’incoherències i deslleialtats en trobarem un munt, en els només quatre mesos que fa que aquest matrimoni conviu. Però a mi em preocupa el meu, de govern, que sembla que té una mala salut de ferro i en què conviuen, o ho sembla, dos socis amb una lleialtat perfectament deslleial. Budó deia ahir que són normals, les discrepàncies. Potser sí. Però tantes? I d’aquesta profunditat?

El problema no és entre partits, em sembla, que tothom entén que pensin diferent. El problema és saber qui representa el govern. Pot ERC arribar a acords amb Pedro Sánchez (primer per la investidura, ara per una nova pròrroga de l’estat d’alarma) i fer-ho no només com a partit sinó comprometent també l’acció del govern? I, un cop presos aquests acords, pot el president Torra desvincular-se d’aquests acords (presos per un seu vicepresident) dient que “no s’hi sent vinculat”? Que les discrepàncies són entre partits, és evident (i m’atreviria a dir que fins i tot saludable, que ja està bé que veiem què pensa cadascú), però a mi em sembla que és difícil de sostenir que a hores d’ara no afecten el dia a dia del govern. O algú pren acords en nom del govern sense parlar en nom de tot el govern (i algú se’n desvincula en nom del govern sense parlar en nom de tot el govern), o és que tenim dos governs en un. Que no sé si és ben bé el mateix que tenir una coalició de govern.

Xevi Xirgo Teixidor

Periodista

Article publicat al diari EL PUNT AVUI el dimarts 2 de juny del 2020


L’independentisme polític posa el rumb cap a la col·lisió

Els polítics escenifiquen. Això ho sabem tots. La gran majoria executen un paper, conscients que l’impacte visual que se’n desprèn pot ser més determinant a l’hora de disputar el vot que no pas l’elaboració teòrica o els documents de treball. Especialment a l’hora de disputar el vot de frontera.

La política d’avui dia, i aquest és un defecte remarcable del qual crec que la majoria som conscients, té més de màrqueting que de res més, llevat dels moments únics on tot es posa realment en joc, com ho fou l’octubre del 2017.

I els partits tenen un problema evident de control de qualitat. Una cosa que pot ser vista des de la cúpula més alta com una simple maniobra tàctica, reconvertible i fàcil d’oblidar quan convingui, en el moment que toca una base hiperexcitada i amb poca pràctica; o, dependent econòmicament del Partit  SA, esdevé una terrible guerra de religió que pren la forma d’un odi a mort descontrolat contra aquell que la cúpula només voldria, per dir-ho d’alguna manera, ‘matar un poc’.

Els dos principals partits independentistes són en aquest punt ara mateix. És evident que la cosa ve de lluny però també és evident que la proximitat de les eleccions –o les ganes de fer-ne– condiciona l’actuació pública, l’escenografia i el relat que pretenen vendre als votants. I si la relació entre ERC i JxCat ha estat sempre difícil, ara tots podem convenir que es troba en una situació límit, extrema. Si algú juga a estirar la corda al màxim per a obtenir-ne rendibilitat electoral, hauria de saber que la corda està a punt de trencar-se, qui sap si definitivament. Les formes compten i es van perdent totes, com és fàcil de comprovar fent un volt per les xarxes socials dels uns i dels altres, plenes d’insults i desqualificacions a tort i a dret, o escoltant alguns discursos i declaracions dels polítics amb menys finezza, com va ser el cas de Gabriel Rufián ahir.

O les cúpules de Junts per Catalunya i Esquerra frenen aquesta salvatjada o aviat arribarem a un punt de col·lisió en què potser algun dels dos partits trobarà una petita victòria pírrica, però d’on el país en conjunt eixirà ben malparat. Carles Puigdemont i Oriol Junqueras haurien de fer tant com poguessin per frenar tot això. Perquè, deixant de banda que hagin tingut capteniments diferents, la realitat és que únicament si tots dos es posen d’acord, es podrà frenar encara aquesta escalada.

Vicent Partal

Periodista

Article publicat al diari digital VilaWeb el dimecres 3 de juny del 2020

01 de juny 2020

Tricornis

El professor de Dret Constitucional i ex-lletrat del Tribunal Constitucional espanyol, Joaquin Urias, és un dels intel·lectuals de l’esquerra espanyola que aquests darrers anys ha alçat la veu contra els abusos polítics i judicials que es cometien en la repressió contra l’independentisme català. En una recent entrevista feta en un digital català va afirmar amb rotunditat: «Jo crec que sí que hi ha soroll de sabres, sincerament. En el sentit que a Espanya qui té el monopoli de l’ús de la força, que són els cossos de seguretat i l’exèrcit, ideològicament encara són molt a prop de plantejaments gairebé preconstitucionals, sobretot en algunes matèries, com es va veure a Catalunya, com en el cas de la unitat d’Espanya». Aquesta greu afirmació pot semblar exagerada però potser no ho és tant si contemplem els esdeveniments succeïts a l’estat espanyol aquesta darrera setmana, després de la destitució fulminant del coronel Diego Pérez de los Cobos per part del ministre d’Interior, Fernando Grande-Marlaska.

A l’ombra d’aquest sinistre coronel de la Guardia Civil, el govern de Pedro Sánchez hi pot veure una conspiració de la Benemèrita conxorxada amb la judicatura per enderrocar-lo aprofitant els errors comesos durant la gestió de la pandèmia. No li falta raó al govern socialista, perquè coneix molt bé la manera de procedir de Diego Pérez de los Cobos, i no només per l’ofensiva repressiva contra l’independentisme català la tardor del 2017 que va encapçalar personalment, sinó de molt abans. L’acusen de fer informes falsos, tan falsos com els que van portar a la presó i a l’exili tot el govern de la Generalitat el 2017.

El currículum de Pérez de los està vinculat a l’extrema dreta des dels seus orígens i té un llarg historial de delictes, relacionats amb la tortura, dels quals se n’ha sortit judicialment, però els testimonis que són vius ho confirmen, com és el cas del camioner Pello Alcantarilla que ha denunciat recentment la presència de Pérez de los Cobos durant l’interrogatori en què va ser torturat a la caserna de la Guàrdia Civil de Tres Cantos l’octubre del 2004. Però no va ser el PP qui va dur Pérez de los Cobos al Ministeri d’Interior, sinó el PSOE, que ara es queixa de la seva actitud. Malgrat el currículum que tenia, Alfredo Pérez Rubalcaba el va fitxar com a assessor del Ministeri d’Interior el juliol del 2006 i quan va arribar el govern del PP, va sobreviure als canvis i es va convertir en assessor del ministre d’Interior, Jorge Fernández Díaz, amb el qual va nedar per les clavegueres de l’estat amb total impunitat. Quan el PSOE va arribar al govern, després d’haver dirigit la repressió contra l’independentisme, el ministre Fernando Grande-Marlaska el va ascendir, i no ha estat destituït fins aquesta setmana, quan ja era massa tard.

La polèmica d’aquests darrers dies per la destitució del coronel Diego Pérez de los Cobos, ha deixat encara més al descobert i en evidència les clavegueres d’aquest estat que és Espanya. És un absolut escàndol que un partit amb representació parlamentària, com ho és VOX, estigui cridant a la insubordinació de l’Exèrcit i la Guàrdia Civil, mentre des del PP Cayetana Álvarez de Toledo es refereix al pare de Pablo Iglesias amb el terme “terrorista”. ¿Per quin motiu ha esclatat de cop la guerra dins el mateix Estat? Doncs perquè s’ha tocat a la Guàrdia Civil! És inversemblant, però els fets d’aquests dies certifiquen el que alguns fa temps que ja sabien: que la Benemèrita és del tot intocable. I si algú s’atreveix, si algú gosa atacar a la Guàrdia Civil, la pròpia maquinària interna de l’Estat es regira per evitar-ho. L’Estat contra l’Estat, i els que validaven aquestes actuacions contra l’independentisme ara estan prenent de la seva pròpia medicina. La democràcia, de nou, en entredit.

Per això ens ha semblat oportú rescatar i publicar l’article que ha escrit Pablo Alcántara Pérez, graduat en Història per la Universitat d’Oviedo i màster en Història Contemporània per la Universitat Autònoma de Madrid, titulat Més enllà de Pérez de los Cobos, l'obscura ombra de la Guàrdia Civil” en el que, aquest estudiós de la història contemporània, fa un recorregut per alguns dels fets protagonitzats per la Guardia Civil des dels seus inicis, al començament del segle XIX, fins als nostres dies. Podeu llegir l’article tot seguit.

Més enllà de Pérez de los Cobos, l'obscura ombra de la Guàrdia Civil

Fa uns dies era destituït del càrrec de cap de la comandància de la Guàrdia Diego Pérez de los Cobos, després de realitzar el seu informe sobre el 8-M, pel qual es vol imputar el delegat de Govern de Madrid, José Manuel Franco, i a Fernando Simón. Un document ple de falsedats desmentides, mitges veritats i tergiversacions, com ja s'ha aclarit a la premsa. Però no és el primer cop que aquest home utilitza les 'clavegueres de l'Estat' o s'alia amb l'extrema dreta.

Va participar en el 23-F i en les campanyes pel "No" a la Constitució en el seu poble natal, Yecla (Múrcia). A més, el 1992 va ser acusat de tortures juntament amb altres tres guàrdies civils al membre d'ETA Kepa Urra.

El 2017, va ser l'encarregat de coordinar l'operatiu de Policia Nacional i Guàrdia Civil durant l'1-O, la famosa "Operación Piolín", on els antiavalots es van acarnissar amb els votants del referèndum català. Però el cas de Pérez de los Cobos  no és peculiar, ni una excepció dins la Benemèrita. En els 176 anys del cos, les pràctiques de tortures, assassinats i corrupteles han estat presents.

Els inicis de la Guàrdia Civil, contra el bandolerisme i les revoltes progressistes

En els inicis de segle XIX, un dels grans problemes a Espanya era la debilitat de l'estructura orgànica de l'Estat. Un país que havia patit la Guerra de la Independència, estava afeblit completament. No hi havia una força que assegurés el "orden público" en l'àmbit nacional, una força centralitzada. A la primera meitat d'aquest segle es va intentar crear, primer amb la Milícia Nacional i després amb la creació de la Policia. Tanmateix, per interessos polítics (la Milícia Nacional era un cos de caràcter liberal que no agradava a l'absolutista Ferran VII) aquestes primeres temptatives no van triomfar.

Això no obstant, el 28 de març de 1844, en els inicis del regnat d'Isabel II i després de sortir de la Primera Guerra Carlista, es va crear mitjançant un Reial Decret un ‘cos especial de força armada d'Infanteria i Cavalleria’, sota la dependència del Ministeri de la Governació i amb la denominació de “Guardias Civiles”. A fi i efecte d'organitzar aquesta nova força es comissiona al mariscal de camp D. Francisco Javier Girón i Ezpeleta, II Duc d'Ahumada. L'1 de setembre d'aquest any, 1.500 homes a peu i uns 370 a cavall feien acte de presència a la capital espanyola, als voltants de la Glorieta d'Atocha. Va ser la seva primera aparició pública davant del Govern d'Espanya.

En el mateix Reial Decret es declarava que els motius de la creació d'aquest cos eren “proteger eficazmente las personas y las propiedades”. En aquells dies es produí la desamortització de Mendizábal, on les terres eclesiàstiques foren venudes a propietaris agrícoles. La Guàrdia Civil es va convertir en un braç protector d'aquesta nova propietat rural. Un dels grans ‘perills’ per a aquesta propietat en aquests moments era el bandolerisme, amb el qual la Benemèrita es va enfrontar durant tota aquesta època.

El seu primer èxit contra el bandolerisme va ser quan, el juliol del 1844, van detenir quatre membres de la banda dels “Botijas”, que actuava a “Despeñaperros”. El 1846 van detenir 5.000 bandolers. També es van oposar als aixecaments progressistes contra el Govern. El general Nárvaez, veient l'eficàcia de la Benemèrita per sufocar rebel·lions, va decidir que la capital comptés amb 4.000 agents.

Malgrat tot, amb el pas dels anys, el cos va patir el deteriorament de la seva imatge per part de les classes populars. Un episodi clau havia estat el de la nit de Sant Daniel (el 10 d'abril de 1865), quan la “Veterana”, la divisió urbana del cos, va respondre amb contundència a unes protestes universitàries, amb el tràgic balanç d'onze morts i 193 ferits. «Aquest cos ja no té prestigi: ja no té l'autoritat moral que abans tenia, i els seus individus són vistos fins i tot amb espant, fan por a veure'ls en les cantonades dels carrers», va arribar a declarar després d’aquells successos el líder progressista Juan Prim.

També van reprimir vagues i rebel·lions dels obrers. El 1883, després de quatre homicidis comesos suposadament per una societat secreta anarquista anomenada “Mano Negra” (de la qual mai es va arribar a saber si existia o no) a Jerez de la Frontera, es van produir detencions massives de militants llibertaris. La Benemèrita va detenir més de 2.000 persones a la província de Cadis i sis van ser condemnades a mort, sense que estigués clar que cap d’elles estiguessin implicades en els fets.

Igualment van participar en la detenció d'anarquistes a Catalunya. El 1909, durant la Setmana Tràgica, una rebel·lió contra el reclutament per a la Guerra del Marroc, la Guàrdia Civil va participar en els enfrontaments contra els manifestants. També durant la vaga revolucionària de 1917. Durant els anys de la II República, la Guàrdia Civil va participar en la repressió de rebel·lions camperoles i anarquistes, sent la més coneguda la de “Casasviejas”, on van morir vuit persones disparades i calcinades a casa seva.

La Benemèrita en la repressió franquista

Juntament amb la Falange, l'Exèrcit, i després la “Brigada Político Social” i la Policia Armada, la Guàrdia Civil jugarà un paper fonamental en la repressió franquista, sobretot en els primers anys de postguerra contra els guerrillers que estaven a les muntanyes.

Al principi, la Guàrdia Civil s'encarregava de la detenció de sospitosos i al trasllat de presoners. Però van participar en tortures a presoners, en afusellaments i matant a detinguts aplicant la "ley de fugas". L'aparell de règim va permetre a forces com la Guàrdia Civil, que duguessin a terme tàctiques típiques de la guerra, com tàctiques de contra insurgència, en les quals l'acatament de la legalitat i l'observança dels procediments no era una prioritat. Es va utilitzar sobretot contra la guerrilla.

El 28 de novembre de 1939 es va publicar una Ordre per la qual es disposà que els membres de la Guàrdia Civil havien d'estar disponibles i de servei permanentment. Un dels que va dirigir les tasques de la Benemèrita va ser el capità Manuel Brabo Montero, que va organitzar a Barcelona un escamot dedicat a la "limpieza política" de la ciutat després de la seva rendició. Fins i tot les autoritats franquistes van criticar la brutalitat dels seus mètodes. A l'estiu de 1941 fou traslladat a Astúries perquè portés a terme els seus mètodes, dirigint la comandància de Cangas de Narcea primer i Rioseco (Sobrescobio) després, tornant a Barcelona el desembre de 1942.

Un dels cossos especials utilitzats específicament contra la guerrilla a Astúries va ser la coneguda com “Brigadilla”, un cos ex profés de la Benemèrita, a qui se li va donar més autonomia a l'hora d'actuar, no estaven obligats a utilitzar uniforme durant els actes de servei, ni s'atenien a protocols a l'hora de fer registres, i podien detenir i infligir càstigs sense reparar en el qui ni en el com. Aquest cos especialitzat depenia del Servei d'Informació de la Guàrdia Civil. A allò que es va dedicar normalment va ser a la infiltració en els grups guerrillers.

L’anteriorment citat Manuel Brabo Montero va ser molt famós pels seus mètodes repressius. Com en el cas de Froilán Castro Suárez, veí de la Xagosa (Laviana), que va penjar-lo del sostre, li va agafar les extremitats i va ser apallissat fins a perdre el coneixement, i que després el seguien dutxes d'aigua freda a pressió. Això mateix li va passar a Pelayo Martínez Fernández, un enllaç de la Felguerina (Cas) que va estar a disposició de la Guàrdia Civil des de desembre de 1942 fins a febrer de 1943, que van despullar-lo, van penjar també del sostre i van colpejar fins que va perdre la consciència.

També van reprimir amb acarnissament les dones. Un cas molt greu va ser el d'Amalia Bernaldo de Quirós, explicat per la historiadora Claudia Cabrero Blanco. De 68 anys, pagesa de Laviana, que va ser detinguda l'octubre de 1942, mentre cuidava el seu bestiar a la muntanya. Quatre falangistes i un guàrdia civil van preguntar-li pels "rojos". La van despullar i li van pegar fins que el seu cos va quedar ennegrit. Dies després, set guàrdies civils es van presentar a casa seva i van colpejar a una de les seves filles i se'n van anar emportant-se els queviures, obligant la família a pidolar menjar.

El 1963, el capità de la Guàrdia Civil Fernando Car Leiva, traslladat des del Marroc a Astúries a finals dels anys 50, va participar, juntament amb altres membres de la Benemèrita, en les tortures i rapat de cabell de les militants comunistes Anita Sirgo i Tina Pérez, per participar en els piquets contra els esquirols de les vagues mineres d'aquell any.

La Guàrdia Civil en transició i democràcia: el "GAL verde", el cas Almeria

Una de les imatges icòniques de la Transició és la del coronel de la Guàrdia Civil Tejero entrant al Congrés dels Diputats, el 23 de febrer de 1981, en l'intent colpista. No obstant això, en aquest any, l’11 de maig, la Guàrdia Civil va participar en el famós cas Almeria.

Aquest dia foren arrestats a Gergal (Almeria) tres treballadors que vivien a Cantàbria: Luis Montero, Luis Cobo i Juan Mañas. El primer d'ells era treballador de FYESA i militant de CCOO i el PCE, el segon d’ACERIASA i el tercer treballador de FEVE. Els dos primers eren de Santander i l'últim de Petxina, d'Almeria. Un home els va confondre en Alcázar de San Juan (Castella la Manxa) amb membres d'ETA, que havia atemptat contra el cap de la Cambra Militar de Rei, general Joaquín Valenzuela. El capità de la Guàrdia Civil a Almeria, Castell Quero, va anar a agafar-los sense pensar-ho dues vegades quan van trepitjar terra d’Almeria.

Onze guàrdies civils els van agafar a la carretera de Gergal. Els van pegar, els van torturar, els van emmordassar i finalment els van cremar. Fins i tot, el seu desvergonyiment va anar tan lluny que la gasolina amb què els van cremar, la van comprar amb els diners que els assassinats portaven a sobre. Van tirotejar el cotxe per fer veure que allò havia estat un enfrontament amb suposats terroristes.

Només tres dels onze agents que van participar en els fets van ser condemnats. Ho van ser per tortures i homicidi. En tres anys, els acusats ja gaudien del tercer grau, de dies de llibertat. I van sortir al carrer abans del previst.

A Euskadi, membres de la Guàrdia Civil, des dels anys 60 fins a l'actualitat, han estat acusats en moltes ocasions per tortures. De fet, segons un informe realitzat per l'Institut de Criminologia de la Universitat del País Basc, entre 1960 i 2014 s'han denunciat 4.133 casos de maltractaments. La Benemèrita seria la culpable de 1.985 casos. Un dels torturadors més famosos en territori basc va ser Enrique Rodríguez Galindo, que des de la caserna de la Guàrdia Civil d'Intxaurrondo, va participar en els GAL, en la coneguda branca "GAL verde". Va ser condemnat a 71 anys de presó pel segrest i assassinat de Lasa i Zabala.

Pablo Alcántara Pérez
Historiador
                 
Article publicat en el digital EL SALTO el dissabte 30 de maig del 2020

(Traduït de l’original castellà pel secretariat de l’Unió Catalanista de Sabadell)