Eixamplar la base

Fa temps que sentim dir que per assolir la independència ens cal eixamplar la base. Màgiques paraules que per si mateixes han de poder resoldre el problema del sobiranisme. Oriol Junqueras ha definit a la perfecció l’objectiu d’ERC per aconseguir la República Catalana, que es resumeix en aquest lema d’eixamplar la base. Ara ho ha arrodonit en Gabriel Rufián dient que cal tenir prou influència a Madrid i Catalunya perquè Pedro Sánchez hagi de dialogar amb l’independentisme per concedir un referèndum acordat amb l’estat espanyol. Aquest Rufián que parla avui del referèndum acordat, és aquell que fa tres anys deia que prometre un referèndum acordat era una ‘mentida piadosa’. ERC no reconeix aquesta contradicció i comença a sentir-se còmoda en la seva nova posició, que es resumeix en el lema que dèiem al començament: ‘eixamplar la base’.

Sembla doncs que JxCat i la Cup s’erigeixen com els únics defensors de l’unilateralisme, però, a mesura que passen els mesos s’evidencien les improvisacions i el dubtes al voltant de la DUI i la contundència d’ambdós partits va minvant. L’espai de JxCat intenta alhora semblar el més ferm en el mandat de l’1-O, convivint amb el pragmatisme, cosa que converteix la seva estratègia en una roda de hàmster: línies vermelles que es mouen, mandats de l’1-O que van mutant i amb l’agreujant que no han escollit encara un candidat a la Generalitat per les pròximes eleccions. Podem afirmar que ERC i JxCat es presenten al proper cicle electoral amb el mateix problema de fa mesos: sense un pla comú i amb l’únic objectiu de guanyar-se mútuament a les urnes. Ignoren o no volen veure que actuar sense una estratègia unitària porta sempre a la derrota.

El principal error de l’octubre del 2017 va ser no valorar prou bé fins on era capaç d’arribar l’adversari, és a dir, no se’n va analitzar bé la vulnerabilitat. De llavors ençà sembla que l’independentisme més impacient no sap reconèixer quines són les pròpies febleses ni ha entès que el control dels temps és imprescindible. I això no va d’eixamplar la base o tenir més o menys força a Madrid, sinó de saber definir una estratègia invencible, aprofitant les vulnerabilitats de l’adversari, que en té, i moltes, com ho demostra el fet que els governants espanyols, tant de dretes com d’esquerres, quan han necessitat els vots dels independentistes, els ha promès el que no està escrit, per a després no complir cap de les promeses fetes.

L’escriptor Julià de Jodar, exdiputat de la CUP, ha escrit fa pocs dies que «durant el franquisme, un dels avantatges del catalanisme eren els seus secrets no revelats, les ‘cartes amagades’ de l’activisme antifranquista, el treball sord del talp que va foradant a poc a poc l’homogeneïtat aparent d’una societat severament reprimida sota la cobertura de la falsa pau dels cementiris i les presons», i afegeix «ara l’estat coneix les cartes que pot jugar el catalanisme, tant en els àmbits anomenats ‘socials’ com en els de les elits dirigents». Això vol dir, segons l’exdiputat, que ara «caldrà amagar de nou les cartes enfront de l’estat i els seus servents (confessos o no), fer tasca de talp i dotar el moviment d’una unitat basada en noves eines de coneixement, noves eines organitzatives i nous lideratges, sense abandonar la lluita concreta, massiva, decidida i sostinguda en el temps i en l’espai per una nova autodeterminació democràtica de masses, que hauria de significar, ras i curt, guanyar la sobirania en aquesta part de la nació.»

Una d’aquestes ‘cartes amagades’ podria ser l’evolució demogràfica de l’independentisme. L’objectiu d’eixamplar la base podria aconseguir-se de dues maneres: incorporant nous elements a la massa crítica sobiranista o també, com analitza el periodista, Andreu Barnils, en el seu article titulat: ”Que la força ens acompanyi”, per l’augment de votants independentistes amb la incorporació de la franja de catalans de segona o tercera generació. Escriu Barnils: «Del 2017 ençà que ens barallem per veure com podem ser més, quan diria que d’això se n’ocupa la demografia. Pot ser que ens ocupem de ser més forts. Aquí n’hi ha que ens volen fer creure que el problema és ser més, però el problema és ser més forts.» Llegiu si voleu l’article tot seguit.

Que la força ens acompanyi

L’analista de dades Joe Brew va escriure dos articles sobre independentisme i demografia que de tant en tant revisito i recomano. Són Lent però constant: el canvi demogràfic i la independència de Catalunya i El Tic-Tac demogràfic i la independència de Catalunya. Aquests dos articles, sobretot el primer, engeguen a rodar la majoria de programes electorals. Programes electorals que es basen en una premissa que podria ser falsa: la gent canvia d’opinió. N’hi ha prou de convèncer-la. Doncs en segons quins casos no és pas tan clar.

Brew, basant-se en les dades del CEO, explica que en el cas de la independència, hi ha factors que expliquen el vot més que no pas els canvis d’opinió. Sobretot, el lloc de naixement. La majoria dels catalans nascuts a Espanya són unionistes. La majoria dels nascuts a Catalunya són independentistes. I el lent però constant augment de l’independentisme es podria explicar perquè de mica en mica es van morint els catalans nascuts a Espanya. Els arribats els anys quaranta, cinquanta i seixanta ens van deixant. Per això el suport a l’unionisme cau. L’any 2000 els catalans nascuts a Espanya eren el 27%. Avui són el 16,8%. Deu punts menys. L’independentisme no creix tant per canvis d’opinió, sinó perquè els rivals es moren. Així de cru. I així de bèstia.

L’unionisme a Catalunya tan sols guanya entre els catalans de més de seixanta anys. Dels 18 als 60 anys, la majoria és independentista i per sobre del 50%. Per sota els vint-i-cinc anys, supera el 60% del vot. És el tic-tac demogràfic. El nostre conflicte, per tant, no és cronificat, ni encallat, ni l’empat és etern. Al contrari, es va movent. Això sí, molt lentament.

Cada cop que rellegeixo aquests articles, i les dades que aporten, em vénen al cap tres reaccions. La primera, resto convençut que tota teoria sobre eixamplar la base independentista a còpia de diàleg o fent servir el com pitjor millor, és molt relativa. Convenceràs gent, de segur. Jo, per exemple, sóc partidari del com pitjor millor, i crec que aquests dies, amb la desastrosa gestió de la covid-19 del govern PSOE Comuns, la base s’eixampla. I s’eixampla més que no pas amb la taula de diàleg. Però Brew em convenç que els guanys d’aconseguir canvis d’opinió entre els rivals sempre seran molt petits al costat del pes de la demografia. L’independentisme puja sobretot perquè els unionistes són gent gran. I es van morint. Així de bèstia. I així de cru.

La segona cosa que em ve al cap són els anys vinents. Ai, els anys vinents. Fruit de la demografia hauríem de viure repetides eleccions en què els independentistes superaríem el 50%, perquè molt malament haurien de fer-ho els partits per contrarestar la demografia. ‘Oh wait…’ I aleshores serà molt curiós de veure com els partits voldran penjar-se les medalles. Sóc jo, que els he convençuts amb diàleg! No, sóc jo, amb el com pitjor millor! Veurem petards d’alegria dalt la superfície, castells de foc i medalles impostades. I si badem, oblidarem la demografia, amb el corrent de fons: els independentistes no convencem gaire. Són els unionistes, que es van morint.

La tercera cosa que em ve al cap és l’octubre del 2017. Aquell dia vam veure que els vots no són prou per aconseguir la independència. Vam guanyar un referèndum. Molt bé. I què? Ens van mantenir dins Espanya a cops de porra. Com diu Toni Soler, “si nosaltres no ens n’hem sortit, és perquè els altres tenen la força. I la força és el factor decisiu. Sense la força, l’estat no se n’hauria sortit.”

Del 2017 ençà que ens barallem per veure com podem ser més, quan diria que d’això se n’ocupa la demografia. Potser que ens ocupem de ser més forts. Aquí n’hi ha que ens volen fer creure que el problema és ser més, però el problema és ser més forts. Només tens dues vies.

En primer lloc, podem certament organitzar una insurrecció pacífica. La insurrecció pacífica, gandiana, si la demografia no falla, es farà en una Catalunya amb més del 50% del vot independentista en unes eleccions. ‘Oh wait…’ Doncs, tot i aquest suport majoritari, no serà una insurrecció gens fàcil, que s’ha de preparar en la clandestinitat, i que segurament es farà, de primer, contra el govern i els partits independentistes. Moviments gandians no solament contra un estat armat, sinó amb companys en contra. Tu mateix.

Per a vèncer la força del rival pot passar una segona cosa. Que no et faci falta. Aconsegueix un referèndum pactat amb Espanya i no et caldrà l’ús de la força, ni la insurrecció pacífica, perquè l’estat deixa de ser autoritari. Per això hi ha gent encara obsessionada amb el referèndum. Per què és la manera que troben de solucionar l’ús de la força. No és que creguin que és la millor manera de comptar-nos. És que creuen que és la manera que l’estat espanyol no faci servir la força bruta. El govern espanyol no envia piolins ni militars. Acorda data i pregunta. I en cas de victòria, l’Espanya de VOX, PSOE 155, Felipe VI, Marlaska, Pérez de los Cobos i Guàrdia Civil accepten els resultats. Tu mateix.

Insurrecció pacífica o referèndum. Dues vies per aconseguir el mateix objectiu: superar la violència del rival. Que la demografia ajuda, però no ho és tot.

Andreu Barnils

Periodista

Article publicat al diari digital VilaWeb el diumenge 7 de juny del 2020