La nova normalitat

Amb el desconfinament i les diverses fases del desescalament, es parla molt últimament de la ‘nova normalitat’. Amb tota probabilitat és el concepte més escoltat aquests dies als mitjans de comunicació. És com una mena de mantra que es repeteix contínuament per anunciar un final d’etapa de la pandèmia. Ningú assegura quan arribarà exactament ni sobretot quant durarà. ‘Nova normalitat’ és un terme meditat i preparat pels ‘spin doctor’ de la política espanyola per fer-nos creure que el demà serà millor que l’ahir i que l’avui. El binomi no diu gran cosa. «Nova» és una paraula esgotadíssima. Tot és contínuament nou. La ‘nova normalitat’ està per sota de l'antiga, però tampoc han volgut dir-n'hi subnormalitat, no queda políticament correcte.

Què vol dir normal? Vol dir el que serveix de norma, pròxim a allò més freqüent o ordinari, etc. Però què és la norma i què no? Depèn. Depèn d’on, depèn de què i de qui. La normalitat és relativa, com l’anormalitat. Allò que ens pot semblar normal a uns no ho és per a uns altres. La ‘nova normalitat’ pot donar a entendre que ens regirem per normes noves que s'aniran publicant al BOE, que ara és el BOEA (Butlletí Oficial de l'Estat d'Alarma). Un BOE que ens hem de llegir cada dia per saber fins on podem desplaçar-nos, quants éssers humans es poden reunir d’una tacada; si podem anar a la platja, al cine o  al teatre; si hem d’anar amb la boca tapada o si podem visitar aquell parent que viu lluny de nosaltres.

Fins aquí, tot correcte, tot ‘normal’. El que ens hem de qüestionar els catalans és com podrem administrar aquesta ‘nova normalitat’ i pel que sembla aquesta nova gestió no serà gaire diferent de l’antiga, ja que els vicis dels polítics que l’han de fer rutllar continuen essent els mateixos d’abans. Veiem cada dia picabaralles i divergències entre els dos socis de Govern i que ningú vol donar el seu braç a tòrcer, en qüestions tan essencials com és l’estratègia que han d’emprar els líders del moviment independentista per aconseguir la unitat d’acció que el poble exigeix. Recentment el President Puigdemont ha instat aquells que a parer seu s'oposen a la unitat dels independentistes a explicar com faran la independència sense comptar amb les forces de tot el moviment. El president de la Generalitat ha dit des de l'exili que “a vegades ens permetem el luxe de prescindir de gent”. I alerta: “Si no ens reconeixem capaços d’anar junts, hem d’explicar a la gent que no serem independents”. Adverteix també que “qui vulgui la independència i faci un exercici d’honestedat intel·lectual i política, ha d’explicar com ho pensa fer sense unitat”. I acaba: “Hi ha moltes maneres d’anar junts. I avui no hi anem”

¿Podria ser aquesta la ‘nova normalitat’ que prediquen els oracles de Madrid?. No ho creiem pas, ja que Pedro Sánchez ha fet i farà tot el possible per fomentar la desunió en el sobiranisme català. Ho hem vist recentment quan no ha tingut cap problema, ans al contrari, per pactar les successives pròrrogues de l’estat d’alarma tant amb ERC com amb “Ciudadanos”, ignora Junts x Catalunya, promet al Rufian que reprendrà la taula de diàleg, mentre assegura a l’Arrimadas que mai ho tornarà a fer. El president espanyol és un triler de la política, una persona que només demostra habilitat per mantenir-se en el poder i aquesta és la seva ‘nova normalitat’. El perill d’aquesta situació serà amb seguretat que, en les pròximes eleccions catalanes, la divisió del projecte independentista pot facilitar la coalició anomenada ‘progressista d’esquerres’ que els encanta sobretot  a ERC, PSC i Podemos i que sepultarà per molts anys la possibilitat d’aconseguir la República Catalana, per la qual tants catalans hem lluitat durant més de tres-cents anys.

Per remarcar la realitat d’aquesta posició d’enfrontament entre els dos socis del Govern català, hem escollit avui els editorials de dos prestigiosos diaris catalans, escrits aquesta mateixa setmana, que posen el dit a la nafra a aquesta situació. El primer l’escriu el director del diari El Punt Avui, Xevi Xirgo, i porta el títol de “Normal, normal...” i el segon el signa el director de VilaWeb, Vicent Partal, i es titula “L’independentisme polític posa el rumb cap a la col·lisió”. Tots dos arriben a conclusions semblants pel que fa al futur del procés independentista. Podeu llegir ambdós editorials a continuació.

Normal, normal...

Deia ahir la consellera Meritxell Budó a TV3 que és normal, que en els governs de coalició hi hagi discrepàncies. Probablement. “No deixa de ser una normalitat que ERC i JxCat votin diferent al Congrés”, deia la portaveu del govern, que hi afegia que “no per això s’ha de qüestionar la continuïtat del govern”. Probablement. Probablement si no fos, és clar, perquè darrerament entre JxCat i ERC (o entre ERC i JxCat) sembla haver-hi més discrepàncies que coincidències; i si no fos, és clar, perquè un dels socis de govern fa setmanes –mesos, en realitat– que reclama unes eleccions que, de fet, el mateix president va anunciar que convocaria i no convoca.

És normal, que dos socis de govern pensin diferent i votin diferent. I si agafem com a referent la coalició PSOE-Podem a Madrid, d’exemples de discrepàncies, d’incoherències i deslleialtats en trobarem un munt, en els només quatre mesos que fa que aquest matrimoni conviu. Però a mi em preocupa el meu, de govern, que sembla que té una mala salut de ferro i en què conviuen, o ho sembla, dos socis amb una lleialtat perfectament deslleial. Budó deia ahir que són normals, les discrepàncies. Potser sí. Però tantes? I d’aquesta profunditat?

El problema no és entre partits, em sembla, que tothom entén que pensin diferent. El problema és saber qui representa el govern. Pot ERC arribar a acords amb Pedro Sánchez (primer per la investidura, ara per una nova pròrroga de l’estat d’alarma) i fer-ho no només com a partit sinó comprometent també l’acció del govern? I, un cop presos aquests acords, pot el president Torra desvincular-se d’aquests acords (presos per un seu vicepresident) dient que “no s’hi sent vinculat”? Que les discrepàncies són entre partits, és evident (i m’atreviria a dir que fins i tot saludable, que ja està bé que veiem què pensa cadascú), però a mi em sembla que és difícil de sostenir que a hores d’ara no afecten el dia a dia del govern. O algú pren acords en nom del govern sense parlar en nom de tot el govern (i algú se’n desvincula en nom del govern sense parlar en nom de tot el govern), o és que tenim dos governs en un. Que no sé si és ben bé el mateix que tenir una coalició de govern.

Xevi Xirgo Teixidor

Periodista

Article publicat al diari EL PUNT AVUI el dimarts 2 de juny del 2020

L’independentisme polític posa el rumb cap a la col·lisió

Els polítics escenifiquen. Això ho sabem tots. La gran majoria executen un paper, conscients que l’impacte visual que se’n desprèn pot ser més determinant a l’hora de disputar el vot que no pas l’elaboració teòrica o els documents de treball. Especialment a l’hora de disputar el vot de frontera.

La política d’avui dia, i aquest és un defecte remarcable del qual crec que la majoria som conscients, té més de màrqueting que de res més, llevat dels moments únics on tot es posa realment en joc, com ho fou l’octubre del 2017.

I els partits tenen un problema evident de control de qualitat. Una cosa que pot ser vista des de la cúpula més alta com una simple maniobra tàctica, reconvertible i fàcil d’oblidar quan convingui, en el moment que toca una base hiperexcitada i amb poca pràctica; o, dependent econòmicament del Partit  SA, esdevé una terrible guerra de religió que pren la forma d’un odi a mort descontrolat contra aquell que la cúpula només voldria, per dir-ho d’alguna manera, ‘matar un poc’.

Els dos principals partits independentistes són en aquest punt ara mateix. És evident que la cosa ve de lluny però també és evident que la proximitat de les eleccions –o les ganes de fer-ne– condiciona l’actuació pública, l’escenografia i el relat que pretenen vendre als votants. I si la relació entre ERC i JxCat ha estat sempre difícil, ara tots podem convenir que es troba en una situació límit, extrema. Si algú juga a estirar la corda al màxim per a obtenir-ne rendibilitat electoral, hauria de saber que la corda està a punt de trencar-se, qui sap si definitivament. Les formes compten i es van perdent totes, com és fàcil de comprovar fent un volt per les xarxes socials dels uns i dels altres, plenes d’insults i desqualificacions a tort i a dret, o escoltant alguns discursos i declaracions dels polítics amb menys finezza, com va ser el cas de Gabriel Rufián ahir.

O les cúpules de Junts per Catalunya i Esquerra frenen aquesta salvatjada o aviat arribarem a un punt de col·lisió en què potser algun dels dos partits trobarà una petita victòria pírrica, però d’on el país en conjunt eixirà ben malparat. Carles Puigdemont i Oriol Junqueras haurien de fer tant com poguessin per frenar tot això. Perquè, deixant de banda que hagin tingut capteniments diferents, la realitat és que únicament si tots dos es posen d’acord, es podrà frenar encara aquesta escalada.

Vicent Partal

Periodista

Article publicat al diari digital VilaWeb el dimecres 3 de juny del 2020