Corrandes d'exili

En ma terra del Vallès // tres turons fan una serra, // quatre pins un bosc
espès, // cinc quarteres massa terra. // "Com el Vallès no hi ha res".

Una esperança desfeta, // una recança infinita. // I una pàtria tan petita // que
la somio completa.
Pere Quart (Corrandes d’exili)




01 de juny 2020

Tricornis

El professor de Dret Constitucional i exlletrat del Tribunal Constitucional espanyol, Joaquin Urias, és un dels intel·lectuals de l’esquerra espanyola que aquests darrers anys ha alçat la veu contra els abusos polítics i judicials que es cometien en la repressió contra l’independentisme català. En una recent entrevista feta en un digital català va afirmar amb rotunditat: «Jo crec que sí que hi ha soroll de sabres, sincerament. En el sentit que a Espanya qui té el monopoli de l’ús de la força, que són els cossos de seguretat i l’exèrcit, ideològicament encara són molt a prop de plantejaments gairebé preconstitucionals, sobretot en algunes matèries, com es va veure a Catalunya, com en el cas de la unitat d’Espanya». Aquesta greu afirmació pot semblar exagerada però potser no ho és tant si contemplem els esdeveniments succeïts a l’estat espanyol aquesta darrera setmana, després de la destitució fulminant del coronel Diego Pérez de los Cobos per part del ministre d’Interior, Fernando Grande-Marlaska.

A l’ombra d’aquest sinistre coronel de la Guàrdia Civil, el govern de Pedro Sánchez hi pot veure una conspiració de la Benemèrita conxorxada amb la judicatura per enderrocar-lo aprofitant els errors comesos durant la gestió de la pandèmia. No li falta raó al govern socialista, perquè coneix molt bé la manera de procedir de Diego Pérez de los Cobos, i no només per l’ofensiva repressiva contra l’independentisme català la tardor del 2017 que va encapçalar personalment, sinó de molt abans. L’acusen de fer informes falsos, tan falsos com els que van portar a la presó i a l’exili tot el govern de la Generalitat el 2017.

El currículum de Pérez de los està vinculat a l’extrema dreta des dels seus orígens i té un llarg historial de delictes, relacionats amb la tortura, dels quals se n’ha sortit judicialment, però els testimonis que són vius ho confirmen, com és el cas del camioner Pello Alcantarilla que ha denunciat recentment la presència de Pérez de los Cobos durant l’interrogatori en què va ser torturat a la caserna de la Guàrdia Civil de Tres Cantos l’octubre del 2004. Però no va ser el PP qui va dur Pérez de los Cobos al Ministeri d’Interior, sinó el PSOE, que ara es queixa de la seva actitud. Malgrat el currículum que tenia, Alfredo Pérez Rubalcaba el va fitxar com a assessor del Ministeri d’Interior el juliol del 2006 i quan va arribar el govern del PP, va sobreviure als canvis i es va convertir en assessor del ministre d’Interior, Jorge Fernández Díaz, amb el qual va nedar per les clavegueres de l’estat amb total impunitat. Quan el PSOE va arribar al govern, després d’haver dirigit la repressió contra l’independentisme, el ministre Fernando Grande-Marlaska el va ascendir, i no ha estat destituït fins aquesta setmana, quan ja era massa tard.

La polèmica d’aquests darrers dies per la destitució del coronel Diego Pérez de los Cobos, ha deixat encara més al descobert i en evidència les clavegueres d’aquest estat que és Espanya. És un absolut escàndol que un partit amb representació parlamentària, com ho és VOX, estigui cridant a la insubordinació de l’Exèrcit i la Guàrdia Civil, mentre des del PP Cayetana Álvarez de Toledo es refereix al pare de Pablo Iglesias amb el terme “terrorista”. ¿Per quin motiu ha esclatat de cop la guerra dins el mateix Estat? Doncs perquè s’ha tocat a la Guàrdia Civil! És inversemblant, però els fets d’aquests dies certifiquen el que alguns fa temps que ja sabien: que la Benemèrita és del tot intocable. I si algú s’atreveix, si algú gosa atacar a la Guàrdia Civil, la pròpia maquinària interna de l’Estat es regira per evitar-ho. L’Estat contra l’Estat, i els que validaven aquestes actuacions contra l’independentisme ara estan prenent de la seva pròpia medicina. La democràcia, de nou, en entredit.

Per això ens ha semblat oportú rescatar i publicar l’article que ha escrit Pablo Alcántara Pérez, graduat en Història per la Universitat d’Oviedo i màster en Història Contemporània per la Universitat Autònoma de Madrid, titulat Més enllà de Pérez de los Cobos, l'obscura ombra de la Guàrdia Civil” en el que, aquest estudiós de la història contemporània, fa un recorregut per alguns dels fets protagonitzats per la Guardia Civil des dels seus inicis, al començament del segle XIX, fins als nostres dies. Podeu llegir l’article tot seguit.

Més enllà de Pérez de los Cobos, l'obscura ombra de la Guàrdia Civil

Fa uns dies era destituït del càrrec de cap de la comandància de la Guàrdia Diego Pérez de los Cobos, després de realitzar el seu informe sobre el 8-M, pel qual es vol imputar el delegat de Govern de Madrid, José Manuel Franco, i a Fernando Simón. Un document ple de falsedats desmentides, mitges veritats i tergiversacions, com ja s'ha aclarit a la premsa. Però no és el primer cop que aquest home utilitza les 'clavegueres de l'Estat' o s'alia amb l'extrema dreta.

Va participar en el 23-F i en les campanyes pel "No" a la Constitució en el seu poble natal, Yecla (Múrcia). A més, el 1992 va ser acusat de tortures juntament amb altres tres guàrdies civils al membre d'ETA Kepa Urra.

El 2017, va ser l'encarregat de coordinar l'operatiu de Policia Nacional i Guàrdia Civil durant l'1-O, la famosa "Operación Piolín", on els antiavalots es van acarnissar amb els votants del referèndum català. Però el cas de Pérez de los Cobos  no és peculiar, ni una excepció dins la Benemèrita. En els 176 anys del cos, les pràctiques de tortures, assassinats i corrupteles han estat presents.

Els inicis de la Guàrdia Civil, contra el bandolerisme i les revoltes progressistes

En els inicis de segle XIX, un dels grans problemes a Espanya era la debilitat de l'estructura orgànica de l'Estat. Un país que havia patit la Guerra de la Independència, estava afeblit completament. No hi havia una força que assegurés el "orden público" en l'àmbit nacional, una força centralitzada. A la primera meitat d'aquest segle es va intentar crear, primer amb la Milícia Nacional i després amb la creació de la Policia. Tanmateix, per interessos polítics (la Milícia Nacional era un cos de caràcter liberal que no agradava a l'absolutista Ferran VII) aquestes primeres temptatives no van triomfar.

Això no obstant, el 28 de març de 1844, en els inicis del regnat d'Isabel II i després de sortir de la Primera Guerra Carlista, es va crear mitjançant un Reial Decret un ‘cos especial de força armada d'Infanteria i Cavalleria’, sota la dependència del Ministeri de la Governació i amb la denominació de “Guardias Civiles”. A fi i efecte d'organitzar aquesta nova força es comissiona al mariscal de camp D. Francisco Javier Girón i Ezpeleta, II Duc d'Ahumada. L'1 de setembre d'aquest any, 1.500 homes a peu i uns 370 a cavall feien acte de presència a la capital espanyola, als voltants de la Glorieta d'Atocha. Va ser la seva primera aparició pública davant del Govern d'Espanya.

En el mateix Reial Decret es declarava que els motius de la creació d'aquest cos eren “proteger eficazmente las personas y las propiedades”. En aquells dies es produí la desamortització de Mendizábal, on les terres eclesiàstiques foren venudes a propietaris agrícoles. La Guàrdia Civil es va convertir en un braç protector d'aquesta nova propietat rural. Un dels grans ‘perills’ per a aquesta propietat en aquests moments era el bandolerisme, amb el qual la Benemèrita es va enfrontar durant tota aquesta època.

El seu primer èxit contra el bandolerisme va ser quan, el juliol del 1844, van detenir quatre membres de la banda dels “Botijas”, que actuava a “Despeñaperros”. El 1846 van detenir 5.000 bandolers. També es van oposar als aixecaments progressistes contra el Govern. El general Nárvaez, veient l'eficàcia de la Benemèrita per sufocar rebel·lions, va decidir que la capital comptés amb 4.000 agents.

Malgrat tot, amb el pas dels anys, el cos va patir el deteriorament de la seva imatge per part de les classes populars. Un episodi clau havia estat el de la nit de Sant Daniel (el 10 d'abril de 1865), quan la “Veterana”, la divisió urbana del cos, va respondre amb contundència a unes protestes universitàries, amb el tràgic balanç d'onze morts i 193 ferits. «Aquest cos ja no té prestigi: ja no té l'autoritat moral que abans tenia, i els seus individus són vistos fins i tot amb espant, fan por a veure'ls en les cantonades dels carrers», va arribar a declarar després d’aquells successos el líder progressista Juan Prim.

També van reprimir vagues i rebel·lions dels obrers. El 1883, després de quatre homicidis comesos suposadament per una societat secreta anarquista anomenada “Mano Negra” (de la qual mai es va arribar a saber si existia o no) a Jerez de la Frontera, es van produir detencions massives de militants llibertaris. La Benemèrita va detenir més de 2.000 persones a la província de Cadis i sis van ser condemnades a mort, sense que estigués clar que cap d’elles estiguessin implicades en els fets.

Igualment van participar en la detenció d'anarquistes a Catalunya. El 1909, durant la Setmana Tràgica, una rebel·lió contra el reclutament per a la Guerra del Marroc, la Guàrdia Civil va participar en els enfrontaments contra els manifestants. També durant la vaga revolucionària de 1917. Durant els anys de la II República, la Guàrdia Civil va participar en la repressió de rebel·lions camperoles i anarquistes, sent la més coneguda la de “Casasviejas”, on van morir vuit persones disparades i calcinades a casa seva.

La Benemèrita en la repressió franquista

Juntament amb la Falange, l'Exèrcit, i després la “Brigada Político Social” i la Policia Armada, la Guàrdia Civil jugarà un paper fonamental en la repressió franquista, sobretot en els primers anys de postguerra contra els guerrillers que estaven a les muntanyes.

Al principi, la Guàrdia Civil s'encarregava de la detenció de sospitosos i al trasllat de presoners. Però van participar en tortures a presoners, en afusellaments i matant a detinguts aplicant la "ley de fugas". L'aparell de règim va permetre a forces com la Guàrdia Civil, que duguessin a terme tàctiques típiques de la guerra, com tàctiques de contra insurgència, en les quals l'acatament de la legalitat i l'observança dels procediments no era una prioritat. Es va utilitzar sobretot contra la guerrilla.

El 28 de novembre de 1939 es va publicar una Ordre per la qual es disposà que els membres de la Guàrdia Civil havien d'estar disponibles i de servei permanentment. Un dels que va dirigir les tasques de la Benemèrita va ser el capità Manuel Brabo Montero, que va organitzar a Barcelona un escamot dedicat a la "limpieza política" de la ciutat després de la seva rendició. Fins i tot les autoritats franquistes van criticar la brutalitat dels seus mètodes. A l'estiu de 1941 fou traslladat a Astúries perquè portés a terme els seus mètodes, dirigint la comandància de Cangas de Narcea primer i Rioseco (Sobrescobio) després, tornant a Barcelona el desembre de 1942.

Un dels cossos especials utilitzats específicament contra la guerrilla a Astúries va ser la coneguda com “Brigadilla”, un cos ex profés de la Benemèrita, a qui se li va donar més autonomia a l'hora d'actuar, no estaven obligats a utilitzar uniforme durant els actes de servei, ni s'atenien a protocols a l'hora de fer registres, i podien detenir i infligir càstigs sense reparar en el qui ni en el com. Aquest cos especialitzat depenia del Servei d'Informació de la Guàrdia Civil. A allò que es va dedicar normalment va ser a la infiltració en els grups guerrillers.

L’anteriorment citat Manuel Brabo Montero va ser molt famós pels seus mètodes repressius. Com en el cas de Froilán Castro Suárez, veí de la Xagosa (Laviana), que va penjar-lo del sostre, li va agafar les extremitats i va ser apallissat fins a perdre el coneixement, i que després el seguien dutxes d'aigua freda a pressió. Això mateix li va passar a Pelayo Martínez Fernández, un enllaç de la Felguerina (Cas) que va estar a disposició de la Guàrdia Civil des de desembre de 1942 fins a febrer de 1943, que van despullar-lo, van penjar també del sostre i van colpejar fins que va perdre la consciència.

També van reprimir amb acarnissament les dones. Un cas molt greu va ser el d'Amalia Bernaldo de Quirós, explicat per la historiadora Claudia Cabrero Blanco. De 68 anys, pagesa de Laviana, que va ser detinguda l'octubre de 1942, mentre cuidava el seu bestiar a la muntanya. Quatre falangistes i un guàrdia civil van preguntar-li pels "rojos". La van despullar i li van pegar fins que el seu cos va quedar ennegrit. Dies després, set guàrdies civils es van presentar a casa seva i van colpejar a una de les seves filles i se'n van anar emportant-se els queviures, obligant la família a pidolar menjar.

El 1963, el capità de la Guàrdia Civil Fernando Car Leiva, traslladat des del Marroc a Astúries a finals dels anys 50, va participar, juntament amb altres membres de la Benemèrita, en les tortures i rapat de cabell de les militants comunistes Anita Sirgo i Tina Pérez, per participar en els piquets contra els esquirols de les vagues mineres d'aquell any.

La Guàrdia Civil en transició i democràcia: el "GAL verde", el cas Almeria

Una de les imatges icòniques de la Transició és la del coronel de la Guàrdia Civil Tejero entrant al Congrés dels Diputats, el 23 de febrer de 1981, en l'intent colpista. No obstant això, en aquest any, l’11 de maig, la Guàrdia Civil va participar en el famós cas Almeria.

Aquest dia foren arrestats a Gergal (Almeria) tres treballadors que vivien a Cantàbria: Luis Montero, Luis Cobo i Juan Mañas. El primer d'ells era treballador de FYESA i militant de CCOO i el PCE, el segon d’ACERIASA i el tercer treballador de FEVE. Els dos primers eren de Santander i l'últim de Petxina, d'Almeria. Un home els va confondre en Alcázar de San Juan (Castella la Manxa) amb membres d'ETA, que havia atemptat contra el cap de la Cambra Militar de Rei, general Joaquín Valenzuela. El capità de la Guàrdia Civil a Almeria, Castell Quero, va anar a agafar-los sense pensar-ho dues vegades quan van trepitjar terra d’Almeria.

Onze guàrdies civils els van agafar a la carretera de Gergal. Els van pegar, els van torturar, els van emmordassar i finalment els van cremar. Fins i tot, el seu desvergonyiment va anar tan lluny que la gasolina amb què els van cremar, la van comprar amb els diners que els assassinats portaven a sobre. Van tirotejar el cotxe per fer veure que allò havia estat un enfrontament amb suposats terroristes.

Només tres dels onze agents que van participar en els fets van ser condemnats. Ho van ser per tortures i homicidi. En tres anys, els acusats ja gaudien del tercer grau, de dies de llibertat. I van sortir al carrer abans del previst.

A Euskadi, membres de la Guàrdia Civil, des dels anys 60 fins a l'actualitat, han estat acusats en moltes ocasions per tortures. De fet, segons un informe realitzat per l'Institut de Criminologia de la Universitat del País Basc, entre 1960 i 2014 s'han denunciat 4.133 casos de maltractaments. La Benemèrita seria la culpable de 1.985 casos. Un dels torturadors més famosos en territori basc va ser Enrique Rodríguez Galindo, que des de la caserna de la Guàrdia Civil d'Intxaurrondo, va participar en els GAL, en la coneguda branca "GAL verde". Va ser condemnat a 71 anys de presó pel segrest i assassinat de Lasa i Zabala.

Pablo Alcántara Pérez
Historiador
                 
Article publicat en el digital  EL SALTO  el dissabte 30 de maig del 2020

(Traduït de l’original castellà pel secretariat de l’Unió Catalanista de Sabadell)

Cap comentari: