Corrandes d'exili

En ma terra del Vallès // tres turons fan una serra, // quatre pins un bosc
espès, // cinc quarteres massa terra. // "Com el Vallès no hi ha res".

Una esperança desfeta, // una recança infinita. // I una pàtria tan petita // que
la somio completa.
Pere Quart (Corrandes d’exili)




31 de juliol 2020

Junquerisme és amor

No cal donar-hi més voltes, la justícia espanyola ha posat la directa i vol carregar-se la farsa de la transició del 78. No va poder-ho fer el Tejero el 23F del 81, amb el seu desgavellat intent de cop d’estat, i ara són els jutges de les Altes instàncies espanyoles els que malden per enfonsar el queda encara en peu de la destrossada estructura democràtica espanyola.

L’ofensiva judicial es pot veure al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, contra la mesa del parlament i també contra Jové i Salvadó per l’1-O; a l’Audiència Nacional espanyola contra els CDR; i al Suprem, que demana quinze anys de presó a la diputada Laura Borràs de Junts per Catalunya per un suposat cas de fraccionament de contractes. Per acabar-ho d’arrodonir, un jutge de Madrid ha citat a declarar Antonio Baños per haver-se negat a respondre a les preguntes de Vox durant el judici contra els dirigents de l’independentisme i un jutge de Figueres ha afegit 197 persones encausades pel tall pacífic de l’autopista la tardor de l’any passat. La justícia espanyola actua sempre amb un criteri polític que té com a objectiu la venjança i el darrer exemple el trobem amb l’acarnissament del suprem als presos polítics catalans precisament per ser pacifistes i promotors de cultura, suspenent el tercer grau que els havia estat concedit. El Tribunal Suprem ha canviat la llei per convertir la justícia en venjança i els presos independentistes en ostatges permanents a qui cal reeducar, com fan les millors dictadures.

Per tot plegat sobta que el vicepresident Junqueras hagi canviat radicalment la seva actitud envers la situació política del nostre país. Ja fa anys que Junqueras va dir que el “junquerisme és amor”, però en la recent entrevista que vam poder veure a la televisió publica catalana, Junqueras va demostrar que el ‘junquerisme’ és un amor endurit per la presó, pel pas per la presó. El to contundent de Junqueras en aquesta entrevista contrasta amb l’expressió "ho tornarem a fer" d’un somrient Cuixart o amb el to pausat i pedagògic que van exhibir en sengles entrevistes els presos Rull i Romeva, mentre encara gaudien del tercer grau que ara els han arrabassat. Aquest canvi del líder d’ERC i les seves conseqüències, les analitza en profunditat el periodista Jordi Galves en el seu article titulat  ‘Escupen sobre l’amor de Junqueras’,  on assimila l’estratègia de Pedro Sánchez amb la que els diferents governs del PSOE van adoptar amb ETA, l’estratègia Rubalcaba, és a dir, diàleg formal d’entrada i, alhora, repressió real. Per una banda, boniques paraules i, alhora, llàgrimes de sang. Llegiu l’article tot seguit.

Escupen sobre l’amor de Junqueras

Com a polític, Oriol Junqueras sempre ha divorciat la teoria de la pràctica, sempre ha pensat que les belles idees, que les precioses paraules, són més importants que no pas els fets. “Le belle parole, parole”. Que la realitat és inhòspita i, en canvi, l’idealisme ens acull i ens consola. I que, si controles la propaganda del país, ja ho tens guanyat. De fet, Junqueras creu que el paper tot ho aguanta, i que els fracassos no són exactament fracassos. Que, en tot cas, el que cal és una molt bona excusa, un bon coixí. Una bona justificació que transformi la derrota en victòria, el negre en blanc, el fracàs en èxit, l’engany en veritat. “No és el que sembla, t’ho puc explicar”, et diu Junqueras. I explicant, explicant, t’acaba dibuixant qualsevol cosa, la galàxia sencera si vol, com a la presó que, pel que em diuen, també feia classes d’astronomia als altres presoners. Junqueras és un simple professor universitari d’història, que mai no ha destacat, contràriament al que pensen els seus adoradors, com a historiador. Com a professional, no se’l cita. Recordo perfectament que, abans dels fets d’octubre, el web oficial de la Generalitat de Catalunya informava que el senyor vicepresident del Govern, havia estat investigant a l’arxiu secret vaticà. Però sense poder presumir de res més, sense indicar cap descoberta. Recorda una mica aquell egiptòleg català que, després de molts esforços, va aconseguir excavar a la Vall dels Reis i només va poder tornar a Barcelona amb les botes plenes de sorra. De sorra egípcia.

A l’octubre de 2014 Oriol Junqueras va plorar de frustració, en directe, en el programa de Mònica Terribas reclamant eleccions plebiscitàries per proclamar la independència. “Necessitem fets, per l’amor de Déu. Això és el que vol la gent d’aquest país” subratllà, com si la separació d’Espanya fos només en les nostres mans. I al desembre d’aquell mateix any va afegir: “El president (Artur Mas) no m’estima gaire i els directius de la Corpo (Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals) que posa el president tampoc”. Indicant, un cop més, la inexplicable discrepància, la gran injustícia, que es produeix entre el cruel maltractament rebut i la puresa del cor que, a l’ample pit, ni l’hi cap. El victimisme de Junqueras sempre es barreja amb la constant exhibició d’una enorme superioritat personal, intel·lectual, moral, que acostuma a justificar amb la militància en un partit d’esquerra i també per la seva condició de creient catòlic. No es tracta d’una qüestió merament personal sinó d’una estratègia política, d’una doctrina comunicativa que segueix des de sempre. Cap polític contemporani català no ha explotat en el seu benefici polític i jurídic la seva condició de creient catòlic com Oriol Junqueras. Coincidint amb el seu empresonament intensificà les referències religioses en les intervencions i comunicats, apel·lant als valors cristians i a l’amor fraternal, tot rebutjant qualsevol acte de violència. La fe insubornable també li serveix per imposar els seus criteris polítics, com ara la constant defensa del diàleg amb l’apàtic govern d’Espanya o l’obsessió per aconseguir per al seu partit una depauperada presidència de la Generalitat de Catalunya.

La recent entrevista de Vicent Sanchis a tevetrès ha mostrat, davant de tot el país, els límits i les mancances d’aquesta estratègia comunicativa que, a hores d’ara, ja no dóna més de sí. Amb un to prepotent, sord a qualsevol crítica o comentari, el president d’Esquerra Republicana, en moltes ocasions no va deixar, a l’entrevistador, que fes la seva feina i preguntés. Junqueras es va mostrar irritat, sobrepassat pels esdeveniments, indiferent al seu entorn, i va acabar abandonant les paraules boniques per adoptar un to groller, més propi d’una presó que no pas d’un dirigent polític que aspira a governar Catalunya. Qüestionada la seva política d’ampliació de la base, d’aproximació a Podem, Comuns i PSC, la constant crida al diàleg amb l’esquerra espanyola, Oriol Junqueras va reaccionar desafiant: “Si algú s’atreveix a dir-me a mi que això és una excusa, després de xupar-me tres anys a la presó, els ha de tenir molt ben posats, eh? Molt ben posats.” Amb la mateixa agressivitat reiterà la seva indiscutible superioritat moral, ampliable al seu partit, ERC: “sóc una bona persona i això ho sap tothom”. “Sóc una persona honrada i honesta. És evident que sí. És impossible que algú digui: l’Oriol és una mala persona. Im─pos─si─ble”. Quan Sanchis li preguntà si creu que “hi ha partits malvats”, Junqueras deixa entendre que sí, per contrast, a la bondat intrínseca dels republicans: “nosaltres som honrats, això és seguríssim” i “la maldat té la seva pròpia lògica interna”.

Sembla evident que l’estratègia comunicativa del “Junquerisme és amor” no ha funcionat ni funcionarà. El govern de Pedro Farsánchez i Pablo Iglesias, ben cohesionat, ha empresonat tots els líders independentistes, tot violant les mateixes lleis espanyoles, erosionant l’Estat de dret. I avui Junqueras i la seva bonhomia dormen entre barrots. Ha estat un gest d’autoritat de l’executiu espanyol, que recupera així prestigi nacionalista a Madrid. I és també una resposta clara. El trencament d’un diàleg en el qual, la part espanyola, mai no hi ha cregut. L’estratègia de Farsànchez s’assembla molt a la que els diferents governs del PSOE van adoptar amb ETA, l’estratègia Rubalcaba. Calcada. Per una banda, diàleg estèril, purament formal, molt ben escenificat, metre que, simultàniament, la guàrdia civil, detenia una vegada i una altra la cúpula dirigent de la banda terrorista. Amb traïdoria. Diàleg formal d’entrada i, alhora, repressió real. Per una banda, boniques paraules i, alhora, llàgrimes de sang. Parole, parole. ¿Caldrà l’esfondrament electoral d’ERC perquè el primer partit de Catalunya reaccioni i deixi d’estar governat des d’una presó, perquè deixi d’estar governat per una estratègia que no funciona ni funcionarà? Com expliquen totes les novel·les sentimentals, no hi ha antídot, no existeix res de res, contra el desamor. I si es tracta d’odi, ja ni en parlem.

Jordi Galves
Periodista

Article publicat al digital  LaRepública  el dimecres 29 de juliol del 2020

25 de juliol 2020

Reeducar als presos

La justícia espanyola torna a la càrrega. Si no es pot dir que els presos polítics han de seguir un procediment de reinserció, ja que això seria tant com dir que no estan integrats dins la societat que els ha d’acollir, ara el jutges del Suprem s’han tret de la màniga el tema de la ‘reeducació’ , insistint que els presos del procés s’han de sotmetre a un programa que tracti sobre la sedició. Ras i curt volen imposar un ‘rentat de cervell’ a les preses i presos polítics, perquè en surtin essent fidels als ‘Principios del Movimiento Nacional’ que des del 1958 van regir el destí de tots els ‘espanyolets’.

El Tribunal Suprem ha anul·lat les sortides de presó, que en aplicació de l'article 100.2 del reglament i avalades pel jutge de vigilància penitenciària, gaudia l'expresidenta de Parlament Carme Forcadell. La decisió no té efectes immediats en la pràctica en estar ja els presos el tercer grau, però sí que els tindrà a futur. És a dir el futur dels presos del procés està, des d'aquest dijous, més a prop dels murs de les presons que fora d'ells. El jutge Manuel Marchena, ha esquivat la legalitat vigent per atorgar-se la competència de decidir ara sobre l’aplicació de l’article 100.2 del reglament penitenciari als presos polítics catalans. Aquesta era fins ara una competència exclusiva de les audiències provincials, sobre les quals el Suprem no tenia res a dir.

El Suprem assumeix totes les tesis de la Fiscalia i basa la seva decisió especialment en la falta d'un “tratamiento penitenciario específico” sobre el delicte de sedició. L'Alt Tribunal recalca la necessitat que els presos del procés participin en un programa de tractament penitenciari  "relacionado con el delito cometido", és a dir, la sedició. "La falta de conexión entre el programa de tratamiento y el delito de sedición cometido hace injustificable un régimen de semilibertad", resol el Suprem. Resumint: vol fer una ‘cura específica’ contra el virus de la sedició. Recordem que en temps de Mao, la Xina també tenia els seus ‘centres de reeducació’, sembla doncs que tot està inventat.

L'acte del Suprem és un dard cap a la Generalitat, que té transferides les competències en presons, i cap als professionals de les presons, que havien considerat inviable un tractament d'aquest tipus. Però també tritura els plantejaments dels jutges catalans que veien contrari a la llibertat ideològica un programa de tractament penitenciari sobre la sedició. Fins a set magistrats catalans s'havien pronunciat fins a la data en contra del programa de tractament, que la Fiscalia reclama a tots els seus recursos. El Ministeri Públic planteja el programa per "reeducar" als presos del procés amb l'objectiu que aprenguin a "respectar la llei". Fa pocs dies quatre magistrats de la secció 21 de l'Audiència de Barcelona van remarcar que l'objectiu del tractament penitenciari "no pot ser alguna cosa així com un curs de contingut juridico-constitucional dirigit a què s'assumeixi la tesi de la sentència condemnatòria", com segons sembla,  pretén la Fiscalia.

Algú es podria preguntar si no és lògic que els jutges del Suprem s’oposin a deixar sortir de la presó un condemnat que va repetint “Ho tornarem a fer”. La resposta és clara: en el cas dels presos polítics, no. Perquè el que volen tornar a fer no és violar, segrestar, atracar, robar o matar, sinó que l’únic que volen és que tots els catalans, pensem com pensem, puguem votar lliurement si volem que Catalunya es converteixi en un estat independent. Per això és ofensiu que la justícia parli, com va fer aquest dijous, de la “reinserció” de la presidenta Carme Forcadell. ¿S’ha de reinserir a qui lluita per eixamplar les llibertats?

Per tot plegat és interessant llegir detingudament l’editorial que ha escrit en Vicent Partal en el seu digital, titulat “Si Esquerra i Junts no reaccionen i pacten, la bogeria repressiva se’ls emportarà”, on el periodista fa una extensa anàlisi de la situació creada darrerament i que ha portat al col·lapse de la confiança dels catalans en la justícia espanyola, especialment la que imparteixen els Alts Tribunals, fent un recorregut per totes les violacions de drets fonamentals que han perpetrat els jutges i fiscals sobretot envers els moviments independentistes. Acaba l’editorial amb un parell de Post scriptum molt encertats. Podeu llegir-lo tot seguit

Si Esquerra i Junts no reaccionen i pacten, la bogeria repressiva se’ls emportarà

Ahir, el Tribunal Suprem espanyol va passar per alt novament la seva pròpia legalitat, atribuint-se de sobte la capacitat de decidir sobre els permisos penitenciaris. Significativament, sobre els permisos penitenciaris dels presos polítics catalans, només. I significativament, també, el dia que l’Audiència Provincial de Girona li recordava que la decisió sobre la utilització de l’article 100.2 corresponia a les audiències provincials i no pas al Suprem. Tant hi fa. El Suprem ha canviat novament les regles del joc a mig partit i ho ha fet amb el suport explícit del govern espanyol, que ha fet servir la fiscalia, orgànicament dependent de l’executiu, com a instrument per a apuntalar la nova teoria jurídica.

Això que fa el Suprem és un acarnissament. Discriminatori. Contra la presidenta Forcadell, a qui té una ràbia molt especial, com és públic i notori, i contra tots els presos polítics. Un acarnissament que es pot qualificar de discriminació. Es canvien les regles del joc només i exclusivament per castigar un grup de presos unit per una mateixa causa política. I es fa de manera explícita. Ni tan sols proven de dissimular, fent un ordenament general que suavitzi la discriminació. La gravetat dels fets és enorme.

Però tot indica que el Suprem continuarà en aquesta persecució, l’ampliarà al tercer grau i retornarà finalment els presos a les cel·les. Cal recordar, perquè ningú no se senti enganyat, que fa anys d’aquest comportament, que no té res de nou. De fet, el judici no s’hauria d’haver fet pas al Suprem espanyol, en termes estrictament legals, sinó al Superior de Justícia de Catalunya. El Suprem es va inventar el delicte de rebel·lió només per passar la causa al seu terreny i, finalment, aquest delicte va decaure. Però l’efecte ja s’havia aconseguit: el judici el va fer el Suprem i no el TSJC.

Aviat hauran passat tres anys del referèndum i de la proclamació de la independència. Després del 155, una part del govern va optar per l’exili i per continuar des de l’espai lliure europeu, i una altra va decidir de romandre ací, cosa que implicava, evidentment, acatar el marc jurídic espanyol i reconèixer a l’estat espanyol el dret de jutjar-los. Potser per això, en un primer moment, es va cercar la clemència. Un cert pacte social reclamava que no es critiqués ningú per les decisions personals que havia pres i això ho vam respectar la immensa majoria de la població. Podíem no entendre què feien, però enteníem que eren víctimes de la repressió i que, com a tals, mereixien el nostre suport incondicional i la comprensió sobre les seves decisions. Això continuarà essent així, però com més temps passa més motius hi ha per a demanar-nos seriosament si aquesta estratègia té sentit. Perquè amb el millor dels governs possibles instal·lats a Espanya, no és que la repressió hagi amainat, precisament.

Per comprovar-ho, mirem aquesta setmana terrible que vivim: la mesa del parlament sencera ha passat pel Tribunal Superior de Justícia de Catalunya i n’eixirà inhabilitada, amb tota probabilitat. Pel Tribunal Suprem ha passat Laura Borràs, a qui demanen quinze anys per un presumpte fraccionament de contracte. Mentrestant, un jutge de Madrid ha citat a declarar Antonio Baños, acusant-lo de desobediència per haver-se negat a respondre a les preguntes de l’extrema dreta en el judici de l’1-O al Suprem. I a Figueres, un jutge ha encausat 197 persones més acusant-les dels talls a l’autopista amb motiu de la sentència, un cas especialment interessant pel contrast amb l’actuació del jutge de Perpinyà pels mateixos fets. I a tot això, si no era prou encara, cal afegir-hi l’absolució d’Ibrahim i Charaf, els dos xicots de divuit anys empresonats durant vuit mesos per les protestes a Girona contra la sentència. L’Audiència de Girona els ha absolt per manca de proves, però tots dos independentistes han hagut de passar vuit mesos a la presó, dels quals no els rescabalarà ningú. Com ningú no rescabalarà tampoc els CDR detinguts de manera aparatosa com si fossen els més grans terroristes del planeta i alliberats també tots ells després, els dos darrers posats en llibertat sense càrrecs aquesta mateixa setmana.

Les coses que es van fer en el seu moment no es poden desfer. Però desconcerta molt llegir el relat del que ha passat en només cinc dies i observar com, malgrat tot això, es manté i se sosté un cert relat en el sentit que l’independentisme ha de donar suport al govern de Pedro Sánchez. Deixo de banda la qüestió de la fiscalia, que per si sola ja hauria de ser suficient per a trencar relacions amb el PSOE. Parlant fredament, i com si ells no pogueren fer realment res des del govern, hi ha algú que pugui explicar-nos en què beneficia al procés d’independència continuar pactant i regalant vots al congrés espanyol, o continuar pactant a les institucions, com seria el cas de la Diputació de Barcelona, amb els mateixos que, com a mínim, permeten que passi tot això que descrivia abans? I no parlo del govern espanyol i prou. Ahir, cap partit de l’esquerra espanyola ni cap mitjà de l’esquerra espanyola no es va dignar a fer cap comentari sobre l’agressió contra la presidenta Forcadell. Mentre la dreta i els seus mitjans cridaven victòria i bramaven plens de joia.

Diumenge, el vicepresident Junqueras va ser molt contundent i va deixar clar que el seu partit no pactaria mai amb el PSC perquè els socialistes s’havien alegrat de la seva entrada a la presó i ho havien celebrat. Aquesta és una declaració important. La pregunta és si, en vista de l’acceleració de l’estat de repressió, no caldria fer uns quants passos més. Concretament: no seria l’hora que els tres partits independentistes amb representació parlamentària pactaren una actuació conjunta sobre això? Cap vot al PSOE en res de res a Madrid i desfer els pactes amb el PSC a la Diputació de Barcelona i en altres institucions, per exemple. O és que no s’entén, encara, que en la situació actual el PSOE no té cap al·licient, cap ni un, per a resoldre res i viu còmodament parant una mà per a rebre vots de franc mentre amb l’altra autoritza la repressió i la justifica? I, per contra, algú es pensa que estaria tan tranquil i no es mouria si demà perdés la Diputació de Barcelona i sabés que al congrés espanyol ha de comptar d’entrada amb 23 vots que li diran no a tot? Implacables. Xantatgistes, si ho voleu dir així d’exageradament: o resols el nostre tema o no tindràs cap mena d’estabilitat.

PS. Per si calia més, ahir el mateix Suprem també va rebaixar la pena als atacants violents de Blanquerna. En realitat, va emblanquir la violència espanyolista, perquè va treure de la sentència l’agreujant de discriminació de caràcter ideològic. O sigui: si ets espanyolista i pegues, no et preocupes que ja t’ho arreglarem.

PS2. El futur de l’independentisme no ha de ser en mans d’Esquerra i Junts necessàriament, en això també estem d’acord. Però si escric el que escric és perquè ara mateix hi és i, per primera volta en dos anys, tots dos líders tenen la capacitat material per a parlar entre ells i pactar. Puigdemont i Junqueras tenen prou autoritat sobre els dos espais per a prendre decisions que avui semblen impossibles. Va passar en el passat. No cal que passi avui. Però...

Vicent Partal
Periodista

Editorial del diari digital VilaWeb  del dijous 23 de juliol del 2020

20 de juliol 2020

Casualitat o Causalitat?


Estem davant d’una nova crisis pandèmica, amb rebrots que s’escampen descontrolats i que pot portar Catalunya altra vegada al confinament. Amb aquesta terrible situació al sistema judicial no se li acut res més que bloquejar les mesures preses pel govern de la Generalitat per imposar el confinament en certes àrees. Aquest és un tema sanitari que afecta la població i només els especialistes epidemiològics que estan en el territori tenen la capacitat tècnica per fer el que competeix. A la justícia no l'ha convidat ningú. La intrusió del sistema judicial en la crisi de la Covid-19 (una crisi sanitària), no fa més que confirmar la imatge d'una Espanya antiga, ancorada en el passat, una Espanya de funcionaris adscrits al reglament, incapaços de comprendre la realitat més urgent.

No fa gaire el jutge Gómez Bermúdez reconeixia errors en el sistema judicial espanyol. I si ho diu ell que està a dins i coneix de dalt a baix com funciona la cosa, potser creure que quan s’afirma a tort i dret que la justícia és igual per tothom cal posar-ho també en ‘quarantena’ (paraula de moda) i pensar que si es repeteix tant, tal vegada és per amagar que no és ben bé ‘igual’ per tothom. Recordem que deien els nostres presos polítics en conèixer la sentència que els condemnava a més de cent anys de presó: ‘No s’ha fet justícia. La sentència és la trista culminació d’una instrucció que no ha respectat les garanties processals pròpies de l’estat democràtic i de dret. Un procés judicial que no ha buscat justícia. L’Estat ha buscat venjança i càstig’.

Arribats a aquest punt cal reflexionar sobre dos fets que han succeït aquests darrers dies, primer les notícies sobre el possible processament —aquí o a Suïssa— de l’emèrit Juan Carlos I i segon el segur processament davant l’Audiència Nacional de la família Pujol-Ferrusola per formar una "organització criminal" que va enriquir-se durant dècades amb activitats corruptes. És curiós que set anys després d'imputar el primogènit de l'expresident de la Generalitat, Jordi Pujol Ferrusola, i tres després d'enviar-lo a la presó de manera preventiva –en va sortir al cap de vuit mesos– el jutge de l'Audiència Nacional, José de la Mata, ha donat per tancada la instrucció de la peça principal del cas Pujol, precisament en el moment que es feien públics els afers del rei emèrit Juan Carlos I. Casualitat o causalitat? L'afer de la monarquia espanyola està més brut i emmerdat que mai, i ara cal distreure l'opinió pública de la caverna espanyola. Ara que també l'assumpte dels Presos Polítics i de l'independentisme està en un esbarzer, l’estat corrupte espanyol aprofita per assaltar altra vegada Catalunya.

Cal que parlem dels Pujol, però també dels Borbons. Cal parlar de Jordi Pujol, de la seva dona ‘la mare superiora’, dels seus fills, de tota la família Pujol.... però també de Juan Carlos I, de la seva dona, del seu fill Felipe VI i de les seves filles, de les seves nétes, Elionor i Sofia, de tota la família Borbó. S’ha de parlar de tot, de l’espionatge del Govern espanyol als líders polítics catalans, que és delicte i viola els drets humans, de la guerra bruta i de la caverna mediàtica. Hem de parlar del desacreditat sistema fiscal, judicial i policial espanyol. No és cap casualitat que ara aparegui el jutge de l'Audiència Nacional i vulgui ‘criminalitzar’ a tota la família Pujol. En l’article titulat ‘Casualitats judicials’, el director del digital EL NACIONAL opina que tot plegat serveix per “crear una cortina de fum informativa amb el cas Pujol que desviï l'atenció de les notícies que van apareixent de la corrupció de la monarquia espanyola i del rei Joan Carles”. Llegiu el seu article tot seguit.

Casualitats judicials

El jutge del número 5 de l'Audiència Nacional, José de la Mata, ha decidit donar per tancada la instrucció de la peça principal del denominat cas Pujol. En la seva interlocutòria, el magistrat ha proposat d'enviar a judici tots els membres de la família de l'expresident per considerar que "formaven part d'una organització criminal". De la Mata tanca la instrucció de la peça principal quan falten nou dies perquè es compleixin sis anys de la confessió de Jordi Pujol assenyalant que havia amagat al Fisc la deixa de l'avi Florenci, el seu pare, que ha acabat sent la punta de l'iceberg d'un cas de corrupció molt més ampli i que asseurà al banc dels acusats el matrimoni Pujol i els seus set fills. És obvi que la justícia espanyola quan vol és lenta i aquí ho ha estat. Com quan vol és ràpida i els judicis als líders independentistes catalans o al president Quim Torra en són un exemple. En qualsevol cas, davant de l'anunci que s'ha tancat la peça principal del cas Pujol només es pot dir que ja era hora!

Feta aquesta excepció, que en cap cas no és exculpatòria de la gravetat dels delictes que hem anat coneixent durant aquests anys de la família Pujol i dels tripijocs duts a terme, especialment al voltant de Jordi Pujol Ferrusola, el seu fill gran i que ha suposat la marginació pública de l'expresident, la seva desaparició de l'escena política i el seu ostracisme pràcticament absolut, ara hauran de ser provats. Alguns, com el de la confessió, són més que evidents. Els altres veurem quins són seus i quins són dels fills, encara que és obvi que el concepte de la família i d'organització criminal acaba no sent casual. Ambdues expressions tendeixen a no fer-se servir en altres casos que estan de rabiosa actualitat i en els quals el que succeeix és just a la inversa: la família sembla no existir i només hi ha una poma podrida. Repeteixo, res d'això no és excusa per entrar a fons en el que ja sabem dels Pujol i que ha escandalitzat la societat catalana.

Però no s'ha de ser tan ingenus per no veure-hi un interès evident a crear una cortina de fum informativa amb el cas Pujol que desviï l'atenció de les notícies que van apareixent de la corrupció de la monarquia espanyola i del rei Joan Carles I, en l'epicentre de totes les notícies, i les evidents conseqüències que té per a Felip VI i la família reia. La corrupció dels Pujol tapant la de la monarquia en una setmana que es presenta clau a l'hora de decidir què es fa amb l'emèrit. Just després de les últimes notícies que han aparegut i que han portat al govern espanyol a demanar públicament que Felip VI faci un pas més amb el seu pare "ja que una part de la societat espanyola està preocupada".

Pot ser que hi hagi notícies en les pròximes hores o dies ja que Joan Carles I s'ha convertit en un veritable destorb i cal treure'l com sigui de l'enquadrament de Felip VI, una cosa que realment sembla impossible si bé hi treballa a fons tot l'Estat per instal·lar aquest relat imaginari. No crec fer un espòiler si avanço que la notícia del processament del jutge De la Mata tindrà el protagonisme mediàtic més gran a les portades de la premsa de paper que han mirat d'ocultar als seus lectors la corrupció de la monarquia espanyola.

També tapa l'escandalós fet que s'hagi certificat que el govern de Sánchez i Iglesias, o sigui PSOE més Podemos, sabés des de fa un any que Joan Carles I havia creat la Fundació Lucum, l'offshore panamenya que ocultava la seva fortuna i que el seu fill Felip fos beneficiari. I de la que hem sabut que existia gràcies a la premsa estrangera, suïssa, anglesa o francesa, però no per l'Executiu espanyol, del qual es pot pensar que es va dedicar a tirar terra a sobre de la notícia perquè no fos coneguda. Casualitats judicials, segurament. Perquè no hi ha d'haver motius per ser malpensats, oi?

José Antich
Periodista

Article publicat al digital EL NACIONAL el dijous 16 de juliol del 2020.

09 de juliol 2020

Irresponsabilitat i Covid-19


Aquesta setmana s’ha dictat per part del govern català un decret obligant a tothom a portar la mascareta posada a tot arreu, en locals tancats i a cel obert, pel carrer i a les terrasses, en fi que només podrem anar sense tapaboques quan estem a casa. Sembla que la mesura ha estat provocada pels múltiples rebrots de la maleïda Covid-19, apareguts darrerament a Catalunya i també a altres comunitats espanyoles. La mesura ha aixecat molta polèmica, ja que mentre alguns epidemiòlegs consideren que el virus pot transmetre’s per l’aire amb molta facilitat altres, com el cap de Malalties Infeccioses de l’hospital Vall d’Hebron, Benito Almirante, ha constatat que l’obligatorietat de la màscara a l’aire lliure ‘no té una evidència científica clara’ i ha declarat endemés que ‘Si aquesta mesura és molt important, per què no s’aplica a tot el territori espanyol o a tot el món? Què passa amb un ciutadà que passa la frontera i té dues normatives diferents?’. Com podem veure opinions per tots els gustos.

Al començament de la pandèmia se’ns deia que la mascareta no servia per a res, que només l’havien de dur els sanitaris i que a nosaltres només ens donava una falsa sensació de seguretat. La solució no era la mascareta, era quedar-nos tancats a casa. I ho vàrem fer i la pandèmia va remetre i la famosa corba es va aplanar. Després ha vingut el desconfinament i tothom ha pogut sortir al carrer. Les places i els parcs s’han omplert de canalla, de gent gran i menys gran i sobretot de jovent. Fantàstic.

Però, ai las! El desconfinament ha portat aparellat un fenomen que, no per desconegut en la nostra societat, és molt greu. Es tracta de la irresponsabilitat. No de tothom però si d’alguns o potser de massa gent. Hem vist terrasses plenes de gom a gom amb gent fent-se petons i abraçades, gent que parlava sense mascareta i al davant d’una altra sense mantenir la distància social, locals d’oci a vessar de joves fent copes. Fins que han arribat els rebrots i ara tothom a córrer i a posar normes que potser no caldrien. És cert que hi ha gent molt responsable i civilitzada, però també d’altra que passa de tot. Fins i tot avui hi ha hagut una protesta de gent que no creu en la pandèmia ni menys encara en les mascaretes dient que fer posar mascareta és anar contra les llibertats de les persones i que això és una dictadura. En aquest món fa falta més educació i més empatia.

Això no va de llibertat individual. Això va de solidaritat, de respecte als altres i al bé comú. I també va de responsabilitat. Per tot plegat cal llegir l’article que ha publicat en Manel Camp, una persona que no és polític, ni opinador professional, simplement és un músic que declara que no vol viure en una societat on una majoria mira només per ella mateixa a títol individual i també fa una defensa de la lògica, del seny, i de la responsabilitat amb un mateix, però sobretot amb els altres, explicant com la irresponsabilitat d’alguns afecta greument la cultura que és el camp on ell es mou. Llegiu l’article tot seguit, val la pena.

És hora de dir prou! No vull viure en una societat on el grup no compta

Sóc Manel Camp, pianista. Sóc persona de poques paraules perquè el meu instrument de comunicació i amb el que em sento més còmode és la música, però les circumstàncies obliguen.

Acabo de rebre un missatge del meu management on se'm comunica que s'ha suspès l'actuació que tenia amb Gemma Abrié al Festival Vi Jazz de Vilafranca el 25 de juliol de 2020. El motiu explicat per l'ajuntament és que el rebrot de Lleida fa impossible mantenir el Festival d'aquesta edició, ja que l'acord per a mantenir-lo, quan molts altres festivals havien decidit suspendre, era la seguretat de les persones.

Quan se suspèn un festival no només se'n veu afectat el músic de sobre l'escenari, sinó que parlem de managements, de tècnics de so, llum, empreses de gestió d'esdeveniments, empreses d'infraestructures (escenaris, cadires...), petites o grans gestories que porten la contractació, empreses de comunicació, sector de la restauració, bars i en aquest cas, el sector del vi i cava de tota una comarca. No perquè hi estiguem acostumats, deixa de ser molt injust i amb conseqüències dramàtiques per a moltes persones. El més funest de tot, i que em provoca una indignació difícil de contenir, és que en aquesta ocasió ho hauríem pogut evitar; també abans, però ara amb més motiu. Són molts els sectors afectats de forma greu per la pandèmia, però la cultura arrossega un greuge molt difícil de superar.

M'indigna veure les ciutats i els pobles plens de gent que no respecta les mesures mínimes que adoptaria qualsevol ment sense distorsió, sobretot davant els fets que hem patit aquests darrers mesos. Estem parlant de lògica, de seny, de responsabilitat amb un mateix, però sobretot amb els altres, i no de normes que una gran majoria rep com a pautes ridícules, que no van amb ells, i només serveixen d'al·licient per cercar maneres de saltar-se-les.

La Covid-19 ha impactat de forma greu a la nostra societat, però encara és més destructiva la inconsciència de la gent que no mostra el més mínim sentit de la responsabilitat, ni tan sols amb ells mateixos. A part de la mort, sempre colpidora, i de tot el patiment personal i familiar que ha comportat, qualsevol malalt implica augmentar recursos humans i econòmics. D'on surten aquests recursos i a quin cost? Cada brot desencadena una sèrie de conseqüències que afecten directament persones, famílies i col·lectius, petites i grans empreses, autònoms, etc. i aprofundeix la precarietat de persones i grups.

No sempre trobem l'Administració o les empreses privades al nostre costat, però en aquesta ocasió s'havia fet una aposta valuosa per tirar endavant i és principalment el comportament de molta gent el que ha generat aquesta situació inacceptable, una més de moltes. Voldria que no s'entengués aquest clam com una defensa individual del concert concret, es tracta d'una reivindicació per a tot el sector de la cultura, i encara més: de tots els individus que conformem aquest món.

És hora de dir prou! No vull viure en una societat on el grup no compta, on els recursos de tots no compten, on el bé comú no és la referència, on no som sensibles amb el medi en el qual vivim, on en definitiva, una majoria mira només per ella mateixa a títol individual. La Covid-19 ha estat i és arrasadora, però a vegades l'estupidesa humana és letal.

Manel Camp
Compositor i pianista

Article publicat al diari Regió7 el dimecres 08 de juliol del 2020