Aquesta setmana s’ha dictat per part del govern català un
decret obligant a tothom a portar la mascareta posada a tot arreu, en locals
tancats i a cel obert, pel carrer i a les terrasses, en fi que només podrem
anar sense tapaboques quan estem a casa. Sembla que la mesura ha estat
provocada pels múltiples rebrots de la maleïda Covid-19, apareguts darrerament a
Catalunya i també a altres comunitats espanyoles. La mesura ha aixecat molta
polèmica, ja que mentre alguns epidemiòlegs consideren que el virus pot transmetre’s
per l’aire amb molta facilitat altres, com el cap de Malalties Infeccioses de
l’hospital Vall d’Hebron, Benito Almirante, ha constatat que l’obligatorietat
de la màscara a l’aire lliure ‘no té una
evidència científica clara’ i ha declarat endemés que ‘Si aquesta mesura és molt important, per què no s’aplica a tot el
territori espanyol o a tot el món? Què passa amb un ciutadà que passa la
frontera i té dues normatives diferents?’. Com podem veure opinions per
tots els gustos.
Al començament de la pandèmia se’ns deia que la mascareta no
servia per a res, que només l’havien de dur els sanitaris i que a nosaltres
només ens donava una falsa sensació de seguretat. La solució no era la mascareta,
era quedar-nos tancats a casa. I ho vàrem fer i la pandèmia va remetre i la
famosa corba es va aplanar. Després ha vingut el desconfinament i tothom ha
pogut sortir al carrer. Les places i els parcs s’han omplert de canalla, de
gent gran i menys gran i sobretot de jovent. Fantàstic.
Però, ai las! El desconfinament ha portat aparellat un
fenomen que, no per desconegut en la nostra societat, és molt greu. Es tracta
de la irresponsabilitat. No de tothom però si d’alguns o potser de massa gent.
Hem vist terrasses plenes de gom a gom amb gent fent-se petons i abraçades, gent
que parlava sense mascareta i al davant d’una altra sense mantenir la distància
social, locals d’oci a vessar de joves fent copes. Fins que han arribat els
rebrots i ara tothom a córrer i a posar normes que potser no caldrien. És cert
que hi ha gent molt responsable i civilitzada, però també d’altra que passa de
tot. Fins i tot avui hi ha hagut una protesta de gent que no creu en la
pandèmia ni menys encara en les mascaretes dient que fer posar mascareta és
anar contra les llibertats de les persones i que això és una dictadura. En
aquest món fa falta més educació i més empatia.
Això no va de llibertat individual. Això va de solidaritat,
de respecte als altres i al bé comú. I també va de responsabilitat. Per tot
plegat cal llegir l’article que ha publicat en Manel Camp, una persona que no
és polític, ni opinador professional, simplement és un músic que declara que no
vol viure en una societat on una majoria mira només per ella mateixa a títol
individual i també fa una defensa de la lògica, del seny, i de la
responsabilitat amb un mateix, però sobretot amb els altres, explicant com la
irresponsabilitat d’alguns afecta greument la cultura que és el camp on ell es
mou. Llegiu l’article tot seguit, val la pena.
És hora de dir prou!
No vull viure en una societat on el grup no compta
Sóc Manel Camp, pianista. Sóc persona de poques paraules
perquè el meu instrument de comunicació i amb el que em sento més còmode és la
música, però les circumstàncies obliguen.
Acabo de rebre un missatge del meu management on se'm
comunica que s'ha suspès l'actuació que tenia amb Gemma Abrié al Festival Vi
Jazz de Vilafranca el 25 de juliol de 2020. El motiu explicat per l'ajuntament
és que el rebrot de Lleida fa impossible mantenir el Festival d'aquesta edició,
ja que l'acord per a mantenir-lo, quan molts altres festivals havien decidit
suspendre, era la seguretat de les persones.
Quan se suspèn un festival no només se'n veu afectat el
músic de sobre l'escenari, sinó que parlem de managements, de tècnics de so,
llum, empreses de gestió d'esdeveniments, empreses d'infraestructures
(escenaris, cadires...), petites o grans gestories que porten la contractació,
empreses de comunicació, sector de la restauració, bars i en aquest cas, el
sector del vi i cava de tota una comarca. No perquè hi estiguem acostumats,
deixa de ser molt injust i amb conseqüències dramàtiques per a moltes persones.
El més funest de tot, i que em provoca una indignació difícil de contenir, és
que en aquesta ocasió ho hauríem pogut evitar; també abans, però ara amb més
motiu. Són molts els sectors afectats de forma greu per la pandèmia, però la
cultura arrossega un greuge molt difícil de superar.
M'indigna veure les ciutats i els pobles plens de gent que
no respecta les mesures mínimes que adoptaria qualsevol ment sense distorsió,
sobretot davant els fets que hem patit aquests darrers mesos. Estem parlant de
lògica, de seny, de responsabilitat amb un mateix, però sobretot amb els
altres, i no de normes que una gran majoria rep com a pautes ridícules, que no
van amb ells, i només serveixen d'al·licient per cercar maneres de
saltar-se-les.
La Covid-19 ha impactat de forma greu a la nostra societat,
però encara és més destructiva la inconsciència de la gent que no mostra el més
mínim sentit de la responsabilitat, ni tan sols amb ells mateixos. A part de la
mort, sempre colpidora, i de tot el patiment personal i familiar que ha
comportat, qualsevol malalt implica augmentar recursos humans i econòmics. D'on
surten aquests recursos i a quin cost? Cada brot desencadena una sèrie de
conseqüències que afecten directament persones, famílies i col·lectius, petites
i grans empreses, autònoms, etc. i aprofundeix la precarietat de persones i
grups.
No sempre trobem l'Administració o les empreses privades al
nostre costat, però en aquesta ocasió s'havia fet una aposta valuosa per tirar
endavant i és principalment el comportament de molta gent el que ha generat
aquesta situació inacceptable, una més de moltes. Voldria que no s'entengués
aquest clam com una defensa individual del concert concret, es tracta d'una
reivindicació per a tot el sector de la cultura, i encara més: de tots els
individus que conformem aquest món.
És hora de dir prou! No vull viure en una societat on el
grup no compta, on els recursos de tots no compten, on el bé comú no és la
referència, on no som sensibles amb el medi en el qual vivim, on en definitiva,
una majoria mira només per ella mateixa a títol individual. La Covid-19 ha
estat i és arrasadora, però a vegades l'estupidesa humana és letal.
Manel Camp
Compositor i pianista
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada