Corrandes d'exili

En ma terra del Vallès // tres turons fan una serra, // quatre pins un bosc
espès, // cinc quarteres massa terra. // "Com el Vallès no hi ha res".

Una esperança desfeta, // una recança infinita. // I una pàtria tan petita // que
la somio completa.
Pere Quart (Corrandes d’exili)




28 d’agost 2020

Mig any de pandèmia

El passat 25 de febrer s’anunciava el primer cas de Covid-19 a Barcelona i arrencava una etapa inesperada de devastació sanitària, econòmica i social del país. Ningú es podia imaginar en aquells moments les devastadores conseqüències que aquesta pandèmia ocasionaria a tot el planeta i com podria canviar la vida dels seus habitants. Com diu el tòpic, hi ha un abans i un després de l’anunci d’aquest primer cas. ¿Algú recorda com era abans la vida de la gent? Els amics i la família podien abraçar-se i petonejar-se tant com volien. Els teatres, cines, camps de futbol, estadis i concerts estaven plens a vessar de gent desitjosa de gaudir d’unes hores d’esbarjo. La canalla anava a l’escola i es trobava amb els seus companys sense cap mena de limitació. I totes aquestes coses les trobàvem normals perquè semblava que res ni ningú podria canviar-les.

Avui, després de mig any de coronavirus, la gent viu el present amb angoixa i el futur amb una incertesa absoluta. Si fa sis mesos aquesta experiència que vivim no passava pel cap a ningú, què no pot passar encara que no siguem capaços d’imaginar? La pandèmia de la covid-19 és un cop contra l’arrogància de l’espècie humana i la creença de domini gairebé absolut de la natura. El coronavirus s’ha convertit en tan sols mig any en el règim més despòtic que hom hauria pogut imaginar. Contra ell la humanitat forceja per intentar mantenir vigents els nivells de benestar assolits després de segles d’evolució i conservar els drets aconseguits després d’una història de lluita. La covid-19 ha vulnerat els nostres drets fonamentals i potser la tasca més important dels governs d’arreu del món, a banda de garantir una protecció sanitària adequada a les persones, és buscar les millors solucions possibles i alternatives perquè la vida segueixi. Els governs tenen enfront un repte immens i per això cal que les seves decisions siguin encertades i no tractin de convertir la pandèmia en pura mercaderia electoral. En tot cas, tots els partits han de saber, i els que estan al Govern els primers, que en les pròximes eleccions se’ls podrà jutjar també o sobretot per la resposta donada a la Covid-19 i no per altres consideracions.

El president del govern espanyol, Pedro Sánchez, al contrari d’altres líders polítics, ha optat per anar-se’n de vacances en un moment de crisi sanitària tan delicat. En tornar
ha comparegut i ha ofert als presidents de les comunitats autònomes  la possibilitat de sol·licitar declaracions d’estat d’alarma en tota la comunitat o en àrees crítiques per estroncar els brots. Cal recordar que durant la primera fase de la pandèmia les competències en matèria sanitària havien estat centralitzades a les mans del ministre de Sanitat espanyol, Salvador Illa. Així mateix, el govern espanyol va defensar llavors que ‘el virus no hi entén, en territoris’. Ara sembla que vols espolsar-se de sobre tota responsabilitat i deixar que siguin les autonomies qui tractin de resoldre el problema.

Malgrat aquesta declaració d’intencions del president espanyol, caldrà estar molt amatents als ‘moviments’ que es facin a Madrid, ja que una cosa són les paraules i l’altre els fets doncs, com escriu el periodista, Germà Capdevila, en el seu bitllet titulat ‘La recentralització’, preveu que «la tendència recentralitzadora avançarà a tota màquina i poca cosa podran fer les autonomies per evitar-ho». Llegiu l’article tot seguit.

La recentralització

Madrid és escenari de batalles polítiques despietades, de l'assetjament judicial a  Podem a la depuració interna del PP, però també neixen nous consensos, de manera transversal, d'esquerra a dreta, sobretot entre els partits que defensen amb convicció el règim del 78.

Un dels grans consensos que se senten aquests dies a Madrid és l'error immens que representa haver cedit la gestió de la sanitat a les comunitats autònomes. Ja es treballa en propostes destinades a "muscular" el ministeri de Salvador Illa, que es va trobar amb la gestió de la pandèmia a les mans sense estructura, sense tècnics i sense experiència de gestió.

Aquesta setmana veurem un nou episodi, però vinculat a l'educació. Ja se senten veus a Madrid que reclamen que sigui el govern espanyol qui endarrereixi l'inici de les classes o dicti els protocols a seguir per les institucions educatives. També en aquest àmbit s'alcen veus que reclamen una gestió centralitzada de l'educació, limitant l'acció de les autonomies a l'aplicació de les directius emanades del govern de l'Estat.

La distribució i gestió dels fons europeus de recuperació també sucumbirà a les pulsions centralistes de l'Estat. Les partides seran assignades amb propòsits determinats per Madrid i no es podran destinar per cap altra cosa que no sigui aquella predeterminada. El marge de maniobra dels governs autonòmics serà mínim.

La tendència recentralitzadora avançarà a tota màquina i poca cosa podran fer les autonomies per evitar-ho, davant un poder judicial que no farà de guardià de la distribució de competències, sinó que avalarà fil per randa les reformes que impulsarà l'eix PSOE-PP-Cs (davant la passivitat i impotència de Podem).

Per garantir-ho, PSOE i PP avancen sense entrebancs en la renovació dels òrgans de govern de la Justícia, repetint el sistema habitual de repartiment per quotes per assegurar-se'n el control per la porta del darrere o per la del davant, directament.

Germà Capdevila
Periodista

Article publicat al diari  Naciódigital.cat  el diumenge 23 d'agost del 2020

14 d’agost 2020

Incompetència suprema

Finalment la sospita s’ha fet evident: el Tribunal Suprem és un tribunal incompetent. Molta gent ho deia amb la boca petita però ningú s’atrevia, potser per por, a dir-ho públicament. L’Enciclopèdia Jurídica defineix el terme ‘incompetència’ com: “Falta d'aptitud d'un òrgan jurisdiccional per conèixer d'una demanda incoativa d'un procés, d'una qüestió prejudicial o d'una demanda incidental”. La incompetència en termes generals es caracteritza en termes generals com inhabilitat, insuficiència, malaptesa, incapacitat, defecte d’aptitud, etc. Per dir-ho en poques paraules ‘incompetència’ és un terme que indica ineficàcia d'un subjecte o sistema enfront del seu univers i qualifica a la persona que no té la capacitat o les competències necessàries per resoldre o funcionar de manera eficient.

Quan els dos Jordis i la resta de polítics del procés van ser encausats i processats, els seus advocats van demanar insistentment que fos el TSJC qui els jutgés. El fonament invocat per reclamar la competència del TSJC va ser l'aforament previst en l'article 57.2 de l'Estatut d'Autonomia de Catalunya (EAC), segons el qual "en les causes contra els diputats, és competent el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya. Fora del territori de Catalunya la responsabilitat penal és exigible en els mateixos termes davant la Sala Penal del Tribunal Suprem". Llavors la justícia espanyola es va treure del barret l’acusació de ‘rebel·lió’ per, amb aquesta argúcia, aconseguir el trasllat de la causa al Tribunal Suprem. Amb la sentència a la mà s’ha vist com la rebel·lió desapareixia i el Suprem es convertia automàticament en ‘incompetent’ per sentenciar als nostres líders independentistes.

Aquests dies hem vist com la Cambra del Consell, un tribunal de primera instància de Brussel·les, ha decidit rebutjar per tercera vegada l'ordre europea d'arrest que es va emetre contra l'exconseller de la Generalitat de Catalunya Lluís Puig , exiliat a Bèlgica des de 2017. La justícia belga ha pres aquesta decisió al·legant que "l'autoritat espanyola que va emetre l'ordre, el Tribunal Suprem, no era competent per fer-ho". En conèixer aquesta sentència del tribunal belga, l’exconseller Puig va celebrar la decisió, ja que suposa el reconeixement de la justícia europea "que el judici de l'1 d'octubre no hauria d'haver començat davant del Tribunal Suprem" i la causa del ‘Procés’ no s'hauria d'haver iniciat mai.

La decisió de tribunal belga complica no ja l'extradició de Puig, sinó la de Puigdemont o Comín, els processos es troben paralitzats des de fa mesos. Una sentència de Tribunal de Justícia de la UE va concedir la immunitat després de ser elegits membres del Parlament Europeu en les passades eleccions de maig de 2019. L’advocat del president a l’exili Carles Puigdemont, Gonzalo Boye, escriu un article titulat ‘Política en majúscules’, on fa un detallat llistat de les derrotes que ha anat col·leccionat la justícia espanyola aquests darrers anys, estudiant també les conseqüències que pot desencadenar aquest rebuig del tribunal belga a l’extradició de Lluis Puig, preguntant-se quantes  batalles més ha de guanyar la defensa del procés perquè la justícia entengui que aquesta persecució ha d'acabar i que el conflicte polític s’ha de resoldre únicament en l'àmbit de la política. Llegiu si voleu l’article d’en Boye tot seguit.

Política amb majúscules

La velocitat amb què passa la vida per davant i els diferents esdeveniments que van ocorrent entorn del conflicte polític entre Espanya i Catalunya fa que en moltes ocasions no siguem conscients ni del succeït, ni de l'aconseguit i, molt menys, de les seves conseqüències. Amb la recent sentència belga, per la qual es denega el lliurament del conseller Lluís Puig, ocorre el mateix i no hauria de ser així.

L'estratègia de l'exili, que no va ser meva sinó dels qui van assumir l'esmentat desafiament i les seves conseqüències, ha demostrat no només ser reeixida, que ho és, sinó, sobretot, que era la via correcta per aconseguir desjudicialitzar el conflicte polític i portar-lo al terreny del qual mai no va havia d'haver de sortir: el de la política.

Un recorregut per la faceta judicial de l'exili demostra ambdues afirmacions, per això convé recordar-ne els diversos moments.

Mentre l'Audiència Nacional, primer, i el Suprem, després, enviaven a presó els líders polítics catalans, la justícia belga en deixava en llibertat d'altres, exiliats, per entendre que la presó és l'últim pas al qual ha de recórrer qualsevol sistema penal d'un estat democràtic (novembre de 2017).

Després, i davant del risc de perdre d'entrada el partit de les Ordres Europees de Detenció i Entrega (OEDE), es va retirar la demanda de lliurament per evitar-se, d'aquesta forma, un revés que hauria posat el Tribunal Suprem on precisament es troba ara (desembre de 2017). Aquest mateix temor va portar a no cursar una nova OEDE a Dinamarca, permetent així la lliure circulació fora d'Espanya del president Puigdemont (gener de 2018).

Després que el Tribunal Suprem intervingués directament en la conformació del Govern de la Generalitat, per la via de l'empresonament, entre altres, de Jordi Turull, la justícia europea va anar colpejant una vegada i una altra les tesis del Suprem: a Bèlgica, una vegada més, es va mantenir en llibertat als consellers que allà residien (Comín, Puig i Serret), el mateix va fer Escòcia (Ponsatí) i la justícia alemanya, després de 12 dies de presó, va deixar també en llibertat el president Puigdemont.

Com si res d'això no fos prou, el maig de 2018 la justícia belga es va negar a continuar la tramitació de les OEDE remeses pel Suprem en entendre que s'havien formulat malament i mancaven d'una ordre nacional de detenció vàlida, i van aplicar així la doctrina Bob-Dogi que ja havia establert el TJUE.

El fins aleshores revés més gran del Suprem va venir de part de la decisió del Tribunal Suprem de Schleswig-Holstein, que el juliol de 2018 va determinar que no podia lliurar el president Puigdemont perquè els fets descrits i defensats pel Suprem no eren constitutius de delictes de rebel·lió, sedició o desordres públics. El trauma i les presses van portar a una tardana retirada, per segona vegada, de les OEDE que s'havien cursat.

Les candidatures europees i el reconeixement de la condició d'eurodiputats, sense haver de passar per Madrid a jurar la Constitució, va ser un altre anunciat revés judicial, aquesta vegada provinent, primer, del TJUE amb les seves resolucions de 19 i 20 de desembre de 2019 i, després, del Parlament Europeu encara que, fins ara, el Suprem, contravenint el dret de la Unió Europea, es negui a reconèixer-los la immunitat dins de les fronteres de l'estat espanyol.

La tercera ronda d'OEDE cursades —després del dictat de la sentència del procés— en contra dels exiliats va demostrant tenir el mateix i escàs recorregut jurídic que les anteriors; en aquesta ocasió, la justícia belga, basant-se en els dictàmens del Grup de Treball de Detencions Arbitràries de Nacions Unides i en consolidada jurisprudència del TJUE ha establert que el Tribunal Suprem no és l'òrgan judicial competent per investigar i jutjar els polítics catalans pels fets d'octubre de 2017.

La recent resolució belga dictada en el cas de Lluís Puig no només és un revés més per a les tesis del Tribunal Suprem, sinó que, per les seves implicacions, ha d'entendre's i assumir-se com un punt final de la via penal que es va adoptar, erròniament, com a manera de "solucionar" el cas català.

El resum de l'aconseguit fins a ara bé pot ser el següent: l'empresonament no era la solució ni tenia empara legal, l'abús de les OEDE no es permet per part dels tribunals dels diferents països europeus, els fets no són constitutius de cap delicte i, ara, ha quedat demostrat que el Suprem no és el tribunal competent per entendre d'aquests fets.

Tan sols cal preguntar-se ¿què s'ha de guanyar perquè s'entengui que aquesta persecució ha d'acabar i que el conflicte polític ha de resoldre's únicament i exclusivament en l'àmbit de la política?

El Tribunal Suprem no és competent per a aquests fets i persones, així ho han dictaminat l'ONU, Amnistia Internacional, altres ONG i, ara, la justícia belga. És qüestió de temps, menys del que molts creuen, que el Parlament Europeu, en el si del procediment del suplicatori, arribi a la mateixa conclusió i, a més, si no ho fa el Parlament ho farà el TJUE.

El mateix passarà, si les coses es fan bé, quan les condemnes dictades pel Suprem arribin al Tribunal Europeu de Drets Humans. A partir de la "sentència Puig" ja és qüestió de temps que s'enfonsi un castell de cartes que ha servit per construir relats, però no per fer bon dret ni solucionar res, ans al contrari.

El cost per a la credibilitat d'Espanya ja és molt alt, però si es deixa anar més lluny i es permet que el Parlament Europeu o el TJUE dictaminin la falta de competència del Suprem estarem davant d'una desfeta d'unes dimensions que molts no són capaços d'imaginar, però que haurien d'anar fent-se'n a la idea.

Tanmateix, no només estem davant d'un elevat cost reputacional, també econòmic, perquè l'esforç persecutori sustentat en premisses jurídiques que s'han demostrat equivocades està sent, igualment, molt elevat sense que fins ara ningú se n'hagi fet responsable.

Res no podrà esborrar ni reparar el mal que aquest procés repressiu ha generat, tampoc el dolor infligit, però tots som adults i podem girar full si aquest és el preu a pagar per avançar en una solució.

Estic convençut que, demostrada la inviabilitat de la via repressiva i la fal·làcia de les tesis jurídiques en què s'ha sustentat la repressió que no han superat cap dels filtres europeus, va sent hora que advocats, fiscals i jutges ens fem a un costat i siguin els polítics els qui assumeixin la solució d'un conflicte polític i històric que mai no s'havia d'haver judicialitzat.

Catalunya i Espanya, Espanya i Catalunya estan condemnades a viure com a veïns i, el més assenyat, el més racional i el més necessari en moments com el que vivim és que es busqui la fórmula per la qual ambdós pobles puguin viure amb bon veïnatge; aquesta fórmula no sé quina és, però, sens dubte, mai podrà ser imposada sinó consensuada.

Bàsicament, ara que ja hem demostrat quin ha estat l'error i que, serrells més serrells menys, hem derrotat la repressió, crec que toca parlar, toca generar confiances mútues, toca flexibilitzar les postures, toca empatitzar, toca entendre l'altre, toca aplicar la imaginació... en definitiva toca fer política i fer-la amb majúscules.

Gonzalo Boye Tuset
Advocat

Article publicat el digital  EL NACIONAL el divendres 14 d'agost del 2020

06 d’agost 2020

Tocata i fuga del “Campechano”

Uns diuen que el rei emèrit Juan Carlos I ha fugit d’Espanya per escapolir-se de la justícia, altres que només ha marxat un temps per esperar que amaini la tempesta que està afectant la monarquia i que tornarà aviat. Ara diuen que simplement ha marxat de ‘vacances’. La realitat és que ningú sap on anat el ‘campechano’ ni on és en aquest moment i aquesta realitat encara fa més estrafolàries les declaracions del president Pedro Sánchez que, amb la intenció de salvar la cara de la monarquia, declara que no es pot acusar de res a Juan Carlos i afegeix que una conducta irregular compromet al seu responsable, no a la institució.

La institució està tocada de mort i per molt que s’esforcin utilitzant el fugitiu com a tallafocs per a Felipe VI, l’actuació de Pedro Sánchez deixa tota l’operació massa a la vista. La reacció d’Unides Podem, soci del PSOE a l’executiu, contrasta rotundament amb la posició que defensa el president espanyol. El vicepresident Pablo Iglesias ha afirmat, en referència a Juan Carlos I, que un govern ‘no pot justificar o saludar comportaments que erosionen la dignitat d’una institució clau com la del cap d’estat i que són un frau a la justícia’.

L’anunci de la fugida del rei emèrit, arran de la concatenació d’escàndols, no ens ha d’agafar per sorpresa. És més, probablement esdevé un intent desesperat per tapar l’enèsima via d’aigua d’un règim que va començar a perdre flotabilitat des de principi d’aquest segle. Quan Felip VI va renunciar a l’herència del seu pare en forma dels milions d’euros que amaga no se sap on, també hauria hagut de renunciar a una altra ‘herència’ molt més important: la corona, que va acceptar sense cap mirament quan Juan Carlos va abdicar i va fer-li traspàs del seu regnat. Si bé la monarquia, com a concepte, sembla una anomalia en el conjunt de democràcies europees, la borbònica és un cas excepcionalment tòxic.

Hi ha un intens nerviosisme en el conjunt de l’estat profund espanyol, que tracta amb tots els seus mecanismes de poder, de mantenir l’ordre de 1939. Per aquest estat profund, la dinastia borbònica esdevenia un instrument al seu servei que possibilitava la supervivència d’aquest ordre provinent del dictador. La brutalitat anticatalana, la sortida dels seus caus del feixisme de carrer a partir de Vox, no deixa de ser un intent desesperat per mantenir uns interessos més de grup que de classe. En tot cas, amb la fugida de l’emèrit, queda demostrat que els Borbons ha estat una dinastia fracassada, la riota del món, els empestats que cap monarca europeu voldria tenir a prop, i més tenint en compte com s’han anat esdevenint fets que ens pensàvem inimaginables fa una dècada.

Sembla increïble que tota una dinastia que ha comès errors de tota mena amb tanta persistència ocupi encara un tron quan, a més, representa una excepció en el conjunt de les dinasties reials supervivents a Europa. Cal recordar que tant la casa reial holandesa, noruega, britànica, danesa van mantenir el seu estatus per haver-se oposat al feixisme durant la Segona Guerra Mundial. En el cas espanyol és just a l’inrevés. Si hi són, és gràcies al feixisme en versió hispànica, l’Espanya franquista, aliada oficiosa de Hitler i Mussolini.

Com dèiem abans, pot ser que tot plegat sigui un intent desesperat per tapar  la podridura  d’un règim i el fracàs dels hereus del 1939. Per això ens ha semblat adient publicar l’article titulat ‘El relat reial’ de la reconeguda periodista, Elisa Beni, on opina que les informacions, declaracions i notícies que es publiquen per part de la premsa interessada, no són més que «una simple operació de comunicació de crisi institucional que intenta apartar del primer front de l'opinió pública el rei emèrit per evitar que la successió de titulars informant d'escàndols, contrastats i no contrastats, faci saltar pels aires també la institució». Llegiu aquest interessant article tot seguit.

El relat reial

Em sap greu dissentir amb tantes afirmacions crítiques que s'estan pronunciant en aquests moments, però jo només tinc la sensació que presenciem una simple operació de comunicació de crisi institucional que intenta apartar del primer front de l'opinió pública el rei emèrit per evitar que la successió de titulars informant d'escàndols, contrastats i no contrastats, faci saltar pels aires també la institució. Es tracta d'un tallafoc en plena canícula, a fi que l'estiu extingeixi el debat entre badalls i migdiades i tornem a començar el curs sense aquest molest elefant a l'habitació. Molest no només perquè perjudiqui la institució per si mateix o suposi un risc d'esquitxar l'actual cap de l'Estat, que també, sinó perquè les pressions en aquest sentit poden afectar el desenvolupament previst de la política espanyola i això és força més molest. Quan aquestes coses passen, qualsevol expert en comunicació per dolent que sigui sap que cal treure del focus el cremat i, a més, que cal fer-ho quan menys onades provoqui.

No estic d'acord amb l'afirmació que Joan Carles I hagi fugit o s'hagi escapat de la justícia, com apunten alguns, ja que ara mateix és una persona que no es troba dins de cap procediment judicial ni a Espanya ni a Suïssa ni a Tombuctú. Jo vaig defensar àmpliament que Puigdemont no s'havia escapat sinó que havia sortit com a ciutadà lliure quan encara no hi havia oberta causa contra ell. S'ha de ser coherent. Tampoc un no s'escapa en diferit. No existeix la més mínima possibilitat que en cas de ser cridat a declarar o a qualsevol altra cosa, deixés de fer-ho: això sí que suposaria donar una puntada de peu al tron amb el seu fill dins i, recordin, l'única missió per a qualsevol monarca, qualsevol, de qualsevol país o època, és el manteniment de la dinastia. I ves que això de la Fiscalia del Suprem no sigui també un tallafoc.

L'emèrit continua mantenint el tractament i formant part de la família reial. No s'ha firmat ni un sol document, no s'ha publicat res al BOE. Només una carta d'un pare a un fill, així que, en realitat, només se n'ha anat a fer un llarg viatge.

Jo el que veig és una operació de comunicació i de gestió de crisi i la permanent batalla pel relat de tots. En el món líquid, qualsevol batalla és la batalla del relat i, des d'aquesta perspectiva, no puc dir-los si la guanyarà algú o si continuaran coexistint com a arma llancívola entre faccions polítiques, que és el més probable. El que sí que puc repassar són els fets, i els fets només ens diuen que l'anterior cap de l'Estat ha sortit de viatge. Ha sortit de viatge voluntàriament i podria tornar quan volgués sense cap conseqüència que se sàpiga. Qui pot parlar en aquestes condicions d'exili o de fuga o d'evasió?

Residirà a l'estranger, però això tampoc no és una novetat. Hem vist l'aixecament del vel sobre les diferents residències que ha tingut, als Alps o a Londres, sense que nosaltres les coneguéssim, on és la diferència? El 1992, quan el govern de González necessitava rellevar el ministre d'Exteriors, per la malaltia de Fernández Ordóñez, no ho va poder fer perquè "el rei era fora d'Espanya" i no podia firmar el decret. El rei era a Suïssa amb Marta Gayá. Joan Carles I ha sortit molt d'Espanya, és la veritat.

El rei ha sortit del mig per intentar contenir l'escàndol i que baixin els titulars. Continua mantenint el tractament i formant part de la família reial. No s'ha firmat ni un sol document, no s'ha publicat res al BOE. Només una carta d'un pare a un fill, així que, en realitat, només se n'ha anat a fer un llarg viatge.
Mentrestant, s'entreté al poble, al qual se li llança el ninot perquè dugui a terme això tan espanyol que Goya va reflectir a El Pelele, destrossar a qui es va enaltir. Com va dir Pushkin: "La xusma es delecta en la seva roïndat amb les humiliacions dels que estan més alt però és petit i vil, però d'una manera diferent de la vostra". Fot-li que ho aguanta tot. A les xarxes socials part d'aquesta vilesa d'esperit està esquitxant també la reina Sofia i, la veritat, això sí que sembla, ateses les circumstàncies, especialment cruel.

No deixo de sorprendre'm de l'anàlisi que es fa, parlant d'altres Borbons que se'n van anar, establint paral·lelismes. No n'hi ha. Com a republicana que sempre he estat, soc perfectament conscient que cap d'aquests equilibrismes ni declaracions no afecten la realitat. No vivim en una monarquia, sinó en una monarquia constitucional. És la Constitució la que marca la forma de govern. És igual que Torra demani l'abdicació del rei actual, perquè constitucionalment seria succeït per la seva filla gran. No, la qüestió de fons és la constitucional i només una reforma constituent podria canviar la forma de govern. Crec que hem deixat enrere ja els aldarulls, els cops d'estat i les guerres civils, fórmules habituals de canvi a Espanya.

La monarquia parlamentària no està en risc a Espanya perquè, excepte els que consideren que la seva causa sortiria millor parada d'una situació pitjor, ningú no vol entrar a un abisme. Com va escriure Ignasi de Loiola, "en temps de desolació, mai no s'ha de fer mudança", i el temps d'ara és una gran crisi sanitària, econòmica, territorial i institucional. Déu n'hi do.

Ara, senyors, els deixo amb els relats. Gaudeixin de l'espectacle i comparteixin el que més feliços els faci.

La realitat és que el rei emèrit ha sortit a fer un llarg viatge, en espera que la tempesta de la seva corrupció amaini i, la veritat, aquest segle tempestuós pot ser que reservi encara sorpreses capaces de deixar els seus actes en un ruixat d'estiu.

És la condemna de viure temps interessants.

Elisa Beni
Periodista

Article publicat al digital  EL NACIONAL  el dimecres 5 d'agost de 2020