Corrandes d'exili

En ma terra del Vallès // tres turons fan una serra, // quatre pins un bosc
espès, // cinc quarteres massa terra. // "Com el Vallès no hi ha res".

Una esperança desfeta, // una recança infinita. // I una pàtria tan petita // que
la somio completa.
Pere Quart (Corrandes d’exili)




29 de setembre 2020

Polítics inhabilitats

Dilluns el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, amb una celeritat digna de Flash Gordon, va desplaçar un funcionari en mànigues de camisa i amb una carpeta de gomes sota el braç, per presentar la sentència d’inhabilitació del President de la Generalitat de Catalunya, el Molt Honorable Quim Torra i Pla, que obligava al MHP a abandonar immediatament el Palau de Generalitat. Tenint en compte que el mateix procediment d’inhabilitació del President Artur Mas, per l'organització de la consulta del 9-N, va tardar vàries setmanes en ser comunicat a l’interessat, sorprèn la rapidesa de la inhabilitació de Torra. Això només pot tenir una explicació: el Tribunal era conscient del fet que l’advocat del President Torra, Gonzalo Boye, al conèixer la sentència del Suprem, presentaria immediatament un recurs d’empara al Constitucional per demanar mesures cautelars. Amb aquesta presentació exprés de la sentència, el TSJC volia avortar qualsevol mesura que pogués dictar l’alt Tribunal espanyol a favor del President Torra, com podien  ser unes cautelars que impedissin la seva derrocació i a més a més tenint en compte els precedents en què el TC havia concedit fins ara totes les peticions d’ajornar el compliment d’una pena d’inhabilitació especial (sense presó) per part d’un càrrec electe en exercici.

El president Torra, a l’últim discurs al Palau de la Generalitat, va denunciar el cop ‘ordit pels jutges’, va instar els catalans a persistir i va fer una crida a convertir les pròximes eleccions catalanes en un nou plebiscit sobre el mandat de l’1-O. Va insistir a dir que la confrontació democràtica i pacífica és l’única via per a assolir la independència i afegí que el seu cas es guanyarà als tribunals europeus. Veurem si els partits independentistes es posen les piles i fan cas a les paraules del ja expresident. Per això, si les eleccions són tan importants com diuen ara, si volen que ens creguem que són alguna cosa més que una batalla controlada entre ells per l’hegemonia dins el govern, si ens volen animar a participar-hi, val més que els tres partits independentistes comencen a parlar clar. Si ho fan així segur que els catalans aniran a votar en massa i amb sentit crític. Qui no parli clar, i sobretot, qui no s’atreveixi a actuar amb claredat, amb coratge, i amb compromís, val més que no es presenti. Farà més mal que bé al seu partit i al seu país.

Com pensem que aquests dies s’ha parlat molt del tema de la inhabilitació, podríem fer un paral·lelisme entre el lamentable episodi viscut aquesta setmana a Catalunya i el que està passant aquestes últimes setmanes a Madrid. Madrid és la comunitat autònoma més afectada pel coronavirus a hores d'ara, i el comptador de casos de contagi és cada dia més gran. Amb aquesta greu situació els polítics madrilenys, com la presidenta de la Comunitat, Isabel Díaz Ayuso i espanyols, com el ministre de Sanitat, Salvador Illa, responsables directes d’aquest caos, no han estat destituïts ni inhabilitats. ¿Vol dir això que és més important una pancarta col·locada al balcó de la Generalitat que els milers d’infectats i morts que cada dia sofreix la capital d’Espanya? És segur que no i per això sorprèn tant la quantitat de polítics ineptes que exerceixen els seus càrrecs amb total impunitat i sense cap perill d’inhabilitació.

El mateix dilluns en què es va conèixer la sentència, el periodista radiofònic, Jordi Basté, en el davantal del seu programa ‘El món a RAC1’, va expressar en paraules molt entenedores el desori en que s’ha instal·lat la política madrilenya aquests dies, titulant-la de ‘mandonguilla’, menja molt encertada per anomenar la barreja d’ingredients que concorren en els esdeveniments que viu la capital del “Reino de España”. Si no vàreu escoltar aquest davantal, en teniu una transcripció tot seguit.

La mandonguilla madrilenya

A Madrid, han posat l’aigua a bullir però no han apagat el foc des de fa una setmana. Hi ha una mandonguilla irresponsable a la capital d’Espanya que mescla coronavirus, la justícia, la monarquia, Pablo Casado, el govern espanyol, tot cuinat per una irresponsable i amb un ajudant de cuina que abans ho era d’Aznar. El problema és que no parlem de política, parlem de salut. I no parlem de Madrid, parlem d’Espanya i d’Europa. Perquè, efectivament, el que passa a Madrid afecta Catalunya però també París, Baviera i Liverpool. Com també el que passa a Barcelona.

Pablo Casado, president del PP, silencia la irresponsabilitat de Díaz Ayuso perquè està més pendent de carregar contra Podem per dinamitar el govern d’Espanya. Més tacticisme polític, més irresponsabilitat, més indecència. Un Casado que acusa el govern d’Espanya de vetar el rei a Barcelona, divendres passat, i que fa un vídeo que sembla el monarca en el discurs de la nit de Nadal. Una cúpula judicial espanyola (la justícia, sortosament, és una altra cosa) que cada cop queda més a la dreta de la dreta amb un president del CGPJ verbalitzant una conversa privada amb el rei d’Espanya.

La mandonguilla madrilenya ens afecta a tots i, com encertava a escriure dissabte el director de La Vanguardia, Jordi Juan, una opció, massa coneguda a Catalunya, seria l’aplicació del 155 a la comunitat de Madrid. Un 155 que tindria molt més sentit que l’aplicat a Catalunya perquè no estem parlant d’una declaració d’independència de joguina, sinó de la salut global.

Ens estem jugant tots la salut, i la política juga a ping-pong amb Quim Torra, que potser avui queda inhabilitat per una pancarta de posar i treure. No tindria més sentit una inhabilitació exprés de Díaz Ayuso per posar en risc la salut dels madrilenys i, per expansió vírica, la de tots els espanyols i europeus?

És normal que aquesta senyora que va dir fa sis dies literalment que “tratar a Madrid com al resto de las comunidades autónomas es muy injusto” reclami ara que acceptaria tancar Madrid si s’aplica el mateix criteri a tot Espanya? En què quedem? I en tot aquest Masterchef castís hi apareix Miguel Ángel Revilla, president de Cantàbria, afirmant que com que Quim Torra va recomanar no viatjar a Madrid, ell va agafar la filla i van decidir anar a la capital... és clar, a un plató de televisió, que és on aquest senyor té la residència oficial de Cantàbria, com Jesús Gil tenia la de Marbella.

Irresponsabilitat sanitària posant en risc la filla per sumar quatre vots catalanòfobs al seu compte autonòmic. És pitjor aquesta frase que una reclamant la llibertat de presos encara que fos en campanya electoral i amb una pancarta que es va retirar en temps rècord?

Es pot creure en una justícia en què des de la mateixa Fiscalia un fiscal de dretes prejubilat ens diu que uns altres fiscals de dretes que van ser els que van exercir de fiscals al judici del procés exerceixen de conspiradors per moure la cadira al president del govern d’Espanya per mala gestió de la pandèmia?

Estaria bé preguntar-nos tots avui on és la Fiscalia (amb Consuelo Madrigal titllada per Ernesto Ekaizer de tenir teories polítiques de Vox) per presentar querella a la presidenta de Madrid amb la rapidesa com la va presentar pels Jordis.

Es pot creure que els mateixos que conspiraven contra Pedro Sánchez per mala gestió de la pandèmia no han presentat cap denúncia contra una presidenta que està demostrant amb escreix que està fent una pèssima gestió de la pandèmia?

La mandonguilla segueix a Madrid i a l’olla que bull cada cop li queda menys aigua i està a punt de l’explosió com no hi hagi algú que immediatament apagui el foc.

Jordi Basté

Periodista

 

Davantal del programa  El Món a RAC1  del dilluns 28 de setembre del 2020

 

 

25 de setembre 2020

Un any de l’operació ‘Judes’

Dimecres d’aquesta setmana s’ha complert un any del soroll d’helicòpters de la Guàrdia Civil sobrevolant el cel de Sabadell de matinada. Poc després, els sabadellencs Xavi Duch i Jordi Ros eren detinguts, acusats de terrorisme, fabricació i tinença d’explosius i conspiració per causar danys amb objectius estratègics. Durant aquella operació, batejada com a ‘Judes’, en total es van detenir 9 persones, 7 de les quals van acabar entrant a presó. Totes ells avui estan al carrer en llibertat provisional sota fiança però sobre els seus caps penja l’amenaça d’un judici per terrorisme que els pot tancar molts anys a la presó.

Recordem que aquell fatídic 23 de setembre del 2019, la Guàrdia Civil a partir de les acusacions de la Fiscalia, amb un desplegament de mitjans que recordava les macro-operacions contra el gihadisme, va irrompre violentament als domicilis de ciutadans catalans amb el pretext de buscar armes i explosius preparats per atemptar a Catalunya. La nota de premsa que va facilitar la Guàrdia Civil sobre les detencions de membres de CDR ja preveia el futur desenllaç de l’operació. Era un escampall de condicionals i matisos per no enganxar-se els dits: “Podrien estar preparats”, “presumptes”, “substàncies considerades precursores per a la confecció d’explosius”, “susceptibles de”, “a l’espera de confirmació per part dels especialistes”, “orientada a aclarir”, “per estudiar-ho”... Per sustentar-ho, la mateixa  Guàrdia Civil aportava un vídeo de 38 segons en què es podia veure un magatzem desendreçat, una bossa amb una pols no identificable, olles i diversos recipients d’altres tipus que manipulava un dels agents. Res de concloent. Però tant se valia: la nota complia la seva funció de vincular violència amb el Procés.

Tot plegat va quedar en res quan a finals de l’any passat es van anar deixant en llibertat amb càrrecs, però sense mesures cautelars a tots els acusats, ja que segons la mateixa investigació qüestionava que les substàncies trobades es poguessin considerar explosius. L’Audiència Nacional reconeixia també en alguns escrits que no veia clara la naturalesa terrorista dels fets investigats, ni que els detinguts formessin part d'una organització terrorista. Ara, un any després de les detencions, el jutjat d'instrucció de Sabadell ha admès a tràmit la querella interposada per un dels detinguts el 23-S, David Ros, contra la Guàrdia Civil i ha decidit obrir diligències d'investigació. L'acció penal posava en coneixement de les autoritats judicials les múltiples irregularitats comeses durant els escorcolls domiciliaris, les coaccions i amenaces i la impossibilitat d’accedir a l’assistència d’un advocat tant punt fou detingut. Així mateix, la magistratura del jutjat ha decidit encarar les investigacions a identificar i fer declarar com a investigats a tots els agents del cos armat que participaren en l'operatiu, així com la declaració de la lletrada del jutjat de Sabadell present als escorcolls domiciliaris.

Sabadell no oblida l’operació Judes. Just un any després de la detenció dels nou activistes independentistes, la plaça de l’Ajuntament de Sabadell s’ha quedat petita aquest dimecres per acollir els centenars de persones que s’hi han aplegat per reclamar l’absolució dels detinguts i encausats. Al crit de ‘Tots som CDR’ i ‘No tenim por’, els concentrats s’han instat a continuar denunciant una causa ‘injusta’ que ‘vol silenciar l’independentisme popular’. Llegiu ,més avall l’article de Núria Cadenes titulat ‘Són al replà de l’escala’, on la periodista i activista fa unes reflexions molt encertades dels esdeveniments ocorreguts el 23-S a la nostra ciutat.

Són al replà de l’escala

Hi ha aquelles imatges preses amb intenció de propaganda, difoses pels mateixos uniformats que les enregistraven, avançant arran de paret amb les armes llargues a la mà, armilles, cascs, etcètera, brutalment colpejant la porta amb aquell ariet que tenen, amb les potes, durant un minut llarg de ridícul i impotència i bramant després ‘guardiaciviiiil…!’ des del replà de l’escala, mentre se sent a dins del pis una veu de dona que diu què passa i ‘ya abro’, i fins que penosament aconsegueixen de trencar la porta (tan penosament que la increïble maniobra esdevé de seguida carn de meme internacional) i entaforar-se a la casa assaltada, en filereta atapeïda, set, deu, tretze individus uniformats de negre. Hi ha aquell altre vídeo, difós pel mateix cos paramilitar espanyol, on se’ls veu dins d’un garatge ple d’andròmines, destapant una olla ennegrida i remenant-ne el contingut amb un bastó.

N’hi ha més, de pel·lícules distribuïdes directament i obertament pels guàrdia civils i, encara, un bon grapat de vídeos que arriben a les nostres pantalles convenientment filtrats com qui no vol la cosa (és a dir, com qui la vol descaradament i obviant en el procés una llarguíssima rastellera de garanties processals). Al capdavall, tota aquella història, tota aquella parafernàlia orquestrada i publicitada i executada poques setmanes abans que es fes pública la sentència contra els presos polítics que havien estat jutjats al Tribunal Suprem espanyol acusats d’haver organitzat un referèndum, tota aquella martingala, en fi, no era sinó una posada en escena dins de la pugna de l’estat per a frenar l’independentisme català.

Tot just en fa un any, que es va dur a terme l’operació endegada per les forces policíaques de l’estat espanyol. Va ser el 23 de setembre de 2019. De matinada. Sense trucar. I de seguida va quedar clar què volien aquella gent. De seguida.

Llegiu, si us plau,  aquesta entrevista  amb en Jordi Ros, un dels detinguts. Llegiu-la, sencera, que ho explica tot molt bé. Esfereïdorament bé. Des del començament fins al final, quan, malgrat la por i l’assenyalament, i el dolor que perdura, aquest home diu: ‘Ells apliquen la força, nosaltres probablement aplicarem la intel·ligència, les emocions i l’amistat per a tombar aquesta misèria que ens imposen.’

Aquesta misèria. Que n’hi ha molta. D’oficial, d’uniformada, i de l’altra, la que fa com que: com que estén acta, com que observa el món des del màgic pedestal de l’asèpsia, com que ens ho explica. No sabria com dir-n’hi, d’això que practiquen, d’aquest ofici. Periodisme, no. Periodisme és una altra cosa: recollir els fets, contextualitzar-los, contrastar la informació, verificar les fonts. I més: respectar la intimitat de les persones, la seva dignitat, no escampar rumors, no calumniar. La llista és llarga i, de vegades, encarats a la crua realitat, ben sembla una carta als Reis d’Orient. Separar clarament informació de publicitat, per exemple. O aquella altra, que també és molt bona: reconèixer els errors i corregir-los.

N’hi ha una caterva, de titulars i de farciments ignominiosos, arran d’aquelles detencions. No és ja que els dirigents polítics (espanyols o de més a prop) en diguessin de l’alçada d’un campanar, mirant de sucar pa al poti-poti, sinó que es van omplir diaris i informatius de format divers amb afirmacions tan contundents com falses. Que no tan sols no passarien el sedàs de cap codi deontològic, sinó que se situen en un grau més del no passar: ‘Els CDR ultimaven un atemptat terrorista’ o ‘Els CDR de Torra collen: preveien atacar una caserna amb explosius’ o ‘Els independentistes amagaven material per a fabricar explosius i planejaven atemptar a l’octubre’. N’hi ha més. Infames variacions sobre el mateix tema.

Encara és hora que cap d’aquests mitjans publiqui una rectificació, una disculpa. Ni tan sols quan la mateixa Audiència Nacional espanyola, la cosa en què es va transformar el Tribunal de Orden Público franquista, va haver de constatar públicament ‘l’objectiva inexistència d’explosius’. Ni tan sols aleshores no ho van fer.

Reconèixer els errors i corregir-los, dèiem. Un acte noble que pressuposa error i no pas malifeta, és a dir, no pas intenció. I ja és molt pressuposar.

Núria Cadenes

Periodista

 

Article publicat al digital  VilaWeb  el dimecres 23 de setembre del 2020

18 de setembre 2020

La pancarta de Torra

«Aquest no és un càstig a mi per una pancarta, sinó que és un càstig a un país sencer enmig d’una pandèmia. ¿Algú coneix que hagi passat res semblant en una democràcia europea?»
Amb aquestes paraules el MHP Quim Torra, ha volgut deixar clar que la seva més que probable  inhabilitació per part del Tribunal Suprem, no obeirà a cap lògica judicial sinó a una venjança estrictament política. La desproporció entre el gest de Torra i la probable pena posa en evidència la pulsió autoritària d’un Estat corrupte, però també podríem considerar que respon a una possible sobreactuació d’un sector de l’independentisme que intenta crear l’efecte que la determinació retòrica farà la màgia i vencerà els obstacles.

El president Torra és el primer dirigent del procés que busca de manera conscient el sacrifici per fer triomfar la causa, com ell diu sempre "fins a les últimes conseqüències". En efecte el MHP hauria pogut despenjar de seguida la pancarta del balcó de la Generalitat, obeint l’ordre de la Junta Electoral, i tots plegats ens hauríem estalviat molts maldecaps. Però no ho va fer i ara tots estem pagant els efectes de la seva desobediència. El problema és que la seva immolació potser arriba massa tard, quan ja ha quedat clar que, amb més  o menys entusiasme, el futur de l'independentisme passa —sobretot— per sumar més ciutadans a aquest projecte, i no pas per tornar a estavellar-nos contra un mur que fins ara ha esdevingut indestructible.

Cal dir però que el gest del President Torra al reptar l’Estat, obligant a foragitar-lo de la Presidència de la Generalitat, s’ha d’encabir dins el tarannà i el perfil del personatge. Des que fou escollit per ostentar el càrrec Quim Torra ha rebut un tractament indigne.  Sempre ridiculitzant-lo, sempre mirant de presentar-lo com aquell que actua com un titella a les ordres de Warterloo, com un boig, com un autèntic irresponsable. Fins i tot quan durant la pandèmia ha estat ell, de vegades tot sol, la veu de la sensatesa i del sentit comú. Durant la pandèmia el president Torra ha estat insultat, agredit, menystingut i caricaturitzat. Encara avui, després de tota la seva assenyada actuació, ha d’aguantar el mantra que és un sectari que no governa per a tots els catalans. Aquest clima envers el President Torra és el que es respira en el Tribunal Suprem i també als mitjans de comunicació de la capital d'Espanya, molt més pendents de carregar-se el president català que de qüestionar la presidenta madrilenya, Isabel Díaz Ayuso, per la seva horrorosa gestió de la pandèmia, que la situa molt al capdavant dels governs autonòmics que pitjor resposta han donat a la Covid-19.

Segurament Torra serà inhabilitat per una pancarta, però la seva figura no desapareixerà, el seu llegat i, per damunt de tot, la seva manera de fer al front de la més Alta Institució del País, no l’hem de llençar a la ‘paperera de la història’. Com escriu el periodista Jordi Galves en el seu article titulat  “No us servirà de res”, ens hem de preguntar si «les salvatjades contra un innocent indefens no fan més que santificar-lo amb el pas del temps», ja que moltes vegades com més es denigra un personatge, més  la història l’enalteix. Podeu llegir  l’article complet tot seguit.

No us servirà de res

No tanqueu els ulls, que no us servirà de res. A partir d’avui ja no podreu deixar de veure’l, que hi serà quan menys us ho espereu, allà al davant, interrogant. Vulgueu o no el tindreu rondant-vos, carregós, el tindreu estalonant-vos, una vegada i una altra, l’aparegut. No descansareu. L’esperit desmanegat i balb ja no deixarà d’empaitar-vos, l’espectre innocent sé que us perseguirà, i la vergonya sempre us encendrà la cara cada vegada que torni, com una fatalitat, l’ànima en pena del president Quim Torra.

No sé si compreneu que la llei antiga continua vigent, que la llei dels nostres pares no només és anterior a tots nosaltres sinó que ens sobreviurà mil·lenàriament. Perquè no hi ha gens de glòria a perseguir un home just i indefens, abandonat pels que li havien jurat fidelitat, protecció. Perquè no hi ha impunitat contra un home sol, contra un home honorable que, per decisió col·lectiva, esdevé molt honorable, després d’una solemne sessió parlamentària. Faríeu bé de fer-vos la gran pregunta, vosaltres, tots els que us heu burlat del president Quim Torra fins a cargolar-vos per terra, tots els que l’heu difamat i escarnit sense límits —emparats per uns mitjans de comunicació contraris a la majoria popular independentista—, tots els que heu escopit la seva filla per patir una discapacitat, o la resta de la seva família, tots els que heu acusat Torra de farsant o d’incapaç, fins i tot de traïdor, d’espanyol col·laboracionista.

I la gran pregunta és si la majoria de l’opinió pública està amb vosaltres o no. Si amb tanta crueltat i deslleialtat, si amb tanta violència innecessària heu aconseguit exactament tot el contrari del que buscàveu, àligues. Us heu de preguntar si té raó René Girard i les salvatjades contra un innocent indefens no fan més que santificar-lo amb el pas del temps. Ja va passar amb el cas del president Lluís Companys, que ha acabat encarnant-se com la víctima propiciatòria d’una nació catalana perseguida. Cap opinió pública, al capdavall, vol ser còmplice intel·lectual ni de la injustícia ni del delicte. Cap societat se sent orgullosa de linxar un no culpable.

Cap societat es pot sentir orgullosa de la degeneració moral a què ha arribat el règim de 1978, ni tan sols els espanyolistes més encesos i més àvids de violència i destrucció contra Catalunya. En això consisteix l’autèntic problema de la pervivència i continuïtat del franquisme, que és universalment repugnant, indefensable arreu del món civilitzat. No per la figura del general Franco, sinó perquè defineix un règim assassí i contrari als fonaments morals més essencials del món occidental. L’honorabilitat del president Quim Torra no només està fora de dubte, sinó que el seu suposat delicte, en forma de pancarta reivindicativa, s’ha convertit en una acusació grotesca que contrasta amb la misèria moral, amb l’arbitrarietat criminal, amb la corrupció sistemàtica que han acabat envilint el conjunt de la societat colonialista d’Espanya. Consolidant la hipocresia de la mentida, sostinguda en el temps, i de la doble moral. Ens van dir que la santa Transició era gairebé una continuació natural de la Història Sagrada i, al final, hem despertat d’aquell somni rosa i cursi. I ens hem trobat com els nostres avis, envoltats de jutges feixistes, de la Guàrdia Civil, de l’africanisme i del saqueig com a continuïtat natural de la història militar espanyola. No us servirà de res, perquè ja no només lluitem per la llibertat de Catalunya. Lluitem per la nostra dignitat humana.

Jordi Galves

Periodista

Article publicat al digital  EL NACIONAL.cat  el dijous 17 de setembre del 2020.

13 de setembre 2020

La Diada del coronavirus

La darrera Diada Nacional ha estat la tercera després de l’1-O, però a més a més ha estat la Diada celebrada sota el jou de la Covid-19. Les restriccions per la crisi sanitària han fulminat la imatge de centenars de milers d’estelades als carrers del país, que hauria salvat parcialment el buit ideològic, estratègic i emocional amb què s’ha arribat a aquest 11-S. S’han vist poques senyeres als balcons i en general la gent no ha entomat la celebració amb uns ànims massa enlairats. És veritat que l’ANC, Òmnium i altres entitats de la societat civil han intentat mantenir el pols al carrer, però la realitat és que després de la nul·la reacció de les institucions catalanes arran de la sentència de l’1-O l’octubre del 2019, deixant el carrer desemparat, el cert és que no hi ha il·lusió.

Aquesta setmana La Vanguardia va publicar una enquesta —feta cal dir-ho amb una 'cuina' molt ben preparada— en què resultava que l'independentisme podria sumar el 51% dels vots i s'acostaria als 80 escons, molt per sobre de la majoria absoluta, que són 68 escons. També deia què a la pregunta: ¿què votaríeu en un referèndum sobre la independència?, resulta que guanyava el no pels pèls (46%) enfront del SÍ (45%). És prou evident que per assolir la independència es necessita a tots, i no hi pot haver independència sense ser-hi tots: ERC, JxCAT i CUP. Ara bé, per gestionar i liderar fer la independència cal una majoria parlamentària que blindi al nostre Govern. I la CUP que vota pràcticament sempre amb C's, PP i PSC-PSOE contra el Govern, només per desgastar-lo, o la CUP que no investeix Turull "per autonomista", no és un soci fiable.

Des d'aquest punt de vista, que l'enquesta de LV projecti que ERC i JxCAT podrien tenir, sumats, majoria absoluta, és una excel·lent notícia. De fet seria de les millors notícies possibles que podríem tenir, si ERC aparca el tripartidisme i blinden govern i estratègia amb JxCAT.  De fet costa de creure quan veiem la divisió creixent en l’oferta independentista, la repressió triomfant sobre presos polítics i exiliats, vigilant institucions i persones i amb les ferides encara obertes de les esperances frustrades l’octubre del 2017, ¿com podem pensar que l'independentisme farà el millor resultat de la seva història? En aquestes condicions, ¿com és que l’independentisme pot assolir el 51% dels vots, que seria una fita amb capacitat d’enviar un missatge internacional?

La resposta a aquesta darrera pregunta ens la dóna l’estat espanyol. Ara fa tres anys d’aquella jornada al Parlament en què es van aprovar les lleis de desconnexió enmig de l’escàndol que van fer Ciutadans, socialistes i el PP. Després va venir l’1 d’Octubre, la DUI i el 155. Des d’aleshores, l’Estat no tan sols no ha fet cap oferta als catalans sinó que ha endurit la repressió. No ens reconeix com a poble sobirà i quan això se sosté en el temps durant vora una dècada és que l'Estat manté la seva autoritat a Catalunya per la via de les lleis i les armes, però no per la via de l’autoritat moral i de cap projecte compartit.

Per tot plegat cal que aquests dies en què celebrem, amb més o menys il·lusió, la Diada Nacional de Catalunya no oblidem la situació aberrant en què es troben els nostres presos i preses polítiques. Quan la titular del Jutjat de Vigilància Penitenciària número 5 de Catalunya, va avalar la petició de la fiscalia de presentar un recurs al Tribunal Suprem  contra el tercer grau dels presos independentistes que estan a la presó de Lledoners, tothom va veure que es tractava d’una mesura —una altra més— de caràcter polític i que aquesta mesura obria la porta a una major crueltat i repressió en les condicions que viuen els nostres presos. Aquesta duresa l’explica de manera precisa el periodista Carles Ribera en el seu article titulat  “Presos més presos que mai”, que podeu llegir tot seguit.

Presos més presos que mai

Aquesta setmana que és a punt de començar tornar l’escola i, un cop passada una Diada descafeïnada per causa de la covid-19, es pot dir que entrarem de ple en una tardor plena d’incerteses polítiques i sanitàries que ens portaran noves cabòries. Noves cabòries que no ens haurien de fer perdre les velles, especialment una que sembla que ha quedat soterrada mediàticament per les inèrcies de l’actualitat: tenim nou compatriotes tancats a la presó complint no només una condemna injusta, sinó que, des de fa quaranta dies, pateixen com cap altre pres en tot el sistema penitenciari català i espanyol la crueltat de la justícia. El Tribunal Suprem, que no només ha sentenciat injustament, ha decidit erigir-se en carceller per fer la vida impossible a Jordi Cuixart, Jordi Sànchez, Oriol Junqueras, Raül Romeva, Jordi Turull, Josep Rull, Quim Forn i, quan la fiscalia es reactivi, tot fa pensar que també Carme Forcadell i Dolors Bassa acabaran passant per l’adreçador de l’arbitrarietat judicial espanyola.

Fa quaranta dies que la reclusió dels set de Lledoners és pitjor que la de qualsevol altre condemnat en la seva mateixa situació, sigui condemnat injustament com ells, sigui culpable dels crims més execrables. Com explicava fa uns dies un dels seus advocats, Andreu Van den Eynde, la seva situació de pràctica incomunicació “és pitjor que el que suporta qualsevol pres en circumstàncies normals, inclosos els casos de terrorisme”, sense poder veure els familiars i malvivint vint-i-quatre hores tancats al mòdul sense activitats.

El Tribunal Suprem va reaccionar amb la virulència totalitària habitual a la resposta assenyada i escrupolosa de les juntes de tractament penitenciari i de la Conselleria de Justícia i ha estès els seus tentacles de manera indecent més enllà d’on hauria d’arribar. Jutges i part i ara segrestadors dels herois del 27-O. Ni la ciutadania pot oblidar aquesta situació ni els partits independentistes, embrancats en les disputes caïnites, haurien d’actuar sense tenir present en tot moment que l’Estat que diu voler negociar s’asseurà posant nou ostatges sobre la taula. La ciutadania ja estem passant prou vergonya aliena veient com la prioritat dels nostres polítics és barallar-se internament perquè també hàgim d’assistir a la indecència de contemplar com els presos han estat abandonats a la seva sort. Si el missatge tant de la població com dels dirigents és que el sacrifici personal es paga amb l’oblit, és natural que cada cop surtin menys voluntaris per donar la cara. Què queda d’allò que el poble salva el poble?

Carles Ribera
Director

Article publicat al diari  LaRepública  el divendres 11 de setembre del 2020