Corrandes d'exili

En ma terra del Vallès // tres turons fan una serra, // quatre pins un bosc
espès, // cinc quarteres massa terra. // "Com el Vallès no hi ha res".

Una esperança desfeta, // una recança infinita. // I una pàtria tan petita // que
la somio completa.
Pere Quart (Corrandes d’exili)




26 de novembre 2020

Del català emprenyat al català frustrat

Recordeu el català emprenyat? Fou en un llunyà 7 de novembre del 2007, que el llavors president de la Generalitat, José Montilla, va alertar des de l’Hotel Ritz de Madrid de “la desafecció” que s’estava covant a la societat catalana envers Espanya i les seves institucions. En un primer moment la reacció va ser en negatiu  i llavors va fer fortuna el concepte de “català emprenyat”, però després de la sentència del TC contra l’Estatut aquella desafecció de què alertava Montilla es va convertir en un projecte en positiu, a favor d’un estat propi per a Catalunya. Es podria dir, doncs, que fins al 2017 s’havia passat del català emprenyat al català activat. Llavors va arribar l’1 d’octubre i les conseqüències dels fets ocorreguts des d’aquella data fins ara, han fet sorgir un nou català: el català frustrat.

Cal afegir que a aquesta frustració hi ha contribuït molt la maleïda Covid-19, que ens ha deixat a tots sense esma. La frustració és una pedra a la sabata que es fa gran i gran, immensa i enorme. Tothom demana que tinguem confiança en la gent i que ens en sortirem, però la gent està acabant la paciència. Després de dues onades de pandèmia ja ens estan avisant que potser el gener arribarà la tercera. Tot plegat genera frustració i desànim. I amb la frustració s’ofega l’esperança i arriba d’una revolada el populisme i això, a les portes d’una campanya electoral ja fa més por. El ventilador de la femta ja gira i anem tots ben tacats i amb ànims de revenja. Just ara que el que toca és posar la pilota a terra i no errar amb la passada.

El Govern que tenim és de coalició i representa una majoria de vot independentista fruit de les eleccions excepcionals de 2017. Semblava clar que els catalans sabríem gestionar prou bé un govern de coalició, però la crua realitat ens ha demostrat que no en sabem. Veníem d’unes eleccions fetes a cop de xiulet pel Rajoy, amb presos que van sortir just per poder fer campanya i tornar a la presó, amb exiliats que es van veure obligats a fer campanya per Skype i, malgrat tot, el resultat va ser prou reeixit per l’independentisme, però va fer que dos partits que fins llavors no havien demostrat massa sintonia, es veiessin obligats, si us plau per força, a formar un govern de coalició. I ara que tenim? Avui tenim filtracions salvatges a la premsa, atacs amb destral, i cops de colze. I la ciutadania està emprenyada i frustrada. Només una baixa participació de l’unionisme pot salvar l’independentisme, que curiosament està més tendre que mai. L’electorat està bàsicament fastiguejat. Decebut dels polítics i dividit entre els que pensen abstenir-se i els que votaran amb una pinça al nas per evitar, sobretot, cedir la Generalitat a un poder “constitucionalista”.

Dit tot això, aquesta setmana ha succeït una cosa important. El govern espanyol de Sánchez i Iglesias, aquell govern fràgil nascut d’una investidura amb 167 sís, 165 nos i 18 abstencions, ha aconseguit vots de sobres perquè li aprovin els pressupostos generals de l’Estat de l’any que ve. Fins ara anàvem amb els pressupostos del 2018, prorrogats dues vegades. I atenció, perquè els suports que ha obtingut són del PNB, EH Bildu i ERC. Sí, aquella ERC de les 155 monedes, recorden? Finalment el govern de Pedro Sánchez podrà governar més tranquil gràcies, entre d’altres, als suports dels independentistes catalans. Segons el que se sap avui, Esquerra ha pactat un augment de la inversió a Catalunya, que pot representar uns 2.300 milions d’Euros més. Esquerra s’haurà d’esforçar molt per explicar per què es pot pactar amb el PSOE a Madrid i no amb el PSC a Catalunya. Veurem si aquesta pluja de milions es farà realitat o quedarà en res com explica en el seu editorial, Vicenç Partal, on afirma que “des que es va aprovar l'actual constitució espanyola cap any, mai, Catalunya no ha rebut els diners que li tocaven”. Si voleu llegir aquest editorial, podeu fer-ho tot seguit.

La pluja de milions que ja sabem tots que no caurà

M’he posat a escriure aquest editorial d’avui després d’estar-me un parell d’hores repassant dades. De promeses incomplertes. Pluges de milions repetides any rere any des de fa dècades, seguint sempre el mateix ritual. Convergència i Unió, amb Felipe González o José María Aznar, fins i tot amb Mariano Rajoy; o Esquerra Republicana, amb José Luis Rodríguez Zapatero o ara amb Pedro Sánchez, tanquen un acord que qualificaran d’històric pel pressupost estatal. I això es transforma en titulars invariablement optimistes. Convergència i Unió o Esquerra Republicana fan aleshores conferències de premsa explicant-nos que gràcies al seu gran poder negociador i a la seva habilitat política, enguany, finalment, s’ha pogut aconseguir un canvi espectacular que, ara de debò, aportarà uns beneficis extraordinaris per al conjunt de la població catalana, beneficis que justifiquen de sobres l’estabilitat que aquest seu vot aporta al govern que mana a Madrid. I ens diuen que deixarem enrere per sempre més la incapacitat de fer complir allò que de justícia ens correspon. Pluja de milions!, correrà a titular aleshores de manera entusiàstica la premsa amiga. I invariablement les tertúlies de ràdios i televisió i els articles d’opinió començaran la campanya per a vendre el producte al possible votant. Els titulars, com més grossos millor i les conferències de premsa, com més grandiloqüents millor. Els somriures, com més cofois millor. Que l’altre partit ja intentarà xafar la guitarra dient que tot plegat és una vergonya, però amb la poca credibilitat que li dóna haver fet ell allò mateix, abans.

Tots sabem, i els qui han signat l’acord ho saben millor que ningú, que les inversions no arribaran mai, però l’espectacle és la cosa que sembla que els importa. Perquè en el fons el resultat real, les inversions promeses, importa poc. Importa molt la visualització de qui s’afirma com el vot útil, com l’interlocutor a Madrid, que és –això ho han repetit fins i tot ara– on es juguen les garrofes i on hi ha el poder real. O importa la indignació teatral dels qui no han pactat i miren de rascar quatre vots amb el risc de ser presentats com una mena de malvats que voldrien matar de gana el país. I és aleshores que apareix sempre, de manera invariable, la frase màgica: cal gestionar el “mentrestant” –”mentre no arribem a allà on tots sabeu que hem d’arribar”, la independència o la justícia social o el que vulguin dir segons el moment. Per a mi aquest és el moment més interessant de tots, permeteu-me la frivolitat. Perquè encara avui, després de tants anys, em sorprèn de veure la poca consistència de la gent en qui hem dipositat la governació dels afers públics. Gent que té, per l’amor de Déu!, les hemeroteques i les videoteques plenes de declaracions dient que mai, mai, mai, de sobte els veus que són capaços de pactar allò que sigui. I no contents encara, ho defensen a mort, això, fins i tot quan els poses els seus vídeos davant la cara, fins i tot quan els ensenyes què deien fa a penes quatre dies.

He dit que tots sabem que les inversions no arribaran mai. Però no ho sabem perquè tinguem cap bola de vidre i la capacitat de preveure el futur. Ho sabem, exactament, perquè això no ha passat mai, ni una sola vegada. I aquesta és una dada tan rotunda que no admet cap discussió, referendada com és per tot d’estudis i llibres, per dades: des que es va aprovar l’actual constitució espanyola, cap any, mai, Catalunya (i això val exactament igual per al País Valencià i les Illes) no ha rebut els diners que li correspondrien en justícia, però és que ni tan sols ha rebut la inversió pressupostada, votada i feta llei. Ni un sol any. I això malgrat que en gairebé tots aquests anys o Convergència i Unió o Esquerra Republicana han votat el pressupost al govern espanyol de torn –amb l’única excepció notable i consistent, significativa, que han estat precisament aquests darrers anys, pel procés d’independència.

Ja entenc que, després de tants anys de peix al cove, avui hi hagi una part de la classe política catalana a la qual li paregui factible de continuar la pràctica del pacte a Madrid. I és evident que si bé el flip-flop d’Esquerra té unes dimensions descomunals, absolutament estratosfèriques, no són tan sols ells i els del PDECat els disposats a la maniobra. Que fins i tot també aquella part de Junts tan lligada a les velles tradicions convergents se sentiria còmoda pactant a Madrid, si pogués i els seus vots servissin de res.

Passa, però, que el país ha canviat. I com a novetat important hi ha un sector de població, probablement molts de vosaltres, amb una exigència nacional i amb una exigència envers el comportament de la classe política, distinta, nova, molt més consistent i sòlida, filla del big bang de l’octubre del 2017. Som gent que ens mirem tota aquesta gesticulació amb un enorme escepticisme que voreja la indignació. I a tota aquesta gent vendre-li una altra aixecada de camisa ja costa tant que és gairebé impossible, per no dir que ho és del tot. I passa també que en el retorn a la vella política que, sense cap escrúpol ni vergonya, duu a terme una part de l’independentisme, el càlcul necessari i imprescindible, i enormement arriscat, és que aquesta gent, vosaltres, jo, mai no farà res i aguantarem pacientment qualsevol barrabassada. Suposo que els més derrotistes preferiran creure que passarà exactament això, però jo, si compta gens la meva opinió, no crec que sigui gens probable. El temps ho dirà, doncs.

Vicent Partal

Periodista

Article publicat al digital  VilaWeb  el dijous 26 de novembre del 2020

14 de novembre 2020

Europa ha de parlar

Dilluns vinent comença al Parlament Europeu el procediment del suplicatori dels eurodiputats de Junts-Lliures per Europa, Carles Puigdemont, Clara Ponsatí i Toni Comín, que va arrencar en el moment en què van ser escollits eurodiputats. Aleshores la justícia espanyola, mitjançant el jutge Llarena, va reclamar al Parlament Europeu el permís per detenir i extradir els consellers catalans per poder ser jutjats a Espanya. La Covid-19 va aturar el procés vuit mesos, fins que fa uns dies una instrucció del Comitè d’Afers Legals, que presideix el diputat de Cs Adrián Vázquez, va determinar que els processos d’immunitat es poden fer per via telemàtica.

L’eurodiputat Toni Comín ha fet aquesta mateixa setmana unes declaracions a la televisió catalana, on exposava els arguments en què basaran la defensa de la seva immunitat; les expectatives que tenen; de quin serà el sentit de vot de la comissió; de si podria ser que la comissió voti una cosa i el ple, una altra; i de les conseqüències que pot tenir. Sobre la possibilitat que el suplicatori no prosperi Comín s’ha mostrat positiu: “pot passar de tot” ha dit. Però seguidament ha fet una reflexió interessant: “el pitjor que li pot passar al Parlament Europeu és que aprovi el suplicatori i després el TJUE l’anul·li”. Si això passa, pel conseller exiliat això seria una “catàstrofe”. En aquest sentit ha afirmat “si els eurodiputats espanyol volen arrossegar als altres a aprovar aquest suplicatori, després quedarien amb la reputació tocada”.

Segons sembla, la demanda de Llarena no podrà ser acceptada pel Parlament Europeu, ja que el jutge espanyol no és competent per fer-ho, com va quedar demostrat el 7 d’agost d’enguany quan el jutge belga que va jutjar el conseller Puig, va dir que Llarena no era competent per demanar l’euro-ordre, per tant tampoc ho és per demanar el suplicatori. Tampoc són consistents els delictes de què s’acusen els tres europarlamentaris: ni rebel·lió, ni sedició ni tampoc desordres públics, ni molt menys malversació de diners, com van sentenciar els jutges alemanys fa temps. Finalment una darrera raó per què sembla difícil que es concedeixi l’extradició dels eurodiputats, és que el Parlament Europeu diu que no es pot prendre la immunitat a ningú per motivacions polítiques, allò que en dret s’anomena “fumus persecutionis”, una expressió jurídica que indica que les accions dutes a terme per un subjecte jurídic no semblin dictades per l'aplicació de la llei o la recerca de la veritat, sinó per la intenció de fer mal a una persona específica o a una altra persona. Sobre exemples d’aquesta persecució política de la justícia espanyola.

Tenint en compte que PP, PSOE, VOX i Cs han manifestat públicament la seva voluntat d’extradir-los, això té implicacions en la imparcialitat del procediment. Quan finalment el procés arribi al plenari de l’Europarlament, on serà votat pels eurodiputats, aquí el paper del PSOE serà clau per decantar majories. Ha arribat doncs el moment en què Europa haurà de parlar i segons com ho faci, la seva credibilitat, que ja està prou malmesa, pot quedar definitivament enfonsada. Així ho escriu també la periodista Gemma Aguilera en l’article que podeu llegir tot seguit.

Ara sí, l’Europa política no podrà callar

Aquell clam d’ “Europa ens mira”, aquella confiança innocent del moviment independentista en els valors fundacionals de pau i democràcia de la UE, va quedar esborrada d’un plomall quan la justícia espanyola va empresonar els líders polítics i socials de l’1-O dies després d’apallissar als carrers població civil indefensa amb el silenci còmplice de l’Europa política. El mateix silenci que quan es pretenia extradir els consellers i el president a l’exili amb euro-ordres manipulades, quan es va empresonar Puigdemont a Alemanya o quan el Suprem va imposar penes de presó de dos dígits als líders independentistes.

Aquesta Europa política també ha guardat silenci quan la justícia internacional ha  parat els peus a una justícia espanyola que actua a cara descoberta en favor de determinats interessos polítics allunyats del dret internacional i el compromís d’Espanya, sobre el paper, amb la carta de drets fonamentals. Una Europa política que ha callat davant la repressió de la dissidència política en una part del seu territori, i que si mai ha intervingut ha estat per espolsar-se responsabilitats.

Però aquest dilluns arrenca el procés del suplicatori contra Puigdemont, Comín i Ponsatí al Parlament europeu sol·licitat pel Tribunal Suprem espanyol per extradir i empresonar els legítims eurodiputats. En el termini aproximat de quatre mesos, tots els eurodiputats hauran de votar en un plenari si avalen la persecució de la dissidència política dins de la UE, amb un delicte que ni tan sols existeix en molts dels països que representen, o si per contra, defensen les urnes i el pacifisme com un camí legítim per exercir l’autodeterminació.

L’aritmètica parlamentària ho posa difícil. Els diputats són esclaus de les sigles gràcies a les quals ocupen la cadira, i no hi ha diferència entre VOX, PP, Cs i PSOE a l’Europarlament quan es tracta del conflicte català. Tots quatre voldrien aconseguir el trofeu de caça major, empresonar el president Puigdemont. També els socialistes, malgrat que governen a Espanya gràcies a l'independentisme.

Sigui com sigui, la UE es trobarà en una cruïlla pel suplicatori: si el Parlament europeu dóna llum verda al suplicatori, acceptarà la repressió de la dissidència política com a pràctica legítima a la UE. Si l’atura, demostrarà que és capaç de defensar els seus valors fundacionals malgrat els interessos polítics i geoestratègics d'aquest club d'estats. Hi ha qui dirà que a la UE només mana la Comissió Europea, i certament mana molt. Però l’Eurocambra és, al capdavall, la representació democràtica de 500 milions de ciutadans. No és poc.

Gemma Aguilera

Periodista

Article publicat al digital  elMón  el divendres 13 de novembre del 2020

05 de novembre 2020

Un país dividit

Pràcticament tots els ‘media’ nord-americans coincideixen en assegurar que les darreres eleccions americanes deixaran un país dividit en dues meitats i en tensió després d'una campanya molt dura, fins i tot amb brots de violència, insults i acusacions de corrupció. Potser Trump i Biden tenen programes electorals oposats ideològicament, però segur es trobaran el mateix repte a la Casa Blanca: guanyi que guanyi haurà de treure de la crisi del coronavirus un país que mai no havia estat tan polaritzat, amb una fractura política i social gravíssima. Veurem si realment les prediccions dels diaris americans es compleixen i la societat d’aquest gran país es fracciona com diuen.

Si traslladem aquesta anàlisi al nostre país, veiem que el govern espanyol s’ha escarrassat molt a retratar Catalunya com una societat dividida. La noció d’una Catalunya ‘dividida’ o ‘fragmentada’ encaixa bé amb el rebuig del president espanyol Pedro Sánchez a dialogar amb els representants catalans sobre la crisi política. L’argument funciona així: abans que l’estat espanyol pugui considerar de dialogar amb Catalunya, ‘Catalunya ha de dialogar amb ella mateixa‘. Dit altrament: com que els catalans estan en desacord, no té sentit que Espanya prengui part en cap diàleg.

És una estratègia qüestionable, ja que la premissa de la Catalunya dividida és falsa. És cert que els catalans estem dividits en la qüestió de la independència; per això demanem un referèndum, per a aclarir les xifres. Catalunya no té una ‘societat dividida’, si més no en termes de causes i solucions de la crisi política actual. Pel que fa a l’empresonament dels polítics i activistes socials catalans i el dret d’autodeterminació, Catalunya està força unida, en realitat. Existeix un consens ampli contra l’empresonament dels representants polítics catalans i també en favor de l’autodeterminació. Aquest consens, naturalment, inclou tots els independentistes, però també una porció significativa d’unionistes. Dit d’una altra manera, la majoria de catalans volem decidir mitjançant un referèndum.

El govern de Pedro Sánchez té raó quan diu que Catalunya està dividida pel que fa a la independència: la meitat la vol i l’altra meitat no –les xifres varien d’enquesta a enquesta, però s’acosten al 50-50 en els darrers anys. Aquesta és la norma en democràcia: la gent divergeix en coses, però està d’acord a resoldre les desavinences democràticament. Dit d’una altra manera, les preferències diferents per un resultat polític no significa necessàriament desavinença en la manera com s’ha de decidir aquest resultat. De fet, si no hi hagués divergència d’opinions respecte de la independència, no hi hauria necessitat de votar perquè el resultat ja se sabria, com passa a gairebé totes les regions de tots els països del món. És a dir, la desavinença no és entre catalans sinó entre la solució de consens proposada per la majoria de catalans –és a dir, llibertat per als presos polítics i referèndum d’autodeterminació– i la contraoferta feta pel govern de Sánchez –és a dir, llei i ordre o, si voleu, tribunals i repressió.

Quan s’ha d’escollir entre dues alternatives sempre hi haurà opcions dividides. El Brexit ha dividit els anglesos, la deriva islamista d’Erdogan els turcs, i el mandat de Trump els nord-americans, però en aquests països a ningú se li ha acudit no acudir a les urnes per dirimir l’abast de la divisió, perquè, si no, deixarien de ser democràtics. Ara bé, ja voldrien aquestes societats esmentades poder exhibir el grau de consens existent a Catalunya sobre el seu futur polític. El resultat de les eleccions al regne d’Espanya i també a Catalunya és tant o més preocupant que el resultat de les eleccions dels nord-americans, on la meitat dels electors troba il·legítim el que ha votat l’altra meitat. Aquí, si el resultat de les eleccions no interessa al règim del 78, resulta que no és gens il·legítim destituir, perseguir o empresonar els càrrecs electes i convocar noves eleccions fins que surti el que a ells interessa. Per acabar d’entendre el que està passant en aquestes eleccions americanes, llegiu l’editorial d’en Vicenç Partal titulat “La pitjor situació per als Estats Units: un president que mig país considerarà il·legítim”, que trobareu tot seguit.

La pitjor situació per als Estats Units: un president que mig país considerarà il·legítim.

Quan començo a escriure aquest editorial encara no tenim ni idea de qui serà el president dels Estats Units. Però ja sabem, i això és molt greu i extraordinàriament preocupant, que la meitat del país el considerarà elegit de manera il·legal. I li qüestionarà, en conseqüència, el dret de dirigir la república.

Feia molts dies que es preveia la crisi que ha arribat finalment: tan sols una victòria molt clara d’un dels dos candidats, claríssima, podia evitar una situació enormement complicada, que ningú no sap com resoldre, perquè posa en qüestió la democràcia mateixa. Aparentment, quan escric açò, Joe Biden es troba més ben situat per a endur-se la victòria. Però, si de cas, se l’endurà, literalment, pels pèls. I haurà de guanyar una batalla legal sense precedents que Donald Trump, amb el fals argument que el rival fa trampa, té preparada de fa molt de temps. L’actual president ja ha anunciat, per exemple, que demanarà el recompte a Winsconsin, on la diferència entre tots dos candidats és tan sols d’uns 20.000 vots sobre més de 3 milions. Trump intentarà d’anul·lar 20.000 dels vots del competidor, i tothom qui haja vist en acció un advocat americà agressiu es pot fer una idea de com arribarà a ser bruta i salvatge aquesta tasca.

Cal dir que aquest qüestionament i aquesta instrumentalització tan grans de la manera d’elegir president són, en bona part, el resultat del sistema electoral. Això és així. L’enorme complicació d’aquest sistema converteix les eleccions presidencials dels Estats Units d’Amèrica en cinquanta-una eleccions paral·leles, en què al final el vot popular compta ben poc. Perquè allò que importa és concentrar-se, amb la precisió d’un cirurgià, a aconseguir una petita diferència en uns pocs estats clau. Per exemple: Biden, ara com ara, s’emporta Winsconsin per 20.000 vots i guanya a Nevada per 9.000. Si acaba essent president gràcies a aquests dos estats, una diferència de menys de 30.000 vots haurà decidit una elecció en què hauran participat 135 milions de persones.

I si bé és cert que no serà la primera vegada que la cursa electoral acaba als tribunals, serà molt pitjor que l’any 2000, quan Bush va guanyar Gore. Perquè en definitiva podem tenir la sensació que van robar la victòria a Gore, però ni Gore ni Bush no dubtaven de la legitimitat del contrincant ni del mètode. I ara sí que passa això. El problema és el sistema electoral, sí, però sobretot el problema és que Trump qüestiona obertament la legitimitat de Biden de reclamar-se guanyador i discuteix normes i regles que ningú no s’havia atrevit a discutir fins ara. Eixir per la televisió a proclamar-se president durant la nit electoral, quan la votació era viva, va ser un gest que va violentar completament les tradicions de la vida política americana.

Tindrem dies per a parlar-ne, malauradament, perquè tot això no s’acabarà d’una manera fàcil. Però, ara com ara, ja sabem que els Estats Units entren en una fase molt complicada de la seva història i també que amb el comportament de Trump tenim davant un exemple paradigmàtic d’un canvi social i polític, la negació de la legitimitat de l’altre, que per desgràcia vivim arreu del món. D’una manera molt preocupant perquè la democràcia, per a poder funcionar, reclama el consentiment de l’altre. Simplement, no pots viure en democràcia si l’altra meitat de la població, com fa Trump, refusa de reconèixer que també tens el dret de guanyar i no et reconeix la legitimitat de fer-ho –i aquest és un aspecte fonamental d’aquesta crisi americana que al nostre país, com és evident, ressona de manera molt íntima.

En paraules d’Adam Przeworski, perquè una democràcia pugui sobreviure ‘ha de donar a les grans opcions polítiques la seguretat que de tant en tant poden guanyar, de manera que per a elles perdre en un context democràtic acaba essent més pràctic i atractiu que no pas dur el país a una dictadura, convençuts que no hi ha cap més manera d’exercir el poder a què creuen tenir dret que prescindir dels votants’. Prenguem-ne nota.

Vicent Partal

Periodista

 

Article publicat en el digital  VilaWeb  el dijous 5 de novembre del 2020