Corrandes d'exili

En ma terra del Vallès // tres turons fan una serra, // quatre pins un bosc
espès, // cinc quarteres massa terra. // "Com el Vallès no hi ha res".

Una esperança desfeta, // una recança infinita. // I una pàtria tan petita // que
la somio completa.
Pere Quart (Corrandes d’exili)




14 de novembre 2020

Europa ha de parlar

Dilluns vinent comença al Parlament Europeu el procediment del suplicatori dels eurodiputats de Junts-Lliures per Europa, Carles Puigdemont, Clara Ponsatí i Toni Comín, que va arrencar en el moment en què van ser escollits eurodiputats. Aleshores la justícia espanyola, mitjançant el jutge Llarena, va reclamar al Parlament Europeu el permís per detenir i extradir els consellers catalans per poder ser jutjats a Espanya. La Covid-19 va aturar el procés vuit mesos, fins que fa uns dies una instrucció del Comitè d’Afers Legals, que presideix el diputat de Cs Adrián Vázquez, va determinar que els processos d’immunitat es poden fer per via telemàtica.

L’eurodiputat Toni Comín ha fet aquesta mateixa setmana unes declaracions a la televisió catalana, on exposava els arguments en què basaran la defensa de la seva immunitat; les expectatives que tenen; de quin serà el sentit de vot de la comissió; de si podria ser que la comissió voti una cosa i el ple, una altra; i de les conseqüències que pot tenir. Sobre la possibilitat que el suplicatori no prosperi Comín s’ha mostrat positiu: “pot passar de tot” ha dit. Però seguidament ha fet una reflexió interessant: “el pitjor que li pot passar al Parlament Europeu és que aprovi el suplicatori i després el TJUE l’anul·li”. Si això passa, pel conseller exiliat això seria una “catàstrofe”. En aquest sentit ha afirmat “si els eurodiputats espanyol volen arrossegar als altres a aprovar aquest suplicatori, després quedarien amb la reputació tocada”.

Segons sembla, la demanda de Llarena no podrà ser acceptada pel Parlament Europeu, ja que el jutge espanyol no és competent per fer-ho, com va quedar demostrat el 7 d’agost d’enguany quan el jutge belga que va jutjar el conseller Puig, va dir que Llarena no era competent per demanar l’euro-ordre, per tant tampoc ho és per demanar el suplicatori. Tampoc són consistents els delictes de què s’acusen els tres europarlamentaris: ni rebel·lió, ni sedició ni tampoc desordres públics, ni molt menys malversació de diners, com van sentenciar els jutges alemanys fa temps. Finalment una darrera raó per què sembla difícil que es concedeixi l’extradició dels eurodiputats, és que el Parlament Europeu diu que no es pot prendre la immunitat a ningú per motivacions polítiques, allò que en dret s’anomena “fumus persecutionis”, una expressió jurídica que indica que les accions dutes a terme per un subjecte jurídic no semblin dictades per l'aplicació de la llei o la recerca de la veritat, sinó per la intenció de fer mal a una persona específica o a una altra persona. Sobre exemples d’aquesta persecució política de la justícia espanyola.

Tenint en compte que PP, PSOE, VOX i Cs han manifestat públicament la seva voluntat d’extradir-los, això té implicacions en la imparcialitat del procediment. Quan finalment el procés arribi al plenari de l’Europarlament, on serà votat pels eurodiputats, aquí el paper del PSOE serà clau per decantar majories. Ha arribat doncs el moment en què Europa haurà de parlar i segons com ho faci, la seva credibilitat, que ja està prou malmesa, pot quedar definitivament enfonsada. Així ho escriu també la periodista Gemma Aguilera en l’article que podeu llegir tot seguit.

Ara sí, l’Europa política no podrà callar

Aquell clam d’ “Europa ens mira”, aquella confiança innocent del moviment independentista en els valors fundacionals de pau i democràcia de la UE, va quedar esborrada d’un plomall quan la justícia espanyola va empresonar els líders polítics i socials de l’1-O dies després d’apallissar als carrers població civil indefensa amb el silenci còmplice de l’Europa política. El mateix silenci que quan es pretenia extradir els consellers i el president a l’exili amb euro-ordres manipulades, quan es va empresonar Puigdemont a Alemanya o quan el Suprem va imposar penes de presó de dos dígits als líders independentistes.

Aquesta Europa política també ha guardat silenci quan la justícia internacional ha  parat els peus a una justícia espanyola que actua a cara descoberta en favor de determinats interessos polítics allunyats del dret internacional i el compromís d’Espanya, sobre el paper, amb la carta de drets fonamentals. Una Europa política que ha callat davant la repressió de la dissidència política en una part del seu territori, i que si mai ha intervingut ha estat per espolsar-se responsabilitats.

Però aquest dilluns arrenca el procés del suplicatori contra Puigdemont, Comín i Ponsatí al Parlament europeu sol·licitat pel Tribunal Suprem espanyol per extradir i empresonar els legítims eurodiputats. En el termini aproximat de quatre mesos, tots els eurodiputats hauran de votar en un plenari si avalen la persecució de la dissidència política dins de la UE, amb un delicte que ni tan sols existeix en molts dels països que representen, o si per contra, defensen les urnes i el pacifisme com un camí legítim per exercir l’autodeterminació.

L’aritmètica parlamentària ho posa difícil. Els diputats són esclaus de les sigles gràcies a les quals ocupen la cadira, i no hi ha diferència entre VOX, PP, Cs i PSOE a l’Europarlament quan es tracta del conflicte català. Tots quatre voldrien aconseguir el trofeu de caça major, empresonar el president Puigdemont. També els socialistes, malgrat que governen a Espanya gràcies a l'independentisme.

Sigui com sigui, la UE es trobarà en una cruïlla pel suplicatori: si el Parlament europeu dóna llum verda al suplicatori, acceptarà la repressió de la dissidència política com a pràctica legítima a la UE. Si l’atura, demostrarà que és capaç de defensar els seus valors fundacionals malgrat els interessos polítics i geoestratègics d'aquest club d'estats. Hi ha qui dirà que a la UE només mana la Comissió Europea, i certament mana molt. Però l’Eurocambra és, al capdavall, la representació democràtica de 500 milions de ciutadans. No és poc.

Gemma Aguilera

Periodista

Article publicat al digital  elMón  el divendres 13 de novembre del 2020

Cap comentari: