Taula de diàleg

La presidenta del Parlament, Laura Borràs, després de la ronda de contactes amb els líders de tots els partits que han obtingut escó, i un cop esbrinats els seus probables suports per a la investidura, ha proposat Pere Aragonès perquè en el Ple corresponent presenti la seva candidatura a ser proclamat 132è. President de la Generalitat de Catalunya.  Fins aquí tot correcte. A partir d’aquest moment els tres partits que s’autoproclamen independentistes i que en teoria han de donar el seu suport al candidat a president, han mostrat, de manera més o menys clara, les seves cartes.

Pel que fa a Esquerra Republicana i la CUP, han embastat un preacord de mínims que les seves respectives bases han aprovat. Pel que fa a Junts x Catalunya i ERC, l’acord sembla estar encara molt verd. Un escull important és el paper que ambdós partits creuen que ha de tenir durant aquest mandat el Consell per la República. Junts defensa que el Consell per la República sigui l’òrgan de coordinació estratègica de l’independentisme, però ERC vol que la coordinació es faci a través d’un ens format pels tres partits i afegint-hi l’ANC i Òmnium. Aquest format  seria similar al que es va reunir a Ginebra durant la legislatura anterior per a abordar moments clau, com ara la resposta a la sentència del judici contra el procés, però que va deixar de funcionar.

Junts x Catalunya defensa que el Consell per la República ha d'encapçalar el moviment independentista en tant que dipositari del mandat de l'1-O, assumint la preparació d'estructures per a l'estat català en un "context segur" i també representar-lo internacionalment. Per la seva banda ERC i la CUP preveuen donar un "marge" a la taula de negociació amb el govern espanyol i analitzar durant la primera meitat del 2023 si val la pena mantenir aquesta via o llançar un "nou embat democràtic", sense concretar si ha d'haver-hi un altre referèndum. Aquest serà doncs el punt clau de les negociacions entre els tres partits, tenint en compte que ERC anomena la taula de negociació com de "diàleg" i és ben sabut que la distinció entre diàleg i negociació és ben diferent. Dialogar es pot dialogar sobre moltes coses (el temps, la salut, la família, l'esport...), en canvi negociar s'ha de fer sobre coses concretes i que interpel·lin els interlocutors.

El mateix MHP Quim Torra ha acusat ERC i la CUP de voler “amagar-se” darrere d’una taula de diàleg amb l’estat espanyol que, segons ell opina, “no serà útil”, ja que el document que han preacordat, preveu donar un “marge” a la taula de negociació amb el govern espanyol i analitzar durant la primera meitat del 2023 si val la pena mantenir aquesta via o llançar un “nou embat democràtic”, sense concretar si ha d’haver-hi un altre referèndum. Es pot veure com es vulgui, però la inexistent taula de diàleg no serveix per a res més que per endarrerir el moment de la independència. Una correcta reflexió arran d’aquestes negociacions preinvestidura, les escriu l’historiador, Agustí Colomines, en l’article titulat ’’L’error d'Esquerra”, que podeu llegir a continuació.

L'error d'Esquerra

Negociar no vol dir mercadejar. I tanmateix, aquesta és la sensació que està transmetent la negociació entre els partits independentistes per acordar la investidura de Pere Aragonès. Com que a Catalunya els governs de coalició són més aviat recents i les normes i els terminis per encarar la investidura s’havien aprovat en temps dels governs d’un sol partit, ara la negociació esdevé dramàtica. Acostumats al fet que Pujol feia i desfeia a plaer, la demora actual posa nerviosos els estats majors dels partits i la bombolla mediàtica que segueix el dia a dia dels pactes com si fos un reality show. No n’hi ha per a tant. És millor allargassar la negociació dos mesos, si és que calgués, que tancar un mal acord. El govern que surti del pacte entre Esquerra, Junts i la CUP ha de ser sòlid, suportat per un programa realista, de cap manera antisistema, i que s’allunyi de la política màgica, que consisteix a escriure sobre el paper una cosa i a la pràctica fer la contrària. Per tant, tal com vaig escriure en el meu article anterior, no passa res si Pere Aragonès, que de moment només compta amb el suport d’Esquerra i la CUP, fracassa en el primer intent de ser investit president. És tan sols el primer round.

Esquerra s’ha equivocat a l’hora d’abordar la negociació amb Junts. No és tan sols que els arrogants negociadors republicans —a alguns dels quals els sobra testosterona— decidissin “vexar” Junts amb la decisió d’iniciar la negociació amb la CUP. Ha estat més que això. El document de mínims, presentat com un preacord, signat entre Esquerra i els cupaires és, en la part substancial, favorable a la tesi dels republicans que ara toca apostar per la taula de diàleg. Com diu Lluís Llach, votant confés de la CUP, regalar dos anys al PSOE perquè sí, no és d’una gran sagacitat ni exigent. Ja estem acostumats a la solemnització del fum. Una de les discrepàncies entre Junts i Esquerra és, precisament, la negativa dels de Puigdemont a signar un xec en blanc —i amb un termini tan llarg— a una negociació amb l’estat que el PSOE dilata tant com pot. Junts reclama una periodització més curta i que, a més, sigui avaluada com aquell qui diu semestralment. El PSOE no és l’aliat de l’independentisme. Al contrari, vol desarticular-lo. Potser això convingui al sector federalista d’Esquerra, aquell que, com l’actual diputat republicà Joan Josep Nuet, és capaç de defensar-se davant del tribunal que l’està jutjant amb una frase que és, es llegeixi com es llegeixi, una contradicció. Un oxímoron: “Jo intentava passar l’independentisme pel filtre constitucional”. No hi ha independentisme constitucional, si no, és una estafa. És clar que Nuet ni era independentista quan estava a la mesa en nom de Catalunya Sí que es Pot, ni ho és ara que ocupa un escó a Madrid en representació d’Esquerra. Alguns dels 11 partits que integren la CUP tampoc no ho són, d’independentistes, però per al comú dels mortals els cupaires són el sector més exigent nacionalment. Secrets de la política catalana.

Amb un panorama com aquest, que a més va acompanyat d’un clar intent d’acabar amb el protagonisme des de l’exili de Carles Puigdemont (d’aquí la tornada en secret de Meritxell Serret o la campanya contra el Consell per la República dels propagandistes habituals), ¿qui podia esperar que el proper cap de setmana Aragonès fos investit president amb els vots de Junts? Esquerra s’equivoca quan confon Junts amb CiU. No dubto que l’anomenat sota govern de Junts a la Generalitat, la majoria provinent de CDC o del PDeCAT (com els consellers de l’actual govern), estiguin “viciats” i pressionin per arribar a un acord ràpid per seguir com sempre. Però negociar càrrecs sense pactar prèviament l’estratègia seria trair descaradament el programa amb el qual Junts es va presentar a les eleccions i va aconseguir un empat tècnic amb els socialistes i Esquerra. L’electorat d’Esquerra potser estigui d’acord amb l’estratègia normalitzadora imposada per Oriol Junqueras i pactada amb el PSOE. L’electorat de Junts, en canvi, va votar en clau de desobediència i per impugnar un possible procés de negociació, sorgit d’un pacte entre partits per investir Pedro Sánchez, que es converteixi en el nou processisme. Una altra roda del hàmster per tornar a dilatar indefinidament la resolució del conflicte. Girar full a terminis. En aquest sentit, és més partidista la famosa taula de diàleg que el Consell per la República, a la direcció del qual hi ha militants ben coneguts de la CUP, Esquerra, Junts i Demòcrates. A l’acte de Perpinyà anterior a la pandèmia va assistir-hi tothom.

El nou Govern no té, de moment, els suports necessaris per posar-se en marxa. En la línia de la conferència d’abans-d'ahir del secretari general de Junts, Jordi Sànchez, la portaveu parlamentària del partit, Gemma Geis, va insistir ahir que el partit aposta per un govern “fort i estable”, sota la presidència del candidat d’ERC, Pere Aragonès, però que encara no es donen les condicions, quan falten 48 hores per al debat d’investidura, per investir-lo. Previsiblement, per tant, no hi haurà acord ni divendres ni diumenge. No hauria de ser cap drama si Esquerra aprengués la lliçó i es posés a negociar amb Junts amb respecte i seriositat. Pendents del que farien o no farien els 9 diputats de la CUP, Esquerra ha deixat perdre els 32 de Junts. Els errors es paguen i les presses entrebanquen.

Agustí Colomines

Historiador

Article publicat al digital  ELNACIONAL.CAT el dijous 25 de març del 2021

 

“Ciudadanos”, en liquidació

Deia Alphonse Daudet que «l'odi és la còlera dels febles» Mai l'odi ha construït una cosa positiva. És tan antic com la història de la humanitat i tan destructiu com bona part dels homes, ara i sempre. L'odi només engendra més odi i, normalment, retorna en forma de dissort cap a la persona que sent aquest odi. Quan Soraya Sáenz de Santamaria en la campanya de les eleccions del 21-D de 2017 es vantava d'haver "escapçat" els líders d'ERC i JxCat, i feia broma sobre la "liquidació" del Diplocat i demanava el vot per "seguir liquidant l'independentisme", poc podia imaginar que tres anys i mig després les coses haurien fet un tomb de 180 graus. L'article 155 va deixar d'estar en vigor, els partits independentistes encara tenen avui el control del Govern de la Generalitat i del Parlament —aquest cop amb més del 52% de vots— i Santamaría ja no és vicepresidenta del "Gobierno de España".

Li va passar a la Soraya i ara li està passant a l’Inés Arribadas i al seu partit “Ciudadanos” que pel que sembla també està ‘en liquidació’. El MHP QuimTorra i Pla, adreçant-se a Carlos Carrizosa i a Lorena Roldán, a la sessió de control del 13 de novembre de 2019, pocs dies després de la patacada de Ciutadans a les eleccions espanyoles, els hi va etzibar la següent premonició:  «Al pas que anem, aquest grup de Ciutadans, de trenta-sis diputats, vagin fent-se la idea que quedarà reduït a cinc o sis diputats probablement en les pròximes eleccions». No tenia una bola de vidre, però ho va clavar. Quan el llavors president de C’s, Albert Rivera, i la líder del partit a Catalunya, Inés Arrimadas, es passejaven per Alella retirant llaços grocs dient que havien decidit ‘netejar l'espai públic de símbols ideològics’, i fent gala de l’odi que sentien per aquests símbols, tampoc podien suposar que al cap de només dos anys i mig, el seu partit estaria ‘en liquidació’.

L’error de càlcul polític en la forma de presentar la moció de censura a Múrcia i la divisió interna amenaça de ser letal per Inés Arrimadas. Però el que serà per a ella més dur, sens dubte, serà rebre “acuse de recibo” del desacatament d'alguns companys actuals de files i la traïció amb majúscules dels que un dia van compartir amb ella el projecte d’Albert Rivera. A la patacada al Parlament català, se suma també la que el partit va patir al Congrés dels Diputats a les eleccions del novembre de 2019 i a les males perspectives electorals si finalment la Comunitat de Madrid també va a les urnes en les pròximes setmanes. Un desastre electoral d’aquesta magnitud no té precedents en cap de les eleccions celebrades els darrers anys al nostre país. Per a trobar una patacada semblant cal que retrocedim a l’any 1982 en unes eleccions al congrés espanyol en què la UCD va passar de 168 escons el 1979 a 11, i d’un 34,8% de vots a un 6,8%. Tot plegat ho analitza l’estudiant de Relacions Internacionals, Ot Bou, en l’article titulat “Fractura interna i sondatges demolidors: quin futur espera a Ciutadans? en el que afirma que un dels fundadors del partit, Arcadi Espada, demanava el dissabte passat la dissolució del partit atesa “la pulsió de mort” d’Arrimadas. Llegiu l’article tot seguit.         

Fractura interna i sondatges demolidors: quin futur espera a Ciutadans?

En una realitat paral·lela, Albert Rivera seria avui president del govern espanyol, el més jove de la història, el primer d’un partit alternatiu al PSOE i al PP des de 1982. Això, si Mariano Rajoy hagués convocat eleccions el juny del 2018, quan Margarita Robles va registrar una moció de censura en nom de Pedro Sánchez, que aleshores no era ni tan sols diputat. Qui encapçalava aleshores els sondatges, amb certa comoditat i tendència ascendent, era Ciutadans, un partit molt jove, que s’havia presentat per primera vegada a Catalunya el 2006 i, a l’estat espanyol, el 2015. Llavors, el futur encara era prometedor per a la carrera de Rivera, el perfil fet a mida d’orador i presumpte obrador del reformisme espanyol. No va poder ser: Rajoy no va convocar eleccions –per por que guanyés Rivera, entre més raons– i Sánchez va ser president de la nit al dia, sense esperar-s’ho.

En una altra realitat paral·lela, Albert Rivera seria avui vice-president del govern espanyol en el primer govern de coalició de l’Espanya postdictadura, arran del pacte “reformista i de progrés” que PSOE i Ciutadans van signar després de les eleccions del 2016. Però tampoc no va poder ser: 46 escons per sota de la majoria absoluta, la investidura va fracassar, i un Rivera confiat i propulsat pels sondatges i per la disputa interna pel lideratge del PP va anar-se allunyant dels socialistes i del reformisme centrista a què fins aleshores havia dit que pertanyia. Se’n va allunyar tant, de fet, que dos anys més tard va votar contra la moció de censura a Rajoy. I el febrer del 2019 va mostrar l’allunyament definitiu del centrisme que predicava manifestant-se a la plaça de Colom de Madrid, amb el PP i l’extrema dreta de Vox, contra la taula de diàleg amb Junts i ERC. Rivera va dir aleshores que Sánchez se situava fora del constitucionalisme, i va començar a abonar el relat de la il·legitimitat del govern socialista.

I encara n’hi ha més, de realitats paral·leles on Ciutadans seria ara al seu moment més dolç. El 2017, Inés Arrimadas va flirtejar amb la idea de ser presidenta de la Generalitat si, arran del 155, els partits independentistes no es presentaven a les eleccions o si perdien la majoria absoluta en escons. I el partit carabassa encara va estar a punt de caçar la presidència d’Andalusia, el 2018, i la de la Comunitat de Madrid, l’any següent. La patacada de Susana Díaz facilitava per primera vegada un govern andalús sense el PSOE, però el PP també havia perdut força escons i Ciutadans, en canvi, havia pujat com l’escuma, i va mirar de convèncer el PP que eren ells qui havien de presidir el canvi. No els van convèncer. I de manera semblant, l’escàndol de Cristina Cifuentes va fer perdre 18 escons al PP madrileny que estrenava Isabel Díaz Ayuso. Ciutadans va quedar-hi frec a frec, i van fer servir el mateix argument. Però tampoc no va funcionar.

De tot aquest somni d’abundància i poder, allò que en resta és un tou de cendra, una profunda crisi interna, galliners de parlaments i sondatges amb previsions demolidores. I bona part de la confusió que ha desdibuixat el partit, si va tenir mai una forma clara, va començar a Colom. El gir estètic de Ciutadans amb la presència de Rivera a la manifestació espanyolista va anar de bracet amb l’auge de Vox, en aquell moment sense representació al congrés espanyol, i amb l’enduriment de la retòrica del PP, que acabava d’entronitzar Pablo Casado com a nou president. I de mica en mica, el component espanyolista de totes tres formacions va anar perdent matisos.

Les eleccions de l’abril del 2019, dos mesos més tard, van dividir la dreta espanyolista en tres blocs: el PP, malferit, debilitadíssim, continuava encapçalant el bloc amb 66 escons, però tenia Ciutadans a tocar, amb 57 escons, i Vox va entrar amb força amb 24 escons. Però les desavinences entre Pedro Sánchez i Pablo Iglesias van forçar una repetició electoral, i això va ser demolidor per a Rivera. Al novembre, Vox li va prendre el lloc i va pujar fins als 57 escons. I, com que el PP també va recuperar posicions amb 89 escons, Ciutadans va caure en la humiliació. Deu escons, tan sols deu, per sota dels tretze d’ERC. La forma a què havia quedat reduït Ciutadans era massa petita perquè Rivera s’hi amagués darrere, i va haver de dimitir.

La seva substituta, Inés Arrimadas, ha mirat de revertir l’estratègia de Rivera i distingir-se de PP i Vox a còpia de forçar un aparent retorn cap al centre. El primer pas, donar suport a la pròrroga de l’estat d’alarma (segons que van presumir llavors, a canvi d’ajornar ‘sine die’ la taula de diàleg amb els partits independentistes). L’acostament al govern espanyol deixava enrere l’atiament de l’hostilitat i el relat de la il·legitimitat, i això va originar un sisme al partit, amb les baixes d’històrics com Juan Carlos Girauta i Carina Mejías. Però l’efecte pel nomenament de Salvador Illa com a candidat socialista a Catalunya va retornar als socialistes el favor mediàtic d’una candidatura unionista guanyadora. I la trajectòria incendiària de la marca del partit a Catalunya havia quedat absorbida per un Vox en plena efervescència, cosa que va acabar d’enfangar el partit en un poti-poti que el va despullar de sentit.

Ciutadans va caure per un precipici històric: de 36 diputats, el 2017, a 6, superats per tots els partits (incloent-hi la CUP, En Comú Podem i Vox) i només per damunt del PP. Va passar de tenir 1.109.732 vots (un 25,36%) a 157.903 (un 5,57%). I Arrimadas, acorralada entre el regust repetitiu de derrota, l’estancament als sondatges i les pressions del bloc del seu partit més descontent amb la seva gestió, ha provat aquests darrers dies una altra maniobra arriscada que tampoc no ha acabat de sortir bé. L’objectiu: revifar el partit amb una moció de censura a Múrcia, al costat del PSOE, per a arrabassar al PP la presidència de Múrcia, que ha acabat amb un fracàs estrepitós, amb tres trànsfugues de Ciutadans.

No hi haurà moció a Múrcia i, en canvi, a Madrid Ayuso ha expulsat els consellers carabassa del govern, i diversos sondatges auguren una victòria sòlida del PP amb un Ciutadans tan neulit que passaria de 26 escons a ni tan sols entrar a la cambra. Però les conseqüències en la batalleta interna del partit encara han estat més agres. Aquests darrers dies hi ha hagut una sagnia de càrrecs que han fugit al PP o que s’han retirat de la política per discrepàncies amb Arrimadas. Fran Hervías, un dels darrers homes de Rivera, se n’ha anat tot acusant Arrimadas d’haver convertit Ciutadans en “la crossa del sanchisme”, i ha fitxat pel PP. Ahir, el síndic a les Corts, Toni Cantó, va deixar el partit i va demanar que sumés amb el PP a Madrid. De moment, Arrimadas ha provat de contenir el foc afegint els crítics a l’executiva, però la brega difícilment s’acabarà aquí.

Un dels fundadors del partit, el periodista Arcadi Espada, va escriure dissabte un article en què demanava la dissolució del partit atesa “la pulsió de mort” d’Arrimadas. L’article d’Espada pot ser una pista del final que espera a un partit a la deriva que ha perdut el suport dels poders fàctics, després d’uns anys en què el projecte d’Albert Rivera es va anar inflant als mitjans i les enquestes, enmig d’una operació d’estat contra l’independentisme, per fer la feina d’un PSC perdut i un PP que ja era marginal a Catalunya durant els anys del procés. I tot plegat, en una dècada, si fa no fa. Com un actor que apareix en una sèrie per farcir puntualment una trama i, quan els guionistes ho decideixen, de sobte, en un capítol, ja no torna més, i només en resta la petja que ha imprès a la resta de personatges, més o menys trasbalsats, més o menys desplaçats després del pas d’una estrella fugaç.

Ot Bou i Costa

Analista polític

Article publicat al digital  VilaWeb  el dimecres 17 de març del 2021

 

Fora mascaretes !!

Els habitants d’aquest planeta anomenat Terra hem conegut en ple segle XXI allò que els mateixos habitants del segle XIV varen conèixer com ‘la Pesta Negra’, és a dir una pandèmia global que ha afectat tothom. Després de pràcticament un any, avui encara no estem a prop de poder treure’ns les mascaretes i de veure la cara dels nostres interlocutors en tota la seva extensió. Això fa que moltes actituds i gestos quedin dissimulats darrere la mascareta i no es pugui copsar la certesa o la falsedat de les  paraules que discursegen algunes persones.

Darrerament, però sembla que les mascaretes, o potser millor dir les ‘caretes’, van caient i mostren el veritable rostre dels polítics que ens manen des del centre d’Espanya. Ens havien dit que volien un ‘diàleg’ i el que en realitat volen és una rendició incondicional. Des de la Moncloa ens volen presentar a Pedro Sánchez com el president espanyol més compromès de la història en l’aposta pel diàleg amb Catalunya i la Fiscalia (de qui depèn?) ha presentat el recurs perquè es retirés el tercer grau als presos polítics. L’endemà que el jutge revoqués el tercer grau dels presos independentistes de Lledoners, Dolors Bassa s’ha mostrat “decebuda i enganyada” pel govern espanyol. L’episodi del Parlament Europeu, amb l’aixecament de la immunitat dels tres parlamentaris catalans, és especialment rellevant: ¿com casa voler desjudicialitzar el conflicte i deixar els eurodiputats de Junts en mans del Suprem? ¿Com lliga dir que es vol passar pàgina amb el fet de fer tot el possible per evitar que els presos tastin, ni que sigui temporalment, una llibertat que se’ls ha privat des del 2017?

En tots aquests anys l’estat espanyol no ha fet res per seduir els catalans. Espanya fa segles que es comporta de manera absolutament dèspota amb Catalunya, però no ens pot aniquilar perquè necessita els nostres diners i  el nostre treball per a sobreviure i seguir fent veure que és un estat poderós. El seu diàleg només ha estat un monòleg traduït en cops de porra i més repressió. El  3 d’octubre del 2017, amb el discurs del Felip, va quedar clar que de l’Estat no es podrà esperar mai el reconeixement de la sobirania de Catalunya, per tant sembla que l’estratègia dels unionistes consisteix a dividir els sobiranistes catalans i pot semblar que assoleixen aquest objectiu amb l’ajut dels tribunals. Però tan sols és un miratge i la realitat els va rebotant a la cara amb les sentències que des d’Europa es dicten a favor dels polítics exiliats. Com ha manifestat recentment, Thomas Harrington, catedràtic d’Estudis Hispànics al Trinity College de Hartford (EUA): “Espanya encara arrossega un problema històric, no s’ha desfet de la seva visió castellana de fer guerra amb mitjans aparentment polítics”.

Això vol dir que els catalans no defallirem en el nostre objectiu d’aconseguir l’alliberament de Catalunya i que el nou Govern maldarà per dedicar totes les seves energies a recosir complicitats i a aparcar els retrets. Per posar un toc d’humor en aquests dies de foscúria política, res millor que llegir l’article que, sota el títol de ‘Finis Cataloniae’, ha publicat el periodista, Joan Rovira, on descriu la situació que, a parer seu, està provocant que Espanya es cregui erròniament que Catalunya està amortitzada i que aquestes darreres eleccions han sentenciat la fi de l’independentisme. Llegiu si voleu l’article tot seguit.

‘Finis Cataloniae’

Ja no es porta això de posar títols en llatí, i potser no impressiona tant com el febrer del 1939, en aquell inoblidable article de Carles Sentís on celebrava ple de joia la defunció de la Catalunya republicana i el renaixement de “l’autèntica” Catalunya. La real, que sempre queda bé, i que acostuma a coincidir amb “la reial” i “l’espanyola”, que és com Déu mana. La solemnitat del llatí fa que et vinguin ganes de buscar el primer picapedrer de guàrdia i demanar-li que agafi una llosa de pedra i escrigui amb tipografia immortal (una Trajan, per exemple) aquesta sentència dels déus. Com si hagués estat dictada des del cim del mont Sinaí. Finis Cataloniae, la fi de Catalunya. Poca broma. Se’t posen els carquinyolis per corbata.

Estem condemnats (i condemnades). Han tingut tanta paciència amb nosaltres, tanta, durant tants segles, però són tan bons, tant, que no ens bombardegen amb bales de canó sinó amb un missatge “por tierra, mar y aire”, que és com s’envien els missatges apocalíptics. Amb aquell to, “militar, por supuesto”, que tant agrada a les Espanyes.

Catalunya està acabada. Li espera una decadència que riu-te’n tu d’Albània o Corea del Nord. Ja no ens diuen que deixarem de ser europeus, perquè després del cas d’Escòcia (que ha aconseguit no ser independent i no ser europea) millor no remenar segons quins temes. Simplement ens diuen que ens morirem de gana, que acabarem conreant calçots i picant pedra per fer-ne pans, com fèiem abans de tenir la immensa sort de ser admesos a l’imperi madrileny. El 14-F la vam cagar. No vam votar el que tocava. Hem tingut tres anys i mig per fer-nos perdonar el 2017 i aquí estem, insistint en el nostre suïcidi col·lectiu.

I per acabar-ho d’adobar, i en això sí que tenen raó, fem el ridícul amb la SEAT-VW: una rebequeria infantil, ui, no, si hi va el monarca espanyol, el govern català prefereix amagar-se sota les pedres. Quina gran oportunitat perduda, mentre fan els seus tripijocs de partit, la mar d’entretinguts amb les seves joguines i discursos. I van i li regalen a Felip VI el titular més trampós: el mateix rei que trucava les empreses perquè marxessin de Catalunya (qui és el ruc que mata la gallina dels ous d’or?), ara es presenta com el rei que lluita per atraure inversions i crear feina. Amb la pasta que hi posarà l’Estat, de la qual encara no n’hem parlat, però un bon titular no té preu.

Atenció, espòiler: està en marxa una nova estratègia. Infinitament més intel·ligent i perillosa que els “piolins” i la repressió, tot i que evidentment tot està relacionat: o passes pel tub a les bones, quan ja estiguis per rendir-te, o t’obrim el cap o t’arruïnem la vida.

Catalans (i catalanes) només us espera la decadència, la ruïna, la misèria, si seguiu per aquest camí. Us carregareu Catalunya abans que sigui independent! Abans enfonsarem Catalunya que deixar-la marxar, però a sobre us en donarem la culpa a vosaltres. És el missatge de l’Espanya disposada a guanyar, activant tots els seus tentacles (econòmics, polítics i mediàtics) a Catalunya. Frustrada pel fracàs espectacular de l’operació Illa.

La fi del món, cada dia. La fi de Catalunya. Acuradament planificat i coordinat. No és una improvisació. Hi ha neurones al darrere. Tota guerra es planteja sobre el mateix: mira, val més que et rendeixis a la primera, perquè si no encara hi sortiràs perdent molt més. Traduït: por, por de la bona, a veure si et tremolen les cames, et cagues a les calces, obres les portes de la muralla i t’agenolles i dones gràcies per continuar amb vida.

Com deia Sun Tzu, al seu Art de la Guerra, la millor victòria és la que s’aconsegueix sense combatre una batalla. Aquesta subtilesa exquisida, però, no està a l’abast de l’estil madrileny i espanyol de palo y tentetieso.

Tenim un problema: un relat tòxic, ben plantejat, potent. Perillosíssim. L’antídot no és aplaudir insensatament una política independentista que no té altre melic que ella mateixa, els indults, les amnisties fantasioses, les escorrialles de l’autonomia i el repartiment de parcel·letes de poder. Il·lusos: no hi ha altra oferta que la rendició incondicional, amb Sánchez o el Cid Campeador.

L’antídot és recordar que aquest és un país capat. I treure’n conclusions dures i realistes. Pot sonar una mica bèstia, en soc conscient, però la por funciona aquí fabulosament, ho enfanga tot. És el gran parany, creure’ns que amb Espanya estarem millor, com si en tants segles no haguéssim après res. Com si no haguéssim perdut res. El Finis Cataloniae són ells (i elles). I tenen una oportunitat històrica per aconseguir-ho.

Joan Rovira

Periodista

Article publicat al digital  elMón  el dilluns 08 de març del 2021

 

Frau electoral

Si ens referim al frau electoral com una intervenció il·lícita en un procés electoral amb el propòsit d'impedir, anul·lar o modificar els resultats reals i com a accions que atempten contra la legalitat de la democràcia, el vot exterior és, amb tota seguretat, un dels fraus més rellevants en totes les eleccions que és celebren a l’estat espanyol.

Per explicar de primera mà, en què consisteix aquest frau, res millor que transcriure, a continuació, el correu que el nostre company i membre de l’Associació Sabadell Memorial, Joaquim Clusa i Oriach, resident des de fa mesos a Shenyang (Xina), va trametre a la Junta Electoral Provincial, a l'Oficina del Cens Electoral, i al *Consulado General de España en Pekín*, el 4 de març, després de rebre la confirmació que el seu vot no havia estat escrutat *per motius aliens a aquesta Junta*, on descriu amb detall com el vot que va intentar exercir en els darreres eleccions del 14-F, li va ser furtat pels organismes espanyols, després d'una correspondència de 24 pàgines avisant que els terminis imposats no permetrien votar.

La correspondència esmentada es pot consultar a l'enllaç:

http://clusa-oriach.cat/20210304-ESPANYA_EM_ROBA_EL_VOT-Correu-JoaquimClusa-A-JuntaElectoralProvincial-ConsuladoGeneralBeijing-OficinaCensElectoral.pdf

Llegiu el correu (també consultable a l'enllaç:

http://clusa-oriach.cat/20210304-20200224-Eleccions14Febrer-Catalunya-Correspondencia24pagines-ConsuladoGeneralPekin-JuntaElectoralProvincial-OficinaCensoElectoral-JoaquimClusa-EspanyaEmRobaElVot.pdf

Llegiu-ho tot plegat i jutgeu vosaltres mateixos.

ESPANYA EM ROBA EL MEU VOT: S-PAIN

L’Oficina del Cens Electoral de l’INE de Barcelona (OCE), la Junta Electoral Provincial (JEP), el “Consulado General de España en Pekín” (CG) i, especialment, el Tribunal Constitucional (TC) s’han posat d’acord per robar el meu vot a les eleccions al Parlament de Catalunya del passat dia 14, perquè no he pogut votar.

He fet tots els tràmits que la normativa electoral m’obligava al dia següent de la seva publicació, com a màxim, i que han estat ben publicitats pel CG, sempre en idioma *castellano*, i rebut al meu correu, com a persona que estic inscrit al “Registro Consular” (RC), i finalment, el meu vot no ha estat inclòs al còmput: 15 correus al CG, 4 a l’OCE i 5 al JEP, no han servit per res. M’han fet perdre el temps, amb menys o menys amabilitat en les contestes en cada cas, i amb la seva insistència que estaven complint la llei electoral, en tots els tràmits.

I com que votar és un deure cívic però bàsicament un dret cívic reconegut per la “Constitución Española del 1978” que, encara, em regeix, i no l’he pogut exercir, per culpa dels seus tràmits i no per la meva desgana o retard, puc dir que M’HAN ROBAT EL MEU VOT. La meva primer experiència de votar com a resident a l’estranger ,m’ha fet viure en pròpia pell, els anuncis i experiències que ja s’anunciaven.

Votar per internet, avui, hauria de ser molt fàcil, per a les persones que, resident a l’estranger, estan oficialment inscrites al Registre Consular oficial: qüestió d’una mirada a unes  llistes, un ‘click’ de donar el vot a la llista seleccionada i un correu de contesta com a certificat comprovant que s’ha emès el vot, al domicili anterior declarat.

Enlloc d’aquest procediment, amb la normativa actual, cal, primer de tot, demanar la inscripció al cens lectoral del CG i després ‘pregar’ que vols votar a un col•legi electoral que prèviament has hagut d’indicar quan t’inscrius, en unes gestions que pots fer per correu, i àdhuc per fax (sic), i que tenen una certa complexitat si és la primera vegades que t’enfrontes a les instruccions i als webs de l’INE. Si ets acceptat, et diuen que rebràs al teu domicili a l’estranger, per correu certificat, la documentació, en paper, per poder votar, amb unes dates límit que s’especifiquen, per a fer els tràmits següents.

Aquesta documentació (certificats, llistes i sobres, entre els quals hi ha lògicament el de votació) va ser posada al correu de Barcelona el dia 29 de gener, perquè el Tribunal Constitucional va tenir de resoldre diferents contenciosos, i va trigar un mes aproximadament. Després, si ho demanes, pots seguir el viatge de la documentació per les oficines de correus d’Espanya i de Xina.

La meva documentació va arribar a Shenyang el dia del cap d’any xinès, el 12 de febrer, divendres, recollida personalment unes hores abans que fessin la distribució anunciada, i un dia abans del límit fixat del 13 de febrer. El mateix dia, vaig complimentar la documentació posant uns sobres dins dels altres, amb noms i signatura (vot secret?), i vaig demanar al servei de missatgeria de China-Post la seva recollida particular, al meu càrrec.

Segons el CG aquesta documentació urgent va arribar al CG el dimarts dia 16, i va ser enviada a la seva destinació a Barcelona, per computar el vot. He demanat un ‘certificat de votació’ l’OCE i la JEP, com si es tractés dels certificats que emeten les Meses electorals, amb la votació presencial, i encara no he rebut cap resposta. La meva deducció és que el meu vot no va arribar a temps pel còmput dels vots per correu. 

No cal que digui quin nom tenen les persones o institucions que roben. I per això, amb tristesa i ràbia, faig servir *S-pain*, copiant el nom que li va donar The Economist,  fa uns anys.

Joaquim Clusa i Oriach

SHENYANG (XINA), 26 de febrer del 2021.

Per posar sobre la taula més arguments a favor d’aquesta realitat del frau en el vot exterior,  val la pena llegir l’article titulat “El vot pregat és el començament del camí”, que ha publicat recentment en David Casarejos, vallisoletà que porta des de 1998 a Leeds, Regne Unit. Casarejos és president de Consell de Residents al nord del Regne Unit, i conseller per aquest país en el Consell General de la Ciudadania Espanyola en l'Exterior. Ha treballat per als ministeris de Sanitat, i el de Medi Ambient, Alimentació i Afers Rurals de Govern Britànic, i ara per NHS Digital. Treballant voluntàriament per defensar-nos del Brexit, obrir aules ALCE fora de Londres, i millorar la situació dels emigrants espanyols, coneix a fons el tema del vot pregat i en fa una anàlisi perfecta en el seu article que podeu llegir tot seguit.

El vot pregat és el començament del camí

L'emigració, aquesta gran desconeguda, apareix aquesta setmana en els informatius, a la ràdio, als diaris.

... i els emigrants tan contents de veure que és la setmana de la sort i es recorden de tots nosaltres per uns dies, però aquesta notícia arriba tard, molt tard, i massa eleccions en què s'han sacrificat centenars de milers de vots d'espanyols, no podent afectar la direcció de governs regionals o centrals.

Des de 2011 i per l'acció del PSOE, PP, CiU, i PNB, se'ns va tallar la possibilitat de votar com ho havíem fet fins aleshores, i així, la voluntat de més de 2 milions de persones es va convertir per la voluntat d'uns quants polítics, reduïts a poc més de 100 mil vots.

La nova situació ens retorna el dret de poder participar en la democràcia i influir en les decisions que afecten a tots els ciutadans i sense cap dubte hem de recuperar aquest dret amb més ganes que mai fent saber que no es pot menysprear a la tercera província d'Espanya en nombre d'habitants, la província exterior.

El fet de poder votar de nou és un avanç que seria complet si aprenguéssim alguna cosa de com actuen França, Portugal i Itàlia amb els seus emigrants, oferint una circumscripció exterior que de veritat ens representés, ja que els actuals partits no ens donen cap representació en les seves llistes.

I davant la negativa a ni tan sols contemplar-lo com opció hi ha més plans que podrien forçar un reconeixement com cal, com podria ser la creació d'un partit polític que pogués aglutinar el vot dels emigrants. Potser podria forçar la mà amb un canvi massiu del registre d'emigrants a alguna delegació provincial electoral que pogués oferir la possibilitat de treure representació al nostre parlament, i així tenir-nos en compte en les decisions que ens afecten.

Tot canvi positiu és rebut amb gran alegria malgrat que no oblidem que en els dos últims anys no només ens han seguit forçant a pregar el vot en diverses eleccions autonòmiques sinó que als ciutadans a l'exterior que estem representats en un fòrum dependent del Ministeri d'Inclusió, Seguretat Social i Migracions anomenat Consell General de la Ciutadania Espanyola a l'Exterior, ens han invisibilitzat encara mes amb la negació a organitzar els Plens de 2019 (sense raó aparent) i 2020 (per la COVID).

Es van oferir opcions per a organitzar-se de manera telemàtica, però així i tot       es va preferir que no es dugués a terme i digui el que digui la llei sobre la periodicitat anual d'aquest esdeveniment en el qual treballem propostes i peticions, es va preferir ficar-nos al congelador durant 2 llargs anys.

¿Us imagineu si a la província de València, Sevilla o Bilbao se'ls digués que no interessa escoltar-los durant la meitat d'una legislatura?

Doncs això ens passa a l'emigració, però no hi ha cap personatge públic, ni futbolistes, ni polític al Congrés dels Diputats que hagi qüestionat en seu parlamentària que és el que passa amb nosaltres.

Però hi ha més en aquesta història.

Estem en període de creació de consells de Residents en tots els consolats del món amb més de 1.200 ciutadans espanyols registrats al CERA, i els emigrants ho desconeixen.

Eleccions a una institució reconeguda i regulada per les lleis espanyoles, però que difícilment es pot articular davant el desconeixement massiu de la major part de la diàspora per una falta d'informació i d'interès per donar a conèixer el treball voluntari que es fa des de les demarcacions que tenen la sort de poder comptar amb un Consell de Residents.

Menys del 10% d'emigrants coneixen el sistema per portar propostes, queixes, i ajudar els consolats a entendre les nostres necessitats o escoltar la nostra veu institucional per suggerir canvis i millores.

Alemanya, ha estat la vàlvula d'escapament de molts que ha ajudat a mitigar el problema de l'atur al nostre país oferint una destinació i lloc de treball per a molts dels nostres joves, que en els últims quatre anys no han estat escoltats en el fòrum de l’emigració, ja que no hi va haver representació d'aquest país al no aconseguir organitzar cap dels consells de residents en cap de les sis demarcacions.

No, ni Ferreras ni Pepa Bueno, ni Carlos Alsina, ni Carlos Herrera, ni Javier del Pino, Manel Fuentes ni cap "influencer" parla de nosaltres. No llegiran res d'aquestes eleccions en la majoria dels mitjans nacionals i ni tan sols l'ens públic de Ràdio Televisió Espanyola, si, aquell que és servei públic, gastarà ni un minut de telediari ni de ràdio per explicar que estem emplaçats a presentar llistes fins a l'1 d'abril i votar a mitjans de maig.

Després de la derogació del vot pregat tenim més lleis en tràmit que sol·licitem s'aprovin com és la proposició de llei de descendents presentada per la senadora Sara Vilà Galan d'En Comú Podem, i si aquesta llei no arriba a ser discutida necessitem una llei de memòria democràtica tan àmplia com sigui possible.

Els espanyols a l'exterior esperem que retirar el tràmit vot pregat ens ajudi a posar el focus en alguns dels nostres problemes i els partits polítics pensin en la quantitat d'escons que es poden decantar tant a un costat com a l'altre segons aconsegueixin que els votants a l'exterior tornem a interessar-nos en les urnes que han estat tan inaccessibles i allunyades durant gairebé una dècada.

La por d'algunes organitzacions polítiques a retirar el vot pregat és fundat i és cert que potser no va a ajudar a alguns d'aquests partits en el seu interès per incrementar els escons, però en una democràcia del primer món no podem permetre que es negui la veu a milions d'espanyols que des de la distància volen seguir aportant, o potser aportar per primera vegada un granet de sorra en el sistema polític del seu país.

David Casarejos

President de Consell de Residents de nord del Regne Unit

Article publicat al  Diario16  el diumenge 28 de febrer del 2021

(Traduït de l'original castellà per la secretaria de l’ASM/UCS)