Justícia o venjança?

La vigília de Sant Jordi i de la Festa del Llibre, el jutjat de vigilància penitenciària número 5 de Catalunya ha aprovat la proposta de la junta de tractament de Lledoners de concedir un permís de tres dies als polítics independentistes Oriol Junqueras, Jordi Turull i Raül Romeva. La fiscalia s’havia oposat a la concessió d’aquest permís per trobar-lo “prematur, injustificat, per falta d’assumpció dels fets delictius, i absència de penediment”, o sigui per pensar diferentment i mantenir les seves opinions. Això que pot semblar d’entrada una bona notícia, si ho analitzem degudament, no deixa de ser una passa més en aquesta venjança en què s’ha convertit l’empresonament dels nostres presos polítics.

Aquest mes s’han complert tres anys i mig de l’empresonament de Jordi Sànchez i Jordi Cuixart, i els altres set presos i preses polítics i des de llavors han sofert un munt de decisions judicials contradictòries que els sotmet a un sofriment d’entrades i sortides de presó incontrolables, que els porta a no saber mai quan els arribarà el tercer grau, l’indult o tal vegada l’amnistia. D’altra banda el PSOE ni tan sols ha permès la tramitació i debat de la llei d’amnistia, i la Fiscalia, ara comandada per l’exministra socialista de Justícia, actua amb la mateixa agressivitat contra qualsevol tímida millora de la situació de les preses i els presos polítics catalans. La tan anunciada reforma del delicte de sedició, que segons En Comú Podem havia de ser la solució a la situació de presos i exiliats, no acaba d’arribar mai. La tramitació dels indults s’allarga en el temps. Tant, que si mai arriben, tindran un valor polític molt devaluat: és evident que un indult després de quatre anys de presó no té res a veure, políticament, amb un indult ràpid com els que han concedit en el passat els governs espanyols quan els ha interessat.

Per això cal fer esment del debat obert a Catalunya arran de la posició dels presos i preses polítiques, on es discuteix si aquesta situació es pot considerar fruit de la justícia —com acompliment de la sentència del Tribunal Suprem— o d'una venjança contra una gent que va gosar desafiar l'Estat i amb això donar-los un escarment de per vida. L'Estat busca el càstig, no la solució, i això no deixa de ser una venjança, per molt justa que aquesta sigui aparentment, i la venjança continua sent roí quan roïns són els motius que la provoquen, per molt que els denunciem una vegada i una altra. L'estat espanyol, que s'ha vist desautoritzat per la justícia europea amb el cas de la condemna a Arnaldo Otegui, hauria de recordar que Amnistia Internacional ha denunciat que "els drets a la llibertat d'expressió i de reunió pacífiques estan amenaçats a l'estat espanyol". I és que Amnistia Internacional considera que l'estat espanyol "trepitja els drets dels Jordis a la llibertat d'expressió i reunió pacífica" i per això mateix, ja fa temps que va demanar l'alliberament "immediat" de Jordi Cuixart i de Jordi Sànchez.

A la vista d’aquestes actuacions de la justícia espanyola i del “Gobierno” més ‘progressista’ que ha tingut Espanya en molts anys, potser haurem de donar la raó al sociòleg Salvador Cardús, quan afirma que “els nostres presoners es podriran a la presó fins a l’últim dia”. Aquesta asseveració la va fer en una interessant entrevista que va concedir al diari digital elNacional i en la que analitza l’actual situació política, amb un govern en funcions, una independència dividida, un procés aturat i una ciutadania desanimada i esporuguida. Llegiu si voleu l’entrevista completa tot seguit.

Entrevista a Salvador Cardús 

En un moment en què tant els partits independentistes com la societat civil es troben més desactivats que mai, el sociòleg, periodista, escriptor i doctor en Ciències Econòmiques, Salvador Cardús, contesta a les preguntes que li formula el digital ElNacional.cat  a la UAB, d'on és professor, per analitzar com s'ha arribat a aquest escenari només tres anys després de tenir la independència a tocar i quines podrien ser les claus perquè el procés es reactivi.

Ja fa més de tres anys del punt àlgid del procés. Com es pot haver passat de fer sortir milions de persones al carrer per defensar una DUI a aquest escenari de desànim?

Hi ha diverses explicacions perquè les coses no són mai planes. El factor més obvi és el de la repressió. Hi ha un marc de repressió fortíssim que no només afecta els que són a la presó o a l’exili, sinó que afecta tota la gent que té una certa amenaça de ser jutjada o empresonada. I després hi ha tot un altre món que el que té és por. Hi ha reunions en què la gent amaga el mòbil perquè té por de ser escoltada. Hi ha molts funcionaris que senten que estan vigilats per segons quines decisions prenen, com és l’autorització de despeses. També professors d’universitat. Nosaltres sabem que segons quina és la teva posició pública en relació a la independència pots tenir problemes a l’hora de participar en un concurs per ser escollit professor o perquè et publiquin un article en una revista científica. Fins i tot hi ha professors que aconsellen els seus alumnes que no facin treballs de final de grau de certs temes perquè poden ser massa delicats. La censura arriba fins aquí. Tota aquesta repressió explica molt bé el col·lapse del moviment. Si a això hi afegeixes les dificultats de la Covid per mobilitzar-se, llavors tens les dues principals causes que expliquen que el carrer no estigui disponible: que era l’espai principal de pressió a les forces polítiques.

Vostè ha sentit personalment l’amenaça de la repressió, per la seva posició pública sobre la independència?

Sí. Em sembla que no puc donar detalls però l’he sentit molt directament. Jo m’he passat una setmana sense dormir per culpa d’aquestes situacions. Ja no parlo de no parlar de certes coses per telèfon perquè no saps si tu o l’altre interlocutor està sent escoltat ni de les reunions que es fan amb el mòbil apagat. Parlo de situacions personals molt més compromeses que m’han inquietat molt. Perquè encara que no hagis fet cap altre mal que estar compromès amb la independència saps que té riscos i pateixes per la família i el patrimoni. Si tens una casa o l’estàs acabant de pagar i te la treuen et posen en un problema familiar.

Aquest desànim que s’ha traduït en desmobilització s’ha accentuat molt amb la Covid però podríem dir que abans ja hi havia un descens. Hi ha altres causes?

Evidentment, aquests processos tenen els seus moments de clímax, els ‘momentums’ o diga-li com vulguis, sobretot quan hi ha un objectiu molt clar com era el referèndum, que és capaç de tensar tota la societat i mobilitzar-la. De fet, aquesta tensió va ser per totes dues bandes, per això ‘Ciudadanos’ va ser capaç de ser el partit més votat, perquè aquesta tensió va forçar la banda unionista. Després d’aquelles eleccions, tota la gestió partidista o parlamentària del que va ser l’1-O va provocar desconcert i, a la llarga, desànim. Es va gestionar molt malament. No es va mantenir un discurs propi. A partir de les eleccions del 21-D l’independentisme assumeix el relat de l’adversari. Si fins aquell moment qui tenia la iniciativa i controlava el relat era l’independentisme, qui va començar a controlar-lo llavors va ser l’adversari.

Un exemple és que l’independentisme ha assumit que va actuar de manera unilateral. Això és un parany. Qui va actuar unilateralment va ser l’Estat. Fins i tot, pocs dies abans del referèndum, el president Puigdemont encara oferia la possibilitat d’aturar-ho tot si era possible fer un referèndum dialogat. Amb això s'ha assumit també una certa idea de irresponsabilitat o de manca de diàleg. I això és mentida, no va anar així. I podríem trobar molts altres termes assumits ingènuament per l’independentisme, però que realment formava part del relat de l’adversari. Dubto que hi hagi gaires independentistes que hagin decidit que val la pena deixar-ho córrer des del punt de vista de l’objectiu final, però sí que n’hi ha una bona colla que han pensat que cal esperar temps millors.

L'independentisme ha assumit el relat de l’Estat de dalt cap a baix o al revés?

Fonamental ha estat de dalt cap a baix. Tampoc és una qüestió de fer judicis fàcils perquè tot era molt complicat però una part de l’independentisme organitzat s’ha deixat enredar i ha assumit amb molta facilitat aquest discurs. Calia una actitud molt més sòlida per tal de no assumir amb tanta docilitat aquest discurs que venia de l’Estat repressor. No s’ha actuat amb la intel·ligència que calia. És molt fàcil dir-ho, que no s'entengui com una crítica directa perquè entenc les dificultats i si jo mateix hagués estat en posicions de responsabilitat no sé què hauria fet o com hauria reaccionat.

Ha escrit i dit molts cops que l’Estat mai acceptarà un referèndum pactat. Igualment hi ha molts dirigents independentistes de diferents partits que segueixen insistint en aquesta idea. Creu que ho saben que és impossible?

No ho sé perquè no hi he parlat. Jo no és que sigui molt savi però que l’Estat no acceptarà un referèndum és una cosa que va a missa perquè acceptar-lo ─amb independència del resultat─ és una acció kamikaze des del punt de vista del nacionalisme espanyol. Ni que sigui un referèndum a tot l’Estat com diuen alguns. A què no ho faran mai? No hi ha un projecte federal espanyol que pugui entendre que hi ha diferents parts i que el que cal és aconseguir un acord entre diferents actors. No ho conceben d’aquesta manera. El nacionalisme espanyol entén Espanya com una unitat indissoluble i homogènia i això té conseqüències en com entenen, per exemple, la diversitat lingüística.

Llavors, es pot seguir demanant un referèndum pactat?

Com estratègia política per posar en dificultats l’adversari o fer obvi, ja no cap a Espanya sinó també cap a Catalunya, que aquell dret a decidir que vam creure que teníem no el tenim, doncs em sembla útil. És a dir, des d’una estratègia de confrontació per fer obvi que no serà possible la manera és seguir-ho demanant. Això val pel referèndum però també per l’amnistia o els indults. Potser amb els indults podríem dubtar-ho però hauria de ser en una situació de coacció i força política que no tenim. Però l’amnistia no la donaran mai, mai, mai. Els nostres presoners es podriran a la presó fins a l’últim dia que no hi hagi més remei que donar-los un permís perquè ja portaran molt temps de condemna complerta. Si algú creu de veritat que hi haurà una amnistia o un referèndum pactat, en fi, no vull fer d'endeví però d’aquí a vint anys en tornem a parlar si encara soc viu, i que m’expliquin si hem avançat per aquest camí.

Una idea que ha escrit algun cop és que als partits independentistes els hi podria haver passat el mateix que als partits socialistes (als quals costa de reconèixer com a tals). Aquest demanar un ‘referèndum impossible’ formaria part d’aquest procés?

Jo crec que en aquests moments els partits no saben què fer. Cap. Uns ja ho expliciten i parlen de la taula de diàleg i d’ampliar la base, que és tirar pilotes endavant perquè probablement no veuen quina estratègia és l’eficaç per avançar cap a la independència. Quan es parla de fer un Govern eficaç amb l’excusa de la Covid i dialogar amb l’Estat fins on es pugui és anar tirant la pilota endavant. Ho entenc perquè si no saps què has de fer doncs tires la pilota endavant; tampoc pots llançar la tovallola. Els qui pensen que sí que hi ha d’haver confrontació tampoc precisen res. Més enllà d’alguna gestualitat o d’un discurs més contundent no hi ha cap acció eficaç. Jo entenc que davant de pressions com les dels poders econòmics, un polític ha de gestionar la realitat que és complexa. Comprenc molt bé les limitacions, però llavors el que demanaria és que siguem molt més clars i reconeguem quina és aquesta situació de manca de recorregut i que no sabem com afrontar-ho. Aquesta és la situació dels partits, amb més o menys dissimulació i més o menys mantenint les formes. Inclosa la CUP, no cal dir-ho, als qui sorprenentment a vegades tampoc no els reconeixes amb certs posicionaments després de la radicalitat que havien arribat a mostrar. Aquí ningú sap com sortir-se’n. I en la mesura que el carrer està confinat i els partits no senten la seva pressió, això és una situació d’impàs o paràlisi. Abans del referèndum ja vaig dir que el risc més gran que teníem era anar a parar a un llimb.

Creu que això farà que la gent deixi de votar-los?

No, perquè quan vas a comprar al súper i vols una pizza i tens gana, potser no tenen la que tu volies però acabes agafant l’altra perquè tens gana. Quan vénen eleccions els independentistes van a votar independentista i depenent de l’oferta que hi ha trien el que més els agrada o el que menys els desagrada. La decisió de vot és també molt complexa. A vegades la gent vota en contra, perquè no passi no sé quina cosa. Som capaços de votar amb càlcul, de manera tàctica. Que al mercat no hi hagi l’oferta convincent que un voldria no vol dir que deixis de menjar perquè tens gana. Pot ser que hi hagi més o menys participació o un cert desengany en alguns sectors, però el cert és que fins ara s’ha seguit mantenint la majoria, i encara més aquesta vegada superant el 50%. Abans de les eleccions semblava que si se superava aquest 50% ja ho teníem tot i que la veritat és que no tenim res. Ni que tinguéssim un 80% a favor de la independència a Madrid seguirien dient que això no serveix per a res. Aquest 14-F ha anat a votar menys gent per molts factors: la precipitació de les eleccions, la Covid, potser un punt de desengany. Però és molt fàcil dir que s’han perdut 600.000 votants perquè estan desenganyats. Cal tenir en compte que hi ha gent gran, gent que tenia por, ara tampoc hi ha la impressió que t’hi vagi la vida (com a l’1-O). En unes eleccions al Parlament tampoc vas a votar ‘independència sí’ o ‘independència no’. Vas a votar un Govern, i per tant les consideracions sobre qui podria governar també són importants.

De tot això sembla que l’independentisme hagi decidit primar la protecció de l’autogovern.

El que passa és que l’autogovern està desprotegit. Amb això també ens prenem nosaltres mateixos el pèl. Des que es va aplicar l’article 155 les coses ja no han tornat a ser el que eren. I el que ara hem vist és que quan ens pensàvem que eren el que eren, tampoc ho eren. Des de Tarradellas, amb Pujol, Maragall i Montilla, tots aquests presidents han jugat a fer veure que tenien un poder que no tenien. Moltes vegades es simulava capacitat de decisió que no tenien. Per exemple, a Pujol ja li anava bé que les protestes sobre coses que es decidien a Madrid es fessin a Sant Jaume, perquè semblava que el Govern de la Generalitat tingués molta capacitat de decisió. Després del 155 sabem que el poder autonòmic era molt poca cosa. D’aquí neix tot el moviment independentista com el coneixem ara, no aquell independentisme polític inicial. La Covid ha servit per fer clara una cosa: que aquí no hi pintem res. Podem decidir on posem les vacunes: si al camp del Barça, al CAP del barri o si venim a fer cribratges aquí a la UAB, però això no és governar.

Una altra idea seva és que s’utilitzen molts eufemismes per evitar la confrontació amb l’Estat. Entenc que tant a nivell de partits com de la gent.

Sí, això forma part d’allò que dèiem del relat, de la dificultat de no ser clars.

Això va començar amb el dret a decidir.

De fet confesso que hi tinc una relació contradictòria perquè reconec la intel·ligència i sobretot l’eficàcia d’un terme com el dret a decidir. Quan això va començar el 2005 amb la Plataforma pel Dret a Decidir, si aquesta entitat hagués parlat del dret a l’autodeterminació hauríem quedat encallats. Perquè aleshores et surten tots els savis i tots els juristes i et diuen que això només és per la descolonització de països africans i asiàtics. A vegades aquesta mena de formulacions eufemístiques et permeten avançar. No sé si amb tota la racionalitat del món hauríem aconseguit sortir d’aquell autonomisme el 2006, per exemple. Ara ja podem parlar de dret a l’autodeterminació i a més a més tenim l’avantatge que el Canadà ja l’ha reconegut i no ens podran dir que això només és per processos colonials. És un recorregut i també ho hem de mirar des d’aquesta perspectiva històrica.

Més enllà del cas concret del dret a l’autodeterminació, per què des de Catalunya s’ha volgut evitar sempre la confrontació?

Hi ha una raó fàcil de dir i és que a ningú li agrada anar de derrota en derrota. Fins i tot l’1-O, que semblava que el podríem guanyar, ni que fos simbòlic, i de fet el vam guanyar. No m’imaginava que la repressió seria tan bèstia. Es van equivocar amb aquell gest repressiu tot i que no els ha passat factura, però en aquell moment el van estar a punt de pagar car. Ara, la situació és diferent.

Això és a causa de la superioritat de l’Estat, tant econòmica com militar, com el mateix fet que és un Estat. Però això també ha passat en altres processos d’independència i aquí sembla que es vulgui accentuar molt el fet que som més petits.

També hem de tenir en compte que som una societat benestant i, per tant, la capacitat d’assumir riscos és limitada. Hi ha una cosa que els economistes en diuen ‘aversió al risc’, que és una cosa que està molt estudiada. Per exemple quan vas a comprar una maquineta d'afaitar i encara que tu sempre has comprat Gillette veus que hi ha una nova marca que et regalen la primera perquè la provis. I aleshores has de decidir quina compres. Una és gratis però i el risc? Aquesta aversió al risc que és molt pròpia dels humans està molt estudiada. Si tu en un enfrontament amb l’Estat hi tens poc a perdre doncs t’hi enfrontes. Si en aquest enfrontament no està tan clar el guany, l’aversió al risc és més alta. Podríem dir que l’aversió al risc dels catalans en un enfrontament amb l’Estat és molt gran. Perquè a més ens han advertit que CaixaBank i el Banc Sabadell se n’anirien. I que ens quedaríem volant per l’espai interestel·lar. I que ens farien fora d’Europa. Tot i que no és veritat perquè en un món global això no va així. Però han jugat molt a incrementar la sensació de risc, especialment pel fet que som una societat benestant que té molt a perdre si s’enfrontés amb l’Estat.

Hi ha un altre concepte per definir això que ve de la psicologia: la indefensió apresa. Als circs, als elefants, perquè no s’escapin quan són petits, els lliguen amb una anella al peu amb una estaca. Quan porten l’anella saben que no es poden escapar. Quan són grans només posant-los l’anella al peu ja no s’escapen. Hi ha un aprenentatge que fa que aprenguis a ser un esclau. Això també val per a les persones, que aprenem a obeir i els catalans ho hem après i hem entrat en aquesta psicologia de pensar: ‘Això és impossible’. Quantes vegades s’ha dit que ja ens agradaria ser independents, però no és possible? I aquest ‘però no és possible’ és el que fa impossible la independència. Si tot això ho havíem superat en els anys de procés i ens havíem defensat d’aquesta indefensió apresa, en aquests moments la majoria de discursos mediàtics t’estan dient: ‘No és que no siguem independentistes, però de moment no és possible, agafem l’autonomia i mirem de governar el millor possible’. El president Torra va ser víctima d’això. Se’l va desmerèixer perquè posava en evidència les intencions d’aquest discurs.

Una altra idea que ha expressat és que la política i un conflicte com aquest és qüestió de força, no de raó o drets. Sé que no li toca perquè és feina de la classe política però quin hauria de ser el full de ruta independentista?

Si ho sabés no sé si te l’explicaria perquè no seria aquí sinó mirant de portar-ho a terme. Jo crec que la força no és només una força bruta d’exèrcit o policia, al contrari. A vegades és més una qüestió de força simbòlica, de capacitat de generar discurs i relat. Per a això no necessites una policia sinó intel·ligència i una mínima estructura organitzativa. Soc molt partidari de coses que havíem fet en el seu moment i amb les quals m’hi havia compromès personalment, que són petits instruments que contribueixen al canvi de discurs. Per exemple vam fer una App que et deia en temps real els diners que se n’anaven a Madrid i no tornaven. També ens vam inventar eslògans no antiespanyols i proeuropeus per a les manifestacions que van funcionar. No dic que això ens porti a la independència. No soc tan ingenu. Però en la lògica de recuperar la iniciativa i el discurs hi ha moltes coses per fer. I si recuperem el relat, recuperem el carrer en el moment oportú i som capaços de fer les coses que s’havien fet fa uns anys, crec que sí que és possible tornar a engegar el procés allà on l’hem deixat. Que des de l’independentisme s’hagi fet aquesta crítica tan cruel del procés amb termes com el ‘processisme’ o els ‘processistes’ em costa molt d’entendre. És clar que va ser un procés, i va ser un procés impressionant de transformació en les majories polítiques. Que aquest procés queda frustrat? D’acord, però és clar, ¿com ho volíem fer si no era a través d’un procés de transformació gradual de l’adhesió dels catalans a la voluntat d’independència? Nosaltres mateixos ens hem tirat pedres a la teulada de manera insensata, frívola i gratuïta que han contribuït a aquesta desmoralització. Jo crec que no és difícil recuperar l’atenció i la dinàmica transformadora. Ja es farà. És veritat que hem d’esperar a la tardor. Probablement es podrà recuperar el carrer quan estiguem tots vacunats. Pel que fa als partits, no crec que puguem esperar que estiguin estirant, sinó que els haurem d’estirar. Els qui es van moure van ser els partits per la pressió popular. Hem de tornar a aquest tipus de lògica perquè els partits tenen altres urgències.

Però això ja va passar el 2017 i els partits no van culminar l’embat amb l’Estat. El resultat no serà el mateix?

No diria que s’hagi de fer exactament el mateix. No s’ha de tornar a fer un referèndum com aquell. Ja el vam fer i el vam guanyar. Cal aprendre del que va passar. Veure què va fallar i per què allò va quedar frustrat. Alguns pensàvem que encara no era el moment de fer el referèndum i potser en aquest cas la pressió popular es va precipitar i va forçar els polítics a fer-lo. Potser hauríem d’haver esperat uns mesos més a tenir garantides algunes coses i tenir unes bases més sòlides per poder-hi fer front. Però en tot cas el que va passar va ser una bona experiència. Mai hauria pensat que hi hauria tota aquesta repressió. Com són processos que no els has fet mai i dels quals no tens referents, doncs m’equivocava molt. El que hauríem de fer ara és també a partir del reconeixement dels errors i les ingenuïtats. Per tant, fer el mateix? No, s’han de fer coses diferents, però la dinàmica ha de ser de fora cap endins, o de baix cap a dalt. Però necessitem la lògica institucional perquè necessitem els partits i el Govern. Ara bé, ells han de sentir la pressió i que ens tenen al clatell perquè no els deixem estovar-se.

Marc González

Periodista 

Entrevista feta a Bellaterra i publicada el diumenge 18 d'abril del 202

El nou govern

Sembla que les negociacions per la formació d’un nou govern estan encallades i no s’albira una solució ràpida que ens permeti preveure quan i com es podrà investir el nou president de la Generalitat. Si visquéssim ja al país que volem ser, no seria cap drama que ERC i Junts no s’entenguessin i que l’executiu de Pere Aragonès se sostingués per altres afinitats programàtiques. Però som en un país anihilat, per la crisi econòmica que la pandèmia accentua i per la crisi política, que també repercuteix en l’econòmica. Per això aquest endarreriment en la formació del govern posa nerviosa a molta gent, sobretot els que volien una investidura ràpida i sense cap compromís de legislatura.

La culpa d’aquest retard no és de ningú, donada la cohesió lògica en un espectre polític on l’hegemonia tampoc no és de ningú. Som nosaltres, els electors, qui votem obstinadament per l’estratègia tan catalana del ‘com més serem, més riurem’ i anem votant en funció de preferències diverses sense atorgar la direcció clara a cap dels partits que ens representen. Així estan les coses i no seria bo queixar-nos-en gaire sorollosament. No podem atribuir a les formacions polítiques embarrancades en la investidura, més responsabilitat de la que tenim nosaltres havent disposat d’aquesta manera les peces al tauler. Podem demanar-los més seny, això sí, per tal que gestionin aquest empat infinit de la millor manera possible. Pensem que seria molt pitjor no tenir cap majoria independentista amb possibilitats de pactar. Suposo que també en són conscients, d’aquest pitjor, i que per tant no cal posar-ho en joc abocant el país temeràriament a l’abisme d’unes noves eleccions.

Amb tot, les urgències no ens poden fer perdre de vista que la situació econòmica actual no la revertirem amb un nou Govern. L’espoli fiscal espanyol és el que és i així seguirà, no sabem fins quan. Tampoc la gestió de la pandèmia no experimentarà canvis amb o sense un nou Govern, ja que les vacunes ens les porten des de la Unió Europea. Un nou Govern tampoc no ens portarà una Llei Energètica, un Decret de Pobresa, una Llei de l’Habitatge, una renda mínima garantida… Ni una taula de negociació, ni molt menys una llibertat per als nostres representats polítics i socials empresonats o exiliats. Per això tant ERC com JxC saben que es necessiten i que seria difícil d’entendre que no es formés govern. Una altra cosa serà que acabi sent un bon govern, mentre continuí la guerra civil independentista, i què acabarà passant en el moment que la CUP perdi la paciència veient com la taula de negociació no aporti resultats en positiu.

Cal anotar per descomptat, que en aquesta relació entre ERC i Junts, entre Junts i ERC, ningú no està exempt de culpa. Ningú no és innocent. És realment complicat, diria que impossible, discernir qui és més culpable de les pèssimes relacions entre uns i altres, que fa tant de temps que s’arrosseguen. Ara bé, com més dies sense acord passen, és evident que a poc a poc la hipòtesi que JxC faciliti un govern presidit per Aragonès sense entrar-hi va agafant cos. Entre el sector institucional perquè s’han anat mentalitzant que és, no només una manera de pressionar ERC, sinó una cosa que pot passar. Entre la resta, perquè els atrau, diria que els sedueix, la perspectiva de ser l’oposició a un govern d’ERC lligat de peus i mans al PSC i als Comuns. I també, és clar, perquè els delecta l’horitzó d’una legislatura curta i d’unes futures eleccions en què podria ser que JxCat passés per sobre d’ERC una altra vegada.

Admetent doncs que l’acord serà possible, no és dolent estudiar com han arribat fins aquí els partits que diuen defensar la independència. Amb quins encerts i amb quines equivocacions han encarat les negociacions per formar un govern sòlid. Això ho fa el catedràtic emèrit de Ciència Política i de l'Administració de la UNED, Ramon Cotarelo a l’article titulat  “Fins que la veritat ens separi”, i on afirma que la veritat és que a Catalunya només és possible un govern ERC-JxC amb un programa comú i reconeix que "hi ha un enfrontament entre un partit independentista i dos altres que no ho són, encara que diguin que sí". Podeu llegir l’article esmentat tot seguit.

Fins que la veritat ens separi

Tota cursa té un final; tots els camins duent a Roma; a la nit, tots els gats són negres i gairebé tots els ocells callen; però, al matí, cadascú torna al seu color i al seu cant. Per ser un cor, per concertar-se, els cal un director.

Els darrers tres anys de govern independentista no han fet res per a la independència, a banda de deixar que l’Estat privés el MHP Torra del seu escó, que el privés després de la presidència de la Generalitat per fer final de festa inhabilitant-ho. Si l’increment de la repressió és senyal de la feblesa de l’Estat, com diuen els manuals revolucionaris a l’ús, l’Estat espanyol estarà rebent els sants olis. Què dic els sants olis! Estarà ja a les portes del paradís perquè, a més de la repressió institucional a la Generalitat, continua la seva lawfare, tractant de fer-se amb el MHP Puigdemont al més pur estil del Far West, mentre a dins d’Espanya es tracta de fer un muntatge policíac-judicial per tal d’atacar la defensa dels independentistes catalans a l’exterior al més pur estil de Chicago anys trenta i a Catalunya es persegueixen penalment i administrativament els independentistes com si fossin indis sioux.

Aleshores hem fet unes eleccions que han donat un resultat de majoria absoluta social i parlamentària als partits independentistes. Doncs no hauria de plantejar-se cap mena dubte que el resultat s’ha d’implementar amb un govern independentista. Yes, sir, cap mena dubte perquè, encara que siguin tres partits diferents, estan units per una tija que manté la unitat del raïm: la tija de la independència. Això no obstant, vet aquí que a dos mesos de les eleccions i amb dues investidures fracassades no hi ha cap govern, ni tan sols una remota esperança que pugui haver-hi.

Mentrestant, amb la fabulosa capacitat dels polítics per confondre els seus desitjos amb la realitat, tots els partits van entrar a un frenesí de contactes, declaracions, contradeclaracions i negociacions a on tots els retrets cauen sobre JxC com tots els pals plouen sobre les espatlles del pobre Sancho al Quixot: un preacord d’ERC i la CUP, que va néixer mort, encara que es pretenia com a un fait accompli per forçar la mà de JxC a una mena de govern de fireta autonòmica. Un vet personal de la CUP i els seus nou diputats a tres dels trenta-dos diputats de JXC. Una exigència dels vuit diputats dels Comuns de fer un govern d’esquerres, sense JxC. Fins al surrealista oferiment del PSC de fer un govern amb suport exterior d’ERC si aquesta oblida el seu independentisme. Molt preocupats els analistes i comentaristes més a “l’esquerra” pressionen a ERC per tal que no escolti els cants de sirena del candidat socialista. Cal estar com la capra hispánica per comparar al senyor Illa amb una sirena.

Després de la segona investidura fracassada, la trista realitat s’ha palesat fins als polítics més negats: la veritat dura com una roca és que a Catalunya només és possible un govern ERC-JxC amb un programa comú. I d’això n’està convençut tothom. És el gran triomf en mans de JxC. Cap govern que es digui independentista pot formar-se sense JxC; i formar un govern no independentista amb vistiplau o col·laboració d’ERC és encara més impossible perquè significaria convertir la majoria absoluta independentista de govern en una majoria absoluta independentista d’oposició: un espectacle ridícul. Hem tret majoria absoluta, no som capaços de formar govern, però sí que ho som per blocar qualsevol altre govern.

Ens diuen que les coses no són tan fàcils (mai ho són quan es menteix sobre els objectius) i que calen encara hores i hores de negociacions complicades. Les hores que vulgueu. Arribarem al termini sense acord. No hi ha res a negociar entre dues opcions antagòniques; res a negociar perquè totes aquestes altres consideracions sobre dretes i esquerres, qüestions socials, la reconstrucció, el control del territori i el sursum corda, etc. són simples excuses per endarrerir el moment que la gent espera que els seus elegits facin el que van prometre a la campanya electoral: la independència.

I aquí rau el problema. La promesa era una estafa. Als temps foscos de la campanya electoral més bruta de la història, quan tots els gats eren negres, els tres partits esmentats es presentaven com a independentistes. Passada la nit, arribada la claror del dia i la veritat, els gats eren de diferents colors i els ocells feien melodies dissonants. Resulta que no tots els partits que es deien independentistes abans de les eleccions ho eren després o bé trobaven excuses per ser-ho més avant, a un futur incert. Van anar concertats a les eleccions dient que eren independentistes, encara que tinguessin estratègies diferents i ha resultat que tot això era un enorme retaule de mentides i que la veritat és un enfrontament entre un partit independentista i dos altres que no ho són, encara que diguin que sí.

Perquè si ho fossin, ja faria dos mesos que tindríem un govern independentista, amb la corresponent orientació del Consell de la República sota la presidència del MHP Puigdemont i no estaríem encara tractant de bastir un govern castrat de mesells autonòmics sota dominació dels colons espanyols i els seus sipais, afrontat a l’única instància independentista transversal fora de l’abast de l’Estat espanyol.

Ramón Cotarelo

Politòleg

Article publicat al digital   elMón  el dimarts 13 d’abril del 2021

Cal protegir el Parlament

Jaume Alonso-Cuevillas, diputat de Junts x Catalunya i membre de la mesa del Parlament, quan li van preguntar sobre la capacitat de desobeir la justícia espanyola des de la mesa, va contestar «Què és més eficaç per desgastar l’estat espanyol? ¿Denunciar això o deixar que ens inhabilitin sense pena ni glòria per una bestiesa?» El jurista ficat en política es referia a si valia la pena jugar-se-la per aprovar una declaració contra la monarquia o a favor del dret a l’autodeterminació. Cuevillas considerava que no, que calia triar bé les batalles jurídiques contra l’Estat. Aquestes declaracions anaven en sentit contrari al que va anunciar la presidenta del Parlament, Laura Borràs, el dia que la van escollir: que res no faria callar el Parlament. Aquestes declaracions han forçat a JxC a destituir el diputat díscol de les seves funcions a la mesa del Parlament.

 

És prioritari protegir el Parlament, defensant les paraules de la presidenta Borràs quan va dir: «Aquesta legislatura encetem una nova etapa. El Parlament s’ha de mantenir ferm en la defensa dels valors democràtics i ha de plantar cara a la repressió. Hauria de ser normal, que ho haguem de remarcar és el que és anormal. Cal, doncs, un esforç col•lectiu per situar la inviolabilitat parlamentària i el respecte al parlament allà on pertoca, com un dels principals actius del sistema democràtic» Per portar a cap aquesta protecció del Parlament, és urgent portar a terme la reforma del reglament en aquesta legislatura per així blindar els parlamentaris que tenen oberta alguna causa amb la justícia i que, d’acord amb la llei actual, podria comportar la suspensió de drets i deures amb l’obertura de judici oral i sense que encara hi hagi cap sentència ferma.

La substitució de Cuevillas ha obert un nou front de debat entre JxC i ERC, ja que els esquerrans i la CUP  tenen la darrera paraula sobre aquesta substitució que depèn del ple i només podrà tirar-se endavant si els altres partits independentistes de la cambra, amb els quals Junts no va aconseguir recentment tancar un acord d’investidura, hi donen el seu vistiplau. Aquestes picabaralles entre els dos partits majoritaris de l’independentisme, han donat pàbul a la possibilitat, remota però real, que JxC doni els seus vots per investir Pere Aragonès, però es negui a entrar a un govern que, en aquest cas, podria estar format en minoria per ERC, CUP i Comuns. Veurem en aquests pròxims dies, o setmanes, si les amenaces dels juntaires es concreten o bé opten finalment per formar govern amb ERC, sabent que aquest pròxim Govern de la Generalitat no serà un Govern efectiu, sinó una caricatura del poder intervinguda i dirigida per l’Estat. Sense diners, ni competències, reprimits i amenaçats, només es pot governar l’autonomia virtual que ens deixin des de Madrid.

El Doctor en Literatura Comparada per la Universitat de Califòrnia, Joan Ramón Resina, ha fet una anàlisi d’aquest laberint en què s’ha convertit l’actual política catalana, en un extens article titulat “Misèria i companyia”, on afirma que "L'experiència de l'oposició podria ser el certificat de baptisme per a Junts per Catalunya. De la demostració que el seu projecte no és el ball de cadires què els atribueixen, dependrà el seu lideratge de la independència". Podeu llegir l’article tot seguit.

Misèria i companyia

A Catalunya la misèria moral espanyola ja no pot sorprendre ningú, però a l’estranger encara és causa de sorpresa. N’hi ha hagut prou amb el tracte acordat a Kossove durant el partit de futbol jugat a Sevilla per a confirmar la imatge de país intolerant i estrafolari que Espanya projecta al món. Espanya és decididament diferent quan es compara amb les democràcies liberals. És un dels pocs països de la Unió Europea que extravaga de les normes de convivència, tant a l’interior com a fora, avantposant interessos difícils de confessar a la concertació de voluntats democràticament expressades. En aquest cas la causa inconfessable de l’interès a negar la realitat estatal de Kossove és la negació del dret de la minoria nacional catalana a l’autodeterminació. Previsiblement, l’estat tornarà a llençar uns quants milions en una campanya més d’España Global per reparar l’irreparable. I és que la realitat sempre acaba imposant-se a la propaganda.

Vista amb la perspectiva dels anys, la transició –oficiada bàsicament pel PSOE– fou una operació de rescat del franquisme. No sols per la llei d’amnistia i el pacte de l’oblit, sinó amb la recuperació gradual però cada vegada més evident de la praxi essencial de la dictadura: la corrupció, la persecució de les minories nacionals, l’abús del poder, la centralització i el monopoli de l’estat per l’elit madrilenya, guardada per un exèrcit ideològicament adoctrinat. I per garantir-ne la continuïtat, un aparell de propaganda sense fissures entre els mitjans públics i els privats, tots a les mans de l’oligarquia madrilenya amb algunes terminals de províncies, com El Periódico i La Vanguardia a Barcelona.

Sovint s’ha dit que el procés català d’independència ha obert els ulls a molta gent que es negava a veure allò que ja era evident. Però els GAL no són d’ahir, l’anticatalanisme visceral d’El País (l’òrgan oficiós del PSOE durant dècades) tampoc, i l’espoliació fiscal no ha estat sols cosa dels anys de traspàs. Però és cert que tot ha esdevingut més transparent, més cínic, del 28 de juny de 2010 ençà. El PSC, partit que primer havia defensat l’autodeterminació, després un estat federal i sempre la preeminència formal de la llengua pròpia, s’ha franquistitzat sota la pressió dels capitosts madrilenys. Volen pescar vots a les aigües tèrboles de Ciutadans. Per això, Salvador Illa, el nou líder de l’espanyolisme a Catalunya, no ha tingut inconvenient –ni cap remordiment– a trencar el tabú de la llengua i assimilar el partit al franquisme sociològic. Els socialistes ja formen un tot amb la dreta realment existent al parlament català, i ara són els comuns que recullen el testimoni d’aquell PSC de l’ambigüitat i els equilibris, el difunt partit dels Reventós, Maragall, Obiols, dels hereus del catalanisme d’avantguerra que als anys vuitanta i noranta aportaren al seu partit, ja supeditat al PSOE, la coartada cultural que més tard dinamitarien els barons de la corona metropolitana durant l’aventura de l’estatut.

L’estrangulament de l’economia catalana i la marcada decadència del sector públic havien d’haver estat revulsius per als centenars de milers de catalans socialitzats –a casa i a l’escola– en l’espanyolisme, car tots comparteixen horitzó vital amb els catalans de tradició. Un horitzó com més va més anivellat amb la misèria general espanyola, si se n’exceptua el laberint del Minotaure i cort dels miracles de la capital. Proposar-los un horitzó més esperançat és com descriure un paisatge a un cec. Limitant-se a la que els ofereixen mitjans espanyols, no coneixen cap altra visió que l’espanyola, que ells mateixos consoliden girant-se d’esquena al país que un dia fou l’esperança dels seus pares i avis. Acabats de corcar en la intel·ligència de les coses per la propaganda dels partits –a la bestiesa de la dreta acaba d’afegir-s’hi la insidiosa campanya racial dels comuns–, no hi veuen més enllà de l’status quo degradant.

Però “els altres catalans”, que avui ja són la minoria nacional minoritzada, tampoc no són aliens a la propaganda. La independència no és a l’horitzó, no perquè sigui impossible, com pretenen els immobilistes, sinó perquè massa gent hi veu una nosa en lloc d’un alliberament. El tràngol és difícil de superar, perquè aquesta qüestió tan senzilla d’entendre, hi ha partits que l’emboiren amb la ideologia. És veritat que d’ideologia qui més qui menys, tothom en té, car el règim que suplantà l’estat teocràtic per força havia de ser ideològic, del moment que la religió –a Occident, si més no– ja no pot ser el principi unificador de la política. El drama de derivar-ho tot cap a la ideologia és que aquesta fa molt difícil d’equilibrar les tendències en conflicte orientant-les a una finalitat compartida.

A Catalunya la conjuminació dels blocs ideològics en nom de l’interès nacional ha fracassat amb la divergència cada vegada més notòria entre ERC i Junts per Catalunya. I a la fossa sentimental que s’ha obert entre aquestes formacions s’hi enterra la independència. Queixar-se de la realitat és estèril, però reconèixer-ho no obliga a fer cabrioles dividint la causa del divorci equitativament entre les parts. La ideologia, com l’estrabisme, es corregeix amb una lent que permeti de veure la realitat més definida. I en política la lent correctiva no són els discursos sinó les conductes. Els discursos es fan per desvirtuar l’evidència, però a l’esfera de l’acció els fets esmenen les paraules. El divorci sota pretext ideològic l’ha procurat fonamentalment ERC. Ho fa, pel cap baix, des del desembre del 2017. D’aquesta obsessió pel trencament ve la dèria d’assimilar Junts a l’antiga Convergència sense importar gens ni mica el principi de realitat. La insistència recorda la coneguda tàctica del ministre nazi de propaganda: repetir la mentida fins que esdevingui veritat. Però qui sigui capaç d’esmunyir-se de la xarxa de consignes i mirar les coses en la seva essència, què hi pot veure a l’actual política catalana? D’antuvi, una paradoxa en cerca d’una explicació.

ERC és oficialment independentista, però un partit que posa al capdavant una figura tan poc carismàtica, tan poc inspiradora i tan poc compromesa amb aquest objectiu com Pere Aragonès és un partit que no té cap intenció d’encoratjar les masses a enfrontar-se amb l’estat. Aragonès és, com ja ho fou Torra, el substitut del líder real del partit, amb la diferència que Puigdemont encara representava la força moral de l’independentisme quan Oriol Junqueras impedí que fos investit. L’executor de la maniobra fou Torrent, però a Junqueras el delatà el “gràcies, company” amb què regracià el seu majordom. En sintonia amb l’estat, des d’aquella jornada ERC ha fet tant com ha pogut per neutralitzar Puigdemont.

Si Puigdemont és la peça a abatre és perquè toca la part més sensible i descarnada de l’estat: la mentida de la pretesa democràcia. I és molt cridaner que ERC disfressi la mentida amb una estratègia de “diàleg” que si ha aconseguit res ha estat reforçar el PSOE i en compensació atènyer un minúscul sorpasso a les eleccions catalanes.  Però, així i tot, Puigdemont molesta. Tot i que la presó és una escandalosa conculcació del dret i un element a favor de la imatge de resistent de Junqueras, aquest no pot competir amb Puigdemont en lideratge ni en eficàcia. Li manquen la projecció internacional, la capacitat oratòria i l’audàcia del seu rival. Per això ERC fa tant com pot per desvirtuar el Consell de la República, l’únic òrgan creïble de coordinació de les forces independentistes, i s’empesca la inaudita proposta d’entrar-hi amb autoritat autònoma, ço és, divergent. Dit d’una altra manera, ERC proposa de perpetuar al si del Consell la discòrdia que ha mantingut al cor del govern durant la darrera legislatura, exportant-la a l’organisme creat per a transformar la lluita ideològica en lluita d’alliberació nacional.

La negativa d’ERC de supeditar la independència a un organisme de coordinació que, a diferència del govern, quedi a recer de la repressió és i serà el principal escull en la negociació d’investidura. De la decisió d’ERC de sotmetre’s o no a una estratègia col·legiada de lluita depèn que amb la investidura es rescati o s’acabi d’extingir l’ambició nacional. La perspectiva, en aquest dilluns de Pasqua, no és pas una jubilar resurrecció del procés, car la negociació s’ha orientat malament des del principi. I no sols per l’acord prioritari amb la CUP, que declara inconvenients els perfils de Junts abans no hi hagi pacte. La negociació també l’ha esguerrada Junts. Del moment que s’ha compromès a investir Aragonès passi què passi, s’ha quedat sense cartes. El rellotge corre en contra seu i Aragonès sols ha d’asseure’s i esperar que el pas del temps augmenti la pressió sobre Junts. Aquest modus operandi és difícil d’entendre, car inicialment la relació de forces era la contrària, a condició, és clar, que Junts hagués tingut el valor d’assumir el cost d’unes eleccions repetides. I aquesta és, al meu entendre, la prova del cotó de la determinació de Junts.

Diversos comentaristes han proposat l’única sortida digna d’aquest embolic. Junts hauria de facilitar la investidura del president més gris després de Montilla, regalant a ERC l’oportunitat de formar amb la CUP el govern més progressista de la història, si escau amb la participació dels comuns, l’objecte del desig dels republicans. Seria instructiu observar el gradual deteriorament de la Generalitat, amb un executiu que previsiblement reproduiria el desori de la política espanyola, amb els anticapitalistes astorant els inversors mentre el país s’enfonsa en la crisi postpandèmica sense cap força per a afluixar la tenalla extractiva de l’estat. Les declaracions guerracivilistes d’alguns cervells d’ERC, com al·lusió de Tardà als masovers que són a punt d’ocupar la finca, i l’enduriment del dogmatisme ideològic que impliquen aquesta declaració i unes altres de semblants revelen nostàlgia pel frontisme d’una època tràgica que a Catalunya no li convé saludar de nou.

L’experiència de l’oposició podria ser el certificat de baptisme per a Junts. De la demostració que el seu projecte no és el ball de cadires què els atribueixen, dependrà el seu lideratge de la independència i la voluntat d’anar-hi sense fer marrada per miratges d’espanyola benvolença.

La força de l’independentisme durant el quinquennium mirabile entre el setembre del 2012 i l’octubre del 2017 es degué, en part, a la confiança que els polítics, empesos per les organitzacions cíviques i la societat, serien conseqüents amb les seves promeses. El desencís ha vingut, més que de la violència de l’estat, de la revelació que en els partits i en el govern mateix hi havia més aparença que no substància. Si ara Junts renuncia a participar en un govern autonomista condemnat d’antuvi a la desmoralització i al desgavell i es decanta per fer oposició conseqüent, podrà aspirar d’ací a uns quants anys a restablir la fe en la mobilització i a erigir-se en líder indiscutible de la pròxima onada reivindicativa. En aquests moments, la disputa per l’hegemonia i en definitiva per la ruta que prendrà el país pròximament no és una qüestió d’ocupació de conselleries sinó de sinceritat en el patriotisme.

Joan Ramón Resina

Doctor en Filologia Anglesa.

Article publicat al digital  VilaWeb  el dilluns 5 d’abril del 2021