Corrandes d'exili

En ma terra del Vallès // tres turons fan una serra, // quatre pins un bosc
espès, // cinc quarteres massa terra. // "Com el Vallès no hi ha res".

Una esperança desfeta, // una recança infinita. // I una pàtria tan petita // que
la somio completa.
Pere Quart (Corrandes d’exili)




28 de maig 2021

L’indult als presos polítics

En una compareixença feta a Brussel·les, el president espanyol Pedro Sánchez va avalar els indults als presos polítics catalans comptant amb el suport de Congrés. Excepte un inesperat gir de guió, el Govern concedirà els indults per als 12 líders del procés condemnats l'octubre de 2019 pel Tribunal Suprem. El president espanyol  considera que la Constitució fomenta una sèrie de ‘valors’, que són la ‘convivència’, la ‘concòrdia’, l’‘entesa’, la ‘convivència’, i no la ‘venjança’ o la ‘revenja’. Aquests ‘valors constitucionals’ són els que l'executiu tindrà en compte a l'hora de prendre la seva decisió. Pedro Sánchez compte, a més, amb l'aval de la majoria de Congrés, però té davant, radicalment, a la dreta, que recorrerà l'acord de Consell de Ministres davant del mateix Tribunal Suprem. El líder socialista ha assenyalat que s'analitzarà detalladament cada expedient, per això pot haver-hi un tracte diferent per a cada cas.

Amb tot, l’informe que el jutge Marchena ha fet arribar al Pedro Sánchez és dur, molt dur en contra de la concessió d’aquests indults, i no ha alterat el guió previst. Podem afirmar, sense por a equivocar-nos, que l’informe desfavorable del TS no ha sorprès els dirigents independentistes condemnats a penes de presó d'entre nou i tretze anys, ni tampoc podia agafar a contrapeu la Moncloa, conscient que els tribunals no aplanaran el terreny en la gestió de la carpeta catalana, com ha demostrat Carlos Lesmes, màxim responsable de l'òrgan de govern dels jutges, quan afirma que no es poden concedir els indults "quan no hi ha concòrdia"  ─tesi que quadra amb el discurs de Pablo Casado─ i també empeny en la mateixa direcció Marchena quan arracona una mesura favorable als presos i també tanca la porta a l'amnistia.

Els indults als presos de l’1-O no són una eina per excarcerar unes persones que han pagat amb escreix una pena injusta que els està canviant la vida fins a un punt difícil d’avaluar; són simplement l’instrument que serveix perquè els partits aconsegueixin cadascú els seus objectius. Per als socialistes, els indults són l’eina que els permetrà consolidar i sobretot mantenir els pactes que els van dur al govern de l’Estat, guanyar temps per reunir una taula de diàleg un any i quatre mesos després de la primera trobada. Per al PP seran una arma llancívola contra el govern de Pedro Sànchez, que li donaran ales com va donar-li la pandèmia i l’economia a la lideresa madrilenya Ayuso. Afirma Casado que vol recollir signatures contra els indults,  seguint la mateixa estratègia del PP de Mariano Rajoy, que ara fa quinze anys va recollir també signatures en contra de l'Estatut català.

De ben segur la decisió sobre els indults que adopti Sánchez condicionarà el que resta de legislatura a Espanya, com s'ha pogut demostrar en l'intercanvi dialèctic entre Sánchez i Casado al Congrés, però també tindrà impacte en l'arrencada del nou Govern a Catalunya, que veu com una mesura de gràcia que podria afavorir la seva interlocució amb l’Estat, se li pot girar en contra si els poders fàctics espanyols llencen totes les seves armes en contra d’aquesta mesura. Tot plegat fa que els catalans estem passant, altra vegada, per una situació que el director del programa ‘El Món a RAC-1’, Jordi Basté, ha definit en el seu davantal d’avui, com a ‘Estrés post traumàtic’. Si voleu llegir el contingut del ‘davantal’ d’en Basté podeu llegir-lo tot seguit. 

Estrès post traumàtic

Entre els fets d’octubre del 2017, el que vam viure, amb líders a la presó i uns altres a l’exili, els atemptats de Barcelona i Cambrils, el judici al Tribunal Suprem i el coronavirus del darrer any... tinc la sensació que els catalans estem passant per un estrès post traumàtic.

Un estrès que ara s’agreuja amb la reacció de la dreta espanyola i d’una esquerra dretana que utilitza l’escarni davant la voluntat del govern d’Espanya d’indultar els presos. Catalunya volia marxar votant i el càstig és el peu al coll amb sabata de taló clavant-la fins que surti sang amb la pressió.

No és càstig, és humiliació. No hi ha Cristo que aguanti aquesta creu. Què volen més? Compliment íntegre de penes? Violadors, assassins, colpistes amb tanc i pistoles, polítics segrestadors van gaudir d’indults. Què volen, que diguin que no ho tornaran a fer? El què? Intentar votar per assolir un objectiu democràtic? O la por és perquè surtin de la presó i tornin a patir el ridícul del PP d’aquell 1 d’octubre del 2017?

Quan hi ha un conflicte polític s’ha de resoldre políticament, no judicialment. I hi ha una de les dues parts que ha perdut la batalla perquè no va saber calcular la potència d’Espanya, el desinterès d’Europa i perquè va quedar glaçada en veure la reacció judicial.

L’independentisme esperava comprensió i ha rebut, en el cas més generós, menysteniment, i en el més extrem, ànim de venjança. Espanya va creure que Catalunya marxava i l’ensurt va ser tan bèstia que la reacció va ser excessiva i exagerada.

I ara, amb els líders de tot, o a la presó o exiliats, la vida ha anat passant i la pandèmia ha calat a les nostres vides. Un govern espanyol vol pactar uns indults i surt una part important d’Espanya amb els seus partits, mitjans, justícia i si cal el clero que busca la destrucció ideològica del rival. Sigui com sigui, fins i tot amb un president del govern d’Espanya socialista, Felipe González, vomitant sobre els indults en un programa en què els protagonistes es diuen Trancas i Barrancas.

I com ahir deia en Josep Martí, l’independentisme ha reculat estratègicament fins a l’any 2012 amb un missatge  ─el d’ERC─  molt similar al d’Artur Mas de l’època. És a dir, referèndum pactat amb l’estat i negociar amb el govern d’Espanya. Es diu el 2021 i es deia el 2012.

És un pas enrere sense que ningú, a còpia de clatellots, presons, escarnis econòmics, hagi abandonat la idea de ser independentista. Ans al contrari: amb la reacció vista cada cop que l’independentisme ferit, tocadíssim, alça una mica el cap rep un altre clatellot i calla, no només no convenceran ni un independentista perquè ho deixi de ser, sinó que multiplicaran els sobiranistes com el miracle dels pans i els peixos. L’independentisme no ampliarà la base amb lliçons, sinó que serà l’Espanya més intolerant la que ho aconseguirà “en nombre de la ley”.

I tot per la política. Tot això d’aquestes darreres hores no és perquè s’ho creuen (alguns d’aquests partits en privat t’expliquen tot el contrari del que fan), ho fan per guanyar. Per tombar el govern del PSOE i Podem. L’ “A por ellos” agafa el pont aeri i a Madrid s’instal·la la idea que, Espanya ni de conya “rota”, però ara ja ni “roja”. I juguen a fer política i a carregar-se el govern de torn mentre el patiment de les famílies dels presos, la incredulitat d’una part majoritària a Catalunya, agafa embranzida.

I utilitzen les excuses com no demanar perdó. On és escrit que, per aconseguir un indult, s’hagi de demanar perdó? Com es valora, com es mostra el penediment? És difícilment constatable i, per tant, que com a requisit de l’indult és una barbaritat. Es diu perdó i ja n’hi ha prou, encara que no ho pensis? Com es valora això judicialment?

Per cert, també podríem dir que Rafael Vera, després d’haver sortit indultat pel govern del PP d’Aznar, que amb el cas GAL va enderrocar el PSOE, va dir literalment que “pedir perdón por la actividad de los GAL es un esfuerzo absolutamente inútil”.

I així estem. Amb l’independentisme intentant pactar amb el govern d’Espanya. El govern d’Espanya aguantant les envestides de tota la dreta i una part de l’esquerra. Que vigili l’estat perquè al pas que va, en lloc del 2012 l’independentisme es carregarà de raons per tornar el 2017. Per què després de castigats, atonyinats, empresonats, exiliats, sancionats, inhabilitats o represaliats què queda? Perquè qui humilia per demostrar el seu poder l’únic que ensenya és la seva pròpia misèria.

Jordi Basté

Periodista

Davantal del programa  El Mon a RAC1  del 28 de maig del 2021

20 de maig 2021

Diàleg i confrontació

En una recent carta dirigida als socis d’Òmnium Cultural, el seu president, Jordi Cuixart, afirmava que "el diàleg i la confrontació no són propostes contradictòries"  lligant així les propostes polítiques que els últims dies havien tensat les relacions entre Junts x Catalunya i Esquerra Republicana i on advertia també que l'estratègia de l'Estat és dividir el sobiranisme. Per això feia una crida a la maduresa de tothom i demanava als partits independentistes que aparquessin les disputes electorals i definissin objectius comuns.

Aquest cap de setmana, després de tres mesos de llargues negociacions entre els equips de JxC i ERC, per fi s’aconseguí posar d’acord els dos principals partits sobiranistes, gràcies a una ‘tancada’ dels líders d’ambdues formacions, Jordi Sánchez i Pere Aragonès, en la que posaren les cartes sobre la taula i decidiren que l’única sortida a l’atzucac en què s’havien ficat ells mateixos, era formar un govern de coalició on totes dues forces aportessin una part dels seus respectius fulls de ruta per convergir en un Govern més aviat autonòmic que fidel al mandat de l’1-O.

Com escrivia Vicent Partal en el seu editorial «Clara Ponsatí ho va descriure ahir dient que després d’això ja no hi hauria cap partit que mantingués el mandat del Primer d’Octubre com a base de la seua acció. I aquesta és la realitat. ERC hi va renunciar a partir de l’aplicació del 155 i la CUP i Junts han tardat una legislatura, però ja hi han arribat, també. Quan el president Quim Torra, una altra de les poques veus crítiques amb aquest pacte, avisava al final del seu mandat que l’autonomia, la voluntat de gestionar l’autonomia i tot allò que representa, és un dels obstacles més clars que frena la independència, l’encertava de ple.» Potser el que cal ara és ser més intel·ligents, sortir al carrer a ‘apretar’ com deia el President Torra, però això sí, tenint clar que ningú renúncia a l'1-O. Si hi ha un partit que mai hi ha renúncia és JxC, i si hi ha un president que el representa és Puigdemont. ¿Necessitem més força, com diria ERC, "eixamplar la base" per fer la independència? Potser, com va passar la legislatura passada realment no n’hi ha per tant i potser hauríem de focalitzar-nos més en l'estratègia en general. Per créixer ser al govern ens serà més útil, i quan més creixem més sortida podrem donar a la reivindicació de l’1-O.

Veurem a partir d’ara com evolucionen les relacions amb Madrid i cap on deriven les actuacions del ‘Gobierno’, especialment pel que fa als indults dels presos polítics, però només cal fer una reflexió: si ja no queda ningú que pugui amenaçar l’estabilitat de Pedro Sánchez, per quin motiu hauria de compensar ningú si ningú no l’amenaçarà amb res?. Sembla que el diàleg serà difícil, ja que Espanya sí que s’ha instal·lat en la confrontació. I per tant, ni que ho vulguin, als polítics catalans no els serà fàcil sostreure-se'n. La repressió no s’aturarà ni un sol minut. Una anàlisi sobre l’acord de govern forjat aquest cap de setmana, l’escriu l’historiador Agustí Colomines en l’article titulat ’Visca l'1-O! Mori el mal govern!’ que podeu llegir tot seguit. 

Visca l'1-O! Mori el mal govern! 

A la masia on dissabte negociaven Jordi Sànchez i Pere Aragonès va declarar-s’hi un foc en el cobert que tenen. Va provocar-lo un curtcircuit en un tractor i el foc es va estendre tant que per extingir-lo van haver d’intervenir-hi els bombers, l’ADF i els veïns. Això era diumenge, però, i els negociadors ja s’havien traslladat a una altra masia, a Can Magarola, a Alella. Va ser en aquest paratge del Maresme on a l’últim sospir Sànchez i Aragonès van arribar a un acord. El foc a la finca osonenca del Soler de n’Hug em sembla una gran metàfora de com hauria pogut acabar el persistent enfrontament entre Esquerra i Junts. Optar per jugar a la ruleta russa electoral hauria estat una greu irresponsabilitat. A més, segons les darreres enquestes, el 80% dels votants independentistes reclamen persistentment la unitat entre els tres partits.

Hi ha qui diu que una negociació llampec com aquesta s’hauria pogut fer 48 hores després del 14-F. S’equivoca. Perquè la política esdevingui prosa, primer necessita temps. A més, una negociació consisteix en un acostament de dues parts oposades cap a una posició mútuament acceptable amb la qual els que negocien obtinguin beneficis. El procés de maduració d’una negociació també depèn de la consciència que hom pren de la força que té, de la pressió ambiental i de l’avaluació de riscos. Si els sectors més intransigents de cada partit creuen que aquest és un acord prim, uns perquè el troben merament autonomista i els altres perquè el troben massa independentista, senyal que és bo. Els comuns també estan que trinen perquè creuen que Esquerra els ha utilitzat. Que no en tinguin cap dubte. Esquerra va explorar una via alternativa al pacte amb Junts fins que va constatar que el substitut, el PSC (o sigui el PSOE), no mouria peça. Junts va adonar-se de la maniobra i després de recuperar-se de l’ensurt va apujar el preu del pacte. Qui no ho sàpiga llegir en les quaranta-sis pàgines de l’acord és que és cec. La política és un joc d’estratègia que dona avantatges a qui sap veure la jugada següent abans que el contrincant mogui fitxa.

Ara ja tenim acord. I a Madrid la premsa espanyolista treu foc pels queixals. És un acord suficientment obert perquè les dues estratègies que sostenen Esquerra (taula de diàleg) i Junts (confrontació democràtica) hi estiguin contemplades. Un dels consensos acordats és ben explícit: “Compartim l’aposta pel diàleg i la negociació política per resoldre el conflicte polític existent, així com la necessitat d’una confrontació cívica i pacífica per forçar l’Estat a assumir la realitat fins ara negada”. Els que asseguren que arran del pacte “cap partit amb representació parlamentària reivindicarà el mandat de l’1-O”, queden desmentits amb la literalitat d’un altre compromís: “Compartim que només un referèndum d’autodeterminació acordat amb l’estat espanyol pot substituir el mandat polític del referèndum de l’1 d’octubre de treballar per fer real la República catalana”. La responsabilitat de cada partit és, precisament, aquesta: vetllar perquè la defensa de l’1-O tingui una traducció real. No cal repetir un 27-O vergonyós.

Les intervencions de Sànchez i Aragonès en la presentació de l’acord als Jardins del Palau Robert van reflectir la doble ànima que l’inspira. Aragonès va llegir el que deia, insistint en aquest doble llenguatge que fa servir Esquerra per acontentar els federalistes del partit, refractaris al pacte amb Junts, mentre que Sànchez va fer una intervenció sense papers, ben articulada i gens improvisada, per deixar clar que el conflicte independentista és obert i que ho continuarà sent per a molt de temps si l’Estat no reacciona. L’amnistia és el pas previ per creure en cap diàleg. El paper ho aguanta tot, ja se sap, i a partir d’ara caldrà estar molt atents per avaluar quina és l’evolució del que s’ha acordat. El nombre de comissions bilaterals demostra que la malfiança entre els dos socis és ben viva, però també té la virtut d’aïllar el Govern dels possibles embolics. I és que entretant no es resol el conflicte, cal governar, que és el mateix que hauria hagut de fer l’anterior govern i que només s’hi va veure obligat —i encara sort que el president Torra va saber reaccionar a temps— en declarar-se la pandèmia. El millor govern, malgrat els desajustos i la ineptitud d’alguns consellers, que haurien d’haver estat cessats, s’ha pogut veure en el temps de descompte d’un president que es va resistir a fer el que s’havia acordat a Waterloo que faria: governar l’autonomia.

Malgrat algunes incongruències, com ara ajuntar Agricultura amb Canvi Climàtic, que és com voler que el llop i el xai s’entenguin, l’estructura del Govern té sentit i el repartiment de responsabilitats és més equilibrat que no pas era en l’etapa anterior. Em sembla un gran encert que hagi desaparegut el Departament de Governació, perquè Administració i Funció Pública ha d’estar ubicat a Presidència si es creu de veritat en la importància del sector públic. De la mateixa manera, trobo encertadíssim l’aparició dels dos nous departaments (Feminismes i Igualtat i Recerca i Universitats), més necessaris que mai, i la reformulació de l’antic Departament de Territori per convertir-lo en el Departament de Polítiques Digitals, Infraestructures i Agenda Urbana. Que el Departament d’Afers Socials ara passi a denominar-se de Drets Socials és un avenç ideològic que espero que no sigui simplement estètic. Però un govern com aquest, que ha de saber combinar la gestió —i a ser possible la resolució— del conflicte amb l’Estat amb l’administració del benestar i la seguretat ciutadana, només reeixirà si els responsables de cada departament són competents i políticament forts. Aquestes dues condicions són tan imprescindibles com assegurar la paritat de membres del Consell Executiu.

Agustí Colomines i Companys

Historiador

Article publicat al digital  EL NACIONAL.cat el dijous 20 maig del 2021

11 de maig 2021

El Consell per la República no és l’escull

Tot apunta que les negociacions de JxC amb ERC per la formació d’un govern de la Generalitat netament independentista s’han trencat aquest cap de setmana. Els republicans han decidit encetar immediatament les converses per sumar els suports necessaris per aconseguir investir Pere Aragonès. La formació liderada per Puigdemont no dóna per garantits els 4 vots necessaris i amaga amb la repetició electoral. Els comuns han explicitat la seva intenció d'entrar dins l'executiu i demana al PSC que cedeixin els seus vots. Els socialistes descarten, de moment, aquesta possibilitat i insten a ERC a parlar.

Segons sembla el principal entrebanc per arribar a un acord de govern amb JxC, és el tractament que es vol donar al Consell per la República. Dissabte passat al programa "FAQS" de TV3 el diputat d'Esquerra al Parlament i un dels membres negociadors per intentar formar govern a la Generalitat, Sergi Sabriá, va dir textualment: “No ens sembla correcte que el Consell per la República estigui per sobre de l'espai de consens”. El trencament de les negociacions per a un pacte de legislatura entre ERC i Junts per Catalunya d'aquest dissabte ha creat una situació molt complexa, i queden molt pocs dies per resoldre-la. La data límit és el 26 de maig: abans d'aquell dia, Pere Aragonès ha d'aconseguir superar un segon debat d'investidura per al qual encara no disposa de prou suports, ja que sembla que de moment, el PSC no està disposat a fer de crossa d’ERC si no es proposa Salvador Illa com a president.

Dissabte passat el cantautor i exdiputat de Junts pel Sí, Lluís Llach, completament decebut amb la política independentista va piular: “Entre les declaracions d'en Pere Aragonès (amic) i les d'en David Fernández (amic) vaig a fer la migdiada uns quants dies.” i també: “Ah, i me'n descuidava les de l'Oriol Junqueras d'ahir que són les que lliguen la maionesa”. Es venia a referir a les declaracions de dos amics seus, Pere Aragonès i David Fernàndez, que aquest dissabte han dinamitat la guerra independentista. Per una banda, Aragonès ha anunciat la voluntat d’ERC de constituir un Govern en solitari amb el suport de Junts, i de l’altra, Fernàndez ha negat que una majoria de vots independentistes legitimi la unilateralitat, renunciant a una lluita constant fins i tot abans de ser majoria en unes eleccions. Finalment, Llach també ha recordat que aquest divendres Junqueras va declarar que la República s’ha de planificar “pensant a 10 i a 20 anys vista”.

Després de les dues piulades de dissabte, Lluis Llach ha tornat a la càrrega rebutjant les acusacions d’Esquerra Republicana que el Consell per la República pretengui tutelar el Govern i la presidència de la Generalitat, advertint que seria un desastre democràtic que no hi hagués un acord de les forces independentistes i exigint que ningú els utilitzi per fer embarrancar les negociacions que els partits polítics autonomistes independentistes han de dur a terme amb èxit. "M'escandalitza que ens diguin que volem tutelar. Em sembla espantós, i com a membre d'aquest Consell per la República, imaginar que la presidència de la Generalitat ha de ser tutelada no ho puc admetre. No admetem que se'ns digui que volem tutelar la política de la Generalitat. No és veritat. Ha de quedar clar", ha assegurat Llach. “Que ningú usi el Consell d'excusa”. Clar i català.

L’activista i exdiputada al Parlament de Catalunya en l'11a legislatura pel partit Catalunya Sí que es Pot, Àngels Martínez Castells, arran d’aquest recés que s’ha imposat en Llach, ha escrit un interessant article amb el títol precisament de “La migdiada de Lluís Llach”, on afirma que “qui interfereix en la sobirania de Parlament i Govern no és cap Consell per la República, sinó les escorrialles de les forces del 155”. Aquesta és la veritable tutela que s’exerceix sobre la Generalitat des de fa més de tres-cents anys i que molts no volen reconèixer. Llegiu l’article de l’Angels tot seguit.

La migdiada de Lluís Llach

No sé com s’ho farà Lluís Llach per dormir la migdiada llarga amb la qual amenaça. Potser les seves cançons li serviran de banda sonora, i com la remor dels rierols, l'ajudaran a fer la digestió de tot el que costa tant de pair. Endevinant el que ens ve a sobre, benaventurat sigui en Lluís si aconsegueix fer una becaina tranquil·la. En canvi, d’altres som tan maldestres que, per no poder, ni tan sols fem viatges onírics a Itaca. Els malsons s’imposen i els genis malignes dels quatre cantons del llit ens trasbalsen. Com en nit de tempesta, el tro que retruny és el so dels trets al peu que fan impossible d’avançar.

Les destrosses de començar els pactes de govern amb els socis petits per “collar” els grans erra la diana. I els espetecs d’ultimàtums amb pólvores molles o l’eixordador esclat de perillosos cartutxos de dinamita sols obren pas a noves incògnites i fan entrar —tant si es vol com si no es vol— en dimensions que preferiríem ignorar.

Pel camí dels desacords que no porten precisament a aconseguir govern, sorgeix la insinuació perversa que el Consell per la República vol imposar-se com a organització privada (es recorda a bastament) sobre un Parlament legítimament escollit. Si aquest fos el cas, no sols seria matusser, sobretot seria lleig i gens democràtic. Però no ho és, i Lluís Llach ens diu molt més. Escriu que és un disbarat i, com a excusa, molt dolenta. Que no hi ha cap intent d’imposar tuteles, ni suplantar sobirania. I jo me’l crec. Del tot. Perquè en Lluís ho ha viscut molt de prop i ningú pot dubtar que és, per sobre de tot, una persona demòcrata i honesta.

No hi ha res que es pugui imposar, sense dictadura, sobre els parlaments i els governs legítimament constituïts. Tant de bo ho entenguessin així de bé les forces obscures que van irrompre als col·legis l’1 d’octubre, les que manen despenjar pancartes que reclamen llibertat, i les que no suporten els llaços grocs, posen multes que arruïnen famílies, i inhabiliten a tot i a dret... És clar que la Generalitat ha de ser sobirana. I no hi ha cap demòcrata informat que pugui posar-ho en dubte, però qui interfereix en la sobirania de Parlament i Govern no és cap Consell per la República, sinó les escorrialles de les forces del 155 que ens diuen fins i tot de quin color han de ser les ponsèties quan el presidente Pedro Sánchez fa veure que inicia diàleg amb el president Quim Torra i Pla. Grogues no. Recorden?

Anar contra el Consell per la República, deformar la seva imatge i les seves intencions davant la gent i adduir-ho com a obstacle insalvable a la formació de govern entre ERC, la CUP i Junts, sols vol dir que no s’ha progressat prou en les maneres de fer política ni en el respecte a la veritat, que és una forma prioritària de respecte per la ciutadania. Privar-se d’aquest instrument que té ja les arrels i el reconeixement de pertinença a una Catalunya lliure i activa més enllà de fronteres i constitucions imposades i tribunals de part, és llençar al foc una eina d’alliberament que pot ser més reeixida encara del que ho és ara. Sense el Consell ni s’afavoreix l’independentisme ni el sobiranisme. I sí que s’afavoreix, en canvi, als que ens volen sense veu ni força nord enllà: els hereus del franquisme partidaris de l’unitat über alles. De veritat hi ha algú que vulgui el millor pel reconeixement internacional de Catalunya i es permeti el luxe de prescindir del Consell per la República? Tal com estan ara les coses ara, costa massa d’entendre.

Els intents de dormir i descansar —no vint anys fins a èpoques daurades, sinó sols el que cal i és just per sobreposar-se als ensurts— no arriben a acomplir-se perquè sobrevolen els monstres de la raó que cerquen noves corporeïtats després de perdre bous i esquelles en els resultats messetaris del passat 4 de maig. Sabem que Madrid no és Espanya, però sabem també que Catalunya és massa sovint el recurs i auxili de les elits estatals unionistes amb problemes.

Parodiant el vell consell masclista atribuït a Dumas, pare de cherchez la femme, es troba l’ombra d’un tercer home en el crim de desfer les majories del 14 de febrer. I el delicte és donar peixet als big pretenders” de la JONS i les FAES, i a tots aquells pels quals debilitar Catalunya i la seva cultura és raó ominosa de vida. I ho és també deixar fer passos endavant, cap a un futur govern, a un Salvador Illa desaprofitat, que passa de ministre de Sanitat a cap de l’oposició d’una autonomia tan poc autònoma, mentre puja de nou al podi dels maquiavel·lismes un Miquel Iceta, ara ministre de Política Territorial, que demostra no haver perdut facultats d'ençà que va aconseguir prendre —mitjançant Valls— l’Ajuntament de Barcelona a l’Ernest Maragall i ERC. Pot semblar mentida, però Iceta, després de robar per als comuns l’Ajuntament de Barcelona, pot aconseguir —presumptament— que la damnificada ERC aguanti la metxa per fer la voladura incontrolada del món independentista.

Però tant de bo res d’això sigui veritat i no passi de ser un malson, o les falòrnies d’una aprenent de Miss Marple en hores baixes. Hi ha, però, un convenciment fonamentat pels dos anys de viure de prop la manera de fer política de Catalunya Sí Que Es Pot poblada pels que reparteixen ara carnets, en triatge propi, de qui és d’esquerres i de qui no ho és, encara que ells mateixos no passin, en molts casos, de ser esquerres de pissarrí forjades, contra natura, en les inexistents equidistàncies.

Potser el millor seria aturar-se... i pensar. I per ràbia que facin alguns companys, entendre molt bé la diferència entre adversaris i enemics. Mentre hi siguem a temps, recordem amb Lluís Llach que no és això, companys, no és això...

Aturem el malson i fem-nos grans d’una vegada.

Àngels Martínez Castells

Doctora en Ciències Econòmiques

 

Article publicat al digital  ELNACIONAL.CAT  el dilluns 10 de maig del 2021.

06 de maig 2021

Jordi Cuixart i l’indult

La Sala Segona del Tribunal Suprem, en una decisió que no és habitual, ha donat un termini de cinc dies a les defenses dels presos polítics catalans perquè presentessin un escrit amb el seu posicionament sobre el perdó abans d'emetre l'informe sobre si és procedent o no concedir l'indult. Si considerem que l’indult és una mesura de gràcia que concedeix el govern de torn i que suposa el perdó de la pena, però que la persona indultada segueix essent culpable dels delictes pels quals estava empresonat, no és estrany que la reacció de la majoria dels presos ha estat el rebuig d’aquesta prerrogativa que ara es treu de màniga el jutge Marchena, no s’acaba de veure amb quines intencions.

L'independentisme faria bé de rebutjar tots aquests indults i posar com una exigència irrenunciable l'amnistia i al mateix temps condicionar la legislatura a Madrid en el que seria també una manera d'interpretar els resultats de passat 14 de febrer. La forma en què el govern de Pedro Sánchez està jugant amb l'indult als presos polítics, condemnats pel Tribunal Suprem a més d'un centenar d'anys de reclusió, és una absoluta canallada només a l'altura d'un polític que ha fet de l'incompliment permanent de tots els seus acords la guia per avançar en l'esfera pública. El fet que l'indult sigui una gràcia del govern de torn no li dóna dret a embolicar permanentment la troca amb aquesta qüestió i posar-la enmig del debat polític com un esquer quan li interessa i retirar-la quan ja no ho necessita. Només faltava ara que el Suprem hi posi cullerada i exigeixi als presos que diguin si accepten l’indult i per tant si reconeixen la seva culpa. És una humiliació més de la justícia espanyola que vol l’independentisme agenollat i vençut, demanant perdó per tota l’eternitat.

El primer a respondre a aquest nou estirabot del jutge Marchena va ser Cuixart que va deixar clar que no demanaria perdó i que no volia l'indult. El president d'Òmnium, condemnat a nou anys per un delicte de sedició, ha deixat clar que rebutja l'indult i que la seva "prioritat com a pres polític no és sortir de la presó" sinó la resolució del conflicte polític a través de l'amnistia "com a solució col·lectiva", i no pas per la via de l'indult que considera una "solució individual". El posicionament de Cuixart durant el judici de l'1-O i especialment en el torn d'última paraula, ja va deixar clar que no es penedia dels fets, que ho tornaria a fer i que tornaria a fer crides a la mobilització ciutadana "pacífica, democràtica i permanent". És públic i notori que Cuixart manté aquest posicionament i continua lluitant per l'exercici i defensa dels drets fonamentals.

La versió internacional de The New York Times ha publicat aquesta setmana un interessant reportatge sobre Jordi Cuixart titulat “Criminal o màrtir? El pres suscita un dilema polític a Espanya.” El diari repassa la trajectòria i la situació del president d’Òmnium Cultural, empresonat a Lledoners amb una condemna de nou anys per sedició. El reportatge el signa el periodista Nicholas Casey, cap de l’oficina de Madrid d’aquest prestigiós rotatiu, que cobreix Espanya, Portugal i el Marroc i que va passar una dècada com a corresponsal estranger a Amèrica Llatina i l'Orient Mitjà, des d’on va escriure sobre política nacional durant la campanya presidencial dels Estats Units del 2020. El periodista insisteix que, fins i tot enmig d’una pandèmia, la figura de Cuixart i la resta de presos polítics és un “problema polític” per a l’estat espanyol. Recorda que diverses organitzacions de defensa dels drets humans, com ara Amnistia Internacional i Human Rights Watch, s’han pronunciat contra la sentència del Tribunal Suprem espanyol. Si voleu llegir el reportatge del The New York Times, traduït al català podeu fer-ho tot seguit.

Criminal o màrtir? El pres suscita un dilema polític a Espanya.

Un líder separatista català, Jordi Cuixart, compleix una condemna de nou anys de presó per haver donat suport a una candidatura independentista fallida a la seva regió espanyola. Els seus partidaris diuen que no hauria d’estar a la presó en absolut.

Al costat d’un frondós bulevard de Barcelona hi ha la seu d’Òmnium Cultural, una organització coneguda a Espanya tant pels seus premis literaris com pels seus somnis d’una república independent a Catalunya. Però el seu president, Jordi Cuixart, no podem trobar-lo dins aquesta seu: des de fa tres anys i mig viu a una cel·la de la presó.

Per a les autoritats espanyoles, el senyor Cuixart és un criminal perillós, condemnat per sedició per haver dirigit una concentració en un moment en què ell i altres líders separatistes intentaven establir un estat separatista a la regió nord-est de Catalunya. Tanmateix, per als seus partidaris i als ulls de molts països estrangers, és un pres polític assegut al cor d’Europa. "Volen que canviem els nostres ideals", va dir Cuixart en una tarda recent, parlant a través d'un gruixut vidre a la secció de visitants de la presó.

Han passat més de tres anys des que el moviment independentista català gairebé va trencar Espanya i els polítics de Madrid aparentment han guanyat. Els plans de secessió en gran part han mort. El soroll de les cassoles picant als balcons, que havia estat un element del moviment, poques vegades s’escolta de nit ara a Barcelona. Però els líders espanyols, ara consumits amb la lluita contra la pandèmia del coronavirus, encara tenen un problema polític. Per a molts, el senyor Cuixart i vuit més empresonats per sedició són ara màrtirs que, segons grups de drets humans, estan detinguts només per expressar i actuar d'acord amb les seves opinions polítiques.

Per al govern espanyol ─i per a Europa en general─ també s’han convertit en un mal de cap diplomàtic, que ha provocat acusacions d’hipocresia contra una regió coneguda per exigir més llibertats democràtiques a tot el món. Rússia va citar aquest any els presoners catalans per desviar les peticions d'Europa per a l'alliberament d' Aleksei A.Navalny , el líder de l'oposició rus. Els Estats Units citen els presos en el seu informe sobre els drets humans sobre Espanya i qualifiquen els empresonaments com una forma d'intimidació política. Fins i tot els legisladors de la Unió Europea, de la qual Espanya n’és membre, han plantejat la seva situació. Quan el bloc va discutir demanar comptes a Hongria i Polònia davant la UE. alguns legisladors europeus van assenyalar una doble norma: Espanya, segons van dir, tenia presos polítics.

Els empresonaments provenen d’un conflicte de llarga durada, encara sense resoldre, sobre identitat, llengua i qui és que té dret a governar a Catalunya, una regió de 7,5 milions de ciutadans a la frontera amb França. El 2017, Catalunya es va veure sumida en el caos quan els seus líders van intentar celebrar un referèndum regional d’independència desafiant els tribunals espanyols. El govern nacional de Madrid va enviar escamots antidisturbis, que es van apoderar d'urnes i fins i tot van atacar i ferir alguns votants. Els separatistes van obtenir la victòria de totes maneres, malgrat que més de la meitat dels votants no van votar i les enquestes van demostrar que Catalunya estava dividida per la independència.

Desafiant, el Parlament a Catalunya va continuar endavant i va declarar, malgrat tot, la independència i només va suspendre la seva pròpia declaració abans de ser dissolt pel govern espanyol. En aquell moment, el senyor Cuixart ja havia estat arrestat i altres líders separatistes havien fugit cap a Bèlgica.

El 2019, els tribunals van condemnar el senyor Cuixart i vuit persones més a entre nou i tretze anys de presó després de condemnar-los per sedició. "Està a la presó simplement per exercir el seu dret a expressar-se", va dir Esteban Beltrán, que dirigeix l'oficina espanyola d'Amnistia Internacional, sobre el senyor Cuixart. Arancha González Laya, ministra d'Afers Exteriors espanyola, va dir que aquest cas va portar records dolorosos al país d'altres moviments independentistes, inclosos els assassinats del grup terrorista ETA, que va lluitar durant dècades per la independència de la regió basca del nord. “No són presos polítics. Es tracta de polítics que han incomplert la llei”, va dir la senyora González Laya en una entrevista. “La pregunta és: teniu a Espanya la capacitat d’expressar una opinió diferent? Resposta: Sí. Té dret a decidir unilateralment que destrueixi el país? No " va afegir.

Però David Bondia, professor de dret internacional a Barcelona, va dir que el govern espanyol estudiava una revisió que modificaria les seves lleis de sedició, cosa que és admetre en realitat que s’havia produït un error amb l’empresonament dels líders separatistes. El cas del senyor Cuixart va ser encara més problemàtic des del punt de vista jurídic. Va ser el cap d'una entitat cultural, tot i que el seu judici contra la sedició es va dur a terme sota un marc legal reservat als polítics, va dir Bondia, que va plantejar qüestions relatives al procés.

Per a Carles Puigdemont, l'expresident de Catalunya que va liderar l'empenta del referèndum, la situació recorda els dies de la dictadura franquista, quan els opositors polítics vivien amb por de ser perseguits. "Per a nosaltres, això ens ha colpejat durament i ens ha portat al passat", va dir. Puigdemont, que també és buscat per càrrecs de sedició, va fugir d’Espanya el 2017 a Bèlgica, on milita al Parlament Europeu. Però la seva immunitat parlamentària va ser eliminada al març, cosa que li va permetre l'extradició.

L’ombra de Franco va jugar un paper als primers dies d’Òmnium, l’organització cultural que el senyor Cuixart continua dirigint. Va ser fundada el 1961 per un grup d’empresaris per promoure la llengua catalana en un moment en què el govern espanyol en prohibia l’ús en públic. Poc després, els franquistes van tancar Òmnium i l’entitat va passar a la clandestinitat. Quan el senyor Cuixart creixia als afores de Barcelona als anys vuitanta, Franco havia mort i molts vestigis del seu règim havien estat arrasats durant molt de temps. Però el senyor Cuixart encara veia una intolerància cap a la seva cultura. Hi havia el nom del senyor Cuixart, per exemple. El seu primer nom, Jordi, era el nom en català del patró de la regió, Sant Jordi el drac assassí. Però en els documents oficials, el senyor Cuixart estava registrat amb el nom castellà Jorge, una pràctica habitual al país, que havia prohibit registrar els noms de pila catalans. "Van veure la diferència com una amenaça", va dir.

El senyor Cuixart va ser apropat al món de les lletres catalanes per un oncle propietari d’una llibreria que aviat va ser coneguda pels seus debats literaris plens de poetes i personatges polítics. L'ambient era "un huracà creatiu", va dir Cuixart que l'inspiraria durant dècades. De jove, el senyor Cuixart es va submergir en el món dels negocis, primer treballant a les fàbriques de Barcelona i després estalviant per obrir-ne una de pròpia. Després que el seu perfil d’empresari comencés a augmentar, es va incorporar a Òmnium el 1996.

L’entitat s’havia convertit des dels seus dies clandestins en una força clau de la cultura catalana. Va reviure la Nit de Santa Llúcia, un festival literari a les nits de Barcelona que havia estat prohibit per Franco, i que lliurava el Premi Sant Jordi a la millor novel·la escrita en català. Òmnium també va tornar a despertar els sentiments nacionalistes que sentia el senyor Cuixart quan era adolescent. "Ser català és més que una llengua i un sentiment", va dir. “Va ser una decisió viure aquí i estar aquí. Això és el que et fa ser català"

El 2010, els tribunals espanyols van anul·lar part de l’Estatut que atorgava amplis poders d'autogovern, quatre anys després que fos aprovada pels votants i el Parlament autonòmic. Aquest moviment va provocar ràbia generalitzada i les banderes separatistes es van fer habituals al país. Aviat, el Parlament discutia una moció per declarar un estat independent, considerat durant molt de temps un somni extremista dels radicals.

El senyor Cuixart, que el 2015 s’havia convertit en el president d’Òmnium, de vegades estava controvertit perquè el seu grup també s’hagués adherit a l’empenta independentista: al cap i a la fi, era una organització cultural i no pas política. Però al final, va dir que no unir-se hauria estat situar-se en el costat equivocat de la història. El dia crucial va arribar per al senyor Cuixart el 20 de setembre de 2017, quan la policia espanyola, que intentava impedir que es fes el referèndum d’independència, havia assaltat un ministeri regional català basat en les sospites que s’hi organitzaven els plans de votació. Però una gegantina manifestació va envoltar la seu del ministeri.

El senyor Cuixart i un líder independentista, Jordi Sánchez, van intentar mediar entre els manifestants i la policia. Ambdós líders van establir passadissos entre la multitud perquè els agents poguessin entrar a l'edifici i van anunciar que qualsevol persona que actués amb violència seria un "traïdor". A mesura que passava la nit, el senyor Cuixart va dir que temia enfrontaments violents. En una gravació, se’l veu dalt d’un vehicle demanant que la multitud es dispersi. Malgrat alguns crits en contra dels manifestants, la majoria van marxar i el senyor Cuixart va dir que després se'n va anar a dormir.

La votació es va celebrar el mes següent enmig de la repressió. Però el senyor Cuixart,  recordant un acte anterior de desobediència civil que no li van portar conseqüències, després d’haver esquivat el servei militar quan era jove. Aquesta vegada també va pensar que tenia poc a témer. Però després van arribar els càrrecs: sedició, un dels delictes més alts d’Espanya. Aquests càrrecs draconians d’activitat en una protesta van sorprendre fins i tot als experts legals que van dir que les lleis de sedició –que cobreixen delictes menys greus que la rebel·lió total– s’havien utilitzat poques vegades en un país. "Vaig haver de buscar què era fins i tot la sedició", va dir Cuixart.

Ara, el senyor Cuixart passa els dies a la presó de Lledoners, un centre penitenciari construït per a prop de 1.000 interns i on estant tancats traficants de drogues i assassins condemnats. Va dir que passava les tardes meditant i escrivint cartes.

Jordi Cañas, diputat espanyol al Parlament Europeu que està en contra de la independència catalana, va dir que sentia poca pena per la situació del senyor Cuixart perquè els separatistes la van provocar ells mateixos. "No els perdono perquè han trencat la nostra societat", va dir Cañas, que va afegir que el desafiament independentista encara dividia les llars espanyoles. "Tinc amics amb els quals ja no puc parlar".

El senyor Cuixart, per la seva banda, va dir que no demanava perdó. Ho tornaria a fer tot, va dir. Ha de ser Espanya qui ha de canviar, va dir, no ell. "En algun moment, Espanya haurà de reflexionar i preguntar-se: què faran amb mi?" Va afegir: “Eliminar-me? No poden".

Nicholas Casey.

Periodista

P.S. Correcció: En una versió anterior d'aquest article es descriu de forma incorrecta  les altres vuit persones que foren empresonades per sedició juntament amb el Sr. Cuixart. No totes eren homes. Van ser empresonats sis homes més i també dues dones.

Article publicat al diari The New York Times el dimarts 4 de maig del 2021