Una revetlla diferent

La d’aquest any va ser una revetlla diferent. I no només perquè aquest any sí que l’hem pogut celebrar amb la sensació que tal vegada el final d’aquest malson és una mica més a prop, que també, sinó perquè ahir els nou presos del procés la van poder celebrar, per fi, en llibertat. I sobretot la varen poder celebrar també els seus amics i familiars. I ho van poder fer, després que alguns d’ells s’han passat a la presó pràcticament quatre anys. Els que més Jordi Cuixart i Jordi Sànchez, els primers a tastar la implacabilitat de la justícia de l’estat. I d’això en va fer 3 anys, 8 mesos i 7 dies. O cosa que és el mateix, 1.346 dies amb les seves respectives nits. Un rere l’altre i sempre, com a companyes de viatge, amb la soledat i la incertesa de saber quan s’acabaria aquest purgatori.

Els vam veure sortir de les presons, la Carme, la Dolors i també els set de Lledoners; aquests darrers comentant abans de sortir, el posat que havien de fer davant de les càmeres i de la gent que els esperava a fora. Malament quan t’has de posar d’acord en una cosa que el millor és fer-la tal com et surt de l’ànima en aquell moment. Però ara ja els tenim al carrer i el que compta són les declaracions unànimes que van fer tots ells i elles en veure’s lliures. Unanimitat en  reconèixer que, malgrat l’alegria que sentien, no renunciaven a cap de les seves conviccions polítiques i mostrant la ferma voluntat d’aconseguir pel seu país la llibertat i la sobirania que es mereix. Una altra cosa són els motius que han dut Pedro Sánchez a concedir aquests indults. Tothom assegura que han estat les pressions internacionals les que han obligat al PSOE, amb poca esma i arrossegant els peus a dur a terme aquesta acció. Malgrat la bona notícia de l’alliberament dels presos, continuaran pesant sobre ells les inhabilitacions que els aparten de les institucions on els voldríem la majora dels electors catalans. 

El cas és que els presos ja són lliures, però ara hauria de començar el procés de retre comptes. Procés que d’una manera o altra acabarà arribant. Retre comptes vol dir afirmar, sense cap vacil·lació, que l’1 d’octubre fou un acte d’afirmació i sobirania de tot un poble i que és un orgull col·lectiu. Probablement, el greu error va ser no dir aquella nit que el referèndum era una victòria, però no es podia considerar vàlid. I anar a eleccions. El que va passar els dies posteriors ho hauran d’explicar molt bé, sobretot, el que va passar el dia 27. Perquè el que va passar abans i després ha tingut conseqüències judicials per a més de 3.000 persones  ̶ que estan imputades però no indultades ̶  conseqüències socials, professionals i econòmiques per a altres, i conseqüències per al país en general. I si la presó, que tampoc s’ha fet servir del tot com arma política més enllà de per guanyar eleccions, ha impedit, per injusta, donar explicacions, ara ja no hi ha excusa. Per això han de servir també els indults. Per assumir les conseqüències polítiques que les judicials han impedit.

Si parlem de les conseqüències econòmiques, hem de considerar l’actuació d’un tribunal, que alguns anomenen encertadament ‘Tribunal de passar comptes’ que ha citat a declarar aquest mes de juny Artur Mas, Carles Puigdemont, Oriol Junqueras, Raül Romeva, Francesc Homs, Neus Munté, Andreu Mas-Colell, l’eurodiputat Jordi Solé i fins a 36 ex-alts càrrecs del govern. Se’ls reclama que paguin de les seves butxaques les despeses de política exterior de la Generalitat del 2011 al 2017. En un informe inicial de l'òrgan fiscalitzador calculava més de 15 milions d'euros utilitzats presumptament de forma irregular. El ‘Tribunal de passar comptes’ és una piconadora que surt de les catacumbes de l’Estat per arrasar el que quedi després –o fins i tot abans– de les sentències politicojudicials, per arruïnar els líders catalans i les seves famílies.

Un dels casos que ha tingut més ressò internacional ha estat el del professor Mas-Collel, fins al punt de fer que més cinquanta professors d’economia, entre els quals es troben diversos premis Nobel, hagin obert una recollida de signatures en contra de la decisió del Tribunal de Comptes espanyol. De fet tothom sap que en Mas-Colell és un home honest que no mereix el tracte infame d’aquesta justícia repressora. Per això ens ha semblat interessat recuperar l’article titulat “Andreu Mas-Colell, el derrapatge de la repressió espanyola”, publicat per la consultora internacional en comunicació pública resident a Brussel·les, Erika Casajoana, presidenta de CATGlobal, l’associació que canalitza els diners que van a parar a la cobertura legal dels polítics catalans que hi ha a l’exili. Llegiu si voleu l’article d’aquesta experta europeista tot seguit.                                                           

Andreu Mas-Colell, el derrapatge de la repressió espanyola

El pròxim 29 de juny, el dia del seu 77è aniversari, l’insigne economista de fama mundial Andreu Mas-Colell i 39 ex-alts càrrecs més del Govern de Catalunya hauran de comparèixer davant el Tribunal de Cuentas a Madrid, un òrgan administratiu que pot imposar-los multes multimilionàries sense garanties processals tals com els drets de defensa, a la tutela judicial efectiva i a la presumpció d’innocència.

Se’ls acusa de malversar fons públics per promoure a l’estranger la independència, a partir de l’any 2011. Retrotreient-se fins sis anys abans del referèndum català, un ens no judicial determina que les despeses ordinàries en acció exterior són diners malversats. Aquest desprestigiat organisme estatal, endogàmic i dominat pels grans partits polítics espanyols, transforma, d’un cop de ploma i sense cap justificació ni prova, la gestió quotidiana de l’administració catalana en un delicte. I procedeix a castigar-lo segons una primitiva lògica revengista més pròpia del règim anterior que d’un Estat Membre de la UE. La multa als ex-presidents de la Generalitat Artur Mas, Carles Puigdemont, ex-consellers i alts càrrecs i funcionaris del govern de Catalunya podria ser de desenes de milions d’euros i causar de facto la “mort civil” dels encausats, que patirien l’embargament dels seus comptes, propietats i tota mena d’ingressos.

No cal gaire imaginació per adonar-se que tal persecució massiva i arbitrària contra servidors públics és un avís a navegants: qualsevol que treballi per la Generalitat de Catalunya s’exposa a perdre tots els seus béns. Catalunya és una minoria política discriminada dins de l’Estat, amb un autogovern considerat delictiu d’ofici, fins que els tribunals europeus no demostrin el contrari anys després. Mentrestant, el Principat pateix una repressió incessant que condiciona la vida pública i privada. D’ençà de l’any 2017, l’Estat ha mancat del mínim respecte democràtic als ciutadans de Catalunya. Arrabassà el control de les institucions d’autogovern tot retorçant l’article 155 de la Constitució, i de pas ho aprofità per encetar la investigació prospectiva dels comptes públics que ha bastit el cas fake contra Mas-Colell i companyia. Madrid ha trepitjat repetidament el vot dels catalans, obligant-los a celebrar eleccions quan li ha abellit i encalçant penalment multitud de llurs representants electes. Ha adulterat la composició del Parlament de Catalunya, el Congreso, el Senat, el Parlament Europeu i àdhuc l’Ajuntament de Barcelona.

Podem parlar d’acarnissament repressiu, perquè entre la quarantena de perseguits pel Tribunal de Cuentas hi ha presos polítics com el vicepresident Junqueras i els consellers Romeva i Turull, que han estat jutjats i condemnats pel referèndum del Primer d’octubre de 2017, l’exiliat president Puigdemont, i fins i tot polítics ja multats en el passat pel mateix tribunal per a escarmentar-los per la consulta popular del 9 de novembre de 2014.

Cal recordar que organitzar un referèndum no està penalitzat a l’Estat espanyol. Per això les autoritats espanyoles optaren pel subterfugi d’atribuir als líders independentistes catalans la sedició -un delicte vague i anacrònic- i la malversació –sense una sola factura que la demostrés. Quan organitzar un referèndum era delicte, s’estipulava una pena màxima de 5 anys de presó. Tanmateix, nou líders polítics i cívics catalans han encaixat condemnes de 9 a 13 anys per fets que cap tribunal europeu no ha considerat delictius. No s’ha concedit ni una sola extradició dels membres exiliats del govern català de 2017.

La teranyina repressiva contra Catalunya s’ha de tenir en compte quan es reclama justícia i procés degut per a l’honorable Andreu Mas-Colell. Donem la benvinguda a la campanya de sensibilització endegada pel seu fill, i secundada per destacats economistes per exemple amb una petició a change.org. Han donat relleu internacional al màxim nivell a les irregularitats de l’Estat de Dret al Regne d’Espanya. Nogensmenys, les afirmacions que fan són incompletes i inexactes. Si Mas-Colell fos un “Spanish economist”, no tindria cap problema, ni un. L’assetgen per català, com a milers d’altres. No és per un mal funcionament puntual de les institucions espanyoles, sinó perquè s’està desplegant una revenja sense fi contra la nació catalana. El Sr. Pedro Sánchez, lluny de ser-ne víctima, n’és copartícip i culpable.

Un Estat cec i ressentit dinamita el normal funcionament de les institucions de Catalunya, una minoria nacional. Ni tan sols li respecta el dret a l’autonomia que li reconeix l’article 2 de la Constitució espanyola.

El deep state va tan desbocat que derrapa i comet l’error d’abraonar-se contra una figura mundial de la ciència econòmica, i s’enfanga en l’enèsima crisi reputacional autogenerada.

Espanya no mereix que ningú, per benintencionat que sigui, li tapi les vergonyes. Des de l’òptica catalana, tenim una nova prova que només la independència ens portarà la llibertat.

Erika Casajoana Daunert

Advocada i Màster en Estudis Europeus       

Article publicat al digital  La República  el dijous 17 de juny del 2021

El cas Marcel Vivet

L’Audiència de Barcelona ha condemnat a cinc anys de presó l'activista independentista Marcel Vivet per desordres públics, atemptat contra l'autoritat i lesions a un mosso d'Esquadra durant una manifestació el setembre del 2018 contra el sindicat Jusapol a la Via Laietana. També el condemna a pagar 600 euros de multa i 1.512 euros d'indemnització. La fiscalia li demanava cinc anys i mig de presó, mentre que la Generalitat li demanava quatre anys i nou mesos. El jove, col·laborador de Dolors Sabater quan era alcaldessa de Badalona, va assistir a la contramanifestació que va comptar amb el llançament de pols de colors als agents.

Fins aquí la notícia. Ahir els que vàrem escoltar i veure al programa FAQS de TV3 aquest noi i la seva mare parlant d’aquest afer, vam poder fer-nos una acurada idea de quina ha estat l’actuació dels poders públics per acusar i condemnar aquest xicot. Des de qualsevol punt de vista sembla evident que la condemna contra Vivet és clarament injusta, i endemés es veu agreujat pel fet que la sentència de l'Audiència de Barcelona conté implícit l'aplaudiment del tribunal a Jusapol, un sindicat policial notòriament arrenglerat amb l'extrema dreta, que era contra el qual va anar a manifestar-se Vivet. A Marcel Vivet li han caigut cinc anys de presó per haver colpejat amb un pal un agent antiavalots de la policia catalana. Suposant fins i tot que això sigui cert (el tribunal ho considera un fet provat, però així i tot és ben discutible), la desproporció de la sentència és evident.

Ara s’ha afegit un nou escàndol a aquest cas: la defensa del jove independentista ha revelat que hi ha un altre noi pendent de judici exactament pels mateixos fets i assenyalat pels mateixos policies. L’agent dels mossos va dir al judici que va rebre un únic cop i va identificar sense cap dubte Marcel Vivet com el responsable. El problema, però, és que en un altre cas pendent de judici, el mateix policia identifica també sense cap dubte un altre noi com l’autor del mateix cop. La defensa se n’ha adonat després del judici i ara demanaran l’anul·lació de la sentència perquè la declaració de l’agent és l’única prova per condemnar Vivet. Però la defensa no es quedarà aquí. Estudien com denunciar el policia que identifica els nois i els altres dos agents que firmen l’atestat, que per força havien de conèixer la duplicació del cas.

Tot plegat ens porta a concloure que aquesta sentència està trufada d’errors i dubtes. Sembla clar que la mateixa descompensació entre el càstig i els fets suposadament provats mostra el rerefons polític de la decisió del tribunal: davant de la imminència dels indults, s'insisteix a presentar l'independentisme com un moviment violent i criminal, i per aconseguir-ho no es dubta a enviar ciutadans innocents a la presó. Com més parlin els governants de concòrdia, diàleg i distensió, més actuarà, i amb més contundència, aquesta justícia revengista que farà tot el possible per fer descarrilar qualsevol forma d'entesa. Ho van fer amb l'Estatut i ho tornen a fer ara. Són els avantatges de viure en una democràcia que ells qualifiquen de plena, com la que gaudim els súbdits del Regne d'Espanya.

Sobre tot aquest assumpte, el Molt Honorable President Quim Torra, ha escrit un interessant article titulat “Atrapats a l’autonomia” on analitza amb la seva visió potser més humana que política, els esdeveniments que ha ocasionat a tot aquest enrenou i albira que els independentistes estem abocats a sofrir la gota malaia de la repressió, assegurant que la resposta que donem a aquestes noves agressions vestides amb toga assenyalarà el camí cap a la rendició o cap a la independència. Llegiu tot seguit l’article del President.

Atrapats a l’autonomia

M'he abstingut de mostrar la meva solidaritat a Marcel Vivet a través d'un tuit, bàsicament, per respecte a ell. Sóc molt conscient d'allò que implica que la Generalitat presti assistència legal en els casos en què un funcionari o treballador de la institució considera que ha estat perjudicat en l'exercici de les seves funcions. Per això, he preferit escriure aquest article per a poder-me expressar amb més extensió, però sense defugir la frustració i la decepció que sento pels casos com el del Marcel o qualsevol altre d'anàleg.

Em sembla que el dret de manifestació pacífica i el dret de llibertat d'expressió han de ser intocables a qualsevol democràcia i ho haurien de ser a la que ens toca viure mentre no siguem capaços de fer el salt col·lectiu per a fundar una nova democràcia catalana regida només per lleis catalanes i el dret internacional, especialment important pel que fa a la protecció dels drets humans. I per això, cal continuar treballant de valent per a totes dues coses: la independència i un respecte escrupolós dels drets humans, individuals i col·lectius.

Tanmateix, aquest cas de condemna completament impresentable —que ens ha recordat un cop més les contradiccions en què vivim— és resultat d'aquest compromís que té la Generalitat d'oferir cobertura i assistència legal a qualsevol treballador que cregui que ha estat afectat en l'exercici de la seva feina. Aquesta situació va ser una de les preocupacions més grans i doloroses mentre vaig ser president. I així ho vaig fer saber als responsables de gestionar aquesta assistència jurídica amb l'objectiu de ser molt i molt estrictes en els casos que es produïssin.

No cal que digui que he defensat del dret i del revés que tota acció de resistència i desobediència civil s'ha d'exercir sempre des de la militància en la no-violència. I és per això que em veig completament legitimat per defensar que tan sols es presti aquesta assistència legal quan es puguin demostrar els fets denunciats amb una agressió física a un agent dels Mossos d'Esquadra, un bomber, un sanitari, un mestre o qualsevol treballador de la Generalitat. No es poden produir casos d'acusacions sense cap base ni de persecucions col·lectives pel simple exercici del dret de manifestació o de protesta.

Tot això ho vaig expressar des de la Presidència i ho expresso ara perquè veiem nítidament l'ús que fan la fiscalia i els tribunals de les acusacions que els servim amb safata. Sincerament, espero que aquest cas —que la sentència ja reconeix que no pot demostrar amb proves que no siguin el testimoni d'un agent— sigui reversible i que en Marcel Vivet no hagi d'entrar mai a una presó. No cal dir, evidentment, que aquest judici ha de ser declarat nul si es confirma que som davant d'un cas de doble imputació d'un mateix fet a dues persones diferents. Cal que s'investigui aquesta denúncia amb la màxima profunditat i transparència.

Cal que fem lleis noves per a un país lliure. Mentre depenguem de l'arquitectura legal i institucional de l'estat espanyol, els independentistes i els demòcrates estem condemnats a viure en una contradicció frustrant. Tan sols un gest de desobediència col·lectiva i sostinguda evitarà que es vagin produint desobediències individuals amb alts sacrificis personals. Aviat tindrem noves proves que ens planta als morros la repressió que no s'atura mentre aquí ens empassem una taula de diàleg que no resoldrà res i ballem al so de l'establishment que vol 'normalitzar' la situació, és a dir, que ens quedem muts i obedients a la gàbia constitucional. El jutjat 13 i el Tribunal de Comptes faran esclatar davant del nostre nas l'evidència que no hi haurà mai justícia ni democràcia fins que no tinguem la nostra República Catalana lliure. A la vegada, veiem com la Guàrdia Civil i la policia espanyola continuen perseguint independentistes per acusar-los de qualsevol cosa. La resposta que donem a aquestes noves agressions vestides amb toga assenyalarà el camí cap a la rendició o cap a la independència.

Vivim atrapats en l'autonomia. El 155 que legalment va desaparèixer, ha deixat un rastre de temor que perdura en les estructures de l'autonomia, ja sigui al cos de policia, entre funcionaris, en els interventors, etc. L'autonomia és un entramat ple de paranys i murs que, malgrat ser una plataforma de poder i visibilitat, també és un obstacle per a la independència. És ben senzill: ens regim per unes institucions presoneres del sistema autonòmic jeràrquic espanyol, com ens ha demostrat ben cruament la pandèmia, per exemple, quan volíem el confinament total i el govern espanyol va tardar 15 dies a aprovar-lo. No hi ha gestió possible sense sobirania plena. No hi haurà lleis justes i democràcia avançada sense independència. I evidentment, per aconseguir la independència cal estar disposats a assumir més riscs dels que ja s'han assumit. Perquè, si no, haurem entregat la força de la repressió a Espanya que, mentre s'omple la boca de diàleg i retrobament, no deixa d'amenaçar i perseguir els demòcrates catalans.

Quim Torra i Pla

131è president de la Generalitat de Catalunya

Article publicat a la web del president Torra el diumenge 20 de juny del 2021

Les lliçons de l’1 d’octubre

Quan ja han passat gairebé quatre anys, aquests darrers dies molts catalans encara ens preguntem què va ser el referèndum del 2017. L’1 d’octubre segueix produint impressions desconcertants, i sembla que no tenim en compte que, si a Espanya hi ha un govern que diu que ha d'asseure's a negociar amb el govern de Catalunya, és perquè hi va haver un autèntic referèndum unilateral d’independència.ç

La carta que l’Oriol Junqueras va publicar fa uns dies sobre l’1-O fou el detonant de les polèmiques que s’han provocat entre els partits i els governs, però molt especialment per com va ser rebuda per molta gent que va participar en els fets de setembre i octubre del 2017 i ara es troba davant de la interpretació d’aquell passat tan recent. La carta del president d’Esquerra va fer, en primer lloc, un gran efecte a Madrid, i ha servit pel que estava pensada, és a dir, per ajudar Pedro Sánchez a concedir els indults, eliminant resistències dins el PSOE, presentant la dreta que es va manifestar diumenge passat com uns immobilistes. Fins i tot ha servit per tranquil·litzar els espanyols de bona fe, davant els quals el govern del PSOE i Unides Podem es presenta avui com un partit d’estat que pren decisions encara que siguin impopulars si són pel bé comú.

El segon gran impacte de la carta de Junqueras ha sigut a la política catalana, amb l’article de resposta a Junqueras del secretari general de Junts x Catalunya, Jordi Sánchez, en el que no es deixa res al tinter, afirmant que la carta del president d’ERC és la imatge de la tutela de Junqueras a Aragonès, tenint en compte que ens vam passar setmanes parlant de la tutela de Puigdemont als negociadors de Junts. Al mateix temps convida Junqueras a fer autocrítica del fet que l'octubre del 2017 Rufián parlés de les 155 monedes de plata o que el mateix Junqueras pressionés Puigdemont per fer la DUI i no eleccions i seguir la vida dialogada. I finalment diu a Junqueras que cal resistir la pressió per sortir de la presó, escrivint: “Si m’obren la porta de Lledoners en sortiré, com qualsevol altre pres indultat. Certament, la pressió per sortir de la presó és gran. Sé de què parlo. Però al marge de ser audaç cal també preservar la prudència per protegir allò que políticament explica el que és avui l’independentisme”.

Malgrat tot, l’efecte més important de la carta de Junqueras i la resposta de Sánchez no ha estat per la dinàmica entre partits o entre líders, sinó per la gent. Només cal que ens fixem en com Jordi Sánchez va titular l’article: “L’1 d’octubre no va ser un error”. Pet tot plegat, ens ha semblat escaient rescatar un article que, pel mitjà on va ser publicat, potser no ha arribat a molts compatriotes. Es tracta d’una reflexió filosòfica que amb el títol "La gestió del capital sacrificial" ha escrit el periodista Joan Burdeus sobre els esdeveniments de l’1-0 i on afirma: «Quan els polítics catalans dessacralitzen l’u d’octubre, dient que en realitat va ser concebut més per forçar el govern espanyol a obrir una via de diàleg i negociació per assolir un referèndum acordat que per proclamar efectivament la independència, de fet estan anant en contra de la seva pròpia estratègia que necessitava que aquell dia hagués passat alguna cosa més que el de sempre per tal de generar un impacte superior que el de la política normal». Llegiu tot seguit si voleu aquest interessant article.

La gestió del capital sacrificial

La independència sempre s’ha entès com una acumulació de capital emocional que tard o d’hora es bescanviaria per capital polític, encara que mai ha quedat gaire clar on es troba el taulell del Casino en què canvien les fitxes per calés de veritat. Antigament, era claríssim que el cash out es feia al camp de batalla: la religió primer i el nacionalisme després creaven lleialtat comunitària i la bandera que més i millors ànimes conqueria era la que més homes podia dur al front per defensar o ampliar les fronteres. En democràcia els taulells són més difusos: la via escocesa demana poder fer el recompte al Parlament català, l’unionisme diu que cal tenir prou fitxes per comprar els dos terços del Congrés espanyol, i l’unilateralisme creu que el vot arriba al final i el veritable ús d’aquest compte corrent d’energia política ha de fer-se servir per a actes d’insurrecció i resistència. Parlo de Casino perquè encara que va fer molt de mal el primer cop que es va dir la paraula “farol”, la novetat amb el duel de cartes d’Oriol Junqueras i Jordi Sànchez és que l’u d’octubre es dessacralitza definitivament i es converteix en teoria de jocs com la que s’ensenya a les escoles de negocis.

En el camp de batalla dels cors, no hi ha capital més poderós que el sacrificial. Pots creure que es deu a què tots participem de la mateixa energia divina, o pots pensar que el transcendental no és més que un altre nom per a les neurones i hormones que recompensen la utilitat del sentiment altruista per a la supervivència de l’espècie, però el sofriment dels altres desencadena dins nostre efectes religiosos, en el sentit de relligants. Quan contemplem (o imaginem) al proïsme patint amb el cos, des de ferides a la privació de llibertat, sentim com l’espai entre acció observable i intenció veritable desapareix. I no hi ha res que generi més empatia que una persona transparent. De nou, pots pensar en termes religiosos, evolutius, o no pensar, però confiem espontàniament en les persones íntegres, és a dir, sense discontinuïtat entre fets i paraules. El sacrifici és l’única droga capaç de col·locar una societat anestesiada pel cinisme.

El problema és que sempre podria ser que l’escenificació del sacrifici fos això: una escenificació. Quan els polítics catalans dessacralitzen l’u d’octubre, dient que en realitat “va ser concebut més per forçar el govern espanyol a obrir una via de diàleg i negociació per assolir un referèndum acordat que per proclamar efectivament la independència”, de fet estan anant en contra de la seva pròpia estratègia que necessitava que aquell dia hagués passat alguna cosa més que el de sempre per tal de generar un impacte superior que el de la política normal. Ens diuen que no passa res perquè aquest capital ja ha estat amortitzat i ara toca acumular-ne d’altres tipus, que també existeixen: gestionar bé l’autonomia amb una mà i amb l’altra queixar-se d’Espanya, generaria un tipus d’adhesió menys religiosa, més a llarg termini, però que podria decantar sensibilitats gota a gota. Momentum sacrificial, consolidar guanys en la banca dels cors, i una feina de formigueta gestora fins al següent momentum. Algun serà el bo.

Tots entenem aquesta lògica: des del bàndol independentista es confia que durant els anys grisos es poden fer créixer els interessos de la inversió anímica de manera soterrada a poc a poc (alguns creuen que des de les institucions, altres que precisament només es pot fer a la contra i des de fora), que l’explosió de l’octubre no serà oblidada, i que quan s’obri la pròxima finestra, tothom haurà entès les lliçons adequades. Des del bàndol espanyolista es creu que l’adhesió burocràtica no té una qualitat emocional suficient per saltar la tanca nacional, que la lliçó que l’octubre no valia la pena serà la que quallarà i que, si de cas, quan les coses es posin magres el que hi haurà serà catalans més corsecats, dividits i escèptics si algú els crida a defensar urnes o a l’aeroport. La guerra pot ser calenta o freda, però no s’acaba.

El que és segur és que la història no s’aturarà i que les tensions entre Catalunya i Espanya no han quedat resoltes. Cadascú té la seva idea de si és més probable una solució enraonada o un nou xoc de trens. Però serà del tot inevitable que, quan les tensions arribin, torni a produir-se un desencaix entre l’escenificació del sacrifici per motius estratègics i la demanda d’un sacrifici real. La meva interpretació de l’u d’octubre, ara que tothom està fent la seva, és que es va generar una immensa energia sacrificial amb enorme potencial de transformació, però que els líders se’n van apoderar per blindar les seves febleses en comptes d’entregar-la al conjunt per assolir els objectius (com)promesos. Aquestes enormes reserves d’energia crua sense utilitzar són el que ha empantanegat el debat posterior, impossibilitant separar el gra fiscalitzador de la palla emocional. Els indults són un moviment del govern espanyol per deixar l’independentisme sense capital sacrificial i dur-lo al territori de la política gris, perquè l’Estat sap que és un àmbit molt menys propici per redibuixar fronteres. L’efecte paradoxal podria ser que tot aquest capital no s’esvaeixi amb un “puf”, perquè no pertany als qui l’han gestionat fins ara, i torni a la banca col·lectiva de la memòria, la història i la cultura, on es podria utilitzar de maneres molt diferents de les que hem vist els últims anys.

Joan Burdeus

Filòsof i periodista

Article publicat al digital de cultura  NÚVOL  el dilluns 14 de juny del 2021

Presó o exili, debat obert

Fa més d’un any i mig, concretament el 7 de gener de 2020, vàrem escriure en aquest mateix Blog una entrada titulada “L’exili i la presó”, on fèiem una anàlisi del que va representar, aquell llunyà 30 d’octubre de 2017, que els membres del Govern legítim de Catalunya es veiessin obligats a escollir entre l’exili o la presó. Dèiem aleshores: «L’exili o la presó per motius polítics poden ser cares de la mateixa moneda, però no són mesurables èticament, sinó que són estratègies diferents de resistència ètica i coherència ideològica. Que algú s’hagi d’exiliar per por de ser empresonat per les seves idees és una aberració moral. Però no és mai una opció voluntària fruit d’una actitud moral.»

Amb el nou escenari que es presenta aquests dies, amb les repetides manifestacions del cap de govern espanyol, Pedro Sánchez, sobre la possible atorgació d’indults als nou presoners polítics catalans, molts analistes han encetat de nou l’etern debat entre les dues opcions triades pels polítics catalans el 2017: exili o presó. Ningú pot dir què és pitjor, què deu ser més difícil de suportar, la presó o l’exili. La pregunta pot ser adient, és a dir, què hauríem fet nosaltres al lloc de Carles Puigdemont o d’Oriol Junqueras, enmig del camí de la nostra vida, perquè els empresonats saben que un dia o un altre, si els acompanya la salut, podran retornar a la seva vida d’abans o almenys a una vida que s’hi assembli força, però els exiliats tenen la por de no poder tornar mai més a fer la mateixa vida anterior.

Aquesta dicotomia ha servit per encobrir, d’una manera subtil, el fet que els presoners podran ser indultats però que els exiliats no ho podran ser mai. El fet de ser indultat comporta, per la persona indultada, el sentit d’acceptar la seva culpabilitat i per tant, en el cas dels presos catalans, la seva renúncia a l’1-O i a la independència i en conseqüència accepten ser tractats com delinqüents perdonats, pactant amb els seus carcellers que faran el bon minyó i no ‘ho tornaran a fer’. Si els arriben a indultar serà perquè pensen a Madrid que això és el que convé a Espanya, però el fet que siguin uns indults “reversibles” (si no fan bondat els tornen a la garjola) podrà ser una pedra de toc, ja que permetrà veure quants n’hi haurà que faran bondat i quants n’hi haurà que ‘ho tornaran a fer’.

Alguns diuen que prefereixen una amnistia a l’indult, ja que consideren que l’indult és un insult, però l’amnistia tampoc seria una bona solució, si ens fem aquestes preguntes: Hem d’amnistiar els qui han torturat en David Ros i tants d’altres? Els qui han segregat la Tamara Carrasco i tants d’altres? Els jutges que han prevaricat? Els testimonis que han mentit? Els calumniadors i els lladres?… L’amnistia seria millor que no l’indult, però el poble va votar independència l’1-O i cal fer-la, reclamant justícia pels segrestats, torturats, calumniats i robats per motius polítics, i presó pels jutges prevaricadors, els testimonis mentiders, i els periodistes venuts.

L’escriptora, Marta Rojals, ha manifestat en diverses entrevistes que vol la independència per dignitat, per poder llevar-se al matí amb els mateixos maldecaps lingüístics que un ciutadà de Valladolid, el mateix malestar per la cultura pròpia que un sevillà, els mateixos peatges que un extremeny, la mateixa preocupació per millorar el país que un votant de Podem. Es per això que hem escollit un recent article que ha publicat titulat ‘Al carrer ningú no parla dels indults’, fent una anàlisi quirúrgicament acurada de la situació, i on fa la següent reflexió quan, parlant dels empresonats escriu: “…Considero que el seu sacrifici, parlo com a independentista de carrer, a mi no m’ha servit de res”. Podeu llegir l'article de la Marta Rojals tot seguit.

Al carrer ningú no parla dels indults

Els indults són tendència en informatius, tertúlies i articles d’opinió, però no ho són tant entre l’extenuat independentisme ras, el que avui es troba pel carrer i ja no es pregunta què, què, això nostre, perquè ha acabat fins al capdamunt dels seus dirigents: els empresonats, els exiliats i els acabats de sortir de la inèrcia de les urnes. I què passa? Que el buit que han deixat les reivindicacions col·lectives ha estat ocupat ràpidament pel lobby de l’oblit, el perdó i la segona transició, que, des dels principals altaveus mediàtics, estableix de manera més o menys subtil què toca de pensar ara.

I ara toca de pensar en la gran jugada que fou posar Pedro Sánchez a governar per, d’aquesta manera, arrencar-li la gràcia de nou indults particulars. I aquí estem, empantanegats en les limitacions de la política espanyola, en el màxim que ha pogut donar de si l’executiu més progressista de bla, bla, que a sobre pretén, segons una aritmètica com a mínim agosarada, que a 3.300 represaliats n’hi restis 9 i doni zero, txic-txac, el procés s’ha acabat. Això fa recordar la famosa transició “ejemplar”, que per a Catalunya era un punt de partida de mínims i per a l’Espanya Eterna una màxima concessió: doncs els ‘concordistes’ que avui veuen els indults com el preludi d’una segona transició es trobaran amb el mateix problema: que allò que per a Espanya és la claudicació suprema, per a Catalunya serà un simple peu de pàgina en la història del seu procés d’emancipació.

En tot cas, l’esperança dels qui ho han apostat tot al penell dels interessos de Sánchez, esdevé temor entre molts “moderats” que ja respiraven tranquils amb la Generalitat en mans de l’independentisme no practicant, altrament conegut com a independentisme pragmàtic. Perquè les mobilitzacions en massa que es preparen per tot l’estat i la “firmita reloaded contra los catalanes” alimenten la hipòtesi d’una nova onada de conversos a la causa indepe a l’estil del 2012. La idea és realista, però vist des d’avui té alguna fissura, com la gerra del conte de la lletera: perquè si la ignomínia del judici i les sentències no va obrir els ulls a cap catalanet més, no sé per què hauria de fer-ho mantenir intacte el compliment de les penes.

Sigui com vulgui, servidora, com a pragmàtica, però a la manera dels diccionaris (“que no té en compte sinó les conseqüències pràctiques”), no tinc cap mania de fer meu qualsevol avenç dels de les meues files, sigui o no sigui de xamba, provingui de l’estratègia de qui provingui, de la que consideri més encertada o de la que no. I, de moment, en termes de cost-benefici, el sotmetiment dels meus representants als tribunals espanyols no m’ha aportat res. Jo vull els presos a casa, punt, que és on haurien de ser des del primer dia, però alhora considero que el seu sacrifici, parlo com a independentista de carrer, a mi no m’ha servit de res, ni individualment ni col·lectiva.

En canvi, fora de la camisa de força de l’estat espanyol, sí que sento que el sacrifici dels exiliats em serveix d’alguna cosa. Fora d’aquest aire viciat de toga i tricorni, que ha enverinat partits que van néixer amb el dret d’autodeterminació sota el braç i els ha transformats en el monstre contra el qual un dia havien lluitat. Lluny d’unes vulneracions selectives de drets avalades pels aparells mediàtics, polítics i policials del règim. Lluny d’un estat judicial on defensors de totes les causes justes del món rebaixen els seus principis democràtics per la sagrada unitat de la pàtria. Doncs lluny d’aquesta democràcia podrida, d’aquest bassal d’immundícia en què xipollegem diàriament que si els indults, que si Sánchez, que si el Tribunal Suprem, hi ha una gent lliure i una judicatura lliure que sí que em fan servei.

Em fan servei quan treballen forçant la “justícia comparada” entre els tribunals polítics d’Espanya i les democràcies avançades, consolidades, amb separació de poders. Em fan servei per tots els patracols amb segells oficials que els seus equips jurídics obtenen de magistrats imparcials –escocesos, belgues, alemanys, suïssos– i que qüestionen les taules de la llei de l’estat on visc atrapada, on la meua veu i el meu vot no valen res. Em són útils en la mesura que ningú no els escriu de grat, tots aquests contra-arguments, que s’han d’extreure a pic i pala com en una mina, i si els he de menester, no sabria ni per on començar. Perquè ningú no documenta de grat res que pugui contrariar un estat tan 'especialet' com és l’espanyol, objecte d’uns tractes de favor inexplicables al si de la Unió Europea. Per això no parlo expressament de la UE, la Unió de la Vergonya per tants motius diferents, sinó d’ens deontològicament insubornables i on la diplomàcia espanyola, valgui l’oxímoron, no hi ha aconseguit posar-hi la grapa. Oh, és que l’estat espanyol s’ho passa tot per l’aixella: això ja ho sabem, i el primer pas, quan aquest és el sistema, és que l’aixella li quedi en carn viva i anar fent.

Ens han dit moltes vegades que l’estratègia de lliurar-se a la justícia espanyola i la de lliurar-se a l’europea es complementen, que sense l’una no hi hauria els fruits de l’altra. Com he dit més amunt: m’és igual. Potser sí, que calia deixar-se empresonar perquè els tribunals estrangers reconeguessin que els delictes imputats no tenen cabuda en el dret modern europeu. Això es pot dir ara, però si aquest hagués estat el pla (i no una xamba derivada de desacords personals) diria que se sabria d’abans. Tant se val, ara no té cap importància. No retrec res a ningú –troba-t’hi!– ni hi tinc cap dret. Ha anat així i, així tal com ha anat, la via per a sortir de la presó serà una solució individual, i la via per a tornar de l’exili serà col·lectiva.

No tinc idea de dret, però els paperots que vénen de nord enllà, els que ens reconeixen com a minoria nacional amb tots els drets i uts, crec que seran més útils que inútils per als milers de represaliats pendents de processos judicials, els saquejats pel “Tribunal de Cuentas” o els perseguits malaltissament i reiterada per la fiscalia. I si m’equivoco i no és així, encara em quedarà una cosa clara per jugar-m’hi un sopar: que amb els indults aquests humiliants, reversibles com un anorac dels d’abans, l’estat espanyol se’n farà una col·lecció de vestits de gala per a anar anunciant pel món, tot magnànim, ell, que ja no cal amoïnar-se més pel conflicte amb els catalans, que circulin, que aquí no ha passat res, només quatre escarafalls d’uns victimistes exagerats.

Marta Rojals

Escriptora

Article publicat al digital  VilaWeb  el dilluns 31 de maig del 2021