Unió Catalanista de Sabadell

La derrota de Carme(n) Chacón

2012-02-07T19:55:00.000+01:00

El PSC ha de reflexionar (més)

L’aventura de Carme Chacón, que pretenia aconseguir la secretaria general del PSOE, hauria de fer reflexionar el PSC. Totes les costures del Partit dels Socialistes Catalans han saltat en un procés en què han quedat massa en evidència les grans contradiccions que fa massa temps que entelen. En primer lloc ha quedat ben clar que un català pot aspirar a liderar els socialistes espanyols sempre que deixi de ser-ne. No català en genèric, però sí català en aspiracions. En aspiracions nacionals de diferència i de normalitat, que haurien de ser justament les que definissin el PSC. Carme Chacón ha hagut de presentar la seva candidatura a Andalusia, ha apostatat del pacte fiscal que el seu presumpte partit negociava a Barcelona amb el govern d’Artur Mas i ha abdicat de qualsevol reivindicació federalista, que ha estat substituïda per una timidíssima apel·lació a la “diversitat”. Fins i tot, llançada de ple a la recta final de la campanya, s’ha estimat més presentar-se com a Carmen, perquè a Espanya la “diversitat” no arriba tan lluny.

Però tot això no només vol dir que un dirigent del PSC només pot aspirar a liderar el PSOE si renuncia als trets bàsics d’identitat del seu propi partit. Vol dir també que el PSC ha construït un PSOE fals. Un quimera feta a base de voluntarismes interns i d’aparences externes. El PSOE, tal com ha recalcat Alfredo Pérez Rubalcaba després de guanyar el congrés, no és una “federació de partits”, sinó un “partit federat”. El problema –el problema per als socialistes catalans– és que ells no es presenten com a la federació catalana del PSOE sinó com un partit federat, justament allò que rebutja el nou secretari general. I el problema també és que el PSOE es comporta com a partit únic i que les pretensions diferenciadores que els socialistes catalans van aprovar al seu darrer congrés s’aigualeixen quan els seus membres arriben a Madrid.

Tot això ha quedat en evidència en el darrer congrés de Sevilla. Com també s’ha evidenciat que el PSC hauria patit encara més del que patirà ara si Carme Chacón l’hagués guanyat. La nova secretaria general del PSOE hauria encarrilat les pretensions diferenciadores del PSC. Els socialistes catalans haurien hagut de sacrificar-se per no contradir ni debilitar la que hauria estat la nova líder del socialisme espanyol. Massa contradiccions i massa sacrifici. I encara, al remat, ha quedat ben clar que el PSC compta molt poc dins el PSOE. Ni poden ser diferents ni hi pinten gran cosa. Tot això no mereix una reflexió?

Vicent Sanchis

Periodista i escriptor

Article publicat a elSingulardigital.cat el dilluns 6 de febrer del 2012

Passat, present i futur de Sabadell

2012-02-06T18:36:00.000+01:00

Cicle d’INFORMACIÓ I DEBAT 2011-2012

El dijous 2 de febrer proppassat es va celebrar a la Sala d’Actes de l’Acadèmia Catòlica de Sabadell, la quarta conferència del cicle “PASSAT, PRESENT I FUTUR DE SABADELL, en la formació de Catalunya” que organitza l’Associació Sabadell Memorial amb la col·laboració de la Unió Catalanista de Sabadell, sota el títol:

"Els Museus de Sabadell "

(Museus d'Història i d'Art, Institut de Paleontologia, altres aspectes del patrimoni i de les institucions culturals de la ciutat)

La conferencia fou desenvolupada per en Miquel Crusafont i Sabater, ex director del Museu d’Història de Sabadell. Doctor en Història i en Enginyeria. President de la Societat Catalana d’Estudis Numismàtics de l’Institut d’Estudis Catalans.

L’acte s’havia de celebrar al Casal Pere Quart, però l’Ajuntament va decidir tancar tots els locals Municipals, per por d’una gran nevada. Cap servei meteorològic, ni d’emergències de la Generalitat ho havia previst. Tampoc la ràdio o la TV van donar cap avís d’emergència per la zona de Sabadell. Tot allò que no depenia de l’Ajuntament va funcionar amb absoluta normalitat i sense cap incidència.

Dit això, tot seguit podeu llegir un resum de la seva documentada i brillant exposició, palesada pels llargs aplaudiments dels assistents:

Sabadell ha disposat d’un llegat artístic, industrial i cultural de primer ordre, que supera amb escreix a la majoria de les ciutats europees semblants. També disposa d’un magnífic potencial humà, que ha bastit una societat civil, amb una gran força creativa. En ells llargs i foscos anys de la postguerra, fou capaç de superar la guerra civil, la invasió franquista i la dictadura falangista. Amb l’adveniment de la democràcia, es va propiciar un enfortiment del poder polític en el si de la societat sabadellenca. Aquesta situació, per si mateixa, no seria pas negativa, si la ideologia imperant durant tots aquest anys no hagués estat intervencionista ni sectària, fet que desgraciadament es va produir. Si a això hi afegim a més la mediocritat dels dirigents polítics i de la gent que els envolta, entendrem perquè a Sabadell s’han perdut tantes oportunitats i s’ha malbaratat el patrimoni intel·lectual, històric i humà. El panorama museístic de Sabadell, n’és el trist paradigma.

Sabadell s’ha salvat del naufragi intel·lectual, principalment gràcies a les Entitats i al seu teixit associatiu, que amb moltes dificultats i entrebancs, han emprès pel seu compte ─lliures de la tutela política─, una sèrie d’iniciatives que han reeixit i que ens porten l’esperança de que podrem superar aquesta situació d’apatia i desori per part dels polítics de torn. Una mostra en poden ser: l’Institut de Paleontologia, el Museu del Gas, el Teatre del Sol i el de Sant Vicenç, l’Orquestra Simfònica i els Amics de l’Òpera, son el millors exemples d’aquestes activitats, fetes per un grapat de persones que, esmerçant esforços i detraient hores del seu temps lliure, han portat a terme un treball ingent per fer que aquestes i d’altres iniciatives, no deixin la ciutat orfe del seu patrimoni cultural.

Sabadell necessita recuperar el passat, per poder construir un referent de cara l’exterior i de cara el futur. Aquesta és la única forma que tenim per reafirmar la nostra personalitat i evitar ser un suburbi de Barcelona.

L'estigma de ser català

2012-02-02T12:32:00.001+01:00

Carme Chacón, contra Catalunya amb "uñas y dientes"

Sembla mentida els extrems a què pot arribar l'autoodi quan ha perdut el sentit del ridícul i esdevé esperpent. Carme Chacón ─Carmen de España, a Olula del Río─ s'esforça nit i dia per ser més espanyola que els espanyols i prega, si us plau, que no li tinguin en compte l'enorme xacra d'haver nascut a Catalunya. Al capdavall, ningú no tria el seu lloc de naixement i ella, que com aquella “aceituna”, és “española como ninguna”, si hagués estat consultada, mai no hauria triat Catalunya. Ara, per tant, per culpa d'aquell infortuni ─perquè realment no pot ser qualificat de cap altra manera el fet de néixer a Catalunya─, no té altre remei que fer-se perdonar els orígens. En aquest sentit, el seu comportament recorda força el de les dones que, en aspirar a un càrrec de relleu en una societat masclista, es veuen obligades a demostrar que són millors que els aspirants masculins. Aquest és el motiu pel qual, conscient de l'estigma que suposa ser català, Chacón fa mans i mànigues per demostrar més espanyolitat que el seu rival. I és que ho té molt difícil. D'una banda, perquè no transmet la més mínima intel·ligència política i tot el que diu es pot resumir amb la paraula buidor. De l'altra, perquè és catalana. De fet, aquest és un llast tan gran que s'hauria de produir una conjunció astral màgica perquè assolís la secretaria general del PSOE. I encara que això s'esdevingués, caldria un miracle perquè pogués materialitzar el seu somni de ser presidenta d'Espanya. Per si de cas, però, ella ja fa temps que es passeja per aquell país cantant i repartint floretes en qualitat de Carmen la de Ronda.

Una d'aquestes floretes la va llançar el passat 20 de gener des del Diario de Sevilla sota el títol "Carme Chacón: contra el pacto fiscal a Cataluña":

"He combatut amb “uñas y dientes” la proposta de pacte fiscal que defensa CiU, entre altres formacions nacionalistes. Sota aquesta denominació, aquestes formacions pretenen emmascarar l'adopció del concert econòmic per a Catalunya. Fórmula que sempre he rebutjat."

No es pot ser més patètic, certament. Però ja hem dit que l'autofòbia catalana, que és la minyona de la catalanofòbia, no té sentit del ridícul ni res que se li assembli. Carme Chacón és una catalana que titlla de nacionalistes els qui no abracen la seva doctrina nacionalista espanyola, una catalana que lluita perquè Espanya continuï robant 22.000 milions d'euros anuals a Catalunya i una catalana que afirma que ha combatut i que combatrà amb “uñas y dientes” tota fórmula que pretengui acabar amb aquest robatori, cosa que coincideix perfectament amb el que deia el seu company d'autoodi i de partit Miquel Iceta el 15 de juny de 2010, des dels micròfons d'Onda Cero. Iceta ja emprava el mateix terme bèl·lic per expressar el rebuig dels socialistes als qui defensem els drets i les llibertats nacionals de Catalunya: "Combatrem l'independentisme". Els nacionalistes espanyols són així d'agressius i de bel•licistes. Es comprèn, doncs, que la senyora Chacón se sentís tan realitzada al capdavant de les forces armades espanyoles. No és aquesta la màxima aspiració d'un espanyolista, dirigir els tancs a què al·ludeix el punt número 1 de l'article 8è de la Constitució espanyola?

En la cursa per la secretaria general del PSOE, per altra banda, s'ha produït un fet altament il·lustratiu del grau de catalanofòbia espanyola i de la necessitat catalana de tallar com més aviat millor tota relació amb Espanya que no sigui d'igual a igual, de nació a nació, d'Estat a Estat. El fet en qüestió té a veure amb l'inici de la campanya de Chacón i Alfredo Pérez Rubalcaba. Tots dos van començar-la a Andalusia, però només Chacón s'ha justificat i ha apel·lat a la seva sang tot remarcant que el seu pare, Baltasar Chacón, va néixer a Olula del Río, Almeria. Rubalcaba, en canvi, que és de Solares, Cantàbria, no n'ha tingut cap necessitat. De fet, a ningú no li importa on van néixer els pares i els avis de Rubalcaba perquè ell sí que és espanyol i, consegüentment, si anant a Andalusia no s'ha mogut del seu país, quina importància té que comenci la campanya a Andalusia, a Cantàbria o a Extremadura? Només un estrangera com Carme Chacón necessita justificar-se. I les raons són dues: perquè és catalana i perquè ningú no entén que un polític estranger vulgui ser president del país veí en lloc de ser-ho del seu.

Victor Alexandre

Periodista i escriptor

Article publicat a elSingulardigital.cat el dijous 2 de Febrer del 2012

La fallida de Spanair

2012-01-30T17:19:00.000+01:00

Sobiranistes desanimats

La setmana passada una enquesta publicada per 'El Periódico' indicava que un 53,6% de la població catalana votaria afirmativament en un referèndum d’autodeterminació, confirmant així una tendència lenta i irreversible cap a la consolidació d’una majoria social sobiranista. Alhora, el mateix estudi també donava una altra dada interessant: sis de cada deu catalans pensen que, en el cas de fer-se una consulta oficial, guanyaria el “no”. Si m’ho permeten, jo em situaria dins una altra categoria, la d’aquells que creuen que tot això és foc d’encenalls perquè mai no organitzarem cap referèndum d’aquestes característiques.

En tot cas, deia encertadament el professor Carles Boix, en relació a aquestes dues xifres, que evidencien una manca de lideratge polític. Hi ha una majoria sobiranista però no hi ha cap partit polític que vehiculi aquest anhel, de manera que la inexistència d’un sobiranisme polític organitzat provoca un gran desànim entre els seus partidaris. En canvi, els contraris a la sobirania sí que treballen i treballen bé, oferint una imatge de fortalesa que encara desanima més la potencial votància sobiranista. Martin Luther King va dir una vegada que “una minoria organitzada és una majoria política”, i aquest exemple val per l’entesa tàcita, a casa nostra, del PP, el PSC i Ciutadans. La resta de forces polítiques sumen més però han demostrat sempre una nul·la capacitat d’entendre’s.

D’aquesta situació política escleròtica deriva el problema de fons, que lliga amb aquest 60 per cent que creu que no ens en sortirem mai: Catalunya pateix una greu manca d’autoestima nacional. Portem tants anys rebent per tots costats i a tots els nivells que ens hi hem acostumat. No tenim l’audàcia ni la musculatura per, ni tan sols, intentar res. Nosaltres ho sabem i ells també ho saben. Per això, fins i tot, fan servir un to alliçonador i xulesc amb nosaltres.

Aquests dies hem assistit, en dues parts, a l’esmicolament del somni de tenir alguna cosa digna a nivell aeroportuari. Al final no tindrem ni aeroport internacional ni companyia amb cara i ulls. Ja es veia venir, coneixent els nostres veïns i la nostra crònica manca de sentit d’Estat, però tot plegat ha estat un miratge que tots hem acaronat durant un temps. La dutxa freda ha estat brutal i ara ens en llepem les ferides. Abans hem viscut altres patacades: la desfeta estatutària, la destrucció del mapa català de caixes, el fiasco de la compra d’Endesa, l’espoli fiscal permanent, l’incompliment permanent de les inversions pressupostades, etcètera. Què més ha de passar perquè els polítics que creuen que Catalunya és un país es comportin de manera valenta i responsable? Ja pots cridar, si l’ase no es vol moure, que deia el meu avi. Alguns visionaris ja ho van entendre fa uns anys i per això un dels nostres símbols identificatius és un ase.

Jaume Clotet

Historiador i periodista

Article publicat a elSingulardigital.cat el dilluns 30 de gener del 2011

L’escàndol del jutge anti-violència

2012-01-28T11:51:00.002+01:00

Que se’n vagi!

És un paladí del sentit comú, un savi de la justícia esportiva.

Tant que als seus 85 anys encara està en el càrrec, imposant la seva llei des del Comitè de Competició. Alfredo Flórez, reconegut madridista, exsoci del club, amic personal de José Plaza, aquell tipus simpàtic que en la seva època d'esplendor com a president dels àrbitres va dimitir per solidaritat amb Guruceta. De Plaza es recorda la famosa expressió "mentre jo sigui president, el Barça no serà campió de Lliga". Floretes d'aquells temps. I com que Alfredo Flórez també és d'aquella equitativa època −l'únic dinosaure que en queda−, ha decidit que el seu millor homenatge al vell amic és perpetrar la frase més brillant, pacífica i raonable de la història del comitè: "Si a Messi li haguessin amputat dos dits, hauria intervingut ". Sí senyor, amb dos bemolls, què és això de parar la violència al futbol abans que s’amputin dits o es tallin mans o s'arrenquin caps! Si l’hagués ferit, si fos a l'hospital amb els dits en una bosseta, si se li hagués gangrenat la mà, en fi, si li hagués passat una cossa grossa, d'homes, doncs el bo d'Alfredo Flórez hauria fet alguna cosa amb Pepe, no sé, posar-lo contra la paret, donar-li una bufa, deixar-lo sense postres. Però com que no li han amputat els dits, de què es queixa Messi?.

I així, aquest bon home va acumulant gestes de l'estil, amb la mateixa autosatisfacció que li permet fossilitzar-se en el càrrec a la seva jovenívola edat. Gràcies al web Madrid-Barcelona.com refresco la memòria d'altres floretes, com quan va perdonar l'entrada salvatge de Figo a un jugador del Saragossa que va haver d'abandonar el futbol.

"No va ser una entrada excepcional", va dir, sense afegir aquesta vegada que com que no li havien sortit les tripes per la boca, no pensava actuar. I, sens dubte, queda per a la història de la justícia l'equiparació entre la ditada de Mourinho i la seva víctima, com si Tito hagués estat culpable que li fiquessin el dit a l'ull. Tal vegada si l'hi hagués tret, aquest venerable senyor hauria castigat Mou, però aquí tenim en Tito, amb l’ull al seu lloc. I Messi, amb els dits a la mà. Aleshores, quin és el problema?

El problema és aquest fòssil que, des de la seva condició de vetllador de la violència, la perdona, la minimitza i, per tant, la potència. Que s’en vagi! Que abandoni aquest càrrec que li va ample i del qual no és digne, per què lluny de ser el bomber que apaga el foc de la violència, és el piròman que l'alimenta. La seva frase sobre Messi és una vergonya per a aquest noble esport, i retrata el personatge per sempre. Es pot dir una barbaritat com aquesta i sortir-ne impune? És que el futbol és extraterrestre i no habita en aquest món?

El pitjor és que el tipus no s'anirà i molts encara li riuran les gràcies. I quan acabi el seu mandat, encara li faran un homenatge. Serà l'homenatge dels piròmans al rei del foc.

Pilar Rahola

Escriptora i periodista

Article publicat al diari LA VANGUARDIA el divendres 27 de gener del 2012

Cicle d'informació i debat 2011-12, “Passat, present i futur de Sabadell, en la formació de Catalunya”

2012-01-26T10:19:00.001+01:00

Els Museus de Sabadell

En les tres primeres conferències del Cicle d'informació i debat 2011-2012, “Passat, present i futur de Sabadell, en la formació de Catalunya” s’ha evidenciat el divorci entre la cultura i els diferents consistoris que aquests últims 75 anys han desfilat per la Ciutat, sense pena i encara menys glòria. La falta d’interès pels orígens i la història de Sabadell, ha quedat llargament superada per la desorientació cultural dels poders fàctics –amb molt de poder i poc cervell- que han emmordassat la llibertat creadora i altruista de molts sabadellencs. La degradació dels Museus Municipals i la inexistència d’un Museu Tèxtil, en són el paradigma. El creixent poder econòmic municipal i el seu intervencionisme polític, han afeblit la Societat Civil Sabadellenca i han propiciat la desaparició de símbols emblemàtics de la ciutat.

Si no es modifica el seu rumb, Sabadell s’acabarà convertint en una ciutat dormitori, suburbial i sense identitat. Davant la incapacitat de la burocràcia municipal, un veritable pes mort, només una Societat Civil no intervinguda, pot salvar-nos del desastre. El Museu de Paleontologia, el del Gas i els Amics de l’Òpera, entre d’altres exemples, ens assenyalen el bon camí. Hem de prestigiar les virtuts de l’esforç, de la tenacitat, del treball i també el de la catalanitat, si volem recuperar el temps perdut, aturar la degradació cultural i elevar el nivell intel•lectual. Desitgem una Ciutat culta, amb personalitat, emprenedora i amb llum pròpia.

El futur depèn de les nostres decisions. Tots hem de contribuir –en la mesura de les nostres possibilitats- al redreçament de Sabadell i per això us proposem la 4ª conferència del Cicle, que tindrà lloc al Casal Pere Quart, el proper dijous 2 de febrer a 2/4 de 8 del vespre amb el títol :

“Els Museus de Sabadell”

"Museus d'Història i d'Art, Institut de Paleontologia, altres aspectes del patrimoni i de les institucions culturals de la ciutat"

A càrrec d’En Miquel Crusafont i Sabater

Doctor en Història i en Enginyeria. President de la Societat Catalana d’Estudis Numismàtics de l’Institut d’Estudis Catalans i ex director del Museu d’Història de Sabadell.

Sindicats nacionalistes

2012-01-25T10:55:00.003+01:00

UGT i CCOO, còmplices de l’espoli

Un dels molts dèficits que pateix Catalunya és el de sindicats nacionals. El País Basc sí que en té, de sindicats propis, però Catalunya no. Parlo de sindicats grans, no pas de petits com la Coordinadora Obrera Sindical (COS) al servei de la classe treballadora dels Països Catalans. A casa nostra, com sabem, els sindicats majoritaris són UGT i Comissions Obreres. És a dir, dos sindicats nacionalment espanyols darrere els quals hi ha partits que defensen la unitat d’Espanya i que treballen dia rere dia en contra de la independència de Catalunya. Això no vol dir que entre els seus afiliats no hi hagi alguns independentistes. Sí que n’hi ha. Però només en la mesura que també hi ha afiliats budistes, vegetarians o culers. És a dir, sense cap incidència en la política sindical de l’entitat. Ens ho deixa ben clar l’anunci de mobilitzacions a diferents llocs de Catalunya que han fet UGT i CCOO contra les retallades del govern català i en demanda d’una consulta popular perquè la ciutadania digui si vol retallades o no vol retallades. Visca la demagògia! Fins i tot han dit que, si no se’n surten, promouran una Iniciativa Legislativa Popular que la faci possible. Així ho expressa Josep Maria Álvarez, secretari general d’UGT: “Només des del cinisme es pot impedir que es doni veu als ciutadans. El dret de decidir ha de ser infinit i no només per exercir-lo en les convocatòries electorals”.

Si Catalunya fos un país normal, és a dir, una nació no sotmesa a la voluntat d’una altra nació, el discurs del senyor Álvarez faria goig de sentir-lo. Però Catalunya no sols no és un país normal, sinó que és un país espoliat. I això converteix en pura demagògia les accions de l’esquerra d’obediència espanyola. D’entrada, té gràcia que aquells que van girar l’esquena a les consultes per la independència, fins al punt d’intentar boicotejar-les en la majoria de municipis, siguin els mateixos que ara invoquen “el dret de decidir”, com un “dret infinit”, i s’autoproclamen defensors de “la veu dels ciutadans”. ¿La veu dels ciutadans no compta a l’hora de pronunciar-se sobre la independència del país? On queda la infinitud del dret a decidir si la consulta capital, la de la plena llibertat, és marginada per aquells que s’autodenominen progressistes i defensors dels drets humans?

Naturalment que es poden criticar determinades maneres de retallar per part de la Generalitat, naturalment que hi pot haver discrepància sobre la seva manera d’administrar les engrunes que tenim, però les retallades, ara mateix, són inevitables. I és vergonyós que determinada oposició se serveixi d’una situació com l’actual per fer política d’erosió governamental en lloc d’assumir les seves responsabilitats en els fets que han provocat aquestes retallades. ¿Com és que UGT i CCOO no han convocat manifestacions contra el govern anterior per haver deixat un forat de 8.400 milions d’euros en els comptes públics? Com és que no s’han manifestat a Madrid, la capital del seu país i de la seva seu central, exigint que el govern espanyol ens pagui els 1.450 milions d’euros dels fons de competitivitat i els 759 de la disposició addicional tercera de l’Estatut? Com és que no fan pinya en favor d’un concert econòmic com el del País Basc? Com és que no es manifesten en contra dels 22.000 milions d’euros que Espanya roba cada any a Catalunya i que són la causa real del nostre enfonsament?

Hi ha una explicació, però. I és que és molt més fàcil fer-se el progre enfilant-se a les taules de les dependències de la Generalitat, que no pas enfilar-se a les taules de les dependències de la Moncloa. I ara! Això mai! Espanya, per a aquests sindicats, és una veritat absoluta i irrefutable, i mentre esdevenen còmplices de l’espoliació que patim es dediquen a fer-nos creure que la situació d’asfíxia econòmica en què ens trobem no és pas culpa d’Espanya, sinó culpa nostra. Exactament el mateix discurs del PP i del PSOE, els dos lladres principals. Així de perversa és la maniobra d’UGT i CCOO, els dos grans sindicats nacionalistes espanyols a Catalunya: en comptes de despertar la societat perquè es rebel·li contra el lladre, l’empenyen perquè esclafi el qui n’administra les engrunes que deixa.

Víctor Alexandre

Periodista i escriptor

Article publicat a elSingulardigital.cat el dimarts 24 de gener del 2011.

La revolta de la policia

2012-01-23T18:39:00.000+01:00

La llengua dels mossos d’esquadra

La implantació dels cos dels mossos d’esquadra va ser una alenada d’aire fresc pel que representava tenir una policia catalana. Uns mossos que es dirigeixen en primera instància en la llengua del país. Això és el que diferencia la nostra policia de la policia que hi ha més enllà de l’Ebre. Els mossos són la policia de Catalunya i estan al servei dels catalans.

Dit això, valent-se de les legítimes reivindicacions salarials els sindicats majoritaris dels mossos, SAP-UGT i SME-CCOO han demanat als mossos que canviessin de llengua i es dirigissin a la ciutadania en castellà sense adonar-se que això representava una ofensa als catalans pel menyspreu a la llengua del país, sense comptar amb els càntics de “Viva Espanya” i arropats de la bandera espanyola com a signe reivindicatiu.

La insòlita protesta, impensable a cap altre país del món, neix de la iniciativa de Valentín Anadón, del sindicat SAP-UGT, i Antoni Castejón, de SEM-CCOO i col·laborador de la formació espanyolista Ciutadans, cosa que fa palès que dintre dels mossos d’esquadra hi ha un col·lectiu que percep com a imposició l’ús de la llengua pròpia d’aquest país i que no desaprofita cap oportunitat per oposar-se a la reconstrucció nacional de Catalunya. Si una persona que treballa de Mosso d’Esquadra no entén que la llengua del seu País no pot ser utilitzada per una vaga laboral, no serveix per fer aquesta feina.

La reacció dels catalans i de molts mossos ha fet que els sindicats retiressin la iniciativa però la ofensa està allí. Ja no val dir que ens hem equivocat, perquè només contemplar la possibilitat de fer aquesta acció indica que hi ha elements que no entenen ni la funció ni la raó de ser del Cos.

Dins els mossos hi ha qui està compromès amb el país, però també hi han entrat elements espanyolistes que no ajuden a redreçar el nostre país. Cal recordar que un 10% dels membres dels mossos precedeixen de la guàrdia civil i la policia “nacional”, metre que al País Basc no en van acceptar ni un.

Aquesta espanyolistes i sindicalistes vividors, no havien d’haver entrat mai al cos de Mossos, però no només els tenim a dins, sinó que formen un lobby molt potent que embruta la imatge de tota la institució.

Amb la utilització política de la llengua castellana contra Catalunya, la imatge dels mossos ha quedat tocada i el mal és irreversible, però també vull fer èmfasi que el cos dels mossos no la podem associar només al d’aquests sindicats espanyolistes, recordem que no fa pas massa una representació de mossos i bombers amb una estelada aixecaven un castell humà a Nova York.

Personalment, estaré atent en les properes eleccions sindicals, per veure si SAP-UGT i SEM-CCOO reben el càstig que es mereixen. Hi ha sindicats catalans com Intersindical CSC i la COS (coordinadora obrera sindical) disposats a defensar a la classe treballadora catalana i no cal votar aquests sindicats espanyols.

Marcel Estrada

Llicenciat en Ciències Físiques

Comentari publicat al bloc de l’autor el 22 de gener del 2011

Catalunya vol la clau de la caixa

2012-01-13T18:02:00.000+01:00

Sobre la viabilitat o inviabilitat de Catalunya

Sembla que hi ha un increment del sentiment independentista a Catalunya. I és lògic, atesa l’evolució de la política estatal envers el nostre país. Tot i que és difícil calibrar la importància d’aquest fet, i tampoc no sabem si pot ser durador o no. En part, dependrà del tracte que rebi Catalunya els propers anys. I en part, del treball intern de reflexió i de sensibilització que es faci a Catalunya. A propòsit d’això un dels arguments que sovintegen és el de la viabilitat de Catalunya com a estat independent. Sobretot de la viabilitat econòmica.

Parlem-ne.

No tindria sentit basar aquesta afirmació en la mesura de l’economia catalana. Sense moure’ns d’Europa hi ha molts estats independents molt més petits, menys competitius i menys oberts econòmicament que Catalunya. I evidentment menys forts. Dels Països Bàltics a Eslovènia la llista és llarga. Passant per Irlanda o Islàndia. Tots ells països ben consolidats. O la mateixa Dinamarca, avui país modèlic, no perquè hagi tingut una història fàcil ni per abundància de recursos.

Una altra cosa a considerar podria ser el que la independència de Catalunya representés de pèrdua del mercat espanyol. Que encara és molt important, tot i que durant els darrers vint anys el pes de l’exportació ha augmentat molt en l’economia catalana. I continua augmentant.

En tot cas és evident que una independència, sobretot si és molt sobtada, pot crear problemes. Però amb quina intensitat i per quan de temps?

A hores d’ara a Catalunya aquest és un tema ja bastant estudiat. Per gent competent. Per exemple, per Jacint Ros Hombravella a “La viabilitat econòmica de la independència de Catalunya”, per Modest Guinjoan i Xavier Quadras a “Balanç econòmic de la independència” o “Les raons econòmiques de la independència” del Cercle Català de Negocis. Estudis que no amaguen els problemes que en un primer moment hi podria haver –com n’hi va haver a Finlàndia, a Estònia, a Eslovènia o a Àustria mateix quan es va desfer l’Imperi austrohongarès–, però que es podrien superar com s’han superat en aquests casos. Per cert, brillantment.

Però malgrat tots aquests exemples i raonaments, poden quedar dubtes sobre la viabilitat econòmica d’una Catalunya independent. En canvi, sobre el que hi ha pocs dubtes és sobre la inviabilitat econòmica i social d’una Catalunya condemnada a viure en el règim polític i econòmic que ens vol imposar l’Estat espanyol.

Després d’un període d’aproximadament trenta anys –més o menys de 1970 a 2000– durant el qual va semblar que Catalunya podria aconseguir un estatus dins l’Estat espanyol que assegurés la seva identitat i fes possible el seu potenciament econòmic i social, per tant també la seva cohesió, ara hem entrat en una etapa que si no s’atura ens porta a una situació d’indefensió col·lectiva. I de no viabilitat. O sia, que el problema no és tant si seria viable o no una Catalunya independent, sinó que si les coses continuen com fins ara el que no serà viable és Catalunya com a economia expansiva i potent, com a societat equilibrada, justa i cohesionada, com a cultura moderna. I no ho seria sobretot per l’ofec econòmic que progressivament l’Estat li va aplicant.

És a dir, la qüestió de la viabilitat o no viabilitat de Catalunya ja no es planteja només –ni segons com principalment– com a interrogant referit a una hipotètica independència, si no com a conseqüència molt real, gens hipotètica, de la continuïtat del tracte econòmic que Catalunya rep, cada vegada més asfixiant.

Sense un bon finançament –que no vol dir de privilegis ni insolidari, però en cap cas espoliador– Catalunya anirà caient en la inviabilitat. I no només econòmica, sinó de tot el seu conjunt. Per què?

Sense un finançament just anirem perdent pes econòmic. Però també recularem en altres aspectes tant o més essencials. Un de molt important: el nostre estat del benestar. És a dir, les escoles, la sanitat, la gent gran i la gent dependent, els serveis socials en general, etc. Tot són coses que fan que la gent d’una país estigui atesa i se senti atesa. Això és important a tot arreu. Sobretot a tot Europa, que ha fet del tracte just i humà a la seva gent una bandera, un tret d’identitat. Doncs bé, a Catalunya encara ho és més. Perquè som un país amb poc poder polític i amb poca capacitat de coacció. I, per tant, ha de mantenir la cohesió de la societat i el sentit de pertinença de molta gent oferint-li un model de país i de societat obert, atent a les necessitats de la gent i amb perspectiva de progrés, és a dir, amb un bon funcionament de l’ascensor social. I això encara és més indispensable i urgent perquè som un país amb molta immigració (en percentatge, el que n’ha tingut més d’Europa del 2000 ençà), molt diversa i de vegades d’integració difícil. És a dir, som un país que només pot mantenir la seva cohesió i la seva identitat si és capaç de crear una societat realment integradora. Per mentalitat, però també pel servei i les perspectives que pot oferir a tots els que hi viuen.

Conclusió:

Com ens deia fa un parell d’anys un comissari de la Unió Europea, la dificultat gran per a una Catalunya independent no és econòmica. Podria tenir dificultats inicials, però clarament superables. De fet, Catalunya té molta més potència i possibilitats que molts estats europeus independents de fa temps o de fa pocs anys. La dificultat, afegia el comissari, seria política. Radical oposició espanyola, reticència de la Unió Europea (com la va tenir amb Eslovàquia, Eslovènia i Croàcia o com, arribat el cas, la tindria amb Escòcia) i necessitat d’assolir una clara majoria social i referendària. Tot plegat, no impossible, però sí més difícil que la viabilitat econòmica. Però el que és més clar de tot és que Catalunya sí que seria inviable –independent o no– sense un poder polític i uns recursos econòmics que li permetessin crear una societat justa, cohesionada, integradora i convivencial. Amb sentit de pertinença i amb possibilitats de promoció. I això té dos components: una mentalitat oberta i integradora i uns recursos econòmics suficients. I això segon ara no ho tenim, ni el Govern espanyol està disposat a donar-nos-ho.

O sia que podríem ser conduits a la inviabilitat de Catalunya com a país, dintre o fora de l’Estat espanyol, no per les conseqüències econòmiques de la independència, sinó per la impossibilitat –a causa de la discriminació econòmica– de donar resposta des de Catalunya a les necessitats de creació de riquesa, de suport a la nostra llengua i a la nostra cultura i sobretot de construir una societat realment vàlida per a tots els ciutadans. Això, tant o més que cap altre argument, seria una raó de pes per a optar per la independència.

Jordi Pujol

President de la Generalitat (1980-2003)

Editorial del Butlletí num. 280 del CEJP del dimecres 11 de gener del 2012

Conte de Nadal

2011-12-29T20:19:00.000+01:00

L'agonia de les 'nadales'

Reconec que en qüestions lingüístiques sóc pessimista. En una conversa recent amb Josep Cuní, m'assegurava que mai no hi havia hagut tants ciutadans que parlessin català. És cert que som més, perquè la demografia fa la seva feina. Però també ho és que mai havíem tingut tants milers de persones que visquessin en castellà sense necessitar per res la llengua pròpia del país. És a dir, fa un segle érem menys, però lingüísticament homogenis, i ara la llengua pròpia és la que recula en tots els àmbits de la pràctica lingüística. Hi ha, de facto, un procés de substitució lingüística, no endebades el castellà que avui es parla a Catalunya prové dels ciutadans forans que decidiren no parlar català, i l’han anat consolidant al llarg dels anys. Amb l’afegitó de dècades de dictadura que tampoc permetien cap suport a una llengua prohibida i reduïda a la intimitat. La suma ha donat un país de catalanoparlants durant vuit segles i que en només un segle té una llengua forana consolidada i perilla la llengua pròpia. Si afegim els immigrants vinguts en poc temps, molts provinents de països de parla castellana i la majoria socialitzats en castellà, la situació acaba de complicar-se.

El català recula en la pràctica diària, ha desaparegut dels patis de moltes escoles –per molt que les classes es facin en el nostre idioma– i gairebé no existeix en molts àmbits laborals, especialment si parlem de treballs de cara el públic com la restauració o el comerç. Per molt que m'esforço, doncs, no sé d'on treure l'optimisme que mostren els meus col·legues més llustres, perquè tot em condueix cap a un pessimisme profund. Ni el català està fora de perill, ni sembla, a hores d'ara, puguem aturar la davallada.

Fixem-nos en un àmbit molt concret i si volen menor de la qüestió, les nadales que es canten per aquestes dates. Avui per avui és gairebé un miracle trobar un sola botiga on la música de fons sigui una nadala catalana, i la substitució lingüística –àdhuc identitària– no es produeix només a la pèrfida ciutat de Barcelona, que ja se sap que està molt contaminada, sinó a qualsevol poble del país. Entrem on entrem, o estem obligats a sentir l'horrorós fil musical que martelleja les nostres oïdes amb un soroll infame que alguns gosen anomenar música, o sentim els clàssics nadales castellans. No només no és normal que per Nadal el fil musical dels nostres pobles sigui la música tradicional del país, sinó que fins i tot és tan exòtic que hi ha qui ho considera ridícul. Òbviament, perdre el costum de les nadales no enfonsa el país, però és un detall més de la lenta destrucció de la nostra identitat lingüística i cultural. I no veig com aturar aquesta destrucció.

Perdoneu el punt de pessimisme en dates tan simpàtiques, però acabo d'escoltar "què li darem al noi de la mare" ... i m'he posat trista ...

Pilar Rahola

Escriptora i periodista

Article publicat al diari LA VANGUARDIA el dijous 29 de desembre del 2011

El President funcionari

2011-12-15T20:10:00.000+01:00

José Montilla, senador d'Espanya.

Mai, en cap article que he escrit, no m'he referit a José Montilla amb el terme president. Mai. No en tenia ni en tinc pas cap obligació, evidentment, però podria escriure president Montilla de la mateixa manera que he escrit president Macià, president Companys o president Pujol. Tanmateix, no ho fet ni ho faré perquè, independentment de la legalitat aritmètica que el va dur al càrrec, mai no he acceptat la traïció d'Esquerra amb la creació del segon tripartit, ni el frau escandalós que els republicans van cometre abocant les paperetes dels seus votants a l'urna del PSOE per tal de mantenir-se en el poder, ni la ganivetada per l'esquena al president Pasqual Maragall. És cert que aquestes maniobres indignes, incloent-hi el fet que les cúpules respectives són exactament les mateixes que van ordir la trama que ha suposat per a Catalunya els quatre anys més nefastos de la seva història recent, han estat castigades pels catalans. Només cal veure la caiguda en picat de socialistes i republicans en cada cicle electoral. Però el país ho ha pagat molt car. O, dit d'una altra manera, aquesta gent tan ufana i tan superba, ha costat molts diners al país i un fre imperdonable per a la seva emancipació nacional.

Ara, per tant, amb el nomenament de José Montilla com a senador espanyol -amb l'abstenció indiferent d'Esquerra (!)-, estem vivint una nova burla a Catalunya en l'àmbit de la representació simbòlica. Una burla que té dos vessants. El primer, és la constatació -per si algú en tenia dubtes- de la ideologia de José Montilla, un home mancat d'intel·ligència política per entendre què és Catalunya i què significa presidir-la. Ara fa un any, l'eurodiputat Ramon Tremosa el definia amb aquestes paraules: "És el president que Franco somiava per a una Catalunya en democràcia". Doncs bé, com va fer Manuel Fraga Iribarne, exministre franquista, el 2006, també José Montilla ha considerat que la carrera política d'un “político español” resulta provinciana, escardalenca i inacabada si es retira després d'haver estat només president de Catalunya o de Galícia. Per això ara se'n va al Senat espanyol, la cambra institucional més inútil d'Europa. Un autèntic cementiri d'elefants destinat a acollir -pagant nosaltres- les andròmines dels partits.

El segon vessant és el menyspreu que suposa, en el terreny simbòlic, l'arribada a aquell cementiri d'un home que va ocupar el càrrec institucional més important de Catalunya. Sembla talment que, mort de ressentiment per haver estat foragitat de la Generalitat pels catalans, hagi decidit venjar-se'n situant Catalunya al mateix nivell que qualsevol Comunitat Autònoma espanyola. "Nació catalana, dieu? Això és el que jo faig amb la vostra nació catalana".

"Fets i no paraules" va ser un dels eslògans electorals de José Montilla, i, ves per on, ha estat per mitjà dels fets que hem vist la seva autèntica personalitat. La personalitat d'un espanyolista que no sap perdre, que a l'edat de 56 anys no té cap més ambició a la vida que ser mantingut amb diners públics i que exigeix que li paguem un despatx d'expresident de Catalunya, mentre ell, a Madrid, escalfa una cadira com a vella glòria d'Espanya.

Victor Alexandre

Escriptor i periodista

Article publicat al diari e-Noticies el dijous 15 de desembre del 2011

Després del Madrid 1-Barça 3

2011-12-13T20:15:00.000+01:00

L’espill que hauria de ser el Barça

El Barça de les darreres temporades és un model de virtuts. Un gran model de virtuts totals. No és un producte artificial o forçat, conseqüència de la coincidència en l’acció conjunta dels poders d’un Estat potent. És el que és més aviat contra l’acció d’aquest Estat, que al llarg de la seva història recent ha privilegiat en tots els fronts l’equip amb què s’identifica i que vol projectar a l’exterior com el més gran, l’únic. El Barça de les darreres temporades s’ha fet també i fins i tot contra l’esperit derrotat i derrotista de molts dels seus socis. És un model d’èxit en una societat que sovint s’espanta quan l’èxit és excessiu. Els catalans són uns gats llargament escaldats. Crònicament escaldats. És aquesta una societat que és capaç de renunciar a una part de l’èxit per no cridar massa l’atenció. Una societat que ha fet divisa d’expressions com “La roba bruta es renta a casa” o “El nostre mal no vol soroll”. Si el Barça fos com la majoria de la societat catalana, s’hauria de resignar a perdre eternament contra el Reial Madrid. No fos cas que l’èxit cridés el mal temps i tots els dimonis exteriors amagats.

El Barça de les darreres temporades, doncs, és un miracle. Perquè la societat que l’acull ha estat capaç de perdonar-li l’excés que no es tolera a ella mateixa en tots els altres fronts. I la pregunta es fa obligada: Si els catalans han convertit el Barça en una excepció, no podrien fer una mica més gran l’encanteri i copiar-ne el model? No podrien convertir-lo en un espill? El Barça de Guardiola juga totes les competicions sense tenir en cap moment el Reial Madrid com a referència. Més aviat al contrari, el Madrid ha acabat convertint al Barça en referència obsessiva. Això dóna al Barça la superioritat moral que necessita per derrotar-lo sempre. Fins i tot a la casa blanca. Seria possible que la societat catalana no demanés sempre perdó, que plantés cara sempre que calgui, que pensés en el món sencer, que no es deixés emportar per les bregues internes, que aprofités la seva millor gent i les seves millors inèrcies? Potser Catalunya no seria el millor país del món, però, en tot cas, tampoc seria un país tan petit com fins ara s’ha condemnat a ser. I per aconseguir-ho només cal mirar a Guardiola. Ni tan sols cal llevar-se molt d’hora molt d’hora.

Vicent Sanchis

Periodista i escriptor

Article publicat a elSingulardigital.cat el dilluns 12 de desembre del 2011

Defensem als catalans de cor

2011-12-05T09:34:00.001+01:00

Catalanoparlants que no parlen català

Hi ha, en podríem dir, catalanoparlants de llengua i catalanoparlants de cor; i doncs, ciutadans que encara no parlen la nostra llengua, o mai no la parlaran (o tal vegada a mitges) però que fan o poden fer molt per la llengua catalana. Perquè parlar català implica, segons els casos, un entorn, una voluntat i a voltes, si les circumstàncies no són prou propícies, un esforç. Però parlar-lo de cor és només una predisposició, un acte d’eficàcia instantània, en què ja des de bon començament és té una força les conseqüències de la qual són impressionants. La més evident és que un dia es pot arribar a parlar català. Però, fins i tot en el cas que no s’arribés en aquest punt, les conseqüències positives per la nostra llengua poden ser importantíssimes. Massa sovint s’ha criticat el paper d’aquella immigració dels seixanta i setanta que encara avui no parlen català. No analitzarem ara les circumstàncies ni el context; però tanmateix, hem oblidat que molts d’ells són catalanoparlants de cor, que estan orgullosos que els seus néts tinguin el català com a llengua vehicular a l’escola i l’aprenguin amb una facilitat que a ells se’ls va negar, que tenen una percepció positiva en la presència del català en la publicitat, etiquetatge, retolació i mitjans de comunicació i siguin els primers en fer un ús actiu d’aquests productes en català, que de manera assertiva en les converses amb catalanoparlants (de llengua) hi introdueixin un moltes gràcies o un bon dia en actitud de suport a un interlocutor que els parla en català, esperonant-lo perquè que no l’abandoni tot i que ells no el parlin o que els faci vergonya parlar-lo. Aquesta vergonya mateixa ja els delata una voluntat frustrada, però una voluntat, un ser catalanoparlants de cor.

Potser certes actituds s’han fixat més en criticar persones en el poc ús del català en relacions més íntimes, tot menyspreant el paper en pro de la llengua que poden fer aquestes mateixes persones en el conjunt de la societat. Sort en tenim dels pares catalanoparlants de cor que no parlen català, potser ni tan sols als fills, però els han dut a l’escola Bressola, a l’escola en línia en valencià o a l’escola catalana. Sort en tenim també de les parelles que entre ells no parlen català i s’han llençat a parlar-lo als fills, o potser als fills no, però als néts sí, o encara que sigui a mitges els han apuntat al club Súper3 o els compren rondalles i cançons en català. Sort en tenim dels que trepitgen el català, el destrossen, el fan malbé, tenen un fort accent d’una altra llengua, però hi insisteixen, s’hi llancen i àdhuc aguanten el xàfec de mirades desagradables de certs catalanoparlants (no pas de cor, de ben segur). Fins i tot sort en tenim dels que en aquest rebuig i estranyesa es fan enrere i tornen al castellà, però que ho han provat i en tenien ganes. Sort en tenim dels que encara no han gosat, que ho tenen pendent, però pel que sigui no fan el pas. Aquesta ja és una primera actitud favorable. Sort en tenim dels que estimen la seva llengua, la materna: el castellà, l’àrab, l’urdú o el wòlof, i estan orgullosos del patrimoni cultural que és i no s’estan de dir-ho i de fer-la servir, al mateix temps que també fan seva la catalana, i l’estimen, i lluiten pel seu ús, defugint aquells que volen contraposar una actitud a l’altra.

En aquest país, per fer créixer el català, cal que hi siguem tots, i per descomptat, també els que són catalanoparlants de cor.

Bernat Gasull

Plataforma per la Llengua

Article publicat a elSingulardigital.cat el 28 de novembre del 2011

Passat, present i futur de Sabadell

2011-12-03T13:36:00.006+01:00

Cicle d’INFORMACIÓ I DEBAT 2011-2012

El dijous 1 de desembre es va celebrar al Casal Pere Quart de Sabadell la tercera conferència del cicle “PASSAT, PRESENT I FUTUR DE SABADELL, en la formació de Catalunya” que organitza l’Associació Sabadell Memorial amb la col·laboració de la Unió Catalanista de Sabadell, sota el títol:

"L’urbanisme a Sabadell. Parcs i jardins públics "

La conferencia fou desenvolupada per Na Teresa Mira i Lozano, arquitecte urbanista i redactora dels plans generals urbanístics de St. Llorenç Savall i de Sta. Perpètua de Mogoda. Avui dia treballa a l’Ajuntament de Santa Perpètua de Mogoda en temes d’Urbanisme, medi ambient i habitatge. Ha estat també als ajuntaments de Sabadell i el Prat i al Consell Comarcal del Vallès occidental Membre de la Fundació Bosch i Cardellach.Va presentar l’acte, Na Mònica Zamora i Basachs, responsable d’Urbanisme de l’ASM.

La conferenciant va començar la seva exposició tot dient que Sabadell, al igual que totes les ciutats del seu tipus, no poden deslligar-se del País –Catalunya- on estan ubicades. Vivim dins l’àrea mediterrània, influenciats per la seva geografia i clima. Estem condicionats per les nostres arrels històriques. L’estudi i el coneixement dels nostres orígens urbans, ens marca la nostra personalitat i ens desperta el sentiment de pertinença que és el primer pas cap a la independència. El coneixement del passat, saber llegir a la ciutat la seva empremta, no només és imprescindible per poder realitzar una planificació assenyada, també és clau per governar-la.

Tot seguit i acompanyant la seva dissertació amb projeccions dels plànols i mapes adients, la senyora Mira va dir que el desenvolupament racional de la trama urbana, exigeix una planificació, que ha de respondre a uns objectius determinats. Els Plans d’Ordenació Urbanística, depenen de l’Administració. La Llei del Sòl és Estatal i Catalunya no hi té competències i en canvi condiciona l’accés a l’habitatge, les possibilitats de tenir places i parcs, etc. Els Ajuntaments poden urbanitzar i marcar uns criteris de creixement sostenibles, de medi ambient, de prevenció de riscs, salvaguarda dels bens patrimonials, artístics, culturals, naturals, els elements arquitectònics distintius del passat i els aspectes econòmics.

Finalment la conferenciant va concloure la seva exposició afirmant que l’Ajuntament ha d’admetre les opinions dels ciutadans, que poden exercir el seu dret d’acció pública sobre l’urbanisme, i han d’exigir que se'ls escolti i que tinguin en compte les seves opinions i necessitats. La remodelació de la ex Plaça Major afectada en els darrers anys per tota mena d'obres i modificacions que han culminat actualment per les obres del ferrocarril, ha de contemplar les exigències dels afectats més propers, els que més pateixen les conseqüències d'aquestes obres. Si no aprofitem l'oportunitat que ara se'ns presenta potser no en tindrem cap més altra per poder projectar una Plaça Major que esdevingui la "nostra Plaça", com era abans. Els ciutadans tenim el dret de conèixer el pla que l'Ajuntament ha elaborat per a la urbanització del passeig i que guarden en el més absolut secret. Només el seu coneixement públic, pot evitar que es facin més barrabassades urbanístiques en una ciutat que n’ha hagut de patir en excés.

Un cop acabada la conferencia, que fou acollida amb molts aplaudiments per part de les persones que omplien la Sala d'Actes del Casal Pere Quart, es feu un interessant col·loqui amb els assistents on la senyora Teresa Mira pogué ampliar alguns dels temes que no havien quedat prou extensament exposats.

Jordi Pujol parla del 20N

2011-11-25T19:00:00.001+01:00

Victòria de la seriositat

Havíem anunciat una sèrie de tres editorials entorn del 20N. El primer (9 de novembre) fou «S’haurà acabat la tergiversació». És a dir, després del 20N ja no es podrà mentir o dissimular. Caldrà dir les coses tal com són. Dit en termes encara bastant generals.

Per a avui –23 de novembre– n’havíem anunciat un altre de més precís. No precís en termes de govern –aquest butlletí no és un òrgan de govern–, sinó de la distribució de responsabilitats. I entremig –16 de novembre– un editorial de distensió i d’apel·lació a la confiança: «Confiança en temps difícils». Amb l’objectiu, puix que vénen temps difícils, de subratllar fets positius, actius importants que tenim i que ens permetran superar les dificultats i els perills del moment.

Però hem canviat una mica el calendari. L’editorial que teníem anunciat per a avui –també sobre la tergiversació– el deixem per a dimarts que ve. Perquè s’ha produït un fet molt important i positiu que mereix comentaris. I mereix no passar desapercebut.

Fa referència a les eleccions de diumenge passat i en un cert sentit al resultat. No per opinar en termes estrictament polítics, sinó d’IVA. O sia, d’Idees, Valors i Actituds, que és la raó de ser de la nostra fundació. És a dir, en termes cívics i ètics. Perquè es va produir la victòria –i victòria clara– d’una força política que va fer una campanya sense engany. Un mèrit seu, i dels seus candidats, però també, i molt, del govern de la Generalitat. Perquè el govern i el seu president podien haver intentat emmascarar la situació financera de la Generalitat. I no ho van fer. És més, no van amagar que s’hauran de prendre mesures difícils, i a voltes conflictives. Impopulars. Però necessàries. El president no va amagar la realitat i CiU –des del cap de llista fins a l’últim candidat suplent– ho varen acceptar. Varen jugar honestament aquest joc. Amb convicció.

Amb les eleccions a sobre, tant el president com el conseller d’Economia varen deixar clar que en el futur immediat totes les partides pressupostàries –o la gran majoria– poc o molt baixarien, excepte una: la del servei del deute, és a dir, els interessos a pagar i els préstecs a retornar. Més clar no es pot dir. Varen jugar al joc de l’honestedat i de la seriositat.

Més d’un cop hem dit des d’aquest butlletí que una condició elemental de la política catalana –si volem superar el bosc embardissat en el qual correm perill de perdre’ns– és la seriositat. Tan senzill i tan difícil com això, ser seriosos. És a dir, no caure en la lleugeresa ni en la frivolitat ni en la temeritat. No convertir la política en espectacle ni tampoc en tan sols una lluita pel poder.

És gratificant sentir a dir: «Potser la política d’austeritat que ara hem de fer – ara, no d’aquí a un any– ens fa perdre vots o ens fa perdre la reelecció d’aquí a tres anys, però l’hem de fer ara, perquè d’aquí a tres mesos sortir del sot serà molt més difícil, o impossible».

I que aquesta mentalitat hagi impregnat la política d’una força com CiU –en el govern i en les tribunes– durant la campanya electoral és un bon senyal. Molt bon senyal. I que el poder no s’hagi utilitzat pensant en què convé fer per guanyar aquestes eleccions o les d’aquí a tres anys, sinó per evitar l’empitjorament d’una situació difícil per al bé comú, és també molt bon senyal.

A més, qui ha practicat aquesta política ha guanyat. I això també deu ser senyal que els ciutadans saben calibrar quina és la política que cal fer, també quan no és agradable. I que sap calibrar la fusta ètica dels polítics. També la formació tècnica, però a més la fusta ètica.

Reflexions així les hem fet més d’un cop en aquests editorials. No fa gaire –el dia 2 de novembre– dèiem que als polítics se’ls ha de reclamar que expliquin la veritat, i que per tant siguin valents. Que tinguin caràcter. Que no sacrifiquin el futur per quedar bé avui, o d’aquí a les eleccions. O simplement d’aquí a la propera enquesta de popularitat.

Dimecres que ve parlarem d’aquesta veritat que no s’ha d’amagar. Però que ho fem nosaltres, que no ens hem de sotmetre al judici del vot popular, no té gaire mèrit. Per això cal celebrar que ho digui gent que sí que en depèn. I que molta gent ho entengui. Que reclami equitat i mesures per anar sortint de la crisi, però que s’adoni que això no és bufar i fer ampolles. I que valori l’esforç dels polítics que s’esforcen a remuntar la situació. Que no oculten la veritat, però que a més donen pistes i enceten camins de recuperació.

Jordi Pujol

126é President de la Generalitat (1980-2003)

Editorial publicada al Butlletí num.275 del CEJP el 23 de novembre del 2011

Els catalans NO podem votar Rubajoy

2011-11-17T10:00:00.001+01:00

Espanya ens enganya

El proper 20 de novembre, es celebren eleccions al Congrés de Diputats de l’Estat Espanyol. Totes les eleccions son importants, ja que decideixen qui manarà durant quatre anys, en aquest cas al Govern de Madrid, que és qui té la paella pel mànec. Són importants, digui el que es digui, perquè són democràtiques i homologades pel món civilitzat i sobretot per Europa. En aquests moments hem de convenir, que tenen un especial significat, ja que el marc polític ha sofert unes important transformacions, que ens aboquen a un futur ple d’incerteses i perills.

S’ha acabat el somni del nou ric, que s’havia apoderat d’Espanya i dels espanyols. La punxada de la bombolla immobiliària ha posat les coses al seu lloc, ha esvaït les ínfules de grandesa i ha posat al descobert les vergonyes d’un Estat insolvent i arruïnat. Els partits nacionalistes espanyols, PSOE i PP, amb la seva fanàtica obsessió per la unitat d’Espanya, han desenvolupat una política irracional, basada en un centralisme absurd, farcida d'infraestructures ruïnoses, inútils i estúpides. El 22% d’aturats n’és la prova irrefutable.

La constitució espanyola ha esdevingut una mòmia inservible i obsoleta. L’Estat de les autonomies ha fracassat. Espanya s’ha convertit en una quimera, com ho demostren aquest 45% de catalans que volen la independència. L’espoli que patim els catalans de 22 mil milions d’euros cada any, l’equivalent al 12% del PIB, és l’ argument definitiu per exigir la separació i la Constitució d’un Estat Nacional propi, que ens defensi i no ens robi.

Davant d’aquestes eleccions, la pitjor i més execrable ximpleria que podem perpetrar els catalans, és votar RUBAJOY (Rubalcaba o Rajoy) és a dir, a qualsevol dels dos partits nacionalistes espanyols: El PP és un enemic declarat de Catalunya, de les nostres Institucions i de la nostra llengua. Disfressa les seves malèvoles intencions, en proclames socials que no hi ha cregut ni ha practicat mai. El votant del PP o és un fanàtic espanyol o un català imbècil. El PSC-PSOE, sota la disfressa d’un federalisme impossible ha fet més mal que una pedregada. Els seus 25 diputats a Madrid, sempre han votat contra Catalunya. La ministra Chacón, té la cara més dura que el ciment armat. Menteix d’una forma descarada i enganya cada cop que obre la boca. Critica unes retallades, conseqüència del descontrol, la corrupció i la disbauxa del tripartit que en pau descansi.

Aquesta professional de fal·làcia, diu que faran el corredor mediterrani, quan ha estat el Ministre Blanco el que ho ha boicotejat presentant cinc projectes absurds a la UE. La Chacón ha comprat tancs, avions i vaixells de guerra, per valor de 37 mil milions d’euros, la principal adjudicatària del pastís, és Young Rubicam de Nova York i ves quina casualitat, el Conseller Delegat és una tal Miquel Barroso. Aquestes despeses innecessàries, en el millor del cassos serveixen per arruïnar al país, gastant més que tota la sanitat catalana i l’ensenyament junts, i en el pitjor dels cassos, per bombardejar Barcelona si no fem bondat. Amb el seu marit, el Miquel Barroso, s’han comprat una magnífica finca a la República Dominicana, pel mòdic preu de 12 milions d’euros. El Zapatero l’hi va pagar 23,6 milions d’euros per promocionar la privatització de la Loteria, que al final no s’ha fet però si s’ha pagat la promoció.

Conclusió: el PSC-PSOE i el PP, quan es tracta d’Espanya o de robar, son exactament el mateix, com queda demostrat amb les retallades de l’Estatut, robant als catalans o formant un govern nacionalista espanyol a Euskadi.

Finalment heu de saber que, segons totes les enquestes, el PSC-PSOE tindrà una davallada històrica i per altra banda el PP de Rajoy, encara que ningú el votés a Catalunya, assoliria igualment la majoria absoluta. Per tant ni els uns ni els altres necessiten els vots del catalans.

Si voleu evitar més agressions a la nostra sobirania nacional i per sortir de la crisi, aneu a votar i voteu partits nacionalistes catalans. Així de senzill, si no que després ningú es queixi pels resultats.

Llorenç Canyadell i Xapel·lí

President de la Unió Catalanista de Sabadell

Passat, present i futur de Sabadell

2011-11-16T17:33:00.001+01:00

Cicle d’INFORMACIÓ I DEBAT 2011-2012

El proppassat dijous 10 de novembre es va celebrar al Casal Pere Quart de Sabadell la segona conferència del cicle “PASSAT, PRESENT I FUTUR DE SABADELL, en la formació de Catalunya” que organitza l’Associació Sabadell Memorial amb la inestimable col·laboració de la Unió Catalanista de Sabadell, sota el títol:

“Sabadell en el context de la industrialització catalana”

La conferencia fou desenvolupada pel doctor Esteve Deu i Baigual, Dr. En Història, Professor Emèrit del departament d’Economia i Història de la UAB, Especialista en Història Industrial i de l’Empresa. Ex director de l’ Escola d’Estudis Empresarials de Sabadell i autor de diversos llibres de la seva especialitat i de nombrosos articles periodístics.

El doctor esteve Deu va iniciar la seva exposició constatant que la base econòmica de Catalunya al inici de la revolució industrial era l’agricultura. Una agricultura especialitzada i diferenciada de l’existent a la resta de l’Estat que estava basada en una economia agrària cerealista. En canvia a Catalunya, estava principalment formada per els cultius de l’oli, el vi i els fruits secs. Aquest fet diferencial, va propiciar la creació d’una xarxa comercial catalana dirigida cap a Espanya i a Europa. L’excedent de capital obtingut en aquests negocis, va permetre posteriorment la creació d’una indústria tèxtil del cotó, del lli i dels estampats. El 70% d’aquesta producció s’exportava principalment als mercats americans.

A mitjan segle dinou, les filadores mecàniques van reemplaçar les filadores manuals. Per dotar a aquests enginys de la força motriu necessària, s’aprofita l’energia hidràulica i posteriorment els vapors que varen permeten la mecanització dels processos productius. Les fàbriques cotoneres, s’ubiquen bàsicament als voltants de Barcelona, i més tard, cercant ma d’obra més barata, es traslladen al costat dels rius, formant-se les conegudes colònies tèxtils. Al Vallès neix la indústria llanera i de l’estam que representa el 100% de la producció peninsular, essent Sabadell una de les ciutats punteres en la fabricació de teixits d’alta qualitat, que li valgué el sobrenom de “la Manchester catalana”.

El conferenciant va exposar tot seguit que, en les fàbriques tèxtils les primeres màquines emprades eren d’importació, i a causa de la dificultat de trobar peces de recanvi, la seva reparació i manteniment va induir la creació de tallers mecànics especialitzats i tota una sèrie d’indústries auxiliars com fusteries, arts gràfiques, químiques, etc. El tallers mecànics comencen copiant i acaben produint els seus propis models i, fins i tot, inventant. En Ferran Casablancas, amb la filatura dels grans estiratges, i els germans Picanyol, amb els telers automàtics, en poden ser un magnífic exemple.

El doctor Deu va finalitzar la seva intervenció afirmant que la guerra, l’autarquia franquista, la miopia empresarial, el sectarisme polític i la globalització han destruït tot aquest esplèndid patrimoni i, el que és pitjor, no hi ha hagut ni renovació ni recanvi en l’entramat industrial de la nostra ciutat i en conseqüència Sabadell ha esdevingut finalment una ciutat dormitori, que ha menystingut els seus orígens i oblidat el seu passat. En l’ordre polític també pot confirmar que la seva societat ha restat fins ara adormida, conformista, i dirigida sense ordre ni concert per una classe política i empresarial que es pot reconèixer per la seva incompetència.

Al finalitzar la seva interessant i brillant exposició, els aplaudiments del públic van complimentar la seva qualitat, obrint-se tot seguit un interessant debat amb els nombrosos assistents a l'acte.

El vídeo de la mort

2011-11-12T18:50:00.000+01:00

Repugnant

Qui estigui lliure de culpa que tiri la primera pedra. Sens dubte tots els partits han caigut en la temptació de perpetrar vídeos que traspassaven els límits de la crítica frontal i aterraven en els baixos fons. Els famosos dòbermans -gossos, per cert, encantadors quan tenen amos com Déu mana- han embrutat moltes campanyes, i en tots els casos hem sentit justificacions malintencionades dels candidats, encantats de centrar el debat, encara que fos des de l'infern. Ara li toca a Carme Chacón, que dimecres posava cara de monja verge quan Josep Cuní a 8tv li preguntava pel vídeo de la mort. La resposta no va decebre i va ser així com la candidata va intentar vendre com un vídeo per reaccionar - "la realitat és molt dura" -, el que només era un bast i repugnant intent de jugar amb la por de la gent. L'estil no és nou al carrer Nicaragua, el gust del qual per buscar el vot per la via de l'espant comença a ser un segell identitari. Recordem la famosa campanya de la mateixa Chacón avisant que venia el llop pepero si ella no guanyava. És a dir, demanant que la votessin no perquè era la bona, sinó perquè els altres eren molt dolents. Va ser bastant patètic. Però això d'ara és molt més greu i traspassa els límits de la decència.

En plena crisi econòmica, amb les arques públiques buides i amb la pesada responsabilitat dels socialistes en haver-les gestionat pèssimament, no només mai no els hem sentit una mínima autocrítica, sinó que utilitzen la situació per jugar amb la mort dels malalts. ¿I si un altre partit utilitzés el mateix cimbell però amb efecte bumerang, i els recordés que la sanitat pública està així perquè durant vuit anys han malversat els diners públics? S'imaginen? Un home morint-se i un rètol que digués: "El tripartit es va polir tots els recursos ...". Ho escric i noto la brutícia de la frase, no només perquè simplifica fins a la obscenitat una realitat molt complexa, sinó perquè així mai no s’hauria guanyar un sol vot. Ben al contrari, seria bo que la ciutadania castigués aquestes pràctiques de propaganda-porqueria que només cerquen els instints més primitius de la gent. Després es preguntaran per què perd credibilitat la política. I en el cas del PSC, la ceguesa sembla més alarmant. ¿No s'adonen de com n’estan, de malament, i que no són les velles pràctiques, les que els salvaran dels nous problemes que pateixen?

A darrera hora l'han retirat, però les excuses de José Zaragoza són com un cove: "L'espot pot haver impressionat pel seu caràcter directe". Impressionat? Directe? No ha entès res. No ha impressionat, ha fastiguejat. I no era directe, era malintencionat i mentider. És a dir, no ha entès que era un vídeo indecorós, un gest procaç i immoral que només pot servir per enfangar encara més la política. A veure si ho diem alt i ho entenen d'una vegada: d'aquesta manera no es pot ni s'ha de guanyar un sol vot.

Pilar Rahola

Escriptora

Article publicat a LA VANGUARDIA el divendres 11 de novembre del 2011.

Davant les eleccions del 20.N

2011-11-04T12:46:00.000+01:00

Amigues i amics:

Davant d’aquestes eleccions, us fem arribar la nostra opinió arran de les possibles opcions que se’ns donen per exercir el nostre dret democràtic.

Rebeu una cordial salutació,

Llorenç Canyadell i Xapel·lí

President de la Unió Catalanista de Sabadell (UCS).

ESPANYA ENS ESCANYA

Fa 300 anys que l’Estat Espanyol ens roba, ens enganya i ens perjudica. Es de pura lògica doncs, que en l’enquesta del CEO surti que un 45% dels catalans vulgui separar-se d’Espanya i disposar d’un Estat propi que defensi els interessos de tots els ciutadans de Catalunya. El que resulta estrany, és que un 17% encara vulgui continuar sent la última colònia d’Espanya, sense cap més raó, que els deliris nacionalistes espanyols.

Cada any, 22 mil milions d’euros de Catalunya se’n van a Espanya per no tornar. Que es destinen a fer trens que no porten gent ni mercaderies, aeroports fantasmes sense avions, subsidis als espanyols que no penquen i a engreixar un exèrcit que cada 50 anys bombardeja Barcelona per escarmentar als separatistes. Sense aquest espoli, Catalunya seria una de les set nacions més riques del món. Les pensions i les prestacions socials estarien garantides. Catalunya estalvia, perquè Espanya pugui malbaratar.

S’acosten eleccions i els partits nacionalistes espanyols, socialistes i populars, manipulen falsifiquen i ens enganyen. Diuen que si els votem ens faran un corredor mediterrani que sistemàticament han impedit. Persegueixen la nostra llengua de totes les maneres possibles. Impedeixen que l’aeroport de Barcelona pugui ser internacional. Retallen l’Estatut tan com poden. A sobre ens diuen que som uns avars i uns insolidaris. No ens deixen gestionar les xarxes de comunicacions i a sobre ni les reparen ni les conserven. El PP i el PSC, quan es tracta d’Espanya, són exactament el mateix. Són la quinta columna que lluita contra Catalunya, fent veure que la defensen.

Si els catalans som mínimament intel·ligents i una mica conseqüents, no donarem ni un sol vot als partits espanyolistes, causants de la nostra ruïna. Votar als partits catalans, enforteix la Generalitat de Catalunya i les Institucions pròpies del País. Ens permet resistir en millors condicions les escomeses de les forces centrípetes i els atacs contra Catalunya. Ens situa en millors condicions per superar la crisi econòmica i poder eixugar els deutes heretats de la disbauxa. I per damunt de tot, serveix per avançar cap a la independència.

Els vots en blanc, nuls o l’abstenció, no serveixen per res, en tot cas per afeblir-nos. No escolteu als profetes de la desgràcia, ni als grupuscles que es creuen dipositaris de les essències pàtries, la puresa ideològica i la possessió de la veritat absoluta, que de penedits d’haver votat tripartit, els abocadors n’estan plens.

Per coherència i per Catalunya,

VOTEU PARTITS INEQUÍVOCAMENT CATALANS !

Unió Catalanista de Sabadell

Del pare Miquel al pare Gregorio

2011-11-02T09:44:00.001+01:00

Fem nosa

En clau d'humor o no, amb excuses o sense excuses, el professor Gregorio Peces-Barba a Cadis va dir el que volia dir i el que creia que el públic que l'escoltava valoraria positivament. I el més significatiu és que aquestes paraules són absolutament incompatibles amb l'esperit del pacte constitucional i amb el consens que ho va fer possible. En aquell moment, aquestes paraules no s'haurien pronunciat per qui les ha dit ara ja que eren patrimoni de personatges contraris a tot allò que representava l'esperit de la Constitució de 1978.

Les paraules de Cadis reflecteixen un corrent d'opinió i una actitud política que fa temps que s'ha imposat en determinats ambients de la societat espanyola, manifestament contraris en aquest moment al que representa el desenvolupament autonòmic de l'Estat. El pacte constitucional no s'ha esgotat amb les paraules del doctor Peces-Barba sinó que ja fa mesos que es va trencar.

Fets diversos ho han posat de manifest; actituds ben conegudes han evidenciat, sense cap tipus de rubor, el seu desig per recentralitzar Espanya i en aquesta línia la vocació de Catalunya els fa nosa. Som un destorb, sembla ser la conclusió més adequada

Un model, el de la Constitució de l'any 1978, s'ha esgotat. Caldrà definir un nou escenari de relació per actualitzar una voluntat de convivència respectuosa amb la llibertat i la identitat de cada un. Aquest és el repte, i no és fàcil resoldre'l i fets com els de Cadis no ajuden a crear el clima més idoni per aconseguir-ho.

No es tracta d'exagerar els fets que es comenten. Però ningú els pot treure el valor de símbol, tant pel contingut de les manifestacions com per la recepció sorneguera amb la que una gran majoria dels assistents a l'acte les van rebre. No és una bona notícia però té el valor de deixar les coses clares: el pacte s'ha esgotat i en tot cas, si es vol, caldrà definir un de nou.

De moment aquesta voluntat constructiva no apareix per enlloc i el que domina és la denúncia o la percepció, com es vulgui, que fem nosa.

Miquel Roca i Junyent

Advocat. Ponent de la Constitució i de l’Estatut

Article publicat a LA VANGUARDIA el dimarts 1 de novembre del 2011

L’adéu a les armes d’ETA

2011-10-22T10:23:00.000+02:00

Una bona sotragada política

El final definitiu i sense condicions de l’activitat armada d’ETA, una extraordinària i molt esperada bona notícia, suposa un canvi dramàtic en el marc interpretatiu de la política espanyola. Per dir-ho d’alguna manera, si Vázquez Moltalbán havia ironitzat amb allò de “contra Franco vivíem millor”, en aquest cas es comprovarà que també hi ha hagut sectors que “amb ETA tenien més bons arguments” per a seguir exacerbant el seu sentiment nacionalista espanyol. Els enemics, reals o imaginaris, sempre han estat d’una gran utilitat política.

Així, l’alleujament real que representarà per a moltes persones la fi de les amenaces d’ETA, es converteix per a d’altres en un gran motiu de preocupació a l’hora de mantenir un cert argumentari polític que, per extensió, no tan sols afectava els bascos, sinó a qualsevol moviment cap a la independència. Allò que “en absència d’armes, es podia parlar de tot”, ara es converteix en una llosa per als qui ho havien sostingut. I, per tant, el primer que faran és mirar d’allargar com sigui el marc anterior, bé sigui restant credibilitat a la declaració, bé sigui afegint noves condicions –d’altra banda, implícites en el cessament de la violència armada ara decretada- com la dissolució formal o la devolució de les armes.

En el pla retòric, el dels discursos, una de les paraules que el mateix dijous ja grinyolava, era el de seguir tractant ETA com una “banda”, que havia estat el terme despectiu per no dir-ne una “organització” o un “moviment”. Ara, quan ha arribat el moment de fer la pau, les paraules a emprar seran decisives. I ni uns podran seguir sent una “banda” que els assimili als delinqüents comuns, ni per l’altra part es podrà seguir tractant l’Estat espanyol i les seves institucions en els termes que ho feia ETA. I és ben significatiu, per començar, que la mateixa ETA hagi fet el pas –inimaginable a Catalunya- de declarar el seu cessament definitiu d’activitat en llengua espanyola! Probablement, molts espanyols no s’adonaran de la transcendència del fet, però és un “detall” inequívoc de fins a on es tracta d’un acte de rendició.

Un altre aspecte del canvi de marc que representa que ETA hagi plegat és que el projecte polític independentista basc s’allibera del llast que tant l’espanyolitzava per l’abast dels crims de l’organització armada. Vull dir que ETA era una realitat objectivament espanyola. Ara, l’independentisme basc es podrà concentrar el seu interès a convèncer la societat basca per aconseguir el seu propòsit, si s’escau, democràticament. ETA haurà d’acabar de fer les paus amb Espanya, però Bildu es podrà dedicar a fer, sobretot, política basca.

Finalment, el canvi de marc que representa la desaparició d’ETA també afectarà unes certes formes d’expressió política, molt minoritàries a Catalunya, però que recorrien a la mística de la violència etarra. Ahir moria, amb ETA, una certa retòrica, una certa simbologia, uns crits i unes pintades que ja no tindran cap cobertura èpica i que, si no desapareixen del tot, com a mínim hauran de fer l’esforç de reinventar-se i, en aquest esforç, encara quedar més debilitats.

Ho mirem com ho mirem, un gran dia, el 20 d’octubre de 2011!

Salvador Cardús

Degà de la Facultat de Polítiques a la UAB

Article publicat a NacióDigital.cat el divendres 21 d’octubre del 2011-10-21

Les retallades del govern

2011-10-17T12:15:00.012+02:00

Agost té la culpa i setembre porta la fruita

Durant els primers mesos del Govern de Mas sovint es va criticar la blanesa amb què estava governant, la por que tenia a prendre decisions difícils però responsables. No sé si per consciència o per supervivència, finalment el Govern va agafar les tisores i va començar a fer allò que creia que havia de fer. I això, naturalment, ha tingut conseqüències. Les que són visibles a curt termini queden reflectides en una enquesta que publicava ahir el diari ARA segons la qual els ciutadans suspenen la feina que el Govern ha fet fins ara. Tenint en compte l'estat en què la crisi i la mala gestió del tripartit han deixat el país, no crec que una valoració negativa dels ciutadans, trobant-nos en el primer any de la legislatura, sigui una mala notícia. Les retallades són impopulars però necessàries, o sigui que la mala notícia seria que la gent estigués encantada, o el que és el mateix, que s'estiguessin prenent decisions populars però errònies. I és que si fossin populars serien forçosament errònies, perquè aquí tothom vol que la crisi s'acabi però ningú no vol pagar-ne el preu. Tu vols pagar? No. Jo tampoc, que pagui l'altre. Com que aquí cadascú mira només pel seu bé particular, és responsabilitat del Govern exigir les factures del sacrifici.

El cas més clar és el de la sanitat. Algú realment creu que el sector sanitari s'està emprenyant més que la resta perquè té més sensibilitat social? No, estan defensant el seu sou com tothom, però com que tenen la sort que el seu àmbit toca tendre, se n'aprofiten i juguen més fort. I els funciona, perquè com era de preveure, Boi Ruiz ha estat el conseller que ha sortit més mal parat a l'enquesta de l'ARA. Els ciutadans l'han carabassejat amb un 3,4. D'acord, ara es carrega contra les retallades sanitàries, però quina seria la reacció dels ciutadans si d'aquí a un temps la sanitat catalana quedés completament col·lapsada perquè no es poden pagar els sous? Ahir vaig sentir a RAC1 una entrevista a Boi Ruiz i em va agradar molt. No va parlar com un polític, amb aquests discursos vaporosos, de buròcrata, a què ens tenen acostumats. Va parlar enganxat a terra, amb un discurs convençut i un to impetuós, com si defensés casa seva. El seu discurs va ser fins i tot un punt pedant, i normalment els polítics pequen de pedants en les seves actituds però no en els seus discursos, sempre tan circumspectes i anodins. Al final va dir que comprenia que fos el conseller més mal valorat però que ni de broma plegaria. Com volent dir, "odieu-me que jo mentrestant cuidaré de vosaltres".

Els polítics són l'ase dels cops de la nostra societat, i jo puc apuntar-me a moltes de les guerres que es declaren contra ells, però no crec que haguem d'esperar que els nostres governant siguin mags, MacGyvers capaços d'arreglar desfetes amb un misto i un xiclet. En situacions tan delicades, calen sacrificis i paciència. I això també va pel Govern, perquè tot i que les retallades li estan costant el rebuig de l'opinió pública, ha de mantenir-se ferm. A llarg termini, aquestes mesures li costaran moltes menys crítiques que si trien governar a cop de demagògia. I si no, que ho preguntin als socialistes.

Àstrid Bierge

Periodista

Article publicat al Butlletí n.545 del la FCO el dissabte 15 d’octubre del 2011

Passat, present i futur de Sabadell

2011-10-10T18:48:00.001+02:00

Cicle d’INFORMACIÓ I DEBAT 2011-12

El dijous 6 d'octubre de 2011 es va celebrar al Casal Pere Quart de Sabadell, la primera de les set sessions programades del Cicle d’Informació i Debat “PASSAT, PRESENT I FUTUR DE SABADELL en la formació de Catalunya” que, com l'any passat, enguany ha organitzat l’Associació Sabadell Memorial amb la inestimable col·laboració de la Unió Catalanista de Sabadell, sota el títol:

“Sabadell una vila de mercat en la Catalunya medieval”

La primera conferencia va anar a càrrec del senyor Albert Roig i Deulofeu, llicenciat en Filosofia i Lletres, historiador medievalista català i arqueòleg. El senyor Roig ha fet diversos estudis d’actuació integral sobre el patrimoni històrico- cultural. Actualment és codirector de l’empresa d’estudis i patrimoni ARRAGO,SL. També és autor de “La vila medieval de Sabadell(segles XI i XVI)" dels Quaderns d’Arqueologia.

El conferenciant va començar la seva dissertació fent un resum del desenvolupament de Sabadell a l’època medieval, dient que la Vila de Sabadell tenia una importància cabdal, molt més del que els sabadellencs ens pensem. Era una vila fortificada amb nombroses torres de defensa, uns valls enormes i portals d’entrada per les diferents vies de comunicació. Els Reis de Catalunya, van atorgar el privilegi de mercat i el de proveïment d’aigües rodades. També recomanaven als pobles del voltant, que en cas de perill busquessin refugi a la nostra Vila, ja que estava molt ben defensada. Gaudia d’una potent indústria artesanal i era un centre comercial, que la seguretat, les bones comunicacions i el mercat afavorien.

Tot seguit va palesar que la ciutat de Sabadell està ubicada en un lloc privilegiat com és la Depressió Prelitorial. Els romans ja van aprofitar aquesta circumstància natural fent passar en aquest indret, en el segle I aC., la Via Augusta, pel mig del pla, on uns segles després si va assentar la vila de Sabadell aprofitant parts de l’antiga via pel traçat dels carrers de la Salut, Sant Quirze i Sant Cugat.

El conferenciant va asseverar també amb rotunditat que Sabadell, per vergonya nostra, és la única ciutat de Catalunya, d’Espanya o d’Europa, que ha destruït tot el patrimoni medieval i fins hi tot la seva Plaça Major. No n’ha quedat res. D’aquesta ignomínia, en son especialment responsables els Ajuntaments d’aquests últims 75 anys que, en funció d’una modernitat dubtosa, una especulació desenfrenada i d’uns criteris ideològics caducats, han menyspreat sistemàticament tot el que fa referència al nostre passat gloriós, origen de la nostra ciutat. Només la iniciativa privada ha pogut preservar uns pocs elements del nostre passat i el seu record. Finalment el senyor Roig va afermar que només coneixent el nostre passat, els nostre orígens, podrem estimar la nostra ciutat.

Acabada la seva interessant i brillant exposició, que els aplaudiments del públic van apreciar, es va obrir un interessant debat amb els nombrosos assistents a l'acte.

El català, cosa de tots

2011-09-29T18:05:00.000+02:00

Què posa en perill el català?

Moltes coses. La pressió del castellà a través dels mitjans de comunicació, escrits i audiovisuals, o a través d’una gran part de l’activitat comercial, o alguns hàbits administratius, etc. I, evidentment, l’alta proporció de gent castellanoparlant que viu a Catalunya, en bona part fruit de les onades immigratòries del segle XX. Tot i que amb la dels anys 10, 20 i 30, i dels anys 50, 60 i 70, s’ha produït una molt important integració social, econòmica i de promoció personal i familiar. I d’ascensor social. I tot plegat ha permès mantenir la cohesió i la convivència del país. Catalunya ha estat un exemple bo i positiu de capacitat d’acollida i de barreja. I de conservació d’una personalitat col·lectiva. Una conservació feta des de l’obertura i no des del tancament.

També de conservació de la llengua i la cultura catalanes malgrat la potència i la qualitat del castellà, i durant molts anys de persecució o d’arraconament del català. I de conservació en un alt nivell, és a dir, no com a llengua secundària i d’estar per casa.

Ara això podria tornar a estar en perill. Per un clima de renovada hostilitat en l’àmbit espanyol, per la pressió de la globalització audiovisual i per la molt massiva immigració que en bona part –la procedent de Sud-amèrica– parla castellà. O bé àrab, ucraïnès, romanès, etc. Però que sovint aprèn aviat, poc o molt, el castellà. Això pot alterar l’equilibri ja difícil entre el català i el castellà.

Però les nostres administracions –Generalitat i ajuntaments, sobretot– i també les entitats de la societat civil fan un gran i meritori esforç perquè el nombre màxim de nouvinguts possible conegui el català. I a més –i això és molt decisiu– l’escola fa en aquest sentit un molt meritori i eficaç esforç. Per això és del tot necessari mantenir la immersió lingüística. Cal afegir-hi que en molts ambients el tracte social, laboral o de diversió ha facilitat amb naturalitat l’aprenentatge del català (no en tants com convindria, però tot i així afecta una quantitat important de persones). El resultat de tot això és que hi ha molta gent no nascuda a Catalunya, però que hi viu des de fa tres anys, o deu o vint, que sap parlar català, i moltíssima més que l’entén sense dificultat. I, molt important, que no té una actitud de rebuig. Que l’assumeix amb normalitat.

Però amb això no n’hi ha prou. Tot això és positiu, però no n’hi ha prou. Hi falta un més alt grau de conscienciació per part dels catalanoparlants.

El català es defensa amb lleis i normatives. I a l’escola. I en els mitjans de comunicació. Etcètera. Però sobretot al carrer. En el tracte amb la gent. I aquí hi ha un dèficit important per part de molts catalanoparlants. Que es manifesta de mil maneres. Exemples d’això. Dirigir-se directament en castellà a un desconegut. O bé, passar al castellà si l’interlocutor parla en català però amb un punt d’accent castellà o de qualsevol altra llengua. O si és negre o de faccions sud-americanes o àrabs, encara que parli català. O en el restaurant no demanant la carta en català (que per llei han de tenir i que molts restaurants realment tenen).

Algunes anècdotes personals il·lustraran el que vull dir.

Primera. Entro a un bar i demano un cafè. El cambrer em reconeix i es queixa perquè deia que el govern que jo aleshores presidia no havia plantat prou cara a Madrid en un tema concret. M’increpa en un to molt crític i mirant d’atreure l’atenció dels clients que hi ha a la barra del bar. Diu: «sempre us abaixeu els pantalons». I aleshores entra un negre i diu, textualment, al cambrer: «Posi’m un tallat, sisplau». I el cambrer respon: «Enseguida voy». La meva reacció va ser: «Et permets increpar en to fatxenda el president de la Generalitat, l’acuses de poc catalanista i ara no aguantes el català ni mig segon a aquest client que t’ha parlat en català». L’adjectiu final que li vaig aplicar me’l callo. I ell, encongit, va respondre amb veu fluixeta: «És que és negre». Amb el negre que feia quatre anys que vivia a Catalunya, hi vaig seguir parlant una bona estona. En català, naturalment.

Segona anècdota. Jo he estat «parella lingüística» d’argentins, madrilenys, bolivians, mexicans, senegalesos... Però les meves parelles sovint es desanimaven. Una d’elles, un argentí, que parlava bastant bé el català, encara que amb una mica d’accent, em va dir: «El mal és que jo només puc parlar català amb vostè. A l’empresa on treballo quasi tothom parla català. És la llengua habitual. Però amb mi tots parlen castellà. Saben fins i tot que faig classe amb vostè, però continuen parlant-me en castellà».

Això repetit mil vegades des del carrer a les oficines de les administracions o a les botigues, o restaurants, és el que falla per part de molts catalanoparlants.

I això posa en perill el català. Perquè les lleis i els reglaments i l’acció dels ajuntaments i dels governs són del tot necessaris. Però no és suficient. La llengua es defensa parlant-la. D’una manera considerada i educada, però sempre que es pugui, que és gairebé sempre. O en tot cas molt més sovint del que se sol fer.

Jordi Pujol

President de la Generalitat (1980-2003)

Editorial publicat al Butlletí núm.267 del CEJP el dimecres 28 de setembre de 2011

La unitat de l’independentisme

2011-09-23T11:00:00.000+02:00

Quan 1+1 fan -3

He sostingut moltes vegades que no estic d’acord amb la idea que cal la unió políticoelectoral de l’independentisme. Ho vaig sostenir a les eleccions catalanes de 2010, i ho repeteixo ara que s’acosten les eleccions espanyoles de 2011. Els arguments són, fonamentalment, dos. En primer lloc, crec que l’independentisme no pot ser patrimonialitzat per ningú en particular. Se l’ha de deixar campar lliure. La força que té en l’actualitat és la de la seva capacitat de ser per tot arreu i no tan sols a l’empara d’unes sigles. Fins i tot, d’anar més enllà dels partits i de les ideologies polítiques. Hi ha independentistes conservadors, liberals i d’esquerres. I n’hi ha d’enquadrats políticament, però també d’antipolítics. Independentistes que no pensen votar, i independentistes que votaran Duran i Lleida. Independentistes de pedra picada, i de porucs i de cagadubtes. Cal que tots sumin en la Catalunya del futur. Qualsevol intent de pretendre “la unitat de l’independentisme”, simplement en provocaria l’enfrontament i la ruïna.

La segona raó és que no tot l’independentisme ens apropa a la independència. N’hi ha que ens n’allunya. De manera que, pel que fa a l’independentisme, 1 més 1 no fan dos. Poden fer menys 3. I no tan sols perquè hi ha independentisme antidemocràtic, independentisme xenòfob i fins i tot d’estil fatxa, sinó perquè n’hi ha que segueix un tipus d’estratègia que simplement ens abocaria a la indigència permanent. Em costa entendre tots aquells que en nom de la independència abandonen el sentit crític contra personatges que no passen el mínim llindar de la cultura democràtica. En posaré un cas: jo crec que l’independentisme no ha de ser antiespanyolista. Ho he justificat més extensament a “El camí de la independència”. La majoria social independentista, necessària per arribar-hi democràticament i pacífica, necessita molts catalans que mai no renegaran –i faran bé- de la vinculació als seus orígens. De manera que, per anar bé, l’independentisme hauria d’oferir –posem per cas- la doble nacionalitat a qui la volgués, per tal que no restés vincles, sinó que sumés afiliacions.

Diria que se m’entén: un independentisme que es proposés anar al Parlament espanyol “per rebentar Espanya des de dins”, com hem sentit dir aquests dies, restaria forces al conjunt. Ja no parlo del ridícul de no saber mesurar les pròpies capacitats davant d’un Estat que té al seu abast tots els aparells de coacció que li són propis. Em refereixo al fet que seria políticament inacceptable i generaria el rebuig de la major part dels de casa i de tota la resta del món.

De moment, veig amb preocupació que ERC manté l’ambigüitat respecte d’aquesta qüestió, i sembla que es deixa estimar per tothom. Espero que simplement hagi estat que estaven massa entretinguts en altres afers. Si ERC no se sap allunyar del friquisme independentista amb tota la contundència, podria acabar de perdre l’escàs prestigi que li queda i que al nou equip dirigent li sigui molt difícil d’anar-lo recuperant poc a poc però sense cap feblesa.

Salvador Cardús

Degà de la Facultat de Polítiques a la UAB

Article publicat a NacióDigital.cat el divendres 23 de setembre de 2011

Rajoy ensenya la llengua.

2011-09-16T12:15:00.000+02:00

El carrer i l'escola

Diu Mariano Rajoy, parlant de la immersió lingüística o, millor dit, contra la immersió lingüística, que s'ha de fer normal a l'escola el que és normal al carrer. Volent dir que si al carrer es parla en català i en castellà –als carrers de Catalunya, ben entès, no als de Salamanca ni Estocolm–, també hi ha d'haver les dues línies lingüístiques d'ensenyament a l'escola. Ara es parla molt de línies. Sobretot de línies vermelles que no s'han de travessar. El que passa és que tothom traspassa totes les línies vermelles a cada hora sense que passi res del que han advertit i amenaçat que passaria.

En Rajoy, doncs, també parla de línies: si al carrer n'hi ha dues de lingüístiques, n'hi ha d'haver dues a l'escola, amb l'argument d'elevar el carrer a l'escola. Molt bé. Només que les escoles es van inventar precisament per no reproduir el que passa al carrer o allò que hi passaria si les escoles no s'haguessin inventat. Com que la gent al carrer no llegeix ni hi llegiria de forma espontània, a l'escola es fa llegir. Com que al carrer no s'hi aprèn història ni matemàtiques, l'escola reacciona en conseqüència i s'hi fan lletres i números. Com que al carrer hi ha qui tira papers a terra i guixa les portes i les parets, a l'escola es fa urbanitat. Com que al carrer no s'hi pot jugar a pilota perquè prendríem mal, a les escoles es juga a pilota al pati. Com que al carrer es parla en català i castellà d'una manera que fa pena, a l'escola s'ensenya català i castellà. I com que el català fa patir perquè si segueix al carrer en condicions d'inferioritat desapareixerà abans de gaire, com deia mossèn Cinto, l'escola fa possible que se salvi i es pugui seguir parlant al carrer i on sigui aquest patrimoni nostre, que és més patrimoni de la humanitat entera que la Sagrada Família, l'Escorial o el Machu Picchu. I quan diem humanitat incloem en el concepte en Rajoy, la Camacho, el seu fill Manuel, en Rivera i, com l'anomena en Toni Civit, en Caja o faixa, que és aquell senyor de la barba.

Rajoy vol fer normal a l'escola el que és normal al carrer quan la intenció, aquí, a la Xina i allà on sigui que hi hagi plans educatius, es tracta del contrari: fer normal al carrer el que és normal a l'escola.

Manuel Cuyàs i Gibert

Periodista i escriptor

Article publicat al diari ELPUNTAVUI el divendres 16 de setembre del 2011

En la vigília de la Diada Nacional

2011-09-10T12:14:00.000+02:00

Aquests dies previs a la commemoració de la Diada Nacional de Catalunya, la nostra Nació és objecte d’un atac sense precedents en un període democràtic per part de la caverna espanyola. Des de la resolució del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) instant la Generalitat a disposar, en el termini de dos mesos, dels mecanismes per adaptar el sistema d’ensenyament de Catalunya a un model on el castellà també sigui la llengua vehicular de l’ensenyament, passant per la discriminació feta als partits nacionalistes en la farsa de modificació de l’article 135 de la sacrosanta Constitució Espanyola, fins arribar a la pantomima de l’alcalde de Badalona, negant-se a posar la paraula Nacional a la Diada de l’Onze de Setembre i a fer cap celebració de la Diada.

Tot això ens ha de fer reflexionar i valorar encara molt més les paraules que va pronunciar l’entrenador del Barça, en Pep Guardiola, en el lliurament que li va fer el Parlament de la medalla d'honor en la categoria d'or el passat dijous de mans de la presidenta, Núria de Gispert. Per tot això, hem escollit l’article que publica l’estudiant de Ciències Polítiques, en Guillem Carol al diari elSingulardigital.cat, on esperona al catalans a no abaixar el cap i enlairar el punt de mira dels nostres objectius nacionals fins al màxims límits de autogestió que ens porti cap a la independència definitiva dels que volen aixafar els nostres drets com a Nació.

La desconnexió catalana

Som un país acostumat a doblegar-se constantment, poc habituat a l'èxit i força procliu a les derrotes. Per norma general tendim a negociar, regatejar i mercadejar amb qualsevol cosa. Tenim la capacitat de transformar les misèries individuals en triomfs col·lectius i fer que les derrotes semblin profecies. Som amants de les grans gesticulacions, elucubrem immenses teories i prediquem tota mena de consignes futuristes. Ara, quan és l'hora d'actuar hi ha una estranya desconnexió entre les proclames i l'acció. De cop, allò que en diuen el seny català –allò tan nostre- surt a la palestra i acaba asfixiant la consigna. Nen no t'emboliquis, vigila que prendrem mal, no hem de córrer tant, aquest és un llarg camí, no sou prous, això no sortirà bé i bla, bla, bla.

És per aquest motiu que quan surt algú sense complexes, lluitador, humil i que porta l'èxit com a bandera el convertim en un heroi. Pep Guardiola s'ha transformat en l'heroi nacional. El de Santpedor ha aconseguit guanyar gairebé totes les competicions que disputava. I ho ha fet, justament, des de l'òptica oposada a la “via catalana”. Ha parlat poc dels rivals, no ha fet grans proclames, ha treballat de valent i no ha tingut por de somiar. El Parlament de Catalunya no va guardonar, només, a un entrenador de futbol. El Parlament va distingir a un personatge que, més enllà de ser entrenador de futbol, ha sabut fer despuntar a tot un equip i els ha conduit al més amunt possible. Ho ha fet, a més, per damunt de la mediocritat imperant i amb els valors de la humilitat, la persistència, la passió i el sacrifici.

Jordi Pujol va escriure fa més de 40 anys en el llibre “Des dels turons a l'altra banda del riu”: “comença a haver-hi catalans que adopten una actitud de semiajupiment, calculada, perquè el destí els passi per damunt sense tocar-los. El català, avui, ja no apunta alt, sinó baixet, i si, tot i això, no hi arriba no es diu a ell mateix que ha errat el tret i que cal enlairar el punt de mira; diu que s'havia excedit en l'ambició, i que és l'objectiu el que cal modificar cap avall, no el punt de mira cap amunt.” Actualment sembla que ens trobem en una situació força similar. Ens trobem en un moment de desorientació generalitzada on sembla que ens faci por superar-nos i aspirar a la victòria. Guardiola va rebre la distinció perquè encarna just el contrari d'aquest actitud. Representa tot allò que, com a poble, no hem sabut escenificar.

Jordi Pujol acaba el paràgraf del llibre dient que “hi ha una manera de no perdre mai, que és no aspirar a la victòria. Hi ha una manera de no tastar l’agror de la derrota, que és no presentar mai combat i recular sempre. Hi ha una manera de no morir, o de morir almenys possible, que és viure al menys possible. Hi una manera insuperable de no morir, que és no néixer”. Guardiola va acabar el seu discurs recordant-nos que “si ens aixequem d'hora i penquem de debò aquest país és imparable”. Tan sol falta que ens ho creguem de veritat.

Guillem Carol

Articulista al setmanari El 3 de vuit.

Article publicat al diari elSingulardigital.cat el dissabte 10 de setembre de 2011

La polèmica lingüística

2011-09-07T18:37:00.000+02:00

Gràcies, immersió

Sóc d’una generació que va néixer al mateix temps que renaixia la Generalitat. De mare portuguesa i pare català analfabet en la seva llengua materna per culpa de la dictadura. De petit, a casa se sentia sobretot castellà. De la meva mare, que encara no dominava el català, però també de Luis del Olmo per Radio Nacional de España, o de Jordi Estadella per Televisión Española. En Peter, la Wendy i el Capitán Garfio també parlaven tots castellà quan vaig anar al cinema per primer cop.

Cada estiu tenia un mes d’immersió en portuguès al poble dels avis, a 50 quilòmetres de Lisboa, que refrescava amb les converses amb la dona que venia a fer feines de casa alguns dies. El català, d’entrada, es restringia a la meva família paterna. No és estrany, per tant, que fins als deu anys jo pensés, llegís i parlés majoritàriament en castellà.

L’escola on vaig anar fins als nou anys seguia un model bàsicament bilingüe, amb classes majoritàriament en català però molts materials en castellà. A més d’una presència massiva de nens argentins que feia que al pati juguéssim a ser Zubizarreta o Laudrup també en castellà. Malauradament, perquè en tinc molts bons records, aquella escola va tancar i els meus pares em van haver de canviar.

La nova escola ja practicava la immersió completa en català, només les classes de castellà i anglès no eren en la llengua de Pompeu Fabra. I no només això, també havíem de presentar un poema per als Jocs Florals i matàvem el drac per Sant Jordi. De cop, em trobava en una escola normal, en un país que semblava normal. Poc a poc vaig parar més atenció als discos de Lluís Llach dels avis, vaig començar a escoltar uns joveníssims Antoni Bassas i Xavier Bosch a mitjanit pel 102.8 de la FM i a seguir les aventures del Petri, la Noti i la Nets contra el Megazero mentre esperava que comencés Bola de Drac.

Al cap de poc el català ja no m’era estrany, vaig decidir que Catalunya era el meu país i que volia entendre el món des de Barcelona i no des de Madrid. Mentrestant, Jim Carrey es posava La Máscara i a Pasqual Estivill el condemnaven uns jutges que només sabien castellà. Res d’això ha canviat, encara.

El català continua en inferioritat de condicions en la majoria d’espais socials, però la immersió lingüística assegura que gent com jo puguin, si ho volen, sumar-se a la cultura catalana i alhora llegir El Conde Lucanor. Per això aquells a qui els agradaria que només s’escrigués, es pensés i es parlés d’una manera no suporten que Catalunya, simplement, actuï com un país normal. Perquè, per a ells, el normal seria que Catalunya no existís.

Adrià Alsina

Politòleg i comunicòleg.

Treballa com a consultor del Banc Africà de Desenvolupament a Hong Kong

Article publicat a al diari digital e-Notícies el dimecres 7 de setembre de 2011

L’adéu d’un gran patriota

2011-08-30T19:25:00.000+02:00

Heribert Barrera i les elits

Hi ha qui pensa que els catalans som pitjors que qualsevol altre país. De fet, en alguns aspectes clau, sí. En d’altres, no. En mitjana podem dir que estem dins dels paràmetres normals, quantitativament. Ara bé, resulta que en els aspectes claus en què punxem, ens hi va el futur com a nació. És veritat que un país democràtic és allò que la seva població desitja. Però tots els països compten amb unes elits (un percentatge petit, que jo no sabria quantificar) que marquen el camí i dicten tendència. La resta, amb matisos, els segueixen. Els països espavilats aconsegueixen col·locar al capdavant del país (i no estic parlant de la política, precisament) els més brillants. Les elits més convenients. Aquells l’opinió dels quals pesa, es té en compte i comporta que molts els segueixin.

Catalunya, això, no ho sap fer bé. En aquest sentit la desaparició del president Barrera és doblement trista. Amb la seva mort s’apaga un dels pocs membres importants i representatius que creia en el país. Era un dels estranys casos en què hem sabut col·locar un individu brillant i útil al capdamunt d’aquesta escala social que denominem elits.

A les conclusions que va arribar el president Barrera, ja de jove, hi arriben molts personatges importants, però tard. Quan les seves accions ja no tenen efectes remarcables. Uns hi arriben tard perquè creien que una Catalunya dins d’Espanya era possible. Altres, per por al què diran. Altres no hi arriben mai per pura comoditat. Perquè els convé que els seus interessos particulars no es vegin perjudicats. Aquests darrers són especialment perniciosos. I si Catalunya està on està (és a dir, cada dia pitjor) és perquè hem col·locat com a elits massa personatges d’aquestes darreres característiques. A la política. A les finances. A les empreses importants. Arreu.

Durant la seva vida, el senyor Heribert Barrera ens va recordar de forma permanent i sostinguda que hi ha coses més importants que caminar a quatre potes. Que no tot s’hi val per sobreviure còmodament.

Em sap greu haver de recordar unes paraules que va pronunciar Felip de Borbó (l’hereu de l’actual rei d’Espanya) una de les vegades que ha vingut a Catalunya. Les tinc gravades, perquè tenia raó: “Els catalans seran allò que vulguin ser”. I, per ara, no volem ser independents. Sobretot perquè les nostres elits (que, tot sigui dit de passada, són primes i mediocres, i no arriben a la sola de la sabata de les que corren per Europa, ni tant sols per Espanya) majoritàriament no ho volen. Per això la desaparició del senyor Heribert Barrera és tan i tan trista. Tan i tan perjudicial per al país.

Xavier Roig i Castelló

Enginyer i assagista

Article publicat a Nació Digital.cat el dimecres 30 d’agost del 2011.

Els enfrontaments Barça-Madrid

2011-08-26T19:11:00.000+02:00

Teclats jacobins

El jacobinisme, el centralisme, el nacionalisme espanyolista es manifesten contínuament en els polítics, intel·lectuals i mitjans de comunicació espanyols, especialment en relació a Catalunya. I això passa també quan es tracta del Barça i tot el que es mou al seu voltant; especialment ara que el Barça guanya el Madrid i sobretot juga molt millor.

Aquests dies de ressaca del darrer Barça-Madrid, un important diari, editat a Madrid però amb edició catalana, publicava un article d’un comentarista televisiu (Javier Martin) titulat “Micrófonos pasionales”. A part del comentari, que podríem (i segurament hauríem) de discutir, sobre fins a quin punt es pot considerar malbaratament de recursos públics que a Catalunya es pogués veure el partit a la vegada per dues cadenes públiques, la seva tesi principal és que mentre que TV3 practica un “forofisme” barcelonista radical, TVE manté la imparcialitat, les formes i l’educació (menys mal que reconeix que no sempre ho aconsegueix). Segons l’articulista, els comentaristes de TV3 son massa partidistes, criden massa i no mantenen ni la correcció ni les formes i, fins i tot, poden arribar a la mala educació. Al contrari que els de TVE.

Fem un petit parèntesi per veure el jacobinisme/centralisme i el nacionalisme espanyolista que traspua l’article esmentat. Així, quan parla de TVE ho fa dels de “el lado nacional” : sona a “Cruzada” o a “Alzamiento” oi?. Sembla que hi ha coses que més de 70 anys després encara es mantenen en el subconscient de massa espanyols i els hi acaba sortint pels descosits.

Tornem però a la qüestió central. El que sembla deduir-se de l’article és que, segons el seu autor, quan es juga un Barça-Madrid, per exemple, tant TVE com TV3 (se suposa que Telemadrid també, oi?), com a cadenes de televisió pública, haurien de mantenir la màxima imparcialitat. Particularment, no hi estic gens d’acord. Òbviament, TVE ha de mantenir la màxima imparcialitat possible sempre que competeixin esportistes o s’enfrontin equips “espanyols” (cosa que massa sovint no fa), perquè per això la paguem amb els nostres impostos tots els que de moment vivim a l’estat espanyol, i especialment els catalans a partir del dèficit fiscal. I estaria bé que quan aquests esportistes o equips juguin amb esportistes o equips no espanyols els comentaristes hi posessin el mateix entusiasme i alegria encara que els esportistes o equips que competeixen siguin catalans.

El cas de TV3 és evidentment diferent. TV3 és la televisió pública de Catalunya, pagada amb els impostos dels catalans. Per tant, la seva obligació és defensar i anar a favor dels esportistes i equips catalans quan competeixen amb els no catalans (incloent-hi els espanyols, i per tant amb el Barça quan juga contra el Madrid) i mantenir la màxima imparcialitat possible quan els esportistes i equips catalans competeixen entres ells (cosa que segurament no sempre es fa suficientment). Tanmateix, la imparcialitat necessària no és el mateix que el temps que s’hi dedica que estarà necessàriament en funció de l'interès informatiu i/o de la influència i importància social dels equips o esportistes.

En definitiva, també amb això es pot veure que amb els espanyols i amb Espanya no sembla possible tenir-hi una relació entre iguals. El seu jacobinisme, el seu centralisme, el seu nacionalisme espanyol els ho impedeix. Això, com amb tantes altres coses probablement més importants, només podrà solucionar-se amb un estat propi per a Catalunya.

Antoni Soy i Casals

Degà de la Facultat d’Empresa i Comunicació( Universitat de Vic)

Article publicat al diari NacióDigital.cat el dijous 25 d’agost del 2011

Federalisme impossible

2011-08-06T18:07:00.001+02:00

El debat sobre la independència

El procés evolutiu que ha seguit Catalunya l'última dècada, quant a presa de consciència dels seus drets, ha situat el debat de la independència a peu de carrer i cada cop són més les veus que defensen la necessitat vital que té el nostre país de convertir-se en un nou Estat de la Unió Europea si no vol desaparèixer sota el pes de la globalització. La globalització té molts avantatges, no hi ha dubte, però també té molts inconvenients. I entre aquests últims hi ha la implacable veritat que ens diu que si no tens un Estat no ets ningú. Per això són d'agrair els arguments que aporten persones com el sociòleg Salvador Cardús o el politòleg Ferran Requejo parlant de la situació d'asfíxia econòmica, cultural i lingüística en què ens trobem i de la independència com a única solució possible per capgirar-la.

Salvador Cardús parla de la por, la por que l'espanyolisme català, orfe d'arguments per imposar la subordinació de Catalunya a Espanya, intenta escampar vaticinant "una fractura social". Talment "com si els qui tenen origen forà, però que han vingut aquí a progressar", diu Cardús, "no es poguessin sentir interessats per una proposta que fa que el país ofereixi més bones condicions de benestar i de progrés. Són pors absurdes. Però això ha canviat, perquè ara es parla sense complexos sobre la conveniència de la independència. La independència serà difícil, però el federalisme és impossible".

Aquestes paraules de Cardús enllacen molt bé amb les de Ferran Requejo, ja que Requejo era, fins no fa gaire, un convençut federalista i feia llibres que defensaven aquesta opció. Ara, en canvi, s'ha adonat que el federalisme, com diu Cardús, és impossible, perquè a Espanya no hi ha ningú que el vulgui. I és que cada cop són més els catalans que s'adonen que conceptes com ara autonomisme o federalisme són trens en via morta sense cap mena de futur. L'única opció possible és la independència, perquè és l'única que depèn de nosaltres mateixos. Caldrà, tanmateix, com va dir Requejo, tenir una bona política exterior que ens aporti aliats europeus i d'arreu del món que legitimin la nostra condició d'Estat. Celebrem, per tant, que antics militants federalistes com ell se sumin a les tesis que els independentistes ja havíem diagnosticat, ara fa una dècada, amb les mateixes paraules: la generació actual serà testimoni de la independència de Catalunya.

Víctor Alexandre

Periodista i escriptor

Article publicat al diari digital e-Notícies el dijous 4 d’agost del 2011.

Amb Espanya no hi tenim res a fer

2011-07-30T20:02:00.000+02:00

L'administració regional

El procés de recentralització i recuperació de competències va avançant inexorablement, i aquesta setmana n'hem tingut dos exemples: una nova sentència del Tribunal Constitucional que és el certificat de defunció de l'autonomia financera de la Generalitat, i una reunió dels consellers d'Economia de les comunitats autònomes amb la ministra Salgado que ha esborrat per sempre més el mot bilateralitat del diccionari de la llengua espanyola.

El TC ha dictaminat que Madrid pot establir límits de despesa a les autonomies, no només a nivell global sinó també en matèries concretes. Val la pena llegir les sentències del TC per entendre la naturalesa de l'Estat espanyol. Parla de “LA NACIÓN ESPAÑOLA” amb majúscules i es refereix a Catalunya com a “administración regional”.

Gairebé de forma simultània, el conseller Mas-Colell tornava a comprovar de manera directa que s'acabat la ficció de relacions bilaterals que tantes vegades hem cregut possible des de Catalunya. Salgado ha posat blanc sobre negre: l'Estat diu quant es pot gastar, decideix qui i com es pot endeutar, distribueix discrecionalment els ingressos fiscals, i el marge de maniobra autonòmic es limita a escoltar i obeir. És tan rotund i definitiu, que el conseller català no ha pogut evitar fer una declaració críptica però contundent: “només els catalans podran blindar el seu autogovern”.

Un present dur per a Catalunya, i un futur encara més negre, amb un govern que s'ho juga tot a una carta: ser decisius a Madrid. Una estratègia del segle passat que no funcionarà el segle XXI. Ens espera una Espanya desacomplexada i decidida a consolidar de manera definitiva un model monolític de nació. Amb majoria absoluta o sense, Catalunya s'enfrontarà a partir del novembre a una de dues opcions polítiques que es diferencien menys del que sembla. D'una banda, un Pérez Rubalcaba que quan parla del govern català en diu “Generalidad”, tota una declaració de principis. De l'altra, un Rajoy disposat a aplicar els plans dissenyats per la FAES per recuperar el terreny perdut en 30 anys de descentralització autonòmica. No se n'amaga pas, les receptes estan penjades al web del think-tank del PP i ja s'estan aplicant a Galícia, el País Valencià i les Illes.

Fins i tot el conseller Mas-Colell, comença a veure clar que només resta un únic camí possible per “blindar l'autogovern”.

Canviem de tema: la calor de l'estiu no convida a gaudir de la xocolata espessa. Ens prenem una pausa, doncs, i tornem al setembre. Ep! No celebreu res, encara. Durant el mes d'agost, em trobareu cada dia aquí dalt, a A la Tres.

Germà Capdevila i Vernet

Director adjunt del diari El Punt

Article publicat al diari AVUI el dissabte 30 de juliol del 2011

Cap a l’Estat català

2011-07-23T11:00:00.003+02:00

La Transició Nacional cap a la Independència?

Darrerament el President Mas està repetint el concepte de la Transició Nacional. El diari Avui resumeix les paraules del President d’aquesta manera:

“Espanya no vol acceptar Catalunya tal com és. La vol dòcil i pagana i davant aquesta situació molta gent a Catalunya comença a pensar que potser el sobiranisme sí que és la solució als seus problemes. Hi ha hagut gent que el sentiment sobiranista l’ha tingut sempre. D’altres que s’hi han sumat no tant per sentiment sinó per una reducció d’alternatives: si seguim així toparem sempre amb la mateixa paret, una paret molt gruixuda, molt alta, sense portes i sense finestres i amb la qual ens fem mal”.

Per superar aquesta situació, Mas proposa l’anomenada “transició nacional, que va començar amb la decepció per la sentència sobre l’Estatut”, i que té un sentit de ruta clar: “el dret dels catalans a decidir el seu futur”.

El que diu el President Mas, un s’ho pot agafar amb incredulitat o creure tot el contrari, és a dir, que realment el President Mas ho diu de veritat quan parla que després de la sentència de l’Estatut, cal començar un camí nou, anomenat Transició Nacional, i que el sentit de la ruta és el dret dels catalans a decidir.

Ser incrèdul o no amb el que diu el President Mas, depèn de l’experiència prèvia amb ell i el seu partit, com també la confiança que la seva persona et mereix. En el meu cas, la meva percepció de l’Artur Mas com a polític, és que no és un bocamoll o que és prodigi en fer declaracions grandiloqüents buides o promeses irrealitzables, per després desdir-se. El veig com un polític que mesura molt el que diu perquè no li agrada ser esclau de les seves paraules o pitjor, incomplir-les. Altres persones que el coneixen personalment, m’han explicat que és una persona molt calculadora i que abans de prendre una decisió, estudia totes les possibilitats.

En aquest sentit i si mirem els precedents, l’Artur Mas té la taca negra del pacte amb el ZP i el PSC-PSOE, a on va acceptar la passada pel ribot de l’Estatut aprovat pel 89% de la cambra catalana. Allà realment li van aixecar la camisa en tots els sentits. Va quedar davant dels catalans, sobretot els soberanistes com un traïdor i a més, posteriorment els socialistes no van complir el pacte quan el Montilla va ser anomenat President de la Generalitat en comptes d’ell que havia tornat a guanyar clarament les eleccions.

Per què una persona tant meticulosa i calculadora li van prendre el pèl d’aquesta manera?. M’imagino que els sectors regionalistes dins de CiU, com també els sectors econòmics catalans lligats al mercat espanyol, van convèncer a l’Artur Mas que si pactava amb el ZP, quedaria davant dels catalans com una persona responsable que mirava pels interessos generals quan va mirar de no allargar més el conflicte generat amb Espanya amb l’Estatut (recordeu que fins i tot, els militars va amenaçar en sortir de les casernes) i alhora s’assegurava de ser escollit si tornava a guanyar les eleccions. Suposo que també va sospesar que era impossible que l’Estatut fos acceptat tal com va sortir el 30 de setembre del 2005 i va mirar d’aconseguir les mínimes retallades pactant-les prèviament. Però al final, la retallada pactada ha resultat ser en va, perquè el Tribunal Constitucional s’ha encarregat d’acabar de deixar-lo pitjor que l’Estatut que teníem abans. Un fracàs digne de ser estudiat com un dels pitjor pactes polítics que s’ha fet mai en política.

Però em penso, que aquella aixecada de camisa tant gran, ha estat clau per fer canviar el pensament i el caràcter de l’Artur Mas, o almenys això espero. Diuen els nord-americans que per triomfar cal haver fracassat abans, perquè de les derrotes i fracassos és quan s”aprèn més i així estar més preparats per després poder guanyar. Desitjo que l’Artur Mas, hagi après la lliçó.

Per això, malgrat mantinc una certa reserva donats els precedents, crec que realment el President Mas no diu cap mentida quan parla de la Transició Nacional. Quan diu que no sap a quin port acabarà, m’imagino que ho diu en el sentit que per a ell (suposo que per una part o la majoria de CiU) si Espanya decidís per donar un nou marc de relacions a Catalunya a on el Dret a decidir dels catalans fos reconegut, el President Mas, donaria per acabat la Transició, malgrat que no s’hagi constituït un Estat català.

La clau de tot això, està en definir que s’entén pel “Dret a decidir dels catalans”. Potser per alguns, que Espanya doti als catalans d’un nou pacte fiscal a on els catalans tinguin més recursos o pugin decidir més sobre aquests, ja serà suficient. Però per a altres, com jo mateix, aquest dret a decidir només és possible si Catalunya esdevé un Estat propi igual que Espanya.

Però totes aquestes discussions sobre l’abast del Dret a decidir entre els catalans, per mi, al final seran supèrflues. Alhora de la veritat, en el moment que el President Mas miri de posar en marxa la Transició Nacional cap el sentit del Dret a decidir, els espanyols actuaran per impedir-ho. La idiosincràsia d’una Espanya provenen d’un imperi constituir amb el poble castellà com el nucli fonamental que li dota sentit a la seva existència, farà que la reacció d’aquests, si fem cas els precedents històrics, sigui violenta contra els catalans, sense distinció, provocant que es tanqui qualsevol possibilitat que la Transició Nacional pugi arribar a un bon port. Més aviat els espanyols ho aprofitaran per aturar-la i per fer-la recular, tal com ho han aprofitat amb l’Estatut.

Mentre estiguem a Espanya, pels espanyols el poble català no existeix com a tal i per tant els catalans no tenim Dret a Decidir rés de diferent que la resta d’Espanya, és a dir, del que el poble castellà vulgui que decidim. Si algú té dubtes, que llegeixi la sentència del TC sobre l’Estatut, allà ho deixa ben clar que és així.

Per tant, la lògica em diu que, una vegada començat la Transició Nacional per Dret a Decidir, els espanyols sense voler-ho i malgrat hi hagi catalans que s’acontentin amb poc, ens obligaran a arribar a l’únic port possible que quedarà si volem poder exercir-ho: La constitució de l’Estat català.

Endavant les atxes!!

Manel Bargalló

Bióleg i membre de Reagrupament Independentista

Article publicat al Blog d’en Manel Bargalló el divendres 22 de juliol del 2011

La independència econòmica de Catalunya

2011-07-13T18:05:00.000+02:00

Economia ficció

Aquesta assignatura encara no s'ha impartit en les facultats de Ciències Econòmiques, però jo li pronostico un futur brillant. L'economia ficció mira de trencar la racionalitat que hi ha darrere del fet econòmic i obre noves vies a la imaginació. Començarà sent una assignatura opcional, però, tal com van les coses, acabarà com una de les troncals.

Vegem primer un exemple d'economia real. Prendrem el concepte empresa com a referent. Una empresa neix amb un propòsit, es fixa uns objectius, estableix una estratègia per aconseguir-los i després desenvolupa els plans d'acció que corresponen. Si volem mesurar els seus resultats en el temps, comptem amb dos procediments: el compte de pèrdues i guanys i el balanç. El primer ens ofereix la capacitat de rendiment i es basa en una simple equació: vendes menys despeses. El balanç, per la seva banda, fa una lectura patrimonial de l'empresa: el que té (actiu) enfront del que deu (el passiu).

Quan les vendes d'una empresa són inferiors a les seves despeses, l'empresa entra en pèrdues: té dèficit. Aquestes pèrdues van reduint el capital inicial que els accionistes van posar sobre la taula. Si les pèrdues s'acumulen, els accionistes han de posar més capital o endeutar-se (diner propi o diner aliè). Si s'endeuten han de pagar interessos i retornar el principal. Les empreses, davant d'aquesta situació, tracten de millorar els seus ingressos (canviant l'estratègia, l'estructura o les persones) i reduir les seves despeses, perquè les seves vendes superin aquests últims. Si encerten, tindran diners per disminuir el seu deute, reinvertir o repartir beneficis.

Tot molt prosaic, perquè la realitat acostuma a ser avorrida. Traslladem el model a un àmbit major.

Un estat és com una empresa. Té clients (els ciutadans), té ingressos (els impostos que paguen els ciutadans) i té despeses (sanitat, educació, pensions, infraestructures, defensa, etc.) Les despeses s'integren en un document denominat Pressupostos Generals. Quan les despeses són superiors als ingressos, l'Estat entra en pèrdues: té dèficit. Igual que l'empresa, o augmenta els ingressos (més impostos) o s'endeuta. També pot rebaixar les despeses, però això té un límit de naturalesa política. Si s'endeuta genera un dèficit públic i el dèficit públic acumulat produeix el Deute Públic. En qualsevol cas, un estat té plena capacitat per fer gestionar els comptes, ja que domina totes les partides.

Ara passem a un cas d'economia ficció. Un bon exemple és Catalunya, una nació sense Estat, una nació que va perdre la seva independència jurídica i política per raons ben conegudes. Quan va arribar la transició espanyola, algun espavilat es va inventar allò de l'Espanya de les autonomies per bloquejar els drets de les nacions històriques (Catalunya i Euskadi) i controlar en paral·lel les principals fonts de riquesa. Els polítics bascos van ser més hàbils que els catalans i van trencar el bloqueig argumentant la defensa dels seus drets forals, la qual cosa els va donar de facto una gairebé independència econòmica. A més, comptaven amb el seu “cosí de Zumosol”.

Per contra, en termes econòmics, el cas de Catalunya és patètic. Com que no és un estat, el govern de la Generalitat no domina tots els comptes. S'ocupa de les despeses, però no té el control dels seus ingressos. ¿I això per què? Simplement perquè els ingressos se'ls queda el govern central i després, quan ho creu convenient, li assigna una part d'aquests ingressos i es guarda la resta. És cert que treballa amb un pressupost anyal (de despeses), però la seva teoria d'ingressos és variable en funció dels criteris de l'Estat.

El govern de la Generalitat no pot fer res per revertir aquesta situació. Actua sobre les despeses com a últim recurs. És per això que parlar del dèficit públic català (com fa la senyora Salgado o el senyor Fernández Ordóñez) és un cinisme en termes morals i una frivolitat en termes econòmics. És com si les vendes totals d'una empresa (el motor de l'activitat) no computessin en el compte de resultats.

I per més inri, si Catalunya necessita cobrir el seu forat patrimonial i vol endeutar-se, ha de demanar el permís a l'autoritat competent del govern de l'Estat. Com a resultat de tot aquest disbarat, el Deute Públic català creix any darrere any, i els interessos agafen protagonisme en el pressupost.

Això és economia ficció. Cal manejar la totalitat dels ingressos i les despeses, i explicar a la ciutadania què està passant. Reduir les prestacions socials i no exposar les raons que ho determinen posa de manifest una falta de capacitat del govern, una absència de lideratge i la mancança del més mínim coratge per expressar aquesta realitat.

Alfons Duran-Pich

Llicenciat en Filosofia per la Universitat de Deusto

President Knowledge Management

Article publicat a la web L’ecoNòmic el dilluns 11 de juliol del 2011.

Un any després

2011-07-11T09:06:00.006+02:00

L’esperit del 10-J

Fa un any, el 10 de juliol del 2010, un grapat de persones -s’ha parlat fins i tot d’un milió i mig- van omplir el centre de Barcelona en una immensa manifestació reivindicativa sota el lema “Som una Nació. Nosaltres decidim”. L’onada humana era el resultat del malestar provocat pel maltracta que Espanya (el govern del PSOE, l’oposició del PP, el Tribunal Constitucional de PSOE i PP, etc.) estava sotmetent a Catalunya amb les inversions públiques en infraestructures, amb el finançament autonòmic i amb la sentència de l’Estatut. Aquesta suma de factors, més el desgavell del segon tripartit (PSC, ERC i ICV), van donar aquell resultat tant patriòtic i estètic, tan cívic i festiu, i tan generacionalment transversal: el 10-J.

Per uns, l’esperit d’aquell 10-J significava la imminència de la independència del nostre país. És a dir, una bandera més a les Nacions Unides i una estrella més a la Unió Europea. Per altres, era un toc d’atenció a l’Estat Espanyol, un avís que la gota ja estava omplint el got de la paciència dels catalans; i per uns tercers, el 10-J era la manifestació de la fatiga, del cansament, del cabreig per la manera que Zapatero ha pres el pèl als catalans, per la mania del populars cap allò que traspua catalanitat, pel caos dels Montilla, Carod-Rovira i Saura, pel Dragon Khan polític...

Un any després podem intentar intuir per on anava la societat catalana que massivament va sortir al carrer. Tenim elements d’anàlisi que ens poden ajudar a fer-ho.

Podem dir que el 10-J era el crit de tot un poble a favor de la independència del país?

Si ho entenem en clau política, no del tot. Pocs mesos després de la manifestació, a les eleccions al Parlament de Catalunya, el vot desacomplexadament independentista, el representat per Esquerra, Solidaritat i Reagrupament, va recular en sufragis (55.000 vots menys); en percentatge de vot (-3%) i en diputats (7 menys).

Era el 10-J un toc d’atenció a Espanya?

Si per toc d’atenció s’entén com la sublimació pública del malestar, com la demostració de l’enuig o com la necessitat de cridar als quatre vents que aquesta societat no està morta, està ben viva, que té capacitat per mobilitzar-se però que la mobilització definitiva la deixem per més endavant, sí. La gent va sortir al carrer, va cridar el que va voler, es va manifestar independentista o no; sobiranista o no; nacionalista o no en un clima festiu i reivindicatiu pacífic.

També era el 10-J la fatiga per la manera de governar del tripartit, de ZP o per les males passades del PP de Rajoy?

Anem a pams. Els resultats electorals al Parlament de Catalunya van ser inequívocs: el ciutadà va castigar el tripartit, sobretot a socialistes i republicans, i els va foragitar del govern. Les eleccions municipals han fet el mateix: han apartat el tripartit, sobretot socialistes i republicans dels ajuntaments, de les Diputacions, etc. El partit que s’ha endut en tots dos casos el suport popular majoritari ha estat CiU i el seu líder, Artur Mas.

Per tant, no és agosarat afirmar que el 10-J no era una revolta independentista imminent sinó l’advertiment d’una majoria silenciosa contra el menyspreu amb el que Espanya ens tracta i contra una Generalitat, presidida en aquell moment per José Montilla, incapaç d’escriure un full de ruta de govern comprensible i intel·ligible, de defensar els interessos catalans al Congrés i de ser creïble. ... però, i el PP?

El PP, el partit que va instigar el recurs contra l’Estatut, que va predicar autèntiques falsedats per les espanyes, que va aconseguir que el PSOE se sumés (no li va costar gaire) a la laminació estatutària, no solament n’ha sortit indemne sinó que la societat catalana l’ha primat. Al Parlament va guanyar 70.000 vots i quatre diputats i als ajuntaments ha multiplicat la seva representació guanyant alcaldies com Badalona.

L’herència del 10-J és un país amb un govern, el de CiU, nacionalment més compromès, capaç de prendre mesures econòmiques impopulars i desagraïdes que la gent no pot compartir però que entén, amb un president, Artur Mas, amb una imatge de líder centrat, seriós i implacable que fa de la lluita contra l’atur, el dèficit públic i la despesa empobridora el seu principal cavall de batalla. També és l’ascens d’un PP a qui els catalans no castiguen perquè la desconfiança que genera Zapatero i el socialisme espanyol per acceptar la crisi econòmica, primer, i per gestionar-la després, el superen.

Ves per on, solament CiU i PP, dues formacions antagòniques en la manera de veure Catalunya i Espanya o de model de societat, han tingut la cintura per posar-se d’acord i tirar endavant els pressupostos de la Generalitat que han d’evitar la paràlisi del país. El tripartit, junts un altre cop, s’ha quedat fora cridant contra el que denominen, recriminen i abominen, segon Pacte del Majèstic. Ja m’agradaria que fos com aquell pacte que, malgrat l’acomplexament convergent, va ser estructuralment i conjunturalment bo per aquest país.

Josep Maria Torrent

Periodista

Article publicat al diari elSingulardigital.cat el diumenge 10 de juliol del 2011

Perilla l’etiquetatge en català

2011-07-07T09:58:00.000+02:00

Nova ganivetada socialista al català

Ho han tornat a fer. Ho han fet sempre i ho continuaran fent perquè no fer-ho seria el mateix que negar-se ells mateixos. Són botiflers i saben que el seu pas per aquesta vida no té cap altra finalitat que escopir dia rere dia sobre Catalunya, els seus drets nacionals i sobre la seva llengua. Se'ls coneix vulgarment com a "socialistes", però el seu nom genèric és PSOE de Catalunya. Es tracta d'un partit que, des de fa més de trenta anys, té per tradició votar al costat del Partit Popular a Madrid en contra del nostre país. Els seus 25 diputats -diputats indignes de dir-se catalans-, més aviat n'hauríem de dir polítics sense escrúpols ni principis que es guanyen la vida escopint sobre el poble que els manté, s'han tornat a abraçar al PP al Congrés espanyol per impedir l'aprovació d'una proposta de CiU que instava el govern espanyol a normalitzar l'ús de la llengua catalana a les institucions de la Unió Europea. Concretament es tractava d'un text que recollia la petició dels diputats Ramon Tremosa (CiU), Oriol Junqueras (Esquerra), Raül Romeva (ICV) i Maria Badia (PSOE) que reclamava al govern d'Espanya que "aprofités les reformes normatives que es duran a terme al Tractat de la UE i al Reglament amb motiu de l'adhesió de Croàcia per aconseguir que el català disposi de l'estatus de llengua oficial de les institucions de la Unió".

Doncs no. Hi han votat en contra. Hom dirà: "I què hi fa, aquí al mig, la diputada socialista Maria Badia? No és una contradicció que ella signi un text amb Tremosa, Junqueras i Romeva i que el seu partit el tombi?". Doncs sí, sembla una contradicció. Però que ho sembli no vol dir que ho sigui. Està tot molt ben estudiat. José Mourinho gaudiria follament amb aquest "teatro del bueno". La senyora Badia, òbviament, no podia posar-se en evidència negant-se a subscriure un dret tan elemental com el proposat pels altres tres eurodiputats catalans. La seva imatge i la del seu partit hauria estat espantosa. Per això ho han escenificat d'una altra manera. La senyora Badia para el cop salvant el parany que li han preparat els seus col·legues de Brussel·les i tot seguit el seu partit, fent pinya amb el PP, ho converteix en paper mullat a Madrid. La consigna socialista, per tant, era aquesta: "Per molta ràbia que et faci, estimada Maria Badia, vota el mateix que Tremosa, Junqueras i Romeva, que nosaltres, quan la proposta arribi al Congrés espanyol, ja ens la carregarem". I així ho han fet.

Recordem que la comissària europea d'Educació, Cultura i Multilingüisme, Androulla Vassiliou, ja va dir el passat 21 de juny que "és l'Estat espanyol qui ha de demanar l'oficialitat del català davant el Consell Europeu". I com que l'Estat espanyol, a través del PSOE i del PP, no sols està en contra de la llengua catalana, sinó que manté l'objectiu secular -per sort, poc reeixit- del seu anorreament, Madrid esdevé el mur en el qual s'estavellen dia rere dia tots els intents de normalització. Un mur construït amb la inestimable col·laboració d'honorables i ben remunerats botiflers. Les coses ens anirien molt millor si tot el temps i tota l'energia que esmercem per intentar esgarrapar drets que són inherents a la independència els dediquéssim a tenir un Estat propi. Si el coll de la camisa t'estreny, per què no te'l descordes en lloc d'estirar-ne tots els fils un per un?

Víctor Alexandre

Periodista i escriptor

Article publicat al diari e-Notícies el dimecres 6 de Juliol de 2011

La independència segons el CEO

2011-07-02T18:15:00.001+02:00

El tren de la independència

Ara ja ho sabem d'una font oficial: el CEOP ha comprovat que en una hipotètica consulta sobre la independència hi hauria prop d'un 60 per cent de vots a favor. Era una sospita generalitzada, però fins ara no s'havia fet la pregunta directa en un sondeig sociològic oficial.

El més sorprenent del fenomen és potser el seu origen. Ha nascut de la base de la societat, gairebé al marge dels partits polítics parlamentaris, que no han sabut representar aquest sentiment ni liderar la seva concreció. El desig de llibertat dels catalans ha trencat finalment el sostre de vidre identitari que feia que molts ciutadans veiessin la independència com quelcom exclusivament vinculat a una qüestió de llengua i cultura, allunyat de la vida diària de la gent. Aquesta limitació ha desaparegut. Les xifres mostren que entre els partidaris de la independència hi ha molts catalans castellanoparlants i que el motiu més important pel qual els ciutadans hi votarien favorablement en un referèndum és l'economia, el greuge sistemàtic d'un drenatge de recursos de la perifèria al centre que ja és insostenible.

Dos factors són els principals motors del creixement de l'independentisme. Un és que Espanya s'ha desempallegat dels seus complexos. Ja no tem ningú i se n'enorgulleix. Ja no cal fer concessions als catalans, que han demostrat que són un gos que borda però no mossega. D'aquí l'estatut escapçat, la recuperació de competències que no s'atura o l'atac a la immersió lingüística. Espanya aplica ja sense reserves el seu projecte nacional. Per això gasta 3.500 milions d'euros per construir un tren d'alta velocitat que només fan servir set viatgers al dia, però que vertebra el territori de manera radial. Tot plegat ha fet obrir els ulls a molts catalans de soca-rel, però també a molts catalans de pares espanyols que parlen castellà i miren Tele 5, que aquí paguen peatge fins per anar al lavabo i quan fan una visita al poble dels pares veuen grans autovies tan gratuïtes com desertes. L'altre factor, sens dubte el més important, és mèrit de les consultes populars sobre la independència. Aquest moviment de base, amb milers de voluntaris arreu del país que van posar diners de la seva butxaca per tirar endavant aquestes consultes, considerades inútils i romàntiques, ha aconseguit un efecte poderós. Han estat com el batec d'ales de la papallona que acaba provocant un tsunami. Aquests voluntaris i les 900.000 persones que hi van participar van situar en l'imaginari col·lectiu dels catalans la possibilitat real d'un referèndum, abans reservat als somiatruites o als radicals.

Vam comprovar que és possible i que només depèn de nosaltres.

Germà Capdevila

Periodista

Article publicat al diari AVUI el dissabte 2 de juliol del 2011

El descontentament popular i el nazisme

2011-06-27T17:45:00.004+02:00

La Unió Catalanista de Sabadell, veu amb preocupació, com un grup de gent que s’autodenominen “indignats”, han adoptat unes actituds provocadores, antidemocràtiques i anticatalanes, que posen en perill l’estabilitat, el prestigi i la cohesió social del nostre país. També les institucions democràtiques i d’autogovern.

L’existència d’uns canals de difusió i d’unes xarxes socials que possibiliten la difusió instantània i massiva d’informacions i notícies, permet a minories anònimes, sense cap responsabilitat i amb absoluta impunitat, manipular i difondre consignes que promouen mobilitzacions sense objectius concrets i encara menys aportar solucions viables.

Es promou l’agitació social sense cap més altre objectiu que la desestabilització. Amb la complicitat d’uns intel·lectuals que es consideren progressistes i que es creuen amb possessió de la veritat, però que en el millor dels cassos son uns vulgars "tontos" útils al servei de gent espavilada i d’objectius molt concrets que res tenen a veure amb el moviment dels “indignats”.

Per aquest motiu tot seguit podeu trobar un escrit del nostre President, que sota el títol “INDIGNATS I ENGANYATS”, fixa i determina la visió de la nostra Entitat arran d’aquest candent tema. Esperem que la nostra opinió, que d’altra banda és compartida per molts altres comunicadors del nostre país, us ajudarà a conèixer i a donar el valor real d’aquest moviment que alguns mitjans de comunicació, d’una forma irresponsable, han difós més del que pertocava.

Indignats i enganyats

Les consultes populars sobre la independència celebrades arreu de Catalunya i la gran manifestació del 10 de juny de 2010 pel dret a decidir, de forma cívica i pacífica, amb més d’un milió i mig de participants, van mostrar a Europa, a Espanya i a molts catalans adormits, que el moviment independentista havia arrelat amb força a Catalunya. També va quedar clar, que aquest procés no tindria aturador i que era irreversible.

Els mitjans de comunicació espanyols, ho van silenciar, atacar o ridiculitzar. El govern, el PSOE i el PP, van intentar per tots els mitjans, impedir-ho o boicotejar-ho. No tan sols no se’n van sortir, sinó que l’hi van donar més ressò. Per l’altre cantó podem constatar, que els ciutadans de Catalunya no han valorat suficientment, la importància que aquests esdeveniments signifiquen pel futur del nostre País.

Els que si han entès les conseqüències que se’n poden derivar i el perill que aquestes manifestacions signifiquen per la unitat d’Espanya i pels seus interessos econòmics, es l’Estat Espanyol. Davant la impossibilitat de contrarestar de manera frontal el moviment independentista, han optat per desestabilitzar la Generalitat de Catalunya. D’una forma sibil·lina i maquiavèl·lica. I de retruc manipular la informació, confondre a la opinió publica i desviar l’atenció dels veritables responsables, tot donant les culpes als que ho volen arreglar.

El mètode emprat, és d’una eficàcia contrastada, doncs ja va ser utilitzat pels romans i perfeccionat pels Nazis. Consisteix en utilitzar el descontentament popular, per tal de que uns agitadors professionals, canalitzin la protesta contra uns suposats culpables o enemics, que res tenen a veure amb els motius de la indignació.

Els perjudicats per la crisis econòmica, llegeixen el llibre “Indigneu-vos” i amb tota la raó s’indignen i protesten. S’hi afegeixen els coneguts vàndals, els rebenta festes i delinqüents de tota mena. A partir d’aquest caldo de cultiu tan sucós, els agents de l’Estat Espanyol entren en acció. Aprofiten la desorientació i la bona fe, per imposar en les assemblees de democràcia real, consignes radicals i desestabilitzadores, amb un objectiu clar i concret. Neutralitzar el moviment independentista.

Als estrategs espanyols, els neguiteja molt més la victòria de CiU que la de Bildu. Si Catalunya es separa, Espanya fa fallida econòmica. Per tan, cal impedir aquesta opció. La moguda comença a Madrid i acaba a Barcelona. Obliguen a retirar l’Estelada de la plaça de Catalunya. Al monument a Francesc Macià, l’embruten i el bategen com a Durruti. Cal parlar en castellà doncs d’aquesta manera ens entenem tots. A Catalunya hem de pagar l’impost de successions i a Madrid no cal. Els mil cinc-cents milions d’euros que ens deu el Govern Zapatero, que no els paguin, doncs se’ls quedaria CiU. Cal fer un districte electoral únic, per tal de marginar els partits nacionalistes. Etc. etc.

En canvi s’obliden que l’Estat Espanyol espolia 22 mil milions d’euros cada any a Catalunya i que això obliga a fer les retallades. No els ha elegit ningú i exigeixen democràcia real, tot maltractant, insultant i robant als diputats elegits democràticament. En una prova de cinisme, els "tontos" útils que han iniciat aquest desgavell, diuen que no son responsables de res. El que també ha quedat clar, és que aquesta colla no donen cap solució. El que si poden fer, com han demostrat a bastament, és espatllar-ho tot una mica més.

Sabadell 27 de juny de 2011

Llorenç Canyadell i Xapel·lí

President de la Unió Catalanista de Sabadell

Els “altres” indignats

2011-06-25T12:43:00.002+02:00

Això no és el Far West

Indignar segons el Diccionari de Mossèn Alcover Moll, significa encendre d'ira; també irritar, produir inflamació en algun membre, ferida o nafra.

Els indignats, doncs, serien aquelles persones que se senten irades per algun motiu, fins i tot que es senten irritats pel fet que les seves ferides com no trobar feina, haver-la perduda, ésser desnonats... per esmentar les més greus, s'han vist agreujades en no trobar resposta dins del sistema en el que sempre han viscut i amb el que sempre havien contribuït i els havia emparat.

Alguns han optat per ocupar les places de ciutats i pobles i fer més ostensible, més onerosa la càrrega que han de suportar i davant la qual no volen manifestar impotència, sinó exigir respostes.

Jo també em sento indignada, conec moltes persones que es senten indignades, pràcticament visc envoltada d'indignats per raons diverses, la major part de les quals, certament, tenen aquest sentiment agreujat per la seva economia. Els que tenim la sort de treballar, guanyem menys i hi posem més hores i més esforç. Alguns, els espavilats de sempre, s'han apujat els sous sense merèixer-ho, d'altres han millorat el salari perquè aporten més talent i valor a la feina que fan. A mi, personalment, m'indignen els primers, però gairebé sempre es fiquen tots al mateix sac, es parla de "polítics" cosa que paradoxalment només beneficia els veritables usurpadors de la "res publica" i castiga en general una classe que compleix amb el seu deure i rep el que li pertoca.

Però a part de les tribulacions per arribar a final de mes, ja em disculparan, estic orgullosa d'algunes coses: dels meus fills que estudien, que malden per aconseguir bons resultats i se'n fan la pell; tinc una família que m'honora, que estan al meu costat quan el camí fa pujada i em deixen campar pel meu compte alguna estona que tot ve pla; em sento ben representada pel meu govern, malgrat les dificultats, veig que es busca una sortida d'una forma incansable, mesella, buscant inversors, intentant fer complir el deure a l'Estat i als ciutadans, prenent decisions impopulars que pretenen salvar l'estat del benestar en allò més essencial.

Naturalment també m'indignen els que s'han omplert les butxaques fent trampa, estafant, i m'indigna que vulguin fer pagar justos per pecadors. Potser és innocent, però em plau viure en una democràcia liberal, en un estat de dret, per més que té moltes imperfeccions.

Entre els indignats que omplien les places, els de pensió complerta, els de mitja pensió, els passavolants i els del terra brik Don Simón hi havia gent de tota mena, des del fill d'uns veïns que s'emporten la minyona vestida d'uniforme els caps de setmana, fins a l'Arcadi Oliveres, encantat d'haver-se conegut tot explicant que hauríem de treballar quatre hores a la setmana per repartir la feina amb els que no en tenen, i en tot cas, que l'Estat ens donés una mica de subvenció a canvi. Hi havia qui volia canviar el món de debò, qui sentia per primera vegada aquest foc a la sang que t'empeny a lluitar per la causa noble i qui celebrava l'ocasió perquè ni que fos un moment, li havia fet reviscolar aquest foc antic. Qui pot apropiar-se de la identitat dels indignats? ningú perquè la formen una multitud de col·lectius d'àmbits, intencions i capacitats molt diverses.

La manifestació del dia 19 volia retornar el seny al sentiment de frustració que malauradament existeix i és viu, concretar les seves reivindicacions en unes demandes plausibles, però alhora no podem oblidar que entre aquella multitud de campaments hi havia un grup gros, homogeni, especialitzat, que actua des de fa anys amb estratègia i "professionalitat", que opta per congriar-se a l'entorn de qualsevol esdeveniment massiu de la societat per escampar sublevació i violència.

No estan malalts, són delinqüents especialitzats en la "lluita urbana", actuen contra el sistema però no tenen cap objectiu alternatiu que no sigui la seva pròpia capacitat de generar caos i buit de poder. Quan no hi ha un conflicte visible es dissolen i esperen una nova oportunitat. Barcelona s'ha fet un punt de referència per aquest col·lectiu determinat, perquè aquí els surt molt barat infringir la llei, per la connectivitat de la ciutat, per la permissivitat de la que han gaudit. Són hàbils en generar les condicions necessàries per alimentar-se: assemblees sobiranes que actuen autoritàriament segons cànons dictatorials, anorrear qualsevol portantveu per impossibilitar la negociació, el consens i el pacte, dominen perfectament les tècniques de manipulació de les masses, criminalitzen un grup (el mossos d'esquadra) perquè saben la violència i la inestabilitat que això genera en la societat, i, sobretot, perquè representen la llei i l'ordre.

Això no és el Far West, és Catalunya i una servidora amb aquests darrers és amb els que se sent veritablement INDIGNADA.

Natàlia Molero

Periodista i escriptora

Article publicat a elSingulardigital.cat el dijous 23 de juny del 2011

L’atac al nostre Parlament

2011-06-16T18:32:00.000+02:00

Joan Sales i els “indignats”

Llegeixo a l’imprescindible Cartes a Màrius Torres aquest fragment d’una carta del 2 d’agost del 1936: “I si aquí tenim la FAI, allà tenen la Falange; qui sap si en el fons totes dues coses no són sinó una i que els qui més hi toquen són els qui parlen de failangistes sense distincions. Resulta fins i tot que la bandera negra i vermella de la FAI és també la de la Falange; moltes coses que es proposen aquests vénen a ser també les mateixes que volen aquells. La “dialéctica de los puños y las pistolas” de José Antonio ¿no ve a ser la “acción directa” tan predicada pels anarquistes? L’odi a la democràcia i a les eleccions els són comuns (tots recordem allò de “Obreros, no votar” amb què els anarquistes solien empastifar les parets); l’aversió a Catalunya també”.

El fet és que, efectivament, el nostre poble és especialment vulnerable a les grans dèries internacionals i als seguidismes ideològics acrítics. Ahir els “indignats” van assaltar els nostres representants electes, els van insultar i els van agredir. Alguns companys periodistes també van rebre la seva racció de “democràcia real ja”. Fantàstic. Potser servirà per vacunar alguns polítics i alguns periodistes que han covat alegrement aquest moviment totalitari durant uns quants anys. Només calia llegir i escoltar algunes de les cròniques periodístiques dels darrers dies.

El problema és que aquests “indignats” fan la feina bruta als enemics del nostre país. Segurament ho fan de manera inconscient, perquè és obvi que la meitat són estrangers i no entenen res i l’altra meitat són fruit d’un sistema educatiu en fallida. La història es repeteix davant dels nostres nassos i som incapaços d’aprendre’n cap lliçó. Joan Sales va descriure perfectament la situació a la rereguarda catalana i va alertar contra aquest verí. Algunes escenes d’ahir i dels dies precedents recorden molt a la disbauxa barcelonina de l’estiu del 1936. Els elements són idèntics: atacar les institucions i imposar sense democràcia una pretesa voluntat popular. Algú podrà dir que exagero i que trec les coses de context. Si fos així els acampats de plaça Catalunya no haurien rebatejat el monument a Francesc Macià i l’haurien convertit, amb rètol inclòs, en un monument a Buenaventura Durruti. Trec les coses de context? Au va.

No tenim el millor govern, ni el millor Parlament, ni el millor autogovern, ni el millor sistema electoral. Ens falten moltes coses, encara. Però tot això és nostre i, sobretot, és el patrimoni nacional pel qual els meus avis, i suposo que els de vostè, van fer una guerra i la van perdre. Alguns es van exiliar i altres van patir presó, però tots van haver de callar durant quaranta anys. No ens enganyem: no he vist els “indignats” acampar davant la delegació del govern espanyol o davant la delegació d’Hisenda o la Capitania General. No, i ara. Ells són molt covards i només ataquen el més feble. “Aparcad los nacionalismos, no dividáis”, deia l’altre dia un ociós a la plaça de Catalunya. Acabo amb una altra cita del mateix llibre: “Sí: el govern autònom ha tingut enormes culpes, de negligència, de feblesa, d’ingenuïtat; però en moments així prefereixo dir-ne el menys de mal possible. [...] O obeïm el govern que tenim o en constituïm un altre; el que no podem fer de manera és passar-nos al camp dels enemics de Catalunya”.

Jaume Clotet

Historiador i periodista

Article publicat a elSingulardigital.cat el dijous 16 de juny del 2011

El Borbó i la llengua catalana

2011-06-15T19:24:00.002+02:00

La mentida del rei d'Espanya

Aquests dies fa exactament deu anys que el Parlament de Catalunya es va pronunciar contra les paraules del rei d'Espanya, corroborades dies després per l'aleshores ministra de Cultura, Pilar del Castillo, en què negava dues coses: una, que l'espanyol s'hagués imposat mai a ningú; i dues, que la llengua catalana hagués estat mai perseguida. Les paraules exactes del monarca van ser aquestes: "Nunca fue la nuestra, lengua de imposición, sino de encuentro; a nadie se le obligó nunca a hablar en castellano: fueron los pueblos más diversos quienes hicieron suyo, por voluntad libérrima, el idioma de Cervantes". I aquest va ser el text de reprovació del Parlament català: "El Parlament manifesta el seu malestar pel desafortunat contingut de les declaracions que s'han produït les darreres setmanes, que neguen que mai hagi existit cap imposició de la llengua castellana a ningú ni cap persecució política de la llengua catalana. Aquestes declaracions s'han de relacionar amb l'existència d'una campanya destinada a reinterpretar la nostra història per part de sectors polítics, intel·lectuals i mediàtics, impulsada des del nacionalisme espanyol".

Doncs bé, aquest pronunciament del Parlament de Catalunya no tenia precedents en els vint anys anteriors de democràcia. Mai, abans, el Parlament no havia desautoritzat un discurs de la casa reial espanyola. La reprovació, tanmateix, tot i el seu caràcter singular, com veiem, va ser d'una gran tebior. Tebior en el sentit que evitava dir les coses pel seu nom i que en cap moment no esmentava el rei. Al contrari, l'excusava i traslladava les culpes a "sectors" espanyolistes. En definitiva, semblava més aviat una mena de carta llançada a la bústia amb un remitent molt clar però sense cap destinatari. I un Parlament poruc que no gosa dir les coses pel seu nom transmet una imatge molt feble de si mateix. Quan persones amb càrrecs de responsabilitat, com reis i ministres, es permeten faltar a la veritat històrica i ofendre tot un poble, mai la resposta d'aquest poble pot ser més tèbia que la mentida. Faltaven, per tant, els noms dels mentiders.

Els fets descrits, com dic, es van produir l'any 2001. D'aleshores ençà, han transcorregut deu anys. Però no hem avançat gens. Ni el monarca espanyol ha demanat mai perdó ni el Parlament de Catalunya s'ha rebel·lat mai contra l'opressió i l'espoliació espanyoles. Només una única vegada el Parlament s'ha pres seriosament a si mateix. Va ser el 28 de juliol de 2010, el dia que va abolir les curses de braus. Aquell dia, per primera vegada en els darrers trenta anys, la nostra Cambra va deixar de ser el que és, un Parlament regional, per comportar-se com el que hauria de ser, el Parlament d'una nació d'Europa. Veurem si el nostre Parlament, davant els atacs que està rebent la llengua catalana per part del Tribunal Suprem − i en lloc de legitimar aquell club de nacionalistes espanyols al servei del PSOE i del PP anomenat Tribunal Constitucional ─, és capaç de plantar cara i de negar-se a materialitzar la nova agressió que pretén imposar l'idioma espanyol com a llengua vehicular a les escoles de Catalunya i anorrear la immersió lingüística. Caldrà estar amatents.

Víctor Alexandre

Periodista i escriptor

Article publicat al diari e-Notícies el dilluns 13 de juny del 2011

La oposició i els pressupostos

2011-06-12T18:50:00.000+02:00

La mamella seca

Com una tromba han arribat, han desenfundat la pistola i han presentat la seva esmena a la totalitat. Cap sorpresa, no en va la guerra als pressupostos és el segell distintiu de tota oposició. I més en temps de butxaques buides, quan és més fàcil plantar la llengua populista al mig de la plaça Catalunya. A més el principal partit de l'oposició, el PSC, necessita demostrar que encara té el timó, encara que el vaixell vagi a la deriva, i no hi ha millor manera d'aparentar ser un paó que desplegant la cua. Com que, a més a més, es tracta d'uns pressupostos austers, el discurs opositor pot ser simple, còmode i simpàtic, no endebades només necessita assegurar que qui governa gestiona malament els recursos públics. És cert que l'elogi de la Comissió Europea al "esforç inèdit" de la Generalitat per una política seriosa deixa en mala posició el discurs frontal, però l'oposició no necessita ser assenyada. Només li cal fer soroll, per bé que això no vol dir, òbviament, que tingui poca o molta raó.

Tanmateix, i més enllà del conegut ritual davant els pressupostos, el mantra que han repetit tots els que han presentat esmena a la totalitat em sembla especialment vistós. I com que el món es divideix entre els que volen augmentar indefinidament els impostos i els que volen abaixar-los, aquest és l’ítem que acaba definint la filosofia de cadascú. L'oposició sembla que es va quedar famolenca en l'últim tripartit i vol augmentar els impostos. Assegura que és l'única manera d'omplir les arques públiques i que si no hi ha diners a la caixa, tampoc no n'hi haurà per a la política social. La idea és tan simple que es pot resumir en un eslògan estil Robin Hood: cal treure tots els diners possibles als rics per assegurar el benestar dels pobres. Ergo, a una societat ja estressada per un augment considerable d'impostos, els socialistes, els sostenibles i el tutti quanti del progressisme ortodox, consideren que cal xuclar més les mamelles dels que creen economia. Pot ser que la consigna tingui èxit al carrer i a la pancarta, però és d'una simplicitat irresponsable en partits que volen governar. Primer, perquè el que cal és feina, i ofegar més als que justament en creen, en lloc de donar-los oxigen perquè inverteixin, arrisquin i dinamitzin l'economia, és un disbarat. Segon, perquè a Catalunya hi ha pocs de rics. El que hi ha és una esforçada teranyina de pimes i autònoms que estan patint la crisi a ple cor i el seu ofec és la principal causa d'atur. I tercer, perquè les polítiques socials se salven amb bona gestió dels recursos i no amb demagògies sobre impostos. O no estaríem més be per pagar la sanitat si no s’haguessin gastat amb tanta alegria els diners públics en l'anterior legislatura? Més impostos? Per Déu! El que fa falta és incentivar el mercat per crear més feina. O això, o tots voldran peix i ningú no tindrà la canya de pescar.

Pilar Rahola

Periodista i escriptora

Article publicat a LA VANGUARDIA el dissabte 11 de juny del 2011

L'autocorrosió d’Esquerra

2011-06-07T09:00:00.009+02:00

El cas Carod

Esquerra Republicana aquesta vegada s’ha superat. I era ben difícil, perquè la història del partit és una exhibició contínua d’autocorrosió desbocada. Josep-Lluís Carod-Rovira ha anunciat que n’abandona la militància just abans d’un congrés en què, previsiblement, Joan Puigcercós també acabarà cedint-ne el control. Afirma Carod que se’n va perquè “hi hagué qui va dedicar-se al control orgànic de la formació i a una obstaculització permanent per tal d’apartar-me’n de la direcció i finalment substituir-m’hi”. No és pot ser més diàfan. Carod va deixar la presidència d’Esquerra en el congrés del 2008, quan el va substituir Joan Puigcercós. Els dos dirigents han mantingut una pugna oberta i pública de fa molts anys, que s’han resolt amb treves o paus també públiques però absolutament forçades i falses.

La història d’Esquerra ha estat sempre la mateixa. Una tendència a la divisió, a l’enfrontament i a l’odi interns que s’ha accelerat encara més a mesura que, des de la Crida que va fer pública, entre altres, el mateix Carod l’any 1986, el partit havia entrat en un pendent d’èxits electorals. Per constatar aquesta impressió –tan lamentable de dir i tan difícil de reconèixer- només cal fer una ullada a la situació dels seus successius líders de la Transició ençà. On són i què opinen d’Esquerra Heribert Barrera, Joan Hortalà, Àngel Colom, ara Josep-Lluís Carod-Rovira i previsiblement demà Joan Puigcercós? I si l’escèptic no en té prou, pot fer una ullada també als diferents candidats que es presentaven per ocupar la secretaria general o la presidència del partit el 2008 i on són ara: Joan Carretero, Uriel Bertran, Rafael Niubò, Jaume Renyer...

No cal dir que la corrosió interna, la fragmentació i l’escissió compulsiva com a divises d’actuació política permanent no expliquen, ni de bon tros, la deriva cap al fracàs d’un partit que va aconseguir encara fa ben poc concretar uns resultats electorals històrics i despertar unes expectatives polítiques enormes. Hi ha molts altres factors que hi incideixen. El mateix Carod-Rovira ahir n’explicava alguns altres més en un article que va publicar al diari Avui. I també seria excessivament injust referir-se només als gravíssims defectes d’aquest partit o de l’independentisme en general, perquè també han tingut grans encerts, que n’expliquen l’auge i la vitalitat dels darrers anys. Però, ni que la corrosió sigui només una visió parcial de la realitat, té tanta força, que només detectant-la, corregint-la i superant-la, Esquerra o l’independentisme, sota les sigues que sigui, podran superar la frustració que massa sovint els caracteritza. L’odi que Esquerra reparteix entre els seus dirigents o faccions només és superable pel que dediquen als sobiranistes que treballen políticament sota unes altres sigles o als articulistes polítics que no els riuen totes les gràcies. I això algun dia s’hauria d’acabar com a premissa indefugible per entrar en una nova etapa molt més ambiciosa nacionalment.

Vicent Sanchis

Escriptor i periodista

Article publicat a NacióDigital.cat el dilluns 6 de juny del 2011

Carod estripa el carnet d’ERC

2011-06-06T10:16:00.001+02:00

La supèrbia de Carod-Rovira

Josep-Lluís Carod-Rovira és un polític superb. Tothom que l’hagi tractat una mica sap perfectament que està ben pagat d’ell mateix. L’última mostra és l’article que va publicar ahir a l’Avui, en el qual s’atribueix en exclusiva la recuperació electoral d’ERC. Ni una sola paraula, per exemple, del paper que va tenir Àngel Colom en la transformació d’ERC i de l’independentisme lligat a l’MDT —i a la violència política— que tendia a imitar l’esquerra abertzale. I ni una sola paraula, tampoc, sobre la conspiració contra Colom (qui, tot cal dir-ho, també va equivocar-se) que va encimbellar Carod al capdamunt d’ERC amb l’ajuda dels que ara diu van conspirar per tal d’apartar-lo de la direcció i, finalment, substituir-lo. De Joan Puigcercós, vaja. La supèrbia de Carod-Rovira és amnèsica i, a més, es mostra condescendent sobre la seva responsabilitat en el declivi d’ERC. A parer seu, ell ha estat el gran timoner que quan ha deixat de comandar la barca la tripulació ha perdut el rumb. Els errors són sempre dels altres. L’única part interessant del seu article és, precisament, la que dedica als errors d’ERC des que ell va imposar una línia, compartida pels tots els que van fer-li el llit a Àngel Colom, i que resumeix així: “Com tothom que pren decisions, vam cometre errors i jo el primer. Per exemple, creure que el procés s'havia accelerat més del que ho va fer, amb els resultats del 2003- 2006, pensar que tot el PSC havia avançat tant en el compromís nacional, com sí que ho havien fet alguns dels seus membres o bé menysvalorar la força de resistència a l'oposició de CiU i la seva incidència entre les nostres bases i entorn. Sota la meva responsabilitat es produí l'alternança política, en lloc de fer de crossa dels qui havien governat sempre, perquè certs sectors socials assumissin més com a cosa pròpia les institucions catalanes, objectius que reforçaven la cohesió del país, i així vam aprovar l'Estatut nacional del 2005. Crec que vam fer el que, honestament, havíem de fer, i la història ja ho jutjarà.”

No sé si la història ho jutjarà però l’electorat ja ho ha fet. L’apel·lació al judici de la història que reclama Carod té el regust altiu que caracteritza a tots els que es creuen tocats per la gràcia de Déu. Tots els il·luminats s’ho creuen. I tanmateix explica ben poques coses. La realitat és que l’electorat ha girat l’esquena a ERC com a resultat d’una estratègia equivocada que, d’entrada, no li ha deixat veure que l’independentisme ha crescut més quan més centrista era. Quan més central esdevenia i arreplegava votants de CiU i del PSC indistintament. En el moment en què es va convertir en una mena de far de totes les causes perdudes del món, en competència directa amb ICV-EUiA, ERC va anar desinflant-se irremeiablement. Per desgràcia, els va revenir el vell complex de l’independentisme del 68 respecte de l’esquerra “de debò” i que els ha condicionat a l’hora de prendre decisions arriscades. Tots el que gosaven criticar aquesta estratègia van ser titllats de dretans, de traïdors i de coses pitjors. Li ho poden preguntar sinó a l’exconseller Carretero i a molts altres. El que Carod atribueix a la influència de CiU “entre les nostres bases i entorn” és, en realitat, un profund desconeixement de la base social que va ajudar a fer gran ERC, sobretot, des del 1999. No dubto que Carod-Rovira deu estar molt preparat intel·lectualment, per bé que encara n’esperem els resultats tangibles i per a la posteritat. Però en la política la preparació intel·lectual no és cap garantia de res. Al contrari, es coneixen grans polítics amb una preparació limitada i grans intel·lectuals que han estat uns pèssims polítics. Políticament, Carod-Rovira ha estat un desastre. Al PSAN, a Nacionalistes d’Esquerra i a ERC. Treballar cansa, va escriure el poeta. A Carod-Rovira l’ha fet gran el PP i la carcunda espanyolista que va convertir-lo en el fetitxe ideal contra el qual picar al conjunt del catalanisme. A diferència de Jordi Pujol, que en el seu dia també va ser objecte dels atacs enfurismats dels retrògrads d’esquerra i de dreta, Carod-Rovira va ser atacat perquè la caverna espanyolista va aprofitar el munt d’errors que va cometre com a governant. És prou conegut que no va durar ni un mes en el càrrec de conseller en cap perquè va actuar temeràriament: va enganyar el president i va ficar el nas allà on no el demanaven. I no ho dic ara, en l’hora dels adéus, sinó que ja ho vaig dir en el seu moment i prou disgustos que em va ocasionar a posteriori.

En fi, girem full i a una altra cosa.

Agustí Colomines

Director de la Fundació CatDem

Article publicat a elSingulardigital.cat el dilluns 6 de juny del 2011

PSC & ERC: Anàlisi d’una derrota.

2011-06-03T19:04:00.001+02:00

Missatge entès

És típic de les jornades post electorals que els polítics més tocats per les derrotes afirmin, amb cara compungida, que “han entès el missatge”. Ara, després del 22-M, i davant d’una evidència que no permetia excuses, els ha tocat a socialistes i republicans. L’han entès, però?

En primer lloc, el missatge més clar i directe d’una derrota és que els primers responsables del partit ho són del fracàs. És a dir, que si s’han equivocat en l’estratègia, i a més, de manera persistent i continuada, doncs toca plegar. I què és allò que ens trobem? Per exemple, que al PSC, qui fa el primer pas endavant per a la “renovació” de dirigents és Miquel Iceta, que com tothom sap, no ha tingut mai res a veure amb la direcció del partit dels darrers quinze o vint anys. I a can ERC, per demostrar que ho han entès millor, i després dels dubtes del “renovador” Portabella, suggereixen que l’Anna Simó –un nom totalment desconegut en la direcció del partit- sigui la propera secretària general. D’acord: no hi poden haver grans canvis, perquè els alternatius ja se’ls havien tret de sobre abans. Grans canvis a la vista, doncs.

El segon missatge contundent d’una derrota sol ser que cal canviar de rumb, i per tant, que cal reconèixer que el camí seguit era equivocat. Hi ha hagut reconeixement d’errors? I tant! A ERC, Joan Ridao proposa que a les eleccions espanyoles, ERC es presenti amb ICV. Llàstima que ICV ni s’hagi pres la molèstia de pensar-hi, perquè hauria estat bé veure Ridao amb Herrera, anant de campanya en tàndem. Com sap tothom, ERC s’ha enfonsat, entre d’altres raons, per esborrar la R del nom i accentuar només la E. I quina és la manera de reconèixer la pífia, segons Ridao? Accentuar encara més la E. Per la seva banda, el PSC ha pagat el preu de la seva invisibilitat a Madrid en la defensa dels interessos catalans. I què passa després del 22-M? Que Rubalcaba, després de descavalcar la primera de la classe dels 25 diputats del PSC, ve a pactar acords directament amb CiU, prescindint dels germans de federació, entretinguts a posar dificultats al govern català pel fet d’haver presentat uns pressupostos condicionats per la gasiveria del PSOE. Genial.

El tercer missatge d’una derrota és l’obligació de considerar quins han estat els errors de gestió interna del partit, i corregir-los. A ERC se’ls ha atribuït un ADN fratricida, que com a explicació política és veritablement estúpida. Però a ERC, per desmentir-ho, ja han començat a fer córrer el nom de l’Oriol Junqueras, que és la millor manera de cremar-lo abans d’arribar al congrés. ADN fratricida, no, però cultura parricida, sembla que sí. En el cas del PSC, sempre més prudents, reuneixen l’executiva i després de l’habitual exercici de transparència informativa, ha de sortir l’antic conseller Maragall a dir que no creu haver assistit a la mateixa reunió de la que parlen els camarades que n’informen. Fins i tot els “indignats” semblen anar més a l’hora!

En definitiva, que sí, que han entès el missatge.

Salvador Cardús i Ros

Periodista, i escriptor. Doctor en Ciències Econòmiques

Article publicat a NacióDigital.cat el divendres 3 de juny del 2011

Els acampats de la Plaça Catalunya

2011-05-31T09:31:00.001+02:00

Indignats i espanyolíssims

L'altre dia, en veure els ocupants de la plaça de Catalunya corejant consignes (en espanyol, per suposat) i amb les mans pintades de blanc, vaig evocar un altre espai d'indignació: el concert de la plaça de toros de Las Ventas, a Madrid, la tarda del 10 de setembre de l'any 1997. Se'n recorden? Al juliol, ETA havia assassinat un regidor del PP d'una forma especialment cruel, i la gent va dir prou. El cantant Raimon va acudir al concert per protestar contra aquella salvatjada. Quan va començar a entonar País Basc, la immensa majoria de la gent –no pas quatre gats– va xiular i el va insultar. El seu delicte va ser emprar el català. Aquell dia de finals d'estiu del 97 les coses van quedar clares. Irreversiblement clares.

Els més joves de la colla potser no se'n recorden, de tot allò. Potser per això actuen tan servilment davant de la mitja dotzena de pinxets que ara controlen les assemblees de la plaça de Catalunya. El dia 22 de maig, a les 3:09, un d'aquests pinxets va penjar al mur “oficial” del Facebook el següent missatge: “Recordamos a los ciudadanxs que el idioma no es el motivo de lucha de acampadabcn. Aquí se trata de difundir y llegar al máximo de personas posible, así que dejad los nacionalismos aparcados!” Això dels “ciudadanxs” no és cap errada, sinó pur dialecte alternatiu. El parlen els qui el reportatge propagandístic de 30 minuts de diumenge passat va ocultar púdicament. No escriurien mai “ciutadans i ciutadanes” ni tampoc el genèric feixista-patriarcal-opressor-capitalista “ciutadans”, sinó exactament “ciudadanxs”. D'aquesta manera arribaran “al máximo de personas posible”. Les persones, com tothom sap, només parlen en espanyol.

Si l'objectiu real és difondre les propostes que fan els acampats, fóra lògic pensar que es farien públiques en anglès. Els més vells de la colla –que escaldats que estem, els més vells de la colla!– sabem que aquesta és l'excusa de sempre per mantenir el català en una situació de patois molest, i per imposar el castellà en qualsevol àmbit i circumstància. Els pinxets que controlen les assemblees de la plaça de Catalunya no són imperialistes ultradretans ni res per l'estil. La imposició de la seva llengua, que ha acabat triomfant a la plaça, obeeix més aviat a allò que alguns sociòlegs anomenen “el nacionalisme banal”. Consisteix bàsicament a transformar determinades idees i sentiments induïts discretament per l'Estat per mitjà de coses tan diferents com l'escola o la selecció de futbol en quelcom tan natural que arriba a passar desapercebut. És com aquell primer capítol d'una coneguda història de l'art: Altamira, los albores del arte español. Aquesta bestiesa històrica pot semblar innocent, però el seu efecte col·lectiu és impressionant. De fet, conec moltes persones que trobarien aquest títol perfectament plausible.

L'altra característica definidora del nacionalisme banal és la incapacitat de reconèixer-se a si mateix com a tal. “¡Dejad los nacionalismos aparcados!”, diu el pinxet del Facebook. Però no ho diu en la llengua més parlada del món, que és el mandarí, o en anglès. No, no, no: ho diu tot just amb la llengua que considera que cal emprar a la plaça de Catalunya de Barcelona, innegociablement. No em puc imaginar que aquest tipus digués el mateix a Londres, a Tòquio o a Honolulu. Sap que allò no és seu i, en conseqüència, no pot imposar-se. Però estem parlant de la plaça de Catalunya, al centre de Barcelona. Això sí que és seu. Repeteixo que no es tracta de cap ultradretà embogit ni res per l'estil: aquesta és la mateixa mentalitat dels milers i milers de persones van xiular Raimon perquè l'identifiquen amb una anomalia que, per la seva banda, està obscurament relacionada amb el terrorisme. No es tracta, en definitiva, d'una actitud ideològica meditada sinó d'una mena de ressort. I és que el nacionalisme banal és potser això: un ressort mental.

Una de les coses que posen de manifest aquesta mentalitat és el fet de ser molt vehements amb determinades abstraccions metafísiques com ara “el sistema”, i en canvi ser acríticament indiferents amb coses concretíssimes, properes i fins i tot quantificables, com ara el tracte fiscal que l'Estat espanyol dóna a Catalunya. És molt senzill i complaent fotre quatre manotades a l'aire fent veure que es lluita contra l'invisible “sistema”. En canvi, sembla que no ve tan de gust constatar que hi ha un problema més a la voreta, tot just davant dels seus piercings nasals, i no és cap abstracció evanescent. Mireu, compañerxs: aquí hi ha problemes com a tot arreu, perquè la crisi econòmica és mundial, però alguns són absolutament específics. Que jo sàpiga, Espanya no té un tracte fiscal abusiu amb Islàndia o amb Grècia, però sí amb Catalunya. Si vosaltres aneu repetint això del “¡dejad los nacionalismos aparcados!” és senzillament perquè aquest abús ja us està bé.

Siguem honestos: durant els mandats de Clos i Hereu Barcelona s'ha convertit en un pol d'atracció d'un tipus de personal molt concret. Si en les protestes de Bolonya es feien passar per estudiants, l'U de Maig es feien passar per metal·lúrgics, etc. Ara proven d'apoderar-se d'un moviment que, en si mateix, és legítim i té la seva raó de ser. Sense els compañerxs de sempre, podria transformar-se en una cosa constructiva i fins i tot propositiva. Amb ells és impossible: no aspiren, ni han aspirat mai, a construir ni a proposar res. Bé, res, res, no: tenen molt clar que a la plaça de Catalunya només s'ha de parlar en espanyol.

Ferran Sáez Mateu

Doctor en Filosofia i escriptor

Article publicat al diari AVUI el dimarts 31 de maig del 2011

Sobre la Independència de Catalunya

2011-05-16T18:25:00.004+02:00

Cicle d’INFORMACIÓ I DEBAT 2010-11

El dijous 5 de maig es va celebrar al Casal Pere Quart de Sabadell, la sisena Sessió i última del cicle d’informació i debat “SOBRE LA INDEPENDÈNCIA DE CATALUNYA”, que ha organitzat amb un èxit notable l’Associació Sabadell Memorial amb la inestimable col·laboració de la Unió Catalanista de Sabadell, sota el títol:

“Catalunya en una cruïlla històrica”

Aquesta darrera sessió ha consistit en un debat sobre la independència de Catalunya, entre tots els assistents a la sessió i els quatre conferenciants que han participat en el Cicle com a ponents. Per obrir el debat i com introducció, els conferenciants van fer un resum de les seves respectives intervencions i que cronològicament van ser:

Miquel Crusafont i Sabater, historiador.

Va parlar dels orígens de la nació catalana. Formació de l’Estat català. Diferencies històriques en la idiosincràsia entre els catalans i els castellans o espanyols. Invasió i pèrdues de les llibertats individuals, polítiques i nacionals. La repressió i el genocidi cultural que pateix Catalunya des de fa 300 anys per part de l’Estat espanyol. Impossibilitat de poder-nos entendre.

Carme Forcadell i Lluís, filòloga.

En la seva intervenció va comentar els problemes que el català esdevingui la llengua pròpia i nacional de Catalunya. Política d’exterminació del català per part del govern espanyol. Impediments que posa la Unió Europea per declarar el català com llengua oficial. Necessitat de que la Generalitat de Catalunya i els catalans defensin activament la llengua pròpia de Catalunya. Predomini del català a la xarxa, gràcies a que el govern de Madrid no pot fer res per impedir-ho.

Joan B. Casas, economista.

Va fer un repàs de l’economia i l’explotació de Catalunya. L’espoli fiscal que pateix el nostre país i que és de 22 mil milions d’euros anuals i que equival a un 12 % del PIB. Va afirmar que el Fons Monetari Internacional diu que si Catalunya fos independent, seria un dels estats més rics del món. El primer pas en aquest sentit és l’obtenció del Concert Econòmic.

Manel Pagès i Panadès, enginyer.

Va parlar de la independència de Catalunya i de l’Estat català, afirmant que aquests projectes nacionals no tan sols son possibles, sinó que son desitjables i necessaris si volem subsistir econòmicament i com a poble. Cal treballar perquè la massa crítica d’independentistes assoleixi un nivell de més d’un 55%. La Generalitat de Catalunya és l’embrió del futur Estat i el Parlament és l’organisme que l’ha de proclamar.

Després d’aquesta introducció per part dels ponents, és va iniciar un intents debat amb els nombrosos assistents que omplien el saló d’actes del Casal Pere Quart. Es va poder constatar la unanimitat de totes les persones que van intervenir en el debat, de la necessitat que en aquests moments té Catalunya d’aconseguir la independència i cal que tots els catalans, la societat civil i els partits polítics treballin per aquest ambiciós i alhora necessari objectiu.

La inutilitat dels 25 diputats del PSC

2011-05-14T18:42:00.000+02:00

Els 25 diputats del PSC a Madrid

Aquests darrers dies hem pogut assistir a la darrera demostració de la nul·la capacitat d’influència que tenen els 25 diputats catalans del PSC a Madrid, on han votat en contra de la moció que exigia al govern de l’Estat que pagui els 1.450 milions d’euros del Fons de Competitivitat. Arran d’aquest lamentable fet, cada cop hi ha més persones a Catalunya, entre les que nosaltres ens hi volem comptar, que estan convençudes que això del sector catalanista del PSC, aquesta ànima que es vol mantenir arrelada al nostre país, no existeix; que es tracta d’un miratge, d’una fantasia, d’un desig de voler veure en l’actual socialisme català allò que havia estat fa trenta anys, quan el Partit Socialista de Catalunya-Congrés (Joan Reventós, Raimon Obiols, Joaquim Molas, Narcís Serra, Pasqual Maragall...) i el Partit Socialista de Catalunya-Reagrupament (Josep Pallach), volien ser el referent del socialisme al nostre país. Els dos articles següents pensem que exposen amb molta claredat la realitat de l’actual sector catalanista del PSC.

El PSC i l'espanyolisme

Amb les municipals a una setmana vista, el PSC segueix fent filigranes argumentals per justificar el vot en contra del pagament aquest any dels 1450 milions d’euros del fons de competitivitat.

Molt s’hauran d’esforçar els socialistes catalans perquè el país aconsegueixi entendre la seva negativa a reclamar a Madrid el que li correspon a Catalunya. I més s’hauran d’esforçar encara quan l’exhausta realitat de les arques públiques catalanes que va deixar el govern Montilla, obligui a redoblar l’esforç de contenció pressupostària per assolir el límit de dèficit que imposa a Madrid el seu mateix partit.

L’equilibri d’interessos del PSC entre el PSOE i les necessitats de Catalunya ha semblat sempre complicat. Però, al cap i a la fi, per compromesa que hagi pogut ser qualsevol votació a les Corts, en tots els anys d’història de la federació, els socialistes catalans mai han trencat la disciplina de vot del seu grup parlamentari i han boicotejat sense cap tipus d’escrúpol els interessos catalans en favor de les seves necessitats de partit.

Són recurrents a la premsa els titulars tremendistes sobre guerres fratricides, sobre ànimes partides i sobre cors dividits. Són infinits els argumentaris sobre servilisme i entrega absoluta. Són inacabables les pàgines i pàgines de diari sobre sectors catalanistes enfrontats amb suposats lobbys del Baix Llobregat.

Però al final, tot això només dóna a entendre que dins del PSC encara hi ha latent una petita flama d’estima al país que, així que se li tolera, prova de ressorgir de les seves cendres com un Fènix poderós. I no és així. El temps ha demostrat que el PSC té de catalanista poc més del que té PPC. La història avala les arrels profundes al país dels socialistes catalans, això és veritat. Però, per sostinguda que hagi estat, la simple tradició del partit no val per seguir mantenint la seva fal·làcia catalanista extingida des de fa molts anys.

Ningú posa en dubte que alguns electors equivocats tinguin certa consciència de país. Tampoc ningú posa en entredit que velles glòries –llegeixin Tura, Maragall o Castells- pretenguin forçar un viratge ideològic al sí del PSC. Però avui, el PSC és un partit que va contra els interessos de Catalunya. Res a veure amb aquella formació de les primeres legislatures que va ajudar a salvar el risc d’esquerdar Catalunya en dos, fent del catalanisme un element cohesionador de classes i de maneres de fer i pensar.

Els anys passen i la gent canvia. I amb les persones, canvien també les institucions. Per això el PSC d’avui no és el de trenta anys enrere. I n’hauran de passar trenta més per extingir una generació de dirigents –amb els seus dofins i els seus cadells respectius- de marcat caràcter espanyolista. El congrés de la tardor contribuirà en poca cosa, ho poden donar per fet. Per dissort col·lectiva, faran falta més anys. Molts més.

Francesc Cano

Periodista i professor de l’UIC

Té més d’una ànima el PSC?

L’any 1.995, després de les eleccions al Parlament de Catalunya, juntament amb la periodista Marta Lasalas, vaig anar a fer una entrevista al nou cap de l’oposició Joaquim Nadal. El llavors alcalde de Girona havia substituït Raimon Obiols com a cap de cartell electoral del Partit del Socialistes de Catalunya (PSC). Després de l’entrevista, i membre comentàvem com havia anat i les relacions del PSC i del PSOE recordo que ens va dir: “Sabeu, jo puc dir en veu ben alta que mai he trepitjat la seu de Ferraz (seu del PSOE)”. Ho deia satisfet per remarcar la seva distància respecte del socialisme espanyol, i per subratllar el seu catalanisme indubtable.

Manel Fuentes entrevistant a Joaquim Nadal

Aquests dies, arran del lamentable espectacle del PSC i dels seus 25 diputats a Madrid votant en contra d’una moció que exigia al govern de l’Estat que pagui els 1.450 milions d’euros que deu a la Generalitat, he pensat força en aquella conversa. Sobretot, perquè no fa gaires setmanes, en sengles entrevistes a Catalunya Ràdio i a TV3 vaig retrobar el Joaquim Nadal del 1.995. Tant als micròfons de Manel Fuentes com davant les càmeres de Mònica Terribas Nadal havia afirmat que el PSC i els 25 diputats que té al Congrés estarien al costat del govern de Catalunya defensant els nostres interessos. Fins i tot, no va dubtar a admetre que els 25 del PSC podien votar diferent del PSOE al Congrés. Vaig pensar que poder sí, que alguna cosa començava a canviar al PSC i que Joaquim Nadal tenia capacitat per maniobrar. Sobretot perquè la seva habilitat per no quedar en fals, i la seva semàntica rebuscada i experta en l’art de no dir mai més del que es vol dir, s’havia expressat inequívocament amb una claredat meridiana.

Res. Novament el PSOE va blindar els seus vots al Congrés dels Diputats i els 25 del PSC van passar per l’adreçador. Al Senat, en un lloc on tot sembla que té menys importància, allà on es fa política amb sordina, sí que els van permetre votar diferent. Al Senat, l’Entesa (on hi ha els senadors del PSC) van votar la moció que reclama els 1.450 milions d’euros del Fons de Competitivitat; al Congrés no. Joaquim Nadal que havia posat el seu exèrcit a Madrid al servei de la pressió a Zapatero per aixecar l’ofec econòmic amb que tracta a Catalunya es va desdir. Va fer marxa enrere. Es va desmentir a si mateix. I va pretendre justificar allò que és injustificable; va voler explicar allò que és inexplicable: que ens havia de semblar normal i lògic que el PSC fes al costat del PSOE votant contra la moció que reclamava a ZP que pagui el que ens deu, quan al Senat hi havia votat a favor. Si això ho hagués fet el PP tots els tripartits del món i lletraferits progressistes estarien demanant que després de les eleccions municipals ningú pacti amb el dimoni reencarnat en la figura dels deixebles de Rajoy.

Cada cop hi ha més persones que estan convençudes que això del sector catalanista del PSC, aquesta ànima que es manté arrelada al nostre país, no existeix; que es tracta d’un miratge, d’una fantasia, d’un desig de voler veure en l’actual socialisme català allò que havia estat fa trenta anys. Sempre m’he resistit a donar-los-hi la raó. Sobretot, perquè la família socialista té molts dirigents territorials, alcaldes, regidors o simples militants de base a qui ningú els pots qüestionar ni la seva catalanitat, ni el seu catalanisme. Persones que consideren que la millor forma de conciliar una idealitzada justícia social amb uns ideals nacionals és treballar sota les sigles del PSC.

Però també és veritat que això sol no justifica que es pugui parlar d’un sector catalanista. Perquè quan passen coses com aquesta del Fons de Competitivitat no hi ha ningú amb prou valor, ni coratge per revelar-se i intentar aglutinar un sentiment que (si existeix) està orfe de lideratge. Com a molt surten algunes veus que de tant en tant s’alcen per discrepar molt discretament del posicionament oficial del partit. És el cas dels exconsellers Ernest Maragall i Antoni Castells; de l’actual alcalde de Lleida Àngel Ros i poc més.

Clar que algú pot dir: fent-ho així no els ha anat gens malament i encara atresoren un enorme poder polític i econòmic! És veritat. Potser al final arribarem a la conclusió que el problema no el té PSC sinó aquells que hi han volgut veure allò que no és. A mi m’ha passat aquesta setmana amb Joaquim Nadal.

Josep Maria Torrent

Periodista

Articles publicats a elSingulardigital.cat el divendres 13 de maig del 2011

Els lligams PSC-PSOE

2011-04-29T19:47:00.002+02:00

PSC, no ens fallis

De cop passen coses que sempre vam creure que no passarien. Per exemple, falten pocs dies perquè La Vanguardia tregui la seva versió en català, i són molts els catalans que repeteixen el mantra del "mai vaig pensar que jo ho podria veure". Feliçment, després de 130 anys, aquest desig col·lectiu de veure el diari central del país en l'idioma del país està a l'abast d'uns pocs dies.

Una cosa semblant passa amb la idea d'un PSC lliure dels lligams que imposa la lògica del PSOE. No es tracta tant d'un grup parlamentari propi com de tenir un cervell propi que vagi més enllà dels discursos. En aquest moment crític per a Catalunya, amb els números vermells que el mateix PSC coneix −i de la gravetat dels quals n’és responsable−, seria el moment de demostrar que entre Catalunya i el PSOE, el PSC no té el cor partit. I no em refereixo a gestos simbòlics com el de l'altre dia al Senat trencant la disciplina de vot, perquè tots sabem que els calés (i mai millor dit) ens els juguem en el Congrés. I sembla que allà no volen reproduir el petit moment de revolta protagonitzat. Simple orgasme adolescent? No haurien de madurar d'una vegada? El moment no és prou greu com per demostrar que no hi ha equívocs si es tracta de defensar el futur d'aquest país?

El que fa el Govern espanyol amb Catalunya és indecent, injust i letal per als seus set milions de ciutadans, i això el PSC ho reconeix en privat i ho dissimula en públic. Malgrat això, no queda temps per continuar dissimulant. Potser ens hem passat la vida parlant de l'ànima catalana del PSC com si fos una qüestió emotiva, i aquest debat era erroni, perquè com a centralitat, el socialisme català circula per diversos eixos, tant el que passa pel catalanisme com el que passa pel progressisme. Però quan el debat supera els canals èpics i aterra a la supervivència de tot un territori, llavors no es tracta de sentiments, sinó de prioritats. És igual si el batec socialista beu de l'oxigen del Baix Llobregat o si respira amb els aires del Baix Empordà, perquè tots, sigui quin sigui el seu origen, naveguen en el mateix vaixell que avui presenta severs forats a la proa. Permetrà el PSC que naufragui, sense intentar res? Perquè no és vàlid dir que són un partit sobirà i després demostrar una nul·la influència en la defensa dels interessos catalans. O fer com Chacón, que ha fet mèrits com a presidenciable gràcies a esborrar qualsevol rastre de catalanitat en el seu exercici.

El PSC, que viu un moment de gran desconcert, hauria de saber dues coses. Una, que ser català no és la lletra d'un anagrama, sinó un compromís irrevocable quan la situació esdevé crítica. I dos, que no tenim temps per debats adolescents. Grup parlamentari, ànima catalana? Que facin el que vulguin, però que deixin clar que aquest cop no li netejaran la cara al pare PSOE.

Pilar Rahola

Escriptora i periodista

Article publicat al diari LA VANGUARDIA el divendres 29 d’abril del 2011

(Traducció a càrrec del secretariat de la Unió Catalanista de Sabadell)

Catalunya, Estat independent

2011-04-26T17:15:00.004+02:00

L'horitzó de Catalunya

La muntanya de Montserrat a l'horitzó

La famosa cantarella que diu que l'independen- tisme és minoritari és només això: cantarella. Cantarella promoguda pel pensament oficial sense cap altre objectiu que justificar l'immo- bilisme parlamentari. Al capdavall, mentre la gent se'l cregui, no cal que sigui veritat. L'únic que cal fer és impedir que mai no se celebri cap consulta vinculant -passant per damunt de les totalitàries lleis espanyoles- per evitar que la mentida quedi despullada. Però el cert és que cada cop són menys les persones disposades a alimentar-se d'engrunes i a suportar el patètic panorama d'una Catalunya humiliada, espoliada i obligada a pidolar allò que és seu de ple dret. Les coses estan canviant i els qui ara afirmen que "no estem madurs" són els qui aviat no tindran més remei que esmenar-se a si mateixos com han fet Jordi Pujol o Ferran Mascarell. Durant molts anys se'ns va dir que l'autodeterminació no tocava, que encara no era el moment, que primer calia modernitzar i democratitzar Espanya. Però només l'hem modernitzada. Democratitzar-la ha estat impossible. I això demostra que el plantejament, a més d'erroni, era suïcida. Espanya no vol deixar de ser com és, i quan el teu antagonista no està disposat a respectar els teus drets és de folls o de babaus enriquir-lo i dotar-lo d'eines que el facin encara més fort i més modern. Tanmateix, per paradoxal que sembli, això és justament el que hem fet els catalans: hem enriquit i modernitzat Espanya a canvi del nostre empobriment i de la nostra decadència.

Així les coses, estaria bé que ens féssim aquesta pregunta: on seria ara mateix Catalunya si en lloc d'afavorir l'espoliació que pateix hagués optat per ser un poble emancipat? On seria ara mateix el nostre país si hagués optat per ser un Estat independent? La resposta és que en aquests moments Catalunya tindria un nivell de riquesa similar al d'Holanda i seria el quart Estat de la Unió Europea. El quart. És la diferència que hi ha entre una Catalunya espanyola i una Catalunya lliure. Això ens diu que hem perdut uns anys molt valuosos per culpa dels qui es dediquen a dividir els catalans en funció de si la seva adscripció social se situa més a la dreta o més a l'esquerra. Aquests divisors d'esperit totalitari, soldats del pensament únic, són un obstacle per a la independència. En realitat no la volen. I la prova és que s'estimarien més una Catalunya espanyola governada pel PSOE que una Catalunya independent governada per un partit com Convergència. Talment com si en una Catalunya independent no es pogués votar cada quatre anys. Són catalans que prefereixen parlar del "què som" per no haver d'afrontar el "qui som". I mentrestant el temps va passant i la subordinació persisteix. Però el cert és que tot moviment d'emancipació nacional que no sigui transversal està condemnat al fracàs més estrepitós perquè ens allunya de l'objectiu.

Nosaltres ja hem exhaurit totes les formes de relació amb Espanya, ja hem tastat tots els seus règims i tots els seus colors polítics i el resultat sempre ha estat el mateix: negació de la nostra existència i negació dels nostres drets. És obvi, per tant, que el nostre temps i la nostra energia són massa valuosos per malbaratar-los fent viatges inútils a Madrid. El quilòmetre zero de l'existència dels catalans és Catalunya. I això, els nostres polítics -si més no, aquells que es diuen catalanistes-, estaria bé que ho entenguessin. És a ells a qui hem d'exigir que, per dignitat, s'alliberin de la seves pors i que ens ajudin a sortir de l'atzucac. Per aconseguir-ho n'hi ha prou que substitueixin l'horitzó electoral per l'horitzó nacional.

Víctor Alexandre

Periodista i escriptor

Article publicat al diari digital e-Notícies el dilluns 25 d’abril del 2011

Sobre la Independència de Catalunya

2011-04-11T18:25:00.001+02:00

Cicle d’ INFORMACIÓ I DEBAT 2010-2011

El dijous dia 7 d’abril es va celebrar al Casal Pere Quart de Sabadell, la quinta conferència del cicle d’informació i debat “SOBRE LA INDEPENDÈNCIA DE CATALUNYA”, que organitza l’Associació Sabadell Memorial amb la col·laboració de la Unió Catalanista de Sabadell, sota el títol:

“El catalanisme de la independència”

La conferencia la va desenvolupar el senyor Manel Pagès i Panadès president de l’Associació Sabadell Memorial, Enginyer i vocal de la Junta de la Societat Catalana de Tecnologia de l’Institut d’Estudis Catalans, així com també autor dels llibres “Full de Ruta cap a la Independència.” i “Sobre la Memòria, evolució, cultura i mnemotècnia”.

En el saló d’actes del Casal Pere Quart, es van reunir gairebé un centenar de persones que van seguir amb molt interès l’exposició que va fer el conferenciant, qui va començar fent un breu repàs de la història recent de la nostra Nació, especialment pel que fa als primers passos del catalanisme de la Renaixença i a la transició democràtica desprès de la mort del dictador Franco i a les fites assolides fins avui per obtenir una certa autonomia de l’Estat espanyol. Va certificar que aquest Estat s’enduu de Catalunya 22 mil milions d’euros cada any, a canvi de res. Aquest espoli comporta un empobriment progressiu de Catalunya. És en aquests moments, l’argument més important per convèncer als catalans de la necessitat d’independitzar-nos d’Espanya. Les autonomies espanyoles subvencionades amb els diners que paga Catalunya, gaudeixen d’un nivell de vida superior al dels catalans. Tot seguit va comentar les manifestacions fetes recentment per l’exdirigent del Fons Monetari Internacional el senyor Kenneth Rogoff, en el sentit de poder afirmar amb tota seguretat que si Catalunya fos independent, seria un dels països més rics del món. A sobre, el Govern de Madrid intenta destruir la personalitat de Catalunya, els nostres signes d’identitat i la nostra llengua. Espanya s’ha convertit en un mal son per Catalunya.

El Sr Pagès va constatar que abans la majoria d’exportacions de Catalunya anaven destinades al mercat espanyol i que actualment Espanya només rep un 30% dels nostres productes, un altre 30% és per consum propi i l’altra 30% va destinat a la resta del món. L’àrea econòmica de l’arc mediterrani, des de València, Barcelona fins a Lió, és una de les 22 regions més desenvolupades del planeta, per tant el mercat de Catalunya és Europa i el món, no pas Espanya. La independència seria beneficiosa per a tots els habitants de Catalunya. Per aconseguir-la, cal que una majoria de catalans la vulgui i que el Parlament de Catalunya la proclami.

El conferenciant va assegurar a tots el presents que la independència és viable, possible i convenient. El nombre d’independentistes, creix d’una manera important i ja sobrepassa el 50 % de la població. Tots plegats hem de continuar treballant per aconseguir una “massa crítica” suficient d’independentistes, que ens permeti assolir aquest objectiu, en un futur que cada vegada és més pròxim.

El Sr. Manel Pagès va concloure la seva conferència afirmant que el catalanisme de la Renaixença, s’ha transformat darrerament en el catalanisme de la independència.

Acabada la seva intervenció, el Sr. Pagès va encetar un interessant col·loqui amb alguns dels assistents que li varen formular preguntes molt interessants, especialment arran de la possibilitat real d’assolir la independència en un termini de temps relativament curt. Això va donar peu a un interessant debat i a poder ampliar les explicacions donades al llarg de la seva xerrada pel conferenciant.

Parlant de retallades

2011-04-10T19:47:00.000+02:00

És com viure en dos països

Si hom escolta l’oposició política de Catalunya, el nostre país és a punt de petar. “Mas ha començat a desmantellar l’estat del benestar”, sentencien els socialistes, tot imitant l’exageració que ICV utilitza per engrescar la seva parròquia. El cinisme i l’amnèsia del PSC és un fenomen digne d’estudi, una actitud que fa posar els pèls de punta a qualsevol persona amb dos dits de seny. Amb sinceritat, jo no pensava que el socialisme català experimentés aquesta deriva tan acusada cap allò que, d’una manera molt precisa, podem anomenar antipolítica. No hagués dit mai que Joaquim Nadal acabaria liderant una tàctica parlamentària més pròpia dels anti-sistema que d’un partit de govern.

És tot allò del relat, que tanta feina dóna a assessors, consultors i d’altres figures afins. Sobre un fet – l’esforç de retallar un 10 % del pressupost del Govern – es lluita per construir un sentit que sigui hegemònic. En aquesta línia, Mas va fer ahir una conferència solemne en la qual va llançar i repetir una idea que és tan forta i clara com incontestable: “La feina d’ara és el nostre futur”. Calia sortir al pas de tantes tones de falsedats vessades durant les darreres setmanes. Penso que una gran majoria de ciutadans – en contra del que defensen els partits de l’oposició i molts comentaristes – sí comprenen perfectament l’abast del que està intentant el president i el seu Gabinet. Sobretot perquè, després de set anys de martingales i embolics, són tractats com a persones adultes per una administració que no amaga l’ou.

Però la batalla mediàtica per imposar una o altra narració es desenvolupa com si no importés gaire una dada empíricament certa: que el líder de CiU gaudeix d’un dipòsit enorme de confiança, així ho certifiquen totes les darreres enquestes. Els consellers de Mas cometen més o menys errors, la feina dels departaments és millorable, hi ha coses que podrien fer-se i explicar-se amb més encert però, sumat i restat, hi ha un país que no es deixa seduir per la cridòria ni per la demagògia. Hi ha un país que va votar Mas per fer la feina que Montilla no va fer i, per tant, accepta la severitat i la cruesa del moment, i espera que els nous governants s’acabin d’adaptar al context. Mas ja va advertir que venien temps difícils, no va enredar cap elector.

Les anomenades retallades no agraden ningú, és clar. Però Catalunya no serà Haití pel fet de reduir un 10 % el pressupost de l’administració autonòmica. Si els socis del derrotat tripartit insisteixen en el maximalisme i la truculència, potser aconseguiran muntar manifestacions de mestres i metges, però no convenceran la gran majoria de ciutadans. La gent no és idiota: sap que les coses són molt complicades i també sap que, fins fa tres mesos, governaven la Generalitat uns personatges que avui pretenen parlar com si arribessin de Finlàndia.

Si mires els mitjans i mires el carrer, és com viure en dos països completament diferents. Però és el carrer qui finalment vota, bo és subratllar-ho.

Francesc-Marc Álvaro

Escriptor i periodista

Article publicat al num.402 del Butlletí de FCO el dijous 07 d’abril del 2011

Anàlisi de la banca espanyola

2011-04-08T10:57:00.002+02:00

El perquè de gairebé tot plegat

La crisi continua. L'atur, en ascens. I els bancs i les caixes continuen, després de dos anys i mig, sense ajudar l'economia productiva. El fet és cabdal, perquè cap economia moderna pot sobreviure sense un sistema financer sanejat. I el nostre no ho està.

La primera observació que cal fer és d'índole empresarial i cultural. La banca i les caixes espanyoles continuen com estaven perquè aquí s'ha produït un fenomen únic al món: s'han injectat diners a les entitats financeres sense acomiadar els directius que les van enfonsar. Cap país al món duu a terme un pla de sanejament fent servir aquesta tècnica. Per tant, ja tenim una primera pista de per què continuen els vicis. Ara vénen les xifres del Banc d'Espanya. L'import dels crèdits concedits per les entitats financeres espanyoles a finals del 2008 (moment de la mascletà financera) era d'1,837 bilions d'euros. El 58% d'aquests préstecs eren de tipus hipotecari: per a gent que havia comprat un pis o per a promotors immobiliaris. Però si mirem la situació a finals del 2010, ens trobem que la quantitat de crèdits actius era d'1,844 bilions. Pràcticament igual que fa dos anys. I el 57% continuava sent per finançar totxos, és a dir, uns 1,059 bilions d'euros. Gairebé el 100% del PIB espanyol (a França representen només el 40% del PIB). Res havia canviat.

D'aquests 1,059 bilions en crèdits de garantia hipotecària vigents a finals del 2010, dues terceres parts eren per a la compra de pisos. Però, quins pisos?, es preguntaran vostès desesperats. Doncs per a pisos que tenen els bancs i caixes i que volen treure's de sobre. Perquè si continuen comptabilitzant-los al seu balanç i s'actualitzen segons preus de mercat, arribarem a l'única i veritable conclusió: el sistema financer espanyol està en fallida. L'altra tercera part d'aquests 1,059 bilions van ser préstecs a promotors immobiliaris. Però, quines promocions?, continuaran vostès esgargamellant-se. Doncs per a promotors que tenien préstecs i que, en enxampar-los la crisi, van haver de plegar deixant obres a mitges. Aleshores el banc o caixa corresponent se les va haver de quedar, expropiades. Com que una obra sense acabar no val res, es continuen donant préstecs a promotors per tal que les acabin. Un cop acabades aquestes obres, les entitats tornaran a tenir més pisos que hauran de ser venuts als clients mitjançant préstecs hipotecaris... Un altre cop. I tornem a la casella anterior!

I la resta de diners, per què no s'utilitzen per al crèdit normal? Per diverses raons. Perquè molts bancs han perdut l'hàbit d'analitzar projectes que no siguin immobiliaris i tenen por. També perquè donen crèdits a les administracions públiques. I, també, perquè les noves normes de Basilea exigeixen més solvència si es volen donar crèdits nous. Però, sobretot, perquè les entitats han decidit que només podien aprimar la cartera del crèdit per la part de les empreses, ja que, com hem vist, per la part immobiliària no poden. El sistema financer espanyol està enxampat pel totxo. Les caixes sobretot. Com una bicicleta: si s'aturen, cauen.

Tot sembla indicar que hauria estat molt millor fer net i vendre les entitats insolvents espanyoles a la banca estrangera ràpidament. Els nostres bancs i caixes no valen el que costa alimentar-los. No necessitem posseir entitats, per molt catalanes o espanyoles que siguin, si no serveixen. Ens serien més útils sent estrangeres.

Però al final d'aquesta cadena de "per què...?", apareix la tremenda pregunta: per què la banca espanyola fa tot això sense que ningú la posi en ordre? Per què en els bancs europeus i americans que han estat intervinguts, l'estat s'ha quedat amb part de les seves accions i hi ha nomenat directius, i aquí tot això no ha passat? Jo no tinc més informació que vostès. I una d'aquestes informacions la publica el Tribunal de Comptes espanyol sobre els comptes dels partits polítics. L'any 2006 (últim disponible, quina vergonya!) el deute dels partits amb les entitats financeres espanyoles era d'uns 200 milions d'euros. I, a més, impossible de tornar. El president d'aquest tribunal, el senyor Manuel Núñez, ja s'ha queixat repetidament de l'opacitat de les negociacions i els tractes que mantenen els partits amb els bancs.

Si un extraterrestre, just després d'arribar, contemplés aquest panorama, probablement en trauria una conclusió lògica: les entitats financeres espanyoles són incontrolables perquè tenen, i han tingut sempre, els partits agafats per l'entrecuix. Els governants no són independents. I per això ens diferenciem d'Europa, com en moltes altres coses. Com ara la d'estar submergits en una crisi de la qual sembla impossible sortir. Espanya és el malalt d'Europa i no pot ser intervinguda obertament sense causar una catàstrofe a tota la UE (per això estem discretament semigovernats des de fora). Curiós: patim una partitocràcia però amb uns partits polítics dèbils. A tot això cal posar-hi ordre. I sempre anem a parar al mateix punt: mentre la classe política no es regeneri, no s'entreveurà cap millora. Impossible.

Xavier Roig i Castelló

Enginyer, empresari i assagista

Article publicat al diari ara el dijous 7 d’abril del 2011

El 10A Barcelona Decideix

2011-04-07T18:03:00.000+02:00

Els atacs al "sí" d'Artur Mas

Penso que Artur Mas no hauria d'haver votat anticipadament en la consulta del 10 d'abril sobre la independència nacional. Ja sé que ho ha fet a títol personal, com un ciutadà més amb dret a vot, però és obvi que la ciutadania de Mas és indestriable del seu càrrec com a president de Catalunya. I el president de Catalunya, com en tots els referèndums i cites electorals, té el deure de votar el dia assenyalat i davant les càmeres dels mitjans de comunicació. Tanmateix, si ho mirem bé, cal reconèixer que no és pas tan negatiu aquest avançament. Potser més aviat al contrari, ja que, precisament pel càrrec que ostenta, no sols ha donat una projecció i un impuls més elevats a la consulta, sinó que fent públic el seu vot favorable a la independència de Catalunya ha estimulat la participació. Sí, ja sabem que la política nacional de Convergència es fonamenta en l'ambigüitat i en el famós "tot i que..." magistralment caricaturitzat pel Polònia. Però els gestos, en política, són molt importants, queden en la història i, tard o d'hora, d'una manera o d'una altra, acaben comprometent els seus autors.

Només cal veure les ires que ha desfermat aquest vot entre els nacionalistes espanyols i els autonomistes per mesurar-ne la rellevància. Fixem-nos que la reacció ha estat tan furibunda com la que van desfermar les declaracions de Jordi Pujol parlant de la independència com a única alternativa a la mort nacional de Catalunya. Incapaços de rebatre'l amb arguments, van optar per la desqualificació més barroera presentant-lo com un vell que repapieja o fa catúfols. Ara ha passat el mateix. A Mas, és clar, com que és més jove que Pujol, no poden dir-li que repapieja. Per això Alícia Sánchez Camacho ha definit la seva acció com "un error lamentable", José Montilla l'ha acusat de fomentar "la divisió" i Joan Puigcercós l'ha titllat de "clandestí" per no convocar la premsa. Els partits independentistes, en canvi, han considerat que, tot i que no es traduirà en l'acció política de Convergència, el vot afirmatiu de Mas té un valor simbòlic indiscutible.

Les desqualificacions, consegüentment, són clarificadores, ja que mostren el veritable perfil de cadascú. Sobretot el de Joan Puigcercós i la cúpula del seu partit, els mateixos que van callar com tombes quan l'espanyolista que van fer president de la Generalitat, no sols va negar-se rotundament a votar, sinó que va defensar el dret a la llibertat d'expressió de la Falange i va menysprear aquest dret en el cas d'Arenys de Munt. Llavors Esquerra, a través del portaveu Ignasi Llorente, amb unes declaracions que produïen vergonya aliena de tan escandalosament patètiques i llefiscoses com eren, va justificar José Montilla. El titular de Vilaweb del 10 de setembre de 2009 era justament aquest: "Esquerra justifica el menyspreu de Montilla a la consulta d'Arenys de Munt". Deu ser per això que Esquerra tampoc no ha dit res contra la infinitat de pals a les rodes que el Partit Socialista, el seu amic de l'ànima, ha posat en la major part dels gairebé sis-cents municipis que han organitzat la consulta. Silenci absolut, no fos cas que el PSOE de Catalunya prengués mal. Al final, per tant, davant d'un gest d'una càrrega simbòlica tan gran, com ho ha estat el fet que el president del país hagi votat afirmativament -més enllà de les contradiccions que això suposi amb la seva praxi política-, hi hem vist dues reaccions. A una banda, la satisfeta de l'independentisme i, a l'altra, la de l'autonomisme, PP, PSOE i Esquerra. Un magnífic tripartit.

Víctor Alexandre

Periodista i escriptor

Article publicat al diari e-Notícies el dijous 7 d’abril del 2011

El coneixement portarà la independència

2011-04-02T18:34:00.005+02:00

La pedagogia a casa

Durant molts anys, el catalanisme s'ha dedicat a fer pedagogia a la resta de l'Estat. Es tractava d'explicar-los la nostra realitat perquè ens acceptessin. Fer-los veure que teníem una llengua i una cultura pròpia, una identitat diferenciada, etcètera. Els intents d'aquesta via pedagògica han tingut un resultat decebedor. Espanya no vol acceptar la pluralitat nacional, cultural i lingüística de l'Estat. Ni tan sols ho volen els que allà es proclamen federalistes. No tenen cap necessitat i, de fet, se senten més còmodes i forts negant la complexitat de l'Estat que ens ha tocat viure.

Arribats a aquest punt, l'única via pedagògica que té sentit és la interior. De portes endins, amb els set milions i mig d'habitants del Principat en primera instància, i amb els dotze milions dels territoris de parla catalana, que és la manera que es fa servir per dir Països Catalans. Fins que els ciutadans que viuen aquí no entenguin què ens està passant, el catalanisme, el sobiranisme i l'independentisme no se'n sortiran. Ara que la crisi és greu i ens toca el rebre a gairebé tots, és quan les injustícies que pateixen els catalans respecte als espanyols s'haurien de conèixer majoritàriament.

Projecció internacional i voluntat de fer-nos sentir al món, sí. Obsessió pel pont aeri i pidolar l'acceptació de Madrid, ara ja no. Cal pedagogia, però amb els mateixos catalans perquè entenguin que amb 20.000 milions d'euros més anuals aniríem millor. El cens de l'eventual consulta pel pacte fiscal català ha d'estar ben informat. Saber què paga un català i què en rep, i comparar-ho amb l'aportació i el retorn dels ciutadans de la resta de l'Estat. Extreure qualsevol element passional del debat Catalunya-Espanya i centrar-se en dades irrefutables.

Molts de vostès han rebut correus electrònics d'amics que expliquen l'espoli fiscal, els quilòmetres d'autovies construïts a Catalunya i a l'entorn de Madrid, les beques dels estudiants catalans i a la resta de l'Estat o les inversions del Ministeri de Cultura per habitant aquí i allà. Doncs en lloc de correus d'amics, seria útil informació oficial, rigorosa i transparent per a tothom.

Saül Gordillo

Periodista

Director de l’Agència Catalana de Notícies

Article publicat al diari AVUI el dijous 17 de març del 2011

El català al Congrés de Diputats

2011-03-26T12:01:00.006+01:00

PSC? ¡HABLA EN CRISTIANO!

Molts catalanoparlants hem hagut de defensar la llengua catalana davant d’audiències d’espanyols intolerants; són els representants de l’estultícia castellana. Concretament, en atacar el nostre idioma, empren arguments tòpics com ara que el català “sona malament”, “és inútil en un món globalitzat”, “fomenta una ineficiència”, “crea una Torre de Babel ibèrica” o que, suposadament, “causa problemes i despeses innecessaris en un moment de crisi econòmica”.

Aquests tipus d’arguments, malgrat la seva pretesa racionalitat, són manifestacions endèmiques d’ignorància, hostilitat i antipatia arrelades a l’Estat espanyol. Per a més inri, sovint són expressades per individus monolingües que, per amagar la seva xenofòbia latent, es presenten com a partidaris del pseudo-bilingüisme. En realitat, el pseudo-bilingüisme consisteix en imposar l’ús del castellà – identificat com la suprema “llengua espanyola” – en detriment d’una llengua com la catalana, considerada per ells com una manifestació folklòrica i prescindible. Òbviament, aquests mateixos personatges desconeixen el patrimoni literari i musical català.

Amb els anys, potser com a contagi de la flegma dels canadencs anglòfons, intento tallar de soca-rel aquests debats inútils i bizantins. Com a persona quatrilingüe, no accepto lliçons en matèria lingüística per part de col·lectius monolingües. A més, la meva “llengua comuna” és la compartida i pròpia als Països Catalans, repartits en quatre estats diferents. Finalment, malgrat celebrar l’accés a l’esfera cultural castellana, ningú pot posar en dubte que, avui dia, la llengua vehicular a Occident és l’anglesa.

Faig aquestes consideracions tenint en compte el debat que s’esdevingué al Congrés dels Diputats espanyol aquest passat dimarts, després que ERC – amb el suport de CiU, entre d’altres partits – demanés la reforma del reglament del Congrés per garantir-hi l’ús del català, l’euskera i el gallec. Malgrat que, a efectes pràctics, continuo creient en la inutilitat de la presència de parlamentaris catalanistes en unes corts estrangeres, cal reconèixer el valor substantiu d’aquesta iniciativa parlamentària.

Finalment, com era d’esperar, la proposició no tirà endavant per l’oposició dels partits nacionalistes espanyols. Així doncs, ningú no s’estranyà quan Ignacio Astarloa, diputat del PP, defensà el veto a la llengua catalana tot afirmant que “el uso de las mal llamadas lenguas propias está garantizado donde es lógico y natural, en los lugares donde se habla”. Sorprenentment, Astarloa no deu haver sentit el català als passadissos del Congrés. A més, deu confondre el Congrés dels Diputats – una institució d’àmbit estatal – amb l’Assemblea de la Comunitat de Madrid. Malgrat tot, hom no es pot sorprendre amb la bel·ligerància anticatalanista d’un representant popular.

No obstant, la indignació de molts catalans es produí quan els 25 diputats del PSC, en la seva enèsima traïció a la llengua catalana, recolzaren la prohibició del nostre idioma. Segons el PSC, el català només es pot parlar al Senat espanyol ja que és una “cambra territorial”, tot ignorant que els diputats presents al Congrés són escollits – excepte a Ceuta i Melilla – en circumscripcions electorals provincials i no pas en una circumscripció electoral única.

És insultant i lamentable que els socialistes utilitzin excuses patètiques per justificar l’anorreament de la llengua catalana. Novament, el PSC ha demostrat que no té res de catalanista i, en canvi, forma part d’un engranatge espanyolista que, implacablement, estreny el setge a la nostra cultura tot discriminant i prohibint l’ús institucional de la nostra llengua. Certament, som molts els qui no oblidarem la perfídia socialista.

Agustí Bordas i Cuscó

Conseller del Govern Federal Canadenc.

Article publicat a elSingulardigital.cat el divendres 25 de març del 2011

Les retallades del PSC-PSOE

2011-03-21T17:59:00.000+01:00

Els rau rau de Carme Chacón

Carme Chacón passa uns dies molt distrets, quan li deixa temps l'intent de rellevar José Luis Rodríguez Zapatero. Massa distrets. Cada divendres acudeix a la Moncloa i sent el rau rau de tot el govern pel dèficit públic i per l'atur creixent. Elena Salgado té allà sobre la taula el draconià pla de reequilibri de la Generalitat que li va presentar Andreu Mas-Colell, i setmana rere setmana la ministra d'Economia es nega a aprovar-lo. Ja porta quasi dos mesos així, perquè reclama al govern català que faci encara més retallades en els seus serveis. Com vostès saben, la Moncloa es nega a pagar els 1.400 milions que deu pel fons de competitivitat, del sistema de finançament que va negociar el tripartit. I exigeix a sobre retallar més del 10% previst de despeses.

Tres dies després, la ministra del PSC acudeix com cada dilluns a l'executiva dels socialistes catalans i allà escolta el rau rau radicalment contrari. És el món al revés sota les mateixes sigles del puny i la rosa. Surten llavors els alcaldes socialistes alarmats per les enquestes, reclamant oposició dura al govern d'Artur Mas, joc ras i puntada al ventre. I la conclusió és que el PSC fa bandera de la lluita contra les retallades a les quals obliga Zapatero des de l'altre extrem del negociat socialista, i pressionat ell mateix per Durão Barroso i Angela Merkel. “Retallades liberals i neocons”, n'arriben a dir al PSC en declaracions molt celebrades. És d'un tacticisme que tomba d'esquena.

Carme Chacón deu sortir bocabadada de les reunions rau rau del consell de ministres i de l'executiva del PSC. És tan esquizofrènic el posicionament dels socialistes catalans que treballen a Madrid en aquests moments, que no m'estranya gens ni mica que la ministra s'estigui plantejant canviar el carrer Nicaragua pel carrer Ferraz. Tan sacseig en el relat polític no l'aguanta ni una admiradora (fins ara) de Zapatero. Sort doncs a Carme, que se les haurà davant d'Alfredo Pérez Rubalcaba.

Lluís Bou

Periodista i cronista polític

Article publicat a NacióDigital.cat el dissabte 19 de març del 2011

Les quatre columnes

2011-03-16T18:12:00.000+01:00

Quins són els perills? I amb quines perspectives?

1. Parlem d’economia. Hi ha una crisi i un perill econòmics. D’empreses que tanquen, d’atur, d’estancament, de pèrdua de pes econòmic, i de baixada de renda i nivell de vida. Fins i tot en alguns àmbits i en alguns sectors amb situacions dramàtiques. I les pèrdues i els drames econòmics que hi haurà hagut només en part podran ser reparats. Però més tard o més d’hora –i amb un balanç final del tot satisfactori o no, és a dir, finalment amb recuperació plena del nivell d’abans de la crisi o no–, la crisi econòmica se superarà.

Podria ser que reculéssim al 2005. I que triguéssim temps a situar-nos en el nivell del 2008. I que perdéssim alguna posició a nivell espanyol o europeu. Però seguirem tenint un pes econòmic important. I no serem pobres.

2. Parlem de l’Estat del Benestar. També en això pot ser que reculem. Però l’Estat del Benestar –subsidi d’atur, escola i sanitat per a tothom, serveis socials, pensions...– no desapareixerà. Podria ser que haguéssim de renunciar a alguns guanys obtinguts durant els últims trenta anys. Com ja els ha passat als nòrdics, als holandesos, als alemanys, als austríacs... Però en el que és substancial l’Estat del Benestar forma part del nostre model europeu. No desapareixerà d’Europa i, per tant, no desapareixerà de Catalunya. Pot baixar algun esglaó, però no desapareixerà.

Vol dir això que la crisi econòmica i financera, i política, que patim no tindrà cap conseqüència, almenys cap conseqüència greu i irreversible? O que el dany serà limitat i reversible? Molt probablement així serà en l’ordre econòmic i social, tot i que probablement no tornarà l’alegria una mica inconscient d’anys enrere –i millor que no torni. Però hi ha dos altres aspectes en què els efectes negatius de la crisi econòmica i política poden ser molt greus, de difícil recuperació o fins i tot irreversible.

3. Parlem d’autogovern. Aquí la situació creada per la crisi econòmica pot tenir conseqüències de més durada o fins i tot no reversibles. Què passa quan algú s’arruïna, o què pot passar? Què passa quan algú es veu obligat a demanar ajut a creditors que, ateses les circumstàncies, li poden posar condicions econòmiques molt dures o fins i tot fer-se atorgar la capacitat de decidir sobre el seu patrimoni, de fer-li renunciar a la seva potestat? I a la seva capacitat de decidir. En el cas de Catalunya, de renunciar totalment o en part al seu autogovern.

La crisi no convertirà Catalunya en un país del Tercer Món. Pot ser que s’empobreixi, però seguirà tenint un acceptable nivell europeu. I el mateix passarà amb l’Estat del Benestar. Potser no serà tot tan fàcil com va arribar a ser fa uns anys. Però el marc europeu ens condiciona, per a bé. I ens protegeix. En això ens protegeix.

No ens protegeix només als catalans. Protegeix Espanya i protegeix tot Europa. Espanya sola podria ser que hagués acabat molt malament. El Govern espanyol i en part també la societat espanyola ho han fet prou malament d’uns anys ençà com perquè hi hagués hagut una crisi molt fonda, de difícil recuperació. Però Europa els ha protegit, i a nosaltres també.

Però pel que fa a l’autogovern, als catalans no ens protegeix ningú. Som sols a defensar-lo. A defensar-lo enfront d’un concepte d’Espanya que mai no ha acceptat de bon grat un alt nivell d’autogovern català. I Catalunya no seria el primer cas a la Història que ha perdut la seva independència o el seu autogovern perquè la seva crisi financera l’ha posat a mercè d’un veí més poderós i ambiciós. Que ha pagat el deute a canvi de la seva llibertat i de la seva capacitat de decidir.

De decidir fins i tot en els seus afers interns. És a dir, de la capacitat del país d’actuar al servei de la seva gent. I si un país no pot actuar amb criteri propi i eficaç al servei de la seva gent, és inevitable que tard o d’hora la seva gent no s’hi reconeixerà. I no el valorarà. Per a la gent el propi país haurà perdut capacitat de servir-lo amb eficàcia. I prestigi. I no se’n podrà sentir orgullosa.

4. Parlem, doncs, també, d’identitat. Perquè la pèrdua d’autoestima i d’orgull porta aparellat l’afebliment del sentit d’identitat. Que ja és objecte d’atac polític i jurídic, i financer i cultural i lingüístic, i de tot això ens hem de defensar. I ja hem demostrat més d’un cop que ho podem fer. Entre altres coses perquè hem cregut en nosaltres mateixos i en els nostres valors com a nació i com a societat, i en la nostra capacitat de crear riquesa, de forjar una societat sòlida, convivencial i integradora. Però si haguéssim d’admetre que no som capaços de gestionar el nostre propi país amb eficàcia i seriositat, i amb responsabilitat i capacitat d’utilitzar bé els nostres talents, la pèrdua de confiança, d’orgull i d’esperança que això comportaria ens abocaria a una gran decadència.

Per tant, la batalla que ara lliura Catalunya en l’àmbit de les finances de la Generalitat i del de l’autogovern no és només econòmica o política o jurídica. És una batalla per a demostrar a tercers –i sobretot demostrar-nos a nosaltres mateixos– que som capaços de redreçar el país. De sortir del clot on hem anat a parar i de tornar a engegar.

Per tant, ens cal valentia per explicar la veritat a la gent, per acceptar cadascú, sense excuses, la seva part de culpa i assumir la responsabilitat de fer el que calgui fer. Amb vocació de servei al país.

Economia, Estat del Benestar, Autogovern i Identitat. Quatre àmbits que hem i podem defensar i consolidar. Tots quatre.

Jordi Pujol

President de la Generalitat (1980-2003)

Editorial del Butlletí num 246 de la FCO del dimarts 15 de març de 2011

Sobre la Independència de Catalunya

2011-03-04T11:06:00.021+01:00

Cicle d’INFORMACIÓ I DEBAT 2010-2011

El dijous dia 3 de març es va celebrar al Casal Pere Quart de Sabadell, la quarta conferència del cicle d’informació i debat “SOBRE LA INDEPENDÈNCIA DE CATALUNYA”, que organitza l’Associació Sabadell Memorial amb la col·laboració de la Unió Catalanista de Sabadell, sota el títol:

“L’economia catalana, 22 mil milions de raons per a la independència”

La conferència va anar a càrrec del degà del Col·legi d’Economistes de Catalunya el senyor Joan B. Casas, doctor en Economia Financera i Comptabilitat i Llicenciat en Ciències Econòmiques i Empresarials, que ha estat nomenat recentment membre del Consell Assessor per a la reactivació Econòmica i el Coneixement de la Generalitat de Catalunya.

El saló d’actes del Casal Pere Quart, es va omplir amb més d’un centenar de persones que van seguir amb molt interès l’exposició que va fer el conferenciant arran de la situació actual de l’economia catalana. Va començar afirmant que Catalunya disposa d’una economia diversificada i competitiva, on cada cop el sector serveis és més important però, sense deixar de banda, que també és encara una potència industrial equiparable a les economies més desenvolupades del món. L’euro ha comportat la internacionalització de l’economia catalana, i ha comportat que si abans la majoria d’exportacions de Catalunya anaven destinades al mercat espanyol, actualment Espanya només ens compra un 30% de la nostra producció, un altra 30% és per consum propi i l’altra 30% s’exporta a la resta del món. Per tant va concloure en aquest apartat que en un hipotètic examen la nota que obtindria Catalunya pel que fa a dèficit i deute, competitivitat i possibilitats de desenvolupament, serien avui de notable alt. Va remarcar peró que aquesta nota podria esdevenir, en un futur no gaire llunyà, molt més baixa pel fet que cada cop la sagnia que representa l’espoli fiscal pel nostre país és més considerable i això pot fer que la nostra salut econòmica se’n ressenti cada cop més.

El Sr. Casas va estudiar tot seguit l’àrea econòmica de l’arc mediterrani, des de València i Barcelona fins a Lió, assegurant que és una de les 22 regions més desenvolupades del planeta. Va fer referència també a la importància que cal donar al corredor mediterrani, és a dir l'eix viari i econòmic entre Barcelona i València i per extensió una línia més àmplia, de Lió i Perpinyà a Alacant o Múrcia. Sembla que ara el ministre de Foment José Blanco ho té clar, o almenys això diu, perquè ja s'ha compromès a potenciar aquesta àrea que, centrada l’estat espanyol, representa més del 20% de PIB.

Arribat aquest punt el conferenciant va endinsar-se en el problema real de l’economia catalana: el dèficit fiscal. Quin és el dèficit fiscal de Catalunya respecte a Espanya? L’últim any del qual es disposen dades oficials contrastades és el 2001 (per causa de la política d’ocultisme del govern de Madrid). Aquest any es varen pagar a Madrid 36.240 milions d’euros i se’n varen rebre 24.932, cosa que suposa una diferència de gairebé el 10% del PIB. Això vol dir que de cada 100€ ingressats pels catalans, més de 9 es perden pel camí. El més greu però és que aquest 10 % del PIB de Catalunya se l’emporta l’Estat Espanyol a canvi de res. En termes absoluts som la comunitat que més paga i, comparativament, menys rep. Tot i tenir només el 15,7% de la població, aportem el 21% dels diners totals. Per exemple, la inversió pública a Andalusia és quasi el doble que a Catalunya, mentre que la seva població que només és de 900.000 persones més que Catalunya. Aquest dèficit és el més gran sofert per cap regió europea o fins i tot mundial, amb renda per càpita similar a la catalana, doncs el dèficit fiscal màxim és d’un 4% del PIB a Alemanya, un 2,5% als Estats Units, un 2% al Canadà i un 2% a Austràlia.

Aquest espoli de quasi 22.000 milions d’euros ( 3’6 bilions de pessetes), comporta un empobriment progressiu de Catalunya i en aquests moments ha de ser l’argument més important per convèncer als catalans de la necessitat d’independitzar-nos d’Espanya. Les autonomies espanyoles subvencionades amb els diners que paga Catalunya, gaudeixen d’un nivell de vida superior al dels catalans. Per tant pel conferenciant la conclusió és clara: la independència és viable, possible i convenient. El nombre d’independentistes, creix d’una manera important i ja sobrepassa el 50 % de la població. Hem de continuar treballant per aconseguir una massa crítica suficient d’independentistes, que ens permeti assolir aquest objectiu, en un futur que cada vegada és més pròxim. Potser el primer pas serà aconseguir un consens entre tota la societat civil i les forces polítiques catalanes per exigir un nou pacte fiscal, que ens doni els mateixos drets que gaudeixen el País Basc i Navarra.

Acabada la seva intervenció, el Sr. Casas va contestar les moltes qüestions que li foren plantejades pels assistents i que van donar peu a un encès debat que va enriquir molt els conceptes i les idees exposades, en el sentit que només la independència, primer financera i després política, pot evitar l’empobriment i la decadència dels nostre país.

Espanya, nació única i indivisible

2011-03-02T19:04:00.001+01:00

L’espanyol del nen de “Pa negre”

Molt il·lustratives, les paraules de l’historiador basc –basc de naixement i espanyol d’addicció– Fernando García Cortázar sobre el nivell d’espanyol de Francesc Colomer, el nen osonenc que interpreta el personatge de l’Andreu a la pel·lícula “Pa negre”, d’Agustí Villaronga. Quan l’entrevistador del diari “Heraldo de Aragón” li pregunta si recomanaria “Pa negre”, ell respon: “No l’he vista. Però amb relació als Goya sí que em sembla dramàtic –i si no fos així, poc respectuós amb un premi nacional– que el nen que va recollir el guardó no pogués expressar-se amb correcció en espanyol. Ens endinsa en aquest gran problema que és l’agressió a l’idioma comú i que va en perjudici dels mateixos habitants catalans”.

És tota una declaració de principis nacionals espanyols, certament. Però sobta una mica que aquest personatge no hagi tingut escrúpols de servir-se d’un nen de tretze anys emocionat i obligat a parlar per primer cop davant d’un auditori ple de gom a gom. Tot queda aclarit, tanmateix, quan, en la mateixa entrevista, i responent a la pregunta “Què n’espera, del nou mil·lenni?”, García Cortázar respon: “Esperem que el segle XXI posi, en la mesura que pugui, un cert ordre en els desordres causats per les disset autonomies”.

En aquestes declaracions destaquen, si més no, tres elements que constitueixen l’eix al voltant del qual gira la ideologia de García Cortázar. Un, la llengua espanyola com a instrument de reafirmació de l’imperi; dos, el sistema autonòmic com a amenaça desintegradora de l’Estat nació; i tres, la necessitat urgent de frenar el desacomplexament nacional de Catalunya. Tres elements que, com una mena de Santíssima Trinitat, són una mateixa cosa i es sintetitzen en un principi sagrat: “Espanya, nació única, indivisible i indissoluble”. No cal dir que davant d’una demostració de fervor religiós com aquesta, és força inútil oposar-hi raonaments. Amb tot, és important no renunciar a fer-hi algunes consideracions.

Diu García Cortázar que el nen va ser “poc respectuós amb un premi nacional”. Caldria preguntar-li per què. Potser perquè la metròpoli considera una falta de respecte que un fill de les colònies, en ser nomenat bon minyó, no parli com un fill de La Mancha? Cal tenir en compte que el Goya no és un premi nacional, per a un català. És un premi espanyol, com el César és un premi francès. Els premis nacionals de cinematografia dels catalans es diuen Gaudí i es lliuren anualment a Barcelona. I si l’Estat espanyol fos un Estat veritablement democràtic, catalans, bascos i gallecs haurien de poder expressar-se en la seva llengua, no pas en espanyol, en ser guardonats per uns premis estatals. A Catalunya, per altra banda, com es pot comprovar cada any en els Gaudí, tothom pot expressar-se en la llengua que vulgui sense que ningú ho qualifiqui d’agressió. En tot cas, si hi havia una cosa que feia sentir vergonya aliena, eren els intents d’Andreu Buenafuente de ser més espanyol que els espanyols dient dao, hablao, pensao, comentao... A més, el seu exercici d’autoodi va trobar una magnífica manera de manifestar-se gràcies a la beneita irrupció de Jimmy Jump cobrint el Goya amb una barretina. Ràpidament, Buenafuente, “como catalán”, va demanar perdó i va arribar a la violència verbal afegint que si l’hagués enxampat l’hauria atonyinat sense estar-se de res. És la reacció de manual de l’esclau enamorat de l’amo, que quan veu un dels seus fent una ximpleria, per petita que sigui, de seguida se sent culpable i demana perdó. Si fa no fa, com els catalans que s’incomoden quan un catalanoparlant no canvia de llengua davant d’un hispanoparlant. Ells també ho consideren una ximpleria. Evidentment, l’acció de Jimmy Jump és una bretolada estúpida. Però s’ha de reconèixer que no fa mal a ningú i que, per tant, la voluntat d’estomacar-lo només es fonamenta en l’autoodi: “Sobretot que l’amo no es rebaixi a apallissar un inferior. Ja ho faig jo mateix”.

Pel que fa a les declaracions de García Cortázar, sentint les emocionades paraules de Francesc Colomer com una “agressió a l’idioma comú”, només dir que expressen diàfanament la incapacitat mental d’aquest personatge per entendre que la llengua comuna dels catalanoparlants és el català en la mateixa mesura que la dels hispanoparlants és l’espanyol. I si per a aquests últims és costós parlar en català també ho és per a nosaltres parlar en espanyol per la senzilla raó que no som millors que ells. Tot plegat, és una qüestió de respecte. Un respecte que ens els Goya podria començar per la pronúncia correcta dels noms catalans. N’hi hauria prou que els diversos actors i actrius que lliuren l’estatueta posessin en la pronúncia del català el mateix zel que posen en la pronúncia de l’anglès.

Víctor Alexandre

Periodista i escriptor

Article publicat al elSingulardigital.cat el dimarts dia 1 de març del 2011

La consulta del 10-A a Barcelona

2011-02-23T13:02:00.007+01:00

Has d'anar a votar, Artur

"El meu dilema és si he d'exercir com a ciutadà o com a president de la Generalitat. Com a president de la Generalitat, no hauria d'anar a votar perquè represento tot un país. La meva posició hauria de ser neutra. Però en la mesura que jo també, òbviament, em considero un ciutadà, tinc dret a exercir com a tal. He de resoldre aquest interrogant, però el més probable és que vagi a votar (...) Hi seré, tinc ganes de votar, però he de trobar la manera que s'entengui que qui vota és un ciutadà com qualsevol altre." (Artur Mas, entrevista al DIARI AVUI).

Has d'anar a votar el 10 d'abril, Artur. Precisament perquè, vulguis o no, a partir d'ara no ets ni seràs mai un "ciutadà com qualsevol altre." Sé què penses: has declarat obertament que estàs a favor de la independència i que votaries afirmativament en el cas d'un referèndum per a l'autodeterminació del país. Però primer prefereixes conformar una majoria suficient d'independentistes a Catalunya, per tal d'assegurar el tret i no perdre benzina en l'intent. Això t'ha permès abandonar l'imaginari pujolista i satisfer -de passada- la parròquia amb més ambició nacional de Convergència. Ho entenc, i valoro un moviment polític gegant que no era fàcil. Però no n'hi ha prou, i aquí no hi ha cap dilema, Artur. Permet-me que, humilment, esmeni les teves declaracions. Primerament, la dicotomia entre el simple ciutadà i el president de la Generalitat no existeix: saps de llarg que, un cop al càrrec, el ciutadà desapareix. És la misèria i ensems grandesa de la política: exigeix éssers humans per fer-la més dolça, però acaba necessitant màquines per fer front a l'esdevenidor...

Comets un error fonamental, de base filosòfica: veure com un president de la Generalitat vota en una de les consultes populars -no oficials- més seguides d'Europa és precisament el que crearà aquesta cohesió que tant anheles. És veure un líder moure fitxa, en un gest inequívoc, el que farà possible deixondir els ciutadans per apostar ben fort. Si les tasques de govern et deixen una mica de temps per llegir, cosa que dubto, et recomano que repassis Contingència, ironia, i solidaritat, un dels grans textos polítics del filòsof Richard Rorty. Allí es parla molt bé de com es crea l'imaginari polític que prefigura la revolta ciutadana. Rorty hi recorda que són els líders i els intel•lectuals, no pas el poble, els qui creen els conceptes que ens permeten pensar en la realitat i actuar. L'independentisme no està en alça, tal com es pot pensar amb lleugeresa, perquè Madrid ens colli les finances. No hi ha més independentistes per obra de les malifetes del Tribunal Constitucional. Està en alça perquè una sèrie de líders que abans el tenien desat a la quarto dels mals endreços l'han normalitzat com a discurs polític, com a concepte.

És, de fet, perquè tant tu com altres heu dit que votaríeu sí que hi ha molta gent que ja no té por de dir-ho. Evidentment, representes tots els catalans. I justament per això vols el millor per ells. S'han acabat els temps de justificar-se per un vot. No es pot ser neutre quan es parla de llibertat. No es pot dir, ja no, que et sembla fantàstic que es voti o que es parli d'independència al Parlament, per -acte seguit- afirmar que el teu vot és neutral. Si es normalitza el debat d'un concepte polític és per acabar implantant-lo. Si s'ha pogut parlar dels drets dels homosexuals o de les dones és perquè primer hi ha hagut algú que ha incorporat el concepte homosexual o dona al terreny de la política. Val més un concepte que totes les lluites del món. I la normalització de l'independentisme inclou que un president se'n declari i voti en unes consultes que organitza un moviment actiu del seu poble. Un gest teu cohesionarà molt més que mil competències adjudicades a la Generalitat, més que tot el progrés econòmic que ens portin les retallades del govern. Has d'anar a votar, Artur. No com a ciutadà, sinó en tant que president que no té vergonya de ser independentista i de ser-ho pel millor viure del seus, fins i tot d'aquells que hi estan en contra pels motius que s'escaigui. Cal un gest, una paraula que cedeixi eines als ciutadans. La llibertat, un cop fet això, ens vindrà quasi com una sorpresa...

Bernat Dedéu

Filòsof i músic

Article publicat al Butlletí num. 373 de la FCO el dimarts 22 de febrer del 2011

Cornuts i pagar el beure

2011-02-15T18:50:00.005+01:00

Els impostos dels catalans

Benjamin Franklin deia que a la vida només hi ha dues coses inevitables: la mort i els impostos. Tenia raó: ningú no està eximit de pagar impostos, però el que es constata cada dia és que n’hi ha que en paguen molts i n’hi ha que molt pocs. Catalunya està escanyada fiscalment, mentre que Andalusia, Extremadura, Galícia, Astúries i tutti quanti viuen alegrement de les aportacions “solidàries” dels altres. I això, a Catalunya, cada dia cou més i de manera més unànime. No és estrany, doncs, que el suggeriment de la vicepresidenta Elena Salgado que la Generalitat apugi els impostos per tal d’eixugar el seu enorme dèficit hagi causat indignació i escàndol a Catalunya.

Apujar impostos? Però si Catalunya ja és l’autonomia que els paga més impostos de tot l’Estat, i amb diferència! Els catalans paguem més per l’Impost sobre la Renda, per Successions i Donacions, per finançar la sanitat (el cèntim sanitari de recàrrec als carburants), per les transmissions patrimonials i per la matriculació de vehicles. El cas més característic d’abús és el de la sanitat: Catalunya té un dèficit per aquest concepte de 850 milions anuals, perquè el seu finançament per habitant és baixíssim: 1.295 euros per cap davant dels 1.658 d’Extremadura, per exemple. La diferència és abismal i possibilita, a damunt, que hi hagi autonomies que ofereixin serveis com operacions de canvi de sexe pagades per la seguretat social. Quant a l’ensenyament, hi ha moltes autonomies que aporten menys a l’Estat que Catalunya i que tenen ordinadors gratis a les aules (mentre que les famílies catalanes n’han de pagar la meitat).

Els greuges ja fa massa temps que s’acumulen i a Madrid, enlloc de buscar solucions no fan sinó proferir declaracions delirants com la d’Elena Salgado. Ens prenen els diners, espremen fins al darrer euro, deixen els serveis bàsics catalans en precari i, a damunt, demanen que paguem més, ens insulten i ens acusen d’insolidaris. El dèficit fiscal català reconegut pel mateix Ministeri d’Economia que dirigeix Elena Salgado, i que es pot consultar al web, es xifra en el 9% del PIB o en 18.000 milions d’euros. Ho ha tingut pendent la vicepresidenta quan ha tractat del dèficit català i ha insinuat que cal apujar impostos?

Francesc Puigpelat i Valls

Escriptor i periodista

Article publicat al Butlletí num.366 de la FCO el dimarts 14 de febrer del 2011