Corrandes d'exili

En ma terra del Vallès // tres turons fan una serra, // quatre pins un bosc
espès, // cinc quarteres massa terra. // "Com el Vallès no hi ha res".

Una esperança desfeta, // una recança infinita. // I una pàtria tan petita // que
la somio completa.
Pere Quart (Corrandes d’exili)




16 d’octubre 2008

La independència és possible ARA


Una enquesta feta aquest mateix any 2008 per la Universitat Oberta de Catalunya per saber què votaria la gent en cas d’un hipotètic referèndum d’independèpencia, va donar aquests resultats

Votaría SÍ el 36,5%
Votaría NO el 22,1%
S’abstindria el 27,1%
No té el vot decidit el 11,7%
NS/NC 2,6%

Si pensem que la Unió Europea va exigir per a Montenegro que en un referèndum s’hauria de donar una participació mínima del 50% i que votés a favor de la independència un mínim del 55% dels vots, en el cas de l’enquesta catalana tot depèn de què faria finalment aquest 11,7% que no ho ha decidit i el 2,6% que no respon: en total, un 14,3% dels vots en el cas més desfavorable.

Si es parteix del supòsit que el votants d’aquest 14’ 3% s’abstenen tots, els resultats serien :

Participació 58,6 %
Vots sí: 62,3%
Vots No: 37,7%
Conclusió: CATALUNYA INDEPENDENT

Suposem que tot el 14’3 % voten NO (Fet realment molt improbable). Els resultats serien :

Participació 72,9 %
Vots sí: 50,1%
Vots No: 49,9%
Conclusió: No es compleixen les condicions de Montenegro, però hi han més vots sí que vots no. La porta queda oberta per a una altra consulta.

És prou evident el que passaria si aquest 14’3% voten que SÍ. No cal fer els números. La independència estaria assegurada.

Amb aquestes dades arribem a la concluisó que la independència és possible JA ARA. Que és precisament el que proposem des de la Unió Catalanista de Sabadell.

A què esperem ?

Si som independents i volem, podem; si som dependents, ni volent podem.

Secretariat de la Unió Catalanista de Sabadell

13 d’octubre 2008

Alfons López Tena al diari "AVUI"


De peus a terra


Un estrany silenci ressona a Catalunya, l'absència d'arguments favorables a la pertinença a l'Estat espanyol. Hi ha qui diu que a Espanya li convé, o que Catalunya no té res a decidir, o que Catalunya no existeix, però ningú ha dit ni una paraula sobre què guanyen Catalunya i els catalans amb la dependència. La submissió només és sostenible si el dependent rep protecció a canvi, com Catalunya en rebia fins a l'entrada a la Unió Europea i l'euro, perquè la pertinença a l'Estat dels espanyols li permetia un accés lliure al seu mercat, i l'espoli fiscal només s'acarnissava contra els catalans al petit nivell possible amb una pressió fiscal del 10% del PIB (ara és el 40%). Subsumits els mercats espanyol i català en el mercat únic europeu, i perdudes pels governants espanyols la moneda, la fixació dels tipus d'interès i dels tipus de canvi, i els aranzels i permisos d'importació i exportació, els catalans ja no guanyen res comercialment per pertànyer a l'Estat dels espanyols, i el resultat inevitable és la disminució constant de la importància relativa del seu mercat, on ara Catalunya hi ven menys del 40% de la seva producció, menys del que ven fora, i en compra menys del 35% de les seves importacions. La dependència ja no té la contrapartida de l'accés privilegiat al mercat espanyol, que és de risc per ser l'únic on els productes catalans són boicotejats per ser-ho (pràctica confessada pel 21% dels madrilenys, segons Abc).

SOVINT ES XIUXIUEJA QUE LA independència no és possible perquè no ens deixaran i trauran els tancs, tot projectant al present els fantasmes sagnants del passat. No hi ha, però, cap perill, els espanyols no estan disposats a pagar el preu de tornar a ser la Birmània d'Europa com a la dictadura, un Estat pària, pobre, aïllat i autoritari, i perdre la prosperitat i la democràcia. Els partidaris de la intervenció de l'exèrcit per impedir les independències d'Euskadi i Catalunya no arriben ni al 40%, segons enquesta d'El Mundo. Contra la nostra voluntat democràtica, majoritària i pacífica, la seva violència i Exèrcit són un tigre de paper.

FRACASSAT AMB L'ESTATUT L'INTENT d'assolir, ja que no un Estat propi, un Estat propici, la viabilitat de Catalunya no és sostenible amb l'Estat a la contra. Només la fi de l'espoli fiscal, que ens deixessin de robar els 20.000 milions d'euros de cada any, multiplicaria per 2 la despesa en sanitat, per 4 la d'ensenyament, i per 16 la d'obres públiques. L'any 2007 vam creuar un llindar, tenir menys professors i ordinadors per aula i per alumne, i menys personal sanitari i llits hospitalaris per habitant, que la mitjana de l'Estat. L'any 2006 vam perdre 13.200 llocs de treball de titulació superior (universitària o professional de 3r grau), mentre que Madrid en guanyava 46.490 i tot l'Estat 201.050. El resultat és que Catalunya està ja per sota de la mitjana, mentre els nostres estudiants només reben de l'Estat el 4,8% de les beques, quan són el 14,8%, i els titulats de les universitats catalanes només són l'11% del total estatal. És l'èxit del secular projecte espanyol d'anorrear Catalunya que passa dels dirigents de Franco ("A estos catalanes hay que ahogarlos económicamente") als de González ("El futuro económico de Cataluña es un país de albañiles y camareros") i Zapatero ("Esto es la prueba de que el sistema funciona", referint-se al volum de l'espoli fiscal català). Això és el que hi ha, perquè a la frase d'en Pujol sobre el procés estatutari ("Ens hem vist al mirall i no els hem agradat, no ens hem agradat, i no ens han agradat") li manca que ells també s'han vist al mirall, i s'han agradat.

DESPRÉS DE TRENTA ANYS DE CATALANISME autonomista, és l'hora del balanç, encallats una dècada en la frustració repetitiva del fracàs de tota pretensió catalana que depengui de la voluntat d'Espanya. Sense guanys ni objectius, no és ara l'autonomisme sinó el sospir de la criatura oprimida, el cor d'un món sense cor, l'opi del poble, impotent per concebre cap més futur que la dependència perpètua, i de contestar unes simples preguntes: quines són ara les raons favorables a la continuïtat de Catalunya dins i sota l'Estat dels espanyols, què en guanyem els catalans; i quines són les contràries, què perdem els catalans per ser-hi. Tot just ha començat una crisi que despullarà encara més la irrellevància de les nostres institucions i representants, que parlaran i proposaran sense decidir res, perquè no tenen res a decidir. Diran i es creuran que s'ocupen dels problemes de la gent, però només en parlaran, perquè és l'únic que poden fer, a més d'intentar convèncer els governants espanyols, amb l'èxit acreditat que no cal recordar: crueltat, la justa. Segons Rajoy, "la Generalidad está para hacer carreteras y poca cosa más". No és un desig, descriu la realitat.

SI DEL BALANÇ RESULTA QUE A ESPANYA no hi ha res a fer, que només ens volen per pagar i obeir, que cada any perdem diners i oportunitats, que ens duen a la ruïna en benefici d'ells, que ens manen i ens menyspreen, només queda definir i executar el business plan d'escissió de la branca ruïnosa de l'empresa Catalunya que s'anomena Espanya, perquè ha resultat un mal negoci no redreçable. O llanguir fins a l'extinció.

Alfons López Tena
Notari. President del Cercle d'Estudis Sobiranistes

Article publicat al diari AVUI el 12 d'octubre de 2008

06 d’octubre 2008

Objectius de l'Associació


La Tasca
dels Catalans

El 29 de maig de 2008, un grup de sabadellencs vam constituir la Unió Catalanista de Sabadell, fonamentat en el document “Manifest i Bases”, que prefigura un nou catalanisme i que exposa amb tota claredat els objectius del catalanisme del segle XXI.


Del catalanisme de la Renaixença al catalanisme de la Independència

En aquest escrit, proposem les tasques que en la nostra opinió són necessàries per aconseguir els objectius del catalanisme renovat. Bàsicament, que Catalunya pugui disposar d’un Estat propi que defensi els interessos dels catalans, per damunt de cap altra consideració. Un Estat Català, que representi la Nació Catalana, que sigui el reflex polític de la nostra Pàtria. També enfortir el nostre patrimoni cultural i la nostra identitat. I tot això ho exposarem i ho direm sense embuts.

Els objectius que volem aconseguir i propagar

1) L’Estat Català com a objectiu absolut.
2) El català com a idioma oficial de Catalunya.

3) La història de Catalunya com a base de la nostra identitat.

4) El Catalanisme com a motor social i polític.

5) La Nació, la llibertat i la democràcia, fonaments ideològics


Per aconseguir els objectius del catalanisme i pels quals els catalanistes hem lluitat, és condició imprescindible, que els catalans tinguem consciència de la nostra realitat nacional i de la responsabilitat que se’n deriva. També dels reptes que això planteja i de l’esforç que comporta. Cap Nació sense Estat no pot aconseguir-ho, si els seus habitants no estan disposats a lluitar per fer realitat aquest anhel. Per tirar endavant aquest projecte, ens calen nacionalistes de pedra picada, gent que estimi Catalunya. Ens fan falta patriotes i ens sobren molts traïdors. Un catalanista és, ni més ni menys, que un Patriota Català.

Hom pot pensar que això és feina dels partits polítics. Ho seria si es donessin les condicions necessàries per assolir la independència d’una forma immediata. Malauradament no es donen les circumstàncies que permetrien aquest objectiu. Per altra banda, els Partits polítics han de governar, resoldre els afers quotidians, assumptes a curt termini i qüestions electorals. També hem de ser conscients, que els partits nacionalistes espanyols, la seva obsessió malaltissa és la unitat d’Espanya i la seva acció política essencial, soterrada, allò que els uneix per damunt dels colors polítics és precisament, l’espoli de Catalunya, esborrar la nostra identitat de la faç de la terra i impedir per tots els mitjans la nostra independència. Amb aquesta mena de gent no ens hi podem entendre de cap manera.

Actualment tenim instal·lat a la Generalitat, un President que no diu ni fa res i un Govern tripartit, inoperant, que no governa i que ha portat el desprestigi de Catalunya, fins uns nivells inimaginables. El desgavell que la seva incapacitat i mediocritat genera, comporta la desconfiança i el desinterès dels ciutadans, per la política i pels polítics. Un govern que més que resoldre els problemes en crea, encara menys podrà assolir objectius més ambiciosos i difícils. El tripartit és un instrument al servei del socialisme i d’una entelèquia anomenada esquerra, però de cap manera al servei de les necessitats de Catalunya. Només un Govern nacionalista fort pot defensar els nostres interessos i aplanar el camí cap a la independència. Som un país ocupat i volem deixar de ser-ho.

No ens enganyem. La feina a fer és tan important, que cal l’esforç de tothom. De tots els catalanistes sense exclusions. Hem de posar les bases que permetin exercir el dret a decidir i a la vegada, conscienciar els catalans de la necessitat d’aconseguir la independència. Sobre tot l’econòmica. Aquest tasca només la pot aconseguir portar a terme, tot el poble català en pes. Hem d’impregnar tota la Societat Civil (associativa, social, econòmica, sindical, esportiva, cultural, recreativa, etc.) dels ideals catalanistes. També les Institucions Polítiques i els Partits.

Els fonaments i la matèria primera, imprescindibles per aconseguir un Estat propi, som els catalans i sobretot els catalanistes. Si no es disposa d’aquests elements en quantitat i qualitat suficients, la independència és una utopia irrealitzable. Conseqüentment, la primera feina a realitzar és la de fer prendre consciència als catalans de la seva identitat nacional i així aconseguir el pas cap al catalanisme. Hem de fomentar el catalanisme en la vida política, econòmica, social, cultural, educativa, laboral, sindical, veïnal, artística, d’oci i d’esbarjo de tota la ciutat. Expressarem la nostra opinió mitjançant o utilitzant tots aquells Mitjans o Entitats que per la seva capacitat d’incidir, puguin ser rellevants en el seu camp propi o específic. Col·laborarem amb els col·lectius que ja ho fan i pressionarem perquè s’hi afegeixin la resta.

Cal tenir present sempre, que la condició necessària per aconseguir la independència, és que existeixi una quantitat de població suficient que la desitgi. Aquest nivell mínim imprescindible de gent que vol la independència, en direm “massa crítica”. Només superant aquest límit, es pot aconseguir la llibertat. És imprescindible la existència d’un gruix important de la societat catalana, que vulgui aquest objectiu. Com més gran sigui la quantitat de catalans que desitgin la independència i es sobrepassi aquesta “massa crítica”, amb més facilitat la podrem aconseguir. En aquest estadi, totes les vies son possibles. El moment històric, la realitat geopolítica i la intel·ligència dels dirigents polítics, marcarà el camí a seguir. L’Estat Espanyol ho té clar i per això propicia immigracions massives a Catalunya. El problema és que alguns partits catalans ho ignoren, ho volen ignorar.

Per això cal influir amb la nostra opinió i amb les nostres aportacions, en tots els àmbits de la societat. Especialment aquells més influents per dinamitzar i propagar el catalanisme. Directament o amb la col·laboració de les Associacions o Entitats. Per exemple: les qüestions històriques, culturals, patrimonials, del nomenclàtor (record dels Sabadellencs preeminents) caldria fer-ho a través de les nombroses Entitats especialitzades ja existents. Igualment amb la cultura, la llengua o el medi natural. Els aspectes municipals o polítics, a través dels partits nacionalistes. També és necessari, que els llocs clau de la Societat Civil estiguin ocupats per persones afins als ideals catalanistes, democràtics i liberals. D'una manera especial volem influir perquè els partits catalans siguin en primer lloc, nacionalistes.

Hem de denunciar i rebel·lar-nos contra l‘espoli econòmic que imposa l’Estat Espanyol a Catalunya i que pateixen tots els seus habitants sense distinció. Catalans i estrangers. Rebutgem la solidaritat espanyola en quan l’Estat espanyol ens roba descaradament 18.600.000.000 € per any , més del 25 % del PIB, Som la última colònia del decadent i tronat Imperi Espanyol. És vital treure’ns aquest jou que ens asfixia i ens arruïna. Conclusió i solució: contra l’explotació, la separació.

En aquesta direcció, és fonamental el coneixement i l’estimació de la pròpia llengua, de la nostra història, del país, de les tradicions. Aquest tasca la fan moltes Associacions, Entitats, Institucions i Societats. No n’hi ha prou. Cal que ho facin la majoria , a poder ser, totes. No podem permetre que la direcció de les Societats, Entitats i Associacions, estigui en mans d’individus no catalanistes i encara menys anticatalans. Tots, tots els mitjans de comunicació haurien de tenir aquestes tendències. Amb les nostres opcions com a socis, lectors o com consumidors, hauríem d’obligar a rectificar les actituds contràries a l’interès nacional. Un altre esforç de voluntat i d’afirmació catalanista que hem de fer, és el de facilitar la integració dels immigrants a la nostra cultura, especialment els de parla castellana, que són els més refractaris a adaptar-se a la nostra societat. Bàsicament a la nostra llengua, però també a les costums, idiosincràsia, tradicions, art, educació, esports, festes, etc.

El camí cap a la independència també comporta deixar de ser mesells. Eliminar l’actitud dels perdedors i recuperar l’orgull dels que es senten vencedors. No perdre el temps i les energies en voler arreglar els problemes de tot el món i desatendre les nostres necessitats. En moltes d’aquestes actuacions, la covardia fa que no encarem els nostres problemes. Hem de superar el nostre complex d’inferioritat i plantar cara als qui ens volen oprimir, coaccionar, espoliar o destruir. Estem farts de la solidaritat a canvi de menyspreu, de fer pedagogia inútil, de claudicacions vergonyants i de submissió estúpida. A tot això que ens lliga amb Espanya, el nostre rebuig.

Cap persona responsable ha dit que aconseguir la sobirania sigui una cosa fàcil. Però tampoc és impossible. Només cal visitar Irlanda, Finlàndia, Txèquia, Eslovàquia, Ossètia i Abkhàzia, les Repúbliques Bàltiques o les Balcàniques, per entendre que tot el que diem és possible. No hem de claudicar mai en els nostres drets que no provenen de cap Constitució i menys de l’espanyola. No hem de cedir gratuïtament mai, amb ningú, ni en cap circumstància. No hem de callar quan ens insulten o ens ataquen.

Hem de manifestar amb orgull i valentia, la nostra catalanitat, a tot arreu i en tot moment. A parlar en català a qualsevol lloc. Al carrer, al restaurant i als jutjats. A sentir-nos catalans amb totes les conseqüències. A proclamar que la independència és possible, necessària i desitjable. A dir ben alt que la nostra literatura, la nostra música, el nostre art, etc. son els millors. Senzillament perquè tenim el dret a dir-ho i a creure-ho. Tot això i més ho tenim de fer i ho podem fer sense necessitat d’ofendre a ningú. Quan rebem E-mails en castellà no els reenviem si abans no els hem traduït al català.

Cal donar prioritat absoluta al català en converses, reunions, llibres, publicacions, diaris, escrits, ràdio, TV, espectacles, cinema, etiquetatge, tribunals, etc. Quant ens vulguin vendre coses per telèfon, contesteu sempre en català i dieu que no enteneu el castellà. En quan a la llengua comuna, res de res, com a molt, una llengua estrangera imposada per la força. Per poder relacionar-nos amb tot el món, tenir accés a la ciència i a la tecnologia, a les escoles de Catalunya es tindria d’ensenyar l’Anglès en comptes de l’Espanyol. Amb l’Anglès pots anar a tot arreu, aeroports, hotels, universitats, àdhuc a Espanya, on et reverenciaran i no passaràs pel mal tràngol d’ésser insultat quan parles castellà amb accent català.

No hem de renunciar a exhibir els nostres símbols allà on ens convingui. Que a totes les eixides i terrats, onegi la bandera nacional. A endegar una campanya per col·locar l’escut de Catalunya en ceràmica, a la façana de les cases. D’afermar les nostres senyes d’identitat. Hi tenim tot el dret del món i no hi podem renunciar, ni hi renunciarem. Hem de comprometre en aquesta tasca tota la gent que coneixem, amb decisió i sense claudicacions vergonyants. Hem d’aconseguir la catalanització dels noms. Que el cognom català sigui el que triïn els pares. Recolzar les seleccions catalanes. Cal predicar amb l’exemple, sense vergonya ni por. Hem de mentalitzar-nos que aquestes petites accions o manifestacions, poden produir grans resultats.

Fins aquí hem donat pautes generals. Prego al lector d’aquest escrit, que afegeixi totes les accions concretes, iniciatives, exemples i vivències, que complementin d’una forma pràctica, tota aquesta exposició. També les esmenes, correccions o aportacions que cregui convenients.

Sabadell, a 30 d'octubre del 2008

Els interessats en adherir-s'hi poden fer-ho en el nostre correu: unicatsabadell@gmail.com

Secretariat de la Unió Catalanista de Sabadell


01 d’octubre 2008

Presentació


MANIFEST I BASES

Després d’un llarg període de reflexió, un grup de sabadellencs, el 29 de maig del 2.008 vam constituir la “Unió Catalanista de Sabadell “. En aquesta reunió, també vam aprovar el document Manifest i Bases, amb el qual definíem el nostre moviment i que prefigura un nou catalanisme.

Volem fer referència, que el 1891 es va crear una Unió Catalanista per a la defensa dels drets de Catalunya, que establí les Bases de Manresa, va col·laborar amb la publicació de La Renaixença i varen organitzar el Primer Congrés Catalanista. En fou un dels presidents, el sabadellenc Manuel Folguera i Duran (1867-1951).

Només ens guia l’afany de servir a la nostra Pàtria, de mantenir la nostra llengua i com objectiu final, la consecució d’un Estat propi que ens defensi com a Nació. L’Estat Espanyol ens impedeix manifestar-nos amb plenitud, ens maltracta en tots els aspectes, és un impediment constant al nostre desenvolupament i ens empobreix econòmicament amb impostos abusius i discriminatoris. El poble de Catalunya ha fet un mal negoci durant el temps que hem estat sotmesos a l’Estat Espanyol. Continuar dins d’aquest Estat ens porta irremissiblement a la pèrdua de la nostra personalitat nacional, a l’empobriment econòmic i a la desaparició de la nostra llengua. Com que no volem interferències partidistes o sectàries, iniciem aquest procés al marge de qualsevol partit.

Les circumstàncies que van propiciar la Renaixença i la creació del Moviment Catalanista han variat radicalment. Aparentment, la majoria dels projectes a curt termini que s’havien proposat, s’han aconseguit plenament. Però en les coses més essencials i en els objectius a llarg termini, la realitat quotidiana, ens demostra, que estem en pitjor situació. La democràcia no ens ha permès avançar com a Nació, ni desenvolupar-nos econòmicament. Tot el contrari, la nostra dependència envers l’Estat Espanyol, es cada dia que passa més asfixiant. Estem patint una invasió cultural, social i econòmica sense precedents, que amenaça directament als nostres trets essencials i nacionals. També han fallat les esperances dipositades en Europa. Ens sentim enganyats i decebuts. Som un País ocupat i sotmesos a un Estat que és el principal enemic de Catalunya.

Per tots els motius exposats i molts d’altres que no hem esmentat però que son prou coneguts, cal dotar al Moviment Catalanista d’uns nous continguts i d’uns designis més ambiciosos, que s’adaptin millor a les necessitats i a la realitat del nostre país, sense renunciar als seus trets essencials i als seus objectius inicials. Cal adaptar el Catalanisme a les noves circumstàncies i als nous problemes que la pertinença a l’Estat Espanyol ens planteja i que la globalització ens imposa.

En aquest context, creiem que aquesta proposta pot ajudar a superar la situació actual i frenar la degradació de la vida pública i política que estem vivint i suportant. Pot ser l’eina que continuï la tasca que el catalanisme identificat amb la Renaixença va realitzar a Catalunya i que només van poder aturar les dictadures a que ens va sotmetre l’Estat Espanyol. No sabem si aquesta iniciativa és la millor solució pels problemes que tenim plantejats. Avui per avui, però, no en tenim cap més.

Volem ser i per tan som, els hereus del catalanisme que va despertar En Bonaventura Aribau, amb l’Oda a la Pàtria, el de la Solidaritat Catalana, el de la Mancomunitat d’En Prat de la Riba, d’En Puig i Cadafalch, l’Àngel Guimerà, Jacint Verdaguer, etc. Heretem un llegat històric al qual no volem renunciar. Tot el contrari, volem recuperar-lo, continuar-lo amb el mateix esperit que el va inspirar i superar-lo.

Només han variat els objectius, per la simple raó de que la majoria de les propostes polítiques que van plantejar, pràcticament s’han assolit totes. Una altra cosa és que els resultats hagin estat satisfactoris. També ha variat radicalment el context polític, social, religiós, militar, europeu, mundial, ideològic, econòmic i per damunt de tot l’impacte i metamorfosi que l’allau immigratori ha comportat en la població. Aquestes transformacions també ajuden a entendre la insatisfacció que tenim, tot hi haver aconseguit una bona part de tot allò que reclamava el catalanisme original.

La Unió Catalanista de Sabadell és un enunciat obert que vol donar resposta als reptes que totes aquestes transformacions han originat. Per definició hi cap tothom, però això no implica haver de renunciar a les pròpies conviccions ni a les idees que hom pot tenir sobre la manera d’enfocar-ho i les lògiques implicacions polítiques que comporta. Som els catalans nacionalistes que per responsabilitat i patriotisme hi hem de donar contingut i força.

Per aconseguir els objectius que va definir el catalanisme i pels quals els catalanistes hem lluitat, és condició imprescindible, que els catalans tinguem consciència de la nostra realitat nacional i de la responsabilitat que se’n deriva. També dels reptes que això planteja i de l’esforç que comporta. Cap Nació sense Estat pot aconseguir-lo, si els seus habitants no estan disposats a lluitar per fer realitat aquest anhel. Per tirar endavant aquest projecte, ens calen nacionalistes, gent que estimi a Catalunya. Ens fan falta patriotes i ens sobren traïdors.

L’Estat de les Autonomies amb el cafè per a tothom, la solidaritat d’una sola direcció, l’espoli fiscal i una democràcia dubtosa mediatitzada pels tribunals, ha esdevingut l’instrument amb el qual, l’Estat Espanyol impedeix que Catalunya pugui exercir el seu dret a governar-se d’acord amb els seus interessos, a desenvolupar una política adequada a les seves necessitats i a conservar la seva personalitat. En les qüestions d’Estat, els partits nacionalistes espanyols, actuen al uníson, per impedir que Catalunya i els catalans tinguin el dret a decidir tan les qüestions actuals, com el seu futur. Aquesta repressió encoberta de l’aparell estatal i encoratjada pels mitjans de comunicació espanyols, ens fa dir que ja n’hi ha prou d’aquesta farsa. Ha arribat el moment de posar data de caducitat a la dependència de l’Estat Espanyol, personificat en una monarquia borbònica obsoleta i d’amargs records.

Conseqüentment, l’objectiu del catalanisme renascut, només pot ser el d’aconseguir un Estat propi, que defensi els nostres legítims interessos. Tenim el dret a decidir i no hi renunciarem. Desitgem una Catalunya lliure i sobirana. El nostre amor no és ni Espanya, ni Europa, ni el Món. És Catalunya com a Nació i amb el corresponent Estat. El nostre Estat. Volem ser lliures en una Catalunya lliure. És pels motius exposats, que el Logotip de l‘Unió Catalanista de Sabadell (UCS), l’Associació que estem promovent i proposant, és l’Escut Reial de Catalunya, símbol de l’Estat Català.

Aquest col·lectiu, neix i es constitueix, amb l’objectiu d’aglutinar a tots els catalanistes sense exclusions. Amb la voluntat de que la Societat Sabadellenca, en tots els aspectes de la Societat Civil (associativa, social, econòmica, esportiva, cultural, recreativa, etc.), s’impregni dels ideals catalanistes. També les Institucions Polítiques i els Partits.

Volem fomentar el catalanisme en la vida política, econòmica, social, cultural, educativa, laboral, veïnal i artística de Sabadell. Expressarem la nostra opinió mitjançà o utilitzant totes aquells Mitjans o Entitats que per la seva capacitat d’incidir, puguin ser rellevants en el seu camp propi o específic.

Cal influir amb la nostra opinió i amb les nostres aportacions, en tots els àmbits ciutadans. Especialment aquells més influents per dinamitzar i propagar el catalanisme a Sabadell. Directament o amb la col·laboració de les Associacions o Entitats sabadellenques. Per exemple: les qüestions històriques, culturals, patrimonials, del nomenclàtor (record dels Sabadellencs preeminents) es podria fer a través de les nombroses Entitats especialitzades ja existents. Igualment amb la cultura, la llengua o el medi natural. Els aspectes municipals o polítics, través dels partits nacionalistes.

Volem influir, implicar-hi i fer participar al major nombre possible d’Entitats en aquest projecte de rellançament del catalanisme. Només amb l’ajut del teixit associatiu de la ciutat, podrem arribar a un nombre significatiu de ciutadans, la qual cosa ens permetrà poder donar a conèixer i aconseguir que un gran nombre de persones i col•lectius s’adhereixin a la Unió Catalanista de Sabadell. Només d’aquesta manera podrem enfortir la consciència nacional i augmentar el nombre de nacionalistes. Aquests son els requisits imprescindibles per poder exercir amb garanties d’èxit, el dret a decidir.

També seria desitjable, que en la Societat Civil Sabadellenca, els llocs claus estiguessin ocupats per persones afins als ideals catalanistes, democràtics i lliberals. D'una manera especial volem influir perquè els partits catalans siguin en primer lloc, nacionalistes. El dilema polític realment important i transcendent que tenim plantejat, no és la divisió dreta o esquerra, totalment superada i obsoleta, sinó la dicotomia nacionalisme català o espanyol. La supeditació, pervivència i utilització del dilema dreta esquerra, és una trampa que hem de combatre, doncs és la mare de la majoria dels mals que ens afecten, com per exemple el desgovern del Tripartit.

Aquesta qüestió és de vital importància tenir-la clara i denunciar-la sense contemplacions ni complexes. Aquest dilema ens recorda un altra de semblant a l’any 1.936, que consistia en fer la revolució per guanyar la guerra o guanyar la guerra per poder fer la revolució. El Govern de la Generalitat del 1.936, va perdre el control i la governabilitat, va ser còmplice i culpable del desgavell i de la repressió a la reraguarda, amb els conseqüents assassinats de catalanistes i de la destrucció de patrimoni nacional català. També responsable del desastre militar. El resultat: una dictadura espanyola, anticatalana i feixista. També la interrupció traumàtica de la Renaixença i que encara no hem superat.

La Unió Catalanista de Sabadell (U C S), neix amb voluntat integradora. Ens adherim al “Tercer Congrés Catalanista i a totes les iniciatives que promoguin la catalanitat. Resta obert a tota la gent que estimi el País i segueixi els ideals catalanistes. És una condició òbviament necessària però no suficient.

No volem estar sotmesos a cap disciplina de Partit i menys ser-ne un apèndix. Ens restaria credibilitat i el projecte que volem tirar endavant estaria condemnat al fracàs. Col·laborarem sempre que ho considerem oportú amb tots aquells que es mereixin la nostra confiança. Tampoc combregarem amb rodes de molí. No tenim una data per la independència, tampoc la proclamarem. El que farem serà treballar per aconseguir-la.

Si la idea qualla i cristal·litza en una associació operativa, res impedirà que s’estenguin per tot el País i en tots els llocs on encara quedin catalans, Agrupacions o Unions Catalanistes Locals, adherides al Moviment Catalanista del segle XXI.

Fonamentats en el Catalanisme de la Renaixença, volem formular el Catalanisme de la Independència.

Sabadell, 30 d'octubre de 2008

La Coordinadora de la UCS

Els interessats en adherir-s'hi, podeu fer-ho al nostre correu :
unicatsabadell@gmail.com