L'Estat és un concepte purament polític, ja que fa referència a les institucions permanents que fan que un país funcioni. D'altra banda, una Nació es concep com el conjunt dels habitants d'un país que comparteixen un mateix origen, són administrats per un mateix govern i, generalment, tenen una tradició o context sociocultural comuns. Aquesta diferència és senzilla i s'explica gairebé sola: l'Estat és una entitat política i la Nació una construcció sociocultural .
El concepte ‘país’ no l’heu sentit anomenar gaire als espanyols ―perquè un país no necessita tenir un grup ètnic predominant― sinó que ells defineixen el seu país com “el estado español”, ja que l’estat-nació s’adequa molt millor al seu pensament d’un estat amb qui la majoria dels seus ciutadans s'identifica, a partir d'una identitat comuna basada en el concepte de nació, que es construeix a partir de trets compartits com ara una llengua, una religió, una història de convivència o una tradició cultural. Sovint es basteix també sobre mites —un passat gloriós, unes qualitats incomparables, una suposada raça originària— en contraposició a altres identitats nacionals.
Susceptible de ser classificada com a democràcia ètnica, actualment l’Estat espanyol només reconeix com a minoria nacional els gitanos, i n’exclou a catalans (i per descomptat valencians i illencs), bascos i gallecs. Tot i això, és una evidència per a qualsevol observador extern que existeixen diversitats socials a l'Estat espanyol que responen a diverses categories de minoria nacional, com ara per exemple l'existència de minories lingüístiques a territoris ancestrals. La construcció de l'estat-nació espanyol (i, per tant la destrucció de les cultures no castellanes) és una política d'estat activa al marge dels règims polítics i color dels governs.
El principal cavall de batalla del nacionalisme espanyol són les llengües no castellanes, com el gallec, el basc i, per damunt de tot, el català, que al llarg dels darrers tres-cents anys s'ha intentat substituir pel castellà amb centenars de lleis i disposicions, però també amb accions de gran violència, com ara durant la guerra civil. Per exemple, amb les declaracions del Queipo de Llano a l’article subtitulat «Contra Cataluña, la Israel del mundo moderno», publicat al Diario Palentino el 26 de novembre de 1936, on deixa caure que a Amèrica consideren els catalans com «una raça d'hebreus, perquè es valen dels mateixos procediments que realitzen els hebreus en totes les nacions del globus». I considerant als catalans com a hebreus i tenint en compte el seu antisemitisme «La nostra lluita no és una guerra civil, sinó una guerra per la civilització occidental contra el món jueu», no es fa estrany que aquest mateix militar expressés clarament les seves intencions anticatalanes: «Quan la guerra hagi acabat, Pompeu Fabra i les seves obres seran arrossegats per les Rambles i llençades a les brases» No era parlar per parlar, atès que en arribar a Barcelona els sollevats assaltaren la casa del filòleg català, llençaren la seva enorme biblioteca al carrer i li calaren foc.
Per arrodonir el concepte d’estat-nació, cal veure la campanya que Espanya està portant a terme des de fa temps contra un símbol de la nació catalana, Carles Puigdemont, qualificant-lo de fugit, traïdor, etc. Per això ens sembla interessant publicar el recent article escrit per un prestigiós polític com Josep-Lluís Carod-Rovira, titulat ”El trofeu Puigdemont”, i on, qui fou vicepresident del Govern de la Generalitat de Catalunya de 2006 a 2010 ―recordem-ho, per Esquerra Republicana― analitza la qüestió de l’estat-nació i la situació del President a l’exili. Podeu llegir l’article d’en Carod-Rovira tot seguit.
El trofeu Puigdemont
De segles ençà, els esforços per tal de crear un estat-nació únic a la península han estat prioritaris per als seus promotors. Curiosament, però, la identitat “nacional” espanyola sempre s’ha caracteritzat per reforçar-se, no pas consolidant-se cap a l’interior de les seves pròpies arrels, sinó que, per afermar la seva identitat, ha necessitat sortir fora i destruir, negar, perseguir la dels altres, la d’aquells als quals, finalment, ha aconseguit d’assimilar o fer desaparèixer. Tots els que eren diferents havien de deixar de ser-ho, perquè ells fossin alguna cosa. S’afirmen, doncs, negant. Primer van ser els jueus, després els moriscos, més endavant els protestants... I, un cop independent Portugal, Espanya sempre ha mirat el seu estat veí amb una barreja de paternalisme colonial i menyspreu imperial. Mai no els han perdonat que se n’haguessin alliberat.
En un estat-nació com Espanya, fracassat com a tal, ja que no ha aconseguit d’uniformar tots els pobles que hi són sotmesos en una sola identitat, consciència, i sentiment nacional ―l’espanyol―, li calen sempre enemics per afirmar-se i cohesionar-se. Enemics de l’interior del propi Estat, però no pertanyents, clar, al grup nacional de matriu única castellana-madrilenya. I aquests enemics, aquells que aconsegueixen de personificar totes les ires per la seva actitud contrària a l’espanyolització política, cultural i nacional, van canviant segons les èpoques.
La catalanofòbia, és a dir, l’odi, el rebuig, la persecució de tot allò que sigui català, és un element constitutiu del nacionalisme espanyol i, alhora, un factor essencial de cohesió nacional i social espanyola. La catalanofòbia és interclassista, plural des del punt de vista ideològic, no fa diferències entre generacions i abasta tots els territoris espanyols. El conegut “a por ellos” és entonat, així, per veus diverses, que, en altres temes, es trobarien en camps contraris. En aquest, però, quan es tracta d’anar contra Catalunya, tots fan pinya. I no cal dir que, per motius lingüístics, culturals, econòmics, demogràfics i territorials, la catalanofòbia supera, amb escreix, les actituds antibasques.
Durant molt de temps, quan la resistència a la uniformització espanyola era ben viva, sobretot, al País Basc, aquests enemics públics d’Espanya eren, doncs, bascos. És el cas de Xabier Arzallus i, després, de J. J. Ibarretxe. A principis del 2004, l’animadversió es desplaçà cap a Catalunya, de manera que, durant quatre anys seguits, en una enquesta d’un diari madrileny a milers de persones, un polític català va ser votat com “la persona más odiada de España”. La campanya de linxament, amb la inevitable col·laboració catalana, va ser tan gran que l’odiat en qüestió ja no ha tornat mai més a Espanya ni com a turista. I, pel que en sé, no té la intenció de fer-ho en el futur. Ja és indicatiu de quin tipus de societat és aquella on hi ha diaris capaços de fer enquestes d’aquesta mena.
No hi ha dubtes que, a hores d’ara, a Espanya, l’enemic públic número u es diu Carles Puigdemont. Les ires que suscita són extraordinàries i tan colossals com les ganes de detenir-lo. No poden dissimular que n’hi tenen ganes, bavegen imaginant-ho, és el seu somni humit. La catalanofòbia personalitzada ara en el president Puigdemont assoleix la unanimitat dels seus detractors espanyols, amb la sempre present complicitat interior catalana, de forma que no fa distincions entre ells. De dretes i d’esquerres, joves i grans, homes i dones, de poble i de ciutat, Puigdemont ha aconseguit el que és més difícil en política: la unanimitat, en contra, però unanimitat.
En ser detingut a Alemanya i fer-se’n pública la notícia en un espai televisiu amb públic al plató, aquest va esclatar en un aplaudiment col·lectiu apoteòsic, espontani, viscut amb la màxima intensitat patriòtica, amb la complicitat somrient dels conductors del programa. Eren aquells dies en què, tertulians que un dia foren d’esquerra, solidaris, antifranquistes, vociferaven amb el mateix fervor “rojigualda” que els seus companys de taula, més fatxes encara que Roberto Alcázar y Pedrín. Aquella progressia espanyola, antifranquista, que alçava el puny i que simulava simpatitzar amb la cultura catalana, ara ha emmudit vergonyosament davant la repressió contra els independentistes, si no és per formar marcialment, “prietas las filas”, al costat dels que blasmen Catalunya, la llengua i la cultura dels Països Catalans. Actors, cantants, escriptors, sense cap vergonya, dient el mateix que militars, jutges i policies. Les poques excepcions serveixen, en tot cas, per a confirmar-ne la regla.
Sovint costa de veure que, a la Generalitat, hi ha un govern independentista i, al Parlament, una majoria del mateix signe. Quan partits que es diuen “independentistes” fan govern a municipis, consells comarcals i diputacions amb forces que en són contràries, res no hi fa pensar. Ni tampoc quan el govern espanyol sap que pot comptar amb els vots fidels i segurs de diputats i senadors “independentistes” al congrés i al senat d’Espanya. Els pressupostos, les lleis fonamentals que van aprovant-se i el manteniment del govern espanyol són possibles perquè tenen el suport d'"independentistes" per a l’estabilitat política d’Espanya.
Se’l veuen tan segur, el suport, que es permeten de ridiculitzar i humiliar els catalans independentistes amb menyspreu i aquella fatxenderia política tan típicament espanyola. Per això asseguren en veu alta que el procés s’ha acabat i que a Catalunya tot està controlat i sense cap conflicte nacional. I, realment, ho sembla. Tot fa pensar que hem deixat de ser un problema per a Espanya, un cop neutralitzat, domesticat i ensarronat molt bona part de l’independentisme polític i institucional, a l’interior del qual també hi ha qui diu que el procés s’ha acabat o que està congelat.
Tot? No. La voluntat d’independència viu, però, a les consciències i al cor de la gent i, amb menys intensitat, als carrers i places. I com a l’època dels romans, al nord de la Gàl·lia, hi ha un Astèrix que no encaixa en el disseny espanyol, perquè és la peça que falta per presentar com a complet, acabat i normalitzat el trencaclosques constitucional espanyol. I, mentre hi sigui, amb la veu lliure, és la garantia de continuïtat de la lluita d’emancipació nacional. Voldrien més que detenir-lo, capturar-lo, talment un “capo” de la màfia, el líder d’un càrtel de la droga o un criminal de guerra i passejar-lo emmanillat per Espanya, exhibint-lo de forma vexatòria com el trofeu més preuat, ocupant portades de diaris i obrint telenotícies amb la mateixa foto, per escarmentar-nos i fer-nos creure que el nostre projecte és impossible.
Detenir Puigdemont, neutralitzar Puigdemont, fer callar Puigdemont és l’objectiu bàsic d’estat que té Espanya en aquests moments i així ho diuen, sense embuts, uns quants ministres. D’aquí venen els esforços no ja de jutges i magistrats, sinó també de la Fiscalia i l’advocacia de l’estat que tothom sap, com Sánchez no s’oblida de recordar-ho, de qui depenen. La defensa de Puigdemont i la de tots els independentistes sense excepció ha de ser prioritària per a l’independentisme, com ho és la seva anul·lació i persecució per part d’Espanya. Només el sectarisme pot impedir de veure que és el polític català més conegut arreu del món, amb els seus errors inclosos, i tothom sap els motius del seu exili en plena Unió Europea. És la sola peça pública que ens queda per desmentir que ens han desactivat com a poble. Puigdemont ha de tornar, no emmanillat, sinó amb tota normalitat, perquè el retorn no sigui la foto de la derrota de la nostra il·lusió col·lectiva, sinó la imatge victoriosa d’un avenç simbòlic en la lluita per la nostra llibertat nacional.
Josep Lluis Carod-Rovira
Ex conseller en Cap (2004-2008)
Article publicat al digital nació (Nació Digital) el dimecres 25 de gener de 2023
