Corrandes d'exili

En ma terra del Vallès // tres turons fan una serra, // quatre pins un bosc
espès, // cinc quarteres massa terra. // "Com el Vallès no hi ha res".

Una esperança desfeta, // una recança infinita. // I una pàtria tan petita // que
la somio completa.
Pere Quart (Corrandes d’exili)




20 de setembre 2021

Ho hem tornat a fer (*)

En l’al·legat final del seu judici al Suprem, Jordi Cuixart, va pronunciar una frase que s’ha fet famosa per la seva contundència: ‘Ho tornarem a fer’. El titular que enceta aquest post, i que l’hem manllevat de la portada un diari català d’aquesta mateixa setmana, entoma la frase d’en Cuixart per donar-li la raó. Ho hem tornat a fer. Els catalans han sortit massivament al carrer l’11-S, tant se val si en contem cent, dos-cents, o quatre-cents mil. La realitat és tossuda i la manifestació independentista he estat la més nombrosa en l’Europa postpandèmica.

La capacitat mobilitzadora del sobiranisme continua essent impressionat, malgrat el Covid, el desànim, la divisió, la vergonya aliena que poden provocar algunes actuacions dels polítics i, perquè no dir-ho malgrat també l’emprenyamenta de molta gent. No va ser, com alguns havien previst una ‘desfeta’, ni es tracta d’una ‘dèria’, d’un ‘souflé’, d’un globus que es pot punxar en qualsevol moment. Les raons que van empènyer aquesta munió de gent a manifestar-se, poden ser tan heterogènies com les dels que no van anar-hi. L’anàlisi de tot plegat pot ser una quimera, com ho demostren els discursos de les que van pujar a l’escenari al final de l’acte, tan diferents en forma i en contingut, així com el diagnòstic que en fan els que eren al carrer, els que van cridar ‘traïdors’, els que defensen la taula de diàleg, els que no saben què defensen, els que es mantenen perquè ‘si no hi vas, ells tornen’, i també els que van quedar-se escarxofats al sofà o passant el dia a la platja, sense necessitat per això d’haver deixat de ser independentistes.

Algú va dir fa temps que havíem tornat al 1962. Amb els dos partits catalans principals disputant-se l’hegemonia política al cost que sigui i, mentre uns malden per aconseguir el millor pacte amb l’Estat de la repressió i del 155, els altres batallen de portes endins quin relat toca ara i, tant o més important, qui l’ha de liderar. I mentre les veiem passar, el país va perdent a cada passa un gram més de dignitat i un parell de litres d’aquell coratge dels dies d’octubre del 2017. La realitat és que electoralment s’ha premiat amb escreix en les últimes eleccions el partit que encarna la renúncia discursiva i pràctica, l’ajornament i la moderació. Potser l’efecte xantatge dels presos polítics també hi ha tingut alguna cosa a veure. Però el cert és que els partits que s’han presentat amb un clar discurs de ruptura i de punt de no retorn amb l’estat, no n’han sortit tan ben parats electoralment.

Així doncs, recomencem amb les màximes veritats damunt la taula de negociació o de diàleg, com vulgueu dir-li. No som gent de renúncies, ni pactistes a canvi de res. Si d’una cosa ens van servir aquells dies d’octubre, és per prendre consciència dels nostres límits, que són més amples i llargs de què molts pensaven. Cal que seguim exigint a qui ens representa una veritat sense fissures, i una valentia que encara avui és prou escassa. Però no deixem d’exigir-nos també a nosaltres mateixos. Perquè la Història no s’ha fet mai als despatxos, ni els processos d’alliberament s’ha produït sense renúncies ni lluites al carrer. Ser partícips i prendre consciència que no serà fàcil, ni ràpid, i que les conseqüències ens poden afectar o canviar la nostra realitat immediata i personal. Però alhora, no deixem de pensar que seguim sent imprescindibles, tots i cadascun dels ciutadans. I que, en forta mesura, encara depèn de nosaltres, com ens fa veure l’escriptor, Víctor Alexandre, en el seu article, que va publicar la vigília de la Diada, titulat  ’Depèn de nosaltres, però fem veure que no’, on pronostica que el president espanyol Pedro Sánchez ha ensumat que hi ha un partit independentista que fa figa i l’ha agafat com a testimoni del seu monòleg sobre la unitat d’Espanya per tal de mantenir-nos entretinguts regatejant competències autonòmiques, com en els temps de Pujol. Podeu llegir aquest article tot seguit.

 (*) Aquest post estava previst per ser publicat el divendres dia 10 de setembre. Per una fallada en el nostre servidor d’internet no ha estat possible fer-ho fins avui. Pensem que per interès del lector, tant del post com de l’article que l’acompanya ens ha semblat oportú publicar-lo avui.

Depèn de nosaltres, però fem veure que no

Aquesta Diada Nacional de Catalunya no tindrà, com tampoc no la va tenir l'any passat, cap significació especial perquè el pes de la Covid-19 es fa sentir i hi ha moltes persones que tenen por de les grans concentracions humanes. En aquest sentit, s'ha de reconèixer que el coronavirus ha estat un aliat de l'Estat espanyol a l'hora de desmobilitzar la gent. Cap moviment social es pot expressar lliurement quan els drets de reunió, concentració o manifestació topen frontalment amb raons sanitàries.

Però no s’ha de confondre aquesta circumstància amb cap rendició ni res per l’estil. De ganes que Catalunya es doni per vençuda, l’Estat espanyol en té moltes. Però ja s’hi pot posar fulles. Catalunya no s’ha rendit. La prova és que als partits nacionalistes espanyols no els surten els números al Parlament, on són minoria. Jo mateix, que sóc independentista des del bressol, no puc concebre un dia més feliç a la meva vida que el de la independència de Catalunya. En altres paraules, el que pensava abans de l’U d’Octubre ho continuo pensant ara.

Una altra cosa és que dintre de l’independentisme hi hagi un partit que, tot i continuar dient-se independentista, li tremolin les cames, acoti el cap, intenti desqualificar els qui no es rendeixen i hagi aparcat la independència fins, com a mínim, un parell de generacions. Només cal revisar la història per veure que en totes les èpoques i a tot arreu hi ha hagut gent que ha canviat el seu discurs com un mitjó i ha contemporitzat d’acord amb els seus interessos. Polítics catalans en definitiva, que on abans deien blanc ara diuen negre sense cap mena d’escrúpol tot esperant treure rendibilitat de la captivitat. S’entén, per tant, que no tinguin cap pressa a alliberar el seu poble. Tot al contrari, el més mínim moviment contestatari o qualsevol escrit, com ara aquest, els treu de polleguera i, si poguessin, en farien desaparèixer l’autor.

Això està passant a Catalunya i mantenir-ho en silenci no ens fa cap bé. Un mal no s’atura per més que l’ignoris. Conseqüentment, la política d’ignorar-lo equival a un suïcidi i denota una esborronadora manca d’intel·ligència i de coratge. Democràcia és 50+1. I si quan tens el 52%, com ara, et tremolen les cames, no hi ha dubte que quan tinguis el 53% demanaràs el 54%, i després el 55%, i després el 56%, i el 57%, i el 58%, i el 70%, i el 80%... Mai no en tindràs prou. Però ja no caldrà. No caldrà perquè ja hauràs fet tard. En tot aquest temps el teu repressor, imparable, t’haurà retallat i espoliat de tal manera que t’hauràs convertit en un xai inofensiu. No quedarà nació, només quatre províncies, definitivament espanyoles, de l’est peninsular ridículament cofoies d’oferir glòries a Espanya, com el País Valencià de Ximo Puig o les Balears de Francina Armengol.

La taula de diàleg és l’eina de Pedro Sánchez per alentir el Procés, això ho saben fins i tot els nadons. Sánchez ha ensumat que hi ha un partit independentista que fa figa i l’ha agafat com a testimoni estaquirot del seu monòleg sobre la unitat d’Espanya per tal de mantenir-nos entretinguts regatejant competències autonòmiques, com en els temps de Pujol, i desactivar l’independentisme conseqüent, que és aquell que sap que mai, mai, mai, en cap, cap, cap taula de diàleg, Espanya negociarà l’autodeterminació de Catalunya sense un mandat de les Nacions Unides. I a aquesta situació s’hi arriba no pas fent-se fotos i omplint-se el pap al costat de Pedro Sánchez i el Borbó, com fa Pere Aragonès, sinó desestabilitzant l’Estat espanyol. La resta és fugir d’estudi i pura comèdia.

Víctor Alexandre

Escriptor i periodista

Publicat al digital  Cugat.cat  el divendres 10 de setembre del 2021

 

08 de setembre 2021

A les portes de l’11-S

L’11 de setembre del 1714 a Barcelona, els soldats de les tropes borbòniques de  Felip V  van assaltar la capital catalana. Era el  final de la guerra de Successió, en la qual una part significativa de Catalunya es va posar de costat de l’arxiduc Carles d'Àustria. La victòria de Felip d'Anjou va portar a la promulgació del Decret de Nova Planta el 1716, pel qual es consumava la destrucció de les institucions catalanes. Felip V esclafà la incipient llibertat de Catalunya.

L'11 de setembre de 1973 a Xile, les cúpules de les Forces Armades i d'Ordre van aconseguir ràpidament controlar gran part del país i van exigir la renúncia immediata de Salvador Allende, qui es va refugiar al Palacio de la Moneda. Després del bombardeig de la seu presidencial, Allende es va suïcidar i la resistència al Palau va ser neutralitzada. El govern d'Unidad Popular liderat per Salvador Allende és derrocat i Augusto Pinochet assumeix el poder.

L’11 de setembre del 2001 als Estats Units, dinou homes van segrestar quatre avions comercials nord-americans carregats de combustible que es dirigien a diverses destinacions de la costa oest. En total gairebé 3.000 persones van morir en els atacs terroristes a la ciutat de Nova York, Washington i als afores de Shanksville, Pennsilvània. L'atac va ser orquestrat pel líder d’al-Qaeda, Ossama bin Laden.

Tres dates i tres personatges (Felip V, Pinochet, Bin Laden), que van intentar, sense finalment aconseguir-ho del tot, canviar la història de la humanitat.

Ara estem a punt de celebrar un altre 11-S reivindicatiu, amb el propòsit ja confessat de l’ANC de tornar a omplir els carrers i recuperar la força de mobilització popular que va empènyer el procés sobiranista els anys previs al 2017. És evident, però, que hi ha un refredament, motivat en part per la Covid, però també pel cansament de la societat catalana que assisteix astorada als enfrontaments diaris de les forces polítiques sobiranistes i a les proclames d’aquests mateixos partits que volen llençar als carrers aquesta societat catalana perquè li facin la feina bruta. El problema és que tots aquests que criden a l’acció directa al carrer són dirigents de partits polítics que viuen en i de l’autonomia espanyola i habitualment  no encapçalen aquestes mobilitzacions. Ans al contrari: envien les policies a les seves ordres per reprimir l’acció al carrer i engarjolar als independentistes.

Els partits catalans que es defineixen d’esquerres, entre els quals hi ha Podemos de l’Ada Colau, alcaldessa de Barcelona i líder indiscutida dels comuns a escala nacional –encara que, de moment, no encapçali les llistes que no són municipals–, i que s’ha lluït aquesta setmana advertint que “la gent ja no està per tonteries”. Sembla que el pla de Podemos seria la reconquista d’Espanya per a l’esquerra des de Catalunya, en col·laboració amb l’esquerra catalana i les altres esquerres nacionals o regionals, una mena d’aliança dels “perifèrics” per pressionar la nau capitana de la vella Espanya, el PSOE. L’historiador, Félix Rabassa, ha estudiat aquest fenomen de les esquerres catalanes en el seu article titulat  ‘Cap a una nova cultura del nacionalisme’  i on sosté que els partits d’esquerres catalans han fet tombar totes les forces polítiques catalanes vers l’esquerra postmoderna i que, als que s’hi resisteixen, se’ls titlla d’ultradretans, feixistes i xenòfobs. Llegiu, si voleu, tot seguit aquest interessant article.

Cap a una nova cultura del nacionalisme

Començaré aquest article citant-ne un altre, en aquest cas un d’en Frederic Porta a l’excel·lent revista digital Esperit, la Revista de la Renovació Catalana (a la qual aprofito per animar-vos a subscriure-us-hi), titulat “Contracultura”. En aquest article el seu autor, de la mateixa manera que el filòsof anglès Roger Scruton, constata que els conservadors han abandonat el combat intel·lectual al progressisme i això ha fet que pràcticament tot l’imaginari cultural que ens envolta hagi quedat en mans de l’esquerra postmoderna. Aquest fenomen s’ha esdevingut a tot el món occidental, però Catalunya és un dels indrets on s’ha manifestat amb més força.

A Catalunya, ara mateix, el relat polític i cultural el controlen els intel·lectuals orgànics d’ERC i de la CUP. Mentrestant, JxC, en comptes de generar un discurs social i nacional propi i diferent, ha preferit emmotllar-se al relat dels seus rivals polítics. Aquest progressisme nostrat té les seves arrels en el nefast Jordi Solé Tura i en la seva malaltissa obsessió contra el nacionalisme i particularment contra el nacionalisme català. L’esmentat control del discurs cultural i polític per part del progressisme a Catalunya es manifesta de diverses maneres:

1-Han aconseguit foragitar l’ànima nacionalista i de defensa de la identitat i de la cultura catalanes que formaven part intrínseca de l’independentisme català. S’han inventat un “independentisme no nacionalista” que ha afeblit els fonaments d’un moviment que fa un segle i mig que existeix i que tenia com a pedra angular la defensa de la catalanitat (llengua, tradicions, institucions i territorialitat). Perquè, no ens enganyem, la defensa de la llengua, de la cultura, de la tradició i de la terra catalanes, són els elements constitutius i primigenis del nacionalisme i, per extensió, de l’independentisme català. El que fa l’independentisme no nacionalista” és trair i negar els orígens mateixos i la raó de ser del catalanisme i de l’independentisme i així és impossible aconseguir l’alliberament nacional.

2-Han promogut un independentisme “bilingüista”. El progressisme (suposadament) independentista nostrat ha pretès normalitzar i legitimar la presència de la llengua castellana a Catalunya amb l’objectiu d’eixamplar la base”. El discurs dels partits processistes afirma que en una Catalunya independent el castellà hauria de ser llengua cooficial. En aquest context, la castellanització de la televisió pública catalana avança inexorable.

3-Han posat molt d’èmfasi en la qüestió immigratòria. El seu discurs ha estat el de promoure l’arribada sense límits d’estrangers a Catalunya. Al principi deien que l’arribada de nous ciutadans de llengua no castellana ajudaria a inflar el percentatge de catalanoparlants. Quan s’ha vist que això no és així, ans al contrari, han justificat el seu discurs proimmigratori fent esment de motivacions tan contradictòries entre elles com les raons humanitàries i el mantra-argument que, suposadament, la immigració ens pagarà les pensions.

4-Emmascarada d’un pacifisme covard, han introduït la idea que una Catalunya independent no ha de tenir exèrcit. Amagar tot allò que té a veure amb els exèrcits catalans del passat i el nostre esperit bel·licós del qual ens parlà Ferran Soldevila els serveix per inventar un inexistent pacifisme històric català que justifiqui el fet que els catalans, en el present i en el futur, no puguem fer servir la violència per alliberar-nos o per defensar-nos un cop tornem a ser un estat independent. Volen fer dels catalans un poble mansoi, al capdavall.

5-Han criminalitzat els independentistes que no combreguem amb les seves idees. Han fet virar totes les forces polítiques catalanes vers l’esquerra postmoderna i qui s’hi resisteixi és titllat d’ultradretà, feixista i xenòfob. Es serveixen de tots els mitjans de comunicació en català de l’estàblishment processista per fer que aquesta idea sigui dominant.

En aquest context, com s’ho pot fer el nacionalisme català per ser hegemònic dins l’independentisme?

En Frederic Porta, en el seu article “Contracultura” esmentat anteriorment, ens dóna pistes sobre de quina manera els nacionalistes podem arribar a aconseguir l’hegemonia cultural a Catalunya amb l’objectiu de restituir l’Estat Català independent:

“Cal començar a formar el que els marxistes anomenen quadres o Gramsci ’intel·lectuals orgànics’. Generar pensament i cultura, i difondre’ls. Crear espais de socialització de tots els ordres de la vida, als marges del sistema i financerament independents, posar en contacte ments afins, interconnectar ambients, unificar projectes i voluntats. Escriure, reflexionar, intercanviar, irradiar. Reunir en diverses organitzacions, editorials, diaris, sindicats, podcasts i trobades, tot cristal·litzant en un moviment els discordants de l’statu quo. En termes gramscians, cal bastir tota una ’hegemonia cultural’. Només així hi ha possibilitats de reeixir.”

Els nacionalistes catalans hem de generar noves idees, nous discursos, nous eslògans que s’oposin a l’actual hegemonia no-nacionalista dins l’independentisme. Nous paradigmes alguns dels quals potser no cal que siguin tan nous. Hem de recuperar el pensament patriòtic dels nostres referents: Rovira i Virgili, Batista i Roca, Daniel Cardona, mossèn Armengou… i posar-los al dia. I hem de donar a conèixer el dels referents internacionals en els quals ens puguem emmirallar. Hem de crear editorials que publiquin els nostres clàssics i el discurs dels nous intel·lectuals nacionalistes catalans. Hem d’organitzar conferències que difonguin les nostres idees. Ens cal una literatura, un teatre, una música, nacionalistes. Cal que sorgeixin nous Joan Sales a la novel·la, nous Àngel Guimerà i nous Josep Burgas al teatre, nous Enric Morera a la música, adaptats al segle XXI. Ens fan falta mitjans de comunicació (diaris digitals, butlletins, ràdios, youtubers…) nacionalistes que donin a conèixer als catalans els nostres ideals.

I també cal crear nous espais de sociabilitat nacionalista. Casals, gimnasos i ateneus nacionalistes autogestionats. Associacions culturals, clubs de lectura, clubs excursionistes, escoles, grups de música, col·lectius artístics, fins i tot restaurants… Cal que els nacionalistes ens associem, ens estenem arreu i que dediquem una part del nostre temps i dels nostres diners a sostenir aquestes entitats patriòtiques. No ens faci mandra treballar per a assolir aquest objectiu. No siguem garrepes a l’hora d’invertir una part dels nostres diners per aconseguir allò que volem.

Al capdavall no estarem pas creant res que sigui nou. Els nostres avis i besavis, els nacionalistes catalans de fa cent anys, abans de l’ensulsiada de 1939, ja ho van fer. Hi havia editorials nacionalistes, premsa nacionalista, escoles nacionalistes (com el col·legi de Sant Jordi), orfeons i corals nacionalistes, casals i ateneus nacionalistes a viles i ciutats i associacions nacionalistes de tota casta, com Palestra o l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana.

Ens cal recuperar i posar al dia la nostra simbologia nacional. Hem de treure la bandera catalana (la senyera sense estel) de les urpes de l’espanyolisme i tornar-la a penjar dels balcons independentistes. D’altra banda, el nacionalisme català contemporani ha de tornar a fer servir la bandera de la creu de Sant Jordi, un símbol que el catalanisme de fa un segle va començar a reintroduir per primer cop després de 1714. Cal que reintroduïm l’ús de l’Au Fènix que els primers catalanistes de la Renaixença, en sintonia amb nacionalistes d’altres nacions sense estat europees, van adaptar a la realitat catalana en el context del modernisme artístic, que a Catalunya va anar de la mà del nacionalisme català.

És molt urgent que comencem una guerra cultural que posi tot allò que conforma la identitat nacional catalana (la llengua, les tradicions i la història catalanes) al centre del debat cultural i polític. Si no ho fem, aquesta nació mil·lenària anomenada Catalunya s’acabarà extingint.

Fèlix Rabassa

Historiador

Article publicat al digital  LaRepública  el diumenge 08 d’agost del 2021.