Mítings de fi d’any

No podem acabar l’any sense dedicar una darrera reflexió al que ha estat l’esdevenir social i polític a casa nostra al llarg de l’any que s’exhaureix aquest cap de setmana. Hi ha hagut notícies positives, com la fi de les restriccions per la pandèmia i d’altres molt negatives com la guerra d’Ucraïna que ha tingut un impacte directe sobre els moviments de població. Prop de 8 milions de persones, segons l'ACNUR, han hagut de marxar del seu país des que va esclatar el conflicte.

Hem pogut veure, en el camp de la medicina, avenços molt importants, com el d’un equip de l'Hospital Clínic que ha aconseguit la cura funcional d'una pacient de 74 anys amb VIH, que fa 15 anys que té el virus suprimit, tot i no prendre tractament antiretroviral. Hem descobert que paraplègics tornen a caminar, gràcies a una teràpia experimental que combina rehabilitació física amb l'estimulació elèctrica de la medul·la espinal. També com científics de l'Institut de Recerca Biomèdica de Barcelona han identificat les cèl·lules responsables de la metàstasi en el càncer de còlon, esdeveniment que significa un pas endavant per desenvolupar nous fàrmacs, que siguin capaços de neutralitzar aquesta població de cèl·lules i millorar així l'eficàcia de la quimioteràpia.

Pel que fa a la política, l’any 2022 no ha estat gaire diferent dels anys anteriors: repressió, judicialització,  lawfare, etc., etc. Pau Juvilà es queda sense escó, l’esclat del Catalangate, el cas d’espionatge a gran escala contra l’independentisme català amb Pegasus. A les portes de les vacances de la cambra catalana, la mesa del parlament, amb els vots del PSC, ERC i la CUP, decideix de suspendre Laura Borràs com a presidenta, arran de l’obertura del judici oral pel cas de la Institució de les Lletres Catalanes. L’Onze de Setembre, l’independentisme torna a sortir als carrers de Barcelona; la manifestació convocada per l’ANC depassa les expectatives d’assistència i es converteix en una de les més grans de l’Europa en la postpandèmia. Però la mateixa manifestació topa amb la divisió de l’independentisme, sense una estratègia compartida, que no compta amb la presència dels consellers d’ERC. A l’octubre es trenca el govern de la Generalitat. Aleshores, Pere Aragonès nomena nous consellers i ERC ha de governar només amb 33 diputats.

Acabem l’any amb l’aprovació de la reforma del Codi Penal que deroga el delicte de sedició, modifica el de malversació i endureix el de desordres públics agreujats. La reforma, acordada pel govern espanyol i ERC, no convenç pas tot el sobiranisme, ja que Junts i la CUP hi voten en contra.  De fet, aquesta reforma ha estat fortament contestada per uns quants moviments socials i per l’independentisme, amb l’ANC al capdavant, que el 6 de desembre va sortir al carrer, malgrat que el president d’Òmnium Cultural, Xavier Antich, havia dit que l’entitat no participaria en la manifestació, i ERC també criticava que la manifestació fos contra el govern i no contra l’estat espanyol.

Ens arriben finalment els discursos de final d’any dels tres tenors de la política espanyola: Pere Aragonès, Pedro Sánchez i Felip VI. Tots tres fan mèrits suficients per ser oblidats al cap d’uns minuts de ser escoltats. El problema de fons és que d’on no n’hi ha no en raja. La política està tan desprestigiada i controlada per uns partits impenetrables i monolítics, a la que només s’hi dediquen i hi perduren aquells individus menys dotats de la nostra societat. Als llocs de responsabilitat no hi arriba gent preparada, sinó els que millor saben moure’s en el fangar de la partitocràcia. I si algun passavolant amb bones aptituds s’hi fica, o marxa esparverat o el fan fora en quatre dies. No hi ha talent, no hi ha iniciativa, no hi ha bagatge cultural ni tan sols capacitat oratòria. És vergonyosa la impossibilitat de la gran majoria de polítics per declamar un discurs coherent sense llegir cap mena de paper, d’emfatitzar i d’acompanyar-ho d’una gestualitat adequada. Per això els discursos d’aquests personatges, poden sonar-nos més a mítings electorals que a balanç d’una feina feta. Tot plegat ho analitza amb encert el periodista, Ot Bou, en el seu article titulat ”El discurs d’Aragonès i la idiotització de la conversa”, on afirma que el que diuen tots tres s’assembla molt a “una conxorxa d’enzes que es posen d’acord perquè els discursos semblin ximples, a veure si així tothom perd l’esperança de rebatre’ls”. Podeu llegir aquest article tot seguit.

El discurs d’Aragonès i la idiotització de la conversa

El discurs de Pedro Sánchez per a fer balanç del semestre va recordar els seus monòlegs durant l’estat d’alarma. Grisos, feixucs, interminables. El discurs de Sant Esteve del president Aragonès va recordar els minuts d’or que tenen els candidats al final del debat electoral de TV3. Encarcarat, obvi, poc natural. La diferència és que a Sánchez la monotonia l’alimenta perquè significa institucionalitat. Governació. Avorreix, però explica mesures: retira l’IVA dels aliments de primera necessitat, limita el preu del lloguer, anuncia ajuts de 200 euros, i abans ha rebaixat el preu de la benzina i dels bitllets de tren. Són trampes populistes, però concrecions al capdavall. Així com la buidor del president Aragonès és la seva debilitat, que el mostra petit i fràgil i sense poder, la buidor de Sánchez és la seva virtut, perquè el poder que ocupa pesa més que ell i l’omple.

Aragonès, tot i que diu sempre el mateix quan parla, i amb els mateixos mots, i amb els mateixos gests, no deixa de sobtar per les cotes d’insignificança que assoleix. Cap idea forta, cap suc. El president va enumerar una llista d’exposició oral de 3r d’ESO, sense cap reflexió pròpia rere cap dels titulars que repassava. No pren partit ni per allò que se suposa que defensa. Esquerra Republicana ha pres decisions importants per a l’ànima del país, per al relat històric, per a la consistència de la nació, per a l’avenir de la cultura, i així i tot només en sap parlar a còpia de contraarguments: “Si algú té cap proposta millor, que la faci.” Cinc anys després encara miren de dissimular, cosa que revela que arrosseguen l’acomplexament que els diguin traïdors, una por paralitzant.

El discurs de Felipe VI fou el discurs d’un monarca. Polsegós però solemne. Va parlar molt a poc a poc, reposadament, conscient que qui volgués escoltar-se’l ho faria amb atenció. De tots tres discursos era l’únic que havia suscitat expectativa, perquè allò que podia dir en plena crisi institucional era important. De Sánchez només n’interessaven les mesures. D’Aragonès, ni l’una cosa ni l’altra. Quan va parlar de la guerra d’Ucraïna, per exemple, Felipe va donar el condol a les víctimes, va expressar suport als refugiats i va aprofitar per “refermar el compromís que la sobirania, la integritat territorial i la independència dels estats són principis irrenunciables”. Aragonès tan sols va referir-s’hi com una amenaça, com la font de problemes econòmics i va demanar pau i llibertat.

Fins i tot com a defensor del diàleg, com a contrari de la unilateralitat, com a predicador dels consensos imposats, i fins i tot hipòcritament, perquè aquí ha torpedinat tota resistència, Aragonès podria haver aprofitat la referència a Ucraïna per a parlar una mica literàriament de l’autodeterminació. Podria haver explicat què podria aportar Catalunya a Europa, o per què la independència la democratitzaria. El que fos. Tal com Felipe digué que la divisió afebleix les societats i la unió les enforteix, Aragonès podria haver explicat per què el debat sobre la independència enriqueix Catalunya. Tal com Felipe va parlar de l’arrelament de la societat espanyola, Aragonès podria haver parlat de la tenacitat dels catalans. En canvi, només constatacions.

Felipe va superar Aragonès fins i tot en la vena motivadora. Mentre el rei espanyol deia que no podem donar per fet tot allò que hem construït, que ens tocarà defensar-ho novament i que el diàleg, la concòrdia i la diversitat són les virtuts que expressa la constitució, Aragonès podria haver fet una crida contra el derrotisme, un discurs elaborat sobre l’esperança, un record sentit de com els catalans hem superat sempre l’adversitat, amb treball i creativitat. Només va demanar perseverança, que és una manera afectada de demanar paciència, i no pas paciència durant la història, sinó durant la legislatura.

La superficialitat d’Aragonès no és tan sols per manca d’idees o de traça. No tan sols cerquen desanimar la gent, volen expressament la buidor. El seu discurs és pla i no relaciona idees perquè volen idiotitzar expressament la conversa. No hi ha paral·lelismes ni comparacions perquè no sembli que se’n poden fer. No hi ha metàfores perquè l’originalitat i la imaginació semblin conceptes fantàstics engabiats a les novel·les infantils. No hi ha substantius perquè no saben com omplir-los de significat i no volen que ningú ho faci. És una conxorxa d’enzes: es posen d’acord perquè els discursos semblin ximples, a veure si així tothom perd l’esperança de rebatre’ls. Aquest detall nou de fer-los de la Biblioteca de Catalunya estant potser és la manera de dir-nos que saben ben bé què fan.

Aquests mateixos catalans que van en contra de la sinapsi segurament voldrien la pau que Aragonès demana perquè, a més a més de ser bones persones, els aniria bé que els conflictes desapareguessin de la Terra i així no haurien d’esforçar-se tant a dissimular el seu. Però després de la invasió d’Ucraïna, les tensions territorials rebroten l’una rere l’altra i es continuen contagiant per Europa. Al principi, la guerra va reforçar el paper de Polònia dins la Unió Europea. Després, va asfaltar el camí perquè Finlàndia i Suècia trenquessin la neutralitat diplomàtica i miressin d’incorporar-se a l’OTAN. L’onada expansiva va fent. Turquia ha apujat seriosament el to contra Grècia pel control de la mar Egea. Per Sant Esteve, la Xina va enviar a Taiwan setanta-un avions i set vaixells de guerra, una xifra inaudita.

El cas més recent, molt significatiu, és l’augment de la crispació a Kossove, que fa quinze dies va demanar formalment d’entrar a la Unió Europea. Per una banda, això atia les contradiccions internes del grup: ni l’estat espanyol, ni Eslovàquia, ni Xipre, ni Romania ni Grècia no reconeixen la independència de Kossove. Això ha ocasionat situacions curioses, com la mediació que el cap de la diplomàcia europea, Josep Borrell, va haver de fer a l’agost quan van ressorgir les discrepàncies en la gestió de la frontera amb Sèrbia. Llavors, Borrell va anunciar que hi havia acord, però la sol·licitud l’ha esbocinat. Ahir, Kossove va tancar el principal pas fronterer, on la comunitat serbokossovesa havia alçat barricades. Immediatament després, Rússia va avalar públicament que Sèrbia mobilitzés l’exèrcit contra Kossove.

Avui, els serbokossovesos han dit que retiraran les barricades, però la tensió és un magma subterrani. “Ciutadans i ciutadanes de Catalunya, el món no s’atura i nosaltres tampoc”, va dir feliçment Aragonès al final del seu discurs de Sant Esteve.

Ot Bou Costa

Periodista

Article publicat al digital  VilaWeb  el dijous 29 de desembre de 2022

Què us pensàveu, ñordos?

Aquesta setmana ha esclatat a Madrid (concepte) un terratrèmol de dimensions còsmiques, amb l'amenaça del Tribunal Constitucional de paralitzar la reforma que posaria fi al bloqueig d'aquest mateix Tribunal.

El Congrés ha donat llum verda a la reforma del Codi Penal que inclou la derogació del delicte de sedició, la modificació del de malversació i també incorpora dues esmenes que modifiquen l’elecció dels jutges del Tribunal Constitucional. És aquesta darrera part de la reforma la que ha aixecat en peu de guerra tant els progressistes com els conservadors espanyols. Estan horroritzats perquè es pretén aturar un debat parlamentari al Congrés de Diputats i això, diuen, és una judicialització de la vida política i aquests mateixos altaveus de Madrid (concepte) tenen la santa barra de dir que això no havia passat mai a l’estat espanyol. Això és el que ha estat passant a Catalunya permanentment. A Catalunya, des de  fa anys, governen els jutges, interferint en l’escola catalana, aturant lleis, inhabilitant Presidents, i així fins a l’infinit. A Catalunya no tenim el President legítim, s’ha enviat a la presó una Presidenta del Parlament. ¿Com poden tenir la barra de dir que no hi ha cap precedent del que ara volen fer el PP i Vox, a través del Constitucional, aturant un debat al “Congreso”?

Es diu que aquesta actuació del TC és un colp d’estat. Potser sí, però és el mateix colp d’estat que el PP va posar en marxa el 2016 per castigar els gestors del 9-N i el mateix que el PSOE va legalitzar amb la seva ignominiosa actuació durant el 2017. L’única diferència és que en aquell moment el PSOE aplaudia el PP i els jutges colpistes i ara, quan s’han girat contra ell, crida i braceja desesperadament. Quan ahir els socialistes deien que no podia ser que el Tribunal Constitucional fos una “tercera cambra parlamentària”, retrataven a la perfecció el paper que aquest tribunal va tenir el 2010, quan modificà de manera unilateral l’Estatut de Catalunya. I quan ahir, també, s’exclamaven de la intrusió del poder judicial en el legislatiu i de la urgència inèdita que mostrava el TC, només retrataven a la perfecció allò que el TC va fer el 27 de gener de 2018 per a impedir la investidura del president Puigdemont.

El Poder Judicial nomenat per Mariano Rajoy fa nou anys que és al capdavant de la Justícia, quan el seu mandat era de cinc. I ha estat set anys nomenant jutges vitalicis ―fins a la seva jubilació― al Tribunal Suprem espanyol. Molts d'aquests nomenaments de magistrats conservadors es van fer quan el CGPJ tenia el mandat caducat. El bloqueig del PP a la renovació del Consell General del Poder Judicial per quatre anys serveix per evitar que les actuals majories progressistes puguin nomenar jutges progressistes al Tribunal Suprem. I aquest propòsit ―que no se'ns oblidi― ja l'han assolit. Són quatre anys robats a la sobirania popular. Amb aquest bloqueig del Consell General del Poder Judicial, la dreta ja ha aconseguit bona part dels seus objectius. “Controlar la Sala Segunda del Tribunal Supremo por detrás”, com va confessar un portaveu del PP.

Què es pensaven els espanyols? Ara els toca prendre la seva pròpia medecina, però com són “gobierno de España”, potser se’n sortiran sense admetre el mal que han fet als catalans. Tampoc són conscients del mal que es fan ells mateixos. I aquí, Esquerra Republicana mirant cap a un altre costat i continuant  donant suport i recolzant gratuïtament al PSOE. El nostre Govern ha pactat i pacta amb els gestors de tots aquests fets. No tenim cap dret a obligar als espanyols que visquin en un país i en un règim democràtic, si no els agrada. Però els catalans sí que hi volem viure, per això és tan important foragitar del nostre País tots aquells elements que puguin enfonsar la nostra terra i la nostra democràcia. No marxar d’Espanya com diuen alguns, sinó quedar-nos nosaltres a casa nostra i fer fora als qui no volen estimar i viure en democràcia la catalanitat. Com escriu Vicent Partal en la seva editorial “Tal faràs, tal trobaràs: la venjança catalana cau sobre Madrid”, els espanyols es pensaven que els sortiria de franc destruir la democràcia per a impedir la independència de Catalunya, però anaven ben equivocats. Ara són ells els que es veuen abocats a patir les conseqüències d’una judicialització de la política que els portarà a la seva pròpia ruïna. Llegiu tot seguit, si voleu, l’editorial d’en Partal.

Tal faràs, tal trobaràs: la venjança catalana cau sobre Madrid

Ahir al matí, Madrid va viure una sensació que els catalans per desgràcia coneixem massa bé. El Tribunal Constitucional espanyol va estar reunit per decidir si prohibia al congrés dels diputats de debatre la reforma del Codi Penal. Finalment, va optar per ajornar la decisió a dilluns, que en definitiva és igual i no tan estrident. La reforma ha d’anar encara al senat, de manera que tenen temps de sobres per a frenar-la.

Veurem què passarà dilluns i si finalment s’hi atreviran o no, però l’episodi és tan important com significatiu. Perquè és un colp d’estat, sí, però és el mateix colp d’estat que el PP va engegar el 2016 per castigar el 9-N i el mateix que el PSOE va legalitzar amb la seva ignominiosa actuació durant el 2017. L’única diferència és que en aquell moment el PSOE aplaudia el PP i els jutges colpistes i ara, quan s’han girat contra ell, crida i braceja desesperadament.

En aquest sentit, veure el ministre Miquel Iceta fent declaracions amb posat greu és molt divertit, si a la mà hi tens una fotografia d’Iceta mateix, amb Inés Arrimadas i Xavier García Albiol, tots tres retratats a les portes del Constitucional amb un paperet demanant al tribunal que paralitzés actes del Parlament de Catalunya. Tal faràs, tal trobaràs, Miquel.

Els socialistes i els seus altaveus mediàtics encara tenen la barra de voler explicar la situació passant per la voreta del fet català i mirant de fer-nos creure que no hi té res a veure. Però i tant que hi té a veure.

Quan ahir els socialistes deien que no podia ser que el TC fos una “tercera cambra parlamentària”, retrataven a la perfecció el paper que aquest tribunal va tenir el 2010, quan modificà de manera unilateral l’estatut de Catalunya, que és on comença tot. I quan ahir, també, s’exclamaven de la intrusió del poder judicial en el legislatiu i de la urgència inèdita que mostrava el TC, què feien sinó retratar a la perfecció allò que el TC va fer el 27 de gener de 2018 per a impedir la investidura del president Puigdemont?

Alguns corifeus del socialisme espanyol, tot i arribar-ho a comprendre, això, han reaccionat argumentant que no es podia comparar allò que passa en un parlament “regional” amb allò que passa en el parlament “de la nació”. I cal dir-los que aquest supremacisme és precisament la benzina d’això amb què es troben avui. Perquè aleshores a Catalunya hi havia en joc la llibertat i la llibertat no entén en classificacions regionals, nacionals o planetàries.

La cosa és ben simple: si als jutges els dónes armes per a interrompre la normalitat civil ells les faran servir. I tu, com a polític, un dia podràs estar-ne satisfet perquè quadra amb els teus interessos, però hauries de saber que si t’han de disparar a tu, en un moment o altre també et dispararan, perquè una volta els has donat eixe dret ja el tenen.

Els espanyols potser es pensaven que eren diferents i que els eixiria de franc destruir la democràcia i aniquilar els drets civils dels catalans per a mirar de frenar la independència de Catalunya. Anaven ben equivocats i ara és la venjança dels seus actes la que ha caigut sobre Madrid. Ja s’ho faran. Em cau lluny.

Vicent Partal

Periodista

Editorial del digital  VilaWeb  el dijous 15 de desembre de 2022

La museística a Sabadell

El recordat director de la Fundació Bosch i Cardellach i exdirector de l’Arxiu Històric de Sabadell, Josep Mª Benaul (1951-2020), va escriure en el Diari de Sabadell un any abans del seu decés, dos articles on parlava de la situació dels museus a Sabadell. En els articles esmentats, Benaul feia una reflexió molt encertada de la situació museística a la nostra ciutat a les portes d’unes eleccions municipals, on el tema s’hauria de plantejar pels aspirants a seure a la cadira de la batllia de Sabadell. L’historiador feia algunes preguntes al futur govern municipal, en les que qüestionava la conveniència, ubicació i qualitat dels museus que la nostra ciutat té avui o hauria de tenir demà.

Afirmava Benaul que s’ha de gaudir de museus perquè disposem d’un patrimoni propi que volem mostrar perquè és susceptible de configurar un relat que proporcioni coneixement i gaudi als nostres conciutadans i als forans que visiten la ciutat. A partir d’aquesta premissa, l’historiador defensava la idea que Sabadell, amb el seu bagatge històric, cultural, industrial i social, caldria que disposés almenys de quatre museus, dos serien de relat local: Museu d’Història i Museu d’Art, i els altres dos serien de caràcter més especialitzat a escala de país, que reforcés la capitalitat i la centralitat de la ciutat, com podrien ser el Museu Nacional de Paleontologia de Catalunya a partir del Museu de l’ICP Miquel Crusafont. El darrer seria, donada la nostra tradició dins la indústria dels teixits, un Museu de la Indústria Tèxtil Llanera.

L’estat dels museus és pretèrit. No passen de ser espais de contemplació. Des dels anys 80, quan es va formar el Museu d’Història i el Museu d’Art no han tingut actualitzacions. Tres quarts del mateix amb l’Arxiu Històric, amb milers de documents pendents de catalogar o digitalitzar. El Museu Tèxtil, malgrat tenir infinitat de mocions aprovades des de 1998 i la societat més compromesa al darrere, no té gens clara la seva concreció. Però fins i tot ja ha quedat antiquat el debat: es posa més èmfasi i es pledeja pel lloc (el Pissit) i el quan. Ningú parla del ‘perquè’ o dels continguts.

Per tant, des de fa gairebé quatre anys s’ha deixat de parlar del tema museístic i ara, a les portes d’unes noves eleccions municipals, creiem que cal revifar-lo. El museu ha de deixar de ser un espai elitista, apte per a només uns quants, i convertir-se en un recurs per a la comunitat. Cal conèixer i comprendre la percepció que té la comunitat del seu propi patrimoni ―amb el benentès que no hi ha ningú que el conegui millor que ells― per poder adoptar un enfocament democràtic i satisfer les necessitats de tots, i també per propiciar la innovació (en termes de creativitat, col·laboració…), que només és possible si la comunitat s’hi involucra. Per això ens semblen interessants les propostes  que fa el poeta i pintor sabadellenc, professor a l'Institut Ferran Casablancas de Sabadell, Josep Gerona, en el seu article titulat  ”Els museus de Sabadell i la miopia política”, que podeu llegir tot seguit.

Els museus de Sabadell i la miopia política

Des de l’abril passat, quan es va presentar a l’opinió pública un Manifest per al Museu d’Art de Sabadell per part d’un grup d’artistes, s’hi han anat adherint fins a setanta persones del món de la cultura i entitats prou representatives com ara l’Associació Catalana de Crítica d’Art (ACCA), l’Associació de Museòlegs de Catalunya (AMC) i la Plataforma Assembleària d’Artistes de Catalunya (PAAC).

La iniciativa ha servit per posar sobre la taula la situació de menysteniment pressupostari i falta de recursos que els museus de la ciutat han hagut de suportar els darrers vint anys. En el mateix sentit que ja apuntava el document elaborat després per l’ACCA (Sabadell té força ben servit el sector de la música i del teatre, però té les arts visuals abandonades), el regidor de cultura, Carles de la Rosa, ha reconegut als signants del Manifest que el seu taló d’Aquil·les són les arts plàstiques i la música popular en viu, que cal fer un viratge respecte als darrers 30 anys [sic, ell no diu 20!] i que cal un “reconeixement” d’aquesta situació i una “reparació”.

En tot cas, la situació del Museu d’Història potser és encara pitjor que la del Museu d’Art. Unes plantilles infradotades mai podran salvar amb treball voluntarista el que uns pressupostos de cultura congelats des de fa anys condemnen a la decadència.

Pocs mesos abans d’unes eleccions municipals i quan fa poc que s’acaba d’aprovar un nou pressupost municipal que no ha variat gens ni mica aquesta tendència, cal que tots ens plantegem si els ciutadans d’una de les primeres ciutats de Catalunya no es mereixen tenir uns museus a l’alçada, com a mínim, d’altres ciutats semblants. Una comparació amb Granollers, Terrassa, Mataró o l’Hospitalet, per exemple, ens hauria de fer caure la cara de vergonya. Reflexionem una estoneta en els següents punts:

1. El Museu d’Art necessita una nova programació/direcció i ampliar l’espai per poder mostrar tots els seus fons, més ençà dels anys 40.

2. Això obliga a desplaçar les exposicions d’art contemporani a un nou Centre d’Arts Visuals que hauria de ser La Nau del carrer de Cellers, que ja va ser adaptada els anys noranta (Mapa Cultural de Sabadell, el pla estratègic del regidor Pere Vidal) per a aquesta funció i es podria recuperar fàcilment.

3. Però aquesta Nau és actualment magatzem de la maquinària que s’ha anat guardant, cuidant i catalogant per al futur Museu Tèxtil i no es pot traslladar sense garanties.

4. Mentrestant, el Museu Tèxtil dorm el somni dels justos i el Vapor Pissit s’està esperant, buit, des que l’any 1998 un ple municipal va aprovar per unanimitat que en seria la seu. Aquest mandat vinculant ha estat incomplet pels governs posteriors.

5. El Vapor Pissit no podria encabir tota aquesta maquinària, perquè el veritable problema dels museus és la falta d’un magatzem prou ampli i en condicions. Els magatzems actuals són antigues naus industrials amb evidents mancances. Algunes de les peces ara conservades a La Nau del carrer de Cellers han estat traslladades fins a sis vegades d’emplaçament!

6. Recentment, s’ha cedit un espai industrial arquitectònicament excepcional, l’Artèxtil, per encabir-hi una escola d’infermeria, hipotecant el seu ús durant cinquanta anys amb la cessió a la UAB.

7. Sembla obvi que la solució Museu Tèxtil amb dos seus (Pissit i Artèxtil) permetria alhora una renovació del Museu d’Història i guanyar per a la ciutat la Col·lecció Antoni de Montpalau, de Josep Casamartina i Anna Maria Casanovas, que malauradament potser ens deixarem perdre, com ja va passar fa anys amb la Col·lecció Rafael Tous d’art conceptual.

8. Si es trobés un espai adequat i prou ampli per ser el magatzem dels museus i es condicionés, com es fa ara arreu ―vegeu el cas de Manresa―, per fer-lo visitable i donar-li un ús ciutadà, de pas s’alliberarien diferents naus industrials, idònies per a funcions expositives i de creació artística.

9. Mentrestant, de l’imprescindible Pla de Museus, que ja estava gairebé enllestit al final de l’anterior mandat municipal, no se’n sap res.

Per no caure en la demagògia fàcil, evitaré fer comparacions entre les inversions en equipaments esportius i en equipaments culturals, però només a tall d’exemple, ens caldria saber que les despeses municipals en les activitats de les festes nadalenques (700.000 €) equivalen a tot el pressupost anual dels dos museus junts (Història i Art), incloent-hi els sous de tots els seus treballadors.

Per salut democràtica, els nostres polítics haurien d’acceptar que no tot allò que fa guanyar vots a les eleccions és prou justificat i responsable. I el que sap més greu és el fort component sectari que tenen les decisions que es prenen. En qüestions de tanta transcendència, de veritable capitalitat cultural, hi hauria d’haver amplis acords que garantissin la continuïtat dels projectes amb els canvis dels equips de govern. En això, també hi estava d’acord el regidor de cultura. Amb els canvis, hi ha de cabre els matisos, però no mai el “borrón y cuenta nueva”. Quin mal que fan a la cultura els polítics miops i sectaris!

Josep Gerona

Poeta i pintor

 Article publicat al  Diari de Sabadell  el dissabte 10 de desembre de 2022

 

La rendició d’ERC

A Catalunya, el CEO (Centre d’Estudis d’Opinió) publica periòdicament un baròmetre que és una font indispensable de dades sobre l’evolució política del país. El darrer baròmetre explica amb molta claredat què passa dins Esquerra i les raons del seu allunyament, cada dia més clar, de les tesis que han estat centrals en l’independentisme d’ençà del 2010. Quan el CEO demana “Com creu que hauria de ser la relació entre Catalunya i Espanya?”, resulta que avui tan sols un 58,2% dels votants d’ERC responen que volen “un estat independent”, que contrasta amb el 88,8% de votants de Junts i el 77,2% de votants de la CUP. Prop d’un 10% dels votants d’ERC són partidaris de l’estatut d’autonomia que tenim, i un de cada quatre es declara partidari d’un estat federal espanyol. El 2015, per comparar-ho, a la mateixa pregunta exacta el 89% dels votants d’ERC deien que volien la independència. Del 89%, per tant, hem passat al 58% i baixant a cada enquesta.

Amb aquestes dades  podem assumir que el votant d’ERC es va allunyant del procés d’independència, però ens podem demanar si això té a veure o no amb els missatges que envia aquest partit i amb les actituds que pren l’Oriol Junqueras i els seus fidels. Hi ha encara una altra dada del CEO que resulta interessant. Quan es demana als votants dels diversos partits que se situïn entre el màxim espanyolisme i el màxim catalanisme, menys d’un 30% dels votants d’ERC se situen en el màxim catalanisme, on pràcticament hi eren tots fa pocs anys. ¿Fins a quin punt l’allunyament d’ERC del carril central de l’independentisme s’ha accelerat? També podem observar com el president de la Generalitat, Pere Aragonès, va recuperar l’altre dia el “dret de decidir” d’Artur Mas per a evitar no tan sols la independència, sinó l’autodeterminació. Oimés ¿quines raons concretes pot tenir ERC per a votar una reforma de la sedició tan polèmica?

Esquerra, després de dir que renunciava a la via unilateral perquè ens matarien com a cuques, ara vol ampliar la base. Exhibint la seva submissió a Espanya cruament, Junqueras recorda cada dia a tots els catalans, sense excepció, que som un país ocupat. Tenim pressa per alliberar-nos de les velles malalties, i la rendició d'ERC és una vacuna excel·lent. L’entramat que fa funcionar els partits polítics a l’estat espanyol té l’origen en les lleis franquistes, cosa que fa que esdevinguin, quan veuen a prop el poder, màquines de reprimir la voluntat dels ciutadans, gràcies a dues condicions insòlites:  primera, tot el poder l’acumula el secretari general i segona, dels diners públics en poden fer gairebé allò que els doni la gana. Li va passar al PSOE i a Convergència als anys vuitanta, li va passar a Podem fa quatre dies i ara li està passant a Esquerra: s’han convertit en ‘Sistema’ i, per tant, el seu interès principal no és dur a terme un projecte ideològic, polític, sinó ser una màquina de poder, un negoci polític, com més gran millor, i és per aquesta raó que ara estan tan increïblement emocionats d’anar repartint càrrecs, sous, prebendes i subvencions a tort i dret.

Recentment, la consellera d’ERC, Laura Vilagrà, ha instat Junts per Catalunya a tornar a la que ells anomenen la ‘Taula de Diàleg’. Sap greu dir-ho així, però fa la impressió que l’estratègia de rendició d’Esquerra Republicana de Catalunya els porta a fer declaracions d’autèntic cinisme. Parlen del pla de govern? ERC no ha complert cap acord del pacte de Govern i molt especialment no han complert amb el mandat que va sortir de les urnes, perquè la majoria independentista era clara al respecte: treballar per la independència i per l’autodeterminació. La situació de l’independentisme és precària per culpa de l’estratègia de rendició d’ERC. I que aleshores vingui la senyora Vilagrà i digui que cal ‘instar a complir amb el pacte de Govern’. Què passa? Que tot és per culpa de la por que té Oriol Junqueras de tornar a la presó, com ell mateix diu? Per això s’han rendit? Una ministra ho va definir en uns termes prou eloqüents: “ERC está en modo alfombra”, i per això, convertida en catifa, l’han trepitjada en cada negociació. Ho escriu molt clar la periodista Pilar Rahola en el seu article titulat  ’Madrid no paga vassalls‘, on afirma que aquells que escullen la feblesa i la servitud en lloc de la fermesa i la determinació, només aconsegueixen l’esquena raspallada, la butxaca buida i la dignitat per terra. Podeu llegir aquest article tot seguit.

Madrid no paga vassalls

Espero que em disculpi en José Antich per manllevar-li el verb que va usar al seu article de divendres, però és exactament així: Pedro Sánchez ha aprovat els seus pressupostos sense despentinar-se. I aquesta evidència, que sens dubte denota una habilitat considerable per a moure's en aigües remogudes, també explicita de manera rotunda i cruel, com han sortit de barats els vots catalans.

És el baix preu català més ínfim de la història de la democràcia espanyola, fins al punt que més que una negociació sembla una rendició. No deixa de ser sorprenent que aquells que es varen passar dècades criticant les negociacions de Convergència i Unió amb PSOE i PP, fins i tot menyspreant amb vehemència el famós pacte del Majestic, s’hagin convertit en uns convergents de rebaixes, una mena de spin-off d’una pel·lícula que ja havíem vist i que donàvem per caducada. Vistos els resultats de les diverses vegades que ERC ha tingut la possibilitat d’aconseguir acords rellevants, atesa la necessitat dels seus vots per part de Pedro Sánchez, només hi ha una conclusió possible: els republicans han regalat cadascun d’aquests moments d’or, en un entreguisme tan gratuït, que resulta incomprensible. D’alguna manera han incomplert un principi bàsic que tot negociador català ha de conèixer i practicar en el seu estira-i-arronsa amb l’Estat: no demostrar feblesa sinó fortalesa i mai, en cap cas, mostrar-se servil. Espanya és un Estat forjat amb la mentalitat del conqueridor, no del comerciant, de manera que no té aliats, sinó súbdits. A diferència de la nació catalana, de base fenícia, avesada històricament als acords comercials i a la iniciativa privada, Castella —base fundacional, no ho oblidem, de l’Espanya actual—, sempre ha avançat amb l’esperit del senyor feudal, instal·lat en la seva torre fortificada i trepitjant terra conquerida amb el cavall. Espanya no neix de l’acord, ni s’ha forjat en l’acord, sinó de la imposició pròpia de la conquesta i per això tendeix a menysprear aquells que no li planten cara. Mostrar-se servil, derrotat i vulnerable mai no ha implicat històricament, per a Catalunya, una millor posició de negociació, ni li ha representat cap mena de respecte, sinó, ben al contrari, és quan més se l’ha humiliada. I per bé que sigui un terme dur, no puc evitar considerar que Esquerra Republicana s’ha deixat humiliar una vegada i una altra, en cada negociació fallida que ha signat, perquè sempre ha anat amb la mentalitat del bon catalanet que desitja agradar al poder central. Una ministra ho va definir en uns termes prou eloqüents: “ERC está en modo alfombra”, i per això, convertida en catifa, l’han trepitjada en cada negociació. És el famós raspall de Tarradellas que, en el cas republicà, ha arribat al paroxisme.

Per quin motiu ERC ha comès aquest error històric de rebaixar-se fins a límits inimaginables, i més després d’haver coprotagonitzat una gesta heroica el Primer d’Octubre? Sens dubte és la pregunta del milió, i algunes de les possibles respostes, vinculades a la lletra menuda de la negociació dels indults, resulten esfereïdores, només de pensar-les. En tot cas, és evident que s’han espantat i s’han acovardit, i aquesta doble condició, que és comprensible en termes individuals, és del tot injustificable quan motiva tot un procés de desmobilització del moviment independentista, sempre camuflat sota el paraigua d’una nova estratègia de partit. Allò d’eixamplar la base i la resta de la falòrnia. En qualsevol cas, la conclusió és la que ens han gravat a foc durant aquests tres segles de règim borbònic: rebaixar-se i mostrar-se servil mai no ha implicat aconseguir més respecte i força, sinó més menyspreu i futilitat. Per dir-ho en reescriptura d’una frase històrica, si Roma no pagava traïdors, Madrid no paga vassalls.

A l’altra banda del mirall, tenim aquests dies dos exemples de la utilitat de presentar batalla i no deixar-se humiliar. Una és la lliçó d’intel·ligència estratègica —i de dignitat personal— que ha mostrat Josep Costa davant el judici de la Mesa del parlament. Costa ha aplicat un principi elemental de la lluita nacional: no legitimar, amb la seva actuació, la farsa de judici polític que havien fabricat. A diferència de la resta de membres de la Mesa, que varen acceptar la lògica repressiva sense cap reacció, Costa va recordar que la causa catalana és una lluita de drets fonamentals enfrontada a la cultura repressiva. I ha estat l’únic dels encausats que ha amoïnat de veritat el TSJC. Més enllà de si el condemnen en una instància superior, o es guanya definitivament, Costa ha deixat clar que allò era una farsa, una mentida antidemocràtica vestida de justícia, una simple i basta eina repressiva.

El segon exemple —que aquests dies ha viscut un capítol clau a Luxemburg— remet a tota la lluita judicial de l’exili català, conduïda per persones concretes, des del president Puigdemont, Clara Ponsatí i Toni Comin, fins a l’advocat Gonzalo Boye, però plantejada com una causa global. Com recordava el mateix president, "No és una lluita jurídica i individual, és política i col·lectiva". L’exili català ha plantat cara, ha mostrat fortalesa i fermesa i ha aconseguit derrotar Espanya en instàncies internacionals. Lluny de mostrar-se espantat i servil, ha demostrat que es mantenia ferm en les conviccions, fort en les raons i proactiu en la lluita. I aquest llenguatge és l’únic que entén Espanya. Per això Puigdemont és l’enemic a batre, però també és l'únic líder a qui temen de veritat. El poden odiar, però no el poden humiliar.

A l’inrevés, aquells que escullen la feblesa i la servitud en lloc de la fermesa i la determinació, només aconsegueixen l’esquena raspallada, la butxaca buida i la dignitat per terra.

Pilar Rahola

Periodista

Article publicat al digital  EL NACIONAL  el diumenge 27 de novembre de 2022