Ara és l’hora catalans!

Des del 2014 totes les campanyes de la societat civil a favor de la independència de Catalunya han quedat en això: ‘campanyes’, però cap ha aconseguit els seus objectius. Ni la ‘Via Catalana’ ni la del ‘9N’ ni, per descomptat, la que dona títol a aquestes reflexions.

Potser sense fer soroll ni muntar cap campanya, ens trobem avui amb una oportunitat  d’or per obtenir el que no han assolit les campanyes promogudes per l’ANC, Òmnium Cultural, etc. Hem vist com el mal anomenat sindicat  “Manos Limpias”  llençava una falsa acusació i aconseguia que un jutge obris diligències secretes contra l’esposa del, encara avui, president Pedro Sánchez, Begoña Gómez amb una denúncia composta de retalls de premsa i comentaris grotescos, com un que parla d’una "carta màgica" signada per l’esposa de Sánchez que donava suport a un empresari en una adjudicació pública. O un altre article que confonia a Begoña Gómez amb una altra senyora de Cantàbria amb el mateix nom.

Però el millor de tot és que després la mateixa Manos Limpias ha admès que les notícies que aporta poden ser "certes o no". T’ho expliquen i no t’ho pots creure. El problema més gran no és que Manos Limpias posi una denúncia basant-se en notícies falses, el problema és que hi hagi un jutge que ho admeti a tràmit.

Enmig de tota aquesta broma, moltes veus denuncien la maquinària del fangar judicial i polític de la dreta que ja vàrem viure en les nostres pròpies carns a Catalunya. També hi ha qui es pregunta des de quan es va empitjorar aquesta cacera contra Pedro Sánchez i alguns han recordat les paraules d'Aznar fa menys d'un any: "El que pueda hablar, que hable, el que pueda hacer, que haga, el que pueda aportar, que aporte, el que pueda moverse, que se mueva, cada uno bajo su propia responsabilidad". Doncs sí, s'estan movent i de quina manera!

Ara Sànchez plora i es queixa. I tot un estol d’escolanets el defensen. Els mateixos que el 2017 i 2018 atacaven els exiliats catalans. Espanya està desmuntada i no és una democràcia. Ni tan sols “orgànica”. Tal volta el PSOE s’ha adonat que està sol davant el perill. No ho va témer quan va votar el 155. La guerra judicial a Espanya no respecta ni a la dona del primer ministre… Benvinguts al món real. I sí, les penes d’Espanya poden ser, en un futur immediat, les nostres alegries. Faci el que faci Pedro Sánchez, ha muntat un desgavell a l’estat espanyol, que és una oportunitat per enriquir la discussió amb relació a la independència. Per tot plegat potser, com escriu molt encertadament Vicent Partal, que ara sigui el ‘momentum’ que Catalunya estava esperant. Llegiu l’article tot seguit.

La dificultat de Sánchez és l’oportunitat de Catalunya

La frase original, cèlebre a Irlanda, diu que “les dificultats d’Anglaterra són l’oportunitat d’Irlanda“. La va popularitzar a primers del segle XIX Daniel O’Connell, diputat a Westminster i dirigent de l’incipient independentisme irlandès –que en aquell temps encara era més catòlic que no pas nacional irlandès–, però mai no ha estat oblidada. Siga en ocasió de la descolonització de l’Índia, siga en ocasió de la primera o la segona guerres mundials, siga en els moments de crisi econòmica a la metròpoli o en els moments de crisi institucional, la posició de l’independentisme irlandès ha estat sempre rotunda i constant: “Les dificultats d’Anglaterra són l’oportunitat d’Irlanda.”

Els catalans n’hauríem de prendre nota i assumir que les dificultats d’Espanya són l’oportunitat de Catalunya. O, per a ser més concrets encara avui: que la dificultat de Pedro Sánchez és l’oportunitat de Catalunya.

No sabem ben bé què passa. Poca gent ho sap. Però això que passa, que el president del govern espanyol diga que la democràcia perilla i sospese de dimitir, és gros. Ho va fent gros ell mateix. És una greu crisi institucional a Espanya. Potser iniciada com una operació de màrqueting amb la intenció de motivar un sentiment irracional que arrase els seus aliats i faça emergir el PSOE com el partit únic de l’esquerra espanyola. No dic que no. Però, fins i tot si fos així, el resultat és que aquesta crisi despulla i humilia la democràcia espanyola i obre un interrogant notable sobre el seu líder.

Què diu Sánchez, ara, que la democràcia perilla? A nosaltres ens ho ha d’explicar, això, sis anys després del 155? Què diu Sánchez, ara, que hi ha poders de l’estat que conspiren contra la decisió expressada lliurement pel poble a les urnes? A nosaltres ens ho ha d’explicar, això, sis anys després del 155? Què diu Sánchez, ara, que la dreta espanyola és una dreta franquista i repressiva, incapaç d’acceptar que en democràcia un projecte que no t’agrada a tu pot agradar a la majoria? A nosaltres ens ho ha d’explicar, tot això, sis anys després del 155?

És ell que ve cap a les posicions que els independentistes expliquem i defensem d’ençà del colp d’estat del 2017, de manera que la dificultat de Pedro Sánchez és una oportunitat.

Si plega dilluns, perquè legitimarà al més alt nivell espanyol allò que diem de fa anys: Espanya no és una democràcia. I per això, unilateralment, el Parlament de Catalunya va haver d’aprovar les lleis que trencaven amb el franquisme el 6 i el 7 de setembre de 2017. Es veu clar ara, en vista d’això que diu Sánchez, o no?

Si ens sorprèn amb una moció de confiança, perquè el seu gest –aquesta explicitació que fa que Espanya no és una democràcia ni funciona com una democràcia normal– permetrà d’apujar el preu i continuar desmuntant la repressió espanyola per encarar amb més bones condicions el següent embat. Després del xou d’aquests dies, ja em direu amb quina cara podria Pedro Sánchez negar-se a negociar –en canvi dels vots que necessitarà per a guanyar– la dissolució immediata de l’Audiència espanyola, per exemple. O la fiscalització dels diners que l’estat i les administracions inverteixen en mitjans a Madrid. O la protecció, en el marc de la millora necessària de la democràcia que el seu gest denuncia, del dret de proposar qualsevol canvi polític, inclosa l’autodeterminació?

I si dilluns simplement diu que no passa res i que tan sols estava cansat, perquè haurà d’explicar com és que s’acovardeix tan de pressa i tan fàcilment davant una dreta política, mediàtica i judicial. Com és que els socialistes no aguanten ni un bufit si l’independentisme ha aguantat huracans?

Els lectors més habituals m’han sentit parlar de fa anys del pendent ferroviari. Quan, per aturar la independència, el PP va canviar les lleis i va dipositar en els tribunals la missió de reprimir els ciutadans es va acabar la democràcia. I, per tant, solament era qüestió de temps que l’estat espanyol mateix –empès pel pendent ferroviari que traslladava el poder democràtic del parlament als tribunals– entràs en la crisi institucional en què es troba avui. Perquè ara aquest mecanisme pervers ja no va contra els independentistes i prou. I ja ha deixat enrere fa temps Mónica Oltra o Irene Montero. Ara el pendent ferroviari ja acorrala Pedro Sánchez, com vaig avisar que passaria.

I si acaba resultant que a Espanya tothom qui no tinga arrels franquistes és perseguit pel govern a l’ombra, aquell que realment governa, si el PSOE mateix passa a ser l’enemic d’aquests bojos, aleshores aquesta Espanya desestructurada serà una gran oportunitat per a Catalunya, una raó absolutament comprensible i fàcil d’explicar per a anar-se’n.

Cal, és clar, que els polítics ho entenguen. O cal que el carrer torne a empènyer. I crec que tant les eleccions autonòmiques com la nova configuració de l’ANC poden anar per aquest camí. Encara més: fins i tot si no fos així, el fet que Espanya siga cada dia un estat amb un ambient més irrespirable, una democràcia fallida, és –i vejam qui ho pot discutir, això– una oportunitat per als catalans.

Quan intentem de raonar per què Eslovènia, Letònia o Angola es van fer independents i el Quebec, Escòcia o Catalunya no, una de les respostes més sensates és que els uns tenien al davant un estat central en crisi i els altres no. Doncs mireu on hem situat Espanya, els independentistes.

Vicent Partal

Director

Article publicat al digital  VilaWeb  el dijous 25 d’abril de 2024

 

Només en català

La qüestió de la llengua a Catalunya ha estat una font constant de debat, passió i identitat al llarg de la seva història. El català, com a llengua pròpia, ha estat un element central de la seva identitat cultural i nacional durant segles. Tanmateix, la idea de fer del català l'única llengua oficial de Catalunya planteja qüestions complexes que cal considerar des d'una perspectiva equilibrada.

És cert que el marc normatiu espanyol va en contra del català. Però també és ben cert que nosaltres podríem fer coses. Fa pocs dies a l’acte dels metges per la llengua el president de la Plataforma per la Llengua va dir que fa 20 anys que no s’exigeix el requisit legal  ̶ sí, ha dit legal, que s’ha de demanar per llei!̶  del nivell C1 de català per tenir plaça a la sanitat i el mateix conseller de salut ha reconegut que la situació ha estat fatal i que hi ha hagut inhibició dels governs. Això vol dir que els nostres governants son molt responsables d’aquesta situació. Els catalanoparlants també per canviar de llengua, però el polítics que són als governs, que són consellers i dirigeixen la qüestió de la llengua a Catalunya ha estat una font constant de debat, passió i identitat al llarg de la seva història. El català, com a llengua pròpia, ha estat un element central de la seva identitat cultural i nacional durant segles. Tanmateix, la idea de fer del català l'única llengua oficial de Catalunya planteja qüestions complexes que cal considerar des d'una perspectiva equilibrada.

Si una llengua no la fas imprescindible aquella llengua acaba morint. Hem de fer que el català sigui *imprescindible* als països catalans. Diguem-ho clar: els catalans no som bilingües; el bilingüisme és un tret individual. Algunes persones sí que són bilingües. Ara be dir que una societat és bilingüe. Això no és veritat, és un desgavell. No hi ha societats bilingues, hi ha societat bilingüitzades com la catalana en que se’ns obliga a saber una segona llengua, la de l’estat que és el castellà, i a la Catalunya nord el francès i a l’Alguer l’italià. La llengua fa la nació i la nació fa la llengua,

Fins que no siguem independents, el català només ens té a nosaltres. I, alhora, sense el català nosaltres ja no hi serem. Que els Països Catalans acabin castellanitzats irreversiblement, diferents de Cuenca o Albacete en quatre aspectes insubstancials, és una hipòtesi gens improbable. Romandre de braços plegats a l’espera que la independència ens caigui del cel sí que són ganes de perdre el temps i fer-li perdre’l als altres. La llengua, de fet, és la principal arma de confrontació que tenim a l’abast en la lluita per la llibertat. Perquè la llengua som nosaltres, perquè sense nosaltres la llengua no hi és. Arribat el cas, si un dia ens despertem en un estat independent, ja ens podrem permetre legislar llavors, i amb caràcter d’urgència, tal com fa la resta dels països independents del món conscients de la seva identitat i del valor del seu patrimoni cultural i històric. Llegiu l’article que arran de l’anunci del govern andorrà d’exigir el català a tots els seus residents, ha escrit el director de VilaWeb, Vicent Partal.

Catalunya is not Andorra

La pre-campanya electoral s’ha escalfat amb unes quantes propostes sobre l’ús de la llengua catalana: a l’escola, als comerços, a la societat en general. És normal perquè la percepció generalitzada arreu del país és que el català recula. I és evident, doncs, que cal discutir les causes d’aquesta reculada i mirar de superar-les.

Però hi ha un parell de problemes respecte d’això. Un és que el catalanisme, per primera vegada en la història, ha abandonat la defensa del català com a llengua pròpia del país. Incomprensiblement.

De tot allò que ens ha passat aquests darrers vint anys, és la cosa que em causa més perplexitat. Temps enrere Oriol Junqueras va decidir –i va proclamar– que la república tindria el castellà també com a llengua oficial. La resta de polítics, en termes generals, ho va acceptar i d’aleshores ençà tot va cara avall.

Tant, que s’ha imposat a poc a poc, entre la majoria social independentista, la tesi que som un país que té dues llengües. I si això és així, si ens hem de creure que l’espanyol és tan llengua pròpia com el català, aleshores quin problema hauria d’haver-hi amb l’extinció d’una de les dues llengües –que ja sabeu quina serà?

En una entrevista remarcable per la clarividència del seu pensament, fa pocs dies, des d’Elx, el president del Tempir, Josep-Enric Escribano, responia a tot això d’una manera insuperable: “La llengua s’ha de repolititzar i s’ha d’assumir el conflicte lingüístic”. Efectivament. I, hi afegesc jo, s’ha de guanyar.

Hi ha, tanmateix, un segon problema que no és menor, tant a Elx com a Barcelona: que el marc legal va completament en contra nostre. El marc legal, en aquest cas, espanyol.

Això és així. Els catalans simplement no podem decidir res de res. No podem, de fet, ni tan sols pensar com ho hauríem de fer. Perquè no tenim la capacitat d’imposar –sí, he dit imposar– les mesures necessàries per a recuperar i dignificar la llengua. I perquè cada dia perdem un llençol. N’és una mostra l’acord més que lamentable sobre el català a l’escola que Esquerra i Junts van signar al parlament amb el PSC i els Comuns.

Però hi ha llum, i el contrast il·luminador, en aquest estat de coses, és Andorra. L’allau espanyolitzadora també hi ha arribat, però Andorra té l’únic instrument que pot assegurar la defensa dels drets d’una població, d’una cultura, d’una llengua, d’una societat. Que és l’estat propi, que és la independència.

I heus ací que els partits polítics andorrans, del govern i de l’oposició, s’han posat d’acord i han pres decisions, que seran aprovades si no hi ha cap sorpresa el 25 d’abril. Eixe dia, d’avui en vuit, el Consell General aprovarà una nova llei del català que incorpora mesures que a la resta dels Països Catalans, en la part ocupada de la nació, són simplement inimaginables.

Per exemple, que ningú no podrà residir a Andorra legalment sense demostrar, amb un examen, el coneixement del català. Si no el passa, perdrà el permís de residència i haurà d’abandonar el país. I, en conseqüència, que quan tu vages a un comerç, una empresa o institució parlant en català no és que els qui t’atenguen tindran l’obligació d’entendre’t, sinó que tindran l’obligació de parlar-te en català. S’ha acabat això tan irritant del “cafè-con-qué?”. S’ha acabat per una cosa tan simple que és que qui t’atendrà s’haurà examinat abans, i ja no podrà argumentar que no t’entén o que no sap parlar la teua llengua. Per si no era prou garantia, a més, seran sancionats amb multes substancials i serioses si es neguen a atendre qualsevol ciutadà en català, a parlar-lo.

I aleshores la pregunta lògica és per què, tractant-se de la mateixa llengua, una cosa tan simple i lògica es pot fer a Andorra i no pas a Barcelona o a Elx? Quina diferència hi ha? Doncs la diferència és ser independents o no ser-ho. No únicament, és clar; però fonamentalment això. I aquest és, per tant, un recordatori a la resta del país per a entendre que qualsevol via que no siga la separació d’Espanya –o França– és una pèrdua de temps, un acompanyament en la decadència, un entreteniment per a no haver d’encarar el problema real.

Vicent Partal

Director

Article publicat al digital  VilaWeb  el 17 d’abril del 2024.

L’envit de Puigdemont

Al president Carles Puigdemont sempre l'han motivat els grans reptes, el disseny a l'engròs, l'èpica, el debat dialèctic (de fet, en el seu moment, va convertir el ple de Girona en un petit Parlament); molt més que no pas la gestió del dia a dia, la burocràcia i els petits detalls. A Puigdemont li agrada pensar, projectar, i tenir un equip que executi. Ens agradarà o no, però és un home d'idees.

A les portes de les eleccions autonòmiques del 12M, el President Puigdemont ha fet un envit que pot sortir-li bé si obté una majoria suficient. Carles Puigdemont tornarà de l’exili tant sí com no a Catalunya pel debat d'investidura posterior al 12-M. Ho farà tant si guanya les eleccions i té opcions de ser investit president com si no guanya els comicis, i en tots dos casos la seva intenció és participar en el debat al Parlament, segons ha assegurat aquest dimarts des de Perpinyà, després que va anunciar la seva candidatura. Va ser llavors, en un gran acte a Elna de finals de març, quan va prometre el seu retorn si tenia la majoria suficient per "restituir" la seva presidència de la Generalitat, una aposta que ara ha decidit apujar, ja que també ha anunciat que si no pot ser president deixarà la política. Ha decidit deixar de banda la pretensió d'anar a les eleccions europees del 9 de juny i “sumar tots els esforços” per articular una “majoria” per “acabar la feina” de l'1-O.

La llei d’amnistia deixa clar que les mesures cautelars –com ara les ordres de detenció o d’entrada a la presó– s’han d’aixecar tan bon punt entri en vigor, i que això permetrà  que Puigdemont pugui tornar de l’exili encara que es presentessin qüestions de constitucionalitat o qüestions prejudicial al Tribunal de Justícia de la Unió Europea. Amb l'amnistia es tanca per Puigdemont una etapa personal i política. Es tanca l'etapa de l'exili, ha dit l'expresident i candidat de Junts, que sí que ha volgut deixar clar que, passi el que passi, la seva candidatura és a tot o res: ha anunciat que deixarà la política activa si no aconsegueix ser investit president. "En absolut em veig de cap de l'oposició [...]. No puc fer política activa si no tinc la responsabilitat de la presidència", ha dit, i ha afirmat que tindria "poc sentit" tornar al Parlament per "controlar" un altre president o marxar a "escalfar una cadira" al Senat. Tampoc preveu, ha dit, acabar al consell d'administració d'una gran empresa.

Puigdemont s’ha col·locat al centre del debat electoral i ha complicat la vida a Pere Aragonès no volen debatre amb un possible, segons diu ell, “company de viatge”. Va prioritzar un debat amb Pedro Sánchez o potser amb Feijoo, abans que discutir-se amb l’actual  President de la Generalitat. També ha dit que tindria molt poc sentit que donéssim suport a un govern de Madrid quan la seva franquícia a Catalunya intenta de posar bastons a les rodes i ha avisat el PSC que no tingui temptacions de repetir una operació política com la que va fer Jaume Collboni batlle de Barcelona malgrat que Xavier Trias va guanyar les eleccions. “Si el senyor Illa vol fer una jugada tipus Collboni, demostrarà poc interès perquè al seu partit li vagi bé. Ell sabrà què ha de fer.” Per tant, com escriu la historiadora Rosa Maria Ortega en el seu article titulat “El camí de retorn el farem junts”, cal que mirem de concentrar les forces i aplegar una majoria política i social al voltant de Puigdemont, que siguin capaces de capgirar les previsions i sorprendre els il·lusos enterradors. Podeu llegir aquest article tot seguit.

El camí del retorn el farem junts

No soc escriptora ni periodista; però m’agrada molt llegir. I escriure. Moltes vegades he pensat que –si no hagués estat professora de música– m’hauria agradat anar pel món com a freelance venent notícies i fotos a les grans capçaleres. Ara feia dies que no escrivia. Em faltava la calma i la tranquil·litat per asseure’m i ordenar idees per a confegir un bon text. Tenint en compte el meu nivell, és clar! Ho dic perquè soc molt conscient de les meves limitacions com a articulista. Escric per intuïció. Mai he anat a cap taller d’escriptura ni a cap classe d’aprendre a escriure. Però les lletres i les paraules m’han acompanyat sempre. I reconec que –tot i la necessitat de repòs– aquests dies he trobat a faltar aquests moments d’intimitat davant del paper en blanc. I avui –després de dos mesos– hi torno. Estic contenta perquè hi ha lectors que m’heu fet arribar que els dimecres trobàveu a faltar el meu escrit. I també estic molt agraïda per les vostres mostres d’afecte.

En l’últim article parlava de quan en Roger Torrent –el mediocre president del parlament d’aleshores– va ajornar la investidura del president Puigdemont. I avui reprenc el fil amb la conferència que el president legítim va fer a Elna dijous passat. L’escoltava i pensava que no hi havia color. Que deu ser veritat que tant ERC com el PSC-PSOE deuen haver fet mans i mànigues per convocar eleccions a correcuita per mirar de posar tantes traves com sigui possible a la seva candidatura. Això és el que passa per tenir caps de llista –també mediocres– repetint com lloros les consignes de partit. Que la presidència d’Aragonès ha estat una de les més nefastes de la nostra història em sembla que no es pot posar en dubte. Fins i tot , pitjor que la del president Montilla, que ja és dir. Com a mínim, Montilla, ens va deixar allò de «les greus conseqüències polítiques d’una desafecció emocional de Catalunya cap a Espanya». I la va encertar.

Tinc seriosos problemes per destacar alguna cosa de la presidència d’Aragonès. El primer que em ve al cap és la fantasmagòrica taula de diàleg, el caos de les oposicions i la versió d’Els segadors en la seva presa de possessió. Ara és hora segadores, cantaven. Ridícul. Després d’afirmar que «posaria en marxa la nova Generalitat republicana» i de disposar d’una majoria independentista d’un 52%, ha fet la fi del cagaelàstics. El balanç d’aquesta legislació fallida no pot ser més desolador. Un president amb una incapacitat manifesta de lideratge al capdavant d’un govern de consellers que només tenien en comú l’oportunisme. I amb Astrid Barrio d’assessora. Rodó.

Com va dir a Elna el president Puigdemont «ens caldrà molta mobilització, començant per la mobilització a les urnes. No deixem cap papereta a casa, mirem de concentrar les forces i aplegar una majoria política i social que, com en les millors ocasions de la nostra història, siguin capaces de capgirar les previsions i sorprendre els il·lusos enterradors». Som-hi!

Rosa M. Ortega i Juncosa

Llicenciada en Història Contemporània (UAB).

Article publicat al diari  Regió7  el dimecres 27 de març del 2024