Mitja dotzena més de raons pel SI

Fa unes setmanes publicàvem una dotzena de raons per votar  SÍ  en el proper referèndum de la tardor. Avui volem afegir-ne  unes quantes més, en aquest cas de caire econòmic,  a la vista de les informacions que apareixen en els darrers dies, de fonts molt solvents internacionals. Al final de cadascun dels punts que exposem, fem una interpel·lació al lector en que convé reflexionar.

Les tensions polítiques entre l'Estat i Catalunya vénen essent analitzades acuradament des de fa temps per l'agència Moody 's, que considera que al Govern espanyol no li interessa que Catalunya  faci fallida, ja que un impagament català es podria interpretar en els mercats financers com una suspensió de pagaments  d'Espanya. Igualment és interessant llegir aquestes darreres setmanes en els mitjans espanyols titulars com els següents: “Espanya està arruïnada per 50 anys. The Economist prediu la crisi espanyola i acusa al BCE de no ser prou contundent amb el govern d’Espanya”, o bé “Espanya es dirigeix cap a la suspensió de pagaments: Les xifres oficials de deute i PIB són falses”, i fins i tot “Espanya ¿sigue yendo bien…? ¿va hacia la quiebra?”. Per tot plegat els catalans ens hauríem de fer la següent pregunta:

QUINA PERSONA, VIVINT A CATALUNYA, VOL SEGUIR DINS D’ESPANYA?

Si es tracta d'una persona intel·ligent, seguirà llegint tot el que segueix i contrastarà la informació d'aquest post... En cas contrari, seguirà essent còmplice de les retallades i de la pèrdua de les cobertures socials, i serà responsable d'això, per si mateixa i per als seus descendents, pels segles dels segles.

1 ─  Entre 2010 i 2015, l'estat espanyol (que altre cop a ningú l'enganyin amb la mentida que el culpable fou només el Govern de la Generalitat), va obligar a fer retallades  a totes les Comunitats Autònomes espanyoles degut a la situació de crisi econòmica. Catalunya, tot i aportar el 20% de la riquesa, va ser la que més va resultar perjudicada amb una retallada de 9.800 milions, la segona va ser la CCAA de València amb 4.500 milions ... Madrid es va quedar amb una retallada de només 1.500 milions. Per això...

VOLER SEGUIR DINS D’ESPANYA VOL DIR ESTAR D'ACORD AMB QUE ENS RETALLIN DE FORMA DESPROPORCIONADA.

2 ─  Des 1716, els habitants de Catalunya sempre han tributat (pagat més impostos) que qualsevol espanyol .... Tan sols cal fer la declaració de la renda per veure que, en marcar "Catalunya" tributem, com a mínim, un 2,5 % més que qualsevol espanyol (també un aturat i un pensionista). Hi haurà qui podrà dir que és pel tram autonòmic, i és cert ... Però la veritat és que no caldria utilitzar-lo si Espanya no es  quedés amb 16.000 milions d'euros cada any dels impostos catalans que no retornen. Per això...

VOLER SEGUIR DINS D’ESPANYA VOL DIR ESTAR D'ACORD AMB PAGAR MÉS IMPOSTOS QUE NINGÚ.

3 ─  Des 1716, Espanya recapta els impostos i aporta, per cobertures socials, el mínim per càpita a Catalunya ... Tot i que, cada any, es "queda" 16.000 milions d'euros (per a qui tingui encara dubtes que consulti a Ángel de la Fuente que és la persona que publica les balances fiscals a Espanya (  http://pareto.uab.es/wp/2012/90212.pdf ). Per això...

VOLER SEGUIR DINS D’ESPANYA VOL DIR ESTAR D'ACORD AMB TENIR MENYS COBERTURES SOCIALS QUE NINGÚ.

4 ─  L'estat espanyol mai ha complert amb Catalunya els pressupostos en competències no cedides (la següent CCAA amb més incompliments és la valenciana). Aquest import  s'ha de sumar als famosos 16.000 milions d'euros, doncs hi ha d’haver-hi algú que es "queda" amb aquesta diferència en els pressupostos. Això comporta menys generació de llocs de treball per inversió del que ens correspon, problemes amb les nostres infraestructures (Renfe, carreteres, ports, aeroports, etc) i encara a sobre pagar més peatges que ningú. Per això...

VOLER SEGUIR DINS D’ESPANYA VOL DIR ESTAR D'ACORD AMB EN QUE NO TINGUEM  LES INVERSIONS QUE ENS CORRESPONEN I QUE, A MÉS DE COSTAR-NOS DINERS, FRENEN EL NOSTRE CREIXEMENT ECONÒMIC.

5 ─  L'estat espanyol es troba en una situació límit, al gastar 54.000 milions d'euros més cada any del que ingressa (Dèficit Públic, que s’afanyen en maquillar enguany), i un deute de 1,1 Bilions (amb b) que representa més del 101% del PIB .... Per això està obligat a retallar. Les retallades, que no pot negociar, estan publicats al Pla d'Estabilitat, que podeu trobar a               ( http://www.lamoncloa.gob.es/consejodeministros/Paginas/enlaces/100715-enlacetecho.aspx ), i que tots amaguen. Són 139.000 milions d'euros a retallar entre 2017 i 2018 .... Si retallessin proporcionalment, correspondria retallar a Catalunya 27.500 milions d'euros ... Podem riure’ns de les retallades sofertes fins ara i podem garantir l'adéu a la Sanitat i l'Educació públiques gratuïtes. Per això...

VOLER SEGUIR DINS D’ESPANYA VOL DIR ESTAR D'ACORD AMB LES RETALLADES QUÈ VOLEN FER I SER CÒMPLICES DE LES MATEIXES.

6 ─  El sistema de pensions espanyol està completament esgotat i s'haurà de compensar amb increments d'impostos (emetre deute  s’ha vist que no poden fer-ho ja que han de retallar encara més). En una Catalunya independent, els 16.000 milions de més que tindríem que en l'actualitat, permetrien, no només garantir les pensions, sinó millorar-les, si tenim en compte que la jubilació es paga amb les cotitzacions que paguen els treballadors en actiu,i a Catalunya els sous son més alts i l’atur més baix que a la resta d’Espanya. Per això...

VOLER SEGUIR DINS D’ESPANYA VOL  DIR ESTAR D'ACORD  I SER CÒMPLICE  DE LA PÈRDUA DEL PODER ADQUISITIU DELS PENSIONISTES I DE L’INCREMENT D’ IMPOSTOS PER PODER PAGAR LES PENSIONS.

Per tot el que s'ha explicat i més coses que encara es podrien trobar, la independència no és qüestió d'odi als espanyols, ans al contrari, és qüestió de supervivència del poble català  i de no ser còmplices de les retallades i de la pèrdua de cobertures socials que patirem si ens quedem dins d’Espanya que s'enfonsa i només podem optar per enfonsar-nos amb els espanyols (si seguim dins) o ajudar-los (si som independents).

No siguis còmplice de tot això, lluita pels teus i per la democràcia. No podràs dir que et van enganyar, som prou madurs per comprovar què és veritat i tots serem responsable del que escollirem.

Unió Catalanista de Sabadell

                                                                                                                  

Cal explicar bé la independència.

"Us demano que expliqueu bé allò que fem, no renuncieu a res i sigueu fidels a la idea de fer les coses el màxim de bé". Aquestes paraules del flamant President de la Generalitat als consellers del seu govern, ofereixen pistes de per on aniran els esforços de l’executiu en l’etapa constituent que ara s’enceta. Cal eixamplar la massa crítica dels independentistes i per això és important anar casa per casa, barri per barri i poble per poble explicant les bondats de tenir un Estat propi. Comencem doncs i aprofitem totes les aportacions que segur es faran des de tots els àmbits (xarxes, mitjans, govern, etc.) explicant aquests avantatges. En el nostre Blog publiquem avui l’escrit d’un economista on exposa de forma molt planera i entenedora d’on venim i cap on volem començar a caminar. Continuarem publicant tots els articles que trobem a la xarxa i que puguin fer rumiar als indecisos per anar-los decantant cap a posicions independentistes.

Cal explicar bé la independència.

Al debatre sobre l’Estat Català, em segueixo trobant amb el desconeixement de quina és la nostra situació actual i cap a on anem si continuem dins d’Espanya .. I veureu que la independència és un acte de supervivència i no d'atac als espanyols, en tot cas, tot el contrari.

Primer explicarem la situació actual, perquè aquells que encara ens diuen insolidaris, siguin mes conscients que no diuen la veritat si afirmen tal cosa.

Dels tributs de Catalunya l'estat espanyol en fa 3 "bosses": Una de més de 16.000 milions que mai retorna a Catalunya. Una altra per a les competències no cedides i part proporcional de despeses de l'estat, i que mai ha complert (de fet, en infraestructures, que són llocs de treball directes, tan sols ha complert el 30% en els últims 15 anys, quan la següent CCAA en incompliment és Cantàbria amb un 102%). I una tercera bossa per la Generalitat, és a dir, per a les competències cedides d'Educació, Benestar, Sanitat i part de seguretat ... Aquesta bossa ha estat retallada per l'estat en 8.900 milions (no per part de la Generalitat, ja que aquesta només pot gestionar els diners rebuts) De fet aquesta tercera bossa sempre s'ha denunciat que és insuficient.

Ara veurem que ha anat fent al llarg dels darrers anys l'Estat espanyol:

L'estat espanyol va crear l'anomenat tram autonòmic. Llavors en lloc de "no emportar-se" tants diners va dir que els catalans podíem tributar un 2.5% més i que aquest import compensaria el que faltava .... Resultat: un català tributa un 2.5% més que, per exemple, un madrileny.

2006: nou Estatut amb nova fórmula de finançament. El PP el va denunciar al Constitucional i el PSOE també ho va fer utilitzant al Defensor del Pueblo. Resultat: L'estatut retallat en dues terceres parts i sense finançament.

Es va fer la proposta de Pacte fiscal i ja ni entraren a negociar-la. Un NO rotund. Hem de tenir en compte que TOTS els partits del Parlament van denunciar que es necessitava un nou sistema de finançament .. A cap d’ells van fer-li cas.

A tot això li hem de sumar que el combustible entra majoritàriament pel port de Tarragona i que els catalans paguem el 38% de la seva distribució a Espanya (fent que s'encareixi tot el que consumim i pagant el combustible més car que ningú). Que hem de pagar peatges on el 42.5% va destinat a infraestructures d'altres llocs on desconeixen que és un peatge. Que som els que més cares paguem les taxes universitàries i els que rebem menys beques (per cada andalús es reben 16.34 euros de beques, cada català només 0.35 cts).

Vist tot plegat, no és que siguem solidaris, és que ens tenen espoliats. Li explicaran ells a un aturat o a un pensionista català que ha de tributar més que ningú, pagar-ho tot mes car i rebre menys que ningú?

Arribat a aquest punt cap unionista ni cap seguidor de Podemos pot dir res més que la típica frase de: "s'ha de solucionar, és cert aquest maltractament" Doncs cap a la solució anem ... Ja veiem que els partits estatals no tenen cap voluntat de solucionar res (cap vaig veure que parlés d'això ... ni esmentar-ho) ... Però és que tampoc poden ...

Espanya té un deute del 100% del PIB, no pot endeutar-se més (de fet, si a USA pugen els tipus d'interès un 1% no podrà pagar el deute i haurà de ser rescatada) ... I té 61.000 milions de dèficit públic cada any, és a dir, gasta de més aquesta quantitat. Si traslladem aquesta situació a l'economia familiar .. Resulta que no ens donen mes préstecs, cobrem 2000 i gastem 3000, és evident que hem de retallar les nostres despeses en 1000...

Amb el que s'ha explicat abans, algú em pot dir si l'Estat espanyol té alguna possibilitat de resoldre aquesta situació? La resposta és: no, ja que si ha de retallar 61.000 milions, implica perdre la sanitat i l'educació publica gratuïtes, etc .... Algú em pot dir, si fins ara hem pagat més que ningú i ens han retallat més que a ningú, damunt de qui caurà la major part de les retallades d'aquests 61.000 milions? .. Doncs a sobre del catalans ..

Per això la independència és la fugida de tot aquest maltractament i una qüestió de supervivència.

Jordi Mas Font

Biòleg i economista

Comentari publicat a Facebook el dijous 14 de gener del 2016

Jo tinc un somni

“I Have a Dream” és la frase més identificativa del discurs públic pronunciat per l'activista nord-americà dels drets civils Martin Luther King Jr. en la que va demanar que es posés fi a racisme als Estats Units. El discurs va ser pronunciat als graons de l'escala del Lincoln Memorial, a Washington DC el 28 d'agost del 1963, com a part de la Marxa sobre Washington per la Feina i la Llibertat. Parla poderosament i eloqüentment del desig de King per un futur en què els blancs i els negres poguessin coexistir en harmonia i en igualtat. Avui els catalans també tenim un somni o potser molts, com escriu en un bonic article una mestra de poble, na Teresa Sagrera que també ha publicat un llibre i diversos articles. Si el voleu llegir podeu fer-ho en el nostre Blog.

Jo tinc un somni

Jo tinc un somni: que un dia el poble català podrà deixar de ser independentista i senzillament ser. Que podrà ser un país lliure com qualsevol altre, on les nostres institucions no es veuran cada dia amenaçades per tribunals d’un estat que no ens representa i amb què la majoria de catalans no ens identifiquem. Perquè mai més vull viure la repressió d’ara fa tres-cents anys quan totes elles foren abolides per la força de les armes.

Jo tinc un somni: que un dia la nostra llengua no serà una llengua a protegir perquè ja haurà adquirit la suficient fortalesa i maduresa com a llengua d’un estat independent. Que mai més cap altra generació patirà la repressió que varen patir els nostres avantpassats a qui se’ls va prohibir parlar-la, escriure-la i expressar-s’hi, però que no per això la van deixar d’estimar.

Jo tinc un somni: que un dia serem nosaltres qui gestionarem els nostres impostos. I lliurament decidirem en què gastar el fruit dels nostres esforços i deixarem de patir l’espoli que hem patit durant tants i tants anys, que ens ha obligat a regatejar i a ser mediocres en moltes qüestions vitals.

Jo tinc un somni: que un dia es farà justícia a la memòria històrica i l’estat espanyol demanarà perdó pel tracte inhumà que van patir molts catalans durant la dictadura franquista, que causà tantes víctimes i que encara avui en dia no han estat dignificades. Que permetrà obrir judicis contra aquells que encara no han estat jutjats pels crims que cometeren i que d’aquesta manera moltes famílies podran començar a tancar aquelles ferides tan doloroses que encara resten obertes.

Jo tinc un somni: que un dia tots els catalans seran respectats, siguin quines siguin les seves creences, la seva cultura, la seva religió i el seu color de la pell, que tots ells tindran els mateixos drets siguin homes o dones i sigui quina sigui la seva inclinació sexual. I que serem capaços de conviure sense formar guetos, acceptant la riquesa de la nostra diversitat.

Jo tinc un somni: que un dia viurem en un país on els drets socials seran prioritaris i la paraula corrupció serà bescanviada dels nostres diccionaris per la paraula transparència. On no serà ben vist l’usurpador i aquell que viu aprofitant-se dels altres, perquè no vull viure en un país de Lazarillos.

Jo tinc un somni: que un dia els nostres fills tindran suficients oportunitats en el nostre país, que no es veuran obligats a marxar a l’estranger. I que aquells que un dia van haver d’emigrar contra la seva voluntat podran tornar, perquè necessitem als joves per construir un país nou i viu, més fort, més just i més valent.

Jo tinc un somni: que un dia viurem en un país on la cultura serà la seva màxima riquesa, on els governants deixaran de veure les inversions en cultura com una despesa i ho valoraran com la millor de les apostes per formar a uns ciutadans millors.

Jo tinc un somni: que un dia el nostre país tindrà la cura necessària del nostre entorn perquè tots plegats puguem gaudir, durant molts i molts anys, d’aquests paisatges tan meravellosos que tenim. Perquè no vull deixar als meus fills un país consumista compulsiu que s’ensorri sota un munt de deixalles.

Jo tinc aquest somni   i avui sé del cert que és un somni compartit per una immensa majoria de catalans, per això sé que entre tots lluitarem per fer-lo possible. Sé que res no ens aturarà perquè fa molt temps que hem perdut la por. Perquè com deia l’Ovidi Montllor: «Ja no ens alimenten engrunes, ara volem el pa sencer».

Teresa Sagrera

Mestra i escriptora

Article publicat a NacióDigital.cat el divendres 17 de juliol del 2015

Espanya de pandereta

Sobiranisme i Inversió Estrangera

Cada vegada està més clar que el senyor Mariano Rajoy va nomenar Soraya Sáenz de Santamaría com vicepresidenta del govern només perquè aquesta pogués demostrar, setmana rere setmana, que els polítics també tenen sentit de l'humor. En la roda de premsa d'ahir, la senyora Soraya va tornar a fer ús de la seva habitual simpatia per advertir els catalans que el creixent sobiranisme que es detecta a Catalunya "allunya la inversió estrangera".

Seriosament senyora Soraya? De debò pensa vostè que el fet que la inversió estrangera s'allunyi d'Espanya no té a veure amb que els estrangers s'han adonat que Espanya és un país de pandereta? Ja ho he escrit en d’altres ocasions però tornem a fer la llista:

La primera institució de l'estat, la corona, és la befa de tot el món, amb un rei que se'n va a caçar costosos elefants amb una misteriosa senyoreta alemanya, mentre el seu poble s'enfonsa en la misèria i amb un gendre imputat per estafes milionàries.

El president del Tribunal Suprem és obligat a dimitir per haver malbaratat diners públics en excursions romàntiques de cap de setmana amb l'encarregat de la seva seguretat. És més, a diferència del que hauria passat amb qualsevol empleat de qualsevol empresa que és expulsat del seu càrrec per malversació de fons, el senyor lletrat va cobrar uns 200.000 euros d'indemnització provinents de l'erari públic.

El jutge més mediàtic i famós del món, és expulsat de l'audiència nacional per haver estat provat que va espiar un acusat i va violar la relació de secret entre advocat i client, relació que és sagrada en tota democràcia com cal.

Els partits polítics violen sistemàticament totes les seves promeses electorals. Els partits que ara manen fan el contrari del que deien quan eren a l'oposició i els partits que ara estan a l'oposició critiquen el govern per fer el que ells mateixos feien quan manaven. Entre uns i altres, estan deixant als ciutadans una sensació de que els seus vots no serveixen per a res i una desconfiança en la classe política de conseqüències impredictibles.

Sense abandonar l'esfera política, en tota la premsa internacional apareixen imatges d'estacions d'AVE buides, aeroports sense avions, ciutats fantasma i infraestructures sobre les que els alemanys somnien cada dia i no només perquè són les infraestructures que els agradaria tenir, sinó perquè ja veuen venir la factura que hauran de pagar per tota la corrupció que ha generat tant dispendi. Per cert, senyora vicepresidenta, en el moment d'escriure aquesta nota em trobo de viatge pel centre d'Europa i cada cop que algun polític, banquer o economista em parla d'Espanya, surten a la conversa els reportatges que han vist en les seves televisions sobre l'aeroport de Castelló, un monument a la incompetència, la barra i el caciquisme de Carlos Fabra, president de la Diputació del Partit Popular de València, pare de la tristament famosa diputada del Partit Popular, Andrea "que-se jodan" Fabra. Que se sàpiga, ni pare ni filla tenen cap relació coneguda amb els sobiranismes basc o català.

Al descrèdit d'Espanya també han contribuït les elits empresarials liderades pel banquer més famós i internacional del país, el senyor Emilio Botín, a qui se li va descobrir una fortuna de 2.000 milions d'euros amagada en un paradís fiscal o en un dels seus subordinats, convenientment indultat un cop els tribunals van emetre sentència de culpabilitat. Parlant d'empresaris, molts dels empresaris de la construcció que en el seu dia es vanagloriaven d'haver aconseguir entrar a la llista Forbes de bilionaris, no han aconseguit evitar que les seves empreses s'arruïnessin i que ara es passegin pel món implorant que algú els hi compri a preu de saldo. Ha quedat demostrat que els seus, en altre temps miraculosos, èxits empresarials no eren més que el fruit de l'especulació immobiliària, l'amiguisme polític i el “pelotazo” com a mitjà de guanyar diners per als més espavilats. Aquest no és precisament un model econòmic i empresarial per qui els inversors internacionals se sentin especialment atrets en l'actualitat.

Tampoc cal oblidar la nefasta tasca de les entitats supervisores al capdavant de les quals hi ha el Banc d'Espanya, una entitat que ha agreujat significativament la crisi amb la seva absurda política de fusions bancàries que ha acabat per contaminar als bancs i caixes sans amb tota la porqueria dels bancs i caixes fallits. El Banc supervisor també és qui va fer els “stress tests” que van donar la nota d'aprovat a Bankia, aquest monstre financer insolvent, la sortida a borsa del qui, sota la supervisió de la Comissió Nacional del Mercat de Valors, va acabar amb els estalvis de milers de ciutadans espanyols.

I deixo pel final al govern del Partit Popular, que va pensar amb arrogància que només pel simple fet de ser del PP, apaivagaria els mercats internacionals, tot i que el PP governava la Comunitat Valenciana quan van tenir lloc tots aquells escàndols de corrupció i dilapidació estratosfèrica de diners públics (i això ho sabien tots els inversors internacionals). Un govern del PP, que va posposar durant mesos la presentació dels pressupostos més importants de la història, amb el groller objectiu de guanyar les eleccions andaluses tot i que aquest retard estava enfonsant l'economia del país. Aquest govern que després d'explicar que les pujades de l'IRPF eren contraproduents, va acabar posant unes de les taxes més altes d'Europa i després d'explicar que els augments de l'IVA agreujarien la recessió, va acabar apujant-los fins a màxims mai vistos a Espanya. Aquest govern quin ministre d'hisenda sempre troba la manera d'exculpar les seves accions i els seus enganys i de donar la culpa de tot als altres, des dels estrangers fins les autonomies passant pels evasors d'impostos, els mercats financers i aquests homes de negre que mai vindrien a Espanya però que ja estan trucant a la porta. Aquest govern que s'ha convertit en l'única empresa d'Espanya que crea ocupació ni que sigui per col•locar militants del PP, familiars i amics entre els quals hi ha ... El senyor marit de la senyora vicepresidenta senyora Soraya Sáenz de Santamaría!

Això, tot això, i no els sobiranismes català i basc, és el que fa que Espanya hagi perdut tota la seva credibilitat internacional i hagi espantat la inversió estrangera, Sra. Soraya. És més, el descrèdit constant de totes i cadascuna de les institucions espanyoles, des del Rei fins al CNMV passant pel govern, els partits, els jutges, les entitats reguladores i els empresaris (i allò que podríem afegir, com a cirereta de darrera hora que confirma el sainet en què s'ha convertit aquest país, el president del comitè paralímpic animant als atletes a defensar "la Roja Coja"), aquest descrèdit general de totes les institucions d'Espanya, repeteixo, no només fa que els inversors vegin que Espanya no és un país de fiar a l'hora d'invertir els seus diners sinó que, a més, fa que el sentiment antiespanyol estigui cada vegada més arrelat en algunes comunitats. Al cap i a la fi, vostè ha d'entendre que la gent vulgui desmarcar-se de tot aquesta monumental vergonya internacional i tingui ganes d'anar-se'n davant aquest desolador panorama. El sentiment sobiranista, doncs, no remetrà fins que vostès arreglin casa seva.

El descrèdit d'Espanya no és culpa del sobiranisme. És culpa de vostès. I el sobiranisme ... també.

It 's up to you. (Tot depèn de vostè)

Xavier Sala i Martin

Economista

Article publicat al Bloc de l’autor el dissabte 25 d’agost del 2012.

Les preguntes que no feia mai el tripartit

L’enquesta del CEO i el president Mas

Comparació 2011 - 2012

Diuen que el president Artur Mas és un sobiranista pragmàtic. Això vol dir, entenc jo, que abans d’emprendre cap procés inequívocament sobiranista farà tots els càlculs possibles i analitzarà totes les derivades i conseqüències. Dit d’una altra manera: no durà mai Catalunya a un veritable conflicte de legitimitats si no té suficients garanties d’èxit i si hi ha algun risc que aquest procés es converteixi en un efecte boomerang que deixi el país estabornit. En contraposició a aquesta actitud, per entendre’ns, hi ha els que es tirarien a la piscina demà mateix, al marge de la quantitat d’aigua que s’hi trobin i de la gent que s’hi tiri també.

Per aquesta raó, em consta que el president Mas para especial atenció als baròmetres del Centre d’Estudis d’Opinió (CEO). El darrer, com sap tothom, diu que un 51 per cent dels catalans votaria afirmativament en una consulta independentista. Per primera vegada hi ha una majoria absoluta de la població que respon en aquest sentit, i la progressió és ascendent (set punts més en relació al baròmetre anterior). L’estudi també diu que més del 75 per cent dels catalans aposten perquè la Generalitat recapti tots els impostos a Catalunya, i ja sabem que un dels grans arguments del president Mas per impulsar el pacte fiscal és el gran consens que genera aqueta opció. El pacte fiscal és una proposta que uneix els catalans; al pas que anem, la sobirania del país també va encaminada a ser una proposta que uneix els catalans.

És evident que el president Mas, amb aquestes dades, no es tirarà de cap a la independència; però sí que disposarà d’arguments quantitatius i objectivables, que són els que més li agraden, per defensar la legitimitat d’una operació com aquesta. Un 51 per cent, tenint en compte el marge d’error, potser és encara una xifra insegura o arriscada, però és una bona base de sortida que desfà molts tòpics i ensorra moltes mentides interessades. I és, sobretot, una prova de la maduresa democràtica del moviment sobiranista, en contraposició a la falta crònica d’arguments dels sectors unionistes. I, com a sobiranista pragmàtic, al president Mas li agraden molt els arguments i avorreix enormement les consignes patrioteres i el discurs de la por.

Per cert, que crida l’atenció que, essent la qüestió sobiranista un dels afers centrals de la política catalana, no fos objecte de cap pregunta dels estudis del CEO durant els anteriors governs. Quan Gabriel Colomé, actual regidor del PSC a l’Ajuntament de Barcelona, n’era el director, mai no es va fer cap pregunta en aquest sentit. Suposo que alguns no fan mai les preguntes de les quals en temen les respostes. O potser és que alguns es pensen que, a falta de preguntes sobre una qüestió, aquesta qüestió desapareix del mapa. És allò de l’estratègia de l’estruç. Per això cal felicitar-se pel sentit comú exhibit pel director actual, Jordi Argelaguet, i la seva nul·la voluntat censora.

Jaume Clotet

Historiador i periodista

Article publicat al diari elSingulardigital.cat el divendres 29 de juny del 2012-06-29

No vull pagar !

Peatges? Sí, gràcies

Voldria aclarir, d'entrada, que trobo lògics els actes de protesta que tenen lloc als peatges de les nostres autopistes. És una manera d'expressar la indignació per un desequilibri fiscal que, de manera insolent, ha estat empobrint Catalunya des de l'adveniment de la democràcia. Especialment lacerant des de la incorporació d'Espanya a la llavors Comunitat Econòmica Europea, des del moment en què pagar-li a Espanya un plus a canvi del proteccionisme del mercat interior va deixar de tenir sentit. Dit això, però, és necessari prevenir que no ens convé confondre l'eina utilitzada per la protesta (els peatges de les autopistes) amb un objectiu que no té cap sentit en el nostre cas: que circular per les autopistes catalanes sigui de franc. La utilització demagògica de l'afer dels peatges per part d'alguns polítics, acompanyada d'actuacions descordades i d'estètica fallera, ha fet molt de mal en el passat. És pròpia d'un populisme que potser té cabuda a Grècia, però no pas en un país que pretén administrar enraonadament els seus recursos públics -tant si són abundants com si no.

En aquells països que són una illa o un cul-de-sac la polèmica sobre la conveniència dels peatges té un cert sentit. Estem davant de casos en què les carreteres són utilitzades per vehicles que tenen com a beneficiari final algú del propi país. Els camions que van o vénen del Regne Unit, Noruega o Portugal (siguin de la nacionalitat que siguin) tenen majoritàriament com a destinatari o origen alguna empresa o client d'aquell país. Cobrir els costos de les autopistes amb impostos o peatges és, des del punt de vista de la balança econòmica nacional, equivalent. Dependrà d'on posi l'accent el govern de torn. Ara bé, quan som davant d'un país que és camí de pas (que és el cas de Catalunya), apel•lar a la gratuïtat de les autopistes constitueix una insensatesa. Una demagògia que, com sempre, acaba perjudicant el contribuent.

Per veure-ho clar, agafem el cas de l'Eix Transversal. Aquesta via no es va fer de peatge per por a la reacció popular estimulada per determinats partits. Però la lògica portava a construir-la de peatge. Per què? Doncs perquè es tracta d'una via construïda i mantinguda amb els impostos del catalans (la titularitat és de la Generalitat), i que se sabia que seria utilitzada de manera importantíssima per vehicles de fora de Catalunya -de pas entre qualsevol punt d'Europa i la resta d'Espanya-. Es va construir estreta i tortuosa perquè hi havia pocs recursos. Ara, fa poc temps, se n'ha començat l'ampliació i s'ha tornat a optar per pagar-la amb els nostres impostos. Si en el seu dia s'hagués fet de peatge, faria anys que disposaríem d'una ruta ràpida, ben mantinguda i segura. I, ho lamento, però no puc estar-me de manifestar-ho: amb una autopista de peatge ens hauríem estalviat una pila de morts i de ferits.

Fa uns anys, les autopistes d'Alemanya eren totes de franc. Fins que van caure les dictadures comunistes. Aquest fet va alertar les autoritats alemanyes que, amb l'ampliació de la UE cap a l'est, les seves autopistes serien majoritàriament gastades per camions que anirien i vindrien de pas entre l'oest i els països de l'Est (Polònia, Txèquia, les repúbliques bàltiques, etc.). Com que la UE, lògicament, prohibeix fer distincions entre consumidors nacionals i la resta de ciutadans de la Unió, les autoritats alemanyes van optar per implantar peatges a tots els camions (fossin alemanys o no). Van demostrar, un cop més, que aquests temes es resolen amb intel·ligència i no pas amb costellades populars com fem aquí. Sigui independent o no, tingui molts recursos públics o no, a Catalunya mai li interessaran unes vies ràpides que no siguin de peatge. Som un país de pas i les nostres vies de comunicació sempre seran fetes servir, i gastades, en gran mesura, per vehicles de països que ens envolten. Gent que no paga impostos aquí, a Catalunya. Alemanya va comprendre-ho el dia que va esdevenir un país de pas. No sembla que nosaltres vulguem raonar de la mateixa manera.

Catalunya no avançarà pas intentant emular els més endarrerits. El fet que altres zones d'Espanya tinguin autopistes de franc no ens hauria de distreure. No és el tema. La qüestió és per què els catalans hem de pagar les seves festes. I en aquest sentit hauríem de preguntar-nos per què, a sobre, som tan burros que els pocs diners que ens queden aquí preferim utilitzar-los per fer autovies catalanes que utilitzen els altres. Unes infraestructures que aquests altres, gràcies als peatges, podrien contribuir a mantenir.

Xavier Roig

Enginyer i escriptor

Sagnia crònica

Quan ens costa ser catalans ?

El programa radiofònic “El Món a Rac-1” va posar en antena fa uns dies un recull que ha elaborat el periodista Jofre Llombart on analitza la diferència entre els impostos pagats i els serveis rebuts a Catalunya i a diferents llocs de l’estat. Per fer aquest llistat s’han fet servir dades absolutament oficials i contrastables. El que sí ha estat discrecional ha estat l’elecció dels paràmetres. És cert que es podrien haver emprat altres impostos −com l’IBI o l’IAE− i altres serveis. Però es considera que aquests seleccionats són prou gràfics. El resultat revela les enormes diferències i el greuge de Catalunya que, a més, s’ha posat al capdavant de les retallades per aturar la sagnia del dèficit.

Impostos:

Catalunya és on hi ha una retenció més gran de l’IRPF: 56 per cent per a les rendes altes, 40 per les mitjanes i 24,75 a les baixes.

Balances fiscals:

Per cada 1000 euros que paga un català en impostos, rep de l’Estat en serveis 870. Per cada 1000 euros que paga en impostos, un extremeny en rep de l’estat 1170. La diferència és de 300 euros.

Metro i bus:

A Barcelona, el bitllet senzill val 2 euros. A Madrid, 1’5 euros. Els abonaments multi transport són més barats a la capital catalana que a l’espanyola. La T-10 barcelonina val 9,25 euros i la Metrobús madrilenya 12. Tot i que es diu així no permet transbordament. Això sí, el metro de Madrid arriba fins a Barajas i a Barcelona no arriba al Prat.

Rodalies Renfe:

El servei de Cercanías Madrid és molt millor que Rodalies Catalunya. No és una impressió. Per un territori molt més petit, l’àrea metropolitana de Madrid té 367 quilòmetres de vies, només cent menys que la catalana i això sí quasi tota en via doble. Hi ha 900 mil usuaris de Cercanías Madrid per només 400 mil de Rodalies Catalunya.

Peatges:

A Catalunya de cada 100 quilòmetres d’autopistes, 67 són de peatge i 33 de franc. A Madrid, són 96 gratuïts i 4 de peatge. A Andalusia el percentatge és de 87 de franc contra 13 de pagament i a Extremadura no hi ha un sol peatge.

Aeroports:

A Madrid-Barajas es paguen 7,73 euros de taxes aeroportuàries per cada enlairament. A Barcelona-El Prat es cobren 6,81 per enlairament. Però des de Madrid hi ha 55 vols transoceànics i des de Barcelona només 15.

Inversions Foment:

Per aquest 2012, el govern espanyol ha retallat un 45 per cent les inversions a Catalunya. És la retallada més important de l’Estat. La tisorada al País Valencià i Andalusia és del 34 per cent. A Castella la Manxa un 7 per cent mentre que a Galícia i al País Basc, on s’hi farà arribar l’AVE les inversions creixeran un 9 i un 17 per cent respectivament.

Escoles bressol:

Per aquest curs, a Barcelona hi ha 7.400 places públiques per una població de 1.630.000 habitants. A Sevilla: 22.000 places per una població de 703.000 persones.

Ordinadors:

A Catalunya hi ha un ordinador per cada 5 alumnes. A Extremadura un per cada 2.

Universitats:

Estudiar un curs d’alguna carrera d’Humanitats val, a la Complutense de Madrid, entre 700 i 811 euros depenent dels estudis. A l’Autònoma de Barcelona no baixa de 910 euros. Infermeria a Madrid, 1088 euros, a l’Autònoma 1.423euros.

Retallades Sanitat:

Fa dos anys, el pressupost de sanitat a Andalusia era de 1180 euros per habitant. Aquest any és de 1174 euros. La retallada és de 6 euros. A Madrid, per un pressupost similar la retallada ha estat de 4 euros. A Catalunya, fa dos anys s’hi destinaven 1.298 euros per habitant. Ara 1128, és a dir 170 euros menys.

Medicaments:

Amb l’euro per recepta i el copagament per a pensionistes, a mateix tractament, un jubilat català pagarà en fàrmacs 277 euros i un de la resta de l’Estat en pagarà 216.

Òpera:

Anar al Liceu sí surt més barat que anar al Teatro Real de Madrid. Els abonaments surten més econòmics depenent de la butaca. El millor seient del Liceu val a l’any 1.491 euros mentre que al Real és 1.543. També els abonaments populars són més econòmics.

Sous funcionaris:

Els funcionaris de la Generalitat cobraran un 5% menys aquest any: un 3 a la paga doble de l’estiu i un 2 a la de Nadal. Als funcionaris de l’Administració General de l’Estat només se’ls ha congelat el sou aquest any.

IPC:

Els preus han augmentat un 2,2 per cent des del març del 2011 al març del 2012. Només s’han incrementat més a Castella-Lleó. La mitjana estatal és de 1,9, però és que a Andalusia només s’han apujat un 1,6. Dit d’una altra manera: en només un any, comprar a Catalunya s’ha encarit sis dècimes respecte Andalusia.

Veient tot això, potser és hora de dir:   "JA NI HA PROU!!"

Volem sindicats catalans

És urgent alliberar-nos d'UGT i Comissions Obreres

Sobta, francament, que en la reivindicació de la independència nacional catalana no es parli de la necessitat urgent d'alliberar-nos dels dos grans sindicats nacionalistes espanyols, UGT i CCOO. Dos sindicats que operen a casa nostra amb l'objectiu de controlar el moviment obrer i evitar que prengui consciència de la seva identitat nacional i de les veritables causes que provoquen l'asfíxia econòmica de Catalunya amb un increment desorbitat dels impostos i les consegüents retallades en matèria de salaris i de serveis bàsics. Un dels seus lemes és que ells no tenen identitat nacional perquè són universalistes i la seva nació és el món. El món dels treballadors, siguin d'on siguin. És un lema tan fals i ensucrat com la insuportable Feelings, de Morris Albert, però s'ha de reconèixer que causa el seu efecte en algunes ànimes càndides. Tanmateix, aquestes no són les úniques ànimes que el fan seu. També el fan servir les ànimes deleroses de fabricar-se una màscara que amagui la seva hispanoaddicció. Són els universalistes de faristol. Universals quan pugen dalt d'una tarima i espanyols quan en baixen. I certament resulta curiós que tan abrandats no-nacionalistes no sols viatgin pel món amb un document "nacional" d'identitat espanyol sinó que, a més a més, esclatin d'alegria amb les victòries de "los nuestros". "Los nuestros", és clar, és a dir, els seus, es diuen Fernando Alonso, "la roja" i coses així.

Deu ser aquesta la raó per la qual no hem vist mai UGT i CCOO, sindicats amb seu central a Madrid ─casa pairal de l'univers─, manifestant-se contra l'espoliació sagnant que pateix Catalunya per part d'Espanya. Una espoliació que en el darrer quart de segle ja suma 214.000 milions d'euros. No hi ha cap nació a Europa que sigui víctima d'un saqueig d'aquesta magnitud. Només Catalunya. I Catalunya és saquejada dia rere dia, minut a minut, segon a segon, amb l'aquiescència d'UGT i CCOO, la missió dels quals consisteix a frenar l'independentisme i a organitzar maniobres de distracció de la societat a fi de fer-la creure que l'arrel dels seus mals es diu "pressupostos de la Generalitat" i no pas "robatori espanyol". Però tot s'aclareix quan se sap quins partits nacionals-no-nacionalistes i ha al darrere d'UGT i CCOO.

En la vaga del passat 29 de març, a més, vam poder veure la impunitat amb què actuen els seus piquets cada cop que organitzen una operació multitudinària. Una operació, la d'aquell dia, per cert, força contradictòria, ja que té gràcia que l'autoanomenat universalisme organitzi vagues "nacionals". "Nacionals espanyoles", naturalment. També resulta contradictori que algú que es proclama defensor dels drets democràtics i de les llibertats organitzi piquets totalitaris que practiquen la violència física i la violència psicològica contra els treballadors o establiments que exerceixen el seu dret de treballar. En aquest sentit, les càmeres de televisió van mostrar imatges colpidores dels extrems a què és capaç d'arribar el totalitarisme. I si a la violència dels piquets hi afegim la dels cafres que amb una bandera catalana a les mans (per desprestigiar el país) es dedicaven a llançar cops de roc, destrossar mobiliari urbà, rebentar comerços i robar-hi els productes de l'interior, el resultat és patètic. Els culpables, com és lògic, són persones amb nom i cognom, però la responsabilitat global d'una operació com la del 29 de març passat és de qui la convoca. Són els organitzadors, consegüentment ─atès que és impossible identificar-ne tots els culpables─, els qui han de respondre davant la llei, pagar les destrosses que la seva operació ha causat i assumir les agressions dels energúmens sindicals que imposen els dictats d'UGT i CCOO a cops de puny.

Som en una cruïlla històrica i és urgent que tots aquells afiliats catalans amb consciència clara de la seva identitat nacional abandonin aquests sindicats espanyolistes i ajudin a créixer els qui des de sempre, tot i ser petits, representen veritablement els interessos de Catalunya i defensen la seva independència nacional. No hi ha cap nació amb cinc dits de front que estigui subordinada als sindicats d'una altra nació. Cap ni una. Ni tan sols una nació sotmesa com el País Basc ho està. Només Catalunya. Ja és hora, per tant, de residualitzar UGT i CCOO i d'entendre que per tenir un Estat propi cal tenir sindicats nacionals propis. És una qüestió de maduresa i de dignitat.

Victor Alexandre

Escriptor i periodista

Article publicat al diari e-Noticies.cat el dijous 12 d'abril del 2012

Les mentides del govern del PP

Espanya i el joc de la culpa

A mesura que Espanya s'enfronta amb la realitat dels seus problemes econòmics, s'està convertint cada vegada en més difícil separar la realitat econòmica de la ficció política. Dijous passat, el ministre d'economia d'Espanya va admetre que el dèficit del pressupost de 2011 havia perdut el 6% de l’objectiu del PIB en prop de 2 punts percentuals i va posar en dubte que Espanya pugui complir amb l'objectiu de dèficit imposat per la UE per l'any 2012. Com sigui que el risc del deute segueix en nivells alts, l'estratègia del nou govern espanyol és ara donar la culpa als governs regionals, com Catalunya, i alhora, aprofitar la crisi per prendre de nou el poder que s'ha transferit a les regions des del 1980. Per desgràcia, els mitjans de comunicació internacionals ho estan començant a comprar.

Això no obstant, si bé pot ser cert que algunes regions espanyoles han malbaratat els seus recursos, en el cas de Catalunya (capital: Barcelona) això està lluny de la veritat.

En els últims anys, Catalunya ha sigut fiscalment molt responsable, malgrat tenir una estructura financera sense sortida, imposada pel govern central. Una de les regions més productives d'Espanya (contribueix amb un 18,7% al PIB espanyol), paga una quantitat d’impostos sorprenent més gran del que rep del govern central per la seva despesa.

El desequilibri ha esdevingut tan gran que posa en perill l’estat del benestar a Catalunya. Un informe del 2005 publicat pel govern català afirma que els catalans havien aportat 47.000 milions d'euros al govern central, i que havien rebut només 30.000 milions d'euros per la despesa, resultant en un desequilibri fiscal de gairebé 17.000 milions d'euros, un 9,8% del PIB. Un estudi publicat pel govern central espanyol hi estava d'acord, estimant que el dèficit seria del 8,7% del PIB. En altres paraules, cada any els contribuents catalans destinen l'equivalent a uns 21.000 milions de dòlars directament al govern central. Això fa que sigui impossible que el govern català arribi a final de mes, malgrat el fet que és responsable de lliurar una àmplia cartera de serveis als seus ciutadans que el govern central delega i amb totes les responsabilitats que han crescut, (sense tallar el seu propi personal funcionari! ).

No només el finançament és insuficient, sinó que es paga de forma erràtica, per exemple, fins ara Espanya s'ha negat a lliurar 759 milions d'euros - (1.000 milions de dòlars) - que ja havien estat aprovats i inclosos en el pressupost central. El ministre d'Economia de Catalunya, ha acusat el govern espanyol de la retenció dels fons que en deuen a Catalunya per tant per fer veure millor el deute d'Espanya com pitjor el de Catalunya.

Com sigui que Catalunya no té poder propi de recaptar els impostos, per tal de compensar aquesta falta de finançament, el seu govern regional ha hagut de retallar el seu pressupost en un 10%, provocant la ira de molts dels seus ciutadans. Va tractar d'implementar retallades pel seu compte, però en lloc de arribar immediatament a l’objectiu de dèficit fiscal del 1,3% exigit per Madrid, va optar per un pla a dos anys, amb un dèficit del 2,4% per al primer any, i un 1,3% el pròxim. Com no volia que les regions gaudissin d’aquesta autonomia, la ministra espanyola d'Economia ha anunciat recentment que tots els nous pressupostos de les regions han de ser aprovats per l'Executiu espanyol. És com si el pressupost de l'estat de Califòrnia hagués de tenir el vistiplau d'Obama.

Malgrat el fet que proporciona més fons a Espanya del que ingressa, Catalunya veu com els projectes del govern central en el fons no ajuden als ciutadans catalans. El govern espanyol va gastar 60.000 milions de dòlars, en la creació de línies d'alta velocitat de ferrocarril, que uneixen comunitats de baixa densitat de població amb una demanda insignificant, com la connexió entre Toledo (80.000 habitants) a Conca (56.000 habitants), i que finalment va ser tancada el juny de 2011, ja que costava al voltant de 22.000 $ per dia per funcionar, i en sis mesos, només havia tingut 2.796 passatgers.

Mentrestant, no hi ha servei de trens d'alta velocitat des entre els principals ports com la ciutats de Barcelona (amb una població metropolitana de 5 milions de persones), València (2,3 milions) i la frontera francesa. Per desgràcia, això és un exemple entre molts. Autopistes sense peatge, noves escoles i aeroports buits abunden a tot Espanya, mentre que els viatgers de Catalunya ha de pagar peatges exorbitants, les seves escoles són velles i amuntegades, i l'aeroport de Barcelona està limitat per volar a determinades destinacions internacionals a favor de Madrid Barajas.

Això es suma al menyspreu palpable expressat per la majoria de polítics espanyols (i els usuaris de Twitter en espanyol!) cap a Catalunya, i us podeu adonar de per què ara el suport a la independència catalana és més alt que mai: al voltant del 44% votaria a favor d'un estat independent català, en contrast amb al voltant del 28% que votaria en contra. Fa una setmana, el fins ara extremadament prudent President català, va alertar, en una entrevista amb el Financial Times, sobre el creixent divorci emocional entre Catalunya i Espanya i va anunciar els seus plans per aconseguir la sobirania fiscal plena.

De fet, amb els 21.000 milions de dòlars de més que una Catalunya independent recaptaria en un sol any, podria acabar amb el seu deute públic total en dos anys i encara construir un nou aeroport a Barcelona, una molt necessària línia d'alta velocitat ferroviària a la frontera francesa , així com diversos hospitals, escoles i superior quota de centres de recerca.

El govern espanyol ha d'estar preocupat per perdre la seva principal font d'ingressos, i per això respon fent el seu millor esforç per aplaçar que Catalunya gaudeixi de qualsevol tipus d’independència, i per convèncer el món que el dèficit espanyol és culpa de Catalunya. No us en cregueu ni una paraula.

Germà Bel

Catedràtic d'Economia de la Universitat de Barcelona

Carles Boix

Professor de Política i Afers Públics, Woodrow Wilson School, Universitat de Princeton

Elizabeth Castro

Editora, Catalunya Premsa

Elisenda Paluzie

Degana de la Facultat de Ciències Econòmiques i Empresarials, Universitat de Barcelona

Article publicat al diari The Huffington Post el dijous 23 de febrer del 2012

Els errors de l’Alícia

L'Alícia i les subvencions culturals

Diu l'Alícia que no hi hauria retallades tan dures a la sanitat si no es donessin subvencions a les entitats culturals i es destinessin aquests diners als hospitals. Bé, cal admetre que és una veritat com un temple. De la mateixa manera que també ho és que no hi hauria retallades, ni a la sanitat ni enlloc, si Espanya ens deixés de robar i tots els nostres impostos es quedessin aquí. Tampoc no hi hauria retallades socials tan grans si deixéssim d'invertir estèrilment en l'exèrcit espanyol (que les úniques guerres que ha guanyat han estat quan ha massacrat la pròpia població). No hi hauria tantes retallades si, com deia Muriel Casals, els partits catalans, entre els quals el PP, no fossin finançats amb fons públics. I tampoc no hi hauria retallades tan grans si suprimíssim d'una vegada les quatre diputacions provincials o el ministeri de Cultura.

Però, és clar, l'Alícia ja sap ho tot això, però no en dirà ni mitja paraula. I no en dirà ni mu perquè a ella no li interessa la veritat; només li interessa l'afebliment del catalanisme polític, cultural, econòmic i social. Se li veu el llautó quan posa Òmnium com a exemple de les entitats culturals que vol deixar de subvencionar. Per què no va parlar de les cases regionals de la FECAC? O de la Feria de Abril? Hom podria adduir que ella parlava d'entitats culturals, i seria cert: com tothom sap, la FECAC i altres entitats no són associacions culturals, sinó autèntics dics contra la integració dedicats al manteniment de la flama nostàlgica espanyola.

Però l'Alícia, amb les seves afirmacions, ha comès un error de principiant, més digne d'un polític amateur que no pas d'un polític de raça. Criticant Òmnium i les altres associacions culturals ha demostrat la gran vàlua que aquestes organitzacions tenen en la reconstrucció nacional de Catalunya. Només pel fet que ella les hagi criticat val la pena fer-se'n membre i que el nostre Govern veritable els atorgui subvencions generoses, tal com va anunciar ahir Quico Homs. És com quan el PP critica els mitjans públics: símptoma de la gran feina que fan i de la necessitat imperiosa de la seva continuïtat. Per això cal demanar a l'Alícia que faci el favor de criticar públicament la Bressola, que convindria obrir d'una vegada l'escola de la Costa Vermella.

No és aquesta la primera vegada que l'Alícia comet errors elementals. La seva insistència en presentar-se com a gran campiona política de Catalunya evidencia la seva debilitat extrema i manca d'autoestima. "Dime de qué presumes y te diré de qué careces", que diuen els castellans. Fent-ho demostra, però això ja es veu a simple vista, el seu poc gust i elegància: els catalans veritables mai no ens vantem de res, i menys encara dels èxits. A més, és una actitud poc intel·ligent: si quan pacta amb CiU és una gran triomfadora, el dia que CiU pacti amb ERC serà una gran perdedora?

Jaume Clotet

Historiador i periodista

Article publicat a elSingulardigital.cat el dimecres 22 de febrer del 2012

La insubmissió fiscal

"Diem prou!", un crit de dignitat

Diem prou! Cada dia que passa està agafant més força la iniciativa d'Andreu Bartolomé i Maria Casademunt, propietaris d'un restaurant de Siurana, Priorat, amb deu treballadors, de negar-se a acceptar l'espoliació que pateix Catalunya per part d'Espanya. Farts d'aquesta situació i de la covardia de la classe política, van decidir que a partir d'enguany iniciarien una insubmissió fiscal consistent a pagar els seus impostos de l'IVA i de Societats a un compte corrent de la Generalitat de Catalunya. Ho han expressat amb aquestes paraules:

"La situació personal -els nostres tres fills en plena infantesa- i la professional -tenim diferents fronts oberts en uns moments ben difícils per al sector, en què no s'hi val a badar- ens ha frenat durant molts mesos. Primer esperàvem que els nostres polítics anessin tots a l'una -miracles a Lorda!-, després vam esperar que fos algú altre qui encengués la metxa. Però res, cada cop pitjor -sanitat, educació, cultura...-, ja no podem acotar més el cap. I aquí no passa res. Ha arribat el moment en què ens adonem que no tenim excusa. Massa avantpassats nostres van jugar-s'hi molt més del que se'ns demana que ens hi juguem nosaltres. Ara tenen més sentit que mai les paraules d'Heribert Barrera: "Tenim pressa, molta pressa!" Ens hi juguem el ser o no ser. Al nostre país tenim molta feina a fer, molt a millorar, però abans ens hem de treure aquest llast que duem des de la transició. La relació amb Espanya ens empobreix, ens desmotiva, ens divideix, ens fa perdre el temps... S'han acabat les reivindicacions folklòriques!. No us demanem un copet a l'espatlla. Us demanem que escolteu què sentiu pel vostre país, i com voleu que sigui el seu futur. I que actueu i que ens ajudeu segons la vostra consciència i valentia. [...] La nostra decisió no té marxa enrere."

Com ha explicat diàfanament el Cercle Català de Negocis, els catalans patim un robatori escandalós de 22.000 milions d'euros anuals que suposa la desaparició del 40% dels impostos recaptats a casa nostra, i això no hi ha cap país que ho pugui resistir. De fet, no es tracta només de no poder-ho resistir, sinó de tenir prou dignitat per no voler-ho consentir. Aquesta és la raó per la qual convé que no pari de créixer el nombre d'empresaris i d'ajuntaments catalans -com ara els de Berga i Arenys de Munt- decidits a fer que els impostos que paguen es quedin a Catalunya en lloc de deixar que se'ls emporti un altre país. I perquè això s'agilitzi, més enllà de l'estimulant i documentada pàgina de diemprou.cat amb milers d'adherits, cal que la Generalitat faciliti les coses a l'empresariat. És molt important que els empresaris insubmisos sàpiguen que poden comptar amb la receptivitat del govern del seu país en aquest sentit. Tal com estan les coses, hauria de ser precisament el govern el més interessat a acabar amb el saqueig espanyol de Catalunya. Al capdavall, les retallades que estem patint són la terrible conseqüència de tot plegat.

I és que estem parlant d'un robatori sense parangó a Europa. Un robatori que està abocant Catalunya al caire de l'abisme amb infraestructures obsoletes i amb una degradació letal en àmbits bàsics, com ara la sanitat, l'ensenyament i tota mena de serveis socials, a més de l'anorreament de la nostra identitat i cultura i de la persecució sistemàtica de la nostra llengua amb la intenció de convertir-la en una andròmina inútil i residual. Espanya, mitjançant l'ús de la força, ens ha fet administrativament espanyols. Però sap que amb aquest extrem no en té prou. Li serveix per espoliar-nos i per enriquir-se amb els nostres recursos, però no li serveix per convertir-nos veritablement en espanyols. Per això s'enfurisma insatisfeta i es converteix en el viu retrat del subjugador que observa desolat com, per més cops que violi la víctima, només en podrà posseir el cos, mai la ment.

Victor Alexandre

Escriptor i periodista.

Article publicat al diari e-Notícies el dimecres 15 de Febrer del 2012.

Cornuts i pagar el beure

Els impostos dels catalans

Benjamin Franklin deia que a la vida només hi ha dues coses inevitables: la mort i els impostos. Tenia raó: ningú no està eximit de pagar impostos, però el que es constata cada dia és que n’hi ha que en paguen molts i n’hi ha que molt pocs. Catalunya està escanyada fiscalment, mentre que Andalusia, Extremadura, Galícia, Astúries i tutti quanti viuen alegrement de les aportacions “solidàries” dels altres. I això, a Catalunya, cada dia cou més i de manera més unànime. No és estrany, doncs, que el suggeriment de la vicepresidenta Elena Salgado que la Generalitat apugi els impostos per tal d’eixugar el seu enorme dèficit hagi causat indignació i escàndol a Catalunya.

Apujar impostos? Però si Catalunya ja és l’autonomia que els paga més impostos de tot l’Estat, i amb diferència! Els catalans paguem més per l’Impost sobre la Renda, per Successions i Donacions, per finançar la sanitat (el cèntim sanitari de recàrrec als carburants), per les transmissions patrimonials i per la matriculació de vehicles. El cas més característic d’abús és el de la sanitat: Catalunya té un dèficit per aquest concepte de 850 milions anuals, perquè el seu finançament per habitant és baixíssim: 1.295 euros per cap davant dels 1.658 d’Extremadura, per exemple. La diferència és abismal i possibilita, a damunt, que hi hagi autonomies que ofereixin serveis com operacions de canvi de sexe pagades per la seguretat social. Quant a l’ensenyament, hi ha moltes autonomies que aporten menys a l’Estat que Catalunya i que tenen ordinadors gratis a les aules (mentre que les famílies catalanes n’han de pagar la meitat).

Els greuges ja fa massa temps que s’acumulen i a Madrid, enlloc de buscar solucions no fan sinó proferir declaracions delirants com la d’Elena Salgado. Ens prenen els diners, espremen fins al darrer euro, deixen els serveis bàsics catalans en precari i, a damunt, demanen que paguem més, ens insulten i ens acusen d’insolidaris. El dèficit fiscal català reconegut pel mateix Ministeri d’Economia que dirigeix Elena Salgado, i que es pot consultar al web, es xifra en el 9% del PIB o en 18.000 milions d’euros. Ho ha tingut pendent la vicepresidenta quan ha tractat del dèficit català i ha insinuat que cal apujar impostos?

Francesc Puigpelat i Valls

Escriptor i periodista

Article publicat al Butlletí num.366 de la FCO el dimarts 14 de febrer del 2011