Corrandes d'exili

En ma terra del Vallès // tres turons fan una serra, // quatre pins un bosc
espès, // cinc quarteres massa terra. // "Com el Vallès no hi ha res".

Una esperança desfeta, // una recança infinita. // I una pàtria tan petita // que
la somio completa.
Pere Quart (Corrandes d’exili)




25 de juny 2022

I no passa res...

El 23 de juny de 2021, Joaquim Forn, Oriol Junqueras, Raül Romeva, Josep Rull, Jordi Sànchez i Jordi Turull, sortiren de la presó de Lledoners després de prop de quatre anys privats de llibertat. Dolors Bassa i Carme Forcadell també van rebre l’indult i el mateix dia van abandonar les presons de Puig de les Basses i Wad-Ras. La concessió dels indults va ser una coreografia política de llarg abast. Dissenyada minuciosament des de la Moncloa, materialitzada des del Ministeri de Justícia i compartida només amb els interlocutors necessaris per evitar més turbulències de les imprescindibles. De la sortida dels centres penitenciaris de Lledoners, Puig de les Basses i Wad-Ras ara se'n compleixen dotze mesos, i aquesta imatge suposa l'únic fruit substancial del diàleg amb l'Estat que es va proposar emprendre Pere Aragonès quan va aterrar a la presidència de la Generalitat.

Aquesta mesura ha suposat, a part de la llibertat condicionada dels presos polítics, el virtual desballestament del procés d’independència i la pràctica desaparició dels seus líders. Malgrat que alguns d’ells encara continuen fent activitat política, per culpa de les seves inhabilitacions, només poden fer-la des de la rereguarda. Alguns d’altres ―com Josep Rull, Jordi Cuixart o Joaquim Forn― ha abandonat els seus càrrecs i es mantenen més o menys al marge del procés. Aquesta ha estat sens dubte la gran victòria de l’Estat espanyol. L’aniversari d’aquesta data ―carregat, doncs, de simbolisme― ha estat el moment triat per reobrir formalment el diàleg entre el Govern central i la Generalitat, després de llargs mesos de xocs i desacords arran dels nombrosos atacs a les més elementals normes democràtiques, que han culminat amb l’escàndol de l’espionatge dut a terme per l’estat espanyol a polítics independentistes. La pregunta que ens hem de fer ara és: passarà res després d’aquest diàleg? Sincerament creiem que no, ja que l’experiència ens ho demostra a bastament. Vegem-ho.

L’estat espanyol ha destrossat sistemàticament tota mena de drets fonamentals que, en els primers moments, ens va impressionar: estomaquen la gent per votar!, envien milers de policies!, empresonen a líders civils i polítics!, sentencien a deu anys de presó la presidenta d’un Parlament!... com pot ser que una democràcia europea faci aquestes barbaritats? I va passar i després han anat passant més i més coses, com és possible? Segur que passarà alguna cosa i mai passa res. Vam conèixer els escàndols del rei corrupte i semblava que tremolava la monarquia i ha tornat amb un jet de superluxe a veure els nets, ha anat de regates i també ho hem normalitzat, tampoc ha passat res. Hem sabut que s’espiava a tota la ciutadania, especialment la independentista, sense cap argument ni suport jurídic, i llavors pensem: això és un Watergate, això és molt gros!... i ja està, ja s’ha dit, hi ha una mica de bromera i no passa res, perquè home... “tot el món espia”. I ara hem sabut ―perquè l’inefable comissari Villarejo ho ha explicat amb pèls i senyals― com van manipular la campanya electoral catalana, amb la complicitat del senyor Rajoy que va felicitar-lo personalment per haver esgarrapat, gràcies a les clavegueres,  dotze escons al President Mas. Com es va manipular també la campanya municipal perquè no pogués guanyar en Xavier Trias, i ho declaren amb tota normalitat i no passa res. Perquè en nom de la ‘sagrada unidad de España”, es pot fer qualsevol barrabassada antidemocràtica i això ho han decidit a dretes i esquerres, en una democràcia que és un autèntic fangar. I no passa res.

Si alguna vegada heu dubtat que estar dins l’estat espanyol era el pitjor que ens podia passar com a ciutadans, si alguna vegada heu tingut dubtes que l’única alternativa que tenim per viure en un país decent, mínimament sòlid, amb unes estructures democràtiques mínimament presentables, és fugint tan aviat com puguem d’aquest país anomenat Espanya; si algun cop ho hem arribat a dubtar, ara ja no podem vacil·lar més. Per tot plegat, resulta molt esperonador llegir el tuït que ha fet, des de l’exili, el MHP Puigdemont parlant dels esdeveniments judicials  i polítics que han succeït recentment al nostre país, i on escriu: “Una societat democràticament sana no pot assumir que es cometin aquests crims en nom seu, o fent-la servir d’excusa: exigiria una depuració de responsabilitats. No és el cas d’Espanya, perquè no és una democràcia sana, ni completa, ni plena”. Llegiu aquest fil de tuït tot seguit.    

Puigdemont ha piulat

Arran de totes les informacions que van apareixent sobre l’Operació Catalunya i les proves que demostren la responsabilitat penal d’alguns dels seus protagonistes, m’ha semblat oportú parlar d’algunes coses; ho faré d’una manera una mica llarga. Espero que no ho sigui massa.

Queda demostrat que ministres, diputats, policies, fiscals, jutges, editors i periodistes s’han organitzat per atacar l’independentisme (hi falten empresaris i banquers, però ja acabaran sortint): aquesta és una trama real, encara activa, que Espanya mai no investigarà. La vam denunciar des del primer minut, però uns i altres van convenir fer caldo gros perquè tenien interessos comuns; no van tenir interès a recollir la denúncia d’uns fets que tothom sabia que s’estaven produint i sí a amplificar el relat dissenyat pels caps de la trama. Igual com passa amb la corrupció de la monarquia espanyola, la majoria de la classe mediàtica espanyola va callar i se’n va fer còmplice. Tractant-se de la unitat d’Espanya no prenen cap mena de precaució: el benefici perseguit era superior a la pèrdua democràtica ocasionada.

Qualsevol país democràtic (per tant, no dels de pandereta) reaccionaria davant d’això i hi hauria conseqüències. Una societat democràticament sana no pot assumir que es cometin aquests crims en nom seu, o fent-la servir d’excusa: exigiria una depuració de responsabilitats. No és el cas d’Espanya, perquè no és una democràcia sana, ni completa, ni plena. Té els fonaments podrits. Que a hores d’ara cap fiscal no hagi ordenat diligències contra Fernández Díaz ni Sánchez Camacho és la prova d’aquesta profunda podridura, irreversible. No té cura. Que el PP no hagi sentit una forta pressió mediàtica, política i social per exigir responsabilitats a aquests dos destacats membres del seu partit, és un símptoma del mateix. Com ho és la confessió de l’exdirector d’El País sobre l’intent de sabotejar l’acord d’investidura.

A tota aquella gent que es fa il·lusions creient que les revelacions de l’Operació Catalunya poden provocar una sacsejada, que abandonin tota esperança. Pessigolles en el millor dels casos. Els criminals continuaran als seus llocs, mentint i enfotent-se de les víctimes. Ho han comprovat durant més de quaranta anys: els crims dels seus antecessors han quedat literalment esborrats dels arxius policials espanyols, com bé es va recordar ahir a l’acte organitzat al Parlament Europeu per parlar de memòria històrica i del cas de Martín Villa.

Dit això: cal denunciar i cal deixar en evidència que la justícia espanyola és una farsa, amb jutges fent política, delirant amb trames russes mentre tenen davant dels seus nassos la mare de totes les trames i no fan res. A Espanya, la justícia no és igual per tothom. Jutges i periodistes patriòtics empastifen el bon nom de persones honestes com Josep Lluis Alay i Gonzalo Boye sense cap mirament, vulnerant drets fonamentals només perquè ens estan fent costat i, en canvi, són incapaços de menar una investigació profunda sobre les clavegueres. La guerra bruta no és patrimoni del PP, com saben bé les víctimes dels GAL i com sabem tots els espiats per ordres del PSOE en l’escàndol del CatalanGate, que es va fent més gran a mesura que més ferma és l’oposició socialista a investigar-ho. Tant se val PP com PSOE.

Tot això ha de servir per tenir memòria i per saber qui tenim al davant quan ens asseiem amb un representant de l’Estat espanyol. Hi tenim tot això. Per entendre’ns, no hi podem dialogar com aquell que dialoga amb un funcionari europeu per parlar dels Next Generation. Hi hem de tractar partint de la realitat que abans he descrit, i ignorar-ho és una irresponsabilitat. Menteixen, espien, conspiren, corrompen, subornen, arruïnen bancs d’altres països... És evident que per anar a dialogar amb aquesta gent totes les precaucions són poques. Per això no serveix de res anar-hi sense tenir fixades prèviament les condicions i la metodologia. Abans d’asseure’ns, això hauria d’haver quedat clar. No serveix de res anar-hi permetent que l’altra part decideixi qui hi va i qui no. Ni serveix de res anar-hi dividits. No serveix de res més que per perdre el temps, contribuir a desmobilitzar i desesperançar. Han passat molts anys, massa, i damunt la taula no hi ha ni una sola proposta espanyola per resoldre el conflicte polític amb Catalunya. Admetem-ho d’una vegada: no en tenen cap.

Arribats a aquest punt, l’independentisme ha de fer un replantejament que, per ser eficaç, només pot ser unitari. Recuperem l’estratègia i la iniciativa, reagrupem forces, refem confiances i respectem-nos tots. No hi sobra ningú. Ni els anomenats hiperventilats ni els acusats de traïció ni els titllats de processistes, lliristes i octubristes, ni els de la pagueta, ni els tuistars, ni els convergents… El referèndum el vam fer amb tots ells.

La fórmula la sabem.

MHP Carles Puigdemont

130é President de la Generalitat

Fil de tuït publicat a  #krls.eth / Carles Puigdemont   el dijous 23 de juny del 2022


16 de juny 2022

Rufián no té remei

El “Diccionario de la Lengua de la Real Academia Española” en la seva primera accepció defineix el terme “rufián_ana” de la següent manera:  1. m. y f. Persona sin honor, perversa, despreciable”. Potser el cognom del diputat d’Esquerra Republicana li escau com anell al dit a la vista de les seves declaracions, antigues i recents, i a la seva actuació en el ‘Congreso’ de Madrid. No han passat ni tres mesos de les incendiàries  declaracions de Gabriel Rufián, especialment ofensives contra el president Carles Puigdemont, admetent com a cert i assumint completament el relat de les clavegueres espanyoles sobre Rússia i l’independentisme català, que el portaveu d'ERC al Congrés, Gabriel Rufián, ha tornat a provocar un nou episodi de tensió entre els socis del Govern català en referir-se a l'expresident, Carles Puigdemont com un "tarat" per proclamar la independència de Catalunya la tardor del 2017. Ràpidament, el president Aragonès ha desautoritzat el diputat, i després de les crítiques de Junts, Rufián ha optat per disculpar-se i explicar el sentit de les declaracions, però la metxa de l’explosiu ja estava engegada i era molt complicat aturar-la.

No ho ha aconseguit Pere Aragonès i encara menys el líder d'ERC, Oriol Junqueras, que ha assegurat aquest divendres que manté la confiança en el portaveu de la formació al Congrés, Gabriel Rufián, afegint: “Em sento molt orgullós de la gent que sap rectificar”. Ho ha dit en una entrevista de TV recollida per Europa Press, i en la que ha reblat: "tots els candidats d'ERC a qualsevol de les eleccions que hem fet tenen tota la nostra confiança, la de l'organització i la meva, i els nostres portaveus tenen tot el nostre suport", ha afegit Junqueras en preguntar-li per les declaracions de Rufián. Tal vegada ja va essent l’hora i el moment de demanar a Esquerra Republicana i als seus líders que defineixin clarament la seva estratègia enfront del repte independentista, ja que el balanç de l’actuació dins el Govern de la Generalitat per part d’ERC, està resultant completament ruïnós, perquè no s’ha obtingut res del que es pretenia, fora d’ocupar el poder i tenir uns càrrecs ben remunerats.

Recentment, l'exvicepresident del Parlament, Josep Costa, ha retret a diferents líders polítics com el mateix Gabriel Rufián i també a Oriol Junqueras d'haver canviat radicalment el seu discurs. "Molts ens sentim emprenyats amb la gent que renega del que vam fer i que diuen que som tarats els que ho defensàvem". Considera que el gir de guió de Rufián és el més vistós perquè "era una persona molt expressiva quan defensava una cosa i ara és igualment expressiva quan defensa el contrari. Això el poble no ho entén". En aquesta mateixa línia, també ha observat que Junqueras, des de la seva estada a la presó ha canviat, ja que segons ell, "era una persona admirada quan explicava que amb Espanya no hi havia res a negociar perquè mai no hi arribaràs a un acord i si hi arribes no el compliran. I ara afirma que hem de negociar i arribar a acords amb Espanya. Ara la gent no ho entén això".

A banda dels efectes que el dard de Rufián i la posterior redempció puguin tenir en les esquerdades relacions entre els socis de govern, la qüestió de fons rau en una manera de fer política  ―i Rufián no en té l’exclusivitat― en què compta més el recorregut mediàtic i la potencial viralització a les xarxes d’una declaració que el contingut de la mateixa declaració. Ens toca viure l’era de la ‘infoxicació’ i, en l’àmbit de la política, també s’imposa el tot s’hi val per ser el centre d’atenció. L’únic objectiu és no ser invisible, i per això el màrqueting del segle XXI s’ha apropiat de la frase “que parlin de mi, encara que sigui malament”. Resulta interessant, a la vista del rebombori provocat per aquest fet, llegir l’article d’en Víctor Alexandre titulat  ”Gabriel Rufián o la política de taverna del port”, on recorda el que diu la dita que ‘al setembre cadascú cull el que sembra’, i Rufián és la collita d’Esquerra a partir del moment que va decidir que li calia enviar gent al Congrés espanyol disposada a dir estirabots. Llegiu l’article tot seguit.

Gabriel Rufián o la política de taverna del port

Les declaracions del diputat d’Esquerra Republicana Gabriel Rufián, el 8 de juny passat, qualificant el president Puigdemont de “tarat”, per haver proclamat la independència (en comptes de convocar eleccions autonòmiques, oi que sí?), són d’aquelles que no tan sols es desqualifiquen soles sinó que ofereixen un retrat força diàfan del nivell intel·lectual i educacional del seu autor. No sobtarien gens venint d’un pinxo d’una taverna del port envoltat de la seva claca de abascales, però dites per un diputat català al Congrés espanyol en representació d’un partit que diu ser independentista i d’esquerres van molt més enllà, perquè desqualifiquen les sigles i fan que la gent, molt legítimament, es pregunti si Rufián, amb aquest comportament, no fa res més que el que s’espera que faci, que és dir en veu alta allò que la cúpula pensa o diu en veu baixa.

L’insult és tan greu que no pot ser negligit amb una simple desautorització verbal per part de Pere Aragonès i unes no menys simples excuses del diputat llengut. Un diputat que escup una injúria contra el president de Catalunya a l’exili i que, per extensió, desacredita l’escó que ocupa i el partit que representa, no pot continuar exercint i hauria de ser expulsat de la formació. I encara més quan, com és prou sabut, aquesta no ha estat ni molt menys la primera vegada que Rufián ha hagut de disculpar-se per comentaris tavernaris.

Però Esquerra no només no l’ha expulsat, sinó que aquests dies les patums del partit no han parat de passejar-se pels mitjans de comunicació dedicant-li lloances i ratificant-lo com un dels seus, ja sigui com a diputat a Madrid o com alcaldable a Catalunya. Fixem-nos en la insistència d’Oriol Junqueras afirmant que Rufián té “tota la confiança” d’Esquerra i que se sent “molt orgullós de la gent que sap rectificar”, i en la de Joan Tardà dient que el fet que Rufián s’hagi disculpat “l’honora”. S’adona de la maniobra, el lector? No en té res, de nova. És antiquíssima i es fa servir en àmbits molt diversos. Em refereixo a banalitzar una agressió mitjançant la victimització de l’agressor. Talment com si la presentació d’excuses esborrés l’agressió i ja no hi hagués cas. Així de fàcil. Es tracta de sacralitzar les excuses tot elevant-les a la categoria de virtut. A partir d’aquí, Rufián esdevindria una víctima dels qui exigeixen una acció dràstica d’ERC i critiquen l’operació de maquillatge que el partit li ha muntat.

Però hi ha un detall molt important que Junqueras i Tardà obvien deliberadament: Rufián no presenta pas de seguida i per iniciativa pròpia les seves excuses. És només arran del rebombori que s’ha creat i de l’ordre pública que li envia Pere Aragonès de viva veu, que Rufián s’excusa. I ho fa seguint el patró marcat pel Borbó emèrit, ara fa deu anys, quan, també forçat a l’ombra, va dir: “Lo siento mucho; me he equivocado y no volverá a ocurrir”. Minuts després d’aquestes paraules, totes les patums monàrquiques ja deien exactament el mateix que diuen avui Junqueras i Tardà: se sentien “molt orgulloses de la gent que sap rectificar” i consideraven que aquelles excuses “honoraven” l’agressor de Botsuana.

No cal dir que tota disculpa que no és espontània i que no ve del cor és més falsa que un euro de fusta. En aquest cas, seria pura xerrameca destinada més aviat a treure Esquerra del mal tràngol que no pas a treure’n Rufián. Diu la dita que al setembre cadascú cull el que sembra, i Rufián és la collita d’Esquerra a partir del moment que va decidir que li calia enviar gent al Congrés espanyol disposada a dir estirabots que li aportessin quota mediàtica en forma de tall de quinze segons reproduït per ràdios, teles i premsa digital com si fos un espot publicitari, un espot que, si s’hagués de pagar, seria prohibitiu.

Joan Tardà era una peça d’aquesta estratègia: “Mori el Borbó!”, “Perdoneu, però algú ho havia de dir!”, etc. I Rufián, després d’un temps de compartir-hi bancada, va ocupar el seu lloc i s’ha convertit en la cara visible d’Esquerra en el seu paper de guàrdia pretoriana de Pedro Sánchez, que només li vota en contra quan sap que el Gobierno té garantit el resultat favorable amb altres vots. Són escenificacions de cara a la galeria, ja que Sánchez sap prou bé que, si d’Esquerra depèn, té garantit el govern d’Espanya fins a la fi dels temps. Perquè, és clar, és que si no ve la dreta, eh?, i… ui, quina por! Sort en té Catalunya, del PSOE!

Gabriel Rufián no és únicament a Madrid per donar visibilitat mediàtica al seu partit, també hi és per complir la missió del poli dolent, que, com tothom sap, no és cap altra que la d’endolcir la imatge del poli bo. Tant l’un com l’altre pensen exactament el mateix, per això treballen plegats, però per obtenir els resultats que persegueixen necessiten que hi hagi contrast. Evidentment, no estem parlant de policies, sinó de la imatge clàssica dels dos plats de la balança. Hi ha empreses que sovint alternen aquestes dues figures per aconseguir un contracte més satisfactori en les negociacions. Esquerra també. La dolenteria de Gabriel Rufián ha permès que Pere Aragonès, ordenant-li una disculpa, es presenti com l’home assenyat que Catalunya necessita.

Víctor Alexandre

Escriptor

Article publicat al digital  elMón.cat  el dimarts 14 de juny del 2022

10 de juny 2022

Desànim polític

Qualsevol persona interessada amb la política catalana que ressegueixi les xarxes socials amb regularitat ha d’haver notat que, en els darrers mesos, s’ha produït una deriva dels postulats independentistes cap a un cert desànim. Prova d’això pot ser la desaparició progressiva de les estelades dels balcons i finestres dels pobles i ciutats. La darrera enquesta de la Generalitat assenyalava que el percentatge de catalans favorables a la independència és sensiblement inferior als contraris a la secessió. Es nota a les trobades familiars, amb amics, amb companys de feina, on fins fa poc partidaris i contraris a la independència discutien amb més o menys passió sobre el procés; ara sol imperar el silenci; diuen que és aigua passada. La pandèmia sens dubte hi ha influït, i també la crisi econòmica per la invasió d’Ucraïna. Però preval la decepció  i el desencís que molts independentistes han tingut amb els actuals líders dels partits separatistes.

Una part significativa del moviment independentista, aquell que es va mobilitzar el 2010 i va omplir avingudes i carreteres des de la sentència del Tribunal Constitucional contra el darrer Estatut de Catalunya, no entén el viratge cap a la moderació i el pragmatisme del Govern Aragonès. La taula per al diàleg proposada per Pedro Sánchez està congelada. Ha demostrat ser un miratge per a l’estratègia pactada d’ERC i PSOE del “qui dia passa any empeny”. Lluny queda aquell 9 de juny de 2017 ―acabem de complir el cinquè aniversari― en què el Govern de Catalunya, juntament amb tots els diputats independentistes al Parlament de Catalunya van anunciar la data i pregunta pel referèndum de l’1-O, en un acte solemne al Pati dels Tarongers del Palau de la Generalitat. En aquests cinc anys han passat moltes coses i poques de bones pel que fa a la nostra autoestima com a catalans. Des de l’empresonament i l’exili dels líders més preparats per plantar cara a l’Estat espanyol, fins a la repressió i persecució més brutal contra qualsevol intent de llibertat nacional del poble català.

No és gens estrany doncs que el sentiment independentista hagi anat minvant aquests darrers temps i el desànim hagi niat en el nostre imaginari col·lectiu. Després de 2017, Espanya ha aconseguit fer un "divide et impera" és a dir "divideix i regna" o el que ve a ser igual "divideix i guanyaràs". Les clavegueres espanyoles han atiat i provocat l'enfrontament entre els diferents col·lectius d'independents i els seus líders, fins a provocar la seva dissolució, desaparició o irrellevància electoral. Recordem per exemple, Primàries Catalunya', Moviment Corrent Roig, Suport Civil Català (SCAT), Front Nacional de Catalunya (FNC) i també el Partit Nacionalista Català (PNC), tots presentats a les eleccions del 14-F i que no van obtenir representació parlamentària.

Aquests darrers mesos s’estan aixecant algunes veus que demanen la creació d’un nou partit netament independentista que pugui escombrar del panorama polític català als tres partits (ERC, JxC, Cup) que maneguen avui el tema al Parlament. Totes aquestes veus diuen que, com sigui que els partits ‘tradicionals’ han esdevingut uns ‘traïdors’ a la causa de l’independentisme, cal un partit nou que arreplegui tot aquest sentiment de frustració i el lideri de forma majoritària. En principi sembla difícil que una nova formació, creada de bell nou i sense un líder potent i magnètic pugui tombar les estructures d’uns partits forts i creats algun d’ells des de fa desenes d’anys i amb milers de càrrecs que viuen del partit i que lògicament el voten a ulls clucs. No els interessa a aquests càrrecs que hi hagin dissidents dins el partit per poder mantenir així els seus sous i les seves prebendes.


El full de ruta de l'ANC, que va ser aprovat per àmplia majoria el passat mes de març, ha reobert un debat que no és nou en l'independentisme, especialment després de la tardor de 2017: la creació d'una candidatura que ompli un suposat "quart espai" en el si del moviment, al marge dels tres partits existents. L'èxit d'una opció com aquesta  ―que previsiblement optaria per una defensa radical de la independència, s'apartaria del debat ideològic i de la gestió del dia a dia, i miraria d'explotar el descontentament respecte de les tres formacions actuals― és ara com ara complicat. Potser el que caldria ara, més que la creació de nous partits, és una sacsejada equivalent a la que va viure el mapa polític del país del 2010 al 2015. Una mobilització que ho canviï tot. Aquest és l’argument que esgrimeix l’exvicepresident del Parlament de Catalunya,  Josep Costa, en el seu article titulat  ”Amb un nou partit no solucionarem res”, que podeu llegir a continuació.

Amb un nou partit no solucionarem res

Els partits polítics són un mal necessari. Són eines que arreu del món han corromput i fet malbé la democràcia. A més, la lluita de poder que és inherent al partidisme sol ser incompatible amb la bona política. Però encara no s’ha inventat el sistema democràtic sense partits. Per tant, no cal ni justificar que millor tenir-ne que ser governats per un sistema de partit únic, que és com funcionen moltes dictadures.

Per altra banda, la realitat és que a molts de nosaltres no ens calen partits per fer política. Perquè estem acostumats a la democràcia directa, a fer-la nosaltres sense delegar-ho en uns representants. De fet, la bona política, especialment la política transformadora, sovent es fa millor fora dels partits. Sobretot perquè requereix molt més que votar i sumar vots. L’activisme, la mobilització, els moviments amb capacitat real de canviar la societat, normalment xoquen amb els partits perquè aquests els tenen por. Més encara quan són al govern.

L’independentisme de base, molt majoritàriament, ha arribat a la conclusió que el partidisme és un dels principals problemes del moviment ara mateix. La lluita per l’hegemonia, l’ambició de sumar càrrecs i controlar institucions, ha desplaçat les estratègies compartides per fer la independència. En definitiva, els partits han demostrat que prioritzen la seua lluita pel poder, per uns interessos particulars, en comptes de la lluita per fer efectiva la República.

Una de les lliçons del 2017 hauria de ser que només votant no farem la independència. Hem votat i hem guanyat i encara no som independents. Per tant, l’evidència és clara. Per això seria un error pensar que els problemes que tenim s’arreglen només votant. O que hem de deixar de votar a uns i votar uns altres i ja està. La qual cosa inclou la idea de crear un nou partit. Partits i llistes noves en sorgeixen cada vegada que hi ha eleccions, i de la majoria no n’arribem a saber mai res, més enllà de trobar paperetes desconegudes el dia de les eleccions.

Si m’ho permeteu, només als partits els interessa fer-nos creure que tot el nostre poder rau en una urna i una papereta. Certament, molts milions de paperetes donen molta força i molta legitimitat. I a tothom li agrada poder votar una opció que el representi bé. Però sense les desenes de milers de persones que quan ha calgut han posat i defensat les urnes, i comptat els vots, la força de les paperetes no s’hauria pogut expressar. Ni més ni menys.

La mobilització independentista que va començar el 2009 es podria dir que va afavorir l’aparició d’un nou partit. Era fins a cert punt lògic en un context (el segon tripartit) en què cap opció representava els activistes que s’havien organitzat per escampar el moviment de les consultes populars. Però Solidaritat amb prou feines va entrar al Parlament (gràcies a la potència d’un lideratge com el de Joan Laporta) i en va desaparèixer a les següents eleccions.

El sorgiment d’un nou partit nacionalista/independentista és el menor dels impactes que l’inici del procés va tenir sobre el mapa polític. La majoria dels partits actuals són els mateixos, però el procés els va canviar poc o molt a tots. Qualsevol semblança del Parlament actual amb el de fa 13 anys és pura coincidència. Partits que s’han refundat, que s’han trencat, que han canviat de líders, de sigles, de programa, de política d’aliances. El panorama ha variat com de la nit al dia.

El 2015, amb les eleccions plebiscitàries, molta gent que 5 anys abans ni s’imaginava fent política, es va trobar a una llista transversal com era Junts pel Sí. Unes noves sigles, amb nous líders i amb una proposta trencadora: declarar la independència. Aquesta llista va capgirar completament el relat, la dinàmica de competició entre partits i va mobilitzar molta gent que no participava mai en campanyes electorals. Coses que un nou partit no hauria pogut aconseguir.

En certa manera, recuperar la dinàmica de partits ben estructurats i endreçats i que competeixen per l’hegemonia és recuperar la normalitat autonòmica. Fins i tot si algun dels partits fa un discurs rupturista o que pretén donar compliment al mandat de l’1-O. En aquest context, entrar en el joc dels partits amb una nova opció, amb tots els obstacles que es trobaria per competir en igualtat de condicions, no és cap garantia de canviar el panorama.

Per això més d’una vegada he defensat que per malbaratar el seu esforç, creant partits de futur incert, millor no treure els activistes del carrer. La seua força és molta més que la de qualsevol votant, i fins i tot que la de qualsevol militant de partit. El que cal ara és una sacsejada equivalent a la que va viure el mapa polític del país del 2010 al 2015. Una mobilització que ho canviï tot. Més que competir amb les seues regles, es tracta d’obligar-los a jugar amb les nostres i de marcar-los de ben prop.

Cal, en definitiva, que cap partit pugui donar per suposat que seguirà existint en 5 anys i que cap polític pugui donar per suposat que seguirà tenint càrrec a les pròximes eleccions. Sabem com fer-ho perquè ja ho hem fet.

Josep Costa

Polític i jurista

Article publicat al digital  elMón  el dissabte 04 de juny del 2022