S’està perfilant un poble català autònom, al marge dels partits. Un subjecte polític crític i tan divers com ho són tots els pobles. Això ho afirma l’Anna Punsoda, una periodista filla de Concabella, la Segarra, que va llicenciar-se en periodisme i en filosofia a Barcelona i ara està instal·lada a Hamburg, on comenta l'actualitat política i cultural d'Alemanya. Amb la visió ampliada que li proporciona la distància, ha escrit un magnífic article que podeu llegir tot seguit al nostre Blog, i on afirma: “A dia d’avui encara hi ha qui parla de dos eixos, progressisme i nacionalisme, que agafant-los contraposats ja no serveixen per explicar el país” Ara que molts estem de vacances i podem llegir una mica més, val la pena esmerçar uns minuts del nostre temps de lleure repassant les consideracions que fa aquesta periodista catalana al seu article.
Els dos eixos i l'últim cagarro
Entre els meus amics hi compto un bolxevic que abans votava ICV i que ara vota la CUP. Sempre que sortim a sopar, la conversa s’encalla als mateixos episodis: si els germans Badia eren o no dos feixistes que, sota l’aura de la catalanitat, van ataconar els obrers impunement, si els d’UDC exageraven l'anticatalanisme de la CNT per victimitzar-se i apropar-se als conservadors espanyols, si el president Pujol va aportar unitat i orgull a un poble apallissat, o si el ‘tites, tites’ va ser el joc per engreixar la família.
Sempre donem tombs a si el catalanisme era i continua sent l’amenaça que uns quants exhibien a Madrid per forrar-se gràcies a la misèria de molts catalans. I donem tombs i més tombs a fins a quin punt la lluita social s’ha usat, a Catalunya, com un mecanisme d’espanyolització amable i subtil. Fa deu anys, el meu amic i jo érem la pubilla en estat de xoc perquè a la Barcelona socialista es parlava molt castellà, i el noi perpètuament indignat per l’imperi de Convergència i la complicitat de la classe mitjana. Érem un vot a favor de l’Estatut, perquè val més això que un cop de roc a les dents, i un vot en contra, perquè l’oportunista del president de dretes vol l’amor de Zapatero al preu de vendre’ns un cagarro d’Estatut. Ara som dos farts de la puta, la Ramona, els tertulians sempre fidels al guió i els intel·lectuals que parlen de ‘dreta sobiranista’ amb sous de quatre mil euros, que no dic que no ho puguin fer, només dic que cal entendre que fa emprenyar.
Explico això perquè a dia d’avui encara hi ha qui parla de dos eixos, progressisme i nacionalisme, que agafant-los contraposats ja no serveixen per explicar el país. S’està perfilant un poble català autònom, al marge dels partits. Un subjecte polític crític i tan divers com ho són tots els pobles. No hi ha catalanista, ni amb carnet d'ICV, capaç de justificar un Pedro Guerra dient que no vol cantar al Concert per la Llibertat perquè aquella ja no és la seva causa. I tret dels militants més fanàtics, no hi ha convergent que no perdi la cara de vergonya pel cas Palau.
És cert que encara tenim molts tics provincians, com les corrues d’independentistes manifestant-se a la seu del PP. O com els encomis d'autors nostrats en articles com ‘Una solució política per a Catalunya'. De veritat volem que ideïn una solució per a Catalunya, com si fossim el seu fill rebec? Necessitem tutela? Som o no som un ens independent, una nació? Ho tenim tot per ser una nació com les altres, des de lladres d’americana a monges bolxevics. Ho tenim tot, excepte, potser, la capacitat de confiar i de perdonar-nos. Quan jo era petita, a casa van riure's del meu pare perquè va votar el PI, l’exitós partit de l’Àngel Colom i la Pilar Rahola. Els que aleshores se’n reien, fa dies que van a manifestar-se amb l’estelada. Me’n guardaria prou de fer-los cap retret, perquè em sembla que la base d’un poble és la comprensió profunda dels seus ritmes i les seves pors. Comprenc perfectament que fa mig any el meu amic bolxevic no es refiés dels moviments de Convergència, però a les altures que som hauríem d’anar acceptant que el president Mas, en aquest sentit, ho està fent bé.
Potser d’aquí a dos anys podrem deixar de llegir Catalunya al dictat d’Espanya, alliberar-nos dels dos eixos i del seu encreuament, que perverteixen conceptes i el sentit dels vots. Caldrà pressionar Convergència perquè no accepti el tracte de finançament autonòmic o el traspàs de competències que oferirà Rajoy. Caldrà estar atents a les noves gestes del Cerillo del Palace, que mirarà de convertir-se en el príncep d'una Navarra catalana, amb el suport de la dreta i l’esquerra espanyoles. Caldrà vetllar perquè ERC no perdi electorat si aprova uns pressupostos terribles el 2014, a canvi de dia i hora de la consulta al mateix any. I caldrà mirar que els de més a l'esquerra no quedin al marge del moviment general, com a la Diada. Perquè no sé si cal o no encerclar La Caixa, però sé que som en un moment clau. No tornarem a tenir una conjuntura com la d'ara. Una Espanya tan debilitada, una Convergència entre l’espasa i l’espasa, un PSC sense discurs, un líder d’ERC que no molesta ningú i que no diu cap bajanada. Un any i mig, a tot estirar dos, i podrem tenir els mateixos problemes que els de qualsevol Estat, imagini's si som ambiciosos. Dubto que el meu amic i jo ens posem mai d’acord pel que fa a Companys, a la CNT o al president Pujol. Però estaria bé que, quan ens jubilem, no haguem de discutir si els els nostres bolxevics no podien fer altra cosa que posar-se de cul al procés perquè va liderar-lo el president de Convergència. Estaria bé no rabiar perquè PP i PSOE, per debilitat d’ERC i CiU, ens van colar el gol més gros de la nostra història democràtica. I potser ara no podem fer res més que tirar endavant amb el líder d'un partit amb la seu embargada, però també estaria bé poder dir que el cas Palau va ser l'últim cagarro que, en nom de Catalunya, ens vam empassar.
Anna Punsoda
Periodista
Article publicat a elSingulardigital.cat el dijous 15 d’agots del 2013
La cimera que van celebrar els partits polítics catalans, convocada pel president Artur Mas, per parlar de l’atac al nostre sistema educatiu, va ser molt positiva. Lluny de dividir Catalunya, tal com pretenien des de Madrid, l'actitud del govern espanyol està unint com mai els partits catalans. Son 107 contra 28, es a dir 80% contra 20%. Si això no és majoria senyor Wert pleguem: l’objectiu de la seva reforma, no és pas millorar la qualitat de l’ensenyament, del que es tracta és de reformar ideològicament l’escola catalana i la immersió lingüística. Francesc Homs, ha dit també que la reforma plantejada pel ministre Wert és “una reforma constitucional encoberta”. Per tot això la nostra Norma havia de dir-hi alguna cosa, no podia callar i prou, i ara se’ns presenta emmurriada i ens diu “NO ENS TOQUEU EL CATALÀ”. El President Jordi Pujol, escriu un article molt interessant sobre aquest important tema que tot seguitpodeu llegir.
El nucli dur del catalanisme
Del catalanisme o del nacionalisme català. Dues expressions equivalents. O, per dir-ho en termes més discursius de la reivindicació catalana, de mantenir la seva identitat i de disposar dels instruments polítics, econòmics i institucionals per a conservar i desenvolupar la seva personalitat pròpia. Generalment, plantejat en un marc espanyol on això sigui possible. Ara amb el dubte per part de molts de si realment això és possible. Però sigui quina sigui la formulació política i institucional que finalment es propugni proposar o establir, cal recordar quin és el nucli dur del moviment de reivindicació catalana des de la segona meitat del segle XIX. És la llengua i la cultura. I la memòria i la consciència històriques. També l’economia. També la política. Però el desencadenant primer i principal han estat la llengua i la cultura. Hi ha nacionalismes basats en la religió, o en l’ètnia o la raça, o en la geografia i la distància. O només en l’economia. No és el cas de Catalunya. El nucli dur del moviment català és sobretot la llengua.
Avui no tothom parla català a Catalunya, com sí que era el cas l’any 1900. Però continua sent el que li confereix personalitat pròpia. També li dóna personalitat que hi hagi una bona, molt bona, convivència entre catalanoparlants i castellanoparlants. O més exactament entre catalans catalanoparlants i catalans castellanoparlants. Que uns i altres hagin fet seva la formulació catalanista –indiscutida des de fa més de seixanta anys– que «català és tota persona que viu i treballa a Catalunya». En un país que es va formar durant segles entorn de la llengua catalana, que ha evolucionat, però que no ha perdut els fets que el fan diferent, que són la llengua pròpia, la cultura i la consciència lligades a aquesta llengua, la seva memòria. Incorporant-hi una altra llengua, a causa, sobretot, de la vinguda a Catalunya de molta gent castellanoparlant, amb un alt grau d’integració social, humana i de consciència.
Avui, per tant, podríem dir que el que confereix caràcter diferencial a Catalunya és el català, la bona convivència de català i castellà, i de catalanoparlants i castellanoparlants. De fet, que continuem essent i volem continuar essent. En la línia d’una altra afirmació també dels anys seixanta, «Catalunya, un sol poble». Però això requereix el manteniment del català. Com a llengua també a l’abast de tots els catalans, és a dir, de tots els que viuen i treballen a Catalunya. I com a llengua respectada i valorada.
Amb tot això durant els darrers trenta anys hem arribat a construir una societat catalana que ha funcionat bé. I en què tothom, o la molt gran majoria de la gent, s’hi ha sentit còmode. Hi han contribuït diverses coses. Una d’elles, l’estat del benestar. Una altra, una societat oberta i participativa. També la convivència lingüística i social. I això ha estat un dels objectes de la immersió lingüística. Que sempre ha estat en el punt de mira de sectors polítics, socials i ideològics molt importants a Espanya. I més ara, més que mai. Ara, per una banda, creuen que ens poden destruir. Però, per l’altra, també veuen que ara la reivindicació catalana és molt potent. Per l’altra, també s’adonen que tot el sistema institucional espanyol, i no només l’econòmic, de dalt a baix, està en crisi.
Però en el plantejament de xoc frontal destructiu propi de sectors que des de fa ben bé quatre o cinc anys dominen la política espanyola, això encara exalta més la seva agressivitat. I la seva voluntat de neutralitzar definitivament, de residualitzar i d’escombrar allò que veuen com una anomalia, com un cos estrany que fa nosa. I això és Catalunya no entesa com el que el llenguatge franquista l’anomenava una “peculiaridad” o una “lengua vernácula”, sinó com un país de debò de cap a peus. I que té com un fet molt determinant la llengua catalana, un fet que significa arrels fondes de passat, estructura mental i cultural, eina de respecte, de convivència i integració. El català, més que mai, no és només allò que n’hem dit el nucli dur del catalanisme. És el nucli dur de Catalunya. El que més garanteix la seva continuïtat en el temps, el que més reclama per part de tothom un esforç de convivència i de respecte. En benefici de castellanoparlants i catalanoparlants. En definitiva, de Catalunya.
Per assegurar tot això, fa més de trenta anys es va implantar la immersió lingüística a les escoles. Que en tots sentits ha estat un èxit. Perquè ha permès que el català no quedés ofegat. Ha permès assegurar que el català fos de coneixement general per part de tota la gent de menys de quaranta o quaranta-cinc anys, i assegurar la barreja de la població infantil (no solament catalans i castellans, sinó de totes les procedències). I que ha complert el compromís que a Catalunya tots els escolars coneguessin bé tant el català com el castellà (que va ser un compromís molt principal del govern de Catalunya ja des del primer moment). I el cert és que el mateix Ministeri d’Educació ha dit repetidament, oficialment, que el coneixement de la llengua castellana per part dels escolars catalans no és inferior al dels estudiants del conjunt de l’Estat. I si bé és cert que hi ha hagut alguna queixa, molts poques, de pares que voldrien escoles totalment castellanoparlants –per tant, la segregació del sistema escolar–, també ho és que n’hi ha hagut, també molt poques, de pares que les voldrien només en català. I això també segregaria. No és el que convé a la societat catalana.
El català, dèiem, és el nucli dur de la reivindicació de Catalunya com a país, com a personalitat col·lectiva. I la immersió és una eina molt principal de creació de cohesió i de convivència. Per això sempre s’ha advertit que l’atac contra la immersió, per més bé que s’adornés, representava una línia vermella per a Catalunya. A no traspassar. Perquè es veu d’una hora lluny que l’objectiu seria mirar d’anar arraconant el català. Que, repeteixo, és un fet determinant de la identitat catalana.
Per això ja fa molts anys, i repetidament, la Generalitat i quasi tots els partits polítics catalans han dit sempre que ha calgut que la immersió lingüística era una línia vermella a no traspassar. Perquè afecta un dels elements més essencials de la personalitat de Catalunya, i de la política de cohesió i de convivència de Catalunya. I de progrés social i cívic. Que el Tribunal Constitucional va validar l’any 1994, però que darrerament un altre Tribunal Constitucional de “dudosa constitucionalidad” ha invalidat. I ha obert la porta perquè, en aplicació de la política que ara s’imposa en els cercles dominants de Madrid, s’engegui una operació amb la idea de veure si ara acabem amb aquesta anomalia –segons ells– que és el català. Amb arguments, un to i unes actituds de molts anys enrere i que ens pensàvem que havíem superat. I als quals ara caldrà oposar-se, amb mentalitat com sempre convivencial i integradora, però amb rotunditat.
Jordi Pujol
President de la Generalitat (1980-2003)
Editorial del Butlletí núm. 320 del CEJP del 12 de desembre del 2012
Davant de l’actual tessitura nacional el govern de CiU, amb el seu president en primera línia, es veuen obligats a emprendre accions cada vegada més arriscades. Des de fa un parell d’anys que ja veiem que Espanya es transforma -degenera a còpia de dèficit públic-, i a marxes forçades esdevé una trampa absolutament mortal per als interessos catalans, a més d’un verí cada vegada més letal per a la seva identitat com a nacionalitat diferenciada. Arriba el moment de dir les coses clares: el PP i CiU ja no poden arribar a més acords, la demanda pel pacte fiscal no trobarà cap resposta -ho sabíem-, i la situació econòmica del nostre autogovern no dóna més de si. Així, la intervenció en la quota d’autogovern de què encara gaudim és imminent, una intervenció que significaria el punt i final a qualsevol il·lusió d’encaix.
És aquí on la situació es torna veritablement tràgica. L’Estat espanyol és una joguina rabiosa: el seu poder per a fer mal a Catalunya és molt i molt gran, en qualsevol moment pot tallar el pressupost per a les nòmines dels funcionaris -per exemple-, a més de poder emprendre altres maniobres de pressió més o menys colonial. Espanya ha estat des de fa massa temps un invent insostenible: un dia o l’altre havia de caure la il·lusió de tota aquesta bombolla immobiliària i administrativa, elevada sobre institucions inventades -i sobre diner europeu ben barat o regalat-, sobre la imitació del model d’autogovern català.
És ara quan el nostre Govern ens necessita: ha de saber fins a quin punt el múscul del sobiranisme, del catalanisme, està darrere del President; ara no toca posar-se exquisit ni menjamiques, el Govern ha de saber que compta amb la confiança d’un electoral majoritari, que les enquestes que afirmen que el pacte fiscal és una demanda pràcticament unànime i que ja som majoria -pelada, ai- els partidaris d’un estat propi no són paper mullat, sinó un encàrrec, una exigència dirigida a les nostres elits polítiques.
Les elits econòmiques, ja ho sabem, són sempre porugues, i no pot ser d’una altra manera. Els interessos es mouen amb peus de plom, i tot el que volen és estabilitat i xarop de prudència, les aventures no solen anar bé per a les carteres més inflades del país. No ens ha de sorprendre, doncs, que es demani que Mas rebaixi les demandes de sobirania fiscal, i que calli i es posi -sentit d’estat, en diuen- al costat d’Espanya en aquesta aventura.
L’ombra del Sis d’Octubre del 34 és allargada i tètrica. El milhomenisme català va ser contraproduent en aquella vella jornada: la lliçó està apresa, em sembla, encara que jo he sentit que alguns dels homes més importants d’aquest govern -ho he sentit de la seva boca, tot i que era tard i potser havien tastat massa vi- estan disposats a anar a la presó.
Jo no sóc partidari de muntar escenes patètiques -ni de fer el ridícul-, però si no s’està disposat a arriscar i a jugar fort, tot plegat pot morir-se com un peix a la pols. S’ha de passar de la ganyota indignada al gest polític arriscat: reitero que la nostra classe política té un país a darrera, no com a l’any 1934. Si el pacte fiscal ha d’acabar a les escombraries -com l’últim Estatut que ens vam inventar- Catalunya necessita ja desfer-se d’aquesta vella retòrica babaua que l’empeny sempre a quedar bé, però sense improvisacions ni gestos plens de patetisme.
També n’hi ha que estan a l’aguait aquí, a casa nostra, vells voltors que esperen des d’una ambigüitat estratègica a on han de situar-se, i que ara van passant la maroma amb articles plens de doble joc, i tot perquè així després podran quedar com a lúcids i podran titllar el president de covard i ploramiques. El país carrega també amb tota aquesta genteta, que s’ha abonat a la feina d’anar empastifant les coses fins a reduir-les als marges de la seva mediocritat.
Per sort, però, Catalunya té un President, un home que fet i fet és el principal actiu polític de què disposa Catalunya. Amb independència que hom sigui o no de centre dreta o de centre esquerra, Artur Mas és ara l’home de Catalunya, i els qui especulen amb les seves paraules i juguen a llençar-lo als lleons no fan sinó danyar la imatge i la força del país.
Eleccions anticipades i referèndum.
Melcior Comes
Llicenciat en Dret i escriptor
Article publicat al diari elSingulardigital.cat el divendres 20 de juliol del 2012
51-21-21. Aquestes són les xifres: 51% votaria Sí a la independència, 21% votaria No i un altre 21% s’abstindria. No només això, com he llegit en el bloc del senyor Alexandre Miquel, “segons l’enquesta del CEO l’abstenció activa en el referèndum seria del 21,1%. Per tant, com a màxim, votaria un 78,9% del cens. I amb aquestes dades extraordinàries de participació, el SÍ guanyaria amb un 64% front el 26% que aconseguiria el NO.” Senyors, parlem seriosament: o ens ho creiem o pleguem.
És interessant que la darrere enquesta del CEO hagi sortit uns dies després d’unes declaracions que va fer el Sr. Pere Navarro afirmant que Catalunya estava abocada a ser un país lligat, d’una manera o altra, a Espanya. Ara ja sabem que la majoria opina tot el contrari, que Catalunya està abocada al que ella decideixi, i que ara decideix la seva llibertat i deslligar-se, d’una manera o altra, d’Espanya. També fulmina els arguments del Sr. Jorge Fernández Díaz sobre la necessitat d’evitar caure en temptacions independentistes i centrar-se en la crisi. Ara ja sabem que els catalans opinen que la millor manera de centrar-se en la crisi és, precisament, caient de ple en la temptació independentista.
Per tant, ni el fatalisme de pertànyer a Espanya ni la crisi no han alterat una voluntat ferma, ans el contrari. Amb un sentit comú envejable, la resposta catalana és 51-21-21. Unes xifres raonables i assenyades. Punt i apart.
Ara bé, o ens ho creiem o pleguem. L’independentisme no pot continuar essent una excusa, ni un passatemps, ni un somni, ni una vaguetat deliqüescent, ni un eslògan, ni un roc a la faixa, ni, molt menys, un esport que es practica els caps de setmana. Existeix una majoria política i social. El fet és d’una transcendència absoluta, cabdal. No prestar-li atenció, no actuar en conseqüència, és atacar directament els fonaments del dret a decidir, ja que el poble ha decidit: volem un Estat propi.
No només això, la majoria social independentista comporta també una alteració substancial en la idea del dret a l’autodeterminació: senzillament, ja no es tracta d’un dret, s’ha transformat en un deure. S’ha acabat, doncs, esperar el reconeixement de cap dret per part de ningú; el que hem de fer, per tant, és exigir-nos el deure a l’autodeterminació. Cada u de nosaltres és responsable d’aplicar-se aquest deure a la seva vida i actuar en conseqüència.
Pompeu Fabra va dir: “Cal fer comprendre el catalanisme, no com una política, sinó com una doctrina que abassega tota l'ànima, ordena tots els nostres actes i dóna sentit a la nostra vida”. Canviant tan sols “catalanisme” per “independentisme” la frase continua plenament vigent. No ens fem més trampes a nosaltres mateixos. Que la nostra vida tingui sentit.
Quim Torra
Advocat, editor i escriptor
Article publicat al diari elSingulardigital.cat el dijous 28 de juny del 2012
Sorprèn fins a cert punt les veus que s’aixequen darrerament sorprenent-se de l’evolució política de Convergència cap a posicions clarament sobiranistes. Per evitar eufemismes innecessaris i per entendre’ns cap a posicions que defensen l’estat català propi dins la Unió Europea.
Convergència és una formació política que neix amb vocació de defensa de la nació catalana i ho fa des d’una clara aspiració de centralitat política. També ho fa des de la transversalitat ideològica la qual cosa permet al partit de Pujol ja ens els seus inicis situar-se en una línia diferenciada dels partits polítics “normals” que segueixen rígids posicionaments doctrinaris. De fet aquesta és la gran virtut de CDC i que ha possibilitat tradicionalment als convergents eixamplar la seva musculatura política i la seva base social. Convergència reivindica la catalanitat i ho fa des de posicionaments que poden ser assumibles per democristians, liberals i socialdemòcrates i per no adscrits. Pujol és un home que té, des de fa molts anys el país al cap, i defensa la nació catalana dins un Estat espanyol ja democràtic on molts esperen un encaix polític i institucional. Els anys setanta foren anys d’anhels i d’il·lusions que el temps acabaria desemmascarant la trista i crua realitat. Una realitat d’un estat com l’espanyol que es veu forçat a tolerar la identitat catalana però que aspira a anorrear-la quan així li sia possible. Amb aquestes llavors, no és sorprenent, que sigui molt difícil, o impossible, poder arribar a punts d’entesa duradors. Si Pujol hagués tingut aquesta informació a l’inici de la democràcia probablement CDC hagués fet el pas cap a l’independentisme molt més ràpidament. Ara és molt fàcil fer segons quins posicionaments però fa quaranta anys les coses, i el país, no estaven per segons quines aventures.
Però Jordi Pujol i la gent de Convergència van defensar sempre la idea de fer país i, tal vegada sense tenir-ho present, ells són els responsables directes dels viaranys independentistes que avui brollen pel Principat de Catalunya i per la pròpia Convergència. Fent la TV3, Catalunya Ràdio, la immersió lingüística i un seguit de polítiques actives en favors del país aconseguiren, insisteixo tal vegada no intencionadament, que naixés tota una gran generació de militants independentistes que anhelaven viure en un país normal. Ni més ni menys.
Pujol no va fracassar ans al contrari va assenyalar i marcar un camí o una drecera que ens conduirà a la llibertat nacional. Era molt legítim als anys seixanta o setanta cercar l’encaix dins una Espanya plurinacional. Quina altra opció plausible teníem llavors? La independència era una quimera i tot just sortíem del franquisme que cal no oblidar va ser un sistema que procurà la mort nacional de Catalunya. A més els efectes psicològics del franquisme encara perduren la qual cosa explica en part el temor de part de la ciutadania cap a la independència. Pujol va tenir la gosadia de proclamar allò que molta gent somniava però que no gosava. Alguns per covardia d’altres per ser descreguts i alguns també per peresa o mandra. Pujol se la jugà i vencé a enemics molt poderosos alguns per cert que des del franquisme canviaren la jaqueta i es feren suposadament progressistes. Un toc de vellut i tot enllestit. Pujol i la gent de Convergència apostà pel país, la seva gent, el teixit empresarial i associatiu, el territori i descavalcà a molts que encara avui no entenen el motiu de la seva derrota. Guanyà tots aquells que el veien com un pagès o camperol i que el menystenien per la seva voluntat inesgotable de parlar l’idioma de la terra i en definitiva defensar el país. Avui el seu llenguatge dels setanta és el llenguatge polític i institucional de la gent del país. Fins i tot d’aquells que mai han votat ni votaran a Convergència. Això no és un fracàs és una victòria rotunda un triomf majúscul. El país el dia, que trigui molt temps, que el president Pujol ens deixi haurà de fer un gran acte de generositat cap a ell i cap a tot allò que ell representava. No és cap fracàs és, continuo insistint, una gran victòria pels catalanistes i pels demòcrates. Les dues coses, per cert, sempre van unides.
Si avui Convergència és independentista ho és lògicament per la seva militància però ningú que sigui de bona voluntat i bon enteniment pot oblidar ni menystenir la feina, a voltes sorda i sempre constant, dels homes i les dones que van acompanyar des de la primera hora al president Pujol. El seu fill Oriol, no dubto que ho té ben present, en recull el testimoni, i n’és potser el primer deutor. Com ho som tots nosaltres. A tots ells el reconeixement de la gran feina feta al servei de la nació catalana i al servei d’un projecte polític que neix per defensar la nostra identitat nacional. Dins d’Espanya és impossible fora hi ha un univers que actuant amb coratge i lucidesa serà ple d’oportunitats. Deixem la proclama per un altre dia i fem la feina sorda i constant que ens va ensenyar el president Pujol. És la garantia d’èxit no pas de fracàs.
Marc Gafarot
Llicenciat en Humanitats per la Universitat de Navarra
Cap de relacions internacionals de la Fundació CATmón.
Article publicat a elSingulardigital.cat el dimarts 27 de març del 2012.
El dijous 5 de maig es va celebrar al Casal Pere Quart de Sabadell, la sisena Sessió i última del cicle d’informació i debat “SOBRE LA INDEPENDÈNCIA DE CATALUNYA”, que ha organitzat amb un èxit notable l’Associació Sabadell Memorial amb la inestimable col·laboració de la Unió Catalanista de Sabadell, sota el títol:
“Catalunya en una cruïlla històrica”
Aquesta darrera sessió ha consistit en un debat sobre la independència de Catalunya, entre tots els assistents a la sessió i els quatre conferenciants que han participat en el Cicle com a ponents. Per obrir el debat i com introducció, els conferenciants van fer un resum de les seves respectives intervencions i que cronològicament van ser:
Miquel Crusafont i Sabater, historiador.
Va parlar dels orígens de la nació catalana. Formació de l’Estat català. Diferencies històriques en la idiosincràsia entre els catalans i els castellans o espanyols. Invasió i pèrdues de les llibertats individuals, polítiques i nacionals. La repressió i el genocidi cultural que pateix Catalunya des de fa 300 anys per part de l’Estat espanyol. Impossibilitat de poder-nos entendre.
Carme Forcadell i Lluís, filòloga.
En la seva intervenció va comentar els problemes que el català esdevingui la llengua pròpia i nacional de Catalunya. Política d’exterminació del català per part del govern espanyol. Impediments que posa la Unió Europea per declarar el català com llengua oficial. Necessitat de que la Generalitat de Catalunya i els catalans defensin activament la llengua pròpia de Catalunya. Predomini del català a la xarxa, gràcies a que el govern de Madrid no pot fer res per impedir-ho.
Joan B. Casas, economista.
Va fer un repàs de l’economia i l’explotació de Catalunya. L’espoli fiscal que pateix el nostre país i que és de 22 mil milions d’euros anuals i que equival a un 12 % del PIB. Va afirmar que el Fons Monetari Internacional diu que si Catalunya fos independent, seria un dels estats més rics del món. El primer pas en aquest sentit és l’obtenció del Concert Econòmic.
Manel Pagès i Panadès, enginyer.
Va parlar de la independència de Catalunya i de l’Estat català, afirmant que aquests projectes nacionals no tan sols son possibles, sinó que son desitjables i necessaris si volem subsistir econòmicament i com a poble. Cal treballar perquè la massa crítica d’independentistes assoleixi un nivell de més d’un 55%. La Generalitat de Catalunya és l’embrió del futur Estat i el Parlament és l’organisme que l’ha de proclamar.
Després d’aquesta introducció per part dels ponents, és va iniciar un intents debat amb els nombrosos assistents que omplien el saló d’actes del Casal Pere Quart. Es va poder constatar la unanimitat de totes les persones que van intervenir en el debat, de la necessitat que en aquests moments té Catalunya d’aconseguir la independència i cal que tots els catalans, la societat civil i els partits polítics treballin per aquest ambiciós i alhora necessari objectiu.
Durant molts anys, el catalanisme s'ha dedicat a fer pedagogia a la resta de l'Estat. Es tractava d'explicar-los la nostra realitat perquè ens acceptessin. Fer-los veure que teníem una llengua i una cultura pròpia, una identitat diferenciada, etcètera. Els intents d'aquesta via pedagògica han tingut un resultat decebedor. Espanya no vol acceptar la pluralitat nacional, cultural i lingüística de l'Estat. Ni tan sols ho volen els que allà es proclamen federalistes. No tenen cap necessitat i, de fet, se senten més còmodes i forts negant la complexitat de l'Estat que ens ha tocat viure.
Arribats a aquest punt, l'única via pedagògica que té sentit és la interior. De portes endins, amb els set milions i mig d'habitants del Principat en primera instància, i amb els dotze milions dels territoris de parla catalana, que és la manera que es fa servir per dir Països Catalans. Fins que els ciutadans que viuen aquí no entenguin què ens està passant, el catalanisme, el sobiranisme i l'independentisme no se'n sortiran. Ara que la crisi és greu i ens toca el rebre a gairebé tots, és quan les injustícies que pateixen els catalans respecte als espanyols s'haurien de conèixer majoritàriament.
Projecció internacional i voluntat de fer-nos sentir al món, sí. Obsessió pel pont aeri i pidolar l'acceptació de Madrid, ara ja no. Cal pedagogia, però amb els mateixos catalans perquè entenguin que amb 20.000 milions d'euros més anuals aniríem millor. El cens de l'eventual consulta pel pacte fiscal català ha d'estar ben informat. Saber què paga un català i què en rep, i comparar-ho amb l'aportació i el retorn dels ciutadans de la resta de l'Estat. Extreure qualsevol element passional del debat Catalunya-Espanya i centrar-se en dades irrefutables.
Molts de vostès han rebut correus electrònics d'amics que expliquen l'espoli fiscal, els quilòmetres d'autovies construïts a Catalunya i a l'entorn de Madrid, les beques dels estudiants catalans i a la resta de l'Estat o les inversions del Ministeri de Cultura per habitant aquí i allà. Doncs en lloc de correus d'amics, seria útil informació oficial, rigorosa i transparent per a tothom.
Saül Gordillo
Periodista
Director de l’Agència Catalana de Notícies
Article publicat al diari AVUI el dijous 17 de març del 2011
La propera legislatura no serà ni de govern tripartit, ni de pacte del Majestic ni de la independència de Catalunya: els paradigmes fets servir fins ara en política catalana ja no serveixen. L’únic avantatge del tripartit és que, posats a experimentar, ja podem dir que ho hem experimentat tot: el pacte de dretes, el pacte d’esquerres i el miratge de la utopia independentista. Serà, però una legislatura marcada per quelcom de ben diferent que tot això. Quelcom paradoxalment molt més transgressor que tot això: serà la legislatura del retorn a la seriositat.
Dic això governi qui governi, però especialment davant la previsió general d’un còmode govern de CiU. El retorn a la seriositat ultrapassa els resultats que s’esdevinguin: el país s’ha afartat d’experiments infèrtils i d’aquí que els mateixos artífexs del tripartit en reneguin. La divisió independentista també és un altre símptoma: el votant sobiranista malda per una formació amb garanties, amb solidesa, amb unitat, i no per reietons napoleònics amb missions de salvament. El nacionalisme s’ha de retrobar amb el relleu generacional, l’independentisme s’ha de poder posar d’una vegada la corbata, el socialisme ha de poder oferir alguna cosa més que obsoletes banderes vermelles. Ens hem fet grans tots plegats, això ha de marcat necessàriament els propers quatre anys i segurament la configuració del catalanisme majoritari del segle XXI.
Fer-nos grans vol dir que hem après el que val cada cosa, com les gasta Espanya i quins desastres som capaços de fer a casa, els límits de les paraules i dels fets, el sentit de la moderació i de la radicalitat, el necessari abandonament dels antics dogmatismes i un cert retorn a un sentit pràctic de la política. La política no la fan els articulistes i els teòrics, sinó els partits: entitats que necessiten millorar en representativitat democràtica i en connexió amb el món, sí, però que són encara l’eina per a transformar les coses. L’avantatge que tenim és que, en 15 anys, ells mateixos han copsat la necessitat de transformar-se i d’encertar el to de la nova partitura: la simfonia del nou catalanisme, que té un to més alt, però que no ha de desafinar ni ser dodecafònic. I que ha de saber improvisar, però amb base sòlida. Tot just n’estem aprenent.
Jordi Cabré i Trias
Advocat, periodista i escriptor
Article publicat al Butlletí num. 297 de la FCO el 10 de novembre de 2010
Ja res tornarà a ser igual. El 10 de juliol es van manifestar per Barcelona, sota el lema “Som una Nació; Nosaltres decidim” prop de dos milions de persones contra la sentència de mort de l’Estatut. Però el crit majoritari dels manifestants, era per la independència de Catalunya i la bandera omnipresent, l’Estelada. L’estupidesa i l’anticatalanisme visceral del PP, amb la complicitat del PSOE, han propiciat allò que volien impedir. En la seva obcecació paranoica per la indissoluble unitat d’Espanya, han enfortit un procés independentista, impensable fa ben poc temps i amb una empenta que res ni ningú podrà aturar.
Tot i la seva transcendència, els partits nacionalistes espanyols i els mitjans de comunicació madrilenys, han tergiversat, amagat o menyspreat, un esdeveniment que marcarà un abans i un després en el llibre de la història. També assenyalarà el moment en que va començar, la secessió de Catalunya de l’imperi espanyol. Tot sigui dit, un imperi decadent, obsolet i tronat. Que no es facin il•lusions la caterva d’ignorants, hereus del llegat franquista. El procés és irreversible i tard o d’hora, Catalunya tindrà un Estat propi que vetllarà pels seus interessos i pel benestar dels catalans.
L’Estat espanyol en la seva obsessió uniformadora i centralista, ha construït una entelèquia abocada al fracàs econòmic i polític. Imposar com un dogma de fe, que la unitat d’Espanya és sagrada, porta per la seva essència antidemocràtica i franquista, inexorablement a la desafecció. La seva incapacitat d’adaptar-se als canvis que conformen un nou ordre mundial, el condemnen a l’ostracisme. Per molt que ho vulguin ignorar i amagar, Espanya s’esfondra sense remei. La crisi institucional i econòmica que els Governs espanyols, amb el seu sectarisme jacobí i la seva incompetència han creat, és la constatació més evident de la necessitat de separar-nos.
Vicenç Canyadell i Xapel·lí
President de la Unió Catalanista de Sabadell
Per la seva transcendència i per ajudar a entendre el moment històric que estem vivint, adjuntem tot seguit diversos articles que recullen aquesta realitat que comença a quallar per tot Catalunya. També un enllaç que ens mostra una panoràmica de la gran manifestació patriòtica.
U: Tinguem-ho present: la manifestació ha estat molt important, però poc més que una joiosa demostració. El moment de la veritat comença ara. Massa sovint el poble català s'acontenta amb grans esclats que després deixa esllanguir fins a fer-se imperceptibles. Ara toca continuïtat en les vindicacions, i claredat i to d'unitat en la política i la societat catalana. Cal que la política espanyola entengui que el problema és de fons. La sentencia ha de suposar una inflexió inequívoca en la política catalana i en la seva manera d'afrontar la relació amb l'Estat. Ens hem de mentalitzar. La resposta tindrà la seva fase més aguda durant tota la propera legislatura.
DOS: Penso que el Parlament ha de fer un darrer gest de màxima expressivitat simbòlica com a última mesura abans de dissoldre's. Les institucions municipals tenen la possibilitat de fer coses conjuntes. Les entitats cíviques tenen marge per mostrar-se més bel·ligerants. Passat l'agost tocarà campanya electoral. Serà una campanya centrada en la doble crisi que ens encotilla: l'Estat i l'economia. Els partits hauran de ser precisos. Catalunya i l'Estat, Catalunya i la crisi. No és poc. Els ciutadans –desafectes amb la política– no acceptaran missatges buits, ni campanyes demagògiques, ni receptes vàcues bassades a criticar els contrincants sense oferir propostes clares. Les mitges veritats i les ambigüitats seran castigades. Davant la negació de l'Estatut el poble exigirà claredat, concisió i veritat. Qui millor ho expressi amb més facilitat guanyarà les eleccions. Qui les guanyi no ho tindrà fàcil. Haurà de ser capaç de configurar un govern fort; haurà d'aconseguir mobilitzar una gran majoria social inequívocament catalanista i disposada a donar consistència a un ideari renovat de país, a una voluntat compartida de futur i a un dibuix precís del model d'Estat que necessitem.
TRES: Em sembla clar que la sentencia haurà suposat la confirmació d'una nova fase del catalanisme. El catalanisme, des de meitats del XIX i fins avui, s'ha configurat agregant la voluntat de recuperar la cultura, el dret a ser nació i la democràcia. El catalanisme d'ara hi sumarà la voluntat de tenir un estat adient. La resposta dels catalans ha de ser aquesta: la exigència d'un estat que respongui amb eficiència als seus interessos i necessitats. Cultura, nació, democràcia i Estat seran el fonament del catalanisme vintiucentista. Els catalans voldrem per sempre un estat eficient i propi. Si és exclusiu o és compartit només dependrà del fet que en el futur sigui possible un pacte entre iguals. Personalment sóc partidari de situar les relacions amb l'Espanya actual -espanyolista i uninacional- en aquest imperatiu: només serà possible establir-les des d'un pacte entre iguals.
Penso, per tant, que la sentència obligarà els voluntariosos federalistes catalans a moure fitxa: ens haurem de desplaçar cap a l'opció de la independència sense renunciar al nostre afany federalitzador. Per dir-ho d'una altra manera: l'Espanya que la sentència dibuixa no deixa més marge que reclamar la independència, però la Catalunya que volem tampoc ha de renunciar al seu afany de federalització amb els pobles que l'envolten, siguin a Espanya o a Europa. Per dir-ho a la inversa: si a Espanya hi ha algú que es vulgui federar amb els catalans per construir un estat en igualtat de condicions, ja ens ho diran. Entretant mirarem de construir una nació i un Estat que pagui la pena i estigui a l'alçada dels reptes que tenim.
Ferran Mascarell i Canalda
Historiador i polític. Ex Conseller de Cultura
Article publicat al diari AVUI el diumenge 11 de juliol del 2010
Negació, menyspreu, ira i odi
Pocs s’esperaven una manifestació tan massiva com la que dissabte va rebentar els carrers de l’Eixample de Barcelona. Potser pocs també creien que la majoria de les consignes serien d’inequívoc caràcter independentista. Allò que a Espanya en diuen “problema catalán” es va fer molt més gros en una jornada en què la indignació per la sentència del Tribunal Constitucional es va combinar sàviament amb el civisme que domina la majoria de les convocatòries sobiranistes a Catalunya. L’11 de Setembre de 1977, després de suportar quatre dècades de dictadura, un milió de catalans van sortir als carrers per exigir l’Estatut. Dissabte passat més d’un milió –moltes més d’un milió–ho van fer amb una reivindicació nacional molt més ambiciosa. Centenars de milers de goles corejaven la consigna més repetida: “Independència!”.
Què ha canviat en aquests anys? L’actitud. Espanya va superar el franquisme amb un cert complex col·lectiu assumit a contracor. La dictadura havia intentar suprimir les diferència nacionals i fins i tot els matisos regionals. La imposició de l’Espanya castellana s’havia perpetrat amb una efectivitat horrible. Això explica concessions tan significatives com l’assumpció constitucional del terme “nacionalitat”. Però a poc a poc el temps ha anat portant l’aigua al solc de sempre. I ara l’Espanya majoritària –l’Espanya castellana– ha tornat lentament a considerar aquestes diferències nacionals com un problema. Un problema que cal combatre com una malaltia. Aquesta actitud explica les portades i les tonalitats de la ira a les portades dels diaris de Madrid d’ahir. Resseguir-les pot conformar el corpus d’un manual de patologies identitàries,
La primera actitud contra un perill, contra una “malaltia”, és negar-la. Per això el diari Libertad Digital reduïa el nombre de manifestants de Barcelona a 56.000. Contra l’evidència, negació. No hi ha problema, no hi ha malaltia, perquè l’afectat no la vol veure. Però en el fons hi ha consciència de l’autoengany. Per això la majoria dels articulistes d’aquest diari digital apel·laven de nou al boicot als productes catalans. Si eren tan pocs els infectats, per què cal recórrer a cauteritzar tota la ferida?
La segona resposta és l’autoafirmació. En aquesta línia, ahir el diari ABC convertia la portada en una pancarta on es podia llegir sobre els colors de la bandera “nacional” la consigna “Espanya, Espanya!”. Amb l’oportunitat que li ha concedit el futbol, l’ABC contraposava l’actitud patriòtica i sensata del blaugrana Xavi a la dels centenars de milers de manifestants de Barcelona. L’autoafirmació de la pròpia salut i el recurs als que consideren “sans” acaben, però, constatant la presència de la “malaltia”.
La tercera, finalment, és l’agressió. L’apel·lació al càstig diví. El Mundo d’ahir, paradigma d’aquesta opció, titulava: “Montilla rep el seu càstig després de presidir la manifestació més gran contra Espanya”. Aquí no es nega l’evidència. Es reconeix com un pecat que els culpables ja han començat a pagar.
Tots aquests mitjans, tots aquests senyors, s’ho haurien de fer mirar. No els agrada com és la Catalunya real. Per això la neguen, la menyspreen, l’odien o l’ataquen. Amb tota mena de recursos agressius. La consideren tara i malaltia. I encara s’estranyen que no sani. Potser si, senzillament, fossin civilitzats, com no ho han sabut ser al llarg dels segles, entendrien que es guanya més amb el convenciment i el pacte que no amb la violència i el càstig. Catalunya ha sabut sobreviure a una dictadura llarguíssima que va convertir en bandera tots aquests valors. Quatre dècades no els han servit per doblegar la malaltia. Els virus són persistents, malgrat la pretesa eficàcia de totes les teràpies abrasives. Què pretenen ara convertint de nou la diferència en transtorn? D’entrada, han aconseguit convertir-nos en plaga.
Vicent Sanchis
Periodista i escriptor
Article publicat a elSingulardigital.cat el dilluns 12 de juliol del 2010
Llençols i bugades
Ara que ja ens hem manifestat contra un Tribunal Constitucional que vulnera la Constitució, quan diu que la llengua catalana no pot ser preferent, malgrat el precepte que diu que el nostre idioma serà objecte d'especial ajut i protecció o la vulnera també quan se salta les seves pròpies sentències a favor de la immersió lingüística, potser toca pensar també en d'altres qüestions a part d'aquest TC que va indultar els Albertos. Tornem, doncs, a la vida real i normal, que sortosament encara pot continuar malgrat l'handicap de les mutilacions que ens van imposar Alfonso Guerra i el PP, que és qui va encetar tota aquesta confrontació a base de les taules petitòries que demanaven «echen una firma contra los catalanes». Per cert, un recurs que no van presentar contra els mateixos articles que figuren amb el mateix tenor literal els estatuts d'Andalusia i València. Cosa que també és per ella mateixa inconstitucional, perquè aplica una norma que no és igual per a tots, sinó únicament anticatalana. Anem, per tant, amb compte, que es comença amb l'antisemitisme i s'acaba amb l'holocaust. Poca broma!
Doncs bé, en aquests dies equivalents al 12 de setembre del 1714, si parem una mica d'atenció a tot allò que ens envolta, trobarem, sens dubte, seriosos motius de preocupació. Veurem, per exemple, que Agbar, venuda per «la Caixa» a una empresa estrangera (Suez), el primer que fa és, sense baixar de l'autocar, presentar una OPA hostil per a comprar Aigües de Sabadell. Veurem també la brillantíssima operació de Panrico, de la qual era conseller delegat Javier de Paz, l'amic més íntim del president Zapatero d'entre tots els qui es dediquen als negocis, avui feliçment col•locat de vicepresident de Telefónica. Per cert, que el fet que «la Caixa» sigui el primer accionista institucional de Telefónica no ha impedit la seva gran inversió a Inbursa, l'empresa de l'home més ric del món i principal operador telefònic de l'Amèrica Llatina, Carlos Slim. A primera vista sembla que és un cas com un cabàs de conflicte d'interessos, però la presència al consell en dues empreses competidores s'ha resolt amb el pueril argument que quan es parli de l'altra, Slim sortirà de la sala. En tot cas, la private equity Apax Partners, que va fer d'instrument per al gran pelotazo de la panificadora, una vegada tots els implicats van quedar satisfactòriament remunerats, al final ha deixat caure l'empresa.
Tanmateix, a cada bugada perdem un llençol, i a Catalunya les desgràcies no vénen mai soles, sinó, ans al contrari, massa seguides i sovint per culpa, negligència o incompetència de determinades entitats financeres. A part, és clar, de presumptes delinqüents com ara Mestre, el rei del port ara detingut per narcotràfic, o Demetrio Carceller, amo de la Damm, nét de l'expert en economia de la Falange i ministre d'Indústria del govern de Franco entre 1940 i 1944, acusat ara del més gran frau fiscal de la història en una truculenta trama de paradisos fiscals. Mentrestant ha fet també un pet com una gla l'imperi Sanahuja (Sacresa - Metrovacesa), malgrat els favors governamentals en els projectes Les Arenes, Finistrelles, terrenys requalificats arximultimilionàriament a Fecsa-Endesa, i tants altres casos que, com a mínin, resulten estupefaents. Recorden la compra de Caprabo? Doncs bé, ha passat a mans d'Eroski, i en un joc de mans digne del mag Fassman ha estat centrifugada fora de Catalunya.
Però, tal com diuen els cantants de blues a Bourbon Street - Nova Orleans, “you ain't seen nothing yet”, és a dir, encara no heu vist res. Perquè a la primera plana de la premsa estrangera de color salmó, ens avisaven la setmana passada que, després de l'aigua, el pa, els supermercats, etcètera, ara s'ha posat a la venda la joia de l'àvia, concretament Abertis (l'empresa de peatges), a fi de tapar els forats de Criteria i d'ACS i que el protagonista del leveradged buy eut tornarà a ser una private equity que serà la CVC.
Déu hi faci més que nosaltres.
Francesc Sanuy i Gistau
Advocat i polític. Ex Conseller de Comerç i Turisme
Article publicat al diari el Punt el dimarts 13 de juliol del 2010
Maleït encaix
L’extraordinària manifestació del poble de Catalunya, el passat dissabte 10 de juliol, marca un punt i final del maleït “encaix” de Catalunya amb Espanya. Aquesta desafortunada expressió de “l’encaix”, citada massa sovint, posa de manifest la relació d’inferioritat històrica de Catalunya enfront Espanya. Catalunya no s’ha d’encaixar amb Espanya, sinó, en tot cas, sentir-se’n part i col·laborar democràticament en un projecte comú. Evidentment aquesta opció no depèn només d’una de les parts, sinó de la voluntat d’ambdues. És clar que Espanya no ha acceptat mai aquesta democràtica igualtat de condicions. La sentència del Tribunal Constitucional torna a demostrar aquesta visió unificadora i imperialista espanyola on Catalunya no té espai per viure amb la dignitat que es mereix. Per cert, observo una obsessió malaltissa aquests darrers dies per part de sectors del PSC en parlar de l’opció federal d’Espanya. Haurem d’estar molt atents a aquest nou engany produït per la desesperació en què viu el socialisme català i espanyol davant el seu esdevenir. Federalisme ve del llatí foedus, que vol dir pacte. Un pacte entre parts en les mateixes condicions. Vaja, justament el que el Tribunal Constitucional ha tallat d’arrel. En tot cas que no ens enganyin, si Catalunya es vol federar amb la resta de l’Estat ja ho decidirem nosaltres un cop tinguem llibertat plena. Tota la resta és dilació i confusió al servei de la política espanyola.
Com deia, la manifestació, entre d’altres moltes coses, suposa un punt final a aquest maleït relat de “l’encaix”. Els catalans hem dit ben clarament que no volem seguir per aquest camí. Que volem decidir lliurement i com els altres pobles d’Europa el nostre futur col•lectiu. El milió i mig de persones (que ara la caverna mediàtica tracta de menystenir a un grupet d’uns pocs milers de violents radicals….) que van acudir a la manifestació han marcat clarament la voluntat de canvi en la relació de Catalunya amb l’Estat, imposant l’eix nacional a la política catalana.
Davant d’aquesta nova realitat ham de començar a moure’ns sense dilacions. Què cal fer ara? Aquesta és una de les preguntes que més persones es fan aquests dies. El calendari ha provocat que la sentència del TC, i la resposta multitudinària catalana, coincideixi aquesta setmana amb dos moments polítics cabdals. Un primer, cronològicament parlant, el debat de política general al Congrés dels Diputats. El segon, el ple extraordinari del Parlament de Catalunya a final de setmana, per valorar la sentència. És el moment de la POLÍTICA CATALANAen majúscules, negreta i subratllada. És el moment de donar resposta política a la voluntat del poble de Catalunya.
No ens podem permetre cap error, com caure en la distracció dels governs de falsa unitat que reclamen, ara, els qui veuen perillar les seves poltrones governamentals. Especialment aquells qui varen posar la clau en el pany equivocat. El pany del regionalisme i de la submissió al PSOE, tot fent president al perdedor Montilla. Com es pot parlar d’unitat, amb sinceritat, quan, per posar un dels molts exemples possibles, es sotmet a la primera força parlamentaria del país a un tribunal polític impropi d’una democràcia? Quina hipocresia. Justament ara és el moment del contrari. El moment de la valentia, del sacrifici i de la sinceritat amb el país. Amb el que som i amb el que volem ser. Un país normal a Europa amb un govern eficaç que lideri una societat plural, dinàmica i pròspera.
La sentència i la manifestació de dissabte han fulminat la legislatura catalana. Cal disposar, el més aviat possible, d’un govern fort i legitimat que pugui començar a concretar el camí marcat per la ciutadania el passat dissabte. Un govern nacionalment desacomplexat i que tingui una gran majoria que li permeti tirar endavant els seus projectes. El Dret a decidir ha de ser el nucli del nou full de ruta pels propers anys. Qualsevol altra opció és perdre el temps. Un temps que com deia Heribert Barrera dissabte és urgent. Tenim pressa. I haurem de posar tot el seny del món perquè aquesta pressa, que vol dir urgència, no ens porti a cometre errors estratègics.
Marc Guerrero
Doctor en Ciències Socials
Article publicat al diari digitalcrónica.catel dimarts 13 de juliol de 2010
La sentència del Tribunal Constitucional no ens hauria d’estranyar gens ni mica. Les especulacions eren vanes i la confiança estúpida. La desnaturalització de l’Estatut, la tenien prevista el PSOE i el PP. L’Estat espanyol ha imposat la seva lògica centralista. El resultat, és una traïció al poble de Catalunya, a la democràcia i a la raó. Els catalans no podem acceptar un text que no hem votat i que ens perjudica greument en tots els aspectes, especialment en l’econòmic. Tampoc podem consentir que ens proscriguin els nostres signes d’identitat i menystinguin la nostra història. Hem d’utilitzar sempre i proclamar amb orgull i convicció, que la llengua de Catalunya és el català i que l’espanyol és un idioma imposat per la força.
El més esperpèntic d’aquest vodevil, han estat els discursos ditiràmbics de les portantveus tan del PSOE com del PP, respecte a la retallada i la manipulació que ha perpetrat el tribunal. Diuen amb tot el cinisme i un indissimulat somriure de satisfacció, que l’Estatut mutilat que ens han endinyat, és impecable, constitucional i beneficiós. El més xocant de la jornada, és quan afirmaven solemnement, que la sentència, els hi havia donat la raó. De la qual cosa es dedueix, que tothom hi guanya menys els catalans. Es veu que a la sagrada unitat d’Espanya l’hi hem d’afegir, la unitat de destí dels partits nacionalistes espanyols. Ni esquerres ni dretes, espanyols a matar.
El vendaval que han desfermat, té tots els aires de convertir-se en un huracà devastador. Engendrat pel rebuig de l’Estat Espanyol a acceptar la realitat plurinacional i la diversitat cultural del seu territori. Alimentat per la contumàcia en mantenir el dogma de la indissoluble unitat d’Espanya. I sobretot afavorit per l’afany de mantenir l’espoli econòmic de Catalunya. Aquesta ventada pot ser tan forta, que acabi enduent-se la Constitució, l’Estat i el Tribunal que ho ha engegat tot a parir. Sense donar-se’n compte, han obert la caixa de Pandora.
Com és normal, els patriotes catalans, denuncien indignats, l’estafa, la burla i la befa del tribunal de la inquisició constitucional, caducat i desprestigiat fins al moll de l’os, però amb un poder desmesurat, més franquista que democràtic. Mentre el Govern Zapatero naufraga i s’ofega en la seva pròpia incompetència i fatxenderia, l’Estat de les Autonomies fracassa clamorosament. De retruc, Espanya se’n va al carall. No costa gaire diagnosticar i no ens equivoquem, que l’Estat espanyol té mala peça al teler.
Contra una sentència inacceptable i un tribunal execrable, la Generalitat, els partits i els catalans, l’han d’ignorar i fer cas omís d’aquesta imposició arbitrària, tal com han fet els ajuntaments del Port de la Selva i de Vilafranca del Penedès. No l’hem d’acatar, no la podem acceptar, ni l’hem de complir. La nostra desobediència ha d’arribar tan de lluny com puguem, tan com siguem capaços. Hem d’exigir el dret a decidir, per sobre d’una constitució colonialista i d’arrels falangistes. Només la força i la violència ens poden impedir d’exhibir els nostres símbols nacionals, parlar sempre en català, cantar els nostres himnes, proclamar que som una Nació, preparar la independència i lluitar per aconseguir un Estat propi. Si el nostre govern tingués la voluntat política suficient, aplicaria l’Estatut tal com el vam votar, tot ignorant una sentència ignominiosa i inacceptable. Aquesta actitud també ens aplanaria el camí cap a la independència, aplegant noves voluntats i adhesions al projecte sobiranista. Dels desenganyats, dels indecisos i dels nous vinguts.
Treure’ns del damunt el jou de l’Estat Espanyol, només serà possible si els catalans estem units en la defensa dels nostres interessos. Seria desastrós que el moviment catalanista es fracturés entre els que defensen l’Estatut i els que el rebutgen per inservible. Com més autonomia, poder polític i econòmic aconseguim, més possibilitats tindrem d’aconseguir la independència. Lluitar per un autogovern més fort, no està renyit amb la lluita per a la independència, ans al contrari, les dues es complementen i s’enforteixen. Cal saber aprofitar l’autonomia, per avançar cap a la plena sobirania.
Fan nosa aquells que en nom de la independència, menystenen les manifestacions a favor de l’Estatut. Aquests forassenyats es situen objectivament, en el mateix bàndol de l’anticatalanisme visceral, que lidera el PP. Aquestes accions que trenquen la unitat, per molta xerrameca radical que exhibeixen, a part de l’afany de protagonisme, només serveixen per donar ales a la quinta columna unionista. Anem doncs a la manifestació de protesta pel dissabte del 10 de juliol que Òmnium cultural convoca contra la sentència del TC i per la independència.
El periodista sabadellenc Josep Gamell ha parlat recentment amb un dels membres fundadors de la nostra associació, en Manel Pagés i Panadès, entrevista que fou publicada al Diari de Sabadell el dijous dia 20 de maig de 2010 en l’espai LA GASETA DEL DIJOUS.
En la llarga conversa mantinguda, el periodista qualifica en Manel Pagès de “sabadellenc i catalanista de soca-rel, un roc de la terra absolutament típic, inconfusible, personalíssim, indestructible que porta les quatre barres i l’escut de Sabadell a la sang”.
Per començar en Manel Pagès, responent les preguntes del periodista, fa un recorregut vital per la seva biografia, des dels records de la seva infantesa, passant pels seus jocs de nen i les seves primeres passes per l'escola i pels estudis de música al Conservatori. També recorda la seva vinculació amb l'Escola Industrial de Sabadell, primer com alumne i mes tard com a professor de física i matemàtiques. Desprès fa esment dels seus anys a l'Escola Industrial de Terrassa com estudiant de Peritatge i més tard la seva entrada al mon del treball, primer a l'empresa ASEA-CES i al cap d'uns any com a responsable de la nova fàbrica de ABB Motors a Sant Quirze
Més endavant el periodista vol esbrinar la seva vinculació amb Unió Catalanista de Sabadell i Pagès li diu que “després d’un llarg període de reflexió, un grup de sabadellencs, el 29 de maig del 2.008 vam constituir la Unió Catalanista de Sabadell. En aquesta reunió, també vam aprovar el document Manifest i Bases, amb el qual definíem el nostre moviment i que prefigura un nou catalanisme. Només ens guia l’afany de servir a la nostra Pàtria, de mantenir la nostra llengua i com objectiu final, la consecució d’un Estat propi que ens defensi com a Nació. La Unió Catalanista de Sabadell és un enunciat obert que vol donar resposta als reptes i les transformacions observades al llarg d’aquests darrers temps en la nostra societat. Per definició hi cap tothom, però això no implica haver de renunciar a les pròpies conviccions ni a les idees que hom pot tenir sobre la manera d’enfocar-ho i les lògiques implicacions polítiques que comporta. Som els catalans nacionalistes que per responsabilitat i patriotisme hi hem de donar contingut i força.”
El periodista li demana a l’entrevistat com veu el nacionalisme català al tombant del segle XXI i en Manel Pagès li comenta: “A Catalunya vivim un d’aquells rars moments en que la història avança d’una forma accelerada i els canvis són profunds i radicals. (...) Durant la transició ningú es va prendre seriosament la via independentista. En tot cas, era una opció minoritària sense cap mena de suport social. Doncs bé, en aquests moments l’opció independentista està agafant una força impensable fas ben poc i sotragueja el panorama polític català. Deixa en evidència els partits unionistes que són incapaços de donar-hi cap resposta mínimament coherent.”
A la pregunta de quins son concretament els objectius que la Unió Catalanista de Sabadell vol aconseguir i propagar, en Manel Pagès respon: “Determinar la història de Catalunya com a base de la nostra llegua. El català com a idioma oficial a Catalunya. El catalanisme com a motor social i polític. La Nació, la llibertat i la democràcia, fonaments ideològics i finalment l’Estat Català com a objectiu final i absolut”.
Si voleu llegir l’entrevista completa, podeu demanar-la a la nostra adreça de correu electrònic
Moltes persones pensen que l'Estat català independent ha de ser republicà, per convicció o perquè identifiquen la monarquia amb el Regne d'Espanya, però fóra erroni no fer-se dues preguntes, ¿Què és més convenient per assolir la independència? ¿Què és més favorable per a l'Estat català? Ja Cambó responia "Monarquia? República?: Catalunya!", i reblava Joan Sales, polemitzant amb Josep Carner: "Totes les nacions tenen defectes i seríem ben pàmfils si imaginàvem que la nostra serà en això diferent de totes les que hi ha i hi ha hagut en el món a fi de fer feliç el príncep dels poetes (...) Fóra en tot cas un escrúpol de monja que de tant voler una nació sense defectes ens deturéssim de fer-la; és que n'hi pot haver cap de pitjor que la inexistència? Somniar perfeccions ve després d'assegurar existències".
DES D'AQUEST PUNT DE VISTA, NO ÉS RELLEVANT que el catalanisme, especialment d'esquerres, hagi estat històricament republicà, o monàrquic per mera conveniència, perquè es referia i refereix a la forma de l'Estat espanyol, entenent que era més favorable per Catalunya que Espanya fos republicana que no que fos monàrquica. No es tracta d'això, sinó de l'Estat català, de la conveniència de la monarquia o la república per a la Catalunya independent. Qui només vulgui la independència de Catalunya si és republicana, o si és monàrquica, o socialista, o liberal, o europeista, o cristiana, o laica, o multicultural, o pacifista, o solidària, o de tots els Països Catalans alhora, o democràcia avançada, o... (ací cadascú que posi allò que vulgui, el seu "escrúpol de monja" favorit); qui subordini i condicioni la independència al seu model de societat preferit, millor que no es torbi i no continuï llegint aquest article, adreçat als que volen només la independència. I punt. I a part.
SI NOMÉS ENS FIXEM EN LA PROBABILITAT, sembla clar que la Catalunya independent serà una república, per les següents raons: manca de dinastia històrica; context internacional republicà, on en un segle no s'ha creat cap monarquia a Europa, i molt poques al món; i manca de suport popular: els monàrquics a Catalunya són partidaris de la monarquia espanyola i de mantenir Catalunya al Regne d'Espanya, els independentistes catalans no són monàrquics. Nogensmenys, si l'Estat propi és l'objectiu i la dicotomia independència/dependència és a hores d'ara la contradicció principal que desplaça i subordina totes les altres, el dilema monarquia/república esdevé una contradicció secundària que s'ha de resoldre al servei de l'assoliment de l'Estat propi. Fer el contrari fóra caure en l'oportunisme dogmàtic, per insistir en la centralitat d'una contradicció ara no principal (monarquia/república, capitalisme/socialisme, etc.) en el moment erroni.
DOS SÓN ELS escenaris que recomanen l'adopció de la forma monàrquica, si s'esdevenen: 1. Les facilitats que pot oferir a l'establiment i consolidació de l'Estat català el manteniment de la dinastia borbònica espanyola, bé tenint com a cap d'Estat català el que ho sigui a Espanya, tal com s'esdevé a molts Estats de la Commonwealth que mantenen com a cap d'Estat el britànic; bé iniciant una nova dinastia amb una branca de la família real espanyola. Només s'esdevindrà si els espanyols s'avenen amb més facilitat a la independència catalana si mantenim la seva casa reial, i si aquesta l'acceptés i propiciés. És un escenari improbable però possible, encara que molt arriscat per a la pròpia casa reial espanyola: donada la xenofòbia anticatalana que predomina a Espanya, podria ser que l'establiment de l'Estat català amb rei o reina compartit amb Espanya o provenint-ne, provoqués el seu derrocament a Espanya, i una situació altament paradoxal: república a Espanya, monarquia espanyola a Catalunya, tal com s'esdevingué a Àustria i Hongria entre 1918 i 1947: república a Àustria, monarquia austríaca a Hongria, no proclamada per veto dels aliats però mantinguda mitjançant el govern per un regent. 2. La superior projecció de la marca Catalunya com a Estat monàrquic que com a Estat republicà. Hi ha al món més de dos-cents Estats, i menys del 10% són monarquies. Esdevenir-ne donaria a l'Estat català un plus de visibilitat, especialment si s'adopta una dinastia altament visible al món i seguint l'exemple noruec s'entronitza a Catalunya la casa històricament rival de la borbònica espanyola: els Windsor, que regnen a Gibraltar. Tenir com a rei un fill de Lady Diana Spencer, i nét de la reina Elisabet II, projectaria al món la marca Catalunya amb molta més eficàcia i extensió, sense cap més despesa addicional a la que genera un cap d'Estat, rei o president. Nogensmenys, a Europa tots els nous Estats independents han adoptat als segles XX i XXI la forma republicana, amb les soles excepcions de Noruega i d'Albània, aquesta de curta durada. Noruega és el cas més interessant: per referèndum es va triar la forma monàrquica quan es va independitzar de Suècia (1905-1907), i va nomenar rei un príncep danès, monarquia històricament rival de la sueca, amb qui competia per l'hegemonia al Bàltic i el domini sobre la mateixa Noruega. És, però, altament improbable, per manca de suport popular i polític a l'establiment de la casa de Windsor com a casa reial de Catalunya.
EN CONCLUSIÓ, EL FUTUR ESTAT català independent serà probablement una república, però cal no menystenir els avantatges que per a la seva creació i projecció ofereix la monarquia, i esprémer els escenaris que la farien possible, al servei sempre de l'objectiu principal, que no és la república: és la independència. Sense existència no hi ha atributs, sense Estat no hi ha ni monarquia ni república, sinó la que tenen els que sí que en tenen d'Estat propi, els espanyols, i que decideixen per nosaltres i ens imposen la seva monarquia o la seva república. Per a Catalunya l'objectiu no és ni la monarquia ni la república, ho és la independència, tenir Estat propi, i al servei d'aquest objectiu tota la resta és instrumental, tot allò que sigui "escrúpol de monja", en paraules de Sales, no té cap mena d'importància. Per assolir la independència s'ha de fer, per dir-ho a la valenciana, "lo que més convinga, lo que faça falta". Aprenguem de Cambó. Monarquia? República?: Independència!
Alfons López Tena
Notari. President del Cercle d'Estudis Sobiranistes
Article publicat al diari AVUI el divendres 14 de maig del 2010
S’està perfilant un poble català autònom, al marge dels partits. Un subjecte polític crític i tan divers com ho són tots els pobles. Això ho afirma l’Anna Punsoda, una periodista filla de Concabella, la Segarra, que va llicenciar-se en periodisme i en filosofia a Barcelona i ara està instal·lada a Hamburg, on comenta l'actualitat política i cultural d'Alemanya. Amb la visió ampliada que li proporciona la distància, ha escrit un magnífic article que podeu llegir tot seguit al nostre Blog, i on afirma: “A dia d’avui encara hi ha qui parla de dos eixos, progressisme i nacionalisme, que agafant-los contraposats ja no serveixen per explicar el país” Ara que molts estem de vacances i podem llegir una mica més, val la pena esmerçar uns minuts del nostre temps de lleure repassant les consideracions que fa aquesta periodista catalana al seu article.
