Corrandes d'exili

En ma terra del Vallès // tres turons fan una serra, // quatre pins un bosc
espès, // cinc quarteres massa terra. // "Com el Vallès no hi ha res".

Una esperança desfeta, // una recança infinita. // I una pàtria tan petita // que
la somio completa.
Pere Quart (Corrandes d’exili)




13 de juliol 2022

La maldat

El bé i el mal són conceptes o nocions relatius al sentit, al valor o a les conseqüències de l'actuació humana, i també són entesos com allò que afirma —el bé— o allò que nega —el mal— certes exigències o valoracions. Fernando Savater —filòsof especialitzat en ètica— afirma que el bé és tot allò que està d'acord amb allò que som i allò que convé a l'ésser humà, i el mal és el contrari: allò que significa la negació del que som i el que no ens convé com a éssers humans.

Naixem bons o dolents o bé ens fem bons o dolents? Tots naixem amb una disposició particular a la qual anomenem temperament. Al llarg de la vida, aquestes disposicions cooperen amb les circumstàncies que ens envolten i així es va formant el nostre caràcter i personalitat. Tenint sempre en compte quan afecta l'home la situació que l’envolta, en moltes ocasions l'ésser humà adult té la facultat de decidir quina acció realitzar. «Els dolents ens fan dubtar dels bons», deia Jacinto Benavente. I ara, com si no hi hagués suficient maldat en la realitat, «es fabriquen dolents» gràcies a la sofisticació tecnològica. Dolents creats artificialment gràcies a la intel·ligència artificial, però també dolents retroalimentats, que uneixen les seves forces per a fer-nos dubtar dels bons i derrocar els valors que hem anat construint com a societat.

Aquestes reflexions venen a tomb arran de les notícies que desvetllen les converses que s’han conegut entre les clavegueres de l’estat, la policia patriòtica i els jutges patriòtics. Però ara s’ha afegit a aquestes tres branques de la maldat una quarta: els mitjans periodístics. Hem conegut que el periodista Garcia Ferreras també formava part d’aquest entramat maligne. Tothom que ho vulgui veure sap que Espanya és un estat-negoci, que en cinquanta anys ha privatitzat totes les grans organitzacions de l’estructura econòmica per deixar-les al servei d’una elit de famílies que controlen i manipulen la vida política, sobretot els partits polítics, però també la gran majoria dels mitjans, per això no és estrany que Farreras sigui un servidor de la maldat espanyola que fabrica mentides i les passa a un periodista ‘amic’ que es vanta de tenir ‘bones fonts’ que en realitat son fonts de claveguera i que les escampa a tort i dret en tertúlies i debats per perjudicar l’independentisme.

Però, ai las! Ara resulta que li ha tocat el rebre a Podemos i la pregunta seria aquesta: ¿les clavegueres volen desviar la indignació creada per les mentides contra independentistes cap a Podemos, generant una solidaritat amb un partit espanyol per diluir l’independentisme? Això que li passa a Pablo Iglesias, la difusió d’una mentida sabent que era una mentida, amb voluntat de destrucció política, ha estat i és el pa de cada dia per al nacionalisme català i basc, i especialment per a l’independentisme, des de fa ja dècades. La maldat en estat pur.

Una altra classe de maldat són les campanyes que s’engeguen per perjudicar els rivals polítics, sabent que, qui sigui lliure de pecat que llanci la primera pedra, ja que tothom té coses per callar. Així ho va denunciar la plataforma ‘Octuvre’, amb l’afer Ara Vinc, SL. i a partir de l'informe de la Sindicatura de Comptes per l'exercici 2016, que la Conselleria dirigida per Carles Mundó (ERC) va adjudicar aquells  234 contractes menors amb reiteració de l’objecte ("fraccionament”). Malgrat ser la llei poc clara al respecte, això dels fraccionaments d'encàrrecs a la mateixa empresa és una pràctica comuna i que ho fa ERC, l'Ajuntament de Barcelona, i moltes altres administracions, és a dir, o els investiguem a tots i adaptem la llei, o aquesta persecució selectiva canta molt. Per tot plegat és oportú llegir l’article que el periodista i escriptor, Victor Alexandre, ha publicat amb el títol ’La campanya contra Laura Borràs desemmascara Esquerra’ i on escriu: «La justícia d’un Estat democràtic no pot ser mai una justícia ideològica, que és el que és la justícia espanyola. I veure com Carme Forcadell i Marta Rovira (a més de Pere Aragonès) s’alien amb l’Estat i amb el nacionalisme espanyol per atacar una persona innocent com Laura Borràs tot legitimant la mateixa justícia que les va dur a la presó o a l’exili, provoca vergonya aliena». Llegiu si voleu l’article tot seguit.

La campanya contra Laura Borràs desemmascara Esquerra

La part bona de la campanya que ha iniciat l’Estat espanyol contra la presidenta del Parlament de Catalunya, Laura Borràs, es troba en l’efecte clarificador que està tenint per a molts catalans. Un efecte gràcies al qual aquests catalans estan canviant la percepció que tenien d’Esquerra Republicana. Veure Esquerra fent de lacai de l’Estat espanyol i dels seus tribunals franquistes contra la segona autoritat de Catalunya fa venir basques, certament. Però s’entén prou bé, tenint en compte que hi ha una sintonia d’interessos. A Espanya li interessa que ERC passi per ser ‘el partit catalanista’ per excel·lència, cosa que li garantiria –pensa– una Catalunya submisa no pas gràcies a les amenaces espanyoles sinó a un partit emmascarat que li faria la feina bruta dient que el que ara cal és una taula de diàleg que afavoreixi una “bona relació amb Espanya i ajudi a restablir la confiança” (Confiança en l’agressor!). A Esquerra, per la seva banda, li interessa que Espanya li faci la feina bruta d’apartar Laura Borràs de la vida política per tal que Pere Aragonès pugui ser el bon minyó que Espanya necessita per acabar d’esclafar Catalunya. I en això Esquerra no pateix gens, perquè sap que la fiscalia ‘se lo afina’.

La fiscalia, les clavegueres de l’Estat, l’espionatge, la Junta Electoral, els cossos policials, etc., són braços d’un mateix cos que es diu Espanya la praxi dels quals consisteix a fabricar femta que permeti difamar i decapitar políticament tota persona desafecta al règim que ocupi o pugui ocupar un càrrec significatiu en la política catalana. Així van actuar contra el president Puigdemont, contra el president Torra, contra Jordi Turull, contra Jordi Sànchez, etc., fins que han aconseguit algú de la seva confiança. Ara, no cal dir-ho, la bèstia negra a decapitar és Laura Borràs, cosa que en un Estat que no té escrúpols de violar els drets humans “para salvar España”, no té res d’estrany. Tinguem present que si el president Puigdemont està considerat l’enemic número 1 d’Espanya (i d’ERC), la presidenta Borràs és la número 2.

Mirem, tanmateix, què deia Oriol Ponsatí-Murlà, exdirector de la Institució de les Lletres Catalanes sobre la maniobra contra Laura Borràs: “Se’ns va anunciar que fiscalitzarien l’any 2018. Se’ns va demanar tota la documentació, qüestions personals, contractació, etc., i un cop acabada la fiscalització, m’imagino que amb certa frustració, es van adonar que no hi havia absolutament cap indici de fraccionament en tot l’any 2018, tal com, d’altra banda, ja ho havia acreditat de manera explícita l’informe que cada any ens fa la intervenció general del Departament d’Economia de la Generalitat. Perquè en aquests informes posteriors una de les coses en què es posa molta cura és en la contractació menor i es busquen explícitament indicis de fraccionament. La intervenció general del Departament d’Economia ja havia acreditat a mitjan 2019 que en l’exercici del 2018 no hi havia cap fraccionament. La Sindicatura tampoc no en va trobar cap. El que és enormement sorprenent és que, davant el fet de no trobar-ne cap el 2018, ens van demanar la llista de tota la contractació del 2017. I tampoc no hi van trobar cap indici de fraccionament. Aleshores, ens van demanar la llista de contractació del 2016. I tampoc no hi van trobar cap indici de fraccionament. M’imagino que, si efectivament aquest informe obeïa a la voluntat de trobar fraccionament sí-o-sí a la Institució, davant la frustració de no trobar-ne ni en el 2016, ni en el 2017, ni en el 2018, no es devien atrevir a recular més i van fer una operació absolutament inèdita, sorprenent, un gir de guió que, francament, no sé com qualificar: Davant l’evidència que no hi ha hagut fraccionament ni l’any 18, ni l’any 17, ni l’any 16, ajuntarem tots els exercicis i si trobem algun proveïdor que coincideix en els tres, encara que sigui per una contractació de serveis completament diferent, sumarem els imports i direm que això és un fraccionament”.

Doncs malgrat això, totes les veus d’Esquerra, des de Pere Aragonès en avall, han començat a seguir les directrius de l’Estat i a fer seva la cantarella contra Laura Borràs. També Marta Rovira i Carme Forcadell, sense cap mena d’escrúpol ni vergonya, s’han llançat a fer campanya contra la presidenta del Parlament. L’actitud de Forcadell és especialment significativa, ja que Borràs li va fer costat en el procés que la va apartar injustament de la presidència de la Cambra. En altres paraules: quan la mateixa justícia franquista que ara persegueix Borràs perseguia Forcadell, Borràs la va defensar sempre.

Un dels arguments que més estem sentint aquests dies és que cal que Laura Borràs plegui “per salvaguardar el prestigi de la institució”. És la frase escollida per amagar covardament el que no és més que una fastigosa campanya d’assetjament a una persona. La maniobra consisteix a situar-se hipòcritament per part del qui la diu en un pla de superioritat moral des del qual pontificar que no és que odiïn Laura Borràs, no, i ara!, no és que tinguin pànic d’una persona brillant com Laura Borràs, no, i ara!, simplement demanen que plegui, que desaparegui, que es volatilitzi, per salvar el bon nom del Parlament de Catalunya. No s’adonen que són ells, amb la seva actitud submisa i indigna el que degrada vergonyosament el nom del nostre país i de les nostres institucions. Basen la seva campanya d’assetjament  ―l’assetjament és un delicte― en l’article 25.4 del Parlament, que va ser un acord de partits sense aval jurídic i que s’ha descobert que vulnera la presumpció d’innocència i, per tant, els drets humans.

Els assetjadors, amb Esquerra al capdavant, haurien de reflexionar en comptes de deixar-se endur per la fúria contra Laura Borràs, ja que un Parlament democràtic no pot tenir cap article en el seu reglament que violi els drets humans. M’explico? No hi ha cap llei ni cap reglament d’un país democràtic que pugui estar per damunt dels drets humans. Cap ni un. I si d’ètica es tracta, que és el terme a què apel·len els més sibil·lins, és justament per ètica que no es pot permetre que una persona innocent pugui ser apartada del seu càrrec com si fos una mosca a caprici d’un poder opressor o d’uns adversaris malèvols. No hi ha hagut malversació, no hi ha hagut prevaricació, no hi ha hagut fraccionament, i no hi ha hagut embutxacament. Només hi ha una persecució implacable i orquestrada ―qui diu que la taula de diàleg no serveix per a res?― contra una persona innocent que fa por políticament per la seva intel·ligència i assertivitat. La presidenta Borràs, doncs, no pot plegar del seu càrrec, com volen l’espanyolisme i l’hispanocentrisme català. No pot fer-ho justament per no desprestigiar la cambra catalana, atès que plegar-se a la voluntat de l’Estat espanyol suposaria convertir el Parlament de Catalunya en un teatre de marionetes manipulades des de Madrid, i això hauria de ser inadmissible per a tot independentista.

Quan un país es troba sota la dominació d’un altre que se li declara superior, mai de la vida no pot donar per bons els seus tribunals de justícia, perquè tots els seus ressorts treballen en una única i persistent direcció, que és esclafar definitivament el país dominat. Es pot transigir, com és lògic, en aspectes menors o que estan al marge de les llibertats nacionals, perquè és obvi que hi ha un dia a dia que requereix ser atès. Però en tot allò relatiu a les esmentades llibertats, i també a les institucions i a les personalitats que les representen, la reacció ha de ser d’impermeabilitat absoluta. Si veritablement els partits que es diuen independentistes creuen en els drets de la nació catalana no poden creure mai en la justícia espanyola, que és, per sistema, una justícia enemiga de Catalunya i l’instrument jurídic de l’Estat per oprimir el nostre país i apartar de l’esfera executiva els noms que li resulten incòmodes o decididament odiosos. Clar i català: el primer que han de fer aquests catalans tan interessats a salvaguardar el bon nom de Catalunya i del seu Parlament nacional és negar-se a reconèixer la justícia espanyola, digui el que digui, addueixi el que addueixi. Acatar-ne les directrius, sotmetre’s als seus pronunciaments, comprar els seus discursos, implica una legitimació del seu poder invasor i despulla de coherència i d’arguments totes les queixes i els retrets que li puguem fer. La justícia espanyola és dolenta per principi a Catalunya, perquè és una justícia invasora, és una justícia aliena que s’atorga superbiosament el dret de dirigir la nostra vida fins al punt de dir-nos de què podem parlar, què poden fer, com hem de pensar, com ens hem de comportar…

Això sí que és corrupció, corrupció amb majúscules. La justícia d’un Estat democràtic no pot ser mai una justícia ideològica, que és el que és la justícia espanyola. I veure com Carme Forcadell i Marta Rovira (a més de Pere Aragonès) s’alien amb l’Estat i amb el nacionalisme espanyol per atacar una persona innocent com Laura Borràs tot legitimant la mateixa justícia que les va dur a la presó o a l’exili, provoca vergonya aliena. Vostès, senyores, i vostè, senyor Pere Aragonès, estan legitimant una justícia corrupta, cosa, ves per on, que converteix Esquerra Republicana en còmplice. No hi havien pensat? Doncs sí, perquè és la mateixa justícia corrupta d’un Estat corrupte que tanca a pany i forrellat les cadenes que empresonen Catalunya. Cap país no és lliure si no té una justícia pròpia, i Catalunya mai no serà lliure mentre continuï legitimant la justícia que l’oprimeix.

Víctor Alexandre

Escriptor

 

Article publicat al digital   elMón   el dimarts 12 de juliol del 2022

07 de juliol 2022

El prestigi del Parlament

Les xarxes socials bullen aquests dies amb paraules com: honestedat, corrupció, prestigi, sobirania, etc. i moltes d’aquestes expressions van en el sentit de demanar que els polítics han de preservar sobretot el ‘prestigi’ del Parlament. Com si n’hi quedes cap rastre de prestigi! Ni té prestigi, ni té dignitat…, perquè això que en diuen ‘classe política’ se n’ha encarregat d’expulsar qualsevol bri de res digne ni mereixedor del nostre reconeixement, esdevenint només en un miserable teatret de titelles que actuen moguts pels fils de l’interès partidista, i que com més va més s’enfonsa en el femer de la indignitat dels que perpetren barbaritats contra el país al qual haurien de representar i defensar. El cas és que el nostre Parlament no és més que una oficina delegada de qualsevol dels organismes o institucions de l’Estat Espanyol. Tot plegat agreujat per la negativa de la Presidenta Laura Borràs a fer un pas al costat davant les acusacions de corrupció i malversació que se li han fet aquests darrers dies.

La portaveu del PSC al Parlament, Alícia Romero, ha demanat a Laura Borràs, que posi el prestigi del Parlament per damunt dels interessos personals. També l’expresidenta Carme Forcadell, s’ha posat molt exquisida quan diu: “La presidenta Borràs no ha de pensar en ella mateixa, sinó en el prestigi de la institució”. És clar, així, com a frase aïllada és impecable. Tots hi estem d’acord. ¿Però… ens està dient la Sra. Forcadell que dóna per vàlids, sense cap debat, els arguments d’aquest “tribunal de cuentas” podrit i corromput per a fer fora la segona autoritat del país? Per cert, Sra.Forcadell, el prestigi del parlament es va perdre quan no es va votar la independència, i vostès ens van dir que si l’havien votat. Després de sentir els àudios de Villarejo i conèixer la guerra judicial contra el sobiranisme crec que hauríem de ser més prudents a l’hora d’aplicar el reglament i esperar que hi hagi sentència ferma.

Laura Borràs es troba a les portes del judici pel presumpte fraccionament de contractes quan era directora de la Institució de les Lletres Catalanes, entre 2013 i 2017. L’honorabilitat de Laura Borràs no es deu al seu càrrec; es deu a molts i molts anys de dedicació desinteressada per la cultura, pels creadors, per la literatura, per la llengua, pel país, per la llibertat, per la sobirania, per la memòria, pels Països Catalans. I és així com els repressors no poden suportar la cultura, la saviesa, la intel·ligència. És així com els repressors no poden suportar la Laura Borràs. Està clar que hem de ser intransigents amb la corrupció, només faltaria. Però no hem de deixar que aquest o qualsevol altre tribunal espanyol polititzat sigui qui mani al Parlament català. És igual que la víctima sigui gent de Junts, d’Esquerra o de la CUP, aquí haurien d’anar tots a una. En el tema d’aquests contractés tramposos, cal recordar aquella frase de la Bíblia: “Qui estigui net de culpa, que tiri la primera pedra”. Estaria bé una llista de tots els contractes formalitzats a l’administració catalana… i d’arreu de l’estat, ja que és ben conegut que ERC tenia fins a 20 contractes amb l’empresa AraVinc S.L. per valor de 17.999 €. La demanda de dimissió que fa la CUP per “assumir responsabilitats polítiques” es basa en el material que s’ha trobat a l’Informe de la Sindicatura de Comptes. El problema que suposa aquesta demanda és que si apliquéssim el mateix ‘càstig’ a tots els casos on es vulnera l’article 86.2, haurien de dimitir milers de càrrecs polítics i tècnics, estatals, autonòmics i locals, d’absolutament tots els partits.

És per això que el judici polític que s’obre contra Borràs fa tot l’aspecte de ser una farsa. Més enllà de la seva innocència o responsabilitat, està ben clar que van per ella, no pas per les seves qualitats polítiques reals o suposades, sinó per la potencialitat del seu futur, i per l’escassa capacitat de submissió que ha mostrat (i encara ha de demostrar) en comparació amb altres dirigents teòricament independentistes i que s’aferren a taules d’indiferència. Aquesta mateixa teoria la desenvolupa molt encertadament el politòleg, Ramón Cotarelo, en el seu article titulat ‘Torna la cacera de bruixes’, on escriu que als partits que lladren contra la presidenta del parlament “el que de veritat els preocupa és que la gent vegi la flagrant contradicció entre el que diuen i el que fan”. Podeu llegir aquest interessant article tot seguit.

Torna la cacera de bruixes

El terratrèmol en el sí de l’independentisme arran de la imputació de la presidenta del Parlament va més enllà, molt més enllà, d’un episodi procedimental o processal o parlamentari per afectar a zones més amagades, més fosques de la naturalesa humana. A les regions del subconscient.

L’odi, la ràbia i l’enveja que transpiren moltes de les declaracions públiques al voltant de Laura Borràs coincideixen en empènyer-la cap a la dimissió. És la reacció hostil del que Ibsen anomenava “la compacta majoria” en l’enemic del poble. Tots a l’uníson, ERC, Comuns, CUP, socialistes i, per descomptat, el bloc constitucionalista, amb VOX, el més constitucionalista de tots, al capdavant, mostren una rancúnia col·lectiva que recorda la dels habitants d’Hadleyburg en el relat de Mark Twain, quan se’ls fa veure el que en realitat són, una colla de mentiders, hipòcrites i impostors.

Les peticions de dimissió avant la lettre es justifiquen invocant el prestigi de les institucions. Cal pensar al bé comú, tu, i sacrificar-li els interessos personals. Com quan el sumo sacerdot Caifàs va demanar la crucifixió de Crist pel “bé de la ciutat” que l’importava un rave. Els polítics hem de donar exemple, tu.  Sinó, com podrien cobrar pagues, viàtics i jubilacions sense treballar?

Aquest articulista no està mogut per cap biaix de simpatia de qualsevol mena amb el partit que Laura Borràs presideix. Fins i tot, sospito que a dins del partit hi haurà qui desitgi que la presidenta es tregui del mig. És humà. Les carreres tenen llurs exigències. Tampoc no troba l’articulista cap raó per donar-li un vot a favor, atès que ningú no sap quin és el seu projecte, si existeix. La defensa s’orienta per un senzill criteri de justícia commutativa. Cal tractar les persones com es mereixen i  defensar llur dret a prendre les seves decisions a banda del que bordi la gossada a tot arreu, en rodes de premsa, tertúlies, declaracions de principis i articles d’”intel·lectuals” subvencionats i altres gripaus lletraferits.

Les ploraneres que demanen la dimissió preventiva saben, perquè tots tenen triennis al negociat de la política, del que viuen, que, si la presidenta dimiteix voluntàriament, ells mateixos serien els primers a presentar la dimissió com una prova de culpabilitat. Les coses de la moral són andròmines sense consistència i cadascú aprofita el que pot, oi?

Però, sobretot, saben que una dimissió prèvia els estalviaria la poc elegant tasca d’embrutar-se les mans suspenent directament la presidenta en aplicació de l’article 25,4 del reglament del Parlament. Els evitaria fer el paper de botxí a l’hora de foragitar un adversari polític amb pretextes de Tartuffe jurídic.

Perquè vet aquí el nu de la qüestió, un article d’un reglament que, en definitiva, és materialment inconstitucional, car nega la plena efectivitat del dret a la presumpció d’innocència. Sembla que es va incloure al seu dia per insistència de la CUP que, com sempre, va actuar a cop de la seva fantasia d’omnipotència infantil. O, com bons espanyols, més papistes que el Papa. Perquè l’article no deixa cap altra sortida que la destitució de la presidenta.

Per això volen fer-la dimitir com sigui, abans de passar al ‘dura lex sed lex’, dels fariseus, com van fer amb el president Torra. El que de veritat els preocupa és que la gent vegi la flagrant contradicció entre el que diuen i el que fan. Els Comuns van eliminar la seva limitació a dos mandats amb una reforma estatutària de tràmit per perpetuar al poder a la batllessa. Els de la CUP van resoldre un cas d’assetjament sexual sense aplicar cap protocol que es pogués defensar decentment en públic. Quant a ERC, les contradiccions entre el que la direcció diu i el que fa són tan nombroses com l’estirp d’Abraham. La llei, si es negativa, només s’aplica a l’enemic, mai a l’amic; i es diu llei de l’embut.

La possibilitat d’embrutar-se fins a convertir en enemic l’aliat i fer-ho palès és el que els treu de polleguera i la raó per la qual han encetat aquesta cacera de bruixes. Amb motiu, car Laura Borràs té un tarannà una mica bruixot, com el de la maga Circe, ja sabeu, la que convertia els homes en porcs.

Que és com quedaran si la presidenta no dimiteix pas i enfronta la seva destitució amb la dignitat que s’escau. Perquè al moment que el Parlament la faci fora, allí on sigui Laura Borràs, serà el Parlament.

Ramon Cotarelo

Escriptor i politòleg

Article publicat al digital   elMón   el dimarts 5 de juliol de 2022