Guerres i treves

Finalment, Putin ha decidit atacar Ucraïna, amb un anunci televisat on, amb el cinisme que li és propi, ha anunciat  “el començament d’una operació militar a l’est d’Ucraïna per protegir les persones d’abusos i del genocidi del Govern ucraïnès des de fa vuit anys”. Putin ha insistit que Rússia no planeja l'ocupació d'Ucraïna, però la percepció de la comunitat internacional és diferent. Comencem a treure el cap de la pandèmia i ens empastifen en una invasió. Tenim un món massa feble que té riscos que semblen inevitables. Ho veurem tot com una altra de les catastròfiques circumstàncies dels darrers temps: La pandèmia de la Covid-19, el volcà de la Palma, la crisi dins el PP, l’augment del preu de l’electricitat i de la benzina, etc., etc.

No estem preparats per una pandèmia ni per una guerra i menys televisada, com va passar amb aquella matinada d’obertura de foc de traumàtic record, la famosa guerra del Golf. El pitjor de tot és que, malgrat les guerres, les nostres vides continuaran exactament igual tot i que ens tocarà aguantar el pes a la consciència de saber que estan assassinant una altra vegada gent innocent i que, d’aquesta manera, tornarem un cop més a saber que som una societat tan feble com miserable.

Una altra guerra és la pugna entre Pablo Casado i Isabel Díaz Ayuso pel lideratge del PP, una guerra oberta aquest dimecres, amb informacions creuades d'espionatge i corrupció dels equips de l'un i de l'altra. El motiu és un contracte per valor d'un milió i mig d'euros atorgat fa gairebé 2 anys per la Comunitat de Madrid a un amic de la família d'Ayuso. Ayuso ha acusat la direcció del Partit Popular d'espiar i injuriar la seva família, informació que la direcció del PP ha negat. La resposta de la presidenta de la Comunitat de Madrid: declarar la guerra a Casado acusant-lo d'actuar "de forma cruel contra ella". Enmig de la polèmica, els seguidors de la presidenta madrilenya han decidit manifestar-se davant la seu del partit per mostrar el seu rebuig a la direcció.

A casa nostra tenim les lluites ―potser encara no arriben a guerres obertes―, entre les diverses famílies independentistes per obtenir el poder, oblidant  que la seva prioritat hauria de ser el país i no el partit. També tenim la guerra ―aquesta sí, oberta i cruenta― per defensar la llengua catalana, a les escoles i a tot arreu on calgui. Tenim massa guerres i massa fronts oberts.  Potser seria hora d’intentar aconseguir treves de pau que pacifiquessin aquests fronts. Això no ho assolirem ni amb taules de diàleg que no porten enlloc, ni amb comissions bilaterals Estat/Generalitat que, en la darrera, sols han aconseguit el traspàs de l’estació meteorològica del Turó de l’Home, ni el traspàs del salvament marítim, ni la gestió dels MIR. Possiblement, el traspàs de rodalies quedi per al pròxim lustre, no cal córrer. Amb una mica de sort, en la pròxima reunió d’aquí un parell d’anys, podem obtenir que ens traspassin, el canvi d’agulles de la via 2 del baixador de la Canonja.

En les recents eleccions a Castella Lleó els vots de Vox i del PP podrien donar una majoria de govern i a mitjà termini una majoria feixista a Espanya. Llavors, tal com van prometre en el seu programa electoral, una de les primeres lleis serà la il·legalització dels partits independentistes. La Generalitat passarà a ser governada pels unionistes, al carrer la ciutadania es començarà a organitzar al marge dels partits independentistes, incapaços d’organitzar la defensa del territori, amb tota mena de retrets entre ells. El Consell per la República agafarà la direcció política del combat i les organitzacions cíviques passaran a la clandestinitat… Podria ser aquesta narració distòpica d’uns fets que creiem, seria l’única manera de treure l’independentisme de l’atzucac autonòmic en què es troba immers. En l’article titulat ’Hienes, Espanya, etcètera’ la periodista i activista, Núria Cadenes, escriu que “a Espanya, allò que en diuen els poders fàctics (Joan Fuster en diria simplement i clarament “ells”, així, escrit entre cometes) han decidit d’acabar de bastir un instrument de poder d’extrema dreta”, aquest instrument no és altre que Vox. Llegiu l’article de la Núria a continuació.

Hienes, Espanya, etcètera.

M’agraden les hienes. No em pregunteu per què, però m’agraden. Amb la seva cara de hiena i les seves dentotes de hiena i la fila mig espellifada (o espellifada del tot), malgirbada, malandanda de hiena. Amb la complexitat de les seves relacions socials, també, i amb la cosa aquesta que es veu que el poder és de les femelles, i amb la seva intel·ligència, i tot.

En fi, que cascú és cascú i que a mi m’agraden les hienes. I que per això em sap tant de greu barrejar-les avui en aquest article de brutícies peperes. Però és que segurament són la imatge que molta gent haurà tingut al cap, en les darreres jornades televisades de batalla sanguinolenta al si del partit de la dreta i l’extrema dreta espanyola. I amb elles començo aquest apunt, jo també. Per demanar-los disculpes.

Pobres hienes.

L’assalt al control del partit espanyol que s’autodefinia com a representant de l’ordre i l’estabilitat i la jerarquia que els havia de garantir, l’organització que, en paraules del seu darrer president, l’inefable M. Rajoy, es vantava de ser totalment “previsible”, ha estat (és) un espectacle de vísceres esteses al sol. Una sacsejada sangosa, ganivetada va, ganivetada ve. Un circ de misèries que, què voleu que us digui, precisament per la mala mena d’individus que en són protagonistes, tampoc no ha estat desagradable de contemplar.

En tot cas, més enllà de l’opereta, de la parafernàlia que envolta el personatge Isabel Díaz Ayuso, de la corrupció que es torna a repetir i que ja s’ha demostrat sistèmica al PP, del paperot del galdós Pablo Casado, de la desbandada supersònica de rates, ratots i ratolins, hi ha la maniobra política de fons. En podríem dir operació d’armes combinades, de fet, amb la coordinació gens espontània d’acció a xarxes socials, carrer i mitjans de comunicació afins, seguint les formes i maneres del tradicional cop d’estat que tant agrada als sectors més reaccionaris de la dreta espanyola (que ja és ser reaccionari, sí) i dirigida a crear i cohesionar un bloc d’extrema dreta juntament amb Vox com a tota representació política de la dreta espanyola, amb un programa clarament anti, específicament anti i sobretot anti: anticatalà, antiindependentista, antiautonomies, antifeminista, antimemòria històrica, antidiversitat, antiimmigració, antiecologista…

I no és banal, això. És gros. A partir d’ara, la direcció del que de moment és el principal partit de la dreta espanyola sap i ha comprovat clarament que el seu cap ja no es manté a sobre de les espatlles segons si es guanyen o es perden congressos, sinó segons determinen els poders fàctics que han tombat Casado i que han demostrat a plena llum fins a quin punt poden treure i col·locar dirigents polítics (i, per tant, futurs possibles presidents d’estat).

I qui hi tenen, a l’altra banda de l’escena? Doncs un PSOE cada vegada més lluny de la cosa aquella de l’“Espanya plural” que cíclicament i retòricament treuen a passejar i que òbviament mai no s’han cregut ni de manera tangencial. Cada vegada més lluny d’aquest unicorn (feledarisme! faladerisme!) i cada vegada amb la voluntat més explícita d’ocupar el paper de partit d’ordre, d’estabilitat (a Espanya diuen centre quan volen dir dreta no extrema) i, per tant, de la unitat de l’estat. Que ja no és que no hi hagi ni hi hagi d’haver taula ni diàleg ni res que s’hi assembli (i no, l’ofensiva gesticulació de les concessionetes que dic que et faré i que d’aquí a cinc anys, quan t’ho torni a dir, tornarem a celebrar, no compten ni com a tamboret), és que ja no fan ni com que respecten el català a l’escola.

Sembla que, a Espanya, allò que en diuen els poders fàctics (Joan Fuster en diria simplement i clarament “ells”, així, escrit entre cometes) han decidit d’acabar de bastir un instrument de poder d’extrema dreta. I ho han fet amb una campanya d’armes combinades amb la qual han provat el nou equipament que volen emprar per a arribar al govern del seu estat i usar-lo com a ariet amb un programa radical d’antis. Al davant no hi tenen alternativa. Ben mirat, la mica de contenció que troben tan sols s’aguanta amb el suport de partits del que ells entenen per “perifèria” i que són representants de les nacions no espanyoles (i, en menor mesura però també, de la diversitat fins i tot provincial que tenen a Espanya i que es reivindica en contraposició a Madrid). L’esquerra espanyola (diguem-ne així), per si sola (políticament, i no sé fins a quin punt també sociològicament) no fa sinó empetitir-se, mentre avança (políticament, i no sé fins a quin sociològicament), l’extrema dreta.

En fi. Aquest programa anti inclou un ingredient molt característic del projecte nacional espanyol: l’“ensimismamiento”. Terme molt gràfic que defineix l’estat de tancar-se en si mateix. El món sembla a un pas d’una guerra gran, amb una potència nuclear que envaeix un estat europeu i que se salta organismes i acords internacionals i tant com calgui saltar-se amb la sola idea de l’enyorança d’un imperi perdut que es vol recuperar peti qui peti, amb una OTAN reviscolada en el seu paper de xèrif nuclear que passava hores baixes i que ara es torna a reivindicar, amb aquesta perniciosa dicotomia dels absoluts que ens vol obligar a escollir entre un mal i un altre, i, mentrestant… mentrestant, Espanya, a la seva. I sí, és clar, és clar, Ucraïna, però què penses de la caiguda de García Egea? I Feijóo, què? Ara ha dit que sí? Ara ha dit que no? Els que es manifestaven no cridaven Feijóo sinó Ayuso, eh? Eh?

Sí, això d’Espanya és un planeta cada vegada més llunyà. Els poders fàctics que manen sense tenir en compte eleccions, creen i alimenten l’extrema dreta, treuen i posen, persegueixen i eliminen presidents a conveniència i se’ls en refot el que passi al món, ni que sigui la possibilitat d’una guerra mundial.

Vist des d’aquí, és un espectacle indescriptible. Sona de fons el nosaltres no som d’eixe món. I som on érem, sí, mentre això d’Espanya s’allunya més i més cada vegada en direcció a la caverna.

Núria Cadenes i Alabèrnia

Periodista

Article publicat al digital  VilaWeb.cat  el dimecres 23 de febrer del 2022

 

Laura Borràs a la Meridiana

La Meridiana és, amb els seus més de set kilòmetres de longitud, la tercera via més llarga de la ciutat de Barcelona, només per darrere de la Diagonal i la Gran Via. Totes tres avingudes conformen l’estructura bàsica de connexió de la ciutat amb el territori. Per tant, la seva fluïdesa en el trànsit és vital per a la ciutat i la seva interrupció provoca els inevitables embussos als usuaris de la via. Hem de recordar perquè van començar els talls de l’Avinguda Meridiana, ja que el context és molt important. Es tracta d’una acció política iniciada el 14 d'octubre de 2019, com a resposta i protesta contra la sentència del Procés. Aquest és doncs el fonament d’aquesta manifestació.

La MHP Laura Borràs va voler assistir l’altre dia a donar suport als manifestants de la Meridiana.  Ja ho havia fet fa temps juntament amb els diputats al parlament Ferran Civit (ERC), Carles Riera (CUP) i Francesc de Dalmases (JxCat) i l’excandidat de JxCat al senat espanyol Roger Español i l’exdiputat de la CUP Antonio Baños. Però la diferència està en el fet que en aquells dies Laura Borràs era només la portaveu de JxCat al congrés espanyol i ara és la Presidenta del Parlament de Catalunya. Per això s’ha aixecat aquesta polseguera en contra de la seva presència a la manifestació. Sembla que Borràs actua ‘ex-partium’ i això la fa que sigui objecte dels dards dels seus opositors i també d’alguns dels seus teòrics amics. Tal vegada la veritable raó d’aquests atacs podria ser perquè l’entreveuen l’única capaç de donar la cara enfront de la contínua repressió que està patint el nostre País.

Cal tenir en compte que quan la MHP Laura Borràs, va anar dissabte al vespre al tall de Meridiana Resisteix, no va fer cap acte de desobediència. Perquè no hi havia res a desobeir. La filtració a la premsa per part d’Interior d’una resolució enviada als organitzadors de la protesta que s’ha fet ininterrompudament d’ençà de l’octubre del 2019, feia creure que es podia prohibir i donar per acabada per voluntat del departament mateix. I no és pas cert. El govern no pot ni prohibir ni limitar una manifestació com aquesta, ni autoritzar-la o deixar-la d’autoritzar, segons que deixen ben clar les lleis que ho regulen i la jurisprudència més recent. Si de cas, Interior pot proposar canvis d’ubicació, que és això que feia en aquesta comunicació tramesa a Meridiana Resisteix.

Aquests atacs de tothom a Borràs, coincideixen amb el discurs que va pronunciar ahir el MHP Pere Aragonès per fer balanç del seu primer any de govern. Fets i no paraules, deia en Montilla, doncs això és el que se li pot demanar al president Aragonès. Efectivament, un any després de la victòria d’ERC a les darreres eleccions, el gran trumfo del republicà, la taula de diàleg, no avança, la repressió no s’atura i llavors surt el president català i ni vol fer por, ni vol exagerar-la, ni vol amenaçar, ni vol fer pressió. Cap ensurt ni al govern espanyol, ni als socis de govern, ni a ningú. Aragonès és l’home dels pactes i la discreció, que camina sense mai trepitjar fort. Es podrà valorar si a Catalunya li fa falta aquesta calma, vorejant l’ensopiment, o si li caldria tensió, vorejant el caos. Però ningú no podrà dir que no haguéssim estat avisats. Aragonès es va presentar a les eleccions allunyat de l’èpica. Avui el seu equip avisava abans de començar el discurs: “No espereu màgia.” I ni èpica ni màgia, no hem tingut. Aquesta dicotomia entre els partits catalans i el poble, la palesa el politòleg, Ramón Cotarelo, en el seu article titulat ’La retòrica burocràtica del MHP’, on afirma que el discurs d’Aragonès ha estat una peça retòrica de llocs comuns que, a força de repetits, es poden fer valer en qualsevol combinació i qualsevol intenció. Podeu llegir l’article a continuació.

La retòrica burocràtica del MHP

La convenció dels cents dies de gràcia superada amb generositat i elegància versallesca, el MHP Aragonès ha comparegut a l’esfera pública per fer un balanç de l’acció del seu govern i albirar amb mirada llarga el seu esdevenidor. Conscient de la importància històrica d’un moment tan històric com tots els altres, el president ha triat una data simbòlica; no el moment de constitució del govern del qual parla (mes de maig), sinó el de les eleccions del 14-F que esdevenen així l’epifania de la nova era de la Generalitat republicana.

Tota una fita històrica per a la qual el MHP ha preparat un discurs solemne sobre el seu full de ruta cap a la independència pragmàtica amb tots els ets i uts. Un discurs que ha llegit davant un auditori d’incondicionals de la partitocràcia. Una peça retòrica de llocs comuns (creixement, autodeterminació, govern efectiu, amnistía, etc.) que, a força de repetits es poden fer valer en qualsevol combinació i qualsevol intenció. Això que el president llegeix els seus discursos importants permet fer-se una idea de la seva maduresa i lideratge.

Un discurs de xerraire programàtic, propi d’un buròcrata de partit molt bé pagat, de paraules que els fets desmenteixen amb la seva tradicional tossudesa. El viacrucis (més que el balanç) del govern fins aleshores es diu pressupostos aprovats de franc; 25% de castellà; cas del diputat Juvillà; repressió de la Meridiana. Tot curullat per la ja ridícula quimera de la taula del diàleg tan real com la pedra filosofal i amb la mateixa funció.

Pel seu balanç la Generalitat republicana ni és Generalitat ni republicana, sinó un òrgan autonòmic incapaç de defensar els drets dels seus parlamentaris. Quant als propòsits per l’esdevenidor, llegits amb claredat pel president, ja se sap, tots calbs.

A la vista del panorama, per fer creïble el seu compromís oficial amb el mandat de l’1-O, JxC hauria de trencar el govern. No ho fa pretextant que cal conservar el que s’ha aconseguit i també per tal d’impedir que ERC no es llanci als braços dels comuns amb un nou tripartit. Seria un govern d’ERC i els seus “aliats naturals”, segons Tardà, amb suport exterior PSC. Però això és mentida: no trenquen perquè són el mateix.

No cal conservar el que s’ha obtingut perquè no s’ha obtingut res. Ans al contrari, en un any s’ha perdut gairebé tot el poc que s’havia aconseguit en immersió, sobirania del parlament, pes de Catalunya a Madrid; i la taula del diàleg és una no-taula que s’hi ha “vaporitzat” com succeeix amb les no-persones de la novel·la d’Orwell.

Quant a la possibilitat del nou tripartit cal considerar que el govern actual no farà res diferent del tripartit vell; de fet, els pressupostos tenen l’aprovació dels Comuns. A més a més, el govern amb els “aliats naturals”, enemics juramentats de la independència, palesaria d’una vegada per totes que ERC no és independentista, encara que sigui parlant de si mateixa als mitjans que controla, gairebé tots, com “partit independentista”.

El problema és que JxC tampoc no ho és d’independentista. A JxC hi sembla haver un sector més obertament independentista que es correspon amb la majoria del seu electorat. Tanmateix, la majoria de la militància i, sobretot els càrrecs no està encisada amb l’independentisme, cosa lògica atesa la seva procedència i el seu enyor del PDeCat. Intenten fer veure que són diferents, però no és veritat: és la mateixa partitocràcia gens interessada a la independència.

A JxC fan el mateix que ERC: paraules. El seu pla sembla ser donar suport, amb algunes crítiques, a la política claudicant dERC a l’interior (tasca encomanada a Jordi Sánchez) al mateix temps que es concentren totes les energies a la batalla judicial del MHP Puigdemont a l’estranger, un assumpte comprensiblement personal, però que serà difícil traduir en un acte de rellevància col·lectiva en un temps incert, sobretot si el president legítim dels catalans continua dins del joc dels partits.

En qualsevol cas i mentre arriba aquest esdevenidor incert, el que tenim ha estat admirablement formulat al discurs llegit del MHP: un govern autonòmic que exigeix unitat a l’independentisme per defensar el que ell mateix no defensa, la immersió; per garantir uns drets que ell mateix ataca; per encoratjar una mobilització al carrer que ell mateix reprimeix amb la força pública.

És patètic.

Ramón Cotarelo

Politòleg

Article publicat al digital  elMón el dilluns 15 de febrer del 2022.

Banca in-personal

La Viquipèdia ens diu que banca privada és un terme per a la banca i altres serveis financers prestats pels bancs als particulars per a invertir els actius de mida considerable i especialitzada generalment en persones amb un alt patrimoni net. El terme "privat" es refereix al fet que el servei al client es presta de manera més personal que en el mercat massiu de la banca majorista a través d'un assessor financer del banc. Per sota de la banca privada se situa la banca personal, destinada a llindars patrimonials més discrets. Per acabar situem la banca virtual, electrònica o en línea que és la banca a la qual es pot accedir mitjançant Internet. En aquest moviment del consumidor des de la banca tradicional basada en oficines i persones darrere un taulell,  a una banca autònoma, impersonal i freda, els inversors particulars han sofert un profund canvi en la seva relació amb les institucions financeres.

Fa pocs anys, no pas tants, els bancs guanyaven molts diners a còpia de captar dipòsits a un preu i a concedir-los en forma de crèdits amb un interès superior. La diferència incloïa els beneficis i les despeses del banc. Llavors el sistema bancari va començar a abaixar els tipus d’interès, i quan el bàsic es va situar en l’1 o el 0,5%, tot i que els crèdits dels bancs es concedeixen a tipus superiors, la diferència només cobria les despeses i poca cosa més. La solució dels bancs, que intentava compensar aquesta baixada dels interessos, va ser aleshores cobrar comissions per a qualsevol operació. Alguns bancs van poder superar aquesta fase, però d’altres no assolien, ni amb aquesta solució, obtenir dividends per als accionistes. Calia fer una revolució i aquesta s’ha obtingut mitjançant l’anomenada banca digital, que permet reduir a la meitat les seves oficines, el seu personal i també el seu servei. S’ha passat de la banca personal a la banca  ‘in-personal’. En els darrers anys la banca ha canviat, efectivament, però per anar a pitjor. Ara podem veure cada dia les cues de persones, algunes de molt grans, que en aquests matins molt freds d'hivern sense seients ni dret a entrar a l'oficina esperen poder entrar-hi i ser ateses per alguna ‘persona’ diferent de la màquina de l’exterior.

Les oficines bancàries ja no s’assemblen gens a les que hi havia abans. Poca gent, algunes cues en els caixers automàtics i poc servei. Podem trobar-nos que en haver d’anar a cobrar un xec en efectiu, un apoderat del banc ―no una persona a la finestreta― et digui que ells no tenen diners, però que en pots trobar en una altra oficina del mateix banc situada a dos o tres quilòmetres d’on et trobes. Les coses han canviat;  l’internet i els telèfons mòbils s’han convertit en instruments indispensables per anar pel món i ara tenim la revolució digital que cau sobre les nostres espatlles. Pot parèixer que els bancs ja no necessiten els clients, però els clients necessiten els bancs, per això convindria que les dues parts quedessin contentes. I que els bancs confirmessin la seva labor de servei de cara als seus clients.  

L’exemple més clar d’aquest canvi el podem veure a Sabadell. L’historiador econòmic, Francesc Cabana, ho detalla molt bé en el seu article titulat  ’On és Sabadell?’ on recorda la situació actual del Banc de Sabadell (ara Banc Sabadell). Permeteu que ampliem uns detalls sobre l’anècdota que explica Cabana en el seu article. El meritori Monràs, qui només comptava amb 21 anys, va fer un informe que presentà a finals de març del 1926 al director de l’entitat financera, Francesc Llonch Cañomeras, on advertia que havia detectat unes partides considerades com actius que corresponien a uns crèdits fallits que no figuraven al balanç oficial i que podien comprometre seriosament l’estabilitat del banc. La Junta de Govern realitzà una sèrie de gestions que confirmaren amb escreix l’informe de Monràs. A partir de llavors Monràs va assistir a totes les Juntes de Govern de l’entitat financera, encara que no hi figurava als llibres d’actes, fins que arribà a ser-ne Director General. Llegiu l’article tot seguit.

On és Sabadell?

Hauré de repassar els meus coneixements sobre geografia catalana. Identificava el Banc Sabadell com una entitat bancària situada al Vallès Occidental, però la lectura de la premsa m’ha confós, ja que presenten el Banc Sabadell com una entitat amb el domicili social a Elx, capital de la comarca del Baix Vinalopó. La crònica presentava dos dels principals executius del banc als quals no coneixia de res, tot i que tenia o tinc molts amics en l’esmentada entitat del Vallès Occidental.

El Banc de Sabadell es va convertir el Banc Sabadell, com altres bancs espanyols. No era “de” Sabadell, sinó que assumia el nom de la ciutat. Amb aquest nom està al País Valencià.

El Banc Sabadell o de Sabadell és o era un dels dos bancs catalans que ens quedaven. L’altre era CaixaBank, l’antiga Caixa de Pensions per a la Vellesa i d’Estalvis. El Sabadell és un banc creat el 1881. Expliquen que el banc es va constituir els primers dies del 1882, però que el consell d’administració obtingué del notari una petita llicència perquè fes constar el 31 de desembre de 1881 com a data de constitució. Ho van fer per poder afegir-se a l’onada de bancs que s’havien constituït aquell any, en el que va ser una veritable “febre d’or” a Catalunya. No sé si aquesta falsedat inicial que comentava podria anul·lar totes les operacions fetes des d’aleshores. És broma.

El Sabadell ha tingut en el seu consell d’administració els noms més il·lustres de la burgesia industrial sabadellenca: Corominas, Izard, Gorina, Llonch, Casablancas i molts d’altres. Quan jo treballava a la banca, el director general era Joan Oliu, pare de Josep Oliu, que ha estat president executiu, primer, i president no executiu actualment. Amb Joan Oliu vaig tenir continuades i llargues converses a l’avió de Barcelona a Madrid que ens portava a la mateixa reunió. L’altre home important del banc –i molt important– era Francesc Monràs, que va ser qui transformà un banc local en un banc en expansió.

Hi ha una anècdota que convé explicar: el 1926, el banc passava per un mal moment, però només el personal subaltern en tenia coneixement. Francesc Monràs va fer un pas agosarat: es va presentar un diumenge al matí a casa del president del banc i li va explicar la delicada situació de l’entitat. La jugada va ser perfecta gràcies, en bona part, als sabadellencs que hi tenien els seus estalvis. El consell d’administració, i en Monràs, demanaren als clients que s’abstinguessin, si era possible, de retirar fons dels seus comptes mentre es mantingués la situació delicada del banc. És per aquest fet, entre d’altres coses, que tinc una gran admiració pels sabadellencs, tot i que la meva mare era de Terrassa.

A la fotografia dels dos primers executius de l’actual Banc Sabadell no hi ha cap referència al lloc on són: pot ser Sabadell, Elx, Barcelona o Madrid. Tot i que Elx forma part dels Països Catalans i que, per tant, el català hi és llengua oficial, si els executius del banc van fer els discursos allí varen deixar de costat la nostra llengua per adoptar la de l’“imperio”.

El Banc Sabadell, tot i no ser independentista, havia mantingut el català com a llengua de l’entitat. La darrera vegada que vaig veure Josep Oliu a la seu del banc, jo estava ajudant a preparar una exposició de documents que eren meus en una bona part. Vaig sentir que Josep Oliu deia al seu company: “Jo m’he dedicat a guanyar diners i aquest senyor, a fer històries.” Així van les coses a casa nostra.

Francesc Cabana i Vancells

Advocat i historiador

Article publicat al diari  EL PUNT AVUI  el dimarts 8 de febrer del 2022

 

Desobeir o acatar

L’estat espanyol ens ha pres perfectament la mida i ara ja sap fins on pot reprimir-nos, ras i curt, fins on vulgui. Recordem que l’1-O les forces de l’ordre públic espanyoles van irrompre a sang i foc en els col·legis electoral, tractant d’impossibilitar la votació del referèndum català sense aconseguir-ho, llavors els catalans, al cap de pocs dies, vàrem acotar el cap davant l’atac als nostres polítics que van anar a parar a la presó o l’exili. Aquest va ser el senyal que l’estat espanyol necessitava per comprovar que només amb l’amenaça en té prou per espantar-nos.

No és normal que en un estat democràtic es pugui impossibilitar la investidura d’un president legítimament escollit pel poble, o destituir-ne un altre per no despenjar una pancarta. No és normal que tenir penjat un llaç groc al despatx d’un regidor pugui arribar a ser motiu de persecució penal, d’inhabilitació política, d’inelegibilitat retroactiva i de retirada de la condició de diputat adquirida per decisió dels ciutadans en unes eleccions democràtiques. No és normal que una desproporció com aquesta es pugui materialitzar sense una sentència ferma que la sostingui. I tampoc és normal que la composició i el funcionament d’un Parlament que expressa la sobirania popular puguin ser objecte de la ingerència unilateral d’un òrgan administratiu extern ―la JEC―, que a més amenaça amb conseqüències jurídiques tothom, polític o funcionari, que no compleixi la seva ordre. Totes aquestes anormalitats són possibles a l’empara d’aquest ‘estat de repressió’ que impregna la relació de l’Estat espanyol amb Catalunya des de la celebració del referèndum de l’1-O.

Ara arribem al moll de l’os. L’autonomisme té tan poca solidesa, s’ha tornat tan dúctil, que serveix indistintament de decorat per al fals pragmatisme i per al fals resistencialisme. Des de la retallada de l’Estatut pel Tribunal Constitucional l’any 2010 ―tot i que l’havia aprovat el Parlament de Catalunya― fins a la inhabilitació de Pau Juvillà, des del regne d’Espanya s’han intervingut els resultats electorals i les lleis aprovades, mentre el Parlament suportava inhabilitacions i prohibicions amb impotència. El més trist de tot plegat és que no hi ha unitat estratègica, ni pràcticament parlamentària. En ple procés, treure-li l'escó a un diputat per uns llaços grocs, i en un moment com aquest, una part del Govern està pactant amb els socialistes a Madrid. Agressió contra la sobirania del poble català, contra el Parlament, contra un dels seus diputats, i mentrestant, taules de diàleg ajornades, però les anem fent...

La MHP, Laura Borràs, ha intentat fer un acte de dignitat, per diferenciar-se de l'etapa anterior de Roger Torrent que va ser tristíssima, un període d'obediència cega, de genuflexió, una entrega absoluta del Parlament a les decisions que prenien els tribunals i la repressió espanyola. Tot i els seus esforços, la dignitat sense estratègia, ni unitat, ni cap a on es porta, acaba sent trista i patètica. Sobre el cas Juvillà, suspendre el Parlament com a acte de protesta, no servirà per res. ¿No serà que la presidenta Borràs intenta mantenir la coherència, però se sent sola? ¿No serà que quan ha pres la decisió no l'ha presa amb les complicitats adequades? ¿ERC realment està a favor d'arribar fins al final i no treure-li l'escó a Pau Juvillà? ¿Per què ERC, a cap declaració ho han dit, tot és amb la boca petita...? ¿I els mateixos companys de la presidenta Borràs... tots hi estan d'acord? Són preguntes que Catalunya es fa mentre tots estem desorientats, separats, fragmentats, no sabem què volem fer ni cap a on volem anar, i així l’Estat ens va colant tots els gols.

El 'cas Juvillà' no ha fet més que constatar una desagradable sensació de com està el pati entre les forces polítiques catalanes en l'actualitat. Com acabarà tot plegat? S’entreveuen dues possibilitats. Una: que també en solitari, la presidenta Borràs acabi mantenint l'escó i s'iniciï un procés d'inhabilitació, que podria portar-li rèdits a llarg termini, però que de moment ens quedaríem sense ella de presidenta del Parlament. O dues: acceptar i 'fer un Torrent' i tot allò que ha dit prèviament s'ho hauria de menjar amb patates. Els tres partits independentistes no sembla que tinguin una posició mínima i comuna sobre aquest tema per poder anar a l’una. No es veu que ningú vulgui resistir a res. Ni ERC, ni una part de Junts ni la CUP, molt parlar i tampoc res. O el poble català mantén posicions de resistència i de dignitat o les mantén d'obediència, perquè la repressió no s'atura. El director del digital El Nacional, Joep Antich, ho resumeix perfectament en el seu article titulat ‘Juvillà, no hi havia un pla B’, on afirma que la suspensió de l'activitat del Parlament pel cas Juvillà ha acabat sent un acte estèril. Llegiu l’article tot seguit.

Juvillà, no hi havia un pla B

No hi haurà desobediència del Parlament i el diputat de la CUP per Lleida Pau Juvillà queda en uns llimbs jurídics que, a la pràctica, el situen més com a exdiputat que com a diputat. Amb aquesta decisió, que és evidentment política, la cambra catalana desactiva qualsevol acte de desobediència basant-se en el dictamen d'urgència aprovat aquest mateix dimecres per la Comissió de l'Estatut dels Diputats amb el seu nou president, el diputat i jurista Jaume Alonso-Cuevillas, i que argumenta que el límit és no afectar els funcionaris del Parlament. La decisió no és, per motius ben diferents, del grat dels partits independentistes i tampoc dels no independentistes.

La presidenta Laura Borràs ha perdut algun llençol en la bugada, ja que no ha pogut arribar fins al final del seu compromís per mantenir l'escó de Juvillà, perquè, després de la decisió de la Junta Electoral Central de desposseir-lo, no hi havia un terreny jurídic ferm per poder trepitjar. El seu partit, Junts per Catalunya, l'ha acompanyat públicament, però, tanmateix, amb diferents veus expressant el seu neguit si, al final, no es mantenia una actitud de desacatament a la JEC. La CUP, mantenint un pols amb Borràs pel seu diputat Juvillà, ja que volia que continués sent parlamentari fins a la comunicació del Tribunal Suprem, que havia de ser la instància que acabés retirant-li l'escó fins a la intromissió de la JEC. Esquerra, per la seva part, ha vist els toros des de la barrera. En la divisió dels partits independentistes n'ha tingut prou amb veure com Junts i la seva presidenta es ficaven en un embolic del qual no han pogut sortir amb una explicació convincent.

En l'altre costat, PSC, els comuns, Vox, Ciutadans i PP han gestionat la seva satisfacció, en entendre que no hi hauria un acte de desobediència, amb diferent intensitat tant política com jurídica. L'argument que per a aquest viatge no eren necessàries tantes anades i vingudes recull bastant fidedignament les enormes diferències existents en moltes coses, però també la unanimitat quan toca posicionar-se davant els partits independentistes si el que està en joc té relació amb la sobirania de Catalunya. Per acabar d'embolicar-ho, les negociacions a 600 quilòmetres de la reforma laboral, que ha provocat un conflicte entre el govern de Pedro Sánchez i Esquerra Republicana, en haver de pactar-la l'executiu del PSOE i Unidas Podemos amb Ciutadans, PDeCAT i altres partits de centredreta, oblidant-se dels seus aliats de l'esquerra per tirar-la endavant al Congrés dels Diputats, han deixat el Govern de Pere Aragonès encara més a la intempèrie.

Només dos exemples: la CUP s'ha negat a fer la reunió que tenia agendada amb el president per buscar fórmules que permetin recompondre la unitat independentista. En menys d'una setmana, la CUP i el president d'Aragó, el socialista Javier Lambán, han deixat plantat Aragonès. I el soci que va ajudar el Govern a aprovar els recents pressupostos de la Generalitat fa poc més d'un mes, els comuns de Jéssica Albiach, ha amenaçat el president de retirar-li el suport al Parlament si els diputats d'Esquerra no donen suport a la reforma laboral en un gest gens indissimulat de doblegar la negativa actual i protegir la vicepresidenta d'Unidas Podemos, Yolanda Díaz, promotora i impulsora de la nova normativa.

Resumint i tornant al principi: la suspensió de l'activitat del Parlament pel cas Juvillà ha acabat sent un acte estèril. Perquè, en política, les accions es valoren pel seu resultat i molt em temo que l'objectiu que es buscava no s'ha aconseguit.

José Antich

Periodista

Article publicat al digital  El Nacional el dimecres 2 de febrer del 2022