Majoria independentista

Des dels oracles sobiranistes sovint escoltem la brama dels percentatges que hauria d'assolir l'independentisme perquè Espanya, com a mínim, escoltés les seves demandes. Els més ingenus diuen que amb un 50%+1 vot n'hi hauria prou; d'altres afirmen que almenys hauria d'aconseguir un 60 o 70 per cent de vots. La trista realitat que hem viscut els darrers mesos ens ha mostrat que ni amb un 100% de vots favorables a la independència, l'estat centralista espanyol deixarà anar la 'mamella' que representa tenir ben collats als catalans. Amb l'excusa de defensar la “sagrada unidad de España”, els castellans amaguen la seva inconfessable veritat: no volen deixar que els catalans ens governem sols, primer perquè saben que ho faríem cent mil vegades millor que ells i en segon lloc perquè no es poden permetre el luxe de perdre els milions d'euros que cada any ens 'manlleven' —per no dir una cosa més gruixuda— dels nostres impostos.

Aconseguir aquesta majoria no serà gens fàcil si ens fixem en la darrera picabaralla que ha esclatat entre els dos 'socis' que pretenen governar Catalunya —amb totes les limitacions que ha imposat l'estat d'alarma del PSOE— a causa d'un article del líder d'Esquerra, Joan Tardà, on opina que ERC hauria d'ocupar el 'màxim espai polític' a Madrid i, a Catalunya per poder «sumar d'igual a igual nous 'constructors' de la república», en referència als comuns. Tardà també reclama en aquest article més ‘junquerisme’ i menys ‘torrisme’ que traslladat a l’àmbit espanyol afirma que podria ser llegit com “más pablismo y menos sanchismo”. La resposta del ‘soci’ de govern ha estat ràpida i ha vingut del mateix President de la Generalitat, Quim Torra, que ha replicat Tardà en un piulet: «Estimat amic, estic acostumat a gairebé totes les teves pirotècnies verbals, però això del “torrisme” m’ha deixat bocabadat. I equiparar-lo al “sanchisme” supera els límits de la meva imaginació. No acostumo a veure la vida en clau espanyola. Fàcil, jo vull la independència. I tu?»

Aquestes divergents formes de veure el full de ruta ‘post-covid19’ demostra fefaentment el difícil camí que se’ns posa davant als catalans els mesos vinents, amb els partits independentistes que, lluny de reforçar la lluita unitària per les llibertats tornen a esmolar els ganivets en una altra batussa fratricida pel control de la gestoria autonòmica. Tot plegat agreujat per la sensació, o potser la certitud, que Catalunya ha deixat de ser una prioritat per al govern de Pedro Sánchez. No és que aquest fos el problema que més l’apassionava, però sí que ho volia fer veure perquè Esquerra facilités la seva investidura. I ho va fer veure. I va convocar i celebrar una taula de diàleg a la Moncloa. Però després ha vingut el coronavirus i les bones intencions del PSOE s’han esvaït com un sucre dins d'un got d'aigua. Els percentatges que es discuteix si han de ser més o menys folgats per aconseguir la República, resulten irrellevants enfront de la posició del ”Gobierno de España” i també dels mateixos partits catalans que malden només per arribar a governar una Generalitat intervinguda i afeblida des del 155.  

El politòleg Ramón Cotarelo ha escrit fa pocs dies un article titulat ”L’heptarquia catalana”

on fa una anàlisi de l’actual situació dels partits catalans que s’anomenen més o menys ‘sobiranistes’ i arriba a comptar com a mínim set formacions que responen a aquest paràmetre, malgrat les enormes diferències que poden existir entre cadascuna d’elles. El catedràtic madrileny, esdevingut català per lliure elecció, conclou la seva acurada reflexió afirmant amb la contundència que el caracteritza que: «L’única manera de reduir l’heptarquia independentista catalana a una proposta amb perspectives d’èxit és configurar una llista de país encapçalada per l’única persona que té legitimitat per fer-ho i que no cal ni esmentar, oi?» Llegiu si voleu l’article a continuació.

L’heptarquia catalana

Avui, a Catalunya, tenim una heptarquia, és a dir set organitzacions que teòricament són independentistes: JuntsxCat, ERC, CUP, PDeCAT, Primàries, Directe 68 i Front Nacional de Catalunya. Els defensors de la teoria que la unitat no fa la força estan d’enhorabona. La independència es presenta gloriosa. Vergonya als escocesos que no han assolit la independència per la seva mania, sense cap dubte heretada dels pictes, d’anar tots junts en un únic partit!

A Catalunya, en canvi, regna la raó i la modernitat i tenim una allau d’organitzacions amb tota mena d’orientacions: dretes, centres, esquerres, i amb formes d’organització força imaginatives: partits, associacions, llistes... i fins i tot grups organitzats a la recerca de candidatura. Hi ha també tota mena de visions del que s’entén per independència i com s’assoleix, si mitjançant una DUI (amb moltes variants), a través d’un diàleg i negociació amb l’Estat, fent valer diverses formes de desobediència, centrant-se només en l’espai municipal o seient a veure passar el cadàver de l’enemic.

De totes aquestes formacions, només tres tenen possibilitats reals d’accedir al Parlament: JuntsxCat, ERC i la CUP. La resta, bàsicament, serveixen per alimentar l’ego dels seus protagonistes i per restar vots independentistes, agradi o no, i el fet d’enarborar l’estendard de la unitat no resta gens a aquesta amarga conclusió. Dels tres amb representació, el més probable és que la majoria independentista es reparteixi entre els dos més grans: JuntsxCat i ERC.

Aleshores, el debat electoral es plantejarà amb els canons encarats a tot arreu, fent foc com la rosa dels vents, però serà inevitable centrar-ho en la independència per una senzilla raó: que tot projecte de política sectorial, per ambiciosa que sigui, només té una possibilitat d’implementació: en una Catalunya independent. Qualsevol altra forma d’encaix del país dins l’Estat espanyol no garanteix la seva viabilitat, perquè cap govern espanyol respectarà l’Estatut català quan consideri en perill la unitat de la pàtria. I això passa, com sabem, amb ineluctable regularitat i sigui quin sigui el partit en comandament. Per tant, debatre sobre polítiques d’incerta viabilitat no té cap altre sentit que distreure el personal amb jocs de paraules. El debat, doncs, se centrarà en la independència i, sobretot, en el crèdit que en termes d’independència mereixin els dos partits.

JuntsxCat representa un intent de reconstrucció política del nacionalisme burgès que ha esdevingut finalment independentista. Encara que se’l vulgui presentar com l’independentisme de dretes per tal de vincular-lo a l’època de la corrupció convergent, amb expressions esbiaixades com “l’espai convergent o postconvergent”, el cert és que aquest espai ha insistit sempre en la necessitat de la unitat sense fer cap referència a qüestions de classe o d’ideologia.

ERC, en canvi, subratlla la seva condició d’esquerres fins a postular un “independentisme d’esquerres” que comparteix amb Bildu i el BNGA, però no amb JuntsxCat, lògicament, ja que el veu de dretes.

La independència, però, no és ni podrà ser mai una qüestió de classes o d’ideologies. Una nació ha de contenir totes les classes i ideologies. Una nació només de treballadors, encara que fos amb la forma edulcorada de la Constitució del 1931, que declarava Espanya una república democràtica de “treballadors de totes classes”, no és possible com es va fer evident després de l’enfonsament de la Unió Soviètica. Una nació d’una ideologia (o d’una religió, que als efectes és el mateix) ja es va donar per impossible en la Pau de Westfàlia del 1648.

I és que la independència no pot ser l’obra d’una classe ni d’una ideologia, perquè tampoc no pot ser l’obra d’un partit. Els partits són faccions i una nació haurà de ser la suma de totes les faccions, no el producte d’una d’aquestes faccions.

Això porta per lògica a la conclusió que qui parla d’independència nacional en termes de classe o d’ideologia, no parla d’independència, sinó d’una altra cosa que pot ser molt digna, però no la independència.

L’única manera de reduir l’heptarquia independentista catalana a una proposta amb perspectives d’èxit és configurar una llista de país encapçalada per l’única persona que té legitimitat per fer-ho i que no cal ni esmentar, oi?

Ramon Cotarelo

Doctor en Ciències Polítiques

Article publicat al setmanari LaRepública el divendres 15 de maig del 2020

Virus i eleccions

Quim Torra compleix aquests dies els dos anys al capdavant del govern de la Generalitat. Ha estat més temps al càrrec que el seu predecessor, Carles Puigdemont. Va ser investit amb un vot afirmatiu més que els vots negatius i amb la 'constructiva' abstenció de la CUP, que ja havia demostrat feia pocs dies el seu 'compromís amb la nació' fent decaure la investidura de Jordi Turull i propiciant el seu immediat empresonament. Amb la provisionalitat com a teló de fons del seu mandat i erigint-se gairebé com un enviat de Puigdemont, Torra situava la restitució del Govern apartat pel 155 com la seva principal promesa de la legislatura i fixava com a fita la construcció de la República Catalana a través d'un procés constituent durant el seu mandat.

Si el calendari previst s'hagués complert, és probable que Quim Torra hauria celebrat el segon aniversari com a president amb la data fixada de les eleccions catalanes i preparant les maletes després del final abrupte de la legislatura. La crisi del coronavirus ha alterat tots els calendaris i Torra es troba ara al capdavant de la resposta a un terratrèmol sense precedents en les últimes dècades. Al mateix temps, el president viu pendent del seu futur judicial, marcat per si el Tribunal Suprem accepta o no el recurs contra la inhabilitació per la pancarta del llaç groc.

Dos anys després de la seva arribada a la Generalitat, el president Quim Torra no té en l’horitzó convocar eleccions, tot i que al gener donava per acabada la legislatura. La crisi sanitària i econòmica generada pel coronavirus ha capgirat completament la situació. Torra no comparteix la pressió ni el debat sobre les eleccions que hi ha actualment. Està convençut que no és el moment d’obrir el meló electoral, perquè els esforços en els pròxims mesos s’han de concentrar a no perdre llocs de treball i a prioritzar el rescat social i econòmic. La Covid-19 i les seves conseqüències obligaran a replantejar prioritats i plans de govern.

Fa unes setmanes estava clar que Esquerra Republicana tenia pressa per anar a eleccions, però aquests últims dies sembla que el virus ha deixat també tocats els interessos dels republicans, ja que amb la crisi galopant que es preveu el paper del seu màxim gestor econòmic Pere Aragonès, possible candidat d’ERC a la Generalitat, pot resultar molt incòmode per afrontar uns comicis que en principi li donaven avantatge sobre els seus rivals.  Per la seva banda el virus afecta també Junts per Catalunya, que encara no ha tingut temps d’endreçar casa seva i aconseguir lligar en una candidatura guanyadora els dos o tres espais en què està dividida la formació de centredreta.

El president de la Generalitat, a més, vol ser ell qui convoqui les eleccions, per respecte a la institució, i no que sigui el Tribunal Suprem qui marqui el calendari si acabés sent inhabilitat, una decisió de l’alt tribunal que podria arribar a finals d’any. Així, no es descarta que Torra convoqui eleccions abans que se li notifiqui una condemna, però cada vegada són més els que a JxCat defensen allargar la legislatura per retallar distàncies amb ERC, més encara quan els republicans estan acusant la gestió de la pandèmia en les seves conselleries de Salut, Economia i Educació.

El diumenge passat, just a mitjan legislatura, el MHP Quim Torra va fer balanç d'aquests dos anys de presidència i va intentar respondre als interrogants que es plantegen des d'ara fins a la convocatòria d'aquestes eleccions, que ningú desitja de moment. Ho va fer en un esplèndid article titulat  'Per Catalunya i per la vida'  que tot seguit podeu llegir.

Per Catalunya i per la vida

Avui fa dos anys vaig prendre possessió del càrrec de president de la Generalitat. No hi havia aspirat mai, ni hi vaig opositar en aquell moment tan convuls. Tres dies abans, el 14 de maig de 2018, un ple del Parlament incomplet, alterat i constantment atacat per una ferotge repressió, amb una generositat que mai no podré agrair, m’havia investit president del meu país.

Afeccionat com sóc a la immersió històrica, a la recerca dels “herois de l’impossible” d’aquells anys trenta que van capgirar de manera brillant el futur dels catalans, em trobava davant la responsabilitat i l’honor alhora de reprendre el fil que els meus 130 predecessors havien anat teixint. Un fil que havia estat de nou interromput per la vetusta tradició autoritària de l’Estat espanyol. Veníem d’un primer d’octubre del 2017 –és a dir, dos milions de voluntats lliures expressades democràticament– que havia desfermat la cara més fosca de l’Estat des de la restauració borbò­nica.

És en aquest marc on començava aquest meu pas per la presidència de la Generalitat, acusat abans de començar tan sols per haver proclamat el meu compromís amb la voluntat popular i la llibertat de Catalunya. Tan sols per voler ser fidel al mandat democràtic dels catalans.

Tanmateix, vaig prendre el compromís amb tres objectius principals: situar el canvi social com a motor republicà, preparar un procés constituent per a una Catalunya al servei de les persones i restituir les persones represaliades pel seu compromís amb la democràcia i la llibertat. Com sabeu, són aquests tres els fars que han guiat totes les meves decisions com a president.

No es tracta pas de fer un repàs fil per randa dels dos anys viscuts al Palau de la Generalitat i de tots els racons del país que he pogut trepitjar aquests vint-i-quatre mesos. D’altra banda, soc ben conscient que són precisament aquests dos últims mesos els que hauran causat el sotrac més gros a Catalunya, a Europa i al món amb la pandèmia del coronavirus. I és per això que, més que mai, cal repensar bé el futur per preparar-lo amb tot el talent i l’excel·lència de què siguem capaços com a país.

Ho hem de fer sense deixar de pensar en el sofriment causat avui i cada dia per aquesta malaltia. Cal que recordem els que hem perdut sense el comiat imprescindible. Hem de fer un esforç col·lectiu de país precisament pensant en ells, en els seus familiars, fills i nets. Hem de ser aquesta nació contracorrent que hem estat sempre. Sense estat, o amb un estat en contra, ens caracteritzem per l’ambició d’emprendre, de remuntar i de créixer. El meu Govern i jo, com a president, hi deixarem la pell.

És per això que cal relligar ara una actuació urgent per frenar l’emergència sanitària i una actuació determinada per reactivar l’economia i protegir les persones més vulnerables. Sí, abans que res hem de parar el cop i oferir tots els recursos disponibles als ciutadans, a les organitzacions socials, a les empreses i als emprenedors. I mentre fem això hem de ser capaços de dibuixar horitzons més ben preparats per al món que vindrà.

El segle XXI ha esbotzat la porta i ha irromput amb força a les nostres vides. Ja pràcticament res no serà igual que fa pocs mesos. I per fer-ho –per preparar aquest país nostre per a la realitat que arribarà– caldrà identificar bé els camins que ens portin a una economia al servei de les persones, que no deixi ningú enrere, que prioritzi l’atenció sociosanitària, l’educació, la recerca, la preservació i recuperació de la biodiversitat, com també la tecnologia en les noves formes de treball, sempre més inclusives.

Ara no és moment d’abocar el país, les institucions i els partits a un procés electoral que dissoldria el Parlament i la seva capacitat legislativa i que convertiria allò que ha de ser el moment de la cooperació en una competició descarnada d’interès dels partits. Ara hem de posar el país al davant dels partits. Per responsabilitat i rigor. Si no vam convocar unes eleccions per poder aprovar un pressupost, tampoc no ho farem ara enmig de l’emergència sanitària, econòmica i social més gran dels últims temps.

He dit en reiterades ocasions, gairebé a manera de lema personal, que calia bastir una república catalana sobre tres pilars: la llibertat, la cultura i el talent. Crec que són tres fonaments que s’adeqüen completament a allò que necessitem com a país i com a societat. D’entre les moltes lliçons que podem extreure d’aquesta crisi que vivim n’hi ha una que relliga amb els compromisos personals i col·lectius expressats ara fa dos anys, quan tot just amollàvem les amarres per aquest viatge. Ens cal tot el talent, ens cal tot l’esforç, però també ens calen totes les eines per poder continuar avançant com a societat contra tot pronòstic.

Ens calen totes les eines, i la proposta no pot ser una altra que tots els recursos i tota la sobirania: la independència

En definitiva, parlem de recursos i de sobirania. I la meva proposta no pot ser una altra que tots els recursos i tota la sobirania: la independència. Són dos anys marcats per la vulneració de drets humans i fonamentals, començant amb el 155 i ara amb l’estat d’alarma, passant per judicis, presons i exilis ignominiosos. Avui més que mai, amb més força i claredat, prenen sentit les últimes paraules del discurs d’investi­dura.

Per Catalunya i per la vida.

Quim Torra i Pla

131é President de Catalunya

Article publicat al diari LA VANGUARDIA  el diumenge 17 de maig del 2020

La fi d’un món

Feia menys d’una setmana que el “Gobierno de España” havia prohibit a tota la població sortir de casa amb un confinament que ningú s’havia pogut imaginar, quan el filòsof basc Daniel Innerarity, en una entrevista feta en un diari català, va respondre una pregunta sobre quin tipus de crisi és aquesta que estem vivint, dient: «això no és la fi del món, sinó la fi d’un món. D’un món complet que fa temps que ens està avisant que s’està acabant; estàvem avisats que aquest món s’acabava, almenys des de la crisi del 2008».

Han passat dos mesos i veiem que les paraules d’aquest filòsof han estat del tot encertades, ja que efectivament el món que coneixíem abans de l’esclat de la pandèmia del coronavirus sembla clar que no tornarà a ser el mateix. Sentim a parlar de la ‘nova normalitat’ com si fos la panacea de tots els mals i potser aquesta nova normalitat que ens espera no serà ni nova ni normalitat, més aviat serà una coneguda ‘vella normalitat’, ja que l’Estat espanyol, governi qui governi, ens tractarà de la mateixa manera de sempre, amb pandèmia o sense. Aquest serà el nou món que ens espera.

Això ve a tomb amb una idea que ha anat prenent cos i que cada cop es pot veure més nítidament: la recentralització de tot el poder de l’Estat espanyol en Madrid capital i centre de totes les preses de decisió. Hem trobat aquests darrers dies dos articles que precisament desenvolupen  aquesta idea, que pot arribar a ser cabdal en aquest ‘nova normalitat’ que ens promet el govern de Pedro Sánchez i que té el seu epicentre en la capital d’Espanya. El primer article és de l’urbanista sabadellenc, Manel Larrosa, que analitza Madrid des del punt de vista de la ‘Ciutat-Estat’. El segon està escrit per l’historiador Josep Maria Solé i Sabaté i estudia el comportament dels individus quan conviuen algun temps amb la gent de la capital espanyola i poden arribar a sentir com una mena de comportament psicològic que recorda el que hom en diu síndrome d’Estocolm. Llegiu els dos articles tot seguit.

La Ciutat-Estat

Espanya és la simple perifèria, el pati de Madrid, esdevinguda la Ciutat-Estat, molt més que la simple capital. És la lògica d’un totalitarisme, Madrid és el tot, el gran projecte d’Estat en democràcia per a tombar l’autonomisme en clau federal.

Al moment olímpic a Barcelona, s’hi ha confrontat la permanent construcció del centre. I és Madrid qui regula el sentit de tot allò públic, la seu única de tots els poders (govern, parlament, judicatura), la concentració màxima dels alts funcionaris, més les finances i els mitjans. El forat negre. Madrid és l’antiprincipi de subsidiarietat: centralitzar-ho tot i només excloure excepcions, una descentralització menor. De la qual, per raons històriques, n’han gaudit els carlins bascos, les cessions a una centúria llarga de catalanisme polític… i els rèdits de l’antifranquisme reconvertits a “café para todos”.

Madrid no tolera cap altre poder polític, sempre amb l’excusa de fer-ho en nom del conjunt, però sempre en benefici del monopoli propi. “Españoles todos”, vol dir “madrileños todos”. I així, a totes les províncies es poden reclutar dirigents pro madrilenys, reconvertits a la seva lògica. Madrid ha buidat les ‘castelles’ i més enllà i a tot l’interior no hi ha vida civil autèntica, tota somorta i només refugiada a l’extrema perifèria de la costa. Tristesa de les capitals en províncies esllanguides, amb algunes queixes recents, però sense un projecte alternatiu: els oferiran alguna inversió, però cap canvi econòmic i social, cap poder. Madrid és una gran capital de tipus americà més que no pas europeu. La síntesi i el castell fortificat d’un Estat ineficient, poc productiu, motor de la crisi del 2008, i gestor ineficient de la pandèmia actual.

La seva estratègia és empatar entre elles les demandes perifèriques i manipular-les en nom de la “solidaridad”. I quan caiem en aquest debat, per més raons que hi tinguem a favor, acabem fent el joc al poder central. Fum que només serveix per dissimular la gran concentració de la ciutat global, la gran forma de l’Estat. L’Estat no és cap abstracció, a Espanya es materialitza en un lloc excloent. L’Estat forma la nació, seguint el principi falangista, i es fa cos en un lloc: Madrid.

Un projecte que va rebre un cop fort en la crisi del 2008, però no s’immutà. I ara està per concloure quin paisatge desolat deixarà la gestió de la pandèmia. L’única resposta contundent dels temps recents ha estat l’independentisme català. Però David no va foradar la closca de Goliat, un tret errat que es paga car.

Si amb l’independentisme la resposta fou ‘d’Estat’, amb el cataclisme actual es vol la mateixa: unificació de poders, centralització, representació militaritzada. Només si el balanç final, que està encara per veure, posa el descobert les limitacions de l’Estat i aquesta contrasta amb una major agilitat perifèrica, nostra i d’altres Comunitats, hi podrà haver un reequilibri de forces que ens posi una mica en millor situació. Només hi ha hagut una lleu rectificació: treure la visibilitat dels condecorats, però hi són preparats igualment. Al centre l’Estat treballa en termes de poder, mentre que la perifèria el poc estat propi (Generalitat, en el nostre cas) suma resultats amb la societat.

Ja sabem que l’Estat pagarà el preu que sigui per poder sobreviure incontestat. La  pandèmia li ofereix ara una segona oportunitat d’aplicar una altra dosi de sentit d’Estat, d’allò que a Catalunya ja coneixem. I per fer-ho està disposat a la despesa màxima, a l’endeutament i a fer-se valdre com a pare omnipresent, encara que això tingui un preu econòmic elevat, potser irresoluble. Per favor, que aquesta vegada Europa ens intervingui, o que les dificultats obliguin al canvi de rumb.

Manel Larrosa

Urbanista i arquitecte

Article publicat al digital ISabadell el dimarts 12 de maig del 2020

La síndrome de Madrid

La síndrome de Madrid és el que els passa a massa polítics, periodistes, empresaris, actors, financers, intel·lectuals, etcètera, quan són a la capital de l’Estat espanyol. Viuen com una mena de comportament psicològic que recorda el que hom en diu síndrome d’Estocolm, això és, establir una relació de complicitat amb el raptor. He sentit de viva veu l’excusa que a posteriori han adduït els qui en el seu moment es van sentir enlluernats o encaterinats pel Madrid oficial, i tot el que això suposava, del més sublim publicat al BOE al més profà de vida hedonista i nocturna. Excusen la seva actuació passada dient que en aquella etapa van canviar perquè el poder de debò és allà. Fet que els va obnubilar. En les més diverses manifestacions polítiques, culturals, econòmiques, d’oci, etcètera.

S’ha de dir que del 1901 ençà, és a dir, des de l’etapa final de la Restauració, la II República i ara el règim del 78, el sistema espanyol, sigui quin sigui, als catalans a Madrid hom els ha fet i els fa la gara-gara. Des d’aleshores temen la presència de diputats catalans amb partits propis per defensar millor els seus interessos. Des del 1901 van adonar-se que els polítics de palla dels partits satèl·lits de Madrid no representen de debò la Catalunya real però l’afebleixen. Per això l’intent permanent d’enfortir partits de matriu espanyola en terra catalana. Fossin, o siguin, d’esquerres o de dretes, monàrquics o republicans.

Ara, amb la voluntat majoritària de decidir democràticament el futur de Catalunya, la síndrome de Madrid està esllanguint-se, finint. Des del Procés sembla que no hi ha espai per a més simulacre. El sistema oficial espanyol sempre ha tingut por del despertar de Catalunya, i per això hi ha les aliances amb els partits catalans, els acords o pactes polítics. Saben perfectament de l’espoli fiscal d’anys i panys que sofrim. El Madrid estatal coneix, incideix i segueix perjudicant la llengua i la cultura catalanes per aconseguir la seva minorització. La plena democràcia espanta al Madrid dels dits partits constitucionalistes, per això fan mans i mànigues per imposar un teló preventiu legislatiu per frenar el dret dels catalans a votar el seu futur.

L’estat autonòmic no els agrada ─de moment l’han de “conllevar”–, per això aquest indissimulat desig de neocentralització. Els calen, a tal efecte, peons a les nacions històriques o a comunitats amb marcada personalitat. Feina que fan els diputats autoanomenats constitucionalistes d’aquests territoris. Gra més dur d’empassar, però, a Euskadi. I, lògicament, impossible a Catalunya amb un Parlament independentista. Aquí sorgeixen fonamentals els Comuns, els “compañeros de Podemos”. Els darrers vestigis autòctons de la síndrome de Madrid. A Catalunya poc futur tenen en haver-se definit, i fracturat, amb el 155. Administren d’una manera políticament immoral l’Ajuntament de Barcelona i tenen uns pocs diputats que poden fer de contrapès a ERC, JxCat i la CUP. Per això la seva troballa d’una veu respectada en el seu camp, algú que a Madrid hagi vist el cel, un Jaume Asens que no reconeix ningú. Ni els seus propis. Un darrer afectat per la síndrome de Madrid.

Josep Maria Solé i Sabaté

Catedràtic d’Història Contemporània (UAB)

Article publicat al diari EL PUNT/AVUI el diumenge 10 de maig del 2020

Estat d’excepció

La majoria d’analistes polítics coincideixen en afirmar que l’actual ’estat d’alarma’, que Pedro Sánchez intentarà prorrogar aquesta setmana, s’assembla més a un ’estat d’excepció’ encobert, ja que moltes de les actuacions i ordres que s’han promulgat fins ara no es podien fer legalment dins un estat d’alarma. Però això no li preocupa gens ni molt a l’actual inquilí de la Moncloa. Està segur que ni els seus socis comunistes, ni molt menys l’oposició li posarà cap impediment a la prolongació ‘ad eternum’ d’aquesta situació.

Hem d’estar molt amatents, sobretot des de Catalunya, a les maniobres que prepara el “Gobierno” per les pròximes setmanes. Un cop dominada, encara que sigui tímidament, l’amenaça de la Covid-19, l’executiu espanyol comença a filtrar missatges que anuncien el terratrèmol que la pandèmia ocasionarà al nostre sistema econòmic. Nadia Calviño, responsable d’economia del Govern espanyol, i María Jesús Montero, ministra d’Hisenda, van presentar divendres les seves previsions sobre el futur immediat. Els pronòstics són que es produirà una caiguda del PIB d’un 9,2%, el dèficit s’enfilarà fins al 10,3% i que Espanya arribarà a assolir un deute d’un 115%. De moment, el Govern central ja ha assumit que necessitarà uns cent mil milions d’euros més. En realitat, segons els estudis més solvents, no els més pessimistes, pot ser que necessiti el doble. De moment, tal com està configurada la Unió Europea, aquests diners només es poden obtenir emetent deute.

Si parlem de l’atur, l’escenari que se’ns presenta és dramàtic, amb una taxa a finals d’aquest any del 19%, això vol dir que tancarem l’any amb 1,2 milions de desocupats més que no pas el quart trimestre del 2019. Això implicaria un augment de l’atur del 37% i acabar-lo al voltant dels 4,3 milions d’aturats. L’estat espanyol va arribar a la crisi amb un atur i un deute enorme i en sortirà amb uns de molt més grans. Però a diferència de l’any 2008, aquest cop el Banc Central Europeu ja ens ha dit que no hi haurà problemes de liquiditat. Tothom tranquil.

El perill pel que fa a Catalunya i al seu procés cap a la construcció d’un Estat propi ─procés que ara es troba lògicament en ‘stand-by’─ pot ser que el govern central, amb l’excusa ara de la crisi econòmica vulgui recentralitzar encara més les autonomies, com ha fet amb la crisi sanitària. Això pot comportar la pràctica desaparició de les competències que en el terreny econòmic li puguin quedar després de l’aplicació del 155 encobert que ens ha ‘colat’ amb l’estat d’alarma. Per tot plegat ens cal estar alerta, com diu el periodista, Jordi Barbeta, en el seu article titulat ‘Alerta, que l’Estat sí que ho tornarà a fer’, quan escriu que «l’estratègia de l’Estat espanyol en el cas català ha estat sempre, sempre, sempre primer la provocació i després la repressió. I tots els cops militars o les ofensives repressores s’han justificat en nom de la unitat d’Espanya». Llegiu l’article tot seguit.

Alerta, que l’Estat sí que ho tornarà a fer

Històricament l’auge del catalanisme polític en les seves diverses formulacions, regionalista, federalista o sobiranista, ha estat sempre paral·lel a moments de decadència espanyola. La Renaixença i la seva dimensió política van coincidir amb la pèrdua de les colònies. La primera i la segona repúbliques espanyoles van rebre el màxim impuls català en contrast amb les restauracions borbòniques, sempre imposades a base de cops d’estat militars. Va ser Jordi Solé-Tura, gens sospitós de connivències amb el nacionalisme català, qui va descriure el catalanisme com una versió autòctona del regeneracionisme espanyol. Un dels fets que va caracteritzar aquell moment polític de finals de segle XIX va ser el Tancament de Caixes i la repressió posterior. La qüestió és si, ara tal com va tot, estem condemnats a repetir sempre la mateixa història.

Aquesta setmana Joan Carles I ha tornat a ser ‘trending topic’ en transcendir que quan era cap de l’Estat també traficava amb diner negre cap a Suïssa. Els sistemes de corrupció sempre funcionen de dalt a baix. Quan la màxima autoritat és corrupta és tot el sistema que es debilita i la metàstasi s’escampa per tots els racons de l’organisme. El veto polític a investigar la corrupció de la monarquia borbònica és la prova més evident del moment de decadència que estem vivint. Un estat segur de si mateix guanyaria en autoritat moral investigant i demostrant que no hi ha impunitat per a ningú. Richard Nixon va caure i la democràcia als Estats Units va quedar reforçada.

Tanmateix, ara a l’estat espanyol hi ha por perquè es tem que furgant en la corrupció de l’anterior cap de l’estat emergeixi tot el pus del sistema i la ciutadania posi qüestió la monarquia i provoqui la caiguda del règim. De fet, va ser per evitar això que els poders fàctics de l’Estat van obligar Joan Carles I a abdicar i a Iñaki Urdangarin a exercir de boc expiatori en un moment crucial: la prima de risc s’havia posat pels núvols, hi havia una amenaça de rescat per part de la Unió Europea, la corrupció del partit governant, el Partit Popular, s’havia generalitzat arreu del territori, el poder judicial s’havia degradat... i Catalunya presentava el més gran desafiament.

Ara tornem a ser-hi. A la corrupció del sistema i la feblesa de les institucions, començant pel Govern mateix, s’afegeix la més greu crisi sanitària i econòmica dels darrers cent anys. Quan es va coronar Felip VI el deute espanyol havia pujat fins al 99% del PIB. Les previsions de l’FMI són que el deute espanyol s’enfili ara fins al 115%, amb un dèficit per aquest any del 9,5% i una taxa d’atur del 19%, molt més elevada entre la gent jove. És per això que el Govern de Pedro Sánchez, d’acord amb els poders fàctics de l’Estat s’han marcat com a prioritat principal preparar-se i assegurar la seva continuïtat davant les convulsions inexorables que es veuen venir.

El catalanisme sol créixer en funció de la decadència espanyola, però l’Estat ha amagat sempre la seva decadència utilitzant la força contra les ànsies catalanes emancipadores. Amb la crisi que ve ho tornaran a fer procurant que els catalans tornin a mossegar l’ham i plantegin la batalla en el terreny menys propici.

Per al ‘deep state’ espanyol la pandèmia és un problema global que requerirà una solució global, per tant el Govern no té altra funció que esperar al fet que alguna potència estrangera li faciliti la vacuna. Tanmateix, les amenaces sobre el règim polític és un assumpte estrictament espanyol i per tant d’atenció absolutament prioritària. El marc mental és el mateix de sempre: la monarquia, la unitat d’Espanya i el negoci de les elits extractives són subjectes inseparables, perquè si cau un, cauen tots.

Així, la necessitat expressada pel Govern de Pedro Sánchez de controlar fins el darrer racó del territori espanyol, mobilitzant l’Exèrcit, i fins i tot ressuscitant quelcom tan obsolet com les províncies és perquè la seva principal preocupació és evitar la pèrdua d’aquest control. La inseguretat arriba a la desconfiança fins i tot amb les comunitats autònomes governades pels partits espanyols.

Observi’s que per portar a terme aquesta política tan autoritària Pedro Sánchez, que ha canviat mil vegades de posició sempre per mantenir-se, ha prescindit aquesta setmana de la majoria parlamentària que li assegurava el càrrec. En endavant, difícilment podrà comptar amb el suport d’ERC, d’EH Bildu i ja veurem què passa amb el PNB i com afecta tot plegat al si d’Unidas Podemos atès el paper de comparsa assumit pels seus líders més ben col·locats. Si Pedro Sánchez posa per davant aquesta involució, tan impròpia del Govern més progressista, és perquè ja ha descartat sobreviure amb els aliats que el van elegir president i intenta perdurar amb altres opcions.

Els partidaris a Catalunya del "quan pitjor, millor" poden pensar ara que si amb la crisi del 2008 l’independentisme va passar del 10% al 50%, ara amb la tragèdia del 2020 i tenint en compte la pèssima gestió de la crisi que fa el Govern espanyol, la independència serà quelcom irreversible. Alerta, però. Perquè l’estratègia de l’Estat espanyol en el cas català ha estat sempre, sempre, sempre primer la provocació i després la repressió. I tots els cops militars o les ofensives repressores s’han justificat en nom de la unitat d’Espanya. La unitat d’Espanya serveix per dignificar qualsevol indignitat. La repressió del procés sobiranista va ser el millor instrument de la monarquia, del Partit Popular i del règim per restringir drets i llibertats i tapar totes les seves misèries de corrupció. Amb les previsions que tenim i els fets que ja es van produint, no cal dubtar que ells sí que ho tornaran a fer. Això requerirà per part catalana molta reflexió i intel·ligència per no tornar a mossegar l’ham i plantejar la batalla un altre cop en el terreny més propici a l’adversari.

Jordi Barbeta

Periodista

Article publicat al digital EL NACIONAL.CAT el diumenge 3 de maig del 2020