La infermera poca-solta

En un vídeo de TikTok que s’ha viralitzat ràpidament, una infermera de l'Hospital de la Vall d'Hebron ha criticat que es demani el nivell C1 de català per fer les oposicions. El vídeo ha encès les xarxes pel menyspreu que la noia, de Cadis, mostra pel "puto C1 de catalán" tot i que la infermera està en actiu atenent pacients catalans. A més, fa aquest vídeo dins l'espai laboral i acompanyada de dues col·legues dient: "Se va a sacar el C1 de catalán mi madre". La seva companya de Sant Sebastià, en canvi, el parla mínimament al vídeo i diu que es presentarà a les oposicions.

Ara entitats espanyolistes es freguen les mans amb aquest cas i proven d’instrumentalitzar-lo pels seus interessos polítics. Més enllà de convertir la sanitària en la víctima d’un suposat linxament, aquests grupuscles, que ja han format part del procés d’imposició del castellà a les escoles, han engegat els engranatges per combatre el requisit lingüístic en el sistema sanitari català. En aquest sentit, les organitzacions ultres “Convivencia Cívica Catalana”  i “Hablamos Español” han interposat un recurs contenciós-administratiu contra l’Institut Català de la Salut perquè consideren que el requisit ―el títol C1― en les oposicions és abusiu i atempta contra la igualtat per a accedir a la funció pública. El recurs és en nom de quaranta-dos professionals en actiu que, segons afirmen, ara es troben amb una injusta i arbitrària barrera idiomàtica per a poder estabilitzar la seva plaça.

Aquesta noieta poca-solta i curta de gambals que fa d’infermera a la Vall d’Hebron no és ella sola. Com en molts altres, en l’àmbit sanitari els nostres drets lingüístics sovint estan menystinguts; el nostre sistema sanitari és fantàstic, amb uns professionals dignes de tots els reconeixements, però també hi ha molta gent vinguda de molts llocs, especialment de l’estat espanyol, a la que no li dona la gana d’expressar-se ni tan sols entendre el català, i això en l’àmbit sanitari és molt greu. A aquesta curta de gambals, la veurem en poc temps a les llistes de VOX o del PP que són els que l’han animat a fer aquesta bretolada per tenir motius per ficar-hi cullerada.

Una infermera catalana a Dinamarca, s’ha escandalitzat amb el que ha passat a la Vall d’Hebron, en primer lloc,  per raons higièniques: les infermeres que hi apareixen no porten el cabell recollit, porten braçalets, les ungles pintades… A l’hospital de Copenhaguen on ella treballa, aquestes coses no estan permeses, són qüestions d’higiene bàsiques. Tampoc no es poden enregistrar vídeos personals quan portes l’uniforme ni filmar les instal·lacions públiques. El conseller de Salut, Manel Balcells, ha anunciat que s'ha obert un expedient a la infermera: "Declaracions com aquestes són intolerables en una servidora pública. Des del centre fins al departament arribarem fins al fons de la qüestió". I afegeix: "El sistema sanitari ha de garantir l’atenció en la llengua pròpia de Catalunya, en això treballem cada dia". Veurem com acaba el tema.

El mínim que es pot demanar es respecte per la llengua del país on treballes. A aquesta noia no li passarà res de res, per això s'atreveix a fer el que fa. Un mínim d'esforç per aprendre el català, però ella no el vol fer perquè sap que quan s’adreci en espanyol a un pacient català, aquest automàticament canviarà d’idioma. Malgrat tot, els pacients agraeixen que els parlin amb el seu idioma i, si ella no és capaç o no vol fer-ho en un temps prudencial, de parlar l'idioma dels pacients, que se’n torni d’allà on ha vingut. La treballadora de la Vall d'Hebron explica que no plegarà, però que està tramitant la baixa per estrès i que ha demanat ajuda psicològica, pobreta!. La llengua és un element d’autonomia i dignitat del pacient. La incapacitat per comunicar-te és un motiu pel qual es pot ser un sanitari incompetent, malgrat la seva preparació mèdica. La qüestió és que fora de Catalunya no volen entendre que el català és la nostra llegua i que si vius i treballes a Catalunya has de saber parlar i escriure en català, els estrangers s’esforcen per aprendre el català perquè ells entenen que és la llegua pròpia de Catalunya, en canvi els espanyols ni s’esforcen ni volen fer-ho.

Aquests darrers anys s’han produït en el nostre País molts esdeveniments com aquest, que poden portar a un esclat de la tensió subjacent entre Catalunya i el seu estat opressor, com ha succeït moltes vegades a la història recent. D’aquestes espurnes que provoquen l’incendi, en relata algunes el director de VilaWeb, Vicent Partal, en el seu editorial  ”A Mallorca en diuen "foc colgat", d'això que vivim” i que  podeu llegir tot seguit.

A Mallorca en diuen "foc colgat", d'això que vivim

L’altre dia vaig compartir a Solsona un acte públic amb Josep Costa. I en un moment, referint-me a la situació que palpe arreu del país, vaig fer servir la metàfora d’un volcà cada volta més inquiet. Però ell, i superant la seua identitat eivissenca, va aportar una deliciosa expressió mallorquina per a explicar la mateixa cosa. “Foc colgat”, en diuen, d’això que vivim.

Parlàvem tots dos del volum de la protesta desfermada per aquella infermera catalanòfoba, però no solament. Perquè és veritat que la setmana passada vaig quedar sorprès, agradablement sorprès, pel grau d’indignació manifestat arran d’aquesta nova mostra d’ignorància supremacista. La reacció a les xarxes va ser simplement espectacular i va arrossegar fins i tot alguns mitjans dels que no solen fer cas sinó de les coses de palau i d’allò que diuen a les seus dels partits. I, si serveix d’indicador, em sembla molt interessant que la iniciativa del grup de metges que divendres va anunciar que uns nou-cents s’havien començat a organitzar per defensar el català a la sanitat, segons que m’expliquen ha augmentat fins a més del doble ―en un sol cap de setmana― el nombre de voluntaris, que ja passen de llarg de dos mil.

Veurem com continua la cosa. El govern de Catalunya ―que pel que m’ha semblat veure s’ha canviat la definició de Twitter i ara ja només és “Govern de la Generalitat”, de manera que ha arraconat “Catalunya” i no fa cap més precisió sobre quina de les dues és― més aviat ha mirat de rebaixar el to. Però l’Hospital de la Vall d’Hebron ha de prendre una decisió, com explicava perfectament una infermera catalana que treballa a Dinamarca, ni que siga només per les incorreccions d’higiene i tractament de dades privades. I Espanya és a punt de saltar si la decisió és fer-la plegar de la faena, que és l’única decisió raonable.

Però, passe què passe, l’episodi m’ha refermat en la constatació que el nombre de persones que estan tipes d’aguantar la situació política que vivim va pujant d’una manera considerable, cosa que em sembla un símptoma excel·lent. Hem passat massa anys enganxats als polítics i, ara que això seu és un desastre sense pal·liatius, veig que hi ha molta gent que ha desconnectat de la política amb minúscules però que s’ha reconnectat amb força a la política amb majúscules. Cosa que és especialment interessant si constatem, perquè això ha passat moltes vegades, que per més que els polítics vulguen abocar aigua al vi, ben sovint són els casos com aquest, simples, senzills, rutinaris, i per això mateix fàcils d’entendre, els que acaben fent saltar espurnes decisives en els processos històrics.

En pose uns quants exemples. A Lituània un partit de bàsquet del Zalgiris de Kaunas va acabar desencadenant allò que podríem anomenar la primera gran mobilització de l’independentisme lituà, l’any 1976, perquè s’hi recordà un jove de divuit anys, Romas Kalanta, que anys abans s’havia suïcidat denunciant l’ocupació soviètica. Escalfats per l’actuació de l’àrbitre, milers de joves van començar a cridar “laisve!” ―una paraula que tant vol dir ‘llibertat’ com ‘independència’― i el nom del xicot, fins a aturar el partit, en un acte que va acabar amb una insòlita manifestació pel centre de la ciutat. El desallotjament d’un grup petit d’estudiants de la Universitat de Nanterre que protestaven contra la guerra del Vietnam es va convertir, sense que les autoritats ho poguessen impedir, en les jornades revolucionàries de Maig del 68 a París, i anaren molt més enllà que no havien previst els organitzadors de l’acte. I hi ha el famós pícnic del 19 d’agost de 1989, que va aconseguir d’obrir durant tres hores la frontera entre Sankt Margarethen, a Àustria, i Sopronkőhida, a Hongria, i que donà pas a la caiguda del teló d’acer. Unes quantes dotzenes de ciutadans alemanys de l’est i hongaresos que s’hi havien aplegat per berenar, de sobte van obrir les fronteres i es van posar a córrer camps a través, anant i venint d’una Europa a una altra, davant l’atònita mirada de tothom. Menys de tres mesos després queia el mur de Berlín.

De fet, pense que no cal anar tan lluny. Ací tenim el precedent d’aquell director de La Vanguardia que es deia Galinsoga i la revifalla política que van originar els seus insults al català. O les provocacions de Bauzá que van catapultar la marea verda a les Illes, en defensa de la llengua i de l’escola. I què me’n dieu d’aquella iniciativa que van tenir una gent d’Arenys de Munt de fer un referèndum sobre la independència?

Les tensions subjacents, com passa amb els volcans ―i d’ací ve la metàfora―, sempre troben la manera d’eixir a la superfície i esclatar. Si els polítics estan atents, són prou vius i saben canalitzar-les, l’esclat pot ser ordenat i pot prendre una forma moderada. Però si no saben canalitzar-ho, esclata igualment. Perquè la política amb majúscules, la que canvia les vides de debò, la fa la gent i quan els conflictes no es resolen, tornen i tornen i tornen fins que apareix una solució. De manera que som ací, amb el foc colgat, que diuen a Mallorca. Bufant i bufant per fer-lo tornar a créixer.

Vicent Partal

Periodista

Article publicat al digital  VilaWeb  el diumenge 5 de març del 2023

Guerra lingüística

El català és el gran trofeu de caça major de l'espanyolisme, perquè destruint l'idioma esclafen també la identitat, la cultura, el país. Catalunya, vaja. La guerra, o millor dit, la invasió lingüística salvatge i violenta, està fent estralls. Sense descans ni pietat. Van ‘a saco’, que dirien els castellans. Aquesta guerra contra el català no és pas nova, ni de bon tros: porten segles practicant-la, atacant-lo, menystenint-lo, prohibint-lo... Però en ple segle XXI, amb el govern més progressista de la història manant a la Moncloa amb el suport parlamentari d'un partit independentista com ERC, la virulència és encara més cruel i més mortífera. El català no és que estigui a l’UCI, és que alguns ja li han comprat el taüt, els claus i la làpida.

Ser parlant de català en bona part del domini lingüístic no és tan fàcil com sembla. O bé estàs obligat a ser un dels herois irreductibles que no canvien mai de llengua, amb la incomoditat i el cansament que això pot generar, o bé ets el botxí que minoritzes la teva llengua. Tot sense mala intenció. És normal que els experts hagin encunyat el terme “estrès lingüístic” per referir-se a la necessitat constant de solucionar aquest desencaix.

D’un temps ençà, l’ús social del català ha anat retrocedint. La situació és especialment preocupant entre infants i adolescents, que veuen el català com una llengua acadèmica, allunyada del món del lleure i les relacions personals. Tots els qui ens hi relacionem en el dia a dia (a casa, a l’escola, en el temps lliure...) som importants en la transmissió de la consciència lingüística: som els seus referents.

 En els darrers quinze anys el català ha anat perdent ús social i parlants d’acord amb les dades oficials de la mateixa Generalitat de Catalunya. La prova més evident d’aquesta tendència es veu sobretot entre el jovent, perquè només el 14,6% de les converses a l’hora del pati en instituts de zones urbanes de Catalunya són en català. Aquest fenomen no es limita estrictament a l’àrea metropolitana, sinó que s’estén arreu del país, cosa que implica una pèrdua de capital simbòlic: el català ja es percep com una llengua de segon nivell. Les causes d’aquesta situació són diverses i complexes. Tanmateix, no hi ha dubte que darrerament s’ha constatat un notable relaxament en la consciència lingüística. No ens referim només al disfuncionament greu que suposa que bona part de les classes de secundària es facin en castellà i la inspecció no hi posi remei. Les dades mostren que, fora de l’aula, en espais de lleure com el pati, més d’un terç del personal docent dels instituts de les nostres ciutats s’adreça en castellà a l’alumnat. Es tracta d’un fet especialment greu perquè promou la percepció que el català és només la llengua d’una part del país i no del conjunt de la ciutadania. 

La situació és greu, gravíssima. També intolerable i que ens hauria de fer reaccionar de forma urgent, vehement i sense ambages. Precisament és el que fa l'escriptora Pilar Rahola, esgarrifada i indignada amb cada nou atropellament dirigit des de Madrid. I en són molts, pràcticament diaris. Una gota malaia que analitza en un nou vídeo de 'Paraula de Rahola' titulat  ‘Guerra de l’estat al català: ofensiva per destruir-lo’, arran de dos moviments molt aclaridors del ‘modus operandi’ de l'estat espanyol: el de la Comissió d'Exteriors del Senat, votant en contra de la utilització del català, l'euskera o el gallec al Parlament Europeu i el del Defensor del Pueblo, Ángel Gabilondo,  fent seves les tesis dels sectors ultres contra el català a l'escola. Tot plegat, per terra, mar i aire. És un estat que utilitza tots els estaments per anar afeblint i malmetent la salut de l'idioma català. Podeu llegir tot seguit la transcripció íntegra del vídeo de l’escriptora Pilar Rahola.

Guerra de l’estat al català: ofensiva per destruir-lo.

Per terra mar i aire. És una ofensiva d’autèntica neteja lingüística. No hi ha dia en què no hi hagi gestos, amenaces, intervencions, en què no hi hagi algun instrument o alguna institució que faci alguna cosa en contra del català. És permanent, és un Estat a l’una, emprant totes les institucions i els estaments que tenen per anar llimant, anorreant, afeblint i, per tant, malmetent la salut de l’idioma català.

I si no ens n’adonem és que no volem veure-ho, perquè l’ofensiva és permanent. Sense anar més lluny, ahir mateix, la Comissió d’Exteriors del Senat, votava en contra, del fet que, senzillament, es pugui utilitzar el català, l’euskera o el gallec en el Parlament Europeu. I ho feia el PP, el PSOE, el mateix que s’asseu en aquella taula de diàleg autènticament falsa, no diguem ‘fake’, falsa de falsedat i en la qual s’asseu i on va arribar a dir que impulsaria l’ús del català al Parlament Europeu. Mentida, mentida, mentida, permanentment mentida. I ja n’hi ha prou que algun partit català s’ho mengi amb patates, mentida rere mentida.

Són uns miserables, ho podem dir més clar? Són uns miserables. Estem parlant d’un patrimoni lingüístic de mil anys d’història, totalment afeblit, perseguit durant dècades i segles, i que l’estat que l’hauria de defensar, permanentment continua agredint-lo. Ho repeteixo: estan fent una neteja lingüística. Estan utilitzant tots els mecanismes que tenen per destruir-nos, en la nostra llengua, perquè, al cap d’avall, així també destrueixen el concepte de nació i la pròpia identitat. Saben el que fan.

Al Senat ho va fer fa uns dies el “defensor del pueblo”, el senyor Ángel Gabilondo, fent seves les tesis de tots els sectors ultres contra el català a l’escola. Què s’ha cregut el “defensor del pueblo”?, què caram és? Si aquest és un instrument, el defensor del poble, que ni tan sols tenien, van copiar-ho de la Sindicatura de Greuges nostra, que és secular, antiquíssima. I ara vénen a ficar-nos el dit a l’ull, al que fem els catalans i a les decisions del Parlament i del Govern. Però... què s’han cregut? Doncs ahir el Senat, avui el Gabilondo; tenim el català assetjat pels jutjats, menystingut permanentment pels mitjans de comunicació, foragitat completament, destruït permanentment per lleis i per accions, atacat per les institucions espanyoles de tota mena, que els hi és absolutament igual que els catalans tinguem drets lingüístics, no existeixen a l’estat espanyol.

L’estat espanyol vulnera completament els drets lingüístics de les minories. Diguem-ho clar. I en el nostre propi territori, a Catalunya, on hauríem de poder governar amb una mica de salut el nostre idioma, tampoc no podem fer-ho perquè estem lligats de mans i peus. Avui mateix, en José Antich feia un article demolidor, en el que donava unes dades on explicava que, per exemple, en cap districte de Barcelona, en cap districte, el català és, entre els joves la llengua d’ús. En cap, zero, dels deu districtes, ni un. El districte on s’usa més el català és Sarrià-Sant Gervasi que arriba al 44%; a Nou Barris el 5%. Però és que el més esfereïdor és que això, el 2015, estava en unes xifres molt més elevades d’ús del català, és a dir que, en molt pocs anys, en set anys, ha retrocedit l’ús del català en 7,2 punts, que és una barbaritat i ens situa en una posició de no retorn. És a dir, el català està en perill real. Fiquem-nos-ho al cap, ja no es tracta d’ajudar, de... no, no, no: en perill real.

Hi ha hagut uns quants moments en la història de Catalunya en què el català podia desaparèixer. A principis del segle XIX, quan Bonaventura Carles Aribau pràcticament s’acomiadava del català perquè l’havien foragitat de tot arreu; però vàrem renéixer. En ple franquisme, durant quaranta anys, prohibit, malmès, perseguit; però vàrem resistir. Resistirem ara? Perquè, clar, primer tenim grans onades immigratòries que, sense capacitat d’estat no aconseguim implementar-lo. I com que el català deixa de ser necessari i imprescindible perquè no és obligatori, doncs immediatament és molt difícil que tots aquests sectors que arriben, que han arribat, aquestes grans onades migratòries de tot el món les puguem normalitzar lingüísticament.

Després tenim la irrupció brutal dels mitjans audiovisuals. Amb eines d’estat, es pot mantenir la salut d’un idioma; sense eines d’estat és molt difícil; però amb les eines d’un estat en contra, és impossible i, aleshores, han situat el català en posicions de resistència. En alguns aspectes, és possible que estiguem en més perill que sota el franquisme. És possible que estem en més perill que sota Ferran VII... i que Felip V no cal dir. És possible que estem en el moment de més perill de l’ús del català. Hem de començar a reaccionar. Ens han declarat la guerra lingüística, volen destruir el nostre idioma. Tenim capacitat de resistir?

Pilar Rahola

Periodista

Publicat a Youtube.com, ‘Paraula de Rahola’ el divendres 4 de novembre de 2022

https://www.youtube.com/watch?v=vgXjgUCrmOU

 

L’escola sempre en català

Com un rellotge suís, com una maquinària de precisió que mai falla. Així funciona la justícia espanyola quan té al davant el seu objectiu sagrat de preservar la unitat de la seva nació, un projecte que inclou empènyer el català fora de l’espai públic tant com pugui. Com que als tribunals la llengua pròpia del país no ha penetrat mai, els jutges s’han d’ocupar de foragitar-la de l’escola, i no defalleixen. Ahir es van conèixer dues interlocutòries que demostren que ho han tornat a fer i que ho tornaran a fer tantes vegades com calgui. El Ple del Tribunal Constitucional ha admès a tràmit els recursos presentats pels diputats PP i Ciutadans al Parlament de Catalunya contra diversos articles de la llei catalana que elimina el 25% del castellà a les aules.

Un dels fonaments del recurs és que tant el Decret com la Llei ometen qualsevol referència al castellà com a llengua vehicular en l’ensenyament a Catalunya, vulnerant la Constitució espanyola, l’Estatut d’Autonomia i la mateixa doctrina del Tribunal en sentència de juny de 2010, segons recull un comunicat que va difondre el PP. El recurs explica que el Decret llei vulnera l’article 64 de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya i el 86 de la Carta Magna, i se centren a dir que les normes citades vulneren preceptes constitucionals relacionats amb l’autonomia dels centres garantida per la normativa bàsica de l’Estat.

A Catalunya, des de fa dècades s’ha pogut viure, estudiar, treballar, anar al cinema o al teatre, declarar als jutjats, tancar operacions comercials, etc., sense haver de pronunciar un sol mot en català. Això a França, Anglaterra, Suïssa, per posar algun exemple, no passa, oi? Això només passa en una situació politicoadministrativa molt concreta que es diu colònia i el que més ens fa patir és veure com els polítics catalans fan veure que no saben que som una colònia de l’estat espanyol i que no passa res si el català no és l’únic idioma oficial i obligatori a Catalunya. Però la realitat és que sí que passa i, si no hi fem res, el català acabarà sent anecdòtic a Catalunya.

Des de fa anys, l'escola hauria d'haver estat el primer baluard en defensa de la llengua catalana i això no ha esdevingut així. Veiem com cada dia la mal anomenada, i mal aplicada, "immersió" és morta. Assumim-ho. Espanya ha volgut guanyar aquesta darrera batalla. L'ha lluitada amb totes les armes. I nosaltres, no. Més enllà de quatre "jugades mestres" que duren 5 minuts. És el resum de la diferència entre la nostra manera de lluitar i la de l'enemic: ells volen derrotar-nos. I nosaltres, què volem de debò? Tots sabem que la llengua és el primer símbol de la identitat d'un poble. Per aquesta raó, atacant la llengua saben que acabaran esborrant la nostra identitat. En algun moment, identitat i llengua, poden arribar a confondre's o a semblar tan indestriables que no puguin contemplar-se autònomament. Així ho entenia el filòleg valencià, Sanchis-Guarner, quan afirmava: "Qui renuncia a la seua llengua és com qui renega de sa mare". Mentre que la llengua té un valor social i objectivable, la identitat pot ser o una certificació administrativa o el sentiment de pertànyer a una col·lectivitat i encara la suma de les dues coses.

L’atac sistemàtic a l’escola en català que està patint des de fa molts anys el nostre sistema educatiu, no l’ha defensat mai prou bé els polítics que ens representen a les institucions, obeint com xaiets les imposicions que ens arriben des de la judicatura. La desobediència porta sempre més lluny que l’obediència, però els líders republicans, socialistes, juntaires i comuns que van al davant no ho saben i, és clar, la tropa obedient està aturada en el règim del 78 amb la constitució franquista que necessita estintolar el govern d’una Generalitat autonòmica sempre intervinguda, molt útil per blanquejar la monarquia instaurada  ―que no restaurada― pel dictador Franco. Com analitza, Vicent Partal, en el seu article titulat  “Escola en català: fugir endavant no serveix de res contra el permanent colp d’estat judicial”, a ningú se li fa estrany que la classe dirigent sigui tan previsible, i també sabem del cert, que allò del blindatge era una gran mentida. Podeu llegir si voleu l’article d’en Partal tot seguit.

Escola en català: fugir endavant no serveix de res contra el permanent colp d’estat judicial

El president de la Generalitat, Pere Aragonès, va dir durant el discurs de la Diada: “Per primera vegada en els últims set anys, cap centre educatiu no veurà com li imposen un 25% de classes en castellà.” Amb aquesta frase, el president volia lluir la presumpta eficàcia de la polèmica llei pactada el mes de juny amb Junts, els comuns i el PSC. Tots quatre grups, al parlament, van assegurar que s’havia blindat el català a l’escola.

Jo no sé per quina raó els polítics catalans fan servir aquest verb, “blindar”, d’una manera tan poc adequada com reiterada ―recordeu que ja hi havia hagut una gran polèmica quan Gabriel Rufián també va dir que ell tot solet havia blindat el català i que gràcies a això podia votar el pressupost a Pedro Sánchez. Segons el diccionari, “blindar” és ‘cobrir (un vaixell, un tanc, una bateria, una caixa de cabals, etc.) amb planxes de ferro o d’acer, amb capes de formigó o qualsevol altre material resistent, per protegir-los de les bales, la metralla, el foc, etc.’. La metàfora, per tant, indica que blindant protegeixes de manera extrema una cosa que ja per si és forta. I la realitat no és aquesta, de cap manera.

La prova la vàrem tenir ahir quan el TSJC va tirar pel dret i va ordenar que, en dos casos concrets ―i ja veurem si la cosa s’atura ací―, cal continuar aplicant les mesures cautelars que ja havia ordenat, perquè la decisió “no resulta afectada de manera automàtica per la modificació normativa”.

Això ha passat perquè la jugada del govern consistia només a fugir endavant, a còpia de crear una nova situació legal. Tot plegat per a guanyar temps mentre els tribunals espanyols decidien què fer ―que tots sabem què decidiran― i com fer-ho. I això per un preu altíssim, com va denunciar la CUP i pràcticament totes les entitats, tret d’Òmnium. El preu és que per primera vegada es trenca la tradició històrica del catalanisme de considerar la llengua catalana com a llengua del país, l’única que ens defineix i la que mereix ser considerada com a tal. La broma, siga com siga, ha durat 121 dies i prou. Ja està. Els advocats se’n fan creus i diuen que això és una barbaritat, el departament estraleja i braceja per mantenir l’eslògan, el govern diu que es mantindran ferms…, però els xiquets es trobaran amb el castellà obligat a classe. I s’hauran de fotre.

El dia que la llei es va aprovar vaig escriure en aquest mateix espai editorial: “Aquest acord és una pantomima perquè tothom sap que no protegirà la llengua catalana.” Vaig dir que “tothom sap que és tan sols qüestió de temps que els tribunals espanyols imposen la versió més dura de la seua ofensiva i diguen que amb això no n’hi ha prou” i vaig afirmar que “la frivolitat dels partits catalans amb la llengua fa feredat: d’aquell Gabriel Rufián que va votar la llei Celáa dient que així es blindava el català (i ja s’ha vist en què ha quedat aquella fanfarronada) a aquest pacte vergonyós d’ahir, tot es limita a protegir els seus càrrecs de les possibles inhabilitacions, a veure com poden escapolir-se de la repressió i a mirar de fer veure als votants desorientats i farts que la realitat no és la que és, sinó la que ells pinten”.

Lamente molt tenir raó, m’hauria agradat molt equivocar-me, però, per una altra banda, no era gens difícil de saber què passaria. Perquè per més fantasies que els gestors autonòmics es vulguen creure, contra el permanent colp d’estat judicial i contra la intransigència espanyola no hi ha cap camí practicable, ni un de sol, que no siga l’enfrontament i la confrontació.

Vicent Partal

Periodista

Article publicat al digital  VilaWeb  el dijous 22 de setembre del 2022

La realitat del català

Va ser l'abril del 1983, amb el suport de totes les formacions polítiques, quan el Parlament de Catalunya va aprovar la llei de normalització lingüística, una norma que havia de ser decisiva per a la recuperació de la llengua en els seus usos oficials, en l'educació i els mitjans de comunicació. La llei de política lingüística del 1983 va ser substituïda per una norma nova del 1998, que es va aprovar amb 102 vots a favor i 25 en contra i que contempla l'ensenyament 100% en català. L’any 2020 uns espanyols destinats a Catalunya porten als tribunals el "dret" a què el seu fill estudiï en castellà ―per cert a cap lloc del món existeix aquest "dret" a no ser que visquis en una colònia― i el jutge dóna la raó als espanyols i obliga la resta de la classe a fer-les també en espanyol. Ara una associació espanyolista que no representa ningú pretén que la sentència s'apliqui a tothom. El TSJC els hi dóna la raó i obliga a impartir el 25% de castellà a TOTES les escoles de Catalunya. Llavors arriba la gran solució dels partits: modificar la Llei de Política Lingüística del 1998 per acomodar-la a la Sentència.

Ara, tanmateix, sense que hi hagi cap relació amb determinats posicionaments judicials, es vol modificar aquesta llei. Es pretén parlar de “normalització de l’espanyol” a Catalunya. Els parlamentaris catalans que van subscriure la proposta de modificació de la llei (JxCat, PSC, PODEM i ERC) entenen, per tant, que l’espanyol necessita polítiques públiques de suport a Catalunya. Desconeixen la realitat i que aquesta modificació de la llei és un disbarat. Per això, sembla que Junts per Catalunya no participarà de cap reforma de la llei perquè no té consens polític ni del sector, i perquè no ha impedit una decisió judicial que imposa el 25% del castellà a les aules. “L’únic objectiu de Junts durant aquestes setmanes ha estat consensuar mesures per intentar protegir la immersió. Per nosaltres el català és una línia vermella. No avalarem cap mesura que suposi un retrocés”, ha manifestat el portaveu de JxC. El consens que es va esbombar de manera retòrica, que portava a l’acceptació d’una reforma de la llei de Política Lingüística que retallava la immersió era fals. El PSC, sempre més hàbil que cap altre partit, va arrossegar Junts i ERC a un escenari pensat exclusivament per provocar un enfrontament més entre els socis del Govern. Els socialistes han aconseguit el que volien i de propina s’enduen un episodi més de divisió interna a Junts. La trampa que els socialistes han parat als republicans és diabòlica: o accepten retallar la immersió o donen la raó a Junts, tard i malament. Cap opció és bona.

La normalització de l’idioma català té una llei vigent amb un gran consens. La llei de política lingüística del 1998. Aquesta llei és bona. Centra el català com a idioma de Catalunya, per fer-lo conegut i parlat i, si és possible, imprescindible arreu de la vida social del país. És una conquesta col·lectiva: una llei catalana per normalitzar el català, la llengua nacional, pròpia, dels catalans. No és la llei, que ja tenia el consens social i polític, el que s'ha de modificar. El que cal fer és aplicar la llei vigent que compta amb l'aval del TC i de la societat espanyola i no una sentència que no representa la voluntat democràtica de ningú. Que el PSC i Comuns estiguin a favor de canviar la Llei de Política Lingüística ens hauria de donar una pista molt clara de si aquesta modificació beneficia la immersió o la perjudica. Una de les principals raons que ha dut a Junts a fer-se enrere ha estat el perill que la reforma acabés al Tribunal Constitucional i que el resultat fos un retrocés encara pitjor per a la llengua.

La pregunta que cal fer-nos ara és la que formula el director del digital VilaWeb, Vicent Partal, i que escriu en el seu article titulat:  “¿Quin consens sobre la llengua hi pot haver sense la CUP ni Junts?”. Efectivament, és impossible que el pacte per reformar la llei de Política Lingüística serveixi de res. Seria estèril encara que el consens fos de la totalitat dels 135 diputats del Parlament, perquè mai serà admès per a una treva en la guerra judicial contra la llengua. La interlocutòria del TSJC d’aquesta setmana deixa molt clar que els jutges ―a part de demostrar que no coneixen el català― no volen ni pactes polítics ni suposats consensos. Volen obediència, volen submissió. Volen que el conseller d’Educació comenci a enviar ordres a les escoles i instituts per fer matemàtiques en castellà. Ells manen, el govern obeeix i el poble s’aguanta. Així és com ho veuen, i no acceptaran cap altra cosa. Llegiu si voleu l’article d’en Partal a continuació.

Quin consens sobre la llengua hi pot haver sense la CUP ni Junts?

El 3 de desembre de 2007, ja fa més de catorze anys, vaig escriure aquest article editorial, ací a VilaWeb: “Un canvi de cicle polític”. D’aleshores ençà, he publicat més de tres mil editorials i aquest és un dels pocs que recorde amb precisió.

L’article venia a tomb de la manifestació en protesta pels dèficits en les infrastructures, aquella famosa manifestació en què fins i tot va participar, discretament, el president Pasqual Maragall, que acabava de ser defenestrat pel seu partit. I l’article, el recorde perquè el debat que acabà fent possible aquella manifestació va permetre per primera volta una cosa que marcaria el futur del nostre país fins avui. El resum seria aquesta frase: “Segurament que és aquesta fotografia, del PSC i el PP en l’un costat, i d’Unió Democràtica a la CUP en l’altre, el canvi més transcendental que es deu haver plasmat aquest primer de desembre i amb això és possible que hàgem assistit al naixement d’un nou cicle polític al Principat.”

Efectivament. Aquell dia, per primera vegada, les aliances polítiques al Principat van bascular i ho van fer de debò. El PSC de José Montilla ja havia començat el viratge cap a l’espanyolisme que va acabar consumant en la legislatura de la independència. I CiU i ERC començaven a entendre que eren aliats naturals, o ho haurien de ser, si volien portar el país a algun port. I que això exigia d’abandonar les seues relacions amb el PP i el PSOE i prioritzar, sí, l’eix nacional.

Amb daltabaixos o amb entusiasme, amb picabaralles constants, amb deslleialtats de vegades però també amb un ambient de camaraderia extraordinària unes altres, el moviment independentista ha transitat d’ençà d’aleshores, del 2007, per aquesta via. Fins i tot, quan estaven més barallats. I tant és així, que d’aquest govern que tenim ara encara en diuen el govern del 52%. El 52% del vot a favor de la independència. El 52% de la suma d’ERC, Junts, la CUP i el PDECat.

I, tanmateix, d’ençà de la formació de l’actual govern sura la sensació que aquell moment històric generat ara fa més de catorze anys, i que ha estat tan important i positiu per al país, és a punt de ser aniquilat. Els pactes municipals trencant el bloc independentista primer, el pacte de Junts amb el PSC a la Diputació de Barcelona després i el pacte tàcit d’ERC amb el PSOE a Madrid han causat la sensació, i alguna cosa més que la sensació, que l’independentisme és a un pas de destruir un dels motors bàsics del seu creixement electoral i d’entrar, per tant, en una deriva que no se sap on porta.

I això es va posar de manifest ahir d’una manera dramàtica, arran de la decisió de Junts per Catalunya d’abandonar definitivament el pacte per a reformar la llei de política lingüística que ells mateixos havien signat amb ERC i també amb el PSC i els comuns.

Aquell pacte a quatre ja era terrible per si mateix, més enllà de la llengua, perquè feia fora de manera explícita la CUP, partit al qual els signants ni tan sols van arribar a convocar. I, per tant, trencava l’esperit encetat en aquella manifestació del 2007. Però ara, amb la marxa de Junts i la defensa a ultrança del pacte per part d’ERC, les coses sembla que es porten tan al límit que és més fàcil d’imaginar un cataclisme polític a curt termini que no pas una altra cosa.

Sobre el contingut d’aquest acord, ja m’hi he pronunciat anteriorment: és un despropòsit i fa mal al català. En aquest sentit, m’alegre que Junts haja rectificat el seu error. Ara bé, això d’ahir va molt més enllà encara i pot arribar a tenir una repercussió molt més gran. Perquè si la CUP i Junts coincideixen a dir que aquest no és el pacte que la llengua necessita, jo diria que el més raonable seria que ERC renunciés a insistir-hi. Perquè són dos partits de tres, els que diuen que aquest no és el camí. Perquè són 41 escons independentistes contra 33. Però, sobretot, perquè què farà ara ERC? Pactar amb el PSC del 155 i amb els comuns de l’eterna desconfiança, posicionant-se contra el que defensen els seus companys del 52%?

PS. Dos comentaris al marge. El primer és que fóra molt bo, encara que segurament serà demanar massa, que Junts i CUP proposassen ara una alternativa comuna que poguessen defensar tots dos. El segon és felicitar la gent del carrer, els pares i els mestres, les organitzacions, que s’han oposat a aquell pacte a quatre. Ja ho sé, que el desànim no deixa veure res aquests dies, però amb el temps es farà evident que la rectificació de Junts és, sobretot, una victòria dels qui van decidir de resistir i no acceptar una proposta que no serveix per a frenar l’ofensiva judicial però que ens deixava despullats i sense aire als qui creiem en el futur de la llengua catalana.

Vicent Partal

Periodista

Article publicat al digital  VilaWeb  el dijous 12 de maig del 2022

Salvem els mots

La ignominiosa sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya considera que l’ús del castellà a les escoles catalanes és “residual” i obliga la Generalitat a garantir que com a mínim un 25 % de les classes hauran de ser en castellà. El TSJC remarca a la resolució que “a més de l’ensenyament de la llengua oficial, s’haurà d’incloure íntegrament almenys una altra matèria o assignatura no lingüística de caràcter troncal“. Aquesta sentència ha estat la raó principal de la vaga i de la massiva manifestació que han dut a terme aquesta setmana professors i alumnes de tota Catalunya. És possible que, enmig dels nombrosos problemes que ens afecten, a la vaga en defensa de l'Escola Catalana li costi obrir-se l'espai informatiu que es mereix. Malgrat tot, no pot ser que s'hagi acceptat com a normal que l'última decisió de totes i cada una de les coses que afectin els ciutadans de Catalunya no l'adopta ni el seu Govern, ni el seu Parlament sinó un dels seus tribunals, normalment el TSJC o el Tribunal Suprem. En els últims anys han estat més les decisions polítiques que han decidit els senyors i senyores que porten toga que els governants escollits. Així, i sense parlar del 155 i les conseqüències que va tenir, s'ha decidit als tribunals la data de les eleccions catalanes (14-F), si es mantenia o no el toc de queda durant la pandèmia i s'ha inhabilitat un president de la Generalitat.

Salvador Espriu escrivia dos dels versos més emblemàtics en el seu poema ‘Inici de càntic en el temple’: “Però hem viscut per salvar-vos els mots / per retornar-vos el nom de cada cosa”. El mateix poema que es clou amb l'admonició “Ara digueu: Ens mantindrem fidels / per sempre més al servei d'aquest poble”. El poeta va esguardar amb horror els crims atroços fets per ambdós bàndols durant la Guerra Civil, i en veure les represàlies que el bàndol vencedor exercia sobre els vençuts, va esguardar que el restabliment de la pau i la llibertat que tant desitjava no serien ja possibles. A partir de llavors, l'escriptor es va sumir en un estat de pessimisme, dolor i alhora resistència que el va portar a manifestar públicament la situació que es vivia a Catalunya i a lluitar per la pervivència de la llengua catalana malgrat l'opressió franquista. "Salvar els mots", aquesta va ser la tasca a què es va dedicar en cos i ànima.

Avui i ara del que es tracta, tant o més que salvar els mots, és de salvar la llengua dels qui la volen destruir. Ja fa segles que els catalans sabem que l’estat espanyol ens voldria desapareguts com a cultura i com a nació. No cal insistir-hi, el que ens cal és tornar a ser propositius i dissenyar un futur pels catalans, ben lluny d’Espanya. Si només fem que reaccionar a les agressions espanyoles ens tindran on volen: queixant-nos dins la seva gàbia autonòmica. És més, si veuen que la tàctica de l’agressió continuada ens paralitza, els hi estarem donant arguments perquè continuïn igual. Si, per contra, els ignorem (sense deixar de defensar-nos de cadascuna de les agressions, és clar) i continuem construint el nostre futur lluny d’ells, dissenyant estructures (les que no hi van ser el 2017), buscant aliances internacionals i progressant, la seva tàctica perdrà eficàcia.

Però el problema no està només a l'escola, també està al carrer. Avui gent entre vint i quaranta anys nascuts a Catalunya, imposen el castellà al carrer. Ho podem viure cada dia,  aquestes persones haurien de trobar-se igual de còmodes en català o castellà, però no és així, es decanten i si poden imposen el castellà, que normalment, poden, ja que som nosaltres els qui canviem ràpidament de llengua quan en sembla que no ens entenen. Per això ens cal a més a més de ‘salvar els mots’ defensar la llengua, com afirma la periodista, Pilar Rahola, en el seu post de YouTube titulat ‘Objectiu: destruir el català’, quan ens diu que “agafem la bandera de l’idioma, perquè torna a estar ferit, i volen destruir el català perquè volen destruir la identitat catalana”. Podeu llegir les paraules de la periodista tot seguit.

Objectiu: destruir el català

Nova jornada de vaga i manifestacions del sector educatiu a Catalunya. La primera es va fer, com és conegut, pel calendari escolar una justa reivindicació dels mestres i professors, que pel que sembla no han trobat un escenari en el qual poder negociar degudament. Està fallant aquí la Conselleria i el Govern. La segona és fonamental i troncal pel 25% del castellà. És a dir per  l’intent de destruir l’escola en català que hem tingut durant tota la transició, i que ha gaudit d'amplíssims consensos i sobretot, d'un èxit considerable tant en el terreny educatiu com en el de la integració i la cohesió social. Els professors, sindicats i estudiants se'n van a la vaga per defensar l'element troncal de l'escola catalana, que és l'idioma.  I ho fan en contra d’una sentència del Tribunal Superior de Justícia que ha esdevingut un Parlament paral·lel.

A Catalunya estan passant coses que recordarien qualsevol altre país no democràtic, però de cap manera poden recordar un país democràtic i és que un Tribunal de Justícia esmena una darrera l'altra, i pren decisions una darrera l'altra de caràcter polític i ideològic, atemptant a la sobirania del Parlament de Catalunya i a les majories que governen. El TSJ ha esdevingut el Parlament, que cada vegada que no li agrada ideològicament una decisió o una sentència  i quan li arriben ‘denuncietes’ de qualsevol organització espanyolista ben sucada econòmicament, que ves a saber d'on surt, gairebé sempre amb interessos ideològics, immediatament el TSJ no té problemes en carregar-se el consens de dècades i dècades i la necessitat sociolingüística d'un país, imposant decisions arbitràries, contràries al model educatiu i a la bona salut lingüística i social del país.

Defensar el català a l’escola és troncal, és fonamental. És possible que enmig del gran terrabastall que tenim d’una guerra a Ucraïna, d’un desastre energètic i econòmic que se’n pot derivar i la sortida d’una pandèmia, no puguem tenir tota la concentració i la sensibilitat social, per entendre que estem parlant d’una qüestió crucial. Però és l’atzagaiada en contra del català, és l’atemptat en contra del català i a la cohesió lingüística del país més important probablement des del franquisme.

El català ha estat assetjat, violentat, perseguit i ferit des del Decret de Nova Planta del 1714 durant 300 anys. Hem tingut un estat que permanentment, amb més o menys accent, ha intentat obstruir un idioma, convençuts de dues coses: que 'el imperio entraba por la lengua', concepte que tot el nacionalisme espanyol ha mantingut durant segles i segona que la identitat catalana es fonamentava sobretot amb una llengua mil·lenària que ens identificava, alhora que també ens identificaven moltes  altres coses, per exemple la tolerància, la capacitat de tenir societat mixta, però que es trobaven en el territori comú de l’idioma.

Per si a algun hiperventilat espanyolista no li ha quedat clar, a Catalunya ningú està en contra que se sàpiga, es conegui i s'estimi el castellà. El que s'està en contra és de què es destrueixi el català. I tots els paràmetres són molt clars: el català retrocedeix per molts motius, alguns dels quals són molt clars, les noves tecnologies, la mundialització, tot el tema de les xarxes socials, els moviments migratoris, molts dels quals de països de qualsevol lloc del món, i si no hi ha una llengua comuna en la qual trobar-se, que és l'escola, és evident que acabarem creant societats diferenciades i sobretot, menys cohesionades.

La decisió del TSJ atempta contra la cohesió, la integració, la cultura catalana, la seva llengua i contra Catalunya, i que els professors hagin de sortir al carrer per reivindicar un aspecte tan fonamental com aquest, vol dir que el govern està fallant per totes bandes. En aquest moment hauria de ser la política la que es plantés davant del que és una decisió arbitrària, malvada i perversa pel nostre idioma. I tota la política falla. Falla la Conselleria, falla el Govern, fallen els polítics. I qui es mobilitza: els professors, els sindicats, la ciutadania.

Salvador Espriu va dir en una època funesta, quan el català estava foragitat de tot arreu, que calia ‘salvar els mots’. Ciutadans de Catalunya, ara tornem a estar en la mateixa tessitura, haurem de ‘salvar els mots’. Potser ara no el tenim prohibit, potser ara sembla que no, que el català té bona salut. Però el català no té estat propi, té un estat que li va en contra, té uns tribunals que li van en contra, té organitzacions espanyolistes que li van en contra i té una Europa que ens abandona, el català està sol. L’idioma català novament, com va dir en el seu moment el president Companys, només té els catalans per defensar-lo. I en aquests moments en què falla tan estrepitosament la Conselleria, el Govern i la política, només té els ciutadans per defensar-lo. Agafem la bandera de l’idioma, perquè torna a estar ferit, volen destruir el català perquè volen destruir la identitat catalana, perquè volen destruir Catalunya com a Nació, perquè volen que siguem, només, una simple, trista i pobre ‘regió’ d’Espanya.

Pilar Rahola

Escriptora

Transcripció del  ‘Paraula de Rahola’  al canal YouTube del dijous 24 de març del 2022

 

Banca in-personal

La Viquipèdia ens diu que banca privada és un terme per a la banca i altres serveis financers prestats pels bancs als particulars per a invertir els actius de mida considerable i especialitzada generalment en persones amb un alt patrimoni net. El terme "privat" es refereix al fet que el servei al client es presta de manera més personal que en el mercat massiu de la banca majorista a través d'un assessor financer del banc. Per sota de la banca privada se situa la banca personal, destinada a llindars patrimonials més discrets. Per acabar situem la banca virtual, electrònica o en línea que és la banca a la qual es pot accedir mitjançant Internet. En aquest moviment del consumidor des de la banca tradicional basada en oficines i persones darrere un taulell,  a una banca autònoma, impersonal i freda, els inversors particulars han sofert un profund canvi en la seva relació amb les institucions financeres.

Fa pocs anys, no pas tants, els bancs guanyaven molts diners a còpia de captar dipòsits a un preu i a concedir-los en forma de crèdits amb un interès superior. La diferència incloïa els beneficis i les despeses del banc. Llavors el sistema bancari va començar a abaixar els tipus d’interès, i quan el bàsic es va situar en l’1 o el 0,5%, tot i que els crèdits dels bancs es concedeixen a tipus superiors, la diferència només cobria les despeses i poca cosa més. La solució dels bancs, que intentava compensar aquesta baixada dels interessos, va ser aleshores cobrar comissions per a qualsevol operació. Alguns bancs van poder superar aquesta fase, però d’altres no assolien, ni amb aquesta solució, obtenir dividends per als accionistes. Calia fer una revolució i aquesta s’ha obtingut mitjançant l’anomenada banca digital, que permet reduir a la meitat les seves oficines, el seu personal i també el seu servei. S’ha passat de la banca personal a la banca  ‘in-personal’. En els darrers anys la banca ha canviat, efectivament, però per anar a pitjor. Ara podem veure cada dia les cues de persones, algunes de molt grans, que en aquests matins molt freds d'hivern sense seients ni dret a entrar a l'oficina esperen poder entrar-hi i ser ateses per alguna ‘persona’ diferent de la màquina de l’exterior.

Les oficines bancàries ja no s’assemblen gens a les que hi havia abans. Poca gent, algunes cues en els caixers automàtics i poc servei. Podem trobar-nos que en haver d’anar a cobrar un xec en efectiu, un apoderat del banc ―no una persona a la finestreta― et digui que ells no tenen diners, però que en pots trobar en una altra oficina del mateix banc situada a dos o tres quilòmetres d’on et trobes. Les coses han canviat;  l’internet i els telèfons mòbils s’han convertit en instruments indispensables per anar pel món i ara tenim la revolució digital que cau sobre les nostres espatlles. Pot parèixer que els bancs ja no necessiten els clients, però els clients necessiten els bancs, per això convindria que les dues parts quedessin contentes. I que els bancs confirmessin la seva labor de servei de cara als seus clients.  

L’exemple més clar d’aquest canvi el podem veure a Sabadell. L’historiador econòmic, Francesc Cabana, ho detalla molt bé en el seu article titulat  ’On és Sabadell?’ on recorda la situació actual del Banc de Sabadell (ara Banc Sabadell). Permeteu que ampliem uns detalls sobre l’anècdota que explica Cabana en el seu article. El meritori Monràs, qui només comptava amb 21 anys, va fer un informe que presentà a finals de març del 1926 al director de l’entitat financera, Francesc Llonch Cañomeras, on advertia que havia detectat unes partides considerades com actius que corresponien a uns crèdits fallits que no figuraven al balanç oficial i que podien comprometre seriosament l’estabilitat del banc. La Junta de Govern realitzà una sèrie de gestions que confirmaren amb escreix l’informe de Monràs. A partir de llavors Monràs va assistir a totes les Juntes de Govern de l’entitat financera, encara que no hi figurava als llibres d’actes, fins que arribà a ser-ne Director General. Llegiu l’article tot seguit.

On és Sabadell?

Hauré de repassar els meus coneixements sobre geografia catalana. Identificava el Banc Sabadell com una entitat bancària situada al Vallès Occidental, però la lectura de la premsa m’ha confós, ja que presenten el Banc Sabadell com una entitat amb el domicili social a Elx, capital de la comarca del Baix Vinalopó. La crònica presentava dos dels principals executius del banc als quals no coneixia de res, tot i que tenia o tinc molts amics en l’esmentada entitat del Vallès Occidental.

El Banc de Sabadell es va convertir el Banc Sabadell, com altres bancs espanyols. No era “de” Sabadell, sinó que assumia el nom de la ciutat. Amb aquest nom està al País Valencià.

El Banc Sabadell o de Sabadell és o era un dels dos bancs catalans que ens quedaven. L’altre era CaixaBank, l’antiga Caixa de Pensions per a la Vellesa i d’Estalvis. El Sabadell és un banc creat el 1881. Expliquen que el banc es va constituir els primers dies del 1882, però que el consell d’administració obtingué del notari una petita llicència perquè fes constar el 31 de desembre de 1881 com a data de constitució. Ho van fer per poder afegir-se a l’onada de bancs que s’havien constituït aquell any, en el que va ser una veritable “febre d’or” a Catalunya. No sé si aquesta falsedat inicial que comentava podria anul·lar totes les operacions fetes des d’aleshores. És broma.

El Sabadell ha tingut en el seu consell d’administració els noms més il·lustres de la burgesia industrial sabadellenca: Corominas, Izard, Gorina, Llonch, Casablancas i molts d’altres. Quan jo treballava a la banca, el director general era Joan Oliu, pare de Josep Oliu, que ha estat president executiu, primer, i president no executiu actualment. Amb Joan Oliu vaig tenir continuades i llargues converses a l’avió de Barcelona a Madrid que ens portava a la mateixa reunió. L’altre home important del banc –i molt important– era Francesc Monràs, que va ser qui transformà un banc local en un banc en expansió.

Hi ha una anècdota que convé explicar: el 1926, el banc passava per un mal moment, però només el personal subaltern en tenia coneixement. Francesc Monràs va fer un pas agosarat: es va presentar un diumenge al matí a casa del president del banc i li va explicar la delicada situació de l’entitat. La jugada va ser perfecta gràcies, en bona part, als sabadellencs que hi tenien els seus estalvis. El consell d’administració, i en Monràs, demanaren als clients que s’abstinguessin, si era possible, de retirar fons dels seus comptes mentre es mantingués la situació delicada del banc. És per aquest fet, entre d’altres coses, que tinc una gran admiració pels sabadellencs, tot i que la meva mare era de Terrassa.

A la fotografia dels dos primers executius de l’actual Banc Sabadell no hi ha cap referència al lloc on són: pot ser Sabadell, Elx, Barcelona o Madrid. Tot i que Elx forma part dels Països Catalans i que, per tant, el català hi és llengua oficial, si els executius del banc van fer els discursos allí varen deixar de costat la nostra llengua per adoptar la de l’“imperio”.

El Banc Sabadell, tot i no ser independentista, havia mantingut el català com a llengua de l’entitat. La darrera vegada que vaig veure Josep Oliu a la seu del banc, jo estava ajudant a preparar una exposició de documents que eren meus en una bona part. Vaig sentir que Josep Oliu deia al seu company: “Jo m’he dedicat a guanyar diners i aquest senyor, a fer històries.” Així van les coses a casa nostra.

Francesc Cabana i Vancells

Advocat i historiador

Article publicat al diari  EL PUNT AVUI  el dimarts 8 de febrer del 2022

 

Residus tòxics

Les polèmiques per l'ús del català i el castellà a TV3 són una constant en les últimes setmanes. Algunes, com l’última, sorgeixen del no-res, com la que s’ha produït en l'edició infantil del concurs presentat per Llucià Ferrer, “Atrapa'm si pots”, quan a una concursant no li venia al cap la paraula ‘blat’ i va demanar  al presentador si podia dir-la en castellà; aquest li va respondre amablement que no ho podia fer, ja que el concurs es feia en català. Davant de les crítiques d'aquest sector, Llucià Ferrer no s'hi ha volgut trencar pas el cap: "Com es nota que estem avorrits avui… bon diumenge i demà a treballar va! Ànims!", ha manifestat al seu compte de Twitter. Fins aquí la notícia.

Ràpidament, les paraules del presentador han estat aprofitades per l'espanyolisme més radical, que ha criticat la seva actitud a les xarxes socials. És el cas d'Inés Arrimadas, l’inefable líder de Ciutadans que immediatament va publicar el següent tuit: «En TV3 entrevistan a Otegi y “bromean” con agredir a Guardias Civiles pero les parece intolerable responder en castellano en un programa infantil: “¡eso sí que no!”, dice el presentador. Lo peor es la burla final del “trig”. Cientos de millones de dinero público para pagar esto».

Sabut és per tothom que ‘Ciudadanos’ va néixer com un partit anticatalà, etnicista, subvencionat per l’IBEX35, i el seu objectiu primigeni fou l’atac a la llengua catalana per fer-la fonedissa dins el magma de la llengua castellana.  Però sembla que aquesta actitud no li està donant bons resultats, ja que els ‘èxits’ electorals de la formació d’Arrimadas més aviat són exigus. Potser hauríem de deixar de dir ‘Ciudadanos’, així, en plural, per fer-ho en singular: ‘Ciudadano’…,  ja que només els en queda un. I, ben aviat, ni un. Tots aniran cap a VOX i el PP. I pensar que aquesta xusma anava de liberal i de centre! Per fi, caretes fora i ja hem vist què hi havia al darrere: la ultradreta anticatalana més fastigosa. Les engrunes de C’s les estan engolint el PP i Vox, això és inevitable. Desapareixerà i arribarà el dia que ningú se’n recordarà, del partit ni dels seus líders. Però fins llavors les restes que encara pul·lulen per la política nacional no deixen de ser residus tòxics que malden per confondre la ciutadania amb missatges com el de la senyora Arrimadas, encara que el terme ‘senyora’, en aquest cas, potser seria un ús gratuït per a referir-se a aquest esguerro de la naturalesa. Per a ser senyora t’ho has de guanyar i, com deien abans els nostres avis: de porc i de senyor se n'ha de venir de mena.

Com escriu la vicepresidenta al País Valencià de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana, Gemma Pasqual, en el seu article titulat  ’Senyora Arrimadas, no digui blat fins que no el tingui al sac i ben lligat’, potser l’Inés Arrimadas, volent senyar-se s’ha tret un ull i les seves declaracions es giren en contra d’ella. Llegiu els raonaments que fa aquesta escriptora en el seu article tot seguit.

Senyora Arrimadas, no digui blat fins que no el tingui al sac i ben lligat

A l’edició infantil del concurs Atrapa’m si pots de TV3, el presentador Llucià Ferrer va fer una pregunta i una de les concursants la va voler contestar en castellà, però no li la van donar per bona. En concret, havia de dir de quin cereal és feta la pasta italiana més tradicional, però a la nena només li sortia la resposta en castellà, trigo, no en català. Va preguntar si ho podia dir en castellà, però Ferrer va deixar clar que no: “Aquí, això sí que no, perquè és un concurs de TV3 en català i hem de respondre en català. Em sap greu, però no te la puc donar per bona.”

Tots els programes del món mundial tenen les seves normes i  ‘’Atrapa’m si pots’’  té les seves, una de les quals és que les respostes han de ser en català. Aquí no hi ha res a dir. La polèmica salta de la mà de la senyora Arrimadas, gran paladí de l’espanyol, que aprofita qualsevol oportunitat per a carregar contra el català i ja de passada contra TV3. I fa una piulada que es converteix en un altaveu per les xarxes i de seguida li fan el cor la colla d’integristes que l’acompanyen, inclosos mitjans de comunicació sense escrúpols, titulant en negreta i subratllant que a la pobra xiqueta li prohibeixen parlar en castellà a TV3. I ho fan de la manera més vil, com ho fan sempre, utilitzant menors. I posant en el punt de mira la concursant, una xiqueta, per tal de reclamar una atenció dels mitjans que va desapareixent proporcionalment a mesura que desapareix el seu partit.

La senyora Arrimadas, volent senyar-se s’ha tret un ull, posant el crit al cel amb l’errada d’aquesta xiqueta ha evidenciat que una nena escolaritzada a Catalunya no coneix la paraula blat, o potser sí i ha estat només un lapsus, però la primera paraula que li ha vingut al cap és trigo, cosa que evidencia, tal com diuen els estudis, que el català a les aules viu una situació crítica, tot al contrari del que brama aquesta senyora i els seus acòlits. Segons els darrers informes del Departament d’Educació, més d’un 28% d’alumnes no fa servir mai o gairebé mai el català a l’escola.

Em sap molt greu que la xiqueta s’hagi trobat embolicada en aquesta polèmica, espero que continuï concursant i li desitjo sort i encerts en properes ocasions.

Les engrunes de Ciutadans les estan engolint el PP i Vox, això és inevitable. Desapareixerà i arribarà el dia que ningú no se’n recordarà, del partit ni dels seus líders. El català, malgrat tots aquests entrebancs, guanyarà el carrer i l’escola. Aquesta vegada tampoc hi haurà remuntada, senyora Arrimadas: no digui blat fins que no el tingui al sac i ben lligat.

Gemma Pasqual i Escrivà

Escriptora

Article publicat al digital   VilaWeb  el dimarts 11 de gener del 2022

 

Apartheid lingüístic

Les més esfereïdores mentides i falsedats referents a la immersió lingüística les hem pogut escoltar, en seu parlamentària, vomitades (perdoneu l’expressió) pel líder de l’oposició, Pablo Casado, comparant el cas del nen de l’escola de Canet de Mar, amb els negres dels Estats Units. El president del Partit Popular ha afirmat que aquest cas li recorda a la segregació racial de la dècada dels anys 60 als EUA. En un acte a Barcelona, ha tornat a utilitzar una expressió que l’espanyolisme comença a fer servir repetidament en aquesta qüestió: “apartheid lingüístic“. Casado s’ha volgut referir a Ruby Bridges, una ciutadana nord-americana que va ser la primera nena negra que va assistir a una escola només per a blancs a l’estat de Louisiana i que va haver de ser escortada per la Guàrdia Nacional dels Estats Units. Casado ha opinat que els defensors de la immersió lingüística en català porten a terme un projecte “d’enginyeria social”. “Estan fent servir la llengua per etiquetar i separar entre ciutadans de primera i de segona”, ha assegurat, a més d’afirmar que la causa de Canet “no és només lingüística ni només educativa” sinó que “és una causa de la humanitat i pels drets“.

Provem de fer la prova del cotó a les ‘teories’ de Casado: El Tribunal Constitucional en una sentència de febrer del 2010 diu clarament que un castellanoparlant a Catalunya té dret a ser atès en castellà per tota l'administració i que pot exigir aquest dret. En canvi, diu que un catalanoparlant  ―malgrat que la CE diu que les dues llengües són cooficials― no té el mateix dret. Un catalanoparlant no pot exigir a un jutge, a un policia, a un funcionari... que l'atengui en català o li faci una actuació administrativa en català, demostrant amb això que, legalment, hi ha un ciutadà de primera (castellanoparlant) i un altre de segona amb menys drets (catalanoparlant).  Ara, Sr.Casado, faci el següent exercici. Canviï la paraula "castellanoparlant” per "home/dona blanc" i la paraula "catalanoparlant" per "home/dona "negre" i entendrà (si és capaç) el que és veritablement un ‘apartheid legal’ a Catalunya. Cal denunciar que l’única discriminació que existeix a les escoles dels Països Catalans és la que pateixen aquells alumnes a qui se’ls priva de l’aprenentatge del català. Privar de l’aprenentatge del català a amplis sectors socials amb l’objectiu de fracturar la societat dels Països Catalans això sí que és practicar un autèntic ‘apartheid lingüístic’.

Al voltant del cas del nen de Canet, s’ha dit tantes barbaritats per part dels altaveus mediàtics del més ranci espanyolisme, que val la pena posar les coses al seu lloc. És absolutament  fals que els catalans vulguin atacar a pedrades la família que va interposar el recurs sobre la immersió lingüística al TSJC o que la Generalitat vulgui prohibir el castellà a les escoles catalanes. I aquestes falsedats la gent de bona fe de fora de Catalunya se les creu. Dins de Catalunya tothom sap que és mentida i si alguns donen la raó a Casado, és perquè fan servir la demagògia i la traïdoria, com a justificació de la catalanofòbia que escampen. Saben que això no és veritat i el TSJC posa llenya al foc per encendre una mica més les mentides i les humiliacions que es fan córrer pels periòdics i tertulians madrilenys.

Qui no gaudeix de sentir i parlar el català o el castellà està forçant una imposició a l'altre i això és totalment miserable i intolerable. Si a l'escola la immersió és en català, és perquè es va legislar amb el consens de tots els partits, ja que la immersió provoca menys discriminació dels infants que a casa seva només parlen en castellà, i que podran créixer en igualtat a la resta de companys. Quan siguin grans ja escolliran la llengua que volen parlar. Els que tenen actituds d'ultradreta i nazis són els que no tenen cap ni un argument coherent, raonat, pensant en el bé comú de tots. Cal estendre la idea que és l’hora d’abandonar posicions defensives per a passar a posicions ofensives. La normalització de la nostra llengua exigeix ampliar l’actual marc d’acció de la política lingüística, si cal enfrontant-se a ‘lobbies’ i campanyes de desprestigi de tota mena. Tothom que viu a Catalunya ―incloent també els castellanoparlants― hauríem de defensar el català com a llengua pròpia, tenint en compte els cavis que s’han produït en la nostra societat i que l’escriptor, Víctor Alexandre, analitza en el seu article titulat  ‘Un poble que no defensa la seva llengua, no se la mereix’, que podeu llegir, si voleu, tot seguit.

Un poble que no defensa la seva llengua, no se la mereix

El tema de la llengua no el resoldrem. Em sap molt de greu dir-ho així, cruament, sense embuts, però em sembla que l’autoengany en què vivim té mala peça al teler i no veig Catalunya disposada a agafar el bou per les banyes per defensar la llengua catalana amb totes les conseqüències. L’autoengany ha anat arrelant entre nosaltres gràcies a dos factors clau: el pànic de la classe política dirigent a anar més enllà d’allò que se’n diu ‘anar trampejant’ i la nostra crèdula predisposició a interioritzar el missatge cofoi dels altaveus oficials. Creure que tot va bé resulta molt més còmode que no creure-s’ho. Això, és clar, té un preu caríssim que tard o d’hora cal pagar, però com que es tracta d’un pagament ajornat, podem comprar la mentida fent veure que som rics. Ja s’ho trobaran els qui vinguin després.

Hi ha qui pensa, o vol pensar, que si la llengua se’n va sortir, amb el règim del 1939, també ho farà en el segle XXI. Santa innocència! Les mesures que es van prendre després de la mort d’en Franco formaven part d’un context sociopolític en què partíem gairebé de zero i teníem un munt de vies d’aigua a taponar. Però el món d’avui no té res a veure amb el dels anys vuitanta, només cal mirar de quina manera l’evolució tecnològica ha modificat les diferents formes de comunicació. L’anglès s’ha consolidat com ‘l’idioma’ del planeta i el mercat ja només accepta aquelles llengües que tenen mecanismes d’autodefensa prou potents per resistir.

Quins són els principals mecanismes d’autodefensa d’una llengua? Bàsicament, dos: voluntat de ser i estructura política. El primer demana amor propi, el segon demana un Estat. En temps antics potser n’hi podia haver prou amb la voluntat de ser, però en el món actual cal que aquesta voluntat disposi d’unes eines que només estan a l’abast dels estats. Tenir un Estat és condició ‘sine qua non’ de tota llengua per subsistir. Però compte! La tinença d’un Estat esdevé inútil sense el primer requisit, que és la voluntat de ser. El cas més gràfic el tenim ben a prop i es diu Andorra. A Andorra, el català és llengua oficial única, i, tanmateix, és absolutament innecessària per treballar en infinitat de llocs. Es pot viure a Andorra sense parlar un borrall de català, però no es pot viure sense saber espanyol, llengua no oficial. Fins i tot són moltíssims els portuguesos residents que, vista la realitat, opten per aprendre espanyol en comptes de català. Quines ganes de perdre el temps, oi? Quan el coneixement de la llengua per treballar darrere un taulell és un requisit inferior al de saber sumar i restar, o ni tan sols és un requisit, passa això.

Entitats com la Plataforma per la Llengua, la CAL, Som Escola, etc., fan una feina immensa; en fan tanta, que no sé pas en quin estat de postració estaria el català si no existissin. I també fan una gran feina el Consorci per a la Normalització Lingüística i el Voluntariat per la Llengua. Però, per dir-ho en termes de salut, no passen de ser l’equivalent a un ambulatori. Són vitals assistencialment, però les intervencions quirúrgiques es fan als hospitals, que són la màxima autoritat; i la màxima autoritat de diagnòstic i execució en el cas de la llengua són les autoritats científiques i les governamentals, cosa que ens porta al moll de l’os de la qüestió, ja que aquestes autoritats, immerses en el cofoisme («el català va molt bé, el català va endavant, el català té una mala salut de ferro…»), continuen aplicant l’any 2021 la mateixa política lingüística dels anys vuitanta. Exactament la mateixa! Talment com si el món no hagués canviat i com si de sis milions de catalans no haguéssim passat a set i mig fruit, en bona part, de la recepció de nouvinguts hispanoparlants. Doncs, a diferència del que faria qualsevol país receptor de similars dimensions, no hem pres cap mesura en consonància. Cofoisme i més cofoisme, i, per descomptat, burla i desqualificació dels advertiments de les veus discrepants.

Mentrestant, ens posem les mans al cap en veure que Espanya continua amb la seva dèria secular de fer desaparèixer la llengua catalana o, en el millor dels casos, reduir-la a l’àmbit domèstic. “No hi ha dret!”, clamem. Molt bé, aquesta frase farà que Espanya tremoli de por. Però, a part d’això, quin és el pla de xoc dels departaments de Presidència, Educació i Cultura catalans contra les agressions dictatorials dels tribunals espanyols per carregar-se les minses i encara vigents mesures lingüístiques establertes en els anys vuitanta? Cap pla. No hi ha pla de xoc. Ja hem vist Marta Vilalta, portaveu d’Esquerra Republicana, fent fàstics de les paraules de la presidenta del Parlament, Laura Borràs, que, amb tota lògica, ha demanat que el conseller d’Educació, Josep González Cambray, assumeixi la direcció de l’escola Turó del Drac, de Canet de Mar, i es negui a acatar ordres dictatorials. Doncs no. La resposta: submissió, submissió i submissió, que vol dir capcot, resignació cristiana i un discurs digne d’un funeral: “No hi podem fer res, hem d’acatar els tribunals, però recorrerem”. A qui recorreran? Al mateix inquisidor?

¿De tribunals franquistes, de tribunals inquisidors, de tribunals ideològics, de tribunals ultra nacionalistes espanyols, en diem “tribunals”? Déu meu! És el Govern qui ha de donar cobertura a les escoles, assumint-ne tota la responsabilitat, amb totes les conseqüències, per tal que no s’acati cap sentència que sigui contrària a les lleis del Parlament de Catalunya. No hi ha hagut mai cap esclau que s’hagi alliberat acatant les lleis injustes que l’encadenen. Cap ni un.

Amb tot, sóc conscient que això que dic és picar ferro fred. El govern de Catalunya acota el cap, l’escola Turó del Drac i l’alcaldessa de Canet de Mar reben trucades feixistes que els amenacen de mort, el 25% d’ensenyament en espanyol serà una realitat i no passa res. I s’estan gestant el 30%, el 40%, el 50%… Però no passa res. Submissió absoluta. Senyors i senyores del Govern de Catalunya, permeteu-me que us ho digui: un poble que no defensa la seva llengua, és un poble que no se la mereix. Si creieu fermament que sí que ens la mereixem, si creieu que els catalans sí que ens mereixem la llengua catalana, digueu-me, si us plau, per què acateu les sentències dictatorials que l’anorreen?

Víctor Alexandre

Escriptor

Article publicat al digital   elMón   el dimarts 14 de desembre del 2021

No els deixem sols

El pares de l’escola ‘Turó del Drac’ de Canet de Mar han obert una web titulada “El Turó, en català!”, on demanen el nostre suport en defensa de la llengua catalana i la immersió lingüística, amb un manifest on escriuen: «Ja fa gairebé trenta anys que les escoles de Catalunya practiquen la immersió lingüística a les aules. La introducció de la immersió ha permès que l’escolarització de les criatures proporcioni les competències acadèmiques esperades, la integració social i cultural desitjables per a tota la ciutadania i garantir la possibilitat d’una vida plena en català després de llargs anys de marginació i criminalització. Després d’anys de plena normalitat de l’escolarització en català, diferents interessos polítics (mitjançant denúncies i soroll mediàtic) han dut els tribunals a dictaminar sentències que estableixen quotes de llengües vehiculars a la docència. L’últim cas conegut ens ha afectat a l’escola Turó del Drac (Canet de Mar, Maresme), on una sentència del TSJC estableix unes mesures cautelars que obliguen el centre a impartir el 25% de les hores lectives d’un grup de P5 en llengua castellana. Aquesta sentència sorgeix arran de la denúncia d’una família de l’esmentat grup classe que demanava un 50% de les hores lectives en llengua castellana» Acaben el manifest demanant al Departament d’Educació les accions necessàries per blindar la immersió lingüística a les escoles catalanes i fent una crida també a la resta de famílies i ciutadania en general a sumar-se a les activitats i reivindicacions que proposen.

Ara correspon a la ciutadania fer-los costat, no com han fet els polítics que diuen no poden fer-hi res i els han deixat sols. El conseller d’Educació, Josep Gonzàlez Cambray, ha manifestat que la Generalitat no té capacitat d’actuar per a defensar la immersió en aquesta escola, ja que la sentència del TSJC s'adreça directament a la direcció del centre i impedeix que el departament hi pugui donar resposta. Com molt bé diu una persona comentant aquestes manifestacions del conseller: «Si la Generalitat, per una demanda d’un sol alumne, no té capacitat d’actuar, potser és l’hora de reconèixer que aquesta Generalitat no té cap capacitat. Perquè tenim les competències en ensenyament traspassades, perquè tenim una llei de Normalització Lingüística, perquè tenim molts mestres i molts pares i molts alumnes a favor, i perquè no hem de fer ni un pas enrere. Crec que ha arribat l’hora de quadrar-se, de dir que per aquí no hi passarem, trenquem el govern, anem-nos-en del Parlament de Madrid…, fem una crisi tan gran que se senti des de Brussel·les. Deixeu de fer política de mentrestant, deixeu de fer “el que ens permeten” i governeu per als més de 2 milions que vam fer l’1 d’octubre».

Una sola família que odiï el català pot forçar que tothom parli castellà? Deixarem sols als pares de l’escola Turó del Drac? Creiem sincerament que no. La normalització lingüística del català està lluny de ser un procés acabat. Cada any, Plataforma per la Llengua gestiona centenars de queixes per mancances percebudes en l’estatus del català i per la impossibilitat d’usar-lo en determinats contextos, i aquestes queixes només són la punta de l’iceberg d’un malestar més estès. Les autoritats haurien d’aplicar la normativa existent que protegeix els drets lingüístics, ampliar-la i modificar aquells elements de la llei que no permeten que els catalanoparlants facin una vida plena i plenament normalitzada en la seva llengua. Els catalans som un gran poble, però darrerament sembla que ens han envaït tots els fantasmes de la repressió brutal que hem patit des de l’1 d’octubre d’infausta memòria i ara tenim por, molta por. El director de VilaWeb, Vicent Partal, escriu en el seu editorial titulat  ’Els pares de Canet: una lliçó per a aquest país que volen que semble covard’, que a Palau va haver-hi un moment de pànic en el primer minut, però que després algú ha decidit que, més que plantar cara, calia dissimular, fer veure que no passava res. Doncs no és això companys, no és això. No podem ser covards i plantar cara fent costat als qui defensen la nostra llengua i els nostres drets. Llegiu l’editorial d’en Partal tot seguit.

Els pares de Canet: una lliçó per a aquest país que volen que semble covard.

Fa uns quants anys que em van convidar a un debat a Vílnius, la capital de Lituània. Era sobre la situació a Catalunya i la meua intervenció va traçar un paral·lelisme entre el nostre procés d’independència i el dels països bàltics, que jo havia cobert com a periodista als anys vuitanta i noranta del segle passat. Entre el públic hi havia una majoria de gent molt a favor de Catalunya i a la taula, amb mi –o hauria de dir contra mi–, polítics i funcionaris lituans pendents sobretot de no enutjar Espanya. I molt concretament, vetllant perquè no se sentís molest l’espia que havia enviat l’ambaixada dels nostres veïns. Va haver-hi un moment còmic, en què es van trobar descol·locats. Va ser quan els vaig ensenyar el meu primer visat de la Lituània independent, un document anterior al reconeixement de la independència pels altres estats. Els vaig explicar que aquell document era il·legal segons les lleis de l’època, perquè Lituània encara formava part de l’URSS quan me’l van expedir. Però els vaig demanar que s’atrevissen a dir en públic que aquell paper, aquell gest d’unilateralitat, no era una expressió legítima i legal del procés de constitució de l’estat lituà. Òbviament, no van tenir cap més remei que reconéixer-ho –reconéixer que podien anar, cínicament, contra la nostra unilateralitat, però que no podien anar contra la seua.

En acabant l’acte, els catalans, bàsicament gent del Diplocat, i un grup de lituans, entre els quals algun vell conegut meu, vam tenir una conversa més desimbolta en un café de prop del lloc on es feia el debat, que havia estat organitzat per la Universitat de Vílnius. Vaig comentar-los que no entenia com s’havien tornat tan covards com a país. Jo els havia vist lluitar contra la Unió Soviètica amb una decisió que impressionava. En un carrer a tocar del lloc on parlàvem, per exemple, Mikhaïl Gorbatxov havia estat aturat per una massa de ciutadans amb qui va haver de dialogar, vulgues no vulgues, en una de les escenes polítiques més impressionants que recorde. Els lituans s’havien posat davant els tancs, s’havien donat les mans a la Via Bàltica, sota una pressió repressiva enorme. Alguns havien mort per la independència. I com podia ser que aquell poble decidit i valent, que no tenia por de Rússia mentre aquesta ocupava el seu país, en tingués tanta, de por, de la mateixa Rússia, ara que Lituània ja era independent. I que acceptàs tots els xantatges simplement per por.

Una de les respostes a la meua pregunta em va fer pensar molt. Un dels amics lituans em va dir que parlàvem de situacions diferents. Que quan hi ha una situació política tan excepcional com és un procés d’independència el món veu un poble en marxa perquè és això que fa excepcional el moment. Però que quan s’acaba l’excepcionalitat i entres en la normalitat, aleshores la veu de la gent és tapada per la del govern i, en tot cas, la dels polítics en conjunt. I aquests posen caramels en la boca de la gent, com ara que seran els avions espanyols que els defensaran del Kremlin i que, per tant, han de callar sobre Catalunya. De manera que allò que es veia tan clarament abans ara no es veu, encara que en realitat puga continuar existint.

Hi he pensat molt, en aquella anècdota, aquests darrers dies, per la manera com s’ha abandonat i s’ha deixat a l’estacada l’escola Turó del Drac de Canet de Mar, primer centre amenaçat pels tribunals espanyols després de la sentència que liquida la immersió lingüística. Els mestres i sobretot les famílies han eixit amb valentia a defensar la seua escola –i ho podeu comprovar llegint ací, a VilaWeb, aquesta entrevista amb dos dels pares afectats. De les vint-i-cinc famílies que hi ha a la classe, vint-i-dues s’han manifestat a favor de la immersió i han obert aquesta pàgina web per explicar-ho i protestar, una web que us demane que feu córrer tant com pugueu. Però em fa la sensació, i és alguna cosa més que una sensació, que la classe política, i tot l’entramat mediàtic i d’organitzacions que gira entorn dels partits, se n’ha desentés. Va en aquesta línia, per exemple, l’al·lucinant declaració del Departament d’Ensenyament que diu que com que l’advertiment va adreçat a l’escola és l’escola que ho ha de resoldre. I també el silenci espés d’uns certs mitjans.

Tinc la sensació que a Palau va haver-hi un moment de pànic en el primer minut, però que després algú ha decidit que, més que plantar cara, calia dissimular, fer veure que no passava res. Potser perquè no volen atrevir-se a desobeir cap tribunal, ni un. Potser perquè qualsevol reacció significa reconéixer que la immersió lingüística de cap manera no havia estat blindada, com havia afirmat ara fa un any amb les trompetes i fanfàrries de sempre Gabriel Rufián, cada dia més ridiculitzat. O perquè es constataria que Pedro Sánchez no fa ni farà res. Sí, aquest Pedro Sánchez que, en el cap del sotagovern, ha passat de ser el còmplice necessari que va fer possible en realitat el colp d’estat del 155 –el PP no s’hauria atrevit a aplicar-lo sense el seu acord– a ser gairebé el líder a adorar i a aplaudir acríticament. Faça què faça.

I la concentració prevista per a dissabte de la setmana vinent va en aquesta mateixa línia. Després d’una agressió d’aquestes dimensions, ens convoquen a un acte petit, transversal, festiu, tot ple d’adjectius amb què intenten que no es note massa la indignació. Som Escola, segurament contaminada per la desídia d’Òmnium cap a la llengua catalana, ha tardat molt a reaccionar. I la resposta no és de cap manera a l’altura de la situació, no és allò que necessitaríem fer. Només de saber-se la sentència, Martxelo Otamendi em va telefonar per demanar-me com serien les mobilitzacions, que ell imaginava ben grans i multitudinàries, perquè volia enviar immediatament un redactor de Berria a Barcelona. Li vaig haver de respondre que no valia la pena i lamente no haver-me equivocat. Ja es veia a venir que la cosa aniria per aquest camí: que la reacció siga mínima i sobretot controlada. Com és possible?, em va preguntar ell. I jo li vaig explicar l’anècdota lituana amb què he començat aquest editorial. El govern autonòmic, amb ERC i Junts en perfecta harmonia malgrat alguna discrepància circumstancial, treballa amb totes les forces perquè els ciutadans no siguen visibles, per tapar-los. I per enterrar així el període d’excepcionalitat que hem viscut aquesta darrera dècada. I amb això s’aconsegueix que ara Catalunya, als ulls de fora, semble clarament un país covard.

Un país que no és, tanmateix. I el contrast immediat i la prova magnífica els tenim a Canet. Els tenim en aquests pares i mestres que els han deixat sols, però que, sense renegar de res ni fer cap retret, batallen i batallaran. Que és això que passarà, n’estic absolutament segur, a cada escola i a cada centre on un sol pare espanyol intente imposar per la violència judicial el seu model d’ensenyament. I passarà, com una taca d’oli, perquè és una cosa que afecta la vida diària, la realitat social de la gent, que toca el cor. En contrast amb això, com passa a Lituània, estic convençut que els nostres polítics maldaran descaradament perquè tornem a la normalitat de la gestió del mentrestant i que oblidem tot allò que hem fet fins ara per guanyar la independència. Però, a diferència de Lituània, els nostres polítics no tenen res a oferir-nos, ni tan sols que els avions d’una potència estrangera ens protegisquen el cel.

I la prova indiscutible és la comprovació que l’autonomia  –allò que en deien pomposament el “govern efectiu”– queda ben retratada, precisament en aquest cas. L’autonomia de Catalunya ja és tan poca cosa que, com vaig llegir en una piulada l’altre dia, “si una família castellana ho vol, farà estudiar en castellà els fills de cinquanta famílies catalanes”. Aquest és el resum precís i indiscutible del “poder” irrisori que gestiona i gestionarà la Generalitat de Catalunya mentre encara dure, que esperem que siga poc. I és per aquesta raó que cada dia més gent entendrà que no cal gestionar l’autonomia, que això és un camí que no mena enlloc, sinó substituir-la. Per la república independent.

Vicent Partal

Director de Vila Web

Article publicat al digital  VilaWeb  el dimecres 08 de desembre del 2021.