La síndrome del germà petit

Els psicòlegs, o almenys alguns d’ells, diuen que existeix, especialment en famílies nombroses, una síndrome del germà petit sobretot quan el germà gran assoleix forta rellevància familiar o social. En casos extrems es desenvolupa un complex de Caín per acabar traint el germà o el que aquest representa a ulls del germà petit. En altres ocasions podem parlar d’un complex d’en Patufet desenvolupat pel germà petit que viu i grimpa a l’ombra del seu germà gran. És el que pateix el germà petit de la família quan sent la necessitat de destacar per sobre de la resta dels germans. Aquest és el cas que volem analitzar avui.

En els seus inicis, les relacions entre Convergència Democràtica (germà gran) i Esquerra Republicana (germà petit) havien estat especials i tal vegada difícils, com els dos germans de la paràbola del fill pròdig en la que els dos fills maldaven per agradar al pare (llegeixis, el poble), exhibint un perfil sobiranista per controlar el lideratge de la causa nacionalista. Durant els anys en els que ERC fou un partit residual, amb uns resultats electorals més aviat minsos, els convergents no tenien cap problema en acollir amb certa benevolència les proclames independentistes del ‘germà petit’, és a dir d’ERC. Però a mesura que els resultats electorals d’Esquerra anaven creixent, CDC es va veure obligada a variar el rumb del seu ideari per adaptar-lo a la nova realitat política del país, cada vegada més abocada a demanar la independència com la seva prioritat política.

Llavors va arribar el moment que el germà gran, Convergència, va haver de canviar de vestit i transformar-se en un partit amb un nou nom i amb un programa netament independentista.  L'hegemonia dins el món nacionalista, i ara sobiranista, ha estat doncs el cavall de batalla permanent entre ERC, una formació d'esquerra i independentista, i el liberalisme nacionalista/sobiranista encarnat per CiU, Convergència, PDeCAT i Junts per Catalunya. Artur Mas i Carles Puigdemont han mantingut amb prou feines la preeminència del seu partit, però la formació d'Oriol Junqueras fa temps que va deixar de ser el germà petit.

Actualment, ser independentista ja no és alternatiu, folklòric i revolucionari, sinó transversal, ‘mainstream’ i possibilista. Igual que la “S” i la “O” del PSOE volen dir “socialista obrer” sense que el partit hagi fet res de socialista ni d’obrer des de fa dècades, la condició independentista d’un partit català en el postprocès s’ha convertit en una adscripció purament performativa. Evidentment, el gen convergent ha tingut de ‘mutar’ en saltar a l’espècie republicana. Mentre Convergència va aconseguir la seva hegemonia amb un discurs clàssicament nacionalista i conservador dirigit a les famílies històriques del país, coneixem perfectament l’aposta d’Esquerra per “l’independentisme no-nacionalista”, una síntesi fascinant i atractiva com ho són totes les contradiccions.

El viratge d’ERC des de les seves posicions netament independentistes, cap a una situació més pragmàtica i propera a les tesis del ‘Gobierno de Madrid’, ha desencadenat una tempesta política a Catalunya que ha suposat l’abandonament de la formació de Junts del Govern del país, deixant-lo en les mans exclusives d’Esquerra. Això ha fet que la formació de Junqueras s’hagi vist en l’obligació d’omplir els càrrecs que han deixat buits al Govern els membres de Junts per Catalunya, amb personal més o menys preparat i fidel al seu ideari. Endemés amb l’enorme hàndicap que representa quedar-se en el Parlament només amb el suport de 33 escons dels 135 diputats de la Cambra. Aquest és el panorama en què es troba ara ERC i que analitza, amb ploma sempre esmolada, la periodista Pilar Rahola en el seu article titulat ”I ERC no s'esperava la que li cauria”, on parla també del complex que sempre havia tingut ERC de ser, com dèiem al principi, el ‘germà petit’ dins l’independentisme. Llegiu l’article de la Rahola tot seguit.

I ERC no s'esperava la que li cauria

Crec que una de les febleses d’ERC —que segurament explica el pecat d’ingenuïtat que acaba de cometre— rau en el doble complex que pateix des del final de la dictadura: d’una banda, un enorme complex de superioritat respecte als altres partits, que mai no s’han amoïnat d’amagar, tal vegada pel pes històric. Alhora, però, com si fos una mena d’estrambòtic oxímoron freudià, també ha patit, des de la Transició, un notable complex d’inferioritat respecte al catalanisme majoritari, que, amb la figura de Pujol, va aglutinar-se al voltant de Convergència. L’obsessió dels republicans per guanyar i neutralitzar el germà gran del catalanisme era tan malaltissa que va marcar totes les decisions del partit durant dècades, i segurament també va ser el responsable de molts dels seus errors. Recordo perfectament, en els anys en què era diputada, la dialèctica abrandada que hi havia entre les files d’Àngel Colom, sempre favorables a acords amb tot el món sobiranista, i les del Puigcercós de l’època, obsedits per marcar el perfil esquerranós per damunt de l’eix nacional, i frontalment contraris a donar oxigen a CDC. De fet, així varen acabar les coses...

A ERC sempre s’ha respirat aquest complex d’hereu neguitós que urgia de tenir les claus de la masia, però mai no es moria el pare. I devia ser aquest impuls primari el que els va portar, només guanyar pels mínims el seu competidor directe, a una eufòria que va derivar en sonora i pública prepotència. Des del primer minut ERC es va comportar com si hagués guanyat per majoria absoluta, i va tractar els aliats de Junts amb públic menysteniment. Recordem les declaracions sobre actuades i altives del mateix Oriol Junqueras, o el fet significatiu d’iniciar els contactes per formar govern amb la CUP i no amb Junts. I a partir de la investidura, el president Aragonès —i el global d’ERC— va mostrar un explícit capteniment de superioritat que finalment ha derivat en el gest histriònic de destituir el vicepresident Puigneró, causa directa del trencament del Govern.

ERC estava convençuda que havia fet finalment el sorpasso a l’espai que tradicionalment havia dominat Convergència i que ara liderava, des d’una mirada independentista i rupturista, el president Puigdemont. Per fi guanyaven els eterns rivals —els primers de la llista, en rivalitat— i tocaven el cel. A més, les enquestes els beneïen, tota la cort mediàtica del règim, en permanent estat de guàrdia davant les hosts de Puigdemont —que és el veritable perill per a l’Estat—, es dedicaven a fer la gara-gara a ERC, convertits en els indepes bons, ordenats, raonables i, si calia, dòcils. Des de les darreres eleccions, ERC ha viscut el somni daurat de ser estimat pels diaris i els micròfons més poderosos, mentre rebia copets a l’esquena dels prohoms de la cort espanyola. En algun moment, en Rufián i companyia han viscut el miratge de ser un Pujol 2.0, rebuts, escoltats, raspallats; només que, a diferència del real, permanentment menystinguts.

És així com s’ha gestat un estat d’autoestima sobredimensionat que fa creure a ERC que poden navegar per aigües parlamentàries sense tenir ni aliats, ni cap majoria. Al capdavall, per fer el sorpasso definitiu a Junts no era bo que alguns dels consellers més notables del Govern fossin juntaires, mentre els consellers d’ERC se submergien en un pantà de mediocritat. Per això la prepotència a l’inici de la investidura, per això el menyspreu permanent durant aquests setze mesos, i per això l’arrogància en la crisi final. ERC estava convençuda que havien estat cridats a la casa del pare i que era el seu moment de glòria, de manera que podia llançar llast juntaire per la borda. Però varen llegir malament els indicis, varen ser incapaços d’analitzar on es ficaven i, sobretot, no es varen adonar que tots aquells que els havien fet servir per criticar i anorrear Junts els deixarien a l’estacada quan ja no fossin útils.

I aquest és el moment en què estem. Tal com escrivia en José Antich, ERC no va recordar que al Govern també hi fa fred quan el poder és precari i les aliances han desaparegut. Ara que la coalició ja no existeix i que el Govern és tan vulnerable que, probablement, té els dies comptats, tots els poders fàctics que han rigut les gràcies a ERC, l’han elogiat als micròfons i l’han beneït a les enquestes, es passaran en massa a les files socialistes. L’Upper Diagonal ha arribat a la convicció que ara toca una llarga època socialista per calmar les aigües i fer desaparèixer el virus independentista, de manera que no donaran gens de peixet al govern precari d’Aragonès. A més, no oblidem que per entronitzar Salvador Illa al poder, ERC ha passat de ser un aliat —mentre llimava la força de Junts—, a ser una nosa, no endebades els seus límits electorals es toquen. I mentre tot això passa, Esquerra es veurà obligada a menjar-se amb patates els pressupostos de Madrid gratis i sense ‘amore’, talment com va fer amb els anteriors. No hi haurà concessions de cap mena, perquè als socialistes no els interessa que a ERC li vagi bé, ni tingui cap èxit. Però, això sí, sortiran molt somrients a la foto. I com que, per art de no se sap què —deuen ser els serrells de l’indult?—, ERC es veu incapaç de no votar tot el que li demana/exigeix el PSOE, la festa serà completa. Tant com considerable la bufetada.

Pobra Esquerra, tan feliç que se sentia amb l’Upper Diagonal rient-li les gràcies...

Pilar Rahola

Periodista

Article publicat al digital  EL NACIONAL  el diumenge 23 d'octubre de 2022

El model basc

Ahir al matí ens vàrem despertar escoltant el ‘davantal’ que cada dia a les vuit, recita en Jordi Basté, on va parlar dels nostres ‘amics bascos’. El davantal ens ha fet reflexionar després sobre l’anomenat ‘model basc’. Parlem-ne.

El president del PNB, Andoni Ortuzar, va dir fa temps que el model basc d’autogovern podia servir de referència per canalitzar la crisi catalana. Experts constitucionalistes bascos mantenen posicions antagòniques al respecte: des dels que ho creuen possible fins als que el rebutgen i advoquen per una reforma del sistema autonòmic. Però tots coincideixen en el fet que la inevitable fugida endavant del Govern català i l’immobilisme del govern de Madrid, convergiran finalment en un diàleg imprescindible per trobar-hi una solució. L'anunciada i mai convocada Taula de Diàleg pot ser el campament base. Creuen que l'experiència basca pot servir per canalitzar la crisi catalana, malgrat la diferència de models. Afirmen aquests experts que “Catalunya i Euskadi només comparteixen l’al·lusió com a nacionalitats a l'article 2 de la Constitució. Els seus models difereixen perquè la singularitat basca està reconeguda per una disposició addicional de la Constitució, cosa que no passa amb Catalunya”.

Però la clau per resoldre la crisi és, segons els experts constitucionalistes, el reconeixement de Catalunya  ―també d'Euskadi― com a nacions dins d’Espanya, traduït en una relació bilateral amb l'Estat. Potser caldria anar a un Pacte de la Moncloa bis? No es tracta tant d'un debat de competències com de garantir-ne l'exercici. Tampoc que Catalunya tingui el concert econòmic perquè, a més a més del risc de desequilibrar els comptes de l'Estat i aquest podria incórrer en dèficit. Aquí hem arribat al nucli dur de la qüestió: el desequilibri dels comptes.

El fet real és que el sistema foral que, juntament amb Navarra, és l'únic que ha sobreviscut a la història i que la Constitució del 1978 va salvaguardar amb la seva disposició addicional primera, va implicar que l'Estatut recuperés el Concert Econòmic i amb això la singularitat basca. La singularitat basca s'ha convertit doncs en una bomba de rellotgeria. Als Governs centrals negociar la quota basca no els presenta un problema quantitatiu, perquè Euskadi només representa el 5% del PIB davant del 20% de Catalunya. Però genera un problema qualitatiu perquè les comunitats ho posen en dubte. Euskadi pot mantenir aquesta singularitat sense generar privilegis; en canvi, aplicar aquest mateix sistema a Catalunya es pràcticament impossible i d’aquí sorgeixen tots els greuges comparatius.

Però van passant els anys i la injúria continua augmentant. Com diu Basté en el seu davantal: “és admirable la força dels bascos, la incidència que tenen en la vida política, la poca resposta i crítica que pateixen… Ells van fent”. No necessiten pressionar més ja que, tenint la ‘clau de la caixa’, poden fer i desfer sense enfrontar-se amb l’estat central. Imaginem que significaria per Catalunya que tots els impostos que es recapten al nostre País, es quedessin a les arques catalanes i que, mitjançant una quota negociable anualment, només s’enviessin a l’estat espanyol una part d’aquests impostos. Actualment de cada 100 € d’impostos que es paguen a Catalunya, 95 € van directament a l’Estat i només 5 € van a la Generalitat i per cada 100 € d’impostos pagats pels catalans, la Generalitat rep només 60 €. En conseqüència, la Generalitat ha d’endeutar-se en 24 € per a poder fer front a les despeses del seu pressupost i els interessos creixents que ha de pagar la Generalitat, i això provoca que cada cop pugui dedicar menys diners als catalans. En conclusió... El 40% dels impostos que paguem NO tornen a Catalunya i serveixen per finançar altres comunitats autònomes. Parlar d’un dèficit fiscal del 8 a 10% del PIB no mostra la vertadera magnitud de l’espoli. Cal que posem en l’imaginari col·lectiu aquesta idea: “L’Estat espanyol ens costa un 40% dels impostos que paguem a Catalunya” Això no passa enlloc més del món. Només amb un Estat propi Catalunya serà econòmicament viable. I mentrestant els amics bascos van fent... Llegiu si voleu el davantal d’en Bastè tot seguit.

Els amics bascos

Juanma Lamet i Raul Pinya, dos periodistes ben informats, escriuen avui a la pàgina 13 de El Mundo que la negociació per desbloquejar el CGPJ avança menys de pressa del que s'esperava però avança.

I assegura que el govern espanyol i el PP ja han acordat el repartiment de vocals que suposaria dos per Unides Podem i un per al... PNB. Els dos vocals d'Unides Podem serien generositat del PSOE i el vocal del PNB seria cortesia... del PP. És a dir, el PNB tindria un vocal al CGPJ perquè la intenció de Núñez Feijóo és reunir-se amb Andoni Ortúzar, president dels bascos.

És admirable la força dels bascos, la incidència que tenen en la vida política, la poca resposta i crítica que pateixen… Ells van fent.

A Catalunya hem tingut aquella sensació eterna que per anar a Ítaca has de passar pel port de Getaria. Amb els amics bascos som succedanis de la “Madre Patria” que deien els argentins fa 40 anys quan parlaven d'Espanya, expressió oblidada sortosament per les dues parts. Els bascos són sentimentalment propers per la llengua, la cultura i la permanent distància amb l'estat. És un mirall on Catalunya sempre s'hi ha volgut veure reflectit. A Catalunya tenim una inflamació permanent de ‘basquitis’ fins que sovint rebem clatellots amb mans de pelotari.

Molts ens hem sentit còmplices dels bascos (la llei de partits, el dret a decidir, la lluita contra el tancament d'Egunkaria... ) mirem sorpresos aquest admirable "anar a la seva" i ja seria hora que, en lloc de tanta bava cada cop que veiem els bascos, fem valdre la seva capacitat per obviar Catalunya en la majoria de les seves decisions.

Que el PP cedeixi un lloc de vocal del CGPJ al PNB, quan van ser claus en la moció de censura contra Mariano Rajoy fent-lo fora, quan donen suport al PSOE per governar Espanya, no em digueu que no és admirable.

A Catalunya s'ha trencat el Govern, al País Basc en sabem poca cosa, però des que Iñigo Urkullu n'és el lehendakari, la percepció és que van fent, van avançant i van guanyant.

Aquella frase... El futbol és aquell esport on juguen onze contra onze i sempre acaba guanyant Alemanya. Doncs la política és aquell esport on juguen tots contra Catalunya i sempre acaba guanyant el País Basc.

Jordi Basté

Periodista

“El davantal”  de RAC1 del dimecres 19 d’octubre del 2022

 

Esquerra es queda sola

Ahir menys de tres mil militants de JuntsxCat van decidir que el seu partit sortís del govern, superant l’aprovació d’entrar-hi d’ara fa un any i mig. Les bases de JuntsxCat han fet el treball que els òrgans del partit no s’han atrevit a fer i han pres una decisió, només una: sortir del Govern. Això veurem si ens acosta o ens allunya de la independència. Sembla difícil d'empassar-se que si, amb més de dos milions de vots proindependència no es va obtenir la independència, és pura il·lusió creure que 32 diputats, amb el suport de menys de tres mil militants, l’aconseguiran.

El Secretari General de Junts, Jordi Turull, deia ara fa poc més d'un mes "Així no podem seguir". I tenia raó. Esquerra no havia complert cap de les tres condicions que va posar Junts per continuar a l'executiu, malgrat aparèixer a l'acord de legislatura. Ni la que feia referència a refer una direcció estratègica del Procés, ni la que demanava coordinar els grups parlamentaris a Madrid, ni tampoc una tercera per reorientar la taula de diàleg. Els republicans van mantenir aquesta posició de força perquè se sentien avalats per alguns precedents: per exemple, quan van deixar caure Laura Borràs a la presidència del Parlament o quan van deixar fora Junts de la taula de diàleg per no portar-hi només consellers. Tot això no va tenir conseqüències en el gabinet de Pere Aragonès. Ara bé, aquest cop aquests repetits desafiaments entre els dos partits han tingut les conseqüències que tots coneixem.

Finalment, la militància de Junts per Catalunya ha optat per no seguir en el govern, i això pot marcar el futur rumb del partit, que va unit, diuen, i té més clar ara cap a on va. Ha sigut l'opció encertada? Només el temps ens dirà el cost que això pot tenir, no només per JxC i ERC, sinó pel país. Ara és ERC qui té un problema greu, com va exposar la Presidenta Borràs. El president ha perdut la confiança de 41 dels 74 diputats que el varen fer president. Un president amb dignitat i cultura democràtica, dimitiria i convocaria eleccions. ERC s'encamina a un govern dèbil, que només podrà ser sostingut per suports parlamentaris puntuals, segurament, en forma de nou tripartit. Potser això és el que volien molts simpatitzants d'ERC, però no això serà pas gratuït. Veurem quan costa de recosir l'independentisme, i quant trigarem a tornar a tenir una estratègia unitària.

Esquerra vol governar en solitari a la Generalitat. No serà, però, un camí gens fàcil. La sortida de Junts implica una pèrdua de suport parlamentari cabdal per als republicans, que es quedaran amb una minoria de diputats. Tot i això, des d’ERC semblen determinats a mantenir-se a la Generalitat com a mínim fins que passin les municipals del maig del 2023, objectiu per al qual necessitaran anar amb forces com els comuns o el PSC a la cambra. Des del punt de vista de la gestió de govern, la crisi s’hauria de resoldre amb la dimissió del president i amb la retirada del govern de tot el seu partit, perquè han estat els incomplidors del pacte de govern i, sobretot, Pere Aragonès ha acumulat decisions equivocades, molt greus, en les darreres setmanes fins a l’espurna incendiària de destituir al vicepresident Puignerò amb l’excusa d’una enrabiada. Però potser el fet més negatiu és la mentida reiterada sobretot el que fa referència a una taula de diàleg inexistent. La renúncia de Pere Aragonès és una possibilitat versemblant, però en el regne d’Espanya en general, i en una Generalitat autonòmica sempre intervinguda, en particular, la versemblança no hi és, ni se l’espera.

L’espurna que ha fet saltar pels aires l’estabilitat del govern d’Aragonès ha estat la decisió de Junts de deixar-lo sol i abandonar l’executiu. Aquesta decisió ha estat àmpliament debatuda en l’interior del partit, amb opinions a favor i en contra. Els favorables a sortir del govern ho feien amb arguments prou sòlids com els que exposava, un dia abans de la votació, l’excoordinador de Polítiques Internacionals de la Generalitat, Aleix Sarri, que en un fil de twittter, va anar desgranant una darrera l’altra les raons per les quals, a parer seu, Junts per Catalunya havia d’abandonar el Govern. Malgrat que avui ja coneixem la resolució presa pels militants de JxC de deixar sola ERC al front del Govern, ens ha semblat interessant recuperar aquell fil de twittter, que pot posar un mica de llum sobre els motius que els ha portat a prendre aquesta decisió. Podeu llegir el fil de twittter tot seguit.

Una decisió difícil

Avui a les 12 h de la nit començarà la votació de la consulta de Junts per Catalunya sobre la seva continuïtat o no al govern. Per això vull explicar per què crec que la millor opció pel partit i pel país és sortir-ne.

Amb tot i abans d’entrar-hi m’agradaria refutar un comentari que aquests dies he sentit sovint i que trobo molest. Aquesta acusació injusta que Junts per Catalunya trenca la unitat de l’independentisme si surt del govern. Vull recordar que Junts per Catalunya neix a l’exili, a Leuven, quan eren molt pocs els qui pujaven a veure el President Puigdemont i encara menys el qui creien que se’n podia sortir. D’aquella llavor en va sortir una llista, i d’aquella llista uns anys després, un partit. Des de l’exili, i tot en contra, el MHP Puigdemont, president legítim d’aquest país, guanyà les eleccions del 21D dins el bloc independentista. La seva re-investidura i la continuació de l’embat de l’octubre semblava un fet, així es va acordar. Tanmateix, no va passar mai.

Aquell 30 de gener de 2018 va ser un dia funest. I allà començà la divergència estratègica gegant entre Junts i ERC. Va ser una jornada traumàtica per JxCat que veia com el seu líder, fundador i president legítim a l’exili era apartat, i no pel 155. Junts i la CUP hi eren, altres no. Això no obstant, per preservar la unitat independentista i aixecar el 155, es va decidir prioritzar la formació de govern malgrat que no inclogués el President Puigdemont. Un error que hem pagat molt car. Hauríem d’haver anat a eleccions aquella primavera i així ho vaig defensar quan vaig ser preguntat. S'imposà formar govern. Calia aixecar urgentment el 155 per, suposadament, mantenir l’embat independentista. No va passar mai i el 155 ha seguit amb formes més subtils.

Però aquell 30 de gener de 2018 no és l’únic gripau que s’ha empassat Junts per Catalunya. Aquella mateixa primavera la CUP no va voler votar en Jordi Turull com a president el dia abans d’entrar a la presó. Turull, un dels més grans bastidors de ponts que té el moviment independentista i un polític honest i valent. De nou un error de país, però novament per mantenir la unitat de l’independentisme, no es van forçar eleccions. Un any i mig després, la Junta Electoral, un mer òrgan administratiu, enmig de la seva folla croada contra el President Torra per l’assumpte de la pancarta va decidir que calia retirar-li l’acta de diputat.

Quan va arribar el ple del Parlament, ERC va assegurar a Junts el dia abans que l’acta no seria retirada fins que no hi hagués una sentència judicial. No va ser així i aquell 29 de Gener de 2020, Roger Torrent va decidir unilateralment retirar l’acta de diputat al MHP Torra. La imatge de Pere Aragonès sense aplaudir al cap del seu govern parlava per si sola. I, tanmateix, què va fer JxCat? Va destituir Aragonès i els consellers d’ERC? Va convocar eleccions? No. De nou es va decidir protegir un bé superior: mantenir la unitat de l’independentisme.

Va passar el temps, hi va haver eleccions i es va formar el govern actual. El pacte incloïa que Junts acceptés la (mal) anomenada taula de diàleg a canvi d’una sèrie de condicions, entre les quals la preparació d’un embat definitiu per tal de fer efectiu el mandat de l’1-O. Tanmateix, el mateix dia que s’havia de reunir la famosa taula, Pere Aragonès va decidir vetar els noms que havia proposat Junts per Catalunya (Jordi Sànchez, Jordi Turull, Míriam Nogueras i Jordi Puigneró) perquè tres d’ells no formaven part del govern. L’acord d'investidura entre Junts i ERC no especificava que els integrants de la taula haguessin de formar part del govern, però van ser vetats igualment. Junts, de nou, fins i tot va contenir les crítiques i va aguantar per mantenir la unitat. Una unitat cada cop més formal. I què va fer Junts? Aguantar. No prendre cap decisió precipitada i va decidir prioritzar la unitat independentista per sobre de tot. Així arribarem a les negociacions del darrer mes. Els darrers dies s’ha volgut imposar un relat per desprestigiar Junts per Catalunya i tractar les seves propostes, aprovades per unanimitat, de maximalistes i això és fals.

En primer lloc, és obvi que de forma molt transversal fa molts mesos que hi ha incomoditat pels incompliments i abusos d’ERC en la seva forma de portar la coalició de govern. Per aquest motiu pels volts del primer aniversari de l’acord d’investidura, es posà en marxa una auditoria sobre el grau de compliment d'aquest. Paral·lelament es celebrà el congrés nacional de Junts per Catalunya, on les ponències es van aprovar per pràctica unanimitat. A la ponència política, que jo mateix vaig coordinar, es proposà (resumint molt) practicar una estratègia independentista a l’interior en línia amb l’exili i el ‘Preparem-nos’ del ConsellxRep. També incloïa la possibilitat de fer una consulta sobre seguir o no al govern. Passat l’estiu i feta l’auditoria, els resultats eren bons a nivell sectorial però desastrosos a nivell polític. ERC ho incomplia absolutament tot, i en cap vessant s’estava avançant cap a la independència gràcies a la feina governamental o pel que fa a l'acord de govern.

Per aquest motiu el 29 d’agost es va decidir per unanimitat fer un nou intent amb ERC per al compliment de l’acord de govern que va permetre investir Pere Aragonès, posant el focus en tres punts de l'acord.

a) la creació d’un espai de coordinació estratègica, b) coordinació a Madrid i c) que a la taula de diàleg només es parli d’amnistia i autodeterminació.

També s’aprova fer una consulta en algun moment del mes d’Octubre.

Les setmanes següents, la reacció d’ERC i del President de la Generalitat és de rebuig, sense matisos de cap tipus. Pel mig, decideixen atacar i desprestigiar la manifestació de l’11-S. Arriba el debat de política general i Junts torna a demanar el compliment de l’acord de govern. Avisa que, si no es compleix l'acord, es plantejarà una moció de confiança, amb l’esperit de què Pere Aragonès renovi els compromisos d’investidura o consolidi un canvi de rumb. La resposta ja la sabem, la destitució per deslleialtat (?!?!) del vicepresident Jordi Puigneró, que ni tan sols coneixia amb tots els detalls la posició de Junts per Catalunya i que havia mostrat total lleialtat al govern com és ben sabut.

Vist això, a la reunió de dijous passat de JxCat es decideix organitzar la consulta pels propers 6-7 d’Octubre i es torna a intentar negociar amb ERC pel compliment de l’acord de govern, afegint-hi la restitució de Puigneró com una mostra de bona voluntat de treballar junts. La negativa per part de Pere Aragonès durant tot el cap de setmana és total. Fins i tot quan es rebaixen de forma clara els plantejaments per part de Junts per Catalunya. No hi ha cap intenció d’arribar a cap acord. I així s’ha arribat fins aquí. Però per què són importants els tres punts citats anteriorment? Perquè sense coordinació estratègica de tot l’independentisme, s’imposa la estratègia d’uns respecte a tots els altres i és impossible preparar un embat futur envers l’estat espanyol, anul·lant per complet l’estratègia de Junts per Catalunya. Perquè sense coordinació a Madrid, no hi ha la mateixa força per negociar, s'estabilitza a canvi de quasi res el govern espanyol i es retrocedeix en l’autogovern, votant fins i tot contra els posicionaments del govern català. Perquè una taula de diàleg que no parla d’amnistia i autodeterminació sinó d’altres coses, no té el propòsit d’acostar el país a la independència per la via negociada sinó que de facto normalitza una situació repressiva.

Normalització via taula de diàleg, que a més envia un senyal erroni tant internament com internacionalment. El missatge que s’envia no és tant de carregar-se de raons sinó de reintegració constitucional. I per damunt de tot Junts ha fet aquestes demandes, perquè els pactes es compleixen. Vist com ha anat tot plegat, sembla que ERC té molta més voluntat de complir els pactes amb el PSOE que amb Junts per Catalunya i l’independentisme. Si demanar complir un acord signat, pel qual es va votar una investidura, és una exigència inassumible i provoca la destitució fulminant d’un vicepresident, hi ha un problema molt greu. Unitat no pot voler dir submissió. Junts per Catalunya és una formació que va ser néixer el Novembre de 2017 i formalitzada el juliol de 2020 per assolir la independència, no per legitimar el qui dia passa any empeny. I tot això sense oblidar la suspensió sumaríssima de LauraBorras com a Presidenta del Parlament en ple estiu i violant els seus drets polítics, és clar. No és un fet menor tractar així la presidenta del partit amb qui fas coalició.

La darrera deslleialtat ha estat la destitució de Jordi Puigneró com a vicepresident dimecres passat. I la resposta de Junts? Per increïble que sembli, de nou dijous passat vam decidir que havíem de fer un últim intent de mantenir la unitat. Va fracassar, com tots sabem. Aquesta ha estat la “unitat” que hem viscut els darrers anys i mesos. Una “unitat” basada en l’agressió constant cap als líders de Junts per Catalunya, en el menyspreu de les seves propostes i la priorització dels pactes amb el PSOE per part dels dirigents d’ERC.

Curiosament amb la consulta ja engegada i després de setmanes amb un rebuig total a complir l’acord de govern, Pere Aragonès diu que veu “marge” perquè Junts segueixi al govern. Una jugada de manual i que no pot considerar-se com a sincera després de tot el que hem vist. Un moviment que recorda molt altres moments que ha viscut aquest país en què justament abans de prendre una gran decisió arriben ofertes de diàleg que després s’esfumen com per art de màgia o es degraden fins a ser irreconeixibles. Pere Aragonès no ha canviat de posició, sinó de paraules. Crec que la tria que ofereix a Junts continua essent molt clara: o submissió o oposició. Malauradament, no hi ha res més per molt que algunes proclames abrandades d’última hora diguin el contrari.

Junts per Catalunya ha de sortir de govern. No perquè sigui una decisió ideal, sinó perquè és la millor de les que tenim sobre la taula. Perquè el cost de continuar-hi i continuar avalant el gir estratègic d’ERC des del 2017 és molt major que el de trencar-hi i confrontar-la. Crec fermament que continuar a govern en aquestes condicions pot acabar amb Junts per Catalunya com a projecte polític autònom per esdevenir una simple crossa d’ERC que no tingui altra opció que avalar l’estratègia de la renúncia i un diàleg fictici. També crec que continuant al govern aquest anul·lament estratègic de Junts per Catalunya seria un cop molt dur per al moviment independentista en el seu conjunt, i per descomptat, per l’estratègia de l’exili encapçalat pel President Puigdemont. Perquè el problema no és que la direcció d’ERC avui vagi més “lenta” com he sentit dir els darrers dies, i que cal “esperar-la”. El problema és que fa dies que va en sentit contrari al què una direcció de partit independentista hauria d’emprendre. El problema és que el mal que es fa al futur del país fent seguidisme de l’estratègia actual és molt major que el bé que es faci amb polítiques sectorials a curt termini.

Si Junts per Catalunya surt del govern, la realitat és que no es trenca cap unitat del moviment independentista, perquè no es pot trencar allò que fa molts dies que no existeix. Junts per Catalunya, doncs, amb els propis programes electorals i textos polítics i ideològics a la mà, crec que té el deure de liderar una alternativa independentista a una línia que considerem equivocada. Una alternativa independentista que no normalitzi allò que no és normal, i intenti refer una estratègia anti-repressiva que no passi per la renúncia als propis principis sinó a la defensa democràtica dels nostres drets com a poble. Una alternativa independentista que estigui disposada a preparar, en coordinació amb el Consell per la República, un desbordament democràtic que permeti organitzar una segona volta de l’Octubre del 2017, i que aquesta sigui definitiva. Una alternativa independentista que recordi que aquest poble es va autodeterminar amb el referèndum de l’1-O, i que entengui que ara el repte és treballar per fer-ne efectiu el seu mandat democràtic.

I com farem tot això i moltes coses més? Doncs amb l’ajuda, no només de tot el talent que té un partit com Junts per Catalunya, sinó també de tres textos que van gaudir de la pràctica unanimitat del partit. La ponència política, la ponència sectorial i la municipal (*).

Ponències vigents i que aplicades i defensades, poden fer de JxCat no només l’alternativa independentista que necessitem sinó també posar la defensa de la nostra nació (tant de la llengua com un sistema econòmic basat en pimes i emprenedors) al cor del nostre projecte. Ponències que marquen un rumb tant des del govern com des de l’oposició. I parlo amb coneixement de causa, doncs jo mateix vaig coordinar la ponència política que avui tant citen alguns interessadament.

Sortir del govern vol dir deixar d’esperar canvis que no arribaran i marcar un rumb propi que aposti per la confrontació amb l’estat i acosti aquest país a la seva independència. Molta gent està decebuda amb el rumb dels darrers anys, no en podem decebre ni un més. I no oblidem que per ser creïbles en la defensa dels drets col·lectius cal estar disposat a defensar els d’un mateix i pagar-ne el preu. Assolir la independència no és fàcil, trigarem més del que voldríem, però més difícil serà com més triguem a construir una alternativa. Algú a qui admiro i respecto va dir l’altre dia que la cruïlla en què es troba avui Junts per Catalunya és entre l’ànima i la matèria i que ell triaria l’ànima. Ho subscric. Només s’hi pot afegir un recordatori: que la matèria, sense ànima, esdevé inerta, sense vida.

PS. Aquests dies són molt intensos pels militants de JxCat, però hi ha una cosa que mai no oblidaré. La gent que tot i formar part del govern, donen suport a sortir-ne per lleialtat a les pròpies conviccions. A tots ells moltes gràcies. És un veritable honor compartir projecte.

PS2. També vull enviar el meu reconeixement a tots els militants de base que aquests dies se senten pressionats de formes diverses. Gràcies també a tots vosaltres, la vostra resiliència i compromís és la força de Junts per Catalunya.

Aleix Sarri i Camargo

Polític

 (*) Podeu trobar les ponències complertes en els següents enllaços:

Ponència política

https://junts.cat/wp-content/uploads/2022/08/Ponencia_Politica_v6_ESTILS.pdf

Ponència sectorial

https://junts.cat/wp-content/uploads/2022/08/Ponencia_Sectorial_v4_ESTILS.pdf

Ponència municipal

https://junts.cat/wp-content/uploads/2022/08/Ponencia_Municipal_v3_ESTILS.pdf

Cinc anys & cinc dies

Han passat cinc anys i sembla que encara sentim les sirenes de la policia nacional i de la guàrdia civil i els crits de les persones que eren apallissades brutalment per les forces dites de l’ordre. Han passat cinc anys i sembla que fos ahir. No podem oblidar ni perdonar. Les entitats i partits sobiranistes han acordat celebrar un acte unitari que tindrà com a principal objectiu reivindicar la “transversalitat del país” i rememorar com en aquella ocasió es va aconseguir una “estratègia conjunta” entre institucions, partits, societat civil i ciutadania. Només cal que els assistents coincideixin a reivindicar el referèndum, fos quin fos el resultat, posant en relleu que l’1-O no va ser una manifestació o un happening, va ser un referèndum. Tot això va passar dins d’un marc d’entesa, més o menys forçat per les circumstàncies, entre totes les forces independentistes, i avui aquest marc d’entesa s’ha esberlat per tots els seus costats.

En només cinc dies, des del dilluns 26 de setembre, la fractura del Govern de la Generalitat s’ha fet evident i ha posat contra les cordes els dos partits que formen la coalició. L'anunci de la qüestió de confiança per part de Junts, amb el segell de Puigdemont, va fer entrar l'executiu en una espiral de més desconfiances; la destitució de Puigneró ha estat la gota que ha fet vessar el vas dels retrets i desconfiances. Aquest dissabte per commemorar el cinquè aniversari de l’1-O, el Govern tenia previst fer un acte unitari, però a la vista dels darrers esdeveniments ho substitueix per una declaració institucional que serà la prèvia de la manifestació convocada pel sobiranisme civil aquest dissabte a la tarda a l'Arc de Triomf. La setmana del cinquè aniversari del referèndum, ERC i Junts són al precipici del trencament després d'una dècada de col·laboració, tant productiva com carregada de retrets. Després de cinc anys, en cinc dies es viu la crisi que pot ser definitiva.

A Esquerra ja no dissimulen les poques ganes que tenen de governar amb Junts. Aragonès té la determinació d'esgotar la legislatura, si pogués, millor sol que mal avingut, però, a hores d’ara, només té dues alternatives: continuar abraçat a un soci en qui no confia o trencar definitivament els blocs, permetent que el PSC entri a la partida de la geometria variable. Perquè com va quedar demostrat durant la negociació per la investidura d'Aragonès, amb els vuit diputats dels comuns, ERC no en té ni per començar. Totes dues opcions són enverinades. Seguir amb Junts és jugar a la ruleta russa de l'estabilitat. I prendre la mà del PSC pot acabar sent un harakiri.

És evident que l’esperit de l’1 d’octubre encara roman més o menys viu dins la memòria de la majoria de catalans. El que no està tant clar és que aquest mateix estat emocional sigui compartit per les cúpules dels partits dits sobiranistes, ja que les seves actuacions moltes vegades van en sentit contrari. Tampoc és segur que tots els que aquell 1 d’octubre d’ara fa cinc anys varen defensar amb els seus propis cossos les urnes, estiguin disposats avui, al cap de cinc anys, a fer-ho. Sembla que els mateixos polítics s’han encarregat de rebaixar aquella eufòria i esvair els anhels de llibertat nacional que hi havia en aquells dies. Podríem establir que, ara per ara, el principal problema de l’independentisme són els independentistes inconsistents.

Si la taula de diàleg era el pal de paller de la legislatura pels republicans, Junts ha insistit sempre, tant en les negociacions per formar Govern com un cop dins l'executiu, en el Consell de la República com l'eina clau a l'exili per mantenir viu l'1-O especialment a escala internacional. Però la forta presència de Junts a l'organisme mai ha agradat ERC i la CUP, que sempre han rebutjat formar-ne part. Per això resulta interessant escoltar les declaracions que ha fet el MHP Puigdemont arran del cinquè aniversari de l’1-O, on ha recordat que el cal és ser lleial al poble de Catalunya i ha assenyalat què és el que podem fer per defensar la independència, que no és altra cosa que ser-hi per petit que sigui el gest, ha dit, tot és útil. Ha indicat també que el que es va fer l’1-O fou una gesta digna de ser inscrita amb lletres d’or a la història de Catalunya i ha remarcat la importància valorar el que estem disposats a fer i fins on estem disposats a arribar.

Per tot això, ens ha semblat interessant recuperar un article de l’escriptor i historiador, Xavier Díez i Rodríguez, titulat ‘Aniversari’, on reflexiona sobre els fets esdevinguts ara fa cinc anys i posa en evidència la rasa creixent entre l’independentisme i la inconsistència d’uns líders que haurien de fer un pas al costat. Podeu llegir aquest article tot seguit.

Aniversari

“I tu… estàs disposat a morir per la independència?” Aquesta és una de les preguntes trampa que els gabinets de comunicació formulen com a part de la guerra psicològica destinada a desmoralitzar l’adversari. I, tanmateix, aquesta és una pregunta incorrecta que caldria ser contestada amb aquesta altra: “I tu… estàs disposat a matar per mantenir la unitat del teu estat?” No cal tenir molta imaginació per endevinar la resposta. I això és clau per entendre la dimensió exacta de la qüestió: no es tracta (només) del conflicte entre dues nacions, sinó (fonamentalment) de l’enfrontament entre democràcia i dictadura; entre legitimitat i autoritarisme; entre raó i terror. I, en aquest sentit, no cal tenir gaires dubtes per arribar a entendre a quin cantó cal posar-se. Perquè, més enllà d’un sentit de pertinença nacional, com tots els sentiments voluble, canviable i adaptable, la clau és saber de quin costat de la història et poses: de la idea que la voluntat popular està per damunt de qualsevol construcció política, o per contra, del principi que qualsevol mitjà, per immoral que sigui, és bo per mantenir un statu quo que, en el món dels Estats, no resulta sinó l’evolució dels absolutismes i la concepció patrimonialista de l’Estat. I no cal ser Albert Camus per entendre on és el costat correcte de la història.

Cinc anys després de les jornades de setembre i octubre ens convé prescindir del sentimentalisme, de les consignes fàcils, de la mistificació o del ressentiment per analitzar amb detall on érem, on som, i on volem ser. Hi ha una part de l’independentisme que es deixa arrossegar massa per les emocions, i tendeix a viure-les en forma de muntanya russa. Hi ha massa bipolaritat en un moviment que alterna l’eufòria amb la depressió. I, tanmateix, la qüestió és més simple del que podríem imaginar-nos. El nostre és un país, ni tan desgraciat ni tan extraordinari, que, tanmateix, aspira al que ha estat una constant històrica de tots els grups nacionals: la seva sobirania tan plena com sigui possible. I que el problema no som nosaltres, sinó un adversari que tenim al davant que ha sacrificat la seva defectuosa democràcia a l’altar de la precària unitat. Perquè, desenganyem-nos. Si bé per Catalunya el 3 d’octubre va representar una demostració del que som capaços de fer, des de la perspectiva espanyola, el que va succeir va ser, ras i curt, un cop d’estat, en directe, des de la televisió, per part del fill d’un altre que també va protagonitzar-ne un d’anterior, el 23 de febrer de 1981. En ambdós casos, sengles cops d’estat van servir per corregir el rumb que agafava la democràcia, quan era obvi que els poders fàctics se sentien amenaçats per l’evolució de la pròpia societat i les aspiracions de les persones normals. La diferència entre ambdós és que la llaminadura de l’anticatalanisme, un dels principals ingredients del nacionalisme espanyol, ha posat una bena als ulls respecte al procés pel qual el postfranquisme ha esberlat les principals institucions del país: especialment la judicatura, encara que també les forces repressives (cada vegada més agressives contra els mateixos espanyols), el sistema mediàtic i una corona damunt la qual no deixa de ploure fems.

Cinc anys són prou perspectiva per tractar d’enfocar una mirada amb prou distància per comprendre. En tots aquests darrers anys hem pogut assistir a com uns milions de catalans posaven contra les cordes a l’únic règim a Europa que prové directament dels feixismes del segle passat, amb les seves continuïtats simbòliques i biològiques. També hem assistit a la trista defecció d’una generació de dirigents als quals els va mancar el valor en el moment precís. I com, posteriorment, s’ha engegat una desesperada batalla discursiva en què els partidaris de l’antic règim miren de fer tornar les coses a la situació anterior. Tanmateix, això ja no resulta possible. La violència de la repressió, les manifestacions amb rojigualdes per animar els cossos repressius, les mirades d’odi de policies i guàrdies civils, la voluntat d’ulsteritzar, el silenci dels demòcrates espanyols… tot això, com diu el tòpic real, ni ho oblidarem, ni ho perdonarem. El primer d’octubre, potser Catalunya no va assolir la independència formal. Ara bé, Espanya va morir a Catalunya. Més enllà de batusses de twitter, de declaracions grandiloqüents, assaigs tramposos i mitjans mentiders, el divorci és irreversible. I més quan ―com és el cas d’un servidor― es tenien vincles familiars, personals i professionals amb Espanya. Hi ha una barrera invisible que fa que la imatge amable que podia tenir bona part dels nostres conciutadans, s’ha aixecat per sempre.

És cert que allà on s’ha posat un gran esforç material i econòmic ha consistit a generar un discurs de victimització i revictimització del nostre país. Des dels mitjans, la política i el món intel·lectual s’ha elaborat un relat que tracta de culpabilitzar els catalans de la mateixa repressió patida. Arguments com ara que no coneixíem la naturalesa espanyola, que no era possible ni realista la independència, i qualsevol altra cosa que, en realitat és com responsabilitzar les dones maltractades del maltractament patit per la seva parella. I no: potser la dona no és perfecta, potser el seu comportament no és modèlic, ara bé, la responsabilitat és del maltractador, especialment si estava borratxo de nacionalisme i franquisme. És per això que qualsevol acte de comprensió respecte a la injustificable conducta espanyola representa una aberració moral. L’autodeterminació és un dret. La repressió contra la lliure voluntat d’un poble és un crim.

Un dels problemes més greus que estem vivint en aquests darrers anys és que aquest discurs de la revictimització s’elabora des dels mateixos polítics que eren independentistes, i que van arribar a la proclamació de la independència en contra de la seva voluntat, empesos per una societat empoderada en plena onada revolucionària. Són els mateixos que aspiren a administrar les escorrialles de poder concedit, al més pur estil de les elits colonials. Són els mateixos que van provar de fer avortar la recent Diada, la manifestació més gran d’Europa després del funeral de la reina Elisabet. Una Diada en què va quedar ben evident el divorci entre la Catalunya real i l’administració vichyssoise, la mateixa que no té ni el valor de protegir el seu president a l’exili, o de personar-se en la causa general contra milers d’independentistes, o de creure’s les mentides dels tribunals espanyols, o d’acotar el cap davant la més mínima amenaça. Ara per ara, el principal problema de l’independentisme són els independentistes inconsistents.

Perquè, efectivament, en aquests dies d’aniversari, és obvi que es percep una voluntat de capgirar la situació i tornar a intentar-ho. És per això que es percep aquesta rasa creixent entre l’independentisme i la inconsistència d’uns líders que haurien de fer un pas al costat. Una de les frases bones de Margaret Thatcher podria aplicar-se a la situació actual. Cinc anys després, ni retrobada ni hòsties. La repressió, marginació i polítiques tòxiques contra el nostre país ha propiciat una situació en què “no hi ha alternativa” a la independència.

Xavier Díez i Rodríguez

Escriptor i historiador

 

Article  publicat a la revista  MIRALL  el dimarts 27 de setembre del 2022