Per la CUP ha arribat el temps fer política

1515 a 1515, l’empat aritmètic a l’assemblea cupaire de Sabadell, és una pressa de pèl a Catalunya, als patriotes independentistes que van estar pendents de 3030 vots que podien decidir tirar endavant el procés polític de la llibertat de Catalunya. Fer d’Artur Mas el dimoni, ha fet forat en la ment dels cupaires, que quant els preguntes per què..., no saben respondre amb claredat argumental i entren en uns jardins utòpics, que no saben ni defensar, en quant els hi fas quatre preguntes concretes sobre que es el que de veritat proposen pel futur de Catalunya i el seu benestar. Transcrivim tot seguit uns fragments del davantal de Mònica Terribas del dilluns 28 de desembre al programa “El matí de Catalunya Ràdio” on la periodista ho verbalitza clarament: “Allargarem l'agonia fins al 2 de gener esperant que es reuneixi el consell polític de la CUP? O Junts pel Sí prendrà alguna decisió abans? Quan ha arribat el moment de mullar-se, els deu diputats de la CUP no només no han volgut opinar públicament sobre la proposta de JxSí, ni defensar-la ni criticar-la, sinó que han tornat la pilota a l'assemblea com si el 27-S no s'haguessin triat cervells, sinó cossos i braços. Però, ironies del destí, què els ha dit, aquest empat de l'assemblea? Doncs que, per dolorós que sigui, els van triar per prendre decisions. I en canvi, ahir els vam veure davant d'un micròfon explicant el que ja sabíem, sense respondre ni tan sols a les preguntes legítimes que es feien ahir a la nit milers de persones. Això sí, la majoria del país, escrupolós, democràtic i respectuós, ho assumeix, i espera. I mentrestant, esbatussades i diversió a l''olla de Twitter', que estalvia hores de psiquiatre col·lectiu i estimula els Minoristes i el 'Polònia'.” L’argument de que la CUP finalment ha de fer “política”, el desenvolupa el periodista i professor a la Universitat Catalana d'Estiu en Gustau Navarro i Barba en el seu article i que podeu llegir en el nostre Bloc.

Per la CUP ha arribat el temps fer política

L’Assemblea de la CUP ha acabat amb un resultat sorprenent, matemàticament possible, però estadísticament altament improbable, no entraré ara en el joc dels qualificatius del resultat, no em sembla políticament transcendent, perquè independentment de si guanyava una opció o un altre per una diferència mínima, un, dos, tres vots, el resultat polític era el mateix, la CUP estava i està dividida al 50 per cent.

Personalment no em trobo dins el marc dels defensors dels moviments assemblearis, de la mateixa manera tampoc en sóc radicalment contrari, simplement en conec les seves limitacions, i sense cap temor a equivocar-me puc afirmar que no hi ha res més manipulable que una assemblea en mans de gent experta i preparada políticament. De fet el joc de les tres votacions amb quatre propostes està pensat per evitar la divisió d’una organització, quan saps positivament que està dividida, i segons el redactat de les preguntes pots jugar amb un subtil conductisme.

L’assemblea però ha votat unànimement que l’únic interlocutor de la CUP és Junts pel Sí, ho diuen les dues propostes, el fantasma de Podemos/Colau haurà de ser enterrat, les dues propostes votades no deixen espai a altres aliances, cap dels diputats i cap membre del consell polític de la CUP no té ara cap mandat per continuar a jugar amb l’ambigüitat del referèndum impossible de Podemos/Colau. El document enviat a les bases del partit abans de l’assemblea on deia “Davant els resultats del 20 de desembre es visualitza una oportunitat de bastir un front d’esquerra transformadora –CUP + En Comú Podem– per esdevenir la força majoritària en unes noves eleccions al mes de març” hauria d’arxivar-se definitivament després del vot de diumenge.

La diputada Anna Gabriel, dona intel·ligent i formada, hauria de deixar d’auto enganyar-se, no té més una organització compacta darrere les seves posicions, ara el seu pes és molt clar, la meitat exacta de la CUP, després de l’Assemblea declarar que la pilota ara està a la teulada de Junts pel Sí i “Ara tenen la possibilitat de generar una nova proposta” mostra una limitada capacitat de lectura política, per què una organització dividida al 50 per cent té moltes possibilitats de fractura interna, a menys que la seva direcció tingui molta lucidesa política.

Ara la CUP haurà de fer definitivament política, caldrà veure si és una organització basada en el centralisme democràtic o en la llibertat de les diferents tendències organitzades que arriben a una síntesi si és possible i en cas de mancança de posició unitària preval la necessitat d’expressar també públicament amb el vot la diversitat de pensament dins una mateixa organització, una organització democràtica actua d’aquesta manera en els temes que no són fundacionals i porten a qüestions d‘estricta tàctica política com el tema que ens ocupa.

El diputat Antonio Baños ha declarat que el resultat “no significa escissió, sinó debat”, ens alegrem perquè ningú amb sentit patriòtic vol la ruptura de la CUP, perquè si realment estem per enfrontar-nos a l’estat espanyol, tots seran necessaris. Per poder fer-ho la CUP continua tenint la pilota al seu camp, i cal que la pluralitat de la CUP quedi reflectida en un vot que permeti constituir el nou govern de transició, que trenqui amb la monarquia borbònica i ens porti vers la república catalana.

Gustau Navarro i Barba

Antropòleg i historiador

Article publicat al Blog Geopolitica.cat el dilluns 28 de desembre del 2015

Convergència i la CUP

La vigília de Nadal i abans de menjar-nos l’escudella, el capó, les neules i el torró, no convé fer-nos gaire mala sang amb les dèries de la CUP i les propostes de JxS. Malgrat tot no podem deixar de pensar-hi i per això quan hem trobat aquest article d’en Vicent Sanchis parlant del futur de Convergència i de les ganes que té la CUP de traure-la del procés, ens ha semblat adient publicar-lo al nostre Blog. Com diu també l’Odei A. Etxearte: “Sense una CDC i una CUP fortes no es pot esperar la generositat, la perícia i la sang freda imprescindibles que exigeix la consecució d'una independència unilateral sobre una majoria social incontestable. Amb els odis de sempre, passarà el de sempre.” Que passeu un Bon Nadal.

Convergència i la CUP

El preacord que no ha pogut ser i que ha acabat derivant en una "proposta" de Junts pel Sí a la CUP ha estat una cessió enorme per a Convergència Democràtica. L'opció que lidera Artur Mas i que ha estat durant anys hegemònica en el catalanisme polític pateix unes convulsions internes que encara no ha volgut detectar ningú. Catalunya és el país de les meravelles. I de les exigències, sovint unilaterals. Aclarim-les.

Convergència és, comparada amb altres partits d'aquesta part del món dit civilitzat, una força de centre esquerra. Defensa l'economia de mercat, el teixit productiu de debò, les petites i mitjanes empreses, els emprenedors i -sense perdó- els botiguers; és a dir, la síntesi, la referència i l'ànima del catalanisme de carrer ample. Aquell que ha convertit l'independentisme en una opció majoritària quan ha dit prou. Però alhora defensa l'estat del benestar i la concepció del món heretada de la socialdemocràcia de la postguerra. Les polítiques socials de Convergència no serien enteses per un conservador britànic i resultarien insuportables per a un demòcrata nord-americà.

És fàcil negar l'evidència. Sobretot, quan es fa des de la demagògia que fa dècades entela Catalunya. I sobretot quan la rivalitat política en aquest país s'ha bastit des del final de la dictadura sobre bases superficials i interessades.

Des d'aquests paràmetres, es pot entendre la incomoditat de Convergència a l'hora d'articular un pacte electoral amb Esquerra, un partit que es dirigeix a la mateixa gent però que ho fa amb un discurs més acostat a l'aparador de l'esquerra tradicional. Però, sobretot, un partit competidor en gairebé tot el país. On, per cert, és cert que en alguns casos la pugna entre les dues forces respon més als esquemes tradicionals de dretes i esquerres.

La insistència d'Artur Mas i dels dirigents convergents per fer acords amb Esquerra o per presentar-se sota unes mateixes sigles a unes eleccions pot respondre a dos motius. El primer, més generós, més "patriòtic", seria assegurar-se la continuïtat del procés cap a la independència. El segon, més interessat, més sectari, obeiria al manteniment estricta de l'hegemonia de Convergència. No cal dir que una part important del país dóna per descomptada aquesta segona hipòtesi. I no hi ha res a fer, perquè tot es gira en contra. Que cadascú ho vegi com vulgui.

Sigui com sigui, Convergència s'ha acostat a Esquerra i ha hagut d'actuar en conseqüència. A canvi de fer valer el liderat d'Artur Mas, ha assumit un decantament ideològic impropi, almenys en el discurs, que fins ara no havia tan dràstic, però la deriva ha augmentat amb la necessitat d'incorporar la CUP al procés cap a la independència.

La proposta que Junts pel Sí ha fet a la CUP aquesta setmana, i que no ha aconseguit la categoria ni tan sols de "preacord", se situa als antípodes del model de societat que Convergència defensa. És cert que no ha satisfet la CUP, però, si ho haguera fet, tot plegat hauria perdut sentit perquè el resultat de les urnes s'hauria tergiversat per la necessitat d'aconseguir una majoria parlamentària a través d'un acord amb la minoria. Però, encara així, l'anomenat "pla de xoc" que conté el document és un cant al intervencionisme total de l'administració i a l'economia dita "social". Obvia del tot l'impuls de l'economia productiva, que és la substància que permet articular l'acció social a favor dels més perjudicats.

Ningú, absolutament ningú, de Convergència pot sentir-se a gust amb aquest document que representa cessions indubtables a la CUP. Però, és clar, la CUP és una altra cosa. Revolucionària, diuen. Les opcions més anticapitalistes que s'hi apleguen ni en tenen prou ni ganes. No acceptaran de cap manera reconèixer la cessió que això ha representat per a Convergència. Senzillament, perquè, per a ells, Artur Mas i el seu partit són un destorb que cal suprimir per aconseguir una altra societat. Més "justa".

En tot aquesta història el que no s'entén és com hi ha una enorme massa d'entesos, articulistes, columnistes i etcètera, comprensius amb la incomoditat de la CUP. I incapaços de reconèixer què hi ha cedit Convergència. Això explica els darrers resultats electorals. I el país que vindrà. Sigui dependent o sigui independent. Un país amb drets i sense deures. Un país on la despesa sempre serà insuficient perquè l'ingrés anirà fent-se cada vegada més migrat. Un país que s'emmiralla amb Veneçuela i considera Alemanya el dimoni furgador. I diumenge que sigui el que els déus vulguin. Però tot plegat comença a fer una fila sinistra.

Vicent Sanchis

Escriptor i periodista

Article publicat al digital elMon.cat el dimecres 23 de Desembre del 2015

Ara, Democràcia i Llibertat i Lourdes Ciuró

“Ens és necessari tenir parlamentaris catalanistes i qualificats a Madrid que tornin l’endemà de la independència”. Aquesta afirmació l'ha fet des del Canadà el sabadellenc Agustí Bordas i Cuscó que és Conseller Principal de Polítiques del Govern Federal Canadenc i que ha escrit un article al Diari de Sabadell amb el títol “Ara, Democràcia i Llibertat i Lourdes Ciuró” i que podeu llegir complert en el nostre Blog, on exposa les seves impressions arran de les eleccions del proper diumenge 20-D i la presència de diputats catalans a Madrid. El sabadellenc desplaçat al Canadà arriba a la conclusió que cal tenir parlamentaris catalanistes i qualificats a Madrid i especialment ens calen dones amb preparació acadèmica i professional com la Lourdes Ciuró, la candidata de Democràcia i Llibertat de Sabadell al Congrés dels Diputats.

Ara, Democràcia i Llibertat i Lourdes Ciuró

Trencant tòpics, el 9 de novembre de 2014, Sabadell esdevingué, en termes absoluts, la 2a ciutat de Catalunya amb més vots pel Sí-Sí en el procés de participació ciutadana organitzat per voluntaris de l’Assemblea Nacional Catalana i impulsat, políticament, pel President Artur Mas. El 27 de setembre d’enguany, malgrat l’apocalíptica campanya mediàtica de l’unionisme, 50.000 sabadellencs votaren per la independència –un 4% més que l’any abans– establint un nou llindar històric per a l’independentisme al cor del Vallès Occidental.

Actualment, el President de la Generalitat continua imputat per la querella repressiva presentada per la Fiscalia General de l’Estat contra l’impulsor d’una consulta absolutament democràtica. Hom hauria de mostrar-se incrèdul quan s’afirma que ja han passat quatre dècades d’ençà del traspàs del Dictador.

Durant els darrers dos anys, els mitjans de comunicació espanyols han insistit a cantar les absoltes pel sobiranisme i, malgrat les endèmiques desavinences internes dins el catalanisme i els obstacles polítics, econòmics i judicials plantejats per l’administració central de l’Estat espanyol, l’independentisme s’ha enfortit, esdevenint un element estructural i hegemònic en l’escenari polític a Catalunya.

Molts catalans veiem les eleccions del 20 de desembre (20D) amb desgrat. Hom podria afirmar que ens és una jornada profundament antipàtica; el progressiu allunyament de la ciutadania catalana respecte a les institucions centrals espanyoles ha fet difícil justificar la presència de parlamentaris catalans en ens hostils al catalanisme.

En el passat, he plantejat la necessitat de no atorgar legitimitat mitjançant el vot a unes institucions que, donat el petit pes demogràfic català sobre el conjunt de l’Estat espanyol –un migrat 16%– acaben imposant, com una implacable piconadora, polítiques públiques, sentències, i mesures administratives obertament contràries a la voluntat majoritària dels catalans. Afirmen, sense embuts, voler espanyolitzar-nos les criatures.

La coherència del meu rebuig a la presència catalanista a Madrid quedà en entredit l’abril de 2014, quan 299 membres del Congrés dels Diputats –incloent, lamentablement, una majoria de parlamentaris catalans– rebutjaren la proposició del Parlament de Catalunya per celebrar un referèndum d’independència pactat, seguint el model d’excel•lència democràtica acordat entre els Governs del Regne Unit i Escòcia.

Com fou possible que els parlamentaris catalans del PSC i PP poguessin votar en contra d’un referèndum demanat per un 80% de la població catalana? En nom de qui distorsionaren la voluntat democràtica d’una amplíssima majoria de ciutadans catalans?

La resposta a aquesta pregunta roman vigent: de no votar candidatures catalanistes, PSC-PSOE, PP, Ciudadanos i Podemos s’erigiran en portaveus dels catalans davant els mitjans de comunicació del món sencer. Malgrat la dificultat de mobilitzar els votants sobiranistes i la quasi invisibilitat dels partits catalanistes en els mitjans d’àmbit estatal, les cancelleries també analitzaran els resultats del 20D com un termòmetre de l’independentisme.

Els emprenedors i treballadors sabadellencs, ja siguin assalariats, responsables d’una empresa o comerç familiar, autònoms, o bé ja jubilats, han patit i continuen patint els perjudicis de formar part d’un Estat amb un projecte aliè als seus legítims interessos.

Malgrat la quantitat ingent de recursos fiscals generats al Vallès i la resta de Catalunya, el govern de la Generalitat –premeditadament asfixiat per Cristóbal Montoro– no pot emprar els impostos dels catalans per mantenir el funcionament òptim dels serveis públics. No és just que Catalunya, un dels països més pròspers de l’Europa meridional gràcies a l’economia de mercat, continuï sent objecte d’un drenatge fiscal sense parangó enlloc del continent.

Mentre la Comissió Europea denuncia el malbaratament en línies de tren d’alta velocitat i autopistes “en àrees de poc trànsit”, el Corredor Ferroviari Mediterrani continua essent negligit. A hores d’ara, ja hem perdut el compte de les promeses trencades per Fomento i ADIF. De fet, aquest 2015, Catalunya se situa en la tercera posició per la cua respecte a la inversió de l’Estat en infraestructures. De la queixa justificada en diuen victimisme.

Malgrat aquestes evidències, Duran i Lleida –líder d’un partit ja extraparlamentari a Catalunya– s’ha ofert per establir una coalició amb el Partido Popular. Ho han llegit bé; després dels atacs a l’autogovern català i de tèrbols episodis com l’actuació de les clavegueres de l’Estat contra Xavier Trias, o bé el sabotatge de l’operació antigihadista dels Mossos d’Esquadra, UDC pretén associar-se amb Jorge Fernández Díaz. Lamentable.

El procés d’independència, única alternativa real al disfuncional Estat espanyol, exigeix rigor, ordre i seguretat jurídica. Democràcia i Llibertat, que agrupa des de sensibilitats de centre-esquerra fins als socialcristians catalanistes, és una opció seriosa i europeista. Ens és necessari tenir parlamentaris catalanistes i qualificats a Madrid que tornin l’endemà de la independència.

Ens calen dones amb preparació acadèmica i professional com la Lourdes Ciuró, una advocada sabadellenca capaç de combinar el compromís amb la llibertat de Catalunya i la compassió, per exemple, amb l’Associació de Víctimes de la Talidomida. Entre altres mèrits, la Lourdes ja va deixar una petjada personal com a membre del comitè de redacció del programa electoral que portà Ramon Tremosa al Parlament Europeu.

Per tots aquests motius, faig públic el meu suport a Lourdes Ciuró dins la candidatura de Democràcia i Llibertat i demano la mobilització de l’electorat catalanista del Vallès Occident.

Agustí Bordas i Cuscó

Conseller Principal de Polítiques del Govern Federal Canadenc.

Article publicat al Diari de Sabadell el dimarts 15 de desembre del 2015

Fastigós incident

Ada Colau va obtenir una escarransida victòria a Barcelona el passat mes de maig amb només 11 regidors, però la seva superioritat “moral” l’aparta dels seus possibles i necessaris socis per formar un govern fort a la capital del país. Sis mesos d’alcaldia en mans d’Ada Colau i el desgavell, la paralització, la inacció i la manca de voluntat política per arribar a acords per fer front als problemes de la ciutat. Amb tot, la seva líder decideix anar a fer política a Espanya i avui ha comés una greu errada. Colau ha dit en un acte polític amb Pablo Iglesias a la capital d’Espanya que: “Madrid pot tornar a ser la nostra capital”, el seu populisme l’ha traït. Aquesta és la mentalitat i l’ideari polític dels senyors de Podemos i En comú. També cal que tothom conegui l’actitud de Podemos davant d’un fet solidari tan enorme a Catalunya com ho és la Marató de TV3. Llegiu en el nostre Blog l’article que amb el títol “Fastigós incident” ha escrit avui l’historiador Oriol Jordan i coneixereu com els de Podemos a Catalunya han criticat "l'electoralisme" dels candidats independentistes per cridar a recaptar diners per La Marató i com han carregat contra TV3 per l'organització d'un esdeveniment que any rere any fa una labor immensa per finançar la investigació de les malalties a casa nostra. Aquest és el pensament de la gent de Podemos en voler-nos convèncer que podrem fer un referèndum si ells governen a Madrid amb una majoria de “només” 234 diputats. D’això els catalans en diem “fer-nos combregar amb rodes de molí”.

Fastigós incident

Com bé saben, avui és el dia de la solidaritat a Catalunya contra les malalties. A Catalunya però, avui ens mobilitzem exclusivament per lluitar contra alguna malaltia (enguany l'obesitat i la diabetis), i la resta de dies enviem seixanta milions cap a Madrid que no tornen. Degut a aquesta darrera circumstància, i de l'extorsió dels ministres de La Moncloa, ens veiem immersos en aquest procés polític tant complex que estem testimoniant des del dietari.

Avui les eleccions a l'Estat espanyol programades pel 20 de desembre han propiciat un creuament entre aquestes dues formes de solidaritat. La mateixa Marató de TV3 s'ha hagut d'avançar una setmana per no coincidir amb els comicis, i alguns polítics catalans han aprofitat els actes que han celebrat avui per reclamar als assistents que truquin al telèfon de La Marató (905 11 50 50). Aquest ha estat el cas de Francesc Homs i de Gabriel Rufián.

A qui això no ha agradat ha estat a sectors de Podemos a Catalunya que han criticat "l'electoralisme" dels candidats independentistes per cridar a recaptar diners per La Marató. Quina bajanada, per favor! Ara criticarem que un candidat a les eleccions demana en un acte electoral que la gent truqui a la Marató, o fins i tot que recapti fons per aquesta. Què passa que als polítics només se'ls permet el postureig d'estar a la centraleta agafant telèfons?

Qui ha sobrepassat la ratlla de la queixa de tieta ha estat Albano Dante. El bel·ligerant diputat de CSQEP feia molt que no deia res, concretament des que va ser escollit cap de llista de Podemos Catalunya. Vaja. Avui ha enllaçat un article seu en un tuit que deia el següent: "#LaMaratoTV3: Quan la televisió pública li renta la cara a la sanitat privada (Sanitas)". A l'article carrega durament contra TV3 per permetre que Sanitas en sigui patrocinadora argumentant que el que està fent TV3 és propaganda a una nefasta mútua privada.

Vaja, que conscientment la cadena pública organitza tot això per rentar la cara a una mútua privada. Altre cop la superioritat moral d'aquells que deuen més de 16 milions als bancs. Carregar contra TV3 per l'organització d'un esdeveniment que està transcendint i arrelant tant al país, amb vora 2.000 actes a tot el territori pel patrocini d'una mútua que, al seu parer, és el dimoni, és bastant fastigós. A això podríem sumar les desafortunades declaracions d'Ada Colau des de la capital d'Espanya dient que treballarà perquè Madrid torni a ser la capital dels catalans. Ho diu l'alcaldessa de la segona ciutat de l'Estat, l'alcaldessa de la ciutat que aspira a ser capital d'Estat. I després ve Quim Arrufat i diu que ell, que no pensa votar a les espanyoles, votaria si ho fes Podemos. A veure quan ens traurem la bena dels ulls, tant voler picar l'ullet a l'un i a l'altre esperant que pugin amorosament a la nostra nau sobiranista ens acabaran abordant.

Oriol Jordan

Historiador

Article publicat al digital directe!.cat el diumenge 13 de desembre del 2015

Dignitat, diàleg i decisió

Sabadell tindrà el 20D una diputada al Parlament espanyol que defensarà les mancances que la Administració central manté des de fa anys amb la ciutat, per exemple l’adaptació de l’estació de la Renfe del centre (falten escales mecàniques, ascensors, etc), la cessió a la ciutat del edificis de correus de la Via Massaguè o de l’antiga caserna de la guàrdia civil de la Gran Via, etc. etc. Tots el sabadellencs hem d’aprofitar aquesta oportunitat i per tant donar suport a la seva candidatura. El plantejaments de la Lourdes Ciuró de cara a aquestes eleccions podeu llegir-los en el seu article titulat “Dignitat, diàleg i decisió” que publiquem en el nostre Blog.

Dignitat, diàleg i decisió

El 20 de desembre tenim eleccions generals per escollir els representants al Congrés dels diputats i al Senat espanyol, i algú es podria preguntar: per què un altre cop?. Per què tantes eleccions? Fins i tot algú pot arribar a la conclusió que no s’ho val, que hauríem de desconnectar ja d’Espanya. Moltes d’aquestes opinions són comprensibles. La situació actual, el bloqueig en la investidura a la Presidència de la Generalitat i la manca d’acord entre els sectors sobiranistes pot produir en moltes persones desànim, inquietud i fins hi tot enuig.

És normal! Però no ens podem permetre defallir. És ara quan hem de demostrar que la determinació és clara. El que tenim entre mans s’ho val i no és altra cosa que la viabilitat i la consolidació del nostre estat del benestar tal i com ens el mereixem pels recursos que generem, així com la nostra manera de ser i fer com a catalans. Tant dels nascuts a Catalunya, com dels vinguts d’altres contrades i entre els que ens uneix la voluntat d’una terra d’oportunitats pròspera, oberta al món i de valors profunds i sòlids.

Ningú va dir que seria fàcil, i no ho és certament. Els projectes històrics, com ho és assolir la llibertat d’un país, no és qualsevol cosa. És una gran gesta que a no tots els pobles del món se’ls presenta com se’ns ha presentat ara a nosaltres, i només s’aconsegueix amb voluntat ferma, insistència i persistint . Fent pinya i sumant. Aglutinant majories i aglutinant fortaleses. Sense deixar ningú pel camí ans al contrari, fent que el tren a la llibertat sumi quantes més voluntats i adhesions millor.

A Democràcia i Llibertat defensem amb contundència i serenor, el camí que hem començat per què ja no té aturador i cal que el dia 20 de desembre aquest sigui també el missatge que llancem a les institucions espanyoles i a les cancelleries europees.

El 20 de desembre tornen a ser unes eleccions importants on hem de tornar a fer sentir la nostra veu alta i clara votant. Hem d’anar a votar. Com hi vàrem anar el 9N i com hi vàrem anar el 27S. Tothom. Tota la força del ‘Sí’ ha de tornar a sortir a votar i fer-ho per aquells que ho farem possible. Com hem fet possible el 9N que ha empentat la majoria de la ciutadania de Catalunya, i com hem fet possible, que el 27S es llegís en clau plebiscitària. Hem de votar ara amb el cor pel país, però amb el cap per escollir la força que dóna garantia i solvència al procés en favor del nostre progrés col·lectiu. No és hora d’improvisacions, és hora d’estratègia. No és hora d’enfrontaments, és hora de mà de seda. No és hora de revolucions radicals i tronades. És hora de fer la independència des de la seguretat que donem els que fem les coses ben fetes.

A Madrid hi tenim molt a dir i és a la mà de tots nosaltres com a votants, que la majoria rotunda dels 47 diputats que sortirem escollits a Catalunya anem a defensar els nostres interessos col·lectius com a poble i el nostre projecte de país que és el que va sortir de les urnes el dia 27S.

Democràcia i Llibertat, la confluència de Convergència, Demòcrates i Reagrupament, volem ser aquesta veu a Madrid. Una veu ferma i sòlida. Sense estridències però amb convicció. Amb il·lusió, però sense ser il·lusos. Fent les coses ben fetes i amb imaginació, com ja hem provat que vam saber fer el 9N. Sense perdre la seriositat que hem de donar a Europa si volem guanyar-nos la complicitat internacional.

Amb aquesta predisposició faig pinya amb els altres candidats de Democràcia i Llibertat al Congrés. Amb un compromís ferm amb Catalunya i la seva gent. Amb un compromís amb els meus conciutadans de Sabadell, per què a tots ens uneix la voluntat de viure millor, en un país millor i això ara passa per ser un nou Estat d’Europa.

Siguem conscients que el nostre poder és immens. Tenim el poder del vot. El poder de la democràcia. Canalitzem-lo doncs a les urnes el dia 20 de desembre i diguem clar que volem ser un nou, pròsper i modern Estat d’Europa per dignitat, reivindicant el diàleg i amb tota la decisió. Vota doncs, Democràcia i Llibertat.

Lourdes Ciuró i Buldó

Diputada al Congrés de CDC

Candidata de Democràcia i Llibertat

Article publicat al digital iSabadell.cat el dilluns 7 de desembre del 2015

Sense Mas, això no acabarà bé

Avui és 5 de desembre, vigília del “Dia de la Constitución” que els espanyols celebraran abrandats i abraçats a la seva “rojigualda”. Nosaltres aquí tenim uns altres maldecaps: els estira i arronsa entre el convergents i els cupaires de brama encesa i puny enlaire que no volen veure en Mas presidir la Generalitat. Tot plegat un desori que d’una manera o altra s’ha de resoldre. O amb Mas o sense Mas. Però, com escriu el capellà secularitzat en Josep Poca en un article que podeu llegir en el nostre Blog, sembla segur que “Sense Mas, això no acabarà bé”. Cal que aquests que no volen veure en Mas ni en pintura, s’ho rumiïn i acabin posant el país per davant de les seves dèries anticapitalistes.

Sense Mas, això no acabarà bé

Malgrat els molts pals a rodes de gent que considerem nostra, fins ara havia cregut en el seu darrer missatge: “Això acabarà bé”, i així ho he manifestat una vegada i altra als amics més pessimistes. Aquesta nit, però, l’he passada donant voltes pel llit, fins que finalment m’he passat a l’ordinador, a tres quarts de quatre de la matinada, i he escrit la capçalera d’aquest escrit, que no pensava haver d’escriure mai.

Carregar damunt el president Mas tots els mals dels anys de govern convergent és una immensa injustícia. Fer-li pagar, a ell, l’aprofitament dels fills, amics i “convidats” del president Pujol em sembla un despropòsit que no té nom. La corrupció que ha planat durant anys en totes les files dels qui han tingut ben a prop el poder ha estat intuïda, coneguda i suportada per la major part de la societat civil. Amb més o menys connivència. Això és una veritat com un temple.

De la mateixa manera, doncs, que afirmo que sense Pujol no hauríem arribat on som, també estic del tot convençut que sense Mas no ens en sortirem. Alguns pensaran que ha arribat en mal moment. Jo crec el contrari i estic d’acord en allò que em digué el president Pujol: “Potser sí que tot ho he fet malament, però almenys que em reconeguin que l’elecció de Mas ha estat un bon encert”. Jo crec que sí, malgrat temo que la càrrega que li ha caigut damunt comença a ser una mica massa feixuga. I, quan arriba al capvespre a casa, de ben segur li confia a la seva esposa –només a ella– el seu desencant i el seu desànim, sense arribar a expressar una possible claudicació. No n’hi ha per menys. El més fàcil seria tirar la tovallola. Però, sé que no ho farà. No per a ell, ni per a seva família, sinó per al país, perquè sap que malauradament li ha tocat un paper irrenunciable si volem que “tot això tiri endavant” i perquè –malgrat li pesi– sap que la seva imatge és el millor aparador de cara a Europa i molt més enllà. Ho sap, n’és conscient, no se’n pot escapar, i no ho farà malgrat la incomprensió de tants, encara que no tants com alguns pensen. Unes noves eleccions (que Déu no ho vulgui) potser donarien una gran sorpresa.

Ell, certament, és l’hereu d’un líder i d’un partit que no ho ha fet tot bé; encara que moltes coses sí que les ha fetes bé i durant anys (caldrà que us refresqui la memòria). I heus ací que, quan ha estat ell qui ha començat a posar ordre i concert en tot allò que desbarrava, resulta que li toca pagar-ne els plats trencats. Tots. No li estalvien cap ni un. Voleu dir que no en feu un gra massa! Ell és el responsable de tota la possible corrupció (diria, la del seu partit i la dels altres fins i tot); de totes les retallades per l’ofec econòmic imposat pel govern central; sobre ell recauen els desnonaments i el comportament, per a alguns violent, dels Mossos d’Esquadra; durant el seu mandat no n’ha encertat ni una. Voleu dir que sou seriosos en les vostres acusacions? A mi, se’m fa del tot impossible assumir aquesta visió catastròfica. Ja sé, però, que em titllareu de “fanàtic de Mas”, com m’han acusat de “pujolista” (cosa que, en part, tenen raó, perquè no he arribat encara a negar-li el pa i la sal al president Pujol). I si bé admeto la responsabilitat de Pujol en la manca de control del descontrol dels seus fills, no per això li negaré la seva enorme contribució als avanços del nostre país. Negar-li això només poden fer-ho els cecs o ofuscats. Temps al temps.

Acabo ja. Siguem seriosos, siguem assenyats i siguem justos. I no fem el joc a tots aquells que veuen amb bons ulls –massa bons ulls– les nostres baralles de pati de col·legi, quan exigim utopies d’adolescents que només poden curar-se amb maduresa i sentit comú (i no parlo del de Duran). Si us plau, no ens feu patir més. Us ho prego. De debò. Deixeu-me dormir en pau.

Josep Poca

Escriptor

La independència empantanegada

Les reiterades negatives de la CUP per votar al President Artur Mas, han impedit la formació del nou Govern. El procés cap a la independència de Catalunya ha quedat bloquejat. Totes les esperances dipositades en la victòria de Junts pel si en les passades eleccions del 27S s'han esvaït. Hem desaprofitat una oportunitat històrica i ens pot sortir molt car. Les conseqüències per Catalunya poden ser tan nefastes que fan del tot necessari analitzar i denunciar sense contemplacions els culpables. És especialment necessari, si no volem caure en el futur en els mateixos errors. En les passades eleccions, una majoria de catalans vam votar a favor d'un Govern que ens conduís cap a la independència i poder constituir un Estat propi. El resultat és un Parlament amb una majoria independentista. Però a l'hora d'escollir el nou President de la Generalitat, la CUP s'ha alineat amb els unionistes del PP, C's, PSC i CSQP. Han votat no a la investidura d'Artur Mas, quan havien assegurat que s'abstindrien. Van proclamar que impulsarien el procés i l'han frenat. Han preferit votar i donar el 5è. lloc del Senat al PP en comptes del candidat de Junts pel Si. Aquests fets tan greus, mereixen ser coneguts per tothom. També ens cal una autocrítica i una reflexió profunda que ens ajudin a superar aquest tràngol. Per un coneixement més exhaustiu del moment polític que vivim podeu llegir en el nostre Blog un escrit del nostre President amb el títol de “La independència empantanegada”, on fa unes reflexions arran del bloqueig del procés que pateix Catalunya.

La independència empanatanegada

Les eleccions del 27S les han guanyat d'una forma clara i indiscutible, les formacions independentistes. Amb diputats, vots i amb una alta participació. En conseqüència les podem qualificat legítimament de plebiscitàries. Així ho ha reconegut la immensa majoria de la premsa internacional. Els mitjans espanyols, la crispada tertúlia madrilenya i la tropa unionista, no han acceptat un fet evident, que els corroeix les entranyes. El seu historial d'enganys i mentides desacrediten les seves informacions. Les soflames del Govern Espanyol, tergiversant la realitat, impedeixen que puguin prendre decisions polítiques intel·ligents. Encara menys donar una resposta encertada al desafiament que la independència de Catalunya els hi ha plantejat.

Legitimat pels resultats democràticament obtinguts el Parlament, en ús de les seves facultats, va aprovar per majoria absoluta la Declaració de Sobirania. És l'inici del procés independentista, també anomenat de desconnexió. De moment però, la única cosa que hem aconseguit, és una reacció virulenta i visceral de l'Estat Espanyol. Com era d'esperar, el Govern del PP ha reaccionat de mala manera. Millor dit de la pitjor manera possible. Amb insults, desqualificacions amenaces, difamacions, mentides i enganys. Amb la col·laboració entusiasta de la premsa espanyola sempre tan bel·licosa i anticatalana. Secundats per la ràdio, la TV i els tertulians de l'embolica que fa fort. Mitjans al servei de l'Espanya indivisible, divina, autoritària i eterna.

El que no sap fer, ni li entra pel cap, aquest govern reaccionari i maldestre és donar una resposta política per aturar o negociar la reivindicació independentista, que és precisament, de naturalesa política. No ens ha d'estranyar. En el diccionari espanyol no existeix la paraula “enraonar”. La gramàtica borbònica la tradueix per imposar. Tampoc s'han atrevit a utilitzar descaradament l'exèrcit o la policia, al estar aquests integrats i supeditats a la UE i la OTAN. Encara menys allò tan castís de bombardejar Barcelona cada 50 anys. Incapaços d'oferir una alternativa democràtica a les reivindicacions catalanes, s'han abocat a una activitat repressiva desenfrenada, que ha començat i que no pararà fins que ells no hagin destruït la Nació Catalana o nosaltres hàgim aconseguit la independència. Una de les agressions més terribles que ens han infringit ha estat escanyar-nos econòmicament. Ens presten els diners que ens han robat prèviament i a sobre els hi hem de tornar amb interessos. Tots els ciutadans de Catalunya sense distinció en patim les conseqüències.

Els resultats del 27S van donar el tret de sortida al tren de la independència. Semblava una marxa imparable. Però de cop i volta el tren ha quedat bloquejat. No precisament pels obstacles de l'Estat Borbònic com seria lògic preveure. Doncs no, ha estat la imbecil•litat dels catalans. Hem aconseguit allò que l'Estat Espanyol amb el seu immens poder i el seu orgull no havia pogut ni somiar.

L'aturada del tren independentista l'ha provocat una nimietat. Simplement l'obcecació d'unes assemblees de grupuscles anomenada CUP. No volen donar el suport parlamentari a la formació que havia guanyat les eleccions. Es vergonyós que 10 diputats pretenguin imposar els seus criteris als que n'han obtingut 62. Encara és més denigrant, quan els seus arguments són absolutament banals, per no dir estúpids. Reciten com un mantra, les mateixes difamacions i mentides que el govern del PP i els partits unionistes escampen per tot arreu. El seu argument estrella per no voler votar el candidat de Junts pel si, és basa en anar repetint que ells sempre han dit que mai ferien president a l'Artur Mas. Per coherència diuen que no cediran de cap manera. Evidentment, és un fals argument. Si hi afegim els seus objectius forassenyats, les seves exigències inacceptables i el seu programa impossible d'aplicar, el resultat és un mur de formigó armat al mig de la via. Han barrat el pas al tren de la llibertat, en nom de la puresa ideològica i de la coherència sectària.

Els agents del CNI infiltrats en aquest guirigall assembleari, no han hagut de moure un dit. Tota la feina els hi han fet els senyors de la CUP. La seva aportació a la independència consisteix en no voler fer President a l'Artur Mas. Negativa un dia si i l'altre també, que els converteix de facto, en la quinta columna espanyolista. Han realitzat amb entusiasme assembleari la feina bruta de sabotejar el trànsit cap a la independència. La seva obstrucció els ha convertit en uns aliats del PP, C's, PSOE, i CSQP. Qui ho havia de dir, sobretot la gent de bona fe que els va votar.

Sense un President elegit i un Govern fort el procés independentista no pot continuar endavant. Falta saber si el tren de la independència s'ha aturat o l'han fet descarrilar. No perdem més el temps fent el joc a una colla de sectaris que pretenen fer passar els seus dogmes discutibles, per sobre la voluntat de la majoria de catalans. No podem estar pendents d'uns irresponsables que molts dels seus vots els han aconseguit enganyant a la gent. La trista realitat és que són un fre a la independència. Lamentablement s'han convertit en els ximples útils del Govern Espanyol.

Vist tot el que ha passat, el més sensat és anar a unes noves eleccions i que sigui tot el poble de Catalunya qui decideixi el seu futur en llibertat. Només d'aquesta manera podrem aclarir la situació i sortir de l'atzucac.

Manel Pagès i Panadès

President

29 de novembre del 2015

Els quatre criminals de l'Apocalipsis

El divendres passat 13 de novembre els trets van interrompre el brogit nocturn de París. Estat Islàmic sacsejava, amb set atemptats simultanis, el tarannà serè i les nits despreocupades de la capital francesa. En Manel Pagès, president de la nostra entitat Unió Catalanista de Sabadell, ha volgut deixar passar un dies per fer una reflexió serena i profunda sobre els fets que, a parer seu, han pogut estar a l’origen dels atacs parisencs. L’article que podeu llegir al nostre Bloc, analitza la cimera de les Açores on es varen reunir Bush, Blair, Aznar i Durão Barroso, i considera que aquell esdeveniment fou l’inici de l’escalada dels atacs dels jihadistes que, des d’aquelles dates fins avui, han multiplicat el número d’atemptats amb un esfereïdor resultat de milers de víctimes mortals.

Els quatre criminals de l'Apocalipsis

Els quatre genets es van reunir a les Açores i sense preveure ni tan sols imaginar-ne les conseqüències, van obrir la Caixa de Pandora.

El quatre criminals per satisfer les seves apetències i en la obnubilació que l'envaïment provoca, van invocar el monstre de la guerra. I la bèstia els hi va concedir la gràcia de poder satisfer la seva cobejança inconfessable. Van aconseguir els seus espuris propòsits per tal d’alimentar la seva cobdícia insaciable. Incapaços de preveure les terribles seqüeles de les seves maquinacions, van materialitzar els seus designis envaint i destruint tot el que van considerar oportú. Van engegar la dinàmica diabòlica de la guerra i la bèstia es va revoltar furiosa contra tots nosaltres. Sense pietat, ni aturador, el terror s’ha escampat absolutament descontrolat, per tot el planeta.

Amb la irresponsabilitat que la impunitat atorga als arrogants, ajuntat amb l'atreviment dels ignorants, el quartet de les Açores va exhibir impúdicament als ulls de la humanitat sencera, la seva aliança ignominiosa. Tots quatre es van retratar, cofois i satisfets d'haver aconseguit els seus propòsits. Ignorant que havien sembrat la llavor de l'odi i la venjança per tota la terra. Amb aquesta estúpida escena, certificaven la seva responsabilitat directe amb tots els actes vandàlics i criminals que la seva insensatesa va desfermar.

Per justificar la seva aventura militar, van utilitzar sense complexos ni vergonya la mentida i l'engany. Van inventar i propagar la informació de que a l’Iraq existien grans arsenals d’armes de destrucció massiva. Sense cap mena de prova i amb molta imaginació, els serveis secrets americans van certificar la seva existència i el gran perill que significaven per la humanitat. Tot era fals. Tampoc van fer cap cas dels informes que denunciaven la inexistència dels artefactes destructius i les conseqüències que aquest error originaria. L’Albert Camus ja ens va deixar dit que “Anomenar malament les coses afegeix més dolor a les desgràcies”.

Tot plegat per amagar les seves veritables intencions. La invasió del país i l’apropiació de les seves riqueses. Van ignorar les grans manifestacions fetes arreu del món en contra de la guerra. També van menystenir les veus assenyades que els advertien de la injustícia que anaven a cometre i el sofriment que generaria la seva irresponsabilitat. Van actuar barroerament en nom d'una democràcia de conveniència. Van prescindir de tot i de tothom i no van tenir cap mirament per la població afectada.

Despertada la bèstia, aquesta ha seguit imparable el seu camí de destrucció i maldat. No s’han salvat ni la gent ni la cultura. Els més afectats i coneguts, Síria, Afganistan, Líbia, Egipte, Iemen i molts d’altres. També Europa. No ens enganyem, la sang dels innocents no apaivagarà la fera. Al contrari l’esperonarà. No oblidem que la guerra és germana bessona del terrorisme.

La primera condició per acabar amb tanta desgràcia i sofriment, és conèixer les causes i els culpables. Els quatre genets de les Açores són força coneguts. Bush, Blair, Aznar i Barroso.

Una segona condició és deixar d’alimentar la bèstia. Si no eliminem les fonts de subministrament tan espiritual com material el mal continuarà viu i fent la seva feina.

Una tercera condició és deixar de fer l’hipòcrita i enganyar. En comptes de defensar els propis interessos econòmics, militars, ideològics i estratègics, s’ha de lluitar atacant al veritable enemic. I no anar en contra dels que s’enfronten a l’Estat Islàmic.

Una vegada les condicions anteriors s’hagin complert, estarem en condicions d’acabar amb la guerra i el terror. Però sempre han de ser els interessats amb la seva pròpia política militar, social, econòmica i religiosa els que ho han de gestionar. I tenint present la història recent dels països on es va destapar la Caixa de Pandora no cometre una vegada més l’error de voler imposar la democràcia occidental com un remei universal. Els talismans no existeixen. Cada País ha d’estructurar-se d’acord amb els seus valors específics i la seva cultura. El que per nosaltres és una solució, per altres pot ser una desgràcia.

No sé si és possible contenir l'avenç del mal o acabar amb els conflictes i el terrorisme. El que veig difícil de moment, és tornar a ficar dins la Caixa de Pandora tot el mal escampat. Espero que tard o d’hora s’aconseguirà. I la bèstia restarà adormida a l'espera que un altre insensat, un Franco, un Hitler o un Napoleó la desperti.

Unió Catalanista de Sabadell

Manel Pagès i Panadès

President

Sabadell, 18 de novembre del 2015

L’estratègia de la CUP

En primer lloc volem condemnar l'acte de barbàrie comesa ahir a Paris, on gent innocent va perdre la vida a mans de gent sense cervell que perden qualsevol raó que poguessin tenir efectuant accions d'aquest tipus

Dit això, podríem continuar parlant del vot contrari de la CUP a la investidura de Mas que ha fet posar nerviosos a molts independentistes. La CUP s'ha topat de cop i volta amb la clau més important de la història d'aquest país, i lògicament fa valer les seves raons i tot el seu ressentiment fruit de molts anys d'ostracisme polític. Però, malgrat tot, molta gent pensa que la CUP no tirarà per terra ni farà descarrilar aquest moment tan excepcional. També hi ha qui pensa que tot plegat és una estratègia dels cupaires que finalment cediran i votaran a Mas. En Jordi Mas Font, ex-regidor de l’Ajuntament de Vallgorguina, ha escrit unes reflexions arran d’aquesta possible estratègia que son molt interessants i per això les publiquem en el nostre Blog. Val la perna llegir-les.

L’estratègia de la CUP

Avui ens despertem amb titulars espanyols com "El NO de la CUP deixa a Artur Mas, sol i en els Llimbs", "Mas fracassa en el seu intent de dirigir el procés independentista", i un llarg etcètera, celebrant que la CUP votés NO a la investidura de Mas. Qualsevol que llegeixi aquests mitjans i no tingués ni idea de política catalana, pensaria que els ideals de la CUP estan lligats a seguir dins d'Espanya eternament ... Una cosa molt lluny de la realitat.

El NO de la CUP va posar nerviosos la majoria de catalans independentistes (és una cosa que no es pot negar i es veu en les xarxes socials i també en les tertúlies catalanes), i molt alegres a tots els unionistes. Però hi ha una cosa que hem d'aprendre en política i és que hi ha estratègies. Que la CUP vol pactar amb Junts pel SI per seguir el procés d'independència és una cosa innegable ja que la seva prioritat és la independència, a més de reconèixer (no hi ha dubte a més a més), que és la llista més votada i amb gran diferència. El "problema" és Artur Mas.

Dubto que a la CUP no s'adonin que la gran por que té Espanya és que el procés estigui liderat per Artur Mas. Ells, igual que Espanya, són coneixedors que un canvi de lideratge no seria ben rebut per la Comunitat Internacional a qui li agraden poc els canvis. També són conscients dins la CUP, que només tenen l'arma de les polítiques neoliberals i retallades contra Mas. Una cosa que van utilitzar en campanya, igual que altres partits, per intentar captar vot fàcil. Una cosa que són conscients que és falsa ja que les retallades van venir imposades des de Madrid (Si algú en té dubte d'aquest punt que m’ho indiqui i l'hi ho demostro). A més a més són conscients que la gent que va votar Junts pel Sí, va votar un President, Artur Mas, i la independència ....

¿Realment la CUP intentaria que es cometés un frau als votants de Junts pel SI triant algú que ells no han escollit?. A dia d'avui sabem que qui va votar la CUP (300.000) volien la independència i no volien com a President Artur Mas i que tots els que van votar Junts pel Si (1.6 milions) van votar independència i Artur Mas. Canviar el presidenciable de Junts pel Sí seria un frau a aquests 1,6 milions de persones i la CUP sap que ningú de la llista ho permetria (seria un argument molt clar dels espanyolistes dir que s'ha enganyat a 1,6 milions de persones ). Llavors ... Perquè totes aquestes negatives?

A la CUP li agraden les coses ràpides ... Hauria volgut una DUI ara mateix, la qual cosa almenys reconeixen, que no ha tingut el suport necessari per dur-la a terme. I la CUP coneix el full de ruta del CATN, que va ser seguida per Junts pel SI. En aquest full de ruta queda més que clar que els moviments començaran amb la formació del nou govern a Madrid (a partir del 20D), així que fins llavors hi ha temps de sobres.

D'altra banda el límit per investir Artur Mas acaba el 9 de gener. ¿Per què córrer si no hi haurà moviment? Només generaria tranquil·litat en els catalans independentistes i recel en els espanyolistes. El no córrer per donar la garantia que el Procés segueix, respon a una cosa molt senzilla ... La CUP tindrà la campanya publicitària més important de la seva història, cada dia sortirà als mitjans de comunicació i, finalment, serà reconeguda com a patriota, per deixar de banda les seves prioritats pel bé de Catalunya ...

Que no se sentin tan satisfets uns ─els espanyols─ o cantin victòria, ni tan nerviosos la resta ─els independentistes─, que la política, igual que la guerra, té les seves estratègies i els seus "tempos".

Jordi Mas Font

Biòleg i economista

Article publicat a la pàgina Facebook de l’autor el dimecres 11 de novembre del 2015

Artur Mas és el líder

El portaveu parlamentari de Junts pel Sí, Jordi Turull, ha insistit aquest dimecres que Artur Mas és l’únic candidat del seu grup a la presidència de la Generalitat. El president de JxSí al Parlament, Jordi Turull, ha rebutjat aquest dimecres que Artur Mas pugui ocupar un càrrec institucional diferent per arribar a un acord d'investidura amb la CUP: "A Catalunya hem tingut presidents afusellats i presidents querellats per consultar el poble, mai presidents 'floreros'". L'estratègia, la visió i el lideratge del president Artur Mas és indiscutible. Ara, però, sembla que la CUP s'ha enrocat, que l'interès pels vots és més gran que la voluntat del poble. El bloqueig del procés és a punt de produir-se. Junts pel Sí i la CUP han arribat a un acord en polítiques socials i com desenvolupar el procés, peró res més. No és pot permetre que la CUP vulgui imposar el "qui" de la majoria. Tampoc es pot permetre que "el qui" faci un pas enrere. L’assagista Josep Mª Puigjaner afirma que el president Artur Mas és qui ha contribuït com ningú a consolidar la voluntat col·lectiva i ho argumenta en un article titulat “Artur Mas és el líder” que podeu llegir al nostre Blog.

Artur Mas és el líder

De tant en tant, resulta saludable i motivant rebobinar la pel·lícula del darrers anys del camí que ha anat fent Catalunya per conquerir la seva plenitud com a nació. Fer memòria ajuda molt a mantenir el tremp de l’ànima en aquests dies on abunden entre els ciutadans la inquietud, la incertesa i potser la depressió.

Després de l’Onze de Setembre del 2012, aquest cronista escrivia que aquella Diada havia marcat un punt d’inflexió en la llarga història del catalanisme. Fins aleshores mai ningú havia gosat formular, amb tanta claredat i amb tanta ambició, un projecte nou per a aquesta nació que és Catalunya. Mai. Ara, en aquesta segona dècada del segle XXI, una majoria impressionant de catalans ens hem decidit a ser nosaltres mateixos, hem fet alguna cosa més que proclamar que som una nació: estem actuant com una nació.

D’ençà d’aquella Diada del 2012, la qüestió més decisiva en aquesta operació absolutament nova en la història de Catalunya, és la del seu lideratge. Ha calgut comptar amb un líder de provat relleu, de superioritat manifesta enfront dels polítics no nacionalistes, i sobretot no independentistes, de l’hora present. Entenc per líder, en el món de l’alta política, aquella persona que es proposa un objectiu ben definit a assolir, aquella persona que coneix el camí que ha de seguir per a arribar-hi, que té una voluntat ferma per avançar, un tremp inflexible davant l’adversari i una capacitat immensa per engrescar i il·lusionar el poble.

Ara com ara, aquest líder és Artur Mas, el president en funcions del Govern català. Estic plenament convençut que Mas, que ja ha recorregut un tram important del procés cap a la sobirania, no es farà enrere per més dificultats que li surtin al pas. La manera com fins avui, en repetides ocasions, s’ha dirigit a la gent del seu poble, a qui ha definit inequívocament com a nació que, per a ser i per a progressar, necessita disposar d’un Estat, ha dissipat els dubtes sobre la seva idoneïtat i les seves conviccions polítiques. Els obstacles que haurà de superar estan en la ment de tothom. Des de l’exterior: la burla, l’escarni, les amenaces o l’ofec econòmic mentre duri la dependència de l’Administració central. Des de l’interior: les posicions dubitatives, el temor a fracassar, la resistència d’instàncies econòmiques i financeres, o les batalles ideològiques i polítiques dels partits que s’oposen al procés i presenten opcions unionistes.

A parer meu, i sense oblidar els capdavanters de les entitats civils que han treballat i treballen sens defallir, el líder del que queda per fer en aquest procés de transició nacional cap a la sobirania, ha de seguir essent Artur Mas. És ell qui ha contribuït com ningú a consolidar la voluntat col·lectiva. És ell qui ha comunicat al poble, amb l’exemple, la tenacitat per resistir les adversitats sorgides i per sorgir. És ell el qui està disposat a no claudicar davant tots els atacs que vindran, i el qui continuarà actuant amb l’estil que ens convé, aquell que va formular el proverbi llatí: “Fortiter i re, suaviter in modo”: contundent en el fons, temperat en la forma.

Josep Mª Puigjaner

Assagista i escriptor

Article publicat a El MatíDigital.cat el dilluns 2 de novembre del 2015

La batalla d'Artur Mas

Inici del procés cap a la constitució d’un “estat català independent en forma de república”. Aquesta és la fórmula que han aconseguit acordar, no sense dificultats, els negociadors de Junts pel Sí al Parlament- i la CUP. El principi d’acord no pressuposa cap pas endavant pel que fa a la negociació de la investidura del pròxim president. La CUP ha explicitat de nou en les taules de negociació el rebuig a la investidura d’Artur Mas. Aquesta posició de la CUP pot esdevenir finalment l’estocada definitiva al procés. Si és així anirem a unes noves eleccions el mes de març que, segons tots els experts, portaran la independència cap al seu enterrament definitiu. Com ha manifestat en unes recents declaracions l’historiador Borja de Riquer: Hi ha un sector de la CUP que veu que ha de bastir una tàctica sense renunciar als principis perquè la causa en conjunt avanci, i d'altres que són incapaços de renunciar a les seves idees i no volen pactar amb ningú. Quedar-te pur amb la teva bandera vol dir quedar-te sol, i això té uns efectes globals que són extremadament perjudicials per al país. Pots enfonsar tota una generació. Es poden trobar, com va dir Frederica Montseny, 'orgullosamente solos y aislados'. Un altre historiador i catedràtic a la Universitat de Barcelona en Francesc Xavier Hernàndez va escriure fa dies una “carta oberta al líder de la CUP en Quim Arrufat, on analitza aquesta posició intransigent dels cupaires i que val la pena llegir. La podeu trobar en el nostre Blog.

La batalla d'Artur Mas

Carta oberta al Quim Arrufat.

(Els capellans no carden però, tot i la manca de praxis, diuen als demés que han de fer i com ho han de fer...)

Hola Quim, avui en un tuit parles de "fans" del president i "hooligans". Penso que són qualificatius desafortunats, poc respectuosos i demanaria que els retiressis.

En general en el discurs de les CUP es diu que les persones (o els personatges) no són importants; tanmateix, i de manera contradictòria, heu fet de l’estigmatització del President de la Generalitat, un dels cavalls de batalla de la vostra argumentació electoral. I és obvi que les persones són importants, i determinants (totes), i a l’entorn de la figura del president Mas es dóna, en aquests moments, una batalla que no sé si és decisiva, però, en qualsevol cas, és important pel futur de la societat catalana. No sou els únics a blasmar l’activitat del President. La dreta més cavernícola, la botiflera i l’espanyola (és a dir, els capitalistes), porten trinxant el President de fa mesos.

Pensen bàsicament que, en renunciar al seu paper de cap de la policia del Gueto, Mas és un traïdor a la causa de la dreta nacionalista espanyola (i els seus aliats botiflers). La canalla de l’opus de La Caixa el té en el punt de mira, també els del Banc Sabadell; els del Pont aeri li tenen jurada. No cal dir que el Grup Godó ha posat tota la carn a la graella per liquidar-lo. I encara el Lara, la Sexta, El Periódico, els bisbes espanyols, els serveis secrets, la judicatura, el ministre de Defensa, la Caverna Mediàtica de Madrid, tots ells han fet de tot per destruir el President. Els poderosos han aixecat, a cop de talonari, nous lideratges (Pablo Iglesias, Rivera…) per laminar el potencial perill català que s’obria amb la “traïció” d’Artur Mas. Està clar que Mas ha estat, i és, l’enemic principal. El principal enemic a batre. La torrentada contra Mas ha vingut acompanyada amb les punyalades polítiques (contra el procés i contra Mas), que han estat continuades, per part d’UDC de manera evident, però també amb posicionaments discutibles per banda d’ERC (afortunadament superats) i les darreres, les dels stalinistes d'ICV… i també les vostres, que també considereu que Mas és l'enemic emblemàtic a batre.

A la meva manera de veure, el balanç de l’activitat de Mas té grans errades. Efectivament, el govern “dels millors” ha estat patètic en cultura i educació (un autèntic desastre), ha tingut forats negres en Governació i situacions discutibles a Sanitat. Se li atribueixen retallades, òbviament, però la situació de crisi i la brutal ofensiva de l’Estat no deixaven marge. Es diu que CiU era un cau de corruptes i que Mas n'era el vaixell insígnia. Jo no ho veig així. CiU va ser un producte de la cultura de la corrupció que va infantar la Transició, com tots els altres partits.

Tanmateix, Mas ha acabat amb això i, avui dia, els observadors exteriors reconeixen que la Generalitat és l'administració de l’Estat més transparent, i la que té menys funcionaris. Altrament (i a l’espera del proper dossier contra Mas…) ningú ha demostrat res. A hores d’ara dir que Mas és un corrupte és una difamació, la digui qui la digui, Fernández Díaz o vosaltres.

En una dinàmica constructiva jo us diria que Mas i la seva circumstància, contràriament al que dieu, han estat positius i pro-actius. Han trinxat CiU, han eradicat finalment el càncer d’Unió Democràtica i han fet un partit nou de tall liberal, de centre esquerra, la nova Convergència, que suposo que acabarà assemblant-se al Partit Nacional d’Escòcia. A banda, Mas ha impulsat el moviment d’emancipació nacional i li ha donat cobertura des de les minses possibilitats de les estructures autonòmiques, i al seu nivell ha posat l’Estat contra les cordes. Ha estat, sobretot la gent i el carrer, d’acord, però ell ha estat determinant. Si Mas s’hagués posat de cul el carrer no hauria avançat. Ell ha estat proactiu i fins i tot locomotora.

No és d’estranyar que tota la força dels capitalistes (els de debò) i de l’Estat espanyol estiguin contra ell. És un dels enemics a batre, i sobretot perquè la seva figura (President de la Generalitat compromès amb la llibertat) és del tot simbòlica. Ni tu, ni en Fernández, ni l’Anna sou un perill per al sistema. Sou una anomalia vintage i pureta tolerable (si més no ara per ara). Qui ha fet tremolar al sistema, qui dóna escac al sistema, el revolucionari, en definitiva, és Mas, i és per això que a ell el volen posar a la presó, i a vosaltres no. I fins i tot avui sou la gran esperança de la canalla política de Madrid. En Leguina, al qual conec de fa anys (des de finals dels 70), ho ha manifestat amb clarividència: sou la darrera barrera per frenar la bèstia. Enhorabona, valents.

De vegades, en les confrontacions, no pots escollir el camp de batalla. Has de lluitar allà on toca i fins i tot allà on t’ho imposen els enemics. Avui, Mas, President de la Generalitat, és un camp de batalla en tant que és un símbol, i això ho ha decidit l’Estat, la Banca, el Palco del Bernabeu, La Caixa, Godó, Lara i, en general, els capitalistes que tant blasmeu. Abatre Mas és l’objectiu principal dels enemics de la Terra. I abatre Junts pel Sí l’objectiu associat. Aquesta és la batalla de la setmana… i vosaltres no reconeixeu la importància de la batalla, i dieu que Mas, un dels nostres al capdavall, és prescindible.

Quina miopia! Quan la batalla, potser decisiva, es dona a Pàndols (1) vosaltres gireu l’esquena i us dediqueu a fer discursos en la rereguarda. De fet, encara pitjor, atès que dieu que en cap cas investireu Mas perquè representa la corrupció capitalista. Deu ser per això que la Banca, l’Estat i els poderosos li volen fer la pell. De fet sou vosaltres, i els “col·laboracionistes” en general, els qui esteu sota sospita de fer el joc als capitalistes poderosos, i l’Estat opressor, tot donant cobertura a l’enderroc del President.

No us demano que doneu suport a la investidura de Mas, sé que la vostra rígida i pura moral revolucionaria us ho impedeix. I que teniu un compromís, ja que veu dir que no ho faríeu. Bé, feu el que vulgueu, igual preferiu l’Arrimadas o la Colau de torn… Altrament la vostra immaculada i pedant moral revolucionaria diu que no entrareu en cap govern de concentració. Naturalment, no us mullareu, ni us embrutareu en cap govern que hagi de treballar amb problemes i pressupostos reals; sou massa purs. no us comprometeu, no baixareu a l’arena. Avui preteneu limitar, decidir o aconsellar qui es pot presentar, o no, d’una altra candidatura. A Junts pel Sí, tenim un candidat pactat, i vosaltres dieu que no pot ser (!), que aquest no us agrada. Preteneu dir el que s’ha de fer o deixar de fer, però vosaltres, des de fora. De fet, el mateix que els capellans, que no carden, però que diuen als altres el que poden i el que no poden fer… En fi… Enhorabona, revolucionaris…

Tot i que en algun moment us he donat suport ara no tinc cap esperança en la vostra capacitat política. Crec que abans de pregar-vos una mica de racionalitat m’estimo més que cremem tots plegats aquesta etapa lamentable, al més aviat possible, i que procedim a noves eleccions, a veure si us posen a lloc.

(1) Referència a la Serra de Pàndols on va tenir lloc una cruenta batalla de la zona del Ebre durant la Guerra Civil.

Francesc Xavier Hernàndez Cardona

Historiador i catedràtic a la Universitat de Barcelona

Article publicat a la pàgina “Catalunya, el meu país” de Facebook el 4 d’octubre del 2015

La bona fe

L'estratègia seguida pel President Mas en el procés català, ha tingut tot l’aspecte d’una partida d’escacs. En un article de dissabte passat, el filòsof Jordi Graupera argumenta que una de les circumstàncies que podrien fer raonable cara el món la secessió de Catalunya és que el moviment independentista pugui demostrar que ha intentat negociar de “bona fe” tant l’encaix amb Espanya, com la disposició a acordar una solució referendària, abans d’arribar a la unilateralitat. En aquest sentit, defensa que el president Mas ha seguit l’estratègia de la bona fe tant amb els intents fallits d’encaix a Espanya com a l’hora de cercar una solució pactada amb l’Estat per fer un referèndum i ara, després de les eleccions del 27-S, quan comença la fase de legitimació de la unilateralitat. Per tant conclou en el seu article, que podeu llegir en el nostre Blog, que acabar la partida d’escacs en els termes plantejats em sembla la raó més important per investir Artur Mas.

La bona fe

El 14 de Maig de l’any passat, la Fundació Internacional Olof Palme va convidar Allen Buchanan a fer una conferència a la UB. Buchanan és catedràtic de la universitat de Duke, a Carolina del Nord, i és un dels experts mundials en secessions. Diria que l’objectiu de la conferència era mostrar que una autoritat acadèmica desautoritzava l’independentisme català. Buchanan, però, va fer un discurs més complex, explicant quines circumstàncies podrien fer raonable una secessió en un país democràtic. Buchanan ha anat canviant d’opinió els darrers anys, i ha flexibilitzat la seva postura, com s’aprecia en el pròleg que va escriure per la darrera edició del seu llibre Secesión.

En una de les projeccions de la presentació hi apareixia l’expressió “bona fe.” Un moviment independentista en un país mínimament democràtic i en absència de violència ha de poder demostrar que ha intentat negociar de bona fe tant un encaix satisfactori en l’estat al qual pertany com, en el cas d’unilateralitat, la disposició a acordar una solució referendària.

Fa temps que penso que aquesta és l’estratègia que ha tingut el president Mas al cap durant d’aquests anys. La tríada peix al cove/estatut/pacte fiscal respon a la prova de bona fe en l’encaix, i la tríada petició de referèndum al Congrés/Llei de Consultes/procés participatiu pretén complir amb la bona fe en la solució pactada. Les eleccions del 27S, en canvi, inauguren de manera lenta i esglaonada la legitimació de la unilateralitat seguint els principis establerts en la sentència del Tribunal de la Haia sobre el cas de Kosove.

La via Mas (que, de fet, s’assembla molt al que va proposar Carles Boix al principi de tot plegat –qui, per cert, va escriure el pròleg de l’edició catalana de la sentència en qüestió, “La porta de la gàbia”, editada per Acontravent), té la virtut de deixar els poders de l’Estat en una situació molt delicada. L’Estat té dues opcions ara mateix: enrocar-se o cedir.

Cedir, en aquest context, i un cop els poders internacionals han parat atenció al debat de manera més rica en matisos que fa uns anys, només pot voler dir organitzar un referèndum vinculant. Un referèndum necessàriament desactivaria gran part de la campanya de la por perquè, acceptant-lo, a l’Estat li caldria afirmar que no boicotejaria una República Catalana a la UE, ni causaria un "corralito", ni abandonaria els pensionistes. Tenint en compte que l’independentisme s’ha quedat a 80 mil vots del 50%, ¿quants dels votants d’UDC o de CSQP o del PSC votarien que sí? Només grans concessions d’autogovern podrien frenar aquests electors.

Enrocar-se només pot voler dir una escalada. La querella contra Mas, Rigau i Ortega és el principi i la suspensió formal de l’autonomia el final. El problema de l’escalada és que a cada pas la legitimació de la unilateralitat s’intensifica. No sé si tindrà èxit, però acabar la partida d’escacs en els termes plantejats em sembla la raó més important per investir Artur Mas.

Jordi Graupera

Periodista i filòsof.

Article publicat al diari LA VANGUARDIA el dissabte 17 d’octubre del 2015

Sembla que ens acostem a Brioni

Un article editorial escrit fa uns dies per en Vicenç Partal al seu diari digital, ens pot apropar la realitat del camí de Catalunya cap a la seva independència. Per més traves que el govern espanyol vulgui posar al procés català i per més que sembli que la Comunitat Europea ara no ens fa massa cas, finalment la causa dels catalans caurà com una fruita madura. Això sempre que la unitat de les forces independentistes no es malmeti per posicions partidistes, ens mantinguem ferms en les nostres reivindicacions nacionals i sobretot si el nou Govern i el Parlament catalans no afluixen. L’exemple de la independència de Croàcia i Eslovènia i que en Partal ens explica en el seu article, ens ha d’esperonar en el nostre camí cap a Ítaca. Llegiu l’article i us fareu una idea exacta de la situació en que pot trobar-se Espanya si continua brandant la Constitució com arma llancívola contra els catalans

Sembla que ens acostem a Brioni

Fa una setmana de les eleccions del 27-S i, tot i l’estancament en la negociació per a formar govern, hi ha moviments clars que comencen a intuir-te, sobretot a l’àmbit internacional. No hi ha cap més remei. L’establiment d’un període màxim de divuit mesos per a proclamar la independència obliga els actors internacionals, principalment Europa, a prendre’s el cas català amb un altre aire. Ara el rellotge ja compta cap arrere i no hi ha temps a perdre.

A tot el món la lectura més generalitzada de les eleccions és doble. Per una banda, excepte els partits i els mitjans espanyols, tothom reconeix que és una victòria impressionant de l’independentisme català. Però, per una altra, el fet de no haver arribat al 50% del vot popular és una raó per a argumentar que cal un referèndum vinculant i acordat que definitivament esclareixi què pensa la població. Ens pot agradar o no, però és això que més se sent arreu. Fins i tot Alex Salmond, que durant la campanya del seu referèndum ens va tractar gairebé d’empestats, ara va i s’apunta a donar-nos lliçons en aquest aspecte.

Avís: que la comunitat internacional proposi o imposi un referèndum vinculat és una hipòtesi que no ens hauria d’espantar gens i que no és cap renúncia a res. Si ve de fora i sobretot si la implementació del resultat la garanteix la Unió Europea seria una magnífica notícia perquè, encara que ens pugui fer mandra fer-ne un altre, aquest ens garantiria una eixida ràpida i senzilla com a estat independent. Dit això nosaltres no hem de fer cap pas per demanar-lo. Només hem de pensar què faríem si ens el demanen.

Que és probablement el que passarà. La demanda internacional d’un referèndum oficial i vinculant creixerà i serà una constant aquests mesos vinents, especialment quan s’acosti el final del període transitori. Té una lògica molt evident i per explicar-la repetiré una dada que ha de quedar marcada en el cap de tothom: el referèndum d’Escòcia es va convocar perquè l’SNP havia guanyat amb el 44% dels vots i el primer referèndum quebequès perquè el Partit Quebequès havia guanyat amb el 41%. Ací hem obtingut el 48%. I no hi ha cap altre cas comparable. En el món democràtic hi ha, doncs, uns precedents molt clars sobre què cal fer en un cas com aquest i com cal reaccionar a un vot com el nostre. I això significa que hi haurà pressió intensa sobre Espanya perquè accepti fer el que van fer el Regne Unit i el Canadà, perquè els estats que ens envolten volen evitar un conflicte diplomàtic i constitucional, per damunt de tot.

Cosa que nosaltres també la volem, amb la sola diferència que ja no farem qualsevol cosa per evitar-lo. Tothom sap que si fos possible de proclamar la república catalana d’acord amb Espanya seria molt millor que una declaració unilateral. Però la qüestió és si hi ha cap possibilitat que Espanya accepti fer un referèndum com aquest: clar, legal i vinculant sigui quin sigui el resultat. I ací és on el moviment internacional en favor del referèndum comença a posar-se interessant.

Perquè la pressió, de sobte, ha canviat de bàndol. Declaracions de polítics i juristes, editorials de diaris tan influents i diversos com els de Le Figaro o The New York Times, presa de posició de partits polítics d’uns quants països… Hi ha una gran coincidència: arreu la novetat és que l’acusat d’impedir una solució negociada al tema català és l’estat espanyol.

Madrid confia en un argument que s’esmicola: que la constitució no ho permet. Però això és un argument incomprensible en l’escena internacional perquè posa la llei per davant de la democràcia. Per això si el nou govern i parlament catalans no afluixen, i no ho haurien de fer de cap manera, la pressió creixerà més i més sobre l’estat espanyol. I ens trobarem en una situació que té també un precedent molt important: Brijuni.

Brijuni (més conegut com Brioni en italià) és un conjunt d’illes d’Ístria que són un gran reflex del que ha estat Europa. Van ser venecianes i austro-hongareses, van passar a les mans d’Itàlia i després a la Iugoslàvia de Tito, que hi va instal·lar el seu paradís d’estiu. Avui són part de Croàcia i feren un paper determinant en el procés d’independència, un paper que ens convé de saber perquè pot ser un precedent remarcable.

Eslovènia i Croàcia van proclamar unilateralment la independència de Iugoslàvia el 25 de juny de 1991, una independència que la Comunitat Europea es va negar en rodó a reconèixer. Pocs dies després, el 7 de juliol, i a fi d’evitar-la, la Comunitat Europea es va reunir a Brijuni amb els governs d’Eslovènia, Croàcia i Iugoslàvia per mirar de trobar una solució al conflicte. El resultat va ser un acord que preveia que els dos nous estats congelaven la independència temporalment i, en canvi, la Comunitat Europea es comprometia a forçar Iugoslàvia a cercar un nou acord federal que inclogués algunes de les demandes que presentaven Eslovènia i Croàcia des de feia anys. Vosaltres no us feu independents i nosaltres farem que Iugoslàvia abandoni la seva posició de dir no a tot.

Per no fer-ho llarg m’estalvio les peripècies, molt interessants, que van passar aquelles dies i vaig a la conclusió. El 15 de gener de 1992, set mesos després, la Comunitat Europea va decidir de reconèixer definitivament la independència d’Eslovènia i Croàcia. Fou després de constatar que el govern iugoslau no tenia intenció de trobar cap solució negociada al conflicte i que totes les propostes que feien les dues noves repúbliques i la comunitat internacional topaven amb el mateix mur: la Constitució iugoslava no ho permet. Allò que Europa no volia al juny de cap manera va ser l’opció triada al gener. Impressionada, Europa, per la decisió i la fermesa en favor de la independència dels eslovens i croats i enutjats, tots, per la intransigència del govern iugoslau.

Doncs bé, tinc la sensació que, després del 27-S, el perfil de Brijuni ha aparegut en l’horitzó i que la inquietud internacional per l’actitud espanyola ha pujat molts graus. Creixen de forma molt clara els partidaris d’exigir a Espanya que convoqui un referèndum vinculant a Catalunya, com el d’Escòcia i Quebec i aquesta és una bona notícia per a nosaltres. Perquè Espanya no ho farà això, no ho acceptarà per més pressió internacional que tingui, i si nosaltres continuem el camí marcat dels divuit mesos hi haurà un moment en el qual la pregunta estarà sobre la taula de la comunitat internacional: qui és que fa impossible una solució lògica i democràtica al problema català? Una pregunta que, com en el cas d’Eslovènia i Croàcia serà impossible que no tingui conseqüències favorables per a nosaltres.

PS. Per cert que no em puc estalviar una anècdota geogràfica: Brijuni obre per dalt una mar Adriàtica que per baix la tanquen Lèucada, Cefalònia i... Ítaca. Ep! només és una casualitat.

Vicent Partal

Periodista

Editorial del diari digital VilaWeb del dilluns 5 d’octubre del 2015