I ara què? Reflexions després del 23-J

El resultat de les eleccions generals del diumenge 23 de juliol ha deixat un panorama polític realment enrevessat i ha estat un cataclisme per a tots els partits espanyols, atès que no només no han aconseguit el que volien, sinó que han esdevingut presoners d’un partit independentista que, per a acabar-ho d'adobar, és el partit que més odien: Junts per Catalunya. La veritat que més els hi cou és que Junts ha estat el gran guanyador d’aquestes eleccions. Guanyador indiscutible. La prova és que tota la resta de partits, absolutament tots, són presoners de la decisió que prengui.

Junts per Catalunya, i per descomptat el seu líder, Puigdemont, a diferència d’altres, no deu res al PSOE, i li deixa les mans lliures per decidir amb sentit d’Estat, d’Estat català, naturalment. Per tant, cal dir-li a Pedro Sánchez que, o fa com David Cameron amb Escòcia i afirma que no volent, com no vol,  la independència de Catalunya, abans que espanyol és demòcrata i que, en conseqüència, ha d’acceptar que els catalans decideixin el seu destí, o la investidura ja se la pot pintar a l’oli. El partit de Puigdemont, amb només 7 escons, té la clau de la governabilitat d’Espanya i té Pedro Sánchez agafat per les gònades. Pedro Sánchez, que fa quatre dies insultava el president Puigdemont, li deia que era aigua passada i el titllava d’una simple “anècdota”, es troba ara a les seves mans i és Puigdemont qui, si vol, pot convertir Pedro Sánchez en aigua passada i en pura anècdota. És una humiliació en tota regla, tant per a Pedro Sánchez, en particular, com per a l’Estat, en general, ja que el president Puigdemont és la seva bèstia negra, és l’home que des de Brussel·les posa en evidència els principis totalitaris de l’Estat espanyol. Quines ironies que té la vida: ara com ara, tota Espanya és presonera del demòcrata que volien empresonar.

Espanya encara no han copsat l’abast de la tragèdia. Europa sí que han entès això del "rei Puigdemont". La gran premsa europea destaca dues conseqüències de les eleccions: "Prepareu-vos per a la reaparició de Catalunya com un afer polític" i també "Espanya esdevé com més va més ingovernable". Quan llegeixes la premsa estrangera, novament Puigdemont és el gran protagonista. Primer el qualifica de ‘Kingmaker’ (‘el fabricant de reis’, una expressió que en anglès s’adjudica a qui pot fer president algú), i recorda que ERC i Junts tenen el poder de decidir qui serà president d’Espanya. La por d’una nova aliança dins el Consell Europeu de països governats per l’extrema dreta s’allunya, però ressalta que Espanya s’ha de preparar per a la reaparició de Catalunya com un afer polític, o per a unes noves eleccions.

La periodista Pilar Rahola ha escrit un article titulat ”Puigdemont, l'irrellevant” on ressalta que, malgrat els ingents esforços per enviar-lo a la paperera de la irrellevància, Puigdemont continua sent el principal interlocutor per encarar el conflicte català i el líder indiscutible de la resistència. Podeu llegir aquest article tot seguit.

Puigdemont, l'irrellevant

Un dels errors més recurrents dels dirigents i periodistes espanyols és que sempre donen per morta la causa catalana abans d’hora. I el moment actual ratifica aquesta evidència de manera rotunda. Tots els líders polítics i tots els analistes que s’arrosseguen pels micròfons de l’España grande, han afirmat reiteradament que ja estàvem calmats, tranquils i controlats, és a dir, feliçment domesticats, i que, dominada la fera —via repressiva, cal dir—, el mal estava fumigat. Al capdavall, és el que demanava el flamant comissari europeu, Borrell per a més senyes, quan deia que calia desinfectar Catalunya. Dotats de la supèrbia innata dels colonitzadors —i respecte a Catalunya, aquest n’és el tracte— confonen un moment de ferida i desconcert, amb una derrota definitiva, sense entendre que la causa catalana ve de lluny, ha superat situacions de repressió terrible, i sempre ha ressorgit. No és la primera vegada que ens alcem i ens envien tot el seu poder per esclafar-nos, com tampoc no és la primera vegada que creuen que la nostra retirada és una derrota.

Felip V va donar per acabada la nació catalana, i a fe de Déu que va emprar tota la seva capacitat per aconseguir-ho. Ferran VII va enviar-nos el cruel Carlos de España (que els catalans anomenaven ‘l’assassí de Catalunya’) per acabar amb els “liberales catalanes”, als quals matava a cabassos, però després de patir la decadència catalana (fruit d’una sistemàtica política de neteja identitària) va arribar la renaixença. Al segle XX ho varen intentar dos dictadors, Primo de Rivera i l’assassí de masses Francisco Franco, que només arribar a Barcelona va assegurar que s’havia acabat “el problema catalán”. I durant el segle XXI, especialment després del 2017, hem patit piles d’esforçats exterminadors de plagues que ens han cantat les absoltes cada dia. Pletòrics per l’efectivitat de l’aparell repressiu que han desplegat per terra, mar i aire, que ens ha deixat ferits, desconcertats i fragmentats, s’han afanyat a menysprear-nos, a considerar-nos irrellevants i a donar-nos per liquidats. I d’aquesta fatxenderia clàssica n’han sorgit tota mena d’epítets, insults i menysteniments adreçats tant a la causa catalana, com als seus dirigents, als quals han intentat humiliar de la manera més barroera i pública. Pletòrics per l’efectivitat de l’aparell repressiu que han desplegat per terra, mar i aire, que ens ha deixat ferits, desconcertats i fragmentats, s’han afanyat a menysprear-nos, a considerar-nos irrellevants i a donar-nos per liquidats.

El cas més brutal ha estat el del president Puigdemont, la ridiculització del qual ha anat paral·lela a l’acarnissament amb què s’ha tractat la seva persona, reduïda a una mena d’esperpent grotesc abandonat a la seva dissort en terres belgues. Des del 2017 periodistes i polítics espanyols no han estalviat esforços a denigrar i deshumanitzar Puigdemont, sempre amb l’ajuda d’esforçats i servils catalanets que fan la feina bruta, disposats a vinclar l’esquena perquè l’amo els doni la ‘palmadeta’. L’exemple més notori d’aquest gènere cortesà va ser l’article infame que va publicar Antoni Puigvert contra Puigdemont, al qual, amb una condescendència humiliant, enviava a la irrellevància. Què deu pensar ara, el pobre, de la “irrellevància” del president?

Capellanets cortesans a banda, la realitat torna a ser tossuda i envia un doble i poderós missatge a la supèrbia espanyola: la causa catalana no està dominada, ans al contrari, comença a reaccionar; i l’home més perseguit d’Espanya, el seu enemic públic número u, aquell a qui menyspreen i insulten, no només no és irrellevant, sinó que ara és el salvavides de l’Espanya “roja” que tant l’ha menystingut, amenaçat i perseguit. No era Sánchez qui assegurava que portaria Puigdemont a Espanya? I ara resulta que és la seva “salvació”. Fins i tot assegura, tota aquesta progressia, que el president serà el responsable si Vox arriba al govern, com si fos Puigdemont el culpable de les misèries que acumula Espanya. En aquest sentit, les orgàsmiques portades espanyoles d’aquests dies són un homenatge al karma.

Novament, doncs, malgrat els ingents esforços per enviar-lo a la paperera de la irrellevància, Puigdemont continua sent el principal interlocutor per encarar el conflicte català i el líder indiscutible de la resistència. Al capdavall, ja ho va dir en Zapatero, un dels poquíssims líders espanyols que veu Catalunya amb una mica més de complexitat: “Puigdemont forma parte de la solución”. O dit altrament, sense Puigdemont no hi ha solució. Però a diferència d’altres líders independentistes, el president no és un interlocutor que es posarà en mode catifa a la primera que li gratin l’esquena. És això el que els té desconcertats i espantats: que ara ja no podran vendre fum, ni negociar la morralla, perquè ara no tenen un mesell a l’altra banda de la taula. Ara, senyor Sánchez, ara va de veres.

Pilar Rahola

Escriptora i periodista

 

Article publicat al digital   EL NACIONAL.CAT   el diumenge, 30 de juliol de 2023

La veu de Catalunya

La Veu de Catalunya fou un diari en català que es va publicar a Barcelona el 1899. La seva existència va tenir durada fins al 8 de gener de 1937 i va néixer com un diari literari i polític, defensor del programa de la Lliga Regionalista. A causa d'un article editorial, signat pel director, el diari va ser suspès entre 1900 i 1901. Aquest títol ha vingut a la nostra memòria arran del darrer paràgraf de l’article que escriu avui el President Mas titulat “Escolta, Espanya”, i on esperona als catalans a votar el pròxim diumenge dia 23. La seva invocació a anar a votar les opcions que cadascun vulgui triar  ̶ ni paperetes nul·les ni en blanc ̶  és l'única manera de contenir un desastre per la Generalitat i per extensió a la ciutadania de Catalunya. En resum el President Mas ens ve a dir que diumenge Catalunya ha de fer sentir la serva veu pròpia.

Malgrat el que diu el President Mas en el seu article, Espanya no vol escoltar Catalunya, ja que no li agrada el que podria dir. Però, tampoc no hem d'oblidar que, quan Catalunya intenta parlar, tampoc sap quants ciutadans volen parlar i el que aquests ciutadans volen dir. El pitjor per a tots dos és que l'estat espanyol no permet saber l'opinió dels catalans, ni tampoc els dels bascos ni dels gallecs, ni de ningú; simplement és indiferent qualsevol pregunta que no sigui la que marca la Sagrada Constitució i la Unitat d'Espanya. Però això ja se sap des de fa molt de temps i fins ara no s'ha presentat un veritable Full de Ruta de com poder aconseguir que l'Estat espanyol ens escolti, no oblidant que a Catalunya tampoc hi ha unitat, ni unanimitat, ni majoria perquè ens puguem fer escoltar. Si no sabem com, tampoc no podem demanar el què.

I és que, tal com està la situació, el "café para todos" ja no serveix a Catalunya. Si tinguéssim els diners per a infraestructures que té Madrid, poder disposar de tots els impostos aplegats aquí com passa a Euskadi, o rebre molt més del que en proporció aportem  ̶ com Extremadura o Andalusia ̶  potser estaríem en una altra situació. I és que a Catalunya no hi arriba ni tan sols el "café para todos", en tot cas la resta de cafè enganxosa del fons de la tassa buida. Tot per culpa, en primer lloc, dels partits espanyolistes catalans que, per les seves relacions i sovint poca identificació amb Catalunya i el català, els va millor dependre de Madrid i fer el que els manen que tenir el poder aquí i que els calgui debatre les coses. Per aquest motiu fan veure que les coses estan millor del que estan, per ells no hi ha greuge comparatiu. Per una altra banda, el primer escull per fer-nos escoltar a Espanya el trobem a l'hora d'aconseguir que els "nostres" partits ens escoltin. Es demana unitat per fer força (definint prèviament objectius comuns) i que tenim? Tenim un grapat de líders que fa la sensació que són incapaços d’acordar res entre ells, que no es poden ni veure i que són un obstacle per avançar en cap direcció.

L’article del Sr. Mas és una bona reflexió política d'algú que no va ser president perquè sí. Una visió concisa i global del mínim comú múltiple que haurien de defensar tots els partits catalans, si més no els "falsos i no tan falsos independentistes" i, tanmateix, els comuns i els socialistes, i potser també el PP (o així ho hauria fet en Josep Piqué als seus bons temps). Podeu llegir aquest article tot seguit.

Escolta, Espanya

Manllevo el títol del conegut poema Oda a Espanya que Joan Maragall va escriure fa 125 anys. Ho faig en un moment pròxim a unes noves eleccions, però no amb la intenció de posicionar-me electoralment, sinó amb el propòsit de fer una reflexió sobre la salut de la relació entre Catalunya i Espanya. La conclusió resulta del tot evident, i encara més després de la darrera dècada d’allunyament i de confrontació: fa massa temps que Espanya no escolta Catalunya. Potser en sent la cridòria, però no n’escolta els arguments ni les raons.

La fossa de la desconnexió entre les dues realitats nacionals és cada cop més profunda, malgrat els cants de sirena que alguns benintencionats o interessats ens volen fer creure. Se’m dirà, amb raó, que quan parlo de Catalunya cal tenir en compte que el nostre país té sensibilitats i visions molt diverses, fruit de la seva pluralitat. En soc conscient, i me’n declaro un defensor. Per aquest motiu em referiré a aquells temes en els quals els consensos interns són més forts i més permanents en el temps.

En les primeres clarors de la transició política, aviat farà 50 anys, semblava que després de dècades de foscor i de persecució Espanya es disposava a escoltar veus que li parlessin en llengua no castellana, com ens recordava el poeta. Tanmateix, a mesura que ens endinsem en el segle XXI, cada cop és menys així. Tornem a viure amb l’angoixa d’haver de defensar la nostra llengua dels atacs que rep. La mala llavor plantada per Ciutadans la recull avui Vox, que vol escampar les males herbes per tot el domini lingüístic comú, amb la complicitat de populars i la indiferència d’altres. A Espanya cada vegada li costa més escoltar en una llengua que no sigui la castellana, l’única que de debò es considera important i pròpia.

Espanya tampoc no escolta Catalunya en la més que justa reclamació de les infraestructures que el nostre país requereix per progressar. L’any 2005, en plena negociació del nou Estatut, es va incloure una clàusula que obligava l’Estat a invertir a Catalunya l’equivalent del que la nostra economia aporta cada any a la riquesa espanyola, un dinou per cent. Ho conec bé perquè ho vaig negociar personalment amb el president Zapatero. Doncs bé, havent transcorregut gairebé dues dècades, es pot dir que no s’ha complert gairebé mai. S’han succeït governs de colors diferents, amb majories absolutes i minories necessitades de suports, i Espanya ha seguit sense escoltar la veu d’un poble que demana que s’atenguin les seves necessitats més bàsiques i les seves aspiracions de benestar més legítimes.

Catalunya és l’únic territori de l’Estat que es regeix per un Estatut que la seva població no ha votat. Es tracta d’una “excepció” catalana. És conseqüència directa de la sentència que es va carregar part substancial de la norma estatutària que s’havia pactat a Madrid i referendat a Catalunya. Espanya no només no va escoltar la reclamació de més i millor autogovern, sinó que va trobar els mecanismes per avortar les aspiracions i els consensos catalans. Han passat tretze anys des de la resolució del Tribunal Constitucional, i cap govern espanyol ni cap majoria parlamentària a les Corts no han proposat res per superar aquell atzucac.

Posats a no escoltar, Espanya fa el desentès a qualsevol plantejament català per reduir el dèficit fiscal crònic que frena el nostre progrés i ofega el nostre benestar col·lectiu. En matèria de finançament, mai no s’han complert les clàusules previstes als dos Estatuts d’Autonomia que hem tingut després de la dictadura, els dels anys 1979 i 2006. Quan fa una dècada llarga es va proposar l’anomenat pacte fiscal, amb amplis suports en la societat catalana, l’Estat no només va ignorar la proposta, sinó que la va rebutjar amb rotunditat. Espanya ens condemna a no sortir del sac comú del finançament autonòmic, del “café para todos”. No és només un tema de diners, sinó de possibilitat de tenir un model fiscal propi, com tenen bascos i navarresos. No ens enganyem, sense control dels ingressos l’autogovern és un gegant amb peus de fang.

Finalment, quan en els darrers temps Catalunya ha elevat el nivell de reivindicació de les seves aspiracions nacionals i ha defensat el dret a decidir el seu futur, Espanya no solament no ha escoltat, sinó que ha posat en marxa tota la maquinària de la repressió. Ha violat drets, ha esclafat persones i ha menystingut la democràcia i l’estat de dret, quan li ha calgut.

Els temes que he esmentat superen la divisió entre independentistes i unionistes. Identitat, llengua, infraestructures, autogovern, fiscalitat i dret a decidir representen, entre d’altres, àmbits nuclears de la nació catalana, del conjunt del país. La política catalana, els seus partits i els seus líders han de trobar la manera de defensar conjuntament allò que és essencial per al nostre present i el nostre futur. Diumenge hi ha eleccions. Si Espanya no vol escoltar, Catalunya ha de parlar. Ho ha de fer alt i clar, sense complexos i amb consensos. No haver aconseguit els nostres objectius no ens eximeix de complir amb els nostres deures. Diumenge en tenim un de principal: fer sentir la nostra veu.

Artur Mas

129è president de la Generalitat

Article publicat al diari   ara, el dijous 20 de juliol del 2023