Victòria de la seriositat
Havíem anunciat una sèrie de tres editorials entorn del 20N. El primer (9 de novembre) fou
«S’haurà acabat la tergiversació». És a dir, després del 20N ja no es podrà mentir o dissimular. Caldrà dir les coses tal com són. Dit en termes encara bastant generals.
Per a avui –23 de novembre– n’havíem anunciat un altre de més precís. No precís en termes de govern –aquest butlletí no és un òrgan de govern–, sinó de la distribució de responsabilitats. I entremig –16 de novembre– un editorial de distensió i d’apel·lació a la confiança: «Confiança en temps difícils». Amb l’objectiu, puix que vénen temps difícils, de subratllar fets positius, actius importants que tenim i que ens permetran superar les dificultats i els perills del moment.
Però hem canviat una mica el calendari. L’editorial que teníem anunciat per a avui –també sobre la tergiversació– el deixem per a dimarts que ve. Perquè s’ha produït un fet molt important i positiu que mereix comentaris. I mereix no passar desapercebut.
Fa referència a les eleccions de diumenge passat i en un cert sentit al resultat. No per opinar en termes estrictament polítics, sinó d’IVA. O sia, d’Idees, Valors i Actituds, que és la raó de ser de la nostra fundació. És a dir, en termes cívics i ètics. Perquè es va produir la victòria –i victòria clara– d’una força política que va fer una campanya sense engany. Un mèrit seu, i dels seus candidats, però també, i molt, del govern de la Generalitat. Perquè el govern i el seu president podien haver intentat emmascarar la situació financera de la Generalitat. I no ho van fer. És més, no van amagar que s’hauran de prendre mesures difícils, i a voltes conflictives. Impopulars. Però necessàries. El president no va amagar la realitat i CiU –des del cap de llista fins a l’últim candidat suplent– ho varen acceptar. Varen jugar honestament aquest joc. Amb convicció.
Amb les eleccions a sobre, tant el president com el conseller d’Economia varen deixar clar que en el futur immediat totes les partides pressupostàries –o la gran majoria– poc o molt baixarien, excepte una: la del servei del deute, és a dir, els interessos a pagar i els préstecs a retornar. Més clar no es pot dir. Varen jugar al joc de l’honestedat i de la seriositat.
Més d’un cop hem dit des d’aquest butlletí que una condició elemental de la política catalana –si volem superar el bosc embardissat en el qual correm perill de perdre’ns– és la seriositat. Tan senzill i tan difícil com això, ser seriosos. És a dir, no caure en la lleugeresa ni en la frivolitat ni en la temeritat. No convertir la política en espectacle ni tampoc en tan sols una lluita pel poder.
És gratificant sentir a dir: «Potser la política d’austeritat que ara hem de fer – ara, no d’aquí a un any– ens fa perdre vots o ens fa perdre la reelecció d’aquí a tres anys, però l’hem de fer ara, perquè d’aquí a tres mesos sortir del sot serà molt més difícil, o impossible».
I que aquesta mentalitat hagi impregnat la política d’una força com CiU –en el govern i en les tribunes– durant la campanya electoral és un bon senyal. Molt bon senyal. I que el poder no s’hagi utilitzat pensant en què convé fer per guanyar aquestes eleccions o les d’aquí a tres anys, sinó per evitar l’empitjorament d’una situació difícil per al bé comú, és també molt bon senyal.
A més, qui ha practicat aquesta política ha guanyat. I això també deu ser senyal que els ciutadans saben calibrar quina és la política que cal fer, també quan no és agradable. I que sap calibrar la fusta ètica dels polítics. També la formació tècnica, però a més la fusta ètica.
Reflexions així les hem fet més d’un cop en aquests editorials. No fa gaire –el dia 2 de novembre– dèiem que als polítics se’ls ha de reclamar que expliquin la veritat, i que per tant siguin valents. Que tinguin caràcter. Que no sacrifiquin el futur per quedar bé avui, o d’aquí a les eleccions. O simplement d’aquí a la propera enquesta de popularitat.
Dimecres que ve parlarem d’aquesta veritat que no s’ha d’amagar. Però que ho fem nosaltres, que no ens hem de sotmetre al judici del vot popular, no té gaire mèrit. Per això cal celebrar que ho digui gent que sí que en depèn. I que molta gent ho entengui. Que reclami equitat i mesures per anar sortint de la crisi, però que s’adoni que això no és bufar i fer ampolles. I que valori l’esforç dels polítics que s’esforcen a remuntar la situació. Que no oculten la veritat, però que a més donen pistes i enceten camins de recuperació.
Jordi Pujol
126é President de la Generalitat (1980-2003)
Editorial publicada al Butlletí num.275 del CEJP el 23 de novembre del 2011
La política, diuen, és l'art del possible. A la pràctica això vol dir que s'ha d'estar disposat a menjar-se algun galàpet de tant en tant i, sobretot, que no s'han de tenir manies a l'hora de compartir llit. La política propicia companys de llit estranys, inesperats. En aquest sentit fa pensar una mica en aquelles comunes hippies dels anys seixanta: no es tractava de triar la parella i després anar al llit, la norma era triar el llit i després ja es veia quina parella t'havia tocat. Vull dir, res de prejudicis burgesos. Toca qui toca i endavant.
