Les sabates del Passeig
El problema del Passeig de la plaça major és, en essència, el problema de Sabadell mateix, però elevat al quadrat. Francesc Trabal ja va escriure que l’única gràcia de Sabadell era no tenir-ne cap. Però ara, 80 anys després, estem molt pitjor… potser ara l’única gràcia ja és ser una desgràcia. Sabadell és una ciutat sense l’autenticitat d’una veritable escenografia urbana.
Un entorn autèntic i amb sentit precisa la presència d’història, aquella que aquí hem dissolt del tot. Tots ens queixem de la manca d’edificis d’un cert valor, de com el Centre ha estat arrasat en onades successives. Sabem que mai hem fet ostentació de capital urbà ni de la representació del patrimoni material i artístic i aquest fet, que conté aspectes positius, a la fi es revela d’una enorme pobresa. Doncs aquesta condició, al centre urbà es multiplica i esdevé un desconcert per la manca de referents de ciutat i d’una representació que pugui ser digne, que ens la puguem mostrar a nosaltres i als forans. I tot això no s’improvisa. Aquesta és la dificultat.
Es pot viure (té sentit?) fer-ho en una ciutat, en un lloc, sense història? Sí, que ho és com es fa realitat a molts barris recents, però és menys sòlid en un centre representatiu.
Una primera diagnosi i remei dels nostres mals podria ser que hem de començar pels peus. Com deien les nostres àvies, per anar mudat primer cal anar ben calçat. No són el mateix els carrers amb lloses i bordons de granet que de ciment. Per sort, és així als carrers de vianants (Gràcia…) i alguns d’altres (Montserrat…). I quan aquest valor s’acompanya amb el cel sense fils elèctrics la humilitat de les façanes sobreviu i assoleix caràcter.
Però per a un espai enorme com el Passeig, la noblesa d’un material, per bo que sigui, però emprat en grans quantitats, no és cap solució. Cal algun element més de valor i autenticitat.
Per exemple a Vic, la Plaça Major té una vorera perimetral però un enorme centre de sauló. És la humiliat del material el que aporta relleu al perímetre edificat. A Sabadell ens cal una cosa similar. Si la cultura arquitectònica de les façanes del perímetre no és suficient, ens cal l’ajut d’un aliat que és la natura: sauló, maó, peces petites, els junts vers, la humitat visible… materials el màxim de naturalitzats. Sense aquests elements, la rigidesa que ens mostra la gran llosa actual, sense cap escletxa ni junt de respir, és totalment ofegant.
La proposta de l’ús de maó al centre ja fa temps la va fer Agustí Puig. El maó fa referència a un element històric present a moltes ciutats europees i el mateix campanar de Sant Fèlix està coronat de maó, per la qual cosa en tenim un referent proper. Només la natura ens pot omplir el buit d’arquitectura, també el verd, però tampoc no sol. Més natura i menys disseny!
Aquest campanar del XVIII és el millor llegat d’aquell segle, com el Pont de la Salut ho és del XIX i potser només la Torre de l’Aigua és emblema del XX. Aquell maó és, doncs, un referent històric a ampliar.
A Terrassa han resolt els paviments del centre amb maons vermells, però són massa industrials. A nosaltres ens calen molt més naturalitzats si hem de compensar la manca d’arquitectura. Millor el maó de les ciutats històriques.
Si el paviment ha de ser un primer element, el contingut dels espais ha de resoldre’s amb la màxima simplicitat. El buit és un valor. El buit ha de ser radical (com a Vic), sense vehicles, sense mobiliari sobrer… L’espai buit és màgic si solament veus façanes endreçades i gent i… silenci. No assolirem mai el pes específic històric de Vic, però l’endreça hauria de ser semblant.
I el valor quiet dels immobles és també un bé a preservar. Ara volen reformar l’edifici entre el Racó del Campanar i el Passeig, una notable casa estil Art Decó, i amenacen revestir-la de pedra! Prou! Ens cal que exactament no passi res, que quedi idèntica. Allà a prop, l’excessiu soroll visual del nou immoble de l’Euterpe explica prou bé com les filigranes han de deixar pas a la immobilitat i la nul·la estridència.
La Casa Duran, sense vida, ens mostra la nostra negativa relació amb el patrimoni mentre que, a quatre passos, el Despatx Lluch, més modern però, ens indica el camí correcte. La tanca del pati al carrer de Sant Joan està presidida per un armari de comptadors elèctrics! i la casa compta amb vídeo porter i ascensor de vidre! Definitivament no en sabem, la marca de Sabadell és la traïció a l’autenticitat en nom del funcionalisme. I després d’haver “modernitzat” la casa, no hi sabem viure! I caldria, almenys, habitar els baixos de la casa, per exemple amb la botiga que ja hi havia i situar un local públic de cara al carrer de Sant Joan.
I sobre un nou sòl amb ànima al Passeig de la Plaça Major hi podria haver un pavelló modern, una porxada d’ús ciutadà, un nou emblema. Però aquest element només serà possible calçat sobre una base amb un profund sentit, que és el que ara ens manca en primer lloc. No cal un ‘Projecte’ en gran de Passeig, calen passos, hem de trobar un sentit. Deixem de creure en un projecte salvador. No hi serà i no hi pot ser.
Manel Larrosa
Arquitecte i urbanista
Article publicat al digital iSabadell el divendres 16 de juny del 2017
