Més enllà de la fèrria oposició a la secessió catalana des de les institucions d'Espanya, politòlegs i economistes coincideixen a assenyalar tres claus que dificulten el camí cap a la independència catalana: manca de reconeixement internacional, manca de recursos propis i una societat catalana dividida. Sense suports internacionals, cap independència és viable. Si Espanya fos un país hostil, amb enemics, que creés problemes internacionalment, que hi hagués grans poders internacionals desitjosos d'enfrontar-se a l'Estat espanyol, això crearia una finestra d'oportunitat, però en el context internacional, Espanya és vist com un país que no dóna problemes. Poc després que el Parlament català fes la seva votació l’octubre del 2017, es tornava a posar de manifest aquesta manca de suport. Estats Units va reiterar que Catalunya és una part integral d'Espanya, França va mostrar el seu suport al president Mariano Rajoy, el Regne Unit va manifestar la voluntat que es respecti la Constitució i la unitat d'Espanya. Alemanya per la seva part, va dir que no reconeixia la declaració d'independència i va donar suport a les mesures del govern central.
Pel que fa a la manca de recursos, la transició cap a un país independent és costosa i ara com ara Catalunya depèn dels fluxos de finançament del govern central, ja que el 90% del sistema tributari català correspon a l'Estat espanyol. Catalunya disposa d’una agència tributària, però els impostos que recapta són escassos. Les bases de dades per recaptar els impostos les té el govern de Madrid, l'agència tributària espanyola, sap de qui ha de cobrar i quant. El govern de Madrid, a través de la seguretat social, sap a qui ha de pagar les pensions i els subsidis d'atur. Perquè els fons de capital risc, que sempre estan disposats a assumir riscos només a canvi de tenir rendiments superiors, estiguin disposats a apostar per Catalunya, primer hem de demostrar nosaltres que la república catalana és un fet, no només una declaració simbòlica al parlament. A escala econòmica, el camí cap a la independència és difícil encara que no impossible i té una dificultat més política que no pas tècnica.
Respecte a la divisió de la societat catalana, un dels últims i principals problemes a què s'enfronta Catalunya es troba a casa seva. Tot i que els parlamentaris independentistes van assegurar que assumien el mandat del poble, el cert és que no hi ha dades que estableixin que la majoria de la societat catalana vol un Estat independent. El procés d'independència atrau al voltant de la meitat de l'electorat català i això pot provocar una greu bretxa social. En una enquesta del CEO feta l’octubre del 2020 resultava que un 45,5% dels catalans estaven a favor de la independència, mentre que el 46,3% s’hi oposava. Quin seria el percentatge ara? Dit d'una forma en pla titular seria “meitat-meitat". Aquesta realitat partida en dos seria difícil de gestionar. No estem davant d'una secessió pacífica perquè la major part de la ciutadania se suma clarament al projecte. És un tercer element, la complexitat interna, que fa molt problemàtica la secessió. De moment, el dia que es va declarar la independència catalana, la bandera espanyola seguia a última hora de la nit onejant al Palau de la Generalitat, la seu del govern català.
Per tot això resulta interessant recuperar el fil d’un tweet, que l’agost passat va escriure en Francesc Ribera i Toneu, més conegut amb el sobrenom de Titot, on esmentava les condicions que, a parer seu, s’havien de donar per poder aconseguir la resolució d'un conflicte polític com la secessió d'una part de l’estat. Cal tenir en compte que «Titot», és un músic i polític català, cantant de Brams i de Mesclat i militant de la Candidatura d'Unitat Popular (CUP) de Berga, on fou regidor del seu Ajuntament des del 2011 fins al 2019. Podeu llegir, si voleu, aquest fil tot seguit.
Tweet de «Titot»
Desafortunadament, la resolució d'un conflicte polític com la secessió d'una part d'un estat ―allò que anomenem "independència"― no es resol favorablement només amb bona voluntat i coratge, sinó que cal combinar correctament tres elements: 1-Legitimitat, 2-Poder de coerció i 3-Complicitats internacionals.
Molt resumidament:
1-Legitimitat.
La legitimitat és el relat que es construeix per explicar que la causa és justa. Com més valors universalment ben valorats (democràcia, llibertat, progrés...) més senzill serà trobar complicitats. Però tant o més important que la potència dels arguments, és la capacitat (mitjans de comunicació, xarxes socials...) de fer arribar aquest relat als seus destinataris (població, enemic, agents internacionals...).
Atenció, però! La legitimitat és sempre subjectiva, existirà en funció de la gent que se la cregui i l'enemic construirà un relat oposat al que has fet amb el qual pretendrà contrarestar el teu.
Però, fins i tot en cas d'èxit rotund del relat i de la legitimitat, això no és suficient, ni de bon tros, per aconseguir la independència. El món i la història és plena de nacions i comunitats humanes que, amb tota la legitimitat, han estat aniquilades. Per posar un exemple beneit: Si guanyes un partit de futbol per 2 a 1, aquesta victòria computarà perquè un àrbitre ho escriurà en una acta i una federació et donarà una copa.
Aquí no. Ni l'ONU ni la UE no fan el paper de validació automàtica d'una legitimitat. Per dos motius: Primer tenen altra feina per emmerdar-se innecessàriament i segon, són ens internacionals compostos, entre d'altres, per l'enemic i llurs col·legues.
Avancem que si no no acabarem mai:
2-Poder de coerció.
Un cop tens la legitimitat et cal aplicar-la, fer-ne llei, i això només ho podràs fer si tens més força que l'enemic, que pretén que no ho facis i mantenir la seva, de llei.
Una possibilitat que ve al cap de seguida és tenir grups de voluntaris armats a les muntanyes. Això pot ser prou efectiu, però pot dificultar el desenvolupament del punt 1. Possiblement, la transformació d'un conflicte polític en un conflicte armat pot debilitar l'hegemonia de la legitimitat. Bé, no és que pugui, és que ho farà. Gent que estava disposada a comprar el teu relat, si hi ha resistència violenta, potser deixarà de fer-ho. Si molta gent se'n desentén, tornes a ser residual i tornes a la casella de sortida.
Una altra opció que ve al cap és ―se n'ha parlat molt― el control del territori. Però el control del territori no és mostrar un dia, pacíficament, la capacitat de resistència a tot el país. El conflicte pot durar setmanes, mesos, anys: qui controli el territori ha de poder anar a casa a dutxar-se i canviar-se de roba, potser ha de cuidar fills o pares, potser ha d'anar a treballar, potser li cal descansar un o dos dies per setmana. Si això dura tres dies, no passa res. Però l'enemic pretendrà allargar-ho. Si dura unes setmanes serà un problema, si ha de durar mesos, ja estem parlant d'una professió, no d'un grup de Signal, amb tot el respecte i reconeixement per a tota la gent que, en el seu moment, van(/vam) fer-ho.
Per sort, de tipus de força n'hi ha molts, no només la violenta.
El cert és que, en qualsevol cas, has de tenir poder de coerció: has de tenir la capacitat perquè la gent pagui impostos on tu diguis, has de garantir que la policia seguirà les teves ordres; i els funcionaris. Recorda que tant ells com mestres, metges, bombers, etc. de moment reben el sou de compte corrent de l'enemic i que, de moment, encara no has cobrat cap impost i a cap compte hi tens els 16.000 milions d'espoli fiscal d'enguany.
No estic segur de saber amb certesa com aconseguir aquest poder de coerció, i si ho sabés, no ho explicaria a Twitter, evidentment, perquè part de l'efectivitat d'una acció de força és que l'enemic no sàpiga quants cops li baixaran, ni per quina banda, ni en quin moment.
Deixem-ho així.
3-Complicitats internacionals.
Per ser d'un Club, per anar bé t'hi han de voler. No cal que siguin tots (l'enemic no t'hi voldrà), cal que siguin uns quants i cal que siguin prou forts. Diguem que t'has de fer d'una colla. I cal recordar que a cada colla hi ha gent maca i gent que no tant. Si pretens trobar una colla que tots siguin macos i tots han de passar un examen de puresa i coherència, potser no la trobes. I a la colla aquesta no els convenceràs que t'ajudin amb exhortacions a la democràcia, la llibertat i el teu llistat de greuges. Voldran saber què hi guanyen en ajudar-te. Pot ser que els vagi bé que el teu enemic es debiliti, o poden pensar que estàs ben situat per un interès comercial seu o potser tens alguna matèria primera o recurs o servei que necessiten...
En qualsevol cas en aquest mercat de suports, els valors socials no són una moneda. I encara menys la teva legitimitat. (Altra cosa és que un cop fet el tracte, utilitzin els valors socials [democràcia, llibertat, solidaritat...] per justificar el suport que et donaran)
En tot cas, aquest suport no és espontani, un cop proclames la independència, animat pels valors que transmets. Potser sí que es comunica el suport quan proclames la independència, però els tractes s'han fet abans.
Ho deixo aquí, em moro de ganes d'explicar-ho amb profunditat, però és un fil i no un llibre i m'havia compromès a ser breu i vull ser-ho.
La combinació adequada (i factible) d'aquests tres elements ―legitimitat, poder de coerció, complicitats internacionals― poden fer que una proclamació d'independència derivi en la creació d'un nou estat.
No és tan fàcil com podia haver semblat, però jo m'hi veig en cor.
Francesc Ribera i Toneu (Titot)
Músic i polític català
Fil de tweet publicat el 21 d’agost de 2022
