Pactes contra natura

CiU, ERC i els pactes

Una de les coses en què, en política, costa més filar prim, és la política de pactes. D'entrada ja hi ha alguns puristes segons els quals els pactes (tots, per naturalesa) són nefastos, perquè impliquen la renúncia als propis ideals. Però quan la gent deixa de somiar truites i toca de peus a terra s'adona que la política, com la realitat, es basa en la transacció, i no és altra cosa que l'art d'obtenir allò que és possible. També hi ha els que pensen que determinats pactes mai no poden sortir bé, perquè són contra natura: en aquest grup hi inclourien els de CiU amb el PP, o els d'ERC amb el PSC. Aquesta és una teoria que ha fet forat, i m'agradaria refutar-la.

Va ser contra natura el pacte de CiU amb el PP? No ho crec. El primer pacte, el de 1996 al Majestic, va donar bons resultats i va mantenir les expectatives electorals de CiU. El segon pacte, al 2000, amb la majoria absoluta del PP, va ser un error letal pel qual CiU va perdre el govern de la Generalitat el 2003. Si el primer pacte va funcionar i el segon no, és que la natura no hi té res a veure. La causa és molt senzilla. En el primer pacte es van visualitzar uns beneficis, com l'augment de la cessió de l'IRPF del 15% al 30% o el desplegament dels Mossos, per exemple, que formaven part d'un relat que agradava l'electorat de CiU: Pujol havia fet passar Aznar per l'adreçador. El segon pacte amb el PP va ser just el contrari: Aznar va fer passar per l'adreçador Pujol, sense compensacions.

Va ser contra natura l'aliança d'ERC amb el PSC? Tampoc. El primer pacte, el del Tinell el 2003, va donar als republicans uns resultats acceptables. El segon, el 2006, ha acabat en una desfeta sense precedents. Causes? Que el 2003 es fa fer un pacte amb contrapartides i un relat creïble: la redacció d'un nou Estatut com a estació federal cap a la independència i el compliment de la necessària alternança. El 2006 tot va ser diferent: es va fer un pacte sense relat i sense cap contrapartida, que va ser interpretat per bona part de l'electorat com a mera submissió al PSC a canvi del manteniment d'una colla de poltrones.

En resum: no hi ha pactes contra natura. El que hi ha són pactes bons o dolents, amb contrapartides programàtiques o sense, amb projecte de futur o sense. L'elector no és ximple; al contrari, és intel·ligent. L'elector sap distingir perfectament un acord fet des de l'exigència i el projecte, d'un altre fet des de la mera ànsia de poder.

Tot això ho hauran de tenir ben present Artur Mas i Duran Lleida l'any que ve, si els números els són favorables. Que no els tremoli el pols: un pacte amb el PP no seria contra natura. Però que siguin valents: el preu polític de l'acord haurà de ser molt superior al que va aconseguir Pujol el 1996. La societat catalana segueix sent majoritàriament pactista, però també demana majoritàriament exigència. Molta exigència.

Francesc Puigpelat i Valls

Escriptor i periodista

Article publicat al Butlletí num. 341 de la FCO el dijous 13 de gener del 2011

Relleu a lCV - El darrer dels pares del Tinell

Se'n va la iguana

I amb Saura ha caigut la darrera icona de Pacte del Tinell. Cinc anys i mig després d'aquell acord eufòric i que tantes promeses duia sota el braç, ja no en queda cap dels líders i les belles promeses han degenerat en crua i ultratossuda realitat. Tots tres han deixat la política per la porta del darrere, amb deshonor i obligats pel seus propis partits. Podem posar-hi tota la mercromina que es vulgui, però ha estat així. Primer Maragall, més tard Carod i ara Saura. Més enllà del que encara li quedi al projecte que engendraren, el fracàs personal ha estat total.

Joan Saura i Laporta accedí a la presidència d'Iniciativa per Catalunya l'any 2000, després d'haver estat diputat al Parlament i a Espanya, i deixant enrere el caràcter amarg de Ribó i els seus plantejaments encarcarats i sempre de tan mal humor. Assumí de seguida les reivindicacions ecologistes i sota la seva direcció el partit s'omplí de flors, pardalets i alegria. Aquesta estratègia happy flower el dugué, el 2003, a passar de 3 a 9 diputats i a formar part per primera vegada del govern de la Generalitat.

Va ser nomenat conseller de Relacions Institucionals i Participació, una conselleria neutra, buida i propícia per practicar tota classe d'amabilitats, que no li va suposar cap tensió amb els seus votants i des de la qual va poder continuar practicant la retòrica anti-sistema que tants bons resultats li havia donat fins llavors i que tants bons resultats li tornà a donar l'any 2006, quan de 9 diputats passà a obtenir-ne 12, també gràcies, en part, al desencís que a les files socialistes causà la violenta decapitació, quasi física, del fins llavors president de la Generalitat i del PSC, Pasqual Maragall.

Per frenar aquest progressiu ascens electoral, Montilla va donar-li una de les conselleries que més conflictives li podien resultar a un apologeta de tota classe de moviments marginals, okupes i manifestaires. I és així que com a conseller d'Interior i màxim responsable polític, per tant, dels Mossos d'Esquadra, conegué els moments més durs i més difícils de la seva carrera política.

Fracassà estrepitosament en l'intent de situar-se com una mena de mitjancer entre la policia i els seus electors anti-sistema, mantenint una ambigüitat perillosíssima quan has de dirigir la policia. En alguns moments ha semblat més interessat a investigar els Mossos que els delinqüents, i en episodis com les suposades tortures de la comissaria de les Corts, després desmentides pel jutge, o les càrregues policials contra els estudiants que es tancaren a la Universitat de Barcelona, reaccionà tard i malament, sense un missatge clar i aconseguint la indignació de les dues parts: la dels estudiants que se sentiren agredits i la dels Mossos que se sentiren acusats i més aviat poc defensats pel seu màxim representant polític. Durant les ventades del mes de febrer, no fou capaç de cap previsió i rebé fortes acusacions de manca de professionalitat i de lideratge. A propòsit dels focs d'aquest estiu no són poques les veus que han qüestionat la retallada de recursos al cos de Bombers. En tot cas ha causat estupor que, amb 5 bombers morts, el conseller hagi dit que l'actuació de les forces que dirigeix havia estat impecable.

En assumptes més internacionals, encara es recorda la vegada que va comparar Israel amb ETA i els gravíssims problemes institucionals que amb aquestes declaracions li creà a Catalunya en general i més concretament a la Generalitat.

Si la primera etapa de la trajectòria de Joan Saura va ser triomfal i plàcida, tot i que molt superficial, quan arribà l'hora de la veritat i de posar-hi el contingut polític, podem qualificar el resultat de naufragi espaterrant. Quan, més enllà de la manifestació i la propaganda, ha arribat l'hora de la talla política, la happy flower s'ha sumit en una tristesa infinita.

Conegut en els cercles periodístics com el conseller iguana, per la seva simpàtica semblança amb l'exòtic rèptil, se'n va un dels consellers que més contestació ha tingut d'ençà de la restauració democràtica. El vicepresident Carod va dir d'ell i del seu partit que eren una marca blanca del PSC, i l'obstinació a centrar la seva actuació política exclusivament a les faldilles d'aquesta formació política, l'ha obligat sempre a una obediència servil que contribueix més aviat poc a projectar la imatge de la fortalesa del líder.

És un misteri fins on hauria pogut arribar Joan Saura si no hagués acceptat mai cap conselleria compromesa, especialment en un país que, com Catalunya, tant premia una certa existència flotant i totes les formes del nihilisme. Montilla calculà amb precisió quan va pensar que una conselleria com la d'Interior frenaria les expectatives electorals del seu aliat polític més submís, fins al punt que ahir al migdia Saura anunciava solemnement que no es presentaria a les eleccions del 2010.

És una més de les seves frivolitats anunciar que plega sense dimitir del seu càrrec al capdavant d'una de les conselleries més delicades i que un lideratge més clar necessita. Potser no és aquest el seu objectiu, però actuant així dóna credibilitat als que diuen que els d'Iniciativa s'aferren al tripartit per acabar-se de pagar la hipoteca.

Salvador Sostres
Periodista

Article publicat al diari AVUI el diumenge 26 de juliol del 2009