El petó a Hermoso no ha sigut l'únic escàndol que ha esquitxat el
president de la RFEF. Rubiales ha protagonitzat diverses polèmiques durant els
seus cinc anys de mandat. Després de guanyar el Mundial, Rubiales va celebrar
el títol a la llotja amb diversos gestos vehements que va culminar agafant-se,
a peu dret, els testicles amb la dreta. Hi ha també el viatge que Rubiales va
fer la tardor del 2018 a Nova York al costat d'una pintora mexicana,
presumptament costejat amb fons de la RFEF. També va aixecar molta polseguera
quan, després de la disputa a finals de març de la final de la Supercopa
d'Espanya entre el Barça i la Reial Societat, en la cerimònia d'entrega de les
medalles a les blaugranes (guanyadores per 0-3), cap autoritat els va fer
entrega dels guardons: elles mateixes es van haver de penjar les medalles, fent
cua i agafant-les d'una taula situada a la gespa de l'estadi. L'escena
contrastava notablement amb el mateix moment protagonitzat pel Barça masculí
una setmana abans, quan també es va proclamar campió de la Supercopa, en aquest
cas, a l'Aràbia Saudita. Un altre terratrèmol protagonitzat per aquest
individu, fou quan el setembre de l'any passat, l’excap de gabinet de Rubiales,
va denunciar davant la Fiscalia Anticorrupció que el president de la RFEF i el
seu equip van muntar a l'agost una "festa amb 8 o 10 noies joves" en
un luxós xalet de Salobreña (Granada) i que s'havia pagat amb diners de la
Federació.
Aquest és el perfil del personatge Rubiales, l’autèntic "macho
ibérico" de la profunda meseta, un fatxenda recolzat per altres ‘xulos’, com es va veure a la
recent assemblea de la RFEF, on les seves paraules de ‘disculpa’ pel petó
(perdó ‘piquito’), van ser aplaudides fervorosament per la tropa de mascles asseguts
a la sala de l’assemblea. Tots els que manen en el món del futbol, ha quedat
palès que la gran majoria pensen com aquest personatge. És indignant el silenci
dels clubs i de la federació catalana de futbol. Com escriu l’exconseller,
Miquel Samper, en el seu article titulat ‘Pels meus collons!!!’ hauria
estat molt més exemplar que els clubs de futbol haguessin sigut capaços de
condemnar els fets de forma immediata i contundent, perquè els comunicats
posteriors a l’assemblea de la RFEF són desfasats i forçats. Llegiu aquest
article tot seguit.
Quan tots pensàvem que la dimissió del president de la RFEF era un fet,
el senyor Rubiales ens ha sorprès, segurament per la candidesa de la gran
majoria de la població (inclús la periodística), amb una actuació quasi
idèntica a la que protagonitzava Donald Trump, poques hores abans a una
comissaria de Fulton a Georgia. Aprofitant l’innegable populisme que abraça el
descontentament sociopolític actual (arreu), ambdós personatges s’han aferrat a
les adverses circumstàncies que els envolten, per atacar als qui els acusen,
descrivint-los com a tergiversadors o mentiders i erigint-se ells en autèntiques
víctimes de la controvèrsia (¡Ésto se arreglará en los tribunales!…)
Com si es tractés d’una reconvenció jurídica (tu em demandes i jo no
només et contesto, sinó que et demando a tu), el que havia de ser una dimissió
i un sincer perdó, s’ha convertit en un autèntic atac, despietat i revestit de
tones de testosterona manipuladora, una mena de barreja d’aquell “siiiiiiii” de
Cristiano Ronaldo quan rebia una pilota d’or, de les conductes més baixes
moralment vistes a la saga de Torrente (que confesso haver vist en la seva
integritat), i de la posada en escena més espartana de Santiago Abascal;
masclisme en estat pur.
Ben segur que un dels actes més difícils d’executar per les persones,
ha de ser assumir els errors que inexorablement un va cometent en el decurs de
la seva vida, i encara més, demanar perdó a l’ofès o als ofesos; calen moltes
virtuts per fer-ho. En primer lloc, cal ser humil, perquè l’arrogant és incapaç
d’admetre que s’ha equivocat o que es pot equivocar; ell no és que tingui raó,
és que la raó és propietat seva. Cal ser empàtic, perquè per fer-ho, primer
s’ha d’escoltar a qui ha patit el greuge, i no estaria de més mirar
d’entendre’l. Calen moltes coses més, però sobretot cal ser intel·ligent per
damunt de tot, perquè fins i tot un ambiciós (com és el cas de Rubiales), si
vol aconseguir allò que ambiciona (en aquest poder i molts diners), només hi
podrà aspirar si entoma els errors per aprendre a no repetir-los, tot
desplegant les conductes honorables que d’ell s’esperen.
Ser president de la RFEF no és gens menor; perquè es facin una idea del
que suposa, aquest senyor cobra set vegades més que el president del Govern
d’Espanya (quasi 700.000 euros de Rubiales, per 90.000 de Sánchez). Ja costa
d’entendre aquest diferencial retributiu, quan la comparació és amb el màxim
dirigent públic d’un estat de la UE, però segur que l’explicació la trobaríem
(justificadament o no), en tot allò que mou el futbol, des de les emocions fins
als mateixos diners… Per això és mesquina la conducta, i per això a Rubiales li
manca talla per presidir la RFEF, perquè representa desenes de milers de
futbolistes que somien ser la nova Putellas o el nou Messi, perquè lidera
l’esport més practicat a Espanya, i se li ha d’exigir sense fissures una
representació institucional exquisida, pulcra i exemplar; no s’hi valen mitges
tintes, i ho sento Luís Enrique, no n’hi ha prou de demanar perdó, el càrrec
porta implícita la impossibilitat de cometre obscenitats com tocar-se els seus
genitals, o traspassar les fronteres del que és inacceptable en l’àmbit de la
llibertat sexual de tota persona.
És molt groller que aquest home hagi construït un relat d’un
consentiment, fabulant amb una conversa amb la jugadora agredida que mai no va
existir, perquè així ho ha dit Jennifer Hermoso des del primer moment en què va
explicitar la seva incomoditat; és de mafiós que el seu entorn li demanés a la
jugadora que col·laborés per ajudar-lo, pressionant-la desmesuradament i és
vomitiu que utilitzés les seves filles com a escut emocional d’una opinió pública,
que li retreu sense embuts les seves conductes impulsives i sexualitzades.
En la seva compareixença davant l’Assemblea de la RFEF, va qüestionar
el feminisme social i polític, va reivindicar la vigència global del gènere
masculí, i va desqualificar la vicepresidenta Díaz, les ministres Montero i
Belarra i polítics com Echenique; si algú escoltés aquestes seqüències de forma
individualitzada, i fora de context, segur que arribaria a la conclusió d’estar
escoltant un discurs d’un polític de Vox, o qui sap si el discurs d’algú que
aspira a ser-ho…
Aquest desagradable episodi viscut al futbol espanyol, ens ha de servir
a tots per veure el feminisme com la imprescindible reivindicació històrica de
ser capaços de dotar-nos, a dones i a homes, d’idèntics instruments de vida,
perquè la igualtat ha de ser el fi perseguit després d’una desigualtat
sistèmica i que es perpetua des de les primeres civilitzacions. Els qui tenim
una edat també hem de ser capaços de veure que certes conductes, que abans hom
veia com a normals, perquè eren socialment acceptades, ara no tenen cap mena de
cabuda en la societat moderna.
Per últim, hauria estat molt més exemplar que els clubs de futbol
haguessin sigut capaços de condemnar els fets de forma immediata i contundent,
perquè els comunicats posteriors a l’assemblea de la RFEF són desfasats i
forçats. Aquí l’interès a protegir era claríssimament Jenni Hermoso i, per
extensió, totes les futbolistes que, amb una decisió valenta i admirable, han
deixat la selecció mentre sigui dirigida per qui no respecta de forma
escrupolosa la seva llibertat com a dones.
Miquel Sàmper
Advocat i ex Conseller d’Interior de la Generalidad
Article
publicat al digital ElMón el dissabte 26 d’agost del 2023