Corrandes d'exili

En ma terra del Vallès // tres turons fan una serra, // quatre pins un bosc
espès, // cinc quarteres massa terra. // "Com el Vallès no hi ha res".

Una esperança desfeta, // una recança infinita. // I una pàtria tan petita // que
la somio completa.
Pere Quart (Corrandes d’exili)




25 de juny 2022

I no passa res...

El 23 de juny de 2021, Joaquim Forn, Oriol Junqueras, Raül Romeva, Josep Rull, Jordi Sànchez i Jordi Turull, sortiren de la presó de Lledoners després de prop de quatre anys privats de llibertat. Dolors Bassa i Carme Forcadell també van rebre l’indult i el mateix dia van abandonar les presons de Puig de les Basses i Wad-Ras. La concessió dels indults va ser una coreografia política de llarg abast. Dissenyada minuciosament des de la Moncloa, materialitzada des del Ministeri de Justícia i compartida només amb els interlocutors necessaris per evitar més turbulències de les imprescindibles. De la sortida dels centres penitenciaris de Lledoners, Puig de les Basses i Wad-Ras ara se'n compleixen dotze mesos, i aquesta imatge suposa l'únic fruit substancial del diàleg amb l'Estat que es va proposar emprendre Pere Aragonès quan va aterrar a la presidència de la Generalitat.

Aquesta mesura ha suposat, a part de la llibertat condicionada dels presos polítics, el virtual desballestament del procés d’independència i la pràctica desaparició dels seus líders. Malgrat que alguns d’ells encara continuen fent activitat política, per culpa de les seves inhabilitacions, només poden fer-la des de la rereguarda. Alguns d’altres ―com Josep Rull, Jordi Cuixart o Joaquim Forn― ha abandonat els seus càrrecs i es mantenen més o menys al marge del procés. Aquesta ha estat sens dubte la gran victòria de l’Estat espanyol. L’aniversari d’aquesta data ―carregat, doncs, de simbolisme― ha estat el moment triat per reobrir formalment el diàleg entre el Govern central i la Generalitat, després de llargs mesos de xocs i desacords arran dels nombrosos atacs a les més elementals normes democràtiques, que han culminat amb l’escàndol de l’espionatge dut a terme per l’estat espanyol a polítics independentistes. La pregunta que ens hem de fer ara és: passarà res després d’aquest diàleg? Sincerament creiem que no, ja que l’experiència ens ho demostra a bastament. Vegem-ho.

L’estat espanyol ha destrossat sistemàticament tota mena de drets fonamentals que, en els primers moments, ens va impressionar: estomaquen la gent per votar!, envien milers de policies!, empresonen a líders civils i polítics!, sentencien a deu anys de presó la presidenta d’un Parlament!... com pot ser que una democràcia europea faci aquestes barbaritats? I va passar i després han anat passant més i més coses, com és possible? Segur que passarà alguna cosa i mai passa res. Vam conèixer els escàndols del rei corrupte i semblava que tremolava la monarquia i ha tornat amb un jet de superluxe a veure els nets, ha anat de regates i també ho hem normalitzat, tampoc ha passat res. Hem sabut que s’espiava a tota la ciutadania, especialment la independentista, sense cap argument ni suport jurídic, i llavors pensem: això és un Watergate, això és molt gros!... i ja està, ja s’ha dit, hi ha una mica de bromera i no passa res, perquè home... “tot el món espia”. I ara hem sabut ―perquè l’inefable comissari Villarejo ho ha explicat amb pèls i senyals― com van manipular la campanya electoral catalana, amb la complicitat del senyor Rajoy que va felicitar-lo personalment per haver esgarrapat, gràcies a les clavegueres,  dotze escons al President Mas. Com es va manipular també la campanya municipal perquè no pogués guanyar en Xavier Trias, i ho declaren amb tota normalitat i no passa res. Perquè en nom de la ‘sagrada unidad de España”, es pot fer qualsevol barrabassada antidemocràtica i això ho han decidit a dretes i esquerres, en una democràcia que és un autèntic fangar. I no passa res.

Si alguna vegada heu dubtat que estar dins l’estat espanyol era el pitjor que ens podia passar com a ciutadans, si alguna vegada heu tingut dubtes que l’única alternativa que tenim per viure en un país decent, mínimament sòlid, amb unes estructures democràtiques mínimament presentables, és fugint tan aviat com puguem d’aquest país anomenat Espanya; si algun cop ho hem arribat a dubtar, ara ja no podem vacil·lar més. Per tot plegat, resulta molt esperonador llegir el tuït que ha fet, des de l’exili, el MHP Puigdemont parlant dels esdeveniments judicials  i polítics que han succeït recentment al nostre país, i on escriu: “Una societat democràticament sana no pot assumir que es cometin aquests crims en nom seu, o fent-la servir d’excusa: exigiria una depuració de responsabilitats. No és el cas d’Espanya, perquè no és una democràcia sana, ni completa, ni plena”. Llegiu aquest fil de tuït tot seguit.    

Puigdemont ha piulat

Arran de totes les informacions que van apareixent sobre l’Operació Catalunya i les proves que demostren la responsabilitat penal d’alguns dels seus protagonistes, m’ha semblat oportú parlar d’algunes coses; ho faré d’una manera una mica llarga. Espero que no ho sigui massa.

Queda demostrat que ministres, diputats, policies, fiscals, jutges, editors i periodistes s’han organitzat per atacar l’independentisme (hi falten empresaris i banquers, però ja acabaran sortint): aquesta és una trama real, encara activa, que Espanya mai no investigarà. La vam denunciar des del primer minut, però uns i altres van convenir fer caldo gros perquè tenien interessos comuns; no van tenir interès a recollir la denúncia d’uns fets que tothom sabia que s’estaven produint i sí a amplificar el relat dissenyat pels caps de la trama. Igual com passa amb la corrupció de la monarquia espanyola, la majoria de la classe mediàtica espanyola va callar i se’n va fer còmplice. Tractant-se de la unitat d’Espanya no prenen cap mena de precaució: el benefici perseguit era superior a la pèrdua democràtica ocasionada.

Qualsevol país democràtic (per tant, no dels de pandereta) reaccionaria davant d’això i hi hauria conseqüències. Una societat democràticament sana no pot assumir que es cometin aquests crims en nom seu, o fent-la servir d’excusa: exigiria una depuració de responsabilitats. No és el cas d’Espanya, perquè no és una democràcia sana, ni completa, ni plena. Té els fonaments podrits. Que a hores d’ara cap fiscal no hagi ordenat diligències contra Fernández Díaz ni Sánchez Camacho és la prova d’aquesta profunda podridura, irreversible. No té cura. Que el PP no hagi sentit una forta pressió mediàtica, política i social per exigir responsabilitats a aquests dos destacats membres del seu partit, és un símptoma del mateix. Com ho és la confessió de l’exdirector d’El País sobre l’intent de sabotejar l’acord d’investidura.

A tota aquella gent que es fa il·lusions creient que les revelacions de l’Operació Catalunya poden provocar una sacsejada, que abandonin tota esperança. Pessigolles en el millor dels casos. Els criminals continuaran als seus llocs, mentint i enfotent-se de les víctimes. Ho han comprovat durant més de quaranta anys: els crims dels seus antecessors han quedat literalment esborrats dels arxius policials espanyols, com bé es va recordar ahir a l’acte organitzat al Parlament Europeu per parlar de memòria històrica i del cas de Martín Villa.

Dit això: cal denunciar i cal deixar en evidència que la justícia espanyola és una farsa, amb jutges fent política, delirant amb trames russes mentre tenen davant dels seus nassos la mare de totes les trames i no fan res. A Espanya, la justícia no és igual per tothom. Jutges i periodistes patriòtics empastifen el bon nom de persones honestes com Josep Lluis Alay i Gonzalo Boye sense cap mirament, vulnerant drets fonamentals només perquè ens estan fent costat i, en canvi, són incapaços de menar una investigació profunda sobre les clavegueres. La guerra bruta no és patrimoni del PP, com saben bé les víctimes dels GAL i com sabem tots els espiats per ordres del PSOE en l’escàndol del CatalanGate, que es va fent més gran a mesura que més ferma és l’oposició socialista a investigar-ho. Tant se val PP com PSOE.

Tot això ha de servir per tenir memòria i per saber qui tenim al davant quan ens asseiem amb un representant de l’Estat espanyol. Hi tenim tot això. Per entendre’ns, no hi podem dialogar com aquell que dialoga amb un funcionari europeu per parlar dels Next Generation. Hi hem de tractar partint de la realitat que abans he descrit, i ignorar-ho és una irresponsabilitat. Menteixen, espien, conspiren, corrompen, subornen, arruïnen bancs d’altres països... És evident que per anar a dialogar amb aquesta gent totes les precaucions són poques. Per això no serveix de res anar-hi sense tenir fixades prèviament les condicions i la metodologia. Abans d’asseure’ns, això hauria d’haver quedat clar. No serveix de res anar-hi permetent que l’altra part decideixi qui hi va i qui no. Ni serveix de res anar-hi dividits. No serveix de res més que per perdre el temps, contribuir a desmobilitzar i desesperançar. Han passat molts anys, massa, i damunt la taula no hi ha ni una sola proposta espanyola per resoldre el conflicte polític amb Catalunya. Admetem-ho d’una vegada: no en tenen cap.

Arribats a aquest punt, l’independentisme ha de fer un replantejament que, per ser eficaç, només pot ser unitari. Recuperem l’estratègia i la iniciativa, reagrupem forces, refem confiances i respectem-nos tots. No hi sobra ningú. Ni els anomenats hiperventilats ni els acusats de traïció ni els titllats de processistes, lliristes i octubristes, ni els de la pagueta, ni els tuistars, ni els convergents… El referèndum el vam fer amb tots ells.

La fórmula la sabem.

MHP Carles Puigdemont

130é President de la Generalitat

Fil de tuït publicat a  #krls.eth / Carles Puigdemont   el dijous 23 de juny del 2022


16 de juny 2022

Rufián no té remei

El “Diccionario de la Lengua de la Real Academia Española” en la seva primera accepció defineix el terme “rufián_ana” de la següent manera:  1. m. y f. Persona sin honor, perversa, despreciable”. Potser el cognom del diputat d’Esquerra Republicana li escau com anell al dit a la vista de les seves declaracions, antigues i recents, i a la seva actuació en el ‘Congreso’ de Madrid. No han passat ni tres mesos de les incendiàries  declaracions de Gabriel Rufián, especialment ofensives contra el president Carles Puigdemont, admetent com a cert i assumint completament el relat de les clavegueres espanyoles sobre Rússia i l’independentisme català, que el portaveu d'ERC al Congrés, Gabriel Rufián, ha tornat a provocar un nou episodi de tensió entre els socis del Govern català en referir-se a l'expresident, Carles Puigdemont com un "tarat" per proclamar la independència de Catalunya la tardor del 2017. Ràpidament, el president Aragonès ha desautoritzat el diputat, i després de les crítiques de Junts, Rufián ha optat per disculpar-se i explicar el sentit de les declaracions, però la metxa de l’explosiu ja estava engegada i era molt complicat aturar-la.

No ho ha aconseguit Pere Aragonès i encara menys el líder d'ERC, Oriol Junqueras, que ha assegurat aquest divendres que manté la confiança en el portaveu de la formació al Congrés, Gabriel Rufián, afegint: “Em sento molt orgullós de la gent que sap rectificar”. Ho ha dit en una entrevista de TV recollida per Europa Press, i en la que ha reblat: "tots els candidats d'ERC a qualsevol de les eleccions que hem fet tenen tota la nostra confiança, la de l'organització i la meva, i els nostres portaveus tenen tot el nostre suport", ha afegit Junqueras en preguntar-li per les declaracions de Rufián. Tal vegada ja va essent l’hora i el moment de demanar a Esquerra Republicana i als seus líders que defineixin clarament la seva estratègia enfront del repte independentista, ja que el balanç de l’actuació dins el Govern de la Generalitat per part d’ERC, està resultant completament ruïnós, perquè no s’ha obtingut res del que es pretenia, fora d’ocupar el poder i tenir uns càrrecs ben remunerats.

Recentment, l'exvicepresident del Parlament, Josep Costa, ha retret a diferents líders polítics com el mateix Gabriel Rufián i també a Oriol Junqueras d'haver canviat radicalment el seu discurs. "Molts ens sentim emprenyats amb la gent que renega del que vam fer i que diuen que som tarats els que ho defensàvem". Considera que el gir de guió de Rufián és el més vistós perquè "era una persona molt expressiva quan defensava una cosa i ara és igualment expressiva quan defensa el contrari. Això el poble no ho entén". En aquesta mateixa línia, també ha observat que Junqueras, des de la seva estada a la presó ha canviat, ja que segons ell, "era una persona admirada quan explicava que amb Espanya no hi havia res a negociar perquè mai no hi arribaràs a un acord i si hi arribes no el compliran. I ara afirma que hem de negociar i arribar a acords amb Espanya. Ara la gent no ho entén això".

A banda dels efectes que el dard de Rufián i la posterior redempció puguin tenir en les esquerdades relacions entre els socis de govern, la qüestió de fons rau en una manera de fer política  ―i Rufián no en té l’exclusivitat― en què compta més el recorregut mediàtic i la potencial viralització a les xarxes d’una declaració que el contingut de la mateixa declaració. Ens toca viure l’era de la ‘infoxicació’ i, en l’àmbit de la política, també s’imposa el tot s’hi val per ser el centre d’atenció. L’únic objectiu és no ser invisible, i per això el màrqueting del segle XXI s’ha apropiat de la frase “que parlin de mi, encara que sigui malament”. Resulta interessant, a la vista del rebombori provocat per aquest fet, llegir l’article d’en Víctor Alexandre titulat  ”Gabriel Rufián o la política de taverna del port”, on recorda el que diu la dita que ‘al setembre cadascú cull el que sembra’, i Rufián és la collita d’Esquerra a partir del moment que va decidir que li calia enviar gent al Congrés espanyol disposada a dir estirabots. Llegiu l’article tot seguit.

Gabriel Rufián o la política de taverna del port

Les declaracions del diputat d’Esquerra Republicana Gabriel Rufián, el 8 de juny passat, qualificant el president Puigdemont de “tarat”, per haver proclamat la independència (en comptes de convocar eleccions autonòmiques, oi que sí?), són d’aquelles que no tan sols es desqualifiquen soles sinó que ofereixen un retrat força diàfan del nivell intel·lectual i educacional del seu autor. No sobtarien gens venint d’un pinxo d’una taverna del port envoltat de la seva claca de abascales, però dites per un diputat català al Congrés espanyol en representació d’un partit que diu ser independentista i d’esquerres van molt més enllà, perquè desqualifiquen les sigles i fan que la gent, molt legítimament, es pregunti si Rufián, amb aquest comportament, no fa res més que el que s’espera que faci, que és dir en veu alta allò que la cúpula pensa o diu en veu baixa.

L’insult és tan greu que no pot ser negligit amb una simple desautorització verbal per part de Pere Aragonès i unes no menys simples excuses del diputat llengut. Un diputat que escup una injúria contra el president de Catalunya a l’exili i que, per extensió, desacredita l’escó que ocupa i el partit que representa, no pot continuar exercint i hauria de ser expulsat de la formació. I encara més quan, com és prou sabut, aquesta no ha estat ni molt menys la primera vegada que Rufián ha hagut de disculpar-se per comentaris tavernaris.

Però Esquerra no només no l’ha expulsat, sinó que aquests dies les patums del partit no han parat de passejar-se pels mitjans de comunicació dedicant-li lloances i ratificant-lo com un dels seus, ja sigui com a diputat a Madrid o com alcaldable a Catalunya. Fixem-nos en la insistència d’Oriol Junqueras afirmant que Rufián té “tota la confiança” d’Esquerra i que se sent “molt orgullós de la gent que sap rectificar”, i en la de Joan Tardà dient que el fet que Rufián s’hagi disculpat “l’honora”. S’adona de la maniobra, el lector? No en té res, de nova. És antiquíssima i es fa servir en àmbits molt diversos. Em refereixo a banalitzar una agressió mitjançant la victimització de l’agressor. Talment com si la presentació d’excuses esborrés l’agressió i ja no hi hagués cas. Així de fàcil. Es tracta de sacralitzar les excuses tot elevant-les a la categoria de virtut. A partir d’aquí, Rufián esdevindria una víctima dels qui exigeixen una acció dràstica d’ERC i critiquen l’operació de maquillatge que el partit li ha muntat.

Però hi ha un detall molt important que Junqueras i Tardà obvien deliberadament: Rufián no presenta pas de seguida i per iniciativa pròpia les seves excuses. És només arran del rebombori que s’ha creat i de l’ordre pública que li envia Pere Aragonès de viva veu, que Rufián s’excusa. I ho fa seguint el patró marcat pel Borbó emèrit, ara fa deu anys, quan, també forçat a l’ombra, va dir: “Lo siento mucho; me he equivocado y no volverá a ocurrir”. Minuts després d’aquestes paraules, totes les patums monàrquiques ja deien exactament el mateix que diuen avui Junqueras i Tardà: se sentien “molt orgulloses de la gent que sap rectificar” i consideraven que aquelles excuses “honoraven” l’agressor de Botsuana.

No cal dir que tota disculpa que no és espontània i que no ve del cor és més falsa que un euro de fusta. En aquest cas, seria pura xerrameca destinada més aviat a treure Esquerra del mal tràngol que no pas a treure’n Rufián. Diu la dita que al setembre cadascú cull el que sembra, i Rufián és la collita d’Esquerra a partir del moment que va decidir que li calia enviar gent al Congrés espanyol disposada a dir estirabots que li aportessin quota mediàtica en forma de tall de quinze segons reproduït per ràdios, teles i premsa digital com si fos un espot publicitari, un espot que, si s’hagués de pagar, seria prohibitiu.

Joan Tardà era una peça d’aquesta estratègia: “Mori el Borbó!”, “Perdoneu, però algú ho havia de dir!”, etc. I Rufián, després d’un temps de compartir-hi bancada, va ocupar el seu lloc i s’ha convertit en la cara visible d’Esquerra en el seu paper de guàrdia pretoriana de Pedro Sánchez, que només li vota en contra quan sap que el Gobierno té garantit el resultat favorable amb altres vots. Són escenificacions de cara a la galeria, ja que Sánchez sap prou bé que, si d’Esquerra depèn, té garantit el govern d’Espanya fins a la fi dels temps. Perquè, és clar, és que si no ve la dreta, eh?, i… ui, quina por! Sort en té Catalunya, del PSOE!

Gabriel Rufián no és únicament a Madrid per donar visibilitat mediàtica al seu partit, també hi és per complir la missió del poli dolent, que, com tothom sap, no és cap altra que la d’endolcir la imatge del poli bo. Tant l’un com l’altre pensen exactament el mateix, per això treballen plegats, però per obtenir els resultats que persegueixen necessiten que hi hagi contrast. Evidentment, no estem parlant de policies, sinó de la imatge clàssica dels dos plats de la balança. Hi ha empreses que sovint alternen aquestes dues figures per aconseguir un contracte més satisfactori en les negociacions. Esquerra també. La dolenteria de Gabriel Rufián ha permès que Pere Aragonès, ordenant-li una disculpa, es presenti com l’home assenyat que Catalunya necessita.

Víctor Alexandre

Escriptor

Article publicat al digital  elMón.cat  el dimarts 14 de juny del 2022

10 de juny 2022

Desànim polític

Qualsevol persona interessada amb la política catalana que ressegueixi les xarxes socials amb regularitat ha d’haver notat que, en els darrers mesos, s’ha produït una deriva dels postulats independentistes cap a un cert desànim. Prova d’això pot ser la desaparició progressiva de les estelades dels balcons i finestres dels pobles i ciutats. La darrera enquesta de la Generalitat assenyalava que el percentatge de catalans favorables a la independència és sensiblement inferior als contraris a la secessió. Es nota a les trobades familiars, amb amics, amb companys de feina, on fins fa poc partidaris i contraris a la independència discutien amb més o menys passió sobre el procés; ara sol imperar el silenci; diuen que és aigua passada. La pandèmia sens dubte hi ha influït, i també la crisi econòmica per la invasió d’Ucraïna. Però preval la decepció  i el desencís que molts independentistes han tingut amb els actuals líders dels partits separatistes.

Una part significativa del moviment independentista, aquell que es va mobilitzar el 2010 i va omplir avingudes i carreteres des de la sentència del Tribunal Constitucional contra el darrer Estatut de Catalunya, no entén el viratge cap a la moderació i el pragmatisme del Govern Aragonès. La taula per al diàleg proposada per Pedro Sánchez està congelada. Ha demostrat ser un miratge per a l’estratègia pactada d’ERC i PSOE del “qui dia passa any empeny”. Lluny queda aquell 9 de juny de 2017 ―acabem de complir el cinquè aniversari― en què el Govern de Catalunya, juntament amb tots els diputats independentistes al Parlament de Catalunya van anunciar la data i pregunta pel referèndum de l’1-O, en un acte solemne al Pati dels Tarongers del Palau de la Generalitat. En aquests cinc anys han passat moltes coses i poques de bones pel que fa a la nostra autoestima com a catalans. Des de l’empresonament i l’exili dels líders més preparats per plantar cara a l’Estat espanyol, fins a la repressió i persecució més brutal contra qualsevol intent de llibertat nacional del poble català.

No és gens estrany doncs que el sentiment independentista hagi anat minvant aquests darrers temps i el desànim hagi niat en el nostre imaginari col·lectiu. Després de 2017, Espanya ha aconseguit fer un "divide et impera" és a dir "divideix i regna" o el que ve a ser igual "divideix i guanyaràs". Les clavegueres espanyoles han atiat i provocat l'enfrontament entre els diferents col·lectius d'independents i els seus líders, fins a provocar la seva dissolució, desaparició o irrellevància electoral. Recordem per exemple, Primàries Catalunya', Moviment Corrent Roig, Suport Civil Català (SCAT), Front Nacional de Catalunya (FNC) i també el Partit Nacionalista Català (PNC), tots presentats a les eleccions del 14-F i que no van obtenir representació parlamentària.

Aquests darrers mesos s’estan aixecant algunes veus que demanen la creació d’un nou partit netament independentista que pugui escombrar del panorama polític català als tres partits (ERC, JxC, Cup) que maneguen avui el tema al Parlament. Totes aquestes veus diuen que, com sigui que els partits ‘tradicionals’ han esdevingut uns ‘traïdors’ a la causa de l’independentisme, cal un partit nou que arreplegui tot aquest sentiment de frustració i el lideri de forma majoritària. En principi sembla difícil que una nova formació, creada de bell nou i sense un líder potent i magnètic pugui tombar les estructures d’uns partits forts i creats algun d’ells des de fa desenes d’anys i amb milers de càrrecs que viuen del partit i que lògicament el voten a ulls clucs. No els interessa a aquests càrrecs que hi hagin dissidents dins el partit per poder mantenir així els seus sous i les seves prebendes.


El full de ruta de l'ANC, que va ser aprovat per àmplia majoria el passat mes de març, ha reobert un debat que no és nou en l'independentisme, especialment després de la tardor de 2017: la creació d'una candidatura que ompli un suposat "quart espai" en el si del moviment, al marge dels tres partits existents. L'èxit d'una opció com aquesta  ―que previsiblement optaria per una defensa radical de la independència, s'apartaria del debat ideològic i de la gestió del dia a dia, i miraria d'explotar el descontentament respecte de les tres formacions actuals― és ara com ara complicat. Potser el que caldria ara, més que la creació de nous partits, és una sacsejada equivalent a la que va viure el mapa polític del país del 2010 al 2015. Una mobilització que ho canviï tot. Aquest és l’argument que esgrimeix l’exvicepresident del Parlament de Catalunya,  Josep Costa, en el seu article titulat  ”Amb un nou partit no solucionarem res”, que podeu llegir a continuació.

Amb un nou partit no solucionarem res

Els partits polítics són un mal necessari. Són eines que arreu del món han corromput i fet malbé la democràcia. A més, la lluita de poder que és inherent al partidisme sol ser incompatible amb la bona política. Però encara no s’ha inventat el sistema democràtic sense partits. Per tant, no cal ni justificar que millor tenir-ne que ser governats per un sistema de partit únic, que és com funcionen moltes dictadures.

Per altra banda, la realitat és que a molts de nosaltres no ens calen partits per fer política. Perquè estem acostumats a la democràcia directa, a fer-la nosaltres sense delegar-ho en uns representants. De fet, la bona política, especialment la política transformadora, sovent es fa millor fora dels partits. Sobretot perquè requereix molt més que votar i sumar vots. L’activisme, la mobilització, els moviments amb capacitat real de canviar la societat, normalment xoquen amb els partits perquè aquests els tenen por. Més encara quan són al govern.

L’independentisme de base, molt majoritàriament, ha arribat a la conclusió que el partidisme és un dels principals problemes del moviment ara mateix. La lluita per l’hegemonia, l’ambició de sumar càrrecs i controlar institucions, ha desplaçat les estratègies compartides per fer la independència. En definitiva, els partits han demostrat que prioritzen la seua lluita pel poder, per uns interessos particulars, en comptes de la lluita per fer efectiva la República.

Una de les lliçons del 2017 hauria de ser que només votant no farem la independència. Hem votat i hem guanyat i encara no som independents. Per tant, l’evidència és clara. Per això seria un error pensar que els problemes que tenim s’arreglen només votant. O que hem de deixar de votar a uns i votar uns altres i ja està. La qual cosa inclou la idea de crear un nou partit. Partits i llistes noves en sorgeixen cada vegada que hi ha eleccions, i de la majoria no n’arribem a saber mai res, més enllà de trobar paperetes desconegudes el dia de les eleccions.

Si m’ho permeteu, només als partits els interessa fer-nos creure que tot el nostre poder rau en una urna i una papereta. Certament, molts milions de paperetes donen molta força i molta legitimitat. I a tothom li agrada poder votar una opció que el representi bé. Però sense les desenes de milers de persones que quan ha calgut han posat i defensat les urnes, i comptat els vots, la força de les paperetes no s’hauria pogut expressar. Ni més ni menys.

La mobilització independentista que va començar el 2009 es podria dir que va afavorir l’aparició d’un nou partit. Era fins a cert punt lògic en un context (el segon tripartit) en què cap opció representava els activistes que s’havien organitzat per escampar el moviment de les consultes populars. Però Solidaritat amb prou feines va entrar al Parlament (gràcies a la potència d’un lideratge com el de Joan Laporta) i en va desaparèixer a les següents eleccions.

El sorgiment d’un nou partit nacionalista/independentista és el menor dels impactes que l’inici del procés va tenir sobre el mapa polític. La majoria dels partits actuals són els mateixos, però el procés els va canviar poc o molt a tots. Qualsevol semblança del Parlament actual amb el de fa 13 anys és pura coincidència. Partits que s’han refundat, que s’han trencat, que han canviat de líders, de sigles, de programa, de política d’aliances. El panorama ha variat com de la nit al dia.

El 2015, amb les eleccions plebiscitàries, molta gent que 5 anys abans ni s’imaginava fent política, es va trobar a una llista transversal com era Junts pel Sí. Unes noves sigles, amb nous líders i amb una proposta trencadora: declarar la independència. Aquesta llista va capgirar completament el relat, la dinàmica de competició entre partits i va mobilitzar molta gent que no participava mai en campanyes electorals. Coses que un nou partit no hauria pogut aconseguir.

En certa manera, recuperar la dinàmica de partits ben estructurats i endreçats i que competeixen per l’hegemonia és recuperar la normalitat autonòmica. Fins i tot si algun dels partits fa un discurs rupturista o que pretén donar compliment al mandat de l’1-O. En aquest context, entrar en el joc dels partits amb una nova opció, amb tots els obstacles que es trobaria per competir en igualtat de condicions, no és cap garantia de canviar el panorama.

Per això més d’una vegada he defensat que per malbaratar el seu esforç, creant partits de futur incert, millor no treure els activistes del carrer. La seua força és molta més que la de qualsevol votant, i fins i tot que la de qualsevol militant de partit. El que cal ara és una sacsejada equivalent a la que va viure el mapa polític del país del 2010 al 2015. Una mobilització que ho canviï tot. Més que competir amb les seues regles, es tracta d’obligar-los a jugar amb les nostres i de marcar-los de ben prop.

Cal, en definitiva, que cap partit pugui donar per suposat que seguirà existint en 5 anys i que cap polític pugui donar per suposat que seguirà tenint càrrec a les pròximes eleccions. Sabem com fer-ho perquè ja ho hem fet.

Josep Costa

Polític i jurista

Article publicat al digital  elMón  el dissabte 04 de juny del 2022


30 de maig 2022

Vox està a l’aguait

Com si fos una gota malaia, cada dia ens arriben notícies de les actuacions, declaracions, atzagaiades, insults i altres bufonades d’aquest partit que té nom de diccionari i que ens serveixen per posar-nos les piles als que les escoltem. El seu assentament com a quarta força del Parlament de Catalunya fou una nefasta notícia per la totalitat de partits que, dins la ben entesa transversalitat que ha de caracteritzar el teixit ideològic d’una democràcia sana, componien fins llavors el mapa polític català. De l’esquerra fins a la dreta, tots ens vàrem preocupar i amb raó.

Ara hem conegut que Vox s’ha compromès a “suspendre l'autonomia catalana fins a la derrota sense pal·liatius del colpisme” al seu programa electoral per als comicis a Andalusia. Al primer punt del centenar de mesures que proposen per a la Junta d'Andalusia reclamen depuració de responsabilitats civils i penals per als líders independentistes. A més, també plantegen la il·legalització de partits, associacions o ONG que “persegueixin la destrucció de la unitat territorial” de l'Estat, així com acabar amb l'estat de les autonomies per convertir-lo en “un estat de dret unitari” i suspendre les policies autonòmiques fins a fer efectiva l'equiparació salarial real entre tots els cossos policials. El verdader perill de Vox es mou al voltant d’un concepte ben conegut: el populisme que s’articula sobre la maquinació d’enemics artificials i grups adulteradament rivalitzats. A ells els hi és indiferent si es tracta de “comunistes” o “indepes”, l’important és alimentar els inputs de fòbia prèviament instal·lats en el seu potencial electorat.

El populisme social-espanyolista de Vox és un vell problema d’Espanya i també de Catalunya. Una trampa que, en el passat, va condemnar a la misèria a moltes famílies del país. Avui en dia, quan veiem alguns catalans —d’aquests que es fan dir “d’ordre”— que abans havien votat a CiU i que ara voten el  partit de Santiago Abascal, a molts ens ve a la memòria el tèrbol atzar de molts homes de la Lliga Catalana, industrials, terratinents i gent adinerada, tots amants de Catalunya i els seus costums, que davant del terror dels ‘rojos’ van creure en l’opció de finançar l’alçament dels sollevats el juliol del 1936. L'esquerra governant espanyola té per costum atiar el fantasma del perill de Vox per vendre's com el mal menor davant els seus socis d'investidura. És un recurs constant cada vegada que l'executiu de Sánchez exigeix suport parlamentari per a les seves tesis a aquesta majoria d'investidura que, com és sabut, se sustenta bàsicament en els republicans catalans. És cert que l'independentisme va obtenir de Pedro Sánchez els indults. Era la part no escrita, i no per això menor, de l'acord d'investidura. Tan cert com que després d'aquesta concessió, l'executiu sembla recórrer sempre a la mateixa estratègia, instrumentalitzant el partit d’Abascal per tal de ratificar en el pensament col·lectiu de la ciutadania espanyola que si no se la vota a ella, aquí es troba Vox, aguaitant, al costat de l'allargada ombra d'Abascal.

Vox està aconseguint radicalitzar a la resta de partits que entren en el seu marc. Estan assumint que els discursos incendiaris i xenòfobs són acceptables en un Estat de Dret i en una societat democràtica. Quan Abascal fa determinades declaracions contra la immigració o l’ultranacionalisme espanyol, els líders polítics o inclús el Partit Socialista es plantegen determinades mesures per a Catalunya. Aquest és doncs el perill que existeix enfront aquest embat de l’extrema dreta. Que ens ho puguem creure o no depèn dels resultats que el partit d’Abascal vagi obtenint en les diferents conteses electorals que es vagin produint a Catalunya i Espanya. Fins ara les notícies no deixen de ser preocupants, sobretot per la nostra Nació, ja que no hem de perdre de vista que l'Estat unitari i centralista continua sent el projecte de Vox per a Espanya, però això no li impedeix formar part del Govern d'una Comunitat, ni al PP acceptar-ho, com acaba de passar a Castella i Lleó i com versemblantment passarà a Andalusia primer i potser al Govern de la Nació després. És interessant llegir les consideracions que en fa sobre aquests aspectes de l’actualitat política espanyola, l’eminent jurista espanyol, Javier Pérez Royo, catedràtic de Dret Constitucional a la Universitat de Sevilla, en l’article ’Al voltant de les nacionalitats’  on assegura que “la fermesa de Vox ha fet recular els dirigents del PP. Si això és així en aquest moment, què no passarà amb Vox al Consell de Ministres?”. Podeu llegir l’article d’aquest gran jurista tot seguit

Al voltant de les nacionalitats

En el primer avantprojecte de la Constitució, que es va publicar al Butlletí Oficial de les Corts, l'article 2 estava redactat en els següents termes: “La Constitució es fonamenta a la unitat d'Espanya i la solidaritat entre els seus pobles i reconeix el dret a l'autonomia de les nacionalitats i les regions que la integren”.

Sembla fora de cap dubte que el constituent espanyol de 1978 va tenir clar des del primer moment, encara que no les esmentés pel seu nom, que a Espanya no hi havia només regions, sinó també “nacionalitats”. La inclusió de les nacionalitats al text constitucional no es va produir  a conseqüència d'una carambola inesperada, sinó que hi va estar des del principi. Tot i que la redacció de l'article 2 va experimentar diversos canvis al llarg de l'etapa constituent, pel que fa a la unitat d'Espanya i a les nacionalitats i regions com els elements que la integren, no hi va haver cap canvi.

En realitat, l'acord sobre la seva inclusió a la Constitució va ser gairebé unànime. Tan sols Aliança Popular es va posicionar en contra de la seva inclusió. És a dir, 16 escons representatius del 8,21% dels vots vàlidament emesos van estar en contra que el terme ‘nacionalitats’ s'incorporés a la Constitució.

Sense el cop d'estat del 18 de juliol del 1936 i la posterior guerra civil, és possible que el terme ‘nacionalitats’ no s'hagués incorporat a la Constitució a Espanya. Tots els territoris constitutius de l'Estat “integral” de la Constitució de 1931 havien acceptat la seva definició constitucional com a “regions” i del que s'estaven ocupant era iniciar l'exercici del dret a l'autonomia mitjançant l'aprovació del corresponent Estatut. Sense el cop d'estat i la guerra civil és pràcticament segur que, abans que acabés la dècada, Espanya estaria configurada íntegrament per regions autònomes, possiblement les que havien estat identificades com a tals a la Llei del Tribunal de Garanties Constitucionals.

Però el cop d'estat es va produir i el projecte de descentralització política que es va iniciar el 1931 amb vocació de projectar-se de manera generalitzada a tot el territori, va ser arrencat d'arrel. No va desaparèixer del tot dels programes polítics de diferents partits, però sí de la pràctica política. Caldria esperar que es comencés a albirar la fi del règim del general Franco, perquè la descentralització ocupés de nou un lloc destacat a l'agenda política. I és en aquest moment quan el terme nacionalitats s'insereix en el debat. L'experiència descentralitzadora de la Segona República havia de figurar d'alguna manera a la Constitució que hauria de substituir les Lleis Fonamentals del Règim de Franco.

Pel que fa al debat de l'article 2 de l'Avantprojecte de Constitució del 5 de gener de 1978, es va forjar el consens constituent, amb base en el qual s'ha construït l'experiència democràtica més perllongada de la història d'Espanya.

Aquest consens constituent pateix un procés d'erosió des de gairebé començaments del segle XXI, però s'està accelerant de manera molt notable des que l'extrema dreta ha aconseguit tenir una representació política autònoma de mida considerable al sistema polític espanyol. Vox ha deixat clar des que va irrompre al panorama polític que no reconeix no ja l'existència de nacionalitats, sinó que no està d'acord amb la constitució de les regions a comunitats autònomes. L'Estat unitari i centralista continua sent el projecte per a Espanya. Això no li impedeix formar part del Govern d'una Comunitat Autònoma, ni al PP acceptar-ho en aquesta condició, com acaba de passar a Castella i Lleó, i com versemblantment passarà a Andalusia primer i al Govern de la Nació després, si els números ho permeten en aquest segon cas.

Tenir al Govern de l'Estat, de diverses comunitats autònomes i d'un nombre rellevant de municipis a un partit que està radicalment en contra del nucli essencial del pacte constituent, es pot convertir en un punt de no retorn. Especialment, quan al PP, com hem vist aquesta setmana passada, li tremolen les cames quan els seus màxims dirigents, Alberto Núñez Feijóo i Elías Bendodo, el primer a Catalunya i el segon en declaracions a El Mundo, s'introdueixen al jardí de les “nacionalitats”. La fermesa de Vox ha fet recular els dirigents del PP. Si això és així en aquest moment, què no passarà amb Vox al Consell de Ministres?

Ningú no es pot enganyar, perquè estem avisats. Vox s'està presentant a pit descobert de la mateixa manera que ho va fer Donald Trump el 2016.

Veurem.

Javier Pérez Royo

Jurista

Article publicat al digital  elDiario.es  el dimecres 25 de maig del 2022

(article traduït de l’original castellà per la secretaria de l’UCS)

23 de maig 2022

Juan Carlos “el campechano”

Segons el diccionari de la Reial Acadèmia Espanyola, "campechano"  és aquella persona que es comporta amb senzillesa i cordialitat, sense imposar distància en el tracte. També qui és franc i està disposat "per a qualsevol broma o diversió". L'adjectiu "campechano" referit a Joan Carles I es va començar a utilitzar en cercles periodístics i polítics a principis dels anys 90. El mèrit propi i principal de Joan Carles en la construcció de la seva "campechanía" fou la naturalitat. Fins a l’abdicació el juny del 2014, el rei d’Espanya havia compaginat la seva imatge de “campechano” amb una vida farcida d’amistats i negocis tèrbols, donant l’esquena a la realitat social del seu país. Tot plegat va ser possible per la permissivitat de molta gent, la que tenia poder i raons per protegir-lo: els empresaris, per tenir privilegis econòmics aprofitant les relacions amb monarquies del Golf, i els partits polítics i altres institucions de l’Estat, per mantenir estable la democràcia.

Fa temps, però que aquesta ‘campechania’ de l’emèrit es podia haver acabat, quan semblava que no podria tornar mai més a Espanya, després de l’exili forçós a Abu Dhabi. No és estrany, tenint en compte que durant el seu regnat va fer gairebé sempre el que va voler, fins que les seves actuacions van esquerdar la protecció que el règim del 78 li havia construït. Res d’això és cert en aquest lamentable país anomenat Espanya. El rei emèrit ha tornat i no d’amagat com podria fer-ho si mantingués un bri de vergonya, sinó amb tota la impunitat de qui es veu inviolable  davant la llei. Com va dir l'actual ministre de Consum, Alberto Garzón, en referir-se al capítol de la visita de Juan Carlos de Borbó a Espanya: "Estem davant l'expressió més clara de la impunitat amb què s'ha treballat des de la Casa Reial i des de la Direcció de l'Estat. Estem parlant de la impunitat d'un delinqüent acreditat, acreditat a més per ell mateix”. 

És clar que el rei emèrit no ha entès res. Si el que pretenia la casa del rei era que el retorn de Joan Carles fos discret i de baix perfil, es va trobar que la seva arribada fou retransmesa en directe i preparada al detall. Primer, perquè l'emèrit baixés per l'escala de l'avió privat que el va portar fins a Vigo sol, sense res ni ningú que tapés el pla, i, segon, saludant tots aquells que el voldrien victorejar i a la premsa que l'esperava. Com en els vells temps, el rei “campechano” comportant-se com sempre. Com si no hagués passat res, com si això del frau a Hisenda, les comissions, els diners en paradisos fiscals, els regals milionaris a les seves amants o els dos anys fora d'Espanya no haguessin existit. Ell, com diu la cançó, està convençut que continua “siendo el rey”.

El malestar de la Zarzuela, i també del Govern, ha de ser majúscul, ja que demanen discreció i, en el cas de l’executiu, explicacions. Però ja s'ha encarregat l'emèrit que això no sigui així. Ha marcat els ‘tempos’, ha filtrat, a través dels seus amics, les seves intencions, el pla de viatge, i està complint, fil per randa, el guió que havia dissenyat. I ho fa envoltat d'uns cortesans que no li demanen comptes, entre ells, la dreta d'aquest país que no creu que Joan Carles hagi d'explicar res a ningú. Oimés, ahir el PP va acusar el Govern de Pedro Sánchez d'afeblir les institucions de l'Estat, amb la seva actitud davant el retorn de l'emèrit. Espectacle particularment vergonyós fou la seva arribada al Club Nàutic de Sanxenxo, perquè recordem que ha tornat, no per rendir comptes, sinó per anar-se'n a regatejar. Veurem com serà la trobada entre els dos reis a la Zarzuela, prevista per dilluns, perquè fins aleshores l'emèrit haurà tingut temps d'exhibir-se tant com vulgui. Joan Carles no ha fet cap esforç per entendre que les coses ja no són com abans i això que l'únic responsable del canvi és ell.

Sembla doncs que el silenci i l’opacitat pretesament establerta pels fidels a l’emèrit, s’ha blindat encara més amb les actuacions dels jutges i els polítics espanyols que, com escriu l’escriptora i periodista, Pilar Rahola, en el seu article titulat ”L’omertà borbònica”, fan bona la idea que el problema d’Espanya no són les clavegueres de l’Estat, sinó que l’Estat és la claveguera. Podeu llegir tot seguit aquest article.

L’omertà borbònica

Escriu el periodista Ignacio Escolar en el seu article a eldiario.es: “només aquells que prefereixen viure en la ignorància poden avui oblidar que Espanya va tenir durant dècades, com a cap d’estat, un defraudador fiscal que cobrava comissions milionàries de dictadures a canvi de favors mai no explicats. A un patriota que demanava exemplaritat als espanyols cada Nadal mentre amagava la seva fortuna a Suïssa”. Aquests que “prefereixen viure en la ignorància” són una legió tan gran a l’estat espanyol que el focus no es pot posar en la manca d’escrúpols del Rei comissionista i defraudador, sinó en l’entramat de poders fallits que han permès, protegit i blindat la seva corrupció i els seus abusos. I ara, sense cap sentit de la vergonya, han facilitat el seu retorn.

En conseqüència, a la pregunta de per què torna Juan Carlos, la resposta és una metàfora de la corrupció sistèmica de l’Estat: el Rei comissionista i defraudador (que manté la seva residència fiscal a Abu Dhabi per no haver de pagar impostos), torna perquè li rota, com sempre ha fet al llarg del seu reialme. És a dir, torna perquè continua gaudint de l’espessa omertà que sempre l’ha protegit. Per això ho fa sense cap discreció, ni prudència, sinó a l’engròs, viatjant en jet privat de superluxe, matriculat a Aruba, directe d’Abu Dhabi a Vigo, que costa 7.000 euros l’hora, de manera que el passeig suma al voltant de 60.000 euros. I no torna per donar explicacions, o fer alguna mena de gest de penitència, sinó per continuar exhibint la seva vida de luxe, participar en unes regates amb el seu vaixell “Bribón”, i ser rebut per la colla de cortesans esperpèntics que li aplaudeixen les gràcies. Amb les televisions de tot l’Estat seguint l’espectacle, com si no arribés “el gran trampós, l’home més desacreditat d’Espanya” (segons l’expressió feliç de Carlos Elordi), i protagonista d’un escàndol espuri de dimensions enormes, sinó una estrella de Hollywood. És tal la vergonya i el deliri, que gent seriosa com Esther Palomera ho consideren un míssil a la imatge de la institució. “No es recorda un major exercici d’autodestrucció!”, deia en un article.

Com és possible que s’hagi produït un excés tan brutal de desvergonyiment, que ha escandalitzat tota la premsa internacional, i que només és equiparable a la humiliant cerimònia dels franquistes, quan van portar a les espatlles el fèretre de la mòmia de Franco, en treure’l del Valle de los Caídos? Certament, resulta incomprensible la tossuderia d’Espanya per no perdre cap oportunitat de semblar una monarquia bananera reaccionària i antimoderna. La violència contra els ciutadans i les urnes, el Primer d’Octubre del 17, ja va ser una mostra eloqüent. El patètic retorn de Juan Carlos n’és una altra.

Cal fer-se, doncs, la pregunta. Com és possible que el Rei que es va embutxacar milions d’euros aprofitant-se de la seva posició, que cobrava comissions a dictadures del petrodòlar, tenia diners a paradisos fiscals, defraudava Hisenda amb milions d’euros, gaudia d’una vida d’amants i luxe gràcies al benefici dels diners públic, i sortia en sumaris judicials d’altres països i fins i tot era acusat per la Fiscalia del Suprem d’haver comès un mínim de 13 il·lícits penals, com és possible que torni com un reietó feudal, sobrecarregat de luxe, i rient-se dels ciutadans en pròpia cara? La resposta té múltiples arestes i una quantitat ingent de responsables. El primer, la mateixa tradició borbònica, emparada sempre en el lladrocini familiar i la impunitat dels poder públics. Es podria dir, en termes moderns, que la corrupció està en l’ADN dels Borbons, tant com ho està la protecció que tots els estaments de l’Estat els hi han proporcionat. I és així des de Felip V, perquè els Borbons han representat el blindatge de la unitat d’Espanya, el símbol institucional i repressiu de la indivisibilitat, per damunt de les nacions i les seves voluntats. De fet, així mateix m’ho va dir Juan Carlos quan vaig trobar-me amb ell a la Zarzuela i li vaig parlar del dret a l’autodeterminació. Any 1995: “le he prometido, en el lecho de muerte de mi padre, que nunca se rompería España. Y te recuerdo que soy el jefe de las fuerzas armadas”. Més claredat, impossible. Aquest és el primer motiu pel qual esdevé impune: ell mateix és el blindatge contra qualsevol vel·leïtat independentista. No oblidem el paper de Felip VI el 3 d’octubre...

Es podria dir, en termes moderns, que la corrupció està en l’ADN dels borbons, tant com ho està la protecció que tots els estaments de l’Estat els hi han proporcionat. I és així des de Felip V, perquè els Borbons han representat el blindatge de la unitat d’Espanya, el símbol institucional i repressiu de la indivisibilitat, per damunt de les nacions i les seves voluntats.

D’aquest primer motiu en pengem tots els altres. Per això va ser imposat pel dictador Franco, perquè el retorn del Borbó era el nus que ho deixava tot lligat. I per això mateix, a partir d’aquell moment, se li han tapat totes les misèries, inclòs l’obscur episodi dels seus contactes amb els colpistes del 23-F. Per cert, ja n’hi ha prou de la cantarella, repetida per tots els corifeus, a banda i banda ideològica, que va ser l’artífex de la transició. No és veritat, però a més és un menyspreu a tots els ciutadans i partits que varen lluitar per la democràcia i als quals, amb aquest axioma, se’ls relega a la categoria de societat immadura, necessitada de la intervenció del pater reial. Per citar novament Elordi, Juan Carlos només va ser “un subjecte passiu del procés dissenyat per altres”, i el seu paper es va limitar a no oposar-se a un canvi de règim, per tal de no quedar fora de la història.

A partir de la transició, la figura del Rei com màxim guardià de la unitat es va solidificar definitivament, i tots els poders de l’Estat, des dels polítics o judicials, fins als mediàtics, han actuat de manera servil per blindar la institució i la seva missió patriòtica. Durant dècades, malgrat saber-se la corrupció sistèmica que li permetia engrandir la seva fortuna (i de la qual no es coneix xifra exacta), les seves alegries amb amants de tot pelatge, els seus safaris per massacrar pobres animals i les seves comissions vergonyoses, el Rei va gaudir del silenci periodístic i polític, convertit en una autèntica omertà. I després, quan el silenci va esclatar, especialment gràcies als escàndols que es varen conèixer fora d’Espanya (com els 65 milions d’euros en un banc suís, provinents d’Aràbia Saudí), la maquinària de l’omertà judicial va posar-se en marxa amb precisió implacable. Així, les carpetes obertes per Anticorrupció quedaven arxivades per la Fiscalia del Suprem, per “prescripció dels fets” i “protecció dels actes durant el seu regnat per la figura de la inviolabilitat constitucional”. La resta de possibles delictes estaven emparats també per la inviolabilitat de la Corona. És a dir, el motiu no és que no s’haguessin produït els actes il·lícits, sinó que el Rei era inviolable davant la llei. I els milions defraudats a Hisenda quedaven regularitzats de manera molt sospitosa, atès que va pagar quan es va saber públicament que estava sent investigat. A sobre no va pagar tots els diners defraudats, sinó només pels anys en què podia ser jutjat penalment, perquè ja no era rei. I a sobre ho va fer amb un “préstec” d’uns empresaris amics.

Tot sumat, un reiterat capteniment corrupte i immoral que van silenciar els periodistes, varen callar els polítics i varen permetre els jutges, fent bona la idea que el problema d’Espanya no són les clavegueres de l’Estat, sinó que l’Estat és la claveguera. Per això el Rei defraudador, comissionista, puter, assassí d’animals, que amassà una fortuna i és amant del superluxe pot tornar, lliure de pols i palla. Perquè la corrupció a Espanya és impune quan es fa en nom de la pàtria.

 Pilar Rahola

Periodista

Article publicat al digital   EL NACIONAL  el diumenge 22 de maig del 2022

 

 

17 de maig 2022

“Todo por la Patria”

Fa gairebé dos anys l’ARMH (“Asociación para la Recuperación de la Memoria Histórica”), va demanar a Pedro Sánchez que el Gobierno’ retirés de totes les casernes el lema “Todo por la patria”, assenyalant que aquest lema ‘fou una imposició dels colpistes del 18 de juliol del 1936’. Aquest lema fou instaurat pel dictador Franco, en plena Guerra Civil, per diferenciar entre patriotes i antipatriotes, reprimint violentament els que no pensaven com ells. Amb això intentaven justificar l’assassinat de milers de civils, l’empresonament de més de mig milió de persones, les humiliacions públiques i les violacions de milers de dones, les morts, lluny de casa seva, de centenars de milers de persones exiliades. Tot això van fer-ho, no només per una ideologia feixista, ni per negar-se a la democratització del país, ni per defensar els privilegis de classe dels terratinents, adinerats i jerarques de l'Església catòlica; ho van fer “Todo por la patria”, és a dir, per salvaguardar l’essència de la unitat d’Espanya.

A partir d'aquell moment, la frase va quedar impregnada d’aquesta connotació. ¿Com podem explicar als descendents d'aquells milers d'espanyols assassinats o perseguits, que el lema sota el qual van ser condemnats, segueix encara vigent avui? Doncs molt fàcil: només cal veure i llegir les notícies que un dia rere l’altre, es succeeixen dins d’aquesta ‘democràcia plena’ que s’anomena “España”. Aquestes darreres setmanes hem vist com esclatava l’escàndol del ‘Pegasus’ amb centenars d’espionatges a telèfons de polítics, advocats, periodistes i ‘tutti quanti’ que podien ser sospitosos de fer ferum d’independentisme. I surt la inefable ministra de Defensa, Margarita Robles, dient que s'està acusant el CNI sense proves, defensant la legalitat de totes les actuacions de l'organisme d'intel·ligència, justificant l'operació d'espionatge amb l'argument de: ‘¿què ha de fer un Estat quan algú declara la independència?’. Doncs tot, per la ‘unidad’ de la Pàtria.

De les actuacions fetes amb l’excusa del “Todo por la Patria”, hem passat ara a les excuses de les ‘Razones de Estado’. La “raó d’estat” ho justifica tot, després que s’hagi adobat tant el terreny perquè floreixi la llavor de l’espanyolisme i els sembradors ―C's,PP i Vox― hagin fet tan bona feina. Hem passat temps argumentant i defensant que a Catalunya hi havia una bona convivència i que no hi ha cap divisió a la societat. Potser ara no podríem estar-ne tan segurs, ja que una part d’aquesta societat, la que es va revoltar l’1-O, està cansada i poc reactiva i una altra part  ―que al principi s’ho mirava expectant―  ara s’ha revelat en contra de la primera acceptant, sense traves, la “raó d’estat” per justificar totes les accions encaminades a sufocar la pulsió independentista.

Res del que surti de les clavegueres de l’estat està mal fet si es fa contra l’independentisme. L’espionatge, el poc aclarit atemptat de la Rambla de Barcelona i tantes coses que no sabem, però que, quan les sapiguem, totes elles tindran una “raó d’estat”. Per exemple, Ada Colau, és un personatge enigmàtic. No s’entén el seu ascens fulgurant de l’activisme a la política i a l’alcaldia de Barcelona. Si us passeu la pel·lícula dels esdeveniments que van del 2013 al 2015, sembla que estiguin rodats en càmera ràpida. Salvar a Iniciativa Verds  ―la marca blanca del PSC, que estaven amb l’aigua al coll pràcticament ofegats― i guanyar unes eleccions de manera fraudulenta, amb una mentida que va ressonar amb força a tots els mitjans de la caverna, desbancant a Xavier Trias, com després desbancaria a Ernest Maragall amb una altra maniobra indecent a través d’un personatge nogensmenys enigmàtic, Manuel Valls. La ‘raó d’estat’, el ‘dret penal de l’enemic’… anem aprenent conceptes que ens ajuden a situar-nos i a enfocar bé el camí.

L’obsessió per la unitat territorial, la tenen molt arrelada a l’Estado espanyol i la ‘raó d’estat’ és el joc brut per mantenir aquesta unitat. L’espionatge dels telèfons de l’Ernest Maragall  i de l’Elsa Artadi mentre negociaven per l’alcaldia de Barcelona, descobert aquests dies dins l’operació ‘Pegasus’, per a impedir un pacte independentista, com ho explica, Vicent Partal, en el seu editorial titulat  “Colau, Maragall, els espies i els borratxos de la raó d’estat”, mostra d’una manera molt crua que no hi ha límits per a la ‘raó d’estat’ espanyola i el ‘Todo por la Patria’ que citàvem abans. Llegiu l’article, si voleu, tot seguit.

Colau, Maragall, els espies i els borratxos de la raó d’estat

El concepte “raó d’estat” ha acompanyat el desenvolupament de l’estat modern com la definició d’una de les seues pitjors conseqüències. Malgrat l’origen italià de la idea, hom l’atribueix al cardenal Richelieu, perquè la seua posició durant la guerra dels Trenta Anys, en favor del protestantisme ―essent ell mateix catòlic― va marcar per sempre la manera de fer la política. Richelieu tenia por que el poder de l’emperador catòlic romà fos excessiu per a la monarquia francesa i per aquesta “raó d’estat” va contradir les seues conviccions més íntimes i va passar a moure’s, segons la coneguda frase, “entre allò que la consciència permet i allò que requereix la resolució dels afers públics”. El cinisme es va apoderar de la política i la “raó d’estat” va desplaçar cada vegada més la decència personal, els valors i la ideologia i tot dels governants.

D’ençà d’aleshores, aquesta invocació a la “raó d’estat” s’ha convertit en una pantalla perfecta per a permetre a qualsevol polític de fer totes les coses que repugnarien a la consciència, fins i tot la pròpia, o que no es podrien explicar sense tornar-se roig com un tomàquet. Bàsicament perquè adduir la “raó d’estat” per a fer qualsevol cosa és una de les maneres més evidents de dotar de legitimitat, si més no de legitimitat retòrica, qualsevol política que vulgues fer. Qui caram, així en abstracte, s’oposarà a la raó d’estat? Qui s’oposarà a una imperiosa necessitat del conjunt de la nació?

Però el problema de la raó d’estat, com es va descobrir de seguida, són els límits. Que desapareixen com per art de màgia. En el moment que acceptes de justificar-te amb la raó d’estat és gairebé impossible de no repetir la carta, tan còmoda com és. Invocar la raó d’estat, sobretot quan els altres l’accepten sense crítiques, és perdre qualsevol constrenyiment, deixar de patir pels límits que marquen què pots fer i què no, sentir-te sobirà absolut. Per això no és estrany que aquells qui la fan servir una vegada i una altra acaben perdent el nord i la decència, sovint embriagant-se de poder, fins que un dia cometen un error que de tan gros que és, de tan enorme, esdevé inexplicable, indecent. I sol ensorrar-ho tot.

Això ve a tomb de la notícia que vam saber ahir, per una informació de La Vanguardia, que l’estat espanyol havia fet servir l’espionatge també per a evitar que ERC ―Ernest Maragall, en concret― pogués pactar amb Ada Colau i esdevenir batlle de Barcelona. I la història és particularment interessant per tres motius.

El primer és que posa en relleu una altra volta que per a l’estat espanyol aquestes diferències internes que tant angoixen els independentistes no existeixen: simplement tots som l’enemic. Ja ho hauríem pogut entendre quan, en la primera llista del Pegasus, apareixen com a investigats polítics com Ferran Bel, Marc Solsona i Marta Pascal, que no podien estar més allunyats de l’estratègia de la confrontació. Però ara, per si calia, encara tot es fa més clar. Un pacte entre ERC i els comuns és precisament allò que ha cercat amb afany un sector d’Esquerra, com una manera de desfer-se del bloc independentista i un vehicle per a fer entrar el país en una nova etapa política en què la independència reste aparcada. Però per al govern espanyol Esquerra, per més predisposada que estiga a acceptar-ho tot i a aguantar el que siga, simplement és l’enemic, forma part de l’enemic i, per tant, farà qualsevol cosa per afeblir-la. La veritat és que jo no confie gens que Esquerra aprenga la lliçó i actue en conseqüència, però he de dir també que tampoc no sé quant de temps podrà resistir defensant una posició que les obvietats contradiuen i ridiculitzen.

La segona lliçó interessant que es pot extreure d’aquesta situació que acabem de saber és la ceguesa que causa sempre la raó d’estat en qui la fa servir. I ací és on es creen oportunitats magnífiques. Ho he explicat abans: en termes polítics, per a Espanya seria molt important i li donaria una gran seguretat en el futur que ERC es despenjàs del bloc independentista i s’instal·làs en una mena de nou tripartit. Això faria que el país abandonàs l’eix Catalunya-Espanya en favor de l’eix dreta-esquerra. Però els obsessiona tant la por que tenen de l’independentisme i la constatació ―que ells sí que tenen i creuen― que la independència és possible en qualsevol moment, que simplement perden el nord i alhora la capacitat d’anàlisi. Fins al punt que quan Ernest Maragall guanya les eleccions, en compte de pensar que Maragall i Colau governant junts podrien formar una nova centralitat i obrir una nova etapa, només hi veuen un terrible independentista manant al cap i casal i embogeixen. I què fan? Maniobrar com siga ―si han espiat, què més no hauran arribat a fer?― per impedir-ho. A qualsevol preu.

Finalment, el tercer aspecte interessant que es desprén de tot plegat és l’aclariment ja gairebé definitiu del paper d’Ada Colau i els comuns com a instrument privilegiat de l’estat per a frenar l’independentisme. Això ―tornem-hi― ja era visible, però ara s’ha documentat molt més. Evidentment, la batllessa pot dir que no en sabia res, però l’acumulació de fets estranyament casuals que sempre l’afavoreixen a ella ja és d’una dimensió monumental. I cada vegada és més difícil de creure que no n’és conscient, del joc a què juga. En primer lloc, Colau aprofita d’una manera completament indigna una maniobra de la caverna, la famosa mentida sobre Xavier Trias i els diners inexistents a Suïssa, per a arribar a la batllia, tot derrotant CiU. I quan es descobreix la mentida no demana mai excuses per allò que havia arribat a dir ni expressa tristesa per haver estat protagonista de l’afer. Però és que, a més, a les eleccions següents accepta els vots de l’ultra Manuel Valls per a tornar a ser batllessa malgrat que Esquerra Republicana havia guanyat les eleccions. I ara descobrim que tot això passa amb l’agreujant que, en aquell moment, algú espia telèfons i influeix, doncs, de manera directa en el resultat de les negociacions. Tot això partint de la base, i dient per escrit a un jutge que per a Espanya és imprescindible que la batllessa siga Ada Colau. Com siga.

Deia abans que el problema principal de la raó d’estat és que els qui s’acostumen a fer-la servir amb regularitat ―siguen de dretes o d’esquerres, que això tant hi fa― al cap de poc temps solen entrar en una deriva que els porta inevitablement a cometre errors enormes i ben sovint a propiciar situacions completament contràries als seus interessos. Emborratxar-se del poder que t’atorga gaudir del deep state i les seues extraordinàries funcionalitats, generalment té una ressaca molt i molt amarga. Per això estic convençut que les conseqüències del Pegasus, que tot just si comencem a descobrir, significaran el moment més decisiu en la política catalana d’ençà del Primer d’Octubre i la proclamació de la independència. I l’error més important d’Espanya d’aquests darrers anys.

PS. Una de les coses més tenebroses de l’afer Pegasus és que no sabem si continuen espiant ―que segurament sí. Ni sabem què més fan de manera il·legal per a incidir en la vida política catalana. Però una cosa sí que és clara: si fa quatre anys evitar que Maragall fos batlle de Barcelona era una “raó d’estat”, res no fa pensar que no ho continue essent encara avui.

Vicent Partal

Periodista

Article publicat al digital   VilaWeb   el diumenge 15 de maig del 2022

 

14 de maig 2022

La realitat del català

Va ser l'abril del 1983, amb el suport de totes les formacions polítiques, quan el Parlament de Catalunya va aprovar la llei de normalització lingüística, una norma que havia de ser decisiva per a la recuperació de la llengua en els seus usos oficials, en l'educació i els mitjans de comunicació. La llei de política lingüística del 1983 va ser substituïda per una norma nova del 1998, que es va aprovar amb 102 vots a favor i 25 en contra i que contempla l'ensenyament 100% en català. L’any 2020 uns espanyols destinats a Catalunya porten als tribunals el "dret" a què el seu fill estudiï en castellà ―per cert a cap lloc del món existeix aquest "dret" a no ser que visquis en una colònia― i el jutge dóna la raó als espanyols i obliga la resta de la classe a fer-les també en espanyol. Ara una associació espanyolista que no representa ningú pretén que la sentència s'apliqui a tothom. El TSJC els hi dóna la raó i obliga a impartir el 25% de castellà a TOTES les escoles de Catalunya. Llavors arriba la gran solució dels partits: modificar la Llei de Política Lingüística del 1998 per acomodar-la a la Sentència.

Ara, tanmateix, sense que hi hagi cap relació amb determinats posicionaments judicials, es vol modificar aquesta llei. Es pretén parlar de “normalització de l’espanyol” a Catalunya. Els parlamentaris catalans que van subscriure la proposta de modificació de la llei (JxCat, PSC, PODEM i ERC) entenen, per tant, que l’espanyol necessita polítiques públiques de suport a Catalunya. Desconeixen la realitat i que aquesta modificació de la llei és un disbarat. Per això, sembla que Junts per Catalunya no participarà de cap reforma de la llei perquè no té consens polític ni del sector, i perquè no ha impedit una decisió judicial que imposa el 25% del castellà a les aules. “L’únic objectiu de Junts durant aquestes setmanes ha estat consensuar mesures per intentar protegir la immersió. Per nosaltres el català és una línia vermella. No avalarem cap mesura que suposi un retrocés”, ha manifestat el portaveu de JxC. El consens que es va esbombar de manera retòrica, que portava a l’acceptació d’una reforma de la llei de Política Lingüística que retallava la immersió era fals. El PSC, sempre més hàbil que cap altre partit, va arrossegar Junts i ERC a un escenari pensat exclusivament per provocar un enfrontament més entre els socis del Govern. Els socialistes han aconseguit el que volien i de propina s’enduen un episodi més de divisió interna a Junts. La trampa que els socialistes han parat als republicans és diabòlica: o accepten retallar la immersió o donen la raó a Junts, tard i malament. Cap opció és bona.

La normalització de l’idioma català té una llei vigent amb un gran consens. La llei de política lingüística del 1998. Aquesta llei és bona. Centra el català com a idioma de Catalunya, per fer-lo conegut i parlat i, si és possible, imprescindible arreu de la vida social del país. És una conquesta col·lectiva: una llei catalana per normalitzar el català, la llengua nacional, pròpia, dels catalans. No és la llei, que ja tenia el consens social i polític, el que s'ha de modificar. El que cal fer és aplicar la llei vigent que compta amb l'aval del TC i de la societat espanyola i no una sentència que no representa la voluntat democràtica de ningú. Que el PSC i Comuns estiguin a favor de canviar la Llei de Política Lingüística ens hauria de donar una pista molt clara de si aquesta modificació beneficia la immersió o la perjudica. Una de les principals raons que ha dut a Junts a fer-se enrere ha estat el perill que la reforma acabés al Tribunal Constitucional i que el resultat fos un retrocés encara pitjor per a la llengua.

La pregunta que cal fer-nos ara és la que formula el director del digital VilaWeb, Vicent Partal, i que escriu en el seu article titulat:  “¿Quin consens sobre la llengua hi pot haver sense la CUP ni Junts?”. Efectivament, és impossible que el pacte per reformar la llei de Política Lingüística serveixi de res. Seria estèril encara que el consens fos de la totalitat dels 135 diputats del Parlament, perquè mai serà admès per a una treva en la guerra judicial contra la llengua. La interlocutòria del TSJC d’aquesta setmana deixa molt clar que els jutges ―a part de demostrar que no coneixen el català― no volen ni pactes polítics ni suposats consensos. Volen obediència, volen submissió. Volen que el conseller d’Educació comenci a enviar ordres a les escoles i instituts per fer matemàtiques en castellà. Ells manen, el govern obeeix i el poble s’aguanta. Així és com ho veuen, i no acceptaran cap altra cosa. Llegiu si voleu l’article d’en Partal a continuació.

Quin consens sobre la llengua hi pot haver sense la CUP ni Junts?

El 3 de desembre de 2007, ja fa més de catorze anys, vaig escriure aquest article editorial, ací a VilaWeb: “Un canvi de cicle polític”. D’aleshores ençà, he publicat més de tres mil editorials i aquest és un dels pocs que recorde amb precisió.

L’article venia a tomb de la manifestació en protesta pels dèficits en les infrastructures, aquella famosa manifestació en què fins i tot va participar, discretament, el president Pasqual Maragall, que acabava de ser defenestrat pel seu partit. I l’article, el recorde perquè el debat que acabà fent possible aquella manifestació va permetre per primera volta una cosa que marcaria el futur del nostre país fins avui. El resum seria aquesta frase: “Segurament que és aquesta fotografia, del PSC i el PP en l’un costat, i d’Unió Democràtica a la CUP en l’altre, el canvi més transcendental que es deu haver plasmat aquest primer de desembre i amb això és possible que hàgem assistit al naixement d’un nou cicle polític al Principat.”

Efectivament. Aquell dia, per primera vegada, les aliances polítiques al Principat van bascular i ho van fer de debò. El PSC de José Montilla ja havia començat el viratge cap a l’espanyolisme que va acabar consumant en la legislatura de la independència. I CiU i ERC començaven a entendre que eren aliats naturals, o ho haurien de ser, si volien portar el país a algun port. I que això exigia d’abandonar les seues relacions amb el PP i el PSOE i prioritzar, sí, l’eix nacional.

Amb daltabaixos o amb entusiasme, amb picabaralles constants, amb deslleialtats de vegades però també amb un ambient de camaraderia extraordinària unes altres, el moviment independentista ha transitat d’ençà d’aleshores, del 2007, per aquesta via. Fins i tot, quan estaven més barallats. I tant és així, que d’aquest govern que tenim ara encara en diuen el govern del 52%. El 52% del vot a favor de la independència. El 52% de la suma d’ERC, Junts, la CUP i el PDECat.

I, tanmateix, d’ençà de la formació de l’actual govern sura la sensació que aquell moment històric generat ara fa més de catorze anys, i que ha estat tan important i positiu per al país, és a punt de ser aniquilat. Els pactes municipals trencant el bloc independentista primer, el pacte de Junts amb el PSC a la Diputació de Barcelona després i el pacte tàcit d’ERC amb el PSOE a Madrid han causat la sensació, i alguna cosa més que la sensació, que l’independentisme és a un pas de destruir un dels motors bàsics del seu creixement electoral i d’entrar, per tant, en una deriva que no se sap on porta.

I això es va posar de manifest ahir d’una manera dramàtica, arran de la decisió de Junts per Catalunya d’abandonar definitivament el pacte per a reformar la llei de política lingüística que ells mateixos havien signat amb ERC i també amb el PSC i els comuns.

Aquell pacte a quatre ja era terrible per si mateix, més enllà de la llengua, perquè feia fora de manera explícita la CUP, partit al qual els signants ni tan sols van arribar a convocar. I, per tant, trencava l’esperit encetat en aquella manifestació del 2007. Però ara, amb la marxa de Junts i la defensa a ultrança del pacte per part d’ERC, les coses sembla que es porten tan al límit que és més fàcil d’imaginar un cataclisme polític a curt termini que no pas una altra cosa.

Sobre el contingut d’aquest acord, ja m’hi he pronunciat anteriorment: és un despropòsit i fa mal al català. En aquest sentit, m’alegre que Junts haja rectificat el seu error. Ara bé, això d’ahir va molt més enllà encara i pot arribar a tenir una repercussió molt més gran. Perquè si la CUP i Junts coincideixen a dir que aquest no és el pacte que la llengua necessita, jo diria que el més raonable seria que ERC renunciés a insistir-hi. Perquè són dos partits de tres, els que diuen que aquest no és el camí. Perquè són 41 escons independentistes contra 33. Però, sobretot, perquè què farà ara ERC? Pactar amb el PSC del 155 i amb els comuns de l’eterna desconfiança, posicionant-se contra el que defensen els seus companys del 52%?

PS. Dos comentaris al marge. El primer és que fóra molt bo, encara que segurament serà demanar massa, que Junts i CUP proposassen ara una alternativa comuna que poguessen defensar tots dos. El segon és felicitar la gent del carrer, els pares i els mestres, les organitzacions, que s’han oposat a aquell pacte a quatre. Ja ho sé, que el desànim no deixa veure res aquests dies, però amb el temps es farà evident que la rectificació de Junts és, sobretot, una victòria dels qui van decidir de resistir i no acceptar una proposta que no serveix per a frenar l’ofensiva judicial però que ens deixava despullats i sense aire als qui creiem en el futur de la llengua catalana.

Vicent Partal

Periodista

Article publicat al digital  VilaWeb  el dijous 12 de maig del 2022

09 de maig 2022

No puc més. #aneu a la merda

L’eurodiputada d’Esquerra Republicana, Diana Riba, ha afirmat que li havien introduït el programari Pegasus per espiar-la l’octubre del 2019. Ella ha estat un dels primers eurodiputats que han estat espiats amb Pegasus, i això pot fer ―no vol dir que ho faci―  que aquest escàndol d’espionatge, el Catalangate,  pugui prendre més volada. Després de dir primer que no en sabien res, l’Estado, ha admès després que és  veritat que ens espia. Ho ha dit obertament la ministra de Defensa, Margarita Robles, qui sap si aclaparada per la pressió escènica o en un gest clarament premeditat. L’Estado ha volgut justificar l’espionatge dient que s’hi va veure ‘obligat’, ja que els independentistes atacaven la sagrada unitat d’Espanya. El mateix va argumentar una diputada de Vox, Macarena Olona: “Líders independentistes catalans suposadament espiats pels serveis d’intel·ligència espanyols. On és el problema? Que els han espiat? Poc han fet.” Som un perill per al règim, disposats a declarar la independència, a tallar les vies públiques, a provocar desordres, a tenir relacions amb dirigents d’altres països i, fins tot, a tenir somnis inconfessables amb qualsevol ideal.

En aquest context s’ha produït la notícia que l’Elsa Artadi deixa la política. Deixarà de ser regidora a l'Ajuntament de Barcelona, no en serà l'alcaldable a les pròximes eleccions municipals i renunciarà a l'acta de diputada al Parlament. També plega dels òrgans de direcció de Junts. "No tinc energia per continuar, no puc més", ha explicat en una compareixença sense preguntes visiblement emocionada. La decisió ha subratllat Artadi, és de caràcter personal i no polític perquè no està "en condicions de servir" ni al país ni a la ciutat. La que era, fins ara, alcaldable de Barcelona de Junts per Catalunya ha assegurat que ha arribat el seu moment de dir "prou" i que és la decisió "correcta i honesta" perquè aquells que estan en la primera línia de la política hi han de ser "amb tota l'energia i dedicació".

Aquests dos fets ―i molts més que no podem esmentar per manca d’espai― expliquen les reaccions del món polític català, com la de l’expresident de la Generalitat i eurodiputat de Junts, Carles Puigdemont, que ha esclatat contra el govern d’Espanya, a qui culpa de la intervenció de l’Estat, efectuada amb el programa Pegasus, i en un missatge publicat a Twitter, ha difós l’etiqueta #aneualamerda, afegint-se a l’expressió que, en un comentari anterior, havia fet servir l’exvicepresident d’Òmnium Cultural, Marcel Mauri. “Aneu a la merda tots els qui heu violat les nostres vides i les de les nostres famílies. Miserables els qui ho feu i els qui ho justifiqueu”. El mateix Puigdemont ha manifestat també que “no ens podem asseure mai més en cap taula amb aquesta gent fins que hàgim de decidir els termes de la separació”, una nova expressió de rebuig a la taula de diàleg que l’actual president de la Generalitat, Pere Aragonès, encara sembla voler mantenir amb el govern d’Espanya.

La marxa d'Elsa Artadi de la política torna a confirmar l’excepció que vivim dins l’Estado espanyol. Un Estat on els seus joves polítics, els més ben preparats, decideixen retirar-se dient:  ‘no puc més’, ens hauria de fer reflexionar a tots els demòcrates. Espanya no va per bon camí. La renúncia d'Elsa Artadi és bona mostra d'això. L’espionatge del Catalangate, en el nostre cas, de catalans que vam votar i guanyar la decisió de separar-nos d’Espanya i esdevenir la República Catalana, és una nova acció de guerra d’Espanya contra nosaltres per a mantenir-nos permanentment sotmesos. Motius sobrats de separació i divorci. Malgrat això, veiem molt d’interès d’en Pere Aragonès quan afirma que hi ha coses que s’han trencat per part del PSOE, però que Esquerra Republicana no ha abandonat ni abandonarà la negociació.

Fins ara l’Estado no ens ha derrotat encara. S’ha cremat qualsevol prestigi democràtic d’Espanya, s’han desemmascarat com a franquistes de soca-rel que són, s’ha trencat el miratge que un “gobierno de izquierdas” seria molt diferent, però nosaltres encara som els mateixos independentistes que abans. No intentin enganyar de nou als catalans, ara amb la paraula “negociació” més maca i encertada que no pas la paraula “diàleg” però de fet buida, sense tornar a la necessària unitat estratègica lleial a la incipient República Catalana. No acceptarem ni excuses ni dilacions. El periodista, Jordi Barbeta, analitza les actuacions recents de l’Estado en un article titulat  ’España y yo somos así, señora’, on escriu que, si el govern més progressista de la història no ha estat capaç ni tan sols d’interrompre l’actuació immoral de les clavegueres de l’Estat, per a què ha servit tenir un govern tan progressista?  Podeu llegir l’article a continuació.

“España y yo somos así, señora”

El Govern de l’Estat ha comunicat que efectivament va espiar el president Aragonès i altres persones d’ideologia independentista i s’ha quedat tan ample. L’executiu ha declarat que la tasca d’espionatge es va fer d’acord amb la llei (franquista de secrets oficials) i amb autorització d’un jutge. Amb les declaracions de la ministra de Defensa i la compareixença de la directora del CNI a la comissió de secrets oficials, l’executiu de Pedro Sánchez ha ratificat que van fer el que havien de fer i que ho van fer bé. Això no equival a dir que ho tornaran a fer, sinó que continuen i continuaran fent el mateix. El president Pedro Sánchez no ha expressat cap intenció de rectificar res. No es canviarà la llei, no se substituirà la ministra, ni la cap dels serveis d’intel·ligència, i es mantindrà en el seu lloc el mateix jutge del Suprem que porta instal·lat confortablement al CNI des de fa més d’una dècada, quan el mandat era per cinc anys. La directora del CNI només s’ha referit a l’espionatge de 18 persones. De la resta de persones espiades ha dit que no en sap res, però el que és més significatiu és que tant li fot i no pensa fer res per comprovar-ho. Tampoc la Fiscalia. La conclusió és que tot aquest abús de poder, aquesta vulneració de drets fonamentals, forma part del funcionament sistemàtic de l’Estat espanyol i el que resulta més desesperant, és que funciona i funcionarà així governi qui governi i, des del punt de vista democràtic, aquesta és una conclusió tràgica.

Ara tenim a l’Estat el que s’ha anomenat el govern més progressista de la història. Certament, la majoria parlamentària que ha donat suport a l’executiu de Pedro Sánchez es va articular per descavalcar el Govern més corrupte de la història i, per primera vegada a la història, aquesta majoria tenia una composició inequívocament progressista, tant plural com transversal i territorialment diversa. Havia de marcar un punt d’inflexió i revocar la regressió en drets i llibertats que havien imposat els governs del Partit Popular. Tanmateix, la dreta política, però molt especialment els poders fàctics de l’Estat, que es creuen els legítims propietaris d’Espanya, han considerat la formació del Govern PSOE-Podemos com la infiltració a les institucions d’uns intrusos, un conglomerat de tots els enemics de la pàtria, comunistes, proetarres i independentistes, amb la qual cosa s’han considerat legitimats per actuar en conseqüència i coordinats des de totes les estructures de poder que controlen, polítiques, judicials, d’intel·ligència, policials, econòmiques, financeres i mediàtiques. Per això l’executiu de Pedro Sánchez s’ha trobat amb tantes dificultats per derogar les lleis del PP. Ni la llei mordassa, denunciada per totes les organitzacions de defensa dels drets humans, s’ha reformat encara. Per no parlar de la connivència amb les corrupcions de la monarquia. Sánchez havia d’optar entre enfrontar-se als poders omnipresents de l’Estat o adaptar-se pragmàticament a les circumstàncies. Per a la primera tenia els vots, però potser no prou fortalesa. La segona opció li haurà semblat més fàcil per sobreviure, però només li servirà fins que el facin caure potser fins i tot amb deshonor. Perquè Pedro Sánchez va assumir una responsabilitat. Si el govern més progressista de la història no ha estat capaç ni tan sols d’interrompre l’actuació immoral de les clavegueres de l’Estat, per a què ha servit tenir un govern tan progressista? I si cap govern pot canviar tota aquesta merda que ha emergit, per a què serveix anar a votar?

Són reflexions que afecten tot l’espectre polític de la majoria, especialment el PSOE, Unidas-Podemos i Esquerra Republicana. Sánchez ha optat per sobreviure a força de cohabitar amb els poders fàctics que el volen descavalcar, però aquests saben que continuarà insistint a governar amb els considerats intrusos perquè personalment no té alternativa, així que mantindran la seva ofensiva per foragitar-lo ni que sigui a un càrrec europeu. Qualsevol combinació d’aliança política del PSOE amb la dreta passa per entregar prèviament el cap de Pedro Sánchez. La incorporació d'Unidas-Podemos a l’executiu, que havia creat algunes expectatives, no ha servit per desarticular la màfia estatal sinó per incentivar el seu activisme i resignar-se. Esquerra Republicana se les prometia molt felices assumint la interlocució catalana amb l’Estat, una posició que els situava en el centre de l’escenari polític i que solia ser molt rendible electoralment parlant. Tanmateix, els republicans s’han trobat ara sense arguments per mantenir la interlocució i atrapats sense poder capitalitzar tampoc una trencadissa...

Hem arribat al punt que fins i tot l’amenaça de l’extrema dreta genera indiferència en cercles progressistes, com si no fos cap novetat, perquè l’Estat continua parlant com fa més de cent anys declamava aquell capità Diego de Acuña, en la peça teatral d’Eduardo Marquina ‘En Flandes se ha puesto el sol’. Deia el capità, com ara Margarita Robles, “España y yo somos así, señora”.

Jordi Barbeta

Periodista

 

Article publicat al diari  EL NACIONAL.cat  el diumenge 8 de maig del 2022