Corrandes d'exili

En ma terra del Vallès // tres turons fan una serra, // quatre pins un bosc
espès, // cinc quarteres massa terra. // "Com el Vallès no hi ha res".

Una esperança desfeta, // una recança infinita. // I una pàtria tan petita // que
la somio completa.
Pere Quart (Corrandes d’exili)




18 de gener 2022

Villarejo i els atemptats del 17-A

El 3 de novembre de 2017 la policia espanyola va detenir l’excomissari José Manuel Villarejo, juntament amb la seva muller, Gemma Isabel Alcalá, i més investigats per ordre de la fiscalia anticorrupció.  Era l’endemà ―oh casualitat !―  de l’entrada a la presó de mig govern de la Generalitat. Dos dies després, la jutgessa de l’Audiència espanyola, Carmen Lamela, el va fer tancar a la presó. Es desencadenava l’operació Tàndem, contra els seus negocis milionaris muntats mentre era policia. Les dates són capritxoses. El dia que l’operació Catalunya era executada, amb la presó i l’exili del govern del Primer d’Octubre, un dels seus principals instigadors entrava a la presó i la documentació que tenia sobre l’espionatge durant anys a polítics independentistes era intervinguda i, posteriorment, classificada com a secret oficial.

Villarejo és un individu sinistre: gavardina, boina, un pedaç a l’ull, màscara negra amb la bandera espanyola. Sembla un personatge de ficció, tret d’un film de lladres i serenos en blanc i negre. Però no, el paio és ben real: espia, comissari (ex) de la policia espanyola, condecorat amb la Creu al Mèrit Policíac amb Distintiu Blanc, és tan real que sembla mentida. Producte manufacturat de les clavegueres de l’Estat, Villarejo, ha estat implicat en tota mena de fangars i martingales, anant i tornant del cercle estatal al privat i viceversa, guarda dossiers amb informacions comprometedores de molta gent. Com tothom sap, l’excomissari va formar part destacada de l’anomenada ’operació Catalunya’, la trama politicopolicíaca bastida des del Govern espanyol per a intentar frenar l’onada independentista, mitjançant la fabricació de dossiers i de proves falses, de filtracions a la premsa i de tota mena d’atacs contra polítics catalans.

Ara Villarejo, en seu judicial,  ha declarat que el CNI, l’organisme d’intel·ligència espanyol, va estar implicat en els atemptats del 17 d’agost del 2017 a Barcelona i Cambrils. Ha dit que volien “fer un petit ensurt a Catalunya” i que se’ls va escapar de les mans. Disset persones assassinades. Ara que comença a declarar en el primer gran judici contra les seves activitats, Villarejo engega el ventilador, amb revelacions com la del 17-A. L’excomissari es defensa d’una acusació de més de cent anys de presó, i desplega una estratègia agressiva per a enfangar i neutralitzar les acusacions, tot basant-se en el principi que la millor defensa és un bon atac. La seva xarxa d’interessos, de favors fets i d’enemistats declarades permet d’entendre una mica més els moviments imprevisibles de l’ideòleg de les clavegueres de l’estat espanyol.  Que Villarejo és fosc, doncs sí i que tot el que declara cal posar-ho en quarantena, doncs també. Però que la relació del maleït imam de Ripoll amb el maleït CNI ha estat acreditada, i que la negativa a investigar-ho per part de l’Estat, també. I que això és insuportable. Volem dir que l’acceptació de tot plegat és insuportable. ¿Com és que no se’n fa condició ‘sine qua non’?, que això s’ha d’investigar, que s’ha d’aclarir, i que sense aquesta prèvia, res. ¿Què fan els comuns en un govern que evita la veritat, què fan els partits independentistes, en què es tradueix la indignació?

L’article del catedràtic de Dret Processal, Jaume Alonso-Cuevillas, diputat de Junts per Catalunya al Parlament i advocat dels pares del Xavi, el nen de tres anys de Rubí atropellat a Les Rambles el 17-A, publicat amb el títol ’Les declaracions de Villarejo i el dret a saber la veritat’, posa el dit a la nafra per esbrinar algunes d’aquestes qüestions, analitzant les tres hipòtesis que es podrien establir arran les declaracions de Villarejo: primera, que el mateix Estat espanyol hagués orquestrat l’atemptat; segona, que els serveis secrets haguessin estat negligents en no haver detectat el risc d’atemptat imminent; tercera, que es pogués tractar d’un simulacre d’atemptat, és a dir només un ‘ensurt’ que permetés la posterior intervenció de les forces de seguretat o del mateix exèrcit espanyol en les vigílies del ja anunciat referèndum de l’1 d’octubre. Podeu llegir si voleu aquest article a continuació.

Les declaracions de Villarejo i el dret a saber la veritat

Les recents declaracions de l’excomissari Villarejo han generat tota mena d’especulacions i reaccions diverses, sovint esbiaixades pel posicionament polític-ideològic de l’opinant.

Uns s’hi abonen amb diversos graus d’intensitat i ho emmarquen en el context del conflicte polític català, com ha insinuat el mateix excomissari. Altres ho desqualifiquen per l’escassa credibilitat del personatge, màxim exponent de les clavegueres de l’Estat, i acusen als primers de conspiranoics moguts per consideracions només de caràcter ideològic.

Com a advocat de víctimes de l’atemptat –com és conegut, defenso els pares del Xavi, el nen de tres anys de Rubí tristament atropellat a Les Rambles–, m’agradaria fer algunes puntualitzacions al respecte.

Villarejo no m’inspira cap credibilitat, però amb independència del que hagi dit o deixat de dir, la relació entre l’imam i els serveis secrets espanyols és evident i està més que acreditada.

De fet, tan bon punt com es va aixecar el secret del sumari, el 19 de juliol de 2019 vam presentar un escrit a l’Audiència Nacional en el qual sol·licitàvem tot un conjunt de diligències que tenien per objecte investigar aquesta relació. Ens basàvem en indicis més que contundents, degudament acreditats a la causa: les visites dels serveis secrets a l’imam mentre complia condemna a la presó de Castelló, la sorprenent anul·lació de la seva ordre d’expulsió post-condemna i l’encara més sorprenent la immediata concessió d’un permís de residència de llarga durada, les declaracions del president de la Comunitat Islàmica de la mesquita Youssef a Diegem (Bèlgica) assegurant que va sentir parlar per telèfon l’imam en castellà i el mateix imam li va reconèixer que parlava amb els serveis secrets espanyols... Indicis més que suficients de la relació existent. La més elemental lògica processal diu que qualsevol investigació judicial hauria de voler estirar aquest fil, però sorprenentment –o no tant– la Fiscalia s’hi va oposar de forma radical i el magistrat instructor va acollir acríticament els arguments del fiscal. Hem continuat reclamant aquesta investigació en totes les ocasions processals posteriors, però sempre amb el mateix resultat negatiu.

De fet, de forma també sorprenent, l’Audiència Nacional va decidir acotar l’objecte del procés a l’explosió d’Alcanar amb l’argument que els responsables dels atemptats de Barcelona i Cambrils eren morts. Els fets de Les Rambles i Cambrils quedaven, doncs, fora del procés. Argument contrari a l’actuació inveterada de la mateixa Audiència Nacional, que sempre ha considerat que tots els integrants d’un escamot terrorista responien (amb el grau de participació corresponent) dels actes de l’escamot. I argument processalment il·lògic quan les víctimes de Barcelona i Cambrils sí que havíem estat acceptats com a acusació particular (categoria processal reservada a les víctimes del delicte).

Al final del judici vaig demanar l’obertura d’una nova investigació per resoldre els molts interrogants que el procés no va aclarir, exposant els corresponents indicis amb les oportunes referències documentals extretes de la mateixa causa. Entre altres interrogants no resolts plantejava quantes persones hi havia a la casa en produir-se l’explosió, qui anava a la furgoneta que va marxar al temps de produir-se la primera explosió, com s’explica que la furgoneta de l’imam apareixes dies després a Sant Carles de la Ràpita, com és que la bústia morta de l’imam i algun dels seus telèfons van registrar activitat dies després (per a qui tingui interès, pot veure el meu informe final a aquest enllaç del meu canal de YouTube)

https://www.youtube.com/watch?v=-1icJmCbjHQ&t=7s

La sentència de l’Audiència Nacional no va resoldre cap d’aquests dubtes.

Les recents declaracions de Villarejo s’han d’analitzar, doncs, a la vista de tots aquests antecedents. Com abans he dit, malgrat la poca credibilitat del personatge, les relacions entre l’imam i el CNI són evidents, i només per aquest motiu, és obvi que és necessari investigar aquest tema.

Penso que part de la polèmica deriva també de la poca claredat de les afirmacions de l’excomissari, que permeten diverses interpretacions. D’entrada, em resisteixo a creure que el 17-A pogués haver estat un atemptat de falsa bandera responsabilitat, per tant, del deep state espanyol. Tot i creure que aquest deep state ha dut (i duu) una tremenda guerra bruta contra Catalunya, la hipòtesi que el mateix Estat hagués orquestrat l’atemptat és tan summament bestial que em nego a donar-hi cap credibilitat. Sí que podria ser, però , que els serveis secrets –que, recordem, tenien controlat i monitoritzat l’imam i els principals membres de l’escamot–, haguessin estat negligents en no haver detectat el risc d’atemptat imminent o haver-ne minimitzat el perill. De fet, a la causa davant l’Audiència Nacional vam plantejar la responsabilitat de l’Estat precisament sobre la base d'aquesta negligència dels serveis de seguretat, agreujada perquè Espanya havia incomplert la seva obligació legal (prevista al Reglament Europeu UE 98/2013, directament aplicable des de setembre de 2014) de regular i controlar la venda de precursors d’explosius. No és comprensible que els membres de l’escamot poguessin comprar lliurement quantitats ingents dels ingredients necessaris per fabricar l’explosiu tristament conegut com a Mare de Satan i que no saltés cap alarma. Com vaig dir a la vista, sense explosius no hauria volat la casa d’Alcanar i no s’hauria activat el pla B que va posar fi a la vida del petit Xavi i altres 14 persones, a més de multitud de ferits. La responsabilitat de l’Estat Espanyol em sembla, doncs, evident.

Ara bé, en Villarejo sembla apuntar una altra hipòtesi. L’anàlisi de les seves paraules concretes: “un error grave del señor Sanz Roldán  (Director del CNI), que calculó mal las consecuencias por darle un pequeño susto a Cataluña” semblen apuntar a la hipòtesi –que jo ja havia sentit temps enrere– que es pogués tractar d’un simulacre d’atemptat (“comandos ficticios”) encarregat a l’imam amb la intenció de provocar, efectivament, només un ensurt que permetés la posterior intervenció de les forces de seguretat o l’exèrcit espanyol en les vigílies del ja anunciat referèndum de l’1 d’octubre.

Apuntades les tres hipòtesis, crec personalment que podem descartar la primera (atemptat de falsa bandera) per temerària. Es cert que Villarejo no aporta cap prova que avali la tercera hipòtesi (simulacre per encàrrec que “se’ls va escapar de les mans” arran de l’explosió), però, a diferència de l’anterior, aquesta no sembla apriorísticament descartable ni temerària.

Cal, doncs, plantejar-se per què llença Villarejo aquesta afirmació sense que –per cert– vingués gens a tomb. Reiterant la nul·la credibilitat del personatge –que, a més, en condició d’acusat en un procés penal no té obligació de dir la veritat–, és obvi que forma part de la seva estratègia de defensa. Personalment, em fa la sensació que la sorprenent revelació podria haver estat un advertiment de Villarejo als serveis secrets que podria estar disposat a tirar de la manta si no rep l’ajut que pretén. Villarejo no aporta cap dada o prova, però –alerta!– diu que hi són tots entre la documentació que li va ser requisada i que es manté classificada com a matèria de secret oficial. La hipòtesi no està gens provada, però existeixen prou elements per poder esbrinar la seva certesa o credibilitat.

Les víctimes dels atemptats, i per extensió tota la ciutadania –víctimes també indirectes del terror causat pel terrorisme– tenen, tenim, el dret a saber la veritat. Es tracta d’un dret fonamental dels anomenats de tercera generació, reconegut a diverses Resolucions de Nacions Unides (per exemple, la Resolució 2005/66 de l’Alt Comissionat de Dret Humans de data 20 d’abril de 2005, o la resolució 9/11 del Consell de Dret Humans de data 24 de setembre de 2008). Les autoritats, en aquest cas de l’Estat Espanyol, estan doncs obligades a satisfer aquest dret duent a terme les corresponents investigacions.

L’Estat Espanyol no està complint amb aquesta obligació internacional. Recordem que les forces majoritàries del Congrés van impedir que es creés una Comissió d’Investigació (com sí que s’havia fet per l’11-M). Recordem que diverses autoritats d’àmbit estatal es van negar a comparèixer a la Comissió creada al Parlament de Catalunya i la Fiscalia es va negar a procedir contra els incompareixents. I recordem, tanmateix, que el poder judicial no ha volgut fins avui investigar els fets. Els tres poders de l’Estat (Legislatiu, Executiu i Judicial) han incomplert, doncs, l’obligació de permetre a les víctimes, i a la ciutadania en general, saber la veritat de tot el que va passar l’agost del 2017. Tots els països que han patit un atemptat terrorista greu han creat com a mínim comissions d’investigació parlamentària. Per què l’Estat Espanyol no ho vol fer ara? En mèrits dels seus compromisos internacionals, l’Estat està obligat a posar tots els mitjans al seu abast per investigar totes les circumstàncies dels luctuosos atemptats. I és evident que ni ho ha fet ni sembla que vulgui fer-ho.

Per això, estem preparant una bateria de mesures. Algunes en nom  de les víctimes, motiu pel qual estem ja en contacte amb la UAVAT (Unitat d’Atenció i Valoració a Afectats per Terrorisme), per formular una nova denúncia davant la justícia espanyola. I en el previsible cas que se continui refusant la investigació dels fets, formular la corresponent demanda davant el Tribunal Europeu de Drets Humans d’Estrasburg. Igualment, exercirem davant el Parlament Europeu el Dret de Petició previst a l’article 227 del Tractat de Funcionament de la Unió Europea.

Aquestes mesures han d’anar acompanyades d’altres accions polítiques, alguna de les quals ja s’ha posat en marxa. Des de demanar de nou la creació de la corresponent Comissió d’Investigació al Congrés, sol·licitud de compareixences a Congrés i Senat, instar la fiscalia perquè actuï d’ofici o demanar la desclassificació com a secret dels documents de Villarejo relatius al 17-A. Peticions que poden ser, tanmateix, sol·licitades a través de mocions aprovades a ajuntaments i en altres institucions.

Em consta, també, que els nostres eurodiputats ja estan actuant per atorgar als fets la transcendència internacional que requereixen.

Els fets seran posats, així mateix, en coneixement de les autoritats consulars i diplomàtiques dels diversos països de les víctimes, d’una trentena de nacionalitats. I tots els ciutadans podem subscriure la petició que a través de change.org ha fet el Javier Martínez, pare del petit Xavi.

http://www.change.org/p/por-una-comisi%C3%B3n-de-investigaci%C3%B3n-en-el-congreso-sobre-los-atentados-de-barcelona?recruiter=47409689&utm_source=share_petition&utm_campaign=psf_combo_share_initial&utm_medium=whatsapp&utm_content=washarecopy_24463639_es-ES%3A0&recruited_by_id=ef0f45a0-86b0-0130-b5b9-3c764e046567

Si, com s’ha afirmat des de determinats sectors, intentar relacionar els atemptats amb els serveis secrets espanyols és una teoria conspiranoica, que es dugui a terme la corresponent investigació per tapar-nos la boca amb fets i dades.  La negativa a investigar els fets alimenta més les sospites.

Tenim dret a saber la veritat i no defallirem a perseguir-la.

Jaume Alonso-Cuevillas

Advocat i catedràtic de Dret Processal

Article publicat al setmanari   ElTemps  el divendres 14 de gener del 2022

 

12 de gener 2022

Residus tòxics

Les polèmiques per l'ús del català i el castellà a TV3 són una constant en les últimes setmanes. Algunes, com l’última, sorgeixen del no-res, com la que s’ha produït en l'edició infantil del concurs presentat per Llucià Ferrer, “Atrapa'm si pots”, quan a una concursant no li venia al cap la paraula ‘blat’ i va demanar  al presentador si podia dir-la en castellà; aquest li va respondre amablement que no ho podia fer, ja que el concurs es feia en català. Davant de les crítiques d'aquest sector, Llucià Ferrer no s'hi ha volgut trencar pas el cap: "Com es nota que estem avorrits avui… bon diumenge i demà a treballar va! Ànims!", ha manifestat al seu compte de Twitter. Fins aquí la notícia.

Ràpidament, les paraules del presentador han estat aprofitades per l'espanyolisme més radical, que ha criticat la seva actitud a les xarxes socials. És el cas d'Inés Arrimadas, l’inefable líder de Ciutadans que immediatament va publicar el següent tuit: «En TV3 entrevistan a Otegi y “bromean” con agredir a Guardias Civiles pero les parece intolerable responder en castellano en un programa infantil: “¡eso sí que no!”, dice el presentador. Lo peor es la burla final del “trig”. Cientos de millones de dinero público para pagar esto».

Sabut és per tothom que ‘Ciudadanos’ va néixer com un partit anticatalà, etnicista, subvencionat per l’IBEX35, i el seu objectiu primigeni fou l’atac a la llengua catalana per fer-la fonedissa dins el magma de la llengua castellana.  Però sembla que aquesta actitud no li està donant bons resultats, ja que els ‘èxits’ electorals de la formació d’Arrimadas més aviat són exigus. Potser hauríem de deixar de dir ‘Ciudadanos’, així, en plural, per fer-ho en singular: ‘Ciudadano’…,  ja que només els en queda un. I, ben aviat, ni un. Tots aniran cap a VOX i el PP. I pensar que aquesta xusma anava de liberal i de centre! Per fi, caretes fora i ja hem vist què hi havia al darrere: la ultradreta anticatalana més fastigosa. Les engrunes de C’s les estan engolint el PP i Vox, això és inevitable. Desapareixerà i arribarà el dia que ningú se’n recordarà, del partit ni dels seus líders. Però fins llavors les restes que encara pul·lulen per la política nacional no deixen de ser residus tòxics que malden per confondre la ciutadania amb missatges com el de la senyora Arrimadas, encara que el terme ‘senyora’, en aquest cas, potser seria un ús gratuït per a referir-se a aquest esguerro de la naturalesa. Per a ser senyora t’ho has de guanyar i, com deien abans els nostres avis: de porc i de senyor se n'ha de venir de mena.

Com escriu la vicepresidenta al País Valencià de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana, Gemma Pasqual, en el seu article titulat  ’Senyora Arrimadas, no digui blat fins que no el tingui al sac i ben lligat’, potser l’Inés Arrimadas, volent senyar-se s’ha tret un ull i les seves declaracions es giren en contra d’ella. Llegiu els raonaments que fa aquesta escriptora en el seu article tot seguit.

Senyora Arrimadas, no digui blat fins que no el tingui al sac i ben lligat

A l’edició infantil del concurs Atrapa’m si pots de TV3, el presentador Llucià Ferrer va fer una pregunta i una de les concursants la va voler contestar en castellà, però no li la van donar per bona. En concret, havia de dir de quin cereal és feta la pasta italiana més tradicional, però a la nena només li sortia la resposta en castellà, trigo, no en català. Va preguntar si ho podia dir en castellà, però Ferrer va deixar clar que no: “Aquí, això sí que no, perquè és un concurs de TV3 en català i hem de respondre en català. Em sap greu, però no te la puc donar per bona.”

Tots els programes del món mundial tenen les seves normes i  ‘’Atrapa’m si pots’’  té les seves, una de les quals és que les respostes han de ser en català. Aquí no hi ha res a dir. La polèmica salta de la mà de la senyora Arrimadas, gran paladí de l’espanyol, que aprofita qualsevol oportunitat per a carregar contra el català i ja de passada contra TV3. I fa una piulada que es converteix en un altaveu per les xarxes i de seguida li fan el cor la colla d’integristes que l’acompanyen, inclosos mitjans de comunicació sense escrúpols, titulant en negreta i subratllant que a la pobra xiqueta li prohibeixen parlar en castellà a TV3. I ho fan de la manera més vil, com ho fan sempre, utilitzant menors. I posant en el punt de mira la concursant, una xiqueta, per tal de reclamar una atenció dels mitjans que va desapareixent proporcionalment a mesura que desapareix el seu partit.

La senyora Arrimadas, volent senyar-se s’ha tret un ull, posant el crit al cel amb l’errada d’aquesta xiqueta ha evidenciat que una nena escolaritzada a Catalunya no coneix la paraula blat, o potser sí i ha estat només un lapsus, però la primera paraula que li ha vingut al cap és trigo, cosa que evidencia, tal com diuen els estudis, que el català a les aules viu una situació crítica, tot al contrari del que brama aquesta senyora i els seus acòlits. Segons els darrers informes del Departament d’Educació, més d’un 28% d’alumnes no fa servir mai o gairebé mai el català a l’escola.

Em sap molt greu que la xiqueta s’hagi trobat embolicada en aquesta polèmica, espero que continuï concursant i li desitjo sort i encerts en properes ocasions.

Les engrunes de Ciutadans les estan engolint el PP i Vox, això és inevitable. Desapareixerà i arribarà el dia que ningú no se’n recordarà, del partit ni dels seus líders. El català, malgrat tots aquests entrebancs, guanyarà el carrer i l’escola. Aquesta vegada tampoc hi haurà remuntada, senyora Arrimadas: no digui blat fins que no el tingui al sac i ben lligat.

Gemma Pasqual i Escrivà

Escriptora

Article publicat al digital   VilaWeb  el dimarts 11 de gener del 2022

 

07 de gener 2022

Ultradreta i llengua

Per començar bé l’any molts diuen que s’han de fer propòsits de canvi (deixar de fumar, apuntar-nos al gimnàs, aprendre un idioma, etc.). Als catalans només ens caldrien fixar-nos dos objectius per tenir un bon any: aturar la ultradreta i defensar la llengua. Aquestes bones intencions ens han vingut al cap amb dues notícies recentment publicades, la primera és un fil del tuitaire Xavier F. Domènech (@xavidomenech99), on esmenta un article de l’historiador Joan B. Culla publicat al diari ARA sobre la ultradreta i la segona la censura que el mateix diari feia d’un article l’enginyer Xavier Roig sobre els enemics del català. Hem cercat l’article d’en Culla i en haver-nos donat de baixa del diari ja fa molt temps ―com ha fet actualment el senyor Roig― ens ha sigut  impossible de trobar-lo. Per això hem optat per transcriure tot seguit el fil del twittter d’en @xavidomenech99 sobre la ultradreta i publicar complet l’article censurat d’en Xavier Roig, denunciant la deriva que ha sofert el diari ARA des dels seus inicis, sota la direcció del malaguanyat Carles Capdevila, fins avui amb Esther Vera al capdavant.

Fil de @xavidomenech99

«L'historiador Joan B. Culla explicava al diari ARA que en la reunió del 20 desembre del 2018 a Pedralbes, el president Torra va exposar a Pedro Sánchez la necessitat d'un pacte d'Estat ―tal com s'havia fet a altres països europeus― per aïllar la ultradreta i "desfranquitzar Espanya". A les democràcies serioses una proposta d'aquest tipus hauria estat rebuda molt positivament tant per progressistes com per conservadors, o potser no hauria estat necessària perquè moltes democràcies serioses ja han pactat "cordons sanitaris" per aïllar l'extrema dreta i han dictat lleis amb l'objectiu (en la mesura del possible) d'evitar actes d'exaltació feixista i exhibició de símbols que puguin recordar dictadures criminals que han patit en el passat, i amb les quals ―amb més o menys fortuna― han passat comptes i depurat responsabilitats.

A Espanya res d'això ha succeït. Els demòcrates espanyols haurien d'estar molt preocupats per la resposta agressiva que va rebre el President Torra i altres que han fet propostes similars, i, evidentment, per la deriva autoritària del seu país. Però sembla que no els amoïna gens. A Espanya els actes d'exaltació franquista i feixista són una normalitat gairebé simpàtica que forma part del paisatge habitual. A Espanya si dones un cop d'ull als cognoms d'alts càrrecs polítics, judicials, econòmics, etc. pots reconstruir tota la genealogia del franquisme. A Espanya, els pactes de "conservadors" (PP) "liberals" (C’s) amb l'extrema dreta (Vox) (per ex. el d'Andalusia) portaven incorporades propostes dels fatxes contra la "dictadura de gènere" que tenia com a objectiu recuperar privilegis que tenien els mascles a l'Espanya franquista, una Espanya que, tal com recorda Culla, en el seu Codi Penal establia que el marit que sorprenia la seva dona en flagrant adulteri podia matar-la sense veure's obligat a afrontar cap pena de presó (en el pitjor dels casos podia ser condemnat a uns mesos de "destierro" i tot arreglat)

Vist això, que ja és escandalós de per sí, creieu que una democràcia normal es pot permetre "la frivolitat" d'acceptar amb indiferència que entre els alts càrrecs de la Junta d'Andalusia hi hagués Francisco Serrano Castro, un antic jutge de família, estendard del rebuig de les lleis d'igualtat de gènere i amb unes idees masclistes no gaire diferents de les d'un psicòpata? Un franquista pota negra, amb opinions inqualificables sobre dones víctimes d'agressions o violacions que al final va haver de plegar per corrupte, fent honor a la normalitat patriòtica.

Culla acaba l'article amb una reflexió molt interessant: "la pretesament modèlica Transició de 1978 va canviar algunes coses... però no va fer res per modificar mentalitats, per esborrar prejudicis, per corregir atavismes culturals, ni en la relació entre homes i dones ni respecte de la pluralitat lingüística i identitària".  No hi havia temps ni ganes de fer-ho en aquells moments, i al cap dels anys potser hi havia temps per fer-ho, però hi va faltar la voluntat, entre altres coses perquè es va vendre el relat que tot s'havia fet a la perfecció sobretot en tot allò relatiu al "atado y bien atado". Culla afegeix que "la manca d'una Kulturkampf (combat cultural) contra l'herència del franquisme explica molt bé la situació actual", com p.ex. l'eclosió de l'extrema dreta i la consideració del franquisme com "període d'ordre i benestar".

He escrit aquest fil basat en l'article del professor Culla, perquè avui he tingut oportunitat de parlar amb ‘indepes’ que proposen votar a Vox, ja que, en la seva opinió, amb un govern fatxa, Espanya ‘explotaria’ i faria reaccionar l'independentisme i fins i tot al progressisme espanyol. Jo sóc escèptic en aquest sentit, perquè no veig per enlloc que Espanya esclati a causa d'una victòria de l'extrema dreta a les eleccions... vist el panorama jo crec que bona part dels nostres veïns s'hi trobarien molt a gust. Sobre el tema de com quedaria Catalunya val més no pensar-hi.»

Tot seguit podeu llegir l’article censurat d’en Xavier Roig on només es limita a escriure les seves impressions arran de l’estat actual de la llengua catalana al nostre país, cosa que molta gent comparteix i que, a parer de molts, no tenien cap motiu per ser censurades pel diari ARA. En Roig posa el dit a la nafra en moltes qüestions, com l'aposta que han fet (les 500 famílies i els seus lacais de la classe política) per un país ‘low cost’ de turisme i immigració. Calia, també amb la llengua, donar un cop sobre la taula i despertar-nos de la inèrcia que ens porta a la liquidació.

El nostre idioma no té adversaris

(Nota: Aquest article s’havia de publicar el 23 de desembre del 2021 al diari ARA. Per motius que se m’escapen, però que m’imagino, el van censurar. Aquell mateix dia vaig deixar de ser col·laborador del diari per voluntat pròpia. Però d’aquest incident, gravíssim al meu entendre, en parlarem la setmana vinent. De moment llegeixin l’article censurat i jutgin vostès mateixos.)

Les solucions al retrocés del català no són fàcils. Ni evidents. Les accions a prendre hauran de ser multidisciplinàries ja que els fronts sobre els que caldrà actuar són diversos. Ara bé, dit tot això cal, al meu entendre, definir i tenir clars determinats fets que, per mor a la tradicional por catalana a no caure simpàtic, no es denuncien amb prou rotunditat i claredat.

El bilingüisme és un parany. Ja en parlava Josep Pla en un magistral article a Destino l’any 1957. “El bilingüisme és una tragèdia indescriptible…”. La institucionalització del bilingüisme només ha servit perquè els que no vulguin aprendre el català no ho hagin de fer. El bilingüisme porta a que una llengua es mengi l’altra. I si no, que algú ens posi un exemple on això no hagi tingut lloc.

El català té enemics, no pas adversaris. Molts catalans, començant per la classe política, pequen de la tradicional pusil·lanimitat que ens caracteritza. Això s’ha d’acabar. L’individu o organització que va contra la meva cultura i que, no ens enganyem, la vol veure desapareguda, no és un oponent ni un adversari polític. És un enemic. I no valen tebiors. Ni Ciutadans ni el PP ni Vox són anticatalanistes. Són, simplement, anti-catalans. Si a França algú actués com ells ho fan, serien anti-francesos, no pas anti-francesitzes. Contemporitzar no és una opció, i això també val per a la premsa. Que l’actitud pot comportar enfrontaments i certa divisió social? Esclar! No es guanya cap guerra sense enfrontaments. Tan pacíficament i civilitzadament com vulguin. Però radicals i amb vocació de confrontació. O es pensen que als quintacolumnistes se’ls combat amb lliris?

Una classe política venuda. La societat catalana no alberga un percentatge elevat d’anti-catalans -no més que en d’altres països-. Però la classe política sí que n’alberga perquè no representen veritablement la ciutadania catalana, sinó que estan a salari del partit. Els diputats els nomena el partit i l’electorat només els referenda votant la llista tancada. Els partits no catalans (a saber: Vox, PP, PSOE a Catalunya) col·loquen a les llistes a individus lleials a l’amo. I l’amo està a Madrid. Són allò que coneixem com a botiflers. Per tant, no cal sorprendre’s quan el senyor Illa o Iceta actuen de forma vacil·lant. Defensen el seu salari. Ens trobem amb la paradoxa que els diputats d’un país centralista, com pot ser França, defensen molt millor els interessos del territori que no pas aquí. Perquè, a França, París no pot entaforar un esbirro a cap llista local -el partit es deu al diputat, no a l’inrevés-. En conclusió, a Catalunya tenim un problema molt greu i del qual la llengua n’és el cas paradigmàtic: tenim l’enemic a casa.

La immigració. El volum enorme d’immigració que ha rebut Catalunya els darrers vint anys costa d’integrar. I més sense eines (lleis). Pel que fa a la llengua convindria no enganyar-nos. La immigració hispanoamericana tria Espanya per l’idioma -altrament anirien a llocs més civilitzats- i arriba a Catalunya sense interès d’aprendre el català. És això criticable? No. Simplement no fa falta. Quins països va triar majoritàriament l’exili català? Hispanoamèrica, per no haver d’aprendre un idioma nou. Que potser han après flamenc els catalans que treballen a la regió de Brussel·les? Aleshores, per què han d’aprendre català els hispanoparlants?

I tot plegat sense lleis a favor. És evident que l’espanyol està present a Catalunya com a llengua. Però no ve de lluny, no ens enganyem. No ha estat mai llengua estesa de fa segles, com els enemics repeteixen ad nauseam. El meu avi, nascut a Sarrià, tenia serioses dificultats per parlar espanyol. Orwell va necessitar un diccionari per bellugar-se amb comoditat per Barcelona. El monolingüisme català oficial que propugno equivaldria a oprimir l’espanyol? No. Voldria dir que l’equiparació 50/50 s’hauria acabat. Voldria dir tenir eines legals per poder fer discriminació positiva sobre el català sense contemplacions ni pors. Perquè l’espanyol no necessita protecció.

Conclusió. Tot això que he enumerat no parla de solucions. Parla d’obstacles que, al meu entendre, si no es tenen explicitats, faran que qualsevol solució que es vulgui implementar sigui incompleta. Cal començar a ser clars i desagradables. Perquè el tema s’ho mereix. I no guanyarem res amb contemplacions. Quan algú, als Estats Units, demana discriminació positiva per als blancs tothom té clar que està davant d’un feixista. A Catalunya, entre la classe política -no entre la població, majoritàriament per sort- hi ha massa venuts, caragirats, renegats, disposats a practicar una sort de feixisme lingüístic si l’amo els ho mana.

Xavier Roig

Escriptor

Article publicat al digital   parlemclar.cat  el dilluns 3 de gener de 2022.