Corrandes d'exili

En ma terra del Vallès // tres turons fan una serra, // quatre pins un bosc
espès, // cinc quarteres massa terra. // "Com el Vallès no hi ha res".

Una esperança desfeta, // una recança infinita. // I una pàtria tan petita // que
la somio completa.
Pere Quart (Corrandes d’exili)




28 de novembre 2022

La violència

Segons la Viquipèdia, la violència és “l'ús de la força o de poder emprat per a dominar, coaccionar, malmetre, destruir o matar, implicant sofriment o fins i tot destrucció d'elements naturals, béns humans, etc. [...] L'objecte de la violència pot ser un ésser viu, un grup humà, una cultura, una obra, un espai físic natural o no natural. Filòsofs com Max Weber o Hannah Arendt, per exemple, estudien el monopoli de la violència política, com el poder impositiu de la policia o l'exèrcit al conjunt de la societat”.

Aquest darrer paràgraf de la definició és que el que ens interessa ara: la violència política, ja que darrerament se’n parla molt i a tot arreu. La violència política és un terme difícil de definir. La pregunta principal que es planteja és “quan es considera ‘política’ la violència?”. La violència política passa quan l'ús del dany físic és motivat per intencions polítiques. Per exemple, quan la violència es fa servir per destruir un ordre social, però també per preservar un ordre social, podem considerar aquesta violència política? Així, la violència política pot ser utilitzada pels qui busquen desafiar l'statusquo sociopolític. I podria també involucrar els que vulguin defensar aquest mateix status quo.

Malgrat això, no tot es redueix a definir la violència política com a simples actes en contra de l’ordenament polític, econòmic o social o en contra del gènere. La violència és producte de l'evolució cultural, on es modela a l'individu des de l'aprenentatge i des dels hàbits violents. No és una malaltia. Per tant, per a revertir-la o solucionar-la és necessari un canvi cultural i educatiu. Arribats a aquest punt, caldria diferenciar entre violència i agressió. En la literatura científica la violència es defineix com a actes comesos amb la intenció d'infligir mal físic a algú o alguna cosa, mentre que a l'agressió se la concep com una conducta que intenta danyar en el físic o en el psicològic.

La violència política és el pa de cada dia a l’estat espanyol, sobretot des de l’aparició de la ultradreta en l’arena política. Aquesta violència es manifesta sobretot en els plantejaments envers dues col·lectivitats principals: la immigració i les dones. És a dir, en aquest darrer cas, quan les agressions estan orientades en contra de les dones per la seva condició de dona i quan la violència té un impacte diferenciat en les dones; això és, quan l'acció o omissió afecta les dones de manera diferent que als homes o les conseqüències dels quals s'agreugen davant la condició de ser dona, i quan les afecta en forma desproporcionada. Difícil quantificar la violència política que té tantes variants. Quasi sis-cents morts que se sàpiga, però també milers de torturats, empresonats, espoliats, encausats, etc.

Però si hi ha una cosa perversa, és l’aplicació del dret de l’enemic, a qualsevol dissidència especialment de l’independentisme, que ben aviat ratificarà ERC. Què és sinó la reforma de la sedició? ¿Qui no se’n recorda la imatge de Jessica Albiach quan va mostrar la papereta amb ‘No’ en votar la llei del referèndum, amb voluntat d’enviar els votants del ‘Sí’ a la presó?. Això no només és violència política en majúscules per part del propi partit d’Irene Montero, sinó que també es premia amb la presidència del partit a Catalunya. Això està d’actualitat ara que Irene Montero fou greument insultada al congrés per una diputada de Vox. Arran d’aquest fet, el director de Vila Web, Vicent Partal, ha publicat un editorial titulat ‘Irene Montero o la hipocresia política en el país dels violents’, on fa un recull històric notable sobre el tema de la violència, per no oblidar qui som i cap a on anem. Podeu llegir l’article tot seguit.

Irene Montero o la hipocresia política en el país dels violents

Molts de vosaltres deveu haver sentit parlar de l’embolic que es va organitzar l’altre dia al congrés espanyol de resultes d’una intervenció desagradable d’una diputada de l’extrema dreta contra la ministra d’igualtat, Irene Montero, de Podemos. Els polítics de l’esquerreta espanyola, i alguns de catalans també, ajudats de la premsa afí, van posar immediatament el crit al cel perquè la diputada en qüestió va venir a dir que si Montero és ministra és perquè és la dona de Pablo Iglesias.

La intervenció de la diputada de Vox feia passar vergonya, però la reacció subsegüent ha estat d’una hipocresia monumental, igualment denunciable. La senyora Montero va reclamar –aclamada pels seus– que les paraules que li havien dedicat es mantinguessin en l’acta per demostrar l’exercici de “violència política”–aquest és el concepte exacte que va fer servir– de l’extrema dreta contra ella.

Però si això que li van dir és “violència política”, digueu-me què és i què ha estat tot allò que han fet de manera sistemàtica del 2015 ençà al parlament català Ciutadans, el PSC, el PP o ara Vox. I no parlo solament dels insults i la mala educació, dels crits a l’hemicicle, dels cops de peus als bancs o del robatori de símbols com el llaç groc. El president Torra va haver de suportar una campanya inaudita d’insults tan bon punt s’estrenà en el càrrec, una campanya en què es tragueren de context frases que havia escrit en llibres seus. A Roger Torrent, quan era president del parlament, el PP el va arribar a amenaçar recordant-li que “té dos fills i ja sap què pot esperar” si no feia allò que ells li deien. A Inés Arrimadas li aplicaren el malnom de “la montapollos” (‘munta-sidrals’) perquè cada intervenció seva era una agressió violenta, un espectacle. I Iceta? Qui no el recorda amb els braços oberts cap al cel i les venes del coll inflades, cridant irat mentre intentava de frenar votacions al parlament i proferia amenaces als polítics independentistes si no canviaven de rumb?

Més gros, encara: a l’hemicicle del congrés espanyol la senyora Montero seu en el quart banc de l’ala dreta i, per tant, té una visió privilegiada dels escons que ocupen els diputats del Partit Socialista. I del que ocupa el president Pedro Sánchez, aquell mateix Pedro Sánchez que de ben jovenet anava per les televisions llevant importància als crims del GAL i justificant el govern socialista que els emparava. Vint-i-set assassinats ordenats directament pel govern de Felipe González –ho explicava l’altre dia com si no passés res aquell ministre d’Interior que es deia Barrionuevo. Amb quin crèdit pretén, doncs, la senyora Montero, membre d’un partit que va criticar els GAL, però membre també d’un govern encapçalat pel partit dels GAL, parlar-nos de violència política?

I, posats a esmentar partits: violència política són els 591 morts de la transició del franquisme, entre el 1975 i el 1981, venuda i santificada pel PSOE i pel PCE –l’antecedent, d’alguna manera, del partit d’Irene Montero– com a pacífica i modèlica. Morts tapats per l’esquerra oficial per a beneir la maniobra Juancarlista.

De manera que no juguem amb les paraules. Violència política és que a Mariano Heredia Escudero, el 21 de febrer de 1975, el matés un tret en un control de policia. El cotxe va caure al riu Asua i van morir també els quatre xiquets que l’acompanyaven. O que a David Wilson el matés la Guàrdia Civil a Sabadell el 19 de febrer de 1976 mentre apartava els seus alumnes –era professor d’anglès– de les finestres de la classe perquè passava una manifestació. Violència, i doble, és la que va sofrir Juan Pozierro Punyon, mort per la policia el mateix any durant la vaga de la construcció de Barcelona mentre el govern obligava les agències a rectificar la informació dient que havia estat un accident laboral. Violència van ser els trets que van deixar Francisco Javier Verdejo Lucas amb una pintada a mitges: “Pan, T...”. Volia escriure “Pan, Trabajo, Libertad” però no el van deixar acabar. Violència van ser les tortures que va rebre Eduard Serra Lloret, mort a la comissaria central de València el 24 de gener de 1977. Era militant del FRAP. O la que va rebre Francisco Javier Núñez, que el van matar uns policies sense saber per què. Quan baixava a comprar el diari, sembla que no els va agradar allò que havia comprat, i li van pegar una pallissa. Dos dies després ho va anar a denunciar i l’obligaren a veure’s una ampolla de conyac barrejada amb oli de ricí. Va morir. Violència és la mort, durant la diada del 1977 de Carles Frecher a causa d’una càrrega policíaca. O l’assassinat de Miquel Grau a Alacant mentre enganxava cartells per a fer una crida a la Diada, tan sols un mes després. Violència és la que sofrí Yolanda González quan la segrestaren i la mataren dos pistolers feixistes el febrer del 1980. I ara un d’aquests individus, que s’ha canviat de nom, resulta que farà de pèrit de la defensa en el judici de la presidenta Laura Borràs. Violència política és que a Joan Fuster li posessin dues bombes a la porta de casa amb goma.2 militar per matar-lo. I la llista podria continuar i continuar. A Guillem Agulló el van matar a Montanejos el 1993. Un any abans els jocs olímpics havien de servir perquè Garzón organitzés les detencions de 45 persones i, d’aquestes, en torturessin 17. Hi ha el Primer d’Octubre, criminal, dels cops i les agressions de la policia espanyola. O, fa quatre dies, 37 persones mortes en territori espanyol, a la tanca de Melilla en una acció de la gendarmeria marroquina que el govern de Pedro Sánchez, del qual forma part la senyora Montero, va qualificar d’exemplar.

Violència política, en fi, és que l’estat espanyol sigui ple de fosses comunes i els governs de l’esquerra espanyola no hagin fet gairebé res per trobar i exhumar els cadàvers d’aquesta gent. O que la constitució espanyola avisi públicament que l’exèrcit intervindrà contra la població civil si aquesta pretén modificar les fronteres de l’estat i separar una part del seu territori. Violència política és que trenta-tres jutges catalans es trobin un matí la seva fotografia, treta del seu carnet d’identitat, en un diari, apuntant-los com si fossin una diana. O que dotze mestres de Sant Andreu de la Barca hagin passat un calvari públic i privat durant anys per acabar en no res, però eixint-ne insultats i marcats per sempre. O que aquest cap de setmana una professora de Mallorca es trobi assetjada per haver retirat una bandera espanyola d’una aula complint el protocol de convivència de l’escola.

Per desgràcia, la violència política és el pa de cada dia a l’estat espanyol, no una cosa excepcional i mai vista que ara inaugura l’extrema dreta contra la ministra Montero, com ens volen fer creure. I ho és, precisament, perquè el nacionalisme violentament espanyol ha estat la peça central del seu entramat polític de fa dos segles, perduts com van en cerca d’una identitat que, com que no saben trobar-la com a nació ni en el diàleg ni en el respecte, només poden imposar-la des del poder. I per aquesta raó quan l’anti Espanya som nosaltres, les esquerres espanyoles o callen i fan el desentès o no tenen vergonya d’afegir-se a les esquadres feixistes. Calvo Sotelo i el doctor Negrín coincidien perfectament en allò de “antes roja (o azul) que rota”. A Íñigo Errejón els presos polítics, si són independentistes, l’agafen lluny. I Pedro Sánchez i Mariano Rajoy van aplicar el 155, i ja comptem quatre mil repressaliats, allà on una nació europea normal s’hauria posat a dialogar.

En resum: la campanya desfermada arran d’allò que li ha passat a la senyora Montero és tan descarada, tan desproporcionada, i el que volen aconseguir és tan electoralista i curt-terminista, que faria riure si no fes ràbia. Amb mi, doncs, que no hi compten.

Vicent Partal

Periodista

Editorial del digital   VilaWeb  del diumenge 27 de novembre del 2022

17 de novembre 2022

L'enganyifa de la sedició

Com ja és ben sabut, el PSOE i Unides Podem han presentat la seva proposta de reforma del delicte de sedició, una proposta pactada amb Esquerra Republicana en el marc de la taula de diàleg. Sempre que hi ha un pacte com aquest, és lògic que els diferents actors tinguin interessos propis, fins i tot contradictoris entre ells, perquè les finalitats que els porten al pacte poden ser contràries. Esquerra Republicana tenia arguments més o menys raonables per justificar el seu suport als pressupostos de l’Estat, no calia tornar a enganyar la gent amb aquesta reforma del Codi Penal que, en comptes d’aprofundir en drets i llibertats, perfecciona els mecanismes de la repressió a la dissidència política. La proposta de reforma del Codi Penal que ha anunciat el govern de Pedro Sánchez és un autèntic insult a la intel·ligència que intensifica la regressió democràtica del règim polític del 78 i cap demòcrata sincer pot considerar-la acceptable. Que ho faci un partit que es diu socialista, però que està absolutament entregat a les imposicions del ‘deep state’ hauria d’avergonyir les seves bases militants, però que partits que es diuen compromesos amb la resistència democràtica com Unidas Podemos o Esquerra Republicana contribueixin a enfortir els instruments de repressió de l’Estat marca un punt d’inflexió en aquest procés de decadència democràtica.

L’acord entre Oriol Junqueras i Pedro Sánchez per bescanviar el delicte de sedició per un altre delicte de desordres públics agreujats, és un acord que permet salvar el cul als líders del procés mentre condemna la població a la presumpció de culpabilitat perpètua. L’esperit d’aquest canvi legal resulta tan clar com pervers: d'ara endavant, Espanya tolerarà que els capatassos processistes repeteixin tants cops com vulguin les seves ‘performances’ estèrils sense ficar-los a la trena, bo i focalitzant el nucli delictiu en la mobilització independentista. No cal filar molt prim per veure com la descripció del desordre públic (sota el pretext d’atemptar contra la pau social, intimidar un responsable polític o ocupar un edifici públic) serà l’escudella ideal perquè els jutges puguin castrar l’expressió col·lectiva amb una tranquil·líssima impunitat. Junqueras ha ordit un pla d’una maldat sense límits, amb la passivitat connivent de Junts per Catalunya, que permetrà la repressió de l’independentisme amb el segell dels virreis catalans.

Deu anys enrere, el mateix Oriol Junqueras deia que negociar amb l’estat espanyol no té cap sentit, perquè l’estat espanyol sempre incompleix tots els acords a què arriba, no és de fiar. És a dir, no és que ERC no s’adoni de l’enredada, ja que sempre se n’ha adonat. Llavors, per què es deixa enredar? O, per què vol fer veure que l’enreden? I per què vol enredar els catalans dient que no l'enreden, però fent veure que sí que l'enreden? És imprescindible que entenguem que l’ERC que coneixíem s’ha suïcidat, s’ha mort, deixant-se comprar per l’enemic històric, i cal que nosaltres continuem el camí defensant-nos d’aquests nous enemics que els dies de festa es disfressen d’independentistes i els dies feiners fan tan mal com poden a Catalunya.

La vicepresidenta primera del govern espanyol, Nadia Calviño, ha defensat aquest dilluns que l'objectiu de la reforma del Codi Penal que elimina el delicte de sedició és que "torni" a Espanya el president a l'exili Carles Puigdemont, exiliat a Bèlgica, i ha assegurat la reforma s’ha fet per alinear el tipus penal amb la Unió Europea perquè afavoreixi l'extradició de Puigdemont, recordant que la sedició "no existeix en altres països", i per això ha advocat per "modernitzar un règim que té 200 anys”. La vicepresidenta ha insistit que els condemnats han "de complir les penes", defensant al mateix temps que "el canvi del delicte de sedició no té res a veure amb la rebel·lió, que és igual de rellevant." Ha insistit que l'eliminació de la sedició "pot afavorir que en un moment es doni l'extradició" de Puigdemont. Doncs no, senyora Calviño, aquesta malèvola estratègia no els servirà per res, ja que regalen a la defensa de l’exili català el millor argument que podria somniar per a defensar-se: que això és una persecució, ara més demostrable que mai. Aquest és el fil argumental de l’article que sota el títol  ”El president Puigdemont pot respirar tranquil”, escriu  avui el director de VilaWeb, Vicent Partal, i que podeu llegir a continuació.

El president Puigdemont pot respirar tranquil

Per vendre al seu públic, nacionalista espanyol, la reforma del delicte de sedició, els dirigents del PSOE fa dies que propaguen en públic la fantasia que, ara sí, Europa els servirà en safata el cap del president Puigdemont.

Em va sorprendre molt que s’hi referís obertament fa un parell de dies la vicepresidenta espanyola, Nadia Calviño, en una entrevista a la COPE. I us demano permís per citar una part extensa de les paraules que va pronunciar, perquè tan sols així puc explicar com n’és de contraproduent per als seus interessos això que va fer.

Calviño va dir, i va quedar enregistrat: “Deveu recordar que la dificultat d’aconseguir l’extradició de Puigdemont ―que és allò que volem tots, és clar: que vingui a Espanya, que comparegui davant la justícia i compleixi la pena que li correspongui―; si ho recordeu, la dificultat de l’extradició és que el nostre tipus penal de la sedició no existeix en els altres països. I em sembla un pas endavant important d’alinear-lo amb els països del nostre entorn. […] Insisteixo que per a mi la reforma del delicte de sedició pot afavorir que en un moment determinat hi pugui haver una extradició que no hi va ser en el passat per culpa d’aquest tipus [penal] anòmal que no existeix en altres països.”

Aquesta declaració implica d’una manera molt clara que el parlament espanyol ha fet, o farà, aquesta polèmica reforma del codi penal ―entre més coses― amb l’ànim de perseguir judicialment una persona, en aquest cas un polític. Cosa que, per tant, implica un ànim, una voluntat de persecució individual, que és incompatible amb el règim jurídic d’una democràcia. En una democràcia les lleis no es fan o es canvien ad hoc per a perseguir una persona en concret. Les lleis es fan o es canvien per l’interès general del país, mai per a perseguir una persona i encara menys si és una persona que fa política. Això, en tot cas, és el comportament típic d’una dictadura.

Que, a més, ho digui la vicepresidenta del govern ho fa tot encara més gros. Si ho digués un polític menor, de segona fila, l’estat espanyol encara podria defensar-se argumentant que era una interpretació personal. Però això no és raonable quan ho diu tan clarament la vicepresidenta, i amb totes les lletres, després d’haver-ho insinuat el president mateix. En relació amb això, el president Puigdemont i la resta d’exiliats poden, si es pot dir així, respirar tranquils. El govern espanyol ha parat la trampa, però el govern espanyol mateix hi ha caigut, en la trampa.

I ho han fet simplement perquè no entenen les regles més bàsiques de la democràcia. No entenen, tot i els constants revessos judicials europeus, que el Primer d’Octubre no es va cometre cap delicte ni hi va haver cap delicte en el comportament del parlament i del govern. O que, si de cas, la que va cometre un delicte va ser la seva policia. No els cap en el cap una cosa tan fàcil d’entendre com aquesta. I com que no els cap en el cap perden els nervis i el control i aleshores regalen a la defensa de l’exili català el millor argument que podria somniar per a defensar-se: que això és una persecució, ara més demostrable que mai.

Dit tot això: Junts i la CUP ja han dit que votarien contra aquesta reforma del codi penal, presentant-hi alternatives. Però i Esquerra? Lamentablement, jo no tinc cap dubte que hi votaran a favor, entre més coses perquè aquesta reforma que es proposa és una mena d’amnistia per al ‘sottogoverno’, pensada per arreglar les coses dels seus. I també perquè després de la impetuosa eixida matinal del president Aragonès, penjant-se la medalla, ara vejam qui diu que tot això no és perfecte. Però ja s’han fet a la idea de les conseqüències que pot tenir això? S’estaran callats mentre el PSOE diu i torna a dir que la reforma pactada amb el govern català és feta per empresonar Puigdemont? Perquè una cosa és salvar-te tu i una altra de ben diferent, vendre un compatriota per salvar-te.

Vicent Partal

Periodista

Editorial del digital VilaWeb d el dimecres 16 de novembre de 2022

 

07 de novembre 2022

Guerra lingüística

El català és el gran trofeu de caça major de l'espanyolisme, perquè destruint l'idioma esclafen també la identitat, la cultura, el país. Catalunya, vaja. La guerra, o millor dit, la invasió lingüística salvatge i violenta, està fent estralls. Sense descans ni pietat. Van ‘a saco’, que dirien els castellans. Aquesta guerra contra el català no és pas nova, ni de bon tros: porten segles practicant-la, atacant-lo, menystenint-lo, prohibint-lo... Però en ple segle XXI, amb el govern més progressista de la història manant a la Moncloa amb el suport parlamentari d'un partit independentista com ERC, la virulència és encara més cruel i més mortífera. El català no és que estigui a l’UCI, és que alguns ja li han comprat el taüt, els claus i la làpida.

Ser parlant de català en bona part del domini lingüístic no és tan fàcil com sembla. O bé estàs obligat a ser un dels herois irreductibles que no canvien mai de llengua, amb la incomoditat i el cansament que això pot generar, o bé ets el botxí que minoritzes la teva llengua. Tot sense mala intenció. És normal que els experts hagin encunyat el terme “estrès lingüístic” per referir-se a la necessitat constant de solucionar aquest desencaix.

D’un temps ençà, l’ús social del català ha anat retrocedint. La situació és especialment preocupant entre infants i adolescents, que veuen el català com una llengua acadèmica, allunyada del món del lleure i les relacions personals. Tots els qui ens hi relacionem en el dia a dia (a casa, a l’escola, en el temps lliure...) som importants en la transmissió de la consciència lingüística: som els seus referents.

 En els darrers quinze anys el català ha anat perdent ús social i parlants d’acord amb les dades oficials de la mateixa Generalitat de Catalunya. La prova més evident d’aquesta tendència es veu sobretot entre el jovent, perquè només el 14,6% de les converses a l’hora del pati en instituts de zones urbanes de Catalunya són en català. Aquest fenomen no es limita estrictament a l’àrea metropolitana, sinó que s’estén arreu del país, cosa que implica una pèrdua de capital simbòlic: el català ja es percep com una llengua de segon nivell. Les causes d’aquesta situació són diverses i complexes. Tanmateix, no hi ha dubte que darrerament s’ha constatat un notable relaxament en la consciència lingüística. No ens referim només al disfuncionament greu que suposa que bona part de les classes de secundària es facin en castellà i la inspecció no hi posi remei. Les dades mostren que, fora de l’aula, en espais de lleure com el pati, més d’un terç del personal docent dels instituts de les nostres ciutats s’adreça en castellà a l’alumnat. Es tracta d’un fet especialment greu perquè promou la percepció que el català és només la llengua d’una part del país i no del conjunt de la ciutadania. 

La situació és greu, gravíssima. També intolerable i que ens hauria de fer reaccionar de forma urgent, vehement i sense ambages. Precisament és el que fa l'escriptora Pilar Rahola, esgarrifada i indignada amb cada nou atropellament dirigit des de Madrid. I en són molts, pràcticament diaris. Una gota malaia que analitza en un nou vídeo de 'Paraula de Rahola' titulat  ‘Guerra de l’estat al català: ofensiva per destruir-lo’, arran de dos moviments molt aclaridors del ‘modus operandi’ de l'estat espanyol: el de la Comissió d'Exteriors del Senat, votant en contra de la utilització del català, l'euskera o el gallec al Parlament Europeu i el del Defensor del Pueblo, Ángel Gabilondo,  fent seves les tesis dels sectors ultres contra el català a l'escola. Tot plegat, per terra, mar i aire. És un estat que utilitza tots els estaments per anar afeblint i malmetent la salut de l'idioma català. Podeu llegir tot seguit la transcripció íntegra del vídeo de l’escriptora Pilar Rahola.

Guerra de l’estat al català: ofensiva per destruir-lo.

Per terra mar i aire. És una ofensiva d’autèntica neteja lingüística. No hi ha dia en què no hi hagi gestos, amenaces, intervencions, en què no hi hagi algun instrument o alguna institució que faci alguna cosa en contra del català. És permanent, és un Estat a l’una, emprant totes les institucions i els estaments que tenen per anar llimant, anorreant, afeblint i, per tant, malmetent la salut de l’idioma català.

I si no ens n’adonem és que no volem veure-ho, perquè l’ofensiva és permanent. Sense anar més lluny, ahir mateix, la Comissió d’Exteriors del Senat, votava en contra, del fet que, senzillament, es pugui utilitzar el català, l’euskera o el gallec en el Parlament Europeu. I ho feia el PP, el PSOE, el mateix que s’asseu en aquella taula de diàleg autènticament falsa, no diguem ‘fake’, falsa de falsedat i en la qual s’asseu i on va arribar a dir que impulsaria l’ús del català al Parlament Europeu. Mentida, mentida, mentida, permanentment mentida. I ja n’hi ha prou que algun partit català s’ho mengi amb patates, mentida rere mentida.

Són uns miserables, ho podem dir més clar? Són uns miserables. Estem parlant d’un patrimoni lingüístic de mil anys d’història, totalment afeblit, perseguit durant dècades i segles, i que l’estat que l’hauria de defensar, permanentment continua agredint-lo. Ho repeteixo: estan fent una neteja lingüística. Estan utilitzant tots els mecanismes que tenen per destruir-nos, en la nostra llengua, perquè, al cap d’avall, així també destrueixen el concepte de nació i la pròpia identitat. Saben el que fan.

Al Senat ho va fer fa uns dies el “defensor del pueblo”, el senyor Ángel Gabilondo, fent seves les tesis de tots els sectors ultres contra el català a l’escola. Què s’ha cregut el “defensor del pueblo”?, què caram és? Si aquest és un instrument, el defensor del poble, que ni tan sols tenien, van copiar-ho de la Sindicatura de Greuges nostra, que és secular, antiquíssima. I ara vénen a ficar-nos el dit a l’ull, al que fem els catalans i a les decisions del Parlament i del Govern. Però... què s’han cregut? Doncs ahir el Senat, avui el Gabilondo; tenim el català assetjat pels jutjats, menystingut permanentment pels mitjans de comunicació, foragitat completament, destruït permanentment per lleis i per accions, atacat per les institucions espanyoles de tota mena, que els hi és absolutament igual que els catalans tinguem drets lingüístics, no existeixen a l’estat espanyol.

L’estat espanyol vulnera completament els drets lingüístics de les minories. Diguem-ho clar. I en el nostre propi territori, a Catalunya, on hauríem de poder governar amb una mica de salut el nostre idioma, tampoc no podem fer-ho perquè estem lligats de mans i peus. Avui mateix, en José Antich feia un article demolidor, en el que donava unes dades on explicava que, per exemple, en cap districte de Barcelona, en cap districte, el català és, entre els joves la llengua d’ús. En cap, zero, dels deu districtes, ni un. El districte on s’usa més el català és Sarrià-Sant Gervasi que arriba al 44%; a Nou Barris el 5%. Però és que el més esfereïdor és que això, el 2015, estava en unes xifres molt més elevades d’ús del català, és a dir que, en molt pocs anys, en set anys, ha retrocedit l’ús del català en 7,2 punts, que és una barbaritat i ens situa en una posició de no retorn. És a dir, el català està en perill real. Fiquem-nos-ho al cap, ja no es tracta d’ajudar, de... no, no, no: en perill real.

Hi ha hagut uns quants moments en la història de Catalunya en què el català podia desaparèixer. A principis del segle XIX, quan Bonaventura Carles Aribau pràcticament s’acomiadava del català perquè l’havien foragitat de tot arreu; però vàrem renéixer. En ple franquisme, durant quaranta anys, prohibit, malmès, perseguit; però vàrem resistir. Resistirem ara? Perquè, clar, primer tenim grans onades immigratòries que, sense capacitat d’estat no aconseguim implementar-lo. I com que el català deixa de ser necessari i imprescindible perquè no és obligatori, doncs immediatament és molt difícil que tots aquests sectors que arriben, que han arribat, aquestes grans onades migratòries de tot el món les puguem normalitzar lingüísticament.

Després tenim la irrupció brutal dels mitjans audiovisuals. Amb eines d’estat, es pot mantenir la salut d’un idioma; sense eines d’estat és molt difícil; però amb les eines d’un estat en contra, és impossible i, aleshores, han situat el català en posicions de resistència. En alguns aspectes, és possible que estiguem en més perill que sota el franquisme. És possible que estem en més perill que sota Ferran VII... i que Felip V no cal dir. És possible que estem en el moment de més perill de l’ús del català. Hem de començar a reaccionar. Ens han declarat la guerra lingüística, volen destruir el nostre idioma. Tenim capacitat de resistir?

Pilar Rahola

Periodista

Publicat a Youtube.com, ‘Paraula de Rahola’ el divendres 4 de novembre de 2022

https://www.youtube.com/watch?v=vgXjgUCrmOU

 

02 de novembre 2022

Puigdemont, exili i sedició

La renovació del Consell del Poder Judicial s’embolica cada dia que passa. El Partit Popular exigeix al PSOE que signi per escrit que no reformarà el delicte de sedició i, en paral·lel, denuncia un pacte secret amb Puigdemont en resposta a la carta del president on explicava, entre altres coses, que s’havia reunit amb una delegació del PSOE. La Moncloa culpa Puigdemont i el PP de posar-se d’acord amb un únic objectiu: desgastar a Pedro Sánchez.

Des de fa anys Catalunya és l’elefant a l’habitació  que hipoteca la política espanyola. El darrer capítol és la reforma del delicte de sedició, que ha fet descarrilar la negociació sobre la renovació del CGPJ. Excusa o raó de pes. El PSOE necessita el seu històric graner de vots català per seguir a la Moncloa però, des de fa un temps, el govern espanyol sembla haver perdut la por al conflicte català, que creu ja no li treu vots i per això s’havia obert a reduir les penes pel delicte de sedició. També el nou PP de Feijóo havia acceptat que la reforma de la sedició no podia ser un topall per treure el poder judicial espanyol del bloqueig en què es troba instal·lat des de fa quatre anys. Però Feijoo va calcular malament la força dels sectors més conservadors de la judicatura espanyola i també va creure, de forma equivocada, que Diaz Ayuso no seria capaç de posar-lo al llindar del precipici. Va ser en aquest punt quan Moncloa va olorar la sang, la de Núñez Feijóo es clar, i va accelerar amb la sedició. Amb un tema tan sensible pels seus votants damunt la taula, Feijóo no va aguantar la pressió i va trencar el pacte. A Moncloa portaven des de l’estiu tractant de desmuntar la imatge d’home d’estat i de persona moderada de Feijoo. Maldaven per acabar amb l’efecte Feijóo que havia aconseguit donar un tomb en les enquestes i el mateix líder del PP els hi ha servit amb safata de plata aquesta feina de desgast.

D’altra banda, ERC, en solitari negocia amb el govern espanyol l’aprovació de pressupostos de l’Estat i aquest proposa la reforma del delicte de sedició. La proposta de reforma del delicte de sedició no ha de ser moneda de canvi per abandonar l’amnistia i l’autodeterminació. El delicte de sedició s’ha de derogar. Hi ha determinació i inversió per esvair la majoria independentista i passar pàgina del procés. Tancar el parèntesi dels darrers deu anys i, en especial, negar la repressió i el que va representar l’1 d’octubre. Simplement, Catalunya ha de poder ser. És d’una evidència claríssima, que la cúpula d’ERC no vol veure i ho està impedint amb tots els mitjans de comunicació que té controlats. Uns nous 1-O i 3-O seguit d’un 27-O, amb tot el poble, o la majoria il·lusionada que ja hi havia el 2017, ens duria a un trencament amb Espanya o, si no, a un trencament d’Espanya amb la legalitat europea. Els motius de la cúpula d’ERC, i d’alguns altres, ara que a tots els ha caigut la màscara que duien el 2017, són bastant patètics i egoistes; volen continuar vivint sense treballar sota l’aixopluc i obeint a l’amo espanyol. Penseu, com es guanyaria tan bé la vida un personatge tan inútil com en Gabriel Rufián?

A tot això el PSC els Comuns neguen que la reforma del delicte de sedició estigui pensada perquè Puigdemont pugui tornar a Catalunya. Els socialistes neguen que hagin anat a veure Puigdemont per proposar-li una solució a la seva situació, a partir de la reforma del delicte de sedició, negació que ha posat en dubte immediatament el president Puigdemont. Mentrestant Joaquim Nadal torna a estar al centre de la polèmica per les seves declaracions sobre Carles Puigdemont. El recentment nomenat conseller dins el govern de Pere Aragonès, ha manifestat que la carta de Puigdemont contra la reforma del delicte de sedició no aporta res de nou perquè no té cap legitimitat com expresident de la Generalitat. Aquestes paraules de Nadal no deuen haver agradat gaire a l’entorn de Puigdemont, ja que el portaveu de Junts per Catalunya, Josep Rius, ha carregat contra el Conseller de Recerca acusant-lo de tenir poca qualitat democràtica i dient-li que actua de manera molt semblant ideològicament a la que tenia a l’època del president José Montilla. Llegiu la interessantíssima carta que ha escrit fa pocs dies el MHP Carles Puigdemont titulada ‘Cinc anys d’exili’ i on, fent referència a la seva expatriació  voluntària, afirma rotundament:  “En aquests cinc anys no he buscat cap solució personal ni he demanat a ningú que ho fes en el meu nom”. Podeu llegir la carta tot seguit.

Cinc anys d’exili

Avui fa cinc anys arribava a Brussel·les per reunir-me amb els membres del Govern de Catalunya que hi eren des de poca estona abans que jo, i començar una etapa incerta i arriscada en la qual ens proposàvem continuar el camí decidit pel poble i les institucions de Catalunya en millors condicions per fer-ho que no pas des de l’interior, on l’Estat espanyol havia desfermat una repressió política i civil embogida i sense precedents. Entràvem en una fase nova, enormement complexa i perillosa, també a nivell personal, en la que havíem de saber trobar la manera de mantenir la posició en condicions molt adverses i d’aprofitar les oportunitats que sorgirien o que fóssim capaços de crear. Era una etapa nova, amb un terreny de joc nou i no tan  desfavorable com ho era l’Estat espanyol; on s’acabés apel·lant a l’arbitri de tribunals no polititzats i des del qual s’eixamplés el coneixement internacional de la crisi catalana. I així reforçar la posició que mantenia una societat civil mobilitzada i unida per, d’aquesta manera, refer-nos del cop del 155 i proposar una continuació del procés a l’entorn dels mateixos eixos que l’havien fet possible: unitat política, mobilització ciutadana, no violència, democràcia.

Durant tot aquest lustre he procurat mantenir la meva acció política en el mateix marc.  No m’he quedat reclòs, sense sortir de Bèlgica, ni callat ni inactiu. Poden canviar tàctiques i algunes estratègies determinades, sobretot a causa de les circumstancien. Però el sentit de l’estratègia general és el mateix, i no hi ha cap motiu per canviar-lo. Més aviat, tot el que ha passat en aquests cinc anys reforça la necessitat de mantenir la posició. Si l’Estat la manté, nosaltres no tenim cap justificació política per no fer-ho. Potser n’hi ha de personal, però no pas de política.

L’aspecte personal compta, és clar, Confrontar-se a una condemna de presó o a passar una visa a l’exili no és cap broma, i té molts costos personals i familiars, a banda de professionals. L’exili i la presó són les tres expressions extremes de la repressió, però hi ha altres expressions d’aquesta repressió que també generen un impacte molt fort en les persones i els col·lectius que les pateixen, sovint invisibilitats i al marge de les grans manifestacions de solidaritat de què hem estat objecte.

Tanmateix, he procurat no perdre mai de vista que la raó de l’exili és política i que les conseqüències personals que comporta aquesta decisió no havien d’influir en les meves accions i les meves decisions polítiques. En aquest sentit, he intentat ser fidel a un compromís que vaig imposar-me en els moments més dolorosos  i difícils: el de no fer del patiment personal i el dolor emocional cap excusa, cap coartada, cap element de discurs polític. He parlat públicament molt poc de la meva vida i de les meves emocions. No m’agrada l’exhibicionisme sentimental al servei de la política, i tampoc no he volgut fer passar una opinió invocant la meva condició personal de víctima. El fet que hi  ha gent que menysprea, ridiculitza o desinforma de l’exili, sigui a la premsa o sigui a la política, sigui des d’Espanya o sigui des de Catalunya, em sembla molt injust i sé que les motivacions són polítiques, també en aquells “analistes” que fan de la befa i l’escarni personals la seva manera de fer crítica política. Però cap d’aquestes desqualificacions, menyspreus o manipulacions, que a vegades han estat coltellades, no m’han fet desorientar sobre la raó principal de fer política des de l’exili.

I com que es tracta d’un conflicte polític, les solucions personals no el resoldran. En aquests cinc anys no he buscat cap solució personal ni he demanat a ningú que ho fes en el meu nom; no he buscat de quina manera passaria menys anys en una presó espanyola, ni he esperat per a mi els beneficis que s’apliquen a d’altres. Sobre aquesta qüestió he estat explícit en públic i en privat, davant de tots els interlocutors que se m’han adreçat per proposar-me “solucions felices”. També a gent del PSOE, que en diverses vegades m’ha vingut a veure per generar-me expectatives d’un bon tracte, via reforma del codi penal, i un indult. Sempre i quan, és clar, acceptés comparèixer davant el Suprem. Segur que Pedro Sànchez sap de què parlo.

Per això no entenc quin és el benefici de la reforma del delicte de sedició per a la resolució del conflicte polític entre Espanya i Catalunya, i encara entenc menys que se’m torni a incloure entre els qui en sortirien beneficiats com una fórmula per arreglar-lo. No el busco ni el vull, aquest benefici personal. Tampoc no el penso demanar de “genolls”, com va gosar advertir un polític independentista durant les negociacions per resoldre la crisi de Govern (amb actituds com aquestes, per cert, ja es veu que no hi havia moltes ganes de resoldre res). Puc entendre els beneficis que té per a l’Estat espanyol el fet que jo acceptés una resolució basada en la reforma del codi penal, però els beneficis per al procés d’independència no els veig per enlloc.

Em consta que, malgrat la meva petició pública i provada que se’m respecti la meva estratègia i la meva posició, en les converses entre el PSOE i ERC torna a sortir la necessitat de resoldre la meva situació personal. Si no els ho he demanat ni els ho he autoritzat, per quina raó hi insisteixen? Què busquen?

Porto cinc anys d’exili no pas buscant una solució personal, Ja sé que alguns serien feliços de veure’m declarar voluntàriament al Suprem, i que es desviurien perquè fos indultat als tres anys de la condemna. Per a la meva vida personal això seria un alleujament. Però seria una renúncia política que no estic disposat a acceptar, i sóc plenament conscient del què això representa.

Durant cinc anys he aguantat tota mena de campanyes brutes, amenaces molt greus, seguiments, espionatges, assetjaments familiars. En gran part, inspirat per l’esperit del “¡a por ellos!” que va decretar el rei espanyol, i amb la participació de gairebé tots el patits polítics espanyols i la immensa majoria dels seus mitjans. També de catalans. Tot aquest joc brut té per objectiu desmuntar-me personalment com a manera de desmuntar-me políticament. Per raons diverses i contraposades, alguns comparteixen la raó de la mateixa molèstia.

Malgrat tot, a desgrat de tots aquests esforços, he après moltes coses que no sabia, he fet coneixences que m’han impactat, com la d’en Josep Valtònyc, m’he fet més resilient davant les adversitats i tinc moltes més raons per continuar confrontant-me a un Estat que no busca solucionar el conflicte sinó liquidar-nos com a nació.

I si he aguantat aquests cinc anys és per l’ajuda incondicional de moltes persones que, des del primer dia ―i per això en paguen les conseqüències― van dedicar-se en cos i ànima a preservar el que havíem estat capaços d’aconseguir. A tots ells, als qui durant cinc anys han preservat la meva seguretat fos on fos, a la gent que generosament m’ha visitat i m’ha traslladat el seu afecte i el seu suport, i naturalment als consellers Puig, Ponsatí i Comín, el meu agraïment i reconeixement.

Continuem; i tant que continuem.

Waterloo, 30 d’octubre de 2022


Carles Puigdemont i Casamajó

130è president de la Generalitat de Catalunya

 

26 d’octubre 2022

La síndrome del germà petit

Els psicòlegs, o almenys alguns d’ells, diuen que existeix, especialment en famílies nombroses, una síndrome del germà petit sobretot quan el germà gran assoleix forta rellevància familiar o social. En casos extrems es desenvolupa un complex de Caín per acabar traint el germà o el que aquest representa a ulls del germà petit. En altres ocasions podem parlar d’un complex d’en Patufet desenvolupat pel germà petit que viu i grimpa a l’ombra del seu germà gran. És el que pateix el germà petit de la família quan sent la necessitat de destacar per sobre de la resta dels germans. Aquest és el cas que volem analitzar avui.

En els seus inicis, les relacions entre Convergència Democràtica (germà gran) i Esquerra Republicana (germà petit) havien estat especials i tal vegada difícils, com els dos germans de la paràbola del fill pròdig en la que els dos fills maldaven per agradar al pare (llegeixis, el poble), exhibint un perfil sobiranista per controlar el lideratge de la causa nacionalista. Durant els anys en els que ERC fou un partit residual, amb uns resultats electorals més aviat minsos, els convergents no tenien cap problema en acollir amb certa benevolència les proclames independentistes del ‘germà petit’, és a dir d’ERC. Però a mesura que els resultats electorals d’Esquerra anaven creixent, CDC es va veure obligada a variar el rumb del seu ideari per adaptar-lo a la nova realitat política del país, cada vegada més abocada a demanar la independència com la seva prioritat política.

Llavors va arribar el moment que el germà gran, Convergència, va haver de canviar de vestit i transformar-se en un partit amb un nou nom i amb un programa netament independentista.  L'hegemonia dins el món nacionalista, i ara sobiranista, ha estat doncs el cavall de batalla permanent entre ERC, una formació d'esquerra i independentista, i el liberalisme nacionalista/sobiranista encarnat per CiU, Convergència, PDeCAT i Junts per Catalunya. Artur Mas i Carles Puigdemont han mantingut amb prou feines la preeminència del seu partit, però la formació d'Oriol Junqueras fa temps que va deixar de ser el germà petit.

Actualment, ser independentista ja no és alternatiu, folklòric i revolucionari, sinó transversal, ‘mainstream’ i possibilista. Igual que la “S” i la “O” del PSOE volen dir “socialista obrer” sense que el partit hagi fet res de socialista ni d’obrer des de fa dècades, la condició independentista d’un partit català en el postprocès s’ha convertit en una adscripció purament performativa. Evidentment, el gen convergent ha tingut de ‘mutar’ en saltar a l’espècie republicana. Mentre Convergència va aconseguir la seva hegemonia amb un discurs clàssicament nacionalista i conservador dirigit a les famílies històriques del país, coneixem perfectament l’aposta d’Esquerra per “l’independentisme no-nacionalista”, una síntesi fascinant i atractiva com ho són totes les contradiccions.

El viratge d’ERC des de les seves posicions netament independentistes, cap a una situació més pragmàtica i propera a les tesis del ‘Gobierno de Madrid’, ha desencadenat una tempesta política a Catalunya que ha suposat l’abandonament de la formació de Junts del Govern del país, deixant-lo en les mans exclusives d’Esquerra. Això ha fet que la formació de Junqueras s’hagi vist en l’obligació d’omplir els càrrecs que han deixat buits al Govern els membres de Junts per Catalunya, amb personal més o menys preparat i fidel al seu ideari. Endemés amb l’enorme hàndicap que representa quedar-se en el Parlament només amb el suport de 33 escons dels 135 diputats de la Cambra. Aquest és el panorama en què es troba ara ERC i que analitza, amb ploma sempre esmolada, la periodista Pilar Rahola en el seu article titulat ”I ERC no s'esperava la que li cauria, on parla també del complex que sempre havia tingut ERC de ser, com dèiem al principi, el ‘germà petit’ dins l’independentisme. Llegiu l’article de la Rahola tot seguit.

I ERC no s'esperava la que li cauria

Crec que una de les febleses d’ERC —que segurament explica el pecat d’ingenuïtat que acaba de cometre— rau en el doble complex que pateix des del final de la dictadura: d’una banda, un enorme complex de superioritat respecte als altres partits, que mai no s’han amoïnat d’amagar, tal vegada pel pes històric. Alhora, però, com si fos una mena d’estrambòtic oxímoron freudià, també ha patit, des de la Transició, un notable complex d’inferioritat respecte al catalanisme majoritari, que, amb la figura de Pujol, va aglutinar-se al voltant de Convergència. L’obsessió dels republicans per guanyar i neutralitzar el germà gran del catalanisme era tan malaltissa que va marcar totes les decisions del partit durant dècades, i segurament també va ser el responsable de molts dels seus errors. Recordo perfectament, en els anys en què era diputada, la dialèctica abrandada que hi havia entre les files d’Àngel Colom, sempre favorables a acords amb tot el món sobiranista, i les del Puigcercós de l’època, obsedits per marcar el perfil esquerranós per damunt de l’eix nacional, i frontalment contraris a donar oxigen a CDC. De fet, així varen acabar les coses...

A ERC sempre s’ha respirat aquest complex d’hereu neguitós que urgia de tenir les claus de la masia, però mai no es moria el pare. I devia ser aquest impuls primari el que els va portar, només guanyar pels mínims el seu competidor directe, a una eufòria que va derivar en sonora i pública prepotència. Des del primer minut ERC es va comportar com si hagués guanyat per majoria absoluta, i va tractar els aliats de Junts amb públic menysteniment. Recordem les declaracions sobre actuades i altives del mateix Oriol Junqueras, o el fet significatiu d’iniciar els contactes per formar govern amb la CUP i no amb Junts. I a partir de la investidura, el president Aragonès —i el global d’ERC— va mostrar un explícit capteniment de superioritat que finalment ha derivat en el gest histriònic de destituir el vicepresident Puigneró, causa directa del trencament del Govern.

ERC estava convençuda que havia fet finalment el sorpasso a l’espai que tradicionalment havia dominat Convergència i que ara liderava, des d’una mirada independentista i rupturista, el president Puigdemont. Per fi guanyaven els eterns rivals —els primers de la llista, en rivalitat— i tocaven el cel. A més, les enquestes els beneïen, tota la cort mediàtica del règim, en permanent estat de guàrdia davant les hosts de Puigdemont —que és el veritable perill per a l’Estat—, es dedicaven a fer la gara-gara a ERC, convertits en els indepes bons, ordenats, raonables i, si calia, dòcils. Des de les darreres eleccions, ERC ha viscut el somni daurat de ser estimat pels diaris i els micròfons més poderosos, mentre rebia copets a l’esquena dels prohoms de la cort espanyola. En algun moment, en Rufián i companyia han viscut el miratge de ser un Pujol 2.0, rebuts, escoltats, raspallats; només que, a diferència del real, permanentment menystinguts.

És així com s’ha gestat un estat d’autoestima sobredimensionat que fa creure a ERC que poden navegar per aigües parlamentàries sense tenir ni aliats, ni cap majoria. Al capdavall, per fer el sorpasso definitiu a Junts no era bo que alguns dels consellers més notables del Govern fossin juntaires, mentre els consellers d’ERC se submergien en un pantà de mediocritat. Per això la prepotència a l’inici de la investidura, per això el menyspreu permanent durant aquests setze mesos, i per això l’arrogància en la crisi final. ERC estava convençuda que havien estat cridats a la casa del pare i que era el seu moment de glòria, de manera que podia llançar llast juntaire per la borda. Però varen llegir malament els indicis, varen ser incapaços d’analitzar on es ficaven i, sobretot, no es varen adonar que tots aquells que els havien fet servir per criticar i anorrear Junts els deixarien a l’estacada quan ja no fossin útils.

I aquest és el moment en què estem. Tal com escrivia en José Antich, ERC no va recordar que al Govern també hi fa fred quan el poder és precari i les aliances han desaparegut. Ara que la coalició ja no existeix i que el Govern és tan vulnerable que, probablement, té els dies comptats, tots els poders fàctics que han rigut les gràcies a ERC, l’han elogiat als micròfons i l’han beneït a les enquestes, es passaran en massa a les files socialistes. L’Upper Diagonal ha arribat a la convicció que ara toca una llarga època socialista per calmar les aigües i fer desaparèixer el virus independentista, de manera que no donaran gens de peixet al govern precari d’Aragonès. A més, no oblidem que per entronitzar Salvador Illa al poder, ERC ha passat de ser un aliat —mentre llimava la força de Junts—, a ser una nosa, no endebades els seus límits electorals es toquen. I mentre tot això passa, Esquerra es veurà obligada a menjar-se amb patates els pressupostos de Madrid gratis i sense ‘amore’, talment com va fer amb els anteriors. No hi haurà concessions de cap mena, perquè als socialistes no els interessa que a ERC li vagi bé, ni tingui cap èxit. Però, això sí, sortiran molt somrients a la foto. I com que, per art de no se sap què —deuen ser els serrells de l’indult?—, ERC es veu incapaç de no votar tot el que li demana/exigeix el PSOE, la festa serà completa. Tant com considerable la bufetada.

Pobra Esquerra, tan feliç que se sentia amb l’Upper Diagonal rient-li les gràcies...

Pilar Rahola

Periodista

Article publicat al digital  EL NACIONAL  el diumenge 23 d'octubre de 2022

20 d’octubre 2022

El model basc

Ahir al matí ens vàrem despertar escoltant el ‘davantal’ que cada dia a les vuit, recita en Jordi Basté, on va parlar dels nostres ‘amics bascos’. El davantal ens ha fet reflexionar després sobre l’anomenat ‘model basc’. Parlem-ne.

El president del PNB, Andoni Ortuzar, va dir fa temps que el model basc d’autogovern podia servir de referència per canalitzar la crisi catalana. Experts constitucionalistes bascos mantenen posicions antagòniques al respecte: des dels que ho creuen possible fins als que el rebutgen i advoquen per una reforma del sistema autonòmic. Però tots coincideixen en el fet que la inevitable fugida endavant del Govern català i l’immobilisme del govern de Madrid, convergiran finalment en un diàleg imprescindible per trobar-hi una solució. L'anunciada i mai convocada Taula de Diàleg pot ser el campament base. Creuen que l'experiència basca pot servir per canalitzar la crisi catalana, malgrat la diferència de models. Afirmen aquests experts que “Catalunya i Euskadi només comparteixen l’al·lusió com a nacionalitats a l'article 2 de la Constitució. Els seus models difereixen perquè la singularitat basca està reconeguda per una disposició addicional de la Constitució, cosa que no passa amb Catalunya”.

Però la clau per resoldre la crisi és, segons els experts constitucionalistes, el reconeixement de Catalunya  ―també d'Euskadi― com a nacions dins d’Espanya, traduït en una relació bilateral amb l'Estat. Potser caldria anar a un Pacte de la Moncloa bis? No es tracta tant d'un debat de competències com de garantir-ne l'exercici. Tampoc que Catalunya tingui el concert econòmic perquè, a més a més del risc de desequilibrar els comptes de l'Estat i aquest podria incórrer en dèficit. Aquí hem arribat al nucli dur de la qüestió: el desequilibri dels comptes.

El fet real és que el sistema foral que, juntament amb Navarra, és l'únic que ha sobreviscut a la història i que la Constitució del 1978 va salvaguardar amb la seva disposició addicional primera, va implicar que l'Estatut recuperés el Concert Econòmic i amb això la singularitat basca. La singularitat basca s'ha convertit doncs en una bomba de rellotgeria. Als Governs centrals negociar la quota basca no els presenta un problema quantitatiu, perquè Euskadi només representa el 5% del PIB davant del 20% de Catalunya. Però genera un problema qualitatiu perquè les comunitats ho posen en dubte. Euskadi pot mantenir aquesta singularitat sense generar privilegis; en canvi, aplicar aquest mateix sistema a Catalunya es pràcticament impossible i d’aquí sorgeixen tots els greuges comparatius.

Però van passant els anys i la injúria continua augmentant. Com diu Basté en el seu davantal: “és admirable la força dels bascos, la incidència que tenen en la vida política, la poca resposta i crítica que pateixen… Ells van fent”. No necessiten pressionar més ja que, tenint la ‘clau de la caixa’, poden fer i desfer sense enfrontar-se amb l’estat central. Imaginem que significaria per Catalunya que tots els impostos que es recapten al nostre País, es quedessin a les arques catalanes i que, mitjançant una quota negociable anualment, només s’enviessin a l’estat espanyol una part d’aquests impostos. Actualment de cada 100 € d’impostos que es paguen a Catalunya, 95 € van directament a l’Estat i només 5 € van a la Generalitat i per cada 100 € d’impostos pagats pels catalans, la Generalitat rep només 60 €. En conseqüència, la Generalitat ha d’endeutar-se en 24 € per a poder fer front a les despeses del seu pressupost i els interessos creixents que ha de pagar la Generalitat, i això provoca que cada cop pugui dedicar menys diners als catalans. En conclusió... El 40% dels impostos que paguem NO tornen a Catalunya i serveixen per finançar altres comunitats autònomes. Parlar d’un dèficit fiscal del 8 a 10% del PIB no mostra la vertadera magnitud de l’espoli. Cal que posem en l’imaginari col·lectiu aquesta idea: “L’Estat espanyol ens costa un 40% dels impostos que paguem a Catalunya” Això no passa enlloc més del món. Només amb un Estat propi Catalunya serà econòmicament viable. I mentrestant els amics bascos van fent... Llegiu si voleu el davantal d’en Bastè tot seguit.

Els amics bascos

Juanma Lamet i Raul Pinya, dos periodistes ben informats, escriuen avui a la pàgina 13 de El Mundo que la negociació per desbloquejar el CGPJ avança menys de pressa del que s'esperava però avança.

I assegura que el govern espanyol i el PP ja han acordat el repartiment de vocals que suposaria dos per Unides Podem i un per al... PNB. Els dos vocals d'Unides Podem serien generositat del PSOE i el vocal del PNB seria cortesia... del PP. És a dir, el PNB tindria un vocal al CGPJ perquè la intenció de Núñez Feijóo és reunir-se amb Andoni Ortúzar, president dels bascos.

És admirable la força dels bascos, la incidència que tenen en la vida política, la poca resposta i crítica que pateixen… Ells van fent.

A Catalunya hem tingut aquella sensació eterna que per anar a Ítaca has de passar pel port de Getaria. Amb els amics bascos som succedanis de la “Madre Patria” que deien els argentins fa 40 anys quan parlaven d'Espanya, expressió oblidada sortosament per les dues parts. Els bascos són sentimentalment propers per la llengua, la cultura i la permanent distància amb l'estat. És un mirall on Catalunya sempre s'hi ha volgut veure reflectit. A Catalunya tenim una inflamació permanent de ‘basquitis’ fins que sovint rebem clatellots amb mans de pelotari.

Molts ens hem sentit còmplices dels bascos (la llei de partits, el dret a decidir, la lluita contra el tancament d'Egunkaria... ) mirem sorpresos aquest admirable "anar a la seva" i ja seria hora que, en lloc de tanta bava cada cop que veiem els bascos, fem valdre la seva capacitat per obviar Catalunya en la majoria de les seves decisions.

Que el PP cedeixi un lloc de vocal del CGPJ al PNB, quan van ser claus en la moció de censura contra Mariano Rajoy fent-lo fora, quan donen suport al PSOE per governar Espanya, no em digueu que no és admirable.

A Catalunya s'ha trencat el Govern, al País Basc en sabem poca cosa, però des que Iñigo Urkullu n'és el lehendakari, la percepció és que van fent, van avançant i van guanyant.

Aquella frase... El futbol és aquell esport on juguen onze contra onze i sempre acaba guanyant Alemanya. Doncs la política és aquell esport on juguen tots contra Catalunya i sempre acaba guanyant el País Basc.

Jordi Basté

Periodista

“El davantal”  de RAC1 del dimecres 19 d’octubre del 2022

 

08 d’octubre 2022

Esquerra es queda sola

Ahir menys de tres mil militants de JuntsxCat van decidir que el seu partit sortís del govern, superant l’aprovació d’entrar-hi d’ara fa un any i mig. Les bases de JuntsxCat han fet el treball que els òrgans del partit no s’han atrevit a fer i han pres una decisió, només una: sortir del Govern. Això veurem si ens acosta o ens allunya de la independència. Sembla difícil d'empassar-se que si, amb més de dos milions de vots proindependència no es va obtenir la independència, és pura il·lusió creure que 32 diputats, amb el suport de menys de tres mil militants, l’aconseguiran.

El Secretari General de Junts, Jordi Turull, deia ara fa poc més d'un mes "Així no podem seguir". I tenia raó. Esquerra no havia complert cap de les tres condicions que va posar Junts per continuar a l'executiu, malgrat aparèixer a l'acord de legislatura. Ni la que feia referència a refer una direcció estratègica del Procés, ni la que demanava coordinar els grups parlamentaris a Madrid, ni tampoc una tercera per reorientar la taula de diàleg. Els republicans van mantenir aquesta posició de força perquè se sentien avalats per alguns precedents: per exemple, quan van deixar caure Laura Borràs a la presidència del Parlament o quan van deixar fora Junts de la taula de diàleg per no portar-hi només consellers. Tot això no va tenir conseqüències en el gabinet de Pere Aragonès. Ara bé, aquest cop aquests repetits desafiaments entre els dos partits han tingut les conseqüències que tots coneixem.

Finalment, la militància de Junts per Catalunya ha optat per no seguir en el govern, i això pot marcar el futur rumb del partit, que va unit, diuen, i té més clar ara cap a on va. Ha sigut l'opció encertada? Només el temps ens dirà el cost que això pot tenir, no només per JxC i ERC, sinó pel país. Ara és ERC qui té un problema greu, com va exposar la Presidenta Borràs. El president ha perdut la confiança de 41 dels 74 diputats que el varen fer president. Un president amb dignitat i cultura democràtica, dimitiria i convocaria eleccions. ERC s'encamina a un govern dèbil, que només podrà ser sostingut per suports parlamentaris puntuals, segurament, en forma de nou tripartit. Potser això és el que volien molts simpatitzants d'ERC, però no això serà pas gratuït. Veurem quan costa de recosir l'independentisme, i quant trigarem a tornar a tenir una estratègia unitària.

Esquerra vol governar en solitari a la Generalitat. No serà, però, un camí gens fàcil. La sortida de Junts implica una pèrdua de suport parlamentari cabdal per als republicans, que es quedaran amb una minoria de diputats. Tot i això, des d’ERC semblen determinats a mantenir-se a la Generalitat com a mínim fins que passin les municipals del maig del 2023, objectiu per al qual necessitaran anar amb forces com els comuns o el PSC a la cambra. Des del punt de vista de la gestió de govern, la crisi s’hauria de resoldre amb la dimissió del president i amb la retirada del govern de tot el seu partit, perquè han estat els incomplidors del pacte de govern i, sobretot, Pere Aragonès ha acumulat decisions equivocades, molt greus, en les darreres setmanes fins a l’espurna incendiària de destituir al vicepresident Puignerò amb l’excusa d’una enrabiada. Però potser el fet més negatiu és la mentida reiterada sobretot el que fa referència a una taula de diàleg inexistent. La renúncia de Pere Aragonès és una possibilitat versemblant, però en el regne d’Espanya en general, i en una Generalitat autonòmica sempre intervinguda, en particular, la versemblança no hi és, ni se l’espera.

L’espurna que ha fet saltar pels aires l’estabilitat del govern d’Aragonès ha estat la decisió de Junts de deixar-lo sol i abandonar l’executiu. Aquesta decisió ha estat àmpliament debatuda en l’interior del partit, amb opinions a favor i en contra. Els favorables a sortir del govern ho feien amb arguments prou sòlids com els que exposava, un dia abans de la votació, l’excoordinador de Polítiques Internacionals de la Generalitat, Aleix Sarri, que en un fil de twittter, va anar desgranant una darrera l’altra les raons per les quals, a parer seu, Junts per Catalunya havia d’abandonar el Govern. Malgrat que avui ja coneixem la resolució presa pels militants de JxC de deixar sola ERC al front del Govern, ens ha semblat interessant recuperar aquell fil de twittter, que pot posar un mica de llum sobre els motius que els ha portat a prendre aquesta decisió. Podeu llegir el fil de twittter tot seguit.

Una decisió difícil

Avui a les 12 h de la nit començarà la votació de la consulta de Junts per Catalunya sobre la seva continuïtat o no al govern. Per això vull explicar per què crec que la millor opció pel partit i pel país és sortir-ne.

Amb tot i abans d’entrar-hi m’agradaria refutar un comentari que aquests dies he sentit sovint i que trobo molest. Aquesta acusació injusta que Junts per Catalunya trenca la unitat de l’independentisme si surt del govern. Vull recordar que Junts per Catalunya neix a l’exili, a Leuven, quan eren molt pocs els qui pujaven a veure el President Puigdemont i encara menys el qui creien que se’n podia sortir. D’aquella llavor en va sortir una llista, i d’aquella llista uns anys després, un partit. Des de l’exili, i tot en contra, el MHP Puigdemont, president legítim d’aquest país, guanyà les eleccions del 21D dins el bloc independentista. La seva re-investidura i la continuació de l’embat de l’octubre semblava un fet, així es va acordar. Tanmateix, no va passar mai.

Aquell 30 de gener de 2018 va ser un dia funest. I allà començà la divergència estratègica gegant entre Junts i ERC. Va ser una jornada traumàtica per JxCat que veia com el seu líder, fundador i president legítim a l’exili era apartat, i no pel 155. Junts i la CUP hi eren, altres no. Això no obstant, per preservar la unitat independentista i aixecar el 155, es va decidir prioritzar la formació de govern malgrat que no inclogués el President Puigdemont. Un error que hem pagat molt car. Hauríem d’haver anat a eleccions aquella primavera i així ho vaig defensar quan vaig ser preguntat. S'imposà formar govern. Calia aixecar urgentment el 155 per, suposadament, mantenir l’embat independentista. No va passar mai i el 155 ha seguit amb formes més subtils.

Però aquell 30 de gener de 2018 no és l’únic gripau que s’ha empassat Junts per Catalunya. Aquella mateixa primavera la CUP no va voler votar en Jordi Turull com a president el dia abans d’entrar a la presó. Turull, un dels més grans bastidors de ponts que té el moviment independentista i un polític honest i valent. De nou un error de país, però novament per mantenir la unitat de l’independentisme, no es van forçar eleccions. Un any i mig després, la Junta Electoral, un mer òrgan administratiu, enmig de la seva folla croada contra el President Torra per l’assumpte de la pancarta va decidir que calia retirar-li l’acta de diputat.

Quan va arribar el ple del Parlament, ERC va assegurar a Junts el dia abans que l’acta no seria retirada fins que no hi hagués una sentència judicial. No va ser així i aquell 29 de Gener de 2020, Roger Torrent va decidir unilateralment retirar l’acta de diputat al MHP Torra. La imatge de Pere Aragonès sense aplaudir al cap del seu govern parlava per si sola. I, tanmateix, què va fer JxCat? Va destituir Aragonès i els consellers d’ERC? Va convocar eleccions? No. De nou es va decidir protegir un bé superior: mantenir la unitat de l’independentisme.

Va passar el temps, hi va haver eleccions i es va formar el govern actual. El pacte incloïa que Junts acceptés la (mal) anomenada taula de diàleg a canvi d’una sèrie de condicions, entre les quals la preparació d’un embat definitiu per tal de fer efectiu el mandat de l’1-O. Tanmateix, el mateix dia que s’havia de reunir la famosa taula, Pere Aragonès va decidir vetar els noms que havia proposat Junts per Catalunya (Jordi Sànchez, Jordi Turull, Míriam Nogueras i Jordi Puigneró) perquè tres d’ells no formaven part del govern. L’acord d'investidura entre Junts i ERC no especificava que els integrants de la taula haguessin de formar part del govern, però van ser vetats igualment. Junts, de nou, fins i tot va contenir les crítiques i va aguantar per mantenir la unitat. Una unitat cada cop més formal. I què va fer Junts? Aguantar. No prendre cap decisió precipitada i va decidir prioritzar la unitat independentista per sobre de tot. Així arribarem a les negociacions del darrer mes. Els darrers dies s’ha volgut imposar un relat per desprestigiar Junts per Catalunya i tractar les seves propostes, aprovades per unanimitat, de maximalistes i això és fals.

En primer lloc, és obvi que de forma molt transversal fa molts mesos que hi ha incomoditat pels incompliments i abusos d’ERC en la seva forma de portar la coalició de govern. Per aquest motiu pels volts del primer aniversari de l’acord d’investidura, es posà en marxa una auditoria sobre el grau de compliment d'aquest. Paral·lelament es celebrà el congrés nacional de Junts per Catalunya, on les ponències es van aprovar per pràctica unanimitat. A la ponència política, que jo mateix vaig coordinar, es proposà (resumint molt) practicar una estratègia independentista a l’interior en línia amb l’exili i el ‘Preparem-nos’ del ConsellxRep. També incloïa la possibilitat de fer una consulta sobre seguir o no al govern. Passat l’estiu i feta l’auditoria, els resultats eren bons a nivell sectorial però desastrosos a nivell polític. ERC ho incomplia absolutament tot, i en cap vessant s’estava avançant cap a la independència gràcies a la feina governamental o pel que fa a l'acord de govern.

Per aquest motiu el 29 d’agost es va decidir per unanimitat fer un nou intent amb ERC per al compliment de l’acord de govern que va permetre investir Pere Aragonès, posant el focus en tres punts de l'acord.

a) la creació d’un espai de coordinació estratègica, b) coordinació a Madrid i c) que a la taula de diàleg només es parli d’amnistia i autodeterminació.

També s’aprova fer una consulta en algun moment del mes d’Octubre.

Les setmanes següents, la reacció d’ERC i del President de la Generalitat és de rebuig, sense matisos de cap tipus. Pel mig, decideixen atacar i desprestigiar la manifestació de l’11-S. Arriba el debat de política general i Junts torna a demanar el compliment de l’acord de govern. Avisa que, si no es compleix l'acord, es plantejarà una moció de confiança, amb l’esperit de què Pere Aragonès renovi els compromisos d’investidura o consolidi un canvi de rumb. La resposta ja la sabem, la destitució per deslleialtat (?!?!) del vicepresident Jordi Puigneró, que ni tan sols coneixia amb tots els detalls la posició de Junts per Catalunya i que havia mostrat total lleialtat al govern com és ben sabut.

Vist això, a la reunió de dijous passat de JxCat es decideix organitzar la consulta pels propers 6-7 d’Octubre i es torna a intentar negociar amb ERC pel compliment de l’acord de govern, afegint-hi la restitució de Puigneró com una mostra de bona voluntat de treballar junts. La negativa per part de Pere Aragonès durant tot el cap de setmana és total. Fins i tot quan es rebaixen de forma clara els plantejaments per part de Junts per Catalunya. No hi ha cap intenció d’arribar a cap acord. I així s’ha arribat fins aquí. Però per què són importants els tres punts citats anteriorment? Perquè sense coordinació estratègica de tot l’independentisme, s’imposa la estratègia d’uns respecte a tots els altres i és impossible preparar un embat futur envers l’estat espanyol, anul·lant per complet l’estratègia de Junts per Catalunya. Perquè sense coordinació a Madrid, no hi ha la mateixa força per negociar, s'estabilitza a canvi de quasi res el govern espanyol i es retrocedeix en l’autogovern, votant fins i tot contra els posicionaments del govern català. Perquè una taula de diàleg que no parla d’amnistia i autodeterminació sinó d’altres coses, no té el propòsit d’acostar el país a la independència per la via negociada sinó que de facto normalitza una situació repressiva.

Normalització via taula de diàleg, que a més envia un senyal erroni tant internament com internacionalment. El missatge que s’envia no és tant de carregar-se de raons sinó de reintegració constitucional. I per damunt de tot Junts ha fet aquestes demandes, perquè els pactes es compleixen. Vist com ha anat tot plegat, sembla que ERC té molta més voluntat de complir els pactes amb el PSOE que amb Junts per Catalunya i l’independentisme. Si demanar complir un acord signat, pel qual es va votar una investidura, és una exigència inassumible i provoca la destitució fulminant d’un vicepresident, hi ha un problema molt greu. Unitat no pot voler dir submissió. Junts per Catalunya és una formació que va ser néixer el Novembre de 2017 i formalitzada el juliol de 2020 per assolir la independència, no per legitimar el qui dia passa any empeny. I tot això sense oblidar la suspensió sumaríssima de LauraBorras com a Presidenta del Parlament en ple estiu i violant els seus drets polítics, és clar. No és un fet menor tractar així la presidenta del partit amb qui fas coalició.

La darrera deslleialtat ha estat la destitució de Jordi Puigneró com a vicepresident dimecres passat. I la resposta de Junts? Per increïble que sembli, de nou dijous passat vam decidir que havíem de fer un últim intent de mantenir la unitat. Va fracassar, com tots sabem. Aquesta ha estat la “unitat” que hem viscut els darrers anys i mesos. Una “unitat” basada en l’agressió constant cap als líders de Junts per Catalunya, en el menyspreu de les seves propostes i la priorització dels pactes amb el PSOE per part dels dirigents d’ERC.

Curiosament amb la consulta ja engegada i després de setmanes amb un rebuig total a complir l’acord de govern, Pere Aragonès diu que veu “marge” perquè Junts segueixi al govern. Una jugada de manual i que no pot considerar-se com a sincera després de tot el que hem vist. Un moviment que recorda molt altres moments que ha viscut aquest país en què justament abans de prendre una gran decisió arriben ofertes de diàleg que després s’esfumen com per art de màgia o es degraden fins a ser irreconeixibles. Pere Aragonès no ha canviat de posició, sinó de paraules. Crec que la tria que ofereix a Junts continua essent molt clara: o submissió o oposició. Malauradament, no hi ha res més per molt que algunes proclames abrandades d’última hora diguin el contrari.

Junts per Catalunya ha de sortir de govern. No perquè sigui una decisió ideal, sinó perquè és la millor de les que tenim sobre la taula. Perquè el cost de continuar-hi i continuar avalant el gir estratègic d’ERC des del 2017 és molt major que el de trencar-hi i confrontar-la. Crec fermament que continuar a govern en aquestes condicions pot acabar amb Junts per Catalunya com a projecte polític autònom per esdevenir una simple crossa d’ERC que no tingui altra opció que avalar l’estratègia de la renúncia i un diàleg fictici. També crec que continuant al govern aquest anul·lament estratègic de Junts per Catalunya seria un cop molt dur per al moviment independentista en el seu conjunt, i per descomptat, per l’estratègia de l’exili encapçalat pel President Puigdemont. Perquè el problema no és que la direcció d’ERC avui vagi més “lenta” com he sentit dir els darrers dies, i que cal “esperar-la”. El problema és que fa dies que va en sentit contrari al què una direcció de partit independentista hauria d’emprendre. El problema és que el mal que es fa al futur del país fent seguidisme de l’estratègia actual és molt major que el bé que es faci amb polítiques sectorials a curt termini.

Si Junts per Catalunya surt del govern, la realitat és que no es trenca cap unitat del moviment independentista, perquè no es pot trencar allò que fa molts dies que no existeix. Junts per Catalunya, doncs, amb els propis programes electorals i textos polítics i ideològics a la mà, crec que té el deure de liderar una alternativa independentista a una línia que considerem equivocada. Una alternativa independentista que no normalitzi allò que no és normal, i intenti refer una estratègia anti-repressiva que no passi per la renúncia als propis principis sinó a la defensa democràtica dels nostres drets com a poble. Una alternativa independentista que estigui disposada a preparar, en coordinació amb el Consell per la República, un desbordament democràtic que permeti organitzar una segona volta de l’Octubre del 2017, i que aquesta sigui definitiva. Una alternativa independentista que recordi que aquest poble es va autodeterminar amb el referèndum de l’1-O, i que entengui que ara el repte és treballar per fer-ne efectiu el seu mandat democràtic.

I com farem tot això i moltes coses més? Doncs amb l’ajuda, no només de tot el talent que té un partit com Junts per Catalunya, sinó també de tres textos que van gaudir de la pràctica unanimitat del partit. La ponència política, la ponència sectorial i la municipal (*).

Ponències vigents i que aplicades i defensades, poden fer de JxCat no només l’alternativa independentista que necessitem sinó també posar la defensa de la nostra nació (tant de la llengua com un sistema econòmic basat en pimes i emprenedors) al cor del nostre projecte. Ponències que marquen un rumb tant des del govern com des de l’oposició. I parlo amb coneixement de causa, doncs jo mateix vaig coordinar la ponència política que avui tant citen alguns interessadament.

Sortir del govern vol dir deixar d’esperar canvis que no arribaran i marcar un rumb propi que aposti per la confrontació amb l’estat i acosti aquest país a la seva independència. Molta gent està decebuda amb el rumb dels darrers anys, no en podem decebre ni un més. I no oblidem que per ser creïbles en la defensa dels drets col·lectius cal estar disposat a defensar els d’un mateix i pagar-ne el preu. Assolir la independència no és fàcil, trigarem més del que voldríem, però més difícil serà com més triguem a construir una alternativa. Algú a qui admiro i respecto va dir l’altre dia que la cruïlla en què es troba avui Junts per Catalunya és entre l’ànima i la matèria i que ell triaria l’ànima. Ho subscric. Només s’hi pot afegir un recordatori: que la matèria, sense ànima, esdevé inerta, sense vida.

PS. Aquests dies són molt intensos pels militants de JxCat, però hi ha una cosa que mai no oblidaré. La gent que tot i formar part del govern, donen suport a sortir-ne per lleialtat a les pròpies conviccions. A tots ells moltes gràcies. És un veritable honor compartir projecte.

PS2. També vull enviar el meu reconeixement a tots els militants de base que aquests dies se senten pressionats de formes diverses. Gràcies també a tots vosaltres, la vostra resiliència i compromís és la força de Junts per Catalunya.

Aleix Sarri i Camargo

Polític

 (*) Podeu trobar les ponències complertes en els següents enllaços:

Ponència política

https://junts.cat/wp-content/uploads/2022/08/Ponencia_Politica_v6_ESTILS.pdf

Ponència sectorial

https://junts.cat/wp-content/uploads/2022/08/Ponencia_Sectorial_v4_ESTILS.pdf

Ponència municipal

https://junts.cat/wp-content/uploads/2022/08/Ponencia_Municipal_v3_ESTILS.pdf

01 d’octubre 2022

Cinc anys & cinc dies

Han passat cinc anys i sembla que encara sentim les sirenes de la policia nacional i de la guàrdia civil i els crits de les persones que eren apallissades brutalment per les forces dites de l’ordre. Han passat cinc anys i sembla que fos ahir. No podem oblidar ni perdonar. Les entitats i partits sobiranistes han acordat celebrar un acte unitari que tindrà com a principal objectiu reivindicar la “transversalitat del país” i rememorar com en aquella ocasió es va aconseguir una “estratègia conjunta” entre institucions, partits, societat civil i ciutadania. Només cal que els assistents coincideixin a reivindicar el referèndum, fos quin fos el resultat, posant en relleu que l’1-O no va ser una manifestació o un happening, va ser un referèndum. Tot això va passar dins d’un marc d’entesa, més o menys forçat per les circumstàncies, entre totes les forces independentistes, i avui aquest marc d’entesa s’ha esberlat per tots els seus costats.

En només cinc dies, des del dilluns 26 de setembre, la fractura del Govern de la Generalitat s’ha fet evident i ha posat contra les cordes els dos partits que formen la coalició. L'anunci de la qüestió de confiança per part de Junts, amb el segell de Puigdemont, va fer entrar l'executiu en una espiral de més desconfiances; la destitució de Puigneró ha estat la gota que ha fet vessar el vas dels retrets i desconfiances. Aquest dissabte per commemorar el cinquè aniversari de l’1-O, el Govern tenia previst fer un acte unitari, però a la vista dels darrers esdeveniments ho substitueix per una declaració institucional que serà la prèvia de la manifestació convocada pel sobiranisme civil aquest dissabte a la tarda a l'Arc de Triomf. La setmana del cinquè aniversari del referèndum, ERC i Junts són al precipici del trencament després d'una dècada de col·laboració, tant productiva com carregada de retrets. Després de cinc anys, en cinc dies es viu la crisi que pot ser definitiva.

A Esquerra ja no dissimulen les poques ganes que tenen de governar amb Junts. Aragonès té la determinació d'esgotar la legislatura, si pogués, millor sol que mal avingut, però, a hores d’ara, només té dues alternatives: continuar abraçat a un soci en qui no confia o trencar definitivament els blocs, permetent que el PSC entri a la partida de la geometria variable. Perquè com va quedar demostrat durant la negociació per la investidura d'Aragonès, amb els vuit diputats dels comuns, ERC no en té ni per començar. Totes dues opcions són enverinades. Seguir amb Junts és jugar a la ruleta russa de l'estabilitat. I prendre la mà del PSC pot acabar sent un harakiri.

És evident que l’esperit de l’1 d’octubre encara roman més o menys viu dins la memòria de la majoria de catalans. El que no està tant clar és que aquest mateix estat emocional sigui compartit per les cúpules dels partits dits sobiranistes, ja que les seves actuacions moltes vegades van en sentit contrari. Tampoc és segur que tots els que aquell 1 d’octubre d’ara fa cinc anys varen defensar amb els seus propis cossos les urnes, estiguin disposats avui, al cap de cinc anys, a fer-ho. Sembla que els mateixos polítics s’han encarregat de rebaixar aquella eufòria i esvair els anhels de llibertat nacional que hi havia en aquells dies. Podríem establir que, ara per ara, el principal problema de l’independentisme són els independentistes inconsistents.

Si la taula de diàleg era el pal de paller de la legislatura pels republicans, Junts ha insistit sempre, tant en les negociacions per formar Govern com un cop dins l'executiu, en el Consell de la República com l'eina clau a l'exili per mantenir viu l'1-O especialment a escala internacional. Però la forta presència de Junts a l'organisme mai ha agradat ERC i la CUP, que sempre han rebutjat formar-ne part. Per això resulta interessant escoltar les declaracions que ha fet el MHP Puigdemont arran del cinquè aniversari de l’1-O, on ha recordat que el cal és ser lleial al poble de Catalunya i ha assenyalat què és el que podem fer per defensar la independència, que no és altra cosa que ser-hi per petit que sigui el gest, ha dit, tot és útil. Ha indicat també que el que es va fer l’1-O fou una gesta digna de ser inscrita amb lletres d’or a la història de Catalunya i ha remarcat la importància valorar el que estem disposats a fer i fins on estem disposats a arribar.

Per tot això, ens ha semblat interessant recuperar un article de l’escriptor i historiador, Xavier Díez i Rodríguez, titulat ‘Aniversari’, on reflexiona sobre els fets esdevinguts ara fa cinc anys i posa en evidència la rasa creixent entre l’independentisme i la inconsistència d’uns líders que haurien de fer un pas al costat. Podeu llegir aquest article tot seguit.

Aniversari

“I tu… estàs disposat a morir per la independència?” Aquesta és una de les preguntes trampa que els gabinets de comunicació formulen com a part de la guerra psicològica destinada a desmoralitzar l’adversari. I, tanmateix, aquesta és una pregunta incorrecta que caldria ser contestada amb aquesta altra: “I tu… estàs disposat a matar per mantenir la unitat del teu estat?” No cal tenir molta imaginació per endevinar la resposta. I això és clau per entendre la dimensió exacta de la qüestió: no es tracta (només) del conflicte entre dues nacions, sinó (fonamentalment) de l’enfrontament entre democràcia i dictadura; entre legitimitat i autoritarisme; entre raó i terror. I, en aquest sentit, no cal tenir gaires dubtes per arribar a entendre a quin cantó cal posar-se. Perquè, més enllà d’un sentit de pertinença nacional, com tots els sentiments voluble, canviable i adaptable, la clau és saber de quin costat de la història et poses: de la idea que la voluntat popular està per damunt de qualsevol construcció política, o per contra, del principi que qualsevol mitjà, per immoral que sigui, és bo per mantenir un statu quo que, en el món dels Estats, no resulta sinó l’evolució dels absolutismes i la concepció patrimonialista de l’Estat. I no cal ser Albert Camus per entendre on és el costat correcte de la història.

Cinc anys després de les jornades de setembre i octubre ens convé prescindir del sentimentalisme, de les consignes fàcils, de la mistificació o del ressentiment per analitzar amb detall on érem, on som, i on volem ser. Hi ha una part de l’independentisme que es deixa arrossegar massa per les emocions, i tendeix a viure-les en forma de muntanya russa. Hi ha massa bipolaritat en un moviment que alterna l’eufòria amb la depressió. I, tanmateix, la qüestió és més simple del que podríem imaginar-nos. El nostre és un país, ni tan desgraciat ni tan extraordinari, que, tanmateix, aspira al que ha estat una constant històrica de tots els grups nacionals: la seva sobirania tan plena com sigui possible. I que el problema no som nosaltres, sinó un adversari que tenim al davant que ha sacrificat la seva defectuosa democràcia a l’altar de la precària unitat. Perquè, desenganyem-nos. Si bé per Catalunya el 3 d’octubre va representar una demostració del que som capaços de fer, des de la perspectiva espanyola, el que va succeir va ser, ras i curt, un cop d’estat, en directe, des de la televisió, per part del fill d’un altre que també va protagonitzar-ne un d’anterior, el 23 de febrer de 1981. En ambdós casos, sengles cops d’estat van servir per corregir el rumb que agafava la democràcia, quan era obvi que els poders fàctics se sentien amenaçats per l’evolució de la pròpia societat i les aspiracions de les persones normals. La diferència entre ambdós és que la llaminadura de l’anticatalanisme, un dels principals ingredients del nacionalisme espanyol, ha posat una bena als ulls respecte al procés pel qual el postfranquisme ha esberlat les principals institucions del país: especialment la judicatura, encara que també les forces repressives (cada vegada més agressives contra els mateixos espanyols), el sistema mediàtic i una corona damunt la qual no deixa de ploure fems.

Cinc anys són prou perspectiva per tractar d’enfocar una mirada amb prou distància per comprendre. En tots aquests darrers anys hem pogut assistir a com uns milions de catalans posaven contra les cordes a l’únic règim a Europa que prové directament dels feixismes del segle passat, amb les seves continuïtats simbòliques i biològiques. També hem assistit a la trista defecció d’una generació de dirigents als quals els va mancar el valor en el moment precís. I com, posteriorment, s’ha engegat una desesperada batalla discursiva en què els partidaris de l’antic règim miren de fer tornar les coses a la situació anterior. Tanmateix, això ja no resulta possible. La violència de la repressió, les manifestacions amb rojigualdes per animar els cossos repressius, les mirades d’odi de policies i guàrdies civils, la voluntat d’ulsteritzar, el silenci dels demòcrates espanyols… tot això, com diu el tòpic real, ni ho oblidarem, ni ho perdonarem. El primer d’octubre, potser Catalunya no va assolir la independència formal. Ara bé, Espanya va morir a Catalunya. Més enllà de batusses de twitter, de declaracions grandiloqüents, assaigs tramposos i mitjans mentiders, el divorci és irreversible. I més quan ―com és el cas d’un servidor― es tenien vincles familiars, personals i professionals amb Espanya. Hi ha una barrera invisible que fa que la imatge amable que podia tenir bona part dels nostres conciutadans, s’ha aixecat per sempre.

És cert que allà on s’ha posat un gran esforç material i econòmic ha consistit a generar un discurs de victimització i revictimització del nostre país. Des dels mitjans, la política i el món intel·lectual s’ha elaborat un relat que tracta de culpabilitzar els catalans de la mateixa repressió patida. Arguments com ara que no coneixíem la naturalesa espanyola, que no era possible ni realista la independència, i qualsevol altra cosa que, en realitat és com responsabilitzar les dones maltractades del maltractament patit per la seva parella. I no: potser la dona no és perfecta, potser el seu comportament no és modèlic, ara bé, la responsabilitat és del maltractador, especialment si estava borratxo de nacionalisme i franquisme. És per això que qualsevol acte de comprensió respecte a la injustificable conducta espanyola representa una aberració moral. L’autodeterminació és un dret. La repressió contra la lliure voluntat d’un poble és un crim.

Un dels problemes més greus que estem vivint en aquests darrers anys és que aquest discurs de la revictimització s’elabora des dels mateixos polítics que eren independentistes, i que van arribar a la proclamació de la independència en contra de la seva voluntat, empesos per una societat empoderada en plena onada revolucionària. Són els mateixos que aspiren a administrar les escorrialles de poder concedit, al més pur estil de les elits colonials. Són els mateixos que van provar de fer avortar la recent Diada, la manifestació més gran d’Europa després del funeral de la reina Elisabet. Una Diada en què va quedar ben evident el divorci entre la Catalunya real i l’administració vichyssoise, la mateixa que no té ni el valor de protegir el seu president a l’exili, o de personar-se en la causa general contra milers d’independentistes, o de creure’s les mentides dels tribunals espanyols, o d’acotar el cap davant la més mínima amenaça. Ara per ara, el principal problema de l’independentisme són els independentistes inconsistents.

Perquè, efectivament, en aquests dies d’aniversari, és obvi que es percep una voluntat de capgirar la situació i tornar a intentar-ho. És per això que es percep aquesta rasa creixent entre l’independentisme i la inconsistència d’uns líders que haurien de fer un pas al costat. Una de les frases bones de Margaret Thatcher podria aplicar-se a la situació actual. Cinc anys després, ni retrobada ni hòsties. La repressió, marginació i polítiques tòxiques contra el nostre país ha propiciat una situació en què “no hi ha alternativa” a la independència.

Xavier Díez i Rodríguez

Escriptor i historiador

 

Article  publicat a la revista  MIRALL  el dimarts 27 de setembre del 2022