Volem Seleccions nacionals catalanes

Futbol i política

Aquest article és d'una obvietat descarada. Però necessària. Perquè aquest país sembla condemnat a repetir, una vegada i una altra, els mateixos arguments contra les mateixes fal·làcies. Potser seria millor no fer-ho. Però el cansament desemboca, de manera fatal, en la resignació. I resignar-se és donar la raó al fal·laç. Una vegada més, arran de les victòries del Barça al llarg de la temporada passada, de la xiulada immensa al camp del Mestalla a l'himne espanyol i dels símbols habituals que acompanyen l'equip -senyeres i senyeres estelades- i dels que no l'acompanyen -banderes espanyoles-, i arran també de la intervenció espanyola en la Copa Confederacions, s'han tornat a sentir les trampes de sempre. Una trampa bàsica és proclamar que no s'ha de barrejar "futbol i política". No ho fa ningú. Entenent "política" com la gestió de les coses públiques a través d'un sistema democràtic o no. Ningú no fa "política" amb el Barça ara. Se'n va fer -potser no tanta com hauria calgut- quan no se'n podia fer fora dels camps. És a dir, durant les dues dictadures que aquest país va patir al segle XX. Però ara no se'n fa. O se'n fa d'una altra manera. Al Camp Nou i a tot arreu, on les llotges esdevenen places d'exhibició pública dels uns i dels altres per fer "política".

Però això és diferent. Qui acusa els seguidors del Barça o el club de "fer política" en realitat els acusen de "fer nació". Una nació diferent de la dels detractors. És a dir, quan els seguidors del Madrid exhibeixen amb arrogància o amb agressivitat les banderes espanyoles o quan una part de la grada del Mestalla crida "Espanya, Espanya!" cada vegada que l'equip propi fa un gol al Barça, això no és política. Això deu ser justícia social. Quan el sistema d'organització del futbol mundial -com el dels altres esports- s'estructura basant-se en federacions "nacionals" que no sempre es corresponen amb les nacions reals, això tampoc és política. Això deu ser caritat cristiana. Quan es munten campionats i campionets on es baten seleccions "nacionals" que tampoc no responen a les nacions reals sinó als Estats, i les institucions de cada Estat -les públiques i les privades- s'aboquen a defensar els colors de la pàtria i consideren cada partit com una batalla guanyada contra qui sigui, això tampoc és política. Això és fe patriòtica. En definitiva, la "política" la fan els altres. Els discrepants. El sistema homologat internacional fa normalitat esportiva. Demanen als rarets que no en facin, de política, que és tant com dir que no utilitzin el futbol amb els mateixos fins amb què el manipulen ells.

Contra aquesta trampa hi ha catalans de bona fe que repliquen que sí, que ells en fan, de política, quan demanen, per exemple, seleccions nacionals esportives, i que hi tenen tot el dret. Hi tenen tot el dret, és cert, però ells no en fan, de política, o almenys en fan tanta com en fan els altres, els que es consideren homologats nacionalment.

Cal anar a pams, una vegada més. Un equip de futbol -que és l'esport de masses per excel·lència en aquesta part del món- sempre representa un sentiment de pertinença que va més enllà de l'esport. Pot expressar un sentiment de ciutat, de discrepància respecte al club hegemònic en la mateixa ciutat, de barri o de país. L'Hèrcules, per exemple, representa un sentiment de ciutat, mentre que l'Alacant expressa la discrepància local. El Madrid més aviat representa un sentiment de nació i d'Estat. És una paraselecció nacional, tot i que Espanya ja en té. Quan el Madrid juga contra el Barça o contra el Bilbao representa Espanya i quan ho fa contra un equip estranger en una competició internacional, també. Almenys així ho entenen una part determinant dels seus seguidors. I així ho han entès durant dècades les institucions d'aquest Estat, que hi han abocat tots els recursos que han pogut contra l'enemic extern o contra l'intern.

El Barça representa, també, per a moltíssims dels seus seguidors i per a moltíssims catalans el seu país: Catalunya. Un país que no té una selecció nacional homologada. Això fa que, sovint, els seguidors d'altres clubs catalans s'enfadin per aquesta "apropiació indeguda" o "exclusivitat". Tenen raons per fer-ho, però la història s'escriu a poc a poc i, els agradi o no, la d'aquest país s'ha escrit així. El Barça "és més que un club" per diversos motius, però també per aquesta convicció. Creure-hi, expressar-ho simbòlicament, viure-ho, no és fer política. És fer país. Agradi o no agradi als qui no ho suporten.

Vicent Sanchis
Periodista

Article publicat al diari AVUI el diumenge 28 de juny del 2009

Xiulets reials

El tema estrella de la setmana ha estat la xiulada contra els reis i l'himne d'Espanya just abans de la final de Copa entre el Barça i l'Athlètic de Bilbao. Arran d'aquest fet, volem reproduir dos articles apareguts a la premsa i que subscrivim plenament.

Els uns i els altres

La xiulada de Mestalla ha deixat en l'evidència habitual les dues menes d'espanyolisme que patim perquè volem. En primer lloc, hi ha els qui despisten. Saben que tant a Catalunya com al País Basc hi ha una majoria de la població que no senten la pàtria d'ells com ells la senten. Com a solució, proposen mà relativament dura i anar-hi anant. La vicepresidenta María Teresa Fernández de la Vega o Mariano Rajoy en són dos clars exponents. És una estratègia ideològicament transversal. Tots dos han tret importància a l'actitud generalitzada dels seguidors de l'Athletic i del Barça i han proclamat que no es correspon amb "el sentiment majoritari dels bascos i els catalans". Saben que això no és així però tant se'ls en fot. Ens ofeguen lentament però no ens escanyen abruptament. En segon lloc, hi ha els més bèsties encara. Aquests senyors no treuen importància a la bronca de la final. Més aviat al contrari. La magnifiquen. L'endemà del partit parlaven a les braves de "demostració de desafecte cap als símbols de la unitat d'Espanya". No haurien censurat les imatges per televisió perquè proposen l'alarma i la reacció: "A la vista dels fets, és clar que hi ha el perill i que caldrà afrontar-lo". Uf! Ells sí que són un perill. ¿Quins fan més por? Els uns són lleixiu; els altres, salfumant.

Vicent Sanchis
Periodista
Director de Barça TV.

Article publicada al diari AVUI el dilluns dia 18 de maig del 2009.

La xiulada de Mestalla

D'entrada, sembla que el fet que uns ciutadans protagonitzin una xiulada a uns reis i a un himne a un estadi de futbol no hauria d'originar una polèmica de les proporcions que està assolint el que va passar a Mestalla a la final de la copa de futbol. Però l'existència d'aquesta desproporcionada polèmica demostra que aquí, a aquest Estat, hi ha més problemes del que oficialment s'admet. Aquí passen coses que molts pretenen amagar, ignorar i manipular.

I el que passa és que a Euskadi ia Catalunya hi ha molta gent -més de la que molts creuen- que no estan d'acord amb que Euskadi i Catalunya formen part de l'Estat espanyol. I els reis i l'himne són símbols d'aquest Estat. Per tant, xiulen, protesten i mostren la seva disconformitat. Per a això utilitzen un partit de futbol o qualsevol cosa que poden utilitzar, perquè normalment, fora de Catalunya i d'Euskadi, no és fàcil manifestar aquesta protesta. Alguns diuen que aquesta xiulada, aquesta protesta, ofèn els espanyols, és a dir, els que sí que se senten identificats amb la monarquia i amb l'himne. Bé, és possible. I què? On està el problema?

També ofèn Catalunya i Euskadi això de "polaco el que no bote", o dir que recuperar l'euskera i el català són coses "de nazis", o el boicot als productes catalans, o qualificar els bascos de terroristes .. . El que passa és que ofendre els bascos i els catalans és una gracieta, queda bé i fins i tot dóna vots. Per tant, molts espanyols acullen aquestes ofenses amb un somriure tolerant, comprensiva i fins i tot de complicitat. Però si algú ofèn els nacionalistes espanyols, la cosa és diferent. Llavors, estem davant un enorme problema, davant una ofensa gravíssima, davant d'un fet injustificable, davant d'una actitud inadmissible, intolerant ... Les coses han de quedar clares. Molts catalans i bascos no volen pertànyer a aquest Estat. I si pertanyen, és perquè les lleis, els tribunals i el sistema els obliguen a seguir dins d'aquest Estat. Però no volen.

I davant aquest fet, és irrellevant si aquestes lleis, aquests tribunals i aquest sistema són decisions preses per la majoria. Perquè, ¿no es pot estar en contra de les decisions que prenen les majories? És que s'han d'eliminar les minories? Són estructures imposades, encara que siguin imposades per una majoria. Això és el que passa. L'actual Constitució és el producte d'una decisió majoritària. Però això no implica que tots tinguem que estar d'acord amb el fet que encarregui a les forces armades que mantinguin l'actual estructura territorial.

Hi ha fets que són fets. I davant d'ells no valen les majories. Molta gent d'Euskadi i Catalunya no vol pertànyer aquest Estat. I això no té res a veure amb les majories. Per això xiulen. I la Constitució tampoc canvia les coses. Encara que digui el que diu sobre les forces armades i l'estructura territorial de l'Estat. ¿O això és molt democràtic, perquè ho ha decidit la majoria?

Antonio Galeote
Director del diari digital Diario Ibérico

Article publicat al diari digital e-noticies el divendres 15 de maig de 2009

A voltes amb el català

El català, llengua o dialecte?

En una conversa més o menys pública l'altre dia l'expresident de la Generalitat Jordi Pujol i l'escriptor Quim Monzó es van declarar preocupats per l'estat de salut del català, que, al seu parer, cada dia s'assembla més a un dialecte del castellà. Potser els exemples que va triar l'expresident per il·lustrar aquesta angoixa, que en ell és del tot sincera i que ha expressat diverses vegades durant els darrers anys, no van ser del tot encertats. Pujol es fixa bàsicament en les anècdotes. Tot i que les anècdotes solen ser sovint il·lustratives de la categoria. Sigui com sigui, és evident que el pes del castellà sobre el català s'ha fet cada vegada més evident. Palpable. Podria preocupar si es tractés exclusivament de calcs semàntics. Ha de preocupar perquè la tendència va molt més enllà i afecta les estructures sintàctiques pròpies de la llengua. No és ja només que un "tenir que" substitueixi de manera sistemàtica un "haver de" o un "caldre que". Aquests exemples que tant preocupen la gent de bona fe. El mimetisme i la dependència van molt més enllà. Fins al punt que les noves paraules o expressions que van entrant per la necessitat d'ús en el català ho fan sempre per la porta del castellà. Fins al punt també que les construccions de les oracions, les frases fetes, l'argot juvenil, tot, absolutament tot, en el català és una adaptació del castellà.

En aquest sentit, només cal mirar el cas gallec. Va ser a Galícia on es va formar la llengua que va anar guanyant territoris cap al sud amb la conquesta cristiana i l'expulsió dels musulmans. Gallec i portuguès van rebre el mateix nom compost durant segles, perquè es tractava del mateix idioma. La història dels dos països es va allunyar políticament quan al segle XVII Portugal es va separar de la Corona espanyola. A partir d'aquell moment els dos idiomes han seguit evolucions diferents. Fins al punt que avui dia els denominats panlusistes -defensors de la confluència del gallec amb el portuguès- són una anècdota. Si aquesta escissió és preocupant per a la vitalitat del gallec, encara ho és més el fet que cada dia aquest idioma s'assembla més al castellà. Sobretot entre els parlants urbans. ¿Quant de temps falta perquè el gallec sigui considerat com la manera peculiar que tenen els gallecs de parlar castellà?

Quan dos idiomes comparteixen territori sempre n'hi ha un que guanya i un altre que perd. Contra els defensors del perversament anomenat bilingüisme, si tots els parlants d'una llengua en dominen una altra de més potent, no es pot evitar una contaminació gradual. Als Països Catalans tots els catalanoparlants es poden expressar perfectament en castellà. I és en aquest idioma que reben una quantitat desmesurada d'influències. El cinema els arriba en castellà, la televisió és majoritàriament en castellà, el castellà és també la llengua de la judicatura, de la delinqüència real o fictícia, dels videojocs, de la majoria de les cançons, de l'humor i la broma, dels molt pobres i dels molt rics, dels turistes que intenten que els entenguin, de la immigració peninsular dels seixanta i de la immigració llatinoamericana del 2000... Del sistema i dels antisistema.

El castellà és la llengua dominant en la majoria dels àmbits. I ha arribat també a ser considerada la llengua de moda entre l'adolescència i la joventut. És evident que no es poden comparar les capacitats d'influència real de l'una i de l'altra. I també ho és que per cada pas que fa el català el castellà en fa vint. Quan teníem quatre canals de televisió, dos en castellà i dos en català, en van arribar dos més en castellà. I dos més. I ara uns vint més gràcies a la implantació de la televisió digital terrestre. Tot això no només té conseqüències en les arribades o en les desercions lingüístiques, en el nombre de parlants d'un idioma i de l'altre, tot això té un reflex també en l'acomodació, en la còpia, en el calc lingüístics. En la pèrdua de vitalitat del català a l'hora de mantenir estructures pròpies i a l'hora d'innovar, d'acceptar neologismes, de resistir o assumir les influències externes.

El català corre un seriós perill de dialectalització, d'esdevenir un patuès més del castellà. Feta la constatació, advertit el perill, el que no hauria de fer ningú és assumir-ne les conseqüències amb fatalitat, resignar-s'hi. Hi ha moltes maneres de combatre'n els símptomes. Per exemple, si parlem de polítiques públiques, incentivant totes aquelles iniciatives que serveixen per escampar usos i modes entre els joves, en tots els àmbits on s'expressen massivament.

Vicent Sanchis
Periodista.
President del Consell Editorial de la Corporació Catalana de Comunicació SL

Article publicat al diari AVUI el dia 1 de febrer del 2009

A voltes amb el finançament

No hi haurà un bon finançament per a Catalunya perquè seria un mal finançament per a Andalusia i Extremadura

L’estratègia que el govern de l’Estat està seguint amb el finançament autonòmic podria ser la mateixa en essència que previsiblement farà servir el Tribunal Constitucional per resoldre els recursos d’inconstitucionalitat contra el nou Estatut. Maniobres de distracció i jocs d’“interpretació” que cansen una opinió pública, la catalana, fastiguejada amb tantes voltes. Es tracta de marejar, no pas la perdiu ─com diuen allà─, sinó l’au pidolaire.

Després d’un “enorme esforç”, Pedro Solbes ha presentat una proposta carregada de subtileses i ambigüitats. Inclou aquesta nova fórmula dos conceptes estranys que poden distorsionar-ne el resultat final quan l’apliqui a voluntat qui la controla, que és el govern central. Solbes ha anunciat i preveu dos “fons” que han de reequilibrar el sistema. L’un de “competitivitat”, “per a les comunitats que facin més esforç fiscal”, i l’altre, de “cooperació”, per a aquelles que tinguin “menys riquesa relativa”. Com que el ministre d’Economia no ha volgut concretar de cap manera les quantitats que se’n derivaran quan arribi el gran moment de portar-los a la pràctica, l’enigma es manté. És a dir, amb aquesta segona proposta tampoc no hi ha cap garantia d’aconseguir corregir la balança fiscal ni tampoc allò de veure complert allò que el nou Estatut denomina “principi d’ordinalitat”.

És a dir, ningú garanteix encara ara que Catalunya, després d’aportar els seus impostos a l’Estat, no perdrà llocs al rànquing del PIB. Els representants del govern de Catalunya han rebutjat “per insuficient” aquesta nova proposta i han demanat el compliment “literal” de l’Estatut. És obvi que el govern de José Luis Rodríguez Zapatero no pensa fer-ho. Com també és obvi que el president espanyol busca una solució que acontenti més o menys a tothom –a alguns més menys que als altres- quan s’obre un pendent d’eleccions que n’encadenarà una rere una altra fins que arribin les generals.

Els representants de la Generalitat n’haurien de prendre nota. No n’obtindran satisfacció. No hi haurà un bon finançament per a Catalunya perquè seria un mal finançament per a Andalusia i Extremadura, que no acceptarien ni tan sols donar la raó aparent “als catalans” amb un nou model que continués beneficiant-los a ells en el fons. És una qüestió electoral. És una qüestió mental. És una qüestió nacional. Ara només cal esperar quant de temps més aguantarà el govern de José Montilla, que té dues pressions ben efectives en contra: la precarietat agudíssima financera que pateix després que la població de Catalunya s’hagi disparat en els darrers anys i el seu equilibri amb el PSOE. Si molt hipotèticament aquest equilibri es trenqués, ja se sap qui en trauria la pitjor part.

Vicent Sanchis
Periodista i escriptor
Professor a la FCC Blanquerna (URL)

Article publicat al diari digital “elSingulardigital.cat” el dia 5 de gener de 2009.