La museística a Sabadell

El recordat director de la Fundació Bosch i Cardellach i exdirector de l’Arxiu Històric de Sabadell, Josep Mª Benaul (1951-2020), va escriure en el Diari de Sabadell un any abans del seu decés, dos articles on parlava de la situació dels museus a Sabadell. En els articles esmentats, Benaul feia una reflexió molt encertada de la situació museística a la nostra ciutat a les portes d’unes eleccions municipals, on el tema s’hauria de plantejar pels aspirants a seure a la cadira de la batllia de Sabadell. L’historiador feia algunes preguntes al futur govern municipal, en les que qüestionava la conveniència, ubicació i qualitat dels museus que la nostra ciutat té avui o hauria de tenir demà.

Afirmava Benaul que s’ha de gaudir de museus perquè disposem d’un patrimoni propi que volem mostrar perquè és susceptible de configurar un relat que proporcioni coneixement i gaudi als nostres conciutadans i als forans que visiten la ciutat. A partir d’aquesta premissa, l’historiador defensava la idea que Sabadell, amb el seu bagatge històric, cultural, industrial i social, caldria que disposés almenys de quatre museus, dos serien de relat local: Museu d’Història i Museu d’Art, i els altres dos serien de caràcter més especialitzat a escala de país, que reforcés la capitalitat i la centralitat de la ciutat, com podrien ser el Museu Nacional de Paleontologia de Catalunya a partir del Museu de l’ICP Miquel Crusafont. El darrer seria, donada la nostra tradició dins la indústria dels teixits, un Museu de la Indústria Tèxtil Llanera.

L’estat dels museus és pretèrit. No passen de ser espais de contemplació. Des dels anys 80, quan es va formar el Museu d’Història i el Museu d’Art no han tingut actualitzacions. Tres quarts del mateix amb l’Arxiu Històric, amb milers de documents pendents de catalogar o digitalitzar. El Museu Tèxtil, malgrat tenir infinitat de mocions aprovades des de 1998 i la societat més compromesa al darrere, no té gens clara la seva concreció. Però fins i tot ja ha quedat antiquat el debat: es posa més èmfasi i es pledeja pel lloc (el Pissit) i el quan. Ningú parla del ‘perquè’ o dels continguts.

Per tant, des de fa gairebé quatre anys s’ha deixat de parlar del tema museístic i ara, a les portes d’unes noves eleccions municipals, creiem que cal revifar-lo. El museu ha de deixar de ser un espai elitista, apte per a només uns quants, i convertir-se en un recurs per a la comunitat. Cal conèixer i comprendre la percepció que té la comunitat del seu propi patrimoni ―amb el benentès que no hi ha ningú que el conegui millor que ells― per poder adoptar un enfocament democràtic i satisfer les necessitats de tots, i també per propiciar la innovació (en termes de creativitat, col·laboració…), que només és possible si la comunitat s’hi involucra. Per això ens semblen interessants les propostes  que fa el poeta i pintor sabadellenc, professor a l'Institut Ferran Casablancas de Sabadell, Josep Gerona, en el seu article titulat  ”Els museus de Sabadell i la miopia política”, que podeu llegir tot seguit.

Els museus de Sabadell i la miopia política

Des de l’abril passat, quan es va presentar a l’opinió pública un Manifest per al Museu d’Art de Sabadell per part d’un grup d’artistes, s’hi han anat adherint fins a setanta persones del món de la cultura i entitats prou representatives com ara l’Associació Catalana de Crítica d’Art (ACCA), l’Associació de Museòlegs de Catalunya (AMC) i la Plataforma Assembleària d’Artistes de Catalunya (PAAC).

La iniciativa ha servit per posar sobre la taula la situació de menysteniment pressupostari i falta de recursos que els museus de la ciutat han hagut de suportar els darrers vint anys. En el mateix sentit que ja apuntava el document elaborat després per l’ACCA (Sabadell té força ben servit el sector de la música i del teatre, però té les arts visuals abandonades), el regidor de cultura, Carles de la Rosa, ha reconegut als signants del Manifest que el seu taló d’Aquil·les són les arts plàstiques i la música popular en viu, que cal fer un viratge respecte als darrers 30 anys [sic, ell no diu 20!] i que cal un “reconeixement” d’aquesta situació i una “reparació”.

En tot cas, la situació del Museu d’Història potser és encara pitjor que la del Museu d’Art. Unes plantilles infradotades mai podran salvar amb treball voluntarista el que uns pressupostos de cultura congelats des de fa anys condemnen a la decadència.

Pocs mesos abans d’unes eleccions municipals i quan fa poc que s’acaba d’aprovar un nou pressupost municipal que no ha variat gens ni mica aquesta tendència, cal que tots ens plantegem si els ciutadans d’una de les primeres ciutats de Catalunya no es mereixen tenir uns museus a l’alçada, com a mínim, d’altres ciutats semblants. Una comparació amb Granollers, Terrassa, Mataró o l’Hospitalet, per exemple, ens hauria de fer caure la cara de vergonya. Reflexionem una estoneta en els següents punts:

1. El Museu d’Art necessita una nova programació/direcció i ampliar l’espai per poder mostrar tots els seus fons, més ençà dels anys 40.

2. Això obliga a desplaçar les exposicions d’art contemporani a un nou Centre d’Arts Visuals que hauria de ser La Nau del carrer de Cellers, que ja va ser adaptada els anys noranta (Mapa Cultural de Sabadell, el pla estratègic del regidor Pere Vidal) per a aquesta funció i es podria recuperar fàcilment.

3. Però aquesta Nau és actualment magatzem de la maquinària que s’ha anat guardant, cuidant i catalogant per al futur Museu Tèxtil i no es pot traslladar sense garanties.

4. Mentrestant, el Museu Tèxtil dorm el somni dels justos i el Vapor Pissit s’està esperant, buit, des que l’any 1998 un ple municipal va aprovar per unanimitat que en seria la seu. Aquest mandat vinculant ha estat incomplet pels governs posteriors.

5. El Vapor Pissit no podria encabir tota aquesta maquinària, perquè el veritable problema dels museus és la falta d’un magatzem prou ampli i en condicions. Els magatzems actuals són antigues naus industrials amb evidents mancances. Algunes de les peces ara conservades a La Nau del carrer de Cellers han estat traslladades fins a sis vegades d’emplaçament!

6. Recentment, s’ha cedit un espai industrial arquitectònicament excepcional, l’Artèxtil, per encabir-hi una escola d’infermeria, hipotecant el seu ús durant cinquanta anys amb la cessió a la UAB.

7. Sembla obvi que la solució Museu Tèxtil amb dos seus (Pissit i Artèxtil) permetria alhora una renovació del Museu d’Història i guanyar per a la ciutat la Col·lecció Antoni de Montpalau, de Josep Casamartina i Anna Maria Casanovas, que malauradament potser ens deixarem perdre, com ja va passar fa anys amb la Col·lecció Rafael Tous d’art conceptual.

8. Si es trobés un espai adequat i prou ampli per ser el magatzem dels museus i es condicionés, com es fa ara arreu ―vegeu el cas de Manresa―, per fer-lo visitable i donar-li un ús ciutadà, de pas s’alliberarien diferents naus industrials, idònies per a funcions expositives i de creació artística.

9. Mentrestant, de l’imprescindible Pla de Museus, que ja estava gairebé enllestit al final de l’anterior mandat municipal, no se’n sap res.

Per no caure en la demagògia fàcil, evitaré fer comparacions entre les inversions en equipaments esportius i en equipaments culturals, però només a tall d’exemple, ens caldria saber que les despeses municipals en les activitats de les festes nadalenques (700.000 €) equivalen a tot el pressupost anual dels dos museus junts (Història i Art), incloent-hi els sous de tots els seus treballadors.

Per salut democràtica, els nostres polítics haurien d’acceptar que no tot allò que fa guanyar vots a les eleccions és prou justificat i responsable. I el que sap més greu és el fort component sectari que tenen les decisions que es prenen. En qüestions de tanta transcendència, de veritable capitalitat cultural, hi hauria d’haver amplis acords que garantissin la continuïtat dels projectes amb els canvis dels equips de govern. En això, també hi estava d’acord el regidor de cultura. Amb els canvis, hi ha de cabre els matisos, però no mai el “borrón y cuenta nueva”. Quin mal que fan a la cultura els polítics miops i sectaris!

Josep Gerona

Poeta i pintor

 Article publicat al  Diari de Sabadell  el dissabte 10 de desembre de 2022

 

Els CDR de Sabadell

Els esdeveniments dels CDR de Sabadell, potser per tenir-los molt a prop, ens van colpir més que d’altres en rebre la notícia de l’arrest de nou persones vinculades als Comitès de Defensa de la República (CDR) sota l'acusació de «terrorisme». Les detencions van començar la matinada del 23 de setembre de 2019 quan uns 500 agents de la Guàrdia Civil, es van desplegar simultàniament a les comarques del Vallès per realitzar escorcolls en domicilis i locals. A Sabadell es van omplir amb desenes de furgonetes de la GC i policia nacional els carrers més cèntrics i propers als domicilis dels presumptes terroristes. L’escenari era el de sempre: guàrdies civils fent sortir de casa als detinguts per ficar-los en les furgonetes, policies malcarats amenaçant amb metralladores per impedir que ho poguéssim veure de prop i gent cridant contra ells des de la distància. Al vespre per una televisió manipulada, vèiem el vídeo de la policia, on es mostraven els materials que els havien trobat, i en veure-ho no sabíem si riure o plorar, perquè tots teníem a casa i al súper de la cantonada el mateix que sortia allà, sacs amb polsims negres, fogonets i olles, a banda d’una brutícia i un desordre prefabricat i descomunal que ja coneixíem d’altres vídeos de detencions. En total es van detenir nou persones, tot i que dues van ser alliberades la mateixa tarda. Les set restants van ser traslladades a Madrid per prestar declaració davant el jutge.

La fiscalia va emetre un comunicat on qualificava els detinguts com a «grup terrorista de caràcter secessionista» i que s'havia procedit a la seva detenció per «avortar el projecte que hauria pogut ocasionar danys irreparables» i els acusava de delictes de terrorisme, rebel·lió i tinença d'explosius. El jutge va decretar presó sense fiança comunicada per set dels acusats i els va enviar a la presó de Soto del Real. En canvi, dos d'ells van restar en llibertat amb càrrecs. Això ja feia preveure que la cosa no estava tan clara com semblava, ja que les acusacions estaven basades exclusivament en l’escrit d’incoació de sumari ordinari pels processats, on els fiscals d’antiterrorisme copiaven fil per randa el relat del darrer atestat de la Guàrdia Civil lliurat al jutjat central d’Instrucció. En el seu escrit el fiscal sostenia que els detinguts pretenien atemptar contra “objectius prèviament seleccionats” i que tenien com a finalitat “aconseguir la independència mitjançant la violència en la seva màxima expressió, forçant la separació de Catalunya de la resta d’Espanya”.

L’entramat d’aquesta maniobra, a mesura que la justícia avançava en la investigació i malgrat els informes falsos de la guàrdia civil, es va anar fonent com per encant, fins a arribar al moment actual on tota l’operació ha quedat tocada i desautoritzada per la mateixa Audiència Nacional. La sala d’apel·lacions d’aquest tribunal ha donat la raó als acusats que van presentar un recurs perquè s’interrogués els agents d’informació de la Guàrdia Civil encarregats de la investigació. El jutge instructor, Manuel García Castellón, en primera instància els ho va negar, d’acord amb la fiscalia. Però ara la sala d’apel·lacions  l’ha desautoritzat, amb l’argument principal que “no hi ha cap fet delictiu concret determinant que centri la investigació, que no s’atribueix cap fet concret als investigats, la manca d’existència d’una organització terrorista i, per tant, la instrucció d’una causa per organització terrorista es pot posar en dubte perquè no hi ha cap mena de prova”.

Tot això s’esdevé quan, en aquesta causa, ja hi ha tretze processats per presumpta pertinença a organització terrorista, nou dels quals, acusats també per tinença, dipòsit i fabricació de substàncies o aparells explosius i inflamables “de caràcter terrorista”, i quan són al caire de l’obertura de judici oral. I ara que? Ningú demanarà perdó, però nosaltres els hem d’assenyalar. No els ha de sortir gratis. Si finalment tot plegat resulta ser només un muntatge o una venjança dels que van ordir les falses proves per acusar els nostres conciutadans de terrorisme i d’altres maldats, qui se’n farà responsable? La resposta ens la deixa entreveure el periodista, Vicent Partal, quan afirma que “Som enmig d’un enfrontament total en què l’adversari no dubta a fer servir els mètodes més extrems i il·legals contra el conjunt del moviment democràtic català”. Això ho escriu en el seu article titulat  ‘Operació Judes: I ara què hi teniu a dir?’, que podeu llegir, si voleu, tot seguit.

Operació Judes: i ara què hi teniu a dir?

L’Audiència espanyola va reconèixer ahir que els CDR acusats en l’operació Judes tenen el dret de reclamar, en el judici que els espera, la compareixença dels membres de la Guàrdia Civil que els van investigar. L’Audiència diu literalment que la raó que els assisteix és que “no hi ha cap fet delictiu concret determinant que centre la investigació”. Que s’ho van inventar tot, vaja.

Supose que tots deveu recordar que arran de l’operació Judes van detenir membres del CDR, nou dels quals els van empresonar. Eren acusats d’una presumpta pertinença a organització terrorista i de tinença, dipòsit i fabricació de substàncies o aparells explosius i inflamables “de caràcter terrorista”. Tots, efectivament, eren membres dels Comitès de Defensa de la República però no havien fet, com ara constata el tribunal espanyol, res que es pogués considerar un delicte. I ho torne a escriure perquè és al·lucinant i indignant que, després de tot això que ha passat, ara el tribunal ens diga que “no hi ha cap fet delictiu concret determinant que centre la investigació”.

I tanmateix, sense cap fet delictiu que puga ni tan sols donar peu a una investigació, Xavier Buigas, Alexis Codina, Xavier Duch, Eduardo Garzón, Ferran Jolis, Jordi Ros i Germinal Tomàs van haver de passar tres mesos empresonats a Soto del Real. I tots, inclosos també David Budria i Clara Borredo, foren objecte d’una campanya de mentides, falsedats i desprestigi sobre ells i les seues activitats, que va sobrepassar tot allò que ens puguem imaginar.

L’operació en si no ens hauria d’estranyar, venint d’un país com Espanya. Simplement, és una actuació de caràcter polític, no policíac ni judicial, portada a terme per la policia amb l’ajut d’alguns jutges i de mitjans afins que van contribuir amb entusiasme a difondre un relat que avui ja es veu que era completament fals. Però és que, igual com va passar amb la detenció de Tamara Carrasco, l’operació Judes no pretenia trobar res. L’única funció era acovardir la població, infondre el terror de pensar que demà podrien anar darrere de qualsevol de nosaltres i, sobretot, afeblir la força dels CDR, que en aquell moment s’havien convertit en una referència popular poderosa i que avui, gràcies per exemple al fet que la gent es va empassar aquelles mentides, ja no són pràcticament res. Aquest era l’objectiu estratègic d’aquest atemptat contra les llibertats civils, objectiu que hem de reconèixer que s’ha complert de sobres.

Però si l’operació no ens hauria de sorprendre venint d’on ve, crec que, en canvi, sí que fóra bo d’extreure’n unes quantes lliçons tot plegats. Especialment perquè va haver-hi mitjans i polítics catalans, àdhuc independentistes, que es van afegir a la campanya de criminalització amb una alegria que en aquell moment vaig observar amb perplexitat i que avui espere que els faça una mica de vergonya, si més no. Aquella infame declaració de Joan Tardà quan deia: “A Catalunya no hi ha violència; però si hi ha set bojos que els posin a la presó i els jutgin”, espere que el perseguesca per sempre, ara que sabem que “no hi ha cap fet delictiu concret determinant que centre la investigació”. I espere que reflexionen un poc aquells mitjans i aquells periodistes catalans que es van fer ressò sense cap contrast periodístic de coses tan esbojarrades i sense trellat –i que ja indicaven fins a quin punt tot plegat era un muntatge– com ara que els detinguts tenien “precursors” d’explosius, uns precursors que en realitat tots tenim a casa.

La veritat, us ho he de dir, és que no confie molt que ho facen, ni tan sols que demanen perdó als qui van qualificar de boigs o que van associar gairebé a crims de manera completament indocumentada. Però també us he de dir que tampoc no és allò que em preocupa més. En canvi, sí que m’agradaria que vosaltres, els lectors normals i corrents, d’aquest cas tan amarg n’extraguésseu una lliçó útil de futur i l’aplicàsseu sempre d’ara endavant. Som enmig d’un enfrontament total en què l’adversari no dubta a fer servir els mètodes més extrems i il·legals contra el conjunt del moviment democràtic català. I això ha d’implicar que, d’entrada i mentre no es demostre molt documentadament la contrària, no hem de creure res que diguen ells, i encara menys si ho filtren, ni hem de dubtar del company independentista que tenim al costat. Crec que els companys que han estat víctimes de l’operació Judes, a qui envie un agraïment per la seua fermesa, trobarien potser una certa compensació si l’infern per on van passar servís perquè una altra vegada féssem les coses, com a país, d’una manera diferent.

Vicent Partal

Director de VilaWeb

Article publicat al digital  VilaWeb  el dijous 03 de març del 2022

Un any de l’operació ‘Judes’

Dimecres d’aquesta setmana s’ha complert un any del soroll d’helicòpters de la Guàrdia Civil sobrevolant el cel de Sabadell de matinada. Poc després, els sabadellencs Xavi Duch i Jordi Ros eren detinguts, acusats de terrorisme, fabricació i tinença d’explosius i conspiració per causar danys amb objectius estratègics. Durant aquella operació, batejada com a ‘Judes’, en total es van detenir 9 persones, 7 de les quals van acabar entrant a presó. Totes ells avui estan al carrer en llibertat provisional sota fiança però sobre els seus caps penja l’amenaça d’un judici per terrorisme que els pot tancar molts anys a la presó.

Recordem que aquell fatídic 23 de setembre del 2019, la Guàrdia Civil a partir de les acusacions de la Fiscalia, amb un desplegament de mitjans que recordava les macro-operacions contra el gihadisme, va irrompre violentament als domicilis de ciutadans catalans amb el pretext de buscar armes i explosius preparats per atemptar a Catalunya. La nota de premsa que va facilitar la Guàrdia Civil sobre les detencions de membres de CDR ja preveia el futur desenllaç de l’operació. Era un escampall de condicionals i matisos per no enganxar-se els dits: “Podrien estar preparats”, “presumptes”, “substàncies considerades precursores per a la confecció d’explosius”, “susceptibles de”, “a l’espera de confirmació per part dels especialistes”, “orientada a aclarir”, “per estudiar-ho”... Per sustentar-ho, la mateixa  Guàrdia Civil aportava un vídeo de 38 segons en què es podia veure un magatzem desendreçat, una bossa amb una pols no identificable, olles i diversos recipients d’altres tipus que manipulava un dels agents. Res de concloent. Però tant se valia: la nota complia la seva funció de vincular violència amb el Procés.

Tot plegat va quedar en res quan a finals de l’any passat es van anar deixant en llibertat amb càrrecs, però sense mesures cautelars a tots els acusats, ja que segons la mateixa investigació qüestionava que les substàncies trobades es poguessin considerar explosius. L’Audiència Nacional reconeixia també en alguns escrits que no veia clara la naturalesa terrorista dels fets investigats, ni que els detinguts formessin part d'una organització terrorista. Ara, un any després de les detencions, el jutjat d'instrucció de Sabadell ha admès a tràmit la querella interposada per un dels detinguts el 23-S, David Ros, contra la Guàrdia Civil i ha decidit obrir diligències d'investigació. L'acció penal posava en coneixement de les autoritats judicials les múltiples irregularitats comeses durant els escorcolls domiciliaris, les coaccions i amenaces i la impossibilitat d’accedir a l’assistència d’un advocat tant punt fou detingut. Així mateix, la magistratura del jutjat ha decidit encarar les investigacions a identificar i fer declarar com a investigats a tots els agents del cos armat que participaren en l'operatiu, així com la declaració de la lletrada del jutjat de Sabadell present als escorcolls domiciliaris.

Sabadell no oblida l’operació Judes. Just un any després de la detenció dels nou activistes independentistes, la plaça de l’Ajuntament de Sabadell s’ha quedat petita aquest dimecres per acollir els centenars de persones que s’hi han aplegat per reclamar l’absolució dels detinguts i encausats. Al crit de ‘Tots som CDR’ i ‘No tenim por’, els concentrats s’han instat a continuar denunciant una causa ‘injusta’ que ‘vol silenciar l’independentisme popular’. Llegiu ,més avall l’article de Núria Cadenes titulat ‘Són al replà de l’escala’, on la periodista i activista fa unes reflexions molt encertades dels esdeveniments ocorreguts el 23-S a la nostra ciutat.

Són al replà de l’escala

Hi ha aquelles imatges preses amb intenció de propaganda, difoses pels mateixos uniformats que les enregistraven, avançant arran de paret amb les armes llargues a la mà, armilles, cascs, etcètera, brutalment colpejant la porta amb aquell ariet que tenen, amb les potes, durant un minut llarg de ridícul i impotència i bramant després ‘guardiaciviiiil…!’ des del replà de l’escala, mentre se sent a dins del pis una veu de dona que diu què passa i ‘ya abro’, i fins que penosament aconsegueixen de trencar la porta (tan penosament que la increïble maniobra esdevé de seguida carn de meme internacional) i entaforar-se a la casa assaltada, en filereta atapeïda, set, deu, tretze individus uniformats de negre. Hi ha aquell altre vídeo, difós pel mateix cos paramilitar espanyol, on se’ls veu dins d’un garatge ple d’andròmines, destapant una olla ennegrida i remenant-ne el contingut amb un bastó.

N’hi ha més, de pel·lícules distribuïdes directament i obertament pels guàrdia civils i, encara, un bon grapat de vídeos que arriben a les nostres pantalles convenientment filtrats com qui no vol la cosa (és a dir, com qui la vol descaradament i obviant en el procés una llarguíssima rastellera de garanties processals). Al capdavall, tota aquella història, tota aquella parafernàlia orquestrada i publicitada i executada poques setmanes abans que es fes pública la sentència contra els presos polítics que havien estat jutjats al Tribunal Suprem espanyol acusats d’haver organitzat un referèndum, tota aquella martingala, en fi, no era sinó una posada en escena dins de la pugna de l’estat per a frenar l’independentisme català.

Tot just en fa un any, que es va dur a terme l’operació endegada per les forces policíaques de l’estat espanyol. Va ser el 23 de setembre de 2019. De matinada. Sense trucar. I de seguida va quedar clar què volien aquella gent. De seguida.

Llegiu, si us plau,  aquesta entrevista  amb en Jordi Ros, un dels detinguts. Llegiu-la, sencera, que ho explica tot molt bé. Esfereïdorament bé. Des del començament fins al final, quan, malgrat la por i l’assenyalament, i el dolor que perdura, aquest home diu: ‘Ells apliquen la força, nosaltres probablement aplicarem la intel·ligència, les emocions i l’amistat per a tombar aquesta misèria que ens imposen.’

Aquesta misèria. Que n’hi ha molta. D’oficial, d’uniformada, i de l’altra, la que fa com que: com que estén acta, com que observa el món des del màgic pedestal de l’asèpsia, com que ens ho explica. No sabria com dir-n’hi, d’això que practiquen, d’aquest ofici. Periodisme, no. Periodisme és una altra cosa: recollir els fets, contextualitzar-los, contrastar la informació, verificar les fonts. I més: respectar la intimitat de les persones, la seva dignitat, no escampar rumors, no calumniar. La llista és llarga i, de vegades, encarats a la crua realitat, ben sembla una carta als Reis d’Orient. Separar clarament informació de publicitat, per exemple. O aquella altra, que també és molt bona: reconèixer els errors i corregir-los.

N’hi ha una caterva, de titulars i de farciments ignominiosos, arran d’aquelles detencions. No és ja que els dirigents polítics (espanyols o de més a prop) en diguessin de l’alçada d’un campanar, mirant de sucar pa al poti-poti, sinó que es van omplir diaris i informatius de format divers amb afirmacions tan contundents com falses. Que no tan sols no passarien el sedàs de cap codi deontològic, sinó que se situen en un grau més del no passar: ‘Els CDR ultimaven un atemptat terrorista’ o ‘Els CDR de Torra collen: preveien atacar una caserna amb explosius’ o ‘Els independentistes amagaven material per a fabricar explosius i planejaven atemptar a l’octubre’. N’hi ha més. Infames variacions sobre el mateix tema.

Encara és hora que cap d’aquests mitjans publiqui una rectificació, una disculpa. Ni tan sols quan la mateixa Audiència Nacional espanyola, la cosa en què es va transformar el Tribunal de Orden Público franquista, va haver de constatar públicament ‘l’objectiva inexistència d’explosius’. Ni tan sols aleshores no ho van fer.

Reconèixer els errors i corregir-los, dèiem. Un acte noble que pressuposa error i no pas malifeta, és a dir, no pas intenció. I ja és molt pressuposar.

Núria Cadenes

Periodista

 

Article publicat al digital  VilaWeb  el dimecres 23 de setembre del 2020

La darrera portada (2)

Després de l’entrada publicada al nostre Blog dissabte passat, sobre la desaparició momentània del ‘Diari de Sabadell’, ens ha semblat adient fer-hi uns afegits aclaridors, tot mantenint els dos missatges bàsics:

1. La nostra Associació, com entitat que vetlla per la preservació del patrimoni cultural de la ciutat vol aprofitar per recordar, en un breu resum, la història del diari que ha estat sens dubte durant més de 75 anys un referent del periodisme local.

2. Que no desaparegui la capçalera del nostre diari local és una gran notícia. Confiem que la nova direcció tingui en compte totes aquestes circumstàncies històriques i emprengui la publicació d’un progressista nou ‘DIARI DE SABADELL’, obert a una ciutat que necessita disposar de mitjans amb esperit crític i constructiu des de la llibertat i el respecte.

Segur que, per les presses de publicar l’article, en parlar dels periodistes que han escrit al diari, no vam fer prou justícia a figures i noms de col·laboradors que involuntàriament ens vàrem deixar al tinter. És els cas dels periodistes de l’actual plantilla i també de Josep Ache, Antonio Santamaria i Víctor Colomer, que van ser acomiadats fa pocs anys, al començament de la reestructuració del diari. Igualment un record pels col·laboradors periòdics en temes culturals com Pere Roca i Garriga i  Joan Ripoll. També pels columnistes com Joan Brunet i Joan Saumoy o aportadors eventuals com Jordi Serrano, Manel Larrosa, Manel Cunill i molts d’altres periodistes i escriptors, que segur que encara ens deixem i que farien aquesta llista molt llarga, cadascun d’ells amb les seves pròpies idees i línies de pensament i que, donada la llarga trajectòria del diari, per força s’han tingut d’adaptar als diferents moments històrics, polítics i socials que ha viscut la ciutat.

I pel nostre comentari en relació a la línia editorial mantinguda pel diari durant molts anys, valgui com a justificació el darrer article de Ramon Rodríguez Zorrilla, director des del 1977 fins el 2013, qui va tenir càrrecs de responsabilitat al “Frente de Juventudes” als anys 60, i que amb el títol ‘Tots som catalans’ http://www.diaridesabadell.com/tots-som-catalans/, fou publicat en forma de carta el 10 de novembre de l’any passat i on semblava beneir, de fet, l’aplicació de l’article 155 de la Constitució tot just aprovat. Després de la seva lectura que cadascú tregui les seves pròpies conclusions.

Les nostres són de molta tristesa i ràbia per tota la repressió que va endegar el “Senado Español”, envers un procés pacífic i democràtic, legitimat per els resultats de les eleccions del 2013 i del 2015, amb mandats democràtics ben clars per el procés d’ independència de Catalunya,  com a resposta i en defensa de la nostra dignitat, després de la ignominiosa sentència del Tribunal Constitucional, veritable ‘cop d’estat’ contra la Constitució i l’Estatut, aprovat en referèndum, però sobretot legitimat, en la nostra opinió, pels resultats de les darreres eleccions del 21-D, ja amb presos i exiliats polítics, a qui el mateix M punto Rajoy va desafiar a que s’hi presentessin com a candidats, i perseguir-los després judicialment, al no obtenir el defensors del 155 la victòria que ell mateix havia previst.

Per acabar i com a homenatge a tothom que va fer possible una capçalera que ens enorgulleix  com la del ‘Diari de Sabadell’ , recomanem la lectura del darrer article de Josep Mercadé Mateu, director des del 2013 fins el seu tancament el 31 de març d’enguany. http://www.diaridesabadell.com/la-redaccio-sha-quedat-buida/

Volem finalment reiterar el nostre agraïment i millors desitjos al grup ‘NOVAPRESS EDICIONS’ i als nous propietaris, Marc Basté i Leo Torrecilla, per aconseguir que els sabadellencs puguem tornar a veure el proper 10 d'abril, amb un nou equip, el nou rotatiu a tots els quioscs de la nostra ciutat.

Associació Sabadell Memorial

Unió Catalanista de Sabadell

La darrera portada

El Diari de Sabadell ha sortit aquest dijous a la venda per última vegada. D'aquesta manera el diari tanca una etapa amb dificultats econòmiques i laborals de tot tipus. L'empresa propietària “Vallesana de Publicaciones, S.A.“ ha traspassat la capçalera al grup Novapress Edicions i els nous propietaris, Marc Basté i Leo Torrecilla, volen tornar a treure el rotatiu al carrer el 10 d'abril amb un nou equip. La nostra Associació, com entitat que vetlla per la preservació del patrimoni cultural de la ciutat, vol aprofitar per recordar un breu resum de la història del diari, que ha estat sens dubte durant més de 75 anys un referent del periodisme local.

L’any 1942 neix a Sabadell un butlletí de “La Falange“ que, amb el temps es converteix en un diari que es diu ‘Sabadell’. Els directors d'aquesta publicació els nomenava l'alcalde. La direcció, la redacció, els tallers del diari estaven ubicats en uns locals de “La Falange” a la Rambla (l’actual Casal Pere Quart). La connivència del diari amb el poder municipal es fa palesa amb la creació, un significatiu 18 de juliol de 1952 i sota la direcció del periodista local José Cabeza, d’una secció titulada “Diálogos con el Alcalde”, on es publicaven ─suposadament sense cap censura─ les cartes que els ciudatans feien arribar al diari i en les que qüestionaven a l’alcalde, José Mª Marcet, sobre temes o problemes de la ciutat i que el batlle responia per, segons ell mateix escriu en les seves memòries: “complacer a mis peticionarios sin el inconveniente de largas esperas y así poder satisfacer los deseos de un mayor número de ciudadanos, sobre sus problemas o sus aspiraciones, de sus necesidades, sus alegrias o sus tristezas”.

A principis dels anys 70, sorgeix la necessitat de fer un diari que no segueixi només una línia editorial marcada pel “gobierno”, sinó que respongués a les necessitats del carrer, que en aquells dies bullia amb demandes socials i polítiques. L'any 1975, mesos abans de la mort de Franco, el director del ‘Sabadell’, en Josep Palau, es jubila i es busca un substitut que pugui fer la transició d'acord amb els nous temps. El candidat escollit fou Ramon Rodríguez Zorrilla, que en aquella època tenia 35 anys, estava vinculat a diferents associacions municipals i s'havia dedicat a l'ensenyament. Amb Rodríguez al capdavant, el diari crea ‘Vallesana de Publicaciones S.A’.

Amb la mort de Franco, queda palès que no poden continuar editant un diari sotmès a la línia del ‘Movimiento’ i decideixen crear-ne un de nou. El nou ‘Diari de Sabadell’ es crea oficialment el 1977, i des de llavors ha estat l’únic diari de la ciutat. La transició es va veure com l’escenari ideal per treure al mercat una publicació local que vetllés per desmarcar Sabadell de l’absorció de Barcelona. La transformació del ‘Sabadell’ en ‘Diari de Sabadell’ va significar des del principi un diari més obert. Des de les primeres edicions ja hi van aparèixer tots els grups polítics i sindicals. El problema inicial era que no tenien prou treballadors titulats com a periodistes, d'acord amb les exigències legals per la premsa diària. Com que es considerava premsa diària aquella que es publicava més de tres dies a la setmana, el diari va fer servir l'estratègia d'afegir a les capçaleres del dimarts i dels dimecres els subtítols de “Deportivo” i “Económico” respectivament. De fet, el diari havia anat creixent constantment al llarg de la seva història, sense rebre mai cap subvenció. Això els va permetre traslladar-se des de la Rambla, al carrer Calders i, posteriorment, a l'edifici actual al carrer Sant Quirze. Això també els havia permès comptar amb una rotativa pròpia durant molt de temps. Però la crisi econòmica dels darrers anys ha colpejat fortament els mitjans impresos i l'any 2009 van començar a externalitzar la impressió de la publicació.

El diari paulatinament va anar ampliant el personal titulat i va poder suprimir aquells subtítols, sortint de dimarts a dissabte com a ‘Diari de Sabadell’. Si bé inicialment tot el diari era en castellà, actualment era bilingüe. La introducció del català es va anar fent progressivament al llarg del temps, tot i que sempre hi ha pesat més el castellà perquè això va semblar a la direcció que els podria donar més lectors. S’hi anaren incorporant periodistes de la talla de Josep Gisbert, actual cap de política de la Vanguardia, Manuel Moreno, corresponsal d'El País,  i d’altres com Matíes Serracant, Quimet Fité, Rosa Ten, Lluís Papell, Josep Costajussà. etc. que donaren al diari un anys de brillantor que darrerament s’ha anat perdent.

Malgrat la col·laboració i l'esforç de molta gent honesta, el Diari de Sabadell mai és va acabar de treure de sobre la ferum de "Movimiento" i l'acatament als diversos ‘amos’ que la ciutat ha tingut des del 1979. Com exemple, en l’època del ‘bustisme’, algun lector havia comptat fins a 8 fotos de l’alcalde Bustos en una sola edició, era doncs un mitjà de propaganda de l’alcalde.

Que no desaparegui la capçalera del nostre diari local és una gran notícia. Confiem que la nova direcció tingui en compte totes aquestes circumstàncies històriques i emprengui la publicació d’un progressista nou Diari de Sabadell, obert a una ciutat que necessita actualment tenir mitjans i altaveus que critiquin constructivament ja que, en cas contrari, ens vèiem abocats només a llegir publicacions municipals fets amb molt bona intenció, però lògicament parcials en els seus continguts.

Associació Sabadell Memorial

Unió Catalanista de Sabadell

El referèndum a Sabadell

Avui parlarem de la nostra ciutat, Sabadell,  on l’alcalde Maties Serracant de la Crida (CUP), com han fet altres 721 alcaldes catalans, ha signat un decret per cedir locals per celebrar el referèndum de l’1-0. Si observem la complexa distribució dels regidors que formen el govern municipal, veurem com es defineixen uns i altres enfront de l’instrucció del fiscal general de l’Estat, José Manuel Maza,  de citar a declarar a tots els alcaldes que hagin signat aitals decrets. Sembla que els regidors més o menys vinculats als Comuns encara no tenen clar la seva posició. El periodista Antonio Santamaria ha fet, en l’article que publiquem tot seguit, una primera aproximació a la situació generada per la convocatòria del referèndum unilateral i les seves conseqüències polítiques per a la ciutat. Sabadell serà de una de les ciutats, juntament amb Badalona, on el referèndum unilateral d’autodeterminació presentarà una major conflictivitat de l’Àrea Metropolitana de Barcelona. A la nostra ciutat, per les circumstàncies extraordinàries derivades del cas Mercuri i a Badalona pel rebuig a García Albiol.

Sabadell davant l’1-O

L’alcalde Maties Serracant, membre de la Crida per Sabadell on està integrada la CUP, ha manifestat en diverses ocasions la seva determinació d’impulsar activament la celebració de la consulta i la seva decisió de desobeir els requeriments del Tribunal Constitucional (TC) i la Fiscalia. Així dijous passat va signar el decret d’alcaldia que dona “ple suport” al referèndum flanquejat, únicament pels regidors de les formacions independentistes i en absència dels seus socis d’Unitat pel Canvi (UpC) i Guanyem Sabadell.

El compromís de l’alcalde Serracant amb la celebració del referèndum podria comportar com a mínim la seva inhabilitació, sense descartar altres conseqüències de caràcter penal. Així ha quedat palès amb la instrucció del Fiscal General de l’Estat per citar com investigats (abans imputats) als alcaldes que hagin signat el decret de cessió de locals. En la compareixença de l’alcalde Serracant, flanquejat pels regidors de l’equip de govern, CiU i els dos edils no adscrits ha refermat la seva determinació de no anar a declarar davant l’administració de justícia. Això comportaria que la Fiscalia demani als Mossos d’Esquadra, com a policia judicial, la seva detenció per a ser portat a declarar. No es pot descartar que si es dona aquesta situació la CUP i altres organitzacions independendistes es concentrin davant l’Ajuntament per a evitar la detenció de l’alcalde, visualitzant un enfrontament de dimensions imprevisibles.

Les forces polítiques de la ciutat estan experimentant la mateixa correlació de forces del país. Per una banda, les formacions independentistes, Crida, ERC i PDeCat, l’antiga Convergència, que fins la compareixença d’aquesta tarda no s’havia pronunciat per recolzar a l’alcalde Serracant. D’altra banda, els partits constitucionalistes, PSC, C’s i PP. Enmig, l’espai dels Comuns que a la nostra ciutat està representat per UpC i en certa mesura per Guanyem.

La determinació de l’alcalde, amb el suport explícit d’ERC, va propiciar la reacció de les tres formacions constitucionalistes que s’apressaren a posar en marxa una sèrie de mesures jurídiques i polítiques per a exigir al govern municipal que acati la legalitat espanyola que, mitjançant el TC, ha suspès la llei del referèndum. Així, PSC va reclamar un informe del secretari, del qual segons Serracant encara no es té constància. C’s va presentar un recurs contra l’esmentat decret d’alcaldia un cop es va fer efectiva la suspensió de la llei del referèndum. El PP va anar més lluny i anuncià que portaria el tema a Fiscalia si no s’aturaven els tràmits de preparació de la consulta.

Foto portada: el portaveu d'UpC, Joan Berlanga, a l'esquerra, i la portaveu de Guanyem, Marisol Martínez, a la dreta. Autor: J.d.A.

Així doncs, amb dos blocs antagònics, tota la pressió política es concentra en els socis de govern d’UpC i Guanyem. És cert que alguns dels seus edils han comparegut per recolzar a l’alcalde davant “l’atac judicial”, tanmateix això no significa que hagin modificat la seva posició respecte al referèndum que consideren una mobilització a favor del dret a decidir. Després d’un cap de setmana de silenci, ambdues formacions es pronunciaren evidenciant les mateixes ambigüitats i contradiccions que travessen l’espai del Comuns. Joan Berlanga, cap de llista d’UpC, considera si bé són partidaris del referèndum, aquest no reuneix els suficients suports socials, de manera que no ho avaluen com a tal, sinó com a una mobilització pel dret a decidir. Tampoc va fer una crida a la participació en la consulta, ni sobre el sentit del seu vot, a l’espera del resultat de la consulta a les seves bases.

Unes manifestacions que palesen els difícils equilibris a l’interior de la formació que reflecteixen les mateixes divisions que s’apreciaren al Parlament de Catalunya entre el sector procedent d’ICV, liderat per Joan Coscubiela i Lluís Rabell, i el procedent de Podem, capitanejat per Albano Dante-Fachín. Així, malgrat que Berlanga va comparèixer flanquejat pels tres edils del seu grup, el regidor d’EUiA, Eduard Navarro, és un dels signant del manifest L’1-O no anirem en contra de la participació en el 1-O, mentre que el regidor de Podem, Ramon Vidal va publicar a iSabadell un article en sentit contrari (més info: ‘Opinió de Ramon Vidal (Podemos). ‘Les urnes, expressió de democràcia’).

Marisol Martínez de Guanyem es posicionà en un sentit molt similar, encara que va anar una mica més lluny a l’afirmar que acataran la legalitat espanyola. Tanmateix, no va aclarir si demanarien l’abstenció o el vot negatiu o afirmatiu en la consulta. A més, per curar-se en salut, observà que el suport de l’Ajuntament al referèndum s’ha realitzat mitjançant un decret d’alcaldia que resta fora dels acords de govern, en un intent no massa reeixit de desvincular-se d’una decisió que afecta, agradi o no, al conjunt de l’executiu local.

Abans de procedir a l’anàlisi polític de les conseqüències de la situació generada per la convocatòria del referèndum, hem de tenir en compte la correlació de forces local respecte a la independència. Per a això, l’indicador més adient són les eleccions “plebiscitàries” del 2015 on les forces partidàries de la secessió van obtenir a la ciutat el 41,67 per cent dels vots (Junts pel Sí el 33,73 i CUP 7,94 per cent). Ara bé, si al Centre (districte 1) van gaudir una clara majoria del 65,37 per cent (JxSí, 55, 03 i CUP 10,34), als barris del Nord (districte 3) només obtingueren el 17,89 per cent (JxSí, 12,77 i CUP 5,12). A Torre-romeu (districte 7), el seus suports foren del 14,22 per cent (JxSí, 10,18 i CUP 4,04).

Foto portada: Serracant, rodejat de regidors de l'equip de govern. Autor: David B.

Unes dades que mostren que, en el seu conjunt de la ciutat, l’independentisme no és majoritari i que els seus suports electorals es concentren a les zones habitades per les classes mitjanes i altes, reproduint la dualitat característica de la societat catalana. Tot això amb la circumstància que els sectors partidaris de la secessió estan summament organitzats i mobilitzats, mentre que l’àmbit no independentista està desorganitzat i desmobilitzat; potser per què confien en la força de les institucions de l’Estat espanyol que, al seu parer, finalment aconseguiran impedir la separació de Catalunya d’Espanya.

Hores d’ara ignorem si el referèndum es podrà celebrar, atès la bateria de mesures judicials i policials, endegades per les institucions de l’Estat. Tanmateix en el cas que es realitzés resulta previsible que aquest tindria una participació notable al Centre de la ciutat i una abstenció gairebé massiva als barris obrers, doncs l’opció majoritària entre els contraris a la secessió és no anar a votar al no reconèixer la legitimitat de la consulta.

En qualsevol cas, si finalment l’alcalde Serracant fos inhabilitat o empresonat, es reobriria la qüestió del relleu a l’alcaldia, encara que en termes encara més crispats que fa uns mesos. Això ens porta a considerar fins a quin punt l’enorme tensió generada pel referèndum pot afectar la cohesió del govern municipal. De moment, sembla que UpC i Guanyem volen esquivar el problema i continuar en l’executiu local malgrat les seves discrepàncies amb el bloc independentista. Encara que la pressió judicial i policial de l’Estat espanyol podria contribuir a cohesionar-ho.

De tota manera, són justament aquestes dues formacions les que poden sortir més perjudicades per l’extrema polarització de la societat sabadellenca i catalana. Malauradament, la duresa del conflicte està propiciant la pràctica desaparició dels espais entremitjos, ja que amplis sectors de la ciutadania reclamen un posicionament clar respecte al suport o al rebuig a la secessió. En conseqüència, les ambigüitats i contradiccions, particularment agudes en UpC, poden passar-li una severa factura electoral. Això afavoreix les expectatives del PSC que, alliberat del passat 'bustista', podria recollir una part important d’aquest electorat majoritàriament no independentista.

En qualsevol cas, fins a l’1-O i més enllà, ens esperen unes jornades d’extrema tensió i crispació. El xoc frontal entre els governs espanyol i català adoptarà a la nostra ciutat un caràcter especialment virulent, atesa la determinació de l’alcalde i dels grups municipals que li donen suport, per acció o per omissió, de desobeir els mandats del TC i la Fiscalia. Tot això incrementat pel fet que a Sabadell no existeix una majoria social independentista la qual cosa farà encara més exacerbades totes aquestes contradiccions.

Antonio Santamaria

Periodista

Article publicat al digital ISabadell.cat el dimecres 13 de setembre de 2017

Que en farem del Passeig dels samalers?

A Sabadell tenim dos aeròdroms, amb les seves corresponents pistes d’aterratge, un situat al costat de Sant Pau de Riusec i l’altre al bell mig de la ciutat. Aquest darrer s’ha originat amb les darreres actuacions municipals i es tracta del que avui porta el nom de Passeig de la Plaça Major. Aquesta denominació no té massa sentit atès que es tracta d’un passeig que no acondueix a cap Plaça Major tal com el seu nom faria suposar. Això no obstant, el cert és que el passeig ha estat sempre conegut popularment com simplement ‘el passeig’, o com ‘el passeig dels samalers’ pels xiprers que el flanquejaven… Això ens porta a recordar amb enyorança aquell passeig de la nostra infantesa, amb el Bar Musical i les tauletes per prendre un vermutet o un refresc en les caloroses tardes d’estiu, amb el sortidor que brollava alegre al capdamunt del passeig i amb els típics fanals de ferro colat que l’il·luminaven els vespres. Ara ens hi han deixat una pista de ciment, amb uns espais que no es poden omplir amb res per culpa de les sortides d’emergència de l’estació soterrada. Potser ens cal reflexionar, entre tots, com fem un nou Passeig dels samalers, amb vida i amb encant, si això encara és possible. L’arquitecte i urbanista en Manel Larrosa, ha escrit un article titulat “Les sabates del Passeig” on, com aquell pintor que comença un nou quadre, dóna unes quantes pinzellades en forma de consells del que, a parer seu, hauria de fer-se en aquest nostre estimat Passeig, per intentar esmenar els esguerros que han perpetrat el manaires de l’ajuntament de tots els colors polítics.

Les sabates del Passeig

El problema del Passeig de la plaça major és, en essència, el problema de Sabadell mateix, però elevat al quadrat. Francesc Trabal ja va escriure que l’única gràcia de Sabadell era no tenir-ne cap. Però ara, 80 anys després, estem molt pitjor… potser ara l’única gràcia ja és ser una desgràcia. Sabadell és una ciutat sense l’autenticitat d’una veritable escenografia urbana.

Un entorn autèntic i amb sentit precisa la presència d’història, aquella que aquí hem dissolt del tot. Tots ens queixem de la manca d’edificis d’un cert valor, de com el Centre ha estat arrasat en onades successives. Sabem que mai hem fet ostentació de capital urbà ni de la representació del patrimoni material i artístic i aquest fet, que conté aspectes positius, a la fi es revela d’una enorme pobresa. Doncs aquesta condició, al centre urbà es multiplica i esdevé un desconcert per la manca de referents de ciutat i d’una representació que pugui ser digne, que ens la puguem mostrar a nosaltres i als forans. I tot això no s’improvisa. Aquesta és la dificultat.

Es pot viure (té sentit?) fer-ho en una ciutat, en un lloc, sense història? Sí, que ho és com es fa realitat a molts barris recents, però és menys sòlid en un centre representatiu.

Una primera diagnosi i remei dels nostres mals podria ser que hem de començar pels peus. Com deien les nostres àvies, per anar mudat primer cal anar ben calçat. No són el mateix els carrers amb lloses i bordons de granet que de ciment. Per sort, és així als carrers de vianants (Gràcia…) i alguns d’altres (Montserrat…). I quan aquest valor s’acompanya amb el cel sense fils elèctrics la humilitat de les façanes sobreviu i assoleix caràcter.

Però per a un espai enorme com el Passeig, la noblesa d’un material, per bo que sigui, però emprat en grans quantitats, no és cap solució. Cal algun element més de valor i autenticitat.

Per exemple a Vic, la Plaça Major té una vorera perimetral però un enorme centre de sauló. És la humiliat del material el que aporta relleu al perímetre edificat. A Sabadell ens cal una cosa similar. Si la cultura arquitectònica de les façanes del perímetre no és suficient, ens cal l’ajut d’un aliat que és la natura: sauló, maó, peces petites, els junts vers, la humitat visible… materials el màxim de naturalitzats. Sense aquests elements, la rigidesa que ens mostra la gran llosa actual, sense cap escletxa ni junt de respir, és totalment ofegant.

La proposta de l’ús de maó al centre ja fa temps la va fer Agustí Puig. El maó fa referència a un element històric present a moltes ciutats europees i el mateix campanar de Sant Fèlix està coronat de maó, per la qual cosa en tenim un referent proper. Només la natura ens pot omplir el buit d’arquitectura, també el verd, però tampoc no sol. Més natura i menys disseny!

Aquest campanar del XVIII és el millor llegat d’aquell segle, com el Pont de la Salut ho és del XIX i potser només la Torre de l’Aigua és emblema del XX. Aquell maó és, doncs, un referent històric a ampliar.

A Terrassa han resolt els paviments del centre amb maons vermells, però són massa industrials. A nosaltres ens calen molt més naturalitzats si hem de compensar la manca d’arquitectura. Millor el maó de les ciutats històriques.

Si el paviment ha de ser un primer element, el contingut dels espais ha de resoldre’s amb la màxima simplicitat. El buit és un valor. El buit ha de ser radical (com a Vic), sense vehicles, sense mobiliari sobrer… L’espai buit és màgic si solament veus façanes endreçades i gent i… silenci. No assolirem mai el pes específic històric de Vic, però l’endreça hauria de ser semblant.

I el valor quiet dels immobles és també un bé a preservar. Ara volen reformar l’edifici entre el Racó del Campanar i el Passeig, una notable casa estil Art Decó, i amenacen revestir-la de pedra! Prou! Ens cal que exactament no passi res, que quedi idèntica. Allà a prop, l’excessiu soroll visual del nou immoble de l’Euterpe explica prou bé com les filigranes han de deixar pas a la immobilitat i la nul·la estridència.

La Casa Duran, sense vida, ens mostra la nostra negativa relació amb el patrimoni mentre que, a quatre passos, el Despatx Lluch, més modern però, ens indica el camí correcte. La tanca del pati al carrer de Sant Joan està presidida per un armari de comptadors elèctrics! i la casa compta amb vídeo porter i ascensor de vidre! Definitivament no en sabem, la marca de Sabadell és la traïció a l’autenticitat en nom del funcionalisme. I després d’haver “modernitzat” la casa, no hi sabem viure! I caldria, almenys, habitar els baixos de la casa, per exemple amb la botiga que ja hi havia i situar un local públic de cara al carrer de Sant Joan.

I sobre un nou sòl amb ànima al Passeig de la Plaça Major hi podria haver un pavelló modern, una porxada d’ús ciutadà, un nou emblema. Però aquest element només serà possible calçat sobre una base amb un profund sentit, que és el que ara ens manca en primer lloc. No cal un ‘Projecte’ en gran de Passeig, calen passos, hem de trobar un sentit. Deixem de creure en un projecte salvador. No hi serà i no hi pot ser.

Manel Larrosa

Arquitecte i urbanista

Article publicat al digital iSabadell el divendres 16 de juny del 2017

L’alcalde Marcet

Marcet i Coll, Josep Maria (Sabadell, 1901-1963). Polític i industrial. Feu estudis a Sabadell i a Bordeus, però els deixà i treballà a la fàbrica tèxtil familiar. S’afilià a la Joventut Maurista. En esclatar la guerra civil de 1936-39 passà a la zona franquista, i lluità al front d’Aragó. Entrà a Sabadell amb les tropes de Franco (1939). El 1940 fou nomenat alcalde interí, i el 1942 titular, de Sabadell; exercí el càrrec fins el 1960, i s’hi distiguí per una actitud atípica dins l’esfera oficial. Fou membre de les Corts Espanyoles (1942-1948) i president del Gremi de Fabricants de Sabadell i de l’Aeroclub de la ciutat, entitat que contribuí a fusionar amb l’equivalent de Barcelona per tal de formar l’Aeroclub Barcelona-Sabadell (1953). Escriví unes memòries (Mi ciudad y yo, 1963), on narra els anys d’alcalde i fa una crua exposició de les arbirarietats dels primers anys de postguerra (Font: Gran Enciclopèdia Catalana).

La plaça Marcet ha sigut de forma recurrent objecte de polèmica a Sabadell, pel fet que no deixa de ser un homenatge a un alcalde franquista, un fet que per part de la societat sabadellenca és intolerable. S’havien recollit signatures i fet campanyes per retirar el monument dedicat a la persona que va entrar acompanyant les tropes franquistes a la ciutat l’any 1939. Peró al mateix temps també la figura de l’alcalde Marcet ha estat reivindicada per bona part de la societat sabadellenca, sovint amb ideologies totalment contraposades, per els ajuts que el batlle havia fet a persones del bàndol republicà i d’altres actuacions pel la millora de la ciutat. És ben conegut el respecte que l’alcalde comunista Antoni Farrés va tenir per l’obra de govern del seu antecessor. Més enllà de les evidents diferències ideològiques i dels temps històrics que van viure, les similituds entre els alcaldes Marcet i Farrés són nombroses. Ambdós provenien de famílies relacionades amb el tèxtil sabadellenc i tots dos van encapçalar la ciutat durant dues dècades. També els dos van governar la ciutat amb un prisma “sabadellenquista”, amb diverses enganxades amb el poder barceloní i espanyol de l’època. Finalment, van morir a una edat relativament jove, rebent l’afectuós record de milers de persones, un l’any 1963, l’altre l’any 2009. Ara finalment el multipartit d’esquerres a l’ajuntament ha fet el pas que molts o potser pocs sabadellencs no havien gosat donar, treure el monument que s’alçava a la Plaça que porta també el nom del batlle Marcet. Sense voler endisar-nos en la polèmica, ens ha semblat adient recollir l’article titulat ‘Sabadell sense liderat’ escrit per l’arquitecte sabadellenc Manel Larrosa, que fou regidor d'Urbanisme de Sabadell durant dues legislatures, on parla dels alcaldes Farrés i Marcet i en fa una comparació amb l’estat actual de la política municipal a la ciutat de Sabadell, afirmant que amb el quatripartit a l’ajuntament i “en la recta final que porta a la meitat del mandat, el govern municipal no pronúncia directrius fortes en cap terreny de manera pública i notable i això és greu en un moment de crisi.”

Sabadell sense liderat

La complexitat de les societats demana liderat polític. Ho veiem a la presidència dels governs estatals o regionals, a l’alcaldia de les grans ciutats… i Sabadell no en seria un cas al marge. Potser els pobles funcionen per proximitat però, en societats amb moltes organitzacions socials, la demanda d’un alcalde referent és obligada. Ara bé, el liderat és més un projecte que una personalitat forta, encara que sovint llegim aquesta segona component com a principal. El projecte tampoc no ha de ser massa complet, ja que acceptem un referent de guia que pot ser molt parcial, però que ens dóna confort i sentiment de futur. Potser el projecte no és sòlid del tot, però acompanya. Per contra, la sensació de buit és neguitosa. En un món on l’economia, la tècnica, la globalització són presents, els marges d’un projecte autèntic són reduïts, però necessaris.

En societats complexes acceptem un liderat que pot no ser completament integrador, sinó de part, del cinquanta-u per cent i sovint menys, però el conjunt de la societat ho accepta en funció del consens i del sentit de comunitat que un liderat trava.

Sabadell ha comptat amb dos alcaldes forts: Marcet i Farrés, i un tercer amb projecte, tot i que de curta durada: Antoni Llonch; i dos més de reactius a liderats anteriors, Burrull i Bustos. Burull era un blau versus un demòcrata cristià. Bustos un populista autoritari versus un comunista reconvertit. I avui ? Pel que sembla estem en un silenci aclaparador de liderat (és a dir, de projecte). En la recta final que porta a la meitat del mandat, el govern municipal no pronúncia directrius fortes en cap terreny de manera pública i notable i això és greu en un moment de crisi.

La manca de liderat mina el sentiment de col·lectivitat, perquè la població demana una visió que, per parcial que sigui, mani, adreci, dirigeixi. Aquesta mancança es pot substituir des de la societat? Només en part. Les organitzacions socials poden traçar camins de futur, però en la seva aplicació calen polítics al timó de la ciutat. És cert que només des de la societat es poden traçar vies de consens futur que la política ha de recollir, però només des de la política es poden aplicar. Neguem el liderat absolut que és pensador i gestor al mateix temps (leninisme). El liderat pot ser gestor, però només parcialment pensador. Hi ha exemples de combinació d’ambdues coses: Pujol, Maragall… Farrés si voleu, però els tres provenien d’una època en que socialment es va coure molta demanda de futur. Ara tenim una pobresa de propostes i una encara major misèria de capacitat de gestió. I nota: no valen les excuses sobre l’herència rebuda.

El lideratge és també una presa del poder. I, si no, mireu a Barcelona i veureu Colau, on amb un 25 per cent dels vots mana indiscutiblement perquè els extrems no es poden aliar. El cas de Sabadell és semblantment un empat de forces, la major de les quals compta amb el 15 per cent dels vots. A Barcelona, la presa del poder fou possible per una prèvia acció social (contra els desnonaments) i per l’altaveu d’uns mitjans de comunicació que amplificaven una acció social fins fer-la política. A Sabadell això no existeix, mai una acció social podrà tenir els altaveus de Barcelona, per la manca de mitjans potents de comunicació. Aquí som una província i els partits són franquícies de les marques catalanes. Però, tot i la debilitat, el camp obert hi és.

La diferència de Barcelona i de l’acció de Colau, respecte Sabadell, és que allà hi són presents nous conflictes polítics sobre opcions de ciutat, els quals expliciten molt bé la voluntat de liderat. A Sabadell la manca de conflicte i d’acció coneguda indica un camp que és un buit. Si a Sabadell hi hagués uns mitjans de comunicació decisius en la conformació de l’opinió de la gent, seria completament possible la viabilitat d’una futura alternativa populista que assolís una majoria més gran que qualsevol de les minories actuals. Si aquesta hipòtesi és poc versemblant no ho serà per la manca d’un discurs possible, sinó pel paper subsidiari de la ciutat, pel seu caràcter incomplet, de societat desarticulada. I qui diu un discurs populista, diu també un discurs potent, transversal, de centre esquerra transformador.

El perfil social de la ciutat, instal·lat en un còmode àmbit oficialment d’esquerra, pressuposa que sempre hi hauran acords dels partits situats en aquest àmbit. I aquest fet sostreu la dinàmica política fins fer-la un acord d’uns intermediaris (els partits) que juguen a equilibris respectius de pes electoral, en funció del moment. Si cal, amb l’alternança a l’alcaldia, o amb uns pactes que, un cop fetes les eleccions, no es discutien entre regidors electes, sinó entre aparells de partits i, en algun cas, marginant els propis electes representatius, no fos cas que exercissin el càrrec! Aquesta és avui una realitat decebedora i un sentiment molt compartit

Manel Larrosa

Arquitecte i urbanista

Article publicat al digital  iSabadell el dimecres 17 de maig del 2017

Ara, Democràcia i Llibertat i Lourdes Ciuró

“Ens és necessari tenir parlamentaris catalanistes i qualificats a Madrid que tornin l’endemà de la independència”. Aquesta afirmació l'ha fet des del Canadà el sabadellenc Agustí Bordas i Cuscó que és Conseller Principal de Polítiques del Govern Federal Canadenc i que ha escrit un article al Diari de Sabadell amb el títol “Ara, Democràcia i Llibertat i Lourdes Ciuró” i que podeu llegir complert en el nostre Blog, on exposa les seves impressions arran de les eleccions del proper diumenge 20-D i la presència de diputats catalans a Madrid. El sabadellenc desplaçat al Canadà arriba a la conclusió que cal tenir parlamentaris catalanistes i qualificats a Madrid i especialment ens calen dones amb preparació acadèmica i professional com la Lourdes Ciuró, la candidata de Democràcia i Llibertat de Sabadell al Congrés dels Diputats.

Ara, Democràcia i Llibertat i Lourdes Ciuró

Trencant tòpics, el 9 de novembre de 2014, Sabadell esdevingué, en termes absoluts, la 2a ciutat de Catalunya amb més vots pel Sí-Sí en el procés de participació ciutadana organitzat per voluntaris de l’Assemblea Nacional Catalana i impulsat, políticament, pel President Artur Mas. El 27 de setembre d’enguany, malgrat l’apocalíptica campanya mediàtica de l’unionisme, 50.000 sabadellencs votaren per la independència –un 4% més que l’any abans– establint un nou llindar històric per a l’independentisme al cor del Vallès Occidental.

Actualment, el President de la Generalitat continua imputat per la querella repressiva presentada per la Fiscalia General de l’Estat contra l’impulsor d’una consulta absolutament democràtica. Hom hauria de mostrar-se incrèdul quan s’afirma que ja han passat quatre dècades d’ençà del traspàs del Dictador.

Durant els darrers dos anys, els mitjans de comunicació espanyols han insistit a cantar les absoltes pel sobiranisme i, malgrat les endèmiques desavinences internes dins el catalanisme i els obstacles polítics, econòmics i judicials plantejats per l’administració central de l’Estat espanyol, l’independentisme s’ha enfortit, esdevenint un element estructural i hegemònic en l’escenari polític a Catalunya.

Molts catalans veiem les eleccions del 20 de desembre (20D) amb desgrat. Hom podria afirmar que ens és una jornada profundament antipàtica; el progressiu allunyament de la ciutadania catalana respecte a les institucions centrals espanyoles ha fet difícil justificar la presència de parlamentaris catalans en ens hostils al catalanisme.

En el passat, he plantejat la necessitat de no atorgar legitimitat mitjançant el vot a unes institucions que, donat el petit pes demogràfic català sobre el conjunt de l’Estat espanyol –un migrat 16%– acaben imposant, com una implacable piconadora, polítiques públiques, sentències, i mesures administratives obertament contràries a la voluntat majoritària dels catalans. Afirmen, sense embuts, voler espanyolitzar-nos les criatures.

La coherència del meu rebuig a la presència catalanista a Madrid quedà en entredit l’abril de 2014, quan 299 membres del Congrés dels Diputats –incloent, lamentablement, una majoria de parlamentaris catalans– rebutjaren la proposició del Parlament de Catalunya per celebrar un referèndum d’independència pactat, seguint el model d’excel•lència democràtica acordat entre els Governs del Regne Unit i Escòcia.

Com fou possible que els parlamentaris catalans del PSC i PP poguessin votar en contra d’un referèndum demanat per un 80% de la població catalana? En nom de qui distorsionaren la voluntat democràtica d’una amplíssima majoria de ciutadans catalans?

La resposta a aquesta pregunta roman vigent: de no votar candidatures catalanistes, PSC-PSOE, PP, Ciudadanos i Podemos s’erigiran en portaveus dels catalans davant els mitjans de comunicació del món sencer. Malgrat la dificultat de mobilitzar els votants sobiranistes i la quasi invisibilitat dels partits catalanistes en els mitjans d’àmbit estatal, les cancelleries també analitzaran els resultats del 20D com un termòmetre de l’independentisme.

Els emprenedors i treballadors sabadellencs, ja siguin assalariats, responsables d’una empresa o comerç familiar, autònoms, o bé ja jubilats, han patit i continuen patint els perjudicis de formar part d’un Estat amb un projecte aliè als seus legítims interessos.

Malgrat la quantitat ingent de recursos fiscals generats al Vallès i la resta de Catalunya, el govern de la Generalitat –premeditadament asfixiat per Cristóbal Montoro– no pot emprar els impostos dels catalans per mantenir el funcionament òptim dels serveis públics. No és just que Catalunya, un dels països més pròspers de l’Europa meridional gràcies a l’economia de mercat, continuï sent objecte d’un drenatge fiscal sense parangó enlloc del continent.

Mentre la Comissió Europea denuncia el malbaratament en línies de tren d’alta velocitat i autopistes “en àrees de poc trànsit”, el Corredor Ferroviari Mediterrani continua essent negligit. A hores d’ara, ja hem perdut el compte de les promeses trencades per Fomento i ADIF. De fet, aquest 2015, Catalunya se situa en la tercera posició per la cua respecte a la inversió de l’Estat en infraestructures. De la queixa justificada en diuen victimisme.

Malgrat aquestes evidències, Duran i Lleida –líder d’un partit ja extraparlamentari a Catalunya– s’ha ofert per establir una coalició amb el Partido Popular. Ho han llegit bé; després dels atacs a l’autogovern català i de tèrbols episodis com l’actuació de les clavegueres de l’Estat contra Xavier Trias, o bé el sabotatge de l’operació antigihadista dels Mossos d’Esquadra, UDC pretén associar-se amb Jorge Fernández Díaz. Lamentable.

El procés d’independència, única alternativa real al disfuncional Estat espanyol, exigeix rigor, ordre i seguretat jurídica. Democràcia i Llibertat, que agrupa des de sensibilitats de centre-esquerra fins als socialcristians catalanistes, és una opció seriosa i europeista. Ens és necessari tenir parlamentaris catalanistes i qualificats a Madrid que tornin l’endemà de la independència.

Ens calen dones amb preparació acadèmica i professional com la Lourdes Ciuró, una advocada sabadellenca capaç de combinar el compromís amb la llibertat de Catalunya i la compassió, per exemple, amb l’Associació de Víctimes de la Talidomida. Entre altres mèrits, la Lourdes ja va deixar una petjada personal com a membre del comitè de redacció del programa electoral que portà Ramon Tremosa al Parlament Europeu.

Per tots aquests motius, faig públic el meu suport a Lourdes Ciuró dins la candidatura de Democràcia i Llibertat i demano la mobilització de l’electorat catalanista del Vallès Occident.

Agustí Bordas i Cuscó

Conseller Principal de Polítiques del Govern Federal Canadenc.

Article publicat al Diari de Sabadell el dimarts 15 de desembre del 2015

Dignitat, diàleg i decisió

Sabadell tindrà el 20D una diputada al Parlament espanyol que defensarà les mancances que la Administració central manté des de fa anys amb la ciutat, per exemple l’adaptació de l’estació de la Renfe del centre (falten escales mecàniques, ascensors, etc), la cessió a la ciutat del edificis de correus de la Via Massaguè o de l’antiga caserna de la guàrdia civil de la Gran Via, etc. etc. Tots el sabadellencs hem d’aprofitar aquesta oportunitat i per tant donar suport a la seva candidatura. El plantejaments de la Lourdes Ciuró de cara a aquestes eleccions podeu llegir-los en el seu article titulat “Dignitat, diàleg i decisió” que publiquem en el nostre Blog.

Dignitat, diàleg i decisió

El 20 de desembre tenim eleccions generals per escollir els representants al Congrés dels diputats i al Senat espanyol, i algú es podria preguntar: per què un altre cop?. Per què tantes eleccions? Fins i tot algú pot arribar a la conclusió que no s’ho val, que hauríem de desconnectar ja d’Espanya. Moltes d’aquestes opinions són comprensibles. La situació actual, el bloqueig en la investidura a la Presidència de la Generalitat i la manca d’acord entre els sectors sobiranistes pot produir en moltes persones desànim, inquietud i fins hi tot enuig.

És normal! Però no ens podem permetre defallir. És ara quan hem de demostrar que la determinació és clara. El que tenim entre mans s’ho val i no és altra cosa que la viabilitat i la consolidació del nostre estat del benestar tal i com ens el mereixem pels recursos que generem, així com la nostra manera de ser i fer com a catalans. Tant dels nascuts a Catalunya, com dels vinguts d’altres contrades i entre els que ens uneix la voluntat d’una terra d’oportunitats pròspera, oberta al món i de valors profunds i sòlids.

Ningú va dir que seria fàcil, i no ho és certament. Els projectes històrics, com ho és assolir la llibertat d’un país, no és qualsevol cosa. És una gran gesta que a no tots els pobles del món se’ls presenta com se’ns ha presentat ara a nosaltres, i només s’aconsegueix amb voluntat ferma, insistència i persistint . Fent pinya i sumant. Aglutinant majories i aglutinant fortaleses. Sense deixar ningú pel camí ans al contrari, fent que el tren a la llibertat sumi quantes més voluntats i adhesions millor.

A Democràcia i Llibertat defensem amb contundència i serenor, el camí que hem començat per què ja no té aturador i cal que el dia 20 de desembre aquest sigui també el missatge que llancem a les institucions espanyoles i a les cancelleries europees.

El 20 de desembre tornen a ser unes eleccions importants on hem de tornar a fer sentir la nostra veu alta i clara votant. Hem d’anar a votar. Com hi vàrem anar el 9N i com hi vàrem anar el 27S. Tothom. Tota la força del ‘Sí’ ha de tornar a sortir a votar i fer-ho per aquells que ho farem possible. Com hem fet possible el 9N que ha empentat la majoria de la ciutadania de Catalunya, i com hem fet possible, que el 27S es llegís en clau plebiscitària. Hem de votar ara amb el cor pel país, però amb el cap per escollir la força que dóna garantia i solvència al procés en favor del nostre progrés col·lectiu. No és hora d’improvisacions, és hora d’estratègia. No és hora d’enfrontaments, és hora de mà de seda. No és hora de revolucions radicals i tronades. És hora de fer la independència des de la seguretat que donem els que fem les coses ben fetes.

A Madrid hi tenim molt a dir i és a la mà de tots nosaltres com a votants, que la majoria rotunda dels 47 diputats que sortirem escollits a Catalunya anem a defensar els nostres interessos col·lectius com a poble i el nostre projecte de país que és el que va sortir de les urnes el dia 27S.

Democràcia i Llibertat, la confluència de Convergència, Demòcrates i Reagrupament, volem ser aquesta veu a Madrid. Una veu ferma i sòlida. Sense estridències però amb convicció. Amb il·lusió, però sense ser il·lusos. Fent les coses ben fetes i amb imaginació, com ja hem provat que vam saber fer el 9N. Sense perdre la seriositat que hem de donar a Europa si volem guanyar-nos la complicitat internacional.

Amb aquesta predisposició faig pinya amb els altres candidats de Democràcia i Llibertat al Congrés. Amb un compromís ferm amb Catalunya i la seva gent. Amb un compromís amb els meus conciutadans de Sabadell, per què a tots ens uneix la voluntat de viure millor, en un país millor i això ara passa per ser un nou Estat d’Europa.

Siguem conscients que el nostre poder és immens. Tenim el poder del vot. El poder de la democràcia. Canalitzem-lo doncs a les urnes el dia 20 de desembre i diguem clar que volem ser un nou, pròsper i modern Estat d’Europa per dignitat, reivindicant el diàleg i amb tota la decisió. Vota doncs, Democràcia i Llibertat.

Lourdes Ciuró i Buldó

Diputada al Congrés de CDC

Candidata de Democràcia i Llibertat

Article publicat al digital iSabadell.cat el dilluns 7 de desembre del 2015