Salvem el català

A tot el món hi ha un 40% de llengües en risc de desaparèixer, entre les quals el català, que ha disminuït el seu ús de manera accelerada en les últimes dècades. D’aquest risc ja en parlava Carme Junyent en un article publicat a principis dels noranta a la Revista d’Igualada titulat “El català: una llengua en perill d’extinció?”. D’aquest perill ja en parlàvem en el nostre post del desembre titulat “Emergència lingüística” i avui en volem tornar a parlar a la vista de les notícies que apareixen diàriament als mitjans de comunicació sobre violació dels drets lingüístics dels habitants del nostre País.

Estem tips de veure i sentir catalanoparlants renunciar a la seva llengua i canviar al castellà quan el seu interlocutor no parla català, i no diem quan el principal argument és si es diu que parlar en català a un castellanoparlant és de mala educació, com si la bona o mala educació fos una qüestió de llengües i, per desgràcia, la cosa no acaba aquí. Veiem molt sovint a nens jugant pel carrer parlant en castellà entre ells, el mateix passa amb els adolescents a les xarxes socials. Si això passa a comarques on la influència de la immigració no ha estat tan forta, no cal dir el què passa a Barcelona i a la seva àrea metropolitana, on la situació és especialment sagnant, ja que el nombre de joves  barcelonins que ara parlen habitualment en català és del 28,4% quan l’any 2015 era del 35,6%. Un descens del 20% en solament cinc anys, vol dir arribar a zero parlants en vint-i-cinc anys. Això ens demostra que la immersió lingüística no ha funcionat, es pot ensenyar i parlar el català a les escoles, però si després no s’utilitza, és com si no fes res.

Com a conseqüència d’aquesta emergència, el Grup Koiné, defensors de la normalització lingüística en una Catalunya independent, han compartit una interessant reflexió que molts mitjans i ciutadans hauríem de tenir en compte. El col·lectiu recorda que “tot catalanoparlant té dret a viure exclusivament en català, sense conèixer cap més llengua”, sempre que es visqui en una regió on hi hagi “domini lingüístic català”, com és el cas, encara, de Catalunya. La plataforma independentista també avisa que aquest fet no hauria de comportar “cap mena de limitació dels seus drets civils i polítics”. Aquesta afirmació és causada pel fet que al nostre país s’exigeixi l’idioma castellà per accedir a ofertes laborals, així com a activitats i lleure que menystenen la llengua catalana per posar per davant el castellà.

Pet tot plegat, sembla estrany que encara hi hagi persones, com Albert Branchadell, que posa en dubte aquesta situació d'emergència. El filòleg transpira la idea que el català gaudeix d'un estat de salut acceptable i que, tots els qui estem fent sonar les alarmes, veiem el got mig buit. En el fons, ve a dir que som uns exagerats, uns catastrofistes. D’aquestes i altres consideracions en parla extensament la directora de Plataforma per la Llengua, Neus Mestres, en un article d’opinió titulat “L’emergència lingüística és real (i reversible)” que podeu llegir a continuació.

L’emergència lingüística és real (i reversible)

Encara que sembli mentida, deixant a banda els atacs de l'estat espanyol ja existents aleshores, fins fa menys d'un segle es podria dir que el català era una llengua prou normal. Abans de la dictadura franquista el català era la llengua materna i d'ús social de gairebé tota la població de Catalunya i de bona part de la resta de territoris de parla catalana de l'Estat.

Quaranta anys de lingüicidi franquista van capgirar la situació. Durant la dictadura, el castellà va imposar-se a les institucions, però també va anar fent forat a les llars i al carrer, on sempre havia estat residual, a còpia d'amenaces i multes. Els moviments migratoris esperonats pel règim, d'altres zones de l'Estat cap a Catalunya, així com la impossibilitat legal d'acollir aquesta població amb cursos i escoles en català, hi van fer la resta. Amb el temps, el català va deixar de ser una llengua majoritària i va passar a competir —en desavantatge— amb una de dominant.

Als anys 80, fruit d'un ampli i sentit consens polític i social, es va decidir tirar endavant un procés de normalització lingüística. El propòsit d'aquest pla, com bé indica el nom, era recuperar la normalitat que hi havia abans de la dictadura. La normalització lingüística havia de servir perquè les següents generacions de catalans -totes, independentment de l'origen- adquirissin el català i, el més important, decidissin transmetre'l als fills.

Han passat quatre dècades i es pot afirmar que l'objectiu no ha estat assolit. El català no tan sols no ha tornat a ser la llengua majoritària sinó que, a més, l'ús social i fins i tot la transmissió familiar no han deixat de recular. Quan una llengua segueix un patró regressiu en aquests dos paràmetres clau és indiscutible que es troba en una situació de risc, d'emergència. És en aquest sentit que la Plataforma per la Llengua ha engegat la campanya Emergència lingüística per explicar que la situació és greu, per bé que som a temps d'evitar el desastre si comencem a actuar ara mateix.

En un article d'opinió publicat al diari ARA el passat 21 de febrer i titulat "La fal·làcia del 30 per cent", Albert Branchadell posava en dubte aquesta situació d'emergència. L'article del filòleg transpira la idea que el català gaudeix d'un estat de salut acceptable i que, tots els qui estem fent sonar les alarmes, veiem el got mig buit. En el fons, ve a dir que som uns exagerats, uns catastrofistes.

Aquestes insinuacions són sorprenents si tenim en compte la premissa a partir de la qual Branchadell elabora la seva tesi, suposadament optimista. I és que, segons l'autor, el català no podrà ser mai "una llengua nacional, equiparable a les llengües nacionals dels altres estats europeus". Què pot ser més catastrofista que acceptar la pròpia sentència de mort? És amb aquest marc mental, derrotista i feble, amb aquest escarxofament espiritual, amb aquesta renúncia de fàbrica, que Branchadell demana que mantinguem el llistó baix per poder veure el got mig ple i conformar-nos amb allò que tenim. Opina, per exemple, que la normalització lingüística ha estat un "èxit" perquè ha fet possible que "centenars de milers de catalans" utilitzin de tant en tant la llengua pròpia del país. És més, considera que aquests "usuaris ocasionals", com ell els anomena, són "l'assegurança de vida" del català.

Segons el filòleg, també caldria celebrar que, durant aquests últims deu anys, el percentatge de persones que tenen el català com a llengua habitual a Catalunya s'hagi mantingut estable. Aquesta proporció és del 36%  ̶ i més baixa en altres territoris del domini lingüístic ̶ , una xifra molt preocupant, perquè quan l'ús social d'una llengua cau per sota del 33% vol dir que el parlant té el doble de possibilitats de topar amb algú que no parla la seva llengua que no pas amb algú que sí que la parla. Això afecta directament la confiança i la seguretat del parlant, perquè comporta que ell mateix no gosa adreçar-se en la seva llengua a desconeguts, pel risc que no l'entenguin. Aleshores, aquesta situació acaba causant una reducció encara més gran de l'ús social de la llengua.

Branchadell prefereix treure-hi ferro i emfasitzar que el 90% dels ciutadans que tenen el català com a llengua materna l'utilitzen habitualment. Curiosament, però, l'autor no es demana en cap moment per què, després de quaranta anys de pretesa normalització, el català no ha esdevingut la llengua primera de la immensa majoria de noves generacions del país.

Segons Branchadell, pretendre que el català pugui normalitzar-se plenament és "somiar". A la Plataforma per la Llengua, convençuts que encara hi ha partida, n'hi diem "lluitar". Per això, continuarem lluitant perquè el català torni a ser la llengua comuna de Catalunya, com ho havia estat abans del franquisme i des de feia mil anys.

Neus Mestres

Directora de Plataforma per la Llengua

Article publicat a la web de la Plataforma el dimecres 10 de març del 2021.

Colau, la ploramiques

L’escridassada i els xiulets a la batllessa de Barcelona, Ada Colau, durant el pregó de la Festa Major de Gràcia, un fet que havia de ser una anècdota, s'ha acabat convertint en un debat sobre el dret dels concentrats a protagonitzar una esbroncada a la primera edil de Barcelona. Acostumada com està a fugir de les crítiques i acabat de superar l'equador del segon mandat, és normal que Colau, que viu a Gràcia, s'hagi sentit entre desconcertada i irritada per la magnitud de la protesta. Jugar a casa i tenir aquest resultat és doblement dolorós. És molt més fàcil estar al bàndol dels que protesten i dels que desacrediten gratuïtament als rivals per un grapat de vots. L'exalcalde Xavier Trias, si tingués un caràcter amb menys bonhomia del que gaudeix als seus setanta-cinc anys, podria dedicar tot un capítol de la seva biografia a parlar de les mentides de Colau, per les quals mai no s'ha excusat, i que van propiciar un tomb electoral a la capital catalana el 2015.

En escoltar aquesta xiulada, a la Colau se li van escapar unes llagrimetes de compromís i poques hores després va dir-hi la seva: "no deixem que cap actitud sectària espatlli aquesta convivència; jo no ho faré”. No deixa de ser curiós que en un país i en una ciutat en què qualsevol representant polític és objecte al carrer dels aplaudiments o dels retrets de la ciutadania, des del rei cap avall, sigui l'alcaldessa de la capital catalana qui es permeti parlar d'actitud sectària en comentar els fets. Si la gent escridassa a la Colau, no és per un fet sobrevingut tot de cop, és un fet que la Colau s’ha guanyat a pols quan tan ella com el seu partit ha anat contra Catalunya. La batllessa de Barcelona és botiflera, arribista i amb unes conviccions polítiques que només li serveixen per acostar-se al poder, sigui el que sigui. Va ser molt cridanera quan disfressada d’abella Maia, cridava en la plataforma per la hipoteca i ha esdevingut molt conservadora un cop s’ha assegut a la cadira de batllessa. Si vol fer política, li toca aguantar que la gent l’escridassi i si no ho pot aguantar que plegui.

Ara parlem de l’actitud d’en Cuixart defensant a la Colau i renyant la gent que la xiulava. Potser aquí en Cuixart s’ha equivocat defensant-la, ja que aquest no era el seu problema. Ella no va moure un dit durant l’aplicació del 155. La batllia de Barcelona hauria pogut ser un referent mundial pel procés d’independència, i en canvi ha estat tot el contrari, s’ha dedicat a aigualir-lo i llençar terra a sobre. No, senyor Cuixart, la Colau no es mereix ser protegida de la indignació pacífica (només eren crits i xiulets) del poble, i aquest té el dret de la llibertat d’expressió. Sobretot perquè l’alcaldessa de Barcelona no tenia res a dir durant les Festes de Gràcia  ̶ fa temps que no té res a dir ̶ , i parlar sense dir res és atacar el teu propi dret a la llibertat d’expressió. Una alcaldessa que li deu el càrrec als vots de la ultradreta de Manuel Valls no és gaire creïble. És difícil treballar per la unitat de la societat catalana quan, per començar, Cuixart s’adjudica una autoritat moral que ningú li ha concedit.

És igual que Jordi Cuixart hagi passat tres anys i mig a la presó, és igual que sigui independentista com molts de nosaltres. És indiferent que el seu cor atresori les millors intencions i el seu magí els projectes més benèfics i humanitaris.  Si algú li va ensenyar a no xiular els polítics, a no fer escarnis ni assetjaments públics, a presumir d’excel•lent persona, farà santament de seguir aquest model. Però d’aquí a renyar-nos, a tots els altres, a fer-nos callar, a exigir-nos que no ens expressem com i quan i de la manera que vulguem és, com a mínim, discutible. El periodista Salvador Cot ens compara críticament les llàgrimes  de la Colau amb l’actuació en la seva presa de possessió l’any 2015, en un breu article titulat ‘Cap d’ells va plorar’, que podeu llegir a continuació.

Cap d’ells va plorar

El 15 de juny de 2015, dia de la seva primera investidura, Ada Colau va ordenar que no hi hagués tanques protectores a la plaça de Sant Jaume. Havia convocat els seus simpatitzants, que omplien l’espai i aplaudien o escridassaven les intervencions dels diversos portaveus a mesura que anaven apareixent en la megapantalla que retransmetia el ple. En acabar, la nova alcaldessa  ̶ ja amb la vara a la mà ̶  va creuar la plaça disposada a donar-se un bany de multituds.

Sense elements de contenció física i amb la Guàrdia Urbana a punt del desbordament, els regidors de l’oposició ho van passar molt malament. A Alberto Fernández (PP) li van dir de tot i van tirar-li, també, de tot: “Vaig tenir la sensació de ser un dels reus que passegen pel mig del poble a les pel·lícules de l’edat mitjana. D’aquells als quals la gent els llançava verdures podrides i els insultava”. I afegia: “Colau anava davant, envoltada pels quatre o cinc urbans que obrien pas, però els altres anàvem darrere. Ens van insultar tota l’estona i ens tiraven bosses plenes de confetti intentant tocar-nos al cap”.

L’ambient era tan agressiu  ̶ sobretot contra Xavier Trias ̶  que Alfred Bosch (ERC) i Jaume Collboni (PSC) es van posar a banda i banda de l’alcalde sortint. El passadís era molt estret i els agents de la Guàrdia Urbana van patir perquè les circumstàncies podien fer possible que hi hagués agressions físiques i, fins i tot, alguna sostracció d’armes reglamentàries.

El més significatiu va ser que, en arribar a l’altra banda  ̶ i mentre els regidors s’espolsaven com podien els confetti ̶  l’alcaldessa es va girar i els va dir, amb un somriure radiant, “ha estat molt bonic, oi?”.

Se la van mirar, incrèduls… Però cap d’ells va plorar.

Salvador Cot

Periodista

Article publicat al digital   elMón  el diumenge 15 d’agost del 2021.

 

 

Capçaleres podrides

En la darrera entrada en el nostre Blog parlàvem de la dependència dels nostres mitjans (tan públics com privats) respecte als poders polítics i econòmics posant l’exemple d’un mitjà molt conegut que ha resistit com ha pogut els embats d’aquestes potències. Ara voldríem emfatitzar en aquest mateix tema.

Finalment el govern de la Generalitat va publicar la setmana passada les memòries de la publicitat institucional de 2019 i 2020. D’acord amb el reglament s’haurien d’haver publicat molt abans, però el govern anterior no ho va fer. La despesa publicitària del govern, era fins ara en mans d’Esquerra Republicana, concretament de l’actual president, Aragonès, i ara és en mans del conseller Giró, de Junts. Han estat el nou conseller d’economia, Jaume Giró, i el nou secretari de difusió, Jofre Llombart, que han fet possible aquesta publicació. El 2014 la inversió de la Generalitat en publicitat institucional va ser de 18 milions d’euros, va saltar a una mitjana de 24 milions durant la legislatura de Junts pel Sí, i ha arribat a 33 milions (9 milions més!) el 2020.

Les xifres són un escàndol. Tant pel volum de la despesa com per la intencionalitat política evident que té, visible en la discrecionalitat amb què s’han repartit els diners. Ens trobem així que aquests dos anys han tingut les xifres més elevades de despesa en publicitat institucional d’ençà del 2007. Amb seguretat podem afirmar que l’any passat va ser l’any que la Generalitat es va gastar més diners en publicitat institucional. El Grup Godó, amb 6,3 milions d’euros, lidera el rànquing de diners rebuts. El segueix amb importància el Diari Ara amb 1,1 milions d’euros, El Periódico i Sport amb 720 mil euros, Nació Digital amb 697 mil, El Nacional amb 591 mil i Público, del magnat Jaume Roures, amb 491 mil euros. A més distància hi ha el Punt Avui, el Grup el Món i ja molt allunyat de les xifres dels seus competidors, malgrat ser un dels digitals que té més visites sense practicar el clic fàcil, hi ha l’històric Vilaweb, amb només 129 mil i escaig d’euros. Al final de la llista hi trobem Catalunya Diari, amb només 46 mil euros i La República.cat, amb 42 mil., uns altres dels castigats juntament amb Vilaweb i el Punt Avui per la defensa de l’1-O sense excuses.

Sembla talment que els mitjans més fidels a la publicitat de l’1-O han estat els únics castigats en el repartiment de la publicitat institucional. Un cas que s’escapa d’aquest patró és Nació Digital que va difondre la publicitat de l’1-O i es va posar al costat del referèndum i del Govern de l’octubre del 2017. Analitzant els diners rebuts pels diferents mitjans i la seva feina, queda clar que principalment Vilaweb i La República.cat i en alguna mesura el Punt Avui han rebut publicitat molt per sota dels que reben mitjans semblants, en cada cas. Al contrari, els mitjans que van cedir a la pressió i es van negar a posar la publicitat de l’1-O, com La Vanguardia i el diari Ara, han estat premiats, aquest darrer quasi doblant els diners rebuts entre el 2019 i el 2020. També sorprèn que un mitjà com Público, del magnat Jaume Roures que en el darrer moment va robar als seus treballadors la possibilitat de convertir-se en una cooperativa, hagi rebut quasi mig milió d’euros en el digital i un altre mig milió per fer un suplement quinzenal de poca tirada en paper.

Per tot plegat ens ha semblat oportú completar el darrer post del nostre Blog, publicant avui les xifres de les subvencions que reben les capçaleres de casa nostra i també l’editorial que ha publicat el periodista Joan Puig  en el diari digital La República, del que n’és editor, on diu que ha escrit l’editorial amb dolor, ja que, com a militant d’Esquerra Republicana li sap greu la deriva que està prenent la política catalana i la bel·ligerància dels grans mitjans de comunicació catalans contra el procés independentista. Llegiu aquest interessant editorial tot seguit.

L’editorial més trista…

He escrit aquest editorial amb dolor, però crec que ho devíem als milers de lectors que cada dia ens donen suport i perquè no volem defallir

Sempre he cregut que ser editor de mitjans de comunicació i militant d’un partit polític era compatible, i ho segueixo creient. Sóc militant d’ERC des de fa més de vint-i-nou anys i, representant el partit, he estat regidor de govern i d’oposició municipal, diputat a la Diputació de Girona, president del Consell Comarcal de la Selva i diputat al Congreso de Madrid. Tot això a més d’haver estat, en una època complicada, membre de l’executiva i permanent del partit. Avui en sóc un militant de base i tant ara com cap de les circumstàncies anteriorment citades, mai no he tingut cap problema a l’hora d’opinar i de dir si, a parer meu, les coses es fan bé o no. Sempre amb plena llibertat. Escrit aquesta editorial a partir de les reaccions produïdes per la notícia publicada ahir sobre el repartiment de la publicitat institucional dels darrers anys.

Com a editor d’un mitjà de comunicació, he carregat contra el pacte de Junts/PDeCAT a la Diputació de Barcelona, que considero un greu error, i així mateix li ho he expressat al mateix president Puigdemont. D’idèntica manera he carregat contra el pacte d’Ada Colau amb l’extrema dreta de Manuel Valls i també contra la mala gestió de les residències per part d’una conselleria dirigida per ERC. A la nostra línia editorial, a totes les nostres publicacions, sempre es prioritza el país per damunt dels partits polítics i sempre s’avantposa el camí cap a la independència per damunt dels interessos partidistes. Aquesta ha estat la nostra tria i la nostra llibertat, malgrat que segons qui no ha volgut entendre.

En el llibre “Tornarem a vèncer”, escrit per l’Oriol Junqueras i Marta Rovira, es diu que un dels grans problemes per fer la independència és la bel·ligerància dels grans mitjans de comunicació catalans contra el procés independentista. En el govern del president Torra i del vicepresident Aragonès, la secretaria de difusió, l’òrgan que decideix com es reparteix la publicitat institucional, va passar a mans d’ERC, depenent de la conselleria d’Economia. En el seu moment i davant l’opacitat practicada en donar dades, vam demanar les de l’any 2018 i, un cop les vam tenir, jo personalment i en una visita a Ginebra, vaig mostrar-li a la secretaria general d’ERC, Marta Rovira, com de malament s’estaven fent les coses en aquest àmbit. Amb les dades reals que vaig traslladar-li, va poder comprovar que jo tenia raó. Semblantment vaig voler traslladar-li al president d’ERC, Oriol Junqueras, les meves queixes de la situació, però mai no vaig rebre l’autorització per anar a la presó i explicar-li-ho. Després de molt d’insistir, vaig ser rebut pel vicepresident Aragonès, com a responsable màxim de la secretaria de difusió, i li vaig demostrar, amb dades contrastades, que seguíem prioritzant els mitjans de sempre, els contraris al procés independentista i castigant els mitjans més fidels a l’1-O.

Quedava clar que ERC estava fent la mateixa gestió de la publicitat, o pitjor encara, que a l’època daurada de CDC: una gestió en clau autonòmica. Malgrat tota la documentació i les xifres aportades, cap dels responsables del partit no ho va voler reconèixer i com a resultat de les meves gestions i insistència, el que vaig rebre van ser encara moltes més pressions per tancar el diari polític La República.cat.

Una de les persones amb més poder, i que ningú mai no ha elegit, va augmentar la pressió per tancar la nostra capçalera política fent-me arribar el missatge que “si la tancàvem podríem obtenir un increment important de la publicitat per gestionar els diaris més petits, com La República Esportiva o el Festa Directe”. Vàrem declinar aquesta opció i, malgrat els costos que va comportar no acceptar-la i amb molt de patiment, vam prioritzar seguir endavant.

La negativa a acceptar la proposta que comportava tancar La República.cat va originar més represàlies, com ara vetar la meva participació com a tertulià en el programa Catalunya Nit de Catalunya Ràdio. Va ser el mateix Saül Gordillo, el director de Catalunya Ràdio, qui m’ho va reconèixer en una prova evident que s’utilitzen els tertulians dels mitjans públics en clau política, “he rebut ordres i no pots continuar”. Com deia encertadament en Xavier Grasset: “lamentablement, ja sé, en funció dels tertulians, què diran abans de començar”.

Aquest sectarisme en la tria de la majoria de tertulians ha comportat també la caiguda de l’audiència dels mitjans mateixos.: l’audiència opina que, amb algunes excepcions, cada cop més són menys creïbles. Per això els nervis que provoca aquells que a les xarxes socials parlen clar i amb contundència.

Defensar uns mitjans lliures no només ens ha comportat el cost d’aquestes represàlies en l’àmbit comunicatiu sinó que n’hem rebut també en clau de política interna. Així hagut de patir durs atacs contra els nostres mitjans perquè s’ha cregut que “no els posem al servei del partit”. Fins i tot en assemblees internes d’ERC, càrrecs importants en el partit, com en Sergi Sabria, s’han dedicat a empastifar La República sense cap més argument que el seu sectarisme. I alguns projectes que teníem han patit les seves conseqüències i alguns treballadors i proveïdors han patit i pateixen els retards en els pagaments, però seguim treballant per millorar aquesta situació, no fallarem en ningú, disculpes a tots els que ens han ajudat i ajuden sobretot amb la seva paciència.

A La República.cat, sempre hem posat els mitjans que editem al servei del país i del procés independentista, i sempre hem dit que sense unitat estratègica no aconseguirem la independència. Sempre ho hem dit amb molta claredat i sempre estarem al costat de la gent, de les entitats i dels líders polítics que treballin sense descans per fer possible la independència. I també sempre denunciarem el “processisme” vingui d’on vingui.

Els mitjans de comunicació que editem, que mai no es desviaran ni un mil·límetre en ser fidels al servei d’aquest poble en la seva lluita per la llibertat i la independència, seguirem fems en la nostra lluita i un servidor, malgrat el sectarisme que s’està imposant, seguiré com a militant d’ERC perquè estic convençut que tenim la capacitat de discernir entre el que es fa a favor d’avançar cap a la independència i el que no.

He escrit aquest editorial amb dolor, però crec que ho devíem als milers de lectors que cada dia ens donen suport i perquè no volem defallir. Volem persistir perquè la raó i la justícia acabi imposant-se i seguirem endavant, que la independència d’aquest país s’ho mereix tot, fins i tot l’editorial més trista.

Postdata: Vam ser dels pocs mitjans de comunicació que ens van mantenir fidels a l’1-O, i vàrem difondre’n la publicitat fins al final. Com a editor de La República, aleshores el Directe.cat, vaig ser citat per l’afer de la publicitat de l’1-O davant la Guàrdia Civil i vaig ser l’únic dels citats que es va negar a declarar per no reconèixer mai aquella persecució. Posteriorment, i sota amenaça de desobediència, vaig ser citat a declarar davant el jutge franquista del 13. Vaig entrar a declarar amb el llaç groc i, com que vaig negar-me a treure-me’l, com m’ordenava el jutge, no em va deixar declarar i em va amenaçar amb desobediència. Ens vam mantenir fidels als nostres principis i la repressió no ens va fer canviar.

Joan Puig Cordon

Periodista

Article publicat al digital  LaRepública  el diumenge 01 d’agost del 2021.