Residus tòxics

Les polèmiques per l'ús del català i el castellà a TV3 són una constant en les últimes setmanes. Algunes, com l’última, sorgeixen del no-res, com la que s’ha produït en l'edició infantil del concurs presentat per Llucià Ferrer, “Atrapa'm si pots”, quan a una concursant no li venia al cap la paraula ‘blat’ i va demanar  al presentador si podia dir-la en castellà; aquest li va respondre amablement que no ho podia fer, ja que el concurs es feia en català. Davant de les crítiques d'aquest sector, Llucià Ferrer no s'hi ha volgut trencar pas el cap: "Com es nota que estem avorrits avui… bon diumenge i demà a treballar va! Ànims!", ha manifestat al seu compte de Twitter. Fins aquí la notícia.

Ràpidament, les paraules del presentador han estat aprofitades per l'espanyolisme més radical, que ha criticat la seva actitud a les xarxes socials. És el cas d'Inés Arrimadas, l’inefable líder de Ciutadans que immediatament va publicar el següent tuit: «En TV3 entrevistan a Otegi y “bromean” con agredir a Guardias Civiles pero les parece intolerable responder en castellano en un programa infantil: “¡eso sí que no!”, dice el presentador. Lo peor es la burla final del “trig”. Cientos de millones de dinero público para pagar esto».

Sabut és per tothom que ‘Ciudadanos’ va néixer com un partit anticatalà, etnicista, subvencionat per l’IBEX35, i el seu objectiu primigeni fou l’atac a la llengua catalana per fer-la fonedissa dins el magma de la llengua castellana.  Però sembla que aquesta actitud no li està donant bons resultats, ja que els ‘èxits’ electorals de la formació d’Arrimadas més aviat són exigus. Potser hauríem de deixar de dir ‘Ciudadanos’, així, en plural, per fer-ho en singular: ‘Ciudadano’…,  ja que només els en queda un. I, ben aviat, ni un. Tots aniran cap a VOX i el PP. I pensar que aquesta xusma anava de liberal i de centre! Per fi, caretes fora i ja hem vist què hi havia al darrere: la ultradreta anticatalana més fastigosa. Les engrunes de C’s les estan engolint el PP i Vox, això és inevitable. Desapareixerà i arribarà el dia que ningú se’n recordarà, del partit ni dels seus líders. Però fins llavors les restes que encara pul·lulen per la política nacional no deixen de ser residus tòxics que malden per confondre la ciutadania amb missatges com el de la senyora Arrimadas, encara que el terme ‘senyora’, en aquest cas, potser seria un ús gratuït per a referir-se a aquest esguerro de la naturalesa. Per a ser senyora t’ho has de guanyar i, com deien abans els nostres avis: de porc i de senyor se n'ha de venir de mena.

Com escriu la vicepresidenta al País Valencià de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana, Gemma Pasqual, en el seu article titulat  ’Senyora Arrimadas, no digui blat fins que no el tingui al sac i ben lligat’, potser l’Inés Arrimadas, volent senyar-se s’ha tret un ull i les seves declaracions es giren en contra d’ella. Llegiu els raonaments que fa aquesta escriptora en el seu article tot seguit.

Senyora Arrimadas, no digui blat fins que no el tingui al sac i ben lligat

A l’edició infantil del concurs Atrapa’m si pots de TV3, el presentador Llucià Ferrer va fer una pregunta i una de les concursants la va voler contestar en castellà, però no li la van donar per bona. En concret, havia de dir de quin cereal és feta la pasta italiana més tradicional, però a la nena només li sortia la resposta en castellà, trigo, no en català. Va preguntar si ho podia dir en castellà, però Ferrer va deixar clar que no: “Aquí, això sí que no, perquè és un concurs de TV3 en català i hem de respondre en català. Em sap greu, però no te la puc donar per bona.”

Tots els programes del món mundial tenen les seves normes i  ‘’Atrapa’m si pots’’  té les seves, una de les quals és que les respostes han de ser en català. Aquí no hi ha res a dir. La polèmica salta de la mà de la senyora Arrimadas, gran paladí de l’espanyol, que aprofita qualsevol oportunitat per a carregar contra el català i ja de passada contra TV3. I fa una piulada que es converteix en un altaveu per les xarxes i de seguida li fan el cor la colla d’integristes que l’acompanyen, inclosos mitjans de comunicació sense escrúpols, titulant en negreta i subratllant que a la pobra xiqueta li prohibeixen parlar en castellà a TV3. I ho fan de la manera més vil, com ho fan sempre, utilitzant menors. I posant en el punt de mira la concursant, una xiqueta, per tal de reclamar una atenció dels mitjans que va desapareixent proporcionalment a mesura que desapareix el seu partit.

La senyora Arrimadas, volent senyar-se s’ha tret un ull, posant el crit al cel amb l’errada d’aquesta xiqueta ha evidenciat que una nena escolaritzada a Catalunya no coneix la paraula blat, o potser sí i ha estat només un lapsus, però la primera paraula que li ha vingut al cap és trigo, cosa que evidencia, tal com diuen els estudis, que el català a les aules viu una situació crítica, tot al contrari del que brama aquesta senyora i els seus acòlits. Segons els darrers informes del Departament d’Educació, més d’un 28% d’alumnes no fa servir mai o gairebé mai el català a l’escola.

Em sap molt greu que la xiqueta s’hagi trobat embolicada en aquesta polèmica, espero que continuï concursant i li desitjo sort i encerts en properes ocasions.

Les engrunes de Ciutadans les estan engolint el PP i Vox, això és inevitable. Desapareixerà i arribarà el dia que ningú no se’n recordarà, del partit ni dels seus líders. El català, malgrat tots aquests entrebancs, guanyarà el carrer i l’escola. Aquesta vegada tampoc hi haurà remuntada, senyora Arrimadas: no digui blat fins que no el tingui al sac i ben lligat.

Gemma Pasqual i Escrivà

Escriptora

Article publicat al digital   VilaWeb  el dimarts 11 de gener del 2022

 

Partal, un exemple

La difícil situació financera de capçaleres com ‘El Mundo’, ‘La Vanguardia’ o ‘El Periódico’ en la darrera dècada agreuja la seva dependència respecte al poder polític i econòmic. Arriba un moment en què el negoci de la premsa no es basa en les vendes i la publicitat, sinó en els patrocinadors. I els diaris deixen de servir als seus lectors per passar a pensar en qui els assegura la supervivència. La Vanguardia, tot i tenir menys problemes financers, també ha tingut patrocinadors de l’Ibex-35. El secret de la seva supervivència han estat les subscripcions, més de 50.000, moltes de les quals formen part d’acords polítics que es remunten dècades enrere. I és que, si la dependència de les grans empreses és crucial, no ho és menys l’establerta amb el poder polític. Si la publicitat i les subscripcions institucionals tenen un pes rellevant en relació amb el total d’ingressos dels mitjans, això afebleix encara més la seva autonomia respecte als governs.

A casa nostra diaris com l’Ara, el PuntAvui o fins i tot el Segre o  l’Sport, reben cada anys substanciosos finançaments de diners públic. En el dia a dia, la promiscuïtat amb el poder polític i econòmic a l’hora de prendre decisions periodístiques es percep més que mai. De dalt a baix en tota la jerarquia, des de la direcció fins a l’última redactora. Quan una notícia que afecta una de les marques o un dels empresaris partícips en l’empresa arriba al diari, segons les diferents fonts consultades, un dels primers mecanismes que opera a l’hora de filtrar-lo i no publicar-lo (o publicar-lo sense entrar-hi a fons) és l’autocensura. A la redacció tothom entén amb qui s’estan jugant les garrofes, i en un context de precarietat laboral absoluta, els professionals no estan per baralles amb l’empresa.

Per això ha aixecat tanta polseguera l’editorial de VilaWeb del 23 de juliol on el seu director, Vicenç Partal, denunciava les falsedats escrites en un llibre publicat fa poc per Pòrtic Edicions i escrit pels periodistes de Nació Digital Oriol March i Joan Serra. El text afirmava que Jordi Bacardit, com a membre de l’equip negociador d’Esquerra Republicana, havia expressat a Marta Rovira la sorpresa perquè un comunicat negociat entre ERC i Junts el gener del 2018 l’havia hagut de negociar amb el director de VilaWeb. Els que anem seguint en Vicenç i vam decidir de donar suport a aquest diari sabem de la teva honestedat i escrupolositat. L’honestedat i professionalitat de Vicent Partal i la credibilitat de VilaWeb estan fora de tot dubte i l’han guanyada a pols al llarg de molts anys. Els lectors ho sabem i n’estem molt reconeguts. Malauradament queda palès que això no es pot dir de tots els periodistes ni de molts diaris. La pregunta clau és: Cui prodest? És només vedetisme i xafarderia desfermada sense escrúpols per part d’aquests periodistes o hi ha intencions més inconfessables?

Si entenem que la deriva dels mitjans, tant catalans com espanyols, cap a posicions més ‘còmodes’, es deu a aquests lligams amb els grans grups financers, podríem sospitar que l’afirmació que fa en Joan Puig Cordo, editor del digital La República, quan diu que l’estat espanyol vol acabar amb la independència a través dels mitjans de comunicació, pot esdevenir ben certa a mitjà termini. Si voleu llegir l’article d’en Joan Puig, podeu trobar-lo tot seguit.

Volen acabar amb la independència i una manera potent és a través dels mitjans de comunicació

Res no és casualitat i tot està motivat. Avui s’ha fet públic que l’exconseller Andreu Mas-Colell passa a ser el president del consell editorial del diari Ara, rotatiu que, des que va renunciar a publicar la publicitat de l’1-O, ha fet un gir espectacular respecte a la independència. Aquesta capçalera ara ho veu com un impossible i les seves editorials, com també bona part dels seus opinadors, aposten per ser “realistes”. Un dels seus articulistes de referència, aquest mateix diumenge i a la contraportada, escriu, o més ben dit, exigeix a ERC i a Junts que “aprofitin la bona disposició del PSOE per millorar les transferències i aconseguir un augment de les inversions”. Qui ho diu és en Toni Soler, el productor estel·lar de TV3 amb el seu milionari programa, Polònia. Soler considera la independència una utopia i demana el retorn al “peix al cove”.

Paral·lelament, el director de La Vanguardia, el vaixell insigne del Grup Godó, ens vol fer creure que el PSOE ha tornat a la “via federal”, quan és palès que el partit de Pedro Sánchez mai no ho ha fet i no sembla que ara tampoc vulgui implementar el federalisme a l’estat espanyol. És igual: en Jordi Juan ens ho vol fer empassar amb el seu article “L’alternativa federal”. Podríem seguir. La majoria d’informacions o d’opinions polítiques porten el mateix discurs: demanen oblidar l’independentisme per centrar-nos a aconseguir petites fites que la història demostra que mai no s’acaben complint. Volen molles i no pas el pa sencer, insistint en el “pragmatisme”: la independència és una utopia i la realitat ens obliga a pactar recuperant la fórmula del “peix al cove”.

Aquesta línia editorial cada cop és més unànime a la majoria de mitjans catalans: acabar amb l’independentisme i seguir com fins ara, cada cop més espoliats i amb menys capacitat de decidir. I resulta fàcil de comprovar que tots aquests diaris són els que han rebut més finançament en publicitat institucional del govern independentista català. Així, ara per ara, mentre LA REPÚBLICA no té gens de publicitat del govern català, els mitjans que cada dia ens diuen que oblidem la independència en tenen pàgines senceres. I tots ja pensen en el premi major, el que Pedro Sánchez ha donat al PSC, nomenant un socialista català, en Francesc Vallès, com a secretari d’estat de comunicació. Vallès disposarà de 125 milions d’euros, pel cap baix, per repartir en publicitat institucional i reforçar el missatge socialista a Catalunya. Tots els mitjans que van martellejant amb el “peix al cove” esperen cobrar per fer la feina bruta d’intentar acabar amb l’independentisme.

Tampoc no és casual l’atac contra un dels editors més lliures que tenim en aquest país, en Vicent Partal, un independentista de pedra picada que, com molt bé ha explicat ell mateix, ha estat diana d’una veritable infàmia, camuflada en format “llibre d’autor”. El llibre en qüestió pretén explicar els enfrontaments entre Junts i ERC, però de fet acaba sent un relat de part i aprofita per empastifar l’editor assignant-li un rol inventat.

Tampoc no és casualitat la deriva dels mitjans públics, TV3 i Catalunya Ràdio, que cada cop més incompleixen una de les seves principals raons d’existir, la promoció i respecte a la llengua catalana, i que, en l’àmbit polític i social, no s’amaguen d’omplir tertúlies i programes amb personatges majoritàriament contraris a la independència. TV3 i Catalunya Ràdio cada cop en van més plens de col•laboradors vinculats al Grup Godó que, ara que per incompetència ha perdut el canal de televisió, ocupa cada dia més programes de la televisió pública, a més, sense costar-li ni cinc. L’espanyolització dels programes informatius és més evident que mai, ho veiem aquests dies amb les informacions dels jocs olímpics, però també del què i de com ens parlen: les notícies són plenes d’informacions que passen a Espanya i s’obliden de tota informació sobre la Catalunya Nord, les Illes o el País Valencià.

Tot plegat es resumeix en una campanya brutal per convertir l’independentisme en una utopia de quatre bojos i per això carreguen contra les xarxes socials i el poc periodisme lliure que tenim a casa nostra. En paper només ens queda El Punt, malgrat l’error que ha fet renunciant a tots els Països Catalans, i solament ens queda part de la premsa digital i altres espais de llibertat com Octuvre.

Com a editor d’un petit mitjà que va mantenir la publicitat de l’1-0, he comprovat en carn pròpia com n’ha estat de difícil sobreviure durant aquests anys. Ens han volgut fer pagar el fet de mantenir-nos fidels a l’1-O i per això admiro en Vicent Partal i a tot l’equip que fa possible Vilaweb, que també pateix càstig institucional. Com s’explica sinó que l’Ajuntament de Barcelona posi quasi els mateixos diners en publicitat al Crític que a Vilaweb? Com s’entén la poca publicitat que ha rebut en els darrers anys del govern català? Com és possible que el govern de Catalunya posi tres vegades més publicitat a un diari groc, com l’e-notícies, amb molt poques visites, que a La REPÚBLICA?

Nosaltres no callarem i seguirem endavant defenent que el poble de Catalunya té el dret inalienable a la seva autodeterminació i que, a més, se’l va guanyar democràticament l’1-O. Tant se’ns en dóna tots els que ara volen que tornem al “peix al cove”.

Joan Puig Cordo

Editor

Article publicat al digital   La República.cat  el diumenge 25 de juliol del 2021

El cas Marcel Vivet

L’Audiència de Barcelona ha condemnat a cinc anys de presó l'activista independentista Marcel Vivet per desordres públics, atemptat contra l'autoritat i lesions a un mosso d'Esquadra durant una manifestació el setembre del 2018 contra el sindicat Jusapol a la Via Laietana. També el condemna a pagar 600 euros de multa i 1.512 euros d'indemnització. La fiscalia li demanava cinc anys i mig de presó, mentre que la Generalitat li demanava quatre anys i nou mesos. El jove, col·laborador de Dolors Sabater quan era alcaldessa de Badalona, va assistir a la contramanifestació que va comptar amb el llançament de pols de colors als agents.

Fins aquí la notícia. Ahir els que vàrem escoltar i veure al programa FAQS de TV3 aquest noi i la seva mare parlant d’aquest afer, vam poder fer-nos una acurada idea de quina ha estat l’actuació dels poders públics per acusar i condemnar aquest xicot. Des de qualsevol punt de vista sembla evident que la condemna contra Vivet és clarament injusta, i endemés es veu agreujat pel fet que la sentència de l'Audiència de Barcelona conté implícit l'aplaudiment del tribunal a Jusapol, un sindicat policial notòriament arrenglerat amb l'extrema dreta, que era contra el qual va anar a manifestar-se Vivet. A Marcel Vivet li han caigut cinc anys de presó per haver colpejat amb un pal un agent antiavalots de la policia catalana. Suposant fins i tot que això sigui cert (el tribunal ho considera un fet provat, però així i tot és ben discutible), la desproporció de la sentència és evident.

Ara s’ha afegit un nou escàndol a aquest cas: la defensa del jove independentista ha revelat que hi ha un altre noi pendent de judici exactament pels mateixos fets i assenyalat pels mateixos policies. L’agent dels mossos va dir al judici que va rebre un únic cop i va identificar sense cap dubte Marcel Vivet com el responsable. El problema, però, és que en un altre cas pendent de judici, el mateix policia identifica també sense cap dubte un altre noi com l’autor del mateix cop. La defensa se n’ha adonat després del judici i ara demanaran l’anul·lació de la sentència perquè la declaració de l’agent és l’única prova per condemnar Vivet. Però la defensa no es quedarà aquí. Estudien com denunciar el policia que identifica els nois i els altres dos agents que firmen l’atestat, que per força havien de conèixer la duplicació del cas.

Tot plegat ens porta a concloure que aquesta sentència està trufada d’errors i dubtes. Sembla clar que la mateixa descompensació entre el càstig i els fets suposadament provats mostra el rerefons polític de la decisió del tribunal: davant de la imminència dels indults, s'insisteix a presentar l'independentisme com un moviment violent i criminal, i per aconseguir-ho no es dubta a enviar ciutadans innocents a la presó. Com més parlin els governants de concòrdia, diàleg i distensió, més actuarà, i amb més contundència, aquesta justícia revengista que farà tot el possible per fer descarrilar qualsevol forma d'entesa. Ho van fer amb l'Estatut i ho tornen a fer ara. Són els avantatges de viure en una democràcia que ells qualifiquen de plena, com la que gaudim els súbdits del Regne d'Espanya.

Sobre tot aquest assumpte, el Molt Honorable President Quim Torra, ha escrit un interessant article titulat “Atrapats a l’autonomia” on analitza amb la seva visió potser més humana que política, els esdeveniments que ha ocasionat a tot aquest enrenou i albira que els independentistes estem abocats a sofrir la gota malaia de la repressió, assegurant que la resposta que donem a aquestes noves agressions vestides amb toga assenyalarà el camí cap a la rendició o cap a la independència. Llegiu tot seguit l’article del President.

Atrapats a l’autonomia

M'he abstingut de mostrar la meva solidaritat a Marcel Vivet a través d'un tuit, bàsicament, per respecte a ell. Sóc molt conscient d'allò que implica que la Generalitat presti assistència legal en els casos en què un funcionari o treballador de la institució considera que ha estat perjudicat en l'exercici de les seves funcions. Per això, he preferit escriure aquest article per a poder-me expressar amb més extensió, però sense defugir la frustració i la decepció que sento pels casos com el del Marcel o qualsevol altre d'anàleg.

Em sembla que el dret de manifestació pacífica i el dret de llibertat d'expressió han de ser intocables a qualsevol democràcia i ho haurien de ser a la que ens toca viure mentre no siguem capaços de fer el salt col·lectiu per a fundar una nova democràcia catalana regida només per lleis catalanes i el dret internacional, especialment important pel que fa a la protecció dels drets humans. I per això, cal continuar treballant de valent per a totes dues coses: la independència i un respecte escrupolós dels drets humans, individuals i col·lectius.

Tanmateix, aquest cas de condemna completament impresentable —que ens ha recordat un cop més les contradiccions en què vivim— és resultat d'aquest compromís que té la Generalitat d'oferir cobertura i assistència legal a qualsevol treballador que cregui que ha estat afectat en l'exercici de la seva feina. Aquesta situació va ser una de les preocupacions més grans i doloroses mentre vaig ser president. I així ho vaig fer saber als responsables de gestionar aquesta assistència jurídica amb l'objectiu de ser molt i molt estrictes en els casos que es produïssin.

No cal que digui que he defensat del dret i del revés que tota acció de resistència i desobediència civil s'ha d'exercir sempre des de la militància en la no-violència. I és per això que em veig completament legitimat per defensar que tan sols es presti aquesta assistència legal quan es puguin demostrar els fets denunciats amb una agressió física a un agent dels Mossos d'Esquadra, un bomber, un sanitari, un mestre o qualsevol treballador de la Generalitat. No es poden produir casos d'acusacions sense cap base ni de persecucions col·lectives pel simple exercici del dret de manifestació o de protesta.

Tot això ho vaig expressar des de la Presidència i ho expresso ara perquè veiem nítidament l'ús que fan la fiscalia i els tribunals de les acusacions que els servim amb safata. Sincerament, espero que aquest cas —que la sentència ja reconeix que no pot demostrar amb proves que no siguin el testimoni d'un agent— sigui reversible i que en Marcel Vivet no hagi d'entrar mai a una presó. No cal dir, evidentment, que aquest judici ha de ser declarat nul si es confirma que som davant d'un cas de doble imputació d'un mateix fet a dues persones diferents. Cal que s'investigui aquesta denúncia amb la màxima profunditat i transparència.

Cal que fem lleis noves per a un país lliure. Mentre depenguem de l'arquitectura legal i institucional de l'estat espanyol, els independentistes i els demòcrates estem condemnats a viure en una contradicció frustrant. Tan sols un gest de desobediència col·lectiva i sostinguda evitarà que es vagin produint desobediències individuals amb alts sacrificis personals. Aviat tindrem noves proves que ens planta als morros la repressió que no s'atura mentre aquí ens empassem una taula de diàleg que no resoldrà res i ballem al so de l'establishment que vol 'normalitzar' la situació, és a dir, que ens quedem muts i obedients a la gàbia constitucional. El jutjat 13 i el Tribunal de Comptes faran esclatar davant del nostre nas l'evidència que no hi haurà mai justícia ni democràcia fins que no tinguem la nostra República Catalana lliure. A la vegada, veiem com la Guàrdia Civil i la policia espanyola continuen perseguint independentistes per acusar-los de qualsevol cosa. La resposta que donem a aquestes noves agressions vestides amb toga assenyalarà el camí cap a la rendició o cap a la independència.

Vivim atrapats en l'autonomia. El 155 que legalment va desaparèixer, ha deixat un rastre de temor que perdura en les estructures de l'autonomia, ja sigui al cos de policia, entre funcionaris, en els interventors, etc. L'autonomia és un entramat ple de paranys i murs que, malgrat ser una plataforma de poder i visibilitat, també és un obstacle per a la independència. És ben senzill: ens regim per unes institucions presoneres del sistema autonòmic jeràrquic espanyol, com ens ha demostrat ben cruament la pandèmia, per exemple, quan volíem el confinament total i el govern espanyol va tardar 15 dies a aprovar-lo. No hi ha gestió possible sense sobirania plena. No hi haurà lleis justes i democràcia avançada sense independència. I evidentment, per aconseguir la independència cal estar disposats a assumir més riscs dels que ja s'han assumit. Perquè, si no, haurem entregat la força de la repressió a Espanya que, mentre s'omple la boca de diàleg i retrobament, no deixa d'amenaçar i perseguir els demòcrates catalans.

Quim Torra i Pla

131è president de la Generalitat de Catalunya

Article publicat a la web del president Torra el diumenge 20 de juny del 2021

Podemos, l'esquer del sistema

En el debat de TV3 el referèndum ha tornat a ser el gran protagonista. Els caps de llista dels partits independentistes han arraconat  Xavier Domènech qüestionant el compromís d'En Comú Podem amb el dret a decidir. Francesc Homs de CDC i Gabriel Rufián han tret a la llum les incongruències dels podemites amb el tema del referèndum. El cap de llista de Convergència, Francesc Homs, ha dit a Domènech que el seu referèndum "no és políticament viable" i que la seva "retòrica de fer fora el PP" li recorda l'antic lema de la socialista Carme Chacón "si tu no vas ellos vuelven". Gabriel Rufián, cap de llista d'ERC, ha preguntat a Domènech:  "Com canviareu l'estat espanyol, com canviareu el Tribunal Constitucional, com ho farem, Xavi?". Domènech, per la seva banda, ha evitat pronunciar-se sobre si el dret a decidir de Catalunya és una "línia vermella". Per contra, ha respost que el canvi a l'estat espanyol "passa per una paraula meravellosa que es diu fraternitat". Curiosament el periodista Victor Alexandre va publicar el mateix diumenge, però hores abans de la celebració del debat, un article titulat “Podemos, l'esquer del sistema”, que podeu llegir en el nostre Blog, on analitzava la posició de Podemos amb el tema del referéndum i anticipava els arguments que Podemos  esgrimeix com a ganxo per entabanar alguns independentistes de bona fe.

Podemos, l'esquer del sistema

És natural que hi hagi persones que, carregades de bona fe i amb veritables ganes de regeneració democràtica, davant del desolador panorama electoral espanyol, amb partits tan anacrònics i immobilistes com el Partit Popular, el Partit Socialista i Ciudadanos, pensin que votar Podemos és l'única alternativa que tenen. Quan tot el que coneixes t'obliga a posar-te una pinça al nas, és humanament comprensible que siguis procliu a deixar-te engalipar per algú que et promet la lluna en un cove.

Però què té de nou, Podemos, més enllà de prometre la lluna en un cove? Epidèrmicament moltes coses. Les seves maneres són diferents de la resta de partits, perquè també ho és la seva gènesi. Podemos és un producte televisiu, comandat per un telepredicador, que té molta cura dels gestos que calen per aconseguir una imatge que faci parlar o per transmetre la idea que entre el seu partit i la resta hi ha un abisme. Però és un miratge, perquè es tracta del mateix xarop de sempre en una flascó diferent: un nou model d'ampolla, un vidre més suggerent, un tap més elaborat i de disseny, una etiqueta de colors més vius... i uns bons cops d'efecte televisius. A partir d'aquí, ja només cal que hi hagi gent, com més millor, que pensi que aquella és justament la fórmula que estava cercant i que voti.

En realitat, la fórmula Podemos és l'instrument contemporani de l'Estat espanyol per neutralitzar, per la via de l'engany, allò que en un altre context neutralitzaria per la via militar: l'independentisme català. No és que el sistema espanyol combregui amb el discurs de Podemos -sense el conflicte amb Catalunya, Pablo Iglesias continuaria amenitzant els debats de televisions com Intereconomía i La Sexta-, però el necessiten, perquè ja s'ha vist que PP, PSOE i Ciudadanos no sols no frenen l'independentisme català, sinó que el fan créixer encara més. Podemos, doncs, és la solució, l'única solució. Podemos, al capdavall, no és antisistema. Malda per semblar-ho, cert, perquè necessita una imatge pròpia davant del trident, però no és res més que una versió actualitzada del PSOE, en la mateixa mesura que Ciudadanos no és res més que una versió actualitzada del PP.

En aquest sentit, el tema del referèndum de Catalunya dóna un matís diferencial a Podemos. Un matís força barat, ja que prometre un referèndum no té cap cost. D'una banda, perquè a Espanya mai ningú no el reclamarà; i de l'altra, perquè el discurs és prou murri per fer que un bon grapat de catalans de bona fe se'l creguin sense que, arribat el moment, li puguin retreure res. "Si nosaltres governem, el referèndum es farà", prometia el seu cap de llista català, Xavier Domènech. Magnífic. I si no governen? Doncs se'n rentaran les mans, naturalment. I si governen, però sense majoria absoluta, tampoc no hauran de complir perquè no sumaran. ¿I si calgués reformar la Constitució primer? Millor encara, perquè calen 211 diputats i això ho fa inviable. Però què passaria si, ni que fos per casualitat, Podemos arrasés i els diputats li sortissin per les orelles? Doncs que l'operació es podria endarrerir tant com calgués gràcies a puntuals i oportuníssims entrebancs polítics o jurídics. Amb tot, si finalment una miraculosa conjunció astral permetés fer aital referèndum, seria vinculant? Votarien, com és lògic, els catalans, o votarien també els espanyols? I quina seria la pregunta? Seria una pregunta concreta, clara i inequívoca -"Vols que Catalunya sigui un Estat independent? Sí o No?"- o s'hi afegirien altres elements per poder manipular el vot i els resultats?

Com hem dit, Podemos no és res més que una versió rejovenida del PSOE, una mena de Zapatero.2. Zapatero va dir: "Apoyaré el Estatuto que apruebe el Parlament de Catalunya"; i Iglesias diu: "Respetaré los derechos nacionales de Catalunya". No es pot demanar un grau de sintonia més alt. Zapatero, recordem-ho, era "el hombre que entiende a Catalunya", i Iglesias és "el hombre que respeta a Catalunya". Fins i tot el to paternalista de tots dos, en referir-se als catalans, en la línia d'aquella cantarella estúpida que adopten alguns adults quan s'adrecen a una persona molt vella, com si fos un nadó, és el mateix.

Però Podemos diu moltes més coses, i com més en diu més es retrata com el partit nacionalista espanyol que és. Xavier Domènech ho deixava ben clar en confessar que la proposta de referèndum que ells fan no és "electoral, sinó estratègica" per definir un nou model de país. I de quin país parla, en aquestes eleccions espanyoles? D'Espanya, és clar. Espanya és el país del senyor Domènech, i és per això que és cap de llista d'unes sigles sucursalistes que tenen el seu centre neuràlgic a Madrid, la capital d'Espanya. La dreta i l'esquerra espanyoles poden divergir en certs aspectes socials, però mai en el seu nacionalisme espanyol. Si com a mínim ho reconeguessin ja seria un pas, però no. Els seus principis, tanmateix, parlen per ells: El seu país? Espanya. La seva obsessió? La unitat d'Espanya. El seu projecte per a Catalunya? Més Espanya. D'aquí no els treus. Ho deien segles enrere, quan anaven a cavall, i ho diuen ara, que van motoritzats. Per això van acceptar que en el debat electoral a quatre, emès per diverses televisions -debat tristament masclista, sigui dit de passada-, se silenciés la veu de Catalunya, excloent-ne els seus representants no sucursalistes. Un punt, aquest, que concorda amb les mentides que han arribat a dir relatives al Corredor Mediterrani per maquillar la seva dèria d'establir en paral·lel un corredor aragonès que la Unió Europea ja va rebutjar per improductiu i forassenyat. Els mou, per descomptat, el mateix anhel que al PP i al PSOE amb l'AVE: vertebrar Espanya. Si poguessin crearien la Xarxa Radial de Corredors d'Espanya.

Podemos és la pell de xai amb què el nacionalisme espanyol pensa entabanar un bon nombre de catalans en aquestes eleccions. De fet, independentment del resultat i obviant que els catalans diferenciem molt bé les eleccions espanyoles de les eleccions del nostre país, en farà una lectura propagandística contra l'independentisme. Per això el sistema els ha promogut, els ha ajudat a créixer i ara els vol rendibilitzar. Podemos és el partit antisistema que Espanya necessita per perpetuar el sistema

Víctor Alexandre

Escriptor i periodista

Article publicat al digital elMon.cat el diumenge 19 de Juny del 2016

Fastigós incident

Ada Colau va obtenir una escarransida victòria a Barcelona el passat mes de maig amb només 11 regidors, però la seva superioritat “moral” l’aparta dels seus possibles i necessaris socis per formar un govern fort a la capital del país. Sis mesos d’alcaldia en mans d’Ada Colau i el desgavell, la paralització, la inacció i la manca de voluntat política per arribar a acords per fer front als problemes de la ciutat. Amb tot, la seva líder decideix anar a fer política a Espanya i avui ha comés una greu errada. Colau ha dit en un acte polític amb Pablo Iglesias a la capital d’Espanya que: “Madrid pot tornar a ser la nostra capital”, el seu populisme l’ha traït. Aquesta és la mentalitat i l’ideari polític dels senyors de Podemos i En comú. També cal que tothom conegui l’actitud de Podemos davant d’un fet solidari tan enorme a Catalunya com ho és la Marató de TV3. Llegiu en el nostre Blog l’article que amb el títol “Fastigós incident” ha escrit avui l’historiador Oriol Jordan i coneixereu com els de Podemos a Catalunya han criticat "l'electoralisme" dels candidats independentistes per cridar a recaptar diners per La Marató i com han carregat contra TV3 per l'organització d'un esdeveniment que any rere any fa una labor immensa per finançar la investigació de les malalties a casa nostra. Aquest és el pensament de la gent de Podemos en voler-nos convèncer que podrem fer un referèndum si ells governen a Madrid amb una majoria de “només” 234 diputats. D’això els catalans en diem “fer-nos combregar amb rodes de molí”.

Fastigós incident

Com bé saben, avui és el dia de la solidaritat a Catalunya contra les malalties. A Catalunya però, avui ens mobilitzem exclusivament per lluitar contra alguna malaltia (enguany l'obesitat i la diabetis), i la resta de dies enviem seixanta milions cap a Madrid que no tornen. Degut a aquesta darrera circumstància, i de l'extorsió dels ministres de La Moncloa, ens veiem immersos en aquest procés polític tant complex que estem testimoniant des del dietari.

Avui les eleccions a l'Estat espanyol programades pel 20 de desembre han propiciat un creuament entre aquestes dues formes de solidaritat. La mateixa Marató de TV3 s'ha hagut d'avançar una setmana per no coincidir amb els comicis, i alguns polítics catalans han aprofitat els actes que han celebrat avui per reclamar als assistents que truquin al telèfon de La Marató (905 11 50 50). Aquest ha estat el cas de Francesc Homs i de Gabriel Rufián.

A qui això no ha agradat ha estat a sectors de Podemos a Catalunya que han criticat "l'electoralisme" dels candidats independentistes per cridar a recaptar diners per La Marató. Quina bajanada, per favor! Ara criticarem que un candidat a les eleccions demana en un acte electoral que la gent truqui a la Marató, o fins i tot que recapti fons per aquesta. Què passa que als polítics només se'ls permet el postureig d'estar a la centraleta agafant telèfons?

Qui ha sobrepassat la ratlla de la queixa de tieta ha estat Albano Dante. El bel·ligerant diputat de CSQEP feia molt que no deia res, concretament des que va ser escollit cap de llista de Podemos Catalunya. Vaja. Avui ha enllaçat un article seu en un tuit que deia el següent: "#LaMaratoTV3: Quan la televisió pública li renta la cara a la sanitat privada (Sanitas)". A l'article carrega durament contra TV3 per permetre que Sanitas en sigui patrocinadora argumentant que el que està fent TV3 és propaganda a una nefasta mútua privada.

Vaja, que conscientment la cadena pública organitza tot això per rentar la cara a una mútua privada. Altre cop la superioritat moral d'aquells que deuen més de 16 milions als bancs. Carregar contra TV3 per l'organització d'un esdeveniment que està transcendint i arrelant tant al país, amb vora 2.000 actes a tot el territori pel patrocini d'una mútua que, al seu parer, és el dimoni, és bastant fastigós. A això podríem sumar les desafortunades declaracions d'Ada Colau des de la capital d'Espanya dient que treballarà perquè Madrid torni a ser la capital dels catalans. Ho diu l'alcaldessa de la segona ciutat de l'Estat, l'alcaldessa de la ciutat que aspira a ser capital d'Estat. I després ve Quim Arrufat i diu que ell, que no pensa votar a les espanyoles, votaria si ho fes Podemos. A veure quan ens traurem la bena dels ulls, tant voler picar l'ullet a l'un i a l'altre esperant que pugin amorosament a la nostra nau sobiranista ens acabaran abordant.

Oriol Jordan

Historiador

Article publicat al digital directe!.cat el diumenge 13 de desembre del 2015

Tres mentides miserables

L’ex-periodista de la Vanguardia en Josep Antich, ha publicat al Blog de El Nacional, una revelació de la mateixa persona que el va informar en les darreres eleccions dels falsos informes de la “Unidad Central de Delincuencia Económica y Fiscal” (UDEF) sobre Trias a les municipals i sobre Mas a dos dies de les anteriors autonòmiques, que li ha dit que corre pels despatxos del “Gobierno” i de les principals empreses un nou “dossier” fals sobre Mas per rebentar les eleccions i que el trauran a pocs dies del 27S. Llegiu al nostre Blog el magnífic article titulat “Tres mentides miserables“ que ahir publicava en Francesc Marc Alvaro sobre el mateix tema.

Tres mentides miserables

Les municipals i les eleccions al Parlament del 2012 ja van palesar fins a quin punt la mentida està present en un procés electoral quan determinats poders i entorns se senten impotents. Trias i Mas ho van patir en carn pròpia. Ara, altre cop, els mateixos actors -més histèrics que mai- han multiplicat els canals de les falsedats per intentar guanyar la mà al sobiranisme. Aquesta guerra bruta posa al descobert la poca confiança en la veritat i l’anèmia argumental de les forces unionistes. De totes les moltes mentides que corren, n’hi ha tres que mereixen resposta. Pel seu caràcter extrem i miserable. I perquè cap demòcrata -voti el que voti- hauria de donar-les per bones.

La primera mentida consisteix a afirmar que el sobiranisme és un moviment ètnic que fa distincions entre catalans de naixement i d’adopció, i que s’avergonyeix -com va afirmar Iglesias en un moment vomitiu- dels cognoms castellans, andalusos, murcians, etcètera. Qualsevol que passegi per Catalunya sap que el sobiranisme no pregunta els orígens de les persones perquè és un projecte cívic, dada que han certificat tots els estudiosos del cas català. Hi ha molts Sánchez entre els sobiranistes, la qual cosa explica la magnitud d’aquesta onada de canvi. I també hi ha alguns Bosch entre els unionistes. El cognom no determina l’opció. Les realitats són afortunadament híbrides. Desenterrar les consignes del lerrouxisme sí que posa en perill la convivència, no pas proposar un Estat independent, on ningú no haurà de renunciar a sentir-se espanyol, marroquí o argentí.

La segona mentida busca criminalitzar el sobiranisme, després d’intentar vincular-lo al nazisme, a ETA i al jihadisme. La faula que ara difonen ve a dir que, a Catalunya, els ciutadans que no se senten sobiranistes tenen por de parlar en públic perquè se’ls fa la vida impossible. La paraula que es deixa caure és “intimidació”, com si el país fos un poble controlat per la màfia. La maniobra és tan barroera que no cal cap esforç per desmentir-la, n’hi ha prou amb esperar que la realitat vagi fent via.

I, en tercer lloc, tenim la mentida sobre el suposat gran suport mediàtic a la causa sobiranista. Amb una mà en tinc prou (i em sobren dits) per comptar els mitjans de Barcelona amb línia editorial favorable a la independència. La resta, aquí i a Madrid, hi estan en contra. Pel que fa als mitjans públics, TV3 i Catalunya Ràdio practiquen un pluralisme impecable, cosa que no fan ni TVE ni RNE (que encara paguem tots els catalans), on mai no apareixen veus que aportin un punt de vista proper al sobiranisme. L’asimetria mediàtica en benefici de l’unionisme és irrefutable.

Que quedi clar: la pacífica revolta catalana es fa contra tones de mentides.

Francesc Marc Alvaro

Escriptor i periodista

Article publica al diari LA VANGUARDIA el dilluns 14 de setembre del 2015

L'efecte Podem

Ahir va intervenir en el programa .CAT de TV3 una noia de “Podem” i pel que es va poder veure i escoltar ho va fer amb més pena que glòria. Diu ella que els hem de votar a "ells" perquè així desprès ja miraran com s’ho fan per arreglar-ho tot. Sense idees, sense programa. Preguntada sobre la posició de “Podem” vers el tema independentista, va afirmar (sense tornar-se vermella) que ells defensen la “via escocesa”. Sense comentaris. Els nois i noies de “Podemos” van poder fer una llista per les europees (es fàcil i qualsevol ho pot fer), però ara quan han de buscar gent per fer llistes per les autonòmiques o municipals, només troben gent com aquesta noia, sense cap tipus de discurs més o menys polític, malgrat la seva formació universitària. El periodista Francesc-Marc Álvaro assegura que "Podemos és com el fantasma sota el llit del qual tenen por els nens en la foscor". "El temor prové més de la seva presència intuïda que de les seves intencions, cada dia que passa menys contundents". “Podem” és exactament això: un invent per captar cap a l'espanyolisme els indecisos catalans. L'últim invent del Lara, amb això està tot dit. Llegiu tot seguit, un article de Nació Digital sobre el mateix tema.

L'efecte Podem

Estic convençut del caràcter purament demagògic del partit de Pablo Iglesias. És fruit del moment de crisi econòmica i la "casualitat" que els seus discursos siguin copiats d'un partit alemany del segle passat fa que la gent, ja sigui per situacions desesperades o de descrèdit de la política, s’agafin a qualsevol caramel que se'ls ofereix, a qualsevol il·lusió encara que aquesta no sigui possible.

Classifico en Pablo Iglesias com una persona intel·ligent que ha sabut crear un partit del no-res, amb un missatge –fals– que capta seguidors i això l’ha col·locat dalt de tot de la classificació. Ara toca vigilar el que es diu i el que es fa. Mentre abans interessava aparèixer en tots els programes de televisió, ara s'eviten. Mentre abans interessava ser notícia cada dia, ara s'evita. Mentre abans interessava unir-se amb altres plataformes assembleàries, ara s'evita.

Per què? Molt fàcil, ha basat el seu discurs en un model econòmic impossible (cuidat perquè ho coneixen bé) i, sobretot en un discurs contra la corrupció, fent veure que és un problema d'alguns partits –incorrecte– i no del sistema legal a Espanya, què és el que denuncia la UE. I ara, quan estan en la part alta i ben visibles, ja els han descobert un parell de casos com les seves "donacions" a una fundació pròpia que no és fundació o el cas Errejón amb una beca que ni la treballava... En resum, que és més del mateix però amb un discurs per captar masses.

Sobre Catalunya Podem deia que havíem de decidir el nostre futur... Ara, veient-se al Congrés, el missatge ja no és el mateix: Catalunya ha de seguir a Espanya i respectar la constitució. Un gir de 180 graus. La gent que dóna suport a Podem és gent de tendència assembleària i cansada de la corrupció. Gent que voldrien canviar el país, però Espanya no la canviarà ningú.

Una Catalunya independent sí que és començar de zero, sense les errades i les corrupteles que hem vist a Espanya. Aquí sí que Podem té l'oportunitat de canviar-ho tot. Ells i les seves còpies barates a Barcelona, com Guanyem. Què el problema és que els agrada un partit assembleari? Ja hi ha la CUP. És un Podem català, i molt anterior. Jo no comparteixo la filosofia de la CUP, però està dotada de major realisme que Podem i Guanyem, almenys en un punt: Amb la Independència és possible eliminar la corrupció. Això és ser realista.

Jordi Mas i Font

Biòleg i economista

Article publicat al diari NacióDigital.cat el divendres 12 de desembre del 2014

L’èxit de la immersió

Un èxit de Catalunya

Fa pocs dies rebo la visita de quatre joves, d’uns vint anys, estudiants universitàries. Han llegit les meves Memòries i volen fer un treball de fi de curs sobre un tema que hi tracto. Un tema molt relacionat amb la llengua i la cultura catalanes. Les acompanya el seu professor, d’uns quaranta anys. Que ràpidament m’adono que és nacionalista. Parlem durant una bona estona. Parlen un bon català i veig que l’escriuen. I estan realment molt interessades pel tema. No puc endevinar quin grau de conscienciació política tenen ni quina adscripció, però noto que valoren positivament alguns progressos que hi ha hagut en l’ensenyament i l’ús del català.

Quan s’acaba la conversa m’interesso pel que fan, a més d’estudiar –alguna treballa–, i els pregunto com es diuen. La primera es diu Martínez, la segona Bermúdez, la tercera López i la quarta Arellano. El professor es diu Belmonte. La conversa continua amb prou naturalitat perquè pugui preguntar qui va ser el primer de la seva família –per banda de pare i de mare– que va venir a Catalunya, i quan va ser. Del total de sis cognoms d’origen no català dos varen venir pels volts de 1930, un a la dècada dels cinquanta, dos a la dels seixanta i un l’any 1974. I el professor va néixer a França, de pares emigrants d’Extremadura i vinguts a Catalunya a final dels setanta. Tot aquest grup de persones ara parla català i l’escriu. I parla de temes relacionats amb la llengua i la cultura catalanes amb interès i naturalitat. Amb la naturalitat i l’interès de quelcom que és propi.

Amb la perspectiva dels anys seixanta i setanta, això no havia de ser necessàriament així. Les coses podien haver anat de manera que aquestes cinc persones de l’entrevista haguessin restat molt al marge de la llengua, la cultura, el sentiment i la identitat catalanes. No ha estat així. La societat catalana va optar per una actitud i una acció col·lectives d’acollida i d’integració. Que varen anar des del lema «Catalunya, un sol poble» a «Català és tota persona que viu i treballa a Catalunya», o bé l’opció per una política molt decidida d’ascensor social. I que el que compta és el futur de les noves generacions.

Una actitud i una acció que varen ser les de sectors polítics i socials molt extensos i diversos, de gent catalana de generacions o només de primera generació. I al servei d’això hi hagué moltes iniciatives socials i cíviques, però també polítiques. I tot plegat, i tots plegats, hem evitat la fragmentació del país.

Això ho hem de continuar fent. Oi més ara que ens ha arribat una molt massiva i molt diversa nova immigració. És per això que ara és tan decisivament important que les bones eines i les bones pràctiques integradores no siguin abandonades o suprimides. Per exemple, la immersió lingüística a l’escola. Que és sabut que alguns sectors polítics volen suprimir o deixar com a residual. Saben que sense immersió lingüística aquelles quatre noies, i el seu professor, avui ni parlarien en català d’una manera normal i habitual, ni sentirien l’interès que ara senten per la llengua i la cultura catalanes, ni se sentirien identificats amb Catalunya.

És molt probable que tan bon punt creguin que el moment els és favorable aquests sectors polítics intentin fer-nos recular trenta anys en aquest aspecte. A les primeries dels anys vuitanta, quan la societat catalana –tota ella, catalanoparlant o castellanoparlant– va decidir que el futur de la nostra cohesió, de la nostra convivència, la continuïtat de Catalunya com a poble, i del nostre èxit social i econòmic passava, en una part important, per la barreja de les persones, per la immersió i per un bon estat del benestar. Per tant, tot això són objectius a defensar.

Avui hem parlat d’aquest objectiu, molt principal: la immersió. Que està en el punt de mira de gent hostil. Cal afegir un comentari a tot això.

Aquest èxit ho seria més, bastant més, si molts ciutadans de Catalunya traguessin la conseqüència pertinent del programa de diumenge passat a TV3: «Senegalesos, xinesos i magrebins». Representants d’aquests tres col·lectius, que fa alguns anys que viuen i treballen a Catalunya, amb la família, i que s’hi troben bé. I que parlen un bon català. I que participen en activitats culturals i socials d’aquí. Però que tot i que ells es dirigeixen en català a la gent –i en un català correcte– se’ls contesta en castellà. Perquè són negres, o una mica grocs, o una mica foscos. O algun cop perquè a més tenen una mica d’accent. Són gent que fa anys que viu i treballa aquí, que molt probablement no tornaran ni al Senegal ni a la Xina, i alguns dels quals estan casats amb gent d’aquí. Que volen ser aquí. Que són d’aquí. Però hi ha catalans de tota la vida que insisteixen a parlar-los en castellà. De fet es neguen a admetre que aquell senegalès, aquell xinès o aquell marroquí –ell i els seus– puguin ser catalans. Quan justament el que haurien de fer és agrair el seu esforç i la seva voluntat, la seva opció de ser catalans. És una falta de consideració personal i humana i també de consciència de país. Aquestes persones fan un mal servei a la nostra societat i a la nostra identitat catalanes. I al nostre futur col·lectiu

L’experiència diu que Catalunya és capaç, fins i tot en condicions polítiques i socials difícils, de mantenir la seva identitat com a país i l’esperit obert i integrador com a societat. Però cal –i més ara– que els ciutadans hi ajudem. Que ajudem a tota la gent que viu a casa nostra i que s’hi vol quedar i que en vol ser i que vol que en siguin els seus fills i néts. Que els ajudem a sentir-se a casa. També lingüísticament, socialment i cívicament.

Jordi Pujol

President de la Generalitat (1980-2003)

Editorial Butlletí núm. 298 del CEJP del dimecres 23 de maig del 2012

Gràcies President Pujol

Evolució lògica

Sorprèn fins a cert punt les veus que s’aixequen darrerament sorprenent-se de l’evolució política de Convergència cap a posicions clarament sobiranistes. Per evitar eufemismes innecessaris i per entendre’ns cap a posicions que defensen l’estat català propi dins la Unió Europea.

Convergència és una formació política que neix amb vocació de defensa de la nació catalana i ho fa des d’una clara aspiració de centralitat política. També ho fa des de la transversalitat ideològica la qual cosa permet al partit de Pujol ja ens els seus inicis situar-se en una línia diferenciada dels partits polítics “normals” que segueixen rígids posicionaments doctrinaris. De fet aquesta és la gran virtut de CDC i que ha possibilitat tradicionalment als convergents eixamplar la seva musculatura política i la seva base social. Convergència reivindica la catalanitat i ho fa des de posicionaments que poden ser assumibles per democristians, liberals i socialdemòcrates i per no adscrits. Pujol és un home que té, des de fa molts anys el país al cap, i defensa la nació catalana dins un Estat espanyol ja democràtic on molts esperen un encaix polític i institucional. Els anys setanta foren anys d’anhels i d’il·lusions que el temps acabaria desemmascarant la trista i crua realitat. Una realitat d’un estat com l’espanyol que es veu forçat a tolerar la identitat catalana però que aspira a anorrear-la quan així li sia possible. Amb aquestes llavors, no és sorprenent, que sigui molt difícil, o impossible, poder arribar a punts d’entesa duradors. Si Pujol hagués tingut aquesta informació a l’inici de la democràcia probablement CDC hagués fet el pas cap a l’independentisme molt més ràpidament. Ara és molt fàcil fer segons quins posicionaments però fa quaranta anys les coses, i el país, no estaven per segons quines aventures.

Però Jordi Pujol i la gent de Convergència van defensar sempre la idea de fer país i, tal vegada sense tenir-ho present, ells són els responsables directes dels viaranys independentistes que avui brollen pel Principat de Catalunya i per la pròpia Convergència. Fent la TV3, Catalunya Ràdio, la immersió lingüística i un seguit de polítiques actives en favors del país aconseguiren, insisteixo tal vegada no intencionadament, que naixés tota una gran generació de militants independentistes que anhelaven viure en un país normal. Ni més ni menys.

Pujol no va fracassar ans al contrari va assenyalar i marcar un camí o una drecera que ens conduirà a la llibertat nacional. Era molt legítim als anys seixanta o setanta cercar l’encaix dins una Espanya plurinacional. Quina altra opció plausible teníem llavors? La independència era una quimera i tot just sortíem del franquisme que cal no oblidar va ser un sistema que procurà la mort nacional de Catalunya. A més els efectes psicològics del franquisme encara perduren la qual cosa explica en part el temor de part de la ciutadania cap a la independència. Pujol va tenir la gosadia de proclamar allò que molta gent somniava però que no gosava. Alguns per covardia d’altres per ser descreguts i alguns també per peresa o mandra. Pujol se la jugà i vencé a enemics molt poderosos alguns per cert que des del franquisme canviaren la jaqueta i es feren suposadament progressistes. Un toc de vellut i tot enllestit. Pujol i la gent de Convergència apostà pel país, la seva gent, el teixit empresarial i associatiu, el territori i descavalcà a molts que encara avui no entenen el motiu de la seva derrota. Guanyà tots aquells que el veien com un pagès o camperol i que el menystenien per la seva voluntat inesgotable de parlar l’idioma de la terra i en definitiva defensar el país. Avui el seu llenguatge dels setanta és el llenguatge polític i institucional de la gent del país. Fins i tot d’aquells que mai han votat ni votaran a Convergència. Això no és un fracàs és una victòria rotunda un triomf majúscul. El país el dia, que trigui molt temps, que el president Pujol ens deixi haurà de fer un gran acte de generositat cap a ell i cap a tot allò que ell representava. No és cap fracàs és, continuo insistint, una gran victòria pels catalanistes i pels demòcrates. Les dues coses, per cert, sempre van unides.

Si avui Convergència és independentista ho és lògicament per la seva militància però ningú que sigui de bona voluntat i bon enteniment pot oblidar ni menystenir la feina, a voltes sorda i sempre constant, dels homes i les dones que van acompanyar des de la primera hora al president Pujol. El seu fill Oriol, no dubto que ho té ben present, en recull el testimoni, i n’és potser el primer deutor. Com ho som tots nosaltres. A tots ells el reconeixement de la gran feina feta al servei de la nació catalana i al servei d’un projecte polític que neix per defensar la nostra identitat nacional. Dins d’Espanya és impossible fora hi ha un univers que actuant amb coratge i lucidesa serà ple d’oportunitats. Deixem la proclama per un altre dia i fem la feina sorda i constant que ens va ensenyar el president Pujol. És la garantia d’èxit no pas de fracàs.

Marc Gafarot

Llicenciat en Humanitats per la Universitat de Navarra

Cap de relacions internacionals de la Fundació CATmón.

Article publicat a elSingulardigital.cat el dimarts 27 de març del 2012.

Manca d’unitat independentista

Reagrupats i solidaris

Jo, personalment, sempre vaig ser molt crític amb la falta d'unitat entre Solidaritat i Reagrupament. De fet, fins a l'últim moment, amb una certa dosi de romanticisme, confiava que si no els unia la voluntat com a mínim ho fes la necessitat. Però no ha estat així. La necessitat prou que hi era, ja n'hem vist els resultats, però les diferències de caràcter intern, no pas ideològic, han estat insalvables i el vot s'ha fragmentat. Una llàstima, perquè si en una cosa és deficitària Catalunya és en temps. El temps sempre juga a favor d'Espanya, que viu de les nostres dilacions. Tanmateix, el 28-N ja és història i ara Solidaritat, que és qui ha tret representació parlamentària, ha de saber gestionar amb intel·ligència els recursos de què disposa. Li ha faltat un escó per tenir grup propi, certament, però aconseguir-ne quatre partint del no-res i amb només uns mesos d'existència té molt de mèrit. I encara més si tenim en compte la brutal campanya de descrèdit contra Joan Laporta que ha patit. Curiós país, aquest, que blasma aquells que defensen la seva llibertat i que deixa via lliure a individus sinistres com Josep Anglada i a projectes marcadament racistes com PxC.

Joan Carretero també ha patit tota mena d'atacs i desqualificacions, alguns ferotges i repugnants, però quan els poders fàctics van veure que les enquestes atorgaven més possibilitats a Solidaritat que a Reagrupament el van deixar més tranquil i es van concentrar en Laporta. El problema és que és molt difícil que la gent voti allò que no veu, i Reagrupament ha estat invisibilitzat pels grans mitjans de comunicació. És cert que durant un any i mig ha fet una tasca titànica i exquisida recorrent Catalunya i celebrant actes en la immensa majoria de pobles i ciutats, però no n'hi ha hagut prou. Avui dia és molt difícil, moltíssim -gairebé impossible-, que una cosa, ja sigui un projecte polític o un producte cultural, arribi a milions de persones sense suport mediàtic. Aquesta és la raó per la qual alguns artistes s'estimen més que es parli d'ells en clau negativa que no pas que no se'n parli gens.

Per això, d'acord amb aquesta realitat, Reagrupament ho tenia molt difícil. Ningú no pot guanyar una cursa corrent amb una sola cama, si més no quan els altres participants corren amb dues. I encara menys sense suport econòmic, com reben els partits amb representació parlamentària, ni més recursos que les aportacions dels militants. Tot això, tanmateix, podia haver estat compensat per una presència mediàtica mínimament equilibrada que permetés difondre'n el missatge. És a dir, la presència de Joan Carretero en entrevistes personals i debats i la presència de Reagrupament en els telenotícies. Però no ha estat possible. I no ho ha estat perquè aquells demòcrates que ara demanen un lloc a la mesa del Parlament encara que el resultat de les eleccions els n'ha exclòs o que estaven en contra del cara a cara entre Artur Mas i José Montilla, adduint que Catalunya és plural, són els mateixos que van impedir la presència de Reagrupament i Solidaritat en debats oberts.

"Aleshores, com és que Solidaritat ha entrat al Parlament i Reagrupament no?", es preguntarà algú. Bé, és obvi que la força mediàtica de Joan Laporta, expresident del FC Barcelona, és infinitament superior a la de Joan Carretero. Carretero va ser un conseller de Governació amb una dignitat nacional que fins i tot posava en evidència el seu propi partit -per això va ser destituït del càrrec i expulsat de les seves files-, però no és una persona coneguda en la mateixa mesura.

Perquè ens fem una idea del grau d'influència de la televisió en la difusió de missatges polítics, només hem de mirar Ciudadanos. Els tres diputats obtinguts per Ciudadanos el 2006 (i el 2010) són fruit de l'escandalós suport que aquesta formació va rebre de TV3 abans de les eleccions. Amb el pretext que quinze persones -quinze- havien redactat un Manifiesto en contra dels drets nacionals de Catalunya, TV3, controlada pel Partit Socialista, els va obrir les portes de bat a bat per tal que es publicitessin en prime time. El 7 de juny de 2005, el programa La nit al dia els va dedicar quaranta minuts i, tretze dies més tard, el 20 de juny, el programa Àgora els en dedicava noranta. Sense oblidar, naturalment, la cobertura de la presentació del Manifiesto i el ressò constant posterior de la seva veu en els serveis informatius. Va ser així com Ciudadanos, modern timbaler del Bruc, va adquirir un pes que no tenia: tocant el timbal als platós de TV3 mentre els repetidors de l'emissora imitaven les parets de Montserrat. Gràcies a aquella operació, ara tenim l'ultranacionalisme espanyol i catalanofòbic assegut al Parlament, vivint de diners públics i amb quota mediàtica garantida. Hi ha una explicació, però. I és que la catalanofòbia és molt útil a l'espanyolisme català moderat, ja que gràcies a ella, quan tots dos s'ajunten, aquest últim sembla talment l'esperit del general Moragues. És lògic, per tant, que aquest espanyolisme detesti l'independentisme conseqüent. Sap que és l'únic que el despulla i que el mostra tal com és.

Víctor Alexandre

Escriptor i periodista

Article publicat al diari digital e-Notícies el diumenge 12 de desembre del 2010