La immersió no és el problema

La immersió lingüística ha estat un pilar fonamental de l'escola catalana durant els darrers quaranta anys. Aquest model ha contribuït indiscutiblement a l'expansió del coneixement del català, però avui dia mostra senyals d'esgotament. El model d'immersió lingüística va ser adoptat després de la recuperació de l'autogovern a Catalunya. Aquesta tècnica, inspirada en l'èxit de la immersió lingüística quebequesa, va ser acordada després d'una llarga negociació política. Tot i això, ara es planteja si el model bilingüe amb línia única és el millor. Altres comunitats amb llengües oficials diferents del castellà, com el País Valencià i les Illes Balears, han optat per línies separades. La qüestió és si aquest model és més eficaç o si cal buscar alternatives.

Malgrat la guerra judicial i les crides a reforçar el castellà, el consens al voltant del model escolar català és ampli. Tot i això, alguns critiquen la immersió lingüística com una imposició. La diversitat de les aules i la judicialització són reptes que exigeixen una reformulació de les tècniques aplicades des dels anys vuitanta. El desgast de la immersió lingüística és un tema complex. Algunes generacions no han après a escriure en la seva llengua materna, i això és una preocupació.

El sistema que tenim a Catalunya, de forma general, és el de conjunció lingüística. I què és això? Doncs és el mateix sistema que s’aplica a l’Espanya castellanoparlant, el mateix que s’aplica a Portugal o el mateix que s’aplica a Islàndia, per citar tres llocs a l’atzar, o no. El sistema de conjunció consisteix a no separar els alumnes per raó de llengua, sinó el fet de posar-los tots junts independentment de la llengua materna que tinguin.

Ara bé, la particularitat de Catalunya, és que dins del sistema general de conjunció s’hi aplica la immersió lingüística com a submodel. Es considera que es fa immersió lingüística, quan el 70% dels alumnes o més d’una aula tenen com la primera llengua apresa una llengua diferent de la llengua vehicular de l’escola. És en aquests llocs on podem dir que sí que s’hi fa immersió lingüística. Gràcies a aquesta immersió aquests alumnes tenen l’oportunitat de conèixer, ni que sigui una mica, el català.

Arran de la polèmica constant amb la mal anomenada immersió he vist com gent dels sectors de la política i de l’ensenyament s’han esforçat a dir i a mostrar el fet que els alumnes catalans parlaven el castellà igual de bé o millor que els castellanoparlants, però en tot cas, no és segur que això sigui positiu. Per començar, és lògic que una persona que parla una llengua que no és la seva s’equivoqui i tingui un accent. En conseqüència, és ben normal que un català que normalment no parli el castellà perquè no el necessita i que, per tant, no hi estigui avesat, cometi errors i se li noti l’accent, és que és així com ha de ser. Com tampoc passa res amb el fet que els alumnes catalanoparlants no parlin tan bé el castellà com els alumnes castellanoparlants de la resta d’Espanya, els quals, i com que no tenim un model de correspondència lingüística, la majoria no saben ni un borrall de català.  

És clar que pel català les coses van mal dades. A Catalunya no tenim un estat propi ni propici i bé, de fet l’únic estat que tenim no només no fa res pel català, sinó que hi va descaradament en contra. Penso que el que més molesta a l’estat espanyol sobre el model de conjunció a les escoles és que és un model que funciona, però que a més, és un model reservat als estats i a les llengües d’estat. Però no és un model reservat a les regions amb llengües que sempre van acompanyades d’adjectius com ara regionals, locals, minoritàries, autonòmiques, etc. El sistema educatiu català, malgrat les mancances, els fa por i per això se’l volen carregar.

I tornant a la immersió cal dir que a Catalunya sí que hi ha immersió, pel capbaix la major part d’aquests últims tres-cents anys els estudiants catalanoparlants han estat escolaritzats únicament en castellà. No cal anar gaire lluny per sentir-ne testimonis i no pas agradables. Els resultats els pateixen encara ara, una sèrie de generacions que no saben escriure en la seva llengua, que se’ls ha furtat i estafat la llengua amb què haurien hagut de sentir, estimar i escriure les seves primeres lletres.

Ara ens arriba una ’visita’ que l’Antoni Bassas defineix com “de la vergonya”, amb l’objectiu d’analitzar aquest model d’immersió lingüística, i que està capitanejada per la insigne Dolors Montserrat. Si aquesta senyora fos de Valladolid, ho trobaria més o menys explicable, però essent de Sant Sadurní d'Anoia, ho trobo una traïdoria i no hi ha res pitjor que ser traïdor a la teva terra. Que vagi amb compte la Dolores de no mossegar-se la llengua, ja que amb tant verí que hi porta podria ser perillós. No entenc que ella, i onze més dels seus, es muntin una excursió, pagant nosaltres i amb l'única intenció d’entorpir el normal funcionament dels centres. Segurament han triat centres (dubtem molt que ho hagin fet de manera aleatòria) on sospiten que poden trobar-hi la situació que els convé Llegiu l’article de l’Antoni Bassas tot seguit.

 La visita de la vergonya de Dolors Montserrat

Aquesta setmana acabarà bé, perquè vindrà Nadal. I ara, posin a la paraula Nadal tots els asteriscos personals, familiars i geopolítics que vulguin, que certament poden ser molts, però vindran uns dies de treva. No gaires.

Les associacions de jutges treuen foc pels queixals perquè el Congrés investigui si han practicat el “lawfare”. És un moment molt delicat però de gran interès, perquè per primera vegada un poder de l’Estat, el legislatiu, discutirà la feina d’un altre poder de l’Estat, el judicial, en la seva resposta a l’independentisme català. Em puc imaginar perfectament que aquesta comissió d’investigació està provocant contactes i reunions al més alt nivell judicial espanyol per veure quina resposta ha de tenir, com si tinguessin la impressió que després d’haver abraçat fervorosament la bandera de l'“¡A por ellos!” ara la truita hagi girat i algú els vulgui situar a la pàgina incorrecta de la història.

Mentrestant, el PP continua passejant pels carrers la seva frustració per haver-se quedat a l’oposició.

Ahir Feijóo se’n va anar a Pamplona a protestar per la moció de censura a l’Ajuntament, que dona l’alcaldia a Bildu amb els vots socialistes. Al PP, ja ho saben, creuen que li convé continuar fent política com si ETA encara existís. És una estratègia destinada a guanyar a Espanya a còpia de ser residuals al País Basc, on no s’adonen del canvi sociològic i polític que hi ha als carrers i que fa que Bildu ja li trepitgi els talons al PNB mateix.

És el mateix càlcul que a Catalunya. El PP es presenta a Catalunya com el gran partit nacionalista espanyol per agradar a Castella, a Múrcia o a Extremadura. Si a Catalunya són residuals tant els fa, perquè la donen per perduda. Al PP, Catalunya només l’interessa per tensionar els espanyols.

I la prova d’aquesta estratègia la tindrem avui, demà i demà passat. Una delegació de 12 eurodiputats que pertanyen a la comissió de Peticions del Parlament Europeu comença avui una visita a Catalunya amb l’objectiu d’analitzar el model d’immersió lingüística.

Que la UE s'interessi per l’escola catalana seria perfectament raonable si no fos que aquesta visita té un biaix polític que la converteix en una vergonya. Qui és la presidenta de la comissió de Peticions? Dolors Montserrat, que ha usat i abusat del seu paper per pintar la immersió lingüística com si fos l’apartheid a Sud-àfrica. Com serà aquesta visita que a la delegació no hi haurà cap europarlamentari socialista, perquè troben que el viatge és una "farsa" de la qual no volen formar part. Concretament, ha dit: "L'agenda està tan polititzada, i tan feta a mida per a l'estratègia de desprestigi de les tres dretes, que cap eurodiputat socialista de cap país no ha estat disposat a participar en aquest sainet".

Aquesta visita d'informació la va demanar l’any 2017 l’ ”Asamblea por una Escuela Bilingüe”. La Comissió Europea li va dir que no tenia competència per ocupar-se del cas, i no ha estat fins ara que, amb l'inestimable impuls polític de Montserrat, han aconseguit venir a veure què passa amb la immersió. Com es poden imaginar, les conclusions ja estan redactades: això és un infern, una dictadura lingüística on als nens que parlen en castellà se’ls castiga sense anar al lavabo.

Dolors Montserrat està fent un ús indigne de la presidència de la comissió de Peticions de la UE. Això del català s'ha debatut quatre vegades, tot i que la comissió insisteix que la política lingüística és un afer intern de cada estat. Té els diputats fins al capdamunt.

De l’autoodi que practica Montserrat amb la seva pròpia llengua és ella, que n’ha de donar explicacions. Però aquesta visita que patrocina és una vergonya, perquè intenta convertir en un escàndol europeu que un país hagi intentat ensenyar a l’escola en la seva llengua pròpia, i fer-ho tenint en compte l’altra llengua oficial. El PP continua en mode “¡A por ellos!”  i no coneix una altra manera de concebre Catalunya. Que serveixi, almenys, perquè entenguem que el català continua tenint adversaris i enemics, i actuem en conseqüència.

Antoni Bassas

Periodista

 

Article publicat al diari  ara  el diumenge 18 de desembre de 2023