El manifest Koiné

Quina llengua parlarà la Catalunya independent? Aquesta és una de les qüestions més polèmiques i alhora més troncals del procés constituent que està vivint Catalunya. I és el meló que el Grup Koiné –format per 14 professionals de la llengua com Joaquim Arenas, Diana Coromines, Pau Vidal i Enric Larreula– ha decidit obrir ara, després d'un any i mig de feina, presentant en societat  un manifest que defensa "la restitució al català de l'estatus de llengua territorial de Catalunya" i "la reversió de la pràctica de la subordinació sistemàtica i generalitzada de l'ús del català a l'ús del castellà". Hi han veus que proclamen que el debat sobre la llengua és inoportú. Potser sí. Potser la societat catalana considera que entrar a fons en un debat tan emocional com el de la llengua pot posar en perill la convivència i, per tant, que és millor evitar-lo. Si el debat és inoportú, no el fem. Ningú. I si és oportú, fem-lo. Tots. Perquè, si no, les opinions que es consideren oportunes van consolidant-se com a indiscutibles i les suposadament inoportunes queden fora del debat. Gent que han opinat tant com han volgut, quan apareix una opinió que no els agrada diuen que el debat és inoportú. Doncs que ells no l’haguessin començat. Per tractar de donar eines de discussió, podeu llegir en el nostre Blog dos articles apareguts aquests dies que aporten dues visions diferents i contraposades arran del debat obert amb la llengua. Llegiu-los i opineu.

A l’Everest millor amb oxigen

L’ambició de construir un nou país permet i exigeix l’ambició de repensar-ho tot. S’obren debats que permeten reflexionar sobre quines són les nostres febleses i com enfortir-nos en tots els camps des de l’economia, l’ensenyament o la llengua. Però també correm el risc de levitar i situar-nos en un pensament màgic, molt allunyat de la realitat del país que som.

El manifest del Grup Koiné és una excel·lent oportunitat de debat sobre la llengua i també una bona mostra de com el sobiranisme és capaç de fer-se un embolic. Com aquells jugadors de futbol que es marquen sols, sense necessitat que hi intervingui el contrincant.

Com el mateix manifest reconeix, la seva reflexió no és aliena a la situació política, i si és útil per obrir el debat sobre els usos lingüístics i sobre la situació ideal de la llengua en un país ideal, no és útil per reforçar el sentit inclusiu i majoritari del procés. L’allunya. L’empetiteix.

És just compartir la preocupació per l’ús de la llengua, per la seva qualitat i pel retrocés en l’ús social. Però sense oblidar que avui el català té més parlants que mai. No hi ha dubte que calen mesures de discriminació positiva i no hem de perdre de vista que una llengua minoritària sempre està en perill. Dit això, és difícil compartir l’afirmació del manifest que diu que la immigració castellanoparlant s’ha “utilitzat com a instrument involuntari de colonització lingüística”.

El punt de vista conspiratiu i l’observació des del laboratori és poc útil si sembla que no es tingui en compte que la llengua no existeix separadament de les persones que la parlen i que la identitat es forja de condicionants socials, econòmics, polítics, culturals i també de decisions lliures de persones lliures.

L’afirmació sobre la immigració oblida, si no menysté, milers de persones, de famílies per a les quals el català ja és també la seva llengua pròpia i no només han participat en la normalització lingüística del país aprenent-lo, estudiant-lo, ensenyant-lo si no transmetent-lo als fills i construint una identitat col·lectiva inclusiva, rica, diversa. Moderna.

En el món obert d’avui la imposició de la llengua té un recorregut limitat. El rebuig emocional contra el que es considera imposat és un fet evident. Si els ciutadans de Catalunya en el futur parlen català i volen ser catalans serà perquè aquesta serà una terra inclusiva, d’acollida i d’oportunitats. No només, i dic no només, per la llei que la protegeixi. La voluntat de puresa no només està renyida amb la realitat sinó que pot conduir a la irrellevància.

L’única menció del manifest a la immigració és un regal a tots aquells que, per interessos polítics i també per justificar la seva impermeabilitat al món que els envolta, estan disposats a dibuixar la situació política com un procés amb un component etnicista. Un error. Hi ha molts interessats a acusar el procés polític que viu el país d’etnicista. Si aquesta versió s’imposa, sigui o no certa, el procés es convertirà en excloent i minoritari.

En el camp estrictament del debat lingüístic, tampoc la comunitat d’experts comparteix unànimement la identificació de normalització amb monolingüisme. El bilingüisme no és la causa de la substitució de les llengües.

La reacció política dels partits sobiranistes ha estat d’una moderació i cautela destacables. Demostren conèixer millor que els firmants del manifest la diversitat del país on fan política. Obligats a prendre el pols social a cada moment i a recórrer el país, els partits majoritaris no han sortit del discurs de la co-oficialitat. No han entrat en l’acusació que “sota la capa de la ideologia bilingüista... en la futura República Catalana l’anormalitat lingüística actual esdevingui la falsa normalitat de la república”.

El manifest Koiné no és racista ni fonamentalista, com alguns que sembla que no l’han llegit diuen. Però està allunyat de la realitat del país i és poc hàbil políticament. Perquè és un document polític. Allunyat de la voluntat inclusiva imprescindible per arribar a les majories suficients, aquelles que de manera indiscutible poden fer possible el canvi de marc polític. Els partits sobiranistes mai tindran la majoria amb posicions lingüístiques que puguin ser interpretades com a excloents.

Conclusió: es pot pujar l’Everest sense oxigen, però Edmund Hillary va preferir portar-ne i anar acompanyat del xerpa que era el millor escalador.

Esther Vera

Periodista i politòloga

Article publicat al diari ara el dissabte 9 d’abril del 2016

La llengua

Com deuen haver vist, el manifest promogut pel Grup Koiné en favor de la llengua catalana ha despertat crítiques precisament entre alguns independentistes, cosa que els deu haver estranyat. I a mi també, certament. Perquè, si Catalunya no defensa la seva llengua natural, ¿a què estem jugant? ¿Es pot concebre una Catalunya independent sense el català? Jo no puc, de debò. I és que la llengua és allò que ens constitueix, que ens fa com som. La llengua és l’ànima d’un país i un país que menysprea la seva llengua fins al punt de condemnar-la a mort no té cap dret a ser independent, només té dret a ser un país esclau, que és el que encara som ara. I quan un grup de filòlegs i escriptors i ciutadans surt a defensar-ne la supervivència, els polítics, precisament els independentistes, posen el crit al cel, perquè, diuen, estem evitant que les bases independentistes creixin. Si aquestes bases han de créixer a costa d’una cosa tan essencial, doncs val més que no creixin gaire. No podem vendre’ns l’ànima per un plat de llenties, per bones que siguin les llenties. Les bases independentistes no creixeran a base de donar peixet i premis nacionals de cultura catalana a escriptors castellans. Quina contradicció! Un Premi Nacional de Cultura Catalana a un escriptor que té una altra nació i que contribueix al creixement d’una altra cultura... N’hi ha per fer-se un tip de riure. Per no plorar.

S’invoca el famós bilingüisme. El bilingüisme és la mort per a la llengua més feble. Carner, Pla, Rodoreda, entre d’altres, ho han dit. I ara el senyor Tardà ens surt dient que Catalunya en té dues, de llengües. Doncs no. Catalunya només en té una, de llengua, i aquesta és el català. Defensar el bilingüisme és firmar la sentència de mort del català, perquè el català és una llengua no solament feble, sinó malalta. La convivència amb la llengua castellana ha portat la catalana a l’estat en què actualment es troba. A un estat d’empobriment miserable en què la idiosincràsia de la llengua catalana, la sintaxi, el lèxic, s’està perdent cada dia més per establir-se com a ideal el calc del castellà. Els pronoms febles s’evaporen, la duplicitat d’esses sonores i sordes és ja un pàl·lid record. Amb els disbarats que això facilita. Així, els més ben intencionats, donats a la ultracorrecció, parlen de llistes de noses, i hi ha qui parla dels sobrers i els sastres, en comptes dels obrers i els astres. També els nostres ocells estan volant lluny i s’han convertit tots en aus. I així un pardalet és com una àliga. I molts restaurants serveixen “caldo d’au”. A Catalunya no en tenim, d’aus. Tenim ocells. I el falcó i el voltor són ocells de presa. En fi. Per sort, tinc poca memòria i no recordo els innumerables disbarats que se senten a les ràdios i televisions del país. Però alguns sí. Tothom desvetlla en comptes de desvelar, i això els que volen separar-se del castellà, sense fixar-se en el sentit. Tothom ho farà tot “en breus instants”. Dilluns vinent s’ha convertit en “el pròxim dilluns” i la setmana entrant en “la pròxima setmana”. Tothom prefereix, en comptes d’ estimar-s’ho més. Deixem-ho estar. La presència constant de la llengua castellana està produint aquests estralls. El català s’està fonent dins del castellà i acabarà sent un dialecte sense gràcia de la llengua d’Espanya.

Imaginin-se què passarà amb el bilingüisme oficial de la nova República Catalana. La llengua catalana acabarà devorada per la llengua castellana, que passarà de ser la llengua ocupant a ser senyora i majora. El bilingüisme mai no pot ser acceptat i menys consagrat, perquè, com ja he dit, i ho vull repetir, és la sentència de mort de la llengua més feble. Si hem de ser independents, que cada dia en tinc més dubtes, ho hem de ser en català, en la llengua natural del país. I dic que cada dia en tinc més dubtes perquè, sentint el que diuen els nostres polítics, els nostres polítics més tradicionalment catalans, els d’Esquerra Republicana i els de la convulsa i terminal Convergència, veig que la llengua catalana i la seva supervivència no els importen gens. Ells només volen vots i estan disposats a comprar-los pagant-ne el preu que sigui: la seva ànima. A mi, una Catalunya independent abandonada a aquestes mans, governada per aquests polítics, la veritat és que no m’interessa en absolut. Si he d’acabar vivint en una república anodina, sense tremp intel·lectual, que parla en castellà, més m’estimo continuar en la monarquia anorèxica en què visc ara. Com a mínim tindré clar qui és el meu enemic.

Narcís Comadira i Moragriega

Poeta, pintor, periodista i crític literari català

Article publicat al diari ara el divendres 8 d’abril del 2016-04-09

L’èxit de la immersió

Un èxit de Catalunya

Fa pocs dies rebo la visita de quatre joves, d’uns vint anys, estudiants universitàries. Han llegit les meves Memòries i volen fer un treball de fi de curs sobre un tema que hi tracto. Un tema molt relacionat amb la llengua i la cultura catalanes. Les acompanya el seu professor, d’uns quaranta anys. Que ràpidament m’adono que és nacionalista. Parlem durant una bona estona. Parlen un bon català i veig que l’escriuen. I estan realment molt interessades pel tema. No puc endevinar quin grau de conscienciació política tenen ni quina adscripció, però noto que valoren positivament alguns progressos que hi ha hagut en l’ensenyament i l’ús del català.

Quan s’acaba la conversa m’interesso pel que fan, a més d’estudiar –alguna treballa–, i els pregunto com es diuen. La primera es diu Martínez, la segona Bermúdez, la tercera López i la quarta Arellano. El professor es diu Belmonte. La conversa continua amb prou naturalitat perquè pugui preguntar qui va ser el primer de la seva família –per banda de pare i de mare– que va venir a Catalunya, i quan va ser. Del total de sis cognoms d’origen no català dos varen venir pels volts de 1930, un a la dècada dels cinquanta, dos a la dels seixanta i un l’any 1974. I el professor va néixer a França, de pares emigrants d’Extremadura i vinguts a Catalunya a final dels setanta. Tot aquest grup de persones ara parla català i l’escriu. I parla de temes relacionats amb la llengua i la cultura catalanes amb interès i naturalitat. Amb la naturalitat i l’interès de quelcom que és propi.

Amb la perspectiva dels anys seixanta i setanta, això no havia de ser necessàriament així. Les coses podien haver anat de manera que aquestes cinc persones de l’entrevista haguessin restat molt al marge de la llengua, la cultura, el sentiment i la identitat catalanes. No ha estat així. La societat catalana va optar per una actitud i una acció col·lectives d’acollida i d’integració. Que varen anar des del lema «Catalunya, un sol poble» a «Català és tota persona que viu i treballa a Catalunya», o bé l’opció per una política molt decidida d’ascensor social. I que el que compta és el futur de les noves generacions.

Una actitud i una acció que varen ser les de sectors polítics i socials molt extensos i diversos, de gent catalana de generacions o només de primera generació. I al servei d’això hi hagué moltes iniciatives socials i cíviques, però també polítiques. I tot plegat, i tots plegats, hem evitat la fragmentació del país.

Això ho hem de continuar fent. Oi més ara que ens ha arribat una molt massiva i molt diversa nova immigració. És per això que ara és tan decisivament important que les bones eines i les bones pràctiques integradores no siguin abandonades o suprimides. Per exemple, la immersió lingüística a l’escola. Que és sabut que alguns sectors polítics volen suprimir o deixar com a residual. Saben que sense immersió lingüística aquelles quatre noies, i el seu professor, avui ni parlarien en català d’una manera normal i habitual, ni sentirien l’interès que ara senten per la llengua i la cultura catalanes, ni se sentirien identificats amb Catalunya.

És molt probable que tan bon punt creguin que el moment els és favorable aquests sectors polítics intentin fer-nos recular trenta anys en aquest aspecte. A les primeries dels anys vuitanta, quan la societat catalana –tota ella, catalanoparlant o castellanoparlant– va decidir que el futur de la nostra cohesió, de la nostra convivència, la continuïtat de Catalunya com a poble, i del nostre èxit social i econòmic passava, en una part important, per la barreja de les persones, per la immersió i per un bon estat del benestar. Per tant, tot això són objectius a defensar.

Avui hem parlat d’aquest objectiu, molt principal: la immersió. Que està en el punt de mira de gent hostil. Cal afegir un comentari a tot això.

Aquest èxit ho seria més, bastant més, si molts ciutadans de Catalunya traguessin la conseqüència pertinent del programa de diumenge passat a TV3: «Senegalesos, xinesos i magrebins». Representants d’aquests tres col·lectius, que fa alguns anys que viuen i treballen a Catalunya, amb la família, i que s’hi troben bé. I que parlen un bon català. I que participen en activitats culturals i socials d’aquí. Però que tot i que ells es dirigeixen en català a la gent –i en un català correcte– se’ls contesta en castellà. Perquè són negres, o una mica grocs, o una mica foscos. O algun cop perquè a més tenen una mica d’accent. Són gent que fa anys que viu i treballa aquí, que molt probablement no tornaran ni al Senegal ni a la Xina, i alguns dels quals estan casats amb gent d’aquí. Que volen ser aquí. Que són d’aquí. Però hi ha catalans de tota la vida que insisteixen a parlar-los en castellà. De fet es neguen a admetre que aquell senegalès, aquell xinès o aquell marroquí –ell i els seus– puguin ser catalans. Quan justament el que haurien de fer és agrair el seu esforç i la seva voluntat, la seva opció de ser catalans. És una falta de consideració personal i humana i també de consciència de país. Aquestes persones fan un mal servei a la nostra societat i a la nostra identitat catalanes. I al nostre futur col·lectiu

L’experiència diu que Catalunya és capaç, fins i tot en condicions polítiques i socials difícils, de mantenir la seva identitat com a país i l’esperit obert i integrador com a societat. Però cal –i més ara– que els ciutadans hi ajudem. Que ajudem a tota la gent que viu a casa nostra i que s’hi vol quedar i que en vol ser i que vol que en siguin els seus fills i néts. Que els ajudem a sentir-se a casa. També lingüísticament, socialment i cívicament.

Jordi Pujol

President de la Generalitat (1980-2003)

Editorial Butlletí núm. 298 del CEJP del dimecres 23 de maig del 2012

Els indignats a la ràdio

El 15-M i la llibertat d’expressió

L’altre dia dos grups d’indignats es van plantar davant les seus de Catalunya Ràdio i RAC-1 amb la voluntat de llegir-hi un manifest en directe. No m’allargaré sobre els paral·lelismes, però quan en un sistema democràtic algú irromp en un mitjà de comunicació per llegir-hi un pronunciament estem davant d’una situació molt perillosa. Els responsables de Catalunya Ràdio i RAC-1 van accedir a la voluntat d’aquests grups i els comunicats van ser llegits en antena. A banda del contingut delirant del manifest llegit (una perla: “Som la veritable justícia”, al més pur estil dels tribunals populars faistes), aquest dia el periodisme va patir una derrota i la coacció va viure una victòria.

Per començar, les persones que van llegir el comunicat es van negar a donar els seus noms ni van permetre que se’ls fessin fotografies per penjar al bloc dels programes, com passa amb qualsevol convidat del món en qualsevol emissora del món. No demanen transparència, els del 15-M? Doncs potser que comencin a predicar amb l’exemple, crec. Em diuen que tampoc no van acceptar preguntes, i quan algú no accepta preguntes és perquè no està convençut de les respostes.

Després, és clar, hi ha un doble problema professional. Primer: per què cedir lliurement els micròfons a una colla d’exaltats que irrompen a la ràdio? No hi ha cap argument periodístic que ho sostingui. Els indignats han estat sota el focus mediàtic i han tingut totes les tribunes periodístiques possibles per explicar els seus arguments, fins i tot molt per sobre d’allò que realment representen. Els calen més espais mediàtics, encara? Segon: els periodistes que els van permetre l’espai ho van fer lliurement o sota la coacció que suposa la presència de mig centenar de persones, que per cert no van parar de fer fotos i filmar els periodistes? Demanaven llibertat d’expressió, que ja la tenen, i van trepitjar la llibertat d’actuació dels periodistes.

Què hauria passat si les persones que volien irrompre a les ràdios per llegir-hi un comunicat fossin catòlics antiavortistes? O activistes d’una organtizació favorable a l’energia nuclear? O d’un moviment d’extrema dreta que propugnés el tancament de fronteres i l’expulsió dels immigrants? I si s’hi hagués presentat el consell d’administració d’Abertis, amb Salvador Alemany al capdavant, per llegir un comunicat en contra dels que no paguen peatges? Els haurien ofert els micròfons radiofònics per llegir-hi un manifest, bo i negant-se a donar llurs noms i sense deixar-se fer fotografies ni preguntes? La resposta és òbvia i la sap tothom: no, de cap manera.

Jaume Clotet

Historiador i periodista

Article publicat a elSingulardigital.cat el divendres 18 de maig del 2012

Defensem als catalans de cor

Catalanoparlants que no parlen català

Hi ha, en podríem dir, catalanoparlants de llengua i catalanoparlants de cor; i doncs, ciutadans que encara no parlen la nostra llengua, o mai no la parlaran (o tal vegada a mitges) però que fan o poden fer molt per la llengua catalana. Perquè parlar català implica, segons els casos, un entorn, una voluntat i a voltes, si les circumstàncies no són prou propícies, un esforç. Però parlar-lo de cor és només una predisposició, un acte d’eficàcia instantània, en què ja des de bon començament és té una força les conseqüències de la qual són impressionants. La més evident és que un dia es pot arribar a parlar català. Però, fins i tot en el cas que no s’arribés en aquest punt, les conseqüències positives per la nostra llengua poden ser importantíssimes. Massa sovint s’ha criticat el paper d’aquella immigració dels seixanta i setanta que encara avui no parlen català. No analitzarem ara les circumstàncies ni el context; però tanmateix, hem oblidat que molts d’ells són catalanoparlants de cor, que estan orgullosos que els seus néts tinguin el català com a llengua vehicular a l’escola i l’aprenguin amb una facilitat que a ells se’ls va negar, que tenen una percepció positiva en la presència del català en la publicitat, etiquetatge, retolació i mitjans de comunicació i siguin els primers en fer un ús actiu d’aquests productes en català, que de manera assertiva en les converses amb catalanoparlants (de llengua) hi introdueixin un moltes gràcies o un bon dia en actitud de suport a un interlocutor que els parla en català, esperonant-lo perquè que no l’abandoni tot i que ells no el parlin o que els faci vergonya parlar-lo. Aquesta vergonya mateixa ja els delata una voluntat frustrada, però una voluntat, un ser catalanoparlants de cor.

Potser certes actituds s’han fixat més en criticar persones en el poc ús del català en relacions més íntimes, tot menyspreant el paper en pro de la llengua que poden fer aquestes mateixes persones en el conjunt de la societat. Sort en tenim dels pares catalanoparlants de cor que no parlen català, potser ni tan sols als fills, però els han dut a l’escola Bressola, a l’escola en línia en valencià o a l’escola catalana. Sort en tenim també de les parelles que entre ells no parlen català i s’han llençat a parlar-lo als fills, o potser als fills no, però als néts sí, o encara que sigui a mitges els han apuntat al club Súper3 o els compren rondalles i cançons en català. Sort en tenim dels que trepitgen el català, el destrossen, el fan malbé, tenen un fort accent d’una altra llengua, però hi insisteixen, s’hi llancen i àdhuc aguanten el xàfec de mirades desagradables de certs catalanoparlants (no pas de cor, de ben segur). Fins i tot sort en tenim dels que en aquest rebuig i estranyesa es fan enrere i tornen al castellà, però que ho han provat i en tenien ganes. Sort en tenim dels que encara no han gosat, que ho tenen pendent, però pel que sigui no fan el pas. Aquesta ja és una primera actitud favorable. Sort en tenim dels que estimen la seva llengua, la materna: el castellà, l’àrab, l’urdú o el wòlof, i estan orgullosos del patrimoni cultural que és i no s’estan de dir-ho i de fer-la servir, al mateix temps que també fan seva la catalana, i l’estimen, i lluiten pel seu ús, defugint aquells que volen contraposar una actitud a l’altra.

En aquest país, per fer créixer el català, cal que hi siguem tots, i per descomptat, també els que són catalanoparlants de cor.

Bernat Gasull

Plataforma per la Llengua

Article publicat a elSingulardigital.cat el 28 de novembre del 2011

El català, cosa de tots

Què posa en perill el català?

Moltes coses. La pressió del castellà a través dels mitjans de comunicació, escrits i audiovisuals, o a través d’una gran part de l’activitat comercial, o alguns hàbits administratius, etc. I, evidentment, l’alta proporció de gent castellanoparlant que viu a Catalunya, en bona part fruit de les onades immigratòries del segle XX. Tot i que amb la dels anys 10, 20 i 30, i dels anys 50, 60 i 70, s’ha produït una molt important integració social, econòmica i de promoció personal i familiar. I d’ascensor social. I tot plegat ha permès mantenir la cohesió i la convivència del país. Catalunya ha estat un exemple bo i positiu de capacitat d’acollida i de barreja. I de conservació d’una personalitat col·lectiva. Una conservació feta des de l’obertura i no des del tancament.

També de conservació de la llengua i la cultura catalanes malgrat la potència i la qualitat del castellà, i durant molts anys de persecució o d’arraconament del català. I de conservació en un alt nivell, és a dir, no com a llengua secundària i d’estar per casa.

Ara això podria tornar a estar en perill. Per un clima de renovada hostilitat en l’àmbit espanyol, per la pressió de la globalització audiovisual i per la molt massiva immigració que en bona part –la procedent de Sud-amèrica– parla castellà. O bé àrab, ucraïnès, romanès, etc. Però que sovint aprèn aviat, poc o molt, el castellà. Això pot alterar l’equilibri ja difícil entre el català i el castellà.

Però les nostres administracions –Generalitat i ajuntaments, sobretot– i també les entitats de la societat civil fan un gran i meritori esforç perquè el nombre màxim de nouvinguts possible conegui el català. I a més –i això és molt decisiu– l’escola fa en aquest sentit un molt meritori i eficaç esforç. Per això és del tot necessari mantenir la immersió lingüística. Cal afegir-hi que en molts ambients el tracte social, laboral o de diversió ha facilitat amb naturalitat l’aprenentatge del català (no en tants com convindria, però tot i així afecta una quantitat important de persones). El resultat de tot això és que hi ha molta gent no nascuda a Catalunya, però que hi viu des de fa tres anys, o deu o vint, que sap parlar català, i moltíssima més que l’entén sense dificultat. I, molt important, que no té una actitud de rebuig. Que l’assumeix amb normalitat.

Però amb això no n’hi ha prou. Tot això és positiu, però no n’hi ha prou. Hi falta un més alt grau de conscienciació per part dels catalanoparlants.

El català es defensa amb lleis i normatives. I a l’escola. I en els mitjans de comunicació. Etcètera. Però sobretot al carrer. En el tracte amb la gent. I aquí hi ha un dèficit important per part de molts catalanoparlants. Que es manifesta de mil maneres. Exemples d’això. Dirigir-se directament en castellà a un desconegut. O bé, passar al castellà si l’interlocutor parla en català però amb un punt d’accent castellà o de qualsevol altra llengua. O si és negre o de faccions sud-americanes o àrabs, encara que parli català. O en el restaurant no demanant la carta en català (que per llei han de tenir i que molts restaurants realment tenen).

Algunes anècdotes personals il·lustraran el que vull dir.

Primera. Entro a un bar i demano un cafè. El cambrer em reconeix i es queixa perquè deia que el govern que jo aleshores presidia no havia plantat prou cara a Madrid en un tema concret. M’increpa en un to molt crític i mirant d’atreure l’atenció dels clients que hi ha a la barra del bar. Diu: «sempre us abaixeu els pantalons». I aleshores entra un negre i diu, textualment, al cambrer: «Posi’m un tallat, sisplau». I el cambrer respon: «Enseguida voy». La meva reacció va ser: «Et permets increpar en to fatxenda el president de la Generalitat, l’acuses de poc catalanista i ara no aguantes el català ni mig segon a aquest client que t’ha parlat en català». L’adjectiu final que li vaig aplicar me’l callo. I ell, encongit, va respondre amb veu fluixeta: «És que és negre». Amb el negre que feia quatre anys que vivia a Catalunya, hi vaig seguir parlant una bona estona. En català, naturalment.

Segona anècdota. Jo he estat «parella lingüística» d’argentins, madrilenys, bolivians, mexicans, senegalesos... Però les meves parelles sovint es desanimaven. Una d’elles, un argentí, que parlava bastant bé el català, encara que amb una mica d’accent, em va dir: «El mal és que jo només puc parlar català amb vostè. A l’empresa on treballo quasi tothom parla català. És la llengua habitual. Però amb mi tots parlen castellà. Saben fins i tot que faig classe amb vostè, però continuen parlant-me en castellà».

Això repetit mil vegades des del carrer a les oficines de les administracions o a les botigues, o restaurants, és el que falla per part de molts catalanoparlants.

I això posa en perill el català. Perquè les lleis i els reglaments i l’acció dels ajuntaments i dels governs són del tot necessaris. Però no és suficient. La llengua es defensa parlant-la. D’una manera considerada i educada, però sempre que es pugui, que és gairebé sempre. O en tot cas molt més sovint del que se sol fer.

Jordi Pujol

President de la Generalitat (1980-2003)

Editorial publicat al Butlletí núm.267 del CEJP el dimecres 28 de setembre de 2011