L’enquesta del CEO

Aquesta setmana s'ha fet públic el baròmetre del Centre d'Estudis d'Opinió (CEO), encarregat pel govern de la Generalitat, aquest cop per primera vegada extensiu a tot el territori espanyol. Unes quantes dades interessants i contraposades. La primera: un 51,8% dels espanyols rebutgen un referèndum; però el 68% aposten pel diàleg Estat-Generalitat. Una altra: els catalans són els que pitjor fama tenen a Espanya; els considerats més simpàtics són els andalusos. D'altra banda resulta xocant, per exemple, que a la resta de l'Estat es consideri que el govern central beneficia Catalunya quan aquí la percepció és exactament la contrària.

El CEO també ha deixat al descobert un panorama absolutament tètric de l'opinió pública espanyola, no gaire allunyat dels paràmetres ideològics del franquisme. Els ciutadans espanyols consideren més prestigiosa la Guàrdia Civil que la Universitat, pensen que Catalunya té massa autonomia i —esfereïdor!— gairebé la meitat dels enquestats no acceptarien la independència de Catalunya ni tan sols encara que s'hagués decidit a través d'un referèndum acordat i reconegut des de la seva pròpia legalitat. ¿Això vol dir que aquesta altra meitat intransigent ens enviarien els tancs?

L'emplaçament al diàleg que aflora del sondeig arriba en un moment significatiu: diàleg és el que reclamen precisament JxCat i ERC si Pedro Sánchez vol comptar amb els seus vots per a la investidura. El diàleg i la negociació per abordar les vies de resolució del conflicte és el que recull més suports per part dels catalans i els espanyols. Arribats a aquest punt, després de veure els resultats de l'enquesta, quedaria encara una pregunta importantíssima: ¿Que fem amb els presos, exiliats i processats? Potser la resposta la podem trobar en l'article que ha publicat l'expresident de l'Autoritat Portuària de Barcelona, Joaquim Coello Brufau, on escriu: "Aconseguir després, dilatant-ho en el temps, un indult per als presos polítics i exiliats, tant pel que fa a la llibertat com a la inhabilitació. No parlar d'amnisties, generaran debats tan virulents com inútils." Potser doncs, es podria fer un pacte de silenci per part del sobiranisme, on les forces polítiques catalanes independentistes es comprometessin a no demanar, en un termini de tres o cinc anys, cap reivindicació de separació d'Espanya, a canvi d'obtenir, com proposa l'articulista, uns beneficis fiscals, econòmics, territorials, etc., o sigui ras i curt, un nou Estatut votat en Referèndum i per damunt de tot una amnistia general per tots els presos, exiliats i processats. Rumiem-hi. Si voleu llegir l'article complet d'en Coello, ho podeu fer més avall.

Fer el que cal?

La política desplegada pel PSOE recentment ha fet pensar a molts electors que buscava un pacte de legislatura amb el PP.

La renúncia a pactar amb Podem i la convocatòria de noves eleccions, l’explícita voluntat de Pedro Sánchez de no parlar amb el president de la Generalitat, la defensa blindada de la sentència contra els líders independentistes, més enllà de l’obligat respecte a la mateixa com a govern de l’Estat, la tímida condemna de Vox, l’absència de resposta a la desaforada acusació del trencament d’Espanya... Tot això i la gesticulació que l’acompanyava portava a la conclusió que es practicava una política d’aproximació a la dreta.

Per raons no explicades, o per incapacitat de la ciutadania per entendre les “intel·ligents” estratègies dels nostres polítics, hem arribat a la formulació d’un projecte de govern d’esquerres, de coalició PSOE-Podem, que necessita el suport o l’abstenció dels partits independentistes per a la investidura, i no gens menys per poder governar amb ordre, amb una política estructurada i plausible, és a dir, amb l’aprovació dels pressupostos, de lleis amb voluntat reformadora, pensions, desigualtat i pobresa, precarietat en l’ocupació, fiscalitat, etc.

Es planteja doncs la necessitat per al PSOE d’aconseguir almenys l’abstenció d’ERC per evitar unes noves eleccions, que serien políticament devastadores per a l’esquerra i amb possibilitats de produir un govern de dretes amb el suport de Vox, un malson. O alternativament un pacte forçat amb el PP que seria ara onerós per al PSOE. Es faria com a conseqüència explícita del fracàs de no saber fer un govern d’esquerres.

Per ERC la necessitat d’arribar a un acord amb el PSOE és igualment imperiosa. ¿Com explicar al seu electorat, malgrat els presos, malgrat els mutus desaires i menysteniments polítics amb el PSOE, que no dona suport a un govern d’esquerres i fa possible un govern que en les circumstàncies actuals seria especialment inconvenient per a les tesis sobiranistes?

És quan les dues parts estan obligades a pactar, perquè l’alternativa de no fer-ho és pitjor, que s’arriba a acords.

Hi ha dues qüestions a considerar, el contingut de l’acord i la manera d’aconseguir-lo. La segona no és menys important que la primera perquè hi ha propostes que no és útil que es plantegin d’entrada, poden fer perillar l’acord. Les qüestions més difícils de cedir per la contrapart s’han de plantejar una vegada que ambdós socis tinguin una relació de confiança, no al principi. Un acord PSOE-ERC té pocs partidaris. El contingut s’ha d’explicar poc a l’inici. Hi ha perill de ser denunciat per “cessions vergonyants i traïdories insostenibles”.

En definitiva, això porta a dues conclusions en relació amb el “com”. Ser progressiu en el que es pacta i ser discret en el que s’anuncia. Comunicar els acords quan estan fets, no el que es pretén fer.

Quant al contingut, només hi ha ara un camí possible, un nou Estatut en línia amb l’aprovat al 2006. Agència tributària compartida amb l’Estat, però integral, és a dir, recaptar tots els impostos pagats a Catalunya. Competències exclusives i blindades en llengua, cultura, seguretat, universitats i recerca. Infraestructures locals, aeroports, ports, rodalies ferroviàries, autopistes... amb el necessari transferiment de recursos.

Un dels millors polítics de Catalunya al segle XX va ser Pasqual Maragall. Retornem a les polítiques que ell va proposar. Si les haguéssim seguit, si la dreta no les hagués impugnat i portat al Tribunal Constitucional, no seríem on som. Si ERC ho proposa com a base de la negociació amb l’Estat, ¿com podrà el PSOE no acceptar-ho si ho va proposar a través del PSC com a eina i camí per a la convivència de Catalunya i Espanya? Aconseguir després, dilatant-ho en el temps, un indult per als presos polítics i exiliats, tant pel que fa a la llibertat com a la inhabilitació. No parlar d’amnisties, generaran debats tan virulents com inútils.

Una crítica segura pels sobiranistes a aquesta manera d’actuar és que tot el que no s’aconsegueixi al principi es perdrà. L’Estat, seguint una tradició arrelada, no ho complirà. El govern dependrà del suport dels 21 vots sobiranistes, dels quals 13 d’ERC. Una oposició d’aquests faria caure el govern, és l’assegurança, però el risc és que el govern substitueixi ERC per Cs. Això obliga a definir el pacte ara i a concretar de manera suficient el futur, el dilema etern. ERC necessita la fiabilitat del que es pacti, el PSOE, no abordar l’autodeterminació.

¿És aquesta una cessió acceptable per les parts? S’ha de saber explicar als propis, s’ha de tenir el coratge de fer-ho, tant per ERC com pel PSOE. No cal renunciar a res, per ERC a la independència, però per fer ara el que és possible i cal, seria el pla que es proposa, s’ha d’aplicar intel·ligència política. Se li deu al poble de Catalunya, al sobiranista i al que no ho és.

Joaquim Coello

Enginyer

 

Article publicat al diari  EL PUNT AVUI  el divendres 22 de novembre del 2019.

Mort el gos s’acaba la ràbia?

Ara que ja coneixem els resultats electorals del 10-N a ningú se li escapa que, en un Congrés amb 17 partits, caldrà fer política amb majúscules per poder arribar a acords. El líder del PSOE i president en funcions, Pedro Sánchez, ha estat ràpid i en només 48 hores ha signat un pacte de govern amb el líder de Unides Podemos, Pablo Iglesias. Ara necessitarà molta mà esquerra per aconseguir que la resta de partits desbloquegi la situació i per obtenir el seu suport a la investidura.

La mala notícia pels espanyols ha estat sens dubte la pujada dels franquistes de Vox que, amb 52 diputats, esdevenen la tercera força al Congrés de Diputats, darrere d'un PP que malgrat haver pujat no ho ha fet amb l'empenta que ells pretenien i s'han quedat lluny dels 100 escons que algunes enquestes els hi atorgaven. S'haurà d'anar molt amb compte amb aquest ascens de la ultra dreta espanyola, que amb aquest resultat s'homologa amb els seus equivalents europeus, però els avença per la dreta, essent de llarg la força feixista més important a la Unió Europea, per sobre de la francesa, alemanya, italiana, etc.

Pel que fa a les forces sobiranistes catalanes, han aconseguit el seu millor resultat en unes generals espanyoles, assolint gairebé el 57% dels vots a Catalunya, enfront del 39% aconseguit per les forces del 155. Aquesta victòria reforça la legitimitat de les aspiracions democràtiques dels sobiranistes i la resposta a la sentència. Després de l'extraordinària reacció que s'ha esdevingut a Catalunya contra la sentència del Suprem, el triomf independentista deixa gairebé KO a l'estat espanyol. Les imatges de les manifestacions massives, permanents, excepcionals, amb la victòria sobiranista del 10-N tindran la clau de volta final per legitimar internacionalment, a tots els nivells, la seva causa.

Punt i a part mereix l'anàlisi de la derrota sense pal•liatius de Ciutadans després d'haver perdut 47 diputats i 2,6 milions de vots a les eleccions espanyoles. Amb deu diputats, Ciutadans no podrà ser decisiu en la legislatura que comença al congrés espanyol i per això Albert Rivera ha anunciat que plega i deixa la política. El dirigent de Ciutadans ha dimitit del càrrec de president del partit i tampoc no ocuparà l'escó de diputat del congrés espanyol i ha manifestat que ara començarà una nova etapa personal fora de la política. Rivera va començar la seva carrera política a Catalunya estrenant-se com a diputat al parlament el 2006 i va bastir-hi una estratègia basada en la confrontació dialèctica, la crispació i la ràbia. Ara caldrà veure si al congrés del partit s'imposa una direcció de continuïtat amb el projecte de Rivera o el sector crític de C's és capaç de reorganitzar-se després d'haver-ne plegat molts dels seus integrants. És a dir, en definitiva si la mort (política) del gos, acaba amb la ràbia (del partit).

Una anàlisi del fracàs de l'Albert Rivera en la política espanyola i catalana, l'ha fet molt encertadament el periodista del diari ara, Gerard Pruna, en el seu article titulat "El vol frustrat d'un polític ambiciós", on estudia el personatge des de la seva entrada en terreny de joc polític ara fa 13 anys fins a la seva desaparició i fugida aquest dilluns passat, i on el periodista ressalta que, "l'ànsia per destronar el PP i ser la primera força de la dreta va portar Rivera a subestimar l'impacte de Vox". Podeu llegir l'article tot seguit.

El vol frustrat d’un polític ambiciós

De totes les coses que ha volgut ser Albert Rivera en la seva frenètica trajectòria a Madrid —des d'Adolfo Suárez fins a Emmanuel Macron, passant per Matteo Renzi, Justin Trudeau i fins i tot Barack Obama—, n'hi ha hagut una que ha acabat liquidant-lo: l'anhel de convertir-se en el primer partit de la dreta a l'Estat. L'entrada al govern d'Andalusia i, sobretot, el resultat del 28-A -quan va aconseguir 57 diputats al Congrés, només nou menys que el PP- van fer que Rivera veiés a tocar el somni del 'sorpasso'. I l'aposta el va encegar, fins al punt de no veure que en el seu viatge a la desesperada per atrapar Pablo Casado, Vox li fonia les ales. El vol de Rivera va acabar ahir de manera precipitada, tretze anys després d'arribar al capdavant de Ciutadans gairebé per casualitat.

El 2006 l'enfrontament entre els dos bàndols que es disputaven el lideratge va posar en perill una formació que se n'anava en orris abans de començar a caminar, i la sortida va ser tan estrambòtica com eficaç: escollir el president per ordre alfabètic. Va ser aleshores que va aparèixer l'Albert. Un jove de 26 anys, advocat amb només quinze mesos d'experiència laboral a La Caixa —on ara podria tornar després de tretze anys d'excedència— i amb una oratòria esmolada que l'ajudaria poc després a irrompre per sorpresa al Parlament amb tres diputats.

Allà va demostrar ben aviat alguns dels que havien de ser els trets característics de la seva carrera: instint, ambició i un lideratge personalista que va provocar que en aquella primera legislatura els seus dos companys de viatge —José Domingo i Antonio Robles— acabessin abandonant el partit. Però, quan tothom donava per mort Cs, Rivera va aconseguir resistir. El 2010 el partit taronja va retenir els tres diputats al Parlament i aviat va conèixer els aires que l'havien d'empènyer fins a Madrid: els d'alguns sectors mediàtics i de l'establishment que, quan la crisi ja es feia notar i el Procés començava a caminar, van creure que veien en Ciutadans el "Podem de dretes" pel qual sospiraven.

Va ser llavors quan Rivera va gestar la idea d'assaltar el Congrés. Aleshores ja tenia un partit fet a mida —havia superat pels pèls la crisi oberta arran del pacte amb la plataforma euroescèptica Libertas el 2009— i havia descobert que la hiperactivitat mediàtica i l'estirabot contra el sobiranisme convenientment amplificat donava més rèdit que el discurs liberal. A cavall del discurs bel•ligerant contra el Procés, va batre rècords al Parlament —25 diputats el 2015, 36 i força més votada el 2017— i va aconseguir entrar al Congrés i ser important en les negociacions amb PSOE i PP.

Allà va demostrar també la poca consistència de les seves promeses posant i aixecant vetos —primer a Mariano Rajoy, després a Pedro Sánchez— com si anessin amb velcro. Rivera és un pioner de la política de la desmemòria, aquella en què el que vas dir ahir pràcticament no compta i les contradiccions no passen factura si fas veure que no n'hi ha hagut. Així va sobreposar-se als tombs i als viratges —de socialdemòcrata a liberal i de partit frontissa a assot del PSOE— fins que la moció de censura contra Mariano Rajoy el va agafar a contrapeu.

Allà, Rivera, a qui companys i adversaris havien reconegut sempre el seu instint polític, va perdre l'olfacte. No va anticipar la jugada de Sánchez i no va saber què fer després amb l'arribada de Vox. Obsessionat amb erigir-se en dic de contenció de l'independentisme —i, en conseqüència, en carregar contra els pactes dels socialistes amb ERC o JxCat—, va abraçar la ultradreta sense adonar-se que aquella era una teranyina de la qual no podria sortir. El 28-A li va donar 57 diputats i una oportunitat de salvar-se si era capaç, un cop més, de canviar de rumb. Podria haver sigut vicepresident de Sánchez, però l'ambició de liderar la dreta el va encegar. I, des d'avui, Rivera ja és passat.

Gerard Pruna

Periodista

 

Article publicat al diari  ara  el dimarts 12 de novembre del 2019

El diumenge tothom a votar

Estem a poques hores que s’obrin els col·legis electorals el proper diumenge dia 10 i els catalans, que som uns amants irrefrenables de les urnes, no podem deixar passar aquesta nova oportunitat que es ha donat l’estat opressor per anar a dipositar la nostra papereta de vot. Aquests darrers dies potser hem escoltat algunes persones que ens diuen que això de les eleccions espanyoles no va amb nosaltres o que, inclús tenint ganes d’anar a votar, no saben encara a qui votar. Desprès de les actuacions policials d’aquestes últimes setmanes, de les manifestacions d’uns i altres a Catalunya, hem de fer-nos una reflexió i aquesta no pot ser altra que la nostra lluita amb l'estat espanyols es al carrer, i també a les urnes cada cop que es posin. Les urnes oficialitzen la nostra força, les urnes ens compten davant el món, que exactament és el que els espanyolistes no volen que passi.

Si ho analitzem fredament el pitjor malson pel Pedro Sánchez i pels poders de l’Estat és que l’independentisme arrasi a les eleccions del 10N. Si aquest és el seu pitjor malson, fem-lo realitat. Convertim-nos en el seu malson votant massivament el proper diumenge. Ara bé la resposta als que diuen que no saben a qui votar només pot ser una: s’ha de votar a partits que defensin la DEMOCRÀCIA, així en majúscules. No podem donar ni un sol vot a aquells partits que, disfressats amb el vestit de demòcrates, ens amenacen amb el 155 perpetu, amb voler empresonar el President Puigedont, amb tancar TV3, amb la repressió i amb les porres. Afegim-hi a tot això el discurs que està fent el Pedro Sánchez que, pel que fa a Catalunya, és difícil de distingir del PP o el de Ciutadans, i  que dona al sobiranisme la possibilitat d’enviar un missatge inequívoc a Espanya i al món a través de les urnes, en forma de, posem per cas, la meitat dels 48 escons al Congrés de Diputats que Catalunya escull aquest diumenge. L’independentisme, es a dir Esquerra, Junts per Cat i la CUP,  i els partidaris de la plurinacionalitat de l’Estat, els comuns, tenen el proper 10-N l’oportunitat d’aconseguir una victòria incontestable a Catalunya. El PSOE està molt nerviós i també el govern espanyol i això els catalans ho hem de saber aprofitar.

Per tot plegat és essencial que els ciutadans catalans surtin de casa el diumenge i vagin massivament a votar. Serà la millor prova que a nosaltres les urnes no ens fan por, el que ens fa por son les porres, els jutges espanyols i els partits que odien Catalunya i que no li deixen decidir el seu futur en pau i que, com diu l’activista Núria Cadenes, “és Catalunya, sí, amb les seves contradiccions i les seves veus en cànon, amb la seva societat compromesa, plural i mobilitzada, qui planta cara a l’extrema dreta. I qui ha de guanyar” i per això ella també diu que cal anar a votar. Llegiu l’article de la Núria tot seguit.

Jo també penso que cal anar a votar

Per casualitat, potser perquè he vist The Last Kingdom (situada al segle IX, a l’actual Regne Unit: saxons, danesos i batalles) o pel que sigui (els suggeriments que ofereixen els algorismes de les plataformes de sèries i films en línia tenen, sovint, resultats d’allò més xocants), l’altre dia vaig topar amb aquesta altra sèrie. Anglesa. D’humor. The Windsors.

Res a veure amb la finor del Sí, ministre (de tant en tant hi torno encara: hi ha diàlegs que són per a emmarcar) ni amb la realitat alternativa de L’escurçó negre. Encara que neixi de la mateixa deu, The Windsors és una altra cosa: un retrat salvatge i pel broc gros, una paròdia descarnada, una descripció amb tots els defectes exposats al sol, una crítica que encadena animalades… sobre la família reial britànica. L’actual. I te’ls mostra, jo què sé, com canten en alemany quan arriba Nadal, com trafiquen amb armes, com evadeixen impostos. I són puters, analfabets, inútils, mentiders, ionquis, envejosos, assassins.

Els responsables de la sèrie expliquen que no és que descriguin els personatges reals, sinó la imatge que els mitjans en transmeten. I amb això es queden tan amples. Ells i l’audiència i tothom. Allà, la monarquia no tremola per això. Ni l’estat. Ni ningú. No els cal repetir que són ‘una democràcia consolidada’, diguem-ne. Ni condemnar ningú a la presó per la lletra d’una cançó. És el primer que vaig pensar en veure la sèrie: en Valtònyc. Que té vint-i-sis anys i que és a l’exili per un rap. Pel rap, no: per la inseguretat de la monarquia espanyola, i de l’estat que representa i la sustenta i s’hi barreja. Per la seva baixesa.

L’estat espanyol és de construcció feble, malgrat tot. Malgrat les seves desfilades i cops de pit i parafernàlies militaristes, sempre té un fanal que el fa retornar, cruament, a la realitat. I la realitat és que ni de bon tros no està consolidat. Com a democràcia, en fi, no cal allargar-s’hi gens ni mica. Però com a cosa, com a estructura, com a estat, resulta que tampoc: no ha aconseguit acabar-se de fer perquè, per tal d’arribar-hi, hauria hagut d’aplanar el panorama, assolar-lo, reduir-lo. I no: no ha pogut anorrear les realitats no castellanes que, a la força, conté.

Així que ara que Catalunya planteja que fins aquí hem arribat i que passi-ho bé, l’estat espanyol no té prou força per a defensar-se sense força. I per això perdrà. Perquè és ben certa la frase famosa que s’atribueix a Tayllerand i que diu, més o menys, que les baionetes serveixen per a moltes coses però no t’hi pots asseure a sobre. I Espanya és tan poca cosa que només té baionetes. I amb això conquereix. I fa mal. Però no consolida.

Aquest seu estat monàrquic viu atrapat en la contradicció: si volgués comportar-se de manera democràtica, hauria de reconèixer el dret de votar en referèndum i que guanyi el millor i qui més arguments tingui, il·lusions, possibilitats, alegries. No ho concep ni ho pot suportar. Per això opta per l’única cosa que sap i que té: les baionetes. I prohibeix i empresona i colpeja i silencia. No té cap força de seducció, no té cap força de legitimació social. Només baionetes. Si n’és, de pobre.

 Ara ha entrat en aquesta sinistra espiral regressiva, i els seus aspirants a home providencial (si l’un és dur, imperatiu, l’altre encara més: mà de ferro ungida per la providència per a salvar la situació) competeixen en la deriva autoritària: parlen de 155 i de lleis d’excepcionalitat i d’intervenir TV3, o de tancar-la, i d’estat d’excepció com si fossin coses normals de proposar en democràcia. I treuen el seu Borbó a fer discursos fangosos. I prohibeixen que el parlament parlamenti. I censuren mots. I fan tancar exposicions. I persegueixen dibuixants i còmics televisius perquè la policia se sent ofesa. I Pedro Sánchez, que formalment es presenta a l’ala esquerra de la cosa, ja en diu de tan grosses que si fa quinze anys les hagués insinuades Aznar haurien escandalitzat la concurrència.

La deriva reaccionària que ha pres l’estat espanyol ens mostra fins a quin punt és greu el problema que té: no és prou fort per a no haver de fer servir la força. I, per tant, s’aplica en la seva feblesa. En la seva davallada, va aconseguint que, cada vegada més, ser independentista signifiqui ser demòcrata, i que ser demòcrata signifiqui anar a favor de la independència. Atenció, perquè quan s’unifiquen aquests dos conceptes, quan esdevenen indestriables, el moviment assoleix, a tots els efectes, una potència extraordinària. I és això, comptat i debatut, el que hi ha en joc, els dos mons que es confronten a la palestra: un nacionalisme autoritari d’estat i un moviment d’alliberament nacional. En tots els fronts.

I arribem al títol de l’article: en tots els fronts, també en el de les eleccions. I, en aquest context, en totes les eleccions. En totes. També a les estatals. Encara que no ens sentim ni siguem espanyols. Encara que aquest partit o l’altre bla bla bla. I que no ho posin fàcil. Tota la raó i més encara, segur que sí. I què? És important de mantenir el ritme, el torcebraç. I les eleccions, també aquestes, compten tant en el camp simbòlic com en el pràctic. En el simbòlic: el sol fet que ara hi hagi la possibilitat que, en unes estatals, amb la dificultat afegida que això significa,  l’independentisme (aquest partit i l’altre que bla bla bla, sí: a efectes de lectura general, l’independentisme), superi l’espanyolisme ja és digne de ser tingut en compte. A efectes pràctics: dificultant objectivament la governabilitat de l’estat espanyol, continuar mostrant el problema que té, que també és d’inestabilitat institucional, mentre no es resolgui la qüestió dels drets dels catalans.

És clar que en aquestes eleccions no ens ho juguem tot. Però importen. No s’hi val a frivolitzar. Importen. Importa mostrar (i mostrar-nos) que aquest estat en deriva reaccionària no ens derrota ni en mobilització ni en vots. Ans al contrari. Que quan ens envia policies se n’han d’anar. Que el seu rei ha de venir blindat i mig clandestí a Barcelona. I que som, que Catalunya és el principal mur de contenció contra l’autoritarisme. I que és Catalunya, sí, amb les seves contradiccions i les seves veus en cànon, amb la seva societat compromesa, plural i mobilitzada, qui planta cara a l’extrema dreta. I qui ha de guanyar.

Núria Cadenes

Periodista

 

Article publicat al digital   VilaWeb  el dimecres 06 de novembre del 2019.