La darrera portada

El Diari de Sabadell ha sortit aquest dijous a la venda per última vegada. D'aquesta manera el diari tanca una etapa amb dificultats econòmiques i laborals de tot tipus. L'empresa propietària “Vallesana de Publicaciones, S.A.“ ha traspassat la capçalera al grup Novapress Edicions i els nous propietaris, Marc Basté i Leo Torrecilla, volen tornar a treure el rotatiu al carrer el 10 d'abril amb un nou equip. La nostra Associació, com entitat que vetlla per la preservació del patrimoni cultural de la ciutat, vol aprofitar per recordar un breu resum de la història del diari, que ha estat sens dubte durant més de 75 anys un referent del periodisme local.

L’any 1942 neix a Sabadell un butlletí de “La Falange“ que, amb el temps es converteix en un diari que es diu ‘Sabadell’. Els directors d'aquesta publicació els nomenava l'alcalde. La direcció, la redacció, els tallers del diari estaven ubicats en uns locals de “La Falange” a la Rambla (l’actual Casal Pere Quart). La connivència del diari amb el poder municipal es fa palesa amb la creació, un significatiu 18 de juliol de 1952 i sota la direcció del periodista local José Cabeza, d’una secció titulada “Diálogos con el Alcalde”, on es publicaven ─suposadament sense cap censura─ les cartes que els ciudatans feien arribar al diari i en les que qüestionaven a l’alcalde, José Mª Marcet, sobre temes o problemes de la ciutat i que el batlle responia per, segons ell mateix escriu en les seves memòries: “complacer a mis peticionarios sin el inconveniente de largas esperas y así poder satisfacer los deseos de un mayor número de ciudadanos, sobre sus problemas o sus aspiraciones, de sus necesidades, sus alegrias o sus tristezas”.

A principis dels anys 70, sorgeix la necessitat de fer un diari que no segueixi només una línia editorial marcada pel “gobierno”, sinó que respongués a les necessitats del carrer, que en aquells dies bullia amb demandes socials i polítiques. L'any 1975, mesos abans de la mort de Franco, el director del ‘Sabadell’, en Josep Palau, es jubila i es busca un substitut que pugui fer la transició d'acord amb els nous temps. El candidat escollit fou Ramon Rodríguez Zorrilla, que en aquella època tenia 35 anys, estava vinculat a diferents associacions municipals i s'havia dedicat a l'ensenyament. Amb Rodríguez al capdavant, el diari crea ‘Vallesana de Publicaciones S.A’.

Amb la mort de Franco, queda palès que no poden continuar editant un diari sotmès a la línia del ‘Movimiento’ i decideixen crear-ne un de nou. El nou ‘Diari de Sabadell’ es crea oficialment el 1977, i des de llavors ha estat l’únic diari de la ciutat. La transició es va veure com l’escenari ideal per treure al mercat una publicació local que vetllés per desmarcar Sabadell de l’absorció de Barcelona. La transformació del ‘Sabadell’ en ‘Diari de Sabadell’ va significar des del principi un diari més obert. Des de les primeres edicions ja hi van aparèixer tots els grups polítics i sindicals. El problema inicial era que no tenien prou treballadors titulats com a periodistes, d'acord amb les exigències legals per la premsa diària. Com que es considerava premsa diària aquella que es publicava més de tres dies a la setmana, el diari va fer servir l'estratègia d'afegir a les capçaleres del dimarts i dels dimecres els subtítols de “Deportivo” i “Económico” respectivament. De fet, el diari havia anat creixent constantment al llarg de la seva història, sense rebre mai cap subvenció. Això els va permetre traslladar-se des de la Rambla, al carrer Calders i, posteriorment, a l'edifici actual al carrer Sant Quirze. Això també els havia permès comptar amb una rotativa pròpia durant molt de temps. Però la crisi econòmica dels darrers anys ha colpejat fortament els mitjans impresos i l'any 2009 van començar a externalitzar la impressió de la publicació.

El diari paulatinament va anar ampliant el personal titulat i va poder suprimir aquells subtítols, sortint de dimarts a dissabte com a ‘Diari de Sabadell’. Si bé inicialment tot el diari era en castellà, actualment era bilingüe. La introducció del català es va anar fent progressivament al llarg del temps, tot i que sempre hi ha pesat més el castellà perquè això va semblar a la direcció que els podria donar més lectors. S’hi anaren incorporant periodistes de la talla de Josep Gisbert, actual cap de política de la Vanguardia, Manuel Moreno, corresponsal d'El País,  i d’altres com Matíes Serracant, Quimet Fité, Rosa Ten, Lluís Papell, Josep Costajussà. etc. que donaren al diari un anys de brillantor que darrerament s’ha anat perdent.

Malgrat la col·laboració i l'esforç de molta gent honesta, el Diari de Sabadell mai és va acabar de treure de sobre la ferum de "Movimiento" i l'acatament als diversos ‘amos’ que la ciutat ha tingut des del 1979. Com exemple, en l’època del ‘bustisme’, algun lector havia comptat fins a 8 fotos de l’alcalde Bustos en una sola edició, era doncs un mitjà de propaganda de l’alcalde.

Que no desaparegui la capçalera del nostre diari local és una gran notícia. Confiem que la nova direcció tingui en compte totes aquestes circumstàncies històriques i emprengui la publicació d’un progressista nou Diari de Sabadell, obert a una ciutat que necessita actualment tenir mitjans i altaveus que critiquin constructivament ja que, en cas contrari, ens vèiem abocats només a llegir publicacions municipals fets amb molt bona intenció, però lògicament parcials en els seus continguts.

Associació Sabadell Memorial

Unió Catalanista de Sabadell

L’astúcia

La paraula astúcia és un terme que s’utilitza sovint quan es vol fer esment de la sagacitat, capacitat i habilitat que presenta un individu a l'hora de comprendre o de resoldre determinada situació que a la llum de qualsevol resulta ser bastant complexa de resoldre. És a dir, aquest sentit del terme el fem servir sempre que vulguem indicar que tal o qual individu disposa d'una facultat notable que és capaç de distingir sense problemes sobretot allò que per a la majoria és incomprensible o difícil de desentranyar. És important assenyalar que l'astúcia no es vincula directament amb la intel·ligència, la formació intel·lectual, ni amb la cultura d’algú, sinó amb l'habilitat d'actuar d'una manera concreta davant d'una situació determinada, és a dir, desenvolupar-se, resoldre o anticipar-se a alguna cosa o situació, qüestions que per descomptat no es poden mai aprendre en una facultat, sinó que és la vida o la disposició natural les que permeten fer-ho en realitat. L'astúcia fou una expressió que Artur Mas va fer molt popular quan el Govern preparava la consulta del 9N del 2014, suspesa pel Tribunal Constitucional. L’astúcia és, avui encara, un dels trets que caracteritza moltes de les actuacions dins el procés català. Recordem el tema de les urnes, del canvi d’automòbil a l’interior d’un túnel del President Puigdemont el dia 1 d’octubre, la mateixa votació amb el cens universal, etc. ¿Podem pensar doncs que podria ser l’astúcia la que hagués dictat l’estratègia del viatge de Puigdemont des de Finlàndia i la seva detenció en territori alemany?. Aquesta possibilitat la desenvolupa el periodista Iu Forn en l’article que podeu llegir tot seguit.

I si tot fos una estratègia?

En aquest moment hi ha més emprenyament que lideratge. Més ràbia i rauxa que estratègia. Lògic. L'Estat ha utilitzat un jutge per fer passar com a legal una ficció que justifiqui l'objectiu final: escapçar l'independentisme i escarmentar qui defensa aquesta ideologia.

Fa temps que es busca relacionar el “Procés” amb la violència. I de moment tot és literatura. Sí, els ha servit per empresonar a qui els ha donat la gana, com els ha donat la gana i acusats del que els donat la gana, però el que busquen és que hi hagi violència. Seria un error oferir-los aquesta victòria. Alguns diuen: “És que si empresonen gent sense haver-hi violència amb l'argument que són violents, tant per tant...”. Bé, però hi ha una cosa que és la raó política. ¿Si jo sóc un espectador imparcial, un ciutadà de l'Europa on és inconcebible el “A por ellos” i que no sé de què va la cosa, al costat de qui estaré, de qui usi la violència o qui es carregi de raó política?

No som un estat i davant tenim un Estat que usa totes les armes per vèncer. I Europa és un club d'estats com l'espanyol pels quals som una molèstia. La causa catalana només pot provocar gestos i pressions d'Europa cap a Espanya amb la pressió de les seves opinions públiques.

Per tant, el primer que cal demanar a tothom és calma. La pressa i les batzegades no duen enlloc. S'ha acabat el “tenim pressa”. Prou ja de pressa. Ara mateix, pressa per fer què? Per anar on? Sabem què volem fer i com? No. El President de la Generalitat és a Alemanya detingut a l'espera d'esdeveniments dels quals en parlaré unes línies més avall, el vicepresident a la presó d'Estremera i la resta del govern a l'exili o la presó, com hi són els dos líders de les dues grans organitzacions civils del país. O sigui, no hi ha líders. Per tant, la pressa a l'armari. I la clau a l'armari.

Sí, twitter, Facebook, whatsapp o Telegram van molt ràpid i volem que tot passi ara mateix. I tothom especula i, asseguts al sofà de casa, molts diuen què passarà i ens ofereixen lliçons de dret internacional. Però la justícia és una altra cosa. I l'alemanya més. I aquí és on volia arribar.

I si Puigdemont hagués provocat la situació? Especulem? Va, que és gratis i relaxa. El President té un assessorament  legal molt potent a Bèlgica i en altres països europeus. Gent experta que sap de què va la cosa. Alemanya, al contrari de Bèlgica, és la capital real d'Europa i Merkel és la seva presidenta. I ara té un problema que ha de resoldre. Potser peco de passerell, però podent fer diverses combinacions en avió des de Finlàndia a Bèlgica i sabent que el CNI el segueix, em costa creure que Puigdemont s'arrisqui a fer un viatge en cotxe de tants quilòmetres per ser aturat precisament a Alemanya.

¿I si resulta que Puigdemont i els seus assessors legals busquen provocar un problema polític intern a Alemanya? I de pas a Europa? I si busquen que, per evitar una crisi interna, Alemanya negui l'extradició? S'ho imagina? Si la justícia de la capital europea real donés la raó a Puigdemont, ¿en quin lloc quedaria la justícia espanyola i els seus arguments per mantenir 9 persones a la presó acusades de delictes inexistents?

I si això no fos així, si no fos una estratègia sinó una pífia monumental de Puigdemont, escolti, mil milions de vegades millor estar en mans de la justícia d'un país com Alemanya que en mans de la justícia política espanyola.

Per tant, com va dir el poeta, molta til·la i wait and see...

Iu Forn

Periodista

Article publicat al digital ElNacional el diumenge 25 de març del 2018

Vaga feminista

El dia 8 de març cent setanta-set països, amb més o menys entusiasme, varem celebrar el Dia Internacional de les Dones, una celebració que aquest any ha estat molt reivindicativa, també a Catalunya. El 8M és un dia internacional amb molta història, ja que la primera manifestació per reivindicar el paper de les dones a la història va ser al 1911, és per tant una llarga revolta que encara dura. Les mobilitzacions feministes que van omplir els carrers del nostre país van demostrar l’enorme poder polític de les dones, però també la capacitat de reivindicació que té el moviment per la igualtat. Va ser una demostració de força com no s’havia vist mai, que cal considerar un èxit sense precedents. No pot continuar passant que tres de cada quatre dones no treballin, que tinguin pitjors horaris, que percebin sous un 20% inferiors als salaris masculins, que tinguin un sostre de vidre més que notori i que pateixin molt més fortament la pobresa, la regressió dels drets laborals i la discriminació sistemàtica només pel fet de ser dones. El món és masclista perquè tots, homes i dones, ho hem permès. Reconèixer això és el primer pas per fer un món millor, més just i on tots, homes i dones, puguem ser més feliços i més sincers amb nosaltres mateixos. Una de les moltes reivindicacions fetes pels moviments feministes, és el de l’anomenada ‘bretxa salarial’, és a dir la distància entre els sous que, per treballs iguals, perceben dones i homes. La diputada del PDeCat al Congrés, Lourdes Ciuró, he escrit un interessant article titulat ‘És la maternitat, estúpids’, on reflexiona arran d’aquest tema i diu que recents estudis han conclòs que les dones sense fills tenen ingressos més semblants als dels homes, mentre que la bretxa augmenta significativament en les dones amb fills i estima que la penalització per causa de la maternitat suposa un 80 per cent de la bretxa salarial. Podeu llegir l’article tot seguit.

És la maternitat, estúpids

No hi ha cap país del món on les dones guanyem el mateix que els homes. Als Estats Units la bretxa salarial arriba al 79 per cent. Al Japó, al 73 per cent i a països de referència com Dinamarca, hi ha una bretxa estructural del 15 per cent. A Catalunya està en el 23,9 per cent.

Normalment i amb cert automatisme, apuntem que les causes d’aquesta desigualtat són un model econòmic que no aposta per les dones en igualtat de capacitats i habilitats que els homes a la feina; al fet que les dones tenim tendència a treballar en camps tradicionalment menys ben pagats o al tipus de formació per a la qual ens decantem. Ara bé, si gratem una mica més, resulta recents estudis conclouen que la bretxa salarial és bàsicament una penalització derivada del fet de tenir fills.

Henrik Kleven, economista de Princeton, ha recollit dades d’un dels països amb una xarxa de polítiques socials més robustes, Dinamarca, on malgrat s’ofereix a pares i mares novells un any sencer de permisos de naixement pagats, a més de llar d’infants públiques fins als tres anys, es manté la bretxa salarial entre dones i homes. Per què? Doncs per una davallada en ingressos de les dones desprès del seu primer fill que provoca que acabin guanyant un 20 per cent menys que els homes en el global de la seva carrera laboral.

L’estudi conclou que les dones sense fills tenen ingressos més semblants als dels homes, mentre que la bretxa augmenta significativament en les dones amb fills i estima que la penalització per causa de la maternitat suposa un 80 per cent de la bretxa salarial.

L’economista de Harvard Claudia Goldin ha conclòs a més a més, que la bretxa salarial és més elevada entre les dones durant la trentena, que és l’època en què acostumen a tenir el seu primer fill. I si bé és cert que els tradicionals elements que incidien en la diferència de sou com seria l’accés a la formació superior de les dones estan desapareixent, l’indicador constant que es manté en tots els estudis com a principal causant de la bretxa salarial és la penalització per maternitat.

Amb la maternitat, les dones comencen a gravitar cap a feines amb menys hores i, per tant, salaris inferiors. Les dones amb fills tenen un 10 per cent més de probabilitats que els homes d’anar a treballar al sector públic, tradicionalment més sensible a horaris menys rígids, amb més possibilitat d’absències per causes de malaltia dels fills i amb menys penalització per excedències per a la criança. Els homes, en canvi, pel fet de ser pares no tenen cap dificultat ni en el desenvolupament de les seves carreres professionals ni els afecta en els seus salaris.

Tornant a Dinamarca, resulta que malgrat tenir unes generoses polítiques de permisos per naixement, la realitat és que aquest fet incrementa la bretxa salarial al expulsar les dones del mercat laboral per uns períodes de temps molt llargs ja que a la pràctica són les dones les que s’agafen els períodes més llargs de cura dels fills i només el 10 per cent dels homes s’agafen els permisos de paternitat íntegrament.

Així doncs, i per bé que els permisos per naixement són una bona política en favor de la conciliació, excloure les dones del mercat laboral durant llargs períodes de temps per aquesta causa és del tot contraproduent per eradicar la bretxa salarial i aconseguir una bona carrera de cotitzacions per al futur. Per això, sens dubte, el model hauria de ser el que fa temps que venim defensant al Congrés: permisos per naixement iguals i intransferibles per a homes i dones.

Les polítiques que adoptin els països tenen un paper molt important a l’hora de lluitar per a la igualtat de gènere i contra la bretxa salarial, i els permisos per naixement són una eina molt útil i efectiva.

És a l’abast dels governs dels països adoptar decisions legals que apostin per a una major equitat en la força laboral entre dones i homes, o bé persistir en la desproporció i iniquitat que suposa avui en dia encara que recaigui sobre les dones el pes de la criança dels fills. En aquests drets  no es pot ser poruc ni dogmàtic.

Lourdes Ciuró

Diputada del PDeCat.

Article publicat al digital ISabadell el 8 de març del 2018

Governar des de Waterloo

El President Puigdemont obre la porta a governar des de Brussel·les, ja que en la seva opinió, “amb les opcions que dóna la tecnologia”, no seria un problema estar a l'estranger. Puigdemont ha defensat que és viable ser president des de Brussel·les gràcies a les noves tecnologies, però en canvi no podria exercir el càrrec com “presidiari” a Espanya. Ha subratllat, en aquest sentit, que la disjuntiva és “governar des de Madrid, a través del 155 o governar des de Catalunya i també des d'Europa”. Puigdemont ha anunciat la creació del Consell de la República i una ofensiva judicial d’una dimensió fins ara desconeguda. Lluny de renunciar a res ni de retirar-se, el president legítim ha plantat cara i ha demandat judicialment l’Estat al Comitè de Drets Humans de les Nacions Unides per les seves violacions reiterades dels Drets Humans. A partir d'ara Catalunya té dues capitals: Barcelona i Waterloo. La premsa espanyola ha quedat descol·locada  per la retirada de Puigdemont i es mou entre l'entusiasme i el desconsol. Uns s'autofeliciten, es pengen la medalla i s'atribueixen els ‘mèrits’, d'altres continuen carregant contra l'independentisme i alguns ho barregen tot. Una mostra d’aquesta premsa madrilenya la hem trobat amb l’article titulat “L’Estat perd la batalla de Waterloo”, on el director adjunt de 'El Confidencial' el periodista Juan Carlos Escudier analitza l’estratègia dels estats espanyols i català enfront el procés independentista. Llegiu-lo tot seguit.

L'Estat perd la batalla de Waterloo

L'estratègia de l'independentisme ha pogut resultar en algun moment maldestre i estrafolària i el mateix Puigdemont un personatge sense sal, entre cru i poc fet. Però a mesura que ha anat passant el temps, la cocció ha anat lligant les salses i, més enllà de divergències internes i retractacions judicials, cal reconèixer que la famosa batalla pel relat s'inclina del seu costat. El sobiranisme català està a la sopa, en els carnavals, a les cancelleries, a la premsa internacional i properament també a l'ONU, al comitè de drets humans on pensa dirigir-se l'exiliat president per denunciar la persecució de l'Estat espanyol. Que el Govern s'atribueixi el mèrit de la seva renúncia ‘provisional’ a ser investit, perfectament planificada per altra banda, és en tot cas un enorme rot amb el qual tracta d'alleujar-de l'empatx.

Tot i que potser ho fos en algun moment, l'objectiu actual de l'independentisme no és la independència ni la proclamació de la República sinó posar de manifest les contradiccions del sistema i raspallar, com ho faria un fuster, el vernís democràtic d'unes institucions que comencen a mostrar la seva fusta en cru i la seva vulnerabilitat davant els elements i el corc. La legalitat no pot defensar-se amb estratagemes.

Ja li va passar al Tribunal Constitucional que, forçat a un contorsionisme insà en magistrats tan poc flexibles, va passar de ser intèrpret de la Constitució a taquígraf de l'Executiu, establint unes mesures cautelars per a la investidura de Puigdemont amb què esquivar la pretesa impugnació d'un acte no consumat. I no deixa de passar-li al Tribunal Suprem, que segueix traspassant les fronteres del Dret per endinsar-se al pantanós terreny de l'estratagema.

Un cop es confirmi la candidatura de Jordi Sánchez a la presidència, i el jutge instructor li prohibeixi sortir de la presó per ser investit en oberta contradicció amb la pròpia doctrina del Tribunal, es posarà de manifest que no és el Parlament sinó un senyor amb toga el que decideix qui s'asseu a la butaca de la Generalitat. I finalment serà l'Estat espanyol el que quedarà marcat quan l'assumpte arribi al Tribunal de Drets Humans d'Estrasburg i, gairebé amb tota probabilitat, sentenciï que no es poden vulnerar els drets polítics de qui no ha estat condemnat perquè gaudeix, fins i tot en presó preventiva , de presumpció d'innocència.

Igual passarà amb Jordi Turull, ara en llibertat, a qui s'ha reservat el tercer lloc de la llista, i que podrà ser president almenys uns mesos fins a la sentència, o uns dies si el magistrat li aplica l'article 384 bis de la Llei d'enjudiciament criminal, que permet la inhabilitació de càrrecs públics contra els quals s'hagi dictat una ordre de processament i incorri en un presumpte delicte de rebel·lió. Aquest és el joc d'uns i altres. Al sud de l'Ebre serà fàcil parlar de la perversa estratègia de l'independentisme i el seu fingit victimisme, encara que al nord d'aquesta mateixa ratlla serà difícil desmuntar la tesi que tot ha valgut, inclòs l'ús de la Justícia com a braç armat, per guanyar una guerra en què no es fan presoners. Aquesta és la imatge que quedarà de la democràcia espanyola.

Als independentistes els podem fer múltiples retrets, denunciar les seves fintes a la llei o les seves flagrants transgressions, i també els podem recordar que la seva apropiació del sentir d'un poble, malgrat representar una mica menys de la meitat dels vots, és més que indeguda. Se'ls pot culpar de tacticisme, d'anteposar els seus interessos partidistes als generals, i de menysprear una ciutadania que segueix sense saber quin és el seu programa de govern i que no viu només de pa i dies històrics. Ningú va dir que fossin esperits purs.

Puigdemont no és Napoleó però la barroeria del Govern li ha donat la victòria a Waterloo, on serà entronitzat al capdavant d'un Consell de la República tot el virtual que es vulgui però altament simbòlic. La cirurgia de l'article 155 s'ha demostrat inservible. El gra al cul és ja una pústula altament infecciosa.

Juan Carlos Escudier
Director adjunt "El Confidencial"

Article publicat al digital  10.Público  el divendres 2 de març del 2018

Traduït del castellà per la secretaria de l’UCS