Dialogar o negociar

Ara que finalment s’ha pogut visualitzar la primera trobada entre el govern català i el govern espanyol, ens arriben també els primers ‘inputs’ dels resultats que els catalans podem esperar d’aquestes trobades mensuals entre els dos equips negociadors. I diem negociadors perquè del que realment es tracta és de ‘negociar’, no ‘dialogar’ com pretenen dir-nos des de Madrid. Encara que els dos termes poden semblar sinònims, a la pràctica son radicalment diferents. 

Si cerquéssim el concepte de negociació o diàleg en qualsevol diccionari, segurament trobaríem moltes definicions. De fet sembla que, cada vegada més, els dos conceptes queden una mica desdibuixats, en funció del moment en què l'interlocutor es troba. Tot i això, podríem dir que la negociació és la voluntat (o necessitat) d'arribar a un punt d'acord entre les parts implicades en el procés, a través de cedir cada una d'elles una mica en les seves pretensions, a fi d'arribar a un punt d'acord en el que tots es poden sentir, sinó plenament satisfets, si el menys decebuts possible. En canvi el diàleg no deixa de ser una trobada entre dues o vàries persones per parlar o debatre sobre un assumpte però sense l’obligació d’arribar a cap acord concret.

Per això mateix ens sembla molt oportuna la ‘piulada’ que ha fet en Lluis Llach on diu: "Em fa content que es dialogui, me'n farà molt més quan es negociï i, per ajudar i animar els meus, seré crític i promouré la confrontació amb l'Estat fins a la independència. Sort". Realment en Llach ha destriat magistralment els dos conceptes. La rebuda que Pedro Sánchez ha fet a la delegació catalana de la taula del diàleg, amb passejada bucòlica pels jardins de la Moncloa inclosa, vol forçar una imatge plàcida i agradable de la reunió, però Torra portava a l’esquena l’últim ganivet clavat per la fiscalia, ja que el mateix dia que començava la taula de diàleg entre els governs espanyol i català, la Fiscalia del Tribunal Suprem ha fet una reaparició estel·lar. Ha estat a través d’un escrit en què demana que no s’admeti el recurs de cassació presentat pel president de la Generalitat contra la seva inhabilitació per part del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya. Si aquesta petició s’atengués i Torra perdés el dret a la segona instància, la seva inhabilitació es podria fer efectiva en molt poc temps.

Ara per ara hi ha un acord sobre el calendari i una oberta discrepància sobre els temes a abordar. El Govern català ha insistit en el dret a l'autodeterminació, l'amnistia i el mediador, mentre el govern espanyol, per boca de la ministra i portaveu, María Jesús Montero, reconeix una obvietat: "Encara estem als antípodes en els punts claus de la resolució del conflicte".

Com va dir en una entrevista recent el President Mas, els negociadors catalans han de tenir molt en compte que els acords que es puguin assolir en aquesta taula de diàleg, seran acords amb el “Gobierno” espanyol no pas amb l’ “Estado” espanyol. Els governs poden canviar, l’estat és immutable. Haurem d’estar molt amatents als ‘senyals’ que arribin des d’aquest Estat per definir si realment s’avança en la negociació. Tot dependrà també si l’estratègia política del Govern de Catalunya la dirigeix Carles Puigdemont des de l’exili o Oriol Junqueras des de la presó. El diàleg ha començat, però de la part catalana encara està per decidir qui ha de ser l’interlocutor. Els electors ho decidiran més aviat que tard. Per tant caldrà veure com responen els ciutadans als dos escenaris que es presenten en aquests moments, com molt encertadament descriu el periodista, Joan Rovira, en l’article titulat “Cronificar la «malaltia catalana»", que podeu llegir a continuació. 

Cronificar la "malaltia catalana"  

Dues escenografies, dos mètodes per guanyar temps. Una taula de diàleg i un míting multitudinari. Dues imatges potents de la setmana: la taula a la Moncloa i el míting de Perpinyà.

A Madrid, formes amables i to respectuós per part del govern d’Espanya. A Perpinyà, silenci i discreció per part del govern de França. Dues notes interessants, mentre la ultradreta espanyola (PP, els nàufrags de Ciudadanos i un Vox en expansió) continua sobreactuant i bramant. I mentre els amos del poder judicial van per lliure i continuen amb la seva guerra: el coronavirus de la democràcia espanyola és la justícia i el seu braç executor, la policia militaritzada.

El míting i la taula són pura campanya electoral, la de Junqueras i la de Puigdemont. El front interior i el front exterior. El pragmatisme del presoner que negocia lligat de mans i peus. La força èpica de l’exiliat que acumula unes quantes victòries judicials i polítiques i que aporta oxigen a l’independentisme.

Aquests són dos dels vèrtexs sobre els quals bascula la política catalana, sense oblidar el tercer, en el qual estan passant coses: la reformulació de l’espai unionista i espanyolista, que no són ben bé el mateix. El triangle podria esdevenir un quadrat si guanya pes l’autonomisme, però això, ara mateix, és força improbable.

Entre els tres vèrtexs, una situació nova, que de moment interessa a gairebé tothom, llevat dels més exaltats: cronificar la malaltia. Allargar-la, a l’espera d’un nou medicament, d’un tractament sorpresa, d’algun miracle. Guanyar temps.

Sánchez està guanyant temps. Puigdemont, Torra i Junqueras, també. No només a l’espera de les eleccions catalanes, somiant una solució màgica a tots els nostres mals, sinó a l’espera de miracles espontanis que es puguin produir en el futur. Quins miracles? Ni se sap. Senzillament, miracles, fenòmens ara impensables que siguin tan poderosos que ho canviïn tot.

La malaltia crònica no matarà Espanya ni matarà Catalunya. No deixa de ser una forma d’empat, en la qual ens hi quedarem una llarga temporada. Matx nul, diàleg per passar l’estona, desinflamació i una mica d’èpica per a les campanyes electorals.

Per tal que es produeixi el gran miracle, fan falta tres miracles no menors. L’enfonsament de la ultradreta espanyola, el control democràtic sobre el poder judicial i un canvi de paradigma i d’estratègia de la monarquia.

Si algú sap com es fa tot això, que ho digui, però sense aquests tres esdeveniments que ara per ara són impossibles, no hi ha cap canvi en profunditat que sigui viable. I molt menys un referèndum.

Anem-nos fent a la idea i anem assumint que el «tenim pressa» d’una banda i el «rendiu-vos» de l’altra continuaran en un llarguíssim empat, un torcebraç de petits episodis que potser obriran un nou escenari per acabar votant seriosament un dia, o que potser no portaran enlloc.

La cronificació de la «malaltia catalana» va per a llarg. I un Madrid intel·ligent hi surt guanyant, segur.

Joan Rovira

Escriptor i periodista

 

Article publicat al digital  elMón  el dijous 27 de febrer del 2020

Arruïnar als catalans

Observem tres titulars de premsa de les darreres setmanes: 1- “La Fiscalia demana fiances de 9.000 euros per a tres dels CDR presos”, 2- “La jutgessa d'Osca denega a Santi Vila la pròrroga que havia demanat per pagar la fiança” i 3- “La fiscalia espanyola persegueix ara Josep Lluís Alay per malversació per un viatge i 11 euros de peatge”.

Sembla clar que des de fa temps l'Estat espanyol s'ha proposat escapçar l'independentisme amb l'ajut de les tres armes més potents que disposa, la judicial, la repressiva i l'econòmica. Aquesta darrera sembla ara que és la més idònia que han trobat les altes instàncies espanyoles per acabar amb els líders polítics, els dirigents socials i en definitiva tots els catalans. El camí està traçat, quan un líder, cap de colla o simplement un activista destaca dins l'independentisme, només cal penjar-li un delicte i "a por ellos!". A les pel·lícules sempre hem vist que quan hi ha un delicte, es tracta de buscar un possible culpable i no que quan tenen un 'suposat' culpable el que es tracta és de buscar-li el possible delicte.

Aquest interès sobrevingut de la justícia per descobrir possibles fraus i malversacions en els polítics catalans xoca amb la realitat espanyola on, lluny de voler esbrinar els casos de corrupció (és a dir, de saqueig de diner públic) que s’han destapat en els vells partits del règim del 78, i de la seva excrescència taronja (PP, PSOE i C’s) s’han mirat de tapar estenent-hi al damunt vels d’opacitat, que ens han costat als contribuents més de 87.000 euros cada any, una xifra que representa un 4,5% del PIB espanyol. La dada no ens la traiem del barret, sinó de l’informe conjunt sobre corrupció presentat el 2016 per la ‘Comisión Nacional de los Mercados y la Competencia’ i diverses universitats espanyoles, i que fins avui encara ningú ha sortit a desmentir. Entre aquests partits, el que va governar a Espanya durant molts anys, el PP, té més de 900 càrrecs imputats per casos de corrupció, i molts més que sense estar imputats desprenen la ferum de la presumpta corrupció, començant per l’expresident del govern i el seu àlies M punto Rajoy, perceptor de sobresous en negre durant una bona colla d’anys.

Vist tot plegat podria ser que, per alguns tribunals espanyols en la Llei tantes vegades invocada, un mateix fet sigui delicte quan el fan els dolents i no ho sigui quan el fan els bons. I qui són els bons? Doncs els qui aplaudeixen l’article segon de la Constitució, encara que els importi un rave tota la resta (com passa amb Vox). I qui són els dolents? Els qui discrepen de l’article segon de la Constitució –el de la ‘unidad indisoluble’– encara que respectin absolutament els principis democràtics. Però en la llei de l‘embut emprada per l’actual justícia espanyola, la definició de malversació deu ser una altra. Es tracta, per resumir-ho en poques paraules, d’anar contra els patrimonis i els diners dels catalans, per arruïnar-los i que no tinguin mai més la intenció de fer res que pugui posar en risc els seus pocs o molts estalvis. Si aquesta repressió econòmica continua, s’acabarà que ningú voldrà presentar-se a una llista electoral ni càrrec públic, pel temor de ser arruïnat per l’estat repressor. L’advocat Gonzalo Boye fa una anàlisi d’aquestes malversacions inventades en l’article titulat “Si no és rebel·lió, serà malversació”, que transcrivim tot seguit. 

Si no és rebel·lió, serà malversació 

L'obstinació d'alguns en la persecució a l'independentisme els està fent perdre qualsevol perspectiva, la qual, sens dubte, s'ha de tenir present quan es vol abordar qualsevol problema i que, bàsicament i dit molt simplement, passa per determinar si el remei és millor o pitjor que la malaltia. Atacar l'independentisme, i especialment anar contra l'entorn del president Puigdemont, s'ha convertit en una caixa de reclutament que crida a molts a anar més enllà de qualsevol límit, perquè, d'una part i ara per ara, no comporta conseqüències legals i, de l'altra, perquè pensen que així podran escalar en les seves respectives carreres o, com a mínim, fer pàtria... que sempre queda bé i no se sap quan donarà fruits.

Si al principi de la judicialització del procés tot era rebel·lió, colpisme, sedició, desobediència, ara, un cop comencen a veure com era de ridícul això, s'ha passat a una segona línia argumentativa en la qual tot és malversació, blanqueig, prevaricació o el que sigui, perquè, en definitiva, del que es tracta és d'enfangar reputacions, distreure la gent de les seves funcions i provar de criminalitzar, per la via que sigui, a qui considerin que sigui necessari debilitar i, fins i tot, aniquilar.

Hi ha diversos casos, però el patró que se segueix és sempre el mateix: s'identifica un objectiu, se l'assenyala i desprestigia públicament i a través de determinats mitjans, per, després, instar els corresponents procediments penals a través dels quals es pretendrà demostrar que l'assenyalament i desprestigi previs tenien un fonament. I, si finalment el procés no arriba a condemna, tant se val, perquè l'ombra de dubte haurà quedat com una marca permanent per al futur. L'argument "legitimador" d'aquesta actuació serà sempre el mateix: "La llei és igual per a tothom", o, com repetia aquest dimecres al Parlament Europeu un cadell de l'extrema dreta, com un lloro entrenat per a això: "Sense llei no hi ha democràcia".

En realitat, i en aquest moment del procés repressiu, tots sabem que: 1) la llei no és igual per a tothom, perquè davant la identitat de fets no s'està aplicant la identitat de norma, i 2) només amb la llei no hi ha democràcia, ja que el rellevant és que les normes s'interpretin i apliquin des d'una perspectiva democràtica. No és la "llei" com a tal la que concedeix la condició de democràtic a un sistema, sinó l'aplicació que se'n fa... No m'estranya la confusió que tenen els neofranquistes, perquè en règims com el de Hitler o el de Franco sempre hi va haver "llei", però mai democràcia.

Els casos en què s'està seguint aquest patró, propi del lawfare, són múltiples i variats, però alguns, fins i tot, freguen l'esperpèntic, que és com millor es pot apreciar fins a quin punt s'ha desviat tot aquest procedir dels qui diuen que defensen la legalitat, dels qui diuen que informen, dels qui diuen que són constitucionalistes i dels qui diuen que actuen des de la imparcialitat.

Sotmetre a un procés penal una persona per haver realitzat un viatge el qual feia oficialment convidat i per uns peatges de 15,22 euros és, ras i curt, un abús de la funció encomanada i un clar exemple de com s'estan utilitzant els instruments de l'Estat no per "aplicar la llei", sinó per utilitzar-la com a arma de destrucció humana. He decidit utilitzar el cas de Josep Lluís Alay per explicar el que està passant, perquè, d'una part, el conec bé i, de l'altra, deixa al descobert de manera senzilla el que sostinc.

Sí, a Alay el van convidar oficialment a visitar Nova Caledònia en representació del MHP Puigdemont i, per tant, l'esmentat viatge entra dins de les seves funcions... És una despesa pròpia de la funció que exerceix. A més, li va tocar anar, en funció de la seva feina, a Lledoners, i entre Barcelona i l'esmentada presó cal passar uns peatges i la disjuntiva era molt clara: o cometia un delicte de danys arrasant les barreres d'aquests peatges o els pagava com a part de la feina que té legalment encomanada... Alay, home culte com pocs, però que de dret en sap poc, va ser capaç d'arribar a la conclusió que el més correcte era pagar aquests peatges en lloc d'envestir les barreres.

Malgrat que sigui una cosa tan òbvia, després d'una llarga i inquisitorial investigació, s'ha presentat una querella per aquests dos fets "criminals" i a Alay li tocarà fer la desfilada fins al jutjat amb el consegüent mal reputacional, econòmic i professional que això comporta... El problema és que no es tracta d'un cas aïllat, sinó d'una cosa a la qual ja ens hem vist sotmesos molts per fets tan estrambòtics com els que ara afecten Alay.

Segurament, i si ens asserenem i dediquem temps a investigar-ho, comprovarem que la despesa pública generada per aquest tipus de persecucions ni estava prevista pressupostàriament ni es correspon amb les finalitats a què els diners públics s'han de destinar... Pitjor encara, és que supera amb escreix el suposat mal que s'hauria fet a les arques públiques.

La persecució de l'independentisme, i tot el que l'envolta, està generant una factura que haurem de pagar entre tots, però de la qual només són responsables aquells que, des de les seves posicions de poder, s'han entossudit a escalar a costa de reprimir l'independentisme, que ha gosat qüestionar la indissoluble unitat de la nació espanyola, o els advocats que entenem que un estat no només ha de ser de dret sinó també democràtic.

Per què no preguntem quant ha costat a les arques públiques perseguir Alay per aquests 15,22 euros? Potser ens emportaríem dues grans sorpreses: que el cost del procés ha estat molt superior i, també, que aquests 15,22 euros van ser donats per Alay a les arques públiques fa ja molts mesos... En qualsevol cas, tots sabem que, per alguns, si no és rebel·lió, és malversació.

Gonzalo Boye

Advocat

 

Article publicat al digital  EL NACIONAL.CAT  el divendres 21 de febrer del 2020

Racisme i xenofòbia

L’alcaldessa de Vic i diputada de JxC al Parlament, Anna Erra, ha despertat les ires dels hiperventilats, tant de les files unionistes com d’alguns elements independentistes, per haver dit des del seu escó: "Hem de conscienciar els catalans autòctons que hi ha gent que vol aprendre el català i hem de posar fi al costum molt present en determinades zones del país de parlar sempre en castellà amb qualsevol persona que pel seu aspecte físic o pel seu nom no sembla catalana." Se l’ha acusat de racista precisament per demanar una cosa summament antiracista, com és que la gent nascuda a Catalunya tracti exactament igual els qui han nascut en uns altres llocs. 

Tots hem conegut persones vingudes a Catalunya procedents d’altres llocs que en adreçar-nos a elles en castellà, ens han demanat si us plau que els parléssim en català, doncs així aprendrien millor el nostre idioma. Ara resulta que, per haver demanat això mateix, l’alcaldessa de Vic és qualificada de racista i xenòfoba per l’espanyolisme militant, que l’acusa de ‘diferenciar segons les aparences’. Finalment la polèmica ha agafat tal crispació que la diputada Erra s’ha vist obligada a demanar disculpes afirmant que potser no s’havia expressat prou bé. Aquesta actitud poruga no deixa de ser una altra mostra que l’independentisme institucional no sap per on navega, completament perdut i anèmic.

Suposem que també demanaran perdó per la seva actuació, aquesta sí xenòfoba i racista, les dues inspectores del Consorci d'Inspecció de Treball i Seguretat Social de Catalunya que aquesta setmana van discutir i humiliar una cambrera d’un local de la Vila de Gràcia, a qui una d'elles va amenaçar perquè els parlava en català, incident que va portar a intervenir els mossos d’esquadra, ja que després de tornar-li a exigir que parlés en castellà i que la cambrera defensés els seus drets lingüístics a l'hora de dirigir-se a una agent de l'autoritat, la inspectora va replicar que la Generalitat forma part de l'estat espanyol. I va afegir: "A veure si tu em diràs a mi què he de parlar". Aquesta inspectora devia ignorar que la Llei de Política Lingüística, diu textualment "Tothom té dret a relacionar-se, oralment i per escrit, amb l'administració de l'Estat a Catalunya en la llengua oficial que esculli i a ésser atès, i no se li pot exigir cap mena de traducció". Per això, una inspectora de treball està obligada, igual que un guàrdia civil, o un policia nacional a atendre un ciutadà que li parli en català.

Aquestes són les dues vares de mesurar que l’espanyolisme empra en els temes lingüístics, un doble pensament que utilitza el poder i la força per validar la incompatibilitat de realitats antagòniques i així imposar una moral social a la seva mida. Resumint, allà on la diputada Anna Erra, amb tota la seva bona voluntat, demana que no caiguem en l’error de parlar un idioma que no és el nostre, depenent de l’aspecte d’una persona, donant per certa la burrada que el color o l’aparença signifiqui que el seu idioma no pot ser el català, els espanyolistes volen interpretar que si es deixa de fer això, perdran comba en l’aclaparadora imposició per tots els mitjans possibles de l’ús de la “lengua del imperio” a Catalunya. El membre del col·lectiu Koiné, l’escriptor i filòleg Pau Vidal, també comparteix aquest punt de vista en el seu article titulat ‘Pedagogia del cap cot’ que podeu llegir tot seguit.

 Pedagogia del cap cot 

Fa molta mandra, tornar-hi. Explicar per què és necessari per a la supervivència del país que els nouvinguts esdevinguin catalans, igual que en vàrem esdevenir tu i jo, i que això passa indefectiblement per la llengua. Fa molta mandra haver d’explicar allò que al món sobirà ningú s’ha de molestar a explicar perquè és percebut com a natural, i per tant compartit. I com que fa mandra no ho faré, perquè ja ho he fet molts cops, perquè hi ha milions d’especialistes, webs i articles que ho expliquen (té, aquí en teniu un), i perquè a aquestes altures ja s’ho hauria de saber tothom de memòria.

Fins i tot fa mandra fer aquell exercici habitual en aquests casos, consistent a copiar el que va dir l’Anna Erra però substituint  llengua catalana per  llengua espanyola, a fi de demostrar per la via de la paradoxa la fal·làcia de les crítiques. Fa tanta mandra que no ho faré; perquè qui ho vol entendre ja fa temps que ho ha entès i qui no ho vol entendre tampoc ho entendrà ara. A qui no vol comprendre que adreçar-se en llengua forastera a una persona racialitzada és un acte d’exclusió (‘Una microviolència racista quotidiana, un privilegi classista’, en definició d’Antonio Baños, i no hi puc estar més d’acord) no li ho faràs entendre.

(I com que per a l’espanyolisme la mentida sistemàtica no és sinó una arma més per al combat, vet aquí les dades que revelen que hi ha molta més xenofòbia al seu bàndol).

Perquè això no és una qüestió d’entendre o desentendre sinó d’imposar-se. D’imposar una nació sobre les cendres d’una altra, que d’això que tracta aquest conflicte que tenim latent de fa tres segles. Aquí, tal com ha explicat manta vegada Jorge Cagiao, hi ha una disputa pel territori entre dos nacionalismes. Entre dues nacions. Dues nacions que no s’agraden, que en algunes coses fins i tot es repugnen. Que tenen dues llengües diferents, una de les quals malda per exterminar l’altra, per més que la covardia o la por de la minoritzada fingeixi que no, que poden conviure amigablement i fraterna.

Per això trobo que, en comptes de fer pedagogia, és millor aprofitar aquest episodi desgraciat per fer un pas endavant. Perquè en realitat això no ha estat cosa de llengua, sinó d’identitat. Si de cas la virtut del xàfec ha estat posar de manifest que, per més esforços que es facin a ocultar-ho (el debat sobre la llengua s’amaga justament perquè és el tret més visible de les connotacions etnoculturals del xoc), en aquest conflicte hi ha elements de natura ètnica. No som als Balcans, no hi ha religió pel mig, però la confrontació és identitària, per més que la bíblia de la correcció política s’encaboti a negar-ho. Com més aviat ho reconeguem millor per a tothom.

En aquest punt, l’espanyolisme sempre ha estat clar. Ens ho va dir brutalment a la cara amb l’aporellos i ens ho acaba de repetir en l’encalç a la batllessa de Vic: per a ells som l’enemic, i fem el que fem i diguem el que diguem ‘malinterpretaran’ les nostres paraules perquè es tracta de derrotar-nos. Res d’entendre’ns. Penjar-nos contínuament la llufa de racistes, nazis i supremacistes no té res a veure amb la comprensió de cap realitat: és pura metralla de trinxera, perquè saben que són bales que ens fan mal. El dia abans del sarau, el portaveu de Ciudadanos a Girona havia tractat de racista la periodista Mercè Sibina per queixar-se que en una comissaria de Girona s’havien negat a atendre-la en català. Si imposes el català ets racista, si t’imposen el castellà ets racista igualment. Quin diàleg vols embastar a partir d’aquests raonaments? Més clar no ens ho poden dir: res d’entendre’s, el que volem és la rendició. Per tant, la nostra obligació és decidir què fem: ens rendim o plantem cara? Però prou de justificar-nos, prou de demanar excuses, prou de mostrar amor a ‘la llengua germana’ (quan ens atrevirem a dir el que realment sentim vers la llengua amb què ens han agredit, han empresonat els nostres avis, han apallissat els nostres pares i han afusellat els nostres presidents? Vers la llengua amb què ens han humiliat i avergonyit, amb què encara avui ens ridiculitzen i ens tracten de ‘paletos’ i de burgesos alhora, o ens acusen de fatxes per voler preservar la vocal neutra o els pronoms febles, com fan suposats companys de reivindicació democràtica? Si jo em queixo que tu fa quaranta anys que ets aquí i no parles la llengua del país sóc un suprematista, si tu te’n rius de la meva, és perquè sóc un provincià. El catalanisme és un delicte a priori.

Toca decidir-se d’una vegada. Prou de la comèdia de fer pedagogia amb qui no vol anar a classe. Prou de demanar perdó per parlar la llengua imposada amb un accent que no els plau. Prou d’ocultar la por darrere un fals respecte guanyat amb la força de les culates. Prou de bona educació: les disculpes se les mereix qui ha estat injustament ferit, no qui t’esclafa el cap contra terra i encara es queixa que li embrutes les sabates.

*Bonus track. Que el multicultisme progre faci tants escarafalls amb la possibilitat de reconèixer (o de reconèixer-se en) un connacional no té cap misteri: la bíblia de la correcció política ho prohibeix. Més interessant resulta esbrinar per què ho fa l’espanyolisme. Hipòtesi: qui està avesat a entrar als llocs trepitjant fort, imposant la seva per sistema, no està pendent dels altres sinó d’ell mateix: ell és el seu centre d’atenció; qui, en canvi, es veu obligat a viure a la defensiva s’ha de fixar més en els qui l’envolten, i necessàriament desenvolupa certs sentits que al qui se sent segur no li calen. Un mecanisme adaptatiu.

De tota manera, benvolguts veïns, us diré un secret: no és la cara, és la manera de ser al món.

Paul Vidal i Gavilán

Filòleg i escriptor 

 

Article publicat al digital  VilaWeb  el dijous 13 de febrer del 2020

Les banderes

Finalment, Pedro Sánchez, president del govern espanyol, va accedir a reunir-se de nou amb el Molt Honorable President de la Generalitat, Quim Torra, per establir les bases de la taula de diàleg. Un president espanyol molt tensionat entrava al Palau de la Generalitat de la mà del President Quim Torra i passava revista als Mossos de la Guàrdia d’honor. Calia esperar que, com fan tots els presidents, s’aturaria davant la bandera, saludaria amb una inclinació de cap i seguiria endavant. L’home però va continuar el camí sense aturar-se, cosa que sí que va fer el President Quim Torra. Tres passes més enllà s’adonà que no el seguia el President, es tombà i va fer el gest de buscar-lo. Potser anava perdut o potser no va voler saludar la nostra bandera, el cas és que va passar de llarg. ¿Què hauria bramat el búnquer mediàtic madrileny si s’hagués aturat i saludat a la senyera? Segur que les critiques i els insults s’haurien escoltat des de Catalunya.

La bandera, com a símbol d’una nació, és un element fonamental, juntament amb la llengua, per definir la identitat d’un Estat en majúscules. Doncs bé, sembla que haurem de retornar als temps de la ‘guerra de banderes’ que fa mesos va distreure al personal durant molts mesos. Recordem aquell dia de la Mercè en què, des del balcó de l'ajuntament, mentre es produïa un dels actes institucionals, el líder municipal d'ERC, Alfred Bosch, va penjar una estelada i tot seguit, el líder del Partit Popular, Alberto Fernández Díaz, la va retirar i la va substituir per una bandera espanyola. O també quan l'ajuntament d'Agramunt, a l’Urgell, va decidir penjar al balcó de l'edifici consistorial totes les banderes dels 27 estats membres de la Unió Europea (UE) per donar compliment als requeriments fets per la delegada del govern espanyol a Catalunya, María de los Llanos de Luna, per no tenir hissada la bandera espanyola a l'edifici.

Sembla doncs que el pretès diàleg que vol mantenir el govern espanyol amb el català no comença amb bon peu, si es menystén el símbol màxim d’un Estat com és la seva bandera nacional. És un detall però no gens menys important. Pedro Sánchez ha fet unes declaracions sortint d’entrevistar-se amb el MHP Torra i ha parlat molt clar: qualsevol cosa a negociar amb Catalunya serà dins de la Constitució Espanyola o no serà. Creiem que ja ha arribat l’hora en què Sánchez no ens pugui enganyar més. L’independentisme pot insistir en la reunió de la taula de negociació, però cal que ens preparem per no perdre més el temps. Ens corre pressa una unitat estratègica independentista per contrarestar el discurs i la proposta del president espanyol, amable en les formes, però sense cap novetat o concreció. Ho afirma també en el seu article titulat: ‘Prou mentides: el diàleg del Gobierno és una farsa!’  el cantautor català, Gerard Sesé, autor de l'Himne de la Via Catalana, on ens dóna la seva visió del que pot representar aquest diàleg amb l’estat espanyol. Podeu llegir l’article a continuació. 

Prou mentides: el diàleg del Gobierno és una farsa 

No ho puc entendre. No m’ho puc creure…! Com pot ser que la majoria de tertulians, mitjans de comunicació i, fins i tot, alguns polítics estiguin donant per bo el suposat “diàleg” que “s’ha obert” entre l’Estat i Catalunya.

Però si ja és ben sabut que no en sortirà res de bo! És una mentida, és una fal·làcia, és un teatre “i del bo”. L’Estat és un expert farsant i no és la primera vegada que juga amb falses promeses per a buscar una distensió. Ja ho hem viscut!

A més, tampoc dissimulen: ja li va deixar clar Pedro Sánchez a Quim Torra que res del que es parli en aquesta mesa de diàleg podrà sobrepassar els límits de la sacrosanta Constitución Espanyola. Això ja és un veto a la base de tot plegat: censura al diàleg per parlar del referèndum d’autodeterminació, l’amnistia i la fi de la repressió. I els 40 i escaig punts que ha aportat Sánchez ara ja és tard. Això és una etapa cremada, és del 2009.

I prou d’enganyar-nos, això no és diàleg perquè aquestes tres peticions ja estan descartades. Ep, i no són demanar el cel, són peticions legítimes, necessàries i democràtiques. No poder ni abordar-ho és una estafa i un autèntic frau al diàleg.

Us poso un exemple: imaginem que dues persones en diferent posició jeràrquica (una per sobre de l’altra) queden per dialogar. Un té un got i una garrafa d’aigua i l’altre només té un got. El que no té la gerra li demana aigua, té set. L’altre li diu que segui a dialogar però li nega l’aigua. Oi que tothom entendria que així no es pot dialogar? Quedaria clar que qui ofereix la mà a parlar però negant el punt  essencial per poder negociar és en realitat un dèspota autoritari farsant i hipòcrita, oi? Doncs és exactament això!

Quina por em fan aquells catalanets que es deixen encegar amb quatre bones paraules i que pensaran “ara sí, amb aquest Gobierno sí”. Quantes més vegades haurem d’empassar-nos falses promeses i paraules traïdores per no confiar mai més en l’Estat? Com pot ser que encara hi ha gent que s’ho cregui? Perquè tenim tan poca memòria els catalans?

Som a un punt de no retorn. O avancem cap a la independència o ho perdrem tot. L’Estat sap que no podrà tornar a donar les competències i l’autonomia que hem “gaudit” fins ara perquè són les que ens han permès avançar fins aquí. El camí del mig significa la desaparició, no en tingueu cap dubte.

A la següent trobada bilateral: o es posa data al referèndum o que els catalans s’aixequin de la taula i seguim buscant el camí unilateral cap a la independència. I quan ho fem, ampliarem la base de cop, com ho vam fer l’1-O.

Gerard Sesé

Cantautor català

 

Article publicat al diari  LaRepública  el divendres 7 de febrer del 2020