Corrandes d'exili

En ma terra del Vallès // tres turons fan una serra, // quatre pins un bosc
espès, // cinc quarteres massa terra. // "Com el Vallès no hi ha res".

Una esperança desfeta, // una recança infinita. // I una pàtria tan petita // que
la somio completa.
Pere Quart (Corrandes d’exili)




17 de juny 2021

Les lliçons de l’1 d’octubre

Quan ja han passat gairebé quatre anys, aquests darrers dies molts catalans encara ens preguntem què va ser el referèndum del 2017. L’1 d’octubre segueix produint impressions desconcertants, i sembla que no tenim en compte que, si a Espanya hi ha un govern que diu que ha d'asseure's a negociar amb el govern de Catalunya, és perquè hi va haver un autèntic referèndum unilateral d’independència.ç

La carta que l’Oriol Junqueras va publicar fa uns dies sobre l’1-O fou el detonant de les polèmiques que s’han provocat entre els partits i els governs, però molt especialment per com va ser rebuda per molta gent que va participar en els fets de setembre i octubre del 2017 i ara es troba davant de la interpretació d’aquell passat tan recent. La carta del president d’Esquerra va fer, en primer lloc, un gran efecte a Madrid, i ha servit pel que estava pensada, és a dir, per ajudar Pedro Sánchez a concedir els indults, eliminant resistències dins el PSOE, presentant la dreta que es va manifestar diumenge passat com uns immobilistes. Fins i tot ha servit per tranquil·litzar els espanyols de bona fe, davant els quals el govern del PSOE i Unides Podem es presenta avui com un partit d’estat que pren decisions encara que siguin impopulars si són pel bé comú.

El segon gran impacte de la carta de Junqueras ha sigut a la política catalana, amb l’article de resposta a Junqueras del secretari general de Junts x Catalunya, Jordi Sánchez, en el que no es deixa res al tinter, afirmant que la carta del president d’ERC és la imatge de la tutela de Junqueras a Aragonès, tenint en compte que ens vam passar setmanes parlant de la tutela de Puigdemont als negociadors de Junts. Al mateix temps convida Junqueras a fer autocrítica del fet que l'octubre del 2017 Rufián parlés de les 155 monedes de plata o que el mateix Junqueras pressionés Puigdemont per fer la DUI i no eleccions i seguir la vida dialogada. I finalment diu a Junqueras que cal resistir la pressió per sortir de la presó, escrivint: “Si m’obren la porta de Lledoners en sortiré, com qualsevol altre pres indultat. Certament, la pressió per sortir de la presó és gran. Sé de què parlo. Però al marge de ser audaç cal també preservar la prudència per protegir allò que políticament explica el que és avui l’independentisme”.

Malgrat tot, l’efecte més important de la carta de Junqueras i la resposta de Sánchez no ha estat per la dinàmica entre partits o entre líders, sinó per la gent. Només cal que ens fixem en com Jordi Sánchez va titular l’article: “L’1 d’octubre no va ser un error”. Pet tot plegat, ens ha semblat escaient rescatar un article que, pel mitjà on va ser publicat, potser no ha arribat a molts compatriotes. Es tracta d’una reflexió filosòfica que amb el títol "La gestió del capital sacrificial" ha escrit el periodista Joan Burdeus sobre els esdeveniments de l’1-0 i on afirma: «Quan els polítics catalans dessacralitzen l’u d’octubre, dient que en realitat va ser concebut més per forçar el govern espanyol a obrir una via de diàleg i negociació per assolir un referèndum acordat que per proclamar efectivament la independència, de fet estan anant en contra de la seva pròpia estratègia que necessitava que aquell dia hagués passat alguna cosa més que el de sempre per tal de generar un impacte superior que el de la política normal». Llegiu tot seguit si voleu aquest interessant article.

La gestió del capital sacrificial

La independència sempre s’ha entès com una acumulació de capital emocional que tard o d’hora es bescanviaria per capital polític, encara que mai ha quedat gaire clar on es troba el taulell del Casino en què canvien les fitxes per calés de veritat. Antigament, era claríssim que el cash out es feia al camp de batalla: la religió primer i el nacionalisme després creaven lleialtat comunitària i la bandera que més i millors ànimes conqueria era la que més homes podia dur al front per defensar o ampliar les fronteres. En democràcia els taulells són més difusos: la via escocesa demana poder fer el recompte al Parlament català, l’unionisme diu que cal tenir prou fitxes per comprar els dos terços del Congrés espanyol, i l’unilateralisme creu que el vot arriba al final i el veritable ús d’aquest compte corrent d’energia política ha de fer-se servir per a actes d’insurrecció i resistència. Parlo de Casino perquè encara que va fer molt de mal el primer cop que es va dir la paraula “farol”, la novetat amb el duel de cartes d’Oriol Junqueras i Jordi Sànchez és que l’u d’octubre es dessacralitza definitivament i es converteix en teoria de jocs com la que s’ensenya a les escoles de negocis.

En el camp de batalla dels cors, no hi ha capital més poderós que el sacrificial. Pots creure que es deu a què tots participem de la mateixa energia divina, o pots pensar que el transcendental no és més que un altre nom per a les neurones i hormones que recompensen la utilitat del sentiment altruista per a la supervivència de l’espècie, però el sofriment dels altres desencadena dins nostre efectes religiosos, en el sentit de relligants. Quan contemplem (o imaginem) al proïsme patint amb el cos, des de ferides a la privació de llibertat, sentim com l’espai entre acció observable i intenció veritable desapareix. I no hi ha res que generi més empatia que una persona transparent. De nou, pots pensar en termes religiosos, evolutius, o no pensar, però confiem espontàniament en les persones íntegres, és a dir, sense discontinuïtat entre fets i paraules. El sacrifici és l’única droga capaç de col·locar una societat anestesiada pel cinisme.

El problema és que sempre podria ser que l’escenificació del sacrifici fos això: una escenificació. Quan els polítics catalans dessacralitzen l’u d’octubre, dient que en realitat “va ser concebut més per forçar el govern espanyol a obrir una via de diàleg i negociació per assolir un referèndum acordat que per proclamar efectivament la independència”, de fet estan anant en contra de la seva pròpia estratègia que necessitava que aquell dia hagués passat alguna cosa més que el de sempre per tal de generar un impacte superior que el de la política normal. Ens diuen que no passa res perquè aquest capital ja ha estat amortitzat i ara toca acumular-ne d’altres tipus, que també existeixen: gestionar bé l’autonomia amb una mà i amb l’altra queixar-se d’Espanya, generaria un tipus d’adhesió menys religiosa, més a llarg termini, però que podria decantar sensibilitats gota a gota. Momentum sacrificial, consolidar guanys en la banca dels cors, i una feina de formigueta gestora fins al següent momentum. Algun serà el bo.

Tots entenem aquesta lògica: des del bàndol independentista es confia que durant els anys grisos es poden fer créixer els interessos de la inversió anímica de manera soterrada a poc a poc (alguns creuen que des de les institucions, altres que precisament només es pot fer a la contra i des de fora), que l’explosió de l’octubre no serà oblidada, i que quan s’obri la pròxima finestra, tothom haurà entès les lliçons adequades. Des del bàndol espanyolista es creu que l’adhesió burocràtica no té una qualitat emocional suficient per saltar la tanca nacional, que la lliçó que l’octubre no valia la pena serà la que quallarà i que, si de cas, quan les coses es posin magres el que hi haurà serà catalans més corsecats, dividits i escèptics si algú els crida a defensar urnes o a l’aeroport. La guerra pot ser calenta o freda, però no s’acaba.

El que és segur és que la història no s’aturarà i que les tensions entre Catalunya i Espanya no han quedat resoltes. Cadascú té la seva idea de si és més probable una solució enraonada o un nou xoc de trens. Però serà del tot inevitable que, quan les tensions arribin, torni a produir-se un desencaix entre l’escenificació del sacrifici per motius estratègics i la demanda d’un sacrifici real. La meva interpretació de l’u d’octubre, ara que tothom està fent la seva, és que es va generar una immensa energia sacrificial amb enorme potencial de transformació, però que els líders se’n van apoderar per blindar les seves febleses en comptes d’entregar-la al conjunt per assolir els objectius (com)promesos. Aquestes enormes reserves d’energia crua sense utilitzar són el que ha empantanegat el debat posterior, impossibilitant separar el gra fiscalitzador de la palla emocional. Els indults són un moviment del govern espanyol per deixar l’independentisme sense capital sacrificial i dur-lo al territori de la política gris, perquè l’Estat sap que és un àmbit molt menys propici per redibuixar fronteres. L’efecte paradoxal podria ser que tot aquest capital no s’esvaeixi amb un “puf”, perquè no pertany als qui l’han gestionat fins ara, i torni a la banca col·lectiva de la memòria, la història i la cultura, on es podria utilitzar de maneres molt diferents de les que hem vist els últims anys.

Joan Burdeus

Filòsof i periodista

Article publicat al digital de cultura  NÚVOL  el dilluns 14 de juny del 2021

02 de juny 2021

Presó o exili, debat obert

Fa més d’un any i mig, concretament el 7 de gener de 2020, vàrem escriure en aquest mateix Blog una entrada titulada “L’exili i la presó”, on fèiem una anàlisi del que va representar, aquell llunyà 30 d’octubre de 2017, que els membres del Govern legítim de Catalunya es veiessin obligats a escollir entre l’exili o la presó. Dèiem aleshores: «L’exili o la presó per motius polítics poden ser cares de la mateixa moneda, però no són mesurables èticament, sinó que són estratègies diferents de resistència ètica i coherència ideològica. Que algú s’hagi d’exiliar per por de ser empresonat per les seves idees és una aberració moral. Però no és mai una opció voluntària fruit d’una actitud moral.»

Amb el nou escenari que es presenta aquests dies, amb les repetides manifestacions del cap de govern espanyol, Pedro Sánchez, sobre la possible atorgació d’indults als nou presoners polítics catalans, molts analistes han encetat de nou l’etern debat entre les dues opcions triades pels polítics catalans el 2017: exili o presó. Ningú pot dir què és pitjor, què deu ser més difícil de suportar, la presó o l’exili. La pregunta pot ser adient, és a dir, què hauríem fet nosaltres al lloc de Carles Puigdemont o d’Oriol Junqueras, enmig del camí de la nostra vida, perquè els empresonats saben que un dia o un altre, si els acompanya la salut, podran retornar a la seva vida d’abans o almenys a una vida que s’hi assembli força, però els exiliats tenen la por de no poder tornar mai més a fer la mateixa vida anterior.

Aquesta dicotomia ha servit per encobrir, d’una manera subtil, el fet que els presoners podran ser indultats però que els exiliats no ho podran ser mai. El fet de ser indultat comporta, per la persona indultada, el sentit d’acceptar la seva culpabilitat i per tant, en el cas dels presos catalans, la seva renúncia a l’1-O i a la independència i en conseqüència accepten ser tractats com delinqüents perdonats, pactant amb els seus carcellers que faran el bon minyó i no ‘ho tornaran a fer’. Si els arriben a indultar serà perquè pensen a Madrid que això és el que convé a Espanya, però el fet que siguin uns indults “reversibles” (si no fan bondat els tornen a la garjola) podrà ser una pedra de toc, ja que permetrà veure quants n’hi haurà que faran bondat i quants n’hi haurà que ‘ho tornaran a fer’.

Alguns diuen que prefereixen una amnistia a l’indult, ja que consideren que l’indult és un insult, però l’amnistia tampoc seria una bona solució, si ens fem aquestes preguntes: Hem d’amnistiar els qui han torturat en David Ros i tants d’altres? Els qui han segregat la Tamara Carrasco i tants d’altres? Els jutges que han prevaricat? Els testimonis que han mentit? Els calumniadors i els lladres?… L’amnistia seria millor que no l’indult, però el poble va votar independència l’1-O i cal fer-la, reclamant justícia pels segrestats, torturats, calumniats i robats per motius polítics, i presó pels jutges prevaricadors, els testimonis mentiders, i els periodistes venuts.

L’escriptora, Marta Rojals, ha manifestat en diverses entrevistes que vol la independència per dignitat, per poder llevar-se al matí amb els mateixos maldecaps lingüístics que un ciutadà de Valladolid, el mateix malestar per la cultura pròpia que un sevillà, els mateixos peatges que un extremeny, la mateixa preocupació per millorar el país que un votant de Podem. Es per això que hem escollit un recent article que ha publicat titulat ‘Al carrer ningú no parla dels indults’, fent una anàlisi quirúrgicament acurada de la situació, i on fa la següent reflexió quan, parlant dels empresonats escriu: “…Considero que el seu sacrifici, parlo com a independentista de carrer, a mi no m’ha servit de res”. Podeu llegir l'article de la Marta Rojals tot seguit.

Al carrer ningú no parla dels indults

Els indults són tendència en informatius, tertúlies i articles d’opinió, però no ho són tant entre l’extenuat independentisme ras, el que avui es troba pel carrer i ja no es pregunta què, què, això nostre, perquè ha acabat fins al capdamunt dels seus dirigents: els empresonats, els exiliats i els acabats de sortir de la inèrcia de les urnes. I què passa? Que el buit que han deixat les reivindicacions col·lectives ha estat ocupat ràpidament pel lobby de l’oblit, el perdó i la segona transició, que, des dels principals altaveus mediàtics, estableix de manera més o menys subtil què toca de pensar ara.

I ara toca de pensar en la gran jugada que fou posar Pedro Sánchez a governar per, d’aquesta manera, arrencar-li la gràcia de nou indults particulars. I aquí estem, empantanegats en les limitacions de la política espanyola, en el màxim que ha pogut donar de si l’executiu més progressista de bla, bla, que a sobre pretén, segons una aritmètica com a mínim agosarada, que a 3.300 represaliats n’hi restis 9 i doni zero, txic-txac, el procés s’ha acabat. Això fa recordar la famosa transició “ejemplar”, que per a Catalunya era un punt de partida de mínims i per a l’Espanya Eterna una màxima concessió: doncs els ‘concordistes’ que avui veuen els indults com el preludi d’una segona transició es trobaran amb el mateix problema: que allò que per a Espanya és la claudicació suprema, per a Catalunya serà un simple peu de pàgina en la història del seu procés d’emancipació.

En tot cas, l’esperança dels qui ho han apostat tot al penell dels interessos de Sánchez, esdevé temor entre molts “moderats” que ja respiraven tranquils amb la Generalitat en mans de l’independentisme no practicant, altrament conegut com a independentisme pragmàtic. Perquè les mobilitzacions en massa que es preparen per tot l’estat i la “firmita reloaded contra los catalanes” alimenten la hipòtesi d’una nova onada de conversos a la causa indepe a l’estil del 2012. La idea és realista, però vist des d’avui té alguna fissura, com la gerra del conte de la lletera: perquè si la ignomínia del judici i les sentències no va obrir els ulls a cap catalanet més, no sé per què hauria de fer-ho mantenir intacte el compliment de les penes.

Sigui com vulgui, servidora, com a pragmàtica, però a la manera dels diccionaris (“que no té en compte sinó les conseqüències pràctiques”), no tinc cap mania de fer meu qualsevol avenç dels de les meues files, sigui o no sigui de xamba, provingui de l’estratègia de qui provingui, de la que consideri més encertada o de la que no. I, de moment, en termes de cost-benefici, el sotmetiment dels meus representants als tribunals espanyols no m’ha aportat res. Jo vull els presos a casa, punt, que és on haurien de ser des del primer dia, però alhora considero que el seu sacrifici, parlo com a independentista de carrer, a mi no m’ha servit de res, ni individualment ni col·lectiva.

En canvi, fora de la camisa de força de l’estat espanyol, sí que sento que el sacrifici dels exiliats em serveix d’alguna cosa. Fora d’aquest aire viciat de toga i tricorni, que ha enverinat partits que van néixer amb el dret d’autodeterminació sota el braç i els ha transformats en el monstre contra el qual un dia havien lluitat. Lluny d’unes vulneracions selectives de drets avalades pels aparells mediàtics, polítics i policials del règim. Lluny d’un estat judicial on defensors de totes les causes justes del món rebaixen els seus principis democràtics per la sagrada unitat de la pàtria. Doncs lluny d’aquesta democràcia podrida, d’aquest bassal d’immundícia en què xipollegem diàriament que si els indults, que si Sánchez, que si el Tribunal Suprem, hi ha una gent lliure i una judicatura lliure que sí que em fan servei.

Em fan servei quan treballen forçant la “justícia comparada” entre els tribunals polítics d’Espanya i les democràcies avançades, consolidades, amb separació de poders. Em fan servei per tots els patracols amb segells oficials que els seus equips jurídics obtenen de magistrats imparcials –escocesos, belgues, alemanys, suïssos– i que qüestionen les taules de la llei de l’estat on visc atrapada, on la meua veu i el meu vot no valen res. Em són útils en la mesura que ningú no els escriu de grat, tots aquests contra-arguments, que s’han d’extreure a pic i pala com en una mina, i si els he de menester, no sabria ni per on començar. Perquè ningú no documenta de grat res que pugui contrariar un estat tan 'especialet' com és l’espanyol, objecte d’uns tractes de favor inexplicables al si de la Unió Europea. Per això no parlo expressament de la UE, la Unió de la Vergonya per tants motius diferents, sinó d’ens deontològicament insubornables i on la diplomàcia espanyola, valgui l’oxímoron, no hi ha aconseguit posar-hi la grapa. Oh, és que l’estat espanyol s’ho passa tot per l’aixella: això ja ho sabem, i el primer pas, quan aquest és el sistema, és que l’aixella li quedi en carn viva i anar fent.

Ens han dit moltes vegades que l’estratègia de lliurar-se a la justícia espanyola i la de lliurar-se a l’europea es complementen, que sense l’una no hi hauria els fruits de l’altra. Com he dit més amunt: m’és igual. Potser sí, que calia deixar-se empresonar perquè els tribunals estrangers reconeguessin que els delictes imputats no tenen cabuda en el dret modern europeu. Això es pot dir ara, però si aquest hagués estat el pla (i no una xamba derivada de desacords personals) diria que se sabria d’abans. Tant se val, ara no té cap importància. No retrec res a ningú –troba-t’hi!– ni hi tinc cap dret. Ha anat així i, així tal com ha anat, la via per a sortir de la presó serà una solució individual, i la via per a tornar de l’exili serà col·lectiva.

No tinc idea de dret, però els paperots que vénen de nord enllà, els que ens reconeixen com a minoria nacional amb tots els drets i uts, crec que seran més útils que inútils per als milers de represaliats pendents de processos judicials, els saquejats pel “Tribunal de Cuentas” o els perseguits malaltissament i reiterada per la fiscalia. I si m’equivoco i no és així, encara em quedarà una cosa clara per jugar-m’hi un sopar: que amb els indults aquests humiliants, reversibles com un anorac dels d’abans, l’estat espanyol se’n farà una col·lecció de vestits de gala per a anar anunciant pel món, tot magnànim, ell, que ja no cal amoïnar-se més pel conflicte amb els catalans, que circulin, que aquí no ha passat res, només quatre escarafalls d’uns victimistes exagerats.

Marta Rojals

Escriptora

Article publicat al digital  VilaWeb  el dilluns 31 de maig del 2021